Mostrando las entradas para la consulta fossá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fossá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 26 de julio de 2024

2. 2. De lo que li va passá a Huesca.

Capítul II.

De lo que li va passá a Huesca.


Aufanós, alegre, altiu, confiat y tan ligero de peus y de cos camináe lo nostre homenet aventurero buscán nous confins y noves tiarres, homens, opinions y costums, que no estampabe cap marca de pas al pols del camí, com si anare per l'aire o volare en lo seu pensamén. Lo sol de les set del matí, a michans del mes de mars, puríssima la atmósfera, cla lo horizonte, cotet lo ven y mol bon orache, alegráe la humida terra que reviscolada ya pel seu caló amic y apuntán la primavera, li haguere oferit la naturalesa renován la seua vida a la estassió mes apassible del añ, si la campiña que atravessáe, despullada, aburrida y tristota, presentare a un costat y a l'atre a la vista algo mes que algunes verdes esplanades de cams de blat, y al frente la foscó de la serra de Gratal formán falda als lluñans y encara blangs Pirineos que pareix que aguanton la bóveda del sel pera dixala caure a l'atra part, que ya sabíe que ere lo regne de Fransa.

Arribat de un vol a les Canteres, va vore abaix escomensán desde la mateixa vall la negra y agorera selva de Pebredo extenense per un gran terme, en les seues carrasques del tems del diluvio y habitada encara de les primeres fieres que la van poblá. La va atravessá insensiblemen, va descubrí los famosos plans de Alcoraz, va arribá a San Jorge, y va di:
Ya estic a Huesca. Y no habíen tocat encara les nou del maití.

EL ESCARMIENTO DE LOS NOBLES EN HUESCA (SIGLO XII. HUESCA)

Mol abans se trobáe ya sa pobre mare a casa de la padrina, a la que li va aná a di en gran pena:

- ¡Ya sen ha anat! 

Van plorá les dos un rato llarg, acompañanles tamé la chiqueta Rosa per imitassió y algún sentimén que al seu modo alcansabe, pos ya teníe dotse añs, no ere boba y volíe mol a son germanet Pedro.

Ell, mentrestán, estáe ya a les avingudes de la siudat, aon va topetá en un flare motilón del Carmen calsat, y trabán conversa en ell, va entendre que al seu convén se tratabe de pintá la capella de la Virgen; pero que lo mestre Artigas ere mol judío, que los demanáe singsentes libres y ells n' hi donáen tressentes sincuanta y no volíe.

- Yo, pos, va contestá Pedro Saputo, voré ixa capella, y pot sé que busca an algú que la pinto per neixes perres.

- Si es de Saragossa, va di lo motilón, ni u probos, perque si los pintamones de Huesca demanen tan, ¿Cuán demanarán los famosos pintós de Saragossa? Y en aixó van arribá a la siudat y se van atansá juns cap al convén.

Va vore Pedro Saputo la capella, y va pujá a la habitassió del prior y li va di que si lo mestre Artigas no habíe de tindre queixa, ell buscaríe algún pintó que igual rebaixaríe algo la cantidat que aquell demanáe. Va contestá lo prior que lo mestre Artigas no podíe fé mes que ressignás, perque aixó de totes les maneres se faríe, y no tindríe raó pera queixás, perque ya después de ell habíen tratat en un atre pintó y tampoc se habíen entés.

Podíe di quí ere lo pintó que se proposáe: 

- Yo, - va contestá Pedro Saputo.

- ¿Vosté pot di quí es?

- No dic aixó, sino que soc YO lo pintó que ha de pintá la capella. 

-  ¿Vosté?

- Yo, sí, pare prior; yo mateix. 

- Feume lo favor -, va di entonses lo prior en desdén, - de aná a la Creu de San Martín a comprá un boliche y vaigue a jugá per neixos carrés, o arreplego cuatre pedres y codolets al vostre morralet y anéu a cantalejá gossos per los racons y plasses.

- Pos es verdat, pare reverendo, va contestá Pedro Saputo, que encara que se enfado li hay de di que les seues paraules desdiuen de la vostra seriedat. ¿A quin llibre hau vist, a quin autó hau lligit, a quin sabut sentit a la vostra vida, que no haygue ñabut may al món home de la meua edat que no puguere pintá una capella de flares?

Si haguere preguntat cóm me dic, si ya sapiguere quí soc, si s'haguere informat qué ting o no ting fet, entonses podríe parlá com li vinguere en gana, y tan menospreu no lo puc esperá de consevol atre home mes prudén. Així que, podeu encarregá y doná la vostra obra a qui vullgáu, que ya vech que no arribarem a cap acuerdo o acord. Quedautos en Deu y en la vostra capella, que a mí no me cal tratá en homens de tan mala raó y conveniensia. 

Y dit y fet, li va doná la esquena al prior y va agarrá lo pañ de la porta.

Pero lo prior, que a les seues paraules habíe vist molta discressió y prudensia, lo va cridá y va eixí a detíndrel, y entrán un atra vegada en ell li va di en veu mes atenta que no se extrañare que li haguere parlat de aquella manera, ya que los sagals de la seua edat se solíen dedicá mes an aquells entretenimens de brutos, que a obres de tanta empresa y capassidat. Pero que si teníe confiansa de eixissen be en elles, se serviguere di quí ere y trataríen. Perque lo flare ya sospecháe quí podíe sé, ya que teníe de ell notissia per la fama del seu nom. Entonses va contestá lo mosso: 

- Yo me dic Pedro Saputo; soc...

- Prou, prou, prou, fill meu, va di en gran exclamassió lo prior al sentí lo seu nom. Y eixecanse lo va abrassá en molta voluntat, y lo va fé sentás al seu costat, y li va di:

- Miréu, Pedro Saputo; ya que Deu ha dessidit portatos an esta santa casa, yo actuaré de modo que a vosté no li peno habé vingut. Per descontat tos acomodaré a una cámara ben arreglada y en tots los servissis; tos ficaré assiento al refectori en los pares mes importans; y tos pagaré les singsentes libres jaqueses que demanáe lo mestre Artigas. Yo sé que hau pintat la capelleta de la ermita de la Corona a la vostra vila, y raderamen dos sales; y persones inteligentes que tos han vist me han sertificat que hau derramat en elles mes arte que lo que ha pintat en tota la seua vida lo adotsenat del mestre Artigas. Y si no me importunaren al seu favor alguns flares y dos caballés de la siudat, ya tos volía escriure que vinguereu a fé la nostra obra. La faréu, y yo men alegro mol. A vosté, lo arte de la pintura, este arte divino que entenen pocs y alcansen mes pocs encara, tos u ha amostrat la mateixa naturalesa, y per aixó, fill meu, sou tan aventajat. Sol tos demano que no tos unfléu, perque contra mes humildes som, mes grans y mes exelens són les grassies que ressibim de Deu lo nostre Siñó, y les mersés que la seua gran misericordia y bondat infinita mos fa de pura grassia. No olvidéu que humille als soberbios y arrogans, y exalte als humildes. Una enfermedat pot anugolatos lo juissi, una caiguda estronchinatos y dixatos inútil per al vostre arte y pera tota obra de profit, y donantos llarga vida obligatos a mendigá de porta en porta una almoina, sén mol infelís y despressiat. La gloria y les riqueses que podeu esperá alcansá en la vostra gran habilidat y talento que yo del modo que puc beneíxco, y en lo cor ficat an aquell abisme de bondat y omnipotensia del Siñó, li rogo encamino a la seua mes gran honra y gloria, així com al profit teu y descans de les persones a qui tingues obligassió y correspondensia. Ara aniréu a descansá hasta la hora de diná, y después ya tos aniréu preparán pera la vostra obra.

Va entrá en aixó un lectó, un home de ixos que sense cridáls van a tot arreu y se arrimen a tots y apliquen la orella a tots los foradets, y u volen tot sabé y mangonejá, que se beuen l' aire, y encara del flat y de la seua mateixa movilidat, qui habén sentit algo del payo que estáe a la cámara del prior, se va embutí per farol y compare. 

Va preguntá entonses Pedro Saputo qué ere lo que s'habíe de pintá a la capella pera aná formanse la idea (va di), regirala y perfecsionala. Agarrán la paraula lo lectó va contestá y va di (cuan ixíe lo prior de la selda a doná orden de que prepararen la que destinabe a Pedro Saputo):

- Ya sé yo lo que vol lo pare prior. Miréu: hau de pintá lo primé l'  infern, y a la boca o entrada, a la part de fora, a Nostra Siñora del Carmen desvián de la boca uns cuans beatos que van a pará allí, aguardanlos mols diables, y la má de sa Majestat de María Santíssima los siñalará un atre camí, que sirá lo del purgatori, y ells lo empendrán mol contens. Después hau de pintá lo purgatori y a Nostra Siñora del Carmen traén de ell a tots los seus devotos en lo escapulari. Después hau de pintá lo sel, y a la mateixa Siñora mol gloriosa rodejada de una caterva de devotos seus; y lo mes amún de tots y mes prop del seu trono a N. P. S. Elías en mols flares a la seua sombra. Y después, per los racons o aon tos paregue pintéu una dotsena de milagres, los mes inaudits que puguéu imaginá. 

- Pero ixos milacres, va di Pedro Saputo, mels hauréu de referí, o amostrám lo llibre aon consten, perque yo no men sé cap. 

- Tampoc yo ne sé cap en particulá, va contestá lo lectó, no ña cap llibre de milacres que yo sápiga, encara que hay sentit que se está escribín. Per aixó hay dit que los hau de imaginá vosté mateix.

- ¿Y ne han de sé mols? Va contestá Saputo. 

- An eixa materia, va di lo lectó, hau de tindre entés que may podréu pecá per massa; contra mes ne siguen y mes estupendos, mes alabansa redundará al pintó y mes crédit a la orden carmelita. 

- Pos a fe, va di Pedro Saputo, que no quedaréu descontens la comunidat ni la orden, perque vach a pintatos allí tals milagres, que no entrará cap home en vista a la capella que no se esglayo.

- Pos aixó mos fa falta y no datra cosa, va acabá lo lectó, perque aixina se inflame la caridat dels parroquians y carregue lo poble al convén.

Una mica sospechosa li va pareixe a Pedro Saputo la religió, o mes be la filossofía del lectó; pero com res caíe sobre la seua consiensia, va fé la seua cuenta y va pensá en la má plena dién: l'alma a la palma. Y en son demá va escomensá a prepará les parets de la capella y a provís de broches, pinsells y colós.

Va pintá una semana, y lo prior y tots los flares no se fartáen de mirá la pintura, de alabá al pintó dissípul de la naturalesa, que aixina li díen. Tamé del poble anáen a vórel mols curiosos y bachillés sense bachillerat (pero may lo mestre Artigas).

Blas Flare, black friday


- ¿Quí u diríe? - un canonge y un pintaire, dels que, díe Pedro Saputo, que la un enteníe algo perque habíe vist mol, y l’atre si en ves de fé pintes se haguere dedicat de jove a un atra cosa, podríe sé lo seu compañ; y lo volíe mol, se van fé amics.

Va pintá dos semanes; y al tersé dilluns va tindre que dixá la obra y eixí de la siudat mes depressa del que habíe entrat.

Ñabíe al convén un flare dels que diuen de missa y olla, perque de ababol que ere no sabíe adependre datra cosa que di missa y acudí al papeo; tots los díes anáe a la capella a donali un mal rato y fótreli la tabarra a Pedro Saputo, fenli sempre les mateixes preguntes, que eren:

- ¿Cóm se diu lo pintó? ¿De quín poble es lo pintó? ¿Cóm se diuen los pares del pintó?

Lexique roman; Moleste – Molleta

Ya lo mosso se habíe queixat al pare prior y demanat que no dixare aná an aquell flare a la capella; y lo prior, home sense malissia, li va contestá que com ere un flare de poc entenimén no teníe que fé cas de les seues tontades. Pero a Pedro Saputo lo cabrejáe tan, que aquell día, així com lo va vore entrá, se li va ensendre la cara, y de rabia va malmetre lo cap de un ángel que estáe pintán.

Va escomensá lo flare a preguntali en soflama lo mateix de sempre, cóm se diu lo pintó de la nostra santa capella?

Y Pedro Saputo, ensés, li va contestá: 

- Avui lo pintó se diu Pedro Códul!

eixecacoduls, avui lo pintó se diu Pedro Códul!

Y dién aixó li va aventá en gran saña y tota la forsa que teníe, que ere molta, un códul de la mida del puñ que teníe a má, li va fotre al pit y lo va tombá an terra; va agarrá los pinsells y los cacharros dels colós en un sarpat, va saltá de la embastida, y per si lo flare tramontabe, que no se sorolláe ni queixabe mes que en un ressuello aufegat y ronco, sense despedís de ningú va ficá peus en polvorossa. Vull di, que va doná de colses al convén fugín en tal ligeresa, que en dos minuts ya dixáe atrás lo Puch de don Sancho (ara Puch dels martirs o fossá), y en no mols mes ya pujáe y passáe lo estret del Quinto y perdíe de vista la siudat y la seua Hoya.

Se diu costa o estret del Quinto la pujada del riu Flumen (flumen en latín es una de les maneres de di riu) als collets y matolls aon después escomense ya lo Somontano.

peña de Amán

domingo, 10 de marzo de 2024

Lexique roman; Flor - Fozedor


Flor, s. f., lat. florem, fleur.

Belha m'es la flors d' aguilen.

Pierre d'Auvergne: Belha m'es. 

La fleur d'églantier m'est agréable. 

Lay s'espan la blanca flors de lis.

B. de Ventadour: Belh Monruels. 

Là s'épanouit la blanche fleur de lis. 

Lay s'espan la blanca flors de lis.


Un capelh fazia

De flors.

G. Riquier: Gaya pastorella. 

Faisait un chapeau de fleurs. 

Fig. Aquilh an de fin joi la flor.

Richard de Tarascon: Ab tan de. 

Ceux-là ont la fleur de pure joie. 

Aqui mori la flor de la crestiandat. V. de S. Honorat. 

Là mourut la fleur de la chrétienté.

Es dels fels trachers del mon la flors. 

P. Cardinal: Un sirventes. 

Est la fleur des félons traîtres du monde.

De las flors de rethorica.

Leys d'amors, fol. 18. 

Des fleurs de rhétorique. 

Loc. Amors, ieu vi la sazo

Que vos eratz flors e gras.

Elias de Barjols: Amors. 

Amour, je vis la saison que vous étiez fleur et grain.

Aquest bos frugz nays primier e floris

De bona fe, e pueys, quant es en flor, 

Bonas obras noyrisso 'l ab doussor.

G. Figueiras: Totz hom qui. 

Ce bon fruit naît premièrement et fleurit de bonne foi, et puis, quand il est en fleur, bonnes œuvres le nourrissent avec douceur.

Ce mot servit à désigner la France et les Français, par allusion aux fleurs de lis, armes de France.

D' on veyrem, per terra e per mar, 

Las flors anar.

Bernard d'Auriac: Nostre reys. 

D'où nous verrons, par terre et par mer, les fleurs aller.

Mot era genta l' ochaizos

Que flor pogues lhaupar mandar,

E sobre luy senhoreyar.

Pierre du Vilar: Sendatz. 

L'occasion était moult favorable, que la fleur put commander le léopard, et dominer sur lui.

Il servit également à désigner les lis gravés sur la monnaie.

Ans foron fag a ley de fals poges, 

On par la cros e la flors en redon. 

P. Cardinal: Tos temps. 

Mais furent faits à la manière de fausses pougeoises, où paraît la croix et la fleur en rond. 

ANC. FR. Que li Dieu le muerent en une bele flor.

Roman d'Alexandre, Not. des Mss., t. V.

CAT. ESP. PORT. ANC. IT. Flor. IT. MOD. Fiore. (chap. Flo, flos.)

2. Floreta, s. f., fleurette, petite fleur. 

M'agrado florettas per boissos.

P. Vidal: Be m'agrada. 

M'agréent fleurettes par les buissons. 

Quant de floretas mil demostron lur color. V. de S. Honorat. 

Quand de petites fleurs mille montrent leur couleur. 

CAT. Floreta. (chap. Floreta, floretes.)

3. Floricio, s. f., floraison.

De lor floricio.

Eluc. de las propr., fol. 198.

De leur floraison.

(chap. De la seua florassió. ESP. Floración.)

4. Floridura, s. f., épanouissement, éclat. 

Fig. Donzelas vi d'aytal floridura. Palaytz de Savieza.

Je vis demoiselles de tel éclat.

CAT. Floridura. IT. Fioritura.

5. Florin, s. m., florin. 

En la soma de cent florins. Fors de Béarn, p. 1096.

En la somme de cent florins.

Floris de Florensa.

(chap. Florins de Florensia. 1 florín.)

Tarif des Monnaies, en provençal. 

Florins de Florence. 

CAT. Florí. ESP. Florín. PORT. Florim. IT. Fiorino.

6. Florir, v., lat. florere, fleurir. 

En abril, quan vey verdeyar 

Los pratz vertz e 'ls vergiers florir. 

B. de Ventadour: En abril. 

En avril, quand je vois verdoyer les prés verts et les vergers fleurir.

Aisi co la verga flori

Ses tot humor, que no 'n senti.

G. Folquet: A te verge. 

Ainsi comme la verge fleurit sans nulle humidité, vu qu'elle n'en sentit pas. 

Fig. Mas si anc nulhs joys poc florir.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

Mais si oncques nulle joie put fleurir.

S' aquest joys floris e grana.

Arnaud de Cotignac: Mout desir. 

Si ce bonheur fleurit et graine.

Part. pas. Pus lo dous temps ve jogan e rizen, 

Guais e floritz.

H. Brunet: Pus lo dous. 

Puisque le doux temps vient jouant et riant, gai et fleuri.

Loc. fig. La Pasca floria.

(chap. La Pascua florida.)

Arnaud d'Entrevenas: Del sonet. 

La Pâque fleurie.

- Subst. Dans le sens de chenu. 

Entre las gens 

No s tanhon vielh ni floritz.

P. Vidal: Abril issic. 

Entre les gens ne conviennent les vieux ni les chenus.

ANC. FR. Chantent oisel et florissent vergier. 

Le Châtelain de Couci, chanson XX. 

Ainsi les beaux lis florissent.

Remi Belleau, t. II, p. 60. 

ANC. IT. Senza florir...

Lo fico senza flor ti porge il frutto.

Barberini, Doc. d'amore, p. 156.

CAT. Florir. ESP. PORT. Florecer. IT. MOD. Fiorire. (chap. Florí, florís: florixco o florixgo, florixes, florix, florim, floriu, florixen; florit, florits, florida, florides. Lo pa está florit : té moho.)

7. Deflorar, v., lat. deflorare, déflorer.

Si alcus hom corrumpia o deflorava femyna virgis contra sa voluntat.

(chap. Si algún home corrompíe o desflorabe (a una) femella virgen contra sa voluntat.)

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 128.

Si aucun homme corrompait ou déflorait femme vierge contre sa volonté. CAT. ESP. PORT. Desflorar. IT. Deflorare. (chap. Desflorá: desfloro, desflores, desflore, desflorem o desfloram, desfloréu o desfloráu, desfloren; desflorat, desflorats, desflorada, desflorades.)


Floronc, Floyronc, s. m., lat. furonculus, furoncle.

Floroncs so algunas paucas vezicas.

De eysshiduras o floroncs provenens per humors corrumpudas.

Eluc. de las propr., fol. 97 et 42.

Furoncles sont aucunes petites vessies.

D'éruptions ou furoncles provenant d'humeurs corrompues.

Naysseran floyroncs... en los homes e en las femnas d'Egypte.

Hist. abr. de la Bible, fol. 26.

Naîtront furoncles... sur les hommes et sur les femmes d'Egypte. 

CAT. Floronco. PORT. IT. Furonculo. (ESP. chap. Forúnculo.)

2. Floroncos, Floronos, adj., couvert de furoncles.

Al IX jorn seretz floroncos.

Al II jorn sera floronos, si s sancna.

Declar. de motas demandas. 

Au neuvième jour vous serez couvert de furoncles. 

Au deuxième jour sera couvert de furoncles, s'il se saigne.


Fluir, v., lat. fluere, fluer, couler.

Si vezes... sanc fluir. 

(chap. Si veéu... sang fluí : corre.)

Sanc flueys de vena.

Per que fluic gran sanc.

Trad. d'Albucasis, fol. 52, 28 et 1.

Si vous voyez... sang couler.

Le sang coule de veine. 

Pour que beaucoup de sang coule.

Part. prés. Del cap... fluent.

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Fluant... de la tête. 

CAT. ESP. Fluir. IT. Fluire.

2. Flux, s. m., lat. fluxus, flux, écoulement.

Per que no venga flux de sang. Trad. d'Albucasis, fol. 3.

Pour que ne vienne pas flux de sang. 

CAT. Flux. ESP. (chap. flujo) PORT. Fluxo. IT. Flusso.

3. Fluctz, s. m., lat. fluctus, flot. 

Fluctz es comocio d'aygas per forsa de vens.

Eluc. de las propr., fol. 152.

Flot est commotion d'eaux par force de vents.

IT. Flutto. (all. Flut)

4. Flum, s. m., lat. flumen, fleuve. 

D'on quecx es sals, s'en flum Jordan se banha.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom. 

D'où chacun est sauvé, s'il se baigne dans le fleuve Jourdain.

Fig. Flums de plasers, fons de vera merce.

Guillaume d'Autpoul: Esperansa. 

Fleuve de plaisirs, fontaine de véritable merci.

ANC. FR. Ultre flum Jurdan.

Anc. trad. des liv. des Rois, fol. 42. 

A un flum qui fiert en la mer.

Villehardouin, p. 62. 

ANC. CAT. Flum. IT. Fiume.

5. Fluvi, s. m., lat. fluvius, fleuve.

Lo fluvis tol del camp de mon vezin, et ajusta al meu camp.

Trad. du Code de Justinien, fol. 75.

Le fleuve ôte du champ de mon voisin, et ajoute au mien champ.

Fig. Fluvi de gaug.

Del fluvi de la vostra dossor vos los habeuraretz.

V. et Vert., fol. 101.

Fleuve de joie.

Vous les abreuverez du fleuve de votre douceur. 

ANC. CAT. Fluvi. IT. Fluvio.

6. Fluvial, adj., lat. fluvialis, fluvial, de fleuve.

Peissos d'estanh e fluvials. Brev. d'amor, fol. 52. 

(chap. Peixos d' estanque, de lago y de riu.) 

Poissons d'étang et de fleuve.

Auzels fluvials.

Aygas, alcunas so fontals et puteals, autras fluvials.

Eluc. de las propr., fol. 276 et 140.

Oiseaux de fleuve.

Eaux, aucunes sont de sources et de puits, autres fluviales.

ESP. PORT. Fluvial. IT. Fluviale. (chap. Fluvial, fluvials.)

7. Fluxibilitat, s. f., fluidité.

Ha fluxibilitat en sa substancia. 

Liquiditat ni fluxibilitat, que so proprias condicios d'humor.

Eluc. de las propr., fol. 30 et 37. 

A fluidité en sa substance.

Liquidité et fluidité, qui sont conditions propres de l'humide.

ESP. Fluxibilidad (fluidez). PORT. Fluxibilidade. IT. Flussibilità, flussibilitate, flussibilitade. (chap. fluidés.)

8. Fluxible, adj., fluide.

Per sa propria natura es fluxibla.

Eluc. de las propr., fol. 26.

De sa propre nature elle est fluide.

ANC. ESP. Fluxible. IT. Flussibile. (chap. fluít, fluíts, fluída, fluídes.)

9. Afluencia, s. f., lat. afluentia, affluence.

En trop locs d'aur et argent ha afluencia.

Eluc. de las propr., fol. 180. 

En beaucoup de lieux il y a affluence d'or et d'argent.

CAT. ESP. Afluencia. PORT. Affluencia. IT. Affluenza. (chap. Afluensia, afluensies. Lo riu Ebro té afluensia de bastans afluens, com lo Matarraña.)

10. Influencia, s. f., lat. influentia, influence. 

Celestial influencia. 

Las estelas et lors influencias.

Eluc. de las propr., fol. 2 et *.

Influence céleste. 

Les étoiles et leurs influences. 

CAT. ESP. PORT. Influencia. IT. Influenzia. (chap. Influensia, influensies; v. influí.)

11. Enfluensa, s. f., influence. 

Las enfluensas del cel. L'Arbre de Batalhas, fol. 72. 

Les influences du ciel. 

IT. Influenza.

12. Superfluir, v., lat. superfluere, rester, être superflu.

Si superflueys alcuna causa de lana. Trad. d'Albucasis, fol. 30.

S'il reste aucune chose de la laine.

13. Superfluitat, s. f., lat. superfluitatem, superfluité, superflu.

Tramet foras sas superfluitatz.

Eluc. de las propr., fol. 249. 

Transmet dehors ses superfluités.

En aquella circumcisio, om lor trenchava la superfluitat de la charn.

Sermons en provençal, fol. 20.

En cette circoncision, on leur tranchait le superflu de la chair.

CAT. Superfluitat. ESP. Superfluidad. PORT. Superfluidade. IT. Superfluità, superfluitate, superfluitade. (chap. Superfluidat, superfluidats : lo que sobre.)

14. Sobrefluitat, s. f., superfluité, excès.

De sobrefluitat de beure et de manjar moron motas gens.

(chap. De sobrefluidat, exés de beure y de minjá se mor molta gen.)

V. et Vert., fol. 101.

D' excès de boire et de manger meurent plusieurs gens.

Abstinencia amesurada vivifia, e auci las sobrefluitaz.

Trad. de Bède, fol. 53.

Abstinence mesurée vivifie, et tue les superfluités.

15. Superflu, adj., lat. superfluus, superflu, excessif. 

Superflua groceza. Trad. d'Albucasis, fol. 3. 

Grosseur excessive.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Superfluo.

16. Sobrefluos, adj., superflu. 

Despensas sobrefluosas... esquivar.

(chap. Evitá los gastos superfluos.)

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle. 

Éviter... dépenses superflues.


Foc, Fuoc, Fuec, lat. focus, feu.

Aissi col focs s'abraza per la lenha, 

On mais n'y a, e la flam' es pus grans. 

G. Faidit: Pel messatgier. 

Ainsi comme le feu s'enflamme par le bois, où plus il y en a, et la flamme est plus grande.

Plueia de fuoc arden e de solpre pudent sobre las cinc ciutatz.

V. et Vert., fol. 19. 

Pluie de feu ardent et de soufre puant sur les cinq cités.

Fuecs las puesca cremar! 

Le Moine de Montaudon: Autra vetz. 

Que le feu les puisse brûler!

On mayers es, plus calfa 'l focs.

G. Adhemar: Ben fora. 

Où plus il est grand, plus le feu chauffe. 

Fig. D' avareza 'ls art lo focx.

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

Le feu d'avarice les brûle. 

Lo foc qu'ieu ai d'amor.

Arnaud de Marueil: Dona sel. 

Le feu que j'ai d'amour.

El fuecs que m'art es tals que Nils 

No 'l tudaria.

Guillaume de Cabestaing: Ar vei qu' em.

Le feu qui me brûle est tel que le Nil ne l' éteindrait pas.

Loc. Pus N Oc e Non a mes foc e trag sanc. 

Bertrand de Born: Non estarai. 

Puisque le seigneur Oui et Non a mis feu et tiré sang. 

A fuoc e a flamma avian messa lur terra. V. de S. Honorat. 

Avaient mis leur terre à feu et à flamme. 

Cridar a foc per En Rogier.

Guigo de Cabanas: N Esquileta. 

Crier au feu pour le seigneur Rogier. 

Prov. Qi a ops Foc, ab det lo qer.

Un troubadour anonyme: Senher N enfant. 

Qui a besoin de feu, le cherche avec le doigt. 

El fuecs no s fai tan preon 

Que lo fums non ane fors. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Le feu ne se fait si profond que la fumée n'aille hors. 

CAT. Fog (foch). ESP. Fuego. PORT. Fogo. IT. Foco, fuoco. (chap. Foc, focs.)

2. Foguier, Fuguier, s. m., foyer.

Estar al foguier.

Le Moine de Montaudon: Mot m'enueia.

Être au foyer.

Pres d'espigas d'aquest blat,

Mes las en un fuguier raustir.

Trad. d'un évangile apocryphe. 

Prit des épis de ce blé, les mit rôtir en un foyer. 

ANC. ESP. Foguero. IT. Focolare. (chap. Foguera, fogueres; foc, focs.)

3. Fogal, Fogual, s. m., foyer.

Ja non volgra sezer a lor fogal.

P. Cardinal: D'un sirventes faire. Var.

Je ne voudrais jamais être assis à leur foyer.

Van s'en per las tendas, cascus vas son fogal.

Guillaume de Tudela.

S'en vont par les tentes, chacun vers son foyer.

- Adjectiv., de feu, enflammé.

Fig. Venens en figura fogual.

Brev. d'amor, fol. 180.

Venant en figure enflammée.

ANC. CAT. ANC. ESP. Fogar. ESP. MOD. Hogar. PORT. Fogão. (N. E. En algunas partes del alto Aragón: fogaril.)

4. Foguairo, s. m., foyer. 

Laissa 'l foc bel, clar al foguairo.

T. de R. Gaucelm et de J. Miralhas: Johan. 

Laisse le feu beau, clair au foyer.

5. Fogaynha, s. f., fourneau.

K. Magnes fe aqui aparelar sas tendas e sas fogaynhas. Philomena.

Charlemagne fit appareiller là ses tentes et ses fourneaux.

6. Fogatge, Foguatge, Fogadge, s. m., fouage, droit de fouage.

El temps que lo fogatge fo endih al pais.

Tit. de 1395. DOAT, t. CXXXVII, fol. 366.

Au temps que le fouage fut imposé au pays.

Demandava lo foguatge al pays de Periguort.

Tit. de 1409. Ville de Bergerac.

Demandait le fouage au pays de Périgord.

CAT. Fogatge. ESP. Fogage (fogaje : impuesto por cada fuego, hogar).

7. Fogassa, Foguassa, Fogatza, s. f., fouace.

Una fogassa de la flor d'una eimina de froment.

Tit. de 1226. DOAT t. CXV, fol. 46. 

Une fouace de la fleur d'une émine de froment. 

Avia facha aquesta foguassa de las espiguas que avia culhidas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 145. 

Avait fait cette fouace des épis qu'il avait recueillis. 

Fogatza et vin... et fromatge.

(chap. Pa (de pintadó) y vi... y formache.)

Tit. de 1135. Bosc, Mém. du Rouergue, t. III, p. 203. 

Fouace et vin... et fromage.

ANC. FR.

Vendre au peuple dévot pains d'espice et foaces. 

Ronsard, t. II, p. 960. 

Manger à desjuner raisins avec fouace fraische. 

Rabelais, liv. I, chap. 25.

ANC. CAT. Fogassa. ESP. Hogaza. PORT. Fogaça. IT. Focaccia. (chap. Pa de pintadó, redó; barra de pa.)

8. Fogasset, Foguasset, s. m., petite fouace, gâteau.

Per foguassetz e vin. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226. 

Pour petites fouaces et vin. 

Per gran presen, me trasmes dos fogassetz ayssi prim coma neula.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Pour grand présent, me transmit deux gâteaux aussi minces comme oublie. (N. E. oublie : oblea : neula.)

9. Fogasol, s. m., petite fouace, gâteau.

Disnar d'un fogasol 

E d'aigua.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83. 

Dîner d'une petite fouace et d'eau.

10. Foguenc, adj., ardent, brillant comme le feu.

De color vermeilla et foguenca.

V. de s. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 263. 

De couleur vermeille et brillante.

11. Foguinenc, adj., fulminant, ardent. 

Sus en I carre foguinenc.

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Sus en un char ardent.

12. Afogar, v., allumer, enflammer, embraser.

Partitz s'es de Vienna per afogar sa terra. V. de S. Honorat. 

Il est parti de Vienne pour embraser sa terre. 

Fig. La putia l' es apres,

Que l'afogua e l'abrazilla.

Bernard de Venzenac: Lanquan. 

Le libertinage lui est après, qui l'allume et l'embrase. 

PORT. Affoguear. IT. Affocare.

- Étouffer.

Las espinas... afogueron los.

Abr. de l'Anc. et du N.-T., fol. 46.

Les épines... les étouffèrent. 

CAT. ANC. ESP. Afogar. PORT. Affogar.

13. Focacio, s. f., suffocation. 

La qual es fayta per focacio. Trad. d'Albucasis, fol. 25.

Laquelle est faite par suffocation.

14. Suffocacio, s. f., lat. suffocatio, suffocation.

Squinancia es suffocacio de gola. Eluc. de las propr., fol. 86.

Esquinancie est suffocation de gosier. 

CAT. Sufocació. ESP. Sufocación (sofocación). PORT. Suffocação. 

IT. Suffocazione. (chap. Sofocassió, sofocassions.)

15. Soffogancza, s. f., suffocation, étouffement.

L'autre entre las spinas hac grant soffogancza.

L' Evangeli de li quatre semencz.

L'autre entre les épines eut grande suffocation.

16. Sufogar, v., lat. suffocare, suffoquer, étouffer.

Part. prés. Cobeeza intrant e sufogan la paraula.

(chap. Codissia entrán y sofocán la paraula.)

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 4.

Convoitise entrant et suffoquant la parole. 

CAT. ESP. (sofocar) Sufocar. PORT. Suffocar. IT. Suffocare. (chap.  sofocá: sofoco, sofoques, sofoque, sofoquem o sofocam, sofoquéu o sofocáu, sofoquen; sofocat, sofocats, sofocada, sofocades.)

17. Perfocacio, s. f., suffocation, étouffement.

La hora es venguda en laqual perfocacio es temuda.

Trad. d'Albucasis, fol. 25. 

L'heure est venue en laquelle suffocation est redoutée.

18. Prefocar, v. suffoquer. 

Part. pas. Qu'el malaute no sia prefocat. Trad. d'Albucasis, fol. 51. 

Que le malade ne soit pas suffoqué.


Focca, s. f., lat. phoca, phoque.

Grans peyshos en ela no vivo, sino dalfis et foccas.

(chap. Grans peixos an ella no viuen, mes que delfins y foques.)

Eluc. de las propr., fol. 153. 

Grands poissons ne vivent en elle, sinon dauphins et phoques. 

ESP. Foca. PORT. Foca, phoca. IT. Foca. (chap. Foca, foques.)




Focil, s. m., focile, os de l'avant-bras ou de la jambe.

De la razit del focil.

So appelats dos focils.

Trad. d'Albucasis, fol. 46 et 63. 

De la racine du focile. 

Sont appelés les deux fociles. 

PORT. pl. Fociles. IT. Focile.


Foire, v., lat. fodere, fouir, fouiller, bêcher.

Pren son pic e sa pala, e acomensa a foire et a minar.

(chap. Pren son pic y sa pala, y escomense a afoná - fé fosses, picá, cavá, excavá - y a miná.)

V. et Vert., fol. 41.

Prend son pic et sa pelle, et commence à fouir et à miner.

Fetz destruire la fort tor del castel, e fetz foire lo fondamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 172.

Fit détruire la forte tour du château, et fit fouir les fondations.

Pueys fozon lo sol belamen, 

Et atrobon lo monumen.

V. de S. Énimie, fol. 56.

Puis fouillent le sol bellement, et trouvent le monument. 

Part. pas. Terra fossa et arada. Eluc. de las propr., fol. 157.

Terre bêchée et labourée.

2. Fossa, s. f., lat. fossa, fosse.

So que tu laissas apres te non es pas teu, car no 'n potz autra cauza faire ni portar ab te en la fossa. Liv. de Sydrac, fol. 69.

Ce que tu laisses après toi n'est pas tien, car tu n'en peux faire autre chose ni le porter avec toi dans la fosse.

Mostran me... las fossas d'aquels que y son mortz.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Me montrant... les fosses de ceux qui y sont morts. 

Segra m ploran 

E planhen tro la fossa.

(chap. Me seguirá plorán y gañolán, gemegán, hasta la fossa: lo fossá, lo sementeri, als atres (ad patres), als sipresos.)

Leys d'amors, fol. 28.

Me suivra pleurant et gémissant jusqu'à la fosse.

Fig. Puta es coma fossa priunda e coma potz engoissos.

(chap. La puta es com una fossa fonda, profunda, y com un pou angustiós, de angustia, de doló.)

Trad. de Bède, fol. 40.

La prostituée est comme fosse profonde et comme puits de douleur. 

Loc. Guidatz los secs

Ab vos en la fossa.

G. Figueiras: Sirventes. 

Vous guidez les aveugles avec vous dans la fosse. 

Prov. Qui fai fossa contra son vizi chaira en lei. 

(chap. Qui fa fossa contra son veí caurá an ella.)

Trad. de Bède, fol. 64. 

Qui fait fosse contre son voisin tombera en elle.

Doncs, si l'uns orbs l'autre guia, 

Non van amdui en la fossa cazer? 

G. Figueiras: No m laissarai. 

Donc, si un aveugle guide l'autre, ne vont-ils pas tous deux choir dans la fosse?

ANC. ESP.

Danle cuemo à puerco enna fossa de mano.

Poema de Alexandro, cop. 1471.

CAT. Fossa. ESP. MOD. Fosa. PORT. IT. Fossa. (chap. Fossa, fosses; fossá, fossar : sementeri. Luis Arrufat escriu fosá.)

3. Fossat, s. m., lat. fossatum, fossé.

Es tot entorn claus de fossatz.

Bertrand de Born: Be m play.

Est tout à l'entour clos de fossés.

ANC. FR. Estoit avironés de profont fosset et terrible.

Chron. de Cambray. 

ESP. (foso) PORT. Fossado. IT. Fossato. (chap. Fosso, fossos, excavassions voltán castells, siudadeles com la de Jaca, etc.)

4. Fossio, s. f., lat. fossio, fouille.

Fan lor fossio. Eluc. de las propr., fol. 214.

Font leur fouille.

5. Fossor, s. m., lat. fossor, terrassier, fossoyeur.

E 'ls fossors, car demandon gran

Loguiers per lur fals maltraire.

Folquet de Lunel: E nom del. 

Et les terrassiers, parce qu'ils demandent grand loyer pour leur faux mal agir.

- Chercheur, celui qui cherche en fouillant.

Los fossors de mandragora.

(chap. Los buscadós de mandrágora; excavadós, picadós, cavadós, que fan forats, fosses per a buscála.)

Eluc. de las propr., fol. 214.

Les chercheurs de mandragore.

- Hoyau.

Ab coltres et fossors. Eluc. de las propr., fol. 157.

Avec coutres et hoyaux. 

ANC. FR. Prist un fossor por foïr. 2e trad. du Chastoiement, p. 14.

CAT. Fosser.

6. Fotiador, s. m., bêcheur, terrassier, piocheur.

Boviers e fotiadors.

G. Riquier: Pus Dieu. 

Bouviers et terrassiers.

7. Fossori, s. m., fossoir, instrument de chirurgie.

Pausa la puncta eminent, la qual es al cap del fossori.

Trad. d'Albucasis, fol. 51. 

Pose la pointe saillante, laquelle est au bout du fossoir.

8. Sosfoire, v., lat. suffodere, sousfouir, miner, creuser sous.

Sosfoira tas plantas. Trad. de Bède, fol. 75.

Creusera sous tes plantes de pieds.

9. Fozilhar, v., fouiller, creuser.

Talpa ha... morr a guiza de porc, ab que fozilha la terra.

(chap. Lo top té... lo morro a guisa de gorrino, en lo que furgue la terra; burche, excave, cave. v. furgá: furgo, furgues, furgue, furguem o furgam, furguéu o furgáu, furguen; furgat, furgats, furgada, furgades.)

Eluc. de las propr., fol. 259.

La taupe a... museau à la manière de porc, avec quoi elle fouille la terre.

Part. prés. Fozilhan am morr. Eluc. de las propr., fol. 259. 

Fouillant avec museau.

10. Fozedor, s. m., bêcheur, terrassier.

Fozedors e podadors, et autres obriers menutz.

Tit. de 1348. DOAT, t. CIII, fol. 262.

Bêcheurs et tailleurs de vigne, et autres menus ouvriers.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XX.

XX.

Es expresiu y cambián lo llenguache de les campanes; la seua vibrassió es capás de acentos fondos y graves y livianos, llugés, ligeros, y aguts y sombríos.
May les campanes diuen lo mateix. Y may lo que diuen u diuen de la mateixa manera.



Daniel, lo Mussol, acostumbrabe a donáli forma al cor per lo tañit de les campanes.
Sabíe que lo repique del día de la Patrona sonabe a cohets y a jubileu y a estupor desproporsionat, irreflexiu. Lo cor se li arredoníe, entonses, a impulsos de un sentimén de alegría complet y armónic. Al acabá los bombardeos, durán la guerra, les campanes tamé repicaben alegres, pero en un deje de resserva, precavut y retissén. Se habíe de tindre cuidadet. Datres vegades, los tañits eren sords, opacos, oscurs y buits com lo día que van enterrá a Germán, lo Tiñós, per ejemple. Tota la vall, entonses, se omplíe hasta impregnás dels tañits sords, opacos, oscurs y buits de les campanes parroquials.
Y lo fred de les seues vibrassións passabe als estratos de la terra y a les arrels de les plantes y al tuétano, lo moll dels ossos dels homens, y al cor dels chiquets. Y lo cor de Daniel, lo Mussol, se tornabe moll y maleable - blanet com lo plom derretit - pel solemne tañí de les campanes. Estabe plovisnán y detrás de don José, revestit de sobrepellissa y estola, caminaben los cuatre fills mes grans del sabaté, en l´ataút als muscles, en Germán, lo Tiñós, y lo tord, a dins. A continuassió marchabe lo sabaté en los demés de la familia, y detrás, casi tots los homens y les dones y los chiquets y les chiquetes del poble en les cares compungides, llargues, notán a les seues vísceres les ressonánsies de les campanes, vibrán en una modulassió lenta y cadensiosa. Daniel, lo Mussol, sentíe aquell día les campanes de una manera espessial. Se li antojabe que ell ere com un dels insectes que colecsionabe a una caixa lo retó de La Cullera. Se diríe que, igual que aquells animalets, cada campanada ere com una agulla afiladíssima que li atravessabe una sona vital del seu ser. Pensabe en Germán, lo Tiñós, y pensabe en ell mateix, en los nous rumbos que a la seua vida imprimíen les sircunstansies. Li dolíe que los fets passaren en eixa fassilidat a sé només records; notá la sensassió de que res, res de lo passat, podríe reproduís, torná a passá. Ere aquella una sensassió angustiosa de dependensia y apresonamén. Li ficabe nerviós la impossibilidat de doná marcha atrás al rellonge del tems y ressignás a sabé que dingú tornaríe a parláli, en la pressisió y lo coneiximén en que lo Tiñós u fée, dels arrendajos y les perdius y los martíns peixcadós y les polles de aigua y los taus y les foches. Se teníe que avindre a no torná a escoltá may mes la veu de Germán, lo Tiñós; a admití com algo vulgar y cotidiano, de cada día, que los ossos del Tiñós se transformaren en sendra igual que los ossets de un tord; que los cucs foradaren los dos cossos simultáneamen, sense predilecsións ni postergassións.
Se va confortá un poc tanteján a la seua burchaca un cuproníquel, moneda de cobre y níquel, en lo foradet al mich. Cuan acabare lo enterro aniríe a la tenda de Antonio, lo Buche, a comprás un adoquín, caramelo gran com un tubotet. Claro que a lo milló no estabe ben vist que fore tan llépol después de enterrá a un bon amic. Hauríe de esperás a en son demá. Baixaben ya la costa pel nort, cap al sementeriet del poble. A la iglesia, los tocs de les campanes adquiríen una penetrassió mol viva y dolorosa. Van doblá lo raconet de la parroquia y van entrá al minúscul fossá. La porta de ferro va chirriá com adormida y enfadada. Apenes cabíen tots al menut ressinto. A Daniel, lo Mussol, se li va asselerá lo cor al vore la menuda fossa, uberta als seus peus. A la frontera este del sementeri, lindán en la tapia, se erguíen adustos y fantasmals, dos afilats sipresos de sombra allargada. Per lo demés, lo sementeri del poble ere tibio y recoleto y acullidó.
No ñabíen mármols, ni estatues, ni panteóns, ni ninchos, ni tumbes revestides de pedra. Los morts eren terra y tornaben a la terra, se confundíen en ella en un impuls directe, casi vissiós, de ajuntamén. Al voltán de les múltiples creus, creixíen y se dessarrollaben les falagueres, les ortigues, los grévols, la herbabona y tot género de herbes silvestres.
Ere un consol, al final, descansá allí, voltat día y nit pels aromes penetráns del monte.
Lo sel estabe pesat, entaragañat y ombriós. Seguíe plovisnán. Y lo grupo, daball dels paraigües, ere una estampa de dol de estremessedó y angustiós simbolisme.
Daniel, lo Mussol, va sentí fred cuan don José, lo retó, que ere un gran san, va escomensá a resá responsos sobre lo féretro depositat als peus de la fossa ressién excavada. Ñabíe, al voltán, un silensio ubert sobre sen plos reprimits, sobre mil llágrimes truncades, y va sé entonses cuan Daniel, lo Mussol, se va girá, al notá damún de la seua ma freda la caldoreta de una ma amiga. Ere la Uca-uca. Teníe la chiqueta un grave gesto adosat a les seues facsions puerils, un ademán dessolat de impotensia y ressignassió.
Va pensá lo Mussol que li haguere agradat está allí sols en la caixa y la Uca-uca y podé plorá a cabassades damún de les trenes dorades de la chiqueta; sentín a la seua ma carpideta la caldoreta de un atra maneta amiga. Ara, al vore l´ataút als seus peus, se va lamentá habé discutit en lo Tiñós sobre lo soroll que les perdius féen al volá, sobre les condissións vocals dels arrendajos o sobre lo gust salat de les sicatrius. Ell se trobabe indefens, ara, y Daniel, lo Mussol, desde lo fondo de la seua alma, li donabe, incondissionalmen, la raó. Vibrabe en uns acentos lúgubres la veu de don José, esta tarde, deball del calabobos o amerabaubos, mentres resabe los responsos:

- Kirie, eleison. Christie, eleison. Kyrie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

A partí de aquí, la veu del mossen se fée un rumó ininteligible. Daniel, lo Mussol, va experimentá unes ganes enormes de plorá al contemplá la actitut entregada del sabaté. Veénlo en este momén no dudabe de que Andrés, "lo home que de perfil no se veu", may mes tornaríe a mirá les pantorrilles de les dones. De repén, ere un agüelet tremolós y extenuat, sexualmen indiferén. Cuan don José va acabá lo tersé responso, Trino, lo sacristán, va estendre una borrassa al costat del féretro y Andrés va aviá an ella una pesseta. La veu de don José se va elevá: - Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

Después va sé lo Peó qui va tirá unes monedes damún de la borrassa, y don José, lo mossen, que ere un gran san, va resá un atre responso. Después se va arrimá Paco, lo ferré, y va dixá vin séntims, y mes tart, Quino, lo Manco, va aviá un atra monedeta.
Y después Cuco, lo factó, y Pascualón, lo del molí, y don Ramón, lo alcalde, y Antonio, lo Buche, y Lucas, lo Mutilat, y les
sing Llebres, y l´ama de don Antonino, lo marqués, y Chano y tots y cada un dels homens y les dones del poble y la borrassa anabe plenánse de monedes ligeres, de poc valor, y a cada dádiva o donatiu, don José, lo mossen, que ere un gran san, contestabe en un responso, com si donare les grassies.

- Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

Daniel, lo Mussol, apretabe fort lo seu cuproníquel, en la ma embutida a la burchaca del pantaló. Sense voldre, pensabe en lo adoquín de llimó que se minjaríe en son demá, pero, inmediatamen, relassionabe lo gust de la seua pressunta dolsaina en lo letargo definitiu del Tiñós y se díe que no teníe cap dret a llepá un adoquín de llimó mentres lo seu amic se podríe a una fossa. Traíe ya lentamen lo cuproníquel, dessidit a depositál a la borrassa, cuan una veu interió lo va aguantá:
"¿Cuán tems tardarás en tindre un atre cuproníquel, Mussol?".
Lo va soltá portat per un instín de avaríssia. De improvís va fé memoria de la conversassió en lo Tiñós sobre lo soroll que féen les perdius al volá y la seua pena se va ajigantá. Ya Trino se inclinabe damún de la borrassa y la agarrabe per les cuatre puntes pera arreplegála, cuan Daniel, lo Mussol, se va apartá de la ma de la Uca-uca y se va adelantá hasta la caixa:

- ¡Espero! - va di.

Tots los ulls lo miraben. Va notá Daniel, lo Mussol, en ell, les mirades dels demés, en la mateixa sensassió física que persibíe en les gotetes de aigua. Pero no li va importá.
Casi va sentí un orgull tan gran com la tarde que va pujá a la punta de la cucaña al traure de la seua burchaca la moneda relluén, en lo foradet al mich, y aviála a la borrassa.
Va seguí lo itinerari de la moneda en los ulls, la va vore redolá un trosset y, después, amuntonás en les demés, produín, al ajuntás, un alegre tintineo. En la veu apagada de don José, lo mossen, que ere un gran san, li va arribá la sonrissa pressentida del Tiñós, desde lo fondo de la seua caixa blanca y barnissada.

- Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

Al acabá don José, van baixá la caixa a la fossa y van palejá molta terra damún. Después, la gen va aná eixín lentamen del sementeri. Se fée de nit y escomensaben a caure gotellots. Se sentíe lo cluac-cluac dels socs, almadreñes, de la gen que tornabe al poble. Cuan Daniel, lo Mussol, se va vore sol, se va arrimá a la fossa y después de persignás va di:

- Tiñós, teníes raó, les perdius al volá fan "Prrr" y no "Brrr".

Ya se alluñabe cuan una nova idea lo va impulsá a torná sobre les seues passes.
Va torná a santiguás y va di: - Y perdona lo del tord.

La Uca-uca l´esperabe a la porta del fossá. Lo va agarrá de la ma sense díli cap paraula.

Daniel, lo Mussol, va notá que li tornabe a guañá un gran, inmoderat dessich de plorá.
Se va aguantá, perque deu passes dabán avansabe lo Moñigo, y de cuan en cuan girabe lo cap pera indagá si ell plorabe.