Mostrando las entradas para la consulta pagá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pagá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 10 de diciembre de 2018

Groucho Marx en chapurriau

Trobo la tele mol educativa. Cada vegada que algú la ensén, me retiro a un atra habitassió y llíxgo un llibre.

Trobo la tele mol educativa. Cada vegada que algú la ensén, me retiro a un atra habitassió y llíxgo un llibre.


A les festes no te assentos may, se pot assentá a la teua vora algú que no te agrado.

A les festes no te assentos may, se pot assentá a la teua vora algú que no te agrado.


Lo secreto de la vida es la honestidat y lo joc llimpio, si u pots simulá, u has conseguit.

Lo secreto de la vida es la honestidat y lo joc llimpio, si u pots simulá, u has conseguit.


Éll pot paréixe un idiota y actuá com un idiota. Pero no se díxo engañá. Es realmen un idiota.

Éll pot paréixe un idiota y actuá com un idiota. Pero no se díxo engañá. Es realmen un idiota.


Disculpon si los crido caballés, pero es que encara no los coneixco mol be.

Disculpon si los crido caballés, pero es que encara no los coneixco mol be.



Detrás de cada gran home ña una gran dona. Detrás de ella, está la seua dona.

Detrás de cada gran home ña una gran dona. Detrás de ella, está la seua dona.


En cuan vach agarrá lo seu llibre vach caure an terra redolán de la rissa. Algún día espero lligíl

En cuan vach agarrá lo seu llibre vach caure an terra redolán de la rissa. Algún día espero lligíl.




Cuan me móriga vull que me insineron y que lo 10% de les meues séndres se abócon damún del meu representán.

Cuan me móriga vull que me insineron y que lo 10% de les meues séndres se abócon damún del meu representán.


Coneixco a sentenás de homes que seríen felíssos de torná al hogar sino ñaguere una dona esperánlos. Tráguen a les dones del matrimoni y no ñaurá cap divórsio. 

Coneixco a sentenás de homes que seríen felíssos de torná al hogar sino ñaguere una dona esperánlos. Tráguen a les dones del matrimoni y no ñaurá cap divórsio.


Claro que u enteng. Inclús un chiquet de sing añs podríe enténdreu. ¡Que me porton un sagalet de sing añs!

Claro que u enteng. Inclús un chiquet de sing añs podríe enténdreu. ¡Que me porton un sagalet de sing añs!


¿Servissi de habitassións? Fícom una habitassió mes gran.

¿Servissi de habitassións? Fícom una habitassió mes gran.


¿Que per qué estaba yo en aquella dona? Perque me recorde a tú. De fet, me recorde a tú mes que tú mateixa

¿Que per qué estaba yo en aquella dona? Perque me recorde a tú. De fet, me recorde a tú mes que tú mateixa


¿Per qué li diuen amor cuan volen di sexo?

¿Per qué li diuen amor cuan volen di sexo?


¿Per qué hauría de preocupám per la posteridat? ¿Qué ha fet la posteridat per mí?

¿Per qué hauría de preocupám per la posteridat? ¿Qué ha fet la posteridat per mí?



¿Pagá la cuenta? ¡Quina costúm mes tonta!

¿Pagá la cuenta? ¡Quina costúm mes tonta!


May siría de un club al que admitiguéren miembros com yo

May siría de un club al que admitiguéren miembros com yo, Groucho Marx

Estos són los meus prinsipis, si no t´agraden, ne ting uns atres

Estos són los meus prinsipis, si no t´agraden, ne ting uns atres

Partín del no res, ham alcansat les mes altes cotes de la miséria


partín del no res, ham alcansat les mes altes cotes de la miséria, Groucho Marx, chapurriau
Ñan moltes coses a la vida mes importáns que les perres... ¡pero valen tans dinés! 

Ñan moltes coses a la vida mes importáns que les perres... ¡pero valen tans dinés!


¿A quí creurá vosté, a mí o als seus propis ulls?

¿A quí creurá vosté, a mí o als seus propis ulls?
¿No es vosté la siñoreta Smith, filla del banqué multimillonari Smith? ¿No? Perdono, per un momén hay pensat que me había enamorat de vosté.


¿No es vosté la siñoreta Smith, filla del banqué multimillonari Smith? ¿No? Perdono, per un momén hay pensat que me había enamorat de vosté.

Es milló está calladet y pareixe tonto, que parlá y despejá les dudes definitivamén


Frases, citas, Groucho Marx



No es verdat que Groucho Marx tingue la milló frasse del món a la seua lápida (lo del "disculpon que no me eixeca" es una leyenda urbana). Sol está lo seu nom, la estrella de David dels judíos, y les feches: 1890-1977.


No es verdat que Groucho Marx tingue la milló frasse del món a la seua lápida (lo del "disculpon que no me eixeca" es una leyenda urbana).






domingo, 27 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEXTA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEXTA.

Brunoy Buffalmacco li roben un gorrino a Calandrino; li fan fé la proba de buscál en pastes de jengibre y vi de garnacha y ni donen dos de éstes, una detrás de
l´atra, fetes de pasterades de gos confitades en aloe, y com de aixó resulte que ell mateix se ha quedat en lo gorrino, li fan, ademés, donáls uns capóns si no vol que lay diguen a la seua dona.

La reina li va maná a Filomena que narrare, y ella va escomensá aixina:
Grassioses siñores, com Filostrato ha contat la história que hau sentit al sentí lo nom de Maso, aixina ton contaré yo una per lo nom de Calandrino y de los seus compañs que crec que tos agradará.

Quí eren Calandrino, Bruno y Buffalmacco no fa falta que tos u conta, que los habeu conegut abáns; y per naixó, passán mes abán, dic que Calandrino teníe una terreta no mol lluñ de Florencia, que habíe ressibit com a dote de la seua dona, y de esta terra, entre datres coses, traíe cada añ un gorrino; y ere la seua costum que sempre al desembre sen anáen an aquell poble la seua dona y ell, y lo mataben y lo féen salá allí mateix. Ara be, va passá una vegada que no están la dona be de salut, Calandrino sen va aná sol a fé la matansa y lo mondongo. Sentínu Bruno y Buffalmacco, y sabén que la seua dona no hi anabe, sen van aná a vore a un mossen veí de Calandrino y grandíssim amic seu, y a está en ell uns díes. Habíe matat ya Calandrino, lo matí del día que éstos van arribá allí, y veénlos en lo retó los va cridá y los va di:

- Benvinguts, amics, vull que veigáu qué bon amo de casa soc.

Y portánlos a casa los va enseñá aquell gorrino. Van vore ells que lo gorrino ere mol majo, y li van sentí a Calandrino que lo anabe a salá pera la seua familia. Y Bruno li va di: - ¡Ah, qué bruto que eres! Vénlo y disfruta dels dinés, y disli a la teua dona que tel han mangat.
Calandrino va di: - No, no su creuríe, y me fotríe fora de casa. No tos empeñéu, que no u faré may. Les paraules van sé moltes pero no van serví de res. Calandrino los va invitá a sopá en tal desgana que no van volé sená y se van separá dell.
Li va di Bruno a Buffalmacco: - ¿Per qué no li robam lo gorrino esta nit?
Va di Buffalmacco: - ¿Y cóm u podríem fé?
Va di Bruno: - Lo cóm be lo vech si no lo trau del puesto aon lo teníe hasta ara.
- Pos - va di Buffalmacco - fému. ¿Per qué no u hauríem de fé?
Y después lo disfrutarem aquí juns en lo retó.

Lo mossen va di que li agradabe mol la idea. Va di entonses Bruno: - Aquí se nessessite una mica de arte. Tú saps, Buffalmacco, lo agarrat que es Calandrino y en cuán gust beu cuan los demés paguen; anem y portémlo a la taberna; allí, que lo mossen faigue vore que u pague tot per a invitámos y que no li dixo pagá res an ell: se engatará y después sirá mol fássil péndreli lo gorrino perque está sol a casa. Como u va di Bruno, aixina u van fé. Calandrino, veén que lo mossen no li dixabe pagá, se va entussiasmá en la mamera y va carregá be; y sén ya avansada la nit cuan sen va aná de la taberna, sense voldre sopá res se va embutí a casa, y creén que habíe tancat la porta, la va dixá uberta y sen va aná al llit. Buffalmacco y Bruno sen van aná a sopá en lo mossen y cuan van acabá, agarrán los instruméns per a entrá a casa de Calandrino per aon Bruno habíe planejat, cap allí que sen van aná, y trobán la porta uberta van entrá a dins, van pendre lo gorrino, lo van portá a casa del mossen, lo van penjá y se van gitá.
Calandrino, cuan se li habíe evaporat lo vi del cos, se va eixecá y, al baixá, va mirá y no va vore lo gorrino, y va vore la porta uberta. Preguntán an éste y an aquell si sabíen quí li habíe robat lo gorrino, y no trobán a dingú, va escomensá a abalototás, ¡ay de ell!, ¡pobret dell!, que li habíen furtat lo gorrino. Bruno y Buffalmacco, eixecánse, se van arrimá a casa de Calandrino per a vore qué díe del gorrino. Este, al vórels, casi plorán, los va di:

- ¡Ay de mí, compañs meus, que me han robat lo gorrino!

Bruno, arrimánse, li va di en veu baixa:

- ¡Me maravillo de que haigues sigut listo per una vegada!

- ¡Ay! - va di Calandrino -, que dic la verdat.

- Dius be - díe Bruno -, crida fort per a que paregue que ha sigut aixina.
Calandrino cridabe entonses mes fort y díe:

- ¡Pel cos de Cristo, que dic la verdat cuan dic que mel han mangat!
Y Bruno díe: - Dius be, dius be, aixina u tens que fé, crida fort, féste escoltá be per a que pareixque verdat.

Va di Calandrino:

- Me farás doná l´alma al enemic, si no dic la verdat que me penjon, que me han robat. Va di entonses Bruno:

- ¡Ah!, ¿cóm ha pogut passá aixó? Yo lo vach vore ahí, ¿vols fém creure que tel han robat?
Va di Calandrino: - Tal com tu dic.
- ¡Ah! - va di Bruno -, ¿sirá possible?
- Sert es - va di Calandrino -, per lo que estic perdut y no se com tornaré a casa; la parenta no me creurá, y si me creu, no tindré pas en ella en tot lo añ.
Va di entonses Bruno: - Saps, Calandrino, que ahí te vach di yo qué fé en lo gorrino, no voldría que tú de una vegada ten enfotegueres de la teua parenta y de natros.
Calandrino va escomensá a quirdá y a di: - ¡Ah!, ¿per qué me feu desesperá y blasfemá contra Deu y los sans y tot lo que existix? Tos dic que esta nit me han robat lo gorrino.

Va di entonses Buffalmacco:

- Si es aixina, se té que vore la manera, si podem, de recuperál.
- ¿Y quína manera sirá esta? - va di Calandrino.

Va di entonses Buffalmacco:

- Segú que no ha vingut de la India dingú a robát lo gorrino. Algún de estos veíns teus té que habé sigut, y per naixó, si los pugueres reuní, yo sé fé la proba del pa y lo formache, y vorem de una vegada quí tel ha robat.

- ¡Sí - va di Bruno -, mol farás en pa y en formache a serts caballerots que tením al voltán!, Estic segú de que algún dells mel ha pres, y sen donaríe cuenta del cas y no voldríe acudí.

- ¿Qué farem, entonses? - va di Buffalmacco.

Va contestá Bruno: - Se hauríen de fé unes bones pastes de jengibre y en bon vi dols de mistela o moscatell invitáls a beure. Aixina no se barruntaríen per qué los cridam, y vindríen. Igual se poden beneí les pastes de jengibre que lo pa y lo formache.

Va di Buffalmacco: - Pos es verdat; y tú, Calandrino, ¿qué dius?, ¿u fem?
Va di Calandrino: - Tos u demano per l'amor de Deu. Que, si yo sapiguera quí sel ha emportat crec que estaría mich consolat.

- Pos venga - va di Bruno -, estic preparat per a aná hasta Florencia a per eixes coses per a ajudát, si me dones los dinés que val.

Teníe Calandrino uns coranta sueldos, y los hi va doná. Bruno, anánsen cap a Florencia a vore a un amic seu boticari, va comprá una libra de bones pastes y ne va fé pastá dos de merda de gos que va fé confitá en aloe ressién exprimit. Después, les va fé rebosá en sucre com estaben les atres, y per a no equivocás ni cambiáles les va fé ficá serta siñal per la que les podíe coneixe enseguida; y comprán un cante de bon vi dols, se va entorná cap al poble aon estaben Calandrino y los atres, y li va di:
- Demá de matí has de invitá a beure a tots aquells dels que sospechos. Es festa y tots vindrán de bona gana, y yo esta nit, en Buffalmacco, faré lo encantamén sobre les pastes y te les portaré demá de matinet a casa, y yo mateix les hi donaré, y faré y diré lo que tinga que di y fé.

Calandrino u va fé aixina. Ajuntada, pos, una bona compañía entre joves florentinos que estaben al poble y datres llauradós, al arribá lo nou día, prop de la iglesia y al rogle del om, Bruno y Buffalmacco van vindre en una caixa de pastes y en lo vi, y fénlos ficá en corro, va di Bruno: - Siñós, tos ting que di la raó per la que estéu aquí, per a que, si algo passare que no tos agrado, no tingáu que queixátos de mí. A Calandrino, que aquí está, li van robá ahí de nit lo seu hermós gorrino y no pot trobá quí lay ha pres. Com no pot sé datre mes que algú dels que estem aquí, ell, per a sabé quí lo ha robat tos done a probá estes pastes, una per a cada un, y bon vi dols. Hau de sabé que qui haigue pres lo gorrino no podrá engullí la pasta, perque li pareixerá mes amarga que la fel y la escupiñará; y per naixó, per a evitá que esta vergoña passo en presénsia de tanta gen, aquell que haigue agarrat lo gorrino que u digue al mossen en confessió, y yo me abstindré de este assunto.

Tots los que allí estaben van di que volíen minjá pastes y beure vi, per lo que Bruno, ficánlos en fila y colocat a Calandrino entre ells, escomensán per una punta va aná repartín pastes a cadaú. Y al arribá Calandrino a la fila, agarrán una de les pasterades confitades, lay va ficá a la ma. Calandrino rápidamen se la va embutí a la boca y va escomensá a mastegá, pero tan pronte com la llengua va notá lo aloe, Calandrino, no podén aguantá l´amargó, la va escupiñá. Allí tots se miraben la cara uns als atres, per a vore quí escupiñabe la seua pasta, y no habén encara Bruno acabat de repartíles, va fé vore de no enterássen, y se va escoltá a la seua esquena.
- Calandrino, ¿qué vol di aixó?

Giránse rápidamen, y veén que Calandrino habíe escupiñat la seua pasta, va di:
- Espérat, potsé que alguna estiguere roína, tínne un atra. Y agarrán la segona, lay va ficá a la boca y va repartí les que quedaben. Calandrino, si la primera ya li habíe paregut amarga, ésta li va pareixe com la fel en pomelo; pero, avergoñinse de escupiñála, va aná mastegán, la va voltá per la boca, y va escomensá a soltá uns llagrimots que pareixíen anous, de tan grossos que eren; y al final, no podén resistí mes, la va gitá fora com u habíe fet en la primera. Buffalmacco servíe vi a la compañía y a Bruno. Los demés, al vore lo que fee Calandrino, tots van di que ell mateix se habíe robat lo gorrino, y ne van ñabé mols que lo van empendre. Pero, después de anássen, quedánse Bruno y Buffalmacco en Calandrino, li va escomensá a di Buffalmacco:

- Estaba segú de que tú mateix lo habíes amagat y que mos volíes fé vore que tel habíen robat per a no invitámos a beure ni una vegada en los dinés que habíes arreplegat. Calandrino, al que encara no se ni habíe anat la amargó del aloe, y teníe la boca toba, va escomensá a jurá que ell no lo habíe amagat.

Va di Buffalmacco: - ¿Pero cuán ne vas traure, sossio?, dísmu de bona fe, ¿ne vas traure sis? Calandrino, al sentí aixó va escomensá a desesperás; y Bruno li va di:
- Escóltam be, Calandrino, que a la compañía ne ñabíe un que va minjá y beure en natros y me va di que tens no sé aón una joveneta a la teua disposissió, y que li dones lo que pots ajuntá, y que ell estabe segú de que li habíes enviat lo gorrino, tan bon burladó has adeprés a sé. Tú mos vas portá una vegada per lo Muñone aball arreplegán códuls negres, y cuan mos habíes embarcat ten vas entorná sol, y después mos volíes fé creure que habíes trobat lo heliotropo; y ara igual te creus que en los teus juraméns mos farás creure que lo gorrino que has regalat o has venut, tel han robat. Ya estam escarmentats de les teues burles y les coneixem; no mon podrás fé datra: y per naixó mos has de doná dos parells de capóns, y, si no mols dones, lay direm tot a doña Tessa.

Calandrino, veén que no lo creíen, pareixénli habé patit ya prou, no volén ademés lo acaloramén de la seua dona, los va doná dos parells de capóns. Y ells, habén salat lo gorrino, sel van emportá cap a Florencia, dixán a Calandrino cornut y esbatussat.

domingo, 17 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA NOVENA. NOVELA OCTAVA.

Biondello li fa una burla a Ciacco en un amorsá, y Ciacco se vengue fénlo esbatussá de valén.


Biondello li fa una burla a Ciacco en un amorsá, y Ciacco se vengue fénlo esbatussá de valén.

Tots los de la alegre compañía van di que lo que Talano habíe vist dormín no habíe sigut un somni, sino una visió, si es que exactamen, sense faltá res, habíe passat aixina.
Pero, callán tots, li va maná la reina a Laureta que continuare, y ella va di:
Com estos, mol sabudes siñores, que avui antes que yo han parlat, casi tots han parlat de alguna cosa abáns dita, aixina me mou a mí la severa venjansa (contada ahir per Pampínea) que va pendre lo escolá, a parlá de una mol dura peral que la va patí, encara que no fore tan cruel, y per naixó tos dic que:

Vivín a Florencia un que se díe Ciacco, home mes fart que consevol que haigue existit, y no podén les seues possibilidats aguantá los gastos que la seua fam li requeríen, com ere mol cortés y se sabíe bones dites ingenioses, se va dedicá a sé no propiamen bufón pero sí motejadó, y a tratá en los rics que chalaben minján coses bones; y en estos amorsáe y sopáe, encara que no fore sempre invitat, mol assobín. Ñabíe en aquells tems a Florencia un que se díe Biondello, menut, chaparret, mol cortés y mes llimpio que una patena, en una boineta al cap, en la seua meleneta rubia y sense cap pel descolocat, que teníe lo mateix ofissi que Ciacco; este, habén anat un matí de cuaresma allá aon se ven lo peix y comprat dos gordíssimes lamprees pera micer Vieri de los Cerchi, va sé vist per Ciacco, que, arrimánse a Biondello li va di: - ¿Qué fas en aixó?

A lo que Biondello va contestá: - Ahí de tarde ni van enviá tres encara mes hermoses que estes y un esturió a micer Corso Donati, y no tenínne prou pera pugué donáls de minjá a uns gentilhomens, me ha manat comprán dos mes: ¿no vindrás tú?

Va contestá Ciacco: - be saps que sí que vindré.

Y cuan li va pareixe oportú, sen va aná cap a casa de micer Corso, y lo va trobá en uns veíns seus, que encara no habíen anat a minjá. Al preguntáli qué fée per allí, va contestá: - Siñó, ving a amorsá en vos y la vostra compañía.

A lo que micer Corso va di: - Eres benvingut, y com ya es hora, anémi.

Assentánse, pos, a la taula, primé van minjá sigróns y atún en salmuera, y después peixets del Arno fregits, y res mes. Ciacco, donánsen cuenta del engañ de Biondello y no poc enfadat, se va proposá félay pagá; y no van passá mols díes sense que se trobare en ell, que ya habíe fet riure a mols en aquella burla. Biondello, al vórel, lo va saludá, y enriénsen li va preguntá qué tal estaben les lamprees de micer Corso; a lo que va contestá Ciacco: - Abáns de que passon vuit díes u sabrás mol milló que yo.
Y sense doná tregua al assunto, separánse de Biondello, va ajustá lo preu en un truhán y, donánli una botellota de vidre, lo va portá a la llonja de los Cavicciuli y va apuntá cap a un caballé de nom Filippo Argenti, home gran, nervut y fort, irritable, furo y coléric com cap atre, y li va di:

- Te arrimes an ell en esta botellota a la ma y li dius aixó: «Siñó, me envíe Biondello a rogátos que vullgáu enrochíli esta botellota en lo vostre bon vi negre, que se vol divertí un rato en los seus compinches». Y ojito de que no te fico les mans damún, perque u sentiríes y espentolaríes l´assunto.

Va di lo truhán: - ¿Ting que díli algo mes?

Va di Ciacco: - No, vésten; y cuan li haigues dit assó, torna aquí en la botella, que yo te pagaré. Arrencán a caminá, pos, lo truhán, li va doná la embaixada a micer Filippo.
Micer Filippo, al sentíl, com teníe poc aguante, pensán que Biondello, al que coneixíe, sen volíe enfotre dell, en la cara tota colorada, va di:

- ¿Quín «enrochí» y quíns «compinches» són eixos, que Deu tos confundixque a tú y an ell? Se va alsá y va estendre lo bras pera agarrá al truhán, pero este, com estabe advertit, va sé rápit y va eixí fugín, y per un atre camí va torná aon estabe Ciacco, que tot u habíe vist, y li va di lo que micer Filippo habíe dit.
Ciacco, contén, li va pagá y no va descansá hasta trobá a Biondello, al que li va di:

- ¿Has anat últimamen per la llonja dels Cavicciuli?

Va contestá Biondello: - No, gens; ¿per qué me u preguntes?

Va di Ciacco: - Perque puc dít que micer Filippo te está buscán; no sé qué voldrá.
Va di entonses Biondello: - Be, men vach cap a allá y parlaré en ell.

Al anássen Biondello, Ciacco lo va aná seguín pera vore en qué parabe l´assunto.
Micer Filippo, com no habíe pogut agarrá al truhán, se habíe quedat mol enfadat y se rossegabe per dins, repetínse les paraules del carnús y creén que Biondello, a instansies de qui fore, sen enfotíe dell; y mentres estabe aixina, en aixó que apareix Biondello.
En cuan lo va vore, ixín al trobál, li va fotre al mich de la cara una puñada com una massolada.

- ¡Ay!, siñó - va di Biondello -, ¿qué es aixó?

Micer Filippo, agarránlo dels pels, arrencánli la boineta del cap de una clatellada, aviánli lo capuchó per enterra, y sense dixá de fótreli cops, díe:

- Traidó, be vorás lo que es aixó; ¿de qué «enrochím» y de quíns «compinches» envíes a que me parlon? ¿Te pareixco un sagalet al que se li poden gastá bromes?
Y dién aixó, en los puñs de ferro que teníe, li va desfé la cara y no li va dixá al cap cap pel al seu puesto, lay va estorrufá tot, y revolcánlo pel fang, li va esgarrá tota la roba que portabe damún; y tan se aplicabe en alló que ni una vegada desde que va escomensá lo varandel va pugué Biondello díli cap paraula ni preguntáli per qué li fée aixó; habíe sentit lo del «enrochím» y los «compinches», pero no sabíe qué volíe di. Al remat, habénlo esbatussat micer Filippo y com ñabíe molta gen al voltán, com van pugué lay van arrencá de les mans, desgreñat y desastrat, y li van preguntá per qué habíe enviat a díli alló, que an aquelles altures ya teníe que sabé que micer Filippo no de la broma.
Biondello, plorán, se excusabe y díe que no habíe enviat a dingú a demanáli vi a micer Filippo; y después de asserenás una mica, trist y dolorit sen va entorná cap a casa, pensán que alló habíe sigut obra de Ciacco. Y después de mols díes, cuan ya se ni habíen anat los cardenals o les moradures de la cara, va escomensá a eixí de casa, y lo va trobá Ciacco, y enriénsen li va preguntá:
- Biondello, ¿qué tal te va pareixe lo vi de micer Filippo?

Va contestá Biondello: - ¡Aixina hagueres tingut que paí tú les lamprees de micer Corso! Entonses va di Ciacco: - Ara depén de tú: sempre que vullgues fém minjá tan be com me vas fé, te donaré de beure tan be com te hay donat.
Biondello, que habíe adeprés la llissó o lecsió, desde entonses se va guardá de enfótressen dell.

lunes, 13 de mayo de 2024

Lexique roman; Man, Ma


Man, Ma, s. m. et f., lat. manus, main.

Quan la blanca mas ses guan

Estrenh son amic doussamen.

T. de S. de Mauleon, de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: Gaucelm. Quand la blanche main sans gant presse doucement son ami.

Esplanissada

Aissi cum hom tra lo det o la ma fors de l'aiga. Liv. de Sydrac, fol. 26.

Ainsi comme on tire le doigt ou la main hors de l'eau.

Cavaliers si' aunitz que s met a domneiar 

Pus que toca dels mas motos belans.

Giraud de Borneil: Per solatz. 

Que chevalier soit honni qui se met à galantiser après qu'il touche des mains moutons bêlants. 

A 'N Guio de Bergonha an be los mas liatz.

Roman de Fierabras, v. 3045. 

Au seigneur Guyon de Bourgogne ils ont bien lié les mains.

Fig. L'apostol comanda que hom leve puras mas en oratio; las puras mas son las puras e netas obras fachas ab pura conciencia.

Aquell ven am mas vueias davan Dieu que lo ve pregar ni querre, ses far prezen de bonas obras. V. et Vert., fol. 90 et 91. 

L'apôtre commande qu'on lève des mains pures en oraison; les mains pures sont les pures et nettes oeuvres faites avec pure conscience.

Celui-là vient les mains vides devant Dieu qui vient le prier et requérir, sans faire présent de bonnes oeuvres.

En man morta ni en man forsiva. 

Terrier de la confrérie du S.-Esprit, de Bordeaux, fol. 187.

En main morte ni en main ferme.

Loc. Dizem de bo pinheyre o escriva que a bona ma, so es a dire, es bos maestre en aquela art. Eluc. de las propr., fol. 48.

(chap. Diém de bon pintó o escribén que té bona ma, aixó es a di, es bon mestre en aquella art.)

Nous disons de bon peintre ou écrivain qu'il a bonne main, c'est-à-dire, il est bon maître dans cet art.

Mais volria un cordo 

Que ieu l' agues de sa man.

Hugues de S. Cyr: Aissi cum es. 

Plus je voudrais un cordon que je l'eusse de sa main.

Merce mi dons, a cui baiziey las mas.

Pons de la Garde: Farai chanson. 

Merci ma dame, à qui je baisai les mains.

El letra portara 

Al sant qu' ell meteys Karlles, de sa man,

escriura.

V. de S. Honorat. 

Il portera au saint une lettre que lui-même Charles, de sa main, écrira.

Be t fier ab la man drecha.

R. Vidal de Bezaudun: Entr' el taur. 

Bien je te frappe avec la main droite. 

Tut lauzan Dieu jonthas las mans. V. de S. Honorat. 

Tous louent Dieu les mains jointes.

Que s rend' a vos mas joinhs, de ginolhos.

G. Pierre de Casals: Be m plagr' ueymais. 

Qu'il se rende à vous mains jointes, à genoux. 

Mes man a son cotel per la gola tayllar. V. de S. Honorat. 

Mit main à son couteau pour la gorge couper. 

Qui met sa ma al arayre. V. et Vert., fol. 99. 

Qui met sa main à l'araire. 

Meton man a l' obra. V. de S. Honorat. 

Mettent main à l'oeuvre.

Quar si 'l metiatz en la ma, 

Per ver dir, un marabeti, 

E per mentir, un barbari, 

Lo barbari guazanhara.

P. Cardinal: Tan son valen.

Car si vous lui mettiez dans la main, pour dire vrai, un maravédis, et pour mentir, un barbarin, le barbarin gagnera.

Loc. fig. Tant am fermamen

Lieis que a e man me e mon sen. 

P. Raimond de Toulouse: Pois lo novel. 

Tant j'aime fermement celle qui a en main moi et mon sens.

Lo vers chant qui 'l sabra ses brays, 

On mot mi platz de qui mas bays.

Pierre d'Auvergne: L' airs clars. 

Qui le saura chante le vers sans cris, où moult me plaît (celle) de qui je baise les mains. 

En tas mas coman mon esperit. Liv. de Sydrac, fol. 113. 

Dans tes mains je recommande mon esprit.

Ill er ops que 'l man estenda, 

E pens de soven armar.

Bertrand d'Allamanon: Pueis.

Il lui sera besoin qu'il étende la main, et pense de souvent armer.

Tant sia ardit 

Qu' al fach man estenda.

P. Cardinal: Manz baronz. 

Tant il soit hardi qu'il étende la main au fait. 

Laicha la man al sers, e querra livreza. Trad. de Bède, fol. 74. 

Lâche la main au serf, et il cherchera liberté. 

Ni cavayer ni donzelo 

C' om agues noirit en sa man.

P. Vidal: Abril issic. 

Ni chevalier ni jeune damoisel qu'on eût nourri dans sa main. 

Los bes de son senhor que passon per sas mas.

V. et Vert., fol. 52. 

Les biens de sou seigneur qui passent par ses mains.

Prenez man e fes, fez R., qu'eu vos jur e us plevis, qe us en valrai tot mon poder. V. de Guillaume de Cabestaing.

Recevez main et foi, fit Raimond, que je vous jure et vous promets que je vous en servirai de tout mon pouvoir.

ANC. ESP.

Rachel è Vidas amos me dat las manos 

Que non me descubrades à Moros ni à Christianos.

Poema del Cid. v. 106. 

Prometre pena entre lor o en la ma del arbitre.

Quar aissi es usansa que las partz solon prometre en mas del arbitre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 10. 

S' engager à satisfaction entre eux ou dans la main de l'arbitre.

Car ainsi il est d'usage que les parties ont coutume de faire promesse entre les mains de l'arbitre. 

I non recep cosseil de ma de prestre. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 68. 

Un seul ne reçut conseil de main de prêtre. 

Lo mon tenra tot sotz sa ma. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Tiendra tout le monde sous sa main. 

Proverb. Juoc de mas engenra bregas. Liv. de Sydrac, fol. 106. 

Jeu de mains engendre querelles.

Un reprochier que fort m'azauta, 

C' ab una man lav' om l' autra,

Et, ambas, los huelhs e la cara.

Amanieu des Escas: Dona per cui. 

Un proverbe qui me plaît fort, (c'est) qu'avec une main on lave l'autre, et, (avec) les deux, les yeux et la face.

Adv. comp. L' aigua s' estai d' a totas mans, 

Com si fos postat, o murs plans. 

V. de S. Honorat.

L'eau s'arrête de tous côtés, comme si (ce) fût cloison, ou mur plan.

Qu' ieu aia perdo per tas mans. Los VII gaugz de la Mayre.

(chap. Que yo tinga perdó per les teues mans.)

Que j'aie pardon par tes mains.

Anero s'en man e man essems. Cat. dels apost. de Roma, fol. 149.

(chap. S'en van aná mano a mano juns; ni diém ma a ma.) 

S'en allèrent main à main (côte à côte) ensemble. 

Ab totas mas vey clergues assajar

Que totz lo mons er lurs, cuy que mal sia. 

P. Cardinal: Un sirventes fas. 

De toutes mains je vois clercs essayer que tout le monde sera leur, à qui que mal soit.

ANC. FR. Or s'an vont andui main à main.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 106. 

CAT. Ma. ESP. Mano. PORT. Mão. IT. Mano. (chap. Ma, mans; maneta, manetes.)

2. Manada, s. f., poignée.

Una manada d' isop. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 10. 

Une poignée d'hysope. 

CAT. ESP. Manada (puñado). IT. Manata. (chap. Manoll de fonoll, manolls; puñ ple. Les dos mans plenes: aumosta, almosta, aumostada, almostada.)

3. Manier, Mainier, Maner, adj., qu'on porte à la main, familier, apprivoisé.

S' ieu ai mon austor anedier

Bon e volan e prenden e mainier.

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc. 

Si j'ai mon autour à canards bon et volant et prenant et apprivoisé.

Ieu sai d' aquels malvatz, 

E ses tota valensa, 

En aut luec poyatz 

E mainiers e privatz.

G. Faidit: Lo gens cor. 

Je connais de ces méchants, et sans aucun mérite, en haut lieu parvenus et familiers et intimes. 

Anc non vi tan salvatge, 

Mais pueys fon maniers e privatz.

Giraud de Borneil: No puesc sofrir. 

Oncques je ne vis si sauvage, mais après il fut familier et privé.

ANC. FR. Curies, targes prenent, é lor ars maniers tendent. 

Chevaliers i a bons e maniers de joster. 

Roman de Rou, v. 4088 et 4119.

ESP. Menero (manero: dicho de un azor o de un halcón: enseñado a venir a la mano.). IT. Maniero.

4. Maneiador, s. m., manieur, receveur.

Cambiador e maneiador d' argent. Eluc. de las propr., fol. 115.

(chap. Cambiadó y manejadó d' argén, plata, dinés.) 

Changeur et manieur d'argent.

5. Manual, Manal, adj., lat. manualis, manuel, qui travaille avec les mains, qui est à la portée de la main, familier.

L' obrier manual 

Son tug menestairal.

G. Riquier: Pus Dieu.

Les ouvriers qui travaillent avec les mains sont tous artisans.

En son paire ac bon sirven 

Per trair' ab arc manal d' alborn.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

En son père eut bon sergent pour tirer avec arc manuel d' aubour.

Fig. Mot no manual, so es qu'om no l'a acostumat per dire.

Leys d'amors, fol. 68.

Mot non familier, c'est-à-dire qu'on ne l'a pas accoutumé à dire.

ANC. FR. Que vous arés son gent anel

Qu' ele porte en son doit manel. 

Roman del conte de Poitiers, v. 269. 

CAT. ESP. PORT. Manual. IT. Manuale. (chap. Manual, manuals.)

6. Manualment, adv., manuellement.

Mas junthas et manualment eu so vostre hom.

Metem manualment en tenezo et en corporal possessio. 

Tit. de 1263 et de 1255. DOAT, t. CVI, fol. 209 et 129.

Mains jointes et manuellement je suis votre homme.

Mettons manuellement en jouissance et en possession corporelle.

ESP. IT. Manualmente. (chap. Manualmen: en la ma, en les mans.)

7. Manudierament, adv., manuellement, de la main à la main. 

Si pagan manudierament, et sensa neguna apodissa.

Que tals mercenaris si pagan manudierament.

Statuts de Provence. BOMY, p. 213. 

Se payent de la main à la main, et sans nulle quittance.

Que tels mercenaires se payent de la main à la main.

(chap. A la ma; pagá en ma. ESP. Pagar en mano.)

8. Manumissio, s. f., lat. manumissio, manumission.

Manumissios, so es quant alcus hom afranchis son sers.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Manumission, c'est quand quelque homme affranchit son esclave.

CAT. Manumissio. ESP. Manumisión. PORT. Manumissão. 

IT. Manumissione. (chap. Manumissió, manumissions: cuan algún home afranquix : libere lo seu sirvén o esclavo.)

9. Mancip, Massip, adj., lat. mancipatus, pubère, adolescent.

Mentre qu'es mancips e tos, 

L' eschai solatz e pretz e dos.

Giraud de Borneil: Ops m'agra. 

Tandis qu'il est pubère et jeune garçon, il lui échoit plaisirs et distinctions et dons.

Aqui ac un donzel mansip e tos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 2. 

Il y eut là un damoisel pubère et jeune garçon.

- Subst. Jeune homme, garçon.

Metam lo massip en carcer, pueis direm que no vim la letra de K., et aissi serem excusatz. Philomena. 

Mettons le jeune homme en prison, puis nous dirons que nous ne vîmes pas la lettre de Charles, et ainsi nous serons excusés.

Que masip... apprentiz aia be... acabat son terme.

Ord. des R. de Fr., 1457, t. XIV, p. 436. 

Que garçon... apprenti ait bien... achevé son terme.

ANC. FR. Chétif comme un pauvre mancip. Blason des faulces amours.

Se donna mancipe et serf voluntaire soy et sa postérité.

Rabelais, liv. I, ch. 50. 

IT. Mancipio.

- Subst. Jeune fille.

Auzi la vos d' un pastoriu

Ab una mancipa chantar.

Marcabrus: L'autr' ier.

J'entends la voix d'un pastoureau chanter avec une jeune fille.

Aqui avian massipas negras que vestion vestimens negres, que pudion a pega e a solpre, e tenian en lors cols serpens et dragos e foc. 

Revelatio de las penas d'Ifern.

Avaient là de jeunes filles noires qui portaient vêtements noirs, qui puaient à poix et à soufre, et tenaient en leurs cous serpents et dragons et feu.

10. Mancipancion, s. f., lat. emancipationem, émancipation.

Si cum es en mancipancion, so es quant lo paire sol son filh de son poder. Trad. du Code de Justinien, fol. 15.

Ainsi comme il est dans l' émancipation, c'est-à-dire quand le père délie son fils de son pouvoir.

ESP. Mancipación (emancipación). (chap. Emansipassió, emansipassions.)

11. Emancipatio, Emancipation, s. f., lat. emancipationem, émancipation.

Emancipation... plus pleneirement contenguda en carta.

Tit. de 1289. DOAT, t. CCXLII, fol. 113. 

Émancipation... plus pleinement contenue dans charte.

Que los cossols puesco... far emancipatios.

Tit. de 1287. DOAT, t. CXVI, fol. 80. 

Que les consuls puissent... faire émancipations. 

CAT. Emancipació. ESP. Emancipación. PORT. Emancipação. 

IT. Emancipazione. (chap.  Emansipassió.)

12. Emancipar, v., lat. emancipare, émanciper.

Part. pas. A vos... fill emancipat.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVI, fol. 264. 

A vous... fils émancipé.

Ela es emancipada, so es issida del poder del paire.

Trad. du Code de Justinien, fol. 50.

Elle est émancipée, c'est-à-dire sortie du pouvoir du père.

CAT. ESP. PORT. Emancipar. IT. Emancipare. (chap. emansipá, emansipás: emansipo, emansipes, emansipe, emansipem o emansipam, emansipéu o emansipáu, emansipen; emansipat, emansipats, emansipada, emansipades.)

13. Maneiar, Maneyar, Maniar, Manear, v., manier, palper, caresser.

Ab deniers que tenha e maney.

Pierre de Bussignac: Sirventes. 

Avec deniers qu'il tienne et manie. 

Quar no pot esser iratz 

Nuls hom lo jorn que'l mania.

Pons de la Garde: Mandat m' es. 

Car ne peut être triste nul homme le jour qu'il la caresse.

Embrass' e baiza e maneya.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Embrasse et baise et caresse.

CAT. ESP. PORT. Manejar. IT. Maneggiare. (chap. Manejá; magrejá, paupá, acarissiá.) 

14. Maniblar, Maneblar, v., mouvoir, agiter, diriger.

No' vuelh s' asemble 

Mos cors ab autr' amor,

Si qu' en manible 

Ni 'n volva 'l cap alhor.

A. Daniel: Quan chai. 

Je ne veux pas que mon coeur s'unisse avec autre amour, de manière qu'il en dirige et en détourne la tête ailleurs.

15. Mantuzar, v., manier, prendre avec la main.

Nuills hom, qu' es trop luxurios, 

A tener auzel non es bos; 

Trop gran mal li fai, si 'l mantuza. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Nul homme, qui est très luxurieux, à tenir oiseau n'est bon; très grand mal lui fait, s'il le manie.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XI.

XI. 

Roc, lo Moñigo, va dixá de admirá y voldre a Quino, lo Manco, cuan se va enterá de que este habíe plorat hasta fartás lo día que se va morí la seua dona. Perque Quino, lo Manco, ademés de la ma, habíe perdut a la seua dona, la Mariuca. Y no siríe perque no lay avisaren. Mes que dingú la Josefa, que estabe enamorada dell, y lay refregabe per los nassos a la mínima oportunidat, y moltes vegades sense esperá la oportunidat.

- Quino, pénsau. Mira que la Mariuca está tíssica perduda.

Quino, lo Manco, se sulfurabe.

- ¿Y a tú qué collóns te importe, si se pot sabé? - díe.

La Josefa tragabe bilis y lo dixáe. Per la nit plorabe, a soles, a la seua alcoba, hasta amerá lo cuixí y se jurabe no torná a intervindre al assunto. Pero en son demá se olvidabe de la seua determinassió. Li agradabe massa Quino, lo Manco, pera abandoná lo campo sense cremá lo radé cartucho. Li agradabe perque ere tot un home: fort, serio y cabal. Fort, sense sé un animal com Paco, lo ferré; serio, sense arribá al esceptissisme, com Pancho, lo Sensedéu, y cabal, sense sé un san, com don José, lo mossen, u ere.
En fin, lo que se diu un home equilibrat, un home que no pecabe ni per exés ni per defecte. Quino, en realidat, no creíe en la tuberculossis. Lo món, pera nell, estabe ple de prims y gorts. Mariuca ere prima, com primes eren doña Lola y doña Irene, les Pestetes y Andrés, lo sabaté. Y ell ere gort, com u ere tamé Cuco, lo factó. Pero assó no volíe di que los atres estigueren doléns y ells sanos. De la Mariuca díen que estabe tíssica desde que va naixe, pero ahí la teníen als seus vintytrés añs, fresca com una flo.

Quino se va arrimá an ella sugestionat mes que enamorat. La seua natural tendensia lo inclinabe a les femelles gordetes, de formes calentes, caigudes per lo seu propi pes, y exuberáns. Concretamen, cap a dones com la Josefa, pretes, denses y apelmassades. Pero Quino, lo Manco, reflexionabe aixina: "A les siudats, los siñorets se casen en les femelles flaques. Algo espessial tindrán les primes cuan los siñorets, que tenen estudis y talento, les busquen aixina". Y se va arrimá a la Mariuca perque ere prima. Als pocs díes, sí que se va encaprichá. Se va enamorá segamen de ella perque teníe la mirada trista y sumissa com un corderet y la pell blavosa y clarejabe com la porcelana. Se van entendre. A la Mariuca li agradabe Quino, lo Manco, perque ere la seua antítessis: massís, vigorós, corpulén y en uns ulls aguts y punchadós com a bisturís.

Quino, lo Manco, va dessidí casás y los veíns se li van fotre damún:
"La Mariuca está delicada". "La Mariuca está dolenta". "La tissis es mala compañía".
Pero Quino, lo Manco, va saltá per damún de tot y un matí relluén de primavera se va presentá a la porta de la iglesia embutit a un traje blau y en un mocadó blang lligat al coll. Don José, lo mossen, que ere un gran san, los va beneí. La Mariuca li va ficá la aliansa al dit anular, de annulus, lo del anell, de la ma zurda, perque Quino, lo Manco, teníe secsionada la ma dreta.

La Josefa, a pesá de tots los intentos, no va pugué amargáli la lluna de mel. La Josefa se va proposá que li pesare tota la vida sobre la consiensia la sombra de la seua desgrassia. Pero no u va conseguí. A la iglesia, a la primera amonestassió, va saltá com una pantera, cridán, mentres corríe cap al altá de san Roc y ficán al san per testigo, que la Mariuca y Quino, lo Manco, no se podíen casá perque ella estabe tíssica. Va ñabé, primé, un revol y, después, un silensio fet de sen silensios, al templo. Pero don José coneixíe milló que ella los impediméns y tot lo dret Canónic.

- Filla - li va di -, la ley del siñó no prohibix als doléns contraure matrimoni. ¿U has entés?

La Josefa, desesperada, se va dixá caure sobre les grades del presbiterio y va escomensá a plorá com una loca, mesánse lo pel y demanán compassió. Tots la compadíen, pero ressultabe inoperán fabricá, en un momén, un atre Quino. Desde los bangs del fondo, aon se assentaben los homens, lo Manco sonreíe tristemen y se donabe cops amistosos en lo muñó a la barbilla. La Pesteta gran, al vore que don José dudabe, sense sabé quín partit pendre, se va adelantá hasta la Josefa y la va traure de la iglesia, agarránla compassivamen per les axiles. (La Pesteta gran va pretendre, después, que don José, lo retó, diguere un atra missa en atensió an ella, ya que entre traure a la Josefa de la iglesia y aténdrela un rato al atrio se li va passá lo Sanctus. Y ella afirmabe que no se podíe quedá sense missa per fé una obra de caridat, y que alló no ere just, ni raonable, ni lógic, ni moral y que se la minjaben per dins los remordiméns y que ere la primera vegada que li passabe alló a la seua vida... A dures penes don José va lográ apassiguála y tornáli la seua inestable pas de consiensia). Después va continuá lo san sacrifissi com si res, pero al domenge siguién no va faltá a missa ni Pancho, lo Sensedéu, que se va colá subreptissiamen al coro, detrás de lo armonio. Y lo que passe. Aquell día, don José va lligí les amonestassións y no va passá res. Al pronunsiá lo mossen lo nom de Quino va eixí un suspiro aufegat del bang que ocupabe la Josefa. Pero res mes. Pancho, lo Sensedéu, va di, al eixí, que la piedat ere inútil, un traste, que an aquell poble no se traíe res en llimpio sén un bon creyén y que, per tan, no tornaríe a patejá la iglesia.

Lo gros va passá durán lo refresco lo día de la boda, cuan dingú pensabe pera res en la Josefa. Que dingú pensare en ella potsé fore lo motiu que la va espentá a cridá la atensió de aquella bárbara manera. De totes maneres va sé alló una fosca y dolorosa contingensia. Lo seu crit se va sentí perfectamen desde lo corral de Quino, lo Manco, aon se reuníen los convidats. Lo crit proveníe del pon y tots van mirá cap al pon. La Josefa, tota despullada, estabe pujada al pretil, de cara al riu, y mirabe la fiera corrén en los ulls fora de les cassoletes. Tot lo que sels va ocurrí a les dones pera evitá la catástrofe va sé cridá, ficá los ulls com a plats, y desmayás. Dos homens van apretá a corre cap an ella, segóns díen pera aguantála, pero les seues dones los van maná agramen tirás cap atrás, perque no volíen que los seues homens veigueren de prop a la Josefa en pilota picada. Entre estes dudes, la Josefa va torná a cridá, va eixecá los brassos, va ficá los ulls en blang y se va aviá a la fosca corrén del Chorro. Van acudí cap allí tots menos los novios. Al poc tems va torná a la taberna lo juez

Quino, lo Manco, li díe en eixe momén a la Mariuca: - Eixa Josefa es una burra.

- Ere...- va corregí lo juez.

Per aixó van sabé la Mariuca y Quino, lo Manco, que la Josefa se habíe matat.

Pera enterrála al sementeriet apegat a la iglesia van ñabé los seus mes y menos, pos don José no se aveníe a donáli entrada al fossá a una suissida y no u va consentí sense antes consultáli al ordinari. Al final van arribá notíssies de la siudat y tot se va arreglá, pos, per lo vist, la Josefa se habíe suissidat en un estat de enajenassió mental transitori.

Pero ni la sombra de la Josefa va valé pera avinagrá les mels de Quino al seu viache de bodes. Los novios van passá una semana a la siudat y de tornada li va faltá tems a la Mariuca pera anunsiá als cuatre vens que estabe preñada.

- ¿Tan pronte? - li va preguntá la Chata, que no se explicabe cóm unes dones se quedaben preñades gitanse una nit en un home y datres no, encara que se gitaren en un home totes les nits de la seua vida.

- Míratela esta. ¿Qué té la cosa de particulá? - va di la Mariuca.

Y la Chata va mastegá una palabrota per dins.

Lo prossés de gestasió de la criatura no va sé normal. Tal com se li abultabe la pancha a la Mariuca se li afilabe la cara de una manera alarmán. Les dones van escomensá a murmurá que la chica no aguantaríe lo parto. Lo parto sí quel va aguantá, pero se va quedá al sobreparto. Va morí tíssica a la semana y mija de criá y va sé als sing mesos justos de suissidás la Josefa. Les comares del poble van escomensá a explicás entonses la pressa de la Mariuca per a pregoná lo seu estat, encara abáns de apeás del tren que la va portá de la siudat. Quino, lo Manco, segóns díen, va passá la nit sol, plorán jun al cadáver, en la chiqueta ressién naixcuda als brassos y acarissián tímidamen, en lo retortigat muñó, la inerte melena rubia de la morta.
La Pesteta gran, al enterássen de la desgrassia, va fé este comentari:

- Aixó es un cástic de Deu per habés minjat lo cocido abáns de les dotse.

Se referíe a lo del naiximén prematuro, pero l´ama de don Antonino, lo marqués, teníe raó al comentá que seguramen no ere alló un cástic de Deu, ya que la Irene, la Pesteta menuda, se habíe minjat no sol lo cocido, sino lo caldo tamé abáns de les dotse, y no li habíe passat res. En aquella época, Daniel, lo Mussol, sol teníe dos añs, y cuatre Roc, lo Moñigo. Sing añs después van escomensá a visitá a Quino de tornada del bañ a la Badina del Inglés, o de peixcá cangrejos o madrilles. Lo Manco ere tot generosidat y los donabe una tassada de sidra de barril per una perra chica. Ya entonses la tasca de Quino anabe de capa caiguda. Lo Manco tornabe les lletres sense pagá y los proveedós li negaben la mercansía. Gerardo, lo Indiano, lo va afiansá varies vegades, pero com no vée en Quino cap propósit de enmendás, passats uns mesos lo va abandoná a la seua sort. Y Quino, lo Manco, va escomensá a aná de tomb en tomb, de mal a pijó. Assó sí, ell no perdíe les ganes de charrá y continuabe regalán lo poc que li quedabe.
Roc, lo Moñigo, Germán, lo Tiñós, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás en ell al bang de pedra de la carretera. A Quino, lo Manco, li agradabe charrá en los chiquets mes que en los grans, potsé perque ell, a fí de cuentes, no ere mes que un chiquet gran tamé.
A vegades, al llarg de la conversa, ixíe lo nom de la Mariuca, y en ell lo record, y a Quino, lo Manco, se li ameraben los ulls y, pera dissimulá la emossió, se pegabe cops en lo muñó a la barbilla. En estos casos, Roc, lo Moñigo, que ere enemic de llágrimes y de sentimentalismes, se eixecabe y coláe sense di res, emportánse als dos amics cusits als pantalóns. Quino, lo Manco, los mirabe tot parat, sense entendre may lo motiu que impulsabe als sagals pera marchá tan de repén de la seua vora, sense doná cap raó.

Quino, lo Manco, may se va vanagloriá en los tres menuts de que una dona se haguere matat despullada per nell. Ni va aludí an aquella contingensia de la seua vida. Si Daniel, lo Mussol, y los seus amics sabíen que la Josefa se habíe aviát en pilota al Chorro desde lo pon, ere per Paco, lo ferré, que no dissimulabe que li habíe agradat aquella dona y que si ella haguere volgut, siríe, an estes altures, la segona mare de Roc, lo Moñigo. Pero si ella va preferí la mort que lo seu enorme pitral y lo seu pel roch y risat, que se u minjare en lo seu pa. Lo que mes despertabe la curiossidat dels tres amics als tems cuan a la taberna de Quino se despachabe una tassada de sidra de barril per sing séntims, ere sabé la causa per la que al Manco li faltabe una ma. Constituíe la raó una historia sensilla que lo Manco contabe en sensillés.

- Va sé mon germá, ¿sabéu? - díe -. Fée lleña. Als concursos guañabe sempre lo primé premio. Partíe un trong gros en pocs minuts, antes que dingú. Ell volíe sé boxejadó.

La vocassió de son germá de Quino, lo Manco, aumentabe la tentassió dels sagals. Quino prosseguíe:

- Claro que aixó no va passá aquí. Va sé a Vizcaya fa quinse añs. No está lluñ Vizcaya¿sabéu? mes allá de estos montes - y siñalabe la punta fosca, empenachada de broma, del Pic Rando. A Vizcaya tots los homens volen sé forts y mols u són. Mon germá ere lo mes fort del poble, per assó volíe sé boxejadó; perque los guañabe a tots. Un día, me va di: "Quino, aguántam este trong, que vach a partíl en cuatre destralades". Aixó me u demanabe assobín, encara que may partiguere los trongs en cuatre asclades. Assó ere un di. Aquell día lay vach aguantá firme, pero al momén de descarregá lo cop, yo vach adelantá la ma pera féli una advertensia y ¡zas! - les tres caretes infantils expresaben, an aquell momén, un mateix nivell emossional. Quino, lo Manco, se mirabe cariñosamen lo muñó y sonreíe -: La ma va saltá a cuatre metros de distansia, com un ascla 

- continuabe -. Y cuan yo mateix vach aná a replegála, encara estabe calenta y los dits se retortigaben sols, nerviosamen, com la coa de una sargantana.

Lo Moñigo tremolabe al preguntáli:

- ¿Te... te importe amostrám de prop lo muñó, Manco?

Quino adelantabe lo bras, sonrién:

- Al contrari - díe.

Los tres chiquets, animats per la amable consessió del Manco, miraben y remiraben la incompleta extremidat, lo sobaben, ficaben les ungles brutes per les bades de la carn, se féen la un al atre indicassións y, al remat, dixaben lo muñó sobre la taula de pedra com si se tratare de un objecte ya inútil.

La Mariuca, la chiqueta, se va criá en lleit de cabra y lo mateix Quino li va prepará los biberóns hasta que va cumplí un añet. Cuan la yaya materna li va insinuá una vegada que ella podíe fes cárrec de la chiqueta, Quino, lo Manco, su va pendre tan a pit y se va enfadá tan que ell y la seua sogra ya no van torná a dirigís la paraula. Al poble asseguraben que Quino li habíe prometut a la difunta no dixá la criatura en mans de atre, encara que tinguere que criála en los propis pits. Aixó li pareixíe a Daniel, lo Mussol, una evidén exagerassió. A la Mariuca-uca, com la cridaben al poble pera indicá que ere una consecuensia de la Mariuca morta, la volíen tots menos Daniel, lo Mussol.
Ere una chiqueta de ulls blaus, en lo cabell dorat y la part alta de la cara pleneta de peques. Daniel, lo Mussol, va coneixe a la chiqueta mol pronte, tan, que lo primé record della se perdíe a la seua memoria. Después sí, recordabe a la Mariuca-uca, encara una coseta de cuatre añs, rondán los díes de festa per la vora de la formachería. La chiqueta despertabe en la mare de Daniel, lo Mussol, lo instín de la maternidat prematuramen trencada. Ella dessichabe una chiqueta, encara que haguere tingut la careta plena de peques com la Mariuca-uca. Pero assó ya no podríe sé. Don Ricardo, lo meche, li va di que después del aborto li habíe quedat lo ventre sec. Lo seu ventre, pos, se fée vell sense esperanses. De aquí que sa mare de Daniel, lo Mussol, sentiguere cap a la menuda huérfana una inclinassió casi maternal. Si la veíe pindongueján per les inmediassións de la formachería, la cridáe y la assentabe a la taula.

- Mariuca-uca, filla - díe, acarissiánla -, voldrás una mica de collada, ¿verdat?

La chiqueta assentíe. Sa mare del Mussol la ateníe solíssita.

- Menuda, ¿tens prou sucre? ¿Te agrade?

Tornabe a assentí la chiqueta, sense parlá. Al acabás la dolsaina, sa mare de Daniel se interessabe per los pormenors doméstics de la casa de Quino:

- Mariuca-uca, filla, ¿quí te rente la roba?

La chiqueta sonreíe: - Lo pare.

- ¿Y quí te fa lo minjá?

- Lo pare.

- ¿Y quí te pentine les trenes?

- Lo pare.

- ¿Y quí te rente la cara y les orelles?

- Dingú.

Sa mare de Daniel, lo Mussol, sentíe llástima de ella. Se eixecabe, ficáe aigua a una grela y li rentabe les orelles a la Mariuca-uca y, después, li pentinabe en cuidadet les trenes. Mentres fée esta operassió musitabe com una letanía: "Pobra chiqueta, pobra chiqueta, pobra chiqueta..." y, al acabá, díe pegánli una surreta al culet:

- Bueno, filla, aixina estás mes curioseta.

La chiqueta sonreíe débilmen y entonses sa mare de Daniel, lo Mussol, la agarrabe als brassos y la besabe moltes vegades, frenéticamen. Podríe sé que per naixó a Daniel, lo Mussol, este cariño de sa mare cap a la Mariuca-uca li faiguere que no fore san de la seua devossió. Pero no; lo que enfadabe a Daniel, lo Mussol, ere que la menuda Uca vullguere embutí lo nas a totes les salses y intervindre activamen en assuntos impropis de una dona y que no li tocaben. Sert es que la Mariuca-uca disfrutabe de una envejable libertat, una libertat una mica assalvachada, pero la Mariuca-uca ere una dona, y una dona no pot fé lo mateix que ells féen ni tampoc ells parlá de "aixó" dabán della. No haguere sigut delicat ni oportú. Per lo demés, que sa mare la vullguere y la convidare a collada los domenges y díes de festa, no li donabe ni fred ni caló. Li molestabe la insessán mirada de la Mariuca-uca a la seua cara, lo seu afán per a interseptá totes les contingensies y eventualidats de la seua vida.

- Mussol, ¿Aón anirás avui?

- Al dimoni. ¿Vols vindre?

- Sí - afirmabe la chiqueta, sense pensá lo que díe.

Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, sen enríen y lo puncháen, diénli que la Uca-uca estabe enamorada dell. Un día, Daniel, lo Mussol, pera desfés de la chiqueta, li va doná una moneda y li va di: - Uca-uca, tin aixó y vésten a la farmassia a pesám.

Ells sen van aná al monte y, al torná, ya de nit, la Mariuca-uca los aguardabe en passiensia, assentada a la porta de la formachería. Se va eixecá al vórels, se va arrimá a Daniel y li va torná la moneda.

- Mussol - va di -, diu lo boticari que pera pesát hi has de aná tú.

Los tres amics sen enríen mol y ella los mirabe en los seus intensos ulls blaus, probablemen sense enténdrels. Uca-uca, a vegades, habíe de fotre ma a tota la seua astussia pera pugué aná aon lo Mussol. Una tarde, se van trobá los dos sols a la carretera.

- Mussol - va di la chiqueta -. Sé aón ña un niu de muixóns negres en polls emplomats.

- Dísme aón está - va di ell.

- Vine en mí y tel enseño - va di ella.

Y, eixa vegada, sen va aná en la Uca-uca. La chiqueta no li traíe l´ull de damún en tot lo camí. Entonses sol teníe nou añs. Daniel, lo Mussol, va sentí la impresió de les seues nines a la carn, com si li escarbaren en un punchó.

- Uca-uca, ¿per qué dimonis me mires aixina? - va preguntá.

Ella se va avergoñí, pero no va apartá la mirada.

- Me agrade mirát - va di.

- No me miros, ¿sens?

Pero la chiqueta o nol va sentí o li va fé un cas com un cabás.

- Te hay dit que no me miros, ¿no me has sentit? - va insistí ell.

Entonses ella va acachá los ulls.

- Mussol - va di -. ¿Es verdat que te agrade la Mica?

Daniel, lo Mussol, se va ficá colorat. Va dudá un momén, notán com un extrañ bambolleo al cap. Ignorabe si en estos casos se teníe que enfadá o si, per lo contrari, teníe que sonriure. Pero la sang continuabe acumulánseli al cap y, pera abreviá, se va indigná.
Va dissimulá, fén vore que li costabe saltá la valla de un prat.

- A tú no te importe si me agrade la Mica o no - va di.

Uca-uca va insinuá débilmen:

- Es mes gran que tú; te porte deu añs.

Se van enfurruscá. Lo Mussol la va dixá sola a un prat y ell sen va entorná cap al poble sense enrecordássen mes del niu. Pero en tota la nit no va pugué olvidá les paraules de Mariuca-uca. Al gitás va sentí una rara sensassió. Sin embargo, se va dominá. Ya al llit, va recordá que lo ferré li contabe moltes vegades la historia de la Pesteta menuda y don Dimas y sempre escomensabe aixina: "lo carnús ere quinse añs mes jove que la Pesteta...". Va sonriure Daniel, lo Mussol, a la oscurina. Va pensá que la historia podríe repetís y se va adormí arrullat per la sensassió de que lo voltaben los efluvios de una plássida y extraña felissidat.