Mostrando las entradas para la consulta Casp ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Casp ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 18 de junio de 2024

Lexique roman; Metre


Metre, v., lat. mittere, mettre, poser, placer.

Meta i hom jonc e fueilla fresca.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Qu'on y mette jonc et feuille fraîche.

Lo pe met en l' estriup. Guillaume de Tudela.

Le pied il met en l'étrier. 

Sanz Nazaris si mes premier;

Van s'en a la sancta abadia.

V. de S. Honorat. 

Saint Nazaire se mit le premier; ils s'en vont à la sainte abbaye.

Fig. Vostra beutatz on ai mes mon esper. 

Le Moine de Montaudon: Aissi com. 

Votre beauté où j'ai mis mon espoir.

Per la boca m metetz al cor 

Un dous baizar de fin' amor coral, 

Que i meta joy, e 'n giet ira mortal. 

B. de Ventadour: Quan par la. 

Par la bouche vous me mettez au coeur un doux baiser de pur amour cordial, pour qu'il y mette joie, et en chasse tristesse mortelle.

- Installer, déposer.

Portan l' al evescat, en cadeira l' an mes. V. de S. Honorat.

Le portent à l'évêché, en chaire ils l'ont mis. 

Fez sos mes segre; si 'lz fez metre e preso. Poëme sur Boèce.

Fit suivre ses messagers; si les fit mettre en prison. 

Fig. El cor e 'l cors m'a sazit, 

E mes en estreit cortil.

Azemar le Noir: Ja d' ogan. 

Le coeur et le corps m'a saisi, et mis en étroit jardin.

- Employer, dépenser. 

En luy servir metras ta cura. Passio de Maria.

En la servir tu mettras ton soin. 

Tot quant a dona e met.

Bertrand du Pujet: De sirventes. 

Tout ce qu'il a il donne et emploie. 

Creys, meten, de pretz e de poder. 

Hugues Brunet: Pus lo dous.

En dépensant, il croît de prix et de valeur.

- Avec un pron. pers. Se faire.

O m metrey, si m' o alongatz, 

Hermitas.

Gavaudan le Vieux: Dezamparatz

Ou je me mettrai ermite, si vous me le différez.

Par que us vulhatz metre monja. 

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta. 

Il paraît que vous vouliez vous faire religieuse.

- Traduire, translater.

Ay mes de lati en romans. Passio de Maria.

J'ai mis de latin en roman.

- Donner origine, établir.

Entr' amairitz et amans 

S'es mes un pales enjans.

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz. 

Entre amantes et amants s'est établie une manifeste tromperie.

Ce verbe se combina avec plusieurs mots et forma un grand nombre de locutions; en voici quelques-unes: 

Quascun dia 

Son vostre fag pus cabal, 

Quar gent hi sabetz metre sal 

Ab solatz et ab paria.

Aimeri de Peguilain: Pus ma belha. 

Chaque jour sont vos faits plus supérieurs, car gentiment vous y savez mettre sel avec soulas et gracieuseté.

Peirol, aiso metetz jos. 

T. de Peyrols et du Dauphin d'Auvergne: Dalfin. 

Peyrols, mettez cela en bas.

Vol proeza e bon pretz metre jos. 

T. de Rambaud, d' Azemar et de Perdigon: Senher. 

Veut prouesse et mérite mettre à bas. 

Pueis li fals Juzieu 

Mezero l' a carnatge. 

Un troubadour anonyme: Flors de paradis. 

Puis les faux Juifs le mirent à carnage (le tuèrent). 

Que los vensa e los meta al desotz. Liv. de Sydrac, fol. 109. 

Qu'il les vainque et les mette au-dessous.

Sol qu'ab vos puesca trobar merce, 

A mon dan met quascun que per amic no m te.

Sordel: Planher vuelh.

Pourvu qu'avec vous je puisse trouver merci, je mets à mon dam (je brave) quiconque pour ami ne me tient.

M'an bauzat ni mes a lur dan.

Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot. 

M'ont trompé et mis à leur dam (se sont moqués de moi).

Met a mal aquo de son ostal, vaysella e draps, coma endiablat.

V. et Vert., fol. 11. 

Met à mal cela de son hôtel, vaisselle et vêtements, comme endiablé.

Ar es mortz, ai Dieus! quals dans es! 

Caitiu, com em tug a mal mes! 

Guillaume, moine de Beziers: Quascus plor. 

Maintenant il est mort, ah Dieu! quel dommage c'est! Malheureux, comme nous sommes tous mis à mal!

Mantas religions 

Met a fuec et a carbons.

Hugues de Saint-Cyr: Canson que. 

Maints couvents met à feu et à charbons. 

A fuoc e a flamma avian messa lur terra. V. de S. Honorat.

A feu et à flamme avaient mis leur terre. 

Fo tot mes en escrit. Philomena.

Fut tout mis en écrit. 

Mes lo en arnes de totas res. V. d'Aimeri de Peguilain. 

Le mit en harnois (l' équipa) de toutes choses. 

Aquelh home que so mes en clam de crim. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Ces hommes qui sont mis en accusation de crime. 

Zo qu' eu faz no dei metre en desdeing. 

Pierre d'Auvergne: Pois entremis. 

Ce que je fais elle ne doit pas mettre en dédain.

M' an mes en tan gran esfrei.

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo.

M'ont mis en si grand effroi. 

Ja laire no s'en meta en grans espiamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Jamais larron ne s'en mette en grandes explorations. 

Pren los us, e 'ls autres destrenh, 

E, qui li play, met en son fuelh. 

A. Daniel: Ab plazers. 

Prend les uns, et écarte les autres, et, qui lui plaît, met sur sa feuille.

Metria tot lo plag voluntier 

En dos amic, per far bon acordier. 

Le Moine de Montaudon: Ayssi cum. 

Je mettrais volontiers toute la contestation entre deux amis, pour faire bon accord.

El trop marirs lo vai meten en via

D' abreviamen de jorns e de sos ans. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Le beaucoup souffrir le va mettant en voie d' abrégement de jours et de ses ans.

Als Juzieus lo mes en venda.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

Aux Juifs le mit en vente.

Tan los destrein nofes e cobeitatz 

C' onor e pretz en meten en soan. 

Aimeri de Peguilain: Qui be s membra. 

Tant les presse non-foi et convoitise qu'honneur et mérite ils mettent en mépris.

Per que m sui mes en assai, 

Si ja 'l bon jorn trobarai.

Saïl de Scola: De Ben. 

C'est pourquoi je me suis mis en essai, si jamais le bon jour je trouverai.

Ieu m suy mes en vostra bailia.

Pons de la Garde: D' un sirventes. 

Je me suis mis en votre puissance. 

Si m metetz en azir, 

Tem que totz lo mons m' azire.

Elias de Barjols: Car comprei. 

Si vous me mettez en haine, je crains que tout le monde me haïsse.

Toza, vau far ma jornada.

- Senher, mete us en carreira.

G. Riquier: L'autr'ier trobei. 

Jeune fille, je vais faire ma journée. 

- Seigneur, mettez-vous en route.

Mesero s totz en oracio, e pregero. Philomena. 

Se mirent tous en oraison, et prièrent.

- Substantiv. Ce mot servait à indiquer la ponctuation.

Coma ha nom primier metre...; colum, segon metre, peryodus, ters metre. Leys d'amors, fol. 144.

Coma a nom premier mettre...; colum, second mettre; période, troisième mettre.

ANC. CAT. Metrer. ESP. Meter. PORT. Metter. IT. Mettere. (En chapurriau queden alguns rastres que vorem mes aball, com malmetre, malmetut, entremetre.)

2. Mes, s. m., messager, envoyé.

Fez sos mes segre; si 'ls fez metre e preso. Poëme sur Boèce.

Fit suivre ses messagers, si les fit mettre en prison.

ANC. FR. Li mes retournèrent; il raportèrent le jugement le roy Tierri, que tuit li François loèrent. 

Un mes s'en vint aus Wandes, qui leur dist que lor fames et leur enfans estoient tuit ocis. 

Chron. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 173 et 182.

Que Renart fist quant vit en voie 

Le mes le pape et ciaus de Roume.

Roman du Renart, t. IV, p. 110.

3. Messatge, Message, s. m., message.

Messatge trametrai fizel, 

Breu sagelat de mon anel.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

J' enverrai message fidèle, bref scellé de mon anneau.

Dieus li do mal' escarida 

Qui porta malvais messatge.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Dieu lui donne mauvaise aventure à qui porte mauvais message.

Loc. Li dis: Amicx, ses tot messatge, 

Vuelh que ns anem ades disnar.

P. Vidal: Abril issic. 

Elle lui dit: Ami, sans autre cérémonie, je veux que nous allions sur-le-champ dîner. 

ANC. ESP. Recabda el messaje cuemo bon messajero. 

Poema de Alexandro, cop. 60.

CAT. Mitsatge. ESP. MOD. Mensaje. PORT. Mensagem. IT. Messaggio. (chap. Mensaje, mensache, mensajes, mensaches.)

- Messager, commissionnaire.

Ayssi coma messatge que non porta letras... non intra pas laugieramens davan lo rey. V. et Vert., fol. 88.

Ainsi comme messager qui ne porte lettres... n'entre pas facilement devant le roi.

Tramet al rei messatge semblan romieu. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.

Transmet au roi un messager semblable à un pélerin.

Aquells que non preston pas de lur mas, mays que fan prestar lurs deniers a lurs messatges, aquestz so mayestres uzuriers.

V. et Vert., fol. 13 et 14.

Ceux qui ne prêtent pas de leur main, mais qui font prêter leurs deniers à leurs commissionnaires, ceux-ci sont maîtres usuriers. 

Fig. Li uol son tot temps del cor mesatge, 

E fan amar cel que non amaria.

T. de Giraud et de Peyronet: Peronet.

Les yeux sont toujours les messagers du coeur, et font aimer celui qui n' aimerait pas.

ANC. FR.

Sire, font li messaige, un petit nos oez. Roman de Rou, v. 2981. 

Li message le conte Thiebaut furent Joffroy de Ville-Hardoin, li mareschaus de Campaigne, et Miles li Braibanz.

Villehardouin, p. 6.

ANC. CAT. Missatge. ESP. Mensaje. IT. Messaggio.

4. Messatgier, s. m., messager. 

Mout mi venon soven li messatgier 

Ab anel d' aur, ab cordon blanc o nier.

P. Vidal: Drogoman. 

Moult me viennent souvent les messagers avec anneau d'or, avec cordon blanc ou noir. 

Un messatgier, que me venc l' autre dia.

Guillaume de Beziers: Erransa. 

Un messager, qui me vint l'autre jour. 

Fig. Mon cor, qu' es lai vostr' ostaliers, 

M' en ven de vos sai messatgiers.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Mon coeur, qui est là votre hôte, m'en vient de vous ici messager.

Las aurelhas so messatgier del cor. Liv. de Sydrac, fol. 34. 

Les oreilles sont messagers du coeur. 

ANC. FR. Riches juiaus et moult grant soume 

D' avoir donna li mesagier.

Roman du Renart, t. IV, p. 110. 

ANC. ESP. Venioron de Cecilia al rey messageros.

Poema de Alexandro, cop. 1754. 

ANC. CAT. Missatger. ESP. MOD. Mensajero. PORT. Mensageiro. IT. Messaggiero, missagiere. (chap. Mensajero, mensajeros, mensajera, mensajeres; missaché, missachés, missachera, missacheres; mensaché, mensachés, mensachera, mensacheres.)

5. Messaggiera, s. f., messagère.

Ciconia... de primavera et de novel temps es messaggiera.

(chap. La sigüeña... de primavera y de nou tems es mensajera, missachera, mensachera.)

Eluc. de las propr., fol. 144.

La cigogne... de primevère et de nouveau temps est messagère.

6. Messatgaria, Messatjaria, s. f., message, mission, commission.

L' arcangel son premier

E sobira tota via

En faire messatgaria.

Brev. d'amor, fol. 20. 

Les archanges sont les premiers et toujours les supérieurs à faire message.

La messatgaria lhi plai, e 'l s' esjauzis e s' alegra. 

Livre de Sydrac, fol. 34.

Le message lui plaît, et il se réjouit et s' allègre. 

Tals fo la messatgaria.

Brev. d'amor, fol. 82. 

Telle fut la mission.

Sirvens et officials e messatgiers que fan totz los officis de la cort e las messatjarias, ayssi co hom lur dis. V. et Vert., fol. 46.

Sergents et officiers et messagers qui font tous les offices de la cour et les commissions, ainsi comme on leur dit.

ANC. FR. Quant le roy ou le soudanc meurt, cil qui sont en messagerie, soit en paennime ou en crestienté, sont prison et esclave.

Joinville, p. 77.

ANC. ESP. Vieno à Alexandre una messageria.

Poema de Alexandro, cop. 1753. 

ANC. CAT. Missatgería. (ESP. Mensajería. Chap. Mensajería, missachería, mensachería.)

7. Messio, s. f., mise, émission, dépense.

Yeu faray messio qu'ieu sautaria X pas.

Leys d'amors, fol. 86. 

Je ferai mise que je sauterais dix pas. 

Us autres joglars escomes lo... e feron messios cascun de son palafre.

V. d' A. Daniel. 

Un autre jongleur le défia... et ils firent mise chacun de son palefroi.

Las messios qu' el a fachas en arar, o en semenar, o en segar, o en estivar lo blat. Trad. du Code de Justinien, fol. 17.

Les dépenses qu'il a faites à labourer, ou à semer, ou à scier, où à récolter le blé.

Lo santz, per sas messios, 

N' a pres alcuna cantitat, 

E 'l sobreplus lur a layssat.

V. de S. Honorat. 

Le saint, pour ses dépenses, en a pris aucune quantité, et le surplus leur a laissé.

ANC. FR. Messions et dépens pour la défension. 

Ord. des R. de Fr., 1326, t. 1, p. 799. 

A grans frais et missions.

Mém. d'Oliv. de la Marche, p. 318. 

ANC. CAT. Messió.

8. Mettement, s. m., mise.

Lo mettement de possession. Fors de Béarn, p. 1094.

La mise en possession.

Al mettement de aquellas.

Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 152. 

A la mise de celles-là.

9. Missiu, adj., missif.

Per lettras missivas. Fors de Béarn, p. 1079.

Par lettres missives.

CAT. Missiu. ESP. (misivo) PORT. Missivo. (chap. Missiu, missius, missiva, missives.)

10. Metedor, s. m., dépensier, généreux.

Bon' amor fug als malvatz

E don' als bons metedors.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Bon amour fuit les méchants et donne aux bons dépensiers.

11. Amettre, v., mettre, placer.

Mon cor non pois aillors amettre, 

Ni non pois ges de leis partir.

Lamberti de Bonanel: D'un salut.

Mon coeur je ne puis ailleurs mettre, ni ne puis point me séparer d'elle.

12. Admettre, v., lat. admittere, admettre.

Non vol admettre las exceptions, allegations e defensas.

Statuts de Provence. Mosse, p. 193.

Ne veut admettre les exceptions, allégations et défenses.

CAT. Admetrer. ESP. Admitir. PORT. Admittir. IT. Ammittere. 

(chap. Admití: admitixgo o admitixco, admitixes, admitix, admitim, admitiu, admitixen; admitit, admitits, admitida, admitides.)

13. Cometre, v., commettre.

Qu' aias tan gran peccat comes. V. de S. Honorat.

(chap. Que haygues o haigues tan gran pecat cometut o comés.)

Que vous ayez commis si grand péché.

- Défier, provoquer, attaquer. 

Quant hom d' amor la comet. 

Guillaume de Montagnagout: Non an. 

Quand on la défie d'amour.

M'a comes ab glazis et ab sanc totz premiers. Guillaume de Tudela.

M'a provoqué tout le premier avec glaives et avec sang.

Cometre us voill, Reculaire. 

T. de Hugues et de Reculaire: Cometre us.

Je veux vous défier, Reculaire.

Ben, Rigaut, sai que comes 

Ab orgueilh gran. 

Raimond de la Tour: Bel orgueilhos. 

Rigaut, bien je sais qu'il défie avec grand orgueil.

Avinhos e Belcaire los a comes primers. Guillaume de Tudela.

Avignon et Beaucaire les a attaqués les premiers.

- Confier.

Comes lhi lo regimen d' Ytalia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 114.

Lui commit le gouvernement d' Italie.

- Entreprendre, risquer.

Quan la prec, mi ditz qu'alhors cometa.

G. Pierre de Casals: D' una leu. 

Quand je la prie, elle me dit que j' entreprenne ailleurs.

CAT. Cometrer. ESP. Cometer. PORT. Commetter. IT. Commettere.

(chap. Cometre: cometixgo o cometixco, cometixes, cometix, cometim, cometiu, cometixen; cometut, cometuts, cometuda, cometudes.)

14. Escometre, v., défier, attaquer, provoquer, questionner.

Manens escomes lo frayri primiers. 

Le Moine de Montaudon: Manens e frayris. 

Le riche le premier défia le misérable. 

Pois m' escometetz de guerra.

Marcoat: Una ren. 

Puisque vous me provoquez de guerre. 

Us autres joglars escomes lo com el trobava en pus caras rimas que el.

V. d' A. Daniel. 

Un autre jongleur le défia comment il trouvait en plus riches rimes que lui.

Vers es qu' ieu ai amada

L' enganayritz, don m' avetz escomes. 

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Era m. 

Il est vrai que j'ai aimé la trompeuse, dont vous m'avez provoqué.

Si m' escomet de nulla ren, 

Ades li respondrai en ben.

Roman de Jaufre, fol. 73. 

S'il me questionne de nulle chose, alors je lui répondrai en bien. 

CAT. Escometrer. IT. Scommettere. (chap. Escometre.)

15. Comission, s. f., lat. commissionem, commission, mandat.

Per far la copia de la comission del aide de CL M liuras tornes.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227. 

Pour faire la copie de la commission de l'aide de cent cinquante mille livres tournois. 

Neguna comission. Statuts de Provence. BOMY, p. 218. 

Nulle commission. 

CAT. Comissió. ESP. Comisión. PORT. Commissão. IT. Commissione.

(chap. Comissió, comissions.)

16. Comissari, Comessari, s. m., commissaire. 

Comissaris de la cambra. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 84. Commissaires de la chambre.

Comessari el pays de Lenguedoc, per lo rey.

Tit. de 1412. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 209.

Commissaire au pays de Languedoc, pour le roi.

CAT. Comissari. ESP. Comisario. PORT. IT. Commissario. (chap. Comissari, comissaris.)

17. Demetre, v., lat. dimittere, mettre, rejeter sur, imputer.

No m poiria mi donz demetre

Nul mefait.

Lamberti de Bonanel: D' un saluz. 

Ma dame ne me pourrait imputer nul méfait.

- Désister, démettre.

Ben mi meravilh qu' en aissi s'en demeta.

G. Pierre de Casals: D' una leu. 

Je m'étonne bien qu'elle s'en désiste ainsi. 

CAT. Demetrer. ANC. ESP. Demitir. ESP. MOD. Dimitir. PORT. Demittir. 

IT. Dimettere. (chap. Dimití: dimitixgo o dimitixco, dimitixes, dimitix, dimitim, dimitiu, dimitixen; dimitit, dimitits, dimitida, dimitides.)

18. Esmetre, v., émettre, manifester, livrer, entremettre.

Pus alhors non aus mon fin cor esdemetre, 

Ben deuria mos sens subtils en lai esmetre.

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Puisqu' ailleurs je n'ose abandonner mon fidèle coeur, je devrais bien manifester là-bas mes connaissances délicates.

Tant es a lieis mon cor esmes.

A. Daniel: Amors e. 

Tant est à elle mon coeur livré. 

De nulha ren no s' esmet ni s' embarga

Ses ben yssir.

Guillaume de Durfort: Quar say petit. 

De nulle chose ne s'entremet ni s'embarrasse sans bien sortir.

- Ruiner, épuiser d'argent. 

O dira: Est ostal 

Que ai fag m' a esmes.

G. Riquier: Selh que sap. 

Ou dira: Cet hôtel que j'ai fait m'a ruiné. 

Part. pas. Anatz a la cort, si es esmis, 

E preiatz la reina que vos vestis. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 88. 

Allez à la cour, si vous êtes ruiné, et priez la reine qu'elle vous vêtisse.

19. Entremetre, v., lat. intermittere, entremettre, tenter, mêler, essayer, placer.

Mal ensenhat, vilas e mal apres 

M' an ab mentir aitan aut entremes, 

Que fan cuiar que la genser del mon 

Mi tenha gai, jauzen e deziron.

Bertrand de Born: Quan la novella. 

Mal élevés, vilains et mal appris m'ont avec le mentir si haut placé, qu'ils  font croire que la plus belle du monde me tienne gai, joyeux et désirant. Pus tan mi fors' amors que mi fai entremetre 

Qu' a la gensor del mon aus ma chanso trametre.

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Puisque l'amour me force tant qu'il me fait tenter qu'à la plus belle du monde j'ose transmettre ma chanson.

Entremetre n' aug cent pastors.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

J'entends s'en entremettre cent pasteurs.

Qui no s' entremet d' amar,

Non pot esser valens ni pros. 

Raimond de Miraval: Selh que no vol. 

Qui ne se mêle d'aimer, ne peut être vaillant ni preux.

Per febre lo sol home sancnar, 

Mas qui be o no sap far, 

No s' en deu per re entremetre.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Pour fièvre on a coutume de le saigner, mais qui ne sait pas bien le faire, ne doit pour rien s'en essayer.

M'es bon e belh hueymais qu' ieu m' entremeta 

D' un sirventes per elhs aconortar.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn. 

Il m'est bon et beau désormais que je m' essaie d'un sirvente pour les encourager. 

Part. pas. Pois entremes me soi de far chanso. 

Pierre d'Auvergne: Pois entremes. 

Puisque je me suis mêlé de faire chanson.

Si neguna s' es de m' amor entremessa. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Si nulle s'est de mon amour entremise. 

CAT. Entremetrer. ESP. Entremeter. PORT. Entrameter. IT. Intramettere.

(chap. Entremetre, entremetres, entreficá, entreficás.)

20. Esdemetre, v., abandonner, confier, déployer.

Pus alhors non aus mon fin cor esdemetre, 

Ben deuria mos sens subtils en lai esmetre. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Puisqu' ailleurs je n'ose abandonner mon fidèle coeur, je devrais bien manifester là-bas mes connaissances délicates.

Part. pas. Las golas grans et esdemessas. V. de S. Honorat. 

Les gueules grandes et déployées.

21. Esdemessa, s. f., effort, élan, déploiement.

De chantar farai 

Una esdemessa.

Tomiers et Palazis: De chantar.

De chanter je ferai un élan.

Per lieys amar no feira un' esdemessa.

Albert de Sisteron: En amor truep. 

Pour l'aimer je ne ferais pas un effort.

22. Entrometre, v., lat. intromittere, introduire.

Comanda a la matrona que entrometa lo sieu det.

Trad. d'Albucasis, fol. 32.

Commande à la matrone qu'elle introduise le sien doigt.

Fig. Entromet gaug e leticia. Trad. d'Albucasis, fol. 66. 

Introduit joie et gaîté. 

CAT. Entrometrer. ANC. ESP. Intrometer. ESP. MOD. Entrometer.

PORT. Intrometter. IT. Intromettere. (chap. Entrometre : entreficá.)

23. Entromes, Intromes, s. m., sonde.

Am entromes cayrat. 

La forma de intromes petit.

Trad. d'Albucasis, fol. 32 et 26. 

Avec sonde carrée.

La forme de petite sonde. 

IT. Intromesso.

24. Intromissio, s. f., lat. intromissio, intromission, introduction. 

Per que es fayta intromissio de lur. Trad. d'Albucasis. fol. 43.

Par quoi est faite l' intromission d'eux. 

PORT. Intromissão. (ESP. Intromisión.) IT. Intromessione. 

(chap. Intromissió, intromissions.)

25. Malmetre, Marmetre, v., imposer, déplacer, déranger, maltraiter. 

En las penas d'ifern, las cals non pot pessar 

Cor, ni boca retraire, ni 'ls huelhs adesgardar..., 

Aquelas deu marmetre, establir e donar... 

A vos autres heretjes.

Izarn: Diguas me tu. 

Dans les peines d'enfer, lesquelles le coeur ne peut penser, ni la bouche raconter, ni les yeux voir..., celles-là il doit imposer, établir et donner... 

à vous autres hérétiques.

M' a marmis, que m fo dolsana.

B. Martin: Bel m' es. 

Elle m'a maltraité, vu qu'elle me fut douce.

Part. pas. 

Fig. Pretz es estortz, qu' era guastz e malmes. 

Aimeri de Peguilain: En aquelh. 

Mérite est délivré, qui était endommagé et maltraité. 

ANC. FR. Qui sa fame li a maumise. Roman du Renart, t. II, p. 162.

- Assigner.

Els quals dichs deniers avia donats e marmes.

Tit. de 1240. DOAT, t. CXL, fol. 137. 

Auxquels dits il avait donné et assigné deniers. 

CAT. Malmetrer. ANC. ESP. Malmeter. IT. Malmettere. (chap. Malmetre: malmetixco o malmetixgo, malmetixes o malmets, malmetix o malmet, malmetem, malmetéu, malmeten; malmés o malmetut, malmesos o malmetuts, malmesa o malmetuda, malmeses o malmetudes.)

26. Prometre, v., lat. promittere, promettre.

Si res prometetz, atendetz lo. Philomena. 

Si vous promettez quelque chose, tenez-le.

So que m promes, er m' estrai.

P. Raimond de Toulouse: Us novel.

Ce qu'elle me promit, maintenant elle me l' arrache.

A lei de mal deutor 

Qu' ades promet, mas re non pagaria.

Folquet de Marseille: Sitot me. 

A la manière de mauvais débiteur qui toujours promet, mais ne payerait rien.

- Assurer.

Ie us prometi, so dix K., qu' elha l'aura per marit. Philomena. 

Je vous promets, ce dit Charles, qu'elle l'aura pour mari.

Substantiv. No m sap bo prometre ses aver. 

G. Faidit: Tug cilh. 

Ne m'est agréable le promettre sans avoir. 

El prometre m' es gen. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi.

Le promettre m'est agréable. 

Part. pas. Del rey en la ley promes.

P. Cardinal: Vera vergena. 

Du roi promis dans la loi. 

Subst. Lo senhor non tarza lo sieu promes. 

Trad. de la 2e Ép. de S. Pierre. 

Le Seigneur ne tarde pas la sienne promesse. 

CAT. Prometrer. ESP. Prometer. PORT. Prometter. IT. Promettere.

27. Promessa, s. f., promesse.

El prometre m'es gen, e fos falsa 'l promessa.

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Le promettre m'est agréable, et fut fausse la promesse.

Aus, tu que cantas tas messas, 

E fas a Dieu tas promessas.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Écoute, toi qui chantes les messes, et fais à Dieu tes promesses.

CAT. ESP. Promesa. PORT. IT. Promessa. (chap. Promesa, promeses.)

28. Promessio, Promissio, s. f., lat. promissio, promesse, assurance, promission.

La promessio qu' el reis fes al comte et a lui de rendre so qu' avion perdut. V. de Raimond de Miraval.

La promesse que le roi fit au comte et à lui de rendre ce qu'ils avaient perdu.

Loc. Los metra en terra de promissio. Liv. de Sydrac, fol. 119. 

Les mettra en terre de promission.

ANC. CAT. Promessió, promissió. ESP. Promisión. PORT. Promissão. 

IT. Promessione. (chap. Promessió, promessions.)

29. Prometeire, Prometedor, s. m., prometteur, qui promet, garant. 

Non es tengutz lo prometeire. Trad. du Code de Justinien, fol. 92. 

Le prometteur n'est pas tenu. 

Jhesus es fatz prometeire del melhor testament.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux. 

Jésus est fait garant du meilleur testament. 

Prov. Prometres taing a bon entendedor, 

Et atendres a bon prometedor.

B. Zorgi: Mal aia cel. 

Le promettre convient à bon soupirant, et le tenir à bon prometteur.

ANC. CAT. ESP. Prometedor. PORT. Promettedor. IT. Promettitore. 

(chap. Prometedó, prometedós, prometedora, prometedores.)

30. Comprometre, v., lat. compromittere, compromettre, engager.

Se compromesero amigablamen. Tit. de 1270, de la famille Gasc. 

(chap. Se van comprometre amigablemen.)

Se compromirent amiablement.

Part. pas. E 'l sagrestan si son mantenent compromes,

Que lur dones evesque cal que mais li plagues. 

V. de S. Honorat.

Et les sacristains se sont maintenant compromis, qu'il leur donnât un évêque, celui qui plus lui plairait.

CAT. Comprometrer. ESP. Comprometer. PORT. Comprometter. 

IT. Compromettere. (chap. Comprometre.)

31. Compromes, s. m., lat. compromissum, compromis. 

Sotz la pena contenguda el compromes.

Tit. de 1269. Arch. du Roy., M. 872. 

Sous la peine contenue au compromis. 

Lo dich compromes, e lo poder que las dichas partidas nos an donat.

Titre de Périgueux de 1276. 

Ledit compromis, et le pouvoir que lesdites parties nous ont donné.

ANC. CAT. Compromes. ESP. Compromiso. PORT. Compromisso. 

IT. Compromesso. (chap. Compromís, com lo de Casp, Caspe, compromisos.)

32. Emprometre, Enprometre, v., promettre. 

Empromet a lor lo guiardon. Doctrine des Vaudois.

Promet à eux la récompense.

Lor enpromes lo regne celestial. La nobla Leyczon. 

Leur promit le royaume céleste. 

IT. Impromettere.

33. Empromession, s. f., promesse, promission.

Ham las empromessions... en despreziament. La nobla Leyczon.

Ont les promesses... en mépris.

Loc. Hereteron la terra de l' empromession. La nobla Leyczon.

Héritèrent de la terre de la promission.

34. Prometensa, s. f., émission, prononciation.

Per la prometensa de la oration en la qual dizon: Senher, perdona a nos.

Regla de S. Benezeg, fol. 32.

Par l' émission de l'oraison dans laquelle ils disent: Seigneur, pardonne à nous.

35. Repromissio, s. f., lat. repromissio, engagement mutuel, promesse réciproque.

Car aquesta repromissio es a vos e a vostres filhs.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 2.

Car cet engagement mutuel est pour vous et pour vos fils.

Temps de repromissio. Eluc. de las propr., fol. 128. 

Temps de promesse réciproque.

ESP. Repromisión. IT. Repromissione.

36. Remissio, s. f., lat. remissio, rémission.

Per remissio de mos peccatz. Liv. de Sydrac, fol. 131. 

Par rémission de mes péchés. 

Remissio e perdo de peccatz. V. et Vert., fol. 5. 

Rémission et pardon de péchés.

CAT. Remissió. ESP. Remisión. PORT. Remissão. IT. Remissione.

(chap. Remissió, remissions dels pecats.)

37. Remissiu, adj., lat. remissivus, rémissif, qui relâche, qui décroît.

Remissivas coma: pauc e pauc. Leys d'amors, fol. 100.

(chap. Remissives com: poc a poc.)

Rémissives comme: peu à peu.

(chap. Remissiu, remissius, remissiva, remissives.)

38. Sobremetre, v., lat. supermittere, élever, surmonter, dominer.

Pueys faziatz als menutz donadors 

Creisser lurs dons, quant auzian parlar 

Del vostre fait cum era sobremes.

Aimeri de Peguilain: Anc non. 

Puis vous faisiez aux menus donneurs croître leurs dons, quand ils entendaient parler de votre fait comme il était élevé.

39. Sobmetre, Sotzmetre, Sosmetre, v., lat. submittere, soumettre, subordonner.

S' era vengut sobmetre a la gleysa. Chronique des Albigeois, col. 6. 

S' était venu soumettre à l'église. 

Part. pas. On plus li suy sers e sosmes, 

Adoncx mi fai piegz. 

G. Hugues d' Albi: Quan lo braus.

Où plus je lui suis esclave et soumis, alors elle me fait pire.

Tota creatura es vana de se, e sosmes' a sa vanetat. V. et Vert., fol. 40.

Toute créature est vaine de soi, et soumise à sa vanité. 

Substantiv. En governar clerzia e trastotz sos sosmes. V. de S. Honorat. A gouverner le clergé et tous ses subordonnés.

Dels sotzmes e dels vezis 

Malanans, paubres e mesquis, 

A dolor e compascio.

Brev. d'amor, fol. 21. 

Des subordonnés et des voisins souffrants, pauvres et mesquins, il a douleur et compassion. 

CAT. Sometrer. ESP. Someter. PORT. Sometter. IT. Sottomettere. 

(chap. Sometre; so : sub : sous : sotto : sota : suso + metre.)

40. Submission, s. f., lat. submissionem, soumission.

Obligations, submissions. Tit. de 1384. Arch. du Roy., K. 52.

Obligations, soumissions.

CAT. Submissió. ESP. Sumisión. PORT. Submissão. IT. Sommissione, sommessione. (chap. Submissió, sumissió.)

41. Emissio, s. f., lat. emissio, émission, éjection, évacuation.

Emissio del brac de la plaga. Trad. d'Albucasis, fol. 43. 

(chap. Emissió, evacuassió del pus de la ferida : llaga : plaga.) 

Émission du pus de la plaie.

ESP. Emisión. PORT. Emissão. IT. Emissione. 

(chap. Emissió, emissions : evacuassió, evacuassions.)

42. Emissius, adj., émissif, productif.

Algus so de votz emissius.

Eluc. de las propr., fol. 45. 

Aucuns sont émissifs de voix.

(chap. Emissiu, emissius, emissiva, emissives : productiu, productius, productiva, productives; que emitixen; v. emití : produí.)

43. Immission, s. f., lat. immissionem, envoi, mise.

Immission de possession. Statuts de Provence. BOMY, p. 7.

Envoi en possession.

44. Intermissio, s. f., lat. intermissio, discontinuation, interruption. 

Dieu vezent ses intermissio. Eluc. de las propr., fol. 9.

Voyant Dieu sans interruption. 

CAT. Intermissió. ESP. Intermisión. PORT. Intermissão. IT. Intermissione.

(chap. Intermissió, intermissions : interrupsió, interrupsions, del v. interrompre o interrumpí.)

45. Endemes, adj., fixé, établi. 

S'ieu fos tan savis en amar 

Com soi en autres faitz cortes,

No m fora tant aut endemes.

Izarn Marquis: S'ieu fos. 

Si j'étais si sage en aimer comme je suis en autres faits courtois, je ne serais si haut établi.

46. Endemes, Endemis, adv., sur-le-champ.

Viatz et endemes son vengut a Murel. Guillaume de Tudela. 

Aussitôt et sur-le-champ ils sont venus à Murel. 

A trayta l' espaza, vas luy venc endemis.

Roman de Fierabras, v. 355. 

A tiré l'épée, vers lui vint sur-le-champ.

47. Endemessa, s. f., limite, division, borne.

La qual estrada devesis entro en la endemessa de Bessac.

Tit. de 1248. DOAT, t. CXXXVII, fol. 236. 

Laquelle route sépare jusqu'à la limite de Bessac. 

Si neguna s'es de m'amor entremessa,

Entenda s' en autrui, qu' ieu sec dreita endemessa. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

Si nulle s'est de mon amour entremise, qu'elle s'entende en autrui, vu que je suis la droite limite.

48. Remetre, v., lat. remittere, remettre, rendre, pardonner. 

Remet so que nos te devem

Quo nos als autres remetem.

Remet lo y de bon coratge.

Brev. d'amor, fol. 104 et 71. 

Remets ce que nous te devons comme nous remettons aux autres.

Le lui remet de bon coeur. 

CAT. Remetrer. ESP. Remitir (redimir). PORT. Remittir. IT. Remittere.

(chap. Remetre, remití, redimí, perdoná.)

49. Trametre, v., lat. transmittere, transmettre, envoyer. 

A la gensor del mon aus ma chanso trametre. 

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi. 

A la plus belle du monde j'ose ma chanson transmettre.

Messatge trametrai fizel.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

J' enverrai message fidèle.

El trametia los breus ultra la mar. Poëme sur Boèce. 

Il transmettait les lettres outre la mer.

- Ménager, moyenner.

Prec Dieu que m sia guit,

E que trameta breumen

Entr' els reys acordamen.

Peyrols: Quant amors. 

Je prie Dieu qu'il me soit guide, et qu'il ménage bientôt accord entre les rois.

ANC. CAT. Trametrer. CAT. MOD. Transmitir. ESP. Transmitir, trasmitir. PORT. Transmittir. IT. Tramettere, trasmettere. 

(chap. Transmití: transmitixco o transmitixgo, transmitixes, transmitix, transmitim, transmitiu, transmitixen; transmitit, transmitits, transmitida, transmitides. Transmetre.)

50. Trames, s. m., cours, flux d'eau.

Trames es la partida del fluvi de la font plus drech entro mar corrent.

Eluc. de las propr., fol. 152. 

Le cours est la partie du fleuve de la fontaine plus directement jusqu'à la mer courant.

51. Retrametre, v., renvoyer, retransmettre.

La lutz... retramet per accio reflexiva. Eluc. de las propr., fol. 150.

La lumière... renvoie par action réflective.

52. Reiretrametre, v., renvoyer.

Lo cals ieu t' ai reiretrames.

Trad. de l'Épître de S. Paul à Philémon. 

Lequel je t'ai renvoyé.

(chap. Enviá, reenviá; transmití, retransmití.)

martes, 9 de abril de 2024

Nosaltres sols! La Catalunya espanyola. 1932.


Nosaltres sols!

Publicació adherida a la unió catalanista.

20 cts.

Any II – Núm. 72 – Barcelona, dissabte dia 20 d'Agost de 1932.

Redacció i administració: Canuda, 14, pral.

El Renaixement de la Catalunya vuitcentista.

LA CATALUNYA ESPANYOLA.

LA CATALUNYA ESPANYOLA.


Amb la sublevació del general Sanjurjo s'ha escrit un capítol més d'història d'Espanya. Amb la sublevació del general Sanjurjo, i la sensació popular que els jets han promogut, Catalunya s'ha escrit ella mateixa unes pàgines més de la seva més vergonyant submissió.

Qui és el general Sanjurjo, per a nosaltres catalans? Un general espanyol, del més clàssic espanyolisme, servador fervent de la casta i de la unitat espanyola. Naturalment, si el seu temperament no exacerbés aquest patriotisme tirànic, ja fóra ell de si, per concepció personal, un enemic de les aspiracions nacionals de Catalunya. Tot això va sense dir, i està perfectament entès per a la majoria dels catalans conscients. Però, no per ésser, com a catalans, enemics irreconciliables d'aquests senyors militars que propugnen encara per un règim de privilegi, per no dir de lladronici, com era durant la seva dictadura, que anà de 1923 a 1930, haguem d' enlairar i posar tan alts els seus successors, l' actitud dels quals referent a Catalunya és prou recent i tota tendra encara per a ésser tan excessivament oblidadissos.

Els diaris catalans, de l' Entente esquerrana – L' Opinió i La Publicitat -, s'han esforçat, aquests dies, amb motiu de la sublevació de Sevilla i dels de Madrid, a voler-nos convèncer que l'oposició que experimentava l'Estatut de Catalunya al Parlament espanyol era una reminiscència d'aquest extens front que maniobrava contra la República. Que la campanya contra l'Estatut era un pla monàrquic per a obstaculitzar la República i aixecar, en nom d'un sentiment espanyol, la impopularitat contra ella. És evident, diem nosaltres, que les masses populars de les capitals espanyoles més significades, s'han posat aquests dies, al costat de la República. Tot Madrid – per exemple -, ha vibrat unànime quasi en l'adhesió al règim. Desitjaríem saber si hi ha algú que s'atrevís a sostenir-nos que aquest mateix Madrid, passat ço passat, s'aixecaria, amb la meitat d'aquest entusiasme palesat pel règim, a favor del nostre Estatut. Fa tres setmanes – hem de recordar-ho, catalans, i no esdevenir uns badocs idiotitzats de L'Opinió i de La Publicitat – que tot Madrid i tot Espanya s'aixecava contra Catalunya. No era la minoria parlamentària “cavernícola” l'enemiga de Catalunya, no eren solament Fanjul ni Royo Villanova. La caverna era tot Espanya. Els cavernícoles eren la majoria dels ciutadans espanyols, fossin monàrquics, fossin republicans

¿És monàrquic l'ambaixador espanyol a Praga, que féu retirar la nostra ensenya, vexada, ultratjada, befada i traïda? ¿És monàrquic aquest senyor Governador civil de València, que féu retirar la bandera valenciana dels Jocs Florals llevantins?... I en agraïment a tot això, grups de catalans – de catalans senyors! - fa una setmana exigien que es posés una bandera que simbolitza encara no solament la tradicional subjugació, sinó l'espiritual solidaritat amb aquestes ofenses a la nostra, de bandera. Fa catorze anys que, per Catalunya, repercutí el crit de Guimerà:
L' ÁNIMA ÉS MEVA!

A l'eco d'aquest gran crit, la joventut catalana de 1918 a 1923, s'arborà de patriotisme. Ha calgut un altre crit, ha calgut la veu de la més gran traïció històrica, després de la del Compromís de Casp, perquè avui hàgim de registrar l'actual degeneració nacional, l'absència total de sentiments nacionalistes en l'actual i novíssima generació catalana.

De qui és, aquesta obra? A qui es deu aquest funest treball de desnacionalització catalana? Aquí teniu l'obra de l'Esquerra! Tenim al davant ço que ha emparat Macià! Aquí podem tristament repetir allò que “els coneixereu per les seves obres”. I la seva obra és aquesta: ULTRA LA TRAICIÓ, HAN ROBAT A LA JOVENTUT LA SEVA ÁNIMA NACIONAL!

Ja poden editar fullets, tots els professionals de la menjadora, sobre si Macià no ha traït. La Història d'aquests temps serà implacable. No serà la història que escriu a sou de l'actual Generalitat el senyor Ferran Soldevila. La veritat té fonts insospitades, i triomfa sempre en definitiva.

Si recollíem totes les notes polítiques de Catalunya en aquestes dues setmanes darreres, podríem fer un florilegi del nostre decaïment nacional. Catalunya ha estat, per voluntat pròpia, la “provincia” submisa i lleial. Explotant l'odi popular als nostres tirans, els polítics de Catalunya han fet ajupir l'esquena als nous detentors de la seva llibertat. I com en altres ocasions s'encengué la protesta contra aquest col-lectiu vinclament d'esquenes, ara, tot ha anat com una seda i tots els catalans entrem pacíficament a la cleda.

La Catalunya vuitcentista, desnacionalitzada, afeblida, amb absència completa de tota reconeixença pròpia, lligava la seva vida política a la política de la península. I no obstant i això, hi hagué moments que el geni de la raça guspirejava per entre les cendres. Aquells catalans de llavors havien perdut la consciència nacional, darrera els anys d'extermini que seguiren a 1714. No sabien ben bé ço que eren. Malgrat estar submergits, sorgien en la desnacionalització més pregona, de tant en tant fets de dignitat catalana que els honoren. Moltes de les seves gestes són molt més dignes que les dels catalans d'avui, després de quaranta anys de catalanisme, amb les seves Assemblees, els seus mítings, els seus discursos, els seus llibres, les seves Conferències Nacionals, etc.

El moment polític d'ara, a la nostra terra, evidencia un dels moments històrics més penibles i lamentables. Durant aquests darrers quinze anys, una gran massa catalanista es mantenia protestatària a tot intent d'intromissió a la política del poder de l'Estat. Aquesta protesta, és veritat que, per massa temps, romangué ineficaç i féu ben poc de reconstructiu en sentit nacional. Però aquesta servava la dignitat del nostre moviment nacionalista. Quan a còpia de desil·lusions i de desenganys, aquesta protesta començava a dibuixar tot un pla d'acció, vingué prematurament el cop d'Estat militar de 1923. Semblaria que les presecucions i la reacció d'aquest temps dictatorial haurien d'haver fet reflorir l'ànima nacional dels catalans. Així va ésser. Aquells, encimbellats, pel moment, a la més alta de les nostres jerarquies ciutadanes, no volgueren o no capiren el valor patriòtic contingut en servar aquella tensió nacionalista i, porucs de l'esdevenidor, abandonaren l'oportunitat que tenien entre mans i arrossegaren amb la seva influència tot el poble català a l'abjecció més vil. No té explicació lògica l'actitud de Macià i de Gassol. Però és encara més estranya la conducta dels homes del Partit Catalanista Republicà (de República espanyola), que feia poc que es juramentaren també, en Conferència Nacional, declarant la guerra moral a Espanya. És evident que aquests homes han traït també els principis nacionalistes que deien defensar. Quan la proclamació de la República Catalana, s'acostaren a Macià, no aconsellant-li el manteniment de la República Catalana, sinó la transigència. En el fons, sols existia el desig de captar-se la confiança, per a no ésser acabats d'expulsar de la Generalitat, pels nous arribats i més sortosos de l'Esquerra Republicana de Catalunya. Per aquests senyors fou tret a empentes el senyor Regassol, de la Generalitat. Les campanyes de La Publicitat contra l'Esquerra sols han estat inspirades pel despit polític, no per un ideal recte i patriòtic. Fa quatre dies que La Publicitat atacava de front l'Esquerra. L'atac s'ha anat emmudint d'una manera estranya: l'Entente esquerrana, en vistes a les futures eleccions, es va concretant.

El senyor Feliu Elies s'esgota, bo i distraient els càndids lectors amb caricatures referents a Royo Villanova; en uns moments que molts patriotes desitjarien veure d'ell una tanda de caricatures referents al resultat de l'Estatut, que podrien fer joc amb aquelles publicades en les hores felices del plebiscit. El Partit Catalanista Republicà tenia encara una gran missió a fer: servir l'ideal nacionalista català. Per a realitzar aquesta tasca, no calia abdicar de cap trajectòria política. Havia solament de fer el sacrifici – si per als seus homes era un sacrifici – de no col-laborar a la política de l'Estat. Tenim entès que va ésser per aquest motiu, que comença així: “Recordeu uns mo-n'anaren de la Lliga. Amb motiu de fer deu anys de la catalanització de La Publicitat, aquest diari reprodueix la plana central del número d'aquella data. Precisament s'hi pot llegir un article de Josep M.a Pi i Sunyer, dedicat a demostrar els avenços del catalanisme i que comença així: “Recordeu uns moments en passar. No cal elevar-se massa. Escollim com a terme de comparació els dies que – sota un eixorc provincianisme i endemà natural d'una repressió sagnant – la terra catalana havia perdut consciència d'ella mateixa. Reduïm l'anàlisi a un període de vint-i-cinc, de trenta anys. Són iguals els homes? Porta, el bategar dels cors, la mateixa duresa? Ah! com ha deixat rastre el temps que ha passat!”

Doncs, bé. Estem en retrocés nacional. La Publicitat fou filla d'aquella Conferència Nacional tan famosa. Cal rellegir tots els acords presos llavors i comparar-los amb la trista actualitat present. ¿És que les minses concessions que es fan amb motiu d'aquest Estatut reduidíssim són prou sòlides per a recolzar-hi tota una política de renunciament nacionalista?

¿És que la forma de govern republicana adoptada en aquella Conferència del 1922 es referia a una forma de govern espanyola? ¿Per què l'oportunisme immoral condemnat tantes voltes, quan ha estat exercit per homes de la Lliga, ha de continuar ara impermeabilitzat per un canvi de règim en l'Estat que té Catalunya encara ben lligada? ¿Per què prolongar aquest engany fet als bons catalans, girant d'una manera fantàstica els discos en què la República tan aviat pot ésser la Catalana com l'Espanyola, que l'Estatut és una derrota vergonyant i poc després en resulta una Autonomia; que el plet nacional català no és una qüestió de règim i que ara el senyor Azaña és per a Catalunya un novell cavaller Sant Jordi?...               

Tot això és l'única i més eficaç manera de fer perdre el cap a la nostra gent. Tot això és sumar els catalans en pro del provincianisme espanyol, com si fossim en els temps de la “jamància”, de les barricades al carrer de Ponent i de les parades de “milicianos”. Que el senyor Royo i Villanova no s'esforci a retreure textos històrics per a provar l'espanyolisme dels catalans. Els senyors Macià, Gassol, Nicolau d'Olwer, Bofill i Mates, Martí Esteve, L'Opinió i, sobretot, La Publicitat, han fet ço que les “Uniones Patrióticas” no pogueren mai assolir. Com el nou règim ha donat a Catalunya tot ço que la nostra Pàtria té dret i per justícia, a obtenir, és qüestió de demanar el cap de Sanjurjo i posar-nos al coll les cadenes voluntàries per a estar més relligats a la República. No res de “Segadors”! Ara és l'hora del “Gloria a España”!


Pàgina 2.

Batecs.

Aquests dies, tots els que som nacionalistes hem passat unes hores amargues en llegir els diaris catalans. Han portat a cap una campanya espanyolista i han comès els contrasentits més monstruosos. Més humiliació, no es pot demanar; més renunciament, no és possible; més inconsciència, no existeix. A vegades hem de rellegir les paraules de la nostra premsa diària, més d'una vegada, perquè tenim por d'ésser víctimes d'al·lucinacions. El mal que estan fent a Catalunya els homes dels partits polítics catalans, és d'aquells que deixen rastre per temps. Estan portant a cap una tasca desnacionalitzadora tan gran, que ni portada pels nostres opressors no seria de tanta eficàcia. L'obra anticatalana que ha fet tota la vida un Lerroux, la que fa un Maura, la del mateix Royo, la de l' Alba i els seus satèl·lits, no ha fet tant de mal a la nostra causa com l'actuació d'un any i mig ençà dels nostres polítics.

Les lleis d'excepció vigents en ple règim demòcrata (?) que vivim, ens priven d'ésser més explícits en les nostres manifestacions; però els nostres lectors ja poden comprendre cap on dirigim els nostres trets.

Cal només comparar els diaris d'avui amb els del temps de pre-república, i copsareu tot seguit la diferència d'esperit que hi ha d'aleshores amb ara. Una reculada enorme. Si els mateixos que avui fan estampar, amb les lletres més grosses, uns visques que són una negació nacional, haguessin vist estampats uns altres visques en els diaris contrincants, haurien posat el crit al cel, s'haurien estripat les vestimentes, i de mals catalans i traïdors els haurien omplert les oïdes.. I hem de reconèixer que aquella gent, malgrat ésser intervencionistes i haver donat ministres als governs, no descendiren a victorejar una forma de govern contrària a reconèixer la nostra personalitat.

Avui contemplem uns espectacles que ens fan abaixar la cara de vergonya; avui veiem com la majoria de catalans es comporten com si fossin fills del Guadalquivir o del Manzanares; hem vist unes desfilades i hem sentit uns crits que ens han posat al nivell de “provincia” de quarta classe. Fa poques setmanes que fou expulsat de la minoria catalana el Dr. Dolcet per haver dit que per a ell era primer la República que l'Estatut; ara el senyor Companys ha dit que primer era la República que tot – i en aquest tot hi va comprès Catalunya i la seva dignitat -, i ni Macià ni ningú no ha tingut una paraula de protesta ni li han posat els peus a rotllo. Fa pocs dies que Rovira i Virgili deia, en un editorial de La Publicitat, que havia fet més mal a Catalunya el regionalisme que el mateix centralisme; malgrat això, La Publicitat d'aquests dies és “provinciana” i àdhuc en una crònica de Tarragona llegim que: “Als edificis públics i a gairebé totes les cases comercials, centres i entitats onejaren les banderes nacional i catalana.” No dèieu que ens havíem de nomenar catalans nacionals?

Estelada

Ahir, avui i sempre, els que es diuen nacionalistes solament poden cridar: Visca Catalunya!, i com a republicans, Visca la República Catalana! No podem victorejar de cap manera qui no reconeix la nostra personalitat ni ha acatat la voluntat del nostre poble; no podem fer la ploranera per fets dels quals en som estranys.

Cataluña ha sido independiente entre las 19:39:44 y las 19:39:52 del 10-10-2017

A tots aquests senyors que es diuen deixebles de Prat de la Riba i que en volen ésser els continuadors els hem de recordar que en la “Doctrina Catalanista” hi ha ben explicat el que som.

catalanismo: fanatismo, victimismo, arrogancia, hipocresía y castellanofobia

Els farem esment del començament, per si és que ho tenen oblidat: “La Pàtria. - Quin és el deure polític més fonamental? Estimar la Pàtria. - Quina és la Pàtria dels catalans? CATALUNYA. - Té algun fonament la distinció entre pàtria petita i pàtria gran? No cap; l'home té una sola Pàtria, com té un sol pare i una sola família.” Ens sembla que això no deixa lloc a dubtes. Per què, doncs, aquest confusionisme pertorbador de què fan gala els nostres diaris i els nostres homes públics?

Si Catalunya és la única Pàtria nostra, l'hem de voler i estimar fins a obtenir la seva completa llibertat; no podem victorejar cap poble que no ens reconegui la personalitat; no el podem ajudar ni estimar; no podem sentir els seus contratemps ni els seus dolors; no podem sentir ni els seus neguits ni les seves alegries.

Catanazis

Obrar d'altra manera, és covardia, baixesa o conveniència personal.

Per tant, nosaltres, que solament ens mou l'amor a la nostra Pàtria esclava, tenim el deure de recordar a tots els catalans que solament com a catalans devem comportar-nos i que cal reflexionar sobre el comportament dels polítics; no hi ha que fixar-se en el nom dels homes, sinó en els seus fets; saber judicar serenament per a poder distinguir tots els fingiments i maquiavelismes. Ara mateix, per voler justificar la incomprensible actitud d'aquests dies, fan la mar d'alegrois perquè s'han aprovat dos articles administratius de l'Estatut espanyol; ho presenten com una victòria, i ja no parlen de la llengua i de l'ensenyament.

La qüestió, per a ells, és l'administració, i tota la resta quatre sentimentalismes passats de moda dels fanàtics del tot o res. Hem de tenir presents tots aquests homes i partits que posen el nom de Catalunya a un nivell vergonyós; ens hem de recordar sempre de la seva actitud d'ara, i quan vinguin a parlar-nos de la llibertat de Catalunya, els hem de dir que són els nostres Judes, que per un fals petó de concòrdia s'han venut la Pàtria. Pitjors que Judes, puix diuen que Judes, dominat pels penediments, es va penjar, i ells, sense penediments i sense consciència, esperen assaborir amb tota fruïció el seu mancament i la seva covardia.

                            SOLUS.

Piden colaboración ciudadana para denunciar “los crímenes de Lluís Companys”

PATRIOTES!

Demanem, insistentment, el màxim d'esforç en pro de la nostra publicació. Demanem als subscriptors que no s'endarrereixin en el pagament dels seus rebuts així que aquests siguin vençuts. Demanem als nuclis de patriotes de fora la fórmula de trametre en paquets del nostre periòdic, que podrien liquidar mitjançant recader setmanalment. Demanem que es cerquin subscripcions i es propagui NOSALTRES SOLS!
Demanem subscripcions en quotes voluntàries o donatius mensuals. El nostre periòdic és per a la Pàtria. Mercès a l'ajut de bons patriotes, el nostre periòdic té gairebé vida econòmica assegurada. Cal un esforç més. Cal augmentar el seu tiratge, per a la propaganda. Cal sobrepassar els obstacles de tota mena, que sembren al nostre pas. Malgrat la crisi econòmica actual, us demanem, patriotes, una vegada més, el vostre ajut humil.

LA PAGESIA ESTA ALERTA.


En iniciar-se, l'estiu darrer, el conflicte referent a limitar la part que, segons pacte o contacte, corresponia al propietari, demanàrem l'opinió a un dels homes que, dintre la nostra pagesia, ha mostrat més capacitat, ensems que un insuperat esperit de justícia.
La seva resposta fou una crítica severíssima per a tots els qui intervingueren en el Pacte de la Generalitat, el qual, en el fons, no tingué altre resultat efectiu que torpedejar d'una manera infame LA PARAULA, així destruint, en uns moments, tot el prestigi que al llarg dels segles havia tingut en la nostra ruralia. D'aquella admonició en sortia malparada la catalanitat de Macià, l'honorabilitat de Companys i l'Aragai, la cupiditat del tres vegades funcionari i president de la Unió de Rabassaires, Riera, i també l'estultícia dels representants de l'Institut de Sant Isidre.
Aquell pagès intel·ligent i patriota ens deia que no era català aprofitar la vaguetat d'un decret, interpretar-lo capciosament i, a base d'aquesta insinceritat, dividir el poble català en els moments en què calia es mostrés més unit, tant més, quan de Madrid poca cosa podíem esperar-ne de bo.
Demés, la part en litigi, per bé que en alguns casos era força raonable en conjunt resultava negligible, sobretot pel que es refereix a la producció vitícola, afectada per qüestions de més importància, que danyen primordialment els rabassaires i parcers i també els propietaris.
Hi ha la desgravació del tribut de consums, que representa, per als nostres vins, un 40 per 100 del valor del producte. Ultra el facilitar la sortida de vins de forta graduació que es produeixen, en sa major part, fora de Catalunya, puix que l'aigua hi és incorporada dintre la ciutat.
Hi ha el problema greu de la sofisticació que allarga la collita en un 30 per 100 almenys, ço que motiva un sobrant que pesa damunt el preu de venda en una proporció incalculable. Hi ha la tolerància per fabricar vinagres, amb productes no vínics. Hi ha l'encapçalament de licors amb alcohols industrials. Hi ha la imposició d'uns drets a l'exportació de les matèries tartàriques. Hi ha uns drets pohibitus (prohibitius) a la importació de sofre i adobs.
És a dir, la producció vitícola és la més perseguida pels governs de la Monarquia i pels de la República, perquè és la producció que, en l'agricultura catalana, té més importància.
Aquest és el panorama actual.
Ara vegem què han fet els homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya per a remeiar aquesta situació. Pensem que governen la majoria dels nostres Ajuntaments la Generalitat i tenen, encara, gairebé tota la representació parlamentària.
La seva actuació s'ha limitat a promoure un greu conflicte amb els propietaris, en virtut del qual s'ha donat a comprendre al Govern de Madrid que nosaltres, no solament acceptem llurs decrets en el que diuen, sinó que els interpretem de la manera que més puguin afavorir els nostres designis polítics.
S'ha de tenir present que, en la majoria dels casos, la part en disputa no representa més d'un 10 a un 20 del valor de la producció, quantitat fàcilment recuperable, només cooperant en la venda i en la compra de matèries i elements indispensables per a portar a bon terme la producció. Els propietaris, en sa major part, han pecat per absentisme, han pecat negligència i han pecat, com els altres, en no deixar la representació a pagesos autèntics.
Pecaren també pel fet que, quan tingueren influència, no posaren més interès en la solució de totes aquelles qüestions exposades anteriorment, que fan de la viti-vinicultura la Ventafocs de la producció agrària.
A base d'aquell famós decret de l'onze de juliol de l'any passat ampliat el 6 d'agost, aclarit el 10 de setembre i acabat d'esclarir el 31 d'octubre, han passat pels jutjats de Catalunya tota mena de gent demanant revisió de contractes. Els jutges els han fallat gairebé tots en contra, la majoria perquè la part de fruits que percebia el propietari no havia sofert augment d'ençà de l'any 1914, altres perquè les demandes no reunien els requisits previstos pel decret, com aquelles que, patrocinades pel diputat de l'Esquerra senyor Palacín, en què els parcers es negaven a lliurar la novena part dels fruits. D'altres perquè, tot i ésser justes, els pagesos no acudien a les cites, i els qui els representaven eren uns perfectes bandits, a alguns dels quals calgué expulsar del Jutjat de Cervera, accedir a les demandes representava enfortir la posició d'aquelles males persones.
L'historial del que ha passat a Catalunya aquests darrers mesos serà una  pàgina de tristíssima recordança. Potser en cap altra època de la història no s'haurà donat, en les autoritats populars, una mancança tan enorme de tot sentit jurídic, de tot patriotisme i també una despreocupació i descurança majors en la defensa de la nostra economia.
Aquesta és la vinya en la qual Macià, el sheriff Macià ha tolerat que els Companys i els Aragai entressin, com aquell gitano estranger que, en saltar la tanca, exclamava: la tierra de nadie, lo fruto de toos.
Josep M.a Rendé.    
     
“La Publicitat” diari dels catalans.

És, certament, d'una incongruència manifesta el concepte que La Publicitat té dels catalans en referir-se als seus lectors. L'òrgan oficiós del Partit Catalanista Republicà comet, sovint, certes relliscades que l'obliguen a fer viratges sobtats, principalment quan tracta de fer compatibles la dualitat de sentiments de Pàtria.
Catalunya endins, Catalunya enfora, Catalanisme, República Espanyola, Nacionalisme, Estatut, Concòrdia, són els termes usats indistintament pels pseudo-nacionalistes del nostre col·lega. Aquest galimatias, aquesta confusió barroera respon, de fet, a la transformació d'un partit polític que, en moments de redreçament nacional, s'ha decantat a desnonar del seu si una part ben essencial del seu programa. La metamòrfosi d'Acció Catalana en Acció Republicana, Acció Catalana Republicana i Partit Catalanista Republicà indueix a creure, també, que esdevingui l'Acció Catalana de l'Esquerra Republicana. Les galibances proferides per Francesc Macià en parlar dels de La Publicitat, així com el traspàs iniciat per alguns dels més significats elements d'Acció Catalana al districte vuitè, semblen motius per a donar-ho entenent.
Que Acció Catalana ha claudicat ben ostensiblement, en són una prova palesa els editorials publicats a La Publicitat durant aquests darrers temps. Des de l'organització del Kemping a les manifestacions últimes dels parlamentaris d'Acció Catalana, no trobaria aquest partit una excusa airosa a l'abandó de les seves pròpies doctrines.
Ja en èpoques pretèrites d'intensa persecució nacionalista havíem lamentat la renúncia tàcita de La Publicitat a emparar les rebel·lions separatistes per mor d'aparèixer amb les columnes en blanc, bo i presumint quotidianament d'aquella oració: “Aquest número ha passat per la prèvia censura.”
L'Acció Catalana, que a l'adveniment de la Dictadura Espanyola comptava amb almogàvers disposats al sacrifici (no molts, ja que els primers homes que abandonaren el país ho feren per eludir un possible perill), preferia que el seu òrgan periodístic es dediqués a la informació de certes banalitats com per exemple, un accident del cap superior de policia, la salut de l'hereu d'Alfons de Borbó i altres ressenyes l'extensió de les quals arribava a ésser apegalosa. Tal prodigalitat en informacions d'aquesta mena, quan els nacionalistes estaven atents al primer toc de clarí, no justifica, per al nostre col·lega, l'autoqualificació d'ésser el diari dels catalans. Ho justifica menys, encara, la contundència d'expressió sempre que es referia als trabucaires d'”Estat Català”, quan precisament aquest nucli de patriotes fou l'únic que va mantenir-se dignament, mentre els homes d'Acció Catalana alambinaven la dignitat de Catalunya.
No hem d'oblidar que durant l'atzagaiada de Prats de Molló s'hagué d'impedir a La Publicitat la publicació d'un editorial destinat a produir la rebentada del separatisme. Un dels seus habituals cronistes, coneixedor a fons dels problemes nacionalitaris, així ho practicava amb els patriotes irlandesos afectes a l'actuació devaleriana. Tampoc no hem d'oblidar algunes èpoques en què el silenci de La Publicitat podia interpretar-se com assentiment a la persecució patriòtica objecte de la qual n'eren víctimes alguns dels homes més prestigiosos d'Acció Catalana. Que ho diguin, si no, Maçó i Llorens, Baltà i algun altre, als quals aquest partit deu bona part de la seva puixança.
Cal constatar, igualment, l'atenció irreverent amb què s'ha mostrat Acció Catalana respecte els seus afiliats de més sana doctrina catalanista. No volem defensar homes com Carrasco i Formiguera, l'actuació doctrinària del qual no pot confondre's de cap manera amb la de “Nosaltres sols!”; però sí que ens és grat reconèixer-li un grau de dignitat molt superior al dels altres parlamentaris catalans.
No som nosaltres els cridats a jutjar, de moment, els sectors polítics que van des del Lerrouxisme fins a la Lliga, ja que llurs representants s'han mostrat amb certa sinceritat sempre que es tracta de patriotisme. A tals enemics cal tenir l'honor de combatre'ls en moments més viables, cara a cara i sense traïció. Emperò, l'actitud adoptada per Acció Catalana, a l'igual que la de l'Esquerra Republicana de Catalunya, mereix, per part nostra, el qualificatiu d'alta traïció; no solament per haver detentat la llibertat de la nostra Pàtria, sinó també per haver estroncat la possibilitat de fer efectiva, al moment, aquesta llibetat (llibertat.)
És cert que La Publicitat ha estat, en alguns moments, com si diguéssim l'aliment espiritual del nacionalisme terral. La col·laboració espontània de les seccions “El lector diu...” i “Bloc del transeünt” han mantingut un caliu patriòtic entre els lectors de La Publicitat. Mes al costat d'aquest nacionalisme esporàdic, trobareu la botiflera “Revista de Premsa”, on podreu llegir, en castellà, la reproducció dels propis articles de La Publicitat. No calia en veritat i per tan poca cosa, aixecar bandera nova als dissidents de la Lliga Regionalista. Quina concepció més migrada deuen tenir de la Pàtria, en atribuir-se, alhora, la condició de catalanistes i espanyolistes!
Dels principis que informen La Publicitat se'n dedueix una bella manera de fer Pàtria. És ben propi, també, d'aquest periòdic, el voler catalanitzar el poble emprant la propaganda d'anuncis en una llengua que no és la catalana. Tenim damunt la taula exemplars diversos del diari que ens ocupa. Els qui el llegim assíduament entenem que és una cosa de mal gust presentar una exhibició tant pletòrica d'anuncis en castellà. Ho recomanem als lectors de NOSALTRES SOLS! perquè sàpiguen a què atendre's quan hagin de proveir-se de tal o qual mercaderia. Vegem el sistema anunciador de La Publicitat controlat, ara i adés, per uns entrefilets al·lusius a l'ús del català; tot això resulta un joc de cara i creu, més ben dit: un joc brut.
Cara. - La Publicitat és un negoci per a l'anunciant i un ajut a una empresa que no cerca guanys materials.
Creu. - Radio Philco, el aparato de la Multitud. Equipo Bosc, S. A. (i Campalans en C.).
Creu. - Papel de fumar “Bambú”. (En aquest anunci sovint es destaca un marc al·lusiu a les idees del fabricant.)
Cara. - Català, us convé anunciar a La Publicitat.
Creu. - Unión Suiza de Relojería; ninguna sucursal en España.
Podríem extreure'n un enfilall ben divertit si no fos per causar cansament als lectors de NOSALTRES SOLS!; però, donada l'exuberant col·lecció de què disposem, n'engalzem uns quants més de reguitzell:
Cara. - Ja sou socis de la Protectora? - Els fabricants i magatzemistes han de redactar en català llurs factures adreçades als clients de Catalunya. - 
Els amics de La Publicitat retenen curosament els noms de les cases que hi anuncien. - No podem publicar les notes que no vinguin escrites en català.
Creu. - Blenorragia (Purgaciones), cachets del Dr. Soivré. - Paños Ramos, Pelayo, 10. - 3 minutos y Tex-Ton... he aquí la solución, rico caldo en cubitos.
Cara i creu. - La Publicitat és el diari dels catalans.
JULI.

Pàgina 3.

EXCURSIONISME.
II.
L'altre dia començàrem a parlar de l'abillament de l'excursionista. Dèiem que les sabates han de tenir uns dos centímetres més de llargada que els peus. Cal procurar que en el seu interior no hi hagi cap gruix, costura ni clau que pugui produir durant la marxa molèstia ni dolor de cap mena.
Cal tenir sempre una atenció especial pel calçat; la pell ha d'ésser sempre suau i untuosa. Per mantenir-lo en aquest estat cal engrassar-les periòdicament i quan encara són humides, fent penetrar el greix dins la pell amb els dits. Cal tenir present que no han mai d'eixugar-se al foc, per mullades que estiguin, perquè llavors es resseca la pell i es trenca; la pell ha de contenir sempre un 8 per 100 d'aigua, i si aquesta aigua arribés a desaparèixer, cal mullar-les abans d'engreixar-les.
Les soles han d'ésser ferrades d'una manera que tinguin utilitat; que mai un excés de claus no us tempti, puix llavors s'anul·la la seva utilitat, car esdevenen unes sabates pesants i produeixen relliscades perilloses. Quan s'hagi caminat llarg temps per un terreny sec, cal mullar els claus, que, amb la sequedat, és molt fàcil el seu desprendiment.
Porteu sempre unes espardenyes a la motxilla per canviar el calçat en el lloc d'arribada; això alleugereix i reposa els peus.
Si durant la marxa se us han fet butllofes en els peus, passeu-hi una agulla de cosir, desinfectada previament per mitjà de la flama d'un llumí, l'agulla enfilada, i el fil engreixat amb vaselina. No us talleu mai la pell de la butllofa. Els peus delicats cal cuidar-los molt bé; rentar-los en una solució de formol al 5 per 100 i repetir l'operació cada tres a quatre dies en banys d'alguns minuts. Després de la marxa, rentar-los amb un drap lleugerament humit; no feu mai, en aquest moment, un bany de peus de llarga durada, car fa tornar molt sensible la pell.
Friccioneu-vos amb esperit de vi a l'acabament de cada jornada (cames i peus); això alleugereix molt la fatiga. 
Per a la marxa, també cal tenir en compte que els vestits no us oprimeixin. Les cames, protegides amb bandes, no molt estretes, o per mitges. No porteu mai vestits impermeables, que no deixen fer la transpiració com cal. L'impermeable es porta plegat al sac.
La marxa ha de fer-se a una velocitat de 5 quilòmetres per hora; quan s'està ben entrenat, la marxa que es pot assolir és d'uns 6 quilòmetres per hora. En totes les marxes cal fer un repòs cada 50 minuts de 10 minuts. Quan es marxi en petits grups, es poden regular en quinze minuts cada dues hores. Quan la distància a recórrer és molt llarga, cal fer una parada d'una hora, un cop recorregudes les dues terceres parts, per a fer un menjar lleuger. Un entrenament perfecte i ordenat permet fer marxes de llargues distàncies sense arribar a fatigar-se. Feu entrenaments de marxes moderades de 8 quilòmetres, que podreu augmentar gradualment.
No començar mai una marxa en dejú, com tampoc després d'un gros àpat. Beure amb moderació. Fer-se un tip d'aigua pot provocar els més greus accidents, àdhuc la mort. Beure l'aigua amb un xic de cafè és un gran reconfortant. Xucleu terrossos de sucre durant la marxa; el sucre és un gran economitzador d'energia. No reposeu en llocs humits o massa frescos. No dormiu mai damunt l'herba ni en llocs on bati el vent. No dormiu en els moments de repòs. Aquestes mal dormides hores produeixen un afebliment en l'organisme.

Senyor Governador...
(Tot en mayúscules.)
NO ESTIMEM NI CORRECTES NI PRACTIQUES NI FORTES, AQUELLES PROTESTES ELEVADES A CRITS PEL VERBALISME HISTERIC. US ENDRECEM AQUESTES RATLLES, SENYOR GOVERNADOR, ESCRITES AMB RESPECTE, AMB EL MATEIX RESPECTE QUE VOLDRIEM PER ALS IDEALS EXPOSATS EN AQUEST PERIODIC, PER PART DE LA DEPENDENCIA D'AQUEST GOVERN CIVIL, QUE ESTÁ ENCARREGADA DE LA PREMSA PERIODICA. 
FA MÉS DE QUATRE SETMANES, SENYOR GOVERNADOR, QUE QUAN, EN HORA LEGAL, ES PRESENTEN A LES OFICINES DEL GOVERN CIVIL ELS NOSTRES NÚMEROS PER A SEGELLAR, ELS EMPLEATS DE LA SECCIÓ CORRESPONENT NO ELS SEGELLEN TOT SEGUIT, FENT ESPERAR HORES I MÉS HORES EL NOSTRE ENCARREGAT DE PORTAR-LOS A SEGELLAR, I MOLTS DIES NO S'HAN SEGELLAT FINS DISSABTE AL MATÍ, HAVENT ESTAT PRESENTATS DIVENDRES AL MIGDIA. ALTRES VEGADES HAN MANIFESTAT QUE NO ELS VOLIEN SEGELLAR SENS ABANS LLEGIR-LOS, COSA ATEMPTATORIA A TOT DRET D'IMPRENTA. AQUESTES MIDES EXTRAORDINARIES, RESERVADES A “NOSALTRES SOLS!” PERJUDIQUEN EN GRAN MANERA L'EDICIÓ DEL NOSTRE PERIODIC. SI EL NOSTRE PERIODIC ÉS DELICTIU, CREIEM QUE ÉS EL FISCAL QUI HA DE PRENDRE AQUESTES MIDES CONTRA EL MATEIX. SI EL NOSTRE PERIODIC, OFICIOSAMENT, ÉS INDESITJABLE, QUE ES DIGUI CLARAMENT I SE SUSPENGUI LA SEVA PUBLICACIÓ. COM ENTENEM ELS NOSTRES IDEALS EMPARATS PER LES LLEIS DE LA REPÚBLICA, DE LA QUAL VÓS EN SOU EL REPRESENTANT A BARCELONA, US PREGUEM QUE DONEU LES ORDRES OPORTUNES D'ACORD EN TOTA ACTUACIÓ DE JUSTÍCIA.

ALS NOSTRES LECTORS.

Pels motius exposats en altre indret d'aquest número, demanem als nostres lectors tota mena d'excuses, si setmanalment el nostre número no és posat a la venda a Barcelona dissabte al matí. Com hauran llegit, la culpa no és nostra. Els demanem que persisteixin demanant NOSALTRES SOLS! tots els dissabtes. Si el nostre periòdic, per impediments ja anunciats, no pot veure la llum dissabte al matí, que esperin dissabte a la tarda o l'endemà. Cal fer-se càrrec dels obstacles que es creen per a impossibilitar la sortida del nostre setmanari. Cal que els patriotes amics supleixin aquestes deficiències i salvin aquests obstacles, amb més entusiasme, amb més tenacitat, amb més persistència a favor de la nostra publicació, que no és nostra, sinó de la Causa de la Pàtria Catalana. Per damunt de tots els obstacles: ENDAVANT!

Fa tretze mesos que l'Ajuntament de Barcelona és regit per una majoria que es diu catalana. Els rètols dels carrers de la Ciutat no són encara en català. Com es vol que els industrials barcelonins retolin en català els seus establiments, si encara no ha vagat, al Govern de la Ciutat, de canviar els seus rètols urbans?...

LLETRES DE VALENCIA.

Amor i Llibertat.

Quan l'altre dia vingué a València, a adherir-se a nostra Setmana Cultural Valencianista, el cèlebre “Orfeó Montsià” d'Ulldecona i ens regalaren amb sons cants meravellosos, tots plens d'harmonia i cadències belles, i pels quals l'esperit nacional de Catalunya vibraba potent i abassegador – com cal a un poble que renaix a la vida -, aleshores nostres esperits s'eixamplaven plens d'optimisme, nostre fervor nacional valencianista es refermava i el gran afecte que sempre hem professat a la nació germana creixia.
Sentíem, en escoltar el dolç i patriòtic “Cant a la Senyera”, que nostres cors, amargats encara per l'ordre arbitrària i dictatorial del “Poncio de Castella” que aleshores patíem els valencians, en prohibir-nos el dia abans que nostra gloriosa bandera sortira pels carrers de la ciutat a rebre els braus orfeonistes d'Ulldecona i en impedir que foren radiats nostres “Jocs Florals”, pel sol motiu de fer-se en la llengua nostra, es sentíen dins de nostre ambient propi, junt a uns altres cors que ens comprenien, i la gran foguera de nostre amor a la Pàtria Valenciana s'encenia més i més, fins consumir-nos en ella.
I en oferir-nos com darrer plat la gloriosa sardana, orgull de la terra vostra: “Cant de la Pàtria”, no ens poguérem contindre, i les darreres notes foren ofegades per un crit naixut (sic) de lo més íntim del nostre ser: el crit de Visca la independència de Catalunya!, que sortí vibrant i potent de nostres llavis valencians i simultàniament fou contestat amb un altre, dit amb el mateix fervor, per llavis catalans: “Visca València lliure!”
Estos crits dominaren per un moment per sobre l'ambient, i mentre les boques repetien i contestaven els crits de deslliurament, les mans oferien son entusiàstic aplaudiment com signant aquell pacte de germanor entre dos pobles igualment grans.
Ensems un pensament va creuar pel meu cap: “Dos nuclis, els més importants de la Península, estàn afermant la seva independència absoluta, la seva personalitat jurídica, i malgrat açò – estranya paradoxa -, hi ha entre els dos l'harmonia i la germanor més completa i exemplar; i és que tenen per ideal comú l'amor a la llibertat”.
I continuava pensant: “què passaria si en estos moments un espanyòfil, tipus Royo Villanova, donara el crit de ¡Viva la unidad espanyola!? Puix, que eixe crit d'unitat ens alluntaria, ens faria enemics, ja que representaria un atemptat a nostres sentiments lliberals!”
Totes estes observacions em feia i treia la conseqüència que el problema de las nacionalitats ha de ésser producte de l'amor i la comprensió, i no de la tirania i el despotisme. Que el llaç que a tots els homens ens ha d'unir ha de ser sempre el d'estimar el proïsme com a nosaltros mateix; ja que jamai l'opressió no podrà ajuntar la humanitat.
I este és el gran erro espanyol: el de voler que siguem germanastres per la força, i no companys per l'amor.
Però jo crec que l'actual oposició espanyolista front a les justes aspiracions catalanes són els últims esforços d'un poble decadent, que es veu molt proper a morir sota el pes de les culpes pròpies, i que vol, si no pot aixecar-se, arrossegar en la seua caiguda a tots els grups peninsulars; i açò no passarà mentre existixquen hòmens conscients del seu deure de patriotes, puix sabrem defensar nostres drets a la llibertat per damunt de tots els egoismes particulars * (i) partidistes.

DE LA NOSTRA HISTORIA.
Mort del Comte.

A l'any 1115 arribà a les costes de Catalunya una flota de Pisa amb la intenció de conquerir les Balears, però que una tempesta havia desviat.
Ramon Berenguer III aprofità aquesta avinentesa per a fer, tots junts, catalans i pisans, la conquista de les illes. Així és que organitzà un estol en el qual formaren molts cavallers de Provença, i sortiren definitivament de Salou. Segons Aulèstia, l'estol estava format d'uns 500 bastiments, la major part galeres, de les quals n'hi havia cent del comte.
Aquesta expedició tingué el nom de croada, car el seu fi no fou de conquesta definitiva, sinó solament de càstig, a l'objecte de disminuir la pirateria que s'aixoplugava en aquelles illes. Així veiem que, després d'apoderar-se d'Eivissa, passen a conquerir Palma de Mallorca, on tingueren de lluitar enormement i on els catalans demostraren la seva vàlua com a guerrers. Un cop amos d'aquelles terres, les deixaren al mateix valí alarb, però amb la condició, se suposa, de pagar certs tributs als vencedors.
De tornada d'aquesta expedició, Ramon Berenguer III aparellà una altra esquadra i anà a fer una visita a les repúbliques de Pisa i Gènova. Aquest viatge tingué el doble aspecte de polític i comercial; des de llavors es comencen a veure les naus catalanes anar a mercadejar en terres estrangeres i particularment a Sardenya.
Ramon Berenguer, a l'objecte d'intensificar més el tràfec amb Barcelona, rebaixà els tributs que havien de pagar totes les naus que fessin arribada al nostre port.
A l'objecte de preparar la conquesta de diversos territoris catalans que encara estaven en poder dels alarbs, sembla que féu una expedició, també ajudats pels pisants (sic), en terres de València, cosa que sembla respondre a un pla estratègic d'anar isolant els nuclis alarbs, a fi que no els fos factible el rebre reforços de fora.
No obstant ocupar-se també d'afers interiors, sembla que la idea del comte era les conquestes per mar, cosa que produí un desig d'expansió que s'efectuà més tard i que elevà Catalunya en una potència naval, que quasi arribà a ésser mestressa de la Mediterrània.
Les lluites que hagué de tenir per fer prevaler el dret que li havia cedit la seva esposa sobre Carcassona, no li permeteren continuar la trajectòria  començada de les empreses marítimes.
La seva vida s'acabava, però encara obtingué per a la catedral de Tarragona que fos elevada novament a la dignitat de metropolitana, dignitat que havia tingut en èpoques anteriors; per a obtenir-la, calgué fer la restauració de la ciutat, en la qual tingué per col·laboradors l'arquebisbe Sant Oleguer i un cavaller normand anomenat Robert d'Aguiló.
Ultra això, entrà a formar part de l'ordre militar dels Templers. Aquesta ordre tenia un caràcter doble de militar i eclesiàstic i tenia l'aurèola de les gestes que diversos prínceps havien fet en les croades que aquesta ordre havia realitzat a Terra Santa.
Poc temps després d'haver entrat a formar part dels Templers, finà Ramon Berenguer III, i fou enterrat en el Monestir de Santa Maria de Ripoll, deixant del seu govern un altíssim record, ja que, ultra haver fet unes ardides i profitoses expedicions, també col·laborà a donar expansió a totes les arts i donà una grossa empenta a l'agricultura, segons es pot despendre de les nombroses donacions de masos fetes en son testament, on és citat, entre altes (altres) conreus, el de la vinya.

R. Dalmau Ferreres.

Diada de germanor a Sant Just Desvern amb motiu de la visita de la Joventut Catalanista de Solsona que feia a “Nosaltres Sols!” de Sant Just.

La senzillesa assoleix, de vegades, caràcters de solemnitat. Així fou la festa de germanor celebrada a Sant Just Desvern.
Fou aquest acte un alt exemple, una demostració magnífica de les forces espirituals que integren la nostra comunió nacionalista.
Hi foren gairebé representades les Delegacions de gairebé tota Catalunya; les que no hi eren, trameteren l'adhesió.
“Nosaltres Sols!” de Gavà.
“Nosaltres Sols!” d'Esplugues de Llobregat.
“Nosaltres Sols!” de Sant Boi.
“Nosaltres Sols!” de Cornellà.
Grup “Bac de Roda” de Molins de Rei.
“Nosaltres Sols!” del Districte VIII de Gràcia.
“Nosaltres Sols!”, entitat de Barcelona.
Els companys de Solsona portaren l'adhesió del ferm patriota Ramon Viladrich, d'aquesta ciutat.
El “Centre Català” de Sabadell trameté una llista d'adhesió entusiasta.
El “Centre Català” de l'Havana hi era representat per Ramon Vilaró.
La Redacció del nostre periòdic no cal dir que també hi era, amb el seu estendard.
A la plaça una cobla tocà unes sardanes i el jovent les puntejà amb aquella alegria.


Després, a migdia, als voltants de la Font de la Bona Aigua, hi hagué fogueres i graelles i germanor i senzillesa casolana.
Acabat el repàs, les colles es traslladaren al mas d'un amic i foren obsequiades amb cafè, cigars i licors.
Hi hagué parlaments d'una gran modèstia oratòria, però d'una unció patriòtica i d'un amor a les coses de la terra, que feien commoure els cors i elevaren les ànimes, amb la sublim eloqüència de les coses expressades tal com les dicta l'esperit.
L'eloqüència del farsant o del que diu només coses superficials és una fumerola d'encens o un castell de focs. L'eloqüència del patriota que no té altra preparació que la ferma i conscient labor realitzada en profit de la redempció de la terra esclava, no és un devessall, no és fàcil que sigui un prodigi de retòrica; ha d'ésser més aviat una letania de planys, de desigs, d'al·locucions als oients.
L'eloqüència de l'aventurer o del fracassat pot ésser el soroll, l'eco de la pròpia davallada, el terrabastall, la ruïna i el clam de la desgràcia pròpia; de totes maneres, una còsa planera i còmoda, com tot allò que significa relliscar, caure, descendir...
Però l'eloqüència de l'home d'ànima sincera, de voluntat ferma, d'intencions pures, de projectes d'abnegació i capaç de tots els sacrificis, àdhuc de la vida, per la llibertat, per la dignitat de la terra i dels homes germans seus, ha d'ésser una ascensió difícil, una construcció de frases feixuga com els carreus de les catedrals o de les muralles...
Això fou la festa íntima celebrada al mas mig amagat en la boscúria de Sant Just Desvern: una congregació de picapedrers de l'edifici de la llibertat de Catalunya.


Pàgina 4.
Dissabte, 20 d'agost de 1932.

EPISTOLARI NACIONALISTA.

Lliguers de Dreta i lliguers d'Esquerra.

Amic del cor: avui em perdonaràs la vel·leïtat de subtitular una senzilla lletra; què et diré?; no me n'he sabut estar. 
Al cap i a la fi, les realitats així ho comporten; i el cas que tu m'exposes (vull dir les teves discussions de pur nacionalista amb els teus dos companys de dispesa, el lliguer i el comunista) també ha pesat en la balança d'aquesta meva decisió.
Em dius que em parles amb la màxima sinceritat i que estàs convençut que el criteri personal que sostens davant l'opinió “aparentment diversa en el fons, respecte del nacionalisme”, dels teus dos companys, no és un criteri personal del tot, sinó que d'altres nacionalistes el comparteixen.
I bé, amic; no he dubtat mai de la teva sinceritat, i crec que tu tampoc de la meva, i el teu criteri de nacionalista el comparteixo, certament, i amb tu i jo, de segur que molts altres.
A les raons que tu em contes que has adduït, permet-me que n'afegeixi encara unes quantes més. Abans, però, et felicito per la teva distinció entre “política vulgaris” (nacional o internacional) i aquelles actuacions que porten com a distintiu l'afany desinteressat, (gaiebé) gairebé idealista fins al sacrifici, de que sigui vindicada la justícia per a tota aquesta col·lectivitat complexa que en diem la Pàtria. És cert; això ja ultrapassa els límits de la política tal com sol ésser entesa i practicada. És, si vols, “política trascendental”. Quanta de raó tens en assegurar que mentre no ens haguem alliberat col·lectivament, tampoc individualment no ens podrem considerar lliures ni amb les mínimes garanties!
Així, doncs, la llibertat que d'antuvi ens cal, és la llibertat de tots, i per això som tots els qui tenim el deure d'esforçar-nos a obtenir-la, amb el mínim de refrecs i de disgregacions, i amb el màxim de solidaritat i de cohesió. Dintre d'una Pàtria, avui per avui i fins al present, trobem diversos estaments socials; en una Pàtria esclava, no deixa d'ésser també això cert. Tots els estaments, volguem o no, integren la Pàtria; tots, doncs, àdhuc aquells que així no ho volen entendre, tenen necessitat de la llibertat col·lectiva. Si tant hom afirma que està disposat a qualsevol sacrifici per la Pàtria, caldrà creure'l, però quan ne doni proves. Una d'elles, i decisiva per a la disciplina, consisteix a deixar de banda i almenys momentàniament, els personalismes i les divisions, no sempre injustificats, és cert. Vol dir això que hom deu renunciar a la dignitat d'home i a la redempció que creu justa? Naturalment que no, i mil vegades no! Però sí que vol dir que l'interès de la Pàtria, fent abstracció temporalment, si convé, de tot doctrinarisme, deu ésser la finalitat immediata principal: i en la concessió (que és un deure) d'aquesta primordialitat, va involucrat ja, si així volen que hom ho reconegui, el primer sacrifici seriós pro Pàtria i àdhuc pro reivindicacions socials.
Quan la gran massa defensa un ideal, tard o d'hora els elements hostils a ell són emportats en son corrent, de grat o per força. S'imposa, doncs, la tàctica d'infondre la idea i el sentiment patri a tots els sectors socials, amb energia i amb constància, i la tàctica d'eliminar, ara com ara, els motius que entrebanquin la solidarització de tots els sectors, en els quals la idea i el sentiment patris ja han estat avivats a bastament. Si totes les activitats socials i polítiques de la terra catalana anessin amb preferència encaminades a l'obtenció de la nostra independència total, ben tost la Pàtria i tots els seus problemes en sortirien beneficiats. Però despenem les energies en combatre'ns per sistema, i així ens erigim en co-autors de l'obra enemiga, que tant blasmem. L'un malda per la conservació dels costums, floriment i purificació de la llengua, etc., i, en canvi, va de bracet amb qui ha pervertit aquells costums i procura de no deixar respirar l'aire de la parla autòctona; l'altre combat un mal social; però com que la invasió de gent forastera, amb la qual fraternitza suspicaçment, és tan densa, hom té dret a creure – perquè n'està convençut – que aquella tara social es trobaria molt més atenuada a casa nostra – atenuada fins al punt de poder-se permetre un compàs d'espera en el qual anar a l'alliberament de la Pàtria -, si en lloc de donar la mà als sobrevinguts, i sobrevinguts amb detriment dels propis compatricis, els fes comprendre dignament que deuen establir-se en casa pròpia, allà on van néixer tal volta.
Però no passa així. Les nostres “autoritats” fan concòrdia; els qui capitanegen moviments de reivindicació social no volen o no poden decidir-se a donar aquell pas per tal de tallar la invasió forastera; i així hom aconsegueix que la visió dels nostres problemes socials peculiars, sigui interpretada a través de l'espectacle propi dels sobrevinguts i a través dels quals aquests sobrevinguts provoquen; i anem seguint tots molt patriotes, però incapaços de posar, en un instant suprem, l'interès de la Pàtria per damunt de tot altre. Què aconsegueix hom així, Que parli la realitat: un estira i arronça; un empitjorament del problema essencial, per no dir de tots. Hom comprèn molt bé una unió d'esforços de nacions ibèriques per tal d'alliberar-se totes elles; hom comprèn molt bé que totes aquelles terres que foren desmembrades per la violència o per la intromissió estranya (Bascònia-Navarra; Galícia-Portugal; València-Balears-Catalunya i àdhuc Rossellò), tendeixin, a més a més, dintre l'esforç general d'alliberament, a unir-se, a aliar-se o federar-se, segons ben lliurement acordin i els convingui; però hom no pot coincidir amb qui vol condicionar aquell alliberament, sigui a un imperialisme exterior de qualsevol forma, sigui a un imperialisme interior, que és el que es formaria indefectiblement, com escuma de xampany, en el cas d'una federació ibèrica del tipus propugnat per la Lliga, o en el d'una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques. I és que solament com una hipòtesi podem pensar en el canvi d'un poble ibèric, fins al punt d'una homogeneïtat convenient: aquest poble tots sabem quin és i el paper que ha tingut en la història: el poble de la “meseta”.
Creure que en nom d'un credo qualsevol, aquest poble modificarà la seva naturalesa d'au de rampinya, és una ingenuïtat. La història ens diu que és incorregible, i que Catalunya i les altres nacions ibèriques començaren d'anar malament així que les mans dels mesetanos van tocar, de lluny primer i més de prop cada dia després, les regnes de llur regiment polític i econòmic. I és incorregible encara. La República espanyola, amb el pseudo-Estatut, l'alçament Sanjurjo, els innombrables periòdics que a casa nostra es publiquen en espanyol (i amb els quals tenen concomitàncies sospitoses gents que diuen preocupar-se dels nostres problemes nacionalitaris i que encara no sabem què pensen respecte de Balears i València), són, entre molts, fets que ho evidencien.
Per això nosaltres, inconseqüentmen, hem de suportar les ires de dretes i esquerres, car ens mantenim en el punt patriòtic i deixem en lloc secundari, tots pensem com pensem (i pensem ben diversament!), els restants problemes, que no s'arranjaran del tot mai, ni per Roma ni per Rússia. I què? Irlanda, Grècia... han anat per camins d'alliberament pels mitjans que propugnem; és que en aquells països ja no es diu ni piu de les qüestions socials? Fóra absurd afirmar-ho. Per altra banda, casos com Ucrània i Geòrgia – a pesar del que hom digui – són alliçonadors.
Nosaltres no hem d'exposar-nos a jugar el seu paper a Ibèria respecte de ningú; i el poble mesetano, sigui amb el règim que es vulgui, creieu que renunciaria a fer-nos-el jugar? L'essencial no es canvia. Ultra això, no podem estar al caprici de qualsevol Sanjurjo que, monàrquic o comunista, ens tornés a escarmentar. La història parla massa. I el cas dels Estats alemanys, corbats ara sota les eventualitats d'un Reich, i el d'una Irlanda nominalment lliure fins ara, no ens farien mai decidir a acceptar amb els braços oberts ni un Estatut ni una federació lliguera, fos de dretes, fos d'esquerres.
Els dirigents del nostre moviment proletari (i, com tu, sóc un estudiant proletari!), farien un bé immens, àdhuc als seus ideals justiciers, si volguessin entendre aquestes coses totalment dins llurs organitzacions autònomes; els intel·lectuals, si imitaven a Maspons Anglasell, i els rics i els economistes si al costat dels obrers i com a iguals, ho fessin en llurs activitats. Llavors la llibertat col·lectiva fóra rápida i segura. 
Solidaritats universals, reivindicacions; justícia!... Totes les que hom vulgui; però no cap submissió nacional hipòcrita en nom de cap solidaritat; no cap atac als nacionalistes íntegres, que, amb perill evident, sostenen el foc patriòtic. Denunciem, amic, a tot desaprensiu que intenti aprofitar-se del corrent nacionalista per finalitats alienes a l'essencial i comú: l'alliberament total de la nostra nació, de la nostra Pàtria! I amb ell, el primer pas per a l'alliberament de cadascu dels seus fills!
J.

Sant Boi del Llobregat a Rafael de Casanova.

No podia pasar un altre 11 de setembre sense que deixéssim sentir d'una manera o altra la nostra veu de patriotes per aprofitar l'avinentesa que a Sant Boi reposen les despulles de Rafael de Casanova. Refugi, l'any 1714, d'aquest patrici, escapant de les urpes tiràniques del primer Borbó, qui, amb la força del número, dominava els patriotes que amb esforç sobrehumà s'aixecaren en defensa de la llibertat del poble i feia sentir més tard la veu de la pàtria clamant al món justícia davant el fet indignant a què restava sotmès el poble liberal de Catalunya.
Ara, avui, els patriotes no podem deixar passar per alt un just homenatge. Avui que l'ideal de la llibertat apunta en tots els ordres de la vida del nostre poble, volem homenatjar merescudament a Rafael de Casanova, el Conseller heroic que caigué ferit, a les muralles barcelonines, i amb ell a tots aquells lluitadors de la llibertat. Ara també Catalunya vol redreçar-se poc a poc d'aquell esclavatge, i cal que aquest redreçament sigui total, sigui de primer lloc, que cap altre sentiment no se li avantposi, que res no pugui entelar la cristal·lització magnífica de fer esdevenir realitat un bell ideal.
Que davant la seva tomba, que Sant Boi de Llobregat s'honora de tenir en la seva Església Parroquial, es mogui amb intensitat el fervor patriòtic, que faci veure a tots els patriotes que per a obtenir unes realitats en la llibertat individual, cal conquerir primerament la llibertat col·lectiva, i aquesta és la llibertat de Catalunya.
Així, doncs catalans, acudiu a les festes que organitza l'Associació Nacionalista Radical “Nosaltres Sols!” en desgreuge dels anys d'oblit en què s'ha tingut els defensors de les llibertats catalanes.
Per Catalunya i els seus màrtirs, no hi manqueu.
Associació Nacionalista Radical “Nosaltres Sols!”
Delegació de Sant Boi del Llobregat.
EL CONSELL DIRECTIU.
Sant Boi del Llobregat, Agost 1932.

Es qüestió de cridar l'atenció dels catalans, referent a la discussió pròxima de la part econòmica de l'Estatut. Per a nosaltres, és més important això que la “Sanjurjada”. Al capdavall, d'aquí a deu anys sortiran deu generals més, espanyols, enemics de Catalunya. En canvi, si triomfa el criteri de la Comissió parlamentària, que Catalunya constitueixi la seva base econòmica amb participacions i no cedint-li impostos exclusius, l'Estatut arribarà al més enllà del no-res. Amb les petites concessions, es pot esperançar els avantatges de l'aplicació. Les pessetes no admeten altra aplicació que el seu valor intrínsec.

LA NOSTRA TASCA.

Es evident que els nostres enemics – que no són pocs, com algú es pensa – hauran quedat sorpresos en veure que “NOSALTRES SOLS!” anem a un local més gran.
I és així, “NOSALTRES SOLS!” ha pres, durant aquest darrer temps, una gran embranzida.
Comptem ja amb una Secció Feminal ben nodrida; amb una Secció Universitària que Déu n'hi do; amb una munió de Centres i Delegacions adherides al nostre ideari; el nostre setmanari compta ja amb una vida més intensa, i ara, d'un mes ençà, formen un bon número els ciutadans que han demanat per ingressar als nostres rengles.
Quina és la causa d'aquest avenç?
Al nostre juí, són dues: Puresa d'ideals i Resultat de l'actual política concordista.
Repassem ara els fonaments que tenim per creure en les dues causes exposades.
“Puresa d'ideals” anomenem la primera causa. I no res més cert. Estem cansats de repetir que a “NOSALTRES SOLS! hi cap tothom, amb la condició que senti els ideals de deslliurança de la Pàtria; aquests ideals s'han de sentir de cor; i sentir-los de cor vol dir SACRIFICI.
Repassant la col·lecció del nostre setmanari, hom veurà com d'ençà del nostre primer número hem exposat que a “NOSALTRES SOLS!” no es poden cercar guanys materials ni actes de Diputat, Regidor ni aspirar a cap sub-secretaria.
Els qui sentim l'ideal de “NOSALTRES SOLS!” sabem que més aviat haurem de patir. Sabem que en els temps de la repressió eren perseguits, empresonats i s'exiliaven patriotes germans. Es aquest el sacrifici al qual ens referim.
¡Quants germans nostres hi han patit torturaments i fins hi han mort!
Però quina mort! Amb el pensament posat en la Pàtria i tenint als llavis el mot de Catalunya!
Ja ho sap tothom – fins els nostres enemics -, que els nostres ideals són purs, d'una puresa tan sublim com enèrgica.
I és precisament per això que avancem. Perquè els altres saben que som sincers i certs en les nostres manifestacions; perquè saben que tenim tota la raó en la qüestió del nostre plet; perquè saben que en proclamar-se la República continuàrem el nostre camí malgrat els confusionismes que hi havia i dient al Poble la veritat de la nostra intransigència ferma.
L'altra causa és el “Resultat de l'actual política concordista”. Ben sincerament creiem que el nostre avenç es basa en aquest segon punt.
Hom sap els confusionismes i les desorientacions que ha patit el Poble d'un any i mig ençà. Homes que eren catalanistes, s'espanyolitzaren a causa de certes campanyes concordistes portades a cap per elements de la nostra Pàtria.
Li posaren una bena als ulls i el desorientaren. Els resultats d'aquella política ja els veiem. El Poble, conscient de la realitat del seu plet, s'ha concentrat i ha tornat – torna – al vertader camí de la vertadera llibertat: al digne camí del sacrifici.
“NOSALTRES SOLS!” s'engrandeix. Anem a un local més gran. Ens en felicitem. Catalunya, la nostra Pàtria, encara més.
Ara, però, per a acabar, perdoneu-me una suggestió que l'adreç a la infinitat de joves que coincideixen amb nosaltres i que per pressions familiars no gosen venir.
Vosaltres, companys que encara sou joves, dieu que, sentint-ho molt, no podeu actuar tal com voldríeu.
Prou que teniu mitjans. Feu-vos socis; guardeu provisionalment una actitud reservada. Després, més endavant, quan ja sigueu més lliures en part familiar, aleshores podreu actuar en el sentit que volgueu dins el nostre ideari.
Ara, mentrestant, podeu propagar el nostre setmanari; el nostre ideari; buscar-nos subscripcions per a engrandir el “NOSALTRES SOLS!” i fer-lo arribar a Diari Català; buscar-nos donatius, socis, simpatitzants, etc., etc. 
Que us consti que el que signa aquestes ratlles es troba en el mateix cas vostre i que espera – potser amb massa impaciència – el jorn d'actuar ben lliure i ben patriòticament. El triomf de l'esdevenidor l'esperona a esperar. 
A esperar per “NOSALTRES SOLS!”, que vol dir per Catalunya.
J. DE C.
              
Cel obert.

El nostre poble, fa llàstima haver de dir-ho, està mancat de l'agilitat política suficient per abandonar els traïdors i els retractats. Què dic, si tants i tants dels mateixos intel·lectuals fan els possibles per lligar-lo amb enganys! Ah, Catalunya, que a ningú no trairies sinó a tu mateixa! Com podem consentir que dormin tranquils els nostres concordistes i espanyolitzants? Mireu sinó amb el fet de l' “Arxiu” de la Corona d'Aragó que malgrat l'Estatut quedarà en mans de Madrid.

*
Un nou “pronunciamiento”? Les intromissions que Espanya es reserva amb el seu pseudo-Estatut. I si es tractés de l'Estatut? Encara trobaria maneres. Unic remei? La independència integral!

SUBSCRIPCIÓ PRO “NOSALTRES SOLS!” DENUNCIAT.
Suma anterior Ptes. 383,45
Un nacionalista 2, -
A. S. de C. 5, -
Un Cervelloní 3,-
Separatistes de Solsona 9,-
Joan Cristià i Roca 1,-

Delegació de Gràcia
Unes lleidatanes mai espanyoles 2,-
Martrus 0,50
Camps 0,50
Asther 1,-
Calvo 1,-
Dominguez 0,50
Cañissar 0,50
Roca 1,-
Alexandre Salabert 0,50
T. S. T. 0,25
Un Separatista 1,-
Puig de fàbregues 1,-
Pere Valldeperes 2,50
Aguilar 2,-
Total: 417, 70

Segueix la subscripció.

IMP. Ràfols: Portaferrissa, 15.

Lexique roman; Essil – Estalvar