Mostrando las entradas para la consulta pagá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pagá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 10 de diciembre de 2018

Groucho Marx en chapurriau

Groucho Marx en chapurriau.
 
Trobo la tele mol educativa. Cada vegada que algú la ensén, me retiro a un atra habitassió y llixgo un llibre.
 
Trobo la tele mol educativa. Cada vegada que algú la ensén, me retiro a un atra habitassió y llíxgo un llibre.
 
 
A les festes no te assentos may, se pot assentá a la teua vora algú que no te agrado.
 
A les festes no te assentos may, se pot assentá a la teua vora algú que no te agrado.
 
 
Lo secreto de la vida es la honestidat y lo joc llimpio, si u pots simulá, u has conseguit.
 
Lo secreto de la vida es la honestidat y lo joc llimpio, si u pots simulá, u has conseguit.
 
 
Ell pot pareixe un idiota y actuá com un idiota. Pero no se dixo engañá. Es realmen un idiota.
 
Éll pot paréixe un idiota y actuá com un idiota. Pero no se díxo engañá. Es realmen un idiota.
 
 
Disculpon si los crido caballés, pero es que encara no los coneixco o conec mol be.
 
Disculpon si los crido caballés, pero es que encara no los coneixco mol be.
 
 
Detrás de cada gran home ña una gran dona. Detrás de ella, está la seua dona.
 
Detrás de cada gran home ña una gran dona. Detrás de ella, está la seua dona.
 
 
En cuan vach agarrá lo seu llibre vach caure an terra redolán de la rissa. Algún día espero lligíl
 
En cuan vach agarrá lo seu llibre vach caure an terra redolán de la rissa. Algún día espero lligíl.
 
 
 
Cuan me móriga vull que me insineron y que lo 10% de les meues sendres se abocon damún del meu representán.
 
Cuan me móriga vull que me insineron y que lo 10% de les meues séndres se abócon damún del meu representán.
 
 
Coneixco a sentenás de homens que seríen felisos de torná al hogar si no ñaguere una dona esperánlos. Traguen a les dones del matrimoni y no ñaurá cap divorsio
 
Coneixco a sentenás de homes que seríen felíssos de torná al hogar sino ñaguere una dona esperánlos. Tráguen a les dones del matrimoni y no ñaurá cap divórsio.
 
 
Claro que u enteng. Inclús un chiquet de sing añs podríe enténdreu. ¡Que me porton un sagalet de sing añs!
 
Claro que u enteng. Inclús un chiquet de sing añs podríe enténdreu. ¡Que me porton un sagalet de sing añs!
 
 
¿Servissi de habitassions? Fícom una habitassió mes gran.
 
¿Servissi de habitassións? Fícom una habitassió mes gran.
 
 
¿Que per qué estaba yo en aquella dona? Perque me recorde a tú. De fet, me recorde a tú mes que tú mateixa.
 
¿Que per qué estaba yo en aquella dona? Perque me recorde a tú. De fet, me recorde a tú mes que tú mateixa
 
 
¿Per qué li diuen amor cuan volen di sexo?
 
¿Per qué li diuen amor cuan volen di sexo?
 
 
¿Per qué hauría de preocupám per la posteridat? ¿Qué ha fet la posteridat per mí?
 
¿Per qué hauría de preocupám per la posteridat? ¿Qué ha fet la posteridat per mí?
 
 
 
¿Pagá la cuenta? ¡Quina costum mes tonta!
 
¿Pagá la cuenta? ¡Quina costúm mes tonta!
 
 
May siría de un club al que admitigueren o admitiren miembros o membres com yo.
 
May siría de un club al que admitiguéren miembros com yo, Groucho Marx
 
Estos són los meus prinsipis, si no t´agraden, ne ting uns atres.
 
Estos són los meus prinsipis, si no t´agraden, ne ting uns atres
 
Partín del no res, ham alcansat les mes altes cotes de la miseria.
 
 
partín del no res, ham alcansat les mes altes cotes de la miséria, Groucho Marx, chapurriau
Ñan moltes coses a la vida mes importáns que les perres... ¡pero valen tans dinés! 
 
Ñan moltes coses a la vida mes importáns que les perres... ¡pero valen tans dinés!
¿A quí creurá vosté, a mí o als seus propis ulls?
 
¿A quí creurá vosté, a mí o als seus propis ulls?
¿No es vosté la siñoreta Smith, filla del banqué multimillonari Smith? ¿No? Perdono, per un momén hay pensat que me había enamorat de vosté.


¿No es vosté la siñoreta Smith, filla del banqué multimillonari Smith? ¿No? Perdono, per un momén hay pensat que me había enamorat de vosté.

 

Frases, citas, Groucho Marx


No es verdat que Groucho Marx tingue la milló frasse del món a la seua lápida (lo del "disculpon que no me eixeca" es una leyenda urbana). Sol está lo seu nom, la estrella de David dels judíos, y les feches: 1890-1977.
 
 
No es verdat que Groucho Marx tingue la milló frasse del món a la seua lápida (lo del "disculpon que no me eixeca" es una leyenda urbana).
 

domingo, 27 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEXTA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEXTA.

Brunoy Buffalmacco li roben un gorrino a Calandrino; li fan fé la proba de buscál en pastes de jengibre y vi de garnacha y ni donen dos de éstes, una detrás de
l´atra, fetes de pasterades de gos confitades en aloe, y com de aixó resulte que ell mateix se ha quedat en lo gorrino, li fan, ademés, donáls uns capóns si no vol que lay diguen a la seua dona.

La reina li va maná a Filomena que narrare, y ella va escomensá aixina:
Grassioses siñores, com Filostrato ha contat la história que hau sentit al sentí lo nom de Maso, aixina ton contaré yo una per lo nom de Calandrino y de los seus compañs que crec que tos agradará.

Quí eren Calandrino, Bruno y Buffalmacco no fa falta que tos u conta, que los habeu conegut abáns; y per naixó, passán mes abán, dic que Calandrino teníe una terreta no mol lluñ de Florencia, que habíe ressibit com a dote de la seua dona, y de esta terra, entre datres coses, traíe cada añ un gorrino; y ere la seua costum que sempre al desembre sen anáen an aquell poble la seua dona y ell, y lo mataben y lo féen salá allí mateix. Ara be, va passá una vegada que no están la dona be de salut, Calandrino sen va aná sol a fé la matansa y lo mondongo. Sentínu Bruno y Buffalmacco, y sabén que la seua dona no hi anabe, sen van aná a vore a un mossen veí de Calandrino y grandíssim amic seu, y a está en ell uns díes. Habíe matat ya Calandrino, lo matí del día que éstos van arribá allí, y veénlos en lo retó los va cridá y los va di:

- Benvinguts, amics, vull que veigáu qué bon amo de casa soc.

Y portánlos a casa los va enseñá aquell gorrino. Van vore ells que lo gorrino ere mol majo, y li van sentí a Calandrino que lo anabe a salá pera la seua familia. Y Bruno li va di: - ¡Ah, qué bruto que eres! Vénlo y disfruta dels dinés, y disli a la teua dona que tel han mangat.
Calandrino va di: - No, no su creuríe, y me fotríe fora de casa. No tos empeñéu, que no u faré may. Les paraules van sé moltes pero no van serví de res. Calandrino los va invitá a sopá en tal desgana que no van volé sená y se van separá dell.
Li va di Bruno a Buffalmacco: - ¿Per qué no li robam lo gorrino esta nit?
Va di Buffalmacco: - ¿Y cóm u podríem fé?
Va di Bruno: - Lo cóm be lo vech si no lo trau del puesto aon lo teníe hasta ara.
- Pos - va di Buffalmacco - fému. ¿Per qué no u hauríem de fé?
Y después lo disfrutarem aquí juns en lo retó.

Lo mossen va di que li agradabe mol la idea. Va di entonses Bruno: - Aquí se nessessite una mica de arte. Tú saps, Buffalmacco, lo agarrat que es Calandrino y en cuán gust beu cuan los demés paguen; anem y portémlo a la taberna; allí, que lo mossen faigue vore que u pague tot per a invitámos y que no li dixo pagá res an ell: se engatará y después sirá mol fássil péndreli lo gorrino perque está sol a casa. Como u va di Bruno, aixina u van fé. Calandrino, veén que lo mossen no li dixabe pagá, se va entussiasmá en la mamera y va carregá be; y sén ya avansada la nit cuan sen va aná de la taberna, sense voldre sopá res se va embutí a casa, y creén que habíe tancat la porta, la va dixá uberta y sen va aná al llit. Buffalmacco y Bruno sen van aná a sopá en lo mossen y cuan van acabá, agarrán los instruméns per a entrá a casa de Calandrino per aon Bruno habíe planejat, cap allí que sen van aná, y trobán la porta uberta van entrá a dins, van pendre lo gorrino, lo van portá a casa del mossen, lo van penjá y se van gitá.
Calandrino, cuan se li habíe evaporat lo vi del cos, se va eixecá y, al baixá, va mirá y no va vore lo gorrino, y va vore la porta uberta. Preguntán an éste y an aquell si sabíen quí li habíe robat lo gorrino, y no trobán a dingú, va escomensá a abalototás, ¡ay de ell!, ¡pobret dell!, que li habíen furtat lo gorrino. Bruno y Buffalmacco, eixecánse, se van arrimá a casa de Calandrino per a vore qué díe del gorrino. Este, al vórels, casi plorán, los va di:

- ¡Ay de mí, compañs meus, que me han robat lo gorrino!

Bruno, arrimánse, li va di en veu baixa:

- ¡Me maravillo de que haigues sigut listo per una vegada!

- ¡Ay! - va di Calandrino -, que dic la verdat.

- Dius be - díe Bruno -, crida fort per a que paregue que ha sigut aixina.
Calandrino cridabe entonses mes fort y díe:

- ¡Pel cos de Cristo, que dic la verdat cuan dic que mel han mangat!
Y Bruno díe: - Dius be, dius be, aixina u tens que fé, crida fort, féste escoltá be per a que pareixque verdat.

Va di Calandrino:

- Me farás doná l´alma al enemic, si no dic la verdat que me penjon, que me han robat. Va di entonses Bruno:

- ¡Ah!, ¿cóm ha pogut passá aixó? Yo lo vach vore ahí, ¿vols fém creure que tel han robat?
Va di Calandrino: - Tal com tu dic.
- ¡Ah! - va di Bruno -, ¿sirá possible?
- Sert es - va di Calandrino -, per lo que estic perdut y no se com tornaré a casa; la parenta no me creurá, y si me creu, no tindré pas en ella en tot lo añ.
Va di entonses Bruno: - Saps, Calandrino, que ahí te vach di yo qué fé en lo gorrino, no voldría que tú de una vegada ten enfotegueres de la teua parenta y de natros.
Calandrino va escomensá a quirdá y a di: - ¡Ah!, ¿per qué me feu desesperá y blasfemá contra Deu y los sans y tot lo que existix? Tos dic que esta nit me han robat lo gorrino.

Va di entonses Buffalmacco:

- Si es aixina, se té que vore la manera, si podem, de recuperál.
- ¿Y quína manera sirá esta? - va di Calandrino.

Va di entonses Buffalmacco:

- Segú que no ha vingut de la India dingú a robát lo gorrino. Algún de estos veíns teus té que habé sigut, y per naixó, si los pugueres reuní, yo sé fé la proba del pa y lo formache, y vorem de una vegada quí tel ha robat.

- ¡Sí - va di Bruno -, mol farás en pa y en formache a serts caballerots que tením al voltán!, Estic segú de que algún dells mel ha pres, y sen donaríe cuenta del cas y no voldríe acudí.

- ¿Qué farem, entonses? - va di Buffalmacco.

Va contestá Bruno: - Se hauríen de fé unes bones pastes de jengibre y en bon vi dols de mistela o moscatell invitáls a beure. Aixina no se barruntaríen per qué los cridam, y vindríen. Igual se poden beneí les pastes de jengibre que lo pa y lo formache.

Va di Buffalmacco: - Pos es verdat; y tú, Calandrino, ¿qué dius?, ¿u fem?
Va di Calandrino: - Tos u demano per l'amor de Deu. Que, si yo sapiguera quí sel ha emportat crec que estaría mich consolat.

- Pos venga - va di Bruno -, estic preparat per a aná hasta Florencia a per eixes coses per a ajudát, si me dones los dinés que val.

Teníe Calandrino uns coranta sueldos, y los hi va doná. Bruno, anánsen cap a Florencia a vore a un amic seu boticari, va comprá una libra de bones pastes y ne va fé pastá dos de merda de gos que va fé confitá en aloe ressién exprimit. Después, les va fé rebosá en sucre com estaben les atres, y per a no equivocás ni cambiáles les va fé ficá serta siñal per la que les podíe coneixe enseguida; y comprán un cante de bon vi dols, se va entorná cap al poble aon estaben Calandrino y los atres, y li va di:
- Demá de matí has de invitá a beure a tots aquells dels que sospechos. Es festa y tots vindrán de bona gana, y yo esta nit, en Buffalmacco, faré lo encantamén sobre les pastes y te les portaré demá de matinet a casa, y yo mateix les hi donaré, y faré y diré lo que tinga que di y fé.

Calandrino u va fé aixina. Ajuntada, pos, una bona compañía entre joves florentinos que estaben al poble y datres llauradós, al arribá lo nou día, prop de la iglesia y al rogle del om, Bruno y Buffalmacco van vindre en una caixa de pastes y en lo vi, y fénlos ficá en corro, va di Bruno: - Siñós, tos ting que di la raó per la que estéu aquí, per a que, si algo passare que no tos agrado, no tingáu que queixátos de mí. A Calandrino, que aquí está, li van robá ahí de nit lo seu hermós gorrino y no pot trobá quí lay ha pres. Com no pot sé datre mes que algú dels que estem aquí, ell, per a sabé quí lo ha robat tos done a probá estes pastes, una per a cada un, y bon vi dols. Hau de sabé que qui haigue pres lo gorrino no podrá engullí la pasta, perque li pareixerá mes amarga que la fel y la escupiñará; y per naixó, per a evitá que esta vergoña passo en presénsia de tanta gen, aquell que haigue agarrat lo gorrino que u digue al mossen en confessió, y yo me abstindré de este assunto.

Tots los que allí estaben van di que volíen minjá pastes y beure vi, per lo que Bruno, ficánlos en fila y colocat a Calandrino entre ells, escomensán per una punta va aná repartín pastes a cadaú. Y al arribá Calandrino a la fila, agarrán una de les pasterades confitades, lay va ficá a la ma. Calandrino rápidamen se la va embutí a la boca y va escomensá a mastegá, pero tan pronte com la llengua va notá lo aloe, Calandrino, no podén aguantá l´amargó, la va escupiñá. Allí tots se miraben la cara uns als atres, per a vore quí escupiñabe la seua pasta, y no habén encara Bruno acabat de repartíles, va fé vore de no enterássen, y se va escoltá a la seua esquena.
- Calandrino, ¿qué vol di aixó?

Giránse rápidamen, y veén que Calandrino habíe escupiñat la seua pasta, va di:
- Espérat, potsé que alguna estiguere roína, tínne un atra. Y agarrán la segona, lay va ficá a la boca y va repartí les que quedaben. Calandrino, si la primera ya li habíe paregut amarga, ésta li va pareixe com la fel en pomelo; pero, avergoñinse de escupiñála, va aná mastegán, la va voltá per la boca, y va escomensá a soltá uns llagrimots que pareixíen anous, de tan grossos que eren; y al final, no podén resistí mes, la va gitá fora com u habíe fet en la primera. Buffalmacco servíe vi a la compañía y a Bruno. Los demés, al vore lo que fee Calandrino, tots van di que ell mateix se habíe robat lo gorrino, y ne van ñabé mols que lo van empendre. Pero, después de anássen, quedánse Bruno y Buffalmacco en Calandrino, li va escomensá a di Buffalmacco:

- Estaba segú de que tú mateix lo habíes amagat y que mos volíes fé vore que tel habíen robat per a no invitámos a beure ni una vegada en los dinés que habíes arreplegat. Calandrino, al que encara no se ni habíe anat la amargó del aloe, y teníe la boca toba, va escomensá a jurá que ell no lo habíe amagat.

Va di Buffalmacco: - ¿Pero cuán ne vas traure, sossio?, dísmu de bona fe, ¿ne vas traure sis? Calandrino, al sentí aixó va escomensá a desesperás; y Bruno li va di:
- Escóltam be, Calandrino, que a la compañía ne ñabíe un que va minjá y beure en natros y me va di que tens no sé aón una joveneta a la teua disposissió, y que li dones lo que pots ajuntá, y que ell estabe segú de que li habíes enviat lo gorrino, tan bon burladó has adeprés a sé. Tú mos vas portá una vegada per lo Muñone aball arreplegán códuls negres, y cuan mos habíes embarcat ten vas entorná sol, y después mos volíes fé creure que habíes trobat lo heliotropo; y ara igual te creus que en los teus juraméns mos farás creure que lo gorrino que has regalat o has venut, tel han robat. Ya estam escarmentats de les teues burles y les coneixem; no mon podrás fé datra: y per naixó mos has de doná dos parells de capóns, y, si no mols dones, lay direm tot a doña Tessa.

Calandrino, veén que no lo creíen, pareixénli habé patit ya prou, no volén ademés lo acaloramén de la seua dona, los va doná dos parells de capóns. Y ells, habén salat lo gorrino, sel van emportá cap a Florencia, dixán a Calandrino cornut y esbatussat.

domingo, 17 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA OCTAVA. Biondello, Ciacco, lamprees

JORNADA NOVENA. NOVELA OCTAVA.

Biondello li fa una burla a Ciacco en un amorsá, y Ciacco se vengue fénlo esbatussá de valén.


Biondello li fa una burla a Ciacco en un amorsá, y Ciacco se vengue fénlo esbatussá de valén.

Tots los de la alegre compañía van di que lo que Talano habíe vist dormín no habíe sigut un somni, sino una visió, si es que exactamen, sense faltá res, habíe passat aixina.
Pero, callán tots, li va maná la reina a Laureta que continuare, y ella va di:
Com estos, mol sabudes siñores, que avui antes que yo han parlat, casi tots han parlat de alguna cosa abáns dita, aixina me mou a mí la severa venjansa (contada ahir per Pampínea) que va pendre lo escolá, a parlá de una mol dura peral que la va patí, encara que no fore tan cruel, y per naixó tos dic que:

Vivín a Florencia un que se díe Ciacco, home mes fart que consevol que haigue existit, y no podén les seues possibilidats aguantá los gastos que la seua fam li requeríen, com ere mol cortés y se sabíe bones dites ingenioses, se va dedicá a sé no propiamen bufón pero sí motejadó, y a tratá en los rics que chalaben minján coses bones; y en estos amorsáe y sopáe, encara que no fore sempre invitat, mol assobín. Ñabíe en aquells tems a Florencia un que se díe Biondello, menut, chaparret, mol cortés y mes llimpio que una patena, en una boineta al cap, en la seua meleneta rubia y sense cap pel descolocat, que teníe lo mateix ofissi que Ciacco; este, habén anat un matí de cuaresma allá aon se ven lo peix y comprat dos gordíssimes lamprees pera micer Vieri de los Cerchi, va sé vist per Ciacco, que, arrimánse a Biondello li va di: - ¿Qué fas en aixó?

A lo que Biondello va contestá: - Ahí de tarde ni van enviá tres encara mes hermoses que estes y un esturió a micer Corso Donati, y no tenínne prou pera pugué donáls de minjá a uns gentilhomens, me ha manat comprán dos mes: ¿no vindrás tú?

Va contestá Ciacco: - be saps que sí que vindré.

Y cuan li va pareixe oportú, sen va aná cap a casa de micer Corso, y lo va trobá en uns veíns seus, que encara no habíen anat a minjá. Al preguntáli qué fée per allí, va contestá: - Siñó, ving a amorsá en vos y la vostra compañía.

A lo que micer Corso va di: - Eres benvingut, y com ya es hora, anémi.

Assentánse, pos, a la taula, primé van minjá sigróns y atún en salmuera, y después peixets del Arno fregits, y res mes. Ciacco, donánsen cuenta del engañ de Biondello y no poc enfadat, se va proposá félay pagá; y no van passá mols díes sense que se trobare en ell, que ya habíe fet riure a mols en aquella burla. Biondello, al vórel, lo va saludá, y enriénsen li va preguntá qué tal estaben les lamprees de micer Corso; a lo que va contestá Ciacco: - Abáns de que passon vuit díes u sabrás mol milló que yo.
Y sense doná tregua al assunto, separánse de Biondello, va ajustá lo preu en un truhán y, donánli una botellota de vidre, lo va portá a la llonja de los Cavicciuli y va apuntá cap a un caballé de nom Filippo Argenti, home gran, nervut y fort, irritable, furo y coléric com cap atre, y li va di:

- Te arrimes an ell en esta botellota a la ma y li dius aixó: «Siñó, me envíe Biondello a rogátos que vullgáu enrochíli esta botellota en lo vostre bon vi negre, que se vol divertí un rato en los seus compinches». Y ojito de que no te fico les mans damún, perque u sentiríes y espentolaríes l´assunto.

Va di lo truhán: - ¿Ting que díli algo mes?

Va di Ciacco: - No, vésten; y cuan li haigues dit assó, torna aquí en la botella, que yo te pagaré. Arrencán a caminá, pos, lo truhán, li va doná la embaixada a micer Filippo.
Micer Filippo, al sentíl, com teníe poc aguante, pensán que Biondello, al que coneixíe, sen volíe enfotre dell, en la cara tota colorada, va di:

- ¿Quín «enrochí» y quíns «compinches» són eixos, que Deu tos confundixque a tú y an ell? Se va alsá y va estendre lo bras pera agarrá al truhán, pero este, com estabe advertit, va sé rápit y va eixí fugín, y per un atre camí va torná aon estabe Ciacco, que tot u habíe vist, y li va di lo que micer Filippo habíe dit.
Ciacco, contén, li va pagá y no va descansá hasta trobá a Biondello, al que li va di:

- ¿Has anat últimamen per la llonja dels Cavicciuli?

Va contestá Biondello: - No, gens; ¿per qué me u preguntes?

Va di Ciacco: - Perque puc dít que micer Filippo te está buscán; no sé qué voldrá.
Va di entonses Biondello: - Be, men vach cap a allá y parlaré en ell.

Al anássen Biondello, Ciacco lo va aná seguín pera vore en qué parabe l´assunto.
Micer Filippo, com no habíe pogut agarrá al truhán, se habíe quedat mol enfadat y se rossegabe per dins, repetínse les paraules del carnús y creén que Biondello, a instansies de qui fore, sen enfotíe dell; y mentres estabe aixina, en aixó que apareix Biondello.
En cuan lo va vore, ixín al trobál, li va fotre al mich de la cara una puñada com una massolada.

- ¡Ay!, siñó - va di Biondello -, ¿qué es aixó?

Micer Filippo, agarránlo dels pels, arrencánli la boineta del cap de una clatellada, aviánli lo capuchó per enterra, y sense dixá de fótreli cops, díe:

- Traidó, be vorás lo que es aixó; ¿de qué «enrochím» y de quíns «compinches» envíes a que me parlon? ¿Te pareixco un sagalet al que se li poden gastá bromes?
Y dién aixó, en los puñs de ferro que teníe, li va desfé la cara y no li va dixá al cap cap pel al seu puesto, lay va estorrufá tot, y revolcánlo pel fang, li va esgarrá tota la roba que portabe damún; y tan se aplicabe en alló que ni una vegada desde que va escomensá lo varandel va pugué Biondello díli cap paraula ni preguntáli per qué li fée aixó; habíe sentit lo del «enrochím» y los «compinches», pero no sabíe qué volíe di. Al remat, habénlo esbatussat micer Filippo y com ñabíe molta gen al voltán, com van pugué lay van arrencá de les mans, desgreñat y desastrat, y li van preguntá per qué habíe enviat a díli alló, que an aquelles altures ya teníe que sabé que micer Filippo no de la broma.
Biondello, plorán, se excusabe y díe que no habíe enviat a dingú a demanáli vi a micer Filippo; y después de asserenás una mica, trist y dolorit sen va entorná cap a casa, pensán que alló habíe sigut obra de Ciacco. Y después de mols díes, cuan ya se ni habíen anat los cardenals o les moradures de la cara, va escomensá a eixí de casa, y lo va trobá Ciacco, y enriénsen li va preguntá:
- Biondello, ¿qué tal te va pareixe lo vi de micer Filippo?

Va contestá Biondello: - ¡Aixina hagueres tingut que paí tú les lamprees de micer Corso! Entonses va di Ciacco: - Ara depén de tú: sempre que vullgues fém minjá tan be com me vas fé, te donaré de beure tan be com te hay donat.
Biondello, que habíe adeprés la llissó o lecsió, desde entonses se va guardá de enfótressen dell.

viernes, 14 de agosto de 2026

Trieu, Triga, Trigua, Trigor, Trigar, Destric, Destrigament - Destrizar

Trieu, s. m., chemin, trace, direction, manière.
So m dizon sei compaignon,
Totz temps segran vostre trieus,
Sol tan larc vos teigna Dieus.
Le Dauphin d'Auvergne: Reis puois.
Cela me disent ses compagnons, en tout temps ils suivront votre trace, que seulement si généreux vous tienne Dieu.
Que s' ieu volgues, dompna, segre autre trieu,
Onrat plazer agra eu conquist en breu.
P. Vidal: Anc no mori.
Que si je voulusse, dame, suivre autre chemin, honorable plaisir j'aurais conquis en peu.
De totz los reys ten hom per pus cabal
Lo rey N Anfos,...
E dels prelatz, selh de Memde, qu' el trieu
Sec drechamen, e despen gent lo sieu.
Raimond de Castelnau: Mon sirventes.
De tous les rois on tient pour principal le roi seigneur Alphonse,... et des prélats, celui de Mende, vu qu'il suit droitement le chemin, et dépense gentiment le sien.
Si tenc d' amor los aspres trieus,
Vostr' es l' ancaps e totz lo mescaps mieus.
Aimeri de Peguilain: Nuls hom non.
Si je tins d'amour les âpres chemins, l'avantage est vôtre et tout le désavantage mien.

Lo Camí (Miguel Delibes) en chapurriau; Trieu, s. m., chemin, trace, direction, manière.

Triga, Trigua, s. f., lat. triga, retard, attente, retardement, délai, embarras.
Voyez Ihre, Diss. alt., p. 233 et 254.
Silh que m vay en triga volven
Mon juec.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Celle qui me va tournant mon jeu en embarras.
Adv. comp. Si mals etz, malh vos venra ses trigua. Philomena.
Si mauvais vous êtes, mal vous viendra sans retard.
ANC. CAT. Triga.

2. Trigor, s. f., retard, délai.
Ja no y aura trigor. Roman de Fierabras, v. 4307.
Jamais il n'y aura retard.

3. Trigar, v., tarder, différer, attendre, retarder, arrêter.
A la preyson s' en van, de trigar non an cura. V. de S. Honorat.
A la prison ils s'en vont, de tarder ils n'ont pas souci.
Trop m' o triga
Selha don mos cors no s layssa.
G. Adhemar: Lanquan vey.
Trop me le diffère celle dont mon coeur ne se détache pas.
Seyner, prec ti humilment que non nos trigues guayre. V. de S. Honorat. 
Seigneur, je te prie humblement que tu ne nous retardes guère.
Abans que trigue guaire,
Venretz a mal port.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Avant qu'il tarde guère, vous viendrez à mauvais port.
Quascus a far ben se triga,
E de mal far nulhs no s laissa.
B. Alahan de Narbonne: No puesc.
Chacun de bien faire se retarde, et de mal faire nul ne s'abstient.
Apres aisso, non triguet gaire.
Un Troubadour Anonyme: El nom de.
Après cela, il ne tarda guères.
Quan qu' el tric, l' er a murir.
Pierre d'Auvergne: De Dieu non.
Combien qu'il tarde, il lui sera à mourir.
Joglar vai, e no t tricx.
Guillaume de Cabestaing: Ar vey qu' em.
Jongleur va, et ne t'arrête pas.
Que de metgiar no s tric.
Aimeri de Peguilain: En aquelh.
Que de médeciner il ne diffère pas.
CAT. Trigar. (chap. Tardá, retardá, retrasá.)

6. Destric, s. m., embarras, obstacle, détresse, dépréciation.
Ab grans afans et ab destricx.
Guillaume de Cabestaing: Ar vey qu' em.
Avec grands tourments et avec embarras.
Amors no m' es enemicx,
Ni fals lauzengiers, destricx.
Bernard de tot lo mon: Mals fregz.
Amour ne m'est ennemi, ni faux médisant, embarras.
Loc. Si 'l plus valen pren destric. 
Arnaud de Marueil: Ancmais tan.
Si le plus méritant prend détresse.
ANC. FR. Moult senti angoisse et destrois.
Roman du chastelain de Coucy, v. 4110.
CAT. Destric. 

catalán = castellano, Castelongne, Cathelongne

5. Destrigament, Destrigamen, s. m., retard, embarras, détresse.
Non i ac destrigamen. V. de S. Énimie, fol. 38.
Il n'y eut pas dé retard.

6. Destrigar, Destriguar, v., retarder, traverser, contrarier, empêcher, détourner, distraire.
Nulh bo fait vos volgues destrigar. 
Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.
Que nulle bonne action je vous voulusse empêcher.
Nobleza de gran linatge
Non destriga aquest passatge.
Brev. d'amor, fol. 111.
Noblesse de grand lignage ne retarde pas ce passage.
Si meteis destrigua
Sel qu' ab Amor guerreia.
Sail de Scola: Grans esfors.
Soi-même (se) contrarie celui qui avec Amour guerroie.
Part. pas. Silh qu' en als li serian privatz,
Ad obs d' amar li serian destriguatz.
Raimond de Miraval: Amors me fai.
Ceux qui en autres choses lui seraient affectionnés, pour besoin d'aimer lui seraient détournés.
ANC. FR. Que se... détrient les marchans ou les voituriers à délivrer lesdites lettres. Ord. des R. de Fr., 1355 t. III, p. 680.
D'aprochier la besoigne plus ne détrierai. Roman de Berte, p. 12.

7. Estrigar, v. retarder, tarder, différer.
S' estrigava a pagar. Tit. de 1263. DOAT, t. CVI, fol. 85.
(chap. Si tardabe (se retrasabe) en pagá.)
S'il tardait de payer.
- Empêcher, embarrasser.
Ab tan greu las los estrigua
Que greu n' es hom destacatz.
Marcabrus: Dirai vos.
Avec si pénible lacs les embarrasse que péniblement on en est détaché.

¿Pagá la cuenta? ¡Quina costúm mes tonta!

8. Entricar, Intricar, v., lat. intricare, suspendre, entremêler, entrecouper, entortiller, enjamber.
Part. pas. Aquel qui ha nervis intricatz. Eluc. de las propr., fol. 244.
Celui qui a nerfs entortillés.
Fig. Quar la sua declaratios es longua et entricada.
Per la transpozitio de las paraulas entricadas. 
Leys d'amors, fol. 25 et 120.
Car la sienne déclaration est longue et entortillée.
Par la transposition des paroles enjambées.
(chap. Intrincat, intrincats, intrincada, intrincades; complicat, complicats, complicada, complicades.)

9. Entricamen, s. m., enjambement, suspension.
Jaciaysso que a paucz plassia l' entricamens d' aytal dictat.
Gayre no vezem uzar en novas rimadas d' aytal entricamen de bordos.
Leys d'amors, fol. 7 et 15.
Bien qu'à petit nombre plaise l'enjambement de pareil dictié.
Guère nous ne voyons user en nouvelles rimées de pareil enjambement de vers.
(chap. Intrincamén, intrincamens; complicassió, complicassions; lío, líos; embolic, embolics.)

Trillar, v., fouler, maltraiter, triturer, mâcher.
Cel que trilla en esperansa de recebre los frugs.
Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Corinthiens.
Celui qui mâche dans l'espoir de recevoir les fruits.
Fig. Que jamais trill
Cortesia ab joven leiau.
Marcabrus: Lo vers.
Que jamais je foule courtoisie avec allégresse loyale.
Part. prés. Non enfrenaras al buou trillant. 
Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Corinthiens.
Tu ne mettras pas de frein au boeuf triturant.
ANC. FR. Tout vif me transgloutisse et trible. Roman de la Rose, v. 21368.
Quant li ot tout triblé et mis à destruction, il retourna.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 246.
Serunt triblet... Jesque il seient triblet.
Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 30 et 57.
CAT. ESP. Trillar. PORT. Trilhar. IT. Trillare. (chap. Trillá : trillo, trilles, trille, trillem o trillam, trilléu o trilláu, trillen; trillat, trillats, trillada, trillades; trillaré; trillaría; si yo trillara en un trill de pedriñera a la era de batre de Beseit.)

trillar, trillá, trill, La Fresneda

2. Trit, adj., lat. tritus, trituré, broyé, pilé, foulé.
Charbon trit. Eluc. de las propr., fol. 267.
(chap. Carbó trit.)
Charbon pilé.
Aras quan vei l' erba trida
Pels vergiers flurida (: florida).
G. Raymond de Gironella: Gen m' apareil. 
Maintenant quand je vois l'herbe fleurie foulée dans les vergers.
IT. Trito. (chap. Trit, trits, trita, trites; fem tridet, tridets, palla trideta, tridetes; triturat, triturats, triturada, triturades; trituradet, trituradets, trituradeta, trituradetes.)

3. Trisar, Trissar, Trusar, Truissar, v., lat. triturare, piler, broyer, battre.
Que tot an' hom trisar
Sobr' una post menudament.
Pueis un' et una causa faretz
En de per se trusar e pulvereiar.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Que tout on aille piler menu sur une planche. Puis une et une chose vous en ferez à part soi piler et pulvériser.
Part. pas. Cant sera fort trussat 
E ben batut e ben mesclat.
Polvera penretz d' aurpimen
En lana trusada fortmen.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Quand sera fort pilé et bien battu et bien mêlé. Poussière vous prendrez d'orpiment dans de la laine battue fortement.
Tots sian trissatz e cribellatz. Trad. d'Albucasis, fol. 57.
Que tous soient pilés et criblés.
Foro tuich truissatz. Cat. dels apost. de Roma, fol. 170.
Furent tous pilés.

batre

4. Trida, s. f., triture, miette.
Tridas de micas de pa. Eluc. de las propr., fol. 80.
(chap. Miquetes de migues de pa.)
Miettes de miches de pain.

5. Atruissar, Atruisar, v., broyer, opprimer, brouiller, écraser.
Fig. Lengua que non es atemprada atruisa l' esperit. Trad. de Bède, fol. 34.
Langue qui n'est pas modérée opprime l'esprit.
Part. pas. Bos hom es atruissaz per las dolors d' aquest segle.
Trad. de Bède, fol. 68.
L'homme bon est écrasé par les douleurs de ce monde.
ANC. FR. Si les atriblèrent, si que il les menèrent aussi comme à souvraine desconfiture. Chr. de Fr. Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 257.
Sacrefises de Deu esperit atriblet. Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 50.
ANC. CAT. Atrissar. IT. Attritare.

6. Atruisamen, s. m., broiement, destruction.
Venra lo sopdos atruisamens. Trad. de Bède, fol. 42.
Viendra la subite destruction.

7. Atrissio, s. f., lat. attritio, pression, compression, trituration, broiement.
Castracio es fayta... per atrissio. Trad. d'Albucasis, fol. 35.
Castration est faite... par compression.
CAT. Atrició. ESP. Atricion (sic; atrición). PORT. Attrição. IT. Attrizione. 
(chap. Atrissió : presió, compresió.)

8. Atrit, adj., pressé, comprimé, trituré, broyé.
Que inscindas la partida... atrita. Trad. d'Albucasis, fol. 58.
Que vous coupiez la partie... triturée.
CAT. Atrit. IT. Attrito.

9. Contricio, s. f., lat. contritio, contrition.
Contricio e dolor e repentimen de cor. V. et Vert., fol. 67.
(chap. Contrissió y doló y arrepentimén de cor.)
Contrition et douleur et repentance de coeur.
CAT. Contrició. ESP. Contrición. PORT. Contrição. IT. Contrizione.
(chap. Contrissió, contrissions.)

10. Contrimen, s. m., contrition.
Repentimen requier gran dolor e contrimen de cor. V. et Vert., fol. 67.
(chap. Arrepentimén requerix gran doló y contrimén (contrissió) de cor.)
Repentance requiert grande douleur et contrition de coeur.
(chap. Contrimén, contrimens.)

11. Destrizar, v., déprimer, affaisser, dépérir.
Fig. Ben en conosc que prez destriza,
E fina valors abriza.
Guigo de Cabanas: N Esqileta.
Bien je connais que mérite dépérit, et (que) pure valeur se brise.
(chap. Fé trisses; destrissá; destrossá : fé trossos.)

miércoles, 19 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA SÉPTIMA

Bergamino, en una história sobre Primasso y lo abad de Cligny, critique la avaríssia a la que va caure lo siñó Cane della Scala.

Va fé riure lo donaire de Emilia y la seua novela a la Reina y a tots los demés y van encomiá o selebrá la insólita amonestassió feta al crusat (cruzado), pero después de que les risses se van apassiguá y se van tranquilisá tots, Filostrato, a qui li tocabe novelá, va escomensá a parlá aixina:

Bona cosa es, valeroses Siñores, assertá a un blanco que may se mou; pero raye en lo maravillós cuan un arquero li asserte an alguna cosa que apareix de repén. La vissiosa y bruta vida de los retós, en moltes coses firme blanco de maldat, sense massa dificultat done que parlá, que amonestá y que repéndre a consevol que dessicho féu: y per naixó, encara que be va fé lo home valén, que la hipócrita caridat de los flares que donen als pobres lo que convendríe doná als gorrinos o tiráu, li va fotre en cara al inquissidó, bastán mes estimo que ha de alabás aquell del que ting que parlá, lo siñó Cane della Scala, magnífic siñó.
Aixina com u escampe la seua fama per tot lo món, lo siñó Cane della Scala, a qui en moltes coses va sé favorable la fortuna, va sé un de los mes notables y magnífics Siñós del emperadó Federico II de los que se tingue notíssia a Italia. Ell, habén disposat fé una notable y maravillosa festa a Verona, a la que molta gen y de diferentes parts habíen vingut, y sobre tot homes de la corte, de repén, fore quina fore la raó, se va retractá de alló y va recompensá en algo als que habíen vingut y los va doná llisénsia.

Sol un de nom Bergamino, en veu de pito y mes florit del que podríe creure qui no lo ha escoltat, com no se li habíe donat res ni lo habíen despedit, se va quedá, esperán a vore per qué an ell se li habíe fet alló. Pero se li habíe ficat al pensamén al siñó Cane que consevol cosa que donare an éste siríe pijó que pédrela o que aventála al foc: y no li diebe res. Bergamino, después de algúns díes, veén que no lo cridaben ni li solissitaben per a res que fore propi del seu ofissi, y ademés de alló que se estabe arruinán en los gastos de albergue dels seus caballs y los seus criats, va escomensá a ficás neguitós; pero sin embargo esperabe, no pareixénli be anássen.
Y habén portat en ell tres trajes bons y rics que li habíen sigut donáts per atres Siñós, per a comparéixe honradamen a la festa, volén pagá al seu huésped, primé ni va doná un y después, esperánse encara mol mes, se va vore en la nessessidat, si volíe está mes hospedát, de donáli lo segón; y va escomensá a minjá del tersé, disposat a quedás a vore qué passabe mentres durare aquell, y anássen después. Mentres minjabe del tersé traje va passá que, están dinán lo siñó Cane, va arribá un día dabán d´ell en aspecte mol trist; lo que al vore lo siñó Cane, per a burlás de ell, li va di:
- Bergamino, ¿qué te passe? ¡Estás tan triste! Cóntamos alguna cosa. Bergamino, entonses, sense parás gens a pensá, com si mol tems u haguere pensat, acomodánla al seu cas, va contá esta história:

- Siñó meu, debéu sabé que Primasso va sé un gran entés en gramática, y va sé, mes que consevol atre, un gran improvisadó y versificadó, poeta, bardo, juglar; estes coses lo van fé tan notable y tan famós que, encara que en persona no siguere conegut a tot arreu, per lo nom y per la fama no ñabíe casi dingú que no sapiguere quí ere Primasso. Ara be, va passá que trobánse ell una vegada a París en pobre estat, com u estabe la mayoría del tems, perque lo seu mérit poc ere estimat per los que són poderosos, va sentí parlá de lo Abad de Cligny, que se creu que sigue lo prelat mes ric en riqueses propies que tingue la Iglesia de Déu, del Papa per aball; y va sentí di de ell maravilloses y magnífiques coses, que sempre teníe reunida la seua corte y may habíe negat, a consevol que estiguere allí aon ell estabe ni de minjá ni de beure, si u demanabe cuan lo abad estabe minján. Sentín aixó Primasso, com home a que li agradabe vore als homes y Siñós valiosos, va pensá en aná a vore la magnifissénsia de este abad y va preguntá aón vivíe. A lo que li va sé contestat que a unes sis milles de París, a una de les seues possesións; aon Primasso va pensá que podríe arribáy a bon hora, a la hora de minjá.
Fénse, pos, enseñá lo camí, y no trobán a dingú que aniguere cap allí, va tindre temó de extraviás y aná a pará aon no trobaríe res de minjá; per lo que, per si alló passare, per a no patí falta de minjá, va pensá en portá tres panets, considerán que aigua, que li agradabe poc, ne trobaríe a consevol puesto. Y ficánsels al pit, va empéndre lo camí y va tindre tanta sort que abáns de la hora de minjá va arribá aon estabe lo abad. Y, entrán a dins, va está mirán per tot arreu, y vista la gran multitut de taules parades y lo gran aparato de la cuina y les demés coses preparades per a diná, se va di an ell mateix:

«Verdaderamen éste es tan magnífic com se diu». Y están a totes estes coses atento, lo senescal del abad, com ya ere hora de minjá va maná que se donare aigua a les máns; Y, donada l´aigua, va assentá a tots a la taula. Y va passá per ventura que Primasso va sé colocat pressisamén enfrente de la porta de la cámara per aon lo abad eixiríe per a vindre al minjadó. Ere costum an aquella corte que a les taules ni vi, ni pá, ni res de minjá o de beure se ficabe may antes de arribá lo abad a la taula. Habén, pos, lo senescal parat les taules, va fé di al abad que, cuan li apetiguere, lo diná estabe preparat. Lo abad va fé obrí la cámara per a vindre a la sala, y al vindre va mirá cap abán, y per ventura lo primé home en qui va ficá los ulls va sé Primasso, que bastán pobre estabe de gales (arreos) y a qui ell no coneixíe en persona; y al vórel li va vindre al ánimo un pensamén de tacaño que may habíe tingut, y se va di: «¡Mira a quí ni dono del meu minjá!».
Y, tornán cap a dins, va maná que tancaren la cámara y va preguntá als que estaben en ell si algún de ells coneixíe an aquell bellaco que frente a la porta de la seua cámara estabe assentat a la taula. Tots van contestá que no. Primasso, que teníe ganes de minjá perque habíe caminat y no estabe acostumbrat a fé dijú, habén ya esperat un rato y veén que lo abad no veníe, se va traure del pit un de los tres panets que habíe portat y va escomensá a rossegál. Lo abad, después de un ratet, va maná a un dels seus familiás que mirare si sen habíe anat este Primasso. Lo familiar va contestá:
- No, siñó, minge pá, lo que amostre que lo ha portat en ell.
Va di entonses lo abad:
- Pos que ne minjo del seu, si ne té, que del nostre no ne minjará avui. Hauríe volgut lo abad que Primasso sen haguere anat, perque despachál no li pareixíe be. Primasso, com se habíe minjat un panet y lo abad no veníe, va escomensá a minjás lo segón, y tamé lay van contá al abad, que habíe manat mirá si sen habíe anat. Después, com encara no veníe lo abad, Primasso va escomensá a minjás lo tersé, y tamé lay contá al abad. Éste va escomensá a pensá y a dis:

«¿Quina novedat es esta que me ha vingut avui al ánimo?, ¿quina avaríssia?, ¿quin rencor?, ¿y per culpa de quí? Yo hay donat de minjá del meu, desde fa mols añs, a qui sel ha volgut minjá, sense mirá si gentilhome o villano, pobre o ric, mercadé o botigué, haguere sigut; y los meus ulls han vist a infinitos bellacos y may al ánimo me habíe vingut este pensamén que per culpa de éste me ha vingut avui; no me hauríe atacat tan fieramen la avaríssia per culpa de un home de baixa cuna: algún gran personaje té que sé este que me pareix un bribón». Y va volé sabé quí ere: y sen va enterá de que ere Primasso, que habíe vingut aquí a vore lo que habíe sentit de la seua magnifissénsia. Y com lo abad lo coneixíe per la seua fama de home sabio, va tindre vergoña, y, dessichós de rectificassió, de moltes maneres va pensá en honrál. Y después de diná, com conveníe a la fama de Primasso, lo va fé vestí noblemen, y donánli dinés y un caball palafrén, li va dixá al seu arbitri anássen o quedás. Primasso, habénli donat tantes grássies com va pugué, a París, de aon habíe eixit a peu, va torná a caball. Lo siñó Cane, sense cap atra explicassió va enténdre mol be lo que volíe di Bergamino, y sonrién li va di:

- Bergamino, finamen has mostrat la ofensa que te s´ha fet, la teua virtut contra la meua avaríssia, y lo que de mí dessiches. May, hasta ara en tú, había sigut assaltat per la avaríssia, pero la trauré de mí en la gayata que tú mateix
t´has inventat.
Y fen pagá la posada de Bergamino, va fé restituí los tres trajes, y an ell, vestit nobilíssimamen en un ric traje seu, donánli dinés y un palafrén, li va dixá la libertat de quedás o de anássen.

OCTAVA , com Octavio Serret, de Valderrobres.

viernes, 24 de abril de 2026

Rendre, Reddre, Redre, Retre

Rendre, Reddre, Redre, Retre, v. lat. reddere, rendre, redonner, restituer.
Eu las vos reddrei, e reddre las vos farai. Titre de 1158.
(chap. Yo vos les restituiré, y restituí vos les faré.)
Je vous les rendrai, et rendre vous les ferai.

Rendre, Reddre, Redre, Retre, v. lat. reddere, rendre, redonner, restituer. Eu las vos reddrei, e reddre las vos farai. Titre de 1158.


Que aisso li redessem,
O auctoritat li prestassem.
Henri, Comte de Rhodez: E nos devem.
Que cela nous lui rendissions, ou qu'autorité nous lui prêtassions.
Fig. Gran talan ai qu' un baisar
Li pogues tolre o emblar;
E si pueys s' en yraissia,
Volentiers lo li rendria.
Peirols: Del seu tort.
Grand désir j'ai qu'un baiser je lui pusse prendre ou voler; et si puis elle s'en irritait, volontiers je le lui rendrais.
- Faire recouvrer.
Suscita mortz, rend lo vezer. V. de S. Honorat.
Ressuscite morts, rend le voir.
- Produire, rapporter.
Anc albre sec flor ni fruc non redec.
Alegret: A per pauc.
Oncques arbre sec fleur ni fruit ne produisit.
- Payer.
Mi renda en sa honor ces ni tolieu.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.
Qu'il me rende en son domaine cens et tonlieu.
- S'acquitter de certains devoirs mutuels.
Dona, no us aus de pus preyar,
Mas, Dieus vos sal e Dieus vos gar,
Si us platz, rendetz mi ma salut.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Dame, je ne vous ose de plus prier, mais, Dieu vous sauve et Dieu vous garde, s'il vous plait, rendez-moi mon salut.
- Répondre.
Los mancips renden totz:
Maistre, no sias (dopttos) doptos.
Un Troubadour Anonyme: El nom de.
Les jeunes gens répondent tous: Maître, ne soyez pas craintif.
- Raconter, réciter, redire.
Vai messagier lai a Mercoill lo m ren.
Peyrols: Ben dei chantar.
Va messager là à Mercueil le me récite.
- Livrer.
La gen d' Acre redero la vila al emperador.
(chap. La gen d'Acre van rendí la vila al emperadó; entregá, doná, sedí.)
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 7.
La gent d'Acre rendirent la ville à l'empereur.
Si vol retre Narbona, ja no penra mort. Philomena.
S'il veut rendre Narbonne, désormais il ne prendra mort.
- Céder, se mettre au pouvoir, se soumettre.
Mainz aucir que no se volra rendre.
Aicarts del Fossat: Entre dos reis.
Maint occire qui ne se voudra pas rendre.
Rederon se volontiers al emperador.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 7.
Ils se rendirent volontiers à l'empereur.
Disson li: Ren ti, ren ti.
Roman de Blandin de Cornouailles, etc.
Lui disent: Rends-toi, rends-toi. 
Vostr' om sui, e vostre mi ren.
G. Faidit: Quoras que.
Votre homme je suis, et votre je me rends.
E m dig en rizen:
Amicx, a vos mi ren. 
G. Faidit: Be m platz.
Et me dit en riant: Ami, à vous je me rends.
Redo s' a la gleiza ab totz bos cauzimens. 
Guillaume de Tudela.
Ils se rendent à l'église avec tous bons égards.
- Vouer, se vouer, faire des voeux.
Menet la en una mongia, et aqui la fes rendre. 
V. de Gaubert, Moine de Puicibot.
Il la mena dans un couvent, et là la fit se vouer.
Ella se rendet monga per la dolor que ella ac de lui e de la soa mort.
V. de G. Rudel.
Elle se voua religieuse à cause de la douleur qu'elle eut de lui et de la sienne mort.
Pois se rendet al orde de Granmon. V. de P. Rogiers.
Puis il se rendit à l'ordre de Grammont.
Loc. Sera apellatz per redre compte, e si non ret bon compte.
V. et Vert., fol. 68.
Sera appelé pour rendre compte, et s'il ne rend pas bon compte.
A vos, vers Dieus, qu' es senher dels senhors, 
En ren merces.
Peyrols: Pus flum.
À vous, vrai Dieu, qui êtes seigneur des seigneurs, j'en rends merci.
L' escut e 'l basto vuelh rendre,
E m vuelh per vencut clamar.
B. de Ventadour: Leu chansoneta.
L'écu et la lance je veux rendre, et me veux pour vaincu proclamer.
A Dieu mil gracias en rent. V. de S. Honorat.
(chap. A Deu mil grassies li done, rendix, entregue, etc.)
A Dieu mille grâces il en rend.
Part. prés. empl. subst. 
L' aver e 'l renden.
P. Cardinal: Selh jorn que.
L'avoir et le rendant (revenu).
Si 'l donavatz Bayona,
Non despendria 'l renden.
P. Cardinal: L' arcivesque.
Si vous lui donniez Bayonne, il ne dépenserait pas le rendant (revenu).
Part. pas.
Per qu' ieu li m suy autreyatz e rendutz. 
P. Raimond de Toulouse: Tos temps.
C'est pourquoi je me lui suis octroyé et rendu.
Pus rendudas s' en son las doas flors
Bonas a Dieus et al segle plazens.
Pujols: Si 'l mal d' amor.
Puisque s'en sont vouées les deux fleurs bonnes à Dieu et agréables au monde. 
- Subst. Frères convers.
Nos em fach hermitan
Setanta dos rendutz, e motz preyres y a.
V. de S. Honorat.
Nous nous sommes faits ermites septante deux frères convers, et de nombreux prêtres il y a.
Voyez Clardat, Grat, Guizardon, Merce.
ANC. FR. Diex ! qar fuse ore moines renduz
A Clugni ou à Clerevax !
Roman du Renart, t. II, p. 40.
Or sui rendue, or sui prieuse,
Or sui nonain, or sui abesse.
Roman de la Rose, v. 11250.
ANC. IT. S' el non redde prima altrui
S' el no t' è redduto.
Barberini, Docum. d'Amore, p. 213 et 202.
CAT. Rendir. ANC. ESP. Render. ESP. MOD. Rendir. PORT. Render. IT. MOD. Rendere. (chap. Rendí, rendís: yo me rendixco, rendixes, rendix, rendim, rendiu, rendixen; rendit, rendits, rendida, rendides; yo no me rendiré; yo me rendiría; si yo me rendira o rendiguera.)

2. Arendre, v., rendre, faire devenir.
Qui no castia la folor,
Ades la arendra major.
Libre de Senequa.
Qui ne châtie pas la folie, incessamment la rendra plus grande.

3. Sobrendre, v., circonvenir, soumettre, abattre.
Tan s' a laissat sobrendre,
Falsar e desmesurar.
B. Zorgi: S' ieu trobes.
Tant s'est laissé circonvenir, fausser et dérégler.

4. Renta, Renda, s. f., du lat. reditus, rente, revenu.
Ni tan larc sia ab tan pauc de renta.
Blacas: Per merce.
Ni (qui) si généreux soit avec si peu de revenu.
Castel don non dei renda ni tribut.
(chap. Castell de aon no dec ni renta ni tribut.)
A. Daniel: Lanquan vei.
Château dont je ne dois rente ni tribut.
CAT. ANC. ESP. Renda. ESP. MOD. Renta. PORT. Renda. IT. Rendita. 
(chap. Renta, rentes; v. rentá, pero no es lo mateix que llimpiá. Rendimén, rendimens.)

5. Rendier, s. m., rentier, fermier de rentes.
Se fan rendier e pezatguier. Brev. d'amor, fol. 125.
(chap. Se fan rentés y peachés.)
Ils se font fermiers de rentes et péagers.
ANC. CAT. Render. ESP. Rentero. PORT. Rendeiro. 
(chap. Renté, rentés, rentera, renteres; cobradó de peache: peaché, peachés, peachera, peacheres; cobradó, cobradós, cobradora, cobradores.)

6. Rezenda, s. f., redevance.
De toutas e de rezendas
Fai sos dos e sas esmendas.
P. Cardinal: Qui ve gran.
De toltes et de redevances il fait ses dons et ses réparations.

7. Redement, Rendament, s. m. arrentement, rente.
Autorgui aquesta donatio et aquest redement a vos.
(chap. Otorgo esta donassió y este rendimén - renta, arrendamén - a vos.)
Tit. de 1245. Arch. du Roy., J. 323.
J'octroie cette donation et cette rente à vous.
Per carta de rendament de benefficy o desme.
(chap. Per carta de arrendamén de benefissi o delme.)
Fors de Béarn, p. 1096.
Par charte d'arrentement de bénéfice ou dime.
CAT. Rendiment. ESP. Rendimiento. PORT. IT. Rendimento.
(chap. Rendimén; renta; arrendamén.)

8. Rendensa, s. f., égard, attention, prévenance.
El greus comjatz, domna prezan,
Que m' auci durmen e veillan,
No m tol ni m loing en rendensa.
Blacasset: Ben volgra.
Le dur congé, dame prisée, qui me tue dormant et veillant, ne me retire ni m'éloigne en prévenance.

9. Arrenda, s. f., rente, redevance.
Dos centz liuras d' arrenda d' oscle.
Tit. de 1289. DOAT, t. CCXLII, fol. 117.
Deux cents livres de rente de douaire.

10. Arendador, Arrendador, s. m., fermier, amodiateur.
Al prince vengron tot ensemps
El palays siei arendadors.
V. de S. Honorat.
Au prince vinrent tous ensemble au palais ses fermiers.
Arrendadors... del bayle ni del senhor.
For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 127.
Amodiateurs... du bailli ni du seigneur.
CAT. ESP. PORT. Arrendador. IT. Arrendatore. (chap. Arrendadó, arrendadós, arrendadora, arrendadores; llogaté, llogatés, llogatera, llogateres; alquiladó, alquiladós, alquiladora, alquiladores; arrendatari, arrendataris, arrendataria, arrendataries.)

11. Arrendamen, s. m., arrentement, amodiation.
Lo qual es tengut de lauzar aquel arrendamen per sos devers.
For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 126.
Lequel est tenu d'approuver cet arrentement pour ses redevances.
CAT. Arrendament. ESP. Arrendamiento. PORT. Arrendamento.
(chap. Arrendamén, arrendamens; llogué; alquilé o alquiler.)

12. Arrendar, v., arrenter, amodier.
Sas possessions en tot o en partida arrendar.
(chap. Les seues possessions del tot o en part arrendá.)
For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 126.
Ses possessions en tout où en partie arrenter.
Part. pas. Sa terra e sas altras possessios arrendadas.
(chap. Sa terra y les seues atres possessions arrendades.)
Charte de Gréalou, p. 90.
Sa terre et ses autres possessions arrentées.
CAT. ESP. PORT. Arrendar. (chap. Arrendá : arrendo, arrendes, arrende, arrendem o arrendam, arrendéu o arrendáu, arrenden; arrendat, arrendats, arrendada, arrendades; yo arrendaré; yo arrendaría; si yo arrendara; llogá, alquilá; pagá uns dinés pera explotá unes finques, o be pagá en espessie : oli, olives, ameles, un cordé, una ovella en lo cas de que un pastó arrendo un terreno pera pasturá.)

13. Reyre Renda, s. f., arrière-rente. 
Rendas e reyre rendas,... et areyrages.
Terrier de la Confrérie du Saint-Esprit de Bordeaux, fol. 187.
Rentes et arrière-rentes,... et arrérages.