Mostrando las entradas para la consulta Barselona ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Barselona ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Curta biografía de Braulio Foz. Mussol en ulleres.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Réquiem per un llauradó español.

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 7. De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España.

Capítul VII.

De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España.


Restituít a casa seua, no lo dixaben viure preguntanli pel seu gran viache; y pera satisfé a tots a la vegada va fé pregoná que acudigueren a la plassa; van acudí, y desde lo balcó va di: 

"Si tot lo que hay vist y me ha passat haguera de referitos, en un mes no acabaría. Pero algunes coses particulás les aniré contán als amics, y ells les contarán a datres, y així les sabréu tots. Atres no les diré ni an ells ni a dingú, perque no vach demaná llissensia pera publicales y lo món es mol mal pensat.»

Sabéu pos, amics y compatrissis meus, que a tot arreu hay trobat homens espabilats, y homens tontos; de éstos mes que de aquells; homens que se creurán lo que se 'ls diu als chiquets, que lo sel es de seba y que los faríeu combregá en rodes de molí. Aixó tos u dic pera que veigáu en quina raó podrán di per neixos pobles veíns que sou los mes tontos del món. ¡Cuáns ne ña que u són mes que vatres!, perque encara que es verdat que vau aná al planet de Violada a cavá ixos forats buscán tessoros amagats, pero aixó u han fet y u fan mols atres que se tenen per mol espabilats, y troben lo mateix que vatres, que es la terra fresca y lo fron suat. Pero dingú de Almudévar ha anat a vórem pegá lo salt de Alcolea, perque ya tos figurabeu que ere pera fótretos lo pel, cuan hi han anat mols doctós de la Universidat de Huesca, y hasta colegials de Santiago y de San Vissén, alguns canonges, mols caballés y dames prinsipals, y totes les sing pes de la copla. De Barbastro, pos, no dic res; hi van aná de tres parts les dos, sén los que en mes llargs nassos se van quedá veén volá l'áliga del meu gabán desde la Ripa. Y nomenantos a Huesca y Barbastro, no ña pera qué mensioná a Fraga, Monsó, Binéfar, Tamarit y tota la Litera o Llitera, Graus, Benabarre, Fonz, Estada, Estadilla o Estadella, Sariñena, Ayerbe, Loarre, Bolea, ni los pobles de la Hoya, ne van aná mes que al jubileu del añ san; com igualmén del Somontano y Sobrarbe o Superarbe. Conque be podéu consolatos y no tíndretos per mes tontos que atres, perque no u sou com estáu sentín.

  La Llitera no e Cataluña,tshirt,camiseta

Pos respecte al meu viache, hau de sabé que hay recorregut lo Prinsipat de Cataluña, lo Regne de Valensia, los cuatre de Andalusía y les Castelles; y total hay vist lo que vatros veéu sense móuretos de casa, apart dels rius, montes, siudats y datres coses que tamé són com les que vatres teniu vistes de lluñ o de prop. Així mateix a tot arreu lo sol ix per lo matí y se pon per la tarde, y sempre la lluna fa llum de nit y a les dotse es michdía menos a la Cort, que michdía es a les cuatre de la tarde, y micha nit es a les sis del matí.

Perque a les terres aon es de día cuan aquí de nit, hivern cuan aquí estiu, y estiu cuan aquí hivern, yo no hi hay estat, perque hay que caminá mol cap al frente o a la zaga, a la dreta o a la zurda.

De les costums dels pobles ña mol que di. Pero miréu; que porton la robeta mes o menos llarga, enaigüetes a modo de calses, montera, gorra, boina o barretina a modo de sombrero; que amorson figues y panses, o migues y sopes de oli, y berenon gazpacho o be pa en tomata y formache; a la postre homens y dones són tots, y tots lo mateix que vatres se maten per nelles y per los dinés; y a tot arreu ñan rics y pobres, y lo mes tonto es lo alcalde y lo mes sego lo que los guíe. Per lo demés a Cataluña me vach vore una mica apuradet; a Valensia me va aná be; y a Andalusía vach guañá lo que vach volé, y vach di y fe lo que vach voldre, y tot su van creure y tot u donáen per be, remitinme a les probes. A Cataluña vach vore comersians y marinés; a Valensia artistes, volatines y gaités; a Andalusía comares y matons mes femelles encara que les comares. A Castilla es la gen de un modo que pareix que ara ixquen del ou y que no han ubert los ulls.

Pel meu gust, aniría a Castilla per nessessidat, a Andalusía per curiosidat, a Barselona o Barchinona hi viuría tres mesos, a Valensia un añ, y a Saragossa tota la vida. Y aixó que Valensia es un món abreviat, perque lo que ha vist tot lo món y lo que sol ha vist Valensia, lo mateix han vist la un que l’atre, y encara mes potsé lo segón que lo primé.

Va escomensá en aixó a ploure una mica, y va di: Lo tems no vol que acaba la meua relassió, pero ya estáe mol abansada. Una cosa vull que entengáu sobre tot; y es, que aon vullgue que vach procuro doná honra a la meua patria. Perque tos fach sabé que al meu cor ñan dos grans amors, lo de la meua bona mare y lo vostre, enrecordanmen sempre de lo mol que per nella y per mí hau fet desde lo meu naiximén.

¡Viva Pedro Saputo!, va cridá lo poble: ¡Viva lo nostre fill y veí! 

¡Viva la gloria de Almudévar! Y se va dispersá la gentada alabán y beneín a Deu, que tan sabé y tanta virtut habíe donat al fill de la pupila.

Dins a la sala estáen lo justissia, los jurats y los prinsipals del poble, y lo bon Sisenando, a qui li caíe la baba de gust. Allí lo van agassajá o convoyá en un vermutet y después en un gran sopá o sena a la que casi los va agarrá lo día assentats.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 3. De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.

Capítul III.

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.


Dos añs y mich fée que habíe tornat de la seua primera ixida, y va viure en un ay perque continuamen li escribíen y cridáen pera obres de pintura, volén tots donálay an ell en gran enveja dels pintós que hasta entonses se féen la competensia entre ells al país; y com reconeixíen la maestría de Pedro Saputo, callaben y se féen fotre. Tamé aixó sentíe ell, y pera que no patigueren nessessidat, se excusabe de la mayoría de les obres, y alguna vegada de totes per no oferís cap de mes gran empresa. Al mateix tems se li fée estret aquell sel a la seua alma tan gran; y consebín ya atres coses diferentes a les de la primera eixida, va determiná anassen a corre la España, sense limitás per tan a sol España si li veníe be.

Una vegada resolt lo viache, va comprá una mula de bona presensia y poc preu, una bona espasa (que sabíe fe aná), y lo día fixat pera la ixida, va montá y va tirá cap a Cataluña. Y sa mare, y la padrina y sa filla, Eulalia y Tereseta, que ploraren lo que vullgueren, perque per nelles no habíe ell de viure y morí an aquell racó del món.

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

No va entrá al seu plan aná a vore a les seues amigues, perque la edat les debíe aná demanán a tota pressa les raderes paraules que totes volen sentí dels homens, y ell no se trobabe an eixe cas. 

Pero passáe no mol lluñ de la aldea de les novissies, y no va pugué evitá torse allí lo camí, senne dos no podíen ficál en apuros, com sí que u faríe Morfina, que be sentíe no vórela.

Va arribá, y al entrá ixíe son pare de Juanita, que lo va coneixe; se van saludá y van aná juns a casa seua, y juns van passá después a la de Paulina, encara abans de diná, perque eren sobre les deu del matí. Com lo creíen navarro y estudián se van extrañá que viachare de aquell modo: ell, que may se quedáe parat, los va di:

- Enguañ, curs perdut. Unes vegades valen mes lletres que hassienda; atres, hassienda que lletres. Lo tems es lo que goberne; y les lletres sempre se troben; pero la hassienda pot pedres. 

Y yo me trobo ara an este segón cas. Les sagales sempre eren les mateixes, y així que lo van vore, sen va aná lo juissi de casa. Después van voldre sabé lo misteri de la seua persona, y li van di que les dos estáen demanades en matrimoni, y encara que los partits eren mol ventajosos, espessialmén lo que lograbe Juanita, li demanáen consell, ya que encara no estáen del tot obligades. 

Ell va contestá que cuan estigueren casades les diríe quí ere, ara ni u podíe di ni les conveníe sabéu. Si puguera casám en les dos (les va di), vatres siríeu les meues dones; pero la ley no u permitix, y cap voldríe vore a l'atra casada en mí. Per tan debéu casatos. Y passat lo día mol alegremen en elles, va continuá lo seu viache en son demá.

Al poc mes de dos legües va entropessá la mula desmemoriada y va caure en ell a un forat. Se va assustá de aixó y va di:

- Pos si ara me haguera trencat un bras o una cama, ¿quí me traíe de aquí y me portabe aon me curaren? Es di, que debíe portá un criat; es di, que teníe que viachá en alguna autoridat; es di, que ya no soc Pedro Saputo lo libre, lo sabut, lo sense temó, lo sense respecte a cap vanidat. Mula, mula, una me n'has fet y no men farás dos; poc valíes, y ara vals menos; ¡pren!, y tirán de la espasa la hi va embutí per lo pit hasta la empuñadura y la va dixá espiritán, y en dos potades que va pegá se va quedá morta pera sempre y carn per als corvs y llops de la comarca. Va traure de la maleteta uns tapissos, y una llibreta en blang, dos camises y un gabanet (los dinés per supost, encara que no ne va pendre cap gran cantidat de casa), va formá un paquetet en tot, va atravessá per nell la espasa, se u va ficá al muscle, y fen la siñal de la creu, va di: 

San Perico: ¡adiós, mare!; ¡adiós, amors meus!; ¡adiós, Aragó!; ¡hasta que torna!

Va arribá a Lérida, Ilerda o Lleida y va pensá en Julio César. 

Se va interná al Prinsipat, y va visitá lo famós monasteri de Montserrat, aon los flares li van contá la historia del sélebre Juan Garín en la filla del conde Jofré lo Velloso (lo pilós, pelut, Gofredo, Gottfried, Uvifredo, Wifredo, Guifredo, Guifre, etc.), y la va sentí en molta formalidat per respecte als presens. Después se va admirá de la penitensia de que parláen y del descans al que vivíen.

Va mirá les pintures que ñabíe y va passá cap abán, no parán hasta Gerona, Gerunda, Girona. Allí va voldre vore les mosques de san Narciso o Narsís; pero li van di que com la sang que chupaben dels fransesos ere sang venenosa y descombregada o excomulgada per la invicta espasa del gran Rey don Pedro, Pere, Peire III de Aragó, se van morí totes después de habeli ajudat a acabá en la canalla, a la que no li va valé portá lo estandart sagrat que diuen la Oriflama, or y flama: ni les bendissions y aigua beneita en la que los va arruixá lo papa cuan en mala hora van publicá la crusada contra lo Rey de Aragó, del que encara tenen memoria.

PEDRO III, EN LAS JUSTAS DE BURDEOS (SIGLO XIII. BURDEOS)

De allí per la costa va aná cap a la gran Barselona (Barchinona, Barcino, Barcelona, etc), y habén sabut que al port ñabíe un buque a pun de eixecá áncora o ancla y fé vela cap a Italia, va aná allá lo día y hora a la que debíe eixí; lo va vore, va envejá al mes infelís que an ell anáe, y lo va seguí en los ulls y lo cor hasta que lo va pedre de vista. Se va quedá sol mirán cap al mar, y desconsolat o desconortat, y casi plorán, va traure lo retrato de sa mare que sempre portáe damún, se va ficá de ginolls, girada la cara cap a Aragó, y va di:

- ¡Oh mare! Al teu amor y soledat oferixco este sacrifissi. Per tú no men vach a Italia; per tú no visito la siudat dels Cesars; per tú no voré la capital y siñora del món.

Seguín sempre la costa va arribá a Tarragona, y comparanla, lo que ere en lo que habíe sigut, y recordán la dominassió y poderío inmenso dels romanos, casi en ves de plorá li van doná ganes de riure considerán la vanidat y mindundi de les gran fetes humanes y dels imperis de la terra.

Va continuá y de allí va passá lo Ebro o Ebre cap a Tortosa (Dertusa, Dertosa), va entrá al regne de Valensia, va saludá a Peñíscola y va vore lo castell del papa Benedicto de Luna, XIII; va arribá a Valensia y va buscá la porta al seu muro, va vore al Rey Don Jaime fen tremolá lo seu gloriós estandart en siñal de victoria desde lo Real hasta aon estáe.
Va aná después al mateix Real, que eren palaus y jardins (ara sol jardins, solsits y enrunats aquells a la guerra de la independensia). Va visitá después lo Real primé del mateix Rey a Ruzafa, lo seu puesto ocupabe un convén de monges.

Y enrecordansen de les seues de un atre tems, va di:

- Siguéu santes les que aquí tos trobéu; pero procuréu que no penetro a dins de les reixes algún Pedro Saputo, perque li auxiliará la naturalesa que es tan poderosa, y... Perdonéu, filles del error o del espíritu de Deu, que de tot ñaurá entre vatres. Les que foreu víctimes de la violensia, del engañ o de un despit, aquí teniu un cor que tos acompañe en lo sentimén. Hau perdut lo món, y no sabéu si guañaréu lo sel; pero potsé no sirá vostra tota la culpa ni to se demanará tota la cuenta. Dites estes paraules en gran sentimén, va girá la esquena an aquell triste y melancólic edifissi, y va entrá a la siudat; a la que se va aturá prop de un añ, dedicat a la pintura, perque li van agradá los pintós valensians.

viernes, 28 de junio de 2024

Lexique roman; Moneda


Moneda, s. f., lat. moneta, monnaie.

Hom pot falsar la moneda, o lo sagell del rey, o la bulla del papa.

(chap. Se pot falsejá o falsificá la moneda, o lo sello del rey, o la bula del Papa.)

V. et Vert., fol. 24.

On peut fausser la monnaie, ou le sceau du roi, ou la bulle du pape.

moneda catalana, Barcino, Carol II, rex, Carlos II, rey, Carles II, rei

Si 'l rey engles a fait don ni larguesa

Al rey Felip, dreg es qu' el l' en mercey,

Que 'l fetz liurar la moneda engleza.

Bertrand de Born: Pus li baron.

Si le roi anglais a fait don et largesse au roi Philippe, il est juste qu'il l'en remercie, vu qu'il lui fit livrer la monnaie anglaise.

Acusatz de falsa moneda. Trad. du Code de Justinien, fol. 28.

(chap. Acusat de falsa moneda. Ojito que aixó ere un crimen mortal, com lo de lesa majestat.)

Accusé de fausse monnaie.

Fig. Vana gloria... es la moneda del diable e 'l denier de ifern, dont lo diable acapta tota la bella mers que es en la fiera del mon.

V. et Vert., fol. 9.

La vaine gloire... est la monnaie du diable et le denier d'enfer, dont le diable achète toute la belle marchandise qui est en la foire du monde.

Voyez Correr.

CAT. ESP. Moneda. PORT. Moeda. IT. Monetà. (chap. Moneda, monedes.)

2. Monedier, s. m., lat. monetarius, monnayeur.

Vos, com li fals monedier,

Monedatz.

P. Cardinal: Anc no vi.

Vous, comme les faux-monnayeurs, vous monnayez.

Per aysso sera jutjatz coma fals monedier e coma falsari.

(chap. Per aixó (o per naixó) sirá jusgat com a fals monedé y com a falsari o falsejadó.)

V. et Vert., fol. 24.

Pour ceci il sera jugé comme faux-monnayeur et comme faussaire.

- Changeur.

Los monediers sezent el temple.

(chap. Los monedés, cambiadós, cambistes que se assenten o que están apossentats, assentats al templo.)

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 2.

Les changeurs séant au temple. 

Adject. Sian officiers monediers, saliniers. 

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr. col. 422.

Soient officiers monnayeurs, saliniers.

CAT. Moneder. ESP. Monedero. PORT. Moedeiro. IT. Monetiere.

Juan Carlos Monedero,  politólogo, político, profesor, presentador, español, Podemos, podemita, rojo, comunista

(chap. monedé, monedés, monedera, monederes; cambiadó, cambiadós, cambiadora, cambiadores; cambista, cambistes. A la bossa o bosseta aon fiquem les monedes li diem monedero. Barcelona és bona si la bossa sona. Natros diem: Barselona es bona si la bossa sone.)

3. Monedar, v., monnayer, fabriquer, frapper monnaie.

Fig. Monedatz ab lo fals voler

Talz ditz.

P. Cardinal: Anc no vi.

Vous fabriquez de tels propos avec le faux vouloir. 

Part. pas. Ditz que mays no 'ls preza dos deniers monedatz. 

Roman de Fierabras, v. 556. 

Dit qu'il ne les prise désormais deux deniers monnayés.

ESP. Monedar. IT. Monetare. (chap. Monedá : fé, acuñá moneda. 

Yo monedo, monedes, monede, monedem o monedam, monedéu o monedáu, moneden; monedat, monedats, monedada, monedades.)

4. Amonedar, v., monnayer, fabriquer, frapper monnaie. 

Part. pas. III C deners ac d' aur amonedat. V. de S. Trophime. 

Eut trois cents deniers d'or monnayé.

(chap. Amonedá, monedá, fé o acuñá moneda. Yo amonedo, amonedes, amonede, amonedem o amonedam, amonedéu o amonedáu, amoneden; amonedat, amonedats, amonedada, amonedades.)

Bizcoin, Bitcoin, Oriol Junqueras, república, moneda, cripto moneda

martes, 23 de abril de 2024

Lexique roman; Legat - Relegar, Releguar


Legat, s. m., lat. legatus, envoyé, légat.

Per cardenals e per legatz.

(chap. Per cardenals y per legats; per ejemple, lo nostre cardenal, que parle chapurriau, y ademés u diu: Juan José Omella de Queretes. Arzobispo de Barchinona, Barselona. Vach fé un blog que se diu https://lopapaparlechapurriau.blogspot.com)

Per cardenals y per legats; per ejemple, lo nostre cardenal, que parle chapurriau, y ademés u diu: Juan José Omella de Queretes. Arzobispo de Barchinona, Barselona

Pons de Capdueil: En honor.

Par cardinaux et par légats.

Nostres legats, don ieu vos dic per ver

Qu' els vendon Dieu e 'l perdon per aver.

Le Chevalier du Temple: Ira e dolor.

Nos légats, dont je vous dis en vérité qu'ils vendent Dieu et le pardon pour argent.

CAT. Llegat. (N. E. Incluso antes de Pompeyo Fabra, los catalanes tenían la manía de duplicar la l inicial del occitano, como pasa con el apellido Lull, que el mismo Ramón nunca escribía con LL inicial. Lerida o Lérida en Lleida, etc. Más adelante lo de la l geminada, l·l, ya es de risa.) 

ESP. PORT. Legado. IT. Legato. (chap. Legat, legats; són com enviats del Papa de Roma a diferentes regions o provinsies del seu territori.) 

2. Legacio, Legation, Leguation, s. f., lat. legationem, légation, ambassade, députation.

Lor legation e messatge an fait. Chronique des Albigeois, p. 6.

Ont fait leur ambassade et leur message.

Messagaria e legacio. Eluc. de las propr., fol. 10.

Mission et députation. 

Fo descarguat del fach de la leguation.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 184.

Fut déchargé du fait de la légation. 

ANC. CAT. Llegacia. ESP. Legación. PORT. Legação. IT. Legazione.

(chap. Legassió, legassions.)

3. Legat, s. m., lat. legatum, legs.

O per legat o per fideicomis o per do que nom fai a sa mort.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15.

Ou par legs ou par fidéicommis ou par don qu'on fait à sa mort.

CAT. LlegatESP. PORT. Legado. IT. Legato.

4. Allegation, s. f., lat. allegationem, allégation.

Non vol admetre las exceptions, allegations.

(chap. No vol admetre o admití les exepsions, alegassions.)

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 430.

Ne veut admettre les exceptions, allégations.

Ni per allegations de dreg. Tit. de 1268. DOAT, t. CLXXII, fol. 41.

(chap. Ni per alegassions de dret.)

Ni par allégations de droit.

CAT. Allegacio. ESP. Alegación. PORT. Allegação. IT. Allegazione.

(chap. Alegassió, alegassions.)

5. Allegar, Alleguar, v., lat. allegare, alléguer, rapporter.

Ni pot hom ges calumpniar 

Denan luy ni fals allegar.

Contricio e penas ifernals. 

Ni on ne peut point accuser (injustement) devant lui ni alléguer faux.

Car so dis la Escriptura, e S. Gregori o allega. V. et Vert., fol. 97.

(chap. Ya que aixó diu la Escritura, y san Gregori u alegue.)

Car cela dit l'Écriture, et saint Grégoire le rapporte. 

Part. pas. Aponctamens dessus dits et alleguats. 

Chronique des Albigeois, col. 29.

Accords dessus dits et allégués. 

CAT. Allegar. ESP. Alegar. PORT. Allegar. IT. Allegare. (chap. Alegá: alego, alegues, alegue, aleguem o alegam, aleguéu o alegáu, aleguen; alegat, alegats, alegada, alegades.)

6. Delegar, Deleguar, v., lat. delegare, déléguer.

Part. pas. Substantiv. Trames lo papa alqus deleguatz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 210. 

Le pape envoya quelques délégués. 

Delegat de la meissa sea. Tit. de 1262. DOAT, t. LXXIX, fol. 115. 

(chap. Delegat de la mateixa seu; sede; sedere; La Seu de Saragossa, o la Seu d'Urgell.)

Délégué du même siége.

CAT. ESP. PORT. Delegar. IT. Delegare. (chap. Delegá: delego, delegues, delegue, deleguem o delegam, deleguéu o delegáu, deleguen; delegat, delegats, delegada, delegades. Ara me ve a la memoria: cuan estaba al institut de Valderrobres, vach sé delegat de la meua classe, y vam aná a Mollina, Málaga, comarca de Antequera; hi vam aná en tren. Lo viache va sé llarg, y no mol cómodo; pero la estansia allí mol bona. Hasta va vindre a vórem una amiga de un poble de Córdoba, que se diu Cabra, que está avui a 57 kilómetros en coche. An esta amiga la vach coneixe a Bournemouth, sur d' Inglaterra, al estiu del 1995, cuan hi vach aná en una beca del ministeri de educassió. Al 1996 vach aná a Swansea, Gales. Signifique mes o menos: mar o lago dels cisnes (cygnus).

Puigdemont, cigonya, cigüeña
Swan en inglés, Schwann, Schwäne en alemán. Prop de allí se va criá Ken Follet, a Cardiff; vach visitá la siudat, entonses no había lligit cap llibre d'ell. Encara men enrecordo que allí me va “doná” un ramet de romé una gitana. Lo vach agarrá, san inossén de mí (mes que Azarías); pero cuan me va demaná alguna perra, li vach di que no ne portaba, y li vach torná lo manollet. Lo poc que vam parlá suposo que va sé en inglés, perque si ella me haguere contestat en galés o caló no men haguera enterat de res, y tampoc avui no men enteraría. Desde entonses porto una maldissió, hasta que me móriga.)


Ramón Guimerá Lorente, 1996, Swansea, diploma


7. Relegar, Releguar, v., lat. relegare, reléguer, éloigner.

Part. pas. Lo layre sera relegat del loc et de la honor.

(chapurriau del 1463: lo lladre sirá relegat del lloc (locus: poble, puesto) y de la honor (domini, terres, etc.); sirá expulsat, aviat, aventat, foragitat o fora gitat, tret a gorrades o a patades, etc. Aixina se hauríe de traure als lladres de avui en día.)

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 128.

Le voleur sera relégué (hors) du lieu et du domaine.

ESP. Relegar. IT. Relegare. (chap. Relegá: relego, relegues, relegue, releguem o relegam, releguéu o relegáu, releguen; relegat, relegats, relegada, relegades.)

L'ancien catalan avait relegació.
(N. E. Sin tilde también se encuentra en este documento: https://historia-aragon.blogspot.com/2020/01/salaris-comissaris.html – recuerden que los catalanes aún utilizaban el hoc, oc, och, òc : sí afirmativo: hasta mínimo 1505.)

sábado, 24 de febrero de 2024

Lexique roman; Etat, Edat - Arcivescal


Etat, Edat, s. f., lat. aetatem, âge. 

Quan pervenc en la etat 

Que dec esser endoctrinat.

V. de S. Alexis.

Quand il parvint en l'âge qu'il dut être enseigné.

Etat es espazi de vita. Eluc. de las propr., fol. 66.

Âge est espace de vie.

En aquest mon que deu passar

Per VII etatz, e termenar.

Leys d'amors, fol. 135. 

En ce monde qui doit passer par sept âges, et finir. 

Lor etat si conoysh pels brancs dels corns.

Eluc. de las propr., fol. 245. 

Leur âge se connaît par les branches des cornes. 

Cor jauzens fai bela edat, e tristes esperiz secha los os.

Trad. de Bède, fol. 69. 

Coeur joyeux fait bel âge, et esprit triste sèche les os.

ANC. FR. Hely esteit de grant eded.

Sire, huem es de grant eded.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 9.

Ki durerat à trestut ton edage.

Chanson de Roland, p. 12.

CAT. Edat. ESP. Edad. PORT. Idade. IT. Età, etate, etade. (chap. Edat, edats.)

2. Atge, s. m., âge.

Pres del atge de LXXX ans.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 49. 

Près de l'âge de quatre-vingts ans.

3. Eternitat, s. m., lat. aeternitatem, éternité.

La longueza de la eternitat de Dieu. V. et Vert., fol. 40.

La longueur de l'éternité de Dieu.

CAT. Eternitat. ESP. Eternidad. PORT. Eternidade. IT. Eternità, eternitate, eternitade. (chap. Eternidat, eternidats.)

4. Eternal, adj., éternel. 

Dampnatio eternal. V. et Vert., fol. 80. 

(chap. Condenassió eterna.)

Damnation éternelle.

ANC. CAT. ESP. PORT. Eternal. IT. Eternale. (chap. Eterna, eternes, etern, eterns.)

5. Eternalmen, adv., éternellement. 

Jhesu Crist eternalmen engendratz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 3. 

Jésus-Christ engendré éternellement. 

CAT. Eternalment. ESP. (eternamente) PORT. IT. Eternalmente. 

(chap. eternamen.)


Ether, s. m., lat. aether, éther. 

Ether vol dire resplendent.

(chap. Éter vol di resplandén, lluminós, lluén, etc.)

Eluc. de las propr., fol. 107.

Éther veut dire resplendissant.

ESP. (chap.) Éter. PORT. Ether. IT. Etere.

2. Etherey, adj., lat. aethereus, éthéré.

La plus nauta regio del ayre es apelada cel etherey.

(chap. La mes alta regió del aire se diu sel etéreo.)

Eluc. de las propr., fol. 107.

La plus haute région de l'air est appelée ciel éthéré.

ESP. (chap.) Etéreo. PORT. Ethereo. IT. Etereo.


Ethic, adj., lat. hecticus, étique. 

Cum es thos ethica.

Febre ethica.

Eluc. de las propr., fol. 26 et 87. 

Comme est toux étique. 

Fièvre étique.

Subst. Cum els... ethix.

Cum tot *tozic sia ethic. Eluc. de las propr., fol. 48 et 87.

Comme aux... étiques.

Comme tout tousseur soit étique. 

ESP. Hético. PORT. IT. Etico. (chap. hétic, hetics, hética, hétiques en lo sentit de tíssic, tissics, tíssica, tíssiques; étic de ética, lo que está be y lo que está mal.)


Ethimologia, s. f., lat. etymologia, étymologie.

Etymologia est origo vocabulorum, cum vis verbi vel nominis per interpretationem colligitur. Isidor., Orig. 1, 28.

Ethimologia es expositios o declaratios d'un vocable per I autre o per motz vocables. Leys d'amors, fol. 45.

L' étymologie est l'exposition ou la déclaration d'un mot par un autre ou par plusieurs mots.

Lo lhibre de las espozitios apelat de ethimologias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 81.

Le livre des expositions appelé des étymologies.

CAT. ESP. (chap. etimología) Etimologia. PORT. Etymologia. 

IT. Etimologia.

2. Ethimologizar, v., étymologiser.

No es a penas dictios qu' om no pogues ethimologizar.

Leys d'amors, fol. 45.

Il n'est pas à peine un mot qu'on ne pût étymologiser.

ANC. FR. Je puis assez éthimologier

Le noble nom de la flour des François.

Eustache Deschamps, p. 23.

ESP. Etimologizar. PORT. Etymologizar. IT. Etimologizzare.

(chap. Etimologissá, descubrí lo origen de les paraules.)


Ethites, s. m., lat. aetites, étite. 

Doas peyras preciozas nomnadas ethites. Eluc. de las propr., fol. 140.

(chap. Dos pedres pressioses anomenades etites.)

Deux pierres précieuses nommées étites. 

ESP. PORT. Etites. IT. Etite.


Eu, Ieu, pron. pers., du lat. Ego, je, moi. 

Non decebrem ego Roger, ni eu Ugo. Tit. de 960

(chap. No dessebrem (engañarem) ni yo Roger, ni yo Hugo. 

Títul del añ 960.)

Nous ne tromperons moi Roger, ni moi Hugues.

Ara sai ieu qu' eu ai begut del broc 

Don bec Tristan, qu' anc pueis garir non poc. 

Augier: Per vos belha. 

Maintenant je sais moi que je ai bu du broc dont but Tristan, qui oncques puis ne put guérir.

Par contraction. Amors m'es cara e ie 'l sui vils. 

(chap. Amor me es volgut y yo li soc vil. N. E. Observen cómo escribía Guillem de Cabestany, catalán: en lengua occitana, pues los catalanes no tenían otra. En dialecto catalán moderno Ar vey qu' em se escribe Ara veig qu' em, aunque algunos catalanes aún dicen me, y no em.)

Guillaume de Cabestaing: Ar vey qu' em.

Amour m'est cher et je lui suis vil.

Si cum ie us am vos me vulhatz amar,

Quar ie us am mais que nulha res que sia.

Guillaume de Béziers: Erransa.

Que vous vouliez m'aimer ainsi que je vous aime, car je vous aime plus que nulle chose qui soit. 

ANC. FR. Ke me tout l' alme ke jeu port. 

Roman de Rou, v. 5543. 

Car garis sui qant jeo la voi.

Marie de France, t. 1, p. 246. 

Kar besuignus e poure sui io... Io entrerai en la tue veritet.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 85.

ANC. CAT. Eu (MOD. Jo, aunque algunos dicen yo). ESP. Yo. PORT. Eu. 

IT. Io. (chap. Yo; valenciano: Yo; rumano: Eu; francés: Je, con variantes antiguas jeo, io, ie.)


Eucharistia, s. f., lat. eucharistia, eucharistie. 

La consecration de la eucharistia. Doctrine des Vaudois.

(chap. La consagrassió de la eucaristía.)

La consécration de l'eucharistie. 

CAT. ESP. (chap. Eucaristía) Eucaristia. PORT. Eucharistia. IT. Eucaristia.


Euforbi, Euforbia, s. m., lat. euphorbia, euphorbe, espèce de plante.

Per sa agudeza las humors penetrans, cum euforbi.

Eluc. de las propr., fol. 104.

Pénétrant les humeurs par son âcreté, comme l'euphorbe.

Pren... euforbi. Rec. de recettes de médecine. 

(chap. Pren... euforbi – per a purgá, purgás.) 

Prends... euphorbe.

Euforbia, herba.

Eluc. de las propr., fol. 174.

Euphorbe, herbe.

ESP. Euforbio. PORT. Euforbio, euphorbio. IT. Euforbio.

ESP. Euforbio. PORT. Euforbio, euphorbio. IT. Euforbio.

(N. E. Planta africana de la familia de las euforbiáceas, con un tallo carnoso de más de un metro de altura, anguloso, con espinas geminadas, cónicas y muy duras, sin hojas, y de la cual, por presión, se saca un zumo muy acre, que al secarse da una sustancia resinosa, usada en medicina como purgante.)

Eufrazia, s. f., lat. euphrasia, eufraise, plante. 

Pren majorana, eufrazia egalmen. Rec. de recettes de médecine.

(chap. Pren mayorana, eufrassia igualmén (tamé).)

Prends marjolaine, eufraise également.

CAT. ESP. PORT. IT. Eufrasia.


Euphonia, Eufonia, s. f., euphonie.

Sola est quae notari possit velut vocalitas, quae *gr dicitur: cujus in eo delectus est, ut inter duo quae idem significant ac tantumdem valent, quod melius sonet, malis. Quintilien, Instit. orat. 1, 5. 4.

Euphonia es cant hom layssha a pronunciar alcunas letras... per plus bel sonar.

(chap. Eufonía es cuan hom dixe de pronunsiá algunes lletres... per a mes majo soná: per a que sono milló.)

Alcunas dictios grecas o quays grecas... coma... eufonia.

(chap. Alguns termes griegos o casi griegos... com... eufonía.) 

Leys d'amors, fol. 143 et 13.

L' euphonie c'est quand on laisse à prononcer aucunes lettres... pour plus beau sonner.

Aucun terme grec ou quasi grec... comme... euphonie.

ESP. (chap. Eufonía) PORT. IT. Eufonia.


Eurus, s. m., lat. Eurus, Eurus.

Dos vens collaterals... Eurus deves mech jorn.

(chap. Dos vens colaterals... L'Euro cap al michdía.)

Eluc. de las propr., fol. 134.

Deux vents collatéraux... Eurus devers midi.

CAT. ESP. PORT. IT. Euro. (chap. Euro, nom de ven; Euro, nom de moneda, Euros.) 


Euziera, s. f., bois planté d' yeuses

Vals... et eusieras et autres boscatges.

(chap. Valls... y carrascals y datres bosques.)

Trad. du Tr. de l'Arpentage, c. 29.

Vallons... et bois d' yeuses et autres bocages.

Boscajes escurs, espes de gran euziera. V. de S. Honorat.

Bocages obscurs, épais par la quantité d' yeuses.

(chap. Carrascal, carrascals, de carrasca, carrasques; ESP. Encinar, encinares, de encina, encinas. CAT. Alzinar, alzinars, d' alzina, alcines.)


Evesques, Avesque, Vesque, s. m., lat. episcopus, évêque, surveillant. Mortz era breument l' evesques de la terra. V. de S. Honorat.

L' évêque de la terre était mort promptement. 

Baros, so ditz l' avesques, Dieus von trac ad autor.

Guillaume de Tudela.

Barons, ce dit l' évêque, Dieu vous en prend à témoin.

Quant li vesques e li prelat 

Del temple agron esgardat.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Quand les surveillants et les prélats du temple eurent regardé. 

ANC. FR. Ciertes jou n'ai soing ne envie

De corone fors de mon vesque... 

Clerc, veske, prestre ne abbé. 

Roman du Renart, t. IV, p. 93 et 126. 

Ne volt granter élection 

De éveske ne de abbé. 

Chron. anglo-normandes, t. 1, p. 95. 

CAT. Avescha. IT. Vescovo. (chap. ESP. Obispo)

2. Bisbe, s. m., lat. episcopus, évêque. 

Mal o fe 'l bisbe d'Urgel.

(chap. Mal u va fé l' obispo d' Urgell. Podéu vore que encara escribíen Urgel. Si algún chapurriau diu bisbe o vispe, que u escrigue com u diu.) 

Guillaume de Berguedan: Mal o fe.

L' évêque d'Urgel fit cela mal. 

Lo sanz bisbe a establit. V. de sainte Énimie, fol. 39. 

Le saint évêque a établi.

ANC. ESP.

Carnero por el bispo, è los que ministraban. 

Del Sacrificio de la Misa, cop. 4. 

Vestiós (vitiose, se vistió) el bispo de la ropa sagrada.

Poema de Alexandro, cop. 1091. 

CAT. MOD. Bisbe. ESP. MOD. (chap.) Obispo. PORT. Bispo.

3. Evescat, Avescat, s. m., lat. episcopatus, évêché.

Mas s'ieu dir en volgues so qu' ieu dir en sabria, 

El perdria l' evescat et ieu ma cortesia.

(chap. Pero si yo (ne) vullguera di lo que yo di (ne) sabría, 

ell pedríe (perdríe) l' obispat y yo ma cortessía.)

Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna aura.

Mais si je voulais en dire ce que j'en saurais dire, il perdrait l' évêché et moi ma courtoisie.

Fo un gentils bars del avescat del Puei Santa Maria.

(chap. Va sé un gentil baró del obispat del Puch Santa María.)

V. de Pons de Capdueil. 

Fut un gentil baron de l' évêché du Pui-Sainte-Marie

ANC. FR. Il dona à Oedon l' évesquiet et les seignouries de

Cambray. Chron. de Cambray. 

En laquelle évesché succéda messire Simon de Montagu.

Monstrelet, t. 1, fol. 89. 

IT. Vescovado. (ESP. Obispado; chap. Obispat o lo que seguix:)

4. Bisbat, Bistbat, s. m., lat. episcopatus, évêché.

Qui encontra aco fara, perda sa honor: si el es bistbes, son bistbat; si el es clergues, sa clersia.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2. 

Qui agira contre cela, qu'il perde son fief: s'il est évêque, son évêché; 

s'il est clerc, sa cléricature.

- Évêque.

Del Bisbat fals mendic.

Guillaume de Berguedan: Chanson. 

De l' évêque faux mendiant.

A mi 'n venc a Berguedan una a la porta 

A cui a 'l bisbatz mezels sa filla morta. 

Guillaume de Berguedan: Un sirventes. 

M'en vint à Berguedan à la porte une à qui l'évêque mésel a tué sa fille.

ANC. ESP.

El bispado de Uesca mui noble calongia.

Martirio de S. Lorenzo, cop. 3. 

CAT. Bisbat. ESP. MOD. Obispado. PORT. Bispado. (chap. Obispat.)

monjas, mira cómo me dejó la avispa, mira cómo me dejó el obispo

5. Evescal, Evesqual, Avescal, adj., lat. episcopalis, épiscopal.

Mes la se evesqual en l' abadia de Sanh P. de Condom.

(chap. Va ficá la seu episcopal a l' abadía de San Pere de Condom.)  

Cat. dels apost. de Roma, fol. 217.

Mit le siége épiscopal en l'abbaye de Saint-Pierre de Condom.

Las maisons avescals. 

Tit. de 1174. Hist. de Lang., t. III, pr., col. 134.

Les maisons épiscopales.

- Subst. Évêché.

Portan l' al evescal. V. de S. Honorat. 

Ils le portent à l'évêché.

ANC. FR. Si est d' évesqual vestement 

Appareilliez mult gentement. 

Robert Wace: De la rue, t. II, p. 175.

6. Episcopal, adj., lat. episcopalis, épiscopal.

La cort episcopal.

(chap. La cort episcopal - aon l' obispo impartíe justissia.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 54. 

La cour épiscopale.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Episcopal. IT. Episcopale.

7. Arcivesque, s. m., lat. archiepiscopus, archevêque.

Santz Magons, l' arcivesques, sospirava.

(chap. San Magón, l' arzobispo, suspirabe o suspiráe.)

V. de S. Honorat. 

Saint Magon, l' archevêque, soupirait.

Del arcivesque mi sap bon 

Qu' ieu un sirventes fassa. 

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque. 

Me semble bon que je fasse un sirvente de l'archevêque.

ANC. FR. Bien l'entendit li arcevesques Turpin. 

Chanson de Roland, p. 49.

L' ercevesqe Stygande, de Engleter primour. 

Chron. anglo-normandes, t. I, p. 131. 

IT. Arcivescovo.

8. Arquebisbe, s. m., lat. archiepiscopus, archevêque.

Menti, que non ac sagel 

Del arquebisbe.

Guillaume de Berguedan: Mal o fe. 

Il mentit, vu qu'il n'eut pas le sceau de l'archevêque.

CAT. Arquebisbe. ESP. (chap.) Arzobispo. PORT. Arcebispo.

9. Arcivescat, s. m., lat. archiepiscopatus, archevêché.

Que l' arcivescatz li sia presentatz... 

Non ausa venir en son arcivescat.

(chap. Ell no ose vindre a son arzobispat.)

V. de S. Honorat. 

Que l' archevêché lui soit présenté...

Il n'ose venir en son archevêché. 

Assignet al archivescat.

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 14. 

Assigna à l' archevêché. 

CAT. Arquebisbat. ESP. Arzobispado. PORT. Arcebispado. 

IT. Arcivescovado. (chap. Arzobispat, arzobispats, com lo de Barselona, que té lo nostre cardenal chapurriau Omella.)

Juan José Omella, Queretes, Cretas, Matarraña, Teruel, chapurriau, cardenal, arzobispo, Vaticano, papa

10. Arcivescal, adj., lat. archiepiscopalis, archiépiscopal.

Londres era ciotat arcivescals.

(chap. Londres ere siudat arzobispal, lo de Canterbury.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 78.

Londres était cité archiépiscopale.