Mostrando las entradas para la consulta acabá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta acabá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 28 de noviembre de 2025

Premer

Premer, v., lat. premere, presser, comprimer, serrer, tendre.

Part. pas. Semblon razains prems en troill.

trull, prensa, vi, oli, almazara

(chap. Pareixen raíms prensats al trull; comprimits, apretats; se prensen a la prensa, y después lo mosto va al trull.)

trull, trujal, trullo, cup, fe vi, hacer vino

Lantelm: Lanfran qu' ill. 

Semblent raisins pressés en pressoir.

Eras l' a si prem e gros.

Guillaume de Berguedan: Un sirventes. Var.

Maintenant il l'a si tendu et gros. 

Fig. Chascus vices es prems per paor.

Trad. de Bède, fol. 44.

Chaque vice est comprimé par peur.

ANC. CAT. Premer. IT. Premere. (chap. prensá, apretá, comprimí : prenso, prenses, prense, prensem o prensam, prenséu o prensáu, prensen; raím prensat, raíms prensats, brisa prensada, panses prensades; prensaría; prensaré; si yo prensara.)

2. Pressa, Preissa, s. f., presse, foule.

Bella m' es pressa de blezos.

Bertrand de Born: Ar ven la.

Belle m'est presse de bliaux.

Per que la preissa fo tan grans. V. de S. Alexis.

C'est pourquoi la presse fut si grande.

CAT. Pressa. ESP. Priesa (prisa). PORT. IT. Pressa. 

(chap. Pressa, presses; ting pressa, me hay de apressurá pera arribá a un puesto al hora, hay de acabá aixó enseguida, me toquen los talons al cul.)

3. Prezurar., v., pressurer, comprimer.

Part. prés. Per actio de freg prezurant et indurzent.

Eluc. de las propr., fol. 183.

Par action de froid comprimant et endurcissant.

- Figer, coaguler, cailler.

Ha so suc virtut de prezurar layt en formagge.

(chap. Lo seu suc té la virtut de collá la lleit en formache; per ejemple, pels de carchofa, de la carchofera, no los de una dona; suc de llimó.)

Sanc tauri soptament si prezura quan es fora 'l corrs.

Eluc. de las propr., fol. 207 et 29.

Son suc a vertu de cailler lait en fromage.

Sang de taureau subitement se fige quand il est hors du corps.

Part. pas. Materia prezurada.

Eluc. de las propr., fol. 68. 

Matière coagulée.

(chap. Fé presió, apretá, comprimí; collá: collo, colles, colle, collem o collam, colléu o colláu, collen; collada, collades; collaría; collaré; si yo collara.)

4. Prezura, s. f., lat. pressura, pression, froissement, souffrance.

Can ha enfentat, no li membra de sa prezura.

Frag. de trad. de la Passion.

Quand elle a enfanté, il ne lui souvient de sa souffrance.

Fig. En aquest mon auretz presura, mas aiatz ferma cofizansa.

Frag. de trad. de la Passion. 

En ce monde vous aurez froissement, mais ayez ferme confiance.

ANC. CAT. Pressura. ANC. ESP. Presura. IT. Pressura. 

(chap. Presió, presions.)

5. Prezurament, s. m., présure, caillement.

Mollifica popas per prezurament de layt endurzidas.

(chap. Amolle mamelles per collamén de lleit endurides.)

Eluc. de las propr., fol. 215.

Amollit mamelles par caillement de lait endurcies.

6. Apremer, v., presser, opprimer, froisser, comprimer.

Dux fols aprem mots homes per calumpnia. 

Trad. de Bède, fol. 78. 

Chef fou opprime de nombreux hommes par calomnie.

Part. pas. Cel que essercha mal, er aprems. 

Trad. de Bède, fol. 77.

Celui qui cherche le mal, sera froissé. 

Dieus sostrais lo drechurier Lot apremut dels escumenegatz.

Trad. des Actes des apôtres, Épître de S. Pierre. 

Dieu délivra le juste Loth opprimé par les excommuniés.

Per gaug et per alegrier son mant cocirier apremegut.

Leys d'amors, fol. 2.

Par joie et par allégresse sont maints soucis comprimés.

Fig. Tant cant sem aprems de la grandeza de las charnals cogitacios.

Trad. de Bède, fol. 27.

Autant que nous sommes pressés de l'étendue des pensées charnelles.

(chap. Oprimí : oprimixgo u oprimixco, oprimixes, oprimix, oprimim, oprimiu, oprimixen; oprimit, oprimits, oprimida, oprimides.
Los catalanistes sempre se troben oprimits, sempre troben la culpa fora de la seua comunidat autónoma.)

TV3%, Cataluña, arma de aborregamiento masivo, Espanya et roba, boba

7. Apreissar, v., presser, tourmenter.

Mas apreissavatz me tan fort que eu, per aquela temensa o paor que aic de vos, si vos vendei.

Trad. du Code de Justinien, fol. 8. 

Mais vous me pressiez si fort que moi, par cette crainte ou peur que j'eus de vous, ainsi je vous vendis.

8. Enpremar, v., lat. imprimere, imprimer, empreindre.

Que enprema... fort enprecio.

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Qui imprime... forte impression.

Johannes Gutenberg, imprenta, Drucker, drucken

 

CAT. ESP. PORT. Imprimir. IT. Imprimere. (chap. Imprimí : imprimixco o imprimixgo, imprimixes, imprimix, imprimim, imprimiu, imprimixen; imprimit, imprimits, imprimida, imprimides; encara no parle de la imprenta de Gutenberg (circa 1440); Albucasis o Abulcasis va morí com a tart al 1013, va escriure lo manual de cirugía al siglo X, y la traducsió al ocsitá es del siglo 14, XIV.)

Albucasis, Abulcasis, s. X-XI

 

9. Empressio, Enpressio, s. f., lat. impressio, impression, empreinte.

Trameten sas empressios.

Brev. d'amor, fol. 32.

Transmettant ses impressions.

Ayssi co 1 miralh recep totas las formas e las enprecios que li venon davant. V. et Vert., fol. 61.

(chap. Aixina com un espill ressibix totes les formes y les impressions que li venen dabán; podría escriure davant, claro, pero u fach com los fablistes de la fabla, que fan aná les b de burro y borraines, que són mol bones.)

Ainsi comme un miroir reçoit toutes les formes et les impressions qui lui viennent devant.

CAT. Impressió. ESP. Impresión. PORT. Impressão. IT. Impressione.

(chap. Impressió, impressions.)

10. Emprenta, s. f., empreinte.

Per la forma que ti mostra l' emprenta que ensec.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. Ire, ch. 36.

Par la forme que te montre l'empreinte qui ensuit.

(ESP. Impronta : reproducción de imágenes en hueco o de relieve, en cualquier materia blanda o dúctil, como papel humedecido, cera, lacre, escayola, etc.); 

11. Espremer, Exprimir, v., lat. exprimere, exprimer, presser.

La grana madura

Faretz espremer.

(chap. La mangrana madura faréu exprimí. Mansana (poma) + grana = mangrana; mangrané, mangranera. La grana en castellá són llaós, gra, grans, que es lo que té la mangrana a dins, roijos, rochos, cuan están madús. Conec uns cuans rochos madús.)

Mangrana, mangranes, magrana, magranes

Deudes de Prades, Auz. cass.

La graine mûre vous ferez presser.

- Articuler, énoncer.

No la poden exprimir per 1 vocable, per so la cove exprimir per trops.

Leys d'amors, fol. 145.

Ne la pouvant exprimer par un mot, pour cela il convient de l'exprimer par beaucoup. 

CAT. Espremer, exprimir. ANC. ESP. Expremir. ESP. MOD. Exprimir. 

PORT. Exprimer. IT. Esprimere. (chap. Exprimí : exprimixco o exprimixgo,  exprimixes, exprimix, exprimim, exprimiu, exprimixen; exprimit, exprimits, exprimida, exprimides; varián esprimí.)

12. Exprimar, v., exprimer, énoncer, articuler.

Per exprimar pluz complidamen so qu' om vol dire.

Leys d'amors, fol. 101.

Pour exprimer plus complétement ce qu'on veut dire.

13. Expremesos, s. f., oppression.

Dont se va congruar dis lo dit castel ung mal de expremesos.

Lo dit vesconte fouc fort malaud de expremesos.

Chronique des Albigeois, col. 58 et 20.

Dont va s'amasser dans ledit château un mal d'oppression.

Ledit vicomte fut fort malade d'oppression.

14. Expressiu, adj., expressif.

Pots so... de dolor et tristor expressius.

(chap. Los labios són... de doló y tristesa (tristó) expressius; los labios expressen la tristesa, lo doló, la alegría, la set, són mol expressius.)

Eluc. de las propr., fol. 42.

Lèvres sont... de douleur et tristesse expressives. 

CAT. Expressiu. ESP. Expresivo. PORT. Expressivo.  IT. Espressivo. 

(chap. Expressiu, expressius, expressiva, expressives.)

15. Espriu, Esprieu, adj., expressif, clair.

Adv. comp.

Conoyssensa a tant de mestiers bos

Que de bos faitz demostra 'l pus espriu.

G. Riquier: Be m meravelh. 

Le savoir a tant de bons métiers que de bons faits il démontre le plus clair.

(N. E. Salvador Espriu.)

16. Expres, adj., lat. expressus, exprès. 

L' expressa scriptura. Doctrine des Vaudois.

L'expresse écriture.

CAT. Expres. ESP. Expreso. PORT. Expresso. IT. Espresso. 

(chap. Exprés, expresos, expresa, expreses.)

17. Expressament, Espressamens, adv., expressément.

Aco esdeven tacitament o expressament.

(chap. Aixó esdevé tácitamen o expressamen; esdevindre, esdevindres; advindre : advén, adviento; vindre.) 

Trad. du Code de Justinien, fol. 3.

Cela advient tacitement ou expressément.

Aysso mostret espressamens Jhesu Crist. V. et Vert., fol. 79. 

Ceci montra expressément Jésus-Christ.

CAT. Expressament. ESP. Expresamente. PORT. Expressamente. 

IT. Espressamente. (chap. Expressamen; lo primé acento está a la segona e, per lo que se pot escriure expréssamen.)

18. Espressar, v., spécifier, dire expressément.

Mas per so no volc espressar 

Dieus, que hom se degues amar.

Brev. d'amor, fol. 134. 

Mais pour cela Dieu ne voulut spécifier qu'on se dût aimer. 

Part. pas. Aital coma es de jos contenguda et expressada.

Tit. de 1280. Arch. du Roy. Querci, J. 334.

Telle comme elle est dessous contenue et spécifiée.

CAT. Expressar. ESP. Expresar. PORT. Expressar. 

(chap. Expressá, expressás; expresá, expresás : yo me expresso, expresses, expresse, expressem o expressam, expresséu o expressáu, expressen; expressat, expressats, expressada, expressades; expressaría; expressaré; si yo me expressara milló.)

19. Depremer, v., lat. deprimere, comprimer, étouffer.

Fig. Lo qual folava e depremia Ytalia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 67.

Lequel foulait et comprimait l'Italie.

Part. pas. Si que la heretguia fos depremida.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 76.

De sorte que l'hérésie fut étouffée.

CAT. ESP. PORT. Deprimir. IT. Deprimere, depremere. 

(chap. Deprimí, deprimís : yo me deprimixco o deprimixgo, deprimixes, deprimix, deprimim, deprimiu, deprimixen; deprimit, deprimits, deprimida, deprimides; deprimiré; deprimiría; si yo me deprimiguera o deprimira.)

20. Depressio, s. f., lat. depressio, dépression.

Aytals maniera de pronunciar ab elevatio o am depressio.

Leys d'amors, fol. 7.

Pareille manière de prononcer avec élévation ou avec dépression.

CAT. Depressió. ESP. Depresión. IT. Depressione. 

(chap. Depressió, depressions; depresió, depresions.)

21. Opprimer, v., lat. opprimere, opprimer.

Opprimens las moylhers per forssa.

(chap. Oprimín les mullés (dones) per la forsa.)

Priv. acc. par les R. d'Angl., p. 17.

Opprimant les femmes par force.

ANC. CAT. Oppremer. CAT. MOD. ESP. Oprimir. PORT. Opprimir. 

IT. Opprimere. (chap. Oprimí : oprimixco u oprimixgo, oprimixes, oprimix, oprimim, oprimiu, oprimixen, oprimit, oprimits, oprimida, oprimides; oprimiría; oprimiré; si yo oprimiguera u oprimira.)

22. Oppression, s. f., lat. oppressionem, oppression.

En oppression... de la... gent.

(chap. En opressió... de la... gen - chen.)

Statuts de Provence. BOMY, p. 224.

En oppression... de la... gent.

CAT. Opressió. ESP. Opresión. PORT. Oppressão. IT. Oppressione.

(chap. Opressió, opressions; v. oprimí.)

23. Compremer, v., lat. comprimere, comprimer.

Pus que tu compremes aquels am la tieua ma per bona compressio.

Trad. d'Albucasis, fol. 9.

Puisque tu comprimes ceux-là avec la tienne main par bonne compression.

CAT. ESP. PORT. Comprimir. IT. Comprimere. (chap. Comprimí.)

24. Compressio, s. f., lat. compressio, compression.

Pus que tu compremes aquels am la tieua ma per bona compressio.

Trad. d'Albucasis, fol. 9. 

Puisque tu comprimes ceux-là avec la tienne main par bonne compression.

CAT. Compressió. ESP. Compresión. PORT. Compressão. 

IT. Compressione. (chap. Compressió, compressions.)

25. Conpressiu, adj., compressif.

De venas et arterias conpressiva.

Eluc. de las propr., fol. 65.

De veines et artères compressive.

ESP. Compresivo. PORT. Compressivo. (chap. Compressiu, compressius, compressiva, compressives : que aprete, comprimix, com una compressa o compresa pera una ferida.)

26. Reprimer, v., lat. reprimere, réprimer, contenir.

Personna ben adordenada deu tantost reprimer... aytals folls pessamens.

Deu los hom... reprimer.

V. et Vert., fol. 18 et 3.

Personne bien organisée doit aussitôt réprimer... pareilles folles pensées.

On les doit... réprimer.

CAT. ESP. PORT. Reprimir. IT. Reprimere. (chap. Reprimí, reprimís: yo me reprimixco o reprimixgo, reprimixes, reprimix, reprimim, reprimiu, reprimixen; reprimit, reprimits, reprimida, reprimides; reprimiría; reprimiré; si yo me reprimiguera o reprimira.)


Prendre

lunes, 29 de julio de 2024

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Curta biografía de Braulio Foz. Mussol en ulleres.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Réquiem per un llauradó español.

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.


Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit. Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut. 

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua. 

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot. 

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro Bel Caldú).

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.


De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña. 

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.

4. 5. Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Capítul V.

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.


Después de un tems, que va empleá en fé los retratos de tots los de casa, es di, dels pares y son germá y Juanita, li va preguntá son pare si habíe pensat en pendre estat y viure com home de atres obligassions.
Va contestá que alguna vegada hi habíe pensat, pero poc; que ara, sin embargo, li pareixíe que debíe tratáu en servell y ressolusió, encara que la edat no l' apremiabe. Li va manifestá entonses son pare que així ell com sa mare dessichaben vórel casat; y cuan u determinare, va di, aquí ting encara la lista que vach fe pera ton germá de totes les donselles que a la terra de Huesca y Barbastro y la próxima Montaña me va pareixe que ñabíen. Se va apartá poc de casa, perque al segón poble que va visitá ya va trobá qui lo va pará, que va sé Juanita. Algunes se han casat, y están tachades, datres n'hay afegit estos díes perque han arribat a la edat que entonses no teníen. Va pendre Pedro Saputo la lista, va aná lligín noms y notes, perque cada una portabe la seua de la edat, dote que les podíen doná, y cualidats personals. Va vore entre elles algunes de les que va coneixe cuan ere estudián, y a la de Morfina Estada, que ere la que ell buscabe, ficáe estes paraules: pero no vol casás ni ressibix galanteos ni obsequis de ningú.

Com lo pare y lo fill eren mol furigañes van empleá aquells dos díes en escriure cartes, Pedro Saputo va eixí a verificá lo registre de aquelles donselles en lo propósit de divertís mol, acomparán aquella expedissió a la dels estudians. Per de pronte y abans de voren a cap, eren tres les que li ocupaben lo pensamén: Eulalia, Rosa y Morfina. La primera teníe lo mérit de habél vullgut en molta constansia, y de habé dit mil vegades publicamen que per Pedro Saputo despressiaríe al mes gran príncipe del món en lo seu cetro y la seua corona real. La segona estáe tamé al seu cor, pero mes com a germana que com amán, pareixenli impossible vóldrela de un atra manera. Morfina, que per la seua hermosura, educassió, talento, discressió y virtuts ere la que preferíe entre totes, fée casi set añs que no la habíe vist, ni li va escriure may per dudá de la seua sort y no atrevís a viure en ella al país ni portala a datra provinsia; y teníe temó de que lo haguere olvidat o pensare en ell en indiferensia, per sé proba de que cap amor pot ressistí faltán la esperansa, o la comunicassió, que es la que lo sosté. Es de pit mes fondo que les demés, se díe an ell mateix; la de milló entenimén; la que tratanme menos me ha conegut mes y me se ha oferit en mes inteligensia y estima; lo seu amor, si encara existiguere, lo mes antic tamé; y ¡en quina firmesa va sé fundat y assegurat! ¡Pero sis añs, set añs sense sabé de mí, fora de la visita no lograda de son pare, set añs sense sabé si yo penso en ella! Ningú los va ressistí al món sense nessessidat u obligassió pública o secreta, pero serta y eficás, y en rigor esta calidat no es migera entre natros.

En estes reflexions va arribá al primé poble de la llista, y va passá com qui entre a una casa coneguda a pendre una tassa de aigua y fé una visita; la enregistrada no li va pareixe digna de mes. 

Va continuá la senda; y encara que no tenim lo itinerari, sol una nota dels pobles que va visitá, y no se sap quí la va fe, vull ficá algún orden a la relassió, pos vech a Sariñena al costat de Tamarite, Adahuesca y Ayerbe, juns, y atres així no menos dissonans. 

Vull escomensá per Sariñena, ya que la hay nomenat primé.

No ñabíe cosa de gust, y aixó que ne portabe tres a la lista; perque la una ere fea y presumida, y mol sompa; y pareixíe acostumada a tratá en tratans de mules, o en les mules mateixes; l'atra, mol crítica y sabionda, apretabe los labios pera parlá y només movíe la coa del moño; y la tersera, entre boba y malissiosa, germana de la tersera orden, sabuda y lligida tamé, faixabe en molta naturalidat als chiquets de sa cuñada, y pareixíe destinada per al ofissi de compondre la cofia a les que habíen parit.

Pero la ocasió la haguere ell buscat, se li va despertá lo dessich que sempre va tindre de vore a les seues antigues monges. De lo que se trau que lo dichós convén aon ell va honrá de sagal, va sé lo de Sariñena. Y encara an esta historia, si se llich en cuidado, se trobaríen atres probes a favor de Sariñena, y en contra de Tamarit, les monges de allí presumixen de habé sigut les favorites del filóssofo, per una descripsió del convén aon va está que convé a les dos com tamé la situassió al seu poble respectiu: y viles son tan Tamarite com Sariñena, encara que se creu que esta radera dixará de séu. Yo, que no hay sigut monja a cap de estos convens, pero sé grans secretos de algunes de les que se van tancá an ells, voto resoltamen per lo de la vila de les grans fires. Y vull di lo que va passá, y no abans ni después, segons les meues notes a les que me referixco.

Se va encaminá, pos, cap al convén. Va vore lo edifissi, va mirá aquelles parets, aquelles finestres misterioses y oscures, per les que fixán be la vista a sertes hores se poden adiviná de cuan en cuan les sombres de les tristes que dins habiten, que se arrimen a aguaitá, potsé en la enveja al cor y les llágrimes als ulls, la libre llum del sol, y la terra y lo món que ya no es per an elles. Y va di: dins están: ¿cóm les trobaré después de tans añs? ¡Cóm han de aguardá esta visita! ¿Qué passará cuan me veiguen? Estáe ya prop de la porta y va aturá lo pas. Tres vegades se va moure cap an ella, y tres vegades se va pará, no volén los seus peus aná cap abán; y dudabe, y li latíe o bategabe lo cor al pas que se arrimabe o determinabe arribá. Pareixíe que acabare de lligí lo falso billet de Juanita a Saragossa. Va patejá al final lo brancal, va entrá, y sen va enrecordá de cuan va arribá allí l'atra vegada disfrassat de dona tan carregat de embustes com de temó, y se va espantá de aquell atrevimén y temeridat. Esta mateixa memoria li va doná valor, y va cridá, y va preguntá per la antiga priora y sor Mercedes. Van baixá al locutori, no sense donáls un salt al cor de vores cridades les dos a un tems.

Les va saludá en naturalidat y les va entregá un papé que díe: 

"Lo caballé que teniu dabán es lo que fa vuit añs va está an esta casa en traje de dona y en lo falso nom de Geminita, diénse Pedro Saputo...» Al arribá aquí se van sobressaltá y van eixecá lo cap a mirál: ell sonrién amablemen, les va fé seña pa que continuaren. Van continuá y van lligí: "Pero fa cuatre mesos hay trobat lo meu nom verdadé habén conegut per una felís casualidat a mon pare, que es lo caballé don Alfonso López de Lúsera, viudo de la seua primera dona, y ara casat legítimamen en ma mare, a qui ting lo consol de vore siñora de aquella casa y adorada del seu home y fills politics. Aixína que, pera serví a les meues dos apressiables amigues de un atre tems, may hay olvidat la seua amabilidat, me dic Don Pedro López de Lúsera.»

Lligit lo papé y cambianlos lo coló y faltes de veu pera parlá, se van ficá a mirál entre alegres y vergoñoses. Sels caíen los ulls an terra, y no sabíen qué fé ni qué di. Ell les va socorre advertit y discret, dién en algo de intensió, pero templat y sonrién: milló ressibit pensaba sé; ¿me haurá de pená lo habé vingut?... ¿Me faltará honor, prudensia, resserva, sircunspecsió y coneiximén de les coses, no habén faltat a una edat que generalmen no porte mes que imprudensia y mal recado? Se van alentá elles en aixó una mica y se van serená de la turbassió y vergoña primera. Pero ¡oh, lo que aquell ratet van patí! Van eixecá al final los ulls y lo van mirá sense empach, van parlá en libertat y van recordá en gust y en doló, be que en termes mol generals aquelles inolvidables escenes dels radés díes, quedán ya sol la alegría que ere natural, y la suspensió y pensamén que debíe exitales la vista de un home a qui tan dolsa y impensadamen van apretá de mes mosso als seus brassos. 

Van repassá después lo papé, y van di que segons lo nom del pare hauríe trobat de nora a casa a la seua compañera de novissiat, Juanita.

- Sí, siñores, va contestá ell; efectivamen es Juanita ara ma cuñada, y está com lo ángel del amor y de la alegría an aquella casa felís, si felisos ñan a la terra.

Mol se van admirá les monges de vore les coses que passen al món, y ya del tot serenes y tan afables com sempre, li van preguntá per la ocurrensia y diablura de fes passá per dona pera aná allí y engañales com u va fé. Ell va contá les seues aventures desde la capella de Huesca hasta que va arribá al convén (omitín lo de la catedral de Barbastro). 

- Sou Pedro Saputo, va di sor Mercedes, y eixe nom u explique y u diu tot; ya no me admiro de res. Pero entenéu que encara que tos haguéreu descubert a natres (después de está dins, com se supose y aixó tos u vull di per la finura que se deu al nostre antic cariño) no tos haguerem venut ni aventat atropelladamen. Ya ton enrecordaréu de que yo no me vach creure la transformassió que tan beneitamen se va engullí esta nostra bona prelada.

- Es verdat, va contestá ella; yo ya se veu que mu vach tragá... 

Tan be va sabé lo siñó fingíu ...

- Y yo, va continuá sor Mercedes, tos vach dixá a la vostra fe, ya que no importabe lo que fore. Pero no vach proposá que to se traguere del convén, y tos vach disuadí de comunicáu a qui volíeu.

Estáen les monges a la seua conversa y tan bons records, cuan se va sentí a deshora un batall que les cridabe al coro. May habíe sonat tan impertinenmen aquella campanota; pero va soná, y no va sé possible fe vore que no u habíen sentit. Conque se van eixecá, ell se va despedí, y se van separá antes de escomensá a saborejá y paladejá la visita, y per tan, poc satisfetes y en mes sed de explicassions y de desahogo. Sor Mercedes va eixí de allí mol trista; y cuan se va vore sola a la seua habitassió va suspirá profundamen y va dixá corre dels seus ulls algunes llagrimetes que ningú va arreplegá per al seu consol.

Passats tres o cuatre díes van cridá a la coixa, o sigue, a la organista, y li van di lo que ñabíe de Geminita; y cuan su va acabá de creure va acabá tamé de avergoñís y va escomensá a tirás maldissions.

- ¡Desburrá a Pedro Saputo!, li díen les atres en sorna y una caidica que la cremáe. Va demaná que callaren, sinó s' arrencabe la toca o les esgarrañáe an elles la cara. Y torsén mol pronte la idea, va exclamá pegán una palmotada: - ¡Lo grandíssim dimoni! ¡Conque ere home! ¡Mira per qué yo lo volía y me agradáe tan! ¡Ah, no habéu sabut! ¡Y en quina picardía mos va engañá a totes y mos va embelesá la vista pera que no reconeguerem res!... Sí que es verdat; home, home ere; ara me ve al cap. ¡Ah, tonta de mí! ¡Tantes ocasions que vach tindre!... Pero no tos perdono, siñores mares, lo no habem cridat pera vórel. ¡Qué pincho, pito, majo, quin caballé deu está fet! Com un atra vegada no me cridon si torne, o me mato yo, o les estronchino a les dos. Mol sen van enriure les dos amigues de sentí desatiná a la coixa. Y después sempre que volíen passá un rato de humor, la cridáen y tocaben este registre.

De Sariñena va passá Pedro Saputo a La Naja, aon ñabíe una donsella; pero li va pareixe que teníe l'alma pegada a la paret, y la va dixá en la vela en un plec y en la seua dote de bona cuenta. 

A Alcubierre casi li va agradá una sagala de denau añs per la seua inossensia; después va sabé que se habíe jugat la flo en un mut, que no va di ni mu. Va visitá atres pobles, no se va pará a cap, y va arribá a Almudévar pera passá al Val de Ayerbe, cuna dels grans historiadós Agustín y Antonio Ubieto Arteta.

Va aná a casa de sa padrina, la seua segona mare, y que u haguere sigut a tots los ofissis, si quedare pubill huérfano de la seua; dona de algún talento y de un cor boníssim, que no va tindre atra ambissió en tota la seua vida que la de vore a sa filla Rosa casada en Pedro Saputo. Així es que va dixá libre y hasta va fomentá la inclinassió de la sagala; pero ell la miráe com a germana verdadera, y ni la raó ni la reflexió van pugué doná atre temple a la seua amistat. Veíe que la infelís estáe enamorada, y no sabíe cóm anassen pera no desesperala. 

Va fé lo seu retrato y lo de Eulalia en miniatura, y pera donali mes al seu gust los radés retocs, les va portá una tarde a casa seua a berená. Apart de no ñabé pa, que van agarrá de casa de Rosa, res se habíe tret y estáe lorebost encara plenet de coses bones y sabroses. 

Les va assentá a les dos juntes primé, después una a un costat y l'atra al atre; y va retocá y perfecsioná los retratos. Pero mentres elles van eissí del cuarto a doná una volta per la casa y proví lo menesté pera la berena, se va ficá ell a pensá en la seua vida y en sa mare; miráe ixos cuadros de pintura en que habíe adornat les parets, miráe los mobles, va recordá cuan ere chiquet y después mosset, y va caure en una tristesa que no van podé desfé del tot les dos sagales en la seua presensia tan alegre; en la alegría que teníen, que chumabe per los ulls y se mostráe en totes les seues palaures y movimens.

- ¿Qué tens?, li va preguntá Eulalia al cap de un rato veénlo pensatiu.

- Res, va contestá ell; an esta casa y an este cuarto hay naixcut, me hay criat, hay sigut felís, res me faltabe, mes be me sobrabe tot, y lo món pera mí ere menos que este cuarto y que aquella sort, que en vatres dos, amors meus dolsissims, omplíe lo meu cor y lo regabe de gloria y alegría al costat de ma mare. 

- ¿Y qué penses tú, va di ella, qué has fet en aixó? ¡Pos mo se has mort, sí, mo s'has mort! Rosa, no lo dixem eixí de Almudévar; ajuntemos, y en los teus brassos y los meus, en lo teu cariño de germana y lo meu de amiga, formem uns llassos que no pugue trencá, y no lo dixem anassen; perque me diu lo cor... 

¡No lo dixem aná, Rosa meua!

- Prou, va di ell; prou; no ham vingut aquí a plorá. Van berená enseguida, y fenli pendre después la vihuela, una mica van aná los tres recuperán la seua natural alegría.