Mostrando las entradas para la consulta cataláns ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta cataláns ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 5 de septiembre de 2024

Pasta - Pacha

 

Pasta, s. f., pâte.

Voyez Denina, t. III, p. 57, et Muratori, Diss. 33.

Si com lo levat corromp la pasta, e la torna a sa sabor.

V. et Vert., fol. 85.

Ainsi comme le levain corrompt la pâte, et la tourne à sa saveur. 

Que non aia blat ni vi ni pan ni pasta. 

Un Troubadour Anonyme, Coblas esparsas.

Qu'il n' ait blé ni vin ni pain ni pâte.

Aquest pa apellan nostre, car fo fag de nostra pasta.

V. et Vert., fol. 43. 

Ce pain nous appelons nôtre, car il fut fait de notre pâte. 

CAT. ESP. IT. Pasta. (chap. Pasta, pastes; pastera, pasteres: aon se guardabe la pasta o lleute pera a fé pa. Pasteta, pastetes : ademés de diminutiu de pasta, ere lo fang que féem cuan erem chiquets; pasterada, pasterades.)

lleute

2. Pastela, s. f., pastille.

De vipra se fan pastelas... contra veir. Eluc. de las propr., fol. 162.

De vipère se font pastilles... contre venin.

(chap. Pastilla, pastilles; en este cas, de escursó se fan pastilles... contra veneno; antídoto.)

3. Pastar, v., faire de la pâte, gâcher, délayer, broyer.

De barutelar..., de pastar. Cartulaire de Montpellier, fol. 59.

De bluter..., de faire de la pâte. 

Part. pas. L' onhemen es complitz 

E pastatz e pestritz.

P. Cardinal: Sel que fes. 

L' onguent est composé et délayé et pétri.

CAT. Pastar. (chap. pastá: pasto, pastes, paste, pastem o pastam, pastéu o pastáu, pasten; pastat, pastats, pastada, pastades.)

4. Pestre, s. m., lat. pistorem, pétrisseur, boulanger.

Sai esser pestres e cocx.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je sais être boulanger et cuisinier. 

Li pestres que fan lo pan a vendre.

Coutume d'Alais. Arch. du Roy., K, 704. 

Les pétrisseurs qui font le pain à vendre. 

IT. Pistore. (chap. Pastadó, pastadós.)

5. Pastoressa, Pestoresa, s. f., pétrisseuse, boulangère.

De cada pastoressa, que fassa pan a vendre. 

Tit. de 1246. Arch. du Roy., comtes de Toulouse. 

De chaque pétrisseuse, qui fasse pain à vendre. 

De pestres e de pestoresas de Monpeslier. 

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

De boulangers et de boulangères de Montpellier.

(chap. Pastadora, pastadores.)

6. Pestoria, s. f., boulangerie.

Perda e cesse de tot en tot de son ofizi de pestoria per tres ans.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

Qu'il perde et qu'il se désiste de tout en tout de son métier de boulangerie pendant trois ans.

7. Pestrir, Prestir, v., du lat. pistrina, pétrir, façonner.

De cela aiga prestiron. Guillaume de Tudela.

De cette eau ils pétrirent.

Fig. Als clercx se laisso pestrir.

P. Cardinal: Qui vol sirventes.

Par les clercs ils se laissent pétrir.

8. Empastar, v., empâter.

Fig. Empastatz coblas

Ab soill de descovinensa.

Lanfranc Cigala: Lantelm qui us.

Vous empâtez des couplets avec fange d' inconvenance.

- Part. pas. substantiv. Pâté.

An aste o empastat. Brev. d'amor, fol. 130. 

Ont broche ou pâté. 

De salsas de girofle e de bos empastatz.

Izarn: Diguas me tu.

De sauces de girofle et de bons pâtés.

ANC. CAT. ESP. PORT. Empastar. IT. Impastare. (chap. Empastá; fanguejá; fé pastetes; fé paté; fé empastres.)


Pastenaga, s. f., lat. pastinaca, carotte.

Herbas ab razitz trop nutritivas, quals so raba et pastenaga.

(chap. Herbes en arraíls mol nutritives, com son raba (o churuvía) y safranoria, sanfandoria y varians.)

Eluc. de las propr., fol. 220 et 221.

Herbes avec racines fort nutritives, telles que sont rave et carotte. 

CAT. Pastanaga. PORT. IT. Pastinaca. (ESP. Zanahoria. 

Chap. safranoria : del coló del safrá : taronja, sanfandoria y varians).

safranoria : del coló del safrá : taronja, sanfandoria y varians

2. Pastenegla, s. f., carotte.

Prenetz pastenegla, verben' e cost,

E cozetz lo fort tot ensemps.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Prenez carotte, verveine et coq, et cuisez-le fort tout ensemble.


Patac, s. m., patart, sorte de monnaie.

En moneda de papa XXIII gros, VII patacs bons.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.

En monnaie de pape vingt-trois gros, sept patarts bons.


Pataris, s. m., paterin, sectaire vaudois.

Los truans pataris, que van per lo setgle..., tan enportunamens mostron lurs paupertatz. V. et Vert., fol. 69.

Les gueux paterins, qui vont par le monde..., si importunément montrent leur pauvreté.


Patena, Padela, s. f., lat. patena, patène. 

La patena era hornada entorn de noblas peyras presiosas. Philomena.

(chap. La patena estabe adornada en rogle (voltada) de nobles pedres pressioses.)

La patène était ornée autour de nobles pierres précieuses.

Las causas sagradas ni la padela del calix.

(chap. Les coses sagrades ni la patena del cáliz.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 19.

Les choses sacrées ni la patène du calice.

CAT. ESP. PORT. IT. Patena. (chap. Patena, patenes.)


Patent, adj., lat. patentem, patent.

Exemple patent e manifest. Arbre de Batalhas, fol. 70. 

Exemple patent et manifeste.

Baylar sas lettras patentas en forma authentica.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 426. 

Bailler ses lettres-patentes en forme authentique.

Doas letras patens e doas clauzas. Tit. de 1392. Bailliage de Sisteron.

(chap. Dos lletres patentes y dos tancades.)

Deux lettres-patentes et deux closes.

CAT. Patent. ESP. PORT. IT. Patente. (chap. Patén, patens, patenta, patentes.)


Pati, s. m., pays.

Depopulet lo pati arvernicimi.

El pati de Lemotjas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 145.

Dépeupla le pays auvergnat.

Au pays de Limoges.

Pierre, Peire; d' Alvernha, Alverne, Auvergne (1130 – 1190)

Patir, v., lat. pati, pâtir, souffrir.

A luec en meillura

Qui pas amesuradamen.

B. Zorgi: Totz hom qu'enten.

Parfois en améliore qui pâtit raisonnablement. 

E 'l mal qu' el pat li nede sa propria colpa..., el s' auci, cant lo mal que pat non reconois aver deservit. Trad. de Bède, fol. 11.

Et que le mal qu'il souffre lui nettoie sa propre faute..., il se tue, quand il ne reconnaît pas avoir mérité le mal qu'il souffre.

CAT. Patir. ESP. PORT. Padecer. IT. Patire. 

(chap. Patí: patixgo o patixco, patixes, patix, patim, patiu, patixen; patit, patits, patida, patides.

A Beseit ñabíe un chiquet que los va demaná una bissicleta als reixos.
Li van portá un patí o patinet. Lo chiquet plorabe y díe: “no vull patí”, y son yayo li va contestá: “pos no patixques o patixgues.”

los reixos de Orient eren cataláns

2. Patient, Pacient, Pascien, Passien, adj., lat. patientem, patient, endurant, souffrant, tolérant, paisible.

S' afina e s' adoussis

Lo bons paupres paciens

En las trebalhas cozens.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

Le bon pauvre patient s'épure et s'adoucit dans les tribulations cuisantes.

Devem esser patient vers los mals que hom nos fai. 

Trad. de Bède, fol. 21. 

Nous devons être endurants à l'égard des maux qu'on nous cause.

Fig. Patz passien ven del Senhor

Que, per nos, pres carn, e moric.

Gavaudan le Vieux: Patz passien.

Paix paisible vient du Seigneur qui, pour nous, prit chair, et mourut.

Subst. Si 'l pasciens es vigoros. Brev. d'amor, fol. 95. 

Si le patient est vigoureux. 

Vianda deu estre ministrada segon la diversitat de la malautia, segon la virtut del pacient. Eluc. de las propr., fol. 74. 

Nourriture doit être administrée selon la diversité de la maladie, selon la force du patient. 

CAT. Pacient. ESP. PORT. Paciente. IT. Paziente. 

(chap. Passién, passiens, passienta, passientes.)

3. Paciencia, Pasciensa, s. f., lat. patientia, patience, tranquillité d'âme. Per que Dieus fa, ses pro, far penedensa 

Als crestias crestatz de paciensa.

G. Riquier: Fortz guerra. 

C'est pourquoi Dieu fait, sans profit, faire pénitence aux chrétiens privés de patience.

Pasciencia es lo escut daurat que sosten totz los colps per la amor de Dieu, e cobriss home de totas partz. V. et Vert., fol. 65. 

La patience est l' écu doré qui soutient tous les coups pour l'amour de Dieu, et couvre l'homme de toutes parts. 

Adv. comp. Li requeron que portes

Sos mals en vera pacienza. V. de S. Honorat. 

Lui requièrent qu'il portât ses maux en véritable patience.

Loc. Los fatz de Jhesu Crist non as en pacienza. V. de S. Honorat. 

Les faits de Jésus-Christ tu n' as en patience (ne peux supporter).

CAT. ESP. PORT. Paciencia. IT. Pazienza. (chap. Passiensia, passiensies.)

4. Patienment, Pacienmen, adv., patiemment.

Si pacienmen o soste. Brev. d'amor, fol. 59. 

Si patiemment il le supporte. 

Ieu te pregui que mi auias patienment.

(chap. Yo te demano que me escoltos passienmen.)

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 26. 

Je te prie que tu m'écoutes patiemment. 

CAT. Pacientment. ESP. PORT. Pacientemente. IT. Pazientemente.

(chap. Passienmen : en passiensia.)

5. Passio, s. f., lat. passio, passion, souffrance, maladie.

Verbs es una part d'oratio significans actio o passio. 

Leys d'amors, fol. 73.

Le verbe est une partie d'oraison signifiant action ou passion.

Suffriron passion per mans de Sarrazins. V. de S. Honorat.

(chap. Van patí passió a mans dels Moros.)

Souffrirent passion par mains de Sarrasins.

Greus passios et mortals. Eluc. de las propr., fol. 31. 

Graves maladies et mortelles.

Il se dit plus particulièrement en parlant de Jésus-Christ.

Venc, per nostre salvamen, 

Recebre mort e passio.

Pierre d'Auvergne: Lo Senher. 

Vint, pour notre salut, recevoir mort et passion.

Creessen Deu que sostenc passio. Poëme sur Boèce. 

Qu'ils crussent Dieu qui supporta passion.

- Mouvements charnels.

Aquel deu donar issemple en totas maneiras, que es morz en totas las passios de la charn. Trad. de Bède, fol. 80. 

Celui-là doit donner exemple en toutes manières, qui est mort pour toutes les passions de la chair.

Al cor me toca una tals passios.

P. Vidal: Aissi m'ave. 

Au coeur me touche une telle passion. 

CAT. Passió. ESP. Pasión. PORT. Paixão. IT Passione. 

(chap. Passió, passions.)

6. Passionar, v., tourmenter, supplicier.

Part. pas. Fon passionatz fora la porta.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux. 

Fut tourmenté hors de la porte.

Motz sanhs son passionatz per diversas provincias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 21.

De nombreux saints sont martyrisés dans diverses provinces.

IT. Passionare. (chap. atormentá, causá suplissi, torturá, martirisá.)

7. Passibilitat, s. f., lat. passibilitatem, passibilité, sensibilité.

Terra... ha major passibilitat. Eluc. de las propr., fol. 157.

La terre... a plus grande sensibilité.

CAT. Passibilitat. ESP. Pasibilidad. PORT. Passibilidade. IT. Passibilità, passibilitate, passibilitade. (chap. Sensibilidat, sensibilidats: passibilidat, passibilidats.)

8. Passiu, adj., lat. passivus, passif.

L' autre es dit entendement passiu. Eluc. de las propr., fol. 22.

L'autre est dit entendement passif.

- Subst. Terme de grammaire.

L' actiu, lo passiu e 'l neutri.

Tres significatios... l' activa, la passiva, la neutrals.

Leys d'amors, fol. 74 et 100.

L' actif, le passif et le neutre.

Trois significations... l' active, la passive, la neutre.

CAT. Passiu. ESP. (pasivo) PORT. IT. Passivo. 

(chap. Passiu, passius, passiva, passives.)

9. Passivamen, adv., passivement.

Doas manieras de significar, so es activamen e passivamen.

Leys d'amors, fol. 74. 

Deux manières de signifier, c'est-à-dire activement et passivement.

ESP. Pasivamente. PORT. IT. Passivamente. (chap. Passivamen.)

10. Inpacient, adj., lat. impatientem, impatient.

Els so inpaciens, et fan rezistencia. Eluc. de las propr., fol. 32.

Ils sont impatients, et font résistance.

CAT. Impacient. ESP. PORT. IT. Impaciente. 

(chap. Impassién, impassiens, impassienta, impassientes.)

11. Inpaciencia, Enpaciencia, s. f., lat. impatientia, impatience.

Non pot esser soptatz ni torbatz per ira ni per inpaciencia.

Per sa enpaciencia.

V. et Vert., fol. 58 et 13.

Ne peut être surpris ni troublé par colère ni par impatience.

Par son impatience.

CAT. ESP. PORT. Impaciencia. IT. Impazienza. 

(chap. Impassiensia, impassiensies.)

12. Compatir, v., lat. compatiri, compatir, avoir pitié.

Part. prés. Fos piatos ni compaciens ni misericordios. V. et Vert., fol. 82.

Fut sensible et compatissant et miséricordieux.

CAT. Compadexer. ESP. PORT. Compadecer. IT. Compatire.

(chap. Compadí, compadís: co + patí : patí en algú : tindre piedat, misericordia.)

13. Compassio, s. f., lat. compassio, compassion. 

Ab pietat et ab compassio. V. et Vert., fol. 61. 

Avec pitié et avec compassion.

- Douleur, souffrance, affliction.

Cant 1 membre es malautes o nafratz, gran compassio n' a lo cors.

V. et Vert., fol. 57.

Quand un membre est malade ou blessé, grande souffrance en a le corps.

CAT. Compassió. ESP. Compasión. PORT. Compaixão. IT. Compassione.

(chap. Compassió, compassions.)


Patz, s. f., lat. pax, paix, repos, tranquillité. 

Bona patz mi platz, quan dura,

E patz forsada no m platz ges.

Bertrand de La Barthe: Foilla ni flors. 

Bonne paix me plaît, quand elle dure, et paix forcée ne me plaît point.

Ben volgra qu' el reis dels Frances 

E 'l reis engles fezeson patz.

Pons de Capdueil: En onor. 

Je voudrais bien que le roi des Français et le roi anglais fissent paix.

Loc. Ilh escoutan, e feron patz. V. de S. Honorat. 

Ils écoutent, et firent paix.

Adv. comp. Ieu n' am mais soffrir en patz

Penas e dans e dolor.

Alfonse II, Roi d'Aragon: Per mantas.

J'aime mieux en souffrir en paix peines et dommages et douleur. 

Joves, deu far guerra e cavalaria, 

E, quant er veillz, taing ben qu' en patz estia.

Rambaud de Vaqueiras: Del rei d'Aragon. 

Jeune, il doit faire guerre et chevalerie, et quand il sera vieux, il convient bien qu'il soit en repos.

ANC. CAT. Patz (MOD. Pau). ESP. PORT. Paz. IT. Pace. (chap. Pas o pau.)

2. Pazibletat, s. f., tranquillité, paix.

La segurtatz de princes fai plus certana pazibletatz.

Tals deu esser pazibletatz de prince.

Trad. de Bède, fol. 8 et 6. 

La sûreté de princes fait tranquillité plus certaine.

Telle doit être tranquillité de prince.

(chap. Tranquilidat : pas o pau.)

3. Pazible, Paizible, Paisible, adj., paisible, tranquille, calme.

Per aysso especialmens son appellatz homes pazibles filhs de Dieu.

Cant elhs seran en pazibla possessio de l' heritatge de lur payre.

V. et Vert., fol. 105. 

Pour cela spécialement les hommes paisibles sont appelés fils de Dieu.

Quand ils seront en paisible possession de l'héritage de leur père.

Mais val hom seglars paizibles que morgues iraissables.

Trad. de Bède, fol. 62. 

Mieux vaut homme du monde paisible que moine irascible.

Subst. Bonazuratz son los pazibles, car ells seran appellatz fils de Dieu.

V. et Vert., fol. 105. 

(chap. Benaventurats són los passifics, ya que ells sirán nomenats fills de Deu.)

Bienheureux sont les paisibles, car ils seront appelés fils de Dieu.

(chap. Passífic, passifics, passífica, passífiques; calmat, calmats, calmada, calmades; tranquil, tranquils, tranquila, tranquiles.)

4. Paziblament, Paziblamen, adv., paisiblement, tranquillement.

Tro, a tota lur voluntat, 

Paziblamen aio pauzat

Sant Alexi al monimen.

V. de S. Alexis. 

Jusqu'à ce que, selon toute leur volonté, ils aient posé tranquillement saint Alexis au tombeau.

Vera pacientia, es cant hom sufri los mals que hom li fai paziblament.

Trad. de Bède, fol. 21.

Véritable patience, c'est quand l'homme souffre paisiblement les maux qu'on lui fait.

5. Pacific, Passific, Passiffic, adj., lat. pacificus, pacifique, paisible, tranquille.

El es pacific senhor de la dita terra. Chronique des Albigeois, col. 20. 

Il est tranquille possesseur de ladite terre.

Devon tenir la Gleysa passifica. Arbre de Batalhas, fol. 161. 

Ils doivent tenir l'Église paisible.

CAT. Pacific. ESP. (pacífico) PORT. IT. Pacifico. (chap. Passífic.)

6. Pacificar, v., lat. pacificare, pacifier, tranquilliser.

Semenan discordias, e non pacifican. La Confessio.

Sèment discordes, et ne pacifient pas. 

CAT. ESP. PORT. IT. Pacificare. (chap. Passificá: passifico, passifiques, passifique, passifiquem o passificam, passifiquéu o passificáu, passifiquen; passificat, passificats, passificada, passificades.)

7. Pacifficament, Pacificamen, adv., pacifiquement, tranquillement.

Los tractar ben e pacificamen. Chronique des Albigeois, col. 8. 

Les traiter bien et pacifiquement.

Pacifficament, bonament, en pacz.

Tit. de 1402, Bordeaux. Cab. Monteil. 

Pacifiquement, bonnement, en paix.

CAT. Pacificament. ESP. (pacíficamente) PORT. IT. Pacificamente.

(chap. Passíficamen : en pas o en pau.)

8. Pagar, Paguar, Paiar, Payar, v., lat. pacare, payer, satisfaire, acquitter. Voyez Denina, t. III, p. 54.

Quan Peire Pelissiers volc l' aver recobrar, lo Dalfins no 'l volc pagar.

V. de Pierre Pélissier. 

Quand Pierre Pélissier voulut recouvrer l'argent, le Dauphin ne voulut pas le payer. 

Los deutes que devia trastotz li vai paguar. V. de S. Honorat.

Les dettes qu'il devait toutes il va lui acquitter. 

Coblas e motz, cordos, anel e guan

Solian pagar los amadors un an.

H. Brunet: Pus lo dous. 

Couplets et mots, cordons, anneaux, et gants soulaient satisfaire les amoureux un an.

Fig. Longamen lo paget esta dona ab sas folas promessas.

V. de Savari de Mauléon.

Longuement le paya cette dame avec ses folles promesses.

Que m fai del mieu turmen pagar.

B. Calvo: Tant auta. 

Vu qu'elle me fait du mien tourment payer. 

Loc. Ieu am trop mais frug que flor, 

E mais ric don de senhor

Que si m pagava del ven.

T. de Blacas et de Rambaud de Vaqueiras: En Raimbaud.

J'aime beaucoup plus fruit que fleur, et plus riche présent de seigneur que s' il me payait du vent.

Prov. Vos mi paguatz d'autrui borsel.

Cercamons: Car vei. 

Vous me payez de la bourse d'autrui. 

Subst. Ben pot esser fis qu' al pagar 

Venra centismes gazardos.

Giraud de Borneil: Ben es adregz. 

Il peut bien être sûr qu'au payer viendra centuple gain.

Part. pas. Si 'l fetz tan d'onor qu'el s'en tenc fort per pagatz.

V. de Bertrand de Born.

Ainsi lui fit tant d'honneur qu'il s'en tint fort pour payé.

K. iratz e mal paguatz de la mort de sa compainha. Philomena.

Charles chagriné et mal satisfait de la mort de sa compagne.

Non es dona el mon que no s degues tener per pagada de sa amor.

V. de Gaucelm Faidit.

Il n'est dame au monde qui ne se dût tenir pour payée de son amour.

ANC. FR. Tout son despens li a payet.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 100.

Les parchoniers qui auroient paiet leur part de l' héritaige.

Paix de Valenciennes, 1114, p. 434.

CAT. ESP. PORT. Pagar. IT. Pagare. 

(chap. Pagá: pago, pagues, pague, paguem o pagam, paguéu o pagáu, paguen; pagat, pagats, pagada, pagades.)

9. Paga, Pagua, Paia, Paya, s. f., paie, paiement, solde.

Recebon paga temporal. Brev. d'amor, fol. 68. 

Reçoivent paie temporelle. 

En Uc, lo sart, o sap qui fe la paia.

Lanfranc Cigala: Ramon Robin. 

Le seigneur Hugues, le tailleur, qui fit le paiement, le sait.

Deziron la mort ayssi co fay lo logadier la hora de sa paga.

V. et Vert., fol. 33. 

Désirent la mort ainsi comme fait le mercenaire l'heure de sa paie.

Loc. fig. Quar a la pagua van tut

L' enganat e l' enganaire.

P. Cardinal: Razos es.

Car à la paie ils vont tous le trompé et le trompeur.

CAT. ESP. PORT. IT. Paga. (chap. Paga, pagues; pagueta, paguetes.) 

10. Pagamen, Paguamen, Paiamen, Payamen, s. m., paiement, rétribution.

Cel que non fai paiamen.

B. Zorgi: Atressi cum. 

Celui qui ne fait pas paiement. 

Ses payamen o ses jauzir.

Raimond de Miraval: Res contr' amors.

Sans rétribution ou sans jouir.

CAT. Pagament. ESP. PORT. IT. Pagamento. (chap. Pagamén, pagamens.)

11. Pagaire, Pagador, s. m., lat. pacator, payeur. 

Deveire e pagaire. Tit. de 1198. Arch. du Roy., J. 320. 

Débiteur et payeur.

Devedor e pagador principals. Tit. de 1278. Château de Capdenac. Débiteur et payeur principaux.

- Adj. Payable.

Quinze livras de cens... pagaduyras cascun an.

Tit. de 1386. Bordeaux. Cab. Monteil. 

Quinze livres de cens... payables chaque année.

(chap. Pagable, pagables; pagadó, pagadós, pagadora, pagadores.)

12. Apagar, Apaguar, Apaiar, Apaziar, v., apaiser, calmer, pacifier.

Apagaran se entre lor. Trad. du lapidaire de Marbode. 

S' apaiseront entre eux. 

Lengua suaus apaia ira. Trad. de Bède, fol. 21. 

Langue douce apaise colère. 

Pens e sospir, e puois m' apai.

B. de Ventadour: Ara no. 

Je pense et soupire, et puis je m'apaise. 

Us dous dezirs me ten guay e m' apaya.

Pons de Capdueil: Humils e fis. 

Un doux désir me tient gai et me calme. 

Part. pas. Lo cors toz apasiaz.

La pessa ben apaziada e serena. 

Trad. de Bède, fol. 12 et 18. 

Le coeur tout calmé. 

La pensée bien apaisée et sereine.

Subst. Om troba en l' Avangeli: Benaurat li apaziat.

Trad. de Bède, fol. 18.

On trouve dans l'Évangile: Bienheureux les pacifiés.

- Se complaire, s'affectionner, s'attacher, s'appuyer.

Vielha la tenc si de dos drutz s' apaya. 

Bertrand de Born: Belh m'es. 

Je la tiens vielle si elle s'affectionne à deux amants.

Ges per so, dona, no us cal temer,

En dreg d'amor, qu'ieu vas autra m' apays.

Pons de Capdueil: Tant m' a donat. 

Point pour cela, dame, il ne vous faut craindre, en justice d'amour, que vers autre je m' affectionne. 

Vei mort jovent e valor

E pretz, que non trob' on s' apays.

P. Vidal: Per pauc de. 

Je vois morte grâce et valeur et mérite, vu qu'elle ne trouve où elle s' appuye. 

Si la guerra no s' apaia,

Crestiantatz greu sera que non caia.

Lanfranc Cigala: Quan vei far. 

Si la guerre ne s' apaise, il sera difficile que chrétienté ne tombe pas.

Leu s' apai e leu s' ira.

Raimond de Miraval: Er ab la. 

Facilement s'apaise et facilement s'irrite. 

ANC. FR. De ce mon coeur s'apaie

Qu'en nul païs n' a gent plus douce ne plus vraie.

Roman de Berte, p. 13. 

Li autre pélerin... se tenroient touz apaiés de faire leur pélerinage. Joinville, p. 116.

CAT. ESP. PORT. Apagar. IT. Appagare.

(chap. Apagá, apagás; aplacá, aplacás. Apago, apagues, apague, apaguem o apagam, apaguéu o apagáu, apaguen; apagat, apagats, apagada, apagades.)

13. Apagansa, s. f., satisfaction, contentement.

No us cal aver doptansa

De mi, c' ab leu d' apagansa

M' auretz del tot tos temps a vostre latz.

Raimond de Miraval: Ben aia 'l.

Il ne vous faut avoir doute de moi, vu qu'avec peu de contentement vous m'aurez entièrement toujours à votre côté.

14. Despagamen, s. m., désappointement, mécontentement.

En despagamen

Venon ades aital afar.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

En désappointement tournent incessamment telles affaires.

ANC. CAT. Despagament. ANC. ESP. Despagamiento.

(chap. Despagamén : mal contentamén : desilusió.)

15. Despagar, Despaguar, v., désappointer, fâcher, mécontenter.

Part. pas. Non deu esser blasmatz,

Car mot n'es despagatz.

G. Riquier: Per re non.

Il ne doit pas être blâmé, parce que moult il en est désappointé.

Tan m' an lunhat li miei peccat

De ton Filh que ieu ay despagat.

Los VII Gaugs de Maria.

Tant les miens péchés m'ont éloigné de ton Fils que j'ai mécontenté.

Estan despagatz 

Entr' els mantas vetz l' an.

G. Riquier: Si m fos. 

Ils sont fâchés entre eux maintes fois l' an.

Ni 'l trobes despaguat en re.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

Ni le trouvât mécontenté en rien.

ANC. CAT. ANC. ESP. Despagar.

16. Pactio, s. f., lat. pactio, paction, pacte.

Ab las pactios e convenensas. Charte de Gréalou, p. 60.

(chap. En los pactes y conveniensies o convensions.)

Avec les pactions et conventions.

ANC. FR. Ainsi fut deffaite cette paction. Chronique de Cambray.

ANC. CAT. Pacció. ESP. Pacción (pacto). (chap. Pacte, pactes.)

17. Pati, s. m., pacte, convention.

Que no acordarian plus los patis en cas que no los volguessen pagar.

Docum. de 1376. Ville de Bergerac.

Qu'ils n' accorderaient plus les pactes en cas qu'ils ne les voulussent pas payer.

CAT. Pacte. ESP. PORT. Pacto. IT. Patto.

18. Pacha, s. f., traité, accord, convention, société.

Parti m de lur pacha.

J. Esteve: El dous temps. 

Je me séparai de leur société. 

Per que totz homs deu refudar la pacha 

D' ome, cant mal ni anta li a facha. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

C'est pourquoi tout homme doit refuser l'accord d'homme, quand mal et honte il lui a fait.

ANC. FR. Avant que je fasse aultre pache à toi.

Roman de Fierabras, liv. II, part. I, ch. 14. 

Je te ferai une pache telle.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 76.

miércoles, 15 de noviembre de 2023

Rochos (agüelo Sebeta)

Dispués de tans añs escribín aquí y a uns atres puestos, crec que dingú me pot tachá de sé de un partit o un atre. Hay procurat quedam al mich, que es com no está a cap de puesto.

Pero penso que, a voltes, te tens que remullá y parlá de coses que a alguna chen no li agrade que les tocos. Eres lliure de pensá de asó y de alló, per aisó hay fet este treball.

Me ha costat mol. Abáns de fical aquí li u hay enseñat a molta chen. Uns han eisecat los muscles, ya sabeu: “Fes lo que vullgues, pero yo no tocaría eise asunto.” Uns atres claramén me han dit que no ere momén pa parlá de aisó. Dingú me ha dit: “Tira per abán.”

Entonses como yo soc prau tosut me atrevisco a posautol aquí. Sol tos demano una cosa, com durará uns díes, per favó, espereu a que acaba y entonses sí, poseume de volta y micha. 

Com sempre tos escoltaré y tos llichiré.

Rochos (agüelo Sebeta)

ENTRADA

Ña camíns a la vida que, com tenim una idea de una cosa clavada al cap, no ña qui mos la pugue cambiá. Y a lo pichó estem equivocats o no estem tot lo asertats que mos creem.

Normalmén estes coses pasen perque eisa idea, que a lo milló te raó, es la primera que vam tindre sobre eise asunto y lo més segú es la que mos van  enseñá a la escola y lo que se deprén allí u tenim com a siart y difísil será que mos u fasquen cambiá.

Algo paregut pase en la idea que mos ha quedat dels rochos de la guiarra. Perque van fe moltes maleses y perque aisí mos u van enseñá a la escola.

Pero lo pas de la vida, la esperiansia, la lectura de llibres fets per escritós de un coló y del atre y al remat per tot aisó mesclat fa que tú te fasques una idea, teua. Ni la que has llichit als llibres, ni la que te van enseñá a la escola y ni la que te han aconsellat algúns amics pintats de un coló o un atre.

La vida va pasán, sentín unes coses y unes atres, llichín les histories de cada bando y per damún de tot coneisén molta chen de un costat y del atre, entonses te dones cuenta que ñan bons y roins a tots los puestos.

Cuan repases lo que van fé los soldats dels dos costats, te dones cuenta que los dos teníen les seues raóns, bones o no tan bones, no u se, perque, an aquel tems, no estaba dintre de la seua pell o del seu cap,  pa sabé qué pensaen y per qué van fe lo que van fe.

Lo dels blaus mos u han contat de totes les maneres posibles, mos u han raonat y mos u han chustificat. Mos han enseñat que teníen la raó y la seua obligasió ere salvá a la patria y u van fe.

¿Pero, a part de aisó, mos ham parat a pensá qué sentiméns corríen per los caps dels rochos? La machoria de les coses que van fe, les van fe mal, pero per qué les van fe? Qué raóns teníen pa feu? Se habíen tornat tots bochos. Mos podem fe una idea de qué fundaméns van tindre pa fe alló. ¿Tots pensaen igual? ¿Ñabíe uns pastós, mol llistos y van pasturá als demés com si foren ovelles?

Si tan roines eren les idees  per qué van maure a tans mils y mils de persones a seguiles.


OPINIÓ.

Pos tot asó me ha fet pensá. Vach a escomensá dién que no los dono la raó a cap dels dos, menos als rochos, pero hay vollgut buscá les raóns que podíen tindre pa fé aquelles coses.

No vull que dingú me dono la raó, sol vull que al llichí este treball tos doneu cuenta qué idea me hay fet yo del asunto. U repetisco nols dono la raó, sol hay buscat algún pensamén que, en un momén donat, va convensí a algúns dells pa fe lo que a natres mos pareisen animalades.

Que dingú me digue que tots eren uns animals, ne ñabíe de llistos, de mol llistos, tan que van arrastrá detrás dells a la mitat de una nasió y dintre de eisa mitat ñabíe chen de tots los treballs algúns ben preparats y mols bones persones.

Cuan investigo algo, procuro buscá les arrails més fondes, encara que tinga que aná mol atrás en lo tems.

Hau estudiat historia, ton enrecordeu que lo rey, lo conde, lo siñó, en una palaura, qui manae, ere al matéis tems lo amo de la tiarra, de les cases, dels animals, de les cullides y hasta de les persones, com si foren tamé coses? Tot lo mon treballae y arribat lo momén luchae per ells, ya sabeu alló de “diezmos y primicias” y según algú hasta lo “dret de pernada”, perque lo amo podíe demaná sé lo pare del primé fill de totes les parelles que estaen daball dell, que treballaen les tiarres que eren seues.

Sentat asó; per la nostra tiarra va pasá una cosa espesial, al 1179, lo rey de Aragó, Alfonso II lo Casto, va disá los terrenos de Alcañís y voltáns a la Orden de Calatrava.

Los soldats de les ordéns militars, ya sabeu que, eren flares y soldats al matéis tems, pero claro, si cumplien lo que habíen churat, no se casaben y no podíen tindre fills, si acás nebots.

Lo comendadó, lo jefe, de la Orden, a medida que anaen conquistán terreno, lo anae repartín entre los seus soldats.  Estos faen trates en chen més pobra pa que los treballaren los campos a cambi de uns llogués. Ñabie finques grans y no tan grans, pero la chen pobra, que no teníe res, lo que volíe ere minchá y pan aisó teníe que treballá.

Ya escomensem a tindre amos y chornalés.

Pasán lo tems los soldats se tornaen vells y se anaen morín, com ya ham dit, no teníen a quí disali la tiarra, se la solíe quedá qui la había estat treballán. Ara se convertíe éll en amo y fae lo matéis que lo atre, llogá les finques a uns atres més pobres.

Seguim tenín rics y pobres.

An aquells tems y més tenín les ordens militars la condisió de retós, a cada poble que anaen guañán als moros, com es normal, faen una iglesia y li donaen uns finques pa mantindrela. Lo retó no la anae a treballá. Pos a llogala a uns chornalés, a cambi de part de les cullides y de dinés.

Atre camí amos (retós) y treballadós.

Com anem veen, an aquells tems, la religió estáe mol clavada  dintre de la vida, a tots los pobles que se anaen fen. Ademés los retos predicaben y amenasaen en lo infiarn pals que faren pecats, pals que engañaren a la iglesia en los diezmos y primisies, als que no pagaren les bules pa podé minchá carn a Semana Santa y als que fallaren a tantes y tantes leys com ñabíe entonses. Tot lo mon li teníe po al dimoni.

Poc a poc los rics se faen més rics y los pobres més pobres.

Algúns dels rics volíen comprás un puesto pal sial. Entonses se ficaen de acuerdo en los flares y dintre de la mateisa iglesia, a un dels costas, se faen una capelleta y donaen una finca pa que en los seus rentos se mantinguere lo altá. Si la finca ere gran hasta triaen un reto pa que se dedicare sol a eisa capella. Y si ya la finca ere mol mol gran se faen una ermita y hasta conseguíen que cuan se moriren los enterraren allí dintre, pa está segús de que anirien al sial. Com ya hay dit més amún lo retó contratat ere pa conservá lo altá, pero no la finca, aisí que llogués y treballadós pa uns atres.


LA CHEN.

Encara no ñabíe televisió, ni radio y la chen se teníe que entretindre en algo, per lo que los habitáns dels pobles anaen aumentán, pero los campos no y al radé los treballs se van acabá y la chen pasae molta fam. Los rics, entre ells lo retó, lo sé retó ya se habíe convertit en un treball més, cada día eren més rics, sense treballá, mentres que los pobres, com teníen que repartí lo minchá entre més familia, eren més pobres.

Y va escomensá la emigrasió; los chovens se van aná marchán a les capitals grans aón dieben que tots se faen  rics, tot lo mon trobae treball y hasta lligaen los gosos en llenguanises. A la nostra part com parlaem lo chapurriau y mos enteniem en los cataláns, casi tots los que sen van aná u van fe cap a Cataluña.

Allí habíen  entrat les idees comunistas y anarquistas, ñabíe un gran enfrentamén entre los rics-amos y los pobres-chornalés. Los sindicats faen lo seu treball de enseñansa als que arribaen de fora en escoles y en llibres.

Lo que pase es que no ñabíe treball pa tot lo mun de chen que anae venín. Mols teníen que viure de lo que los donaen los sindicats y dormíen a una habitasió cuatre o sinc y damún de an tiarra, sense colchós ni res.

Mols treballadós y los sindicats teníen la seua doctrina, les seues idees.

¡Cuidau! Pensamén meu. Dieben algo mol paregut a la doctrina cristiana, dic paregut perque eisa doctrina no die res de matá. En resumen volíen di que la tiarra ere dels treballadós, de tot lo mon, del poble aón estáe la finca; que dingú ere amo de res. Tot ere de la comunidat, tots teníen que tindre treball, minchá, enseñansa, dotós y que los dinés casi no faen falta.

Ere mol majo, si no fore una utopia y si més tart no se hagueren empleat unes ferramentes ensangrentades pa conseguiu.

Van escomensá les huelgues, los treballadós volíen treballá menos hores y guañá més dinés, faen huelga, en barricades, foc, tiros y violensia.

Los amos u teníen mol fásil, sen anaen a buscá als que no tenien treball, als que dormíen cuatre o sinc a una habitasió; los pagaen menos que als atres y los faen treballá més hores. La fam los obligae a treballá aisí, en contra dels que estáen en huelga, ara a reñí uns en los atres y los rics guañán més que abáns.

Mols dels que habíen anat a Barselona al veure aquell desori, se van entorná al poble, pero se habíen endut algo de la capital, les enseñanses dels sindicats, la rabia contra los rics, los llibres en les doctrines y ganes de vengansa, pa cambiá la vida.

Als pobles ñabíe molta chen descontenta, van resibí aquelles idees y aquells libres com pa blanet resien tret del forn y aquella doctrina va escomensá a corre pel poble, com ne eren més los que u pasaen mal, més chen se va aná alimentán de aquella manera de pensá. Se van fe sindicats, asosiasións anarquistes y comunistes. La llaó de la capital estae sembrá als pobles y creisie be y depresa perque había caigut en tiarra ben abonada, ñabíe mols pobles y chen pasán fam. La rabia contra los rics va creise al matéis tems que aquella llaó.

Y no tos olvideu que cuan se sembré, per mol bo que sigue lo bancal, chun en lo blat creisen los carts. O sigue que chun en les idees de que tot lo mon tinguere treball y minchá, va creise lo resentimén contra los rics y al matéis tems la envecha no sol contra aquells, sino tamé contra compañs del matéis partit perque uns manaen més quels atres, o perque estaen més adal.

La llaó y los carts van aná creisén a tots los pobles y com los treballadós eren més que los rics, teníen la machoria a tots los puestos.

Va escomensá la guiarra. Les columnes més abundantes, van aná venín de Cataluña cap a la nostra tiarra per les tres provinsies, aquí la tiarra estae ben abonada y poble aón arribaen, sels chuníen los dels seus partits, los sindicalistes y uns atres que nols quedae més remei, perque o sen anaen en ells o anaen al fosá.

Los que veníen, portaen les seues idees y les faen aná a rajatabla. Fora los rics, fora los retos, la religió, se habíen acabat los mandos.

Tot ere de tots y de dingú, tots teníen  dret a tot y pa conseguiu ñabíe que llevá lo que los estorbae. Com teníen forsa, anaen guañán per tot lo terreno, dingú los plantae cara, si acás los teníen po y fuchien cap a dintre. Los que se van fiá y se van quedá u van pagá mol car.

Aón entraen faen una llista en los rics y en los amics de la religió, que solíen sé los mateisos, los anaen a buscá, los solíen traure dels pobles y a cualquier cuneta los fusilaen. Al matéis tems pillaen los rechistres aón estae apuntat qui ere amo de cada finca y los cremaen. Ya no ñabíe amos, ya no ñabíe papés. Les finques al no tindre amos, ni ñaure papés, eren del poble, de ahí que inclus a algún campo li van posá per nom “Vall Comuna”, campo de tots. La chen que no sen anae en les compañies a fe la guiarra, anae a treballá al campo que li tocare. Ya u habíen conseguit, no ñabíe amos.

A camíns pensó si als retós los van matá per sé retos o per se amos de les finques que teníen y per esplotá als chornalés com los demés rics.

Claro que tamé se van aprofitá de les medalles y demés coses religioses de or o de plata pa replegá fondos.

Pero pronte van escomensá les garrames y les enveches: que si tú te fas lo malal pa no aná al campo, que si tú te has quedat en la mantelería de aquell ric, los carts anaen aumentán.

A camíns estes enveches duyen a acusás uns als atres, a lo pichó sense raó. Y ya sabeu, tot ere de tots, o sigue la chustisia tamé. Puchaen al acusat a un taulat y lo acusadó li traie les faltes, a camíns aumentades, a voltes inventades y demanae lo cástic. Com ere lo que parlae, la chen no mol preparada, fae lo que die ell. Ha fet asó, té que morí, tots aplaudíen o sigue li donáen la raó y enseguida cumplien, fusilat y enterrat. Cuans inoséns sen van aná al atre costat sense haber fet res.

No dic res dels blaus, perque este treball está dedicat als rochos.

Asó que hay contat va du a una desorganisasió als pobles, a dividís en bandos a reñí uns en los atres. Es que tots volíen maná. Va ñaure mols enfrentaméns dels sosialistes contra los comunistes y los anarquistes contra tots. Y aisí la cosa no podíe aná be.

La cosa militar se mereiseríe un atre treball. Pero a ver si u conto en unes poques ralles. Les columnes, encara que teníen algúns jefes bons y uns cuans soldats, estaen formades per treballadós, chornalés, sindicalistes y éstos no estaen acostumbrats a obedí. Los blaus teníen jefes y soldats profesionals y al remat aisó se va notá.

Los dos bandos militars van fe animalades, pero los blaus teníen lo apoyo de Alemania, los rochos de les brigades internasionals. Unes batalles les van guañá uns, unes atres, los atres. Va morí un mun de chen dels dos bandos.  Al veure la desorganisasió y la anarquia dels rochos, les brigades internasionals se van retirá. Entonses los rochos van reclutá la compañía del biberón: sagals y vells. Cap dells estae preparat, en cuan veien als moros, ya eisien corrén, sense pegá un tiro siquiera. Y claro los blaus van guañá.

Al entrá als pobles tamé van fe purgues, sense lavatives, no totes legals, pero eren los guañadós y tot los estae permitit y a la bora de cada grapat de soldats que fusilaen, ñabíe un retó que donae la bendisió als morts.

Pa acabá di que les idees pareisien bones, pero no sé si lo temperamén dels españols de aquells tems estáe preparat pa feles realidat.   


LOS CÁSTICS.

Hay tingut la sort de visita a algú dels que van fuchí a Fransa, hay estat a casa dells, hay  parlat en ells. Eises conversasións se queden dintre de mi, son masa personals y se referisen a chen que podríe señalá aón van pasá les coses y asó es un treball sense protagonistes.

Los rochos, los que yo vach está en ells, u van está purgan tota la vida. No estaen arrepentits, habíen seguit les seues idees que ells creien que eren les bones.

Pero yo vach veure que teníen un patimén mol gran, encara que no vam parlá de aisó. La casa aón vivíen, sensilla. Pero entraes y veies que alló ere un museo de España. Totes les parets plenes de fotografies y trosos de diaris de coses de España. Casi no teníen  dinés, eren pobres, pero nols faltae la antena parabólica pa veure la televisió de España, ere la única que veíen.

Cuan estaen sols seguien parlán en chapurriau, ere la seua llengua, eisa se la habíen endut en ells, no la habíen perdut. Si algún rató teníen lliure llichien trosos de periodics españols quels arribaen, ere igual de lo que trataren, eren de España. Teníen una baralla mol vella, chugaen al guiñot y la dona hasta li fae garrames al seu home que se donae cuenta, pero u disimulae, ere com si estaren a España y aisó ere lo que valíe.

No van voldre torná a España, no se fiaen, teníen po, habíen fet masa maleses.

Les cares series, tristes, casi no se enrieben, la pena la portaen dintre, lo recuerdo de España, del seu poble, de la chen, los amics que habíen disat allí y que mai los tornarien a veure.

A la bora de la casa teníen un hortet en tota clase de hortalises. Li vach di si volíen que al torná aquí los enviara alguna cosa ¿sabeu que me va demaná? Llaos de les hortalises del poble, encara teníen a la boca lo gust de aquelles tomates, de les demés coses. No ne había trobat a Fransa, per més tendes que había visitat. Es que no ere lo gust, ere lo recuerdo.

Lo día que natres vam torná cap España, encara que sabíem lo camí, se va empeñá en acompañamos en lo seu coche, ell dabán, natres detrás. Vam arribá a una recta va aselerá, coneisie la carretera, se va apartá a la cuneta, va baisá del coche y mos va fe señals de que no mos pararem, que seguirem, dienmos adios. Al mirá cap atrás me va pareise veure a un home doblat, plorán. Un atre camí perdíe lo seu poble.

Cuan vach torná a casa li vach enviá les llaos y una baralla nova pa que la dona no li seguire fen garrames en les cartes velles marcades per los trosos que los faltaen. 

Cosa rara los seus fills se senten fransesos, pero los van enseñá castellá y chapurriau. Y esta chen nova ve mol a subín a España de vacasións, de alguna manera es algo seu, no se sentisen forastés.

Es com los que han tingut que disá lo poble pa guañás la vida fora, que tornen a casa pa les vacasións. Lo poble seguís sen dells.

Los fills no tenen la culpa de lo que van fe los seus pares, éstos han pagat part de la seua condena, pero a plasos. Han estat patín y morín cada día.

jueves, 5 de marzo de 2020

Rómulo, Remo, catalans

Rómulo, Remo, cataláns

Los Historiadores tendremos que repasar la historia escrita; según La Vanguardia, que cada día se parecen más a Jorge Bilbeny, Alberto Codinas y Víctor Cucurull del INH:

Texto de https://www.facebook.com/Corona.Daragon/

Rómulo y Remo eran catalanes.

Si estamos perdiendo la confianza en los gobernantes que nos manipulan a su antojo, no lo son menos los medios de su propaganda tanto en prensa escrita, como televisada.

No me voy a extender en explicar esta falsedad intencionada que seguro algunos les enorgullece; desconozco si apareció con el cráneo un lazo amarillo, una camiseta del FC Barcelona con el nombre de Messi o una de sus espantosas chorradas en catalán (va de coña), del instituto de la nueva historia INH.
Parece ser, que el cráneo, el cual no llevaba la Barretina, se encontró en el interior del recinto amurallado. Este dato nos da a entender que pertenecía a un partidario de Pompeyo que estaban siendo atacados por las tropas de Julio César (como veis ambos muy catalanes), en la segunda guerra civil de la República romana, perdón, catalana, en el 49 a.c., y cuya primer batalla en la península “catalana” tuvo lugar en las cercanías de Lerida (la segunda también tuvo lugar en la ciudad catalana de Córdoba).

Si això és un home – Lacomarca – Viles i gents
Por supuesto las tropas de Pompeyo eran todas muy catalanas, tanto las regulares como las mercenarias, de hecho, también eran las de Julio César, y las de Gengis Kan.
Nota: Ojo al dato, está en el apartado de Cultura
¡cómo no van a salir niños tontos!


dicsionari chapurriau castellá, N

viernes, 21 de febrero de 2020

Lo agüelo Sebeta: contestán a Ignacio Monreal

Contestán a Ignacio Monreal.

Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.
Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.
Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.
Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.

Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:
Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias.
Por favor, ¿de dónde es?
Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca.
También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures".
Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle).
Así en castellano
Parábolas- Palauras - Palavras - Palabras.
Miráculo - Miraglo - Milagro.
En catalán, algo parecido.
Yo no me mereisía tantas alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.

¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.
Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta-sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.
De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).
Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensa a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.
Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.
No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.
Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.
Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.
Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.
Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol faé que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.
Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.
No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.
Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)
Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.
Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.
Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.
No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.

La forma ia:
Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.
Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.
Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.
Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.
Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.
Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.
Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:
-palaures, palabres, paraules,
-milacre, milagre y hasta miracle, y
-moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.
Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.
Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.
Grasies per llichím.