Mostrando las entradas para la consulta pugue ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pugue ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 1 de junio de 2020

Atentos a la y - CX. Reg. 4205, fol. 221. 31 ene. 1553.


CX.
Reg. 4205, fol. 221. 31 ene. 1553.
Nota: Atent@s a la y.

Nos Johannes Fernandez etc. cum pro parte vestra dilectorum regiorum bibliopolarum sive libreteriorum presentis civitatis et territorii Barchinone fuerint nobis reverenter oblata et presentata quedam capitula sive ordinationes per dilectos regios consiliarios et proceres hujus civitatis Barchinone ad vestri supplicacionem factas et statutas erectionem confratrie in dicto vestro officio bibliopolarum sub invocacione divi Hieronymi et bonum statum conservationem et incrementum illius ac concordiam confratrum et dicti officii comunem quietem concernentes tenoris sequentis:
- En nom de nostre senyor Deu Jesucrist y de la sacratissima verge Maria mare sua y del glorios doctor e illuminador de sancta mare Esglesia sanct Hieronym sots titol e invocacio del qual la confraria e germandat devall escrita ha de esser fundada e instituida sia amen. Com sia cosa molt justa e rahonable que tots los qui habiten en una matexa ciutat y vischen de una matexa art o offici tingan forma y orde en lo modo del exercir dita art o offici per tal que los exercints dita art puguen comodament e sens prejudici los uns dels altres viure e sie carreg e offici dels consellers o regidors de les tals ciutats posar y ordenar los arts y officis qui son en aquelles a be y utilitat de la cosa publica y dotar aquells de statuts y ordinacions convenients y saludables: per ço la confraria dels libraters poblats en la dita ciutat obtenguda licencia del honorable regent la vegueria de Barcelona segons que en semblants actes y negocis se acostuma de obtenir supplican a vostres magnificencies y al honorable consell ordinari de la dita present ciutat de Barcelona loar approvar y confirmar e de nou statuyr y ordenar les ordinacions seguents per dita confraria y collegi dels libreters fetes. Primerament statuyren y ordonaren los dits honorables consellers y promens de la dita ciutat que daçi al denant tots los qui vuy tenen y per anant tindran botiga o obrador de librater dins la present ciutat de Barcelona e en son territori se hajen de fer confrares de la dita confraria del glorios sanct Hieronym dels libraters y haje de pagar per entrada de dita confraria vint sous y apres cascun any cinc sous per la luminaria y altres despeses de dita confraria. Item statuyren y ordonaren los dits honorables consellers y promens de la dita ciutat que sien fetes y recondides en la casa del consell de la dita ciutat dues bosses de la dita confraria en les quals estiguen enseculats los libraters de la dita confraria o part de aquells ço es en la una los mes antichs y en la altre los qui no seran tan antichs de cada una de les quals cascun any a vint y dos de setembre que es la vigilia de la gloriosa sancta Tecla per los dits honorables consellers sien extrets de les dues bosses dos rodolins ço es de cada una de les dues bosses un rodoli lo qual sie ubert y legit lo nom del librater confrare qui en aquell se trobara y aquells sien y hagen esser consols de dita art dels libraters per aquell any e lo qui sera extret de la bossa dels antichs sia y sanomen consol en cap y lo qui sera extret de la altre bossa sia ys nomen consol derrer: los quals consols hagen de regir y administrar la dita confraria y no pusquen renunciar ni dexar lo dit carrech fins sia acabat lo dit any a pena de sinch liures applicadores la meytat a la dita confraria y laltre meytat al official qui de aço fara la execucio. Item statuiren y ordonaren los dits honorables consellers y promens de la dita ciutat que los dits confrares de la dita confraria hajen esser y sien obediens als dits consols de dita confraria y no gosen ni presumesquen injuriar ni maltractar de paraules ni de obres als dits consols sots pena de deu liures applicadores la meytat a la dita confraria e laltra meytat a la cort o official qui de aço fara la execucio y de estar a la preso a coneguda de dits honorables consellers. Item statuyren y ordonaren los dits honorables consellers y promens de la dita ciutat que tot temps y quant los dits confrares seran cridats convidats o demanats per los dits consols de dita confraria a consell o parlament hajen de anar a dit consell o parlament sots pena de pagar una liura de cera a la dita confraria cada hu y per cada vegada que sera contrafet salvat empero just impediment a coneguda de dits consols. Item ordenaren los dits honorables consellers y promens que los qui seran stats extrets en consols hagen de vagar apres que hauran finit son any del consolat dos anys dins los quals no puguen concorrer en esser admesos a dit offici de consol. Item statuyren y ordonaren los dits honorables consellers y promens de la dita ciutat que daçi al denant los qui volran posar botiga en Barcelona o en son territori se hagen primer a presentar als dits consols de la dita confraria y demanar lo examen pera poder exercir lo dit art de librater y los dits consols dins un mes apres quels sera demanat lo tal examen hajen de veure y regonexer si lo tal qui demane dit examen haura practicat en dita art lo temps devall statuydor y si sera conforme a les ordinacions de dita art: y en essent conforme en aquelles los dits consols ensemps ab los altres de dita art los quals ells elegiran y anomenaran en examinadors examinen y vejen lo tal qui demanat haura lo dit examen si es habil y sufficient pera tenir y exercir lo dit art de librater e si sera trobat esser habil y sufficient sie admes y sieli dada licensia per los dits consols de tenir y parar botiga dins la present ciutat de Barcelona e son territori alla hont lo dit examinat voldra: e si no sera trobat habil ni sufficient pera dita art per aquella vegada sie repellit: lo qual examinat per lo dit examen do y pac a la dita confraria per ajuda y supportacio dels carrechs de aquella un flori de or exceptats empero y no volent en la present ordinacio esser compresos los fills dels mestres qui ja tindran o hauran tenguda botiga ans aquells sens sufrir lo dit examen ab sola licencia dels dits consols y pagant lo dit flori de or puguen tenir botiga axi com si realment y de fet fossen examinats. Item statuyren y ordonaren los dits honorables consellers y promens de la dita ciutat que tots temps lo qui sera derrer examinat o derrerament haura parat haje esser y sie sindic de dita confraria lo qual haje de servir a dits consols de convidar los confrares als consells y altres coses concernents al bon stament y direccio de dita confraria axi com per los dits consols los sera manat. Item statuyren y ordonaren los dits honorables consellers y promens que tots los qui volran sufrir lo dit examen de libreter hajen primer star per apranens ab libreter examinat o tenint botiga per temps de cinch anys exceptats empero los fills dels mestres de dita art qui tindran o tinguda hauran botiga com desobre es dit. Item statuyren y ordonaren los honorables consellers y promens de la dita ciutat que si per cas morra algun libreter confrare de dita confraria sens fills ni filles en tal cas la viuda muller de dit defunct puga tenir la dita botiga per temps de un any y un dia axi com si son marit visques sens empaig ni contradiccio de dita confraria y no mes avant: empero si lo dit librater moria dexant algun fill o filla en tal cas la dita viuda vivint empero vidualment puga tenir la dita botiga per los dits fill o filla seus y del dit defunct sens empaig ni contradiccio de alguna cort o persona fins a tant que lo dit fill si fill sera tingue edat de divuit anys y no mes anant y apres que dit fill tinga dita edat de devuyt anys no pugue tenir dita botiga sens haver demanada y obtenguda licensia dels consols de dita art y haver pagat dit flori de or com desobre es dit e si sera filla pugue tenir la dita viuda la dita botiga fins a tant haje casada la dita filla y no mes avant. Item statuyren y ordonaren los honorables consellers y promens de la dita ciutat que si algun aprenent no volra acabar lo temps ques sera afermat ab son amo ans se volra mudar ab altre amo sens licencia del quil tindra afermat que no sie licit ni permes a ningu de dita art donar feyna a dit aprenent ni tenirlo en sa casa fins a tant que per los dits consols sie vista la causa per la qual sen sera anat de son amo y haura haguda licensia de dits consols de fer feyna y aço a pena de deu liures applicadores la meytat a dita confraria y laltre meytat a la cort o official qui de aço fara la execucio. Item statuyren y ordonaren los dits honorables consellers y promens de dita ciutat que ningun libreter no prenga ni tinga ningun aprenent qui haje stat ab altre librater sens voluntat o consentiment de aquell ab lo qual haura abans stat o dels consols de dita art sots la prop dita pena en lo modo prop dit divididora. Item statuyren y ordonaren los dits honorables consellers y promens de dita ciutat que ningun jove que no sie examinat no gose ni presumesca fer feyna per si mateix ni per altre persona que no sie de la dita art de librater palesament ni amagada sots pena de cinch liures per cada hu e per cada vegada que fara lo contrari en lo modo prop dit divididora exceptats empero los qui vuy tenen botiga o obrador parat en la ciutat. Item per quant se es trobat en lo passat que alguns jovens o aprenens de dits libraters furtaven libres de casa sos amos y aquells venen o donen a vendre a algunes persones en la dita ciutat les quals venien dits libres y feyen pagar la meytat mes que dits libres valien als compradors: per ço statuyren y ordonaren los dits honorables consellers y promens per obviar a dits abusos que daçi al denant ningu qui no sie de dita art e no sie examinat no gos tenir libres nous ligats ni pera ligar pera vendre sots pena de cinch liures barceloneses per cascu e per cascuna vegada en lo modo sobredit divididores e de perdre los dits libres. Item statuyren y ordonaren los dits honorables consellers y promens que ningu que no sie confrare de dita contraria examinat gos ni presumesca vendrer paper a menut ço es a dinades ni a mans sots pena de vint sous barceloneses a cada hu qui fara lo contrari y cada vegada en lo modo sobredit applicadora. Item perque los exercints dita art de librater mes comodament pusquen viure y los richs no oprimesquen los pobres statuyren y ordonaren los dits honorables consellers y promens de la dita ciutat que daci al denant ningun librater pugue comprar dins la vegueria de Barcelona de ningun mercader ni de altre qualsevol persona mes anant de cinquanta raymes de paper ni mes anant de vint y sinch dotzenes de pergamins sens que primer nou diga ou fassa a saber als consols qui leshores seran de la dita art: e los dits consols encontinent que sabran la dita mercaderia ho hagen de denunciar a tots los altres libraters y sapien dells si voldran comprar part de dit paper o pergamins y volentne ells comprar haja de esser partida la dita mercaderia entre tots los confrares de la dita art quin volran: y si sera fet lo contrari lo tal qui mes de dites cinquanta raymes de paper o mes de les dites vint y sinc dotzenes de pergamins sens denunciarho a dits consols dins la dita vegueria de Barcelona comprades haura encorrega en pena de vint y sinc liures irremisiblement del tal exigidores y applicadores per la terça part a la dita confraria per la altre terça part al accusador y per la restant terça part a la cort o official qui de aço fara la execucio. Item per obviar y proveyr a diverses machinacions y monopolis y stucies que alguns libraters han tingudes y fetes ab los mestres que ligen en lo studi de la dita ciutat fent y procurant ab strenes y altrement que los tals mestres legissen los libres que los tals libraters tenien yn staven proveyts y no los altres libres que los altres libraters qui no sabien en dits monopolis ni machinacions tenien per hont los dits mestres no mirant la utilitat dels studiants sino de llur propri interes legien als dits studiants lissons infructuoses y de poca utilitat per als dits studiants mes per dar spedicio de libres als tals libraters que ab ells se eren pactats y convinguts que no per utilitat als dits studiants lo que fins açi ha redundat en gran dany axi de dits studiants com encara dels altres libraters qui ab dits pactes convencions o tractes no tenien part hors encara de la cosa publica: per ço y altrement los dits honorables consellers y promens volent obviar a dits abusos y danys ordonaren que deçi al denant no sie licit ni permes a ningun libreter fer pactes convencions ni partits alguns ab ninguns dels dits mestres qui ligen de present ni per avant legiran en lo dit studi de Barcelona ni ab altres persones per ells directament ni indirecta sots pena a cada hu y per cada vegada que sera contrafet a la present ordinacio de vint y sinc liures applicadores per la terça part a la dita confraria y la altre terça part al acusador y per la restant terça part a la cort o official qui de aço fara la execucio. Item per obviar als fraus y ladronicis que molts moços de juristes metges y de altres persones fan en casa de lurs amos furtant los libres de aquells y apres los venen a alguns regatons qui aquells revenen per les plaçes cantons o taulers: statuyren y ordonaren los dits honorablcs consellers y promens que daci anant ninguna persona que no sie librater examinat no gose ni presumesca vendre libres vells amagadament ans aquells hajen de vendre y aportar en la plaça de sanct Jaume o en la plaça del Encant de mar ahont dits libres son acustumats de vendre sots pena de perdre los dits libres y de pagar cinc liures barceloneses a coneguda dels consols de dita art si donchs dits libres nos venien per alguna marmessoria o ab intervencio de corredor public de la dita ciutat o per execucio de alguna cort. Item statuyren y ordonaren los dits honorables consellers y prohomens de la dita ciutat que no sie licit ni permes a ningun librater tenir en la present ciutat de Barcelona mes de una botiga o obrador tot frau en aço cessant sots pena de trenta sous per cada hu e per cada vegada que sera fet lo contrari. Item statuyren y ordonaren los dits honorables consellers y promens que ningun librater examinat no pugue vendre libres ligats ni pera ligar sino seus propris y no de altres libraters strangers del present principat de Cathalunya per obviar a mols fraus que en aço se porien fer sots pena de trenta sous per cada hu y per cada vegada que sera fet lo contrari applicadors per la terça part a la dita confraria y per la altre terça part al acusador y per la restant terça part al official qui de aço fara la execucio. Item statuyren y ordonaren los dits honorables consellers y promens de la dita ciutat que daci al denant ninguna persona puga fer ventalls de paper blanch que sie per scriure pera vendre ni vendre dits ventalls de paper per altri los dits libraters sots pena de vint sous en lo modo prop dit applicadors y de perdre los dits ventalls. Item per quant par rahonable cosa que tots los qui viuen de un mateix art o offici ajuden a supportar los carrechs y dispeses de aquell: per ço statuyren y ordonaren los dits honorables consellers e promens de la dita ciutat que tot jove de librater qui anira per jove en la dita art y com a jove guanyara soldada pac cascun any sinc sous per ajuda de la luminaria de la dita confraria.
- Fueritque etiam nobis pro parte vestra predictorum bibliopolariorum sive libreteriorum presentis civitatis et territorii Barchinone humiliter supplicatum quatenus preinserta capitula sive ordinationes erectionem dicte confratrie in predicto vestro officio sub invocatione dicti beati Hieronimi bonum comune dicte civitatis conservationemque et incrementum prelibati officii concernentes omniaque et singula in eis contenta et ordinata laudare approbare et firmare auctorizare et concedere ex munificentia regia dignaremur: nos vero quia bonum comune dicte civitatis et particulare dicti officii preinserte ordinationes concernere videntur dicte vestre supplicationi benigne annuentes: tenore presentium de certa scientia regiaque qua fungimur auctoritate delliberateque et consulto ordinationes preinsertas et omnia et singula in eis et earum qualibet contenta statuta et ordinata vobis dictis bibliopolis et seu libreteriis presentis civitatis et territorii Barchinone presentibus et futuris laudamus aprobamus ratifficamus autorizamus et concedimus nostreque et seu regie concessionis et ordinationis munimine seu presidio roboramus et validamus licenciamque et permissum vos pro negociis dicte confratrie quoties opus fuerit impune congregandi in loco ad hoc destinando quatenus opus est confratribus ejusdem presentibus et futuris libere concedimus et liberaliter elargimur. Mandantes propterea venerabilibus nobilibus magnificis consiliariis dilectisque et fidelibus regiis cancellario vicecancellario regenti cancellariam gerenti vices generalis gubernatoris in presenti principatu Cathalonie vicario bajulo consiliariis et probis hominibus dicte civitatis Barchinone ceterisque universis et singulis officialibus et subditis regiis in eodem principatu constitutis et constituendis et eorum locumtenentibus ad penam florenorum auri Aragonum mille regiis inferendorum erariis quatenus hujusmodi capitula sive ordinationes ac omnia et singula in eis et eorum quolibet contenta statuta et ordinata nostramque hujusmodi concessionem habeant teneant et observent tenerique et observari faciant per quos decet nec in his contrafaciant seu veniant seu aliquem contrafacere vel venire permitant ratione aliqua sive causa pro quanto gratiam regiam charam habent et penam preapositam cupiunt evitare. In cujus rei testimonium presentem fieri jussimus regio comuni sigillo impendenti munitam. Data Barchinone die ultimo mensis januarii anno a nativitate Domini millesimo quingentesimo quinquagesimo tertio imperii III. - El marques de Aguilar. - Dominus locumthenens generalis mandavit michi Philippo Augustino Masio visa per Montaner regentem cancellariam et Johanem Ferrer et Dezpuig regentem thesaurariam.

miércoles, 2 de diciembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Quedabe sol lo rey per novelá, y después de vore a les siñores calmades (que se dolíen de la perera escamochada, que no habíe tingut cap culpa), va escomensá:
Manifestíssima cosa es que tot just rey té que sé primé guardadó de les leys fetes per nell, y si datra cosa fa, com a criat digne de cástic y no com a rey té que jusgás. Y yo, que vostre soc lo vostre rey, com estic obligat per fuero, me toque caure a la vostra justíssia. Ahír vach doná yo orde y manamén de que los nostres raonaméns de avui, en intensió de no voldre fé aná lo meu privilegi, y raoná sobre alló que tots hau raonat; pero no sol ha sigut contat tot alló sobre lo que yo creía que parlaría, sino que han sigut dites tantes coses millós, que yo, en cuan a mí, per mol que a la memória busca, recordá no puc ni sé que sobre la materia algo puga di que pugue comparás a les históries ya contades. Y per naixó, debén contravíndre a la ley per mí mateix donada, com soc digne de cástic, a tota reparassió que me sigue ordenada me declaro aparellat, y al meu acostumat privilegi tornaré. Tos dic que la história dita per Elisa sobre lo compare y la comare, y tamé la idiotés dels sienesos, tenen tanta forsa, caríssimes siñores que, dixán les burles que a los seus homens nessios fan les dones discretes, me porten a contátos una historieta sobre ells, que, encara que en sí tingue mol de lo que no té que créures, no menos sirá en part plassentera de escoltá.

Va ñabé, pos, a Siena, dos jovens de poble, la un se díe Tingoccio Mini y lo atre Meuccio de Tura; y casi may estaben la un sense lo atre, y per lo que pareixíe se volíen mol.
Y anán, com van los hómens, a la iglesia y als sermóns, moltes vegades habíen sentit la glória y la miséria que a les almes o ánimes dels que moríen ere segóns los seus mérits, consedida al atre món; dessichán sabé algo segú de estes coses, y no trobán lo modo, se van prometre la un al atre que lo que primé de ells se moriguere, al que quedare viu tornaríe si podíe y li donaríe notíssia de lo que volíen sabé; y aixó u van confirmá en juramén dabán los cuatre evangelis. Habénse fet esta promesa y continuán juns, com se ha dit, va passá que Tingoccio va emparentá com a compare en un tal Ambruoggio Anselmini, que estabe a Camporeggi. Este teníe un fill de la seua dona, de nom doña Mita. Tingoccio, jun en Meuccio visitán alguna vegada an esta comare seua, que ere una majíssima y atractiva dona, no obstán lo sé compares se va enamorá de ella; y Meuccio igualmen, de tan sentíla alabá per Tingoccio, se va encaprichá de ella. Y en este amor la un se amagabe del atre, pero no per la mateixa raó: Tingoccio se guardabe de descubrílay a Meuccio per la maldat que an ell mateix li pareixíe que ere lo vóldre a la seua comare, y se hauríe avergoñit de que algú u sapiquere. Meuccio no se guardabe per naixó, sino perque ya sen habíe acatat de que li agradáe a Tingoccio, per lo que se díe:
«Si yo li descubrixgo aixó, pendrá sels de mí, y puguenli parlá tan com vol, com a compare de ella, en lo que pugue la fará odiám, y aixina may res de lo que vull obtindré de ella». Ara, va passá que Tingoccio, al que li ere mes fássil pugué obríli a la dona tots los seus dessichos, tan va sabé fé en actes y en paraules que va conseguí de ella lo seu gust; de lo que Meuccio be que sen va acatá, y encara que mol li desagradare, sin embargo, esperán alguna vegada arribá al objecte del seu dessich, per a que Tingoccio no tinguere manera ni ocasió de estorbá o impedí algún assunto seu, fée vore que no sabíe res. Va passá que, trobán Tingoccio a les terres de la comare lo terreno blan, perque ñabíen aiguamolls, tan va llaurá y cavá que li va víndre una enfermedat per la humitat, y esta después de uns díes se va agravá tan que va passá a neumonía, y no podén soportála, sen va aná al atre món. Y ya difún, tres díes después, que potsé primé no habíe pogut, va torná, segóns la promesa feta, una nit a la alcoba de Meuccio, que dormíe com un soc, y lo va cridá. Meuccio, despertánse assustat, va di: - ¿Quí eres tú?

A lo que va contestá:

- Soc Tingoccio que, segóns la promesa que te vach fé, hay tornat a donát notíssies del atre món. Se va espantá Meuccio al vórel, pero tranquilisánse después va di: - ¡Sigues benvingut, germá meu!

Y después li va preguntá si se habíe perdut; a lo que Tingoccio va contestá: - Perdudes están les coses que no se troben: ¿cóm hay de está yo perdut si estic aquí dabán de tú?

- ¡Ah! - va di Meuccio- , yo no vull dí aixó: te pregunto si estás entre les ánimes condenades al foc etern del infern.

A lo que Tingoccio va contestá:

- Assó no, pero sí que estic, per los pecats cometuts per mí, en penes gravíssimes y mol angustioses. Li va preguntá entonses Meuccio particularmen a Tingoccio quines penes se donaben allá per cada un de los pecats que aquí se fan; y Tingoccio les hi va dí totes. Después li va preguntá Meuccio si ell podíe an este món fé per nell alguna cosa; a lo que Tingoccio li va contestá que sí, y ere que faiguere cantá misses, resá orassións y doná almoynes, perque estes coses mol ajuden als de allá de allá. A lo que Meuccio va di que u faríe de bona gana; y separánse Tingoccio de ell, Meuccio sen va enrecordá de la comare, y eixecán una mica lo cap, va di:

- Ara que men enrecordo, Tingoccio: ¿per la comare en la que te gitabes cuan estabes aquí, quína pena te han donat allá dal?

A lo que Tingoccio va contestá.

- Germá meu, cuan vach arribá allá dal, ñabíe un que pareixíe coneixe tots los meus pecats, y sels sabíe de memória. Este me va maná que aniguera an aquell puesto (aon vach plorá en gran pena les meues culpes), aon vach trobá a mols amics condenats a la mateixa pena que yo; y están yo entre ells, y enrecordánmen de lo que había fet en la comare, y esperán per naixó una pena mol mes gran de la que me habíe sigut dada, encara que estiguera al mich de una gran foguera mol ardén, com si fore de lleña de melis, tremolaba de paó. Veén aixó un que ñabíe al meu costat, me va di: «¿Qué tens mes que los demés que aquí están que tremoles están al foc?». «¡Oh! - vach di yo- , amic meu, ting gran po del juissi que espero de un gran pecat que hay fet.» Aquell me va preguntá entonses quín pecat ere aquell; y li vach di: «lo pecat va sé tal, que me tombaba a una comare meua: y tan me vach girá y tombá que me vach despellotá». Y ell entonses, burlánse de alló, me va di: «Ala, tontet, no tingues temó, que aquí no se porte cap cuenta de les comares», lo que sentínu yo, me vach tranquilisá.

Y dit aixó, arrimánse lo día, va di:

- Meuccio, quédat en Deu, que yo no puc quedám mes tems en tú - y de repén se va esfumá. Meuccio, habén sentit que cap cuenta se portabe de les comares, va escomensá a fé burla de la seua castidat, pos ya ne habíe dixat passá unes cuantes; per lo que, abandonán la seua ignoránsia, en alló mes abán va sé sabut. Estes coses, si fray Rinaldo les haguere sabut, no hauríe tingut cap nessessidat de empleá silogismos cuan va persuadí a fé lo seu gust a la seua bona comare.
Estabe Céfiro sén alsat per lo sol que al ponén se arrimabe cuan lo rey, acabada la seua história y no quedánli res per di, traénse la corona del cap, al cap de Laureta la va ficá, dién:

- Siñora, tos corono reina de la nostra compañía; alló que de ara en abán cregáu que sirá plaé y consol de tots, com a Siñora manaréu -. Y se va torná a assentás. Laureta, feta reina, va fé cridá al senescal, al que li va maná que se pararen les taules an aquella valleta una mica abans de lo acostumat, per a que después en tems se puguere torná a la casa; y después, lo que teníe que fé mentres durare lo seu gobern, li va explicá. Después, dirigínse a la compañía, va di:

- Dioneo va voldre ahí que avui se parlare de les burles que les dones fan als seus marits u hómens; y si no fore que yo no vull mostrá sé de casta de gos gruñidó, que incontinenti vol vengás, manaría yo que demá se raonare sobre les burles que los hómens fan a les seues dones. Pero dixán aixó, dic que cadaú penso en contá burles de eixes que tots los díes o la dona al home o lo home a la dona, o un home a un atre home se fan. Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná lissensia a la compañía. Eixecánse, pos, les siñores y los hómens, algúns de ells, descalsos, van caminá per l´aigua clara y atres entre los drets ábres del prat se anaben entretenín. Dioneo y Fiameta un bon rato van cantá juns sobre Arcita y Palemón; y aixina van passá lo tems hasta la hora de la sena. A la vora de les taules, un milená de muixóns cantáen, y lo airet fresquet que baixabe de aquelles montañetes espantáe les mosques y mosquits, aixina que van sopá en molta alegría y ben tranquils. Y alsats los mantels, después de fé una volta per aquella valleta, están lo sol encara alt pero anán de baixada, cuan va voldre la reina, cap a la seua acostumada morada a pas lento se van adressá, bromeján y charrán de mil coses, tan de les que durán lo día se habíe parlat com de atres. Van arribá a la villa al tardet, y allí van beure vins fresquíssims y van minjá dolsaines y pastes, descansán de la curta caminata, y al voltán de la fon van ballá, unes vegades al só de la cornamusa de Tíndaro y atres cantán caroles y romanses. La reina li va maná a Filomena que cantare una cansó, que díe aixina.

¡Ay de la meua infelís vida!

¿Alguna vegada podría torná

al lloch del que vach sé desposeída?

No estic segura, y es tan ardén

lo afán del meu pit

per torná aon viure solía,

oh lo meu be, oh únic descáns,

que me té maltratada.

¡Ah, disme tú, que no preguntaría

a datre, ni sabría!

Ah, siñó meu, fésmu esperá,

que es lo consol de la meua alma afligida.

No sé be repetí cuán va sé lo plaé

que me té inflamada

sense pugué descansá nit ni día,

perque lo sentí, lo escoltá y lo vore,

en forsa desusada,

cada un a la seua foguera me enseníe,

aon cremo encara:

y sol tú me pots animá

y tornám la virtut perduda.

¡Ah, disme tú si passará algún día

que te troba potsé

aon los ulls que causen lo meu dol;

dísmu, be volgut, dolsa alma meua,

disme cuán vindrás,

que al di «Pronte» ya me dones consol;

passe lo tems en un vol

que hay de esperát, y llarg sigue la teua estada,

per a curám, que es gran la ferida!

Si passare que alguna vegada te tinga

no sé si siré tan loca

com antes vach sé y te dixaré anáten,

te retindré, y que vingue lo que vingue,

pos de la dolsa boca

lo meu dessich se té que be nutrí;

només vull di;

aixina, víne pronte, víne ya a abrasám,

que en sol pensáu la cansó cobre vida.

En esta cansó tota la compañía va pensá que un nou amor assediabe a Filomena; y com per les seues paraules pareixíe que sol ne habíe probat de ell en la vista, tenínla per mol felís, enveja li van tíndre algúns de los que allí estaben. Pero después de acabá la cansó, enrecordánsen la reina de que en son demá ere diviandres, aixina los va di:
- Sabéu, nobilíssimes siñores, y vatros jovens, que demá es lo día consagrat a la passió de nostre Siñó, lo que, si be ton enrecordáe, devotamen vam selebrá sén reina Neifile; y les entretingudes narrassións vam suspendre; y lo mateix vam fé lo dissapte siguién. Per lo que, volén seguí lo bon ejemple donat per Neifile, crec que honesta cosa sirá que demá y después demá, mos abstinguem del nostre novelá, portán a la memória lo que en tals díes per a la salvassió de les nostres almes va passá. Tots van está de acuerdo, y habén ya passat un bon tros de la nit, la reina los va doná lisénsia y tots sen van aná a descansá.

ACABE LA SÉPTIMA JORNADA.

sábado, 3 de febrero de 2018

POESIA A LA DONA

Este fin de semana se selebre a mols dels nostres pobles la festa de Santa Agueda, (Águeda) es per aixo que avui vull fe un homenatge a totes les dones, lo poema de avui esta fet desde dins del cor.

POESIA A LA DONA

Juan Carlos Abella

Vull parlá de eixa persona
a la que trovo gran, mol gran
es potsé la mes importan
diguem que parlo de la dona.

A Santa Agueda li vull demaná
guardamos a totes les dones
que son persones mol bones
que mols añs mos puguen acompañá

a natros mos ompli de felisidat
cuan una jove mos diu que sí
que la seua vida vol compartí
mos fa sentí lo home mes honrat

mos aporte tantes coses
que natros no sabem vore
y que ella sempre trove
y tot son coses ben bones

dones tenim a la nostra vida
mare, filla, o germana
y una de mol enamorada
vull fels una poesía mol sentida

son un mar de sabiduria
de ternura, cariño, y bellesa
de forsa, sabé, y enteresa
y tame de gran valentia

una cosa mai podrem igualá
y es la virtut de se mare
cosa que en rés se compare
es lo mes gran que ñá

capás de crea una vida
a dins del seu ventre
no ña rés mes tendre
aixo no vá de mentira

son nou mesos de embarás
temps de cambis, de sufrimen
pero tamé de ilusió, de sentimen,
son mol valentes, ya u vorás

arribe lo momen del naisimen
deu sentimetros san de dilatá
pa que un cabet se pugue asomá
son momens de gran sufrimen

a cuatre partos ai pogut asistí
a la meua dona poc ai pogut ajudá
sol li ai pogut doná la má
y animala pa que sen pugue eixí

y después del naisimen
cuan lo fill tenen a les mans
los ix una sonrisa de les mes grans
ya no sen recorden de tan patimen

yo voldria sé tan valén
com eixa dona ques mare
que de luchá per lo fill mai pare
sempre trove lo seu momen

aquell criminal que les vol maltratá
se li olvide de aon va eixí
que una dona lo vá parí
la seua vida li vá doná

a totes les dones vull honrá
aiguen sigut mares, o no
pos cap de elles te mai pó
pa afrontá alló que vindrá

a los homens mos fan mes valens
mos apollen, mos ajuden,
mos volen, y mos cuiden
inclús cuan estem ben dolens

Santa Agueda, cuidales
pos tenen lo sel guañat
tota la vida an treballat
mai san guardat rés

donals molta, molta salut
aixo te demano yo
donals tot lo milló
a la vellesa y a la juventut.

DEDICADA A TOTES LES DONES DEL MON.

sábado, 29 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA NOVENA.

Bernabó de Génova, engañat per Ambruogiuolo, perd lo seu y mane matá a la seua dona, inossén; ésta se salve y, en hábit de home, servix al sultán; trobe al engañadó y porte a Bernabó a Alejandría aon, castigat lo estafadó, tornán a ficás vestits de dona, jun en lo home, rics tornen a Génova

Habén Elisa en la seua triste história cumplit lo seu deber, la Reina Filomena, que hermosa y alta de estatura ere, mes que cap atra amable y sonrién de rostro, va di:

- Lo pacte fet en Dioneo té que sé respetat y, aixina, no quedán mes que ell y que yo per novelá, diré yo la meua história primé y ell, com u va demaná per mersé, sirá lo radé que la digue. Y dit aixó, aixina va escomensá:
Ñabíen a París, a un albergue, uns cuans importantíssims mercadés italiáns, uns per un assunto y atres per uns atres. Habén sopat una nit tots, van escomensá a parlá de diferentes coses, y passán de una conversa a un atra, van arribá a parlá de les seues dones, que habíen dixat a les seues cases; y fen bromes va escomensá a di un:

- Yo no sé lo que fará la meua, pero sí sé be que, cuan aquí me se fique per dabán alguna joveneta que me agrade, dixo a una vora l´amor que li ting a la meua dona y trac de ella lo plaé que puc.
Un atre va contestá:
- Y yo fach lo mateix, perque si crec que la meua dona té alguna aventura, la té, y si no u crec, tamé la té; y per naixó, lo que se fa que se faigue: lo que lo burro fot contra la paret, ixo ressibix.

Lo tersé va arribá a la mateixa opinió, y a tots los pareixíe que estáen de acuerdo en que les dones dixades per nells no perdíen lo tems.
Sol un, que teníe per nom Bernabó Lomellin de Génova, va di lo contrari, afirmán que ell, per espessial grássia de Déu, teníe per cónyuge a la dona mes cumplida en totes aquelles virtuts que dona o caballé o donsella pot tindre, que potsé a Italia no ñaguere datra igual: perque ere hermosa de cos y encara bastán jove, y templada y forta, y res ñabíe propi de dona, com bordá
laboresde seda, fé calseta y coses paregudes, que no faiguere milló que cap. Ademés de aixó no se podíe trobá cap escudero, o criat si volém cridál aixina, que puguere serví milló la taula de un siñó del que ella servíe, sabíe mol y ere discreta. Ademés de aixó, sabíe montá a caball, goberná un falcó, llichí y escriure y contá una história milló que si fore un mercadé; y de aixó, después de moltes atres alabanses, va arribá a lo que se parlabe allí, afirmán en juramén que cap atra mes honesta ni mes casta se podíe trobá que ella; pel que creíe ell que, si deu añs o per sempre estiguere fora de casa, ella no se entendríe en datre home en tals assuntos. Ñabíe entre estos mercadés que aixina parlaben un jove de nom Ambruogiuolo de Piacenza, que an esta radera alabansa que Bernabó habíe fet de la seua dona va escomensá a fótre les mes grans carcañades del món, y li va preguntá si lo emperadó li habíe consedit aquell privilegio sobre tots los demés homes. Bernabó, una mica mosquejat, va di que no lo emperadó sino Déu, qui teníe algo mes de podé que lo emperadó, li habíe consedit aquella grássia. Entonses va di Ambruogiuolo:
- Bernabó, yo no dudo de que creus di la verdat, pero segóns me pareix, has mirat poc la naturalesa de les coses, perque si la hagueres mirat, no te crec de tan torpe ingenio que no hagueres vist an ella coses que te faríen parlá en mes cautela sobre este assunto. Y per a que no cregues que natros, que mol libremen ham parlat de les nostres dones, cregám tindre una dona feta de un atra pasta que la teua y ham parlat aixina per un espabil natural, vull charrá una mica en tú sobre esta materia. Sempre hay entés que lo home es lo animal mes noble que va sé creát per Déu entre los mortals, y después la dona; pero lo home, tal com generalmén se creu y veu en les obres, es mes perfecte, y tenín mes perfecsió, sense falta té que tindre mes gran firmesa, y la té perque universalmen les dones són mes caprichoses y volubles (
ladonna é mobile), y lo perqué se podríe en moltes raóns naturals demostrá, pero ara u dixaré a una vora. Si lo home, que es de mes gran firmesa, no pot ressistís, no diguém ya a una que lay rogo, sino a no dessichá an alguna que an ell li faigue tilín, y ademés de dessichála faigue tot lo que pugue per a está en ella, y alló no una vegada al mes sino mil al día li passe, ¿qué esperes que una dona, naturalmén caprichosa, pugue fé dabán dels rogs, los piropos y mil atres trucos que fa aná un home que la ame? ¿creus que podrá ressistís? Sértamen, encara que u afirmos no crec que u cregues; la teua dona es de carn y ós, com u són totes les demés. Es possible, encara que sigue honestíssima, que faigue lo que fan les atres: y no es possible negá res tan absolutamen ni afirmá lo contrari, com u fas tú.
A lo que Bernabó va contestá y va di:
- Yo soc mercadé y no filósofo, y com a mercadé contestaré; y dic que sé que lo que dius los pot passá a les néssies, que no tenen cap pudor; pero aquelles que sábies són tenen tanta solissitut per lo seu honor que se fan mes fortes que los homes, y de éstes es la meua.

Va di entonses Ambruogiuolo:

- Verdaderamen si per cada vegada que sediguéren a tals assuntos los creixquére un cuerno (baña) al fron, que donare testimoni del que habíen fet, crec yo que poques ñauríe que se dixáren engatussá, pero com lo cuerno no naix y no sels note, cuan poden los fiquen de amagatóns. Pots tindre aixó per sert, que sol es casta la que no ha sigut festejada per dingú, o si va festejá ella, la que no va sé escoltada. Y encara que yo sápiga per naturals y diverses raóns que les coses són aixina, no parlaría tan cumplidamen com u fach si no ne haguera ficat a proba moltes vegades a moltes dones; y te dic que si yo estiguera a la vora de la teua dona santíssima, crec que en poc tems la portaría a lo que ya hay portat a datres.

Bernabó, enfadat com un mico o macaco, va contestá:
- Lo debatí en paraules podríe allargás massa: tú diríes y yo diría, y al final no serviríe de res. Pero ya que dius que totes se pleguen tan fássilmen y que lo teu ingenio es tan, per a que te asseguros de la honestidat de la meua dona estic disposat a que me tallon lo cap si may pots conduíla al llit; y si no pots, no vull mes que pérgues mil floríns de or.

Ambruogiuolo, acalorat sobre lo assunto, va contestá:

- Bernabó, no sé qué faría en la teua sang si te guañara; pero si vols tindre una proba del que te hay explicat, aposta sing mil floríns de or dels teus, que tenen que sét menos volguts que esta calibóssia tan dura, contra mil dels meus, y men aniré a Génova y abáns de tres mesos desde que men hayga anat, hauré fet la meua voluntat en la teua dona, y en siñal de alló portaré en mí algunes de les seues coses mes pressiades, y tals y tans indissis que tú mateix conféssos que es verdat, en la condissió de que me dónos la teua paraula de no vindre a Génova abáns de este tems ni li escriurás res sobre este assunto.

Bernabó va asseptá la aposta, y encara que los atres mercadés que allí estaben van probá de estorbá aquell fet, veén que un gran mal podíe víndres, estaben sin embargo tan ensésos los ánims dels dos mercadés que, contra la voluntat dels atres, se van comprométre la un en l´atre y van firmá dos escrits. Y fet lo compromís, Bernabó se va quedá y Ambruogiuolo tan pronte com va pugué sen va aná cap a Génova.
Y quedánse allí algúns díes y en molta cautela informánse del nom del barri y de les costums de la Siñora, va sentí de ella lo que li habíe sentit a Bernabó; pel que li va paréixe habé emprés una néssia empresa. Pero sin embargo, habén conegut a una pobre dona que mol anabe a casa seua y a la que la Siñora volíe mol, la va corrómpre en dinés (soborná) y a dins de un baúl construít per al seu propósit, se va fé portá no sol a la casa sino a la alcoba de la noble Siñora: y allí, com si an alguna part vullguere anássen la pobre dona, segóns les órdens donades per Ambruogiuolo, li va demaná que la guardare algúns díes.

Quedánse, pos, lo baúl a la habitassió y arribada la nit, cuan Ambruogiuolo va pensá que la Siñora dormíe, obrínla en sertes ferramentes que portabe, va eixí a la alcoba en silénsio, a la que ñabíe una llum ensesa. Va escomensá a mirá y a guardás a la memória la decorassió de la cámara, les pintures y totes les demés coses notables que an ella ñabíe. Después, arrimánse al llit y veén que la Siñora y una sagaleta que en ella estabe dormíen com a socs, desplayet la va destapá tota y va vore que ere tan hermosa despullada com vestida, y cap siñal (marca) per a podé contála li va vore fora de una que teníe a la mamella esquerra, que ere una peca y en rogle uns pelets rubios com l´or; y vist aixó, en cuidadet la va torná a tapá, encara que, veénla tan hermosa, li van entrá ganes de aventurá la seua vida y gitásseli al costat.
Pero com habíe sentit que ere tan rigurosa y fura en aquells assuntos no se va arriesgá y, quedánse la mayoría de la nit per la alcoba ben a gust, una bossa y una saya va traure de un cofre seu, y uns anells y una correcha (un sinto), y ficán tot alló a la seua arca, ell tamé se va embutí a dins, y la va tancá tal com estabe abáns: y lo mateix va fé dos nits sense que la Siñora sen donare cuenta de res. Arribat lo tersé día, segóns la orden donada, la bona dona va torná a per l´arca, y se la va emportá; eixín de ella Ambruogiuolo y recompensán a la dona segóns li habíe prometut, lo mes pronte que va pugué en aquelles coses sen va entorná a París abáns del plasso que se habíen ficat. Allí, cridán als mercadés que habíen estat preséns a les paraules y a la aposta, están presén Bernabó va di que habíe guañat la aposta que habíe fet, ya que habíe conseguit alló que habíen apostat: y de que alló ere verdat, primé va dibuixá la forma de la alcoba y les pintures que an ella ñabíe, y después va enseñá les coses de ella que se habíe emportat, afirmán que les hi habíe donat. Va confessá Bernabó que aixina ere la cámara com ell diebe y que, ademés, reconeixíe que aquelles coses verdaderamen habíen sigut de la seua dona; pero va di que habíe pogut per algúns dels criats de la casa sabé les característiques de la alcoba y del mateix modo habé conseguit les coses; pel que, si no diebe res mes, no li pareixíe que en alló ñaguere prou per a donás per guañat. Pel que Ambruogiuolo va di:

- En verdat que en aixó tindríe que ñabé prou, pero com vols que diga algo mes, u diré. Te dic que la Siñora Zinevra, la teua dona, té daball de la mamella esquerra una peca grandeta, y al voltán uns pelets rubios com l´or.
Cuan Bernabó va sentí aixó, li va paréixe que li habíen enclavat un gaviñet al cor, tan doló va sentí, y en la cara cambiada, sense di cap paraula, va doná siñals manifestes de sé verdat lo que Ambruogiuolo diebe; y después de un ratet va di:

- Siñós, lo que diu Ambruogiuolo es verdat, y per naixó, habén guañat, que vingue cuan vullgue y se li pagará.
Y aixina se li va pagá al día siguién, y Bernabó, eixín de París, en cruels intensións contra la seua dona, cap a Génova sen va aná. Y arrimánse allí, no va volé entrá a la siudat, sino que se va quedá a unes vin milles a una de les seues possesións; y a un criat seu, del que mol se fiabe, en dos caballs y en les seues cartes va enviá a Génova, escribínli a la Siñora que habíe tornat y que vinguere a trobál. Al criat li va maná que, cuan estiguere en la Siñora, allí aon milló li pareguere, la matare y tornare aon estabe ell. Arribat, pos, lo criat a Génova y entregades les cartes y feta la seua embajada, va sé ressibit per la Siñora en gran alegría; y ella al matí siguién, montán en lo criat a caball, cap a la seua possessió se va ficá en camí; y caminán juns y parlán de diferentes coses, van arribá a una valleta mol fonda y solitaria y rodejada (voltada) per altes roques y ábres; y pareixénli al criat un puesto aon podíe en seguridat cumplí la órden del seu siñó, traén lo gaviñet y agarrán a la Siñora pel bras va di:
- Siñora, encomanéu la vostra alma a Déu, no aniréu mes abán, es nessessari que morigáu.

La Siñora, veén lo gaviñet y sentín les paraules, tota espantada, va di:

- ¡Mersé, per Déu! Abáns de que me matos dísme en qué te hay ofés per a que tingues que matám.

- Siñora - va di lo criat - , a mí no me hau ofés en res, pero en qué hau ofés al vostre home yo no u sé, ell me va maná que, sense tíndretos cap misericórdia, an este camí tos matara: y si no u fach me va amenassá en fém penjá. Sabéu be qué obligat li estic y que no puc díli que no a consevol cosa que ell me ordeno: sap Déu que per vos séntigo compassió, pero no puc fé datra cosa.

A lo que la Siñora, plorán, va di:

- ¡Ay, mersé per Déu!, no vullgues convertít en assessino de qui no te ha ofés per serví a un atre. Déu, que tot u sap, sap que no hay fet may res pel que tinga que ressibí tal pago de lo meu home. Pero dixém ara aixó; pots, si vols, a la vegada agradá a Déu, al teu siñó y a mí, fému de esta manera: agarra estes robes meues, y dónam lo teu jubón (jaqueteta) y una capa, y en elles torna al teu siñó y lo meu y disli que me has matat; y te juro que men aniré an algún puesto aon may ni a tú ni an ell tos arribo cap notíssia meua. Lo criat, que contra lo seu gust la teníe que matá, fássilmen se va apiadá; pel que va agarrá les seues robes y li va doná una jaqueteta seua y una capa en capucha, y algúns dinés, y li va rogá que de aquelles comarques se alluñare, la va dixá a peu a la vall y sen va aná aon lo seu siñó, al que li va di que no sol la seua orden habíe sigut cumplida, sino que lo cos de ella lo habíe aviát a uns llops. Bernabó, después de un tems, sen va entorná a Génova y, cuan se va sabé lo que habíe fet, va sé mol recriminat.
La Siñora, quedánse sola y desconsolada, al vindre la nit, disfrassánse tan be com va pugué va aná a una aldeaprop de allí y li va comprá a una agüeleta lo que nessessitabe, va arreglá la jaqueta a la seua medida, y la va acursá, y se va fé en la camisa un parell de miges y se va tallá lo pel. Com si fore un mariné, cap al mar sen va aná, aon per ventura va trobá a un noblecatalá de nom señer en Cararh, que de una nave seua, que estabe algo alluñada de allí, habíe baixat a refrescás a una fon de Alba; entrán en ell en conversa, la va contratá per criat, y va pujá en ell a la nave, fénse cridá Sicurán de Finale. Allí, en millós robes vestit en indumentária de gentilhome, lo va escomensá a serví tan be que mol li va agradá.
No va passá mol tems desde entonses que este catalá en la seua cárrega va navegá cap a Alejandría y li va portá al sultán uns falcóns peregrinos, pareguts als esparvés, y los hi va regalá; y habénlo lo sultán invitat a minjá alguna vegada y vistes les maneres de Sicurán que sempre anabe a aténdrel, y agradánli, lay va demaná al catalá, y éste, encara que du li va paréixe separás de ell (ella), lay va dixá. Sicurán en poc tems tamé la grássia y l´amor del sultán va conquistá en lo seu esmero, pel que en lo pas del tems va passá que, tenínse que fé a serta época del añ una gran reunió de mercadés cristianos y mussulmáns, com una fira, a Acre, que estabe al Señorío del sultán, y per a que los mercadés y les mercansíes segures estigueren, sempre habíe acostumbrat lo sultán a enviá allí, ademés de als atres ofissials, algúns dels seus dignataris en gen que atenguere a la guardia. Per an esta fira, arribat lo tems, va enviá a Sicurán, que ya coneixíe mol be la llengua.

Están, pos, Sicurán a Acre com siñó y capitá de la guardia dels mercadés y les mercansíes, y desempeñán allí be lo que tocabe pel seu ofissi, y donán voltes vigilán, veén a mols mercadés sicilianos y pissanos y genovesos y venessiáns y atres italiáns, en ells de bon grado se entreteníe, recordán la seua terra.
Ara, va passá una vegada que, habén ell un día desmontat a un almassén de mercadés venessiáns, va vore entre atres joyes una bossa y una correcha que enseguida va reconéixe com que habíen sigut seues. Sense fé cap gesto, amablemen va preguntá de quí eren y si les veníen. Habíe vingut allí Ambruogiuolo de Piacenza en moltes mercansíes en una nave de venessiáns, y al sentí que lo capitán de la guardia preguntabe de quí eren, va doná unes passes cap abán y, enriénsen, va di:
- Micer, les coses són meues, y no les veng, pero si tos agraden to les (donaré) daré en gust. Sicurán, veénlo riure, va sospechá que l´habíe reconegut en algún gesto; pero, ficán la cara seria, va di:
- Ten enríus potsé perque me veus a mí, home de armes, aná preguntán sobre estes coses de dones. Va di Ambruogiuolo:
- Micer, no men enric de aixó, sino del modo en que les vach conseguí. A lo que Sicurán va di:

- ¡Ah, aixina Déu te dóno bona ventura, si te apetix, dísme cóm les vas conseguí!

- Micer - va di Ambruogiuolo - , me les va doná en alguna atra cosa una noble Siñora de Génova, Zinevra, dona de Bernabó Lomellin, una nit que me vach gitá en ella, y me va rogá que pel seu amor les guardara. Ara, men enric perque me hay enrecordat de la tontina de Bernabó, que va está tan loco de apostá sing mil floríns de or contra mil meus a que la seua dona no se rendíe a la meua voluntat; cosa que vach fé yo y vach guañá la aposta; y ell, a qui se tendríe que castigá per la seua brutalidat en ves de an ella per habé fet lo que totes les dones fan, tornán de París a Génova, segóns u hay sentit, la va fé matá. Sicurán, al sentí aixó, va compéndre quina habíe sigut la raó de la ira de Bernabó contra nella y va vore que éste ere lo culpable de tot lo seu mal; y va dessidí al seu interió no dixál seguí impune. Va fé vore, pos, Sicurán que li habíe agradat mol esta história y va trabá en ell una estreta familiaridat, tanta que, per los seus consells, Ambruogiuolo, acabada la fira, en ell y en totes les seues coses sen va aná a Alejandría, aon Sicurán li va encarregá un negossi y li va dixá en depósit bastáns dels seus dinés, pel que ell, veénse traure gran profit, se quedabe de bona gana. Sicurán, preocupat de demostráli la seua inossénsia a Bernabó, no va descansá hasta que, en ajuda de algúns grans mercadés genovesos que a Alejandría estaben, trobán extrañes raóns, lo va fé vindre; y están éste en pobre estat, per algún amic seu lo va fé ressibí de amagatontes hasta lo momén que li va pareixe adecuat per a fé lo que cavilabe. Habíe ya Sicurán fet contáli a Ambruogiuolo la história dabán del sultán, y al sultán li va agradá, pero después de vore allí a Bernabó, pensán que no teníe que doná llargues a la faena, buscán lo momén adecuat, li va demaná al sultán que cridare a Ambruogiuolo y a Bernabó, y que en presénsia de Bernabó, si no podíe fes fássilmen, en severidat se li arrancare a Ambruogiuolo la verdat de cóm habíe sigut alló del que ell vassilabe o fanfarronejabe.
Arribán Ambruogiuolo y Bernabó dabán del sultán, en presénsia de mols, en cara seria, a Ambruogiuolo li va maná que diguere la verdat de cóm habíe guañat a Bernabó sing mil floríns de or; y estabe presén allí Sicurán, en qui confiabe mol Ambruogiuolo, y ell en la cara mol mes enfurruñada lo amenassabe en tortures si no diebe la verdat. Pel que Ambruogiuolo, acollonit y obligat, en presénsia de Bernabó y de mols atres, no esperán mes castic que torná los sing mil floríns de or y les coses, cóm habíe anat lo assunto va contá. Y habénu contat Ambruogiuolo, Sicurán, com delegat del sultán en alló, giránse cap a Bernabó, li va di:
- ¿Y tú, qué li vas fé per esta mentira a la teua dona?
A lo que Bernabó va contestá:
- Yo, portat de la ira per la pérdua dels meus dinés y de la vergoña pel deshonor que me pareixíe habé ressibit de la meua dona, vach fé que un criat meu la matare, y segóns lo que ell me va contá, pronte va sé engullida per mols llops.
Dites totes estes coses en presénsia del sultán y per nell sentides y enteses totes, no sabén ell encara aón volíe arribá Sicurán (que aixó li habíe demanat), li va di Sicurán:

- Siñó meu, claramen podéu vore cuán aquella bona Siñora podíe gloriás del amán y del home; perque lo amán la prive del honor tacán en mentires la seua fama y aparte de ella al home; y lo home, mes cregut de les falsedats de atres que de la verdat que ell per llarga experiénsia podíe sabé, la fa matá y destripá per los llops y ademés de aixó, es tan poc lo cariño y l´amor que tan l´amic com l´home li tenen que, están mol tems en ella, ningú la coneix. Si se pot castigá al estafadó y perdoná al estafat, faré que vingue ella dabán la vostra presénsia. Lo sultán, disposat en este assunto a contentá a Sicurán en tot, va di que sí, que faiguere vindre a la dona. Se maravillabe mol Bernabó, que firmemen la creíe morta; y Ambruogiuolo, veén vindre lo mal, no sol teníe temó ara de torná los dinés. Feta, pos, la consesió pel sultán a Sicurán, éste, plorán y aginollánse dabán del sultán, va abandoná la veu de home y va di en la seua veu natural:
- Siñó meu, yo soc la misserable y desventurada Zinevra, y porto sis añs voltán disfrassada de home pel món, per culpa de este traidó Ambruogiuolo, y per este infame y cruel home entregada a la mort a máns del seu criat y a sé despellotada per los llops. Y esgarránse los vestits y mostrán les dos cantrelles, va fé evidén que ere dona al sultán y a tots los demés; giránse después a Ambruogiuolo, preguntánli en insultos cuán, segóns fanfarronejáe, se habíe gitat en ella. Ell, reconeixénla y mut de vergoña, no diebe res. Lo sultán, que sempre per home la habíe tingut, veén y sentín aixó, tan se va maravillá que se pensabe que alló ere un somni. Pero después de passásseli lo encantamén, veén la verdat, va loá (alabá) en máxima alabansa la vida y la constánsia y les costums y la virtut de Zinevra, hasta entonses cridada Sicurán. Y fen portá riquíssims vestits de dona y dames que li faiguéren compañía segóns la petissió feta per nella, a Bernabó li va perdoná lo habéla fet matá, y ell se li va aviá als peus plorán y li va demaná perdó moltes vegades, y ella benignamen lo va perdoná, lo va fé eixecás y lo va abrassá com al seu home.
Lo sultán después va maná que Ambruogiuolo an algún puesto de la siudat fore lligat al sol a un poste y enviscat o en mel, y que de allí no lo traguéren hasta que caiguere; y aixina se va fé. Después de aixó, va maná que lo que habíe sigut de Ambruogiuolo se li donare a la Siñora, que no ere menos de deu mil doblas: y ell, fen prepará una hermossíssima festa, va honrá a Bernabó com a home de la Siñora Zinevra, y a la Siñora Zinevra com mol valenta dona, y li va doná, tan en joyes com en vajilla de or y de plata com en dinés, un atre tan, que valíe unes deu mil doblas.
Y fen prepará un barco per an ells, después de acabás la festa que los fée, los va doná llisénsia per a torná a Génova, aon forrats y en gran alegría van torná, y en máxim honor van sé ressibits, espessialmen la Siñora Zinevra, a qui tots creíen morta; y sempre va sé reputada de gran virtut mentres va viure.

Ambruogiuolo, lo mateix día que va sé lligat al piló y enviscat en mel, en grandíssim estorbo per les mosques, avespes, formigues y tabáns, dels que aquell país está plenet, va morí y va sé rossegat hasta los óssos. Estos, blangs y penján dels tendóns, durán mol tems, sense sé tocats de allí, de la seua maldat van sé testimoni a consevol que los vée. Y aixina lo burladó va sé burlat.


Déssima



domingo, 27 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SÉPTIMA.

Un escolá vol a una Siñora viuda, que, enamorada de un atre, una nit de ivern lo fa assentás damún de la neu esperánla, y ell, después, tot un día de mijáns de juliol la fa está despullada a una torre exposta a les mosques, als tabáns y al sol que bade les roques.

Mol sen habíen enrit les siñores del desgrassiat de Calandrino, y mes sen hagueren enrit encara, pero se van enfadá al vore que tamé li preníen los capóns los mateixos que li habíen furtat lo gorrino. La reina li va maná a Pampinea que contare la seua; y ella va escomensá aixina:
Caríssimes siñores, moltes vegades passe que les artimañes són vengades en atres artimañes. Natros mon ham enrit mol (en moltes historietes contades de les burles que han sigut fetes, de les que cap vengansa que se haigue pres se ha contat; pero yo enteng contátos lo que li va passá a una consiudadana nostra, que la seua burla, al sé burlada, casi va pagá en la mort; y escoltáu no tos dixará de sé útil perque aixina milló ton guardaréu de enfótreton dels atres y mostraréu bon juissi.
No han passat encara mols añs desde que va ñabé a Florencia una jove hermosa de cos y altanera de ánim y de linaje mol noble y en los bens de la fortuna convenienmen abundán, que se díe Elena. Esta, habénse quedat viuda may mes va volé casás, habénse enamorat de ella, a elecsió seua, un jove cortés y ben plantat. Olvidán datres preocupassións, en la ajuda de una criada seua de la que sen fiabe mol, moltes vegades en ell se donáen bona vida.
Va passá an este tems que un jove de nom Rinieri, home noble de la nostra siudat, habén estudiat mol tems a París no per a vendre después la seua siénsia a granel com fan mols, sino per a sabé la raó de les coses y los seus motius (lo que mol be li sente a un noble) va torná de París a Florencia. Allí, mol honrat tan per la seua noblesa com per la seua siénsia, vivíe com un siñó. Pero com passe moltes vegades que lo que mes entenimén de les coses profundes té, mes fássilmen se dixe enchampá per l´amor, aixó li va passá an este Rinieri. Habén anat ell un día a una festa, dabán dels seus ulls se li va ficá esta Elena, vestida de negre com van les nostres viudes, plena de tanta hermosura al seu juissi, y de tanta amabilidat com cap atra li habíe paregut vore; y va pensá que podríe dís felís lo qui puguere tíndrela despullada als seus brassos. Y una vegada y un atra miránla dissimuladamen, y sabén que les coses grans y pressioses no se poden conseguí sense traball, va dessidí ficá tot lo seu esfors y tota la seua solissitut en agradála, per a conseguí lo seu amor, y después pendre possesió de ella. La jove Siñora, que no teníe los ulls ficats al infern sino que, mol segura de ella y hasta mes de lo que ere, movén los ulls en arte mirabe al voltán y enseguida vee al que la mirabe, y acatánsen de les mirades de Rinieri, enriénsen per a sí mateixa, va di: - No hauré vingut avui aquí en vano, si no me equivoco, hay pessigat un pavo pel nas. Y escomensán a mirál alguna vegada en la coeta del ull, se les ingeniabe en demostráli que se ocupabe de ell, o pensán per atra part que cuan mes atraguere y prenguere en los seus encáns, la seua hermosura ere de mes alt preu. Lo sabut, dixán apart los pensaméns filosófics, va portá tot lo seu ánim cap an ella; y creén que li agradabe, preguntán quina ere la seua casa, va escomensá a passá per dabán de ella, excusán en diferentes raóns aquelles anades y vingudes. La Siñora, vanagloriánse de alló, fée vore que lo mirabe de bona gana, per lo que ell, trobán la manera, se va arrimá a la seua criada y li va descubrí lo seu amor, demanánli que en la seua Siñora obrare de tal manera que ell puguere obtíndre la seua grássia. La criada va prometre mol y lay va di a la seua Siñora, y ella, énriénsen mol va di:
- ¿Has vist aón ha vingut este a pédre lo servell que ha entrenat a París? Pos venga, donémli lo que va buscán. Li dirás, cuan te parlo un atra vegada, que yo lo vull mes an ell de lo que ell me vol a mí; pero que ting que guardá la meua honra per a portá lo cap ben alt; per naixó, si es tan sabut com diu, té que vóldrem mes.

¡Ay desgrassiada, desgrassiada! No sabíe ella, siñores meues, lo que es ficás a provocá als escolás. La criada, al trobál, va fé lo que la seua Siñora li habíe manat. Lo estudiós, contén, va passá a rogatives mes caluroses y a escriure cartes y a enviá regalos, y tot ere asseptat, pero en recompensa no veníen mes que vagues respostes; y de esta guisa lo va tindre mol tems donánli llargues. Al cap de un tems, habénli ella contat tot al seu amán y habénse ell enfadat en ella alguna vegada y sentit sels, per a féli vore que equivocadamen sospechabe de ella, solissitánla mol lo escolá, li va enviá a la seua criada, que li va di que ella no habíe tingut ocasió may de fé res que an ell li agradare, después de que lo habíe assegurat del seu amor, pero que, per a les festes de Nadal que se arrimaben, esperabe pugué está en ell; la nit siguién a la festa, si ell volíe, podíe acudí al seu pati, aon ella aniríe a buscál tan pronte com puguere.

Lo escolá, mes contén que un chiquet en sabates noves, a la hora ordenada sen va aná a casa de la Siñora, y portat per la criada a un pati, tancánlo a dins, allí va escomensá a esperá a la Siñora. La Siñora, habén aquella nit fet víndre al seu amán y habén sopat en ell, li va contá lo que volíe fé aquella nit, afegín: - Y podrás vore cuán y quin es l´amor que li ting y hay tingut an aquell del que has tingut sels.

Estes paraules les va escoltá lo amán en gran contén de ánim, dessichós de vore en obres lo que la Siñora en paraules li donabe a entendre. Lo día abáns habíe nevat mol, y tot estabe tapat de neu; lo escolá fee poc que estabe al pati cuan va escomensá a tremolá de fret, pero esperán calentás después, u soportabe en passiénsia.
La Siñora li va di al seu amán al cap de un rato:

- Anem a la alcoba y desde una finestra mirem lo que fa eixe de qui has tingut sels, y lo que li contestará a la criada, que la hay enviat a parlá en ell. Sen van aná, pos, cap a la habitassió y se van assomá a una finestreta, y veén sense sé vists, van escoltá a la criada parlá en lo escolá y di:

- Rinieri, la meua Siñora es la dona mes trista que may ha ñagut, perque esta nit ha vingut un dels seus germáns y ha estat mol rato parlán en ella, y después va voldre sopá en ella y encara no sen ha anat, pero crec que sen anirá pronte; y per naixó no ha pogut víndre ella encara, pero ya vindrá llugo; te demane que no te fastidio massa lo esperá.

Lo escolá, creén que ere verdat, va contestá:

- Dísli a la meua Siñora que no se preocupo de mí hasta que pugue víndre a buscám, pero que u faigue tan pronte com pugue.

La criada, tornán cap a dins, sen va aná a dormí.

La Siñora, entonses, li va di al seu amán:

- Be, ¿qué dius?, ¿creus que yo, si lo vullguera com tú te penses, lo dixaría allí baix carpidet?

Y dit aixó, en lo seu querido, que ya estabe mes contén, sen van aná cap al llit, y mol rato van está chalán, enriénsen del pobre escolá y enfoténsen dell. Lo escolá, donán voltes per lo pati, se movíe per a calentás y no teníe aón assentás ni aón amagás de la serena, y maleíe lo llarg entretenimén del germá de la Siñora, y tot lo que sentíe pensabe que ere una porta que la Siñora obríe, pero esperabe en vano.
Ésta, prop de la mija nit, están en lo seu amán, li va di:

- ¿Qué penses, alma meua, del nostre escolá? ¿Qué te pareix mes gran, la seua sabiduría o l´amor que yo li ting?, ¿fará lo fret que li estic fen passá eixísseli del pit lo que en les meues paraules li va entrá?

Lo querido va contestá:

- Cor meu, aixina com tú eres lo meu be y lo meu descáns y tota la meua esperansa, aixina soc yo les teues.

- Pos - díe la Siñora - bésam mil vegades per a vore si dius la verdat. Lo amán, abrassánla y apretán fort, no mil sino sen mil vegades la besabe. Después de un bon rato, va di la Siñora: - ¡Ah!, eixequémos y anem a vore si se ha apagat lo foc en lo que este amán meu cada día me escribíe que estabe ruén.

Y eixecánse, a la finestreta se van assomá, y mirán cap al pati van vore al escolá ballán una tarantela al so del castañolejá de dens, que per la gran gelada ere tan saltejada y rápida que may habíen vist cosa igual. Entonses va di la Siñora:

- ¿Qué dius, la meua dolsa esperansa?, ¿te pareix que sé fé ballá als hómens sense música de trompetes y cornamusses?

A lo que lo amán va contestá:

- Siñora meua, sí que ne saps.

Va di la Siñora:

- Vull que baixem hasta la porta, tú te estás callat y yo li parlaré y sentirem lo que diu, y pot sé que encara mos divertigam mes que de sol vórel.

Y obrín la alcoba en cuidadet van baixá a la porta. Allí, sense obríla, la Siñora en veu baixa, per la gatera, lo va cridá. Lo escolá, al sentís cridá, va alabá a Deu, creénse massa pronte que anabe a entrá a dins, y arrimánse a la gatera, va di:

- Aquí estic, Siñora; obríu per Deu, que me mórigo de fret. La Siñora va di:

- ¡Ah, sí, que ya sé que eres un geleres! y tamé que lo fret es mol gran perque ha caigut una mica de neu. Be sé yo que a París ne ñan de mol mes grans. No puc obrít encara perque este germá meu, que ahí per la nit va víndre a sopá en mí, no sen va encara; pero sen anirá pronte, y vindré en seguida a obrít. Acabo de separám dell en molta faena per a víndre a consolát y que la espera no te enfado.

Va di lo escolá: - ¡Ah, Siñora!, tos demano, per Deu, que me obrigáu, per a que puga está a dins abrigat, perque fa un ratet ha escomensat a caure la nevada mes espessa del món, y encara neve; y yo tos esperaré ahí tot lo que vullgáu.

Va di la Siñora: - ¡Ay, dols be meu, que no puc, que esta porta fa tan soroll cuan se obri que fássilmen la sentiríe mon germá si la obriguera!, pero vull aná a díli que sen vaigue per a que yo puga torná a obrít.
Va di lo escolá: - Pos anéuhi pronte, y tos rogo que faigáu ensendre una bona fogata per a que, en cuan entra, puga calentám, que hay agarrat tal geló que apenes me séntigo.
Va di la Siñora: - Assó no pot sé, si es verdat lo que me has escrit moltes vegades de que estás ensés per lo meu amor; pero estic segura de que ten enfots de mí. Ara ving; espéram y aguanta. Lo amán, que u sentíe tot, chaláe mol, y tornán al llit en ella, poc van dormí aquella nit, que casi tota la van passá en plaés y en burles al escolá.
Lo desgrassiat escolá, convertit en sigüeñaper lo fort castañolejá de dens que teníe, donánsen cuenta de que sen enfotíen de ell, moltes vegades va tratá de obrí la porta y va mirá a vore si per algún atre puesto podíe eixí; y no veén cóm, com un león engabiat maleíe lo mal tems, la maldat de la dona, la durassió de la nit y la seua propia simplesa; y mol cabrejat contra nella, l´amor que li teníe de repén se va cambiá en cruo y amarg odio, y pensáe moltes coses en les que vengás. Pero la nit, después de molta y llarga espera, va dixá pas al día y va escomensá a apareixe l´alba; la criada, avisada per la Siñora, baixán, va obrí lo pati, y mostrán sentí compassió dell li va di:
- ¡Malaventura tíndre lo que va víndre anit! Tota la nit te ha tingut velán y ha fet que te congelos: ¿pero saps?, préntu en calma, que lo que esta nit no ha pogut sé un atra vegada sirá. Lo escolá, com a sabio que sap que de res servixen les amenasses mes que per a armá al amenassat, va tancá al seu pit lo que la seua destemplada rabia tratabe de gitá fora o foragitá, y en veu tranquila, sense mostrás gens enfadat, va di:

- En verdat que hay passat la pijó nit que hay tingut may, pero be hay vist que de aixó la Siñora no ne té cap culpa, perque ella mateixa va baixá hasta la porta a excusás y a consolám; y com dius, lo que esta nit no ha sigut un atra nit sirá; encoméndam an ella y quédat en Deu.

Y del tot carpit, com va pugué sen va entorná a casa. Allí, cansat y mort de son, se va aviá al llit y se va despertá casi paralisat de brassos y cames; per lo que, envián a buscá un meche, li va contá lo fret que habíe passat, y ell va fé lo possible per a recuperáli la salut. Los meches, en grandíssimes y rápides cures lo van ajudá, poc tems después van pugué curáli los ñirvis y fé que se relajare; y si no haguere sigut jove y arribabe bon tems, mol haguere tingut que soportá; pero tornán a está sano y fresc, guardánse a dins lo seu odio, se mostrabe mol mes que may enamorat de la viuda.
Va passá después de sert tems, que la fortuna li va proporsioná la ocasió de satisfé lo seu dessich al escolá. Perque habénse enamorat de un atra dona lo amán de la viuda (sense tíndre cap considerassió al amor que ésta li teníe), ella en llágrimes y amargó se consumíe; pero la seua criada, que gran llástima teníe della, no trobán lo modo de apartála del doló per lo amán perdut, veén al escolá que de la manera acostumada passabe per lo barri, va tindre un pensamén, y va sé que se podríe obligá al amán de la seua Siñora a vóldrela com abáns fée en alguna operassió nigromántica y que en alló lo escolá habíe de sé un gran maestre; y lay va di a la Siñora. Ella, sense pensá en que, si lo escolá haguere sabut de nigrománsia la haguere fet aná en lo seu propi profit, va escoltá les paraules de la criada y en seguida li va di que li preguntare si volíe féu y en seguridat li prometiguere que, en recompensa, ella faríe tot lo que ell vullguere.
La criada va fé la embajada be y diligenmen, y sentínla lo escolá, tot contén va di:
- Alabat sigues, Deu meu; ha arribat lo momén en que en la teua ajuda podré castigá an eixa dona roína per la mala passada que me va fé en pago del gran amor que li tenía. Y li va di a la criada:

- Dirás a la meu Siñora que no patixgue per naixó, que si lo seu querido estiguere a la India lo faría yo víndre rápidamen a demanáli grássia de lo que contra lo seu gust haguere fet. Lo que té que fé lay diré an ella cuán y aón mes li vaigue be, y díslay aixina y confórtala de la meua part. La criada va doná la resposta y se quedá en vores los dos a Santa Lucía del Prado. Acudín allí la Siñora y lo escolá, y parlán ells dos sols, sense enrecordássen ella de que casi lo habíe portat an ell a la mort, li va contá ubertamen totes les seus coses y lo que dessichabe, y lay va rogá per la seua salvassió; y lo escolá li va di: - Siñora, es verdat que entre les demés coses que yo vach adependre a París conte la nigrománsia, y sé be de lo que es capás; pero com ofén mol a Deu, había jurat no ficála may en práctica ni per a mí ni per a datres. Pero es verdat que l´amor que tos ting es tan fort que no sé negám a res que vullgáu manám; y per naixó, encara que haiga de aná a la casa del diable, estic disposat a féu ya que u voléu. Pero tos hay de advertí de que es una cosa mes molesta de fé de lo que pensáu, y mes cuan una dona vol recuperá l´amor de un home o un home lo de una dona, perque aixó no pot féu mes que la mateixa persona a qui li interesse, y per a féu fa falta que qui u faigue sigue de ánim valén perque ña que féu de nit y a puestos solitaris y sense cap compañía, y estes coses no sé si estéu disposada a féles. A lo que la Siñora, mes enamorada que prudén, va contestá:

- Amor me espoleje de tal manera que no ña res que no faiguera per a recuperá an aquell que me ha abandonat; pero, si vols, dísme en qué ting que sé valenta. Lo escolá, que en mal pel teníe la coa marcada, va di: - Siñora, yo tindré que fé una imache de estañ en lo nom de aquell al que dessicháu recuperá, y cuan to la envía, cuan estigue la lluna menguán, tos hau de bañá en ella set vegades a un riu de aigüas clares y corréns, completamen despullada y sola a la hora del primé son, y después, están aixina despullada, teníu que pujá a un abre o a la punta de una casa deshabitada: y mirán cap a lo nort en la imache a la ma, set vegades diréu unes paraules que tos donaré escrites, y cuan les haigáu dit, vindrán cap a vos dos mossetes de les mes hermoses que may haigáu vist, y tos saludarán y tos preguntarán qué voléu que faiguen. An estes los hau de di be y plenamen los vostres dessichos; y guardáutos de di una cosa per un atra; y cuan u haigáu dit, elles sen anirán y vos podréu baixá al puesto aon haigáu dixat les vostres robes, vestítos y torná a casa. Y hau de tindre per sert que abáns de mija nit del día siguién lo vostre amán, plorán, vindrá a demanátos grássia y perdó; y sabéu que desde aquell momén no tos dixará may per cap atra. La Siñora, sentín estes coses y creénseles en completa fe, pareixénli que ya casi teníe en brassos al seu amán, ya mich contenta, va di: - No tos preocupéu, que estes coses aixina les faré; y per an aixó ting una terra cap a lo Valdarno de dal, que está bastán prop del riu, y com ya estam al juliol, sirá mol agradable bañás de nit. Y tamé men enrecordo que no mol lluñ del riu ña una torreta deshabitada a la que, per unes escales de fusta de castañé que ñan allí, pujen alguna vegada los pastós a un terrat, per a vore si descubrixen desde allí dal los seus animals perduts, un puestet mol solitari y a desmá al que yo pujaré, y allí espero fé lo que manéu. Lo escolá, que mol be coneixíe lo puesto de la Siñora y la torreta, contén de assegurás de la seua intensió, va di:

- Siñora, yo no hay estat may an eixes comarques, y per naixó no conec la terra ni la torreta; pero si es tal com diéu no pot ñabé res milló al món; y per naixó, cuan sigue oportú tos enviaré la imache y la orassió; pero mol tos rogo que, cuan haigáu satisfet lo vostre dessich y veigáu que tos hay servit be, que ton enrecordéu de cumplí la promesa que me hau fet. A lo que la Siñora li va contestá que u faríe sense falta; y despedínse de ell sen va entorná cap a casa. Lo escolá, alegre de que lo seu plan puguere portás a efecte, va fé una imache y va escriure un invento seu en ves de una orassió; y cuan li va pareixe la va enviá a la Siñora, y va maná díli que a la nit siguién sense mes tardá habíe de fé lo que li habíe dit; y después, en secreto, en un criat seu sen va aná a casa de un amic que vivíe mol prop de la torre, per a pugué fé lo seu proyecte.
La Siñora se va ficá en camí en la seua criada, y al arribá la nit, fen vore que sen anabe a dormí, va enviá a la criada al llit, y a la hora del primé son, eixín de casa en silensio, sen va aná cap a la torreta de la ribera del Arno, y mirán mol al seu voltán, no veén ni sentín a dingú, se va traure tota la roba y la va amagá a una malea, se va bañá en la imache set vegades y después, tota despullada, en la imache a la ma cap a la torreta que sen va aná. Lo escolá, que a la caiguda de la nit, en lo seu criat entre los saúcs y datres ábres prop de la torre se habíen amagat, habíe vist totes aquelles coses, pasán ella ben prop despullada, y veénla en la blancó del seu cos vénse la oscurina de la nit, y miránli les mamelles y datres parts del cos, y veénles hermoses y pensán cóm estaríen al cap de poc tems, va sentí una mica de llástima per nella; y per atra part, lo agulló de la carn lo va assaltá y va fé eixecás al que estabe acachat, y lo animabe a eixí del amagatall y aná cap an ella y fé lo seu gust; y va está a pun de sé vensut. Pero enrecordánsen de quí ere ell y quina va sé la ofensa ressibida, ensenénse pel odio, foragitán la compassió y la fam carnal, va mantindre firme lo seu propósit y la va dixá aná. La Siñora, puján a la torre y girada cap al nort, va escomensá a di les paraules que lo escolá li habíe escrit. Ell, después, va entrá a la torreta, silensiosamen y poc a poc va apartá la escala per la que se pujabe al terrat aon la Siñora estabe, y después va esperá a vore qué díe y fée ella.
La Siñora, set vegades dites les seues orassións, va escomensá a esperá a les dos mossetes y tan llarga va sé la espera que, sense contá en que sentíe molta mes fresca de la que haguere volgut, va vore apareixe la aurora; per lo que, trista de que no haguere passat lo que lo escolá li habíe dit, se va barruntá: «Temó ting de que éste haigue volgut donám una nit com la que yo li vach doná an ell; pero si per naixó me ha fet aixó mal ha sabut vengás perque no ha sigut ni la tersera part de llarga de lo que va sé la seua; sense contá en que lo fret va sé de un atra classe».

Y per a que lo día no la agarrare allí, va voldre baixá de la torreta, pero se va trobá en que la escala no estabe al seu puesto. Entonses, casi com si lo món fallare daball dels seus peus, se li va escapá tot lo valor; y, vensuda, va caure sobre la terra apissonada de la torre. Y cuan li van torná les forses, va escomensá a plorá y a queixás, y veén be que alló teníe que sé obra del escolá, va escomensá a arrepentís de habél ofengut, y después de habéssen fiat massa de aquell al que mereixcudamen habíe de tíndre per enemic: y en aixó va passá mol tems. Después, mirán si ñabíe alguna manera de baixá y no veénla, va torná a plorá y va tindre un amarg pensamén, diénse an ella mateixa:

«Oh, desgrassiada, ¿qué dirán tons germáns, los teus paréns y veíns y en general tots los florentíns cuan sápiguen que te han trobat despullada? La teua honestidat se vorá que ere falsa; y si an estes coses vullgueres trobá excuses mentiroses (que ne ñauríen), lo maleít escolá, que sap tots los teus assuntos, no te dixaré di mentires. ¡Ay, misserable, que a un tems haurás perdut al mal volgut jove y lo teu honor!»

Y después de aixó va sentí tanta doló que va está a pun de aventás desde la torre an terra; pero habén ya eixit lo sol y arrimánse ella un poc mes a una de les parts del muro, mirán a vore si algún pastoret per allí en lo seu ramat se atansabe al que puguere ella enviá a buscá la seua criada, va passá que lo escolá, habén dormit una mica a unes boches, al despertá la va vore, y ella an ell; y lo escolá va di: - bon día, Siñora, ¿han vingut ya les mossetes?
La Siñora, véenlo y escoltánlo, va torná a plorá fort y li va rogá que vinguere prop de la torre per a que ella puguere parláli. Lo escolá va sé en aixó mol cortés. La Siñora, tombánse de morros al terrat, sol assomabe lo cap al canto, y plorán li va di:
- Rinieri, si yo te vach fé passá una mala nit, pots está segú de habét vengat, perque encara que estem al juliol, están despullada y bañada me hay pensat que me congelaba esta nit; sense contá en que hay plorat tan lo engañ que te vach fé y la meua inossénsia en créuret que es maravilla que los ulls no me haiguen caigut de la cara. Y per naixó te rogo, no per amor a mí, a qui no tens que vóldre, sino per amor teu, que eres noble, que te contentos, en vengansa de la injuria que yo te vach fé, en lo que hasta este pun me has fet, y fes que me donon la roba y que puga baixá de aquí, y no vullgues tráurem lo que después, encara que vullgueres, no podríes tornám, es a di, la meua honra; que, si aquella nit te vach privá de está en mí, sempre que vullgues puc tornáten sen per una. Que aixó sigue prou, y com a home valerós ya te has pogut vengá y mu has fet vore; no vullgues probá les teues forses en les de una dona: cap glória es per a un águila habé vensut a un colom; aixina pos, per l'amor de Deu y per lo teu honor, tíngues compassió de mí.

Lo escolá, en lo ánim du, pensán en la injuria ressibida y veénla plorá y rogáli, sentíe plaé y al mateix tems cárrec de consiénsia. Va contestá:

- Doña Elena, si les meues plegaries, que en verdat no vach sabé bañá en llágrimes ni fé rogs melosos com tú saps fé los teus, me hagueren valgut, la nit que al teu pati ple de neu me moría de fret, si me hagueres resguardat una mica de la gelada, fássil me siríe ara escoltá los teus; pero si tan te ocupes ara del teu honor, y te es tan du lo está aixina despullada, eleva estes súpliques an aquell en lo que estáes despullada aquella nit que be recordes, sentín cóm yo caminaba pel teu pati castañolejánme les dens y poteján la neu, y féste ajudá per nell, féste per nell traure la roba, demánali an ell la escala per aon baixá, fica an ell lo cuidado del teu honor, aquell per lo que ara y atres mil vegades no has dudat en ficál en perill. ¿Cóm es que no lo crides per a que vingue a ajudát? ¿Y a quí li correspón mes que an ell? Eres seua: ¿y qué guardará o cuidará si no te guarde y te ajude a tú? Crídal, abatuda, y proba si l´amor que li tens y la teua sabiduría jun en la seua poden librat de la meua tontería; están en ell li vas preguntá qué li pareixíe mes gran, la meua simplesa o l´amor que li teníes. Y no me faigues ara cortessía de lo que no dessicho ni podríes negámu si u vullguera; guarda per al teu amán les teues nits, si es que ixes de aquí viva; són teues y seues: yo ne vach tindre prou en una y me baste habé sigut burlat una vegada. Y ara, fen aná la teua astússia al parlá, te les ingenies en alabám per a conquistá la meua benevolénsia y me crides noble y valén, y caviles per a que yo, com a magnánim, me abstinga de castigát la teua maldat; pero les teues paraules no me oscurixen ara los ulls del intelecto, com van fé abáns les teues desleals promeses; yo me coneixco, y sobre mí mateix no vach adependre tan mentres estaba a París de lo que tú me vas fé sabé en una nit de les teues. Pero presuposán que yo fora magnánim, no eres tú de aquelles en les que la magnanimidat tingue que mostrá los seus efectes: lo cástic en les fieres salvaches com eres tú té que sé la mort, mentres en los hómens té que bastá lo que tú has dit. Per lo que, encara que yo no siga cap esparvé, sabén que tú eres no colom sino escursó venenós, com a antic enemic, en tot lo odio y en tota la forsa te hay de perseguí; y aixó que te fach no pot dís vengansa sino mol milló cástic, perque la vengansa té que sobrepassá a la ofensa y aixó no arribe ni a igualála; per lo que, si yo vullguera vengám mirán en quín perill vas ficá la meua vida, no me bastaríe tráuret la vida ni atres sen iguals a la teua, perque sol mataría a una femella roína. ¿Y per qué dimonis, si traus la teua cara, a la que uns pocs añs espentolarán plenánla de arrugues, eres mes tú que consevol triste criada? ¡Y no va quedá per tú fé morí a un home valerós, com me has cridat poc antes, esta vida encara podrá en un día sé mes útil al món que sen mil iguals a la teua podrán mentres lo món duro! Adependrás ara en este doló que patixes qué es maltratá als hómens que tenen algún sentimén, y qué es maltratá als estudiosos, y te donará materia per a no caure may mes en tal locura, si ne ixes de esta. Pero si tens tan gran dessich de baixá, ¿per qué no te avíes de ahí dal? Y en un pun, en la ajuda de Deu, trencánte lo coll, ixirás del doló en lo que te pareix está y me donarás la alegría mes gran del món. No te diré res mes ara: tan vach pugué yo que hasta ahí te vach fé pujá; apáñateles ara per a baixá, tal com te vas enfotre de mí.

Mentres lo escolá díe aixó, la desgrassiada dona plorabe continuamen y lo tems passabe, puján mes alt lo sol. Pero cuan va vore que callabe, va di: - ¡Ah!, cruel, si tan dura te va sé aquella nit y te pareix lo meu pecat tan gran que no poden móuret a compassió ni la meua jove hermosura ni les amargues llágrimes ni los humils rogs, que te mogue al menos algo lo habém ressienmen confiat a tú y descubert tots los meus secretos, en los que hay donat lloc al teu dessich de pugué fém coneixedora de la meua culpa, com sigue que si no me haguera fiat yo de tú cap vía teníes per a pugué vengát, lo que mostres habé dessichat en tanta ardó. ¡Ah!, dixa la teu ira y perdónam ya: estic disposada, si me perdones y me dixes baixá de aquí, a abandoná del tot al desleal jove y tíndret a tú sol per amán y per siñó, per mol que aburrixques la meua bellesa, mostrán que es curta y poc valiosa: com la de les demés, digna es de estima, encara que sol fore perque la vanidat y lo joc y lo plaé són propis de la juventut dels hómens, y tú no eres vell. Y encara que cruelmen me estás tratán, no puc creure per naixó que vullgues vorem morí de mort tan deshonrosa com siríe aventám desde aquí dal com una desesperada dabán dels teus ulls, als que, si no eres entonses ya mentirós com u has sigut ara, tan los vach agradá. ¡Ah! Apiádat de mí, per Deu, lo sol escomense a calentá massa, y com la fresca de esta nit me va ofendre, aixina la calina escomense a molestám mol. A lo que lo escolá, que per divertís li donabe conversa, va contestá:
- Siñora, la teua confiansa no se ha ficat ara en les meues mans perque sentigueres amor per mí sino per a recuperá lo que habíes perdut, y per naixó sol mereix un mal mes gran; y mal creus que sol este camí me se oferíe per a la dessichada vengansa. Ne tenía datres mil, y mil trampes en fé vore que te volía te había parat daball dels peus, y poc tems ere pressís per a que per nessessidat (si aixó no haguere passat) hagueres caigut a una de elles y en mes doló y vergoña del que ara sens; y vach seguí este no per a donát cap ventaja, sino per a contentám mes pronte. Y si totes me hagueren fallat no me fallaríe la ploma, en la que tals y tantes coses haguera escrit de tú y de tal manera que, enteránte tú de elles (que ten enteraríes, segú), hauríes dessichat no habé naixcut mil vegades al día. La forsa de la pluma es mol mes gran de lo que creuen aquells que en lo seu coneiximén no la han experimentat. Juro dabán de Deu (y aixina ell me consedixque acabá esta vengansa com la hay escomensat) que hauría escrit de tú coses que no sol dabán de atres persones, sino tú mateixa te avergoñiríes, te hauríes tret los ulls per a no vóret mes; y per naixó, no li reprochos al mar habé creixcut a un riuet. En lo teu amor y en que sigues meua no ting, com ya te hay dit, cap interés; sé de quí has sigut, al que tan com lo odiaba abáns lo vull ara, pensán en lo que te ha fet. Vatres anéu enamorán y dessichán l´amor de los jóvens, perque los veéu en la carn un poc mes viva y en les barbes mes negres, y mol pinchos caminá, ballá y ajustá; estes coses les van tindre los que són de mes edat, y ademés saben ya lo que aquells tenen que adependre encara.
Y ademés de aixó, los jusguéu millós caballés y que fan jornades de mes milles que los hómens mes madús. Sértamen confesso yo que en mes forsa espolsen ells les pellisses; pero los de mes edat, com experimentats saben milló aón están les pusses, y en mol ha de triás abáns lo poc y gustós que lo mol desgustat; y lo trotá mol chafe y canse a consevol, encara que sigue jove, mentres lo caminá suavemen, encara que un poc mes tard faigue arribá an algúns a casa, per lo menos los conduíx en descáns. Vatres no ton acatéu, animals sense inteligénsia, cuán mal está amagat daball de aquella poca hermosura. No se contenten los joves en una sino que a cuantes veuen a tantes volen, de tantes los pareix sé dignes; per lo que lo seu amor no pot sé estable, y tú ara com a proba pots sé testigo de aixó. Y los pareix sé dignes de sé reverensiats y mimats per les dones y no tenen per mes glória que alabás de les que han gosat, fallo que ya ne ha portat a moltes daball dels flares, que no u conten. Y encara que digues tú que may van sabé los teus amors mes que la teua criada y yo, mal informada estás y mal penses. Al seu barri no se parle mes que de aixó, y al teu; pero la majoría de les vegades lo radé que escolte estes coses es aquell al que se referixen. Ells, ademés, tos roben, mentres que los de edat tos regalen. Tú, pos, que mal vas triá, has de sé de aquell al que te vas entregá, y a mí, al que vas maltratá, díxam sé de un atra, que hay trobat una dona de be, y tú no u eres, que milló me ha conegut de lo que tú vas fé. Y per a que del dessich dels meus ulls pugues emportát al atre món mes seguridat que la que pareix que te donen les meues paraules, avíat de ahí dal pronte, y la teua alma, com espero, ressibida als brassos del diable, podrá vore si los meus ulls de habét vist caure cap aball se turben o no. Pero com crec que en tan no voldrás alegrám, te dic que si lo sol escomense a cremát ten enrecordos del fret que me vas fé patí, y si lo mescles en esta calina, sense falta sentirás lo sol tibiet.

La desconsolada dona, veén que a pesá de tot a un fin cruel anáen a pará les paraules del escolá, va torná a plorá y va di:

- Mira, com res de lo meu te mou a piedat, que te mogue l´amor que li tens an eixa dona mes discreta que yo que dius que has trobat y de la que dius que eres volgut, y perdónam per lo seu amor y pórtam la roba per a que puga tapám, y fes que me baixon de aquí.
Lo escolá entonses va arrencá a riure, y veén que ya la hora de tersia habíe passat fée rato, va contestá: - Mira, ara no sé di que no, pos per tal dona me u has rogat: dísme aón están y yo aniré a per nelles y te faré baixá de ahí.

La dona, creénlo, se va consolá una mica y li va enseñá lo puesto aon habíe amagat la roba. Lo escolá, eixín de la torre, li va maná a son criat que no sen anare de allí, que se quedare prop y tan com puguere vigilare per a que dingú entrare hasta que ell no haguere tornat; y dit aixó, sen va aná a casa del seu amic y allí va diná en gran calma y después, cuan li va pareixe oportú, sen va aná a dormí la michdiada. La dona, a la terrassa de la torre, encara que estiguere algo consolada per una esperansa, mol dolorida se va eixecá y se va assentá apoyánse a la part del muro aon ñabíe una mica de sombra, y se va ficá a esperá acompañada de amargs pensaméns; y ara pensán ara plorán, y ara desesperán de la tornada del escolá en la roba, y saltán de un pensamén a un atre, com per lo doló estabe baldada y no habíe dormit la nit anterió, se va quedá adormida. Lo sol, que ere ruén, habén ya pujat al michdía, feríe de ple y a la descuberta la tendra y delicada blanca pell, y tamé lo seu cap, que estabe descubert, en tanta forsa que no sol li va sucarrá tot lo que se veíe de la carn, sino que li va fé llagues; y va sé tan grossa la cremada que encara que dormíe com un soc, la va fé despertás. Y sentín que se cremabe, movéense, li va pareixe que tota la pell sucarrada se li obríe y esclafíe, tal com veém que li passe a un pergamino cremat si algú estire de ell; y ademés de aixó, li fee tan mal lo cap que pareixíe que se li trencare, lo que no ere cap maravilla. Y lo terrat de la torre estabe bullín, ni en lo peu ni en atra cosa podíe apoyás; per lo que, sense estás quieta, de aquí cap allá anabe cambián de puesto plorán. Y ademés de aixó, com no corríe ni una mica de aire, ñabíen allí mosques y tabáns pa aburrí a una desmemoriada mula vella, y estos, embutínse per la carn nafrada y acribassada, tan fieramen la mossegaben que li pareixíe que la puncharen a un espeto, per lo que no parabe de moure les mans de un costat al atre, maleínse an ella y a la seua vida, al seu amán y al escolá. Y están aixina angustiada y espolejada y atravessada per la caló que badáe les roques, per lo sol, per les mosques cagadores, per los tabáns y tamé per la fam, pero mol mes per la sed, y per mil desagradables pensaméns, ficánse de peu, va mirá per a vore si veíe prop o sentíe an algú, completamen disposada a, passare lo que passare, cridála y demanáli ajuda. Pero tamé aixó li habíe tret la seua enemiga fortuna. Los llauradós sen habíen anat del campo per la calorina y ademés aquell día ningú habíe anat allí prop a treballá perque a les eres de les cases estaben trillán y batén; per lo que sol se sentíen les chicharres, y veíe lo Arno, que, despertánli encara mes lo dessich de les seues aigües, li aumentabe la sed. Veíe, tamé, a mols puestos bosquets, umbríes y cases, y dessichánles per igual, la angustiaben. ¿Qué direm mes de la desventurada viuda? Lo sol per damún y la griella del terrat per deball, y les mossegades de les mosques y los tabáns per los costats, de tal manera la habíen dixat que ella, que la nit passada en la seua blancura vensíe a les tiniebles, entonses, roija com lo fang, la argila, l´almagre y tota tacada de sang, li hauríe paregut a qui la haguere vist la cosa mes fea del món. Y están aixina, mes esperán la mort que atra cosa, sén ya passada la mitat de nona, lo escolá, eixecánse de dormí y enrecordánsen de la Siñora, per a vore lo que ere de ella sen va aná cap a la torreta, y al seu criat, que estabe encara en dijú, lo va enviá a minjá. Sentín la dona que arribabe, débil y angustiada per lo serio doló, se va assomá al muro y, assentánse, va escomensá a di plorán:

- Rinieri, be y fora de tota mida te has vengat, si yo te vach fé congelat de nit al meu pati, tú me has fet rostí de día damún de esta torre, y ademés de aixó, morím de fam y de sed; per lo que te rogo per lo únic Deu que pujos aquí, y ya que no puc suissidám, dónam tú la mort, que la dessicho mes que consevol atra cosa, perque tan gran es lo tormén que séntigo. Y si esta grássia no me la vols fé, al menos fésme portá una tassa de aigua, per a que puga bañám la boca, perque les meues llágrimes no son prou per a bañála.

Be va coneixe lo escolá en la veu la seua debilidat, y tamé va vore lo seu cos tot sucarrat al sol de juliol, y per naixó una mica de compassió va sentí per nella; pero, sin embargo, va contestá: - Dona roína, no te morirás a les meues mans, te morirás per les teues si ganes te entren; y tanta aigua ressibirás de mí per a aliviá la teua caló com foc yo vach tindre que fé per a escofám de tan fret. Y mol lamento que la enfermedat que me va portá a mí lo fret en la caldoreta del eixérrit fermentán va tindre que curás, mentres que la teua calorina se curará en la frescó de la perfumada aigua de roses; y mentres yo vach está a pun de pédre los nervis y la vida, tú, despellotada en esta calina, te quedarás tan hermosa com la serp cuan mude la vella pell.
- ¡Oh, pobreta de mí! - va di la dona -, esta hermosura conseguida de esta manera otorgue Deu a les persones que mal me volen; pero tú, mes cruel que consevol fiera, ¿cóm has pogut vore esgarrám de esta manera? ¿Qué debía esperá yo de tú ni de cap atre si en cruels tortures haguera matat a tots los teus paréns? Sértamen no sé quina crueldat mes gran podríe habés fet aná en un traidó que tota una siudat haguere passat a gaviñet, que la que tú has fet en mí al fém rostí al sol y sé mossegada y minjada per les mosques y tabáns; y ademés de aixó, no voldre donám una tassa de aigua, pos als assessinos condenats per los tribunals cuan van a la mort sels done de beure vi moltes vegades si ells u demanen. Ara be, ya que te vech firme en la teua crueldat y que lo meu patimén no te conmou, en passiénsia me prepararé a ressibí la mort per a que Deu tingue misericordia de la meua alma, al que li demano que en ulls de justíssia esta acsió teua contemplo.

Y dites estes paraules, se va arrossegá com va pugué hasta lo mich del terrat, desesperán de pugué escapás de tanta calina; y no sol una vegada sino mil, ademés de los atres dolós, se va pensá que se moríe de sed, plorán sempre fort y de la seua desgrássia dolénse. Pero cuan va arribá la posta de sol y pareixénli al escolá habé fet prou, fen arreplegá les robes de ella y embolicánles en la capa del criat, sen va aná a la casa de la dona y allí, desconsolada y triste y sense sabé qué fé va trobá a la seua criada assentada a la porta, y li va di: - Bona dona, ¿qué es de la teua Siñora?

A lo que la criada va contestá:

- Siñó, no u sé. Este matí me vach pensá que la trobaría al llit, aon ahí de nit me habíe pareixcut vórela anássen, pero no la hay trobat ni allí ni a cap puesto y no sé qué li haurá passat, per lo que vic en grandíssim doló; pero vos, siñó, ¿sabríeu dím algo de ella?
A lo que lo escolá va contestá:

- ¡Aixina te haguera tingut a tú jun en ella aon la hay tingut, per a habét castigat de la teua culpa com la hay castigat an ella de la seua! Pero seguramen no te escaparás sense que te paga les teues obres y que may mes ten burlos de cap home bo sense enrecordáten de mí. Y dit aixó, li va di al seu criat:

- Dónali esta roba y disli que vaigue a buscála si vol.

Lo criat va fé lo que li manabe; per lo que la dona, prenénles y reconeixénles, sentín lo que li habíen dit, molta temó va tindre de que la haguere matat, y ben just se va aguantá de quirdá; y ficánse a plorá, habénsen ya anat lo escolá, en la roba sen va aná corrén cap a la torreta. Habíe, per mala sort, aquell día, un llauradó de esta Siñora perdut dos marranos, y caminán buscánlos, poc después de que ixquere lo escolá va arribá an aquella torreta, y mirán per tot arreu a vore si veíe los seus gorrinos, va sentí los misserables plos de la desgrassiada dona; per lo que, puján allí com va pugué, va cridá:
- ¿Quí está plorán ahí dal?

La Siñora va coneixe la veu del seu llauradó, y cridánlo pel nom, va di: - ¡Ah, vésten a buscá a la meua criada y fes que ella vingue aquí dal a buscám!
Lo llauradó, coneixénla, va di:

- ¡Ay, Siñora!, ¿y quí tos va pujá ahí dal? La vostra criada ha estat tot lo día buscántos; ¿pero quí se habíe de pensá que estiguéreu ahí dal?

Y agarrán la escala, la va colocá aon solíe está, y la va assegurá lligán travessés de un costat al atre; y en estes, la criada va apareixe, y, entrán a la torre, no podén ya aguantá la veu, pegánse cops a les palmes de les mans, va escomensá a quirdá:
- ¡Ay, dolsa Siñora meua!, ¿aón estéu?

La Siñora, sentínla, tan fort com va pugué, va di:

- ¡Oh, germana meua, estic aquí dal! No ploros y pórtam pronte la roba. Cuan la criada la va sentí parlá, casi consolada del tot, va pujá per la escala reforsada per lo llauradó, y ajudada per nell, va arribá al terrat; y veén a la seua Siñora que no pareixíe una dona sino un sep de viña achicharrat per lo foc, tota vensuda, tota inerte, tombada despullada an terra, esgarrapánse la cara va escomensá a plorá damún della com si estiguere morta. Pero la Siñora li va demaná per Deu que callare y li ajudare a vestís; y habén sabut per ella que dingú sabíe aón habíe estat mes que los que li habíen portat la roba y lo llauradó que estabe allí, una mica consolada per naixó, los va rogá per Deu que may a dingú li digueren res de alló. Lo llauradó, después de mol charrá, portán a la Siñora en brassos, perque no podíe caminá, la va traure de la torre. La desgrassiada criada, que detrás se habíe quedat, baixán sense pará cuenta, se va retortigá un peu y va caure de la escala an terra, trencánse la cadera, y en lo mal que li fee, va escomensá a bramá tan fort com un león. Lo llauradó, dixán a la Siñora a un prat, va aná a vore qué li passabe a la criada, y trobánsela en la cadera chafada, la va portá al prat y la va dixá a la vora de la Siñora. Esta, veén que aixó se afegíe a les seues desgrássies, y habénse chafat la cadera aquella de la que esperabe sé ajudada mes que per dingú atre, mol triste va escomensá a plorá tan miserablemen que no sol lo llauradó no va pugué consolála sino que tamé ell va escomensá a plorá. Pero están ya baix lo sol, per a que aquí no los agarrare la nit, tal com va volé la desconsolada Siñora, va aná a casa seua y llamando a dos de sons germáns y a la dona, y tornán allí en un tauló, sobre aquella van colocá a la criada y a la Siñora y les van portá a casa; y reconfortada la Siñora en una mica de aigua fresca y en bones paraules, agarránla lo llauradó en brassos, la va portá a la seua alcoba. La dona del llauradó, habénli donat de minjá sopes de pa y despullánla después, la va ficá al llit, y van organisá les coses de manera que ella y la seua criada foren de nit portades a Florencia; y aixina se va fé. Allí, la Siñora, que gran acopio de embustes teníe, inventánse una fábula mol diferenta de lo que habíe passat, los u va fé creure a sons germáns, y a les seues cuñades y a totes les demés persones, que per art de los demonis aixó los habíe passat. Los meches van acudí rápidamen y no sense grandíssim doló y patimén de la Siñora, que tota la pell se va dixá moltes vegades apegada als sábanas, de una seria fiebre y de atres acsidéns la van curá, y tamé a la criada de la cadera trencada; per lo que la Siñora, olvidat ya lo seu amán, desde entonses se va guardá de fé burles y de vóldre a dingú mes; y lo escolá, sentín que a la criada se li habíe chafat la cama y pareixénli prou en esta vengansa, contén, va dixá les coses aixina. Aixó va sé lo que li va passá a la néssia jove per les seues burles, per creure que podíe divertís en un escolá com hauríe pogut féu en atres, no sabén que éstos (no dic tots pero sí la majoría) saben aón té la coa lo dimoni, y no me referixco al de Queretes. Y, per naixó, siñores, guardéutos de les burles, y espessialmén dels que estudien mol.