Mostrando las entradas para la consulta guapo ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta guapo ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 3 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

Masetto de Lamporecchio se fa lo mut y entre com jardiné a un convén de monges, que competíxen en gitás en ell.

Hermossíssimes Siñores, bastáns homes y dones ñan que són tan burros com per a créures que cuan a una jove se li fiquen al cap les toques blanques y damún dels muscles se li avíe la cogulla negra, díxe de sé dona y ya no sentíx la cridada de la carn, com si se la haguere convertit en pedra al féla monja; y si per cassualidat algo sénten contra eixa creénsia seua, tan se enfaden com si se haguere cometut un grandíssim y criminal pecat contra natura, no pensán ni tenínse en considerassió an elles mateixes, a qui la plena libertat de fé lo que vullguen no pot sassiá, ni tampoc al gran podé de la soledat y lo tíndre tems. Y ñan encara mols que se creuen que la cavegueta, la pala y los bons minjás y les incomodidats trauen del tot als llauradós la ganeta de cardá y los fan amples de inteligénsia y espabil. Pero cuán engañats están los que aixina creuen tos u demostraré en una historieta.

An esta comarca nostra ñabíe y encara ña un convén de nones, mol famós per la seua santidat, que no nombraré per a no disminuí gens la seua fama; allí, no fa mol tems, ñabén entonses sol vuit monges y una abadesa, y totes joves, y un bon homenet jardiné de un vergéseu que, no contentánse en lo jornal, demanán la cuenta al mayordomo de les monges, a Lamporecchio, de aon ere, sen va entorná. Allí, entre los demés que alegremen lo van ressibí, ñabíe un jove llauradó fort y valén, y per a sé villano guapo de cara, de nom Masetto, y li va preguntá al jardiné aón habíe estat tan tems. Lo bon home, que se díe Nuto, lay va di, y Masetto li va preguntá qué fée al monasteri. A lo que Nuto va contestá:

- Yo traballaba a un jardí mol hermós y gran, y ademés de aixó, anaba alguna vegada al bosque a per lleña, portaba aigua y féa atres servíssis; pero les Siñores me donaben tan poc jornal que apenes podía pagám les sabates. Y ademés de aixó, són totes joves y pareix que tenen lo dimoni a dins, aixina, cuan yo traballaba alguna vegada al hort, una diebe: «Fica aixó aquí», y l’atra: «Fica astí alló» y un atra me preníe la eixadella de la má y diebe: «Aixó no está be»; y me fée tanta rabia que dixaba la faena y men anaba del hort, aixina que, entre una cosa y l’atra, no vach volé estáy mes y hay tornat. Y me va demaná lo seu mayordomo, cuan men vach aná, que si tenía an algú a má que puguere fé la meua faena, que lo enviara, y lay vach prometre, pero aixina li guardo Déu los riñóns que ni buscaré ni li enviaré a dingú.
A Masetto, sentín les paraules de Nuto, li va vindre al ánimo un dessich tan gran de está en estes monges que se derretíe veén per les paraules de Nuto que podríe conseguí algo del que volíe. Y considerán que no u conseguiríe si li diebe algo a Nuto, li va di:

- ¡Ah, qué be has fet de torná! ¿Qué es un home entre dones? Milló estaríe en diables: de sat vegades, sis no saben lo que elles mateixes volen.

Pero después, acabada la conversa, Masetto va escomensá a pensá quin camí empendríe per a pugué está en elles; y com sabíe fé be les faenes que Nuto fée, no va tindre temó de pédre este treball per aixó, pero se pensabe que no siríe admitit perque ere massa jove y guapo. Pel que, donánli voltes, va pensá:
«Lo puesto está bastán llun de aquí y dingú me coneix allí, si sé fé vore que soc mut, segú que me admitirán».
Y en aquell pensamén, sense dili a dingú aón anabe, com un home pobre sen va aná al convén. Una vegada allí, va entrá a dins y va trobá al mayordomo al pati, a qui, fénli gestos com fan los muts, li va explicá que demanabe de minjá per amor de Déu y que ell, si lo nessessitabe, li asclaríe la lleña. Lo mayordomo li va doná de minjá de bona gana, y después lo va ficá dabán de uns trongs que Nuto no habíe pogut asclá, pero éste, que ere mol mes fort, en un momén los va estronchiná.

Lo mayordomo, que nessessitabe aná al bosque, lo va portá en ell y allí li va fé tallá lleña; después, ficánli lo burret dabán, per señes li va doná a enténdre que lo portare al convén. Ell u va fé mol be, y lo mayordomo, fénlo fé sertes faenes, mes díes va volé tíndrel. Un de estos díes la abadesa lo va vore, y li va preguntá al mayordomo quí ere. Este va di:
- Siñora, es un pobre home sort y mut (sordomut), que va vindre fa uns díes a per limosna, aixina que li hay fet un favor y tamé li hay fet fé bastantes coses que mos féen falta. Si sapiguere llaurá un hort y vullguere quedás, crec que estaríem ben servits, perque ell u nessessite y está fort y se podríe fé de ell lo que se vullguere; y ademés de aixó no tindríeu que preocupatos de que gastare bromes a les vostres joves.

A lo que va di la abadesa:

- Per Déu que dius la verdat: entérat de si sap llaurá y procura retíndrel; dónali un parell de albarques, algún tabardo vell, y dónali be de minjá. Lo mayordomo va di que u faríe.

Masetto no estabe mol lluñ, y fen vore que agranáe lo pati, sentíe totes estes paraules y se diebe:

«Si me fiquéu ahí dins, tos llauraré lo hortet tan be com may tos se ha llaurat.»
Habén vist lo mayordomo que sabíe llaurá mol be y preguntánli per señes si volíe quedás allí, y éste per señes contestán que faríe lo que ell vullguere, habénlo admitit, li va maná que llaurare lo hort y li va enseñá lo que teníe que fé; después sen va aná a datres assuntos del monasteri y lo va dixá. Ell, llaurán un día detrás de l´atre, les monges van escomensá a marejál y a ficál en cansóns, com moltes vegades passe que datres fan als muts, y li díen les paraules mes roínes del món creén que ell no les sentíe; y la abadesa, que potsé creíe que ell teníe tanta poca coa com veu y oít, de alló poc o gens se preocupabe. Pero va passá que habén traballat un día mol y están descansán, dos monges que caminaben pel jardí se van arrimá aon estabe, y van escomensá a mirál mentres ell fee vore que dormíe. Pel que una de elles, que ere algo mes dessidida, li va di a l’atra:

- Si me hagueres de guardá lo secreto te diría un pensamén que hay tingut moltes vegades, que potsé a tú tamé podríe agradát.
L’atra va contestá:
- Parla en confiansa, que no lay diré may a dingú.

Entonses la mes valenta va escomensá:

- No sé si has pensat lo estrictamen que vivím y que aquí may ha entrat un home mes que lo mayordomo, que es agüelo, y este mut. Y moltes vegades hay sentit di a moltes dones que han vingut a vóremos que totes les dolsaines del món són una broma comparades en la dolsó de ajuntás la dona al home. Pel que moltes vegades me han entrat ganes, y ya que en datre no puc, u probaría en este mut si es verdat, y éste es lo mes indicat del món per an aixó perque, encara que vullguere, no u podríe ni sabríe contáu; ya veus que es un mosso tontot, mes creixcut de cames que de juissi. En gust escoltaré qué te pareix aixó.

- ¡Ay! - va di l’atra- , ¿qué dius? ¿No saps que ham prometut la nostra virginidat a Déu?

- ¡Oh! - va di ella- , ¡cuántes coses se li prometixen tots los díes y no sen cumplix cap! ¡Si lay ham prometut, que sigue un atra o atres les que cumplíxquen la promesa!

A lo que la germana va di:

- Y si mos quedárem preñades, ¿qué passaríe?
Entonses aquella va di:

- Escomenses pensán en lo mal abáns de que te arribo; si passare, entonses ya hi pensarém: podríen fes mil coses de manera que may se sápigue, sempre que natros mateixes no u charrém. Esta, sentín aixó, tenín encara mes ganes que l’atra de probá cóm ere l'home, va di:

- Pos be, ¿qué farém?

- Veus que pronte sirá nona(la hora novena), les tres de la tarde; crec que les atres monges están dormín menos natros; mirém pel hort a vore si ña algú, y si no ña dingú, ¿qué farém mes que agarrál de la má y portál a la barraqueta aon se amague cuan plou, y allí una se quede a dins en ell y l’atra fa guardia? Es tan saboquet que se acomodará a lo que volém.
Masetto escoltabe tot este raonamén, y disposat a obeí, no esperabe mes que vinguéren a agarrál. Elles, mirán be per tot arreu y veén que desde cap puesto podíen sé enchampades, arrimánse la que habíe escomensat la conversa a Masetto, lo va despertá y ell se va ficá de peu; ella en gestos afalagadós lo va agarrá de la má, y ell pegán unes carcañades de tontet, lo va portá a la barraca, aon Masetto, sense fes mol rogá va fé lo que ella volíe. Ella, habén obtingut lo que volíe, li va dixá lo puesto a l’atra, y Masetto, sempre fen vore que ere un saboc, fée lo que elles volíen; pel que abáns de anássen de allí, mes de una vegada va volé cada una probá cóm cabalgabe lo mut, y después, parlán entre elles moltes vegades, díen que en verdat alló ere tan dols com habíen sentit, inclús mes y tot, y buscán los moméns conveniéns, en lo mut anaben a jugá.
Va passá un día que una germana seua, desde una finestra de la seua alcobeta sen va doná cuenta del tejemaneje y lo va amostrá a unes atres dos;
primé van pensá en acusáles a la abadesa, pero después, cambián de paréixe y ficades de acuerdo en les dos primeres, se van ajuntá per a tombás a Masetto, y an estes se van sumá les atres tres que sen van aná enterán.

Al final, la abadesa, que encara no sen habíe donat cuenta de estes coses, passeján un día sola pel jardí, sén gran la calina, se va trobá a Masetto (que en poca faena ya se cansabe durán lo día per massa cabalgá) que se habíe adormit tombat a la sombra de un armelé, y habénli eixecat les robes lo airet que bufáe, estabe en tot al descubert. Veén aixó la abadesa y trobánse sola, va caure a la mateixa gana que les seues mongetes, y despertán a Masetto, a la seua alcoba sel va emportá, aon uns cuans díes, en grans queixes de les monges perque lo jardiné no veníe a llaurá lo hortet, lo va tindre, probán y tornán a probá aquella dolsó que abáns solíe censurá a les atres. Al final, enviánlo a la habitassió de ell y requerínlo en molta frecuénsia, no podén Masetto satisfé a tantes, va pensá que de fes lo mut podríe víndreli un gran mal si durabe mes tems; y per naixó una nit, están en la abadesa, va escomensá a di:

- Siñora, hay sentit que un gall pot en deu gallines, pero que deu homes ben just poden contentá a una dona, y yo ting que cumplí en nou, per res del món podré aguantáu, ya no puc fé ni poc ni mol; y per naixó, o me dixéu anámen en Déu o li trobéu un arreglo an aixó.

La Siñora, sentín parlá an este a qui teníe per mut, se va esbarrá, y va di:

- ¿Qué es aixó? creía que eres mut.

- Siñora - va di Masetto -, sí que u era pero no de naiximén, sino per una enfermedat que me va dixá mut, y per primera vegada esta nit séntigo que me torne la veu, pel que alabo a Déu tot lo que puc.

La Siñora su va creure y li va preguntá qué volíe di alló de que a nou teníe que serví. Masetto li va di lo que passabe, lo que sentín la abadesa, sen va doná cuenta de que no ñabíe cap monja que no fore mol mes sabia que ella; pel que, sense dixá anássen a Masetto, se va disposá a arribá en les seues monges a un acuerdo en estos assuntos, per a que per culpa de lo que passáe en Masetto no fore criticat lo convén.

Aquells díes va morí lo mayordomo, y de común acuerdo, fénse manifest lo que a esquenes de totes se habíe estat fen, van fé creure a la gen de la roglada que grássies a les orassións y los mérits del san al que estabe dedicat lo convén, a Masetto, que habíe sigut mut mol tems, li habíe tornat la veu, y lo van fé mayordomo; y de tal manera se van repartí les faenes que ell va pugué aguantáu. Y en elles bastáns monaguillos va engendrá pero en tanta discressió que res se va sabé hasta después de la mort de la abadesa, sén ya Masetto agüelo y volén torná ric a casa seua.

Aixina, pos, Masetto, vell, pare y ric, sense tindre la faenada de alimentá als seus fills ni pagá los seus gastos, grássies al seu espabil, al poble de aon habíe eixit sense res, va torná, afirmán que aixina tratabe Cristo a qui li ficabe los cuernos damún de la corona.

SEGONA

lunes, 11 de junio de 2018

PAC, M-P (Pedro Arnal Cavero)

[mallar]. V. mallo.

mallo, mallar. Martillo grande en las herrerías. / lo mall, los malls /

Mallar. Martillar, golpear con cualquier objeto duro y pesado.
En geografía física, la roca vertical muy alta.
Los Mallos de Alquézar, de piedra caliza, tienen más de 70 m de altura; los Mallos de Riglos tienen otra geología más compleja 26.

[malmetedor]. V. malmetíu. / malmetedó : que dixe malmetre les coses, fés malbé.


malmetíu, malmetedor. La cosa echada a perder; la persona que tira, que dilapida, que desaprovecha las cosas, que no las cuida ni trata con esmero.

manchanza. Piojos (Fulano lleva manchanza). Usan la palabra todos los que creen más elegante y fina la sustitución de piojos por ella, no se refiere a ninguna otra clase de insectos parásitos del hombre sucio.

mandil. tela grande, fuerte, burda, de cáñamo, más ancha que las sábanas y que tiene empleo constante en las casas de labradores, para coger olivas, llevar paja, maíz, mies, etc. Aquí no se emplea la palabra para indicar delantal. / borrassa

mantudo, mantuda. Enfermizo, tristón, pensativo, preocupado. Se aplica, sobre todo, a los pollos y gallinas enfermos. No tiene aquí la significación de ‘friolero’ que señala el Sr. Borao. / manta, portá una manta /

mardano. El macho semental en el ganado de cerda. / mardá de les ovelles, borrego /

marguinazo. Margen, límites de una faja, cuatrón o demba, lleno de zarzas, arbustos, árboles, que hacen de seto vivo; margen alta, vestida, muy inclinada. / marge, margi

marinetas. Especie de calzoncillo blanco, de muletón o tela recia, que se lleva debajo del calzón en el traje montañés de hombre, de baturro, como dice la gente de ciudad. Va atado, atadas, mejor, por debajo de las rodillas, sujetando también las calcillas de estambre.

mascara. Mancha, tiznadura de hollín, de carbón, del fondo de sartenes, calderos, ollas, etc. / portes una mascara, t'has mascarat, yo me mascaro, tú te mascares, ell se mascare, mos mascarem, tos mascaréu, se mascaren; Mascaró

Próspero de Bofarull y Mascaró

masito. El cordero grande, gordo, casi carnero.

[matacabras]. V. toscón.

maticals. Matorrales, sobre todo de arbustos de poco porte.

matrazo. Grandes piezas, troncos de grandes árboles dispuestos para enormes prensas de los tornos antiguos o molinos de aceite. Constituyen una gran máquina simple, una enorme palanca de primer género.


melampo. Melón en grado superlativo; inocentón; torpe, inconveniente en hablar; engreído.


melico. Ombligo. / melic, melics


melitroncha, melitroncho. La mujer descuidada, simple, desgarbada. Se usa rara vez en masculino y nunca en plural.


menancio. Simple, atrevido, osado en hablar, en pedir o decir alguna inconveniencia.

26. Se ha respetado el orden en el que Arnal presenta los datos relativos a mallo y mallar, a pesar de que resulta poco claro; el verbo y su definición estarían mejor tratados de manera independiente.
mialca. Yerba de gran y profunda raíz, que es plaga y daño en los sembrados,

mielga. / melca

mica. Nada, miaja, cosa. / una mica, un poc, un poquet, una miqueta

[michino, michina]. V. llamar a animales. / mixino : gat, mixinos : gats /

mielsa, mielsudo, mielsuda. Cachaza; cachazudo, cachazuda, el que no se apura ni tiene prisa por nada ni por nadie, calmudo.

[mielsudo, -a]. V. mielsa.

mindán. El hombre cachazudo, descuidado, desaseado, sanchopancesco... decidor de inconveniencias y de atrevimientos. Solo se usa en masculino, rara vez en plural.

mingala. Ocasión propicia (güena mingala t’has dejáu perder, ¿no has teníu mingala mejor que ahora?). Buena suerte; tener fortuna inesperada.

misache. Mozo, joven, hombre no viejo. Casi siempre se usa en sentido elogioso: ye un güen misache; ye un misache muy trebajador; si te casas con él, güen misache te llevas.

mistura. Centeno. No tiene otro significado; se aplica la palabra a la mies, al grano y a la planta. En algunos sitios, mezcla de trigo y centeno. Arre, burro, no te pares, / que aquí no venden centeno, / porque a mistura que cogen / la fan en pan de moreno (cantar popular). / mixture inglés, mezcla, mescla

ANC. CAT. Messes. ESP. Mies. PORT. IT. Messe. (chap. Mies : sembrat, sembrats. Cullita de gra.)

mojón. Porción de pan con chocolate hecho; pan mojado, envuelto con chocolate semilíquido o pastoso. / cómete un mojón, moced

molimento. Monumento de Semana Santa en las iglesias. A parar, a’sparar o molimento, a poner, a quitar el monumento.

[monina, quirrina]. V. llamar a animales. Cabra.

monita. Hablar con gran facilidad y desparpajo; envolver a uno en razones y palabrería. Es, pues, distinto el significado que el que indica la Academia.

moregón, moregona. Adusto, enfadado, mala cara, poco hablador, muy serio, no comunicativo...

Artur Quintana i Font; moregón, adusto, enfadado, mala cara, poco hablador, muy serio, no comunicativo

morgallo, morgalloso, morgallosa. Moco, mucosidad; mocoso, mocosa, que lleva moco.
Mocoso significa también pequeño, el joven, el mozalbete que quiere hombrear.
[morgalloso, morgallosa]. V. morgallo.

morguero. Lo que está muy sucio: pañuelo, traje, camisa, cara, pies, etc. Se refiere a ropas y a personas. / que lleva mugre /

morralleras. Los labios en que haya huellas, señales inequívocas de haber bebido vino. / morrera, morreres, de morro, morros tacats pel vi /

morriar a boira. Se dice que ya morrea a boira cuando la niebla empieza a subir por las riberas y por los llanos. / dorondón, niebla, boira, broma

mosquera. Sitio fresco; sombra en verano; sombra de un árbol frondoso. Se dice os machos ya s’en van ta mosquera, es decir, ya corren, ya marchan a la cuadra. / fresquera, fresca, fresqueta /

muergo. Planta parásita del trigo; mala yerba; tizón. / no es el muérdago , besque o vesque, visc o bisc /

[muertas]. V. panseñas.

muir. Ordeñar. / muñí /

nafra, nafrera. Herida más extensa que profunda. / tamé ñafra /
[nafrera]. V. nafra.

navesar. Pasar, correr, andar deprisa y a lo lejos del observador. Mialo por ande navesa ya, míralo por dónde va ya.

ne. Tráimene, dámene, dílene...

o, a, os, as. El, la, los, las. O carro, el carro; a brenda, la merienda; os críos, los niños; as zagalas, las niñas.

pacino. Terreno que mira al norte, sin sol en invierno; umbría. /  y dijo mi muger : me voy a tumbar al pacino / y se va tombá a Al Pacino /

me voy a tumbar al pacino / y se va tombá a Al Pacino /


paco. Margen (marguinazo), lindero de un campo, terreno en flanco con muchos arbustos y árboles, sobre todo robles, orientado al norte y, por tanto, con poco o nada de sol (pacino) en invierno.

pajuzo. Paja muy menuda, gualva que se moja, o se deja mojar para que se convierta en estiércol. / pallús /

palluza. Especie de cesto o canasto hecho con paja y mimbres para guardar el pan del día. Se suele tener en un extremo de las cadieras o bancos de las grandes cocinas de las casas fuertes montañesas, sobre todo en las que hay criados, jornaleros y pastores. A iche no le cogerán o pan d’a palluza, que es listo, vivo, previsor.

[pansas]. V. panseñas. / pansa, panses, raím sec /

panseñas. Olivas, aceitunas escaldadas, adobadas después de secas y muertas con sal, aceite y cenojo; olivas pansas. / olives maurades, pansides /

papís. Tonto, pazguato, bobalicón.

[par]. V. ta par d’astí, ta par d’allí.

parreta, figuera 27. Voltereta, cabriola.

pastura. Pienso cocido para los animales, generalmente para los cerdos; verduras, calabaza, patatas, mondaduras, remolacha, salvado, etc.

patantón, patantonizo. Simplón, patán (despectivo).


patantoniar, patantonizo 28. Hacer el tonto, el ineducado, el pesado, el inoportuno. El que interviene en conversaciones sin ser llamado; el desocupado, holgazán y atrevido.


27. Así consta en el Vocabulario y en Refranes. Puede tratarse de dos palabras, parreta y figuera, que el autor considera sinónimas. Apenas hay en los repertorios aragoneses datos de estas voces con la acepción aquí propuesta, aparte de las tomadas de Arnal Cavero; como locución (parreta figuera) se incluye en el diccionario de Andolz (s. v. parreta), con unas localizaciones en el Somontano de Huesca; sin embargo, los datos ofrecidos tanto para las palabras aisladas como para dicha locución son anómalos ya que en la traducción inversa aporta (s. v. cabriola), figuera (como tomada de Ballarín), parreta (en Alquézar) y parreta, figuera (en el Somontano de Huesca) y, por otro lado (s. v. voltereta) propone parreta-figuera (también de Ballarín; aunque en la primera edición, la de 1977, la situaba en el Somontano de Huesca) y parreta (en Alquézar); debe indicarse que en el Vocabulario de Benasque de Ballarín, al que remite, no constan dichas voces con el significado propuesto.

28. En Refranes elimina el adjetivo de esta entrada pero mantiene sin cambios la definición.

[patantonizo]. V. patantón y patantoniar.

patusca, a la. Juego con monedas o con almendras. El que tira con más tino y maestría suele llevarse la mayor ganancia.

[pech]. V. peches.
peches. Peces. Pech. Pez.

pened, peted. Piececito, diminutivo de pie; pie de niño. / peuet, pevet, peuets, pevets /

[pensamiento pensáu, ni]. V. ¡vágale!

perbullir. Empezar a hervir una cosa; hervir poco una cosa cualquiera.
petar. Está que peta, está muy gorda. / le dije a mi muger que estaba gorda

petar. No me peta, no me da la gana, no quiero.

[peted]. V. pened.

pial. Peal. / pial a Valjunquera : pel, pials : pels /

pialeta. Calcetín burdo, de cáñamo, lino o lana muy gruesa que se pone sobre la calcilla para que la abarca (y galocha de los pastores) sujete mejor el pie sin peligro de recibir daño por tierra, piedras, pinchos, etc.

pialuco. Especie de calcetín burdo, recio, fuerte, para llevar las albarcas mejor, o las galochas.

picar. Cavar. Tiene, además, la significación genérica que da la Academia. Aquí nadie sabe qué es cavar, aquí se pica, pero no se cava. / picá en un pic, pics; cavá en una cavegueta /


[picha]. V. pichar.

pichar, picháus. Orinar; orines. O vino está como picháu, es decir, caliente. / lo vi está com los pixats o pichats /

Picha, picheta. Miembro viril. / sigala, sigales, etc. /

[picháus]. V. pichar.

pichela. Jarro para vino de algo más de un litro. / pichella de aigua /

[picheta]. V. pichar.

piconero, piconera. El niño o la niña que pega fuertemente a otros niños; la persona mayor, especialmente mujer, que zahiere, molesta, compite, acusa y echa en cara, con ingenio e intención y oportunidad, ideas, frases y palabras en defensa propia y en ofensa y crítica de su interlocutor.

picueta. Viruela; huellas en la cara de haber tenido esa enfermedad.
/ pigota /


pigo. Calcetines, hilaturas de algodón con fibras blancas, negras y color crema 
(de color pigo). Se llama también gazpiáu.

pincho. Guapo mozo, bien vestido, presumido, matón, jactancioso. Va pincho, es un pincho.

Marcel Pena, Markel Bringuè; pincho. Guapo mozo, bien vestido, presumido, matón, jactancioso. Va pincho, es un pincho.

pingued, cazar a. Poner una hormiga con alas (alaiga 29) en un cepo o con palito con liga (besque) para cazar pájaros. / cassá en visc /

pintapared. Pájaro de colores vistosos, insectívoro, aracnívoro, sobre todo. Aparece en días fríos recorriendo fachadas de las casas viejas con agujeros y grietas (rajas) en busca de pitanza. La gente dice cuando lo ve: pronto va a nevar, ya se vey por astí o pintapared.

pisto. Trago de vino. Echar unos güenos pistos, beber en abundancia.

piz, piz, tordoliz. Pan de Francia, la balanza; / pan de Aragón, güen costrón.
Dicho en juego de niños poniendo los puños de todos en una columna.

pizcas. Trozos de carne, tajadas, chuletas.

Pizqueta. Trozo, tajada pequeña, zaborreta.

[pizqueta]. V. pizcas.

ple. En el juego de pelota, el primer tanto que da el derecho a un bando a sacar.
Ganar el ple, hacer el saque todos los del bando que lo han ganado para poder sumar tantos.

plorar, ploro. Llorar; lloro. / v. plorá; plo, plos /

[ploro]. V. plorar, ploro.

Los germans de Isabetta maten al seu amán; aufádega, cap, Lorenzo

pocha. Bolsillo, sea el que fuere, grande o pequeño, en la prenda que sea. / burchaca, burchaques; borchaca, borchaques /

pod. Piel que envuelve las verguetas con liga o vesque para la caza de pájaros. Todo, piel y verguetas envescadas, forman el pod.

polecón. Plaga en las habas. Ataca las hojas y tallos tiernos. Son manchas negras de millones de seres, insectos tal vez.

porpuz. Abubilla. / putput, puput, etc /

putput, put-put, pupŭt, puput, poput, porpuz, parputa, babuta, pulput, gurgŭ, borbuta-viel barbut, barbut

prenso. Pienso del ganado, especialmente de las caballerías de labor y carga (bajes).

presiego. Una clase de melocotón, blanco, amoscatelado que se abre fácilmente soltando, sin esfuerzo ni cuchillo, el hueso o semilla. / préssec, bresquilla; mullarero /

presiego. Una clase de melocotón, blanco, amoscatelado que se abre fácilmente soltando, sin esfuerzo ni cuchillo, el hueso o semilla. / préssec, bresquilla; mullarero /

prusiano, prusiana. Hombre de cuidado; mujer poco recomendable.

puesto, quiesto. Podrido, querido (participios pasivos de poder, querer).

punchón de figuera. Aumentativo de tonto. 31.

puntarrón. Madero o maderos que hacen de puente para ganar una acequia.

[punza]. V. puncha.

putios. Un arbusto de tallo tierno y hoja abundante que comen bien, en primavera, el ganado cabrío y los conejos.

29. Así es como está corregido en Refranes y es la palabra que aparece en el propio Vocabulario; ponía aquí aliaga.

30. La cursiva en esta palabra no figura en el original; puncha se incluye en los vocabularios aragoneses y consta, sin marcas, en el diccionario académico; punza, en cambio, no se recoge en el DRAE y se ha localizado en Ejea y Huesca (Andolz).

31. El ejemplo se repite y en ambos casos ponía «se más tonto que punchón de figuera»; en Refranes sustituye la errata se por es. Andolz reproduce la expresión escribiendo ye, solución que, a la vista de otros 
ejemplos y de la propia entrada ye de este Vocabulario, será la correcta.

aragonensi lingua, El vocabulario aragonés en «El Pirineo Español»

domingo, 28 de julio de 2024

3. 12. Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.

Capítul XII.

Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.

¡Ay de la honra!, díe en veu chafada una vella pateján an terra y meneján lo cap. ¡Botovadéu, si aixó haguere passat al meu tems! ¡Les desollades! Y, ¿qué ere? Que va vore a una mosseta parlán en un mosso a la porta del carré a plena llum del día, y a vista y toleransia de sons pares y de tot lo barri; y al seu tems, si habíen de parlá en ells, teníen que amagáls per corrals, cuartos y sótanos, y obríls de nit, y fels saltá bardes, teulades, baranes y finestres, mentres elles los aguardaben igual al llit, o ixíen a ressibíls descalses, y de puntetes y mal tapades, y hasta los donaben la má pera ajudáls. Aixó, sin embargo, pera aquella envejosa agüela no ere res, y lo parlá al carré de día o a la porta de casa (en honra y cortessía, com diuen elles) ere mol y cosa de desesperás qui u veíe. ¡Cuán tros ña dels setanta als vin!

Se va introduí esta moda als puestos que frecuentabe Pedro Saputo per una ocasió mol sensilla. Ell no podíe ni volíe aná a totes les cases; y totes les dones, igual agüeles que joves, solteres que casades, volíen vórel de prop y parlali; y per an aixó, cuan lo véen vindre, baixaben dissimuladamen a la porta del carré, y al passá ell les saludabe, se solíe pará alguna vegada y parlaben un rato. Y de aquí va passá a sé costum a Almudévar y Santolaria, y después a atres mols pobles, passán dels uns als atres la moda. Y ere lo que no podíen vore les agüeles; ¡una cosa tan inossén!, ¡y mes a les aldees!, y lo que elles faen, que tot ere casi infamia, sol perque se guardaben de sé vistes, com la agüela del vissillo, ere lo bo y lo sano. Y lo que es per parlá en Pedro Saputo no sol baixaben a la porta, sino que tot ere buscá excuses en los que aná a les cases aon estabe. ¡Ere tan guapo! ¡Parlabe tan be! ¡Teníe uns ulls! Pero entre les que lo van aná a vore mereix espessial mensió una de Santolaria.

Estabe un día minján a casa de sa tía, y se va presentá una viuda carregada de bayetes, llagrimosa, ullerosa, doblegada y suspirán; y después de llimpiás los ulls y sonanse los nassos, y una vegada saludat a tots en grans ímpetus de plorera, va exclamá donán un mol fondo suspiro:

- ¡Ay, Eugenia, qué dichosa sou de tindre a casa a un home tan sabut! Miréu, aquí ving sol pera desahogám y que me digue algo pera vore si me console un poc y descanse lo meu cor, perque tot lo san día no fach mes que plorá, y a la nit encara mes, y si me adórmigo algún ratet, ensomio y me assusto; y estic... estic mol apenada, mol, y mol desconsolada! Y dién assó va rompre a plorá tan aposta que un atra vegada se va anegá de llágrimes y mocs.

Se va llimpiá, va aubrí y tancá los ulls tres o cuatre vegades, se va torná a llimpiá y soná, y va doná un suspiro tan fondo y fort, que va pareixe que se habíe reventat per lo melic, o que se li escapabe l'alma per la boca; y desde la seua cadira aon sol teníe un racó de la molla hasta la franja com de humilde o vergoñosa, mirabe a Pedro Saputo esperán la resposta y consell que buscabe.

Ell, naturalmen compassiu y mes en les dones, li va di:

- Lo milló meche de lo vostre mal es lo tems, sense dili res de la raó, perque igual mo sen va de casa. Pero, se pot fé mol en la ajuda de atres remeys. Fa dos mesos...

- Y onse díes justos, va di.

- Pos sí, va continuá Pedro Saputo, dos mesos y eixos díes que va morí lo vostre home; y encara que podría ditos mol sobre esta desgrassia, vull aná al gra. Teníu dos criats per al monte y una criada pera casa, y per ara no nessessitéu mes homens ni mes parens al vostre costat. Lo únic que la criada la hau de cambiá perque es mol jove, y (aquí entre natres) no podéu mirala en bons ulls, ara encara menos que cuan teníeu home; y debéu buscá una dona de juissi.

- Me pareix be, va di ella, perque aquella mossa sol pense en devaneos y orenetes.

Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer

- Pos, ya u día yo, va continuá Pedro Saputo; ixo, lo primé. Después no hau de plorá cuan tos vingue en gana; hau de tindre unes hores dedicades per an eisse ofissi, que per ara sirán dos cada día, una pel matí y un atra per la tarde, ploranla sansera sense pará mes que lo tems de resá un Parenostre y una Ave María en réquiem al mich y al final de cada una. Y después de la plorera del matí hau de rentatos, pentinatos, asseatos y adorná lo cap y tota la vostra persona com si fore un día de festa y miratos al espill. 

¿Estéu en aixó, bona Gertrudis?

- Sí que u estic, va contestá ella; pero yo no sé per qué hay de mirám al espill si no es pera espantám de vórem tan desastrosa y horrorosa.

- Per naixó mateix, va di Pedro Saputo, tos ressepto lo ejersissi del espill, perque aixines voréu lo mal que li estéu fen al vostre rostro, que lo hau desfet de modo que no tos conec, sén que antes no ñabíe jove mes maja an este poble, encara que casada. Y si no tos u vach di, va sé per aixó mateix, perque estáeu casada, y este estat lo respeto yo mol. Pero ara, si me donéu llissensia, aniré a vóretos alguna vegada, encara que sol sigue pera tráuretos eixa tristesa de la vida.

- Sempre que vullguéu, va saltá ella mol espabilada.

- Assepto la vostra cortessía, va di Pedro Saputo; aniré a vóretos, y quede aixó aixina, ya que estam conformes. Pero miréu que tos troba com hay dit.

- Aixó no sé si podrá sé, va contestá ella, acabán de assentás a la cadira en la franja ara al mich.

- Sí podrá sé, va di ell, y sirá, amable Gertrudis; perque en fin, encara estáu lluñ dels coranta.

- Trenta y dos añs vach fe al mars, va contestá ella, pero este cop ... - Dixéu la sacsada, va di Pedro Saputo, y miréu de restituí lo coló y la grassia an eisse rostro que malmetéu infelismen, y la vitalidat y la tendresa an eixos ulls afonats y apagats. Pero no hay acabat encara. Demá, sense mes diferíu, enviéu un criat a Huesca y que tos porto ápit, rabanetes y mostassa, y mingéu ápit en ensiam pera postre, pera diná y sopá, rabanetes en sal pera berená, y la carn del topí en mostassa que adobaréu mol be, com suposo sabéu fé. 

Se va avergoñí aquí un poc la viuda y casi va vindre a ofendres, agarranu com a pulla; pero se va reprimí y va di:

- Aixó, si yo be u alcanso, mes pareix un remey pera una donsella desganada que pera una viuda apenada.

- No u entenéu, Gertrudis, no u comprenéu, va replicá Pedro Saputo. No dic que lo remey no convingue a qui diéu, pero no dixe de sé mol propi y eficás al nostre cas. Féu y tos anirá be; en la inteligensia que si no u faiguereu, no adelantaríeu gens en la vostra milloría, ni yo podré aná a visitatos. Creéume, Gertrudis; lo mal de viuda sen va per la orina. Conque quedem en lo dit. Plorá primé una hora, después molta pinta y mol espill, y lo demés que tos encarrego. 

Y si dudéu de la virtut del remey, yo aniré a vóretos después demá per la tarde, y me diréu lo que vullguéu; pero tos u prometixgo en la condissió que hau de fé tot lo que acabo de manatos per al vostre be y lo de la vostra casa y amics, entre los que, si tos dignéu admitím, hermosa Gertrudis, me conto yo desde este día.

- Sí, siñó, sí, siñó, va di ella; en lo cor y l'alma.

Sen va aná en aixó, y ¡oh poder de les paraules de un home sabut! Sen va aná en la mitat de la pena que habíe portat y conforme en fé tot lo que li va maná Pedro Saputo. De sort que cuan éste va aná a vórela passats los dos díes ya ere un atra; perque anabe mol asseada, los seus drapets mol ben estesos, lo parlá solt y natural, lo semblán viu, y los ulls afables y hasta casi amorosos.

Va sabé Pedro Saputo que no plorabe les dos hores sanseres, y li va aliviá los plos reduínlos a un cuart de hora pel matí. Y encara li va acabá de explicá lo que lo primé día no li habíe explicat del tot per ñabé testigos. Va vore tamé que la casa estabe mol ben agranada, llimpios y relluens los mobles y tot en bon orden com a una vespra de festa. Y en ves de tuf de sementeri se notabe una fragán auló de timó y espígol, que consolabe.

timó, tomillo

Va continuá Pedro Saputo les seues visites diaries. Als cuatre díes li va aliviá del tot los plos, no permitinla plorá mes que los domenges per la tarde. A los vuit díes ya ere la mateixa de antes y mes, perque lo seu rostro ere tot un abril, restituít lo coló y la antiga vivassidat y alegría; a un chiquet de sing añs y a una chiqueta de tres que teníe los besabe en lo mateix amor que solíe demostrá a un atre tems; lo dol lo penjabe en molta soltura; y lo cor lo teníe sansé lo nou meche del seu mal, habenli confessat, pressisamen lo día vuit desde la seua primera visita, que se teníe per dichosa de habé enviudat pera coneixe y tratá a un home com ell, ya que lo seu anterió estat la privabe de esta gloria. Y en aixó va vindre a pará lo seu sentimén, les seues llágrimes y lo seu desconsol.

Per lo demés, ya se sap que les viudes han perdut la temó a los homens, no perque siguen viudes, sino perque van está casades. 

Si me diuen que no totes són unes ni una es totes, contestaré que es verdat, pero aixó no veníe al cas, perque ni yo les hay insultat, ni dixo de tíndreles compassió, ni crec de elles mes que lo que se té que creure en bona raó y dret.

Li van privá a la viuda Gertrudis de no poques visites de Pedro Saputo los consultós de diferens pobles que veníen a demanali consell, a plantejali dudes y consiliá pretensions enfrentades, a concluí pactes y concordies. En un día van arribá de Ayerbe, de Lanaja y Poliñino, Berbegal, Alquézar, valle de Nocito, valle de Sarrablo, Jaca, Biescas, Estadilla y San Esteban de Litera. Y va arribá tamé lo síndic de Almudévar a suplicali que baixare pera un assunto de importansia; y pera serví al seu poble va baixá inmediatamen.


Original en castellá:

Capítulo XII.

De los remedios contra el mal de viuda que reveló a una Pedro Saputo.

¡Ah de la honra!, decía con voz rota una vieja pateando el suelo y meneando la cabeza. ¡Oh válgame Dios, si esto hubiera pasado en mi tiempo! ¡Las desolladas! Y, ¿qué era? Que vio una moza hablando con un mozo en la puerta de la calle a la luz del día, y a vista y tolerancia de sus padres y de todo el barrio; y en su tiempo, si habían de hablar con ellos, tenían que esconderlos por corrales, cuartos y sótanos, y abrirles de noche, y hacerlos saltar bardas, tejados y ventanas, mientras ellas los aguardaban tal vez en la cama, o salían a recibirlos descalzas, y de puntillas y mal rebujadas, y aun les daban la mano para ayudarles. Esto, sin embargo, para aquella envidiosa maldita vieja no era nada, y el hablar en la calle de día o a la puerta de casa (con honra y cortesía, como dicen ellas) era mucho y cosa de desesperarse el que lo veía. ¡Cuánto distan los setenta de los veinte!

Introdújose esta moda en los lugares que frecuentaba Pedro Saputo por una ocasión muy sencilla. Él no podía ni quería ir a todas las casas; y todas las mujeres, lo mismo viejas que jóvenes, solteras que casadas, querían verle de cerca y hablarle; y para esto, cuando le veían venir, se bajaban disimuladamente a la puerta de la calle, y al pasar él las saludaba, se solía parar alguna vez y hablaban un rato. Y de aquí pasó a ser uso y costumbre en Almudévar y Santolaria, y después en otros muchos, pasando de unos a otros la moda. Y era lo que no podían sufrir las viejas; ¡una cosa tan inocente!, ¡y más en las aldeas!, y lo que ellas hacían, que todo era casi infamia, sólo porque se guardaban de ser vistas, era lo bueno y lo sano. Y lo que es por hablar con Pedro Saputo no sólo bajaban a la puerta, sino que todo era buscar achaques con que ir a las casas donde estaba. ¡Era tan guapo! ¡Hablaba tan bien! ¡Tenía unos ojos! Pero entre las que lo fueron a ver merece especial mención una de Santolaria.

Estaba un día comiendo en casa de su tía, y se presentó una viuda cargada de bayetas, lagrimosa, ojerosa, encogida y suspirando; y después de limpiarse los ojos y sonándose las narices, y saludado que hubo a todos con grandes ímpetus de llanto, exclamó dando un muy hondo suspiro: - ¡Ay, Eugenia, qué dichosa sois de tener en casa un hombre tan sabio! Mirad, aquí vengo sólo por desahogarme y que me diga algo para ver si me consuela un poco y descansa mi corazón, porque todo el santo día no hago sino llorar, y la noche más, y si me duermo algún ratico, sueño y me asusto; y estoy... estoy muy afligida, mucho, y muy desconsolada! Y diciendo esto rompió a llorar tan adrede que otra vez se anegó de lágrimas y mocos. Limpióse, abrió y cerró los ojos tres o cuatro veces, se tornó a limpiar y sonar, y dio un suspiro tan de abajo y relleno, que pareció se había reventado por el ombligo, o que se le escapaba el alma por la boca; y desde su silla en que sólo hincaba una esquina de nalga como de puro humilde o vergonzosa, miraba a Pedro Saputo esperando la respuesta y consejo que buscaba.

Él, naturalmente compasivo y más con las mujeres, le dijo: - El mejor médico de vuestro mal es el tiempo, no diciéndoos nada de la razón, porque tal vez se nos va de casa. No obstante, se puede hacer mucho con el auxilio de otros remedios. Hace dos meses... - Y once días justos, dijo. - Pues sí, continuó Pedro Saputo, dos meses y esos días que murió vuestro marido; y aunque podría deciros mucho sobre esta desgracia, no quiero sino ir al grano. Tenéis dos criados para el campo y una criada para casa, y por ahora no necesitáis más hombres ni más parientes a vuestro lado. Sólo que la criada la habéis de mudar porque es muy joven, y (aquí para entre nosotros) no podéis mirarla con buenos ojos, agora aún menos que cuando teníades marido; y debéis buscar una mujer de juicio. - Y me parece bien, dijo ella, porque aquella moza sólo piensa en devaneos y golondrinas. - Pues, ya lo decía yo, continuó Pedro Saputo; eso, lo primero. Después no habéis de llorar cada y cuando se os antoje; sino tener horas deputadas para ese oficio, que por agora serán dos cada día, una por la mañana y otra por la tarde, llorándola entera sin parar más que el tiempo de rezar un pater noster y una ave maría con requiem en medio y al fin de cada una. Y después del llanto de la mañana habéis de lavaros, peinaros, asear y atildar la cabeza y toda vuestra persona como día de fiesta y mirándoos al espejo. ¿Estáis en esto, buena Gertrudis? - Sí estoy, respondió ella; mas yo no sé por qué he de mirarme al espejo si no es para espantarme de verme tan desastrosa y horrífica. - Por eso mismo, dijo Pedro Saputo, os receto el ejercicio del espejo, porque así veréis el daño que estáis haciendo a vuestro rostro, el cual habéis destruido de modo que no os conozco, siendo así que antes no había joven más linda en el lugar, aunque casada. Y si no os lo dije, fue por eso mismo, porque érades casada, cuyo estado respeto yo mucho. Mas agora, si me dais licencia, iré a veros alguna vez, aunque sólo sea para quitaros ese tedio de la vida. - Siempre que queráis, saltó ella muy despabilada. - Acepto vuestra cortesía, dijo Pedro Saputo; iré a veros, y quede esto así, ya que estamos conformes. Pero mirad que os encuentre como he dicho. - Eso no sé si podrá ser, contestó ella, acabando de sentarse en la silla. - Sí podrá ser, dijo él, y será, amable Gertrudis; porque en fin, aún estáis lejos de los cuarenta. - Treinta y dos años hice al marzo, respondió ella, sino que este golpe... - Dejad el golpe ya, dijo Pedro Saputo, y ved de restituir el color y la gracia a ese rostro que denostáis infelizmente, y la vivieza y la ternura a esos ojos hundidos y apagados. Pero no he acabado todavía. Mañana, sin más diferillo, enviad un criado a Huesca y que os traiga apio, rábanos y mostaza, y comed apio en ensalada para postre en la comida y cena, rábanos con sal para merendar, y la carne del puchero con mostaza que adobaréis muy bien, como supongo sabéis hacello. Avergonzóse aquí un poco la viuda y aun vino así como a ofenderse, teniéndolo por pulla; mas se reprimió y dijo: - Eso, si yo bien lo alcanzo, más parece remedio para una doncella opilada que para una viuda afligida. - No lo entendéis, Gertrudis, no lo entendéis, replicó Pedro Saputo. No digo que el remedio no convenga a quien decís, pero por eso no deja de ser muy propio y eficaz en nuestro caso. Hacedlo y os irá bien; en la inteligencia que si no lo hiciéredes, no adelantaréis nada en vuestra mejoría, ni yo podré ir a visitaros. Creedme, Gertrudis; el mal de viuda se va por la orina. Conque quedamos en lo dicho. Llorar primero una hora, después mucho peine y mucho espejo, y lo demás que os encargo. Y si dudáis de la virtud del remedio, yo iré pasado mañana por la tarde, y me diréis lo que quisiéredes; pero os lo prometo con la condición que habéis de poner por obra cuanto acabo de ordenaros para vuestro bien y el de vuestra casa y amigos, entre los cuales, si os dignáis admitirme, hermosa Gertrudis, me cuento yo desde este día. - Sí, señor, sí, señor, dijo ella; con el corazón y el alma.

Fuese con esto, y ¡oh poder de las palabras de un hombre sabio! Fuese con la mitad de la aflicción menos que había traído y conforme en hacer todo lo que le ordenó Pedro Saputo. De suerte que cuando éste fue a verla pasados los dos días ya era otra; porque iba muy aseada, sus paños muy bien prendidos, el habla suelta y natural, el semblante vivo, y los ojos afables y aun casi amorosos. Conoció Pedro Saputo que no lloraba llenas las dos horas, y le alivió el llanto reduciéndolo a un cuarto de hora por la mañana. Y aun le acabó de explicar lo que el primer día no le explicó del todo por haber testigos. Reparó también que la casa estaba muy barrida, limpios los muebles y todo en buen orden como en víspera de fiesta. Y en vez de tufo de cementerio se percibía un suave olor lejano de tomillo y espliego, que consolaba.

Continuó Pedro Saputo sus visitas diarias. A los cuatro días le alivió del todo el llanto, no permitiéndole llorar sino los domingos por la tarde. A los ocho días ya era la misma que antes y más, porque su rostro era todo un abril, restituido el color y la antigua viveza y alegría; a un niño de cinco años y a una niña de tres que tenía los besaba con el mismo amor que solía en otro tiempo; el luto se lo prendía con mucha prolijidad; y el corazón poseíale entero el nuevo médico de su mal, habiéndole confesado, precisamente el día octavo de su primera visita, que se tenía por dichosa de haber enviudado por conocer y tratar a un hombre como él, puesto que su anterior estado le privaba de esta gloria. Y en esto vino a parar su sentimiento, sus lágrimas y su desconsuelo.

Por lo demás, ya se sabe que las viudas han perdido el miedo a los hombres, no porque sean viudas, sino porque fueron casadas. Si me dicen que no todas son unas ni una es todas, responderé que es verdad, pero esto no venía al caso, porque ni yo las he vituperado, ni dejo de tenerles compasión, ni creo de ellas sino lo que se debe creer en buena razón y derecho.

Privaron a la viuda Gertrudis de no pocas visitas de Pedro Saputo los consultores de diferentes pueblos que venían a pedirle consejo, a proponerle dudas y conciliar pretensiones encontradas, a concluir pactos y concordias. En un día llegaron de Ayerbe, de Lanaja y Poliñino, Berbegal, Alquézar, valle de Nocito, valle de Sarrablo, Jaca, Biescas, Estadilla y San Esteban de Litera. Y llegó también el síndico de Almudévar a suplicarle que bajase para un asunto de importancia; y por servir a su pueblo se bajó inmediatamente.

lunes, 8 de enero de 2024

Be - Bezucar

Bdelli, s. m., lat bdellium, bdellium.

Bdelli es aybre mot negre; sa goma val en medecina.

Eluc. de las propr., fol. 201.

Bdellium est arbre très noir; sa gomme vaut en médecine.

PORT. IT. Bdellio.

 

Be, s. ni., bé, cri des brebis.

Vox earum non me sed bee sonare videtur.

Varro, II de Re rustic., cap. 1.

Per so de be ditz hom belar.

Leys d'amors, fol. 132.

Pour cela de bé on dit bêler.

CAT. IT. Be. (ESP. balido) (chap. Bel, bels.)

2. Belar, v., lat. balare, bêler.

La ovella bela. (chap. La ovella bele.)

Leys d'amors, fol. 128.

La brebis bêle.

Part. prés.

Pus que toca dels mans motos belans,

Ni que rauba gleizas ni viandans.

Giraud de Borneil: Per solatz.

Puisqu'il touche des mains moutons bêlants, et qu'il dérobe églises et voyageurs.

CAT. Belar. ESP. PORT. Balar. IT. Belare. (chap. Belá, bialá: belo, beles, bele, belem o belam, beléu o beláu, belen; yo belaré; yo belaría; si yo belara; belat, belats, belada, belades.)

TV3, Be, bel, bels, aborregamiento


Bec, s. m., bec.

Cui Tolosae nato cognomen in pueritia becco fuerat; id valet gallinacei rostrum. Sueton., Vitellius, 18.

Vos faitz badar

Lo bec de l'auzel.

Mas si vols bon falcon lanier,

Ab gros cap et ab gros bec lo quier.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous faites ouvrir le bec de l'oiseau.

Mais si tu veux un bon faucon lanier, cherche-le avec grosse tête et avec gros bec.

E no y ten mut bec ni guola

Nuls auzels.

A. Daniel: Autet et bas.

Et aucun oiseau n'y tient muet bec ni gosier.

- Bouche.

Pueys a so bec vinagre mest am fel.

Matfre Ermengaud, Ép. à sa soeur.

Puis à sa bouche vinaigre mêlé avec fiel.

Fig. Ges l'afilatz becs d'aisola

Non pert son loc al fogual.

Marcabrus: Mas la fuelha.

L'affilé bec d'aissette ne perd point sa place au foyer.

- Langage, langue.

Selhs qu'an mals becx,

Joves e senecx.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Ceux qui ont mauvaises langues, jeunes et vieux.

Qu'an afilatz lurs becx.

P. Raimond de Toulouse: Era pus yverns.

Qui ont affilé leur langue.

Loc. A doas lengas e dos becx.

G. Faidit: Aras lo mont.

Il a deux langues et deux becs.

ANC. FR. Ores n'est pus temps de clorre le bec,

Chantons, sautons et dansons ric à ric. 

Marot, t. II, p. 255.

Ce n'est pas tout que d'estre bec à bec,

Les levres se pressant d'un baiser tousiours sec;

Il faut que l'une langue avec l'autre s'assemble.

Olivier de Magny, p. 180.

CAT. Bec. ESP. Pico. PORT. Bico. IT. Becco. (chap. Pic, pics.)

muixó, montaña, mamada

2. Beca, s. f., croc, crampon.

Cordas e becas e paysso.

Bertrand de Born: Lo coms m'a.

Cordes et crocs et pieux.

3. Becut, adj., beccu, crochu.

Ben l'agr'obs que fos becutz,

E 'l bec fos loncs et agutz.

A. Daniel: Puois Raimons.

Il aurait bien besoin qu'il fût beccu, et que le bec fût long et aigu.

Fig. Els fals becut lauzenjador.

Deudes de Prades: No m puesc mudar.

Les faux beccus médisants.

ANC. FR. Naus, gallions et leurs esprons becus.

Ronsard, t. I, p. 619.

PORT. Bicudo. (ESP. Picudo.)

4. Bechar, v., becquer, becqueter, piquer.

Cant vostr' auzel comensara

Sus a bechar, el sancx parra.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Quand votre oiseau commencera à becquer dessus, le sang paraîtra.

ANC. FR.

Ou me laisser becquer ceste amorce friande.

R. Belleau, t. 1, p. 253.

IT. Beccare. (ESP. picar; chap. picá: pico, piques, pique, piquem o picam, piquéu o picáu, piquen; picat, picats, picada, picades; yo picaré; yo picaría; si yo picara.)

 

Bechina, Beguina, s. f., béguine.

Voyez Du Cange, t. I, col. 1094;

Carpentier, t. I, col. 509; Ménage, t. I, p. 171.

Toz' an vos facha menor

Bechina.

J. Estève: Ogan ab.

Fillette, ils vous ont faite béguine mineure.

De beguinas re no us dirai.

P. Cardinal: Ab votz.

Je ne vous dirai rien des béguines.

ANC. FR. En riens que beguine die,

N'entendiez tuit se bien non.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 57.

Une des beguines de la reine, quant elle ot la royne chaucé, si ne se prit garde.

Joinville, p. 135.

IT. Beghina.

2. Beguinatje, s. m., béguinage, monastère de béguines.

Ni hermitanatge escondutz,

Ni reclus, ni beguinatje.

Folquet de Lunel: E nom del.

Ni ermitage caché, ni reclus, ni béguinage.

ANC. FR. Tuit li preudome, ce me semble,

Haïr doivent trestuit ensanble

Pappelardie et beginage.

Fabl. et cont. anc., t. I, p. 320.

 

Becilh, s. m., renversement, détérioration, trouble.

Sest fai de nueytz son jornal,

Per qu'el frug torn en becilh.

Marcabrus: Pus la fuelha.

Celui-là fait sa journée pendant la nuit, c'est pourquoi le fruit tourne en détérioration.

Cel prophetizet ben e mau

Que ditz c'on iri' en becill;

Seignor ser, e sers senhoran.

Marcabrus: Lo vers comens.

Celui-là prophétisa bien et mal, qui dit qu'on irait en renversement; le seigneur serf, et le serf seigneuriant.

ANC. FR. Onques si laide occision

Ni si laide destruction

Ne tel besil ne tel doulour

Ne fu de Sesnes en un jour.

Roman de Brut, Ms. de l'Arsenal, fol. 60.

Qu'il n'i ot besil et masacre.

G. Guiart, t. 1, p. 88.

Onques n'oï en nul peril

De fames fait si grant besil.

Roman de Brut, Abrahams, v. 6070.

2. Besillar, v., détruire, périr, renverser.

Jovens feuney e trafana,

E donars besilla.

Marcabrus: Bel m'es quan.

La grâce trompe et se moque, et largesse périt.

ANC. FR. Mainte bone ville besillent;

En allant, la contrée essilent.

Gran duel en maine la reine;

A poi qu'elle ne s'en besille...

Car huis et portes en refraignent,

Besilent tous ceux qu'il ataignent.

G. Guiart, t. 1, p. 83, et t. II, p. 122 et 136.

 

Bedel, s. m., bedeau.

L'anglo-saxon boedel, nuncius, paraît la véritable étymologie de ce mot.

Voyez le Vocabul. anglo-saxonic., et Wachter, Gloss. german.

Qu'el bedels de lor consistori haia los emolumens acostumatz.

Leys d'amors, La Loubère, p. 62.

Que le bedeau de leur consistoire ait les émoluments accoutumés.

CAT. Bedell. ESP. PORT. Bedel. IT. Bidello. (chap. Bedel, bedels; bedell, bedells.)

 

Bel, adj., lat. bellus, bel, beau.

Pus bella que bels jorns de may.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Plus belle que beau jour de mai.

Comparat. Pus blanca es qu'Elena,

Bellazors que flors que nays.

Arnaud de Marueil: Belh m'es.

Elle est plus blanche qu'Hélène, plus belle que fleur qui naît.

Superlat. Puois es del mon la bellaire.

Aimeri de Peguilain: Per solatz.

Puisqu'elle est la plus belle du monde.

Et am del mon la bellazor.

Rambaud d'Orange: Mon chant.

Et j'aime la plus belle du monde.

Loc. Ses respieg d'altra merce,

Sol suefra qu'en lei m'atenda

E qu'el belh nient atenda.

Peyrols: Del seu tort.

Sans espoir d'autre récompense, qu'elle souffre seulement que je m'adresse à elle et que j'attende le beau rien.

Vuelh mas coblas movon totas en bel.

Guillaume de St.-Didier: Ayssi cum es.

Je veux que mes couplets tournent tous en beau.

M'es bon e bel hueymais qu'ieu m'entremeta

D'un sirventes per elhs aconortar.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn.

Il m'est désormais bel et bon que je m'entremette d'un sirvente pour les encourager.

Neutral. Bel m'es quan l'erba reverdis.

R. Vidal: Bel m'es quan. 

Il m'est beau quand l'herbe reverdit.

ANC. FR. Bel leur fut d'eux departir de la dicte forteresse.

Monstrelet, t. II, fol. 32.

Volentiers, suer, puisqu'il t'est bel.

Li Gieus de Robin et de Marion, p. 7.

Et chantoit bien et bel.

Pastourelle: L'autre ier. 

Legrand, t. II, p. 288.

ANC. ESP.

Quando enloqueció por el su bel parecer.

Poema de Alexandre, cop. 2263.

E da me un bel pandero e seis anillos de estaño.

Arcipreste de Hita, cop. 977.

CAT. Bell. ESP. MOD. PORT. IT. Bello. (chap. Bell, bells, bella, belles; guapo, guapos, guapa, guapes; majo, majos, maja, majes.)

Mario Sasot; Las gens s' enfolezisso per mantas manieiras de fulhias

2. Bellamen, adv., bellement, agréablement.

Que non sia bellamen faissonatz.

B. de Ventadour: Per mieills.

Qui ne soit agréablement façonné.

Anatz suau e bellament.

Un troubadour anonyme: Senior vos que.

Allez paisiblement et bellement.

Adv. comp. 

E pueisas, ab una broqueta

Que non sia trop agudeta,

Hom los pasca tot belamen.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et puis, avec une brochette qui ne soit pas trop aiguë, qu'on les paisse tout bellement.

ANC. FR. Et puis tout bellement

S'approchant du chalit, saisit le cimeterre.

Du Bartas, p. 412.

CAT. Bellament. ESP. PORT. IT. Bellamente. (chap. Bellamen o béllamen.)

3. Sobrebel, adj., très beau.

Vezia en esperit un arbre sobrebel, de maravilhosas flors.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 261.

Voyait en esprit un arbre très beau, de merveilleuses fleurs.

4. Beltat, Beutat, s. f., beauté.

La granz beltatz e 'l valor qu'en leis es.

Perdigon: Lo mal d'amor.

La grande beauté et le mérite qui est en elle.

Sabis hom no s'atent pas a la beltat del cors, mas a la beltat de l'arma.

Trad. de Bède, fol. 72.

L'homme sage ne s'attache pas à la beauté du corps, mais à la beauté de l'âme.

Tan mi destrenh sa bontatz,

Sa proeza e sa beutatz.

Alphonse II, Roi D'Aragon: Per mantas.

Tant me maîtrise sa bonté, son mérite et sa beauté.

ANC. FR. Bealtet ad vestut.

Anc. trad. du Psautier de Corbie, ps. 92.

ANC. CAT. Beltat. ESP. Beldad. PORT. Beldade. IT. Beltà. 

5. Belleza, s. f., beauté.

Las donas eissamens

An pretz diversamens:

Las unas de belleza,

Las autras de proeza.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Les dames également ont prix diversement: les unes de beauté, les autres de mérite.

CAT. Bellesa. ESP. PORT. Belleza. IT. Bellezza. (chap. Bellesa, belleses. Valensiá bellea.)

Artur Quintana Font, CAT. Bellesa. ESP. PORT. Belleza. IT. Bellezza. (chap. Bellesa, belleses. Valensiá bellea.)

6. Belor, s. f., beauté.

Fe, quan naysh, a verdor, creyshen belor, apres flor.

Eluc. de las propr., fol. 209.

Foin, quand il naît, a verdeur, en croissant, beauté, ensuite fleur.

ANC. CAT. Bellor. ANC. IT. Bellore.

7. Abelhir, v., agréer, plaire, charmer, briller.

Tan m'abelis jois et amors e chans,

Et alegrier, deport e cortezia.

Berenger de Palasol: Tan m'abelis.

Tant me charme joie et amour et chant et allégresse, réjouissance et courtoisie.

Aissi s vai melhuran,

Tan quan cove a valor e a sen,

Qu'abelhir fa sos faitz a tota gen.

Pons de Capdueil: Aissi m'es pres.

Ainsi elle va se perfectionnant, autant qu'il convient au mérite et au sens, qu'elle fait agréer ses faits à toute personne.

E pois feiron la gaita tro qu'el jorns abelig.

Guillaume de Tudela.

Et puis ils firent le guet jusqu'à ce que le jour brilla.

Car totz hom pros s'abelis

De Na Conja e s grazis.

T. de G. de la Tour et de Sordel: Us amicx.

Car tout homme preux se charme de dame Conje et s'en agrée.

ANC. FR. N'onc a prodomme n'abeli

N'il n'est drois qu'el li abelisse.

Roman de la Rose, v. 5370-1.

IT. Ma così o così, natura lascia

Poi fare a voi, secondo che v' abbella.

Dante, Parad., XXVI. (N. E. Dante: Arnaut Daniel: “Tan m' abelis votre cortes deman”)

ANC. CAT. Abelir.

8. Abelhimen, s. m., agrément, gracieuseté.

L'es vengutz abelhimens

Que sias sey chantaire.

Raimond de Castelnau: Aras pus. 

Il lui est venu la gracieuseté que vous soyez ses chanteurs.

Fig. Quar vos etz coms de valor e de sen,

E coms de joy, e coms d'abelhimen.

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes.

Car vous êtes comte de valeur et de sens, et comte de joie, et comte d'agrément.

ANC. CAT. Abeliment.

9. Abelivol, adj., agréable, plaisant.

Mal abelivols fo e Proenza e sos ditz.

V. de Giraud de Calanson.

Il fut peu agréable en Provence dans ses propos.

10. Desabelir, v., déplaire, désagréer.

La m fai desabelir

E de mon cor loignar.

Aimeri de Peguilain: Qui sofrir s'en.

La fait me désagréer et éloigner de mon coeur.

ANC. FR. E si li en desabeli.

G. Guiart, an. 1259. Carpentier, t. 1, col. 11.

11. Embellir, v., embellir.

Com plus l'esgard, mais la vei embellir.

B. de Ventadour: Quan la fuelha. Var.

Comme plus je la regarde, plus je la vois embellir.

CAT. Embellir. (chap. Embellí, embellís, ficás guapa, guapo.)

12. Embellezir, v., embellir.

Humilitat colora et adorna et embelleziss obediensa de totz sos ornamens. V. et Vert., fol. 54.

L'humilité colore et orne et embellit l'obéissance de tous ses ornements.

E colora de sol lo rais

Lo mon, per que s'embellezis.

G. Adhemar: Pos vei.

Et le rayon du soleil colore le monde, c'est pourquoi il s'embellit.

 

Bellicos, adj., lat. bellicosus, belliqueux.

Fo aquela gent totz temps bellicoza.

Eluc. de las propr., fol. 179.

Cette nation fut en tout temps belliqueuse.

CAT. Bellicos. ESP. (belicoso) PORT. IT. Bellicoso. (chap. Belicós, belicosos, belicosa, belicoses; guerré, guerrés, guerrera, guerreres.)

Bernat Catasús, JNC, CAT. Bellicos

2. Sobrebellicos, adj., très belliqueux.

Sa gent fo antiguament sobrebelliquosa.

Eluc. de las propr., fol. 171.

Sa nation fut jadis très belliqueuse.

3. Rebel, Rebelle, Revel, adj., lat. rebellis, rebelle, indocile, revêche.

El es trop arditz a mal afar et engres e rebels.

V. et Vert., fol. 61.

Il est trop hardi dans mauvaise affaire et irrité et rebelle.

E si tant era que negus fos rebells a penre lo dig offici.

Cartulaire de Montpellier, fol. 126.

Et si tant était que personne fût indocile à prendre ledit office.

Metre los delietz de sa carn sotz los pes, que non sia rebella a

l'esperit. V. et Vert., fol. 85.

Mettre les délices de sa chair sous les pieds, afin qu'elle ne soit pas rebelle à l'esprit.

Ab los pels revels. Eluc. de las propr., fol. 259.

Avec les poils revêches.

ANC. CAT. Rebelle. CAT. MOD. ESP. PORT. Rebelde. IT. Ribello. (chap. Rebelde, rebeldes.)

4. Revel, s. m., rébellion, résistance.

Que ja negun revel no i trobaran.

E. Cairel: Qui saubes.

Vu que jamais ils n'y trouveront nulle résistance.

Selha cui sui liges ses revelh.

Guillaume de S.-Didier: Aissi cum es.

Celle à qui je suis lige sans rébellion.

5. Rebellio, s. f., lat. rebellio, rébellion, résistance, refus.

Avian estat en rebellio contra lui.

Trad. de Bède, fol. 10.

Ils avaient été en rébellion contre lui.

Si aquel si deffen e se met en rebellio.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 135.

Si celui-là se défend et se met en rébellion.

E fes rebellion de pagar.

Tit. de 1333. DOAT, t. XLIII, fol. 38.

Et fit refus de payer.

CAT. Rebellió. ESP. Rebelión. PORT. Rebellião. IT. Ribellione.

6. Rebellacion, s. f., rébellion.

Mais piegers es rebellatios.

Rebellacions es un peccatz que nays de cor qui es rebels e durs.

V. et Vert., fol. 26 et 36.

Mais pire est rébellion.

La rébellion est un péché qui naît du coeur qui est rebelle et dur.

IT. Ribellazione.

7. Rebellar, Revellar, v., lat. rebellare, révolter, rebeller.

Se son deliberat de rebellar.

La gen del pays que se rebellavan.

Chronique des Albigeois, col. 79 et 49.

Ils ont délibéré de se révolter.

La gent du pays qui se révoltaient.

Els se revelero contra lhui.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 72.

Ils se révoltèrent contre lui.

Part. pas. Li guazan si son acordat

Entr'elhs e ves lui revelat.

Bertrand de Born: Ieu chan.

Les vassaux se sont accordés entre eux et rebellés contre lui.

Substantiv. Que mais mi volgr'esser rezems

De Malmutz o de revellatz.

Giraud de Borneil: Ben cove.

Vu qu'il me vaudrait mieux être racheté des Mameluks ou des infidèles.

ANC. FR. Li clergies et tous li peules revelèrent encontre lui.

Chronique de Cambray.

CAT. Rebellar. ESP. Rebelar. PORT. Rebellar. IT. Ribellare. (chap. Rebelá, rebelás: yo me rebelo, rebeles, rebele, rebelem o rebelam, rebeléu o rebeláu, rebelen; rebelat, rebelats, rebelada, rebelades.)

 

Beluga, s. f., bluette, étincelle. (chap. purna, sentella)

Amors es cum la beluga

Que coa 'l fueg en la suga,

Art lo fust e la festuga.

Marcabrus: Dirai vos.

L'amour est comme la bluette qui couve le feu dans la suie, brûle le bois et la paille.

Fig. E qui soi ieu si no cenres e beluga de fuoc?

V. et Vert., fol. 53.

Et que suis-je, moi, sinon cendre et bluette de feu?

2. Belugament, s. m., bluettement.

So scintillament o belugament.

Eluc. de las propr., fol. 132.

Son scintillement ou bluettement.

3. Belugeiar, v., bluetter.

La vezo sintillar et belugeiar.

Eluc. de las propr., fol. 117.

La voient scintiller et bluetter.

CAT. Bellugar.

4. Abellucar, v., éblouir.

Cant eu la vei tot m'abelluc,

Et oclei mai d'un ratairol.

Un troubadour anonyme: Can vei.

Lorsque je la vois je suis tout ébloui, et je suis aveugle plus qu'une taupe.

 

Belzebuc, s. m., Belzébut.

Ab art del diable Belzebuc.

Brev. d'amor, fol. 156.

Avec l'art du diable Belzébut.

IT. Belzebù. (ESP. Belcebú)

 

Ben, Be, adv. lat. bene, bien, beaucoup.

Aquest cantar poiria ben esser bos.

B. de Ventadour: Belhs Monruelhs.

Ce chanter pourrait bien être bon.

Qu'elh fora mortz, ben a un an o dos,

Si 'l belh cofortz d'elhas doas no fos.

Pujols: Si 'l mal d'amor.

Qu'il fût mort, il y a bien un an ou deux, si ne fût le bel encouragement d'elles deux.

Prov. Qui ben fara, ben trobara.

P. Cardinal: Predicator.

Qui bien fera, bien trouvera.

Qui ben penh, ben ven.

Le moine de Montaudon: Autra vetz.

Qui bien peint, bien vend.

ANC. FR. Qui bien fera, bien trouvera,

Chacun son payement aura...

N'a pas longtemps entra un bien matin.

Charles d'Orléans, p. 319 et 235.

CAT. Ben, be. ANC. ESP. Ben. ESP. MOD. Bien. PORT. Bem. IT. Bene, be.

Loc. E l'aculhirs de: Ben siatz vengutz.

Aimeri de Peguilain: De tot en tot.

Et l'accueillir de: Soyez bien venu.

Ben aia arbres don nais tan bella brancha.

Rambaud d'Hyères: Coms proensal.

Bien ait l'arbre d'où naît si belle branche.

Ben aia coms qu'es d'afortit coratge.

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes.

Bien ait comte qui est de courage affermi.

ANC. FR. Cil respont: Sire, bien aiés,

Vous ne me sanlés mie liés.

Roman du comte de Poitiers, v. 773.

Adv. comp. Amicx, ben leu deman morras.

Garins le Brun: Nueg e jorn.

Ami, peut-être tu mourras demain.

Dieus don li bona via tener

De ben en mielh e de pretz en poder.

H. Brunet: Pus lo dous.

Dieu lui donne de tenir bonne voie de bien en mieux et de mérite en pouvoir.

E gart lo ben e gen per la vertut que i es.

Bertrand d'Allamanon: Mot m'es.

Et qu'elle le garde bien et gentiment pour la vertu qui y est.

ANC. FR. Fai prosperer de bien en mieux.

Luc de la Porte, trad. d'Horace, p. 158.

Il aloit touzjors de bien en mieuz.

V. de S. Louis, p. 305.

IT. Io ho sempre di ben in meglio fatti i fatti miei.

Boccaccio, Decameron, I, I.

Conj. comp. Car no s cug, si be m ri ni m chan,

Qu'o puesca longuamen sufrir.

P. Raimond de Toulouse: Enquera m vai.

Car qu'elle ne pense pas, bien que je rie et je chante, que je puisse long-temps souffrir cela.

Ben q'om no 'ls coingnogues.

B. Zorgi: Si 'l monz.

Bien qu'on ne les connût.

2. Ben, Be, s. m., bien, richesse, fortune, avantage.

Avers e 'l honors presatz

Val mais que nuls autre bes.

B. Calvo: Qui ha talen.

Richesse et l'honneur apprécié vaut plus que nul autre bien.

Los bes de la fortuna que son coma nient.

V. et Vert., loi. 29.

Les biens de la fortune qui sont comme rien.

Senher, fontana de tot be.

J. Esteve: Francx reys.

Seigneur, source de tout bien.

Una on creis e nais

Bes plus c'om no 'n pot dir.

Aimeri de Peguilain: Qui soffrir.

Une où le bien croît et naît plus qu'on n'en peut dire.

E pus lo mals aitan bos m'es,

Bos er lo bes apres l'afan.

B. de Ventadour: Non es.

Et puisque le mal m'est si bon, le bien me sera bon après la peine.

- Expression d'amitié pour désigner une amante.

Pueys digas a mon ben, s'eschai,

Qu'en tal son pauzat miei dezir.

Arnaud de Marueil: A guiza de fin.

Puis dis à mon bien, s'il y a occasion, que mes désirs sont placés ainsi.

Loc. Et ela l'aculhit fort et onret, e 'l fes gran be.

V. de Pierre Rogiers.

Et elle l'accueillit et l'honora beaucoup, et lui fit grand bien.

Anc hom non nasquet de maire

Tan de be us puesca voler.

Pierre d'Auvergne: Rossinhol.

Oncques homme ne naquit de mère qui vous puisse vouloir autant de bien.

E dirai ben de lieys en mas chansos.

Folquet de Marseille: S'al cor.

Et je dirai du bien d'elle dans mes chansons.

E tot quan s'en pot avenir

Deu drutz en be penr' e grazir.

T. d'Albert Marquis et de G. Faidit: Gaucelm.

Et tout ce qui peut en survenir, un galant doit le prendre en bien et l'agréer.

3. Abenar, v., améliorer, faire du bien.

Quar si fai mal, pois abena.

T. de P. d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.

Car s'il fait du mal, après il fait du bien.

 

Benc, s. m., aspérité, pointe.

Per unas rochas, per us bencs;

Car adoncas no hi avia

Per la val estrada ni via.

V. de Sancta Enimia, fol. 13.

Par des roches, par des aspérités; car alors il n'y avait par la vallée ni chemin ni voie.

 

Benda, Banda, s. f., bande, bandeau, ruban, ceinture,

Bend, en persan; Band, en ancien allemand, signifient ligamen, lien. (Bund en alemán actual.)

Voyez Juste Lipse, epist. 44, ad Belgas; Monti, t. II, part. I, p. 307; Muratori, Diss. 33; Denina, t. I, p. 153.

… L'entresenh faitz ab benda

De la jupa del rey d'armar.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

L'enseigne faite avec une bande du pourpoint du roi d'armes.

Aprop pren una autra benda et envolveys una autra vegada.

Trad. d'Albucasis, fol. 57.

Après prends une autre bande et enveloppe une autre fois.

Fresca, vermelha, ses menda,

Es la cara sotz la benda.

H. de S.-Cyr: Servit aurai.

Sous le bandeau, la figure est fraîche, vermeille, sans défaut.

Pendre am sa benda o negar.

V. de S. Honorat.

Pendre avec sa ceinture ou noyer.

- Filet, tuyau.

Vos faitz badar

Lo bec de l'auzel e colar

Per una sotileta benda

En la boca sella bevenda.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous faites ouvrir le bec de l'oiseau et couler par un subtil tuyau cette boisson dans la bouche.

Loc. Aissi com il es la gensor que port benda.

Blacas: Per merce.

Ainsi comme elle est la plus jolie qui porte bandeau.

ANC. FR. Mais la bende que j'ai devant les yeulx

Me fait passer les jeunes pour les vieulx.

La Danse aux aveugles.

ANC. CAT. Benda. ESP. PORT. Venda. IT. Benda.

- Côté, lisière.

Lo cers s'en vai per mieg la landa,

Per una mot estrecha banda.

V. de S. Honorat.

Le cerf s'en va à travers la lande, par une très étroite lisière.

CAT. ESP. PORT. IT. Banda.

2. Bendel, s. m., bandeau, bandelette.

Als autres pendutz emblaria

Cordas o bendels o tortors.

P. Cardinal: D'Esteve de Belmon.

Il déroberait aux autres pendus cordes ou bandelettes ou garrots.

3. Bendar, v., ceindre, entourer, appareiller.

Pueys s'en fay totz sos flancxs isnelamen bendar.

Roman de Fierabras, v. 708.

Puis il s'en fait ceindre rapidement tous ses flancs.

Cendals don quecha se bendes.

Le moine de Montaudon: Quant tut.

Taffetas dont chacune se ceignît.

CAT. Bendar. ESP. PORT. Vendar. IT. Bendare.

4. Desbendar, v., débander, décoiffer, ôter le bandeau.

Los huelhs li desbendero, c'avia estreyt liatz.

Roman de Fierabras, v. 1960.

Ils lui débandèrent les yeux, qu'il avait serrés étroitement.

Substantif. Es al desbendar grasida.

T. d'Armand et de B. de la Barthe: Bernart.

Au décoiffer elle est agréable.

ESP. Desvendar. IT. Sbendare. (chap. Desbená, traure la bena)

5. Enbendelar, v., bander, envelopper.

Apres lo van enbendelar.

Brev. d'amor, fol. 163.

Après ils le vont bander.

Part. pas. Siei cabelh foro tirassatz

E li sieu uelh enbendelatz.

Brev. d'amor, fol. 167.

Ses cheveux furent tiraillés et ses yeux bandés.

IT. Imbendare.

Benevessa, s. f., panier.

En cercar estuytz,

Cofres e benevessa.

Leys d'amors, fol. 28.

A chercher étuis, coffres et panier.

 

Benigne, adj., lat. benignus, bénin, doux.

I cors benignes sobremunta e vens totas malas costumas e mals vicis e mals enclinamens. V. et Vert., fol. 58.

Un coeur bénin surmonte et vainc toutes les mauvaises habitudes et les mauvais vices et les mauvaises inclinations.

Elephant benigne es sobre totas bestias.

Eluc. de las propr., fol. 249.

L'éléphant est doux par-dessus toutes les bêtes.

Fig. E pus dous temps bautz bril benigne.

R. Vidal de Bezaudun: Entr'el taur.

Et puisque le doux temps gai brille bénin.

Substantiv.

Es bos ab los benignes e mals ab los nozens.

P. de Corbiac: El nom de.

Il est bon avec les bénins et méchant avec les malfaisants.

CAT. Benigne. ESP. PORT. IT. Benigno.

2. Benignamen, adv., bénignement.

Respos li benignamen.

Brev. d'amor, fol. 183.

Il lui répondit bénignement.

Que benignamen entendo e enterpreto.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 2.

Qui entendent et interprètent bénignement.

CAT. Benignament. ESP. PORT. IT. Benignamente. (chap. Benígnamen.)

3. Benignitat, s. f., lat. benignitatem, bénignité, douceur, bonté.

Suaveza de cor o benignitat.

V. et Vert., fol. 56.

Douceur de coeur ou bénignité:

Que a luy plassa per sa benignitat.

Tit. du XIVe sièc. DOAT, t. CXLVI, fol. 232.

Qu'il lui plaise par sa douceur.

CAT. Benignitat. ESP. Benignidat (benignidad). PORT. Benignidade. IT. Benignità. (chap. benignidat)

 

Beort, Beiort, Biort, Bort, s. m., behourt, joûte, tournois.

E torneiamen e beort.

Un troubadour anonyme: Senior vosque. 

Et tournois et behourt.

E cant lo beiortz fon mesclatz,

Viratz estar donas a estras.

Roman de Jaufre, fol. 111.

Et quand le tournois fut mêlé, vous verriez les dames se tenir aux balcons.

E feron justas e biortz

Que dureron ben XV jortz.

Roman de Blandin de Cornouailles, etc.

Et firent joûtes et tournois qui dureront bien quinze jours.

Ancmais, so us pliu, no m plac tant treps ni bortz.

A. Daniel: Sols sui que sai.

Jamais, je vous le jure, ne me plut tant danse ni behourt.

ANC. FR.

Jostes, essaiz, bouhours et tournoyemens.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 566.

Ainc ne vos vi un boort commencer.

Roman d'Aubri, Bekker, fol. 71.

IT. Bigordo, bagordo.

2. Bordei, Bordeit, s. m., behourdie, art de joûter.

E sabon de domney,

De trep e de bordey.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Et savent de galanterie, de danse et de behourdie.

- Behourt, joûte.

Las pimpas sian als pastors,

Et als enfans bordeitz petitz.

G. Rudel: Pro ai.

Que les chalumeaux soient aux pasteurs, et aux enfants les petits behourts.

ANC. FR. Et par behordéis de vens

Les undes de mer eslevans.

Roman de la Rose, v. 19147.

Le premier dimanche de quaresme, appelé les brandons ou behourdiz.

Tit. de 1420. Carpentier, t. 1, col. 574.

Ce premier dimanche de carême était ainsi appelé, parce que ce jour-là les hommes et même les enfants s'amusaient à des joûtes, à des simulacres de combats, avec des bâtons nommés bouhours.

Le jour des brandons iceux compaignons tenant bouhours en leurs mains, desquelz ilz s'esbatoient l'un contre l'autre.

Lett. de rém., 1476. Carpentier, t. I, col. 574.

3. Beordar, Bagordar, Biordar, v., behourder, joûter, faire des tournois, des joûtes.

Mas anc sempre cavals de gran valor

Qui beorda trop soven, cuelh feunia.

Folquet de Marseille: Sitot me.

Mais presque toujours, cheval de grande valeur qui behourde trop souvent, recueille honte.

E pueis mandon li cavalier

Als escudiers que enselar

Fasson, qu'il volon biordar.

Roman de Jaufre, fol. 111.

Et puis les chevaliers ordonnent aux écuyers qu'ils fassent seller, vu qu'ils veulent behourder.

Part. pas. Ben deu esser bagordada

Cortz de gran baron.

Sordel: Ben deu esser.

Cour de grand baron doit être bien embellie de tournois.

ANC. FR. Ge vois une lance aporter,

Et puis en ira bohorder.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 267.

Moult i convendra béhorder

Ains que de nous puist estre pris.

Roman de la Rose, v. 10532.

Ledit Colin... tiroit et behourdoit contre lui, pour lui oster son baston ou houllete.

Lett. de rém., 1387. Carpentier, t. 1, col. 574.

ANC. IT. Bigordare.

4. Bordir, Baordir, Burdir, v., behourder, joûter, folâtrer, s'amuser,

bondir.

Jois mi fai rire e bordir.

P. Rogiers: Entr' ir' e joy.

Joie me fait rire et folâtrer.

Canton, trepan e baorden.

Roman de Jaufre, fol. 35.

Ils chantent, dansent et behourdent.

Li donzel van burdir à (a) la quintana.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32.

Les damoiseaux vont s'amuser à la quintaine.

Substantiv. Mais ama 'l bordir e 'l cassar.

Bertrand de Born le fils: Quan vei lo.

Il aime mieux le behourder et le chasser.

Part. prés. Dui poli

Bel e borden ab saura cri.

Marcabrus: Dirai vos.

Deux poulains beaux et bondissants avec blonde crinière.

ANC. FR. Oy le service Dieu dévotement, sans border et sans regarder sà ne là. Annales du règne de S. Louis, p. 284.

 

Bera, s. f., bière, cercueil.

Bar signifiait, en celtique et en germanique, table, caisse portative, brancard.

Voyez Denina, t. 1, p. 333.

Quan vos veira en la bera,

No sera sos huelhs mulhatz.

Marcabrus: Dirai vos.

Quand elle vous verra dans la bière, son oeil ne sera pas mouillé.

Cant hom ve una bera parada de bels draps, senhal es que aqui ha mort.

V. et Vert., fol. 104.

Quand on voit un cercueil paré de beaux draps, c'est signe qu'il y a

là mort.

IT. Bara.

 

Berbitz, s. f., lat. vervex, brebis.

Si quis anniculum vel bimum vervecem furaverit.

Eccard, Lex salica, tit. IV, §. 2, p. 21.

Des manuscrits portent berbicem.

Baluze, Cap. reg. Fr., t. 1, col. 286.

Ar es pretz de raubar

Buous, motos e berbitz.

Giraud de Borneil: Per solatz.

Maintenant c'est un mérite de dérober boeufs, moutons et brebis.

ANC. FR. Va-t'en à la berbis ta mère...

Les berbis sans garde truva.

Marie de France, t. II, p. 221 et 222.

ANC. CAT. Berbitz. IT. Berbice.

2. Bergier, s. m., basse lat. berbicarius, berger.

La loi des Allemands, tit. XCVIII, art. 3, porte: “Et quod de berbicario, stotario, et vaccario sit, etc.”

Que guardes las bestias coma bergiers.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 32.

Que tu gardes les bêtes comme les bergers.

3. Bergeira, s. f., bergère.

L'autr'ier trobei la bergeira

Que d'autras vetz ai trobada.

G. Riquier: L'autr'ier.

L'autre jour je trouvai la bergère que j'ai trouvée d'autres fois.

 

Bergau, adj., bulgare, bougre, détestable.

Menut trobador bergau.

Marcabrus: Lo vers comensa.

Petit troubadour détestable.

CAT. Bergant. ESP. Bergante.

 

Bergonho, peu, légèrement.

Ce mot, avec UN, forma un adverbe composé.

Aqui viro las regnas un bergonho.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 71.

Ils tournent là un peu les rênes.

 

Berille, Bericle, s. m., lat, beryllus, béryl, sorte d'émeraude.

Marbode, lib. Lapidum seu de gemmis, §. 12, dit du béryl:

Hic et conjugii gestare refertur amorem.

Voyez la note du Roman de la Rose, t. III, p. 72.

Berille es peyra falbenca, luzent.

Eluc. de las propr., fol. 185.

Béryl est pierre verdâtre, luisante.

De bericle dizo li autor

Que val a cosservar l'amor

Entre la molher e 'l marit.

Brev. d'amor, fol. 40.

Les auteurs disent du béryl qu'il est bon à conserver l'amour entre la femme et le mari.

ANC. FR. Plus fu clere que nul beril.

Roman de la Rose, v. 15723.

Nul ne puet faire ne faire faire tailler diamans de bericle.

Ord. des R. de Fr., 1355, t. III, p. 12.

CAT. Beril. ESP. Berilo. PORT. IT. Berillo.

 

Berja, s. f., bas lat. beria, berge, plaine.

Discendet e dormit en la berja.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 111. 

Il descendit et dormit en la berge.

ANC. FR. Une grant berrie de sablon, là où il ne croissoit nul bien.

Celle berrie commensoit à unes très grans roches merveilleuses, qui sont en la fin du monde devers orient.

Parla aux sages homes des berries.

Joinville, p. 99 et 100.

 

Bernicar, v., vernisser.

Car vos enpeinetz aitant fort

Ni us bernicatz.

Le moine de Montaudon: Quant tuit.

Car vous vous peignez et vernissez si fort.

CAT. Embarnissar. ESP. Barnizar. PORT. Envernizar. IT. Vernicare.

 

Berrovier, s. m., éclaireur, soldat d'avant-poste.

Et en la ost veirem solatz e laigna,

E 'ls berroviers soven correr la plaigna.

Aicart del Fossat: Entre dos reis.

Et dans l'armée nous verrons plaisirs et peine, et les éclaireurs souvent courir la plaine.

IT. Berroviere.

 

Bertal, Bertau, s. m., hanneton. (chap. escarabicha)

Mosca ni tavan que vola,

Escaravat ni bertal.

Marcabrus: Pus la fuelha.

Mouche ni taon qui vole, scarabée ni hanneton.

Fig. Cui sens nos es guidaire

No sap ni pot a cap traire,

Ans par a la fin bertaus.

Giraud de Borneil: S'es cantars.

Celui à qui le sens n'est pas guide, ne sait ni ne peut venir à chef, mais à la fin il paraît hanneton.

 

Bertresca, s. f., brétèche, forteresse.

Et a una bertresca sobre cascun pilar,

E podon en cascuna XX cavayer estar.

Roman de Fierabras, v. 2337.

Et il y a une brétèche sur chaque pilier, et vingt chevaliers peuvent se tenir en chacune.

Ni aut mur, ni bertresca, ni dentelh batalhier.

Guillaume de Tudela.

Ni haut mur, ni brétèche, ni créneau défenseur.

ANC. FR. Et fist fère les murs à tors et à breteches et défenses mout espesses.

V. de S. Louis, p. 305.

Encore unt bertesches levées

Bien planchies et kernelées.

Roman de Rou, v. 9450.

IT. Bertesca.

 

Bescalmes, s. m., galetas ouvert.

Dans la basse latinité, calma a été employé dans le sens de fortification

bâtie.

Destruat calmam et fossatum... calmam destruere nolo, quia frater meus eam aedificavit. Du Cange, t. II, col. 53.

Factum est hoc in bescalmo consulum, in praesentia omnium consulum... In bescalmo ante salam. Carpentier, t. I, col. 528.

No se fasan bescalmes si non els sobeirans soliers de las maizons sobre fenestratge.
Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.

Que ne se fassent galetas ouverts, sinon au plancher supérieur des maisons sur les fenêtres.

 

Bescles, s. m., fressures.

Anc no compretz ni ventre, ni budel,

Ni cap, ni pes, ni fetges, ni bescles.

P. Bremond Ricas Novas: Tant fort.

Vous n'achetâtes jamais ni ventre, ni boyau, ni tête, ni pied, ni foie, ni fressures.

 

Besonh, Bezonh, s. m., besoin, nécessité.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Quar non aus mostrar mon besonh.

Rambaud d'Orange: Un vers.

Car je n'ose montrer mon besoin.

A las gens que n'an besonh.

Liv. de Sydrac, fol. 43.

Aux gens qui en ont besoin.

Il s'est dit des besoins naturels.

Ayssi coma la bestia que fai son bezonh davan la gen.

Liv. de Sydrac, fol. 40.

Ainsi comme la bête qui fait sa nécessité devant la gent.

ANC. FR. Autres choses qui besoing nous estoient.

Joinville, p. 133.

Besoing si fet vielle troter.

Roman du Renart, t. 1, p. 183.

ANC. CAT. Bessogn. IT. Bisogno. (ESP. Necesidad)

2. Besonha, Besoigna, s. f., besoin, nécessité, besogne.

E 'l paire li dava certa liurazon de deniers per vianda e per so que besoigna l'era. V. de Bertrand de Born.

Et le père lui donnait certaine quantité de deniers pour la nourriture et pour ce qui lui était besoin.

Li falh a la besonha gran.

E. Cairel: Qui saubes.

Lui manque dans la grande nécessité.

Impersonnell.

Besogna es qu'el entenda cal cosa es ben e mal.

Lo novel Sermon.

Il est besoin qu'il entende quelle chose est bien et mal.

- L'acte de la copulation.

E s'ilh s'ajusto alegramen e alegramen complisso lor besonha, l'efas qu'ilh auran sera alegres e de bela maniera.

Liv. de Sydrac, fol. 27.

Et s'ils s'ajustent allégrement et s'ils accomplissent allégrement leur besogne, l'enfant qu'ils auront sera allègre et de belle manière.

ANC. FR. Artilleries, vivres et autres besongnes nécessaires à guerre.

Monstrelet, t. 1, fol. 26.

Et choses d'excellent besongne.

Vigiles de Charles VII, t. 1, p. 92.

ANC. CAT. Bessogna.

3. Besonhar, Besoignar, v., manquer, faire besoin.

El coms li dava cavals et armas, e 'ls draps que besoignaven e so que 'l fasia mestier. V. de Raimond de Miraval.

Le comte lui donnait cheval et armes, et les habits qui lui manquaient, et ce qui lui faisait besoin.

- Travailler, faire de la besogne.

Tot so que an besonhat... Mentre que besonhavan.

Chronique des Albigeois, col. 63 et 93.

Tout ce qu'ils ont fait... Tandis qu'ils travaillaient.

Ce mot, dans l'ancien français, s'employait plus souvent dans l'acception

de faire de la besogne, travailler beaucoup.

ANC. FR. Les artisans besognoient en leurs boutiques, les gens d'estat se promenoient en robbes longues sur la place.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Camille.

Et onc ne cessat de son estude que tousjours ne besognast.

L. de premier faict, trad. de la Vieill. de Cicéron.

Si nous n'avions pas fait besongner nos soldats à trente sols la toise, nous n'en serions pas si près.

Mémoires de Sully, t. I, p. 429.

ANC. CAT. Bessognar. IT. Bisognare.

4. Besonhos, adj., nécessiteux, besoigneux, nécessaire, qui fait besoin.

Et esta ben qu'ieu aprenda

En qual guiza viu besonhos.

Guillaume de Balaun: Mon vers.

Et il est bien que j'apprenne en quelle manière je vis nécessiteux.

Las gens d'art e 'lh mercadier que fan e porton las causas bezonhosas d'un pais en un autre. Liv. de Sydrac, fol. 73.

Les gens d'art et les marchands qui font et portent les choses nécessaires d'un pays dans un autre.

ANC. FR. L'infortune et maleurté d'icelle la rend plus besongneuse de bon secours.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 439.

Subst. On trobavan cosselh tug bezonhos.

Giraud de Calanson: Belh senher.

Où tous les nécessiteux trouvaient conseil.

ANC. CAT. Bessognos (bessognós, bessonyós). IT. Bisognoso.

5. Bezonhable, adj., nécessaire.

Mas bezonhabla causa es a vos.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Philippiens.

Mais c'est chose nécessaire à vous.

 

Besso, adj., jumeau.

II fraires bessos que ero natz en I jorn.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 70.

Deux frères jumeaux qui étaient nés en même jour.

ANC. FR. Puis les astres bessons des jumeaux font leur course.

R. Belleau, t. 1, p. 294.

Ils sont bien eveillez, peu farouches, et semblent 

Estre freres bessons, tant fort ils se ressemblent.

Ronsard, t. 1, p. 836.

CAT. Bessó. (chap. Bessó, bessons, bessona, bessones; ovella bessonera, ovelles bessoneres.)

 

Bestia., s. f., lat. bestia, bête.

Cascuna bestia ama son semblan.

Coma caval o mul que son bestias ses entendemen.

V. et Vert., fol. 56 et 92.

Chaque bête aime son semblable.

Comme cheval et mulet qui sont bêtes sans entendement.

Il s'est dit spécialement des bêtes de charge.

Tot mercier que passa sa mersairia en bestia, passe quan qu'en porte la bestia. Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. LI, fol. 162.

Tout mercier qui passe sa marchandise sur une bête, qu'il passe combien que la bête en porte.

Sens caval e sens bestia.

V. de S. Honorat.

Sans cheval et sans bête.

CAT. (bístia) ESP. Bestia. PORT. Besta. IT. Bestia. (chap. Bestia, besties.)

ASCUMA, Joaquín Monclús, CAT. (bístia) ESP. Bestia. PORT. Besta. IT. Bestia. (chap. Bestia, besties.)

2. Bestiola, s. f., lat. bestiola, bestiole, petite bête.

Vivo d'algus auzels et d'algunas bestiolas.

Noctiluca es pauca bestiola.

Eluc. de las propr., fol. 237 et 255.

Vivent de quelques oiseaux et de quelques bestioles.

Vers luisant est une petite bestiole.

IT. Bestiola. (chap. Bestiola, bestioles; bestieta, bestietes.)

3. Bestiar, s. m., bétail, troupeau.

Son per lo bestiar

De foras governar.

G. Riquier: Pus Dieu.

Ils sont pour gouverner le bétail dehors.

Tu as gran bestiar de buous, de vacas, de brufols e de camels.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 9.

Tu as grand bétail de boeufs, de vaches, de buffles et de chameaux.

CAT. Bestiar. (ESP. Ganado, rebaño) (chap. bestiá; rabera, raberes.)

4. Bestiari, s. m., lat. bestiarius, bétail.

E del gran bestiari qu'es lains escorgatz

E de tot lo pais i era enserratz.

Guillaume de Tudela.

Et du nombreux bétail qui est écorché dedans et y était enfermé de tout le pays.

Adj. Peiros i ac assis per tal cimen,

A obra bestiaria, magistramen

Figuratz a musec d'aur resplanden.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 22.

Il y eut perron établi par tel ciment, avec oeuvre de bestiaux, magistralement figuré en mosaïque d'or resplendissant.

5. Bestial, adj.., lat. bestialis, bestial, de bête.

Aquell plazer orre es tant bestial. V. et Vert., fol. 92.

Ce plaisir sale est si bestial.

Trop seguir deliegz carnals

Es vida vils e bestials.

Brev. d'amor, fol. 54.

Trop suivre délices charnels c'est une vie vile et bestiale.

Substantiv. Fetz querer bestial per far sacrifici a lor.

Liv. de Sydrac, fol. 4.

Il fit chercher du bétail pour leur faire sacrifice.

Si lur bestials dona dan. Brev. d'amor, fol. 127.

Si leur bétail donne dommage.

ANC. FR. Ceulx de Numitor emmenoient par force partie du bestial des autres. Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Romulus.

Emmenerent très grande multitude de bestial.

Monstrelet, t. 1, fol. 127.

CAT. ESP. PORT. Bestial. IT. Bestiale.

6. Bestialmen, adv., bestialement.

Vieu ses dupte bestialmen. Brev. d'amor, fol. 54.

Il vit sans doute bestialement.

CAT. Bestialment. ESP. PORT. IT. Bestialmente.

 

Beta, s. f., marque, trace, impression.

Mas malvestatz, que lor laissa la beta,

Lor tolh vezer que es fals ni es fi.

P. Cardinal: Prop a guerra.

Mais la méchanceté, qui leur laisse la marque, leur ôte le voir ce qui est faux et ce qui est vrai.

CAT. ESP. Beta, Veta.

 

Beta, s. f., lat. beta, bette, poirée.

Enpeutat en beta, la endurzish.

Eluc. de las propr., fol. 196.

Enté sur la bette, il l'endurcit.

 

Betat, adj., beté.

Que sotz l'auberc ne salh lo sanc vermelh betatz.

C' apres lo cop n'ichic lo sanc vermelh betatz.

Roman de Fierabras, v. 114 et 681.

Que sous le haubert en jaillit le sang vermeil beté.

Qu'après le coup en sortit le sang vermeil beté.

Le nom de betada, betée, fut employé pour désigner une mer éloignée.

Non a si fort layro jusc'a la mar Betada.

Roman de Fierabras, v. 2747.

Il n'y a si fort larron jusqu'à la mer Betée.

Y a doas mars: la una es la mars Betada, sela que esvirona la terra... 

la seconda si es la mars Negra.

Liv. de Sydrac, fol. 55.

Il y a deux mers: l'une est la mer Betée, celle qui environne la terre... 

la seconde est la mer Noire.

ANC. FR. Qu'il n'a jusqu'à la mer Betée

Garcon qui ne l'ait garconée.

Roman du Renart, t. III, p. 309.

Me livrés bons mulés amblans,

Puis li cerkerons la contrée

Et dusques en la mer Betée.

Roman du comte de Poitiers, v. 1263.

N'éust tel home dusk'à la mer Betée.

Roman d'Aubri. Bekker, p. 182.

L'auteur de l'Image du Monde, chapitre d'Aufrique et de ses régions, dit,

au sujet de l'Atlantide:

Une ille est cele part si grant,

Si com Platons nous va disant...

Mais puis toute fu si desroute,

Si com Diex vaut qu'ele fondi,

Et est la mer Betée iki.

Ms. de la Bibl. du Roi, n° 7595, fol. 178.

 

Betonica, s. f., lat. betonica, bétoine.

Veltonica dicitur in Gallia, in Italia seratula. Plin., lib. XXV, cap. 46.

Betonica penretz cruda.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous prendrez de la bétoine crue.

CAT. ESP. PORT. IT. Betonica.

 

Beure, v., lat. bibere, boire.

Es ayssi coma negat, e cant cuja beure lo vi, lo vi lo beu.

V. et Vert., fol. 101.

Il est comme noyé, et quand il pense boire le vin, le vin le boit.

Sa noiridura es del sanc qu'el beu per lo budel del embonilh.

Liv. de Sydrac, fol. 85.

Sa nourriture est du sang qu'il boit par le boyau du nombril.

Et on plus beu, plus a ab se

Voluntat de beure.

G. Faidit: Tan sui ferms.

Et plus il boit, plus il a en soi volonté de boire.

Fig. Si Karles fetz folhia, en est loc la bec.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 12.

Si Charles fit folie, il la but en ce lieu.

Car ieu begui de l'amor.

Rambaud d'Orange: Mon chant.

Car je bus de l'amour.

Prov. E tanh si be qu'ab enap

Ab qui bec lai cogos

Beva sai lo sufrenz.

Alegret: A per pauc.

Et il convient donc bien que le souffrant boive ici dans la coupe avec laquelle le cocu but là-bas.

Substantiv. Si cum lo beures de l'aiga profeita al sedeiant per la chalor del soleil. Trad. de Bède, fol. 65.

Ainsi comme le boire de l'eau profite à l'altéré par la chaleur du soleil.

ANC. FR. Puis que ele out mangied e beud.

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 2.

Pentagruel lui dit qu'il ne beuroit que trop sans cela.

Rabelais, liv. V, chap. 5.

Assés ont but e dosnoié.

Nouv. Rec. de Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 167.

CAT. Beurer. ESP. PORT. Beber. IT. Bevere. (chap. Beure: bec, beus, beu, bebem, bebéu, beuen; begut, beguts, beguda, begudes; yo beuré; yo beuría; si yo beguera.)

Juan Gil Guimerá; Beure: bec, beus, beu, bebem, bebéu, beuen; begut, beguts, beguda, begudes; yo beuré; yo beuría; si yo beguera.)

2. Biver, s. m., échanson, sommelier.

Et aussi cuecx e bivers e baylos.

P. Cardinal: Un sirventes.

Et tua cuisiniers, et sommeliers et gouverneurs.

3. Beveire, Bevedor, s. m., buveur.

El mon non es ebriacs ni beveire

Qu'entre Lombartz no faza sirventes.

Palais: Mot m'enueia.

Au monde il n'est ivrogne ni buveur qui, parmi les Lombards, ne fasse des sirventes.

Frances bevedor

Plus que perdix ad austors

No vos fan temensa.

P. Cardinal: Falsedatz.

Les Français buveurs ne vous font pas peur plus que les perdrix à l'autour.

CAT. ESP. PORT. Bebedor. IT. Bevitore. (chap. Bebedó, bebedós, bebedora, bebedores.)

4. Beurage, s. m., boisson, breuvage.

Vianda, beuragge. Eluc. de las propr., fol. 27.

Nourriture, boisson.

Donar li vai beurage e vay l'entuysegar.

V. de S. Honorat.

Il va lui donner breuvage et va l'empoisonner.

ESP. Brebrage (brebaje). PORT. Beberagem. IT. Beveraggio. (chap. Brebaje, brebajes; beguda, begudes.)

5. Bevenda, s. f., boisson, orgie.

D'una bevenda que hom fa,

Si com dizon fezisia,

Qu'es de vi e de mel ensems

Boillitz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

D'une boisson qu'on fait, comme disent les médecins, qui est de vin et de miel bouillis ensemble.

Ricx hom, quan fai sas calendas

E sas cortz e sas bevendas.

P. Cardinal: Qui ve gran.

Homme, puissant, quand il fait ses calendes et ses cours et ses orgies.

ANC. CAT. Bevenda. ANC. ESP. Bebienda. IT. Bevanda. (chap. Mamera; orgía.)

Si veus un muixó, díxa la mamera

6. Beveria, s. f., action de boire, buverie.

Que totz juexs de datz e beveria de taverna cesson.

Tit. du XVe sièc. DOAT, t. CXLVII, fol. 285.

Que tous jeux de dés et buverie de taverne cessent.

ANC. FR. Se trait en sus des beveries

Des yvreches, des lecheries.

Le Bestiaire, Carpentier, t. 1, col. 534.

En sa vieillesse se enclina à beuverie et à suivre tavernes.

Lett. de rém., 1463. Carpentier, t. 1, col. 534.

ANC. ESP. Bebería. IT. Beveria.

7. Bevedor, adj., buvable, potable.

De pa o de vi o de car... o d'autra causa menjadoira o bevedoira.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 138.

De pain ou de vin ou de chair... ou d'autre chose mangeable ou buvable.

8. Bibulos, adj., lat. bibulus, qui boit.

Ha mezol blanc, pertuzos, sec et bibulos. Eluc. de las propr., fol. 218.

Il a la moelle blanche, poreuse, sèche et qui boit.

9. Abeurar, v., boire, abreuver.

Tal ren ti farai abeurar,

Que ti fara lo ventre enflar.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Je te ferai boire telle chose qui te fera enfler lo ventre.

E si set a, den l'abeurar. Brev. d'amor, fol. 68.

Et s'il a soif, il doit l' abreuver.

E de fel abeurar.

Pons de Capdueil: So qu'hom plus.

Et abreuver de fiel.

L'ayga que dissen de l'ayre las reverdezis e las abeura per las cimas.

Liv. de Sydrac, fol. 112.

L'eau qui descend de l'air les reverdit et les abreuve par les cimes.

Del fluvi de la vostra dossor vos lo abeuraretz, car ab vos es la fontayna de vida. V. et Vert., fol. 101.

Vous les abreuverez du fleuve de votre douceur, car avec vous est la fontaine de vie.

ANC. FR. Chascuns des vins se fist plus digne

Par sa bonté, par sa boissance

D' abeurer bien le roi de France.

Fabl. et cont. anc., t. I, p. 153.

Tous les en aboivre à ses mains,

Mès les uns plus, les autres mains.

Roman de la Rose, v. 6849.

ANC. ESP.

Es agua mui sana para beber e abrebar (abrevar).

Poema de Alexandro, cop. 1305.

CAT. Abeurar. ESP. MOD. Abrevar. IT. Abbeverare.

10. Abeuratge, s. m., boisson, abreuvement.

Un enaps de aur ple de precios abeuratge.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 260.

Une coupe d'or pleine de précieuse boisson.

11. Abeurador, s. m., abreuvoir.

Que los cavals se nafron ins en l'abeurador.

Guillaume de Tudela.

Vu que les chevaux se blessent dans l'abreuvoir.

Las herbas e 'ls abeuradors e 'ls bosx e las aiguas.

Tit. de 1273, Arch. du Roy., J, 321.

Les herbes et les abreuvoirs et les bois et les eaux.

CAT. Abeurador. ESP. Abrevador. IT. Abbeveratojo.

12. Embiber, Embeure, v., lat. imbibere, imbiber, imboire.

Aprop enbibeys coto en aiga de sal.

Trad. d'Albucasis, fol. 3.

Après imbibe du coton dans l'eau de sel.

La nivols qu'es embeguda

D'aital vapor.

Brev. d'amor, fol. 42.

La nue qui est imbibée de telle vapeur.

Fig. Els ero embegutz de la error dels Arrias.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 40.

Ils étaient imbus de l'erreur des Ariens.

Part. pas. Carn de boc, si 's ben enbeguda.

E 'l froment er embegut

Del vere.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Chair de bouc, si elle est bien imbue.

Et le froment sera imbu du venin.

ANC. FR. Comme homme embeu, qui chancelle et trepigne,

L'ai ven souvent quand il se alloit coucher.

Villon, p. 61.

La terre embue du sang du juste.

Rabelais, liv. II, chap. 1.

CAT. Embeurer. ESP. PORT. Embeber. IT. Imbevere. (chap. Embeure)

13. Enbevemen, s. m., élision.

On deu far un pauc plus longa aquela sillaba on cay l' enbevemens que no fay can es entiera. Leys d'amors, fol. 24.

On doit faire un peu plus longue cette syllabe où tombe l' élision qu'on ne fait quand elle est entière.

14. Esbeure, v., boire, élider.

Deu a mieia votz pronunciar la vocal que s'esbeu.

Leys d'amors, fol. 24.

Doit prononcer à demi-voix la voyelle qui s'élide.

15. Rebeure, v., reboire.

Tot jorn aytal vol may rebeure.

Eluc. de las propr., fol. 227.

Toujours ainsi veut plus reboire.

 

Bezan, s. m., besant, monnaie de l'empire de Constantinople (Bizancio).

Al lial hom donarai un bezan,

Si 'l deslials mi dona un clavel.

P. Cardinal: Totz temps.

Je donnerai un besant à l'homme loyal, si le déloyal me donne un clou.

Si el non es mais de dos bezans.

Trad. du Code de Justinien, fol. 8.

S'il n'est pas plus de deux besants.

Il paraît que ce mot fut appliqué généralement aux monnaies.

Dans la Nouvelle sixième des Cento Novelle antiche, un homme qui parle à l'empereur d'Allemagne, lui dit: “Mi feci dare loro cento bisanti d'oro, e in ciascuno vidi la vostra faccia, che v' è suso coniata.”

En que auran despendut lo bezan del Senhor.

V. et Vert., fol. 30.

En quoi ils auront dépensé le besant du Seigneur.

Il servait aussi à désigner une petite monnaie.

No pretz un bezan

Ni cop d'un aglan

Lo mon ni cels que i estan.

Bertrand de Born: Mon chan.

Je ne prise un besant ni le coup d'un gland le monde et ceux qui y habitent.

ANC. CAT. ESP. Besant. PORT. Besante. IT. Bisante. (chap. Besán, moneda.)

 

Bezana, s. m., ruche à miel. (arna, Arnes, Tarragona)

De bezanas, I mezalla de la dotzena.

Cartulaire de Montpellier, fol. 116.

De ruches, une maille de la douzaine.

ANC. FR. Lou miel et le cire des besaines.

Tit. de 1245. Carpentier, t. 1, col: 528.

Environ six bezennes ou paniers de mouchettes.

Lett. de rém., 1407. Carpentier, t. 1, col. 528.

Ou il vait veoir ses bezeines,

Qui sunt de cire et de miel plaines.

Trad. de l'Art d'aimer d'Ovide. Carpentier, t. 1, col. 528.

 

Bezucar, v., baisotter, caresser.

Maritz druts

Qu'autrui con bezuc.

B. de Ventadour: Pus vey lo.

Mari galant qui caresse vagin d'autrui.

ANC. FR. Car cil des fronz pas ne besuchent

Soudoiers d'armes qui trebuchent.

G. Guiart, t. II, p. 198.

ESP. Besucar (besuquear). (chap. Besucá, besá, besuquejá; acarissiá.)