Mostrando las entradas para la consulta Barselona ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Barselona ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 25 de enero de 2026

Confirmacio, Juan I, capitols, Barchinona, consell, consellers

LXXXVIII. Reg. n. 1895, fol. 116. 25 nov. 1388.


Confirmacio, Juan I, capitols, Barchinona, consell, consellers

(texto en latín mes aball.
Per qué no li diuen y escriuen Barchinona cuan se trobe tantíssimes vegades este nom als textos antics? Los catalanistes com los de la Ascuma sol volen cambiá o recuperá los noms que an ells los apetix, pero Gerona o Leyda, Ilerda, Ilerde, Lerida sense tilde o en tilde, Lérida, no los agrade. Tampoc li dirán Dertusa o Dertosa a Tortosa. O Sent Boy. O mols atres noms: Terraça, Sabadel, Martoreyes, Corro jusa, Muncada, Munbuy, etc. del Censo de Pedro IV o Pere IV o En Pere de Aragó.

Imagineutos:

Aeroport Josep Tarradellas - Lo Prat - (BCHN) Barchinona;
Porta de Barchinona a la autopista;
Festas de la Mercè de Barchinona
IEC de Barchinona;
Lotja de Barchinona (en 1 L, com los conductós novels o novatos); Universitat de Barchinona (UB : Uns Burros); 
Parc Güell de Barchinona;
Sagrada Familia de Barchinona;
Fòrum Barchinona;
La Seu - Catedral de Barchinona
Lo 
Palau de la Música Catalana a Barchinona (o sigue: ocsitana)
Lo Palau Real, Reyal, Reial Major de Barchinona;
Lo Monasteri de Valldonzella de Barchinona;
Lo Monasteri de Monserrat o Monserrate o Montserrat prop de Barchinona, a Monistrol;
Las Ramblas de Barchinona; sí, lo plural en catalá, dialecte ocsitá, se escribíe en a, no en e, que es mes valensiá.
Lo Call de Barchinona; La Boqueria de Barchinona; Sant Jaume de Barchinona; Lo Portal de Sant Antoni de Barchinona; Lo Palau Episcopal o del Bisbe de Barchinona; Lo Archiu de la Corona de Aragó a Barchinona, al carré dels Comtes de Barchinona; Lo Hospital u Ospital de Santa Creu de Barchinona; Lo Monestir de Valldonzella de Barchinona ont per las monjas fou rebut (Juan II) e exint al pati ab Creu processionalment ...; Lo clero de la Seu, los canonges, etc. camí de Poblet, aon se enterraben mols Reys de Aragó; Ramón Berenguer IV no haguere pugut sé enterrat allí, perque no va sé Rey de Aragó, pero sí Princeps aragonensi, Princep, Príncipe, Lo prinsipal. Lo rey ere Ramiro II, la reina Petronila, Peronella, y después Alfonso II va sé rey de Aragó, y conde de Barselona, y marqués de Provensa, Marca + Provintia.
Per sert, escribíe o dictabe mol be en llengua ocsitana o plana lengua romana o vulgar - ya se troben (Raynouard) paraules al 842 a Straßburg, Estrasburgo-, vore lo poema de Namfos (Alfonso II): "Per mantas guizas m' es datz" y vore los Serments traduíts al fransés a Archive.org:

https://archive.org/details/sermentsprtsstr01mithgoog/page/n30/mode/2up)


Confirmacio feta per lo senyor rey dels capitols novellament ordonats per la ciutat de Barchinona e consell de aquella sobre la eleccio dels V consellers que la dita ciutat per privilegi ha acostumat de elegir cascun any en la festa de sant Andreu en e sobre lo regiment de la dita ciutat. Per ço com experiencia de fet monstra dels actes fets lur efficacia e virtut e per experiencia se sia clarament atrobat en la ciutat de Barchinona e en lo concell de cent jurats de aquella que la ordinacio en lany passat feta per lo consell de la dita ciutat e confirmada per lo senyor rey no es expedient ne profitosa en la forma que jau a la dita ciutat: per ço la dita ciutat e consell daquella compreses clarament los dits defalliments volent obviar a aquells et provehir de remey covinent ordona los capitols seguents sobre la forma de la eleccio de la consellaria e dels officials qui regexen los officis de mostaçaf e de la administracio de la casa del pes de la dita ciutat e supplica humilment al senyor rey que sia sa merce los dits capitols segons lur seria e tenor loar approbar e confirmar e en aquells interposar sa auctoritat e decret. Es conclos quel nombre de les persones a qui seran dats los rodolins sien XXIIII solament ço es VIII de cascun estament com no sia expedient que a tots aquells qui son en lo consell lo dia de sant Andreu sien dats rodolins car pot caure la eleccio en persones ineptes: les quals XXIIII persones es conclos que sien preses triades e elegides de totes aquelles qui seran en lo dit consell lo dit dia de sant Andreu en la forma seguent. Ço es quels ciutadans honrats ans de totes coses elegesquen VIII dels mercaders e apres que per la part dels dits mercaders sien elegits VIII dels ciutadans honrats e puys quels notaris especiers o aquells qui siuran en los escons qui son en la part dels mercaders elegesquen IIII dels manestrals qui sian de la part dels dits ciutadans honrats e subseguentment quels menestrals qui siuran en los escons de la part dels dits ciutadans honrats elegesquen IIII dels notaris e especiers o altres qui siuran en los escons de la part dels mercaders e que cascuns se esforcen de elegir com millors e pus enteses persones poran: e que mentre la una eleccio se fara nos procehesca en laltre mas fet per los primers eleccio ço es per los ciutadans honrats que elegesquen los segons ço es los mercaders e puys los tercers e los quarts qui son menestrals segons lorde dessus posat. E feta la eleccio dels dits XXIIII segons que dit es quels damunt dits se hagen a apartar en quatre parts ço es los VIII ciutadans honrats a una part e los VIII mercaders a laltre e los IIII de part dels notaris e speciers a laltre e los IIII menestrals de la part dels ciutadans honrats a laltre: e aço fet als dits VIII ciutadans honrats sien donats VIII rodolins eguals en forma e pes de cera ço es cascun I lo qual sia pres e tret per un infant de un baci ple daygua qui sia cubert en los quals VIII rodolins ne haje IV on haja en cascun un albera de pergami on sia escrit aquest nom elegidor e aquells a qui per lur sort vendra rodoli ab albara sien elegidors e per semblant manera sien dats VIII rodolins als VIII mercaders elegits e aquells IIII qui hauran rodoli ab albara sien elegidors e per semblant manera sien donats IIII rodolins als quatre elegits dels escons dels notaris e especiers en los quals IIII rodolins haja dos ab semblant albera com dessus es dit e aquells dos a qui vendran los rodolins ab albarans sien elegidors e aximateix sien dats IIII redolins als IIII menestrals en los dos dels quals rodolins haje semblants albarans e aquells dos a qui vendran los dits dos rodolins ab los albarans sien elegidors dels consellers del any subseguen. E hauts los dits XII elegidors per sort en la forma dessus dita apartarse han ab lo notari del consell en lo arxiu fet primerament per ells en lo consell de C jurats lo sagrament acustumat e tots XII o la major partida dells absent lo dit notari nomenaran III persones qui a lur coneguda sien bones e aptes per esser conseller en cap e lo notari appellat puys per ells scriura aquelles tres persones: e aço fet los dits XII tantost elegiran un prohom de si mateixs ço es aquell que Deus los administrara e lo dit prohom elegit en presencia de tots los XI sos companyons jur que de paraula o de continença no induesca los altres companyons seus o algun daquells de donar sa veu a certa persona ans haja a callar e star segur en sos continents dementre se fara la nominacio seguent: e tantost aço fet lo dit prohom elegit ensemps ab lo notari vagensen vers la lotja de la casa del consell e con seran a la porta del arxiu qui passa en lo verger daqui appellen un dels X elegidors qui seran romasos en lo arxiu e aquell appellat en presencia dels dits prohom e notari dins la dita lotja anomenen en conseller en cap un daquells tres qui per tots eren elegits en conseller en cap per aquell any lo qual vot de continent lo dit notari meta en scrit: e aquell qui haura dat son vot no torn a sos companyons ans sen pas en la casa del consell qui vuy se diu de XXX e apres los dits prohom e notari vinent ensemps a la dita porta del arxiu hajenne appellar altre de aquells qui son romases en lo dit arxiu e en presencia dels dits prohom e notari anomen aquell qui vijares II sera dels dits III per esser conseller en cap aquell any lo qual vot axi mateix lo dit notari scriva: e no torn aquell qui haura dat son vot a sos companyons qui seran romases en lo arxiu ans sen pas en la casa del consell demunt dita de XXX e axi sia fet de tots los altres de un a un qui seran romases en lo arxiu. E com tots hauran dats lurs vots vegen los dits prohom e notari qual dels dits III hauran mes veus e aquell qui mes veus haura sia escrit per lo dit notari per conseller en cap daquell any: e de continen los dits prohom e notari manifesten a tots los dits XI elegidors lo nom de aquell qui haura les meus veus. Pero si sesdevenia que dos dels dits III hagessen paritat de veus ço es que la un hagues V veus e laltre altres V e lo tercer una veu o en altre manera que sesdevengues paritat de veus que en aquell cas lo dit prohom qui sera stat ab lo dit notari ladonchs haja a donar la sua veu a la un daquells qui haura paritat de veus a aquell empero dels dits II qui mils II dictam sa consciencia e aquell sia haut per conseller en cap: e lo dit seu vot do lo dit prohom aximatex en secret present solament lo notari. E guardse be lo notari que con scriura lo vot dels elegidors no puxen los dits elegidors legir ne veurer lo un lo vot del altre: e en la forma dessus dita sia per los dits XII elegidors procehit en la eleccio del segon conseller e del tercer e del quart e del quint. E jatsia per la forma ja ordonada fossen tenguts los elegidors tots anys elegir en consellers III novicis ara en lo esdevenidor no sien tenguts de necessitat metre sino un novici: pero sils era viyares fos expedient de mes puxen metre fins a tres e no pus: e aquell qui sera stat conseller en qualque grau se vulla haja a vagar de esser conseller dos anys e aquells finits puxe esser tornat en conseller. Item quel prohom del qual damunt es feta mencio no haja veu en la eleccio sino en cas de paritat de veus axi com dessus es dit e lavors no pusca dar sa veu sino a la un daquells dos qui seran pars en veus. Item quel dia de santa Lucia sien elets en consell de C jurats XII persones en la forma damunt contenguda en la eleccio dels consellers los quals sien elegidors dels officis de mostaçaf e del execudor de la casa del pes los quals officis aquell jorn se fan: e lur manera e eleccio sia tal que tots ensemps concordablament o a les meus veus fet abans per ells sagrament devant lo concell elegesquen de lur bona testa sens tota sort lo nombre de les persones que per cascun dels officis en lo dit jorn fahedors hauran elegir.

(aixó anabe primé:)

Pateat universis quod nos Johannes Dei gracia etc. licet ad omnium fidelium et dilectorum nostrorum favoribus debitis prosequenda commoda et honores munificencie nostre liberalitas quadam generalitate sit habilis illis tamen quadam specialitate fit debitrix quos utilia et continuata obsequia graciis et favoribus apud culmen regium nostrum dignos reddunt utique et acceptos. Ad memoriam igitur reducentes nos annus est lapsus seu circa ad humilem et ingentem supplicacionem nostrorum dilectorum consiliariorum et proborum hominum civitatis Barchinone nonnulla capitula ordinacionem consiliariorum et aliorum officialium per vos eligendorum utilitatem rei publice civitatis prefate concernencia laudasse approbasse confirmasse et ratificasse prout in quodam privilegio per nos vobis concesso dato die XXIII mensis octobris anni MCCCLXXXVII infra monasterium de Valdonzella et clauso per fidelem consiliarium et prothonotarium nostrum Galcerandum de Ortigiis seriosius continetur: nunc autem per nuncios civitatis predicte ad curias generales Montissoni celebrandas vestri ex parte destinatos pro utilitate declaracione et confirmacione premissorum capitulorum comparentes nonnulla capitula nobis oblata fuisse denique et ostensa tenoris et continencie subsequentis.

(y aixó después:)

- Nobis humiliter supplicando quod dicta capitula et contenta in eis laudare approbare et confirmare de nostra solita clemencia dignaremur nos dictis supplicationibus inclinati benigne comodumque ac utilitatem civitatis prefate omnimode affectantes concernentesque dicta capitula et contenta in eis prefate civitati fore utilia ac etiam opportuna: tenore presentis nostri privilegii per V annos proxime et continue secuturos ac postea ad nostre regie dignitatis beneplacitum duraturi predicta capitula et contenta in eis laudamus approbamus ratifficamus et nostre confirmacionis presidio roboramus: et casu quo elapsis dictis V annis tempore dicti beneplaciti nostri durante dicta capitula voluerimus revocare volumus et presentis serie consentimus ac mandamus quod privilegium et capitula ante presentem concessionem super dicta ordinacione prefate civitatis facta in ejus valore ac robore permaneant presenti privilegio in aliquo non obstante. Mandantes per eandem universis et singulis officialibus et subditis nostris presentibus et futuris vel dictorum officialium locatenentibus quatenus presens nostrum privilegium et in eo contenta firmiter teneant pariter et observent et inviolabiliter observari faciant et in aliquo non contraveniant nec aliquem contravenire permittant aliqua racione. In cujus rei testimonium presentem fieri et sigillo nostro pendenti jussimus comuniri.
Data in Montesono die XXV novembris anno a nativitate Domini MCCCLXXXVIII regnique nostri secundo. - Sig+num Johannis Dei gratia etc. - Rex Johannes. - Testes sunt infans Martinus dux Montisalbi Garcias archiepiscopus Cesarauguste Gastonus de Montechateno Antonius de Vilariacuto Eximinus Petri de Arenosio milites.


viernes, 19 de diciembre de 2025

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque)

Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque), gramola

 
Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.
Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?
Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.
Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:

“Jaime Guimerá López
30 Ene 2024 16:35

El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”

¡¡¡Cansats!!!
Y natres: acoquinats, acotets.
Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.
Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.
Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

30 Ene 2024 13:11
No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”

Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:
“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”
Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.
Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.
Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.
Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.
Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be (la dona de Ramiro II ere de allí, PoitouPoitiers).
Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.
Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.
Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre,

Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.
Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.
Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.
Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.
¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.
Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.
camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.
No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.
Per un atra part
“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.
Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.
En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.
 
Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.
Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.
 
“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.
Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.
Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.
Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.
Yo, algún camí los diría que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?

“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.
Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.
En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa.

El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.
Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.
Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.

domingo, 30 de noviembre de 2025

Pres - Archipreire, Archipreyre, Arquipreire

Pres, prép., près.
Be m plazon l' arquier
Pres la barbacana.
B. Arnaud de Montcuc: Er can.
Bien me plaisent les archers près la barbacane.
S' a lieys platz alberguairai 
Pres de lieys.
G. Rudel: Lanquan li jorn.
Si à elle il plaît je logerai près d'elle.
Prép. comp. Si de pres savis homes vas,
Leumen no seras fols ni vas.
Leys d'amors, fol. 3.
Si auprès de sages hommes tu vas, facilement tu ne seras fou ni vain.
Ad una fontanella, de pres un olivier.
(chap. A una fontanella, fonteta, prop (a la vora) de un olivé, una olivera.
A Calaseit ña una partida que se diu La Fontanella, aon va a beure
Carlos Rallo Badet, milló dit, va a abeurás.)
Roman de Fierabras, v. 140.
A une fontanelle, auprès d'un olivier.

La pileta, camino, pantano de Pena, embalse, finca, almendros, olivos, Esteban Lorente, Moncho, Ramón Guimerá Caballé, Gelete, perra, plantando olivos
 
 
Adv. Loin m' es dels oillz, mais del cor m' es tan pres.
(chap. Llun (lluñ, ella) m'está dels ulls, pero del cor m'está tan PROP.) 
Peyrols: Pois m'entremis.
Elle m'est loin des yeux, mais du coeur elle m'est si près.
Adv. comp. Mas per so l' estau de pres.
Le moine de Montaudon: Mos sens.
Mais pour cela, je lui suis de près.
Que vis la mayre e 'l filh de pres. Passio de Maria
Qui vit la mère et le fils de près.
Ben fo grazitz pres e loing per los bons sons qu' el fazia.
Il fut bien honoré près et loin pour les bons airs qu'il faisait.
Ni pres ni loin non aten.
Hugues de Saint-Cyr: Servit aurai. 
Ni près ni loin je n'attends.
ANC. CAT. Pres. IT. Presso. (chap. Prop (de), a la vora de. 
ESP. Cerca (de).)
2. Apres, adv., après, ensuite.
Apres, Dieus, quan los ac formatz,
Ditz: Creissetz e multiplicatz.
(chap. Después, Deu, cuan los habíe format, va di: creixéu y multiplicautos o multipliqueutos.)
Brev. d'amor, fol. 56.
Ensuite, Dieu, quand il les eut formés, dit: Croissez et multipliez.
Apres... debon jurar a lui. Titre de 1080.
(chap. Después... li deuen jurá an ell; debon : deuen : tenen que, tenen la obligassió de : sacramén, homenaje u homenache. Ojo com cambie lo ocsitá de 1080 en lo chapurriau de 2025!
Castellá: Después... deben jurar a él : jurarle : rendir homenaje, sacramento.)
Après... doivent jurer à lui.
ANC. FR. Andui se sont d' ilec torné, 
Alez devant, g' irai après.
Roman du Renart, t. I, p. 43 et 104.
Adv. comp. Pueis l' a dit en apres.
Arnaud de Carcasses: Dins un verdier.
Puis il lui a dit par après. 
Seguiretz me en apres.
Fragm. de trad. de la Passion.
Vous me suivrez par après.
Paraulas que s devon essegre en apres.
Regla de S. Benezeg, fol. 1.
Paroles qui se doivent suivre par après.
ANC. FR. En après le roi, la reine et leur fils,... vinrent audit lieu.
Monstrelet, t. I, fol. 83. 
En après que les armes de Saintré contre messire Enguerrant furent accomplies.
Jehan de Saintré, t. II, p. 308.
Prép. S' apres cent mals, be de lieis agues. 
P. Raimond de Toulouse: Si cum celui.
Si, après cent maux, un bien d'elle j'eusse.
Pero ades esper...
Qu' apres l' ira m' eschaya
Tals joys que m denh plazer.
Pons de Capdueil: Ben es fols.
Pourtant incessamment j'espère... qu'après la tristesse il me survienne telle joie qui daigne me réjouir. 
Prép. comp. Apres d' el seu repaire.
Blacas: En chantan.
Auprès de la sienne demeure.
Tan tost can fon assegut apres d' ela, la pregnet d' amor.
V. de Raimond de Miraval.
Aussitôt qu'il fut assis auprès d'elle, il la pria d'amour.
ANC. ESP.
Venien apres del rey todos los senadores.
(MOD. Venían después del rey (junto al) todos los senadores. Todos los senadores venían detrás del rey.)
Poema de Alexandro, cop. 1382.
ANC. CAT. Apres (MOD. després). IT. Appresso. (ANC. ESP. Apres.) (chap. Después; detrás.)
 
Prestar, v., lat. praestare, prêter.
Fan prestar lurs deniers a lurs messatges. V. et Vert., fol. 14.
(chap. Fan prestá (dixá) los seus dinés als seus mensajeros; “messatges” : enviats, comisionats, casi embaixadós, que porten un mensaje. Als textos antics trobaréu: missatge, missatger, missatgers, missatgeria, missatgeries, y varians.
En aragonés antic, documentat, missatgeros, missatgeres:
“E sobre esto havemos scripto a vuestros missatgeros et a los del regno de Valencia los quales crehemos que devan seyer ydos a la villa Dalcanyiç. E senyores si algunas cosas podemos fazer por vosotros fiablamente nos hen scrivit. Nostre Senyor Dious vos haia en sa guarda.
Scripta en Calatayud a XV de junyo. (1411) - El governador justicia Daragon et Berenguer de Bardexi a vuestra honor apperellados. 
Aixó es aragonés, llengua aragonesa, no la fabla batúa Frankenstein de Francho Nagore, Chusé Inazio Nabarro, Susín, etc.)
Font prêter leurs deniers à leurs commissionnaires.
Peire, joglar, li prestet deniers e cavals.
V. de Bertrand de Born. 
Pierre, le jongleur, lui prêta deniers et chevaux.
Prestas li tro aia guazanhat.
(chap. Préstali (díxali dinés) hasta que (ne) haigue guañat.)
Guillalmet: Senher prior.
Prêtez-lui jusqu'à ce qu'il ait gagné.
Part. pas. fig. Dieus t' a prestada 
La vida, e non ges donada.
(chap. Deu t'ha prestat (dixat) la vida, y no gens donada.)
Libre de Senequa.
Dieu t'a prêté la vie, et non point donnée.
Loc. fig. An lor querella prestada.
Bertrand de Born: Rassa mes. 
Ils ont leur plainte émise. 
Subst. et prov. Alcunas ves val lo prestar donar.
V. et Vert., fol. 78. 
Aucunes fois vaut le prêter donner.
CAT. ESP. PORT. Prestar. IT. Prestare. (chap. Prestá, dixá en préstamo: presto, prestes, preste, prestem o prestam, prestéu o prestáu, presten; prestat, prestats, prestada, prestades; prestaría; prestaré; si yo prestara; dixo, dixes, dixe, dixem o dixam, dixéu o dixáu, dixen; dixat, dixats, dixada, dixades.)
2. Prest. s. m., prêt.
Es tot comtat a usura cant que ne prenda per razon del prest.
(N. E. los términos compte, cuenta, contar, cómputo, computare; y comite, conde, comte, se mezclan en los textos, no sólo en los antiguos.)
V. et Vert., fol. 13.
Est tout compté pour usure quoi qu'il en prenne par raison du prêt.
No m detz a do ni a prest.
Rambaud d'Orange: Aras no siscla.
Ne me donna à don ni à prêt.
- Sorte d'exaction.
Ni albergada, ni do, ni prest. 
Cout. de Fumel de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 134. 
Ni droit de gîte, ni don, ni prêt. 
Carta sagelada col rey..., conoc qu' el prest... li fes hom de grat.
Cartulaire de Montpellier, fol. 200.
La charte scellée avec le roi..., il reconnut que le prêt... on lui fît de gré. ANC. CAT. Prest. IT. Presto.
3. Presta, s. f., prêt.
Quals causas podon esser donadas a presta.
Trad. du Code de Justinien, fol. 23.
Quelles choses peuvent être données à prêt.
CAT. Presta.
4. Prestansa, s. f., prêt.
Aquel om... qui receup autrui aver en prestansa.
Trad. du Code de Justinien, fol. 23.
Cet homme... qui reçut l'avoir d'autrui en prêt.
IT. Prestanza.
5. Prestayre, Prestador, s. m., prêteur.
Lo prestayres deslials, cant ve la paubra gen plus afazendada e greviada..., lur ven plus car. V. et Vert., fol. 14.
(chap. Lo prestamiste desleal, cuan veu la pobra gen mes afaenada y agraviada..., los u ven mes car; ere típic dels tratans de besties de cárrega, machos, mules, caballs, rucs - burros, cuan lo habíen pagat, ya ne nessessitaben un atre. A Beseit va sé famós “engerra”, Eutropio : Tropio, que ere tratán. “Lo clot de Tropio” está a la vora del portal de Villanova, Vilanova. Se va fé una permuta, crec, per un terreno aon está lo pon de la Viña, pera pugué passá a les fábriques - si plovíe mol y creixíe “lo riu de les basses”, que es aon está la passera cap al Racó del Toscá, restaurán La Rabosa. De estos préstamos ne parle tamé 
“l'agüelo Sebeta”, de Valjunquera, Vallchunquera. Ya tots sabem quí es lo autó de los textos de Luiset y son yayo.)
Le prêteur déloyal, quand il voit la pauvre gent plus embarrassée et grevée..., leur vend plus cher.
Mas quan falho 'l prestador, 
No pot far V ni VI terna.
Aimeri de Peguilain: Li folh.
Mais quand manquent les prêteurs, il ne peut faire cinq ni six ternes.
ANC. FR. Lequel enprunt il renderont dedens l'espasse de deux moys, jà soit que li presterres vellie le terme alongier.
Ann. du règne de S. Louis, à la suite de Joinville, p. 230.
ESP. Prestador. (prestamista) IT. Prestatore. (chap. Prestadó, prestadós, prestadora, prestadores; prestamista o prestamiste, prestamistes, fem. prestamista, prestamistes; v. dixá : dixadó, dixadós, dixadora, dixadores.)
 
riu de les basses, toll de Rabosa, racó del Toscá 3
 
Prestre, s. m., lat. presbyterum, prêtre.
Voyez Denina, t. III, p. 190.
Un trichayre, prestre layre, 
Vol que chan, pus suy chantaire.
Guillaume de Berguedan: Un trichayre.
Un traître, prêtre larron, veut que je chante, puisque je suis chanteur.
Cant lo prestre chastia los pechadors.
Trad. de Bède, fol. 55.
Quand le prêtre réprimande les pécheurs.
ANC. FR. Il faut certainement qu'il ait le nom de prestre, 
Prestre veut dire vieil.
Ronsard, t. II, fol. 1360.
CAT. ESP. PORT. Preste. IT. Prete. 
(chap. Preste, prestes.)
2. Preveire, Preire, s. m., prêtre.
Ni 'l preire secodra l' isop.
Pierre d'Auvergne: Cui bon vers. 
Et le prêtre secouera le goupillon.
Fals preveires e fals abatz.
B. de Ventadour: Pus mos.
Faux prêtres et faux abbés.
ANC. FR. Ainsinc se puet cil confessier
Qui vuet son provoire lessier.
Roman de la Rose, v. 11384.
Vieingnent avant les clercs et les provères. Joinville, p. 28.
CAT. Prebère. ESP. Presbítero. PORT. Presbytero.
(chap. presbítero, presbíteros; prevere, preveres. Una de les graduassions de la iglesia, escolanet, sacristá, mossen, etc., hasta lo Papa de Roma. Los chapurriaus tenim un Cardenal y Arzobispo de Barselona que parle chapurriau y es de Queretes, Juan José Omella.)
3. Preveira, Preveiria, s. f., prêtrise, sacerdoce.
Mal portara honor al rei ni seignoria, 
Pois no la porta a Dieu ni a sa preveira.
Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna aura.
Il portera mal honneur et seigneurie au roi, puisqu'il ne le porte pas à Dieu ni à son sacerdoce.
Qui cobeita a aver lo govern de preveiria.
Trad. de Bède, fol. 57.
Qui convoite d'avoir la direction de sacerdoce.
4. Preveiraria, s. f., prêtrise, sacerdoce.
Segon la costuma de preveiraria.
Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 1.
Selon la coutume de sacerdoce.
5. Preveirage, s. m., sacerdoce.
En sant preveirage ufrires espiritals ufrennas.
Trad. de la 1re Épître de S. Pierre. 
Dans le saint sacerdoce vous offrirez des offrandes spirituelles.
CAT. Preberatge.
6. Preveirat, s. m., lat. presbyteratus, prêtrise, sacerdoce.
Tro que lo bistbes lo get de clercia o, si es preveires, de preveirat.
Trad. du Code de Justinien, fol. 2.
Jusqu'à ce que l'évêque le rejette de cléricature ou, s'il est prêtre, de sacerdoce.
CAT. Presbiterat. ESP. IT. Presbiterato.
7. Preveiral, Preveyral, adj., lat. presbyteralis, sacerdotal.
En la preveyral sagranza
Torna lo pas ses duptansa.
Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum a.
A la consécration sacerdotale le pain change sans doute.
CAT. ESP. (chap.) Presbiteral. PORT. Presbyteral. IT. Presbiterale.
8. Archiprestre, s. m., archiprêtre.
Johan, archiprestre de Sanh Johan de Letra.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 139.
Jean, archiprêtre de Saint-Jean-de-Latran.
(N. E. Observen ustedes el uso del guioncico por parte de los franceses, y el uso o abuso actual del mismo por parte de los catalanoescribientes como la Ascuma. Su lengua, el occitano, no estaba plagada de estas manías, galicismos, y tonterías; lo peor vino después de Pompeyo Fabra, un químico con aspiraciones a lingüista, inútil como el que asó la manteca. Ahora coges a un lingüista de hoy en día con aspiraciones a químico, y Chernóbil parecerá una mascletá de Valencia.)
ESP. PORT. Arcipreste. IT. Arciprete. (chap. Arcipreste, arquipreste, archipreste : de archi o arqui (mes que, per damún de) + preste; pl. arciprestes, arquiprestes, archiprestes.
Lo mes famós va sé lo Arcipreste de Hita, naixcut a Alcalá de Henares
(lo riu que naix a Horna).
Va escriure “lo llibre del bon amor” als olivás de Beseit, y después lo va traduí o transladá al castellá de la época, que ere la mateixa que la de Ramón Lull.
Llástima que no tinga probes del llibre en cuestió en chapurriau, perque se deuríe cremá cuan la guerra de la independensia, com tans códices, 
o be sel van emportá los fransesos a les seues mol bones biblioteques y allí está, cubert de pols, hasta que algún investigadó chapurriau bufo y lo óbrigue en cuidadet, en guans blangs pera que no se espentolo del tot.)
 
Arcipreste, Hita, Beceite, lo llibre del bon amor, el libro del buen amor

 

9. Archipreire, Archipreyre, Arquipreire, s. m., archiprêtre.
Almornier, archipreire,
Ardiaque, prebost,
De totz me passi tost.
G. Riquier: Pus Dieu.
Aumônier, archiprêtre, archidiacre, prévôt, de tous je me passe tôt.
L' archipreyre e l' avesques. Leys d'amors, fol. 104.
(chap. Lo archipreste y lo obispo; avesques, évêque, vespe tamé se trobe an algún texto en aragonés; bisbe, etc. Són com les avespes.)
L'archiprêtre et l'évêque.
Del acessamen que n' avem fag del arquipreire.
Tit. de 1285. Arch. du Roy., Toulouse, J. 323.
De l'acensement que nous en avons fait de l'archiprêtre.

lunes, 29 de julio de 2024

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Curta biografía de Braulio Foz. Mussol en ulleres.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Réquiem per un llauradó español.

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.