champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
jueves, 27 de noviembre de 2025
Post - Possa, Poussa
lunes, 24 de noviembre de 2025
Por, Porre - Porc - Porfiri - Porpra, Polpra
Por, Porre, adv., hors, dehors.
Loc. Pueis gitet l' escala por.
(chap. Después va (gitá) aviá, llansá la escala fora, afora.)
R. Vidal de Bezaudun: Mas novas.
Puis il jeta l'échelle hors.
Usquecx l' empeinh e 'l gieta por.
P. Vidal: A per pauc.
Un chacun le pousse et le jette hors.
Pero lo seus calabres a tant forsa e vigor
Que tot lo portal trenca e brisa e gieta por.
Guillaume de Tudela.
Pourtant le sien calabre a tant de force et de vigueur que tout le portail il casse et brise et jette hors.
Fig. Ha gitat porre son entendemen.
V. et Vert., fol. 84.
Il a jeté hors son entendement.
ANC. FR. Mès, por t'amor, veil giter puer
Li e s'amor et ses joiaus.
Tant ama Diex nès en joenesce
Qu'il gita puer tote richesce.
Fables et cont. anc., t. II, p. 422; et t. 1, p. 292.
Par lui gietent mauvestié puer.
Roman du Renart, t. IV, p. 372.
Que tot lou mont voil geter puer.
Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 11.
Porc, m., lat. porcus, porc, cochon.
La terra que porta e noyris los porcs et los grapautz aysi ben com los reys.
(chap. La terra que porte y nutrix als gorrinos (porcs) y als sapos tan be com als reys; gripau, gripaus en catalá.)
V. et Vert., fol. 34.
La terre qui porte et nourrit les porcs et les crapauds aussi bien comme les rois.
Garins li fes los porcs gardar.
V. de S. Honorat.
Garins lui fit les porcs garder.
CAT. Porc. ANC. ESP. Porco. ESP. MOD. Puerco. PORT. IT. Porco.
(chap. gorrino, tossino, marrano, porc.)
2. Porca, s. f., lat. porca, truie. (Cat. truja)
La porca que dona al prumier porcel la prumiera popa.
Eluc. de las propr., fol. 51.
La truie qui donne au premier petit porc la première mamelle.
Nasquet una porca, que apres ac 1 porcel que avia cara d'ome.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 149.
Naquit une truie, qui après eut un petit porc qui avait face d'homme.
CAT. Porca. ESP. Puerca. PORT. IT. Porca. (chap. Gorrina, gorrines, tossina, tossines, marrana, marranes, porca, porques.)
3. Porquet, s. m. dim., petit porc.
Vacas, porquetz e gras motos.
Los XV Signes de la fi del mon.
Vaches, petits porcs et gras moutons.
(chap. Porquet, porquets; gorrinet, gorrinets (mote de Daniel Vives de Fondespala, y de consevol del poble); marranet, marranets; tossinet, tossinets.)
4. Porcelh, Porcel, s. m. dim., petit porc, cochon de lait.
Fui crestaire de porcelhs.
Raimond d'Avignon: Sirvens suy.
Je fus châtreur de petits porcs.
(chap. Yo vach sé capadó de lechons.)
Metetz un pauc, en un budel,
De galina o de porcel.
(chap. Fiquéu un poc, a un budell (embutíu), de gallina o de lechó.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Mettez un peu, dans un boyau, de poule ou de petit porc.
ANC. FR. Vos tuastes vostre porcel.
Fables et cont. anc., t. 1, p. 265.
CAT. ESP. Porcel. IT. Porcello. (chap. lechó, lechonet, lechons, lechonets, que encara mame lleit.)
5. Porcella, s. f., cochonaille, troupeau de porcs, tout ce qui est du porc.
La lor porcella
Gardon ben de lamella.
P. Cardinal: Un sirventes trametrai.
La leur cochonaille ils gardent bien de couteau.
6. Porcelar, v., mettre bas, en parlant de la truie.
Part. pas. Quan ha porcelat, emagrezish, quar lo noyriment si convertis en layt a noyrir los porcels.
Eluc. de las propr., fol. 259.
Quand elle a mis bas, elle amaigrit, parce que la nourriture se convertit en lait à nourrir les petits porcs.
(chap. Parí, criá una gorrina uns cuans gorrinets.)
7. Porcelier, adj., pourcelier, qui produit de petits cochons.
Trueia porceliera.
Leys d'amors, fol. 32.
Truie pourcelière.
8. Porcin, Porci, adj., lat. porcinus, de porc.
Femat de fems porci.
(chap. Femat, abonat en fem de gorrino : purín.)
Carn porcina es bona en estieu.
Elephant... mot temo votz porcina.
Eluc. de las propr., fol. 196, 233 et 249.
Fumé de fumier de porc.
Chair de porc est bonne en été.
(chap. La carn de gorrino es bona al estiu. San Martín no es pressisamen al estiu, y lo mondongo tampoc.)
Éléphants... moult craignent voix de porc.
ESP. IT. Porcino. (chap. porsí, porsins, los elefans li tenen molta temó a la veu porsina, als chillits del gorrino, porsines.)
9. Porquier, s. m., porcher, gardien de porcs.
Fuy, mais de dos mes, porquiers.
Raimond d'Avignon: Sirvens suy.
Je fus, plus de deux mois, porcher.
Els an lo porquier demandat.
V. de S. Honorat.
Ils ont demandé le porcher.
ANC. FR. Chascun vilain, chascun porchier.
Roman de la Rose, v. 1948.
CAT. Porquer. ESP. Porquero. PORT. Porqueiro. IT. Porcaro, porcaio.
10. Porquiera, s. f., porchère, gardeuse de porcs.
Vi de luenh una porquiera
1 tropel de porcs gardan.
Leys d'amors, fol. 23.
Je vis de loin une porchère un troupeau de porcs gardant.
11. Porcassin, Porcassi, s. m., gardien de porcs, porcher.
Plus fort qu' escassier porcassi.
Guillaume de Durfort: Turcmalet.
Plus fort que porcher monté sur des échasses.
12. Porquacier, s. m., vendeur de porc, charcutier.
Mazelliers aion V rutlos, so es assaber, 1, boacier... 1, porquacier.
Cartulaire de Montpellier, fol. 45.
Que les bouchers aient cinq votes, c'est à savoir, un, les vendeurs de chair de boeuf... un, les vendeurs de porc.
13. Porcaria, s. f., porcherie, redevance au sujet des porcs.
Sian quiti e franx de la boada... et de porcaria.
Tit. de 1263. DOAT, t. XCI, fol. 246.
Soient quittes et francs de la boade... et de porcherie.
14. Porc espi, s. m., porc-épic.
A guiza de porc espi.
Eluc. de las propr., fol. 230.
A manière de porc-épic.
CAT. Porc espi. ESP. (chap.) Puerco espín. PORT. Porco espiho. IT. Porco spino, porco spinoso.
15. Porc mari, s. m., porc-marin, sorte de poisson.
Autres peyshos quero lor pastura cavan am le morr dins l'arena, cum es porc mari. Eluc. de las propr., fol. 155.
Autres poissons cherchent leur pâture creusant avec leur museau dans le sable, comme est porc-marin.
(ESP. cerdo marino, Oxynotus centrina)
Pordalayga, s. f., pordelaygue, sorte de plante.
Suc de pordalayga.
Coll. de recettes de médecine.
Suc de pordelaygue.
Porfiri, s. m., lat. porphyrites, porphyre.
Fo sebelhitz al Letra en la concha de porfiri.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 154.
Fut enseveli à Latran dans la conque de porphyre.
ANC. CAT. Porfir. CAT. MOD. ESP. PORT. IT. Porfido. (ESP. Pórfido: Roca compacta y dura, formada por una sustancia amorfa, ordinariamente de color oscuro y con cristales de feldespato y cuarzo. Del it. porfido, y este del gr. πορφύρεος porphýreos 'de color púrpura':)
Porpra,
Polpra, s. f., lat. purpura, pourpre, sorte de couleur.
Cercle
daurat de color de porpra.
(chap. Sírcul dorat de coló de
púrpura.)
Abr.
de l'A. et du N.-T., fol. 21.
Cercle doré de couleur de pourpre.
-
Sorte d'étoffe.
Maria pres a obrar
Porpra al temple per l'
autar.
Trad.
d'un Évangile apocryphe.
Marie prit à ouvrer de la pourpre au
temple pour l'autel.
Una borsa de polpra.
Philomena.
Une bourse de pourpre.
Vestirs precioses de polpra.
V.
et Vert., fol. 104.
Vêtements précieux de pourpre.
- Sorte de vêtement.
Ai mantha polpra biza
E manhs almatras per jazer.
P.
Vidal: Lai on cobra.
J'ai mainte pourpre bise et maints matelas
pour coucher.
(chap. Almatras : madalap; fr. matelas; Cat.
matalàs.)
CAT. ESP. (chap. púrpura) PORT. Purpura. IT. Porpora.
2. Porpal, s. m., pourpre, sorte de dignité.
Qu'
el lo toilla del porpal,
E qu' el depona
Lo menscrezens.
Guillaume de Berguedan: Un sirventes vuoill.
Qu'il le
dépouille de la pourpre, et qu'il dépose le mécréant.
3.
Purpurenc, adj., de pourpre, pourpré, purpurin.
Marmo en color
purpurenc.
Viola... alcuna es purpurenca, alcuna blanca.
Eluc.
de las propr., fol. 190 et 228.
Marbre purpurin en couleur.
Violette... aucune est purpurine, aucune blanche.
4. Polprier, s. m., lat. purpurarius, pourprier, teinturier en pourpre.
A polpriers, lo portal de la saunaria.
Cartulaire
de Montpellier, fol. 44.
A pourpriers, le portail de la saunerie.
Popa
Popa, s. f., tétin, mamelle.
So ditas amazones, que vol dire ses mamelas, o popas.
Nulha autra bestia ha popas el pieytz, sino home et elephant.
Eluc. de las propr., fol. 164 et 50.
Sont dites amazones, (ce) qui veut dire sans mamelles, ou tétins.
Nulle autre bête n'a tétins à la poitrine, sinon homme et éléphant.
IT. Poppa. (chap. Mamella, mamelles; mamelleta de monja, mamelletes de monges; quín mamellam!)
2. Popar, v., téter, être à la mamelle.
Eluc. de las propr., fol. 261.
Téter les tétins de la vache.
Los enfans que popavan.
Chronique des Albigeois, col. 11.
Les enfants qui tétaient.
Part. prés. Cum appar els efans popans mala layt.
Eluc. de las propr., fol. 44.
Comme il apparaît aux enfants tétants mauvais lait.
- Remâcher.
Animans popans et ruminans.
Eluc. de las propr., fol. 275.
Animaux remâchants et ruminants.
IT. Poppare.
(chap. Mamá: mamo, mames, mame, mamem o mamam, maméu o mamáu, mamen; mamat, mamats, mamada, mamades;
tetá: teta, teta, carnucet : u vach vore a un video de Aiguaiva, Aguaviva, de una dona gran.)
3. Despopar, v., priver de la mamelle, sevrer.
Part. pass. Anhel... on may lonh es del temps el qual fo despopat, es melhor.
Bestias... a layt vezinas, so trop... viscozas... melhors so carns de bestias despopadas.
Eluc. de las propr., fol. 235 et 232.
Agneau... où plus il est loin du temps auquel il fut sevré, est meilleur.
Bêtes... à lait voisines, sont trop... visqueuses... meilleures sont chairs de bêtes sevrées.
(chap. Destetá: desteto, destetes, destete, destetem o destetam, destetéu o destetáu, desteten; destetat, destetats, destetada, destetades; desassormá - contrari de assormá.)
Popa, s. f., lat. puppis, poupe, l'arrière d'un vaisseau.
Ar si son mes a popa tut tres li compaynon.
V. de S. Honorat.
Maintenant se sont mis à la poupe tous trois les compagnons.
Van gitar IIII ancoras de popa.
(chap. Van gitá (aviá, llansá) cuatre ancles de popa.)
Trad. des Actes des Apôtres, ch. 27.
Vont jeter quatre ancres de poupe.
CAT. ESP. PORT. (chap.) Popa. IT. Poppa. (VS Proa)
lunes, 12 de agosto de 2024
Os - Ostra
Os, s. m., lat. os, os.
Non triaria pel ni os.
(chap. No triaría pell ni os.)
Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz.
Je ne choisirais peau ni os.
No i a mesolla ni os,
Vena ni nervi que no 'l senta.
Roman de Jaufre, fol. 83.
Il n'y a moelle ni os, veine ni nerf qui ne le sente.
E 'l gotamens de l' aygua dona partida de la duressa de las peiras als os.
Liv. de Sydrac, fol. 10.
Et l' égouttement de l'eau donne aux os partie de la dureté des pierres.
Yeu sui hom e de carn e d' os. V. de S. Honorat.
Je suis homme et de chair et d'os.
Par extens. Cuirassas...
Ab que cobron lor os.
Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.
Cuirasses... avec quoi ils couvrent leurs os.
CAT. Os. ESP. Hueso. PORT. IT. Osso. (chap. Os, ossos; osset, ossets.)
2. Ossa, Hosa, s. m., os, ossement.
Rom', als homes pecx
Rozetz la carn e l' ossa.
Guillaume Figueiras: Sirventes vuelh.
Rome, aux hommes imbéciles vous rongez la chair et l' ossement.
Que on leves la caisa en que era la hosa de Josep.
Abr. de l'A. et du N.-T, fol. 10.
Qu'on levât la caisse en quoi était l' ossement de Joseph.
CAT. Ossa. (chap. Ossamenta, ossamentes : los ossos.)
3. Ossos, adj., lat. osseus, osseux.
Manja carn cauda et ossoza.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Mange chair chaude et osseuse.
ESP. Ososo (huesudo). PORT. Ossuoso. IT. Ossoso.
(chap. Ossut, ossuts, ossuda, ossudes.)
4. Osseitat, s. f., osséité, qualité osseuse.
Per razo de lor nervositat et osseitat.
Eluc. de las propr., fol. 47.
A cause de leur nervosité et osséité.
![]() |
Osa, Oza, s. f., houseau, botte.
Voyez Denina, t. III, p. 43.
Grans osas afaitadas ab ros.
T. d' Ebles d' Uisel et de Gui d'Uisel: En Gui.
Grandes bottes embellies avec rouge.
Gannacha e capa folrada
Et ozas de salabier.
Bertrand de Born: Rassa mes.
Ganache et cape fourrée et bottes de peau velue.
ANC. FR. Morchuflex chauça les hueses vermoiles... si se fist empereur.
Villehardouin, p. 89.
De cortes hoses ert hosez
Et Corte-hose ert apelez.
Roman de Rou, v. 14472.
Oscar, v., entailler, ébrécher.
Part. pas. fig. No y truep baron entier
Qu' aya proeza acabada,
Qu' el mieg luoc non sia oscada,
O fracha en l' un cartier.
Bertrand de Born: Rassa mes.
Je n'y trouve baron entier qui ait prouesse achevée, qui au milieu ne soit ebréchée ou rompue en l'un quartier.
ANC. FR. Avant que le saulcier mouille les écuelles...; et celles qui auront esté ochées ne doivent pas estre comptées le lendemain.
Docum. de Philippe-le-Long. Martenne, Thes., t. I. col. 1363.
CAT. Oscar. (chap. Trencá, tallá, chafá, rompre.)
Oscle, s. m., écrin.
Lhi don de mon oscle l' auria flor.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. I.
Je lui donne de mon écrin la fleur d'or.
- Par ext. Douaire, présent de noces.
Quinse ciptat en oscle estier Proensa
Lhi dara e Viana, Arle e Valensa.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 97.
Lui donnera quinze cités en douaire outre Provence et Vienne, Arles et Valence.
ANC. FR. Privileges... octroyés à fames, et à octroyer, soit par oscle, par douaire, par mariage, etc. Tit. de 1294. Du Cange, t. IV, col. 1407.
Il est vraisemblable que ce mot est venu d' osculum, pour désigner le droit d' épouse, le prix du baiser conjugal.
Ostar, v., ôter, tirer, retirer.
Voyez Denina, t. III, p. 126.
On hom plus n' ostaria
Guarnizos,
Plus en seria enveyos.
Bertrand de Born: Cazutz sui.
Où plus homme en ôterait d' ajustements, plus il en serait envieux.
Lo sanc de sus vos n' ostaretz.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Le sang de dessus vous en ôterez.
Fig. Aquest don osta tota ordura de l' arma.
Ostan e derazigan d'arma los VII peccatz mortals.
V. et Vert. fol. 84 et 48.
Ce don ôte toute ordure de l'âme.
Otent (ôtent) et arrachent de l'âme les sept péchés mortels.
Fig. et moral.
No los fasson ostar del bon prepausament. V. de S. Honorat.
Ne les fassent ôter du bon propos.
De solatz e de chansos,
E de plazers far e dire
Cugei ostar mon cossire.
Azemar le Noir: De solatz.
D' entretiens et de chansons, et de faire et dire des plaisirs je faillis à retirer ma pensée.
- Diminuer, retrancher.
Non devem ren ostar ni mais metre. Gramm. provençal.
Nous ne devons rien retrancher ni mettre davantage.
Qui de Fabre volgues ostar
La quarta letra, fora bo,
Qu' adoncx lo pogratz apellar
En Guillen fa be per razo.
Bernard d'Auriac: En Guillem.
Qui de Fabre voudrait retrancher la quatrième lettre, (ce) serait bon, vu qu'alors vous pourriez l'appeler par raison le seigneur Guillaume fait-bien.
Part. pas. S' es de mi e de bon pretz ostada.
T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m diguatz.
Elle s'est de moi et de bon mérite séparée.
En prezensa us diran alcun plazer
Et ostat vos, diran mal per ver.
G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.
En présence ils vous diront aucun plaisir, et vous retiré, ils diront du mal en vérité.
ANC. FR. Ne nus qui oste ne qui met.
Se me faites de ci oster.
Partenopex de Blois. Not. des Mss., t. IX, p. 19 et 22.
Qui avoit ostet tel membre. Chronique de Cambrai.
2. Ostamen, s. m., retranchement.
Per ostamen de la derniera letra. Leys d'amors, fol. 60.
Par retranchement de la dernière lettre.
3. Forostar, v., mettre dehors, chasser, exiler.
Part. pas. fig. Era fag Desonors tot qu' anc volc faire,
Qu' a forostada Honor de son paes.
Aimeri de Peguilain: Totas honors.
Maintenant Déshonneur fait tout ce que oncques il voulut faire, vu qu'il a chassé Honneur de son pays.
(chap. Forostar, de fora + ostar, ôter, oster : foragitá, gitá fora, expulsá, exiliá; tamé vomitá.)
Ostiari, s. m., lat. ostiarius, portier.
Volia que premieramen fos ostiaris. Cat. dels apost. de Roma, fol. 29.
Il voulait que premièrement il fut portier.
CAT. Ostiari. ESP. IT. Ostiario. (chap. Ostiari : porté: eclesiástic que obríe y tancabe la iglesia, y la custodiabe. )
Ostra, s. f., lat. ostrea, huître.
De ostras, de thon. Carta Magalon.
D' huîtres, de thon.
lunes, 29 de julio de 2024
4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.
Capítul VII.
Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.
De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.
A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.
Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.
Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.
Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.
Va passá dabán y va arribá al Abadiat.
- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.
Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.
¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?
Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.
No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.
Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.
Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.
- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.
- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.
- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás.
Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.
Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna.
Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.
- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat.
- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:
- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?
- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.
Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.
En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.
- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós.
Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes.
¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles!
En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.
Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball?
Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña.
Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull). 
Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.
sábado, 27 de julio de 2024
3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.
Capítul IV.
De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.
Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.
Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.
Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.
Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.
De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.
Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.
Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.
La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.
Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»
Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:
- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:
in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...
En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.
Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.
Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:
- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)
Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.
Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.
Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.
Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).
Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.
Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol.
Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.
Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.
Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche!
Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.
Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).
- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.
- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.
Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)
Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.
Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.
De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.
Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.
Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.
Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.
- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?
- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.
Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.
Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.
Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.
Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.
Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.
Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.












