









champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
JORNADA OCTAVA. NOVELA SEXTA.
Brunoy Buffalmacco li roben un gorrino a Calandrino; li fan fé la proba de buscál en pastes de jengibre y vi de garnacha y ni donen dos de éstes, una detrás de
l´atra, fetes de pasterades de gos confitades en aloe, y com de aixó resulte que ell mateix se ha quedat en lo gorrino, li fan, ademés, donáls uns capóns si no vol que lay diguen a la seua dona.
La reina li va maná a Filomena que narrare, y ella va escomensá aixina:
Grassioses siñores, com Filostrato ha contat la história que hau sentit al sentí lo nom de Maso, aixina ton contaré yo una per lo nom de Calandrino y de los seus compañs que crec que tos agradará.
Quí eren Calandrino, Bruno y Buffalmacco no fa falta que tos u conta, que los habeu conegut abáns; y per naixó, passán mes abán, dic que Calandrino teníe una terreta no mol lluñ de Florencia, que habíe ressibit com a dote de la seua dona, y de esta terra, entre datres coses, traíe cada añ un gorrino; y ere la seua costum que sempre al desembre sen anáen an aquell poble la seua dona y ell, y lo mataben y lo féen salá allí mateix. Ara be, va passá una vegada que no están la dona be de salut, Calandrino sen va aná sol a fé la matansa y lo mondongo. Sentínu Bruno y Buffalmacco, y sabén que la seua dona no hi anabe, sen van aná a vore a un mossen veí de Calandrino y grandíssim amic seu, y a está en ell uns díes. Habíe matat ya Calandrino, lo matí del día que éstos van arribá allí, y veénlos en lo retó los va cridá y los va di:
- Benvinguts, amics, vull que veigáu qué bon amo de casa soc.
Y portánlos a casa los va enseñá aquell gorrino. Van vore ells que lo gorrino ere mol majo, y li van sentí a Calandrino que lo anabe a salá pera la seua familia. Y Bruno li va di: - ¡Ah, qué bruto que eres! Vénlo y disfruta dels dinés, y disli a la teua dona que tel han mangat.
Calandrino va di: - No, no su creuríe, y me fotríe fora de casa. No tos empeñéu, que no u faré may. Les paraules van sé moltes pero no van serví de res. Calandrino los va invitá a sopá en tal desgana que no van volé sená y se van separá dell.
Li va di Bruno a Buffalmacco: - ¿Per qué no li robam lo gorrino esta nit?
Va di Buffalmacco: - ¿Y cóm u podríem fé?
Va di Bruno: - Lo cóm be lo vech si no lo trau del puesto aon lo teníe hasta ara.
- Pos - va di Buffalmacco - fému. ¿Per qué no u hauríem de fé?
Y después lo disfrutarem aquí juns en lo retó.
Lo mossen va di que li agradabe mol la idea. Va di entonses Bruno: - Aquí se nessessite una mica de arte. Tú saps, Buffalmacco, lo agarrat que es Calandrino y en cuán gust beu cuan los demés paguen; anem y portémlo a la taberna; allí, que lo mossen faigue vore que u pague tot per a invitámos y que no li dixo pagá res an ell: se engatará y después sirá mol fássil péndreli lo gorrino perque está sol a casa. Como u va di Bruno, aixina u van fé. Calandrino, veén que lo mossen no li dixabe pagá, se va entussiasmá en la mamera y va carregá be; y sén ya avansada la nit cuan sen va aná de la taberna, sense voldre sopá res se va embutí a casa, y creén que habíe tancat la porta, la va dixá uberta y sen va aná al llit. Buffalmacco y Bruno sen van aná a sopá en lo mossen y cuan van acabá, agarrán los instruméns per a entrá a casa de Calandrino per aon Bruno habíe planejat, cap allí que sen van aná, y trobán la porta uberta van entrá a dins, van pendre lo gorrino, lo van portá a casa del mossen, lo van penjá y se van gitá.
Calandrino, cuan se li habíe evaporat lo vi del cos, se va eixecá y, al baixá, va mirá y no va vore lo gorrino, y va vore la porta uberta. Preguntán an éste y an aquell si sabíen quí li habíe robat lo gorrino, y no trobán a dingú, va escomensá a abalototás, ¡ay de ell!, ¡pobret dell!, que li habíen furtat lo gorrino. Bruno y Buffalmacco, eixecánse, se van arrimá a casa de Calandrino per a vore qué díe del gorrino. Este, al vórels, casi plorán, los va di:
- ¡Ay de mí, compañs meus, que me han robat lo gorrino!
Bruno, arrimánse, li va di en veu baixa:
- ¡Me maravillo de que haigues sigut listo per una vegada!
- ¡Ay! - va di Calandrino -, que dic la verdat.
- Dius be - díe Bruno -, crida fort per a que paregue que ha sigut aixina.
Calandrino cridabe entonses mes fort y díe:
- ¡Pel cos de Cristo, que dic la verdat cuan dic que mel han mangat!
Y Bruno díe: - Dius be, dius be, aixina u tens que fé, crida fort, féste escoltá be per a que pareixque verdat.
Va di Calandrino:
- Me farás doná l´alma al enemic, si no dic la verdat que me penjon, que me han robat. Va di entonses Bruno:
- ¡Ah!, ¿cóm ha pogut passá aixó? Yo lo vach vore ahí, ¿vols fém creure que tel han robat?
Va di Calandrino: - Tal com tu dic.
- ¡Ah! - va di Bruno -, ¿sirá possible?
- Sert es - va di Calandrino -, per lo que estic perdut y no se com tornaré a casa; la parenta no me creurá, y si me creu, no tindré pas en ella en tot lo añ.
Va di entonses Bruno: - Saps, Calandrino, que ahí te vach di yo qué fé en lo gorrino, no voldría que tú de una vegada ten enfotegueres de la teua parenta y de natros.
Calandrino va escomensá a quirdá y a di: - ¡Ah!, ¿per qué me feu desesperá y blasfemá contra Deu y los sans y tot lo que existix? Tos dic que esta nit me han robat lo gorrino.
Va di entonses Buffalmacco:
- Si es aixina, se té que vore la manera, si podem, de recuperál.
- ¿Y quína manera sirá esta? - va di Calandrino.
Va di entonses Buffalmacco:
- Segú que no ha vingut de la India dingú a robát lo gorrino. Algún de estos veíns teus té que habé sigut, y per naixó, si los pugueres reuní, yo sé fé la proba del pa y lo formache, y vorem de una vegada quí tel ha robat.
- ¡Sí - va di Bruno -, mol farás en pa y en formache a serts caballerots que tením al voltán!, Estic segú de que algún dells mel ha pres, y sen donaríe cuenta del cas y no voldríe acudí.
- ¿Qué farem, entonses? - va di Buffalmacco.
Va contestá Bruno: - Se hauríen de fé unes bones pastes de jengibre y en bon vi dols de mistela o moscatell invitáls a beure. Aixina no se barruntaríen per qué los cridam, y vindríen. Igual se poden beneí les pastes de jengibre que lo pa y lo formache.
Va di Buffalmacco: - Pos es verdat; y tú, Calandrino, ¿qué dius?, ¿u fem?
Va di Calandrino: - Tos u demano per l'amor de Deu. Que, si yo sapiguera quí sel ha emportat crec que estaría mich consolat.
- Pos venga - va di Bruno -, estic preparat per a aná hasta Florencia a per eixes coses per a ajudát, si me dones los dinés que val.
Teníe Calandrino uns coranta sueldos, y los hi va doná. Bruno, anánsen cap a Florencia a vore a un amic seu boticari, va comprá una libra de bones pastes y ne va fé pastá dos de merda de gos que va fé confitá en aloe ressién exprimit. Después, les va fé rebosá en sucre com estaben les atres, y per a no equivocás ni cambiáles les va fé ficá serta siñal per la que les podíe coneixe enseguida; y comprán un cante de bon vi dols, se va entorná cap al poble aon estaben Calandrino y los atres, y li va di:
- Demá de matí has de invitá a beure a tots aquells dels que sospechos. Es festa y tots vindrán de bona gana, y yo esta nit, en Buffalmacco, faré lo encantamén sobre les pastes y te les portaré demá de matinet a casa, y yo mateix les hi donaré, y faré y diré lo que tinga que di y fé.
Calandrino u va fé aixina. Ajuntada, pos, una bona compañía entre joves florentinos que estaben al poble y datres llauradós, al arribá lo nou día, prop de la iglesia y al rogle del om, Bruno y Buffalmacco van vindre en una caixa de pastes y en lo vi, y fénlos ficá en corro, va di Bruno: - Siñós, tos ting que di la raó per la que estéu aquí, per a que, si algo passare que no tos agrado, no tingáu que queixátos de mí. A Calandrino, que aquí está, li van robá ahí de nit lo seu hermós gorrino y no pot trobá quí lay ha pres. Com no pot sé datre mes que algú dels que estem aquí, ell, per a sabé quí lo ha robat tos done a probá estes pastes, una per a cada un, y bon vi dols. Hau de sabé que qui haigue pres lo gorrino no podrá engullí la pasta, perque li pareixerá mes amarga que la fel y la escupiñará; y per naixó, per a evitá que esta vergoña passo en presénsia de tanta gen, aquell que haigue agarrat lo gorrino que u digue al mossen en confessió, y yo me abstindré de este assunto.
Tots los que allí estaben van di que volíen minjá pastes y beure vi, per lo que Bruno, ficánlos en fila y colocat a Calandrino entre ells, escomensán per una punta va aná repartín pastes a cadaú. Y al arribá Calandrino a la fila, agarrán una de les pasterades confitades, lay va ficá a la ma. Calandrino rápidamen se la va embutí a la boca y va escomensá a mastegá, pero tan pronte com la llengua va notá lo aloe, Calandrino, no podén aguantá l´amargó, la va escupiñá. Allí tots se miraben la cara uns als atres, per a vore quí escupiñabe la seua pasta, y no habén encara Bruno acabat de repartíles, va fé vore de no enterássen, y se va escoltá a la seua esquena.
- Calandrino, ¿qué vol di aixó?
Giránse rápidamen, y veén que Calandrino habíe escupiñat la seua pasta, va di:
- Espérat, potsé que alguna estiguere roína, tínne un atra. Y agarrán la segona, lay va ficá a la boca y va repartí les que quedaben. Calandrino, si la primera ya li habíe paregut amarga, ésta li va pareixe com la fel en pomelo; pero, avergoñinse de escupiñála, va aná mastegán, la va voltá per la boca, y va escomensá a soltá uns llagrimots que pareixíen anous, de tan grossos que eren; y al final, no podén resistí mes, la va gitá fora com u habíe fet en la primera. Buffalmacco servíe vi a la compañía y a Bruno. Los demés, al vore lo que fee Calandrino, tots van di que ell mateix se habíe robat lo gorrino, y ne van ñabé mols que lo van empendre. Pero, después de anássen, quedánse Bruno y Buffalmacco en Calandrino, li va escomensá a di Buffalmacco:
- Estaba segú de que tú mateix lo habíes amagat y que mos volíes fé vore que tel habíen robat per a no invitámos a beure ni una vegada en los dinés que habíes arreplegat. Calandrino, al que encara no se ni habíe anat la amargó del aloe, y teníe la boca toba, va escomensá a jurá que ell no lo habíe amagat.
Va di Buffalmacco: - ¿Pero cuán ne vas traure, sossio?, dísmu de bona fe, ¿ne vas traure sis? Calandrino, al sentí aixó va escomensá a desesperás; y Bruno li va di:
- Escóltam be, Calandrino, que a la compañía ne ñabíe un que va minjá y beure en natros y me va di que tens no sé aón una joveneta a la teua disposissió, y que li dones lo que pots ajuntá, y que ell estabe segú de que li habíes enviat lo gorrino, tan bon burladó has adeprés a sé. Tú mos vas portá una vegada per lo Muñone aball arreplegán códuls negres, y cuan mos habíes embarcat ten vas entorná sol, y después mos volíes fé creure que habíes trobat lo heliotropo; y ara igual te creus que en los teus juraméns mos farás creure que lo gorrino que has regalat o has venut, tel han robat. Ya estam escarmentats de les teues burles y les coneixem; no mon podrás fé datra: y per naixó mos has de doná dos parells de capóns, y, si no mols dones, lay direm tot a doña Tessa.
Calandrino, veén que no lo creíen, pareixénli habé patit ya prou, no volén ademés lo acaloramén de la seua dona, los va doná dos parells de capóns. Y ells, habén salat lo gorrino, sel van emportá cap a Florencia, dixán a Calandrino cornut y esbatussat.
JORNADA NOVENA. NOVELA OCTAVA.
Biondello li fa una burla a Ciacco en un amorsá, y Ciacco se vengue fénlo esbatussá de valén.
Tots los de la alegre compañía van di que lo que Talano habíe vist dormín no habíe sigut un somni, sino una visió, si es que exactamen, sense faltá res, habíe passat aixina.
Pero, callán tots, li va maná la reina a Laureta que continuare, y ella va di:
Com estos, mol sabudes siñores, que avui antes que yo han parlat, casi tots han parlat de alguna cosa abáns dita, aixina me mou a mí la severa venjansa (contada ahir per Pampínea) que va pendre lo escolá, a parlá de una mol dura peral que la va patí, encara que no fore tan cruel, y per naixó tos dic que:
Vivín a Florencia un que se díe Ciacco, home mes fart que consevol que haigue existit, y no podén les seues possibilidats aguantá los gastos que la seua fam li requeríen, com ere mol cortés y se sabíe bones dites ingenioses, se va dedicá a sé no propiamen bufón pero sí motejadó, y a tratá en los rics que chalaben minján coses bones; y en estos amorsáe y sopáe, encara que no fore sempre invitat, mol assobín. Ñabíe en aquells tems a Florencia un que se díe Biondello, menut, chaparret, mol cortés y mes llimpio que una patena, en una boineta al cap, en la seua meleneta rubia y sense cap pel descolocat, que teníe lo mateix ofissi que Ciacco; este, habén anat un matí de cuaresma allá aon se ven lo peix y comprat dos gordíssimes lamprees pera micer Vieri de los Cerchi, va sé vist per Ciacco, que, arrimánse a Biondello li va di: - ¿Qué fas en aixó?
A lo que Biondello va contestá: - Ahí de tarde ni van enviá tres encara mes hermoses que estes y un esturió a micer Corso Donati, y no tenínne prou pera pugué donáls de minjá a uns gentilhomens, me ha manat comprán dos mes: ¿no vindrás tú?
Va contestá Ciacco: - be saps que sí que vindré.
Y cuan li va pareixe oportú, sen va aná cap a casa de micer Corso, y lo va trobá en uns veíns seus, que encara no habíen anat a minjá. Al preguntáli qué fée per allí, va contestá: - Siñó, ving a amorsá en vos y la vostra compañía.
A lo que micer Corso va di: - Eres benvingut, y com ya es hora, anémi.
Assentánse, pos, a la taula, primé van minjá sigróns y atún en salmuera, y después peixets del Arno fregits, y res mes. Ciacco, donánsen cuenta del engañ de Biondello y no poc enfadat, se va proposá félay pagá; y no van passá mols díes sense que se trobare en ell, que ya habíe fet riure a mols en aquella burla. Biondello, al vórel, lo va saludá, y enriénsen li va preguntá qué tal estaben les lamprees de micer Corso; a lo que va contestá Ciacco: - Abáns de que passon vuit díes u sabrás mol milló que yo.
Y sense doná tregua al assunto, separánse de Biondello, va ajustá lo preu en un truhán y, donánli una botellota de vidre, lo va portá a la llonja de los Cavicciuli y va apuntá cap a un caballé de nom Filippo Argenti, home gran, nervut y fort, irritable, furo y coléric com cap atre, y li va di:
- Te arrimes an ell en esta botellota a la ma y li dius aixó: «Siñó, me envíe Biondello a rogátos que vullgáu enrochíli esta botellota en lo vostre bon vi negre, que se vol divertí un rato en los seus compinches». Y ojito de que no te fico les mans damún, perque u sentiríes y espentolaríes l´assunto.
Va di lo truhán: - ¿Ting que díli algo mes?
Va di Ciacco: - No, vésten; y cuan li haigues dit assó, torna aquí en la botella, que yo te pagaré. Arrencán a caminá, pos, lo truhán, li va doná la embaixada a micer Filippo.
Micer Filippo, al sentíl, com teníe poc aguante, pensán que Biondello, al que coneixíe, sen volíe enfotre dell, en la cara tota colorada, va di:
- ¿Quín «enrochí» y quíns «compinches» són eixos, que Deu tos confundixque a tú y an ell? Se va alsá y va estendre lo bras pera agarrá al truhán, pero este, com estabe advertit, va sé rápit y va eixí fugín, y per un atre camí va torná aon estabe Ciacco, que tot u habíe vist, y li va di lo que micer Filippo habíe dit.
Ciacco, contén, li va pagá y no va descansá hasta trobá a Biondello, al que li va di:
- ¿Has anat últimamen per la llonja dels Cavicciuli?
Va contestá Biondello: - No, gens; ¿per qué me u preguntes?
Va di Ciacco: - Perque puc dít que micer Filippo te está buscán; no sé qué voldrá.
Va di entonses Biondello: - Be, men vach cap a allá y parlaré en ell.
Al anássen Biondello, Ciacco lo va aná seguín pera vore en qué parabe l´assunto.
Micer Filippo, com no habíe pogut agarrá al truhán, se habíe quedat mol enfadat y se rossegabe per dins, repetínse les paraules del carnús y creén que Biondello, a instansies de qui fore, sen enfotíe dell; y mentres estabe aixina, en aixó que apareix Biondello.
En cuan lo va vore, ixín al trobál, li va fotre al mich de la cara una puñada com una massolada.
- ¡Ay!, siñó - va di Biondello -, ¿qué es aixó?
Micer Filippo, agarránlo dels pels, arrencánli la boineta del cap de una clatellada, aviánli lo capuchó per enterra, y sense dixá de fótreli cops, díe:
- Traidó, be vorás lo que es aixó; ¿de qué «enrochím» y de quíns «compinches» envíes a que me parlon? ¿Te pareixco un sagalet al que se li poden gastá bromes?
Y dién aixó, en los puñs de ferro que teníe, li va desfé la cara y no li va dixá al cap cap pel al seu puesto, lay va estorrufá tot, y revolcánlo pel fang, li va esgarrá tota la roba que portabe damún; y tan se aplicabe en alló que ni una vegada desde que va escomensá lo varandel va pugué Biondello díli cap paraula ni preguntáli per qué li fée aixó; habíe sentit lo del «enrochím» y los «compinches», pero no sabíe qué volíe di. Al remat, habénlo esbatussat micer Filippo y com ñabíe molta gen al voltán, com van pugué lay van arrencá de les mans, desgreñat y desastrat, y li van preguntá per qué habíe enviat a díli alló, que an aquelles altures ya teníe que sabé que micer Filippo no de la broma.
Biondello, plorán, se excusabe y díe que no habíe enviat a dingú a demanáli vi a micer Filippo; y después de asserenás una mica, trist y dolorit sen va entorná cap a casa, pensán que alló habíe sigut obra de Ciacco. Y después de mols díes, cuan ya se ni habíen anat los cardenals o les moradures de la cara, va escomensá a eixí de casa, y lo va trobá Ciacco, y enriénsen li va preguntá:
- Biondello, ¿qué tal te va pareixe lo vi de micer Filippo?
Va contestá Biondello: - ¡Aixina hagueres tingut que paí tú les lamprees de micer Corso! Entonses va di Ciacco: - Ara depén de tú: sempre que vullgues fém minjá tan be com me vas fé, te donaré de beure tan be com te hay donat.
Biondello, que habíe adeprés la llissó o lecsió, desde entonses se va guardá de enfótressen dell.
Man, Ma, s. m. et f., lat. manus, main.
Quan la blanca mas ses guan
Estrenh son amic doussamen.
T. de S. de Mauleon, de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: Gaucelm. Quand la blanche main sans gant presse doucement son ami.
Aissi cum hom tra lo det o la ma fors de l'aiga. Liv. de Sydrac, fol. 26.
Ainsi comme on tire le doigt ou la main hors de l'eau.
Cavaliers si' aunitz que s met a domneiar
Pus que toca dels mas motos belans.
Giraud de Borneil: Per solatz.
Que chevalier soit honni qui se met à galantiser après qu'il touche des mains moutons bêlants.
A 'N Guio de Bergonha an be los mas liatz.
Roman de Fierabras, v. 3045.
Au seigneur Guyon de Bourgogne ils ont bien lié les mains.
Fig. L'apostol comanda que hom leve puras mas en oratio; las puras mas son las puras e netas obras fachas ab pura conciencia.
Aquell ven am mas vueias davan Dieu que lo ve pregar ni querre, ses far prezen de bonas obras. V. et Vert., fol. 90 et 91.
L'apôtre commande qu'on lève des mains pures en oraison; les mains pures sont les pures et nettes oeuvres faites avec pure conscience.
Celui-là vient les mains vides devant Dieu qui vient le prier et requérir, sans faire présent de bonnes oeuvres.
En man morta ni en man forsiva.
Terrier de la confrérie du S.-Esprit, de Bordeaux, fol. 187.
En main morte ni en main ferme.
Loc. Dizem de bo pinheyre o escriva que a bona ma, so es a dire, es bos maestre en aquela art. Eluc. de las propr., fol. 48.
(chap. Diém de bon pintó o escribén que té bona ma, aixó es a di, es bon mestre en aquella art.)
Nous disons de bon peintre ou écrivain qu'il a bonne main, c'est-à-dire, il est bon maître dans cet art.
Mais volria un cordo
Que ieu l' agues de sa man.
Hugues de S. Cyr: Aissi cum es.
Plus je voudrais un cordon que je l'eusse de sa main.
Merce mi dons, a cui baiziey las mas.
Pons de la Garde: Farai chanson.
Merci ma dame, à qui je baisai les mains.
El letra portara
Al sant qu' ell meteys Karlles, de sa man,
escriura.
V. de S. Honorat.
Il portera au saint une lettre que lui-même Charles, de sa main, écrira.
Be t fier ab la man drecha.
R. Vidal de Bezaudun: Entr' el taur.
Bien je te frappe avec la main droite.
Tut lauzan Dieu jonthas las mans. V. de S. Honorat.
Tous louent Dieu les mains jointes.
Que s rend' a vos mas joinhs, de ginolhos.
G. Pierre de Casals: Be m plagr' ueymais.
Qu'il se rende à vous mains jointes, à genoux.
Mes man a son cotel per la gola tayllar. V. de S. Honorat.
Mit main à son couteau pour la gorge couper.
Qui met sa ma al arayre. V. et Vert., fol. 99.
Qui met sa main à l'araire.
Meton man a l' obra. V. de S. Honorat.
Mettent main à l'oeuvre.
Quar si 'l metiatz en la ma,
Per ver dir, un marabeti,
E per mentir, un barbari,
Lo barbari guazanhara.
P. Cardinal: Tan son valen.
Car si vous lui mettiez dans la main, pour dire vrai, un maravédis, et pour mentir, un barbarin, le barbarin gagnera.
Loc. fig. Tant am fermamen
Lieis que a e man me e mon sen.
P. Raimond de Toulouse: Pois lo novel.
Tant j'aime fermement celle qui a en main moi et mon sens.
Lo vers chant qui 'l sabra ses brays,
On mot mi platz de qui mas bays.
Pierre d'Auvergne: L' airs clars.
Qui le saura chante le vers sans cris, où moult me plaît (celle) de qui je baise les mains.
En tas mas coman mon esperit. Liv. de Sydrac, fol. 113.
Dans tes mains je recommande mon esprit.
Ill er ops que 'l man estenda,
E pens de soven armar.
Bertrand d'Allamanon: Pueis.
Il lui sera besoin qu'il étende la main, et pense de souvent armer.
Tant sia ardit
Qu' al fach man estenda.
P. Cardinal: Manz baronz.
Tant il soit hardi qu'il étende la main au fait.
Laicha la man al sers, e querra livreza. Trad. de Bède, fol. 74.
Lâche la main au serf, et il cherchera liberté.
Ni cavayer ni donzelo
C' om agues noirit en sa man.
P. Vidal: Abril issic.
Ni chevalier ni jeune damoisel qu'on eût nourri dans sa main.
Los bes de son senhor que passon per sas mas.
V. et Vert., fol. 52.
Les biens de sou seigneur qui passent par ses mains.
Prenez man e fes, fez R., qu'eu vos jur e us plevis, qe us en valrai tot mon poder. V. de Guillaume de Cabestaing.
Recevez main et foi, fit Raimond, que je vous jure et vous promets que je vous en servirai de tout mon pouvoir.
ANC. ESP.
Rachel è Vidas amos me dat las manos
Que non me descubrades à Moros ni à Christianos.
Poema del Cid. v. 106.
Prometre pena entre lor o en la ma del arbitre.
Quar aissi es usansa que las partz solon prometre en mas del arbitre.
Trad. du Code de Justinien, fol. 10.
S' engager à satisfaction entre eux ou dans la main de l'arbitre.
Car ainsi il est d'usage que les parties ont coutume de faire promesse entre les mains de l'arbitre.
I non recep cosseil de ma de prestre.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 68.
Un seul ne reçut conseil de main de prêtre.
Lo mon tenra tot sotz sa ma. Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Tiendra tout le monde sous sa main.
Proverb. Juoc de mas engenra bregas. Liv. de Sydrac, fol. 106.
Jeu de mains engendre querelles.
Un reprochier que fort m'azauta,
C' ab una man lav' om l' autra,
Et, ambas, los huelhs e la cara.
Amanieu des Escas: Dona per cui.
Un proverbe qui me plaît fort, (c'est) qu'avec une main on lave l'autre, et, (avec) les deux, les yeux et la face.
Adv. comp. L' aigua s' estai d' a totas mans,
Com si fos postat, o murs plans.
V. de S. Honorat.
L'eau s'arrête de tous côtés, comme si (ce) fût cloison, ou mur plan.
Qu' ieu aia perdo per tas mans. Los VII gaugz de la Mayre.
(chap. Que yo tinga perdó per les teues mans.)
Que j'aie pardon par tes mains.
Anero s'en man e man essems. Cat. dels apost. de Roma, fol. 149.
(chap. S'en van aná mano a mano juns; ni diém ma a ma.)
S'en allèrent main à main (côte à côte) ensemble.
Ab totas mas vey clergues assajar
Que totz lo mons er lurs, cuy que mal sia.
P. Cardinal: Un sirventes fas.
De toutes mains je vois clercs essayer que tout le monde sera leur, à qui que mal soit.
ANC. FR. Or s'an vont andui main à main.
Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 106.
CAT. Ma. ESP. Mano. PORT. Mão. IT. Mano. (chap. Ma, mans; maneta, manetes.)
2. Manada, s. f., poignée.
Una manada d' isop. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 10.
Une poignée d'hysope.
CAT. ESP. Manada (puñado). IT. Manata. (chap. Manoll de fonoll, manolls; puñ ple. Les dos mans plenes: aumosta, almosta, aumostada, almostada.)
3. Manier, Mainier, Maner, adj., qu'on porte à la main, familier, apprivoisé.
S' ieu ai mon austor anedier
Bon e volan e prenden e mainier.
Bertrand de Born: Ieu m' escondisc.
Si j'ai mon autour à canards bon et volant et prenant et apprivoisé.
Ieu sai d' aquels malvatz,
E ses tota valensa,
En aut luec poyatz
E mainiers e privatz.
G. Faidit: Lo gens cor.
Je connais de ces méchants, et sans aucun mérite, en haut lieu parvenus et familiers et intimes.
Anc non vi tan salvatge,
Mais pueys fon maniers e privatz.
Giraud de Borneil: No puesc sofrir.
Oncques je ne vis si sauvage, mais après il fut familier et privé.
ANC. FR. Curies, targes prenent, é lor ars maniers tendent.
Chevaliers i a bons e maniers de joster.
Roman de Rou, v. 4088 et 4119.
ESP. Menero (manero: dicho de un azor o de un halcón: enseñado a venir a la mano.). IT. Maniero.
4. Maneiador, s. m., manieur, receveur.
Cambiador e maneiador d' argent. Eluc. de las propr., fol. 115.
(chap. Cambiadó y manejadó d' argén, plata, dinés.)
Changeur et manieur d'argent.
5. Manual, Manal, adj., lat. manualis, manuel, qui travaille avec les mains, qui est à la portée de la main, familier.
L' obrier manual
Son tug menestairal.
G. Riquier: Pus Dieu.
Les ouvriers qui travaillent avec les mains sont tous artisans.
En son paire ac bon sirven
Per trair' ab arc manal d' alborn.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
En son père eut bon sergent pour tirer avec arc manuel d' aubour.
Fig. Mot no manual, so es qu'om no l'a acostumat per dire.
Leys d'amors, fol. 68.
Mot non familier, c'est-à-dire qu'on ne l'a pas accoutumé à dire.
ANC. FR. Que vous arés son gent anel
Qu' ele porte en son doit manel.
Roman del conte de Poitiers, v. 269.
CAT. ESP. PORT. Manual. IT. Manuale. (chap. Manual, manuals.)
6. Manualment, adv., manuellement.
Mas junthas et manualment eu so vostre hom.
Metem manualment en tenezo et en corporal possessio.
Tit. de 1263 et de 1255. DOAT, t. CVI, fol. 209 et 129.
Mains jointes et manuellement je suis votre homme.
Mettons manuellement en jouissance et en possession corporelle.
ESP. IT. Manualmente. (chap. Manualmen: en la ma, en les mans.)
7. Manudierament, adv., manuellement, de la main à la main.
Si pagan manudierament, et sensa neguna apodissa.
Que tals mercenaris si pagan manudierament.
Statuts de Provence. BOMY, p. 213.
Se payent de la main à la main, et sans nulle quittance.
Que tels mercenaires se payent de la main à la main.
(chap. A la ma; pagá en ma. ESP. Pagar en mano.)
8. Manumissio, s. f., lat. manumissio, manumission.
Manumissios, so es quant alcus hom afranchis son sers.
Trad. du Code de Justinien, fol. 15.
Manumission, c'est quand quelque homme affranchit son esclave.
CAT. Manumissio. ESP. Manumisión. PORT. Manumissão.
IT. Manumissione. (chap. Manumissió, manumissions: cuan algún home afranquix : libere lo seu sirvén o esclavo.)
9. Mancip, Massip, adj., lat. mancipatus, pubère, adolescent.
Mentre qu'es mancips e tos,
L' eschai solatz e pretz e dos.
Giraud de Borneil: Ops m'agra.
Tandis qu'il est pubère et jeune garçon, il lui échoit plaisirs et distinctions et dons.
Aqui ac un donzel mansip e tos.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 2.
Il y eut là un damoisel pubère et jeune garçon.
- Subst. Jeune homme, garçon.
Metam lo massip en carcer, pueis direm que no vim la letra de K., et aissi serem excusatz. Philomena.
Mettons le jeune homme en prison, puis nous dirons que nous ne vîmes pas la lettre de Charles, et ainsi nous serons excusés.
Que masip... apprentiz aia be... acabat son terme.
Ord. des R. de Fr., 1457, t. XIV, p. 436.
Que garçon... apprenti ait bien... achevé son terme.
ANC. FR. Chétif comme un pauvre mancip. Blason des faulces amours.
Se donna mancipe et serf voluntaire soy et sa postérité.
Rabelais, liv. I, ch. 50.
IT. Mancipio.
- Subst. Jeune fille.
Auzi la vos d' un pastoriu
Ab una mancipa chantar.
Marcabrus: L'autr' ier.
J'entends la voix d'un pastoureau chanter avec une jeune fille.
Aqui avian massipas negras que vestion vestimens negres, que pudion a pega e a solpre, e tenian en lors cols serpens et dragos e foc.
Revelatio de las penas d'Ifern.
Avaient là de jeunes filles noires qui portaient vêtements noirs, qui puaient à poix et à soufre, et tenaient en leurs cous serpents et dragons et feu.
10. Mancipancion, s. f., lat. emancipationem, émancipation.
Si cum es en mancipancion, so es quant lo paire sol son filh de son poder. Trad. du Code de Justinien, fol. 15.
Ainsi comme il est dans l' émancipation, c'est-à-dire quand le père délie son fils de son pouvoir.
ESP. Mancipación (emancipación). (chap. Emansipassió, emansipassions.)
11. Emancipatio, Emancipation, s. f., lat. emancipationem, émancipation.
Emancipation... plus pleneirement contenguda en carta.
Tit. de 1289. DOAT, t. CCXLII, fol. 113.
Émancipation... plus pleinement contenue dans charte.
Que los cossols puesco... far emancipatios.
Tit. de 1287. DOAT, t. CXVI, fol. 80.
Que les consuls puissent... faire émancipations.
CAT. Emancipació. ESP. Emancipación. PORT. Emancipação.
IT. Emancipazione. (chap. Emansipassió.)
12. Emancipar, v., lat. emancipare, émanciper.
Part. pas. A vos... fill emancipat.
Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVI, fol. 264.
A vous... fils émancipé.
Ela es emancipada, so es issida del poder del paire.
Trad. du Code de Justinien, fol. 50.
Elle est émancipée, c'est-à-dire sortie du pouvoir du père.
CAT. ESP. PORT. Emancipar. IT. Emancipare. (chap. emansipá, emansipás: emansipo, emansipes, emansipe, emansipem o emansipam, emansipéu o emansipáu, emansipen; emansipat, emansipats, emansipada, emansipades.)
13. Maneiar, Maneyar, Maniar, Manear, v., manier, palper, caresser.
Ab deniers que tenha e maney.
Pierre de Bussignac: Sirventes.
Avec deniers qu'il tienne et manie.
Quar no pot esser iratz
Nuls hom lo jorn que'l mania.
Pons de la Garde: Mandat m' es.
Car ne peut être triste nul homme le jour qu'il la caresse.
Embrass' e baiza e maneya.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Embrasse et baise et caresse.
CAT. ESP. PORT. Manejar. IT. Maneggiare. (chap. Manejá; magrejá, paupá, acarissiá.)
14. Maniblar, Maneblar, v., mouvoir, agiter, diriger.
No' vuelh s' asemble
Mos cors ab autr' amor,
Si qu' en manible
Ni 'n volva 'l cap alhor.
A. Daniel: Quan chai.
Je ne veux pas que mon coeur s'unisse avec autre amour, de manière qu'il en dirige et en détourne la tête ailleurs.
15. Mantuzar, v., manier, prendre avec la main.
Nuills hom, qu' es trop luxurios,
A tener auzel non es bos;
Trop gran mal li fai, si 'l mantuza.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Nul homme, qui est très luxurieux, à tenir oiseau n'est bon; très grand mal lui fait, s'il le manie.
Poeta, s. m., lat. poeta, poëte.
Las ficxios dels poetas. Eluc. de las propr., fol. 114.
(chap. Les ficsions dels poetes.)
Les fictions des poëtes.
Fortunat, poeta, noble hom. Cat. dels apost. de Roma, fol. 72.
Fortunat, poëte, noble homme.
CAT. ESP. PORT. IT. Poeta. (chap. Poeta, poetes.)
Poges, Pogues, s. m,, pougeoise, monnaie du Puy.
Ad IV pougeisses minoris legis, sicut debet fieri moneta.
Tit. de 1253. Hist. de Languedoc, t. III, pr., col. 492.
Ditz hom que, per dos poges,
Sai si logua e lai si ven.
P. d'Auvergne: Chantarai.
On dit que, pour deux pougeoises, ici il se loue et là se vend.
Nég. expl. No us er prezat un pogues.
Marcabrus: Ans que.
Ne vous sera prisé une pougeoise.
2. Pogeza, s. f., pougeoise.
Totz hom que passa aquest mandamen, es tengutz a restitutio entro a 1 pogeza.
Pagar entro a la derieyra pogeza.
(chap. Pagá hasta la radera pugesa.)
V. et Vert., fol. 3 et 53.
Tout homme qui passe ce commandement est tenu à restitution jusqu'à une pougeoise.
Payer jusqu'à la dernière pougeoise.
ANC. FR. Seront li dis deniers à 3 deniers poigeoise.
Charte de 1282. Du Cange, t. V, col. 614.
Poirir, Poyrir, v., lat. putrere, pourrir.
Recemblan lo malvat que vol mays poyrir en la carcer pudenta que aver lo trebalh de montar l' escalier, per issir de la carcer. V. et Vert., fol. 12.
Ils ressemblent au méchant qui veut davantage pourrir dans la prison puante que d'avoir la peine de monter l'escalier, pour sortir de la prison. Part. pas. Sembla frug que par bells e sas deforas, e dins es poyritz.
1 poma poyrida entre las sanas corromp las autras.
(chap. Una poma podrida entre les sanes corrom (podrix, pudrix) les atres.)
V. et Vert., fol. 94 et 85.
Il ressemble à fruit qui paraît beau et sain dehors, et dedans est pourri.
Une pomme pourrie entre les saines corrompt les autres.
Fig. Aisi avols hom ben vestitz
Es bels defors, e dins, poiritz.
Roman de Jaufre, fol. 30.
Ainsi méchant homme bien vêtu est beau dehors, et dedans, pourri.
CAT. ESP. Podrir, pudrir. IT. Putridire. (chap. Pudrí, pudrís, podrí, podrís: yo me pudrixco o pudrixgo, pudrixes, pudrix, pudrim, pudriu, pudrixen; pudrit, pudrits, pudrida, pudrides; podrit, podrits, podrida, podrides. Podrit, pudrit tamé se li diu a un pesat, cansino com Carlos Rallo, que está mol estorbadet per lo catalanisme.)
2. Poyre, s. m., lat. putrorem, pus, humeur purulente, virus.
Quan es corromput, de leu se transmuda en poyre venenos.
Aquels qui escupo sanc et poyre.
(chap. Aquells que escupiñen sanc o sang y pus - carcassos de humor purulenta, flema, flemes.)
Eluc. de las propr., fol. 29 et 52.
Quand il est corrompu, facilement il se change en pus vénéneux.
Ceux qui crachent sang et pus.
3. Poiridura, Puiridura, Puridura, s. f., pourriture.
Si vostr' auzel a poiridura.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si votre oiseau a pourriture.
A la puiridura de la charn a at fers e coitura. Trad. de Bède, fol. 50.
Pour la pourriture de la chair, il est besoin de fer et de brûlure.
Fig. Terga las puriduras de las malas obras. Trad. de Bède, fol. 29.
Nettoie les pourritures des mauvaises œuvres.
CAT. Podridura, pudridura. (ESP. Podredumbre. Chap. Podridura, podridures; pudridura, pudridures.)
4. Poiridier, s. m., pourriture, saleté.
Be sera bos lo metges, e ricx lo despessiers,
Si sap donar metzina que n' iesca 'l poiridiers.
Izarn: Diguas me tu.
Bien sera bon le médecin, et riche le droguiste, s'il sait donner une médecine pour qu'en sorte la pourriture.
Pel poiridier d'aquestas bestias, tot l' aer ne fo corromputz.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 74.
Par la pourriture de ces bêtes, tout l'air en fut corrompu.
5. Poyrimen, Puirimen, s. m., pourriture.
Tola cauza apta a poyriment. Eluc. de las propr., fol. 276.
Toute chose apte à pourriture.
Vida de las charns es sandaz del cors, e puirimens dels os, enveia.
Trad. de Bède, fol. 33.
La vie des chairs est santé du corps, et pourriture des os, l'envie.
CAT. Podriment. ESP. Podrimiento, pudrimiento.
(chap. Podrimén, podrimens; pudrimén, pudrimens.)
6. Poyregos, adj., formé de pourriture.
Eruca... verm es mol et poyregos. Eluc. de las propr., fol. 250.
Chenille... est ver mou et formé de pourriture.
7. Putrid, adj., lat. putridus, putride.
D' humors putridas consumptiva.
Especia de febre... la segunda... es dita putrida.
Eluc. de las propr., fol. 193 et 87.
D' humeurs putrides consomptive.
Espèce de fièvre... ia seconde... est dite putride.
CAT. Pudrite. ESP. (pútrido, pútridos, pútrida, pútridas) PORT. IT. Putrido.
(chap. Podrit, podrits, podrida, podrides; pútrid, putrids, pútrida, pútrides. Tomás Bosque y José Miguel Gracia Zapater, aragonesos catalanistes analfabetos de La Codoñera, tenen codoñs pudrits a la punta dels dits.)
8. Putrefaccio, Putrefactio, s. f., putréfaction.
Si atrobaz en la codena putrefactio.
Lepra, que es fayta per putrefaccio de flecma.
Trad. d'Albucasis, fol. 41 et 10.
Si vous trouvez dans la couenne putréfaction.
Lèpre, qui est causée par putréfaction de flegme.
Per putrefaccio... de membre mort. Eluc. de las propr., fol. 17.
(chap. Per putrefacsió... de membre mort.)
Par putréfaction... de membre mort.
CAT. Putrefacció. ESP. Putrefacción. PORT. Putrefacção. IT. Putrefazione.
(chap. Putrefacsió, putrefacsions.)
9. Putrefact, adj., lat. putrefactus, putréfié.
Febre... simpla es la que si engendra de una materia, en un loc, putrefacta. Eluc. de las propr., fol. 90.
Fièvre... simple est celle qui s'engendre d'une matière, en un lieu, putréfiée.
PORT. (ESP.) Putrefacto. IT. Putrefatto.
(Chap. Putrefacto, putrefactos, putrefacta, putrefactes : podrit, podrits, podrida, podrides; corromput, corromputs, corrompuda, corrompudes.)
Pois, Puois, Pueis, Pos, Pus, adv., lat. post, puis, après, ensuite, depuis.
Pens e repens, e pueis sospir,
E pueis me levi en sezens.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Je pense et repense, et puis je soupire, et puis je me lève en séant.
Quar si fai mal, pois abena.
T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amic.
Car s'il fait mal, ensuite il améliore.
Cui encubit al prim vezer e puois.
A. Daniel: Sols sui que.
Qu'il convoita au premier voir et depuis.
Adv. comp. Pois apres de gra en gra dissen.
(chap. Después de grasó en grasó (o graó) dessén : baixe.)
Sordel: Qui be s membra.
Puis après de degré en degré descend.
- Conj. Puisque.
Pos vas me s' orguelha
Cilh qu'ieu plus volgr' aver.
B. de Ventadour: Lanquan vey.
Puisque vers moi s'enorgueillit celle que plus je voudrais avoir.
Pus de chantar m' es pres talens,
Farai un vers.
(chap. Pos de cantá m' han entrat ganes, faré un vers : cansó.)
Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.
Puisque de chanter il m'est pris désir, je ferai un vers.
Conj. comp. Pos que del tort no s' afraing
Ni s pentis del faillimen.
La Dame Almuc de Châteauneuf: Domna.
Puisque du tort il ne se soumet pas et ne se repent pas de la faute.
De son bec dese adeza
Sus en la carn pueis que l' a presa.
Deudes de Prades, Auz. cass.
De son bec incessamment il frappe sus en la chair après qu'il l'a prise.
Anc pueys, pos que la vi,
Sa fina fresca color,
Non dezirei autr' amor.
Paulet de Marseille: Er que 'l jors.
Oncques après, depuis que je la vis, sa fine fraîche couleur, je ne désirai autre amour.
ANC. FR. Unkes nus homs poiz ne avant
N'en eustrent ne cunquistrent tant. Roman de Rou, v. 49.
Car onques mais puis que fuz né
Je ne fuz tant enamouré.
Roman de la Rose, v. 961.
ANC. CAT. Puys. CAT. MOD. Pus. ESP. Pues. IT. Poi. (chap. Pos : ya que. Después, mes abán, post, del latín post.)
2. Despuois, Depueis, Depos, conj., puisque, depuis que.
Ben es dreig qu'ieu fass' ueimai
Un vers, depos talans m' en ve.
(N. E. Aquí arriba leemos al conde de Poitiers:
Pus de chantar m' es pres talens,
Farai un vers.)
B. Martin: Ben es dreitz.
Il est bien juste que je fasse désormais un vers, puisque l'envie m'en vient.
Tos temps me suy per sieu tengutz
Depos la vi.
(chap. Tots tems (sempre) me soc per seu tengut o tingut, después de que la vach vore.)
Giraud d'Espagne: Qui en pascor.
Toujours je me suis tenu pour sien, depuis que je la vis.
Despuois vos vi, ai fag vostre coman.
La Dame Castelloze: Ja de chantar.
Depuis que je vous vis, j'ai fait votre commandement.
ANC. CAT. Depus, depuys, depux (N. E. ¿Dónde está el catalán inventado després, no lo encontró Raynouard? Pero sí que encontró variantes de la lengua valenciana (p. ej. Ausiàs March) que creía que eran catalanas). ESP. Después. PORT. Depois. IT. Dopo. (chap. Después.)
3. Poissas, Pueissas, Pueyssas, Poisas, adv., depuis, ensuite.
Cum poisas cuida montar per l' eschalo. Poëme sur Boèce.
Lorsqu' ensuite il pense monter par l' échelon.
Cantarai, a mon escien,
D' aquels que pueissas an trobat.
Le moine de Montaudon: Pus Peyre.
Je chanterai, à mon escient, de ceux qui depuis ont trouvé.
Apres sant Vincent
E pueyssas sant Amanz.
V. de S. Honorat.
Après saint Vincent et ensuite saint Amant.
4. Apost, adv., après.
O apost tot en seria afolada. Trad. du Code de Justinien, fol. 18.
Ou après entièrement elle en serait dissipée.
5. Posteritat, s. f., lat. posteritatem, postérité.
A tota ta posteritat.
(chap. A tota ta (la teua) posteridat.)
Tit. de 1185. Arch. du Roy., J. 326.
A toute ta postérité.
CAT. Posteritat (N. E. Algún catalanoparlante avispado o catalanista superdotado se dará cuenta de que posteritat catalán es igual a posteritat occitano, plana lengua romana, provenzal, romance, romans, lemosín, gascón, etc).
ESP. Posteridad. PORT. Posteridade. IT. Posterità, posteritate, posteritade. (chap. Posteridat, posteridats. Yo traduíxco y lucho pera que lo chapurriau se quedo pera la posteridat, encara que ella no ha fet res per mí.)
6. Preposteratio, s. f., ordre renversé, confusion, terme de rhétorique.
La preposteratio, so es la dezordenatio d'aytal oratio o d' aytal sentensa.
Leys d'amors, fol. 134.
La confusion, c'est-à-dire le défaut d'ordre de tel discours ou de telle pensée.
ESP. Preposteración. (chap. Preposterassió, preposterassions : desorden o desorde de orassions o frasses; confusió, terme de retórica. De Pre : abans, antes y Post : después.)