Mostrando las entradas para la consulta esforsás ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta esforsás ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 26 de julio de 2024

2. 4. Aventures de Barbastro.

Capítul IV.

Aventures de Barbastro.


Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.

Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:

- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.

iglesia, San Bartolomé, plaza, Beceite, Beseit, puerta pintada













Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.

Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.

- No, va contestá ell; y prou me pene.

- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.

- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.

Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.

Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua. 

Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:

- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali. 

Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.

Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.

- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.

Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.

famós enterro que se encaminabe a la catedral

Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:

¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.

Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada. 

Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós. 

Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronanse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entresuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.

La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:

"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»

Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.

Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.

Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.

jueves, 14 de marzo de 2024

Lexique roman; Forsa - Treforsar

 


Forsa, s. f., force, ciseau, cisailles. 

(chap. EstisoraEstisoressissallasissalles; ESP. Tijera, cizalla.)

sissalla, sissalles

Pois la forsa 'l prat pais.

Giraud de Borneil: Ges aissi del. 

Puisque le ciseau paît le pré. 

ANC.FR. Qui un rous peliçon portoit

Bien fet, sanz cizel et sans force. 

Roman du Renart, t. I, p. 55. 

Que ti neveu soient mis en relegion et tondu de ces forces... et aporterent une espée et unes forces...

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 187.

2. Force, s. m., lat. forceps, ciseau. 

Ni prestaran razors ni forces a rayre ni a tondre.

Cartulaire de Montpellier, fol. 179. 

Ni prêteront rasoirs ni ciseaux pour raser ni pour tondre.

Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo

Fort, adj., lat. fortis, fort.

Que castel fort ni tors 

Contra mi no s defenda.

Giraud de Salignac: Esparviers. 

Que château fort ni tour contre moi ne se défende. 

Subst. Mantenrai los frevols contra 'ls forts. 

Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot. 

Je maintiendrai les faibles contre les forts. 

Ben trobavas fort contra fort.

A. Daniel: Puois En Raimond. 

Bien tu trouvais fort contre fort.

Adv. Molt fort blasmava Boecis sos amigs. Poëme sur Boèce. 

Moult fort blâmait Boëce ses amis. 

Fier tan fort qu'om ges no pot guerir.

Giraud de Calanson: A lieys cui am.

Frappe si fort qu'on ne peut point guérir.

ANC. FR. D'une fort fievre don il avoit esté malades.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 284. 

Virent la cité... et por noiant demandesiez plus bele, ne plus fort.

Deux cités qui sor mer sient, des plus forz de soz le ciel.

Villehardouin, p. 29 et 124.

CAT. Fort. ESP. Fuerte. PORT. IT. Forte. (chap. Fort, forts, forta, fortes.)

2. Fortment, adv., fortement. 

L'amoroseta bevenda 

No feric ab son cairel 

Tristan n' Iseut plus fortmen.

B. Zorgi: Atressi. 

L'amoureux breuvage ne frappa avec son trait Tristan ni Iseult plus fortement.

Meravilhet se molt fortment.

P. Cardinal: Una cieutat. 

Il s'émerveilla moult fortement.

ANC. FR.

Forment haï Willame, é bien li a mostré. 

Roman de Rou, v. 2144. 

Et me dormoie moult forment.

Roman de la Rose, v. 25. 

CAT. Fortament. ESP. Fuertement (fuertemente). PORT. IT. Fortemente.

(chap. Fórtamen.)

3. Forsor, comparatif, plus fort.

Anc de forsor batalha n' ausi retraire. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 43. 

Oncques de plus forte bataille je n'ouïs raconter.

Superlatif.

Li plus ardit e'l savi e'l valent e'l forsor. Guillaume de Tudela.

Les plus hardis et les sages et les vaillants et les plus forts.

Sobre els emperadors 

E 'ls reys forsors.

Giraud de Calanson: Li mey. 

Au-dessus des empereurs et des rois les plus forts.

4. Fortet, adj. dim., assez fort.

Camba lada e ben forteta.

(chap. Cama, garra llarga y ben forteta.)

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Jambe large et bien assez forte.

5. Forsiu, adj., fort, ferme.

En man morta ni en man forsiva. 

Terrier de la confr. du S.-Esprit, de Bordeaux. 

En main morte ni en main ferme.

Ni mettre en man forsiva.

Tit. de 1414. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Ni mettre en main ferme.

6. Forsar, v., forcer, contraindre, renforcer. 

Non lo forsa, et si o forsa. Tit. de 1002.

(chap. No lo forse, y si u forse.)

Ne le force, et s'il force cela.

Quar mon cor forsa d'amar lai 

On sai be qu' amatz no suy ges.

Arnaud de Marueil: Cui que. 

Car force mon coeur d'aimer là où je sais bien que je ne suis point aimé. Que no fasson tort ni no forson la gen.

Guillaume de Montagnagout: Per lo mon. 

Qu'ils ne fassent tort ni ne contraignent la gent.

- Prendre de force.

Fort castelh en que m pogues defendre, 

Tals que nuls hom no m' en pogues forsar.

Pistoleta: Ar agues. 

Fort château dans quoi je me pusse défendre, tel que nul homme ne m'en pût forcer.

- Faire violence, violer.

Car pensiest forzar la marqueza. 

Per qu' as fag tan gran malvestat 

Qu'aias la tozeta forzat?

V. de S. Honorat.

Car tu pensas faire violence à la marquise. 

Pourquoi as-tu fait si grande mauvaiseté que tu aies violé la jeune fille? Part. pas. De nul servizi forsat.

B. de Ventadour: Acosselatz. 

De nul service forcé.

Patz forsada no m platz ges.

Bernard de la Barthe: Foilla ni flors. 

Paix contrainte ne me plaît point.

Mant castel forsat e conques.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh. 

Maint châteaux forcé et conquis. 

Cartas sageladas e forsadas del garniment de nostres sagels.

Tit. de 1226. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 308. 

Charles scellées et renforcées de l'autorité de nos sceaux.

CAT. Forsar. ESP. Forzar. PORT. Forçar. IT. Forzare. (chap. Forsá: forso, forses, forse, forsem o forsam, forséu o forsáu, forsen; forsat, forsats, forsada, forsades.) (N. E. Adivinen de qué lengua roba el dialecto catalán forçar, o força Barça. Correcto, de la lengua portuguesa.)  

7. Forsadamen, adv., violemment, fortement.

L'eis del cors tan forsadamens. Brev. d'amor, fol. 111.

(chap. Li ix del cos tan forsadamen, en tanta forsa, violentamen.)

Lui sort du corps si violemment.

Laisset son mantel, que la dona tenia forsadament.

Hist. abr. de la Bible, fol. 13. 

Laissa son manteau, que la dame tenait fortement.

- Forcément.

Amors ancmais no falhit, 

Mas ar falh forsadamen.

Peyrols: Quant amors. 

Amour oncques plus ne faillit, mais maintenant il faut forcément.

CAT. Forsadament. ESP. Forzadamente (forzosamente). PORT. Forçadamente. IT. Forzadamente. (chap. Forsadamen.)

8. Forsa, Forza, Forssa, s. f., force, violence, vigueur.

Albertz, tug li maltrag e ill dan 

Perdon lur forsa e lur vigor. 

T. d'Albert Marquis et de G. Faidit: Gaucelm. 

Albert, tous les mauvais traitements et les dommages perdent leur force et leur vigueur. 

Un bais que forsa d'amor 

Mi fetz a ma domna emblar.

P. Vidal: Pus tornat. 

Un baiser que force d'amour me fit dérober à ma dame.

Los mals, torts, forsas e grevansas.

Tit. de 1409. Ville de Bergerac. 

Les maux, torts, violences et vexations.

Loc. Fazia tort o forza a negun autre. 

Cout. de Tarrombe, de 1284.

Faisait tort ou violence à nul autre. 

Adv. comp. Vogan a forza, et an bon vent. V. de S. Honorat.

Voguent à force, et ont bon vent. 

Tot m'a vencut ab forsa et ab batailla.

B. de Ventadour: Per mielhs. 

M'a entièrement vaincu avec force et avec bataille. 

Per forsa conquistar.

Sordel: Planher vuelh.

Conquérir par force. 

Donatz l'en a beure per forsa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Donnez-lui-en à boire par force.

- Forteresse, fortification.

Las forzas que ara i son, et adenant i seran. Tit. de 1139.

(chap. Les forses que ara hi están, y mes abán hi estarán.)

Les forteresses qui maintenant y sont, et désormais y seront.

Mas ves amor no val forsa ni tors.

Jordan de Bonels: S'ira d'amor.

Mais envers amour ne vaut forteresse ni tour. 

Elh fe faire al monestier tors e forsas. Philomena.

Il fit faire au monastère tours et fortifications. 

Fig. La taverna es castell e forssa del diable per guerreiar Dieu e sos sans. V. et Vert., fol. 22. 

La taverne est château et forteresse du diable pour guerroyer Dieu et ses saints. 

CAT. Forsa (F. C. Barchinona). ANC. ESP. Forza. ESP. MOD. Fuerza. PORT. Força, IT. Forza. (chap. Forsa, forses.)

9. Forsaire, s. m., violateur, qui commet un viol, corrupteur.

Aital forsaire fassa matrimoni ab la forsada.

(chap. Tal forsadó, violadó, corruptó faigue matrimoni en la forsada.)

Regardada la conditio del forsaire e de la forsada.

Cout. de Condom.

Qu'un tel violateur fasse mariage avec la violée.

La condition examinée du violateur et de la violée.

ESP. Forzador. PORT. Forçador. IT. Forzatore. (chap. Forsadó, violadó, corruptó.)

10. Fortificar, v., lat. fortificare, fortifier.

De reparar e fortificar la vila. Tit. de 1379. Ville de Bergerac. 

(chap. De repará y fortificá la vila.)

De réparer et fortifier la ville. 

Que la ciutat de Narbona se fortiffique per dos ans... e 'l borc de Narbona se fortiffique per tres ans.

(chap. Que la siudat de Narbona se fortifico per dos añs... y lo burg, burgo de Narbona se fortifico per, durán, tres añs. De burg, burgo, Burg, bourg, Burgos, Bourgogne, Borgoña; de castell, Castella, Castilla y Cataluña, Chastelongne.)

Tit. de 1355. DOAT, t. LIII, fol. 218 et 219. 

Que la cité de Narbonne se fortifie pour deux ans... et le bourg de Narbonne se fortifie pour trois ans. 

Fig. Per miels fortificar ma razon.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, Ire part., c. 38. 

Pour mieux fortifier mon raisonnement. 

Part. pas. Adonc se son fortificat dins lo dit castel.

Chronique des Albigeois, col. 67.

Alors se sont fortifiés dans ledit château. 

CAT. ESP. PORT. Fortificar. IT. Fortificare. (chap. Fortificá: fortifico, fortifiques, fortifique, fortifiquem o fortificam, fortifiquéu o fortificáu, fortifiquen; fortificat, fortificats, fortificada, fortificades.)

11. Forteza, s. f., forteresse, fortification.

El castel... las fortezas. Tit. de 1062. 

(chap. Lo castell... les fortaleses, fortificassions.)

Le château... les forteresses.

IT. Fortezza. (N. E. Apellido de algunos autores de Mallorca.)

Va exir est poeta a la vida literaria aprés lo renaxament de les nostres lletres.

12. Fortalessa, Fortaleza, Fortaressa, s. f., forteresse.

Que gardes la fortalessa. V. de S. Honorat.

Qu'il gardât la forteresse. 

Per fortaressa de lo dit loc.

Chronique des Albigeois, col. 50. 

Par forteresse dudit lieu. 

Las ditas terras et fortalessas.

Tit. de 1294. DOAT, t. CXVII, fol. 248. 

Lesdites terres et forteresses. 

Fig. Charitatz es columna e fortaleza en la sainta arma.

Trad. de Bède, fol. 21. 

Charité est colonne et forteresse en l'âme sainte.

- Force, vigueur.

Lo jois dels jovencels es lor fortalessa. Trad. de Bède, fol. 77.

La joie des jouvenceaux est leur force.

De beutat passatz Absalon,

E de fortaleza Samson.

Leys d'amors, fol. 119.

Pour la beauté vous passez Absalon, et pour la force Samson.

CAT. Fortalesa. ESP. PORT. Fortaleza. (chap. Fortalesa, fortaleses; forsa, forses.)

13. Sobrefort, adj., très fort. 

Sobrefort, sobreformen.

Leys d'amors, fol. 100. 

Très fort, très fortement.

14. Sobreformen, adv., très fortement. 

Sobrefort, sobreformen.

Leys d'amors, fol. 100. 

Très fort, très fortement.

15. Sobreforciu, adj., extrême, excessif.

Mos sobreforcius talens.

P. Vidal: Si m laissava. 

Mon excessif désir.

16. Sobresforsar, v., faire un grand effort.

Subst. Per qu'ieu, ab sobresforsar, 

Cug dels fellos mescrezens, 

Ab Dieu, recobrar Suria.

P. Vidal: Si m laissava. 

C'est pourquoi, avec faire un grand effort, je pense des félons mécréants, avec Dieu, recouvrer Syrie.

17. Sobresfort, s. m., grand effort.

Ab sobresfortz de labor,

Trac de freida neu fuec clar, 

Et aigua doussa de mar.

(chap. En sobreesfors de treball, trac de freda neu foc cla, y aigua dolsa del mar.)

P. Vidal: Pus tornatz. 

Avec grand effort de travail je tire de froide neige feu clair, et eau douce de mer.

18. Confortatiu, Confortatieu, Cofortatiu, adj., confortatif, qui est propre à conforter.

Aquest pimens es tan confortatieus.

Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur.

Ce piment est tellement confortatif.

Viandas confortativas. 

Autras herbas cofortativas.

(chap. Atres herbes confortatives: que conforten, enfortixen, donen forsa.)

Eluc. de las propr., fol. 81 et 89.

Viandes confortatives. 

Autres herbes confortatives.

CAT. Confortatiu. ESP. PORT. IT. Confortativo. (chap. Confortatiu, confortatius, confortativa, confortatives.)

19. Confortar, v., lat. confortare, conforter, encourager, rassurer, affermir.

Aysso es lo pa que conforta lo cor. V. et Vert., fol. 43. 

Ceci est le pain qui conforte le coeur. 

Una prezicansa per confortar los baros.

V. de Folquet de Marseille. 

Une prédication pour encourager les barons. 

Dona, per vos mi cofort 

E 'n fas chanson e deport. 

Albert, Marquis de Malespine: Dona a vos.

Dame, par vous je m'encourage et en fais chanson et amusement.

Car filh, conforta ti. V. de S. Honorat. 

Cher fils, rassure-toi.

Part. prés. Vostr' huelh belh truan... 

No m van confortan. 

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

Vos beaux yeux fripons... ne me vont encourageant.

ANC. FR. Fait sumes si cum cumfortet... E as cumfortet mei. 

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 125 et 85. 

CAT. ESP. PORT. Confortar. IT. Confortare. (chap. Confortá, confortás: conforto, confortes, conforte, confortem o confortam, confortéu o confortáu, conforten; confortat, confortats, confortada, confortades.)

10. Confort, Cofort, s. m., confort, secours, encouragement, consolation, courage.

Ni faran als Flamencx... ajuda, confort ni favor contra lo rey.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 228.

Ni feront aux Flamands... aide, secours ni appui contre le roi.

El aura beson de... ayda et confort.

Reg. des États de Provence de 1401. 

Il aura besoin de... aide et secours. 

Elh fora mortz, ben a un an o dos, 

Si 'l belh cofortz d' elhas doas no fos. 

Pujols: Si 'l mal d'amor.

Il serait mort, il y a bien un an ou deux, si ne fut le bel encouragement d'elles deux.

ANC. FR. Et eurent assez grand confort de vivres, qu'ils trouvèrent esdictes bastilles. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 71.

Et cherchera aide et confort là où il pourra. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. II, p. 66. 

CAT. Confort. ANC. ESP. Conforto. ESP. MOD. Confuerto. PORT. IT. Conforto. (chap. Confort, conforts; tamé signifique comodidat.)

21. Confortatio, s. f., confortation.

Li done confortatio.

Als sens corporals dona confortacio. Eluc. de las propr., fol. 266 et 78. Qu'il lui donne confortation. 

Aux sens corporels donne confortation. 

ESP. Confortación. PORT. Confortação. IT. Confortazione.

12. Confortament, Cofortamen, s. m., courage, encouragement.

Vostre confortament es vas. Philomena.

Votre courage est vain.

Grans cofortamens que Dieu dona a ssos temens.

V. et Vert., fol. 55. 

Grands encouragements que Dieu donne à ses craignants. 

ANC. ESP. Confortamiento. IT. Confortamento. (chap. Confortamén, confortamens.)

23. Confortador, s. m., consolateur, confortateur.

Si hyeu no m'en vauc, lo confortador no venra a vos.

Adjectiv. Lo confortador Sant Esperit, lo qual vos trametra lo Payre en mon nom. 

Fragment de trad. de la Passion.

Si je ne m'en vais pas, le consolateur ne viendra pas à vous.

Le Saint-Esprit confortateur, lequel le Père vous enverra en mon nom. ESP. Confortador. IT. Confortatore. (chap. Confortadó, confortadós, confortadora, confortadores.)

24. Enfortir, v., fortifier, renforcer. 

La enfortiron los reys. Hist. abr. de la Bible, fol. 22.

(chap. La van enfortí, fortificá, los reys.)

Les rois la fortifièrent.

ANC. FR. L'effort du total consiste plus en la disposition et liaison des files et des rangs qui s'enforcissent les uns les autres. 

Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Flaminius. 

Et par mesme moyen eust bien enforcy son royaume.

Comines, liv. I, p. 299. 

Par le commandement d'amours 

Et de la plus belle de France, 

J'enforcis mon chastel tousjours. 

Charles d'Orléans, p. 190. 

CAT. Enfortir. ANC. ESP. Enfortecer. IT. Infortire. (chap. Enfortí, enfortís: yo me enfortixgo o enfortixco, enfortixes, enfortix, enfortim, enfortiu, enfortixen; enfortit, enfortits, enfortida, enfortides.)

25. Enfortiment, s. m., renfort.

Pres mot gran enfortiment contra lo pobol.

Hist. abr. de la Bible, fol. 69. 

Prit moult grand renfort contre le peuple. 

ANC. CAT. Enfortiment. ANC. ESP. Enfortalecimiento. (chap. Enfortimén, enfortimens.)

26. Esforsiu, adj., faisant effort, persistant, opiniâtre, violent.

Om non es fis, ni drutz enamoratz, 

Ni esforsius, qui tan tost si recre 

De sa domna.

Pistoleta: Ancmais nulz. ou Pons de Capdueil: S' ancmais nul. 

Homme n'est fidèle, ni amant enamouré, ni persistant, qui se lasse si tôt de sa dame. 

S' anc nulh jorn fui esforcius

D' esser adrets, cortes e gais.

Raimond de Miraval: Entre dos. 

Si oncques nul jour je fus faisant effort d'être adroit, courtois et gai.

Una dolors esforsiva

Me pren e m toca e m briva.

G. Faidit: Una dolors. 

Une douleur violente me prend et m'excite et me presse.

27. Esforsivament, adv., opiniâtrément, violemment.

Plus esforsivament fos mesprezada.

Trad. de Bède, fol. 12.

Plus opiniâtrément fut méprisée.

28. Esforsar, Esforzar, v., efforcer, faire effort, fortifier.

Ab totz esfortz vei las gens esforsar.

G. Riquier: Fortz guerra.

Je vois les gens faire effort avec tous efforts. 

Pel paire semblar 

Se deu mout esforzar.

B. Calvo: Mout a que.

Pour ressembler au père il doit moult s'efforcer.

Esfors un pauc mon coratge, 

E m vauc conortan.

G. Faidit: Lo rossinholet.

Je fortifie un peu mon courage, et me vais excitant.

La carn de cadel non vezen

Ben l' esforza.

Deudes de Prades, Auz. cass.

La chair de petit chien ne voyant pas le fortifie bien.

S' esforsa cum poscha orazo empaitar. Trad. de Bède, fol. 28.

S'efforce comment il puisse empêcher oraison.

Part. pas. Soi m' en per so esforsatz

Qu' entendatz cals chansos eu fatz. 

Giraud de Borneil: No puesc sofrir. 

Je m'en suis efforcé pour cela que vous entendiez quelles chansons je fais.

Amar Dieus e servir... 

De cor e de saber 

Ab esforsat poder.

G. Riquier: Als subtils.

Aimer et servir Dieu... de coeur et de savoir avec efforcé pouvoir.

CAT. Esforsar. ESP. Esforzar. PORT. Esforçar. IT. Sforzare. (chap. Esforsá, esforsás: yo me esforso, esforses, esforse, esforsem o esforsam, esforséu o esforsáu, esforsen; esforsat, esforsats, esforsada, esforsades.)

29. Esforsadament, Esforzadamen, adv., avec effort, à marche forcée.

A Tholosa venc am grans gens esforzadamen.

(chap. A Tolosa, Toulouse va vindre en gran gentada a marches forsades, esforsadamen, en esfors.)

El remanen de la ost s'en anet esforsadament.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 174 et 180. 

Vint à Toulouse avec quantité de gens à marche forcée.

Le reste de l'armée s'en alla à marche forcée. 

CAT. Esforsadament. ESP. Esforzadamente. PORT. Esforçadamente. 

IT. Sforzatamente. (chap. Esforsadamen, a marches forsades, en esfors.)

30. Esfort, s. m., effort, courage.

S' il vostra vertutz cui clam

No m don esfortz qu'ieu dezam.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

Si la vôtre vertu que j'invoque ne me donne courage que je désaime.

Ab bon esfortz conquier hom manentia. 

Arnaud P. d'Agange: Quan lo temps.

Avec bon effort on conquiert richesse.

No m val esfors contra lieys ni sabers.

Arnaud de Marueil: L'ensenhamentz. 

Ne me vaut effort ni savoir contre elle. 

Loc. Quar viu ses vos, fatz esfortz.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad. 

Parce que je vis sans vous, je fais effort. 

Faz esforz, quar sai faire 

Bos vers pois no soi amaire.

B. de Ventadour: Lo rossignols.

Je fais effort, car je sais faire bons vers depuis que je ne suis amant.

- Force, troupe.

Mandon tot lor esfortz. 

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.

Convoquent toutes leurs forces. 

CAT. Esfors. ESP. Esfuerzo. PORT. Esforço. IT. Sforzo. (chap. Esfors, esforsos.)

31. Esforsament, s. m., effort. 

L' esforsament es honestes. Trad. de Bède, fol. 2.

L'effort est honnête. 

ANC. FR. Par grant efforcement de guerre.

G. Guiart, t. I, p. 20.

ANC. ESP. Esforzamiento. IT. Sforzamento. (chap. Esforsamén, esfors.)

32. Afortir, v., fortifier, affermir, encourager.

Per qu' ieu vas vos afortis mon coratge.

R. Jordan: Vas vos soplei.

C'est pourquoi vers vous je fortifie mon courage. 

Quar si bos cors non l' afortis.

B. de Ventadour: Ab joi.

Car si bon coeur ne le fortifie.

Pros hom s' afortis,

E malvatz s'espaventa.

B. de Ventadour: Quan la doussa.

Homme preux s'affermit, et lâche s'épouvante.

Part. pas. Aissi cum hom pros afortitz

Que vol mais ab plus ric de se 

Guerreiar.

Aimeri de Bellinoi: Aissi cum. 

Ainsi comme homme preux affermi qui veut davantage guerroyer avec plus puissant que soi.

Ben aia coms qu' es d' afortit coratge. 

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes. 

Bien ait comte qui est de courage affermi.

(chap. Afortí, afortís: yo me afortixgo o afortixco, afortixes, afortix, afortim, afortiu, afortixen; afortit, afortits, afortida, afortides.)

33. Afortidamen, adv., courageusement, fièrement, vigoureusement.

Si defent afortidamen. V. de S. Honorat.

Se défend courageusement.

Tal perdon donar

Qu' om s' en crozes pus afortidamens.

R. Gaucelm: Ab grans trebalhs.

Accorder telle indulgence qu'on s'en croisât plus courageusement.

Lo comte Hugo li dih afortidamen. Cat. dels apost. de Roma, fol. 134.

Le comte Hugues lui dit fièrement.

(chap. Afortidamen, fieramen, valénmen, vigorosamen, en un parell de collons, etc.)

34. Afortar, v., fortifier.

Part. pas. Eron afortatz per la hodor.

Abr. de l'Anc. et du N.-T., fol. 38.

Étaient fortifiés par l'odeur.

35. Afortimen, s. m., solidité, encouragement, puissance, domination.

Si com l'aigua sofre la nau corren, 

Pois es tan grans que mil homes soste, 

E d' un clavel pert son afortimen.

Jordan de Bonels: S'ira d'amor. 

Ainsi comme l'eau supporte le navire courant, même quand il est si grand qu'il soutient mille hommes, et par un clou il perd sa solidité. 

Auri' obs l' Afortimen.

Pierre d'Auvergne: Lo senher que. 

L' encouragement serait nécessaire. 

Que del afortimen 

D' amor pogues garir ben e gen.

Lanfranc Cigala: Non sai si m chant. 

Que de la domination d'amour je pusse bien et gentement guérir.

36. Desafortir, Dezafortir, v., décourager.

Quar bos afortimens 

Val, e deu valer, e vens, 

Ja no m dezafortirai.

Giraud le Roux: A la mia fe. 

Parce que bon courage vaut, et doit valoir, et triomphe, jamais je ne me découragerai.

37. Perforsar, Perforssar, v., faire effort, efforcer.

Notaris e procurayres que si perforson, en las cors ont an a praticar, d'aver part. Statuts de Provence, BOMY, p. 8.

Notaires et procureurs qui s'efforcent, dans les cours où ils ont à pratiquer, d'avoir part.

Gens d'armas que se perforsavon de dessendre al bas pays.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 229.

Gens d'armes qui s'efforçaient de descendre au bas pays.

Maximia se perforsset que desapauzes son filh.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 34.

Maximien s'efforça qu'il déposât son fils.

38. Reforsar, v., renforcer. 

Part. pas. Aytal rim son dig et apelat rim reforsat.

Leys d'amors, fol. 20. 

Telles rimes sont dites et appelées rimes renforcées.

Las layssas son reforsadas.

G. Riquier: Qui a sen. 

Les lices sont renforcées.

CAT. Reforsar. ESP. Reforzar. PORT. Reforçar. IT. Rinforzare. 

(chap. Reforsá, reforsás: yo me reforso, reforses, reforse, reforsem o reforsam, reforséu o reforsáu, reforsen; reforsat, reforsats, reforsada, reforsades; reforsut, reforsuts, reforsuda, reforsudes.)

39. Reconfortar, v., reconforter, consolider, raffermir.

Alcuna causa que ben reconfortet la sancta ley crestiana.

L'Arbre de Batalhas, fol. 7. 

Aucune chose qui raffermit bien la sainte loi chrétienne. 

Part. prés. Us belhs respiegs mi vai reconfortan.

Guillaume de S. Didier: Aissi cum. 

Un beau répit me va reconfortant. 

IT. Riconfortare. (chap. Reconfortá, reconfortás: yo me reconforto, reconfortes, reconforte, reconfortem o reconfortam, reconfortéu o reconfortáu, reconforten; reconfortat, reconfortats, reconfortada, reconfortades.)

40. Desconfortar, Descofortar, v., décourager, déconforter, priver de force.

Mas era m descofortarai, 

Quar no us veyrai.

(chap. Pero ara me desconfortaré perque no tos voré; tos, de vosté, te, de tú.)

Giraud de Borneil: S' anc jorn. 

Mais maintenant je me découragerai, parce que je ne vous verrai.

Per que valor de lui se desconforta. 

P. Vidal: Ma voluntaz. 

C'est pourquoi valeur se décourage de lui. 

Part. pas. Toz regnes partiz er desconfortaz. Trad. de Bède, fol. 59.

(chap. Tot regne partit sirá assolat, desconfortat, privat de forsa, fluix, débil; com va passá en lo de Aragó cuan Jaime I lo va partí. Es una sita de la Biblia, tot regne o reino dividit contra ell mateix sirá assolat, etc.)

Tout royaume divisé sera privé de force.

ANC. CAT. PORT. Desconfortar. IT. Disconfortare. (chap. Desconfortá no se fa aná, se emplee assolá, privá de forsa, afluixá, debilitá, etc.)

41. Treforsar, v., renforcer, rendre solide, très fort.

Part. pas. Sendats treforsats, la pessa, oeit deniers.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 161.

Taffetas renforcé, la pièce, huit deniers.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, X.

X.

La amistat del Moñigo forsabe, a vegades, a Daniel, lo Mussol, a extremá la seua ossadía y a ficá a proba lo seu valor. Lo roín ere que lo Moñigo pensabe que lo valor de un home pot cambiá de la nit a la matinada, com lo ploure o les ventolines. Avui se podíe sé un valén y demá un bragasses cagades, o a la inversa. Tot depeníe de que un se avinguere o no a fé les mateixes proeses que Roc, lo Moñigo, fée cada día.

- Gallineta lo que no faigue aixó - los conminabe una y atra vegada.

Y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se veíen forsats a crusá lo pon per la acitara, passamáns de quinse sentímetros de ample - o a dixás arrastrá y afoná per la violensia del Chorro, pera aná a reapareixe, espentats per la corrén de fondo, a la Badina del Inglés, o a crusás, a dins del túnel, en lo tranvía interprovinsial. Assobín, Daniel, lo Mussol, que, per un atra part, no habíe de esforsás massa pera imitá les proeses del Moñigo, se despertabe a mija nit sobressaltat, entresuát, agarránse als llansols del llit. Respirabe fondo. No estabe afonat, com ensomiabe, daball del Chorro, ni lo espentolaben fen volteres los ferros del tren, ni se habíe despeñat de la acitara y volabe a estossolás contra los bolos del riu. Se trobabe be, cómodamen instalat al seu llit de fiarro, y, de momén, no teníe que tindre cap temó. Desde este pun de vista, portaben una pas inussitada los díes plovinosos, que a la vall eren frecuéns, encara que segóns los disconformes tot anabe potes amún desde fée uns añs y hasta les pastures se perdíen ara - lo que no habíe passat may - per falta de aigua. Daniel, lo Mussol, ignorabe cuán plovíe allacuanta a la vall; lo que sí assegurabe es que ara plovíe mol; ficats a pressisá, tres díes de cada sing, lo que no estabe mal. Si plovíe, la vall transformabe ostensiblemen la seua fissonomía. Les montañes assumíen uns colós sombríos y opacos, entre la broma, mentres los prats restallaben en una relluén y verda y casi dolorosa estridensia. Los bufits dels trens se sentíen desde mes lluñ y les montañes se passaben la pilota dels seus chulits hasta que estos desapareixíen, desfénse en ecos cada vegada mes lluñáns, pera acabá en una ressonansia tenue y casi imperseptible.
A vegades, los núgols se agarraben a les montañes y les crestes de estes emergíen com islots solitaris a un revolt y caótic océano gris. Al estiu, les tronades no assertaben a escapás del cerco dels montes y, alguna vegada, no parabe de troná en tres díes seguits o consecutius. Pero lo poble ya estabe preparat pera nestes coses. En les primeres gotes eixíen a relluí les almadreñes, los socs, y lo seu "cluac-cluac", rítmic y monótono, se escoltabe a tota hora per tota la vall, mentres persistíe lo temporal. A juissi de Daniel, lo Mussol, ere an estos díes, o durán les grans nevades de Nadal, cuan la vall trobabe la seua adecuada fissonomía. Ere, la seua, una valleta de pressipitassións, humida y trista, melancólica, y la seua languidés y apatía característiques desapareixíen en lo sol y en los horizontes dilatats y blaus. Pera los tres amics, los díes de tronada teníen un enchís pressís y peculiá. Ere lo momén de los proyectes, dels records y de les recapassitassións. No creaben, rumiaben; no acsionaben, assimilaben. La charrada, a mija veu, a la pallissa del Mussol, teníe la virtut de evocá los dolsos díes de hivern, al raconet del foc, cuan son pare li contabe la historia del profeta Daniel o sa mare sen enríe perque ell pensabe que les vaques lecheres teníen que portá cantes. Assentats al fenás, divisán la carretera y la vía férrea per la finestreta frontal, Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, filaben los seus proyectes. Va sé un de estos díes y a la pallissa de casa seua, cuan Daniel, lo Mussol, va adquirí una idea concreta de la forseguera de Roc, lo Moñigo, y de lo torturadó que li ressultabe a un home no tindre al cos cap sicatrís. Va passá una tarde de estiu, mentres los gotellots atabalaben a la teulada de pizarra de la formachería y la vall se difuminabe daball de un sel pesat, monótono y gris. Pero lo Moñigo no se conformabe en que la evidensia de la seua musculatura li entrare per los ulls:

- Mira; toca, toca - va di.

Y va flexioná lo bras, que se va transformá en un manoll informe de músculs y tendóns retortigats. Lo Mussol va adelantá tímidamen la yema de un dit y va tocá.

- Du, ¿verdat?

- Ya u crec.

- Pos mira aquí.

Se va eixecá lo pantalonet de pana hasta la cuixa y va tensá la cama, que va adquirí la rigidés de un garrot: - Mira; toca, toca.

Y lo dit del Mussol, seguit a curta distansia de lo del Tiñós, va tentá aquell portentós joc de músculs.

- Mes du que lo bras, ¿no?

- Mes du.

Después se va destapá lo pitral y los va fé tocá tamé y contaben hasta dosséns sense que lo Moñigo desunflare lo pit y tinguere que fé una nova inspirassió. Después, lo Moñigo los va exigí que probaren ells. Lo Tiñós sol va aguantá hasta coranta sense agarrá aire, y lo Mussol, después de un extrem esfors que lo va dixá blau, va conseguí la cuenta de setanta. A continuassió, lo Moñigo se va tombá de pancha per aball y en les palmes de les mans apoyades an terra va aná eixecán lo cos una y atra vegada.
Al arribá a la flexió sixanta u va dixá y los va di:

- No hay tingut may la passiensia de vore les que aguanto. Abansahí ne vach fé tressentes vintyvuit y no ne vach voldre fé mes perque me va entrá son.

Lo Mussol y lo Tiñós lo van mirá abrumats. Aquell alarde superabe tot lo que ells hagueren pogut imaginá respecte a les facultats físiques del seu amic.

- A vore tú cuántes ne fas, Mussol - li va di de repén a Daniel.

- Si no ne sé... No mi hay probat may.

- Proba ara.

- Lo cas es... lo Mussol va acabá tombánse intentán fé la primera flexió. Pero los seus brassets no estaben acostumats al ejercicio y tot lo seu cos tremolabe per lo insólit esfors muscular. Va eixecá primé lo cul y después la esquena.

- Una - va cantá, entussiasmat, y se va desplomá, pesadamen, damún del pavimén.

Lo Moñigo va di:

- No; no se fa aixina. Eixecán lo cul primé no té mérit; aixina men fach yo un milló.

Daniel, lo Mussol, va dessistí de la proba. Lo fet de habé defraudat al seu amic después de aquell esfors lo va dixá mol abatut. Detrás del frustrat intento de flexió del Mussol se va fé un silensio a la pallissa. Lo Moñigo tornabe a flexioná lo bras y los músculs ballaben an ell, flexibles y releváns. Mirán lo seu bras, se li va ocurrí al Mussol de di:

- Tú podrás en algúns homens, ¿verdat, Moñigo?

Encara Roc no habíe acalentat al músic a la romería. Lo Moñigo va sonriure en sufissiensia. Después va aclarí: - Claro que puc en mols homens. Ñan mols homens que no tenen res du al cos, mes que los ossos y la pellissa.
Al Tiñós se li arredoníen los ulls de admirassió. Lo Mussol se va tombá contra lo mun de fenás, sentín al seu costat la consoladora protecsió de Roc. Aquella amistat ere una sólida garantía per mes que sa mare, la Pesteta gran y les Llebres se empeñaren en considerá la compañía de Roc, lo Moñigo, com un mal nessessari.

Pero la tertulia de aquella tarde va acabá aon acababen sempre aquelles tertulies de la pallissa de la formachería los díes que plovíe: en una competensia.
Roc se va arremangá lo camal esquerro y va mostrá un rogle de pell arrugada y fluixa:

- Miréu quína forma té avui la sicatrís; pareix una conilla.

Lo Mussol y lo Tiñós se van incliná sobre la cama del amic y van assentí:

- Es sert; pareix una conilla.

A Daniel, lo Mussol, li entristíe lo rumbo que agarrabe la conversa. Sabíe que aquells prolegómenos degeneraríen en una controversia sobre sicatrius. Y lo que mes abochornabe a Daniel, lo Mussol, als vuit añs, ere no tindre al cos ni una sola sicatrís que pugué parangoná en les de los seus amics. Ell haguere donat deu añs de vida per tindre a la carn una bona sicatrís. La carensia de ella li fée pensá que ere menos home que los seus compañs que teníen varies sicatrius al cos. Esta sospecha li imbuíe un borrascós sentimén de inferioridat que lo ficáe nerviós. En realidat, no ere seua la culpa de tindre milló encarnadura que lo Moñigo y lo Tiñós y de que les frecuéns ferides se li tancaren sense dixá rastre, pero lo Mussol no u enteníe aixina, y pera nell suposabe una desgrassia tindre la pell tota llisa, sense cap arruga. Un home sense sicatrius ere, segóns ell, com una chiqueta bona y obedienta. Ell no volíe una sicatrís de guerra: se conformabe en una sicatrís de acsidén o de lo que fore, pero una sicatrís.

La historia de la sicatrís de Roc, lo Moñigo, se la sabíen de memoria. Habíe passat sing añs atrás, durán la guerra. Daniel, lo Mussol, apenes sen enrecordabe de la guiarra.
Sol teníe una vaga idea de habé sentit sumbá los avións per damún del seu cap y del estampit sec, enrunadó, de les bombes al petá als prats. Cuan la aviassió sobrevolabe la vall, lo poble sansé corríe a refugiás al bosc: les mares agarrades als seus fills y los pares esbatussán al bestiá tossut hasta obríls la carn.

En aquells díes, la Sara fugíe al bosc portán de la ma a Roc, lo Moñigo. Pero este tampoc teníe temó dels avións, ni de les bombes. Corríe perque veíe corre a tots y perque se divertíe passán lo tems tontamen, tots reunits al bosc, acampats allí, en lo bestiá y lo que teníen a ma, com una cuadrilla de gitanos. Roc, lo Moñigo, teníe entonses sis añs. 

Al prinsipi, les campanes de la iglesia avisaben del cesse del perill en tres tocs graves y dos aguts. Mes tart, se van emportá les campanes pera fóndreles, y al poble van está sense campanes hasta que acabada la guerra, ne va regalá una nova don Antonino, lo marqués. Va ñabé eixe día una festa a la vall, com un homenaje del poble al donán.
Van parlá lo siñó retó y lo alcalde, que entonses u ere Antonio, lo Buche. Al final, don Antonino, lo marqués, los va doná les grassies a tots y li tremolabe la veu al féu. Total res, que don José y lo alcalde van empleá mija hora cadaú pera doná les grassies a don Antonino, lo marqués, per la campana, y don Antonino, lo marqués, va parlá un atra mija hora llarga, sol pera torná les grassies que acababen de donáli. Va resultá tot massa cordial y discret.

Pero la ferida de Roc, lo Moñigo, ere de una esquirla de metralla. Lay va fé una bomba al estallá a un prat cuan, un matí de estiu, fugíe pressipitadamen al bosc en la Sara. 

Los mes listos del poble díen que lo percanse va sé per una bomba perduda, que va sé aviada per lo avión pera "traure pes". Pero Roc, lo Moñigo, se resselabe que lo pes que habíe tratat de traure lo avión ere lo seu propi. De totes maneres, Roc, lo Moñigo, li agraíe al aviadó aquell medallón de carn retortigada que li habíe dixat a la cuixa.

Continuaben los tres mirán la sicatrís que pareixíe, per la forma, una cachapeta. Roc, lo Moñigo, se va incliná, y la va llepá en la punta de la llengua. Después de paladejá, va afirmá: - Encara té gust salat. Diu Lucas, lo Mutilat, que es per lo ferro. Les sicatrius de ferro tenen lo gust salat. Lo seu muñó tamé té gust salat y lo de Quino, lo Manco, tamé. Después, en los añs, sen va eixe gust.
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, lo escoltaben escéptics. Roc, lo Moñigo, va resselá de la seua incredulidat. Va arrimá la cama an ells y los va invitá:

- Tastéu, voréu com no tos engaño.

Lo Mussol y lo Tiñós van intercambiá unes mirades de duda. Al remat, lo Mussol se va incliná y va rosá la sicatrís en la punta de la llengua.

- Sí, té gust salat - va confirmá.

Lo Tiñós va llepá después y va assentí en lo cap. Después va di:

- Sí, es sert que té gust salat, pero no es per lo ferro, es per la suó. Probéu la meua orella, voréu com tamé está salada.

Daniel, lo Mussol, interessat en lo assunto, se va aproximá al Tiñós y li va llepá lo lóbulo partit de la orella.

- Es verdat - va di -. Tamé la orella del Tiñós está salada.

- ¿A vore? - va di dudán lo Moñigo.

Y dessichós de sanjá lo pleite, va chupá en avidés lo lóbulo del Tiñós en lo mateix gust com si mamare. Al acabá, la seua cara va expresá un profún desencán.

- Es sert que té gust salat tamé - va di -. Aixó es que te vas ferí en lo filferro y no en una puncha de romiguera com te creus.

- No - va saltá lo Tiñós, enfadat -; me vach esgarrá la orella en la puncha de una gabarrera. Ne estic ben segú.

- Aixó te penses tú.

Germán, lo Tiñós, no se donabe per vensut. Va acachá lo cap a la altura de la boca dels seus compañs.

- ¿Y les meues calves, entonses? - va di en terca insistensia -. Tamé tenen gust de sal. Y les meues calves no me les vach fé en cap ferro. Me les va apegá un muixó.

Lo Moñigo y lo Mussol se van mirá extrañats, pero, un detrás del atre, se van belcá sobre lo cap moreno de Germán, lo Tiñós, y van llepá una calva cada un.
Daniel, lo Mussol, va reconeixe en seguida:

- Sí, tenen gust salat.

Roc, lo Moñigo, no va doná lo seu bras a torse:

- Pero assó no es una sicatrís. Les calves no són sicatrius. Ahí no vas tindre cap ferida may. No té res que vore que tinguen gust salat.

Y la finestra anabe escurínse y la vall se tornabe massilenta y trista, y ells seguíen discutín sense acatássen que se fée de nit y que damún de lo tellat de pizarra repiquetejaben encara los gotellots y que lo tranvía interprovinsial pujabe ya afanosamen vía amún, soltán, de cuan en cuan, blangs y espumosos borbotóns de fum, y Daniel, lo Mussol, se entristíe pensán que ell nessessitabe una sicatrís y no la teníe, y si la tinguere, potsé podríe aclarí la cuestió sobre si les sicatrius teníen lo gust salat per la suó, com afirmabe lo Tiñós, o per causa del ferro, com díen lo Moñigo y Lucas, lo Mutilat.