Mostrando las entradas para la consulta ficats ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ficats ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 25 de julio de 2024

1. 7. De com Pedro Saputo va adependre la música.

Capítul VII.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

¡Aik!, dirá aquí algún lectó; brumín anem puján. Primé sastre, que es lo mes pla que ña a la artesanía, vinín a formá lo llas y comunicassió entre los ofissis masculins y los femenins, com lo formen entre lo regne animal y lo vegetal los zoófitos o animals - plantes. Después cardadó o pelaire, que es algo mes; después fusté, que es mol mes; y no contem en lo dibuix, que perteneix ya al orden superió de les arts, be que sense exclusió de sexo com estes atres, lo anem ara a adorná en lo de la música, art baixat del sel y amor del cor humano. ¿Aón anirem a pará? ¡aixó me se pregunte! ¿Y pera qué hauríe ressibit lo nostre chiquet filóssofo tantes y tals dotes del creadó, y lo don soberano y raríssim de sabé empleales? Pos aquí vorás lo que ell fa y yo vach escribín en no menos admirassió que tú, lectó o lectora, sigues qui sigues.
Va adependre lo dibuix, com has vist; ara adependrá música; y encara vorás atres maravilles. Per algo lo van nombrá Saputo. Si haguere sigut com yo o com tú, y perdona la meua franquesa, res de aixó se escriuríe, perque res haguere passat. Anem a la historia.


Ñabíe a Almudévar un eclesiástic, organista de la parroquia, cridat per mote Vivangüés, y lo seu nom verdadé ni se sap ni lo nessessitem; este mossen se emportáe algunes vegades al chiquet Pedro a casa seua pera donali alguna golosina. Ere un home que en cuan a músic tocáe mijanamen be lo órgano, lo clave y lo salterio; y en cuan a gramátic auloráe una miqueta lo latín del breviari; pero lo que es de la missa habíe preguntat tantes vegades lo que significáe lo canon y demés latins, que fora dels introitos, les orassions, les epístoles, y los evangelios ñabíe poques coses que no entenguere, y encara aixina a vegades se barruntáe lo seu sentit. Per lo demés teníe bon cor, ere tan candorós com un chiquet, y se creíe lo mes hábil del capítul, que ere numerós, exeptuán al siñó mossen, que diuen ere llissensiat per Huesca, y a qui per aixó respetabe ell com mes sabut. A tots los demés los passáe per deball de la cama. Y ña qui diu que si errabe lo tiro ere de poc tros.

Lo cridáen en lo apodo que hay dit, perque cuan se fotíe entre esquena y pit algún gotet de bon vi, que ere en frecuensia, entre les llágrimes que li apuntaben de la fortalesa del vi y la veu mich cobrada del bon trago, díe respirán: ¡viva Angüés!, y acababe de respirá. Li van preguntá al prinsipi, y después de moltes vegades per gust qué significabe alló; y contabe esta grassiosa, disparatada y original historia: "Es sabut, siñós, que entre los pobles de Angüés, Casbas, y Ybieca va ñabé antigamén uns atres dos que se díen Bascués, y Foces, y los seus habitans eren los mes grans afissionats a la mamera del món, y los seus termes la milló viña de Aragó, y potsé de España si me apetix diu. Estos dos pobles van morí: vull di, que sigue per guerra, per epidemia, o per un atra caussa, se van quedá sense habitans, habén mort hasta los sacristans y los mossens Foces va morí uns díes abans y Bascués va aguantá uns díes mes. Pero cuan los dos pobles van vore que s´acabáen sense remey, van fé testamén y van dixá lo seu bon gust als pobles de Angüés, Casbas y Ponzano, dos terseres parts al primé y una repartida entre los atres dos. Aixina que lo poble de Angüés té mes saque ell sol en materia de vins, que Casbas y Ponzano juns. Per aixó yo cuan me bec un gotet de bon vi, si la tassa es gran y lo vi bo, que lo trascolo sempre de una atacada, penso en aquell poble y dic ¡viva Angüés! Que es com si diguera: viva lo gust de Angüés, que es lo que ara trobo yo an este gotet que acabo de trascolam. O de atre modo: botovadéu, que este vi es tan bo com lo milló que proben los hereus de Bascués y Foces. pera abreviá u dic tot an ixa exclamassió tan significativa. Y si no diguera aixó, me pareixeríe que lo vi per bo que fore no me faríe profit.» Y preguntán als que escoltáen, ¿qué tos pareix, siñós?, brotabe delissia del cor y se esponjáe de gloria.

Este home, pos, tan sensill y tan beneít, se va emportá un día a casa seua al chiquet Pedro Saputo pera donali unes avellanetes que li habíen portat: y com lo chiquet va vore ubert lo clave li va rogá que tocare algo. Pot sé que no fore clave, sino un atre instrumén de tecles: poc importe. Li va vindre en gana, y va tocá una pessa tan alegre y espolejadora que Pedro no podíe tartí (estás quieto), meneján tot lo cos y dién: ¡va, va! Va pará lo músic, y va preguntá qué ere alló, y li va contestá lo capellá: 

- Aixó es una cosa nova; fa poc tems que la han ficat en solfa los compositós; y es tan fecunda a caprichos, que sense eixissen del tema pot un tocá tres díes seguits y tot sirá sempre lo mateix pero tot diferén. Es un ball al que li diuen lo Gitano.

- Sol per sabé aixó, va di Pedro, adependría de solfa de bona gana. 

- ¡Ay, chiquet, chiquet!, va contestá lo capellá; no saps lo que dius. ¡Adependre la solfa!

- ¿Pos qué, va rechistá lo chiquet, tan difíssil es? 

- Mol, mol, moltíssim y mes que moltíssim, li va contestá lo mossen en los ulls tancats: ¿vols que te u diga? Mira: una vegada los dimonis estáen de tertulia al palau de Lucifer, tot lo edifissi es de flames de sofre, dispután sobre la solfa y la gramática y defenén uns que ere mes difíssil la una y los atres que l´atra, u van volé probá dos diablets joves mol presumidets, y van eixí al món, ficanse, lo un a infantillo a casa de un mestre de capella, y l’atre a estudián a una escola de gramática. Van passá tres mesos, y lo músic va preguntá al gramátic de qué anáe, y va contestá que de fum y tiniebles; pos yo, va di l’atre, ni fum vech perque no vech res. Allí me fan una manopla que als nugos dels dits té escrits los noms de la solfa, que pareixen agarrats de alguns de natres; y puján y baixán y corrén les juntes dels dits; y después en la mateixa obra a un papé que no diu res, me van ya jorobán y rematán la passiensia. Perque a cada marro de la veu cau una bufetada, y plora si vols plorá y plorán o rién canta lo día sansé perque eixe es lo teu ofissi. 

- Yo, va di lo gramátic, si no fore per la rechifla que mos faríen los compañs de allá baix, ya haguera enviat a cascala lo estudi y al foc en los llibres y les seues musses y mussos, que així los enteng com tú eres lo fill de Deu mes vullgut. Pero continuém algún tems mes si te pareix, perque tan pronte seríe mengua dixáu. En efecte, van seguí durán sis mesos mes, al cap dels cuals se van torná a ajuntá; y lo músic va di que encara que los compañs lo soflamaren eternamén, estáe determinat a abandoná la empresa y torná al infern. 

- ¿Sí?, va contestá lo gramátic; pos no ten anirás sol, que tamé vull acompañat; y aixina van quedá la solfa y la gramática pera patimén dels fills dels homens. Y sense mes deliberassió van tancá los ulls al sol, van fotre un percut y se van aviá de cap als inferns. Conque mira tú, fill meu, Pedro, si te empeñes en adependre solfa, cuan los diables sen dimonis no ne van pugué eixí.

Pedro Saputo sentíe al capellá contá un cas tan estupendo; li va preguntá al clérigo si ell habíe adeprés la solfa. Va contestá que sí: 

- ¿No veus que soc organista? Dotse añs entre infante y capillero vach está a la catedral de Huesca, y sempre estudián solfa. 

- Pero al fin y a la postre vostra mersé la va adependre, y en menos añs, perque diu que va sé capillero y entonses ya la sabíe. 

- Sí, va contestá mossen Fallata. 

- ¿Y la gramática?, va preguntá lo chiquet. 

- Tamé, va contestá lo bon home, sabén que mentíe: ¿no veus que soc mossen? 

- Pos en eixe cas, va di lo chiquet Pedro, vostra mersé té mes ingenio y es mes sabut que dos diables juns. Sen va enriure lo capellá, no sense ficás una mica colorat de vergoña, perque li va pareixe que ñabíe algo de ironía o malissia a la charrada del chiquet. Éste va volé vore la manopla o má de la solfa, y va vore que los noms que ñabíe als nugos (va sé menesté que los u enseñare lo músic) ere:

A - la - mi - re, B - fa - b - mi, C - sol - fa - ut, D - La - sol - re, Y - la - mi, F - fa - ut, G - sol - re - Ut. 

- Be teníe raó, que pareixen noms de dimonis, va di Pedro, perque de alguns de ells a Belcebub no ña molta distansia. Pero, ¿pera qué se adeprén aixó a la má? ¿Ha de escriures la solfa a la má o cantá miranla? An estes preguntes no va sabé respondre lo del ingenio y agudesa de dos diables, y se va acabá la plática per falta de paraules, o de suc an elles, que es lo mateix; y lo chiquet Pedro, que no podíe tindre la atensió distreta un momén, li va di adiós y va agarrá la escala.

Al eixí al carré va sentí lo violín a dal. Se va pará; lo capellá se divertíe en lo diapassón per tots los seus puns (be que aixó vol di diapassón), ya per terseres, quintes; ya al tono mes alt, ya al mes baix: va ferí lo oít de Pedro; escolte, persibix, sen y admitix aquella ley y verdat primordial de la música, aquella verdat general, aquella proposta elemental de puns o sonidos; y torne a pujá y rogue al capellá que li enseño alló al instrumén.

- No, va di lo músic; al violín no pot sé ni a datre instrumén; primé u has de adependre en la boca y a la solfa, y pera naixó s´ha de fe aná la má o manopla.

- No, siñó, va replicá lo chiquet; ya no vull adependreu en la boca, sino en lo violín, perque així u adependré de una vegada. Sobre tot, lo que es la manopla, ni vórela. aixó es lo que yo vull y no atra cosa; y no men vach de la vostra casa hasta que no me la haigáu amostrat, encara que me costo una semana. Lo capellá sen enríe y li fée compassió vore lo error del sagal que sense la má y alguns mesos y hasta añs de solfeo volíe escomensá a tocá instrumens; impossible tan gran per an ell com que dixare de sé verdat lo que habíe lligit aquell día al evangelio de la missa, siguere lo que siguere, ya que no u habíe entés. Pero se les teníe en un atre mes fort; va apretá tan lo chiquet, que va tindre que enseñali a ficá los dits a les cordes y feriles en lo arco, fen gruñí lo diapassón durán un hora. Va torná per la tarde y va está hasta la nit fotenli al diapassón y a les terseres y quintes. Y lo mateix va fé dos díes seguits; y preguntán al capellá lo que li pareixíe essensial y habén entés lo que va creure que ere prou per entonses se va emportá lo instrumén a casa.

Tancáe les finestres del seu cuarto pera que no ixquere lo eco; y passada una semana en que cada día empleabe de sis a set hores ensayán en lo instrumén, dibuixán algún rato pera descansá, va aná a casa del organista y va tocá per llissó bastán be y mol afinat, tot lo que lo vulgo solíe cantá an aquell tems. Y va di lo clérigo admirat:

- Sense duda, Perico, dins de tú portes de familiá algún demoni mes templat que los dos que van eixí a estudiá la solfa y la gramática y les van aburrí.

- Dieume, va di Pedro Saputo, qué signifiquen ixos puns en cogues y creus que teniu an ixos cuaderns y a lo que diéu solfa y música. La hi va explicá lo home. Ell va pendre apuns per escrit de lo mes importán, va demaná que en lo violín li donare una llissó práctica, y entés lo que ere se va emportá un cuadern de primeres lecsions y va passá uns atres vuit díes estudián y fotenli al instrumén. Va demaná noves explicassions, va passá hasta vintissing o trenta díes ensayán en gran aplicassió y cuidado, y después va pendre dos mesos lo violín prometín tornál y entregál al mestre. Y va cumplí la seua paraula, dién lo bo del capellá al vórel tocá:

- Me desengaño; cuatre añs si no van sé sing me va costá a mí aixó y coste a tots; no vorem mes que milagres: se van ficá a tocá los dos una sonata, lo un en lo violín y l’atre en lo clave o lo que fore, y no ñabíe mes que sentí.

Va continuá Pedro estudián mes y mes la solfa y lo seu instrumén, y al cap de alguns mesos li va di lo organista: 

- Eres, Pedro, lo milló arco de la terra, perque lo tens mol fi, alt, sonoro, valén, expresiu y firme. Pots aná a tocá a la mateixa capella de Toledo.

Lo capellá, ademés, tocae, encara que poc y mal, la vihuela y la flauta, y va volé Pedro que li enseñare tamé estos instrumens. 

- Fill, li va contestá; lo que es enseñat no me atrevixco, perque ne sé mol poc. Pero mira, la prima de la vihuela solta o al aire es mi mayor a la clave de G - sol - re - ut; busca los demés puns, armoníes y postures y los tonos, que ya u trobarás; y lo pun mes baix de la flauta es re per la mateixa clave. Y encara que veus que sol té sis foradets y lo que tape la clau que es re sostenido, pero donán sert espíritu al alé o bufera per als aguts y graves, y tapán éste o aquell, o dos o mes, a un tems, se fan dos octaves, y hasta dos y micha lo que ne sap. Ves en Deu y fesme vore un atre milagre.

Sen va aná lo sagal en los instrumens; y als quinse díes van avisá al mossen, al justissia, a la padrina, y a la seua chiqueta mes gran y algunes atres persones del poble (may al hidalgo de la cantonada), y los dos musics van doná un consert que los va pareixe an aquella gen la capella del Vaticano, o per lo menos la de la Catedral de Huesca, que ere la que tots habíen sentit. Lo mossen, ple de goch, va rogá al organista que li dixare los instrumens al chiquet Pedro hasta que ell faiguere portá los millós que se trobaren. En efecte, va escriure a Barcelona (Barchinona, Barcino antigamén) y Saragossa, y ne van vindre dos de cada clase, mol bons. pera entrenáls va ñabé un atra reunió mes numerosa a casa de la padrina, aon se va doná un atre consert; y ella, que ere espléndida y volíe entrañablemén a son fillol, se va lluí mol agassaján als convidats en un gran refresco. Van tocá después entre atres coses lo canari, ball que entonses se usabe mol; y lo gitano, que escomensáe a fes aná; estos balls, de variedat en variedat y de nom a nom, han vingut a sé y dis al nostre tems, lo primé la jota y lo segundo o segón, lo fandango.

Passada la velada y al despedís, pera sorprendrels en mes efecte, va traure la padrina ficats a una taula dos bustos minuts y blangs representán les dos mateixes persones dels retratos que va fé primé en la llapissera; y va di: 

- Aixó ha fet lo meu fillol Pedro. Eren mol pareguts, viuríen, parlaríen, si hagueren tingut ulls y colós. Tot va sé pasmos, tot enhorabones a la mare de Pedro, que no fée mes que plorá, y la padrina lo mateix y lo mossen y atres persones. ¿En qué parará este chiquet?, díen. Y plens de assombro sen van aná beneín a Deu y dessichán viure pera vore al home que aquelles mostres anunsiaben y prometíen. Y sert que tantes habilidats juntes en un chiquet de tretse añs, y de aquell modo adepreses, be mereixíen aquella admirassió y aquells extrems; sobre tot a qui pensare que ere fill de una pupila infelís, y naixcut sol y sense protecsió a la llum del món.

Los retratos o bustos eren de alchés, y ell los habíe donat un simple bañet de cals en aigua de cola perque encara no sabíe fé lo que diuen estuco.

1. 3. De cóm Pedro Saputo se va ficá mol fort.

Capítul III.

De cóm Pedro Saputo se va ficá mol fort.

Eixecacóduls, haciendo escuela, Moncho, pedrolo, piedra, roca

A los nou añs se anáe ya arrimán, y encara no parláe de aná a la mostra. Sa mare u sentíe, pero calláe, encomanán a Deu la sort del seu fill y la seua. Les seues diversions eren corre mol, jugá a la pilota y saltá y caminá per bardes y parets, ere tan ligero y sereno, que en la mes gran fassilidat se empináe als tellats mes alts y eixíe y se ficáe dret a un caballó, y miráe al carré y no se ni anáe lo cap. Una vegada, ajudat de atres sagalets, va atravessá un tauló prim desde un tellat al atre y va passá per nell moltes vegades, y balláe al mich y corríe a la coj, coj, y fée atres mil moneríes. Tamé solíe aná en los llauradós als cams, y tot lo día estáe preguntán de les faenes, y terres, plantes y estassions. Ere mol charraire. Aixó, així com atres moltes coses, se u va traure del ventre de sa mare, igual que una careta majíssima, ulls amorosos, mirada expresiva y profunda, y un aire grassiós y noble, tots teníen ficats los ulls an ell, y ell robáe lo cor a tots, pareixíe un encantamén. Un día va arribá en gran pena a casa perque un mosset del seu tems li habíe guañat a reñí, y li va di a sa mare que li diguere per qué li habíe vensut si no ere mes alt y teníen la mateixa edat. Sa pobre mare no sabíe qué contestali; al final se li va ocurrí dili que aixó consistíe en que com l’atre pesolaga ere llauradó y fée aná les forses, se habíe endurit y encara que ere tan chiquet com ell, ere mes fort. Va quedá satisfet de esta raó; y aquell mateix día va aná a casa sa padrina, y li va rogá a son padrí (que no ere mes que lo home de sa padrina, que fée tems que se habíe casat) que li portare en lo carro sing o sis pedres mol grosses, tan grans com un arca; y lo padrí, que lo volíe com si fore fill, li va doná lo gust y va portá en dos tongades set roques, unes mes grosses, y atres menos, y una mol gran, y se les va fé entrá al corral de casa seua, lo quels va costá no pocs esforsos a micha dotsena de guañapans.

roquerols, Cristian Laborda Lombarte, Valderrobres

Desde aquell día estáe seguit regirán les pedres en una palanca y les minudes en los brassos, volcanles, cambianles de puesto, fen grans esforsos, y suán y jurán com si estiguere condenat an aquell traball del infern. Tamé va fé afilá dos destrals velles que estáen per allí, y com descans del ejercicio dels barroculs agarráe una estral y fée esclops y bades a uns trongs de carrasca que se va fé portá. No contén en aixó va demaná una massa y chafáe y machacáe la roca mes gran. Al cap de tres o cuatre mesos, pera probá les seues forses, va cridá al sagal de marres y li va di que habíen de reñí un atra vegada; lo zagal no volíe, pero ell lo va amenassá que lo arrastraríe com un gat mort, y lo va obligá y van reñí en gran passió y bravura. Va guañá Pedro Saputo, pero en tanta ventaja, que después se probáe a reñí en atres mes granets y tamé los guañáe fassilmen. Y va di a sa mare: ya hay vist, siñora mare, que me va di la verdat cuan la riña de Geronimillo, pos en lo tombá de les roques y lo ejercicio de la destral y la massa, y alguna vegada que me fico a cavá en los llauradós, me hay ficat tan fort que guaño a tots los sagals del meu tems y hasta algúns atres mol mes grans. Bon secreto me va enseñá. Yo li prometixgo que no me guañará datre a luchá ni a pegá puñades, y hasta hay de derrocá y cossejá, encara que sigue a un chagán que se atrevixque a enfrentás en mí. Y així va sé, perque entrenán mol les forses, y en la bona y perfecta complexió y salut del seu cos, va alcansá mol grans bríos, y va sé tan forsut, que después, tan per diversió com per probás agarráe dos o tres homens y jugáe en ells com si foren tochets de fe calseta (palillos de randa).

martes, 5 de marzo de 2024

Lexique roman; Ficar - Folleil

 

Ficar, v., lat. figere, ficher, enfoncer, appuyer, fixer.

Ilh fan ficar un albre en terra.

Liv. de Sydrac, fol. 31. 

Ils font ficher un arbre en terre.

Sel' aguilleta ficaretz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous enfoncerez cette aiguillette. 

Eu enpenc, lani e fic.

Torcafols: Comunal veill. 

Je pousse, déchire et enfonce. 

Part. pas. La bola que es ficada jos, el cap del camp.

Tit. de 1241. DOAT, t. CXXIV, fol. 230.

La borne qui est fichée en bas, à la tête du champ. 

Los oils ficats en terra.

(chap. Los ulls ficats anterra; fixats, en los ulls fixos mirán cap anterra.)

Regla de S. Benezeg, fol. 28.

Les yeux fixés en terre.

Fig. Molt es fichaz en terra qui plus ama home mortal que non Deu.

Trad. de Bède, fol. 24. 

Moult est enfoncé en terre celui qui aime plus homme mortel que non pas Dieu. 

CAT. Ficar. ANC. ESP. Fincar. ESP. MOD. Fijar, hincar. PORT. Fincar. 

IT. Ficcare. (chap. Ficá, ficás: yo me fico, fiques, fique, fiquem o ficam, fiquéu o ficáu, fiquen; ficat, ficats, ficada, ficades. Posá, colocá, etc. Fixá, fixás, fixassen: yo men fixo, fixes, fixe, fixem o fixam, fixéu o fixáu, fixen; fixat, fixats, fixada, fixades.)

9. Fic, s. m., blessure, contusion.

A fic de cara. Rec. de remèdes en provençal. 

A blessure de visage.

3. Fica, s. f., piqûre, appui.

Fig. No posca ficar ni aia nulla fica el capil de la maio.

Tit. de 1280. Arch. du Roy., Quercy. 

Ne puisse appuyer ni ait nul appui au pignon de la maison.

4. Fissar, v., piquer.

Scorpio es totz temps prest de fissar... e fissa de travers, fazen arcual nafra. Eluc. de las propr., fol. 259.

(chap. Fissá, picá: fissonada de arreclauarraclauabogot, abella.)

arraclau, arreclau

Le scorpion est toujours prêt à piquer... et pique de travers, faisant blessure arquée.

Part. prés. Tan son mal e salvatge e fissan e morden.

Guillaume de Tudela. 

Tant sont méchants et sauvages et piquants et mordants.

5. Fisso, s. m,, aiguillon, épine. 

Fig. Ta fort mi punho li fisso 

De la mort.

(chap. Tan fort me punchen los fissons de la mort.)

Leys d'amors, fol. 7. 

Tant me piquent fort les aiguillons de la mort.

6. Fix, adj., lat. fixus, fixe.

Scorpio es signe masculi, fix, diurn.

Aquari es signe fix, freg et nocturn.

La terra es fixa perpetualment.

Las estelas fixas.

Eluc. de las propr., fol. 112, 111, 105 et 113. 

Le scorpion est signe mâle, fixe, diurne. 

Le verseau est signe fixe, froid et nocturne. 

La terre est fixe perpétuellement. 

Les étoiles fixes. 

CAT. ESP. (fijo) PORT. Fixo. IT. Fisso. (chap. Fixo, fixos, fixa, fixes.)

7. Fixament, Ficament, adv., fixement. 

Regardo de drech... fixament. 

(chap. Miren al dret... fíxamen.)

Fixament... regarda.

Eluc. de las propr., fol. 140 et 147. 

Regarde directement... fixement. 

Regarde... fixement. 

Regardan trop ficamen.

Brev. d'amor, fol. 130.

Regardant très fixement.

CAT. Fixament. ESP. (fijamente) PORT. Fixamente. IT. Fissamente. (chap. Fíxamen.)

8. Fixio, s. f., fixité.

Taur es signe nocturn... et ha fixio.

Donan deguna fixio e permanencia.

Eluc. de las propr., fol. 110 et 37. 

Le taureau est signe nocturne... et a fixité.

Donnant nulle fixité et stabilité.

9. Aficar, Afiquar, v., appuyer, fixer, attacher.

D'un pe no s' afica plus.

(chap. D'una pota no s'apoye mes.) 

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ne s'appuie plus d'un pied.

Lo filh Raynier de Gennes als estrieups s' afiquet

Per ayssi gran vertut, que los estrieups pleguet. 

Roman de Fierabras, v. 735.

Le fils de Raynier de Gênes s'appuya sur les étriers par si grande force, qu'il plia les étriers.

Mos cors s' afica e s' atura 

En vos amar.

G. Figueiras: En pessamen. 

Mon coeur s'attache et s'applique à vous aimer. 

Fig. Dreitz ditz: No t' aficx

En aital ricor.

P. Cardinal: Caritatz. 

Justice dit: Ne t'appuie en telle richesse. 

ANC. FR. Durement es estriers s'afiche.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 402. 

Maiz à sez estrieus s'aficha.

Roman de Rou, v. 16120.

Bien fu afichié en l'estrier.

Roman du Renart, t. III, p. 244.

Sor les estriers s'afiche de randon.

Roman de Gérard de Vienne, v. 1573.

Qui de tel amor s'afiçoient.

Roman de Brut, t. I, p. 85.

ANC. CAT. Aficar. ANC. ESP. Afijar, afincar. ESP. MOD. Ahincar. 

PORT. Afficar, affincar. IT. Afficcare. (chap. Apoyá, apoyás, fixá, fixás.)

10. Afic, Afix, s. m., attachement, effort, obstination, impulsion, application.

Evers Deu era tot sos afix. Poëme sur Boèce.

Envers Dieu était tout son attachement. 

Lai on pres vilmen 

Dieus mort per aficx 

De menscrezens tricx. 

G. Fabre de Narbonne: Pus dels maiors. 

Là où Dieu prit ignominieusement mort par obstination de mécréants trompeurs. 

Anero se ferir de tal afic.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 33.

Allèrent se frapper de tel effort.

Predicator tenc per meillor... 

Que, en predic, 

Met son afic.

P. Cardinal: Predicator. 

Je tiens pour meilleur le prédicateur... qui, en prédication, met son application.

Quar chavalga vas K. de tal afic.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80. 

Car il chevauche vers Charles de telle impulsion.

- Promesse, engagement.

Tos temps serai malvolens et enics 

Al rei Jacme, qar tenc mal sos afics.

Durand: En talant ai.

Toujours je serai malveillant et défavorable au roi Jacme, parce qu'il tint mal ses engagements.

- Adject. Affixe, terme de grammaire.

Alcunas dictios son affichas et apostas la una ab l'autra, et alcunas no.

Leys d'amors, fol. 54.

Aucuns mots sont affixes et apposés l'un avec l'autre, et aucuns non.

ANC. CAT. Afic. ANC. ESP. Afinco. ESP. MOD. (chap.) Ahínco.

11. Affiction, s. f., affiche, apposition.

Per affiction de la copia... en la porta de sa maison.

Fors de Béarn, p. 1094.

Par affiche de la copie... en la porte de sa maison.

12. Afitament, adv., fixement.

L'aigla regarda... solelh afitament.

(chap. L'águila o áliga mire... lo sol fito fito : fíxamen.)  

Eluc. de las propr., fol. 38.

L'aigle regarde... le soleil fixement.

13. Afigir, v., lat. affigere, adjoindre, attacher.

Es dicha d' afigir, quar afigimens vol dire aytant coma apostura.

Leys d'amors, fol. 54.

Est dite d' adjoindre, car adjonction veut dire autant comme apposition.

ANC. ESP. Afijir. IT. Affiggere. (chap. Afegí o afigí: afegixco o afegixgo, afegixes, afegix, afegim, afegiu, afegixen; afegit, afegits, afegida, afegides.)

14. Afigimen, s. m., adjonction, action de placer des affixes.

Es dicha d' afigir, quar afigimens vol dire aytant coma apostura.

Affigimens o apostura de dos nominatius, coma ayganeus.

(chap. Afegimén o afigimén o “apostura” de dos nominatius, com aiguaneu.)

Leys d'amors, fol. 54 et 55.

Est dite d' adjoindre, car adjonction veut dire autant comme apposition.

Adjonction ou apposition de deux nominatifs, comme eau-neige.

14. Infix, adj., lat. infixus, fiché, enfoncé.

De ferr ou d'autra cauza infixa ell corrs... atractiva.

Eluc. de las propr., fol. 104. 

Attractive... de fer ou d'autre chose enfoncée dans le corps.

16. Infixiu, adj., perçant, incisif.

La dolor es infixiva o penetrativa.

(chap. La doló es incissiva o penetrán.)

Eluc. de las propr., fol. 93. 

La douleur est incisive ou pénétrante.

17. Transfigar, v., lat. transfigere, transpercer.

Part. pas. Ben clavadas et transfigadas.

(chap. Ben enclavades y traspassades.)

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 2e part. 

Bien fermées et transpercées.


Figa, Figua, Fia, s. f., lat. ficus, figue.

Mais am freidura e montagna 

No fas figa ni castagna.

P. Rogiers: Dousa amiga.

(chap. Mes m'agrade la fredó y la montaña que (no fach en) figa y castaña.)

J'aime mieux froidure et montagne que je ne fais figue et châtaigne.

Ab lait d'una salvatja figa.

(chap. En lleit d'una figa borda : salvache.) 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avec le lait d'une figue sauvage.

Preno 'l sordeis c'avian soanat, 

Aissi com fes lo Lombart de las figuas

Raimond de Miraval: Amors mi fai. 

Prennent la souillure qu'ils avaient méprisée, ainsi comme le Lombard fit des figues.

Allusion à ce qu'en 1162, Frédéric Ier, en réparation d'un outrage fait à l'impératrice, sa femme, avait obligé les Milanais vaincus à retirer avec les dents une figue placée à l'orifice du fondement d'une vieille mule.

C'était une grande injure que de présenter aux Milanais le bout du pouce serré entre les deux doigts voisins, cela s'appelait far la figa, faire la figue. Cette locution, devenue proverbiale, servit à exprimer une raillerie injurieuse.

Loc. Per mal de vos farai la figua

Als gilos.

Deudes de Prades: Si per amar.

Pour le mal de vous je ferai la figue aux jaloux.

El mezel a 'l facha la figa.

Roman de Jaufre, fol. 26.

Le mézel lui a fait la figue.

ANC. FR. Cil prince nos ont fet la figue. 

Fables et cont. anc., t. II, p. 314.

C'est l'ancre qui la nef arreste, 

Et fait la figue à la tempeste.

Forcadel, p. 101. 

Genèves, Gênes... qui luy ont tousjours fait la figue.

Qui aux quarante fait la figue.

Satyre Ménippée, p. 178 et 141.

Dans la langue catalane, fer la figa, c'est fermer le poing, en montrant le pouce ressortant entre l'index et le doigt du milieu.

IT. Credes i far la croce,

Ma el ti fa la fica. 

Brunetto Latini, Tesoretto, p. 84. 

Egli ha fatta la fica alla casseta in ghermagio, in civeo.

Pataffio, liv. II. 

Quel donzello gli fece la fica quasi infino all' occhio, dicendoli villania.

Che rispondesse e facesse la fica a colui que la facea a lui.

Cento novelle antiche, n° 55.

E fecero una fica in faccia a christiani. 

Ann. di Lud. Monaldesco. Script. rer. it. Muratori, t. XII. 

Nég. explét. Enemics ni enemia

No m notz lo pretz d'una fia.

Raimond de Miraval: D'amor son totz. 

Ennemi ni ennemie ne me nuit la valeur d'une figue.

ANC. ESP.

Mas todo su esforcio no les valió tres figas. 

Poema de Alexandro, cop. 794. 

(N. E. En la novela Pedro Saputo hay un capítulo donde Pedro le lleva tres higos al rey. En chapurriau, tres figues.)

CAT. Figa. ESP. MOD. Higa (higo). PORT. Figa. (IT. fica. Chap. figa, figues.)

2. Figuier, s. m., figuier.

Quan figuier si enpeuta en figuier, et vit en vit.

(chap. Cuan la figuera se empelte en figuera, y la viña en viña.)

Tot figuier es aybre tendre, de leu per freg pren dampnagge.

Eluc. de las propr., fol. 196 et 207.

Quand figuier se greffe sur figuier, et vigne sur vigne.

Tout figuier est arbre tendre, facilement par froid il prend dommage.

Figuiers, milgraniers. Leys d'amors, fol. 48.

(chap. Figueres, mangranés o mangraneres.)

Figuier, grenadier.

Mangrana

3. Figuieyra, s. f., lat. ficaria, figuier. 

Dieus maldic la figuieyra on non trobet mays fuelhas.

V. et Vert., fol. 88.

Dieu maudit le figuier où il ne trouva que feuilles.

Una molt bela figuieira. Brev. d'amor, fol. 160. 

Un moult beau figuier. 

CAT. Figuera (plural Figueras, donde nació Dalí). ESP. Higueira (higuera). PORT. Figueira.

(chap. La figuera, les figueres, la figa, les figues. No es tan delicada per al fret com fique aquí dal; a Beseit aguantaben be los iverns antics.)

4. Ficari, s. m., lat. ficarius, figon, qui se nourrit de figues.

Ficaris so homes salvagges vivens de figas.

(chap. Los “ficaris” (“figués”) son homens salvaches que viuen de figues.)

Eluc. de las propr., fol. 251.

Figons sont hommes sauvages vivant de figues.


Figura, Feigura, s. f., lat. figura, figure, forme, visage.

Be s pot meravillar qui conois sa figura.

Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna.

Peut bien s' émerveiller qui connaît sa figure.

Que vi las peyras entailladas, 

D' anticas figuras obradas.

V. de S. Honorat.

Qui vit les pierres taillées, d'antiques figures ouvragées.

Fig. La sancta glieya non es autra cauza mays la figura d' un cors glorios.

(chap. La santa Iglesia no es datra cosa mes que la figura d'un cos gloriós.) 

V. et Vert., fol. 5.

La sainte église n'est autre chose que la figure d'un corps glorieux.

- Terme de grammaire.

Feigura o es sempla o composta. Gramm. provençal. 

(chap. La figura o es simple o composta.)

La figure ou est simple ou composée. 

Loc. Vos amador que amatz per figura.

T. de G. de Cabestaing et d' Ozil de Cadarts: Es dreitz.

Vous amants qui aimez par figure. 

En figura d' aisso mandet Deus. V. et Vert., fol. 8.

En figure de ceci Dieu ordonna.

CAT. ESP. PORT. IT. Figura. (chap. Figura, figures.)

2. Figuracio, s. f., lat. figuratio, figure, forme, aspect.

Semlant a glazi en figuracio.

Quant a figuracio.

Eluc. de las propr., fol. 44 et 195.

Ressemblant à glaive par la forme. 

Quant à la forme. 

PORT. Figuração. IT. Figurazione. (chap. figurassió, figurassions.)

3. Figural, adj., figuratif, symbolique.

Sompnis... algus so nutz et patens, ses figural significacio, algus escurs et ab figural dezignacio.

Eluc. de las propr., fol. 77. 

Songes... aucuns sont clairs et évidents, sans signification figurative, aucuns obscurs et avec désignation figurative. 

ANC. ESP. Figural. IT. Figurale.

4. Figurable, adj., figurable, susceptible de recevoir figure.

Ayga... es element per cors estranh termenable et figurable.

Eluc. de las propr., fol. 149.

L'eau... est élément limitable et figurable par corps étranger. 

ESP. Figurable. IT. Figurabile.

5. Figuratiu, adj., lat. figurativus, figuratif.

Virtut... dels membres figurativa, ordenativa et distinctiva.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Puissance... figurative, dispositive et distinctive des membres. 

ESP. PORT. IT. Figurativo. (chap. Figuratiu, figuratius, figurativa, figuratives; simbólic, simbolics, simbólica, simbóliques.)

6. Figurativamen, adv., figurativement.

Se fay aquesta figura, allegoria,... figurativamen.

(chap. Se fa esta figura, alegoría,... figurativamen.)

Leys d'amors, fol. 135.

Cette figure, l'allégorie, se fait... figurativement.

ESP. PORT. IT. Figurativamente. (chap. figurativamen : de forma figurada, simbólica.)

7. Figurar, v., lat. figurare, figurer, représenter.

Part. pas. Aysso fon ben figurat en Sampson. V. et Vert., fol. 72.

Ceci fut bien figuré en Samson.

Vedels doblamen figuratz.

A. Brancaleon: Pessius. 

Veau doublement figuré. 

Del novel regne que era figurat en David.

Hist. abr. de la Bible, fol. 39. 

Du nouveau règne qui était figuré en David. 

CAT. ESP. PORT. Figurar. IT. Figurare. (chap. Figurá, figurás: yo me figuro, figures, figure, figurem o figuram, figuréu o figuráu, figuren; figurat, figurats, figurada, figurades.)

8. Desfigurar, v., défigurer, déformer, changer de figure.

Pois dona desfigura.

Ogiers: Era quan. 

Puis dame change de figure.

Romp e desfigura, 

Am dentz et am las mans, tota sa vestidura. V. de S. Honorat.

Déchire et déforme, avec les dents et avec les mains, tout son vêtement. - Part. pas. Gibos desfigurat.

(chap. Geperut desfigurat; geput, geputs, gepuda, gepudes, geperut, geperuts, geperuda, geperudes: que té gepa, chepa, com Pablo Iglesias lo podemita; los camellos o dromedaris són geperuts, tenen giba, gibes, gepa, gepes, chepa, chepes - ESP. giba, joroba.)

V. de S. Honorat. 

Bossu défiguré.

Del som del cap entro als pes,

L'avian tot desfigurat.

Passio de Maria.

Du sommet de la tête jusques aux pieds, l'avaient tout défiguré.

Vezia issir de mar una bestia meravilhosamens desfigurada e desguizada et espaventabla. V. et Vert., fol. 6. 

Voyait sortir de mer une bête merveilleusement défigurée et déguisée et épouvantable. 

CAT. ESP. PORT. Desfigurar. IT. Disfigurare. (chap. Desfigurá, se conjugue com figurá.)

9. Transfiguratio, Transfiguration, s. f., lat. transfigurationem, transfiguration.

El dia de la transfiguratio de Nostre Senhor.

(chap. Al día de la Transfigurassió de Nostre Siñó.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 177. 

Au jour de la Transfiguration de Notre Seigneur. 

La transfiguration, lo 6 agost.

Fors de Béarn, p. 1097. 

La Transfiguration, le 6 août. 

CAT. Transfiguració. ESP. Transfiguración. PORT. Transfiguração. 

IT. Transfigurazione. (chap. Transfigurassió.)

10. Transfigurar, Trasfigurar, v., lat. transfigurare, transfigurer,

transformer.

Ieu transfiguriei aquestas causas e mi.

Trad. de la 2e épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Je transfigurai ces choses en moi. 

Transfiguret se denant els.

Trad. du N.-Test., S. Marc, C. 9. 

Il se transfigura devant eux. 

Diables se transfigura en motas guisas per descebre las gens.

V. et Vert., fol. 24. 

Le diable se transforme en plusieurs manières pour décevoir les gens. CAT. ESP. PORT. Transfigurar. IT. Trasfigurare. (chap. Transfigurá,  transfigurás: yo me transfiguro, transfigures, transfigure, transfigurem o transfiguram, transfiguréu o transfiguráu, transfiguren; transfigurat, transfigurats, transfigurada, transfigurades; transformá, transformás.)


Fil, s. m., lat. filum, fil, ligne.

No 'l tudaria plus q' us fils

Delguatz sostendria una tor.

Guillaume de Cabestaing: Ar vei. 

Ne l' éteindrait pas plus qu'un fil délié soutiendrait une tour.

Ab un fil de son mantel var.

Giraud de Borneil: Al plus leu.

Avec un fil de son manteau vair.

Las liaras en un fil sotilmen, e qu'el fils sia fortz. Liv. de Sydrac, fol. 8.

(chap. Les lligarás en un fil sutilmen, y que lo fil sigue fort.)

Tu les lieras avec un fil subtilement, et que le fil soit fort. 

Fig. Al bon senhor de Mercuer, qu'es el fil

De valen pretz, que no s rompt ni s desfila.

Folquet de Lunel: Tant fin' amors.

Au bon seigneur de Mercoeur, qui est sur la ligne de mérite vaillant, qui ne se rompt ni se défile.

- Tranchant d'un instrument.

Fig. Tant ai ferm cor el fil

On ferm saber s' afila.

Raimond de Miraval: Aissi m te.

Tant j'ai ferme coeur au fil où ferme savoir s'affile.

Loc. Mas eu no m part del dreg fil.

Rambaud d'Orange: En aital. 

Mais je ne me dépars pas du droit fil. 

D' amar vos suy el drech fil.

P. Bremond Ricas Novas: Ben dey. 

Je suis au droit fil de vous aimer.

Ges homz no pot portar a fil 

Ni a bon talh totas amors.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

On ne peut point porter à fil ni à bonne taille toutes amours.

Adv. comp.

L' aygua li chay dels huels fil e fil per lo natz. 

(chap. L'aigua li cau dels ulls fil a fil per lo nas.) 

Roman de Fierabras, v. 3805.

L'eau lui tombe des yeux fil à fil par le nez. 

ANC. FR. Avoient chargé de front à droit fil la bataille de Caesar. 

Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Brutus.

CAT. Fil. ANC. ESP. Filo. ESP. MOD. Hilo. PORT. Fio. IT. Filo. (chap. Fil, fils; v. filá; desfilá : desfilagarchá.)

2. Filet, s. m., petit fil, filet, réseau.

Las venas semblon filet.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les veines semblent filet.

Menudet cordat 

Ab filetz d' argen. 

Un troubadour anonyme: Per amor. 

Légèrement lacé avec filets d'argent.

Siei cabel delgat e saur

Son gent estreitz d' un filet d'aur.

Roman de Jaufre, fol. 73.

Ses cheveux déliés et blonds sont gentiment étreints d'un réseau d'or. CAT. Filet. ESP. PORT. Filete. IT. Filetto. (chap. Filet, filets.)

3. Filat, Fillat, s. m., fil, filet.

Esfendemos as luengas, amigos del loco Manuelico Río Hijado

Genser de lleis non debana fillat.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei. 

Plus gente qu'elle ne dévide fil.

Fig. Hac un prim fillat de cillas 

Negre e sotil e delgat.

Roman de Jaufre, fol. 77. 

Eut un mince filet de cils noir et fin et délié.

- Toile, filet à pêcher ou à chasser.

Ab quatr' aunas de filat.

P. Cardinal: Tartarassa. 

Avec quatre aunes de toile. 

Filatz a pescar et cassar.

(chap. Filat per a peixcá y cassá.)

Eluc. de las propr., fol. 213.

Filets à pêcher et chasser.

CAT. Filat. PORT. Fiado. IT. Filato. (Chap. Filat, llas, ret.)

4. Filadis, s. m., filasse, bourre.

Ab filadis de cambe ni de lin.

(chap. En filadís de cánem y de llí: lino)

Cartulaire de Montpellier, fol. 192.

Avec filasse de chanvre et de lin.

Filadis de seda... a cargua, non pagua mais cinq sols.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 161.

Bourre de soie... par charge, ne paie que cinq sous.

CAT. Filadis. ESP. Filadiz. (chap. Filadís, filassa, borra.)

5. Filadura, s. f., filage.

Que degu non ause tenher ni far tenher... deguna filadura blancha ni burela.

Tit. de 1360. DOAT, t. LXVII, fol. 372. 

Que nul n'ose teindre ni faire teindre... nul filage blanc ni brun. 

IT. Filatura. (chap. Filadura, filadures.)

6. Fila, s. f., file.

Adv. comp. Sas gens entravan fila a fila.

Chron. des Albigeois, col. 79.

Ses gens entraient à la file.

CAT. ESP. PORT. IT. Fila. (chap. Fila, files.)

7. Fileira, s. f., filandre, sorte de maladie des oiseaux.

Autre mals es c' a nom fileira. 

Cant auzel a fileira.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Est autre mal qui a nom filandre.

Quand oiseau a filandre. 

ANC. CAT. Filieyra. ESP. Filandria (Nematodo parásito del aparato digestivo de algunas aves, especialmente las de rapiña.)

PORT. Filandras. IT. Filandra. 

8. Flissa, s. f., pluche de laine. 

Porto mantels de flissa.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Portent manteaux de pluche de laine.

9. Flessada, s. f., couverture.

Occitani flassada coopertorium lecti vocant, quasi filassata.

(chap. Los ocsitans li diuen flassada a la cobertora del llit, casi filassata.)

Du Cange, t. III, col. 543.

Neguna flessada no farai... sino de lana de moton o de feda.

(chap. No faré cap cobertora (manta)... mes que de llana de cordé o de ovella.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 111.

Je ne ferai aucune couverture... sinon de laine de mouton ou de brebis.

I sac de palha e pois la flessada, e al cap I conselhier.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 28.

Un sac de paille et puis la couverture, et à la tête un coussin.

(N. E. conselhier : coussin; conseller, consejero; consultar con la almohada.)

De coissis e de flessadas.

Folquet de Lunel: E nom del. 

De coussins et de couvertures.

10. Filos, adj., velu, filandreux, garni de fils, de filaments.

Eruca... animant es filos e quaysh lanuginos.

(chap. La oruga... es un animal filós y casi llanut.)

Aquesta tela es espongioza et filosa.

(chap. Esta tela es esponjosa y filosa.)

Fuelhas en si han alcunas venas filozas.

(chap. Les fulles en sí tenen algunes venes filoses.)

Eluc. de las propr., fol. 250, 37 et 209.

La chenille... est un animal velu et quasi laineux.

Cette toile est spongieuse et filandreuse.

Les feuilles en elles ont aucunes veines filandreuses.

11. Filable, adj., filable, qui peut se filer.

Peyra que es filabla.

Eluc. de las propr., fol. 188.

Pierre qui est filable.

12. Filar, v., filer.

Garsens e Peironela que filon lur cano. 

L' us teis, l'autre fila.

Izarn: Diguas me tu. 

Garsende et Péronelle qui filent leur quenouille 

L'un tisse, l'autre file.

(N. E. Peironela, Peronella, Péronelle, Petronila, como la reina de Aragón, hija de Ramiro II el monje; casada con el conde de Barcelona Ramón Berenguer IV y madre de Alfonso II de Aragón, que escribía en occitano, como se puede ver en la obra en la que estamos, de Raynouard.)

reyna Petronila, comte Ramon Berenguer IV, Alfonso II

Fig. Non sabon prim filar

Mots.

Serveri de Girone: Sitot s'es.

Ne savent filer finement les mots.

Qui vol sirventes auzir... 

A me 'l deman, qu' ieu l' ay filat.

P. Cardinal: Qui vol sirventes. 

Qui veut ouïr sirvente... à moi le demande, vu que je l'ai filé. 

Loc. Selha que del fil

A sos ops no pot far, 

Ad autra en fai filar.

Pierre de Bussignac: Quan lo dous.

Celle qui ne peut faire du fil à son profit, en fait filer à une autre.

Part. pas. La qual garlanda deia esser d'aur filat, d'argent filat o de seda.

(chap. La cual guirnalda degue sé d'or filat, de plata o argén filat o de seda.) 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 138. 

Laquelle guirlande doive être d'or filé, d'argent filé ou de soie.

CAT. ANC. ESP. Filar. ESP. MOD. Hilar. PORT. Fiar. IT. Filare.

(chap. Filá: filo, files, file, filem o filam, filéu o filáu, filen; filat, filats, filada, filades.)

13. Afilar, v., affiler, aiguiser. 

Qui de fort fozil 

Non vol coltelh tochar, 

Ja no 'l cuid' afilar 

En un mol sembeli. 

Giraud de Borneil: Leu chansoneta. 

Qui ne veut pas frotter couteau d'un fort fusil, qu'il ne pense jamais l' affiler sur une molle fourrure.

Fig. Non sabon prim filar 

Mots, ni rimas afilar.

Serveri de Girone: Sitot s'es. 

Ne savent filer finement les mots, ni aiguiser les rimes.

Tant fin' amors totas horas m' afila 

Ma voluntat qu'ieu de lauzar m'afil. 

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

Tellement pur amour à toute heure m'affile ma volonté que je m'affile à louer.

Mi dons, don m' afil

En leys servir. 

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem. 

Ma dame, par qui je m'affile à la servir. 

Tant ai ferm cor el fil 

On ferm sabers s' afila. 

Mas afilat s' afila 

El desafilat fil.

Raimond de Miraval: Aissi m te. 

Tant j'ai ferme coeur au fil où ferme savoir s' affile.

Mais affilé s'affile au fil désaffilé. 

Part. pas. Pueis lansa un dart de plom gent afilat.

Giraud de Calanson: A lieys cui am. 

Puis lance un dard de plomb gentiment affilé. 

Fig. De lenguejar

Contra joglar, 

Etz pus afilatz que milas.

Marcabrus: Senher. 

Pour parler contre jongleur, vous êtes plus affilé que milan.

Fig. et subst. Ni Belins lo moutos

N' Isingrins l' afilatz.

Arnaud d' Entrevenas: Del sonet. 

Et Belin le mouton et Isengrin l' affilé. 

ANC. FR. Dont chascun à guerre s'afile.

G. Guiart, t. 1, p. 116. 

CAT. ESP. Afilar. PORT. Affiar. IT. Affilare. (chap. Afiláesmolá.)

14. Desfilar, v., défiler, découdre. 

Fig. Al bon senhor de Mercuer, qu' es el fil 

De valen pretz, que no s rompt ni s desfila. 

Folquet de Lunel: Tant fin' amors.

Au bon seigneur de Mercoeur, qui est sur la ligne de mérite vaillant, qui ne se rompt ni se défile. 

Part. pas. Cant auretz auzel desrenat, 

Que hom apela desfilat.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand vous aurez oiseau éreinté, que l'on appelle défilé.

CAT. ANC. ESP. Desfilar. ESP. MOD. Deshilar. PORT. Desfiar. 

(chap. Desfilá: traure fil, aná en fila; desfilagarchá: desfilagarcho, desfilagarches, desfilagarche, desfilagarchem o desfilagarcham, desfilagarchéu o desfilagarcháu, desfilagarchen; desfilagarchat, desfilagarchats, desfilagarchada, desfilagarchades.) 

14. Desafilar, v., désaffiler, émousser. 

(chap. Desafilá, esmossá, fé una esmossa al fil de un arma, destralgabiñet, navalla, dalla, fals, etc.)

Part. pas. Fig. Mas afilat s'afila

El desafilat fil.

Raimond de Miraval: Aissi m te.

Mais affilé s'affile au fil désaffilé.

16. Esfilar, v., effiler, couler. 

Fig. A tot auzel debaten

Fan d' esfilar defendemen.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

A tout oiseau se débattant font empêchement de couler. 

IT. Sfilare.

17. Refilar, refiler, filer de nouveau. (chap. Refilá)

Que neguna persona non auze los dichs pezes refilar per metre en autres draps. 

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 219.

Qu'aucune personne n'ose refiler lesdits poids pour mettre en d'autres draps.

18. Perfil, s. m., parfilure.

Ornar lors raubas d' ermeni... o de perfils de seda.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 138. 

Orner leurs robes d'hermine... ou de parfilures de soie. 

CAT. ESP. PORT. Perfil. (chap. Perfil no signifique teixit, roba.) 

19. Perfila, s. f., parfilure.

Que sia fortz plus qu' autra sa perfila.

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

Que soit forte plus qu'autre sa parfilure.

20. Perfilar, v., parfiler.

Fig. Per qu' a mestiers qu' om ta ferm la perfil

Que sia fortz plus qu'autra sa perfila.

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

C'est pourquoi a besoin qu'on la parfile si ferme que soit forte plus qu'autre sa parfilure. 

ANC. FR. Tout pourfilé de piaus d'agniel.

(chap. Tot cusit, teixit de pells de cordé.)

Una história en final felís, cordé, mar, brasa

Roman du Renart, t. IV, p. 147. 

CAT. ESP. PORT. Perfilar. (chap. Perfilá no signifique cusí o teixí.)

21. Folleil, s. m., bass. lat. folasellum, filoselle.

Saven' ac prima d' un folleil, 

Ab que son estreit sei cabeil.

Roman de Jaufre, fol. 56. 

Eut un bandeau fin d'une filoselle, avec quoi sont étreints ses cheveux.