Mostrando las entradas para la consulta aón ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta aón ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 11 de agosto de 2024

Onix - Oratori

 

Onix, s. f., lat. onyx, onyx, sorte de pierre précieuse.

Onix es peyra. Eluc. de las propr., fol. 190.

Onyx est pierre.

CAT. Oniquel. ESP. Onique (ónix, ónice). PORT. Onix. IT. Onice.

(chap. Ónix.)

Ónix, onix, onyx, onique, ónice, oniquel


Onocrotali, s. m., lat. onocrotalus, butor, sorte d'oiseau aquatique.

Onocrotali es auzel ab dos ventres, un per reculhir vianda, et autre per digerir. Eluc. de las propr., fol. 147.

Le butor est oiseau avec deux ventres, un pour recueillir la nourriture, et l'autre pour digérer. 

ESP. (pelícanoalcatraz) PORT. Onocrótalo.


Onomothopeya, Omothopeia, s. f., lat. onomatopaeia, onomatopée. Onomothopeya es una figura que s fay can la dictios pren votz del so.

Prozopopeya... e omothopeia. 

Leys d'amors, fol. 132 et 143. 

L' onomatopée est une figure qui se fait quand le mot prend voix du son.

Prosopopée... et onomatopée.

(ESP. Chap. Onomatopeya.)


Onsa, s. f., lat. uncia, once, sorte de poids.

Mil onsas d'aur ben aya.

G. Figueiras: Un nou. 

Que j'aye bien mille onces d'or.

- Phalange du doigt.

Per las onsas dels detz tot en brevadamens 

Poiria comtar d'un rei totz los despensamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Par les phalanges des doigts tout brièvement je pourrais compter toutes les dépenses d'un roi.

- Division du temps.

Momens en XII partz partitz;

Quascuna partz onsa se ditz.

Brev. d'amor, fol. 43.

Moment divisé en douze parties; chaque partie once se dit. 

CAT. Unsa. ESP. Onza. PORT. Onça. IT. Oncia. (chap. Onsa, onses: tipo de pes. Onsa, onses, femella y femelles de onso, onsos : animal, latín ursus (ESP. Oso.)

Desperten onso pardo hivernán cova dona Beseit


Ont, Hon, On, o, adv., lat. unde, où. 

Quan me dis: ont anaria?

B. de Ventadour: En abril. 

Quand elle me dit: Où irais-je? 

Dix K.: Veyaz hon sera elh monestier. Philomena. 

Dit Charles: Voyez où sera le monastère.

Lo mas o intra ins es en gran claritat. Poëme sur Boèce.

La demeure où elle entre dedans est en grande clarté.

CAT. On. ANC. ESP. (MOD. Donde) PORT. IT. Onde. (chap. Aon, aón?)

Adv. comp. On mais n' a, plus l' en cove.

Giraud le Roux: Auiatz la.

Où davantage elle en a, plus il lui en convient.

Mais vos am on plus me desesper.

Arnaud de Marueil: Si m destrenh.

Je vous aime davantage où plus je me désespère.

Ni sai d' on ven ni on van.

Pons d'Ortafas: Si ai perdut.

Ni je ne sais d'où je viens ni où je vais.

Qui proeza dezira

Fols es qui non cossira

D' on nais e don soste.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Qui désire prouesse est fou s'il ne considère d'où elle naît et de quoi elle se soutient.

Es vos en tal razon mes

D' on ieu issirai.

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx N Albert. 

Vous vous êtes engagé dans matière d'où je sortirai.

Pois d'amor no m cal,

No sai d' on ni de que chan.

Folquet de Marseille: Chantars. 

Depuis que je ne me soucie d'amour, je ne sais d'où ni de quoi je chante.

Lai on Amors vol renhar, 

Razos non pot contrastar.

Aimar de Rocaficha: No m lau. 

Là où Amour veut régner, raison ne peut résister.

Vau lai o 'l cors mi mena.

Bertrand de Born: Cazut sui. 

Je vais là où le coeur me mène.

Ieu vauc m' en lai a selui 

On merce claman pellegrin. 

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Je m'en vais là à celui où les pélerins crient merci.

Layssatz un trauc per on puisqua intrar. Philomena. 

Laissez un trou par où puisse entrer.

Ans es pus ferms on qu' ieu an ni m' estia.

Pierre d'Auvergne: Ab lial cor. 

Au contraire il est plus ferme où que j'aille et je sois.

ANC. FR. D' ont estes-vous? Je sui d'Artois. 

Fables et cont. anc., t. I, p. 363. 

E fu mis là d' unt il chaï. Roman de Rou, v. 5627.

Responds-moi, d' ond es-tu? Rabelais, liv. II, ch. 6.

On demandoit un jour d' ont ceste coustume avoit pris son commencement. Amyot, trad. de Plutarque. Morales, t. 1, p. 337.

ANC. ESP. Al tercer dia d' on yxo y es tornado.

Poema del Cid, v. 946.

ESP. MOD. De onde (de dónde). PORT. IT. Donde. (chap. De aón.)

2. Don, pron. rel. indét., lat. de unde, dont, de qui, de quoi.

De domna ab bellas faichos

Don tot lo mons es enveios.

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons.

De dame avec belles manières dont tout le monde est désireux.

Don chantarem ieu ni 'l coms de Proensa?

Pujols: Si 'l mal. 

De quoi chanterons-nous moi et le comte de Provence?

Amic a don no s partria. 

T. de G. Faidit et d'Hugues de La Bachelerie: N Uc.

Elle a ami de qui elle ne se séparerait pas. 

ANC. FR. Cent paroles a fait acroire

Dont il n' i avoit nule voire. 

Roman du Renart, Gloss. sur Joinville.


Onzen, Honzen, Onze, adj. num., lat. undecimus, onzième.

Venc l' onzen jor.

Pierre d'Auvergne: Lauzat sia. 

Vint le onzième jour.

Al honzen jorn sorzeran. Fragment de trad. de la Passion. 

Au onzième jour ils ressusciteront.

Epacta onzena. Cat. dels apost. de Roma, fol. 160. 

Épacte onzième.

L' onzes es Guiraudetz lo Ros,

Que sol viure d'autrui cansos.

Le moine de Montaudon: Pus Peire.

Le onzième est Giraudet le Roux, qui a coutume de vivre de chansons d'autrui. 

CAT. Onsé. ESP. Onceno (undécimo). PORT. Onzeno. IT. Undecimo.

(chap. Undéssim, onsé; número onse, 11.)

samaruc, teatre, ONCE


Opinio, Opinion, s. f., lat. opinionem, opinion, avis. 

Cazon en errors et en falsas opinios contra la fe. V. et Vert., fol. 26. Tombent en erreurs et en fausses opinions contre la foi.

El era d' opinion que mandessen lors amics.

Chronique des Albigeois, p. 5.

Il était d' avis qu'ils mandassent leurs amis.

CAT. Opinió. ESP. Opinión. PORT. Opinião. IT. Opinione.

(chap. Opinió, opinions.)

2. Opinar, v., lat. opinare, opiner.

Part. pas. Lo dit evesque avia dit et opinat.

Chronique des Albigeois, p. 56.

Ledit évêque avait dit et opiné.

CAT. ESP. PORT. Opinar. IT. Opinare.

(chap. Opiná: opino, opines, opine, opinem u opinam, opinéu u opináu, opinen; opinat, opinats, opinada, opinades.)


Opion, s. m., lat. opium, opium.

Papaver... del qual distilla suc, dit pels phizicias, opion.

(chap. Roellaruella (ababolamapola)... de la cual destile suc, dit pels fisics o meches, opio.)

Eluc. de las propr., fol. 218.

Pavot... duquel découle suc, dit par les physiciens, opium.

CAT. Opi. ESP. PORT. (chap.) Opio. IT. Oppio.

ababol, rosella, roella, ruella, amapola


Opportun, adj., lat. opportunus, opportun.

Consentir letras opportunas. Tit. de 1391. Bailliage de Sisteron.

Consentir lettres opportunes.

CAT. Oportú. ESP. Oportuno. PORT. IT. Opportuno.

(chap. Oportú, oportuns, oportuna, oportunes.)

2. Opportunitat, s. f., lat. opportunitatem (oportunitatem), opportunité.

Si avia loc ni temps ni opportunitat. Les X Commandements de Dieu.

S'il y avait lieu et temps et opportunité.

CAT. Oportunitat. ESP. Oportunidad. PORT. Opportunidade. 

IT. Opportunità, opportunitate, opportunitade. 

(chap. Oportunidatoportunidats.)


Ops, Obs, s. m., lat. opus, besoin, utilité, secours, aide, appui. Ensenhamens e pretz e cortezia 

Trobon en vos lurs obs e lur vianda.

Arnaud de Marueil: Aissi com cel.

Éducation et mérite et courtoisie trouvent en vous leur aide et leur nourriture.

Loc. Ja non es obs foc i ssia alumaz. Poëme sur Boèce. 

Jamais il n'est besoin que feu y soit allumé.

Mot l' es ops, sapcha sofrir,

Qui vol a gran honor venir.

Arnaud de Marueil: Totas bonas. 

Moult lui est besoin qu'il sache souffrir, qui veut parvenir à grand honneur.

Ades m'agra ops, sitot s' es bos, 

Mos chans fos mielhers que non es.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Incessamment il me serait besoin, bien qu'il soit bon, que mon chant fût meilleur qu'il n'est. 

Ops m' auria us ans entiers.

B. de Ventadour: Pels dols chant. 

M' aurait besoin un an entier.

A mos ops chant et a mos ops flaviol,

Car hom, mas eu, non enten mon lati.

P. Cardinal: Las amairitz. 

Pour mon besoin je chante et pour mon besoin je flageole, car homme, excepté moi, n'entend mon langage.

Si tot no 'l say a mos ops retenir. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Quoique je ne le sais retenir à mes besoins. 

Al vostre ops n' ai eu vergoigna.

Bertrand de Born: Seingner En coms. 

Pour le votre besoin, j'en ai vergogne. 

Cre 

Qu' ad ops de leis me fe Deus. 

Guillaume de Cabestaing: Ancmais no. 

Je crois que Dieu me fit pour le besoin d'elle.

Parlar per ops e quan n' es ops calhars. 

Raimond de Miraval: Dels quatre. 

Parler par besoin et, quand il en est besoin, se taire.

ANC. FR. Dure Atropos à ops l' a faict soubmettre 

Pour luy descripre en lay, ballade, ou mettre 

Quelques secrets des infernaux palus.

J.. Marot, t. V, p. 388.

ANC. CAT. Ops. 

ANC. ESP. Bien los mandó servir de quanto huebos han. 

Bien casariemos con sus fijas pora huebos de pró.

Poema del Cid, v. 1887 et 1383.

IT. Uopo. (chap. falta, utilidat, socorro, ajuda, apoyo).


Optatiu, Obtatiu, s. m., lat. optativus, optatif.

L' optatiu conoysh hom, can desira cauza presen, passada o endevenidoyra. Leys d'amors, fol. 75. 

On connaît l'optatif, quand on désire chose présente, passée ou à venir. Obtatius es aquel, quar desira. Gramm. provençal. 

Celui-là c'est l' optatif, car il désire.

CAT. Optatiu. ESP. PORT. Optativo. IT. Ottativo.

(chap. Optatiu, optatius, optativa, optatives; que se pot triá entre al menos dos coses, per ejemple, les assignatures.)

Optic, Obtic, adj., lat. opticus, optique.

Un nervi en la anothomia apelat optic. Eluc. de las propr., fol. 14. 

Un nerf en l'anatomie appelé optique.

CAT. Optic. ESP. (óptico) PORT. Optico. IT. Ottico.

(chap. Óptic, optics, óptica, óptiques : del ull, dels ulls; nervi óptic.)


Option, s. f., lat. optionem, option. 

Lo senhor... a option. Fors de Béarn, p. 1086. 

Le seigneur... a option.

CAT. Opció. ESP. Opción. PORT. Opção. (chap. Opsió, opsions.)


Opulencia, s. f., lat. opulentia, opulence.

La terra es apelada Ops, per razo de sa opulencia. (Orbe)

Eluc. de las propr., fol. 114. 

La terre est appelée Ops, par raison de son opulence.

CAT. ESP. PORT. Opulencia. IT. Opulenza. 

(chap. Opulensia, opulensies; opulén, opulens, opulenta, opulentes. 

Ña un vi rumano que se diu opulent. Se pot trobá al Aldi. Ix un home gort, fart, opulén, que se vol minjá una vaca, s' apareix a Juaquinico Monclús, lo presidén de la Ascuma de Calaseit.)

Ña un vi rumano que se diu opulent. Se pot trobá al Aldi. Ix un home gort, fart, opulén, que se vol minjá una vaca, s' apareix a Juaquinico Monclús, lo presidén de la Ascuma de Calaseit.


Orar, v., lat. orare, prier, intercéder, supplier.

Ieu vos or entre mos bratz,

Que no i sai far autr' orazon.

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Je vous prie entre mes bras, vu que je n'y sais faire autre prière.

Davant l'autar de Nostra Dona orar. Philomena. 

Prier devant l'autel de Notre-Dame. 

Orar devem de cor non pas de lavras. Trad. de Bède, fol. 27.

(chap. Orá (resá) debem de cor, no de (en los) labios.)

Nous devons prier de coeur non pas de lèvres. 

Part. pas. Si anc s'averet oratz

Dieus! aquest me si' autreiatz. 

Guillaume de Berguedan: Mais volgra. 

Si oncques Dieu se reconnut adoré! que celui-ci me soit octroyé.

ANC. FR. Li oratoires... c'est que en i doit orer. 

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 138. 

Au main vont au moustier orer. Roman du Renart, t. IV, p. 245.

Quant Richart leva al jur cler, 

A Saint-Oen ala urer. 

Roman de Rou, v. 5641. 

Devant la Virge aloit orant. Fables et cont. anc., t. 1, p. 273. 

CAT. ESP. PORT. Orar. IT. Orare. (chap. Orá, resá: oro, ores, ore, orem u oram, oréu u oráu, oren; orat, orats, orada, orades; orat : loco deu vindre de oratge, orache, allunat, grillat com Manel Riu Fillat.)

2. Oratio, Oraso, Oration, Orazon, s. f., lat. orationem, oraison, prière.

La oratio del pater noster passa totas autras oratios. V. et Vert. fol. 38. La prière du pater noster passe toutes autres prières.

Tres jorns en orazon estet. 

Com deiam servir Dieu, e far orations. 

V. de S. Honorat. 

Resta trois jours en oraison.

Comment nous devions servir Dieu, et faire des oraisons.

CAT. Oració. ESP. Oración. PORT. Oração. IT. Orazione.

3. Orador, s. m., lat. orator, orateur, prédicateur.

Dieus regarda lo cor del orador plus que las paraulas. 

Trad. de Bède, fol. 27.

Dieu considère le coeur du prédicateur plus que les paroles.

CAT. ESP. PORT. Orador. IT. Oratore. (chap. Oradó, oradós, oradora, oradores; resadó, resadós, resadora, resadores.)

- Oratoire, chapelle.

Intra en l' orador … Justa l' orador 1 fontaina avia. 

V. de Sainte Magdelaine. 

Entre dans l' oratoire.... Près de l'oratoire il y avait une fontaine.

Quant es en gleiza, ho denant orador.

R. Jordan: No puesc.

Quand il est en église, ou devant oratoire.

4. Oratori, s. m., lat. oratorium, oratoire. 

D' enfra son oratori un jorn li appareys. V. de S. Honorat. 

Du fond de son oratoire lui apparaît un jour. 

En l' oratori no sia facha autra obra..., mas orasos.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 26. 

En l' oratoire ne soit faite autre oeuvre..., excepté oraison. 

CAT. Oratori. ESP. PORT. IT. Oratorio. 

(chap. Oratori, oratoris: capella, capelles, capelletacapelletesreclinatori, reclinatoris.) 

jueves, 1 de agosto de 2024

Carlos Rallo Badet, de Calaceite, Calaseit

Este idiota aragonés, Pininfarinetes, tonto útil catalanista, es un troll que malgaste mol tems ficán sempre lo mateix a les págines de facebook, X - Twitter, etc.

Lo grupo paraules del Matarranya de facebook es de ell.

(Lo blog Paraules del Matarraña es meu.)

Ell té uns atres blogs, sense treballá, lo normal en ell;
es mes gos que la barretina de un catalaniste.
 
https://www.blogger.com/profile/14691279279416144436


http://crallo10.blogspot.com/


Lo meu grupo a carallibre es yo parlo chapurriau 
(y no sol lo parlo, lo escric y traduíxco bastans llibres).

Yo me dic Ramón Guimerá LorenteMoncho.
Vic a Alemania, treballaba a Hermes. Vach treballá de taxista.
No xapurrejo res, parlo y escric en chapurriau.

Soc "licenciado en filología inglesa", universidad de Zaragoza.
Llissensiat en filología inglesa, Universidat de Saragossa.

Soc licenciado en filología inglesa, universidad de Zaragoza. Llissensiat en filología inglesa, Universidat de Saragossa.

Parlo y escric castellá com a llengua materna, de ma mare, castellana, manchega, de Alustantechapurriau, inglés o English y alemán o Deutsch; enteng y transcric textos en atres idiomes o llengües com lo valensiámallorquí, gallego o galego, portugués, fransés, ocsitá, en lo seu dialecte catalá compréssicilianoitaliá.
Lo latín no lo enteng, pero transcric textos y algo se quede.
La única franja que conec es la que ting entre les molles del cul (y la de Gaza

Carlos Rallo Badet, twitter, Manuel Riu Fillat, lo cacao de la Facao


parlars lengadocians, occitan, catalan comprés

Carlos Rallo Badetcohet de Calaseitva colaborá en Homer Simpson per a disseñá este coche:

Carlos Rallo Badet, Homer Simpson, diseño, coches, prototipo

Al episodio de Los Simpsons "Oh Brother, Where Art Thou?", Homer va disseñá un coche per a la empresa dirigida per son germá, en la ajuda de Carlos Rallo Badet, pero no va sé massa espectaculá, va portá la empresa a la ruina.

Se trate de un epissodio brillán perque, ademés de sé divertit, va predí en serta manera lo futur del automóvil: algunes de las característiques que van fé lo coche de Homer - Rallo Badet tan terrible són actualmén algo comú als vehiculs del siglo 21.

La recreassió de este coche per part de Porcubimmer Motors a partí de un BMW de 1987 ha sigut la gran estrella de la radera edissió de les 24 hores de LeMons, carrera selebrada a California com a parodia de les 24 hores de Le Mans, a Fransa, país de agon ve lo catalá.

Prototipo, Carlos Rallo Badet, coche vert, Homer Simpson

 



Lo coche porte:

Una bola a la antena per a podé trobál a un aparcamén.

Varies bossines, per a interpretá lo tema "
La Cucaracha" o la escarabicha.



Una bombolla insonorisada separada per als chiquets, en bossals y correches opsionals.

Un motor que fará que la gen penso "lo món está arribán al seu final"

Aguantatasses gigans per a les 
begudes.

Aquí baix fen moraguesQué bruto que es!


aquí baix fen moragues, qué bruto es

aquí baix fen moragues, qué bruto es Carlos Rallo Badet

amic de clarió: argila blanca, tiza, del fransés crayon, y la Ascuma, llengua, nostra, estimem

amic de clarió: argila blanca, tiza, del fransés crayon, se pot lligí
*ació de pares del Matarranya. (Aón están les mares, atontats?)

amic de la ascuma, ascumita, catalanista

La Ascuma ha triat com a logo un home damún de un burro, o be Mario Sasot damún de una rabosa.

kalat zeyd, tot en castellá y anys en catalá, coses de sa mare

kalat zeyd, tot en castellá y anys en catalá, tamé en castellá antic se escribíe anyos; coses de sa mare, Celia Badetascumita catalanista.

Es mol baturro, normal sen de Aragó

baturro, aragonés, Calaseit, Calaceite, Lacoste : sargantana o fardacho

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

lunes, 29 de julio de 2024

4. 11. Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Capítul XI.

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.


Día per día, poble per poble y donsella per donsella, li va contá ell llargamen la historia de la seua expedissió, donán mérit hasta als fets mes sensills. Resumín, después de lo mes particulá que ya se ha referit, an estes observassions generals: que habíe trobat a les mosses bastán ben enteses, pero sense cap instrucsió, ya que está mol errada o del tot abandonada la educassió, fenla consistí massa en exterioridats casi de hipocressía y en práctiques religioses y devossions que no ixen del cor ni penetren an ell, ni tenen mes arraíls que la imitassió, ni mes autoridat que lo que manen los pares y la forsa del ejemple desde que són chiquetes, pero vanes generalmen, sense suc y incapases de doná cap fruit de verdadera, sólida y entesa virtut. Lo que mes li habíe agradat: del Semontano, lo epicureísmo; de Graus, la formalidat; de Benabarre, la sensillés; de Tamarite, la caridat; de Monzón, la cortesanía, y de Fonz y Estadilla, la amenidat. Li van advertí que se olvidáe de Barbastro, y va contestá que de Barbastro li agradáe mol la aussensia.

Y los va contá lo cas de la pintura del Puch, del que sen van enriure tots, espessialmen don Alfonso, perque coneixíe an alguns dels sujetos.

- Sé empero, fill, que ñan sagales mol garrides (no garrudes ni garrules) y menos mal criades que a datres puestos.

Pero arribats al pun de triá novia, se va reduí la competensia a les tres consabudes, callán Pedro Saputo pera sentí mes libres los vots, lo que teníe tratat y adelantat en Morfina, y dién sol que contaren en ella, pos la seua repugnansia al matrimoni no habíe sigut lo que se creíe.

Una Rosa sen va aná y va dixá unes rosetes, "cúidameles, Ramonet, al jardinet de Queretes."

Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inossenta y enamorada Rosa, va tindre tres vots, lo de la mare, lo de don Jaime y lo de Paulina. Los va di Pedro Saputo que teníen raó perque ere una sagala mol pressiosa; pero que li ere impossible mirala mes que com a germana; per mes que se habíe esforsat a doná al seu afecte lo temple del amor, may la podríe abrassá com amán ni com home, perque no li exitaríe mes que la correspondensia de un puro germá. Van sedí a tan just reparo, encara que sa mare en gran sentimén, desconsolanse de un modo que en prou penes la van pugué fé assistí a la consulta.

Eulalia va tindre los vots de tots menos lo del pare, que va di:

- Mol me agrade, mol vull a Eulalia, y mol val; pero aon estigue la perla, lo diamán de Morfina, que callon totes les donselles del món; ya que mos dius que has vensut la seua repugnansia. 

Entonses va pendre la paraula Pedro Saputo y va di:

"No hay vensut la repugnansia de Morfina al matrimoni, perque no la teníe; no, siñó pare, no la ha tingut may, y es éste un dels secrets de la meua vida, que se revele ara.

Desde chiqueta, o desde lo primé sentit y coneiximén de estos afectes, ha vullgut Morfina a un home, y ni abans ni después ha pogut voldre a datre; de modo que si en ell no haguere donat, potsé no sen trobare al món cap atre capás de arribá al seu cor.

Y eixe home soc yo.

Al passá per allí de estudián se va enamorá de mí y yo de ella; y se va enamorá perque la vach mirá y li vach parlá en intensió forta y atinada de penetrala de amor, y no va pugué resistís, ajudanme an este empeño la semellansa de sensibilidat que ña als dos, lo seu gust delicat; y lo raríssim y sublime entenimén de que va naixe dotada. Se va confirmá después este amor en dos visites mes que li vach fé, la una en los estudians a la volta o gira, l'atra, después de separám de ells, habén fet posada a casa seua, per rogs de son pare la primera, y de son germá la segona vegada. Pero en lo tems vach advertí que había cometut una imprudensia, pos lo meu naiximén no permitíe tan altes mires. Be va sabé quí era yo la radera vegada, adivinanu per unes paraules que son pare va di en alabansa meua, y lay vach confessá sense engañ; be me va jurá y probá que lo seu amor per aixó no dixáe de sé lo mateix y que seguíe están mes segura encara y enamorada; en tot no habíe tornat a vórela desde entonses, dixanla en libertat de un modo indirecte, y com obliganla a olvidám si puguere, o a pensá en lo que mes li convendríe. 

Va sé ella pera mí lo primé amor, perque hasta an aquell pun había sigut mol chiquet y puros jocs de sagalet los meus entretenimens en atres; y yo per an ella lo primé tamé, y ademés lo únic possible, com se ha vist. Yo, mentrestán, no me hay obligat a cap atra. Perque de Rosa ya te hay dit lo que ña; y Eulalia, que si no me haguera prendat de Morfina y obligat an ella, seríe la meua tría entre totes les donselles que conec, may me ha insinuat res de casamén ni ha demostrat extrañá que yo no li insinuara res an ella. Potsé u ha donat per cosa plana, pos ha dit algunes vegades que me preferíe a tots los prinseps del món juns; pero aixó no es una verdadera obligassió positiva pera mí; ni micha promesa ni asseptassió entre natros: mos unix la finura; gran, sí, mol; pero res mes que finura; així com ella me deu a mí datres que si no equivalen an eixa, al menos són de bastán momén pera que may me puguere di desconegut o ingrat. De chiquet vach jugá en ella; y cuan vach torná home al poble, ya era de un atra, y a la seua amistat y trate no hay olvidat esta sircunstansia.

Prop de set añs hay dixat passá sense visitá ni escriure a Morfina, sense fela entendre de cap modo que pensaba en ella, donán puesto al que hay dit; y se ha mantingut constán, fiel, amán sempre y la mateixa que cuan mos vam declará la primera vegada. Encara ha acreditat de un atre modo que lo seu amor es lo mes assendrat y fi y que cap al cor humano. En este tems ha tingut mols pretendens, entre ells alguns mayorazgos de cases de tituls, mossos ben plantats, adornats de aventajades parts, y mol estimats, y pera tots ha sigut insensible, habense format y cundit al món la opinió que no habíe naixcut en sensibilidat a propósit per al matrimoni, y que no ñabíe an ella inclinassió natural als homens. Tot aixó ¿qué vol di? ¿En quin cas y obligassió me fique, sense la que miche entre los dos fa tans añs? No sé yo quí u declare; a vosté, pare, a vosté siñora mare, a tots dixo la ressolusió. Sol demano que se tinguen per sertes les raons que hay ficat y los motius que hay manifestat, així respecte de ella, com de Eulalia y Rosa, que són les tres a qui está la competensia.

Va pará de parlá Pedro Saputo, y ningú preníe la paraula.

Va parlá al remat don Alfonso y va di:

- Morfina Estada es la donsella mes hermosa y discreta que hay conegut. Y habén yo cregut que absolutamen no volíe casás, com u va creure tamé son pare pandescanse, en qui vach parlá de ella algunes vegades, mos trobem ara en que ere lo teu amor lo que la fáe pareixe desdeñosa y fura, o mes be desamorada.

Mol apressiades són, cada una per lo seu, Rosa y Eulalia; consevol de elles te mereix, y la voría en gust de nora a la familia; pero después de lo que acabes de dimos, ya no tenim que pensá en elles, potsé se podríe repará en que Morfina té dos añs o una mica mes que tú, cuan fore milló que ne tingueres tú dotse mes que ella; yo no fico cap reparo.

- Ni yo, va di Pedro Saputo; perque la virtut may se fa vella y la discressió sempre té flo.

- Pos a la faena, va di lo pare; demá pronte monto a caball y men vach a vore a Morfina y a la seua bona mare, y tú, Pedro, si te pareix, perque lo teu juissi es lo sol que an aixó ha de regít, podríes aná a Almudévar a satisfé an aquelles dos amabilíssimes joves del modo que lo teu talento y lo teu discurs te sugerixque; perque Rosa no pot dissimulá lo seu amor, que al meu pareixe té poc de germana y mol de amán; y si ademés de aixó la han confiat, ya veus que seríe un cop de mort per an ella, sobre quedá mal en sa mare, que es tamé mare teua. Y a Eulalia ¿qué no li deus? ¿Qué no se mereix?

Yo vech que lo empeño es fort: pero, cumplix, fill meu, cumplix al teu honor y reputassió, has de doná este pas que exigix la humanidat al amor de aquelles dos amables donselles.

- Aniré, pos, a Almudévar, va di Pedro Saputo; les voré, les parlaré; y encara que les dones an estos casos tenen la raó al cor y no admiren reflexions, en tot no desconfío de dixales si no contentes, perque es impossible, al menos no desesperades ni enemigues meues. Ixiré demá mateix, mon anirem los dos a un tems.

En efecte, van eixí los dos en son demá, lo pare a vore a Morfina y tratá del casamén en la deguda formalidat, y lo fill a fé a les infelises de Almudévar la declarassió acordada, que va sé lo trance mes ressio al que se va vore en tota la seua vida. La mare va quedá pensán en la seua Rosa, que li pareixíe la mes grassiosa y amable de totes les donselles naixcudes de dona, y pressindíe de lo que díe son fill.

Dos díes fée que estáe Pedro Saputo a Almudévar, no habén insinuat encara res a les sagales, tot se habíe reduít a festa y jubileu entre ells, cuan va ressibí un plec del virrey aon li díe que se serviguere aná a Saragossa, pos teníe que comunicali una lletra de S. M.

Va acusá lo ressibo al virrey, li va di que anáe a empendre lo camí, y va volá.

Va arribá, y al vórel vindre tan pronte se va admirá y li va preguntá qué ñabíe.

A Morfina, veén la admirassió de don Alfonso, perque ya sabíe que estáe a Almudévar, encara que no va di res, li va doná un salt al cor, y sol se va assossegá veénlo sonriure sense cap siñal sospechosa. Los va amostrá lo plec, y va di son pare:

- Hi anirem juns; pero cuan va pugué parlali libremen a Pedro Saputo, li va di: me ha trastornat ixa notissia. ¡Yo que después de tans añs de esperá y no esperá, y de patí continuamen me creía ya al día de la meua felissidat y gloria!

- Se haurá de diferí o postposá per uns díes, va di Pedro Saputo; ara veus cóm es la sort la que done y trau los gochos de la vida, la que done llum y sombra, la tristesa y la alegría, en los nostres calculs y contra nells, en los nostres dessichos y en la seua contra.

¿Puc yo dixá de obeí al meu Rey? ¿Puc dixá de aná y presentám inmediatamen a Saragossa? Pos causes tan contraries com esta y de mes eficassia encara, per lo que ara se pot jusgá, te han privat de tindre noves de mí estos añs, y a mí de seguí lo meu dessich de donáteles y visitát. No ploros...

- No puc dixá de plorá, va contestá ella, y mes ara que puc plorá y sentí en libertat, y di per qué y per quí ploro. ¡Amán meu! ¡Home meu! ¡gloria meua! No acababe la infelís de lamentá la seua desgrassia, y dabán de tots ploráe y díe que no habíe ressibit lo seu cor cap cop tan fort en la seua vida. Pero no va ñabé arbitri pera detíndrel; pare y fill se van despedí, y ella se va tancá al seu cuarto a afligís y fartás de dili cruel y malissiosa a la sort, barruntán oscuramen allá al sego sentimén desgrassies que no sabíe quines siríen, ni cóm ni per aón habíen de vindre, pero que li anunsiabe lo cor com infalibles.

Pedro Saputo y son pare van aná al seu poble y sense pará se van ficá al camí de Saragossa. Se va presentá primé al virrey Pedro Saputo sol y li va enseñá aquell una carta de S. M. a la que li díe que averiguare aón se trobáe Pedro Saputo y li diguere que lo nessessitáe y dessichabe vórel; y va afegí:

- Espero que no tos faréu esperá a Palau.

- No, va contestá Pedro Saputo; pero primé vindré a vóretos en mon pare, que fa poc tems que 'l vach trobá y vach sé reconegut per nell. Hi van aná los dos en efecte, van minjá en lo virrey, y li van contá la seua historia, folgán mol S. Y. de sentila. Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

4. 8. De la fira de Graus.

Capítul VIII.

De la fira de Graus.

¿Es una lengua el ribagorzano?

Va visitá encara per allá alguns atres pobles, y se va arrimá al Cinca passán per Barbastro, aon sol va visitá a la sempre amable Antonina, encara que portabe cuatre donselles a la llista, no per despressio de elles, sino perque de Barbastro no volíe amistat ni deutes. Va incliná la seua direcsió cap al orién y amún pera pujá a la Ribagorsa, y va arribá a la Pobla de Castro, aon va pará al messón, sense portá registre de aquell poble. Ere lo taberné charraire, alegre, franc y mol atén. Als postres va demaná llissensia y va entrá al cuarto de Pedro Saputo, y li va di que si volíe matiná una mica li podíe serví, perque pensabe aná a la fira de Graus a divertís un rato, y en veu baixa va afegí: y emportám una criada pera ama de claus, perque me se case la que ting, y la cuinera no val mes que per als topins y los teons.

Va arribá en aixó un llauradó, y lo va fé entrá dién:

- Este home, siñó caballé, es cuñat meu, germá de la meua dona que en pas descanso. Me vach casá fa setse añs, y mos van doná a mí una finca y an ella un atra; y entre les dos, que les vach sembrá aquell añ, vach arreplegá dos cafisos y mich de morcacho, una mica de pipirigallo y ya me va parí la dona. Yo vach escomensá a dím: pos vas be, Juan Simón; no tens aon sembrá enguañ, y la Felipa te parirá totes les pascues. Mal, Juan Simón, perque no ñaurá pa.

¿No ne ñaurá?, vach di, pos n'ha de ñabé, a discurrí. Y cavilán y no dormín me se va ocurrí un espessífic que algún san me va ficá al cap. Y li vach di a la meua dona: cariño, ya hay discurrit un modo pera que no mos falto pa; ya pots criá sense temó. 

Mira, Felipa, an este món sol són deshonra tres coses:

Sé pobre, no tindre dinés y portán.

- De aixó radé ya te libraré yo, va di ella.

- Calla boba, li vach contestá yo; no va per tú, que ya sé que no penses ficamels. Pos sí siñó, li vach di; aixó sol es deshonra an este món, y no atra cosa.

- Anem, Juan Simón, va di lo cuñat, que datres coses ñan. 

- Ya u sé, va replicá lo parlán; pero la verdat es la verdat, y en lo demés no se repare. Díxam parlá y no me golfejos les paraules. 

La meua Felipa se va alegrá mol y yo vach di: ya veus que an este poble ningú vol sé tendé o botigué, ni messoné, perque u tenen per afrenta, y los arrieros y viachans no saben aón pará, y van demanán favor y u paguen mes car y están mal servits. Lo comprá y vendre, ¿pot sé afrenta?; lo doná fonda al que no té aón embutís, ¿pot sé afrenta? Cornut siga si aixó no es mentira. Yo hay pensat, pos, comprá oli, vi, pa, arrós, abadejo, sardines, guardiassivils de cubo, tossino salat, cansalada, magre, espessies y datres coses, y tindre abacería de botiga y fem messoné; ¿te pareix be, cariño? 

Y me va contestá:

- Com diuen que venim de bons...

- Calla, tonta, an este món cap pobre es bo; tots los miren de reúll y així com de gairó. Disme que sí, y en dos paletes te fach rica, y tamé mes hermosa, perque les riques totes u són, encara que no u siguen. ¡Qué guapa, y qué refilada los díes de festa cuan vaigues a missa, y tornos, y a cada cosa que remogues o regiros al arca sonon per allí los doblons! Encara no n'has vist cap, encara no saps cóm són; ya vorás después. Y en aixó la vach ficá contenta, y me vach eixecá, que ere encara de matí y estabem a la márfega. Y aquell mateix día, agarro y veng los dos terrenos, lo meu y lo de la meua dona. 

Aquí está mon cuñat que no me dixará di mentires.

¡Qué lloco, díe la gen, qué perdut! Lo que ven, acabe. 

Y tú tamé, Silvestre, u díes, y ton pare mes, que va vindre y me se va volé minjá, y va fé plorá a la Felipa. Pero yo chitón y a la meua. Conque vach y me compro un ruc (en perdó de vostra mersé), y ¡qué tieso que ere!, y baixo a Basbastro y lo torno en les banastes carregades a cormull pera la botigueta. Y a la hora que solen vindre los arrieros vach eixí a la plassa y los vach di: a casa meua, que soc messoné. Ya fa de aixó catorse añs, prop de quinse, y cuatre que me se va morí la dona, ben rica, y en mes carneta que vatres me la vau doná, cuñat, en tota la vostra sopopeya (prosopopeya), que al final, en que veniu de bons, tens una somera, y roína y guita, que si te se mor te quedes tan a peu que no has de montá ya mai datra cabalgadura que la cavegueta, si yo no te dixo alguna bestia de les meues. Yo ting un parell de mules, una está ya algo desmemoriada, y campos y terra, finques, faixes, gayes, freginals, y olivás plens de olivés y olives, y un jaco que se beu y talle lo ven, y grassies a Deu que no sé aón ficáls; y per aixó tan de bons ving ara com cuan me vach casá y era pobre. Los meus fills van a llaurá, y no ne ñan de mes garridos, pinchos, pitos y envejats al poble. 

¡Ay, habés mort sa mare!

En mol gust sentíe Pedro Saputo la relassió del messoné, y preguntanli per la fira, va di:

- An ixa fira, siñó caballé, no se ven lo que de ordinari se ven a totes, encara que no falte res, sino que es fira de criats y criades. Allí acudixen de tota la Ribagorsa los mossos y mosses, en cuadra o sense cuadra, que volen afirmás, ells pera mossos de llauransa o  muleros, y tamé pera pastós o un atre ofissi, y elles pera criades, niñeres, caseres de mossens, lo que ixque y segons la persona. 

Y ¡qué guapes algunes! ¡Qué fresques y espabilades! Yo no me la pergo may; y dos criades que ting y tres que me se han casat, dos al tems de la meua dona y una después, totes les hay portat de allí, y totes bones, perque ting bon ull y no me engañen. Es verdat que bon amo fa bon criat, y com les trato be...

- Massa, va di lo cuñat.

- ¿Veéu?, ya ha caigut a la malissia. Siñó caballé, la enveja es mol roína, perque no cregáu que es atra cosa. Be pareix que me les trauen, que no dirán sino que lo serví a casa meua, y aixó messoné, sigue concilianda de novios, que sempre les sobre per damún del cap. Sense armonía y bona voluntat, ¿cóm habíe de ñabé pau a casa? Y viure sense pau y sense gust cap ley u mane. 

¿Ting raó, siñó caballé?

- La teníu, y mol gran, va contestá Pedro Saputo; perque la vida sense agrado, sense descans del cor, no es vida verdadera sino purgatori abans de tems. Sol que com sou viudo, la malissia salte después... 

- Aixó, aixó, va di lo messoné. ¿Veéu, Silvestre com tamé lo siñó diu que es malissia? Y si me casara, después no me serviríen tan be les sagales, perque totes en sentí que es un home casat, al instán li fiquen la cara anugolada. Un atra que troba com la Simona, que així se diu esta; y lo que tingue enveja que revento. Anem, cuñat, que lo siñó ha de descansá. Van eixí los dos cuñats, quedán en Pedro Saputo en que lo acompañaríe lo messoné y li enseñaríe lo que encara no habíe vist ni se veu mes que an aquella fira.

Van matiná y lo messoné en lo seu jaco voladó y talladó de ven va acompañá a Pedro Saputo, diénli pel camí:

- Ya vorá sa mersé, cuántes y qué guapes. Totes se fiquen al seu puesto, que es la Creu y cuan se arrimen a mirales fan uns ullets...

Yo per la mirada les calo, y la que es fina tamé me cale a mí, y sense parlá mos entenem. Porten cusida per dins una burchaqueta deball del bras, y allí una estampa de Santa Romera, abogada de les rellissades; les burchaques les hi cusen les yayes, encarreganles mol que se encomanon a la santa. Y si anéu a feles cussigañes, pessigolles, pessiguañes o gochet, fuchen y diuen que les malmetréu la estampeta; pero aixó es a la plassa y al escomensamén.

En tan alegre conversa van arribá a Graus, y com día de festa que ere (san Miquial) van aná primé a la iglesia, van empendre lo amorsaret en tords fregits, y después, habense dixat portá Pedro Saputo aon va volé Juan Simón, van aná a la Creu, que es la parada, la botiga y ferial propi de les sagales.

En efecte, estáen allí y ne ñabíen moltes, y algunes mol grassioses y ben majes. Y li va di Pedro Saputo al messoné:

- Anéu vosté, Juan Simón, per un costat y yo per un atre; vosté ne marcaréu una y yo un atra, que sabén lo seu gust vach a vore si lay enserto. U van fé així, y acabán la revista de totes, se van apartá a una vora a conferensiá. Y encara que Pedro Saputo ne habíe vist una que li va pareixe que seríe la que mes ompliríe lo ull al seu huésped, en tot per probál, va di que li conveníe una que ñabíe en sintes blaves, de bon bona figura, y linda presensia, que en dos amigues fée la desfeta a una vora. Y lay siñalabe.

- Perdonéu, siñó, va contestá lo messoné; sí que me agrade, pero sirá mol retrechera y engañará hasta a la seua sombra, ¿no veéu que sap mol? Milló es la del llas vert, aquella que mos mire, y que encara que vergoñoseta ya me ha dit en los ulls tot lo que yo volía sabé. Y veéu, ya me la está encorrén aquell mossen, que es lo de Salas Altas, y me la bufará y me dixará a la lluna de Valensia. 

Pos no ha de sé per an ell, botovadéu, que vach allá y la firmo de un brinco. Y dit y fet se dispare cap an ella y li diu:

- Demanéu jornal, la del llas vert, y veníu en mí pera ama de claus de casa meua, que soc botigué y messoné. Li va demaná nou escuts y dos parells de espardeñes de espart a estrená.

- Deu t' en daré, va di ell, ademés de un parell de sabates, y van quedá conformes, y se la va emportá y la va enviá cap a la seua fonda en les señes.

Va quedá admirat Pedro Saputo del coneiximén del messoné, pos en efecte ere la mateixa que ell li habíe marcat. La de les sintes blaves se va acomodá de casera en lo mossen de Salas. Y de mes de sixanta sagales sol unes quinse se van entorná cap als seus pobles esperán un atre añ milló. Tamé Pedro Saputo ne va afermá un atra pera casa de sons pares, y com no podíe portala en ell la va entregá y encomaná al messoné hasta que una persona de confiansa vinguere a per nella.

- Y miréu, li va di...

- Enteng, enteng, va contestá Juan Simón; bon ull hau tingut; pero anéu descansat, que yo, siñó, lo meu meu y lo de atre de atre. ¡Collons ! Milló es esta que la meua; pero res, lo dit, dit; com si li dixáreu ficades armes reals o guarda suissa. La enviaré a vostra mersé igual que la va parí sa mare, exeptuán les cuentes passades.

En cuan a les del registre, que ne eren dos, les va vore Pedro Saputo sense manifestá quí ere, y se va doná per satisfet.