champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Si hagueren viscut
sempre al cortijo potsé les coses hagueren passat de un atra manera,
pero a Crespo, lo Guarda Majó, li agradáe adelantá a un a la Raya de lo de Abendújar per si les mosques y a Paco, lo Baixet, com qui
diu, li va tocá la china y no es que li incomodare per nell, que an
ell igual li donáe un puesto que un atre, pero sí per los sagals, a
vore, per la escola, que en la Charito, la chiqueta Menuda, ne teníen
prou y li díen la chiqueta Menuda a la Charito encara que, en
verdat, fore la chiqueta mes gran, y los chiquets, mare, ¿per qué
no parle la Charito?, ¿per qué no camine la Charito, mare?, ¿per
qué la Charito se embrute les bragues?, preguntaben a cada pas, y
ella, la Régula, o ell, o los dos a coro, pos perque es mol menudeta
la Charito, a vore, per contestá algo, ¿quína atra cosa podíen
díls?, pero Paco, lo Baixet, aspirabe a que los sagals se
ilustraren, adeprengueren, que lo Hachemita assegurabe a Cordovilla,
que los sagals podíen eixí de pobres en un polset de coneiximéns,
y inclús la propia Siñora Marquesa, volén erradicá lo
analfabetismo del cortijo, va fé vindre durán tres estius seguits a
dos señoritos de la siudat pera que, al acabá les faenas
cotidianes, los ajuntaren a tots al porche de la corralada, als
pastós, als gorrinés, als esbatussadós, als muleros, als gañáns
y als guardes, y allí, a la crúa llum del cresol, en les mosques
cagadores y les polilles voltán la llum, los enseñaren les lletres
y les seues mil misterioses combinassións, y los pastós, y los
gorrinés, y los esbatussadós y los gañáns y los muleros, cuan los
preguntaben, díen, la B en la A fa BA, y la C en la A fa ZA, y,
entonses, los señoritos de la siudat, lo siñoret Gabriel y lo
siñoret Lucas, los corregíen y los desvelaben les trampes, y los
díen, pos no, la C en la A, fa KA, y la C en la I fa CI y la C en la
E fa CE y la C en la O fa KO, y los gorrinés y los pastós, y los
muleros, y los gañáns y los guardes se díen entre ells
desconsertats, tamé tenen unes coses, pareix que als señoritos los
agrado fótremos lo pel, pero no se atrevíen a eixecá la veu, hasta
que una nit, Paco, lo Baixet, se va arreá dos copes al pap, se va
encará en lo siñoret alt, lo de les entrades, lo del seu grupo, y,
obrín los forats del seu nas chato (per aon, com díe lo siñoret
Iván, los díes que estabe de bones, se li veíe lo servell), va
preguntá, siñoret Lucas, y ¿a cuento de qué eixos caprichos? y lo
siñoret Lucas va arrencá a riure en unes carcañades incontrolades,
y, al final, cuan se va calmá un poc, se va limpiá los ulls en lo
mocadó y va di, es la gramática, escolta, lo perqué pregúntalay
als académics, y no va aclarí res mes, pero, ben mirat, aixó no
ere mes que lo escomensamén, que una tarde va arribá la G y lo
siñoret Lucas los va di, la G en la A fa GA, pero la G en I fa Ji,
com la rissa, y Paco, lo Baixet, se va enfadá, que aixó ya estáe
de mes, collóns, que ells eren ignoráns pero no tontos y a cuento
de qué la E y la I habíen de portá sempre trate de favor y lo
siñoret Lucas, venga a riure, que se destornillabe lo home de la
rissa que li donáe, una rissa espasmódica y nerviosa, y, com de
costum, que ell ere un mindundi
y que eixes eren regles de la gramática y que ell res podíe fé
contra les regles de la gramática, pero que, en radera instánsia,
si se sentíen defraudats, escrigueren als académics, ya que ell se
limitabe a exposáls les coses tal com eren, sense cap espíritu
analític, pero a Paco, lo Baixet, estos despropósits li féen pedre
l´oremus y la seua indignassió va arribá al cormull cuan, una nit,
lo siñoret Lucas los va dibuixá en primor una H mayúscula a la
pizarra, y después de pegá fortes palmotades pera captá la seua
atensió y ficá silénsio, va advertí, mol cuidadet en esta lletra;
esta lletra es un cas únic, no té pressedéns, amics; esta lletra
es muda, y Paco, lo Baixet, va pensá pera nell, mira, com la
Charito, que la Charito, la chiqueta Menuda, may díe esta boca es
meua, que no parláe la Charito, que únicamen, de cuan en cuan,
emitíe un gemec llastimós que sorolláe la casa hasta los seus
solaméns, pero dabán de la manifestassió del siñoret Lucas,
Facundo, lo Gorriné, va crusá les seues mans com a manoples damún
del seu estómec abultat y va di, ¿qué vol dí aixó de que es
muda?, te fiques a mirá y tampoc les atres parlen si natros no les
prestam la veu, y lo siñoret Lucas, lo alt, lo de les entrades, que
no sone, vaiga, que es com si no estiguere, no pinte res, y Facundo,
lo Gorriné, sense alterá la seua postura de abat, ésta sí que es
bona, y ¿pera qué se fique entonses?, y lo siñoret Lucas, cuestió
de estética, va reconeixe, sol pera adorná les paraules, pera evitá
que la vocal que la seguix se quedo desamparada, pero aixó sí,
aquell que no asserte a colocála al seu puesto incurrirá en falta
de lesa gramática, y Paco, lo Baixet, fet un lío, cada vegada mes
confundit, pero, pel matí, ensilláe la yegua y a vigilá les fites,
que ere lo seu, encara que desde que lo siñoret Lucas va escomensá
en alló de les lletres se va transformá, que anáe com encantat lo
home, sense assertá a pensá en datra cosa, y en cuan se alluñaé
un galop del cortijo, descabalgabe, se assentáe a la sombra de un
alborsé y a cavilá, y cuan les idees se li embolicáen al cap unes
en atras com les sireres, recurríe a les pedretes, y los codolets
blangs eren la E y la I, y los grisos eren la A, la O y la U, y,
entonses, se liabe a fé combinassións pera vore cóm teníen que
soná les unes y les atres, pero no se aclaríe y a la nit, confiabe
les seues dudes a la Régula, a la márfega y, insensiblemen, de unes
coses passabe a unes atres y la Régula, para quieto, Paco, lo
Rogelio está desvelat, y si Paco, lo Baixet, insistíe, ella ae,
estáte cotet, ya no estam pera joguets, y, de repén, sonabe lo
desgarrat crit de la chiqueta Menuda y Paco se inutilisabe, pensán
que algún mal amagat debíe de tindre ell als baixos pera habé
engendrat una chiqueta inútil y muda com la hache, que menos mal que
la Nieves ere espabilada, que a la Nieves, les coses, ell se habíe
resistit a batejála en este nom tan blang, no li pegabe, vaiga, sén
ell tan moreno y moruno, y haguere preferit ficáli Herminia, com la
agüela o yaya, o consevol atre nom, pero lo estiu aquell fée un sol
que badáe les roques, y don Pedro, lo Périt, insistíe que les
temperatures ni de nit baixaben de 35 grados, y que vaya estiuet,
mare, que no sen enrecordabe de atre igual, que se fregíen hasta los
muixóns volán, y la Régula, de per sí fogosa, se queixáe, ¡ay
Virgen, quína calina mes gran!, y que no corre ni una bufadeta de
aire ni de día ni de nit, y después de abanicás un rato en un
paipai, movén sol la falange del dit gros dret, aplanat com una
espátula, afegíe, aixó es un cástic, Paco, y yo li demanaré a la
Virgen de las Nieves que acabo este cástic, pero la canícula no
sedíe y un domenge, sense dílay a dingú, se va arrimá al
Almendral, aon lo Mago, y a la tornada, li va di a Paco, Paco, lo
Mago me ha dit que si esta pancha es femella li fica Nieves, no sigue
que, per contrariá lo meu dessich, me ixque la cría en un antojo, y
Paco sen va enrecordá de la chiqueta Menuda y va está de acuerdo,
pos bueno, que sigue Nieves, pero la Nieves, que desde mocosa
llimpiabe la porquería de la impedida y li rentáe les bragues, no
va arribá a aná a la escola del Patronato perque per aquell
entonses anaben ya a la Raya de lo de Abendújar y Paco, lo Baixet,
cada matí, antes de ensillá, li enseñabe a la mosseta cóm se
ajuntáen la B en la A y la C en la A y la C en la I, y la sagala,
que ere mol espabilada, aixina que va arribá la Z y li va di, la Z
en la I fa CI, va contestá sense pensásu, eixa lletra sobre, pare,
pera naixó está la C, y Paco, lo Baixet, sen enríe y procurabe
unflá la rissa, solemnisála, imitán les carcañades del siñoret
Lucas, aixó cóntalsu als académics, y, per les nits, unflat de
satisfacsió, li díe a la Régula, esta sagala veu creixe la herba,
y la Régula, que ya per entonses se habíe ficat tan pechugona com
les pechúa de Beseit, comentabe, a vore, trau lo talento seu y lo de
l´atra, y Paco, ¿quína atra?, y la Régula, sense pedre la seua
flema habitual, ae, la chiqueta Menuda, ¿en qué estás pensán,
Paco?, y Paco, lo teu talento trau, y escomensáe a magrejála, y
ella, ae, cotet, Paco, los talentos no están ahí, y Paco, lo
Baixet, tórnay, engolosinat, hasta que, de repén, lo bram de la
chiqueta Menuda rasgabe lo silénsio de la nit y Paco se quedabe
parat com un estaquirot, desarmat, y finalmen, díe, Deu te guardo,
Régula, y que descansos, y, en los añs, se anáe acostumbrán a la
Raya de lo de Abendújar, y a la barraca blanca en la parra de
moscatell, y al cobertís, y al pou, y al tremendo roble fénli
sombra, y als roquissals escampats dels primés ramals de la montaña,
y al riuet de aigüas tibies en les tortugues a les vores, pero un
matí de octubre, Paco, lo Baixet, va eixí a la porta, com tots los
matíns, y només ixí, ve eixecá lo cap, va obrí be los nassos y
va di, se arrime un caball, y la Régula, al seu costat, se va fé
visera als ulls en la ma dreta y va mirá llun, ae, no se veu a
dingú, Paco, pero Paco, lo Baixet, continuabe ensumán, com un
sabuesso, lo Crespo es, si no me equivoco, va afegí, perque Paco, lo
Baixet, segóns díe lo siñoret Iván, teníe lo nas mes fi que un
pointer, que ventáe de llarg, y en efecte, no habíe passat ni un
cuart de hora, cuan se va presentá a la Raya, Crespo, lo Guarda
Majó, Paco, lía lo petate que ten entornes al cortijo, li va di
sense mes preámbuls, y Paco, ¿y aixó?, que Crespo, don Pedro, lo
Périt, u ha manat, a michdía baixará lo Lucio, tú ya has cumplit,
y, en la fresca, Paco y la Régula van amontoná les seues coses al
carromato y van empendre la tornada y a dal de tot, acomodats entre
los madalaps de borra de llana, anáen los sagals y, a detrás, la
Régula en la chiqueta Menuda, que no paráe de cridá y torsíe lo
cap, ara cap a un costat, ara cap al atre, y les seues flaques
cametes impedides assomaben daball de la bata, y Paco, lo Baixet,
montat a la seua yegua, los donabe escolta, velán en orgull la
retaguardia, y li díe a la Régula eixecán mol la veu pera dominá
lo tantarantán de les rodes a les roderes, entre crits y brams de la
chiqueta Menuda, ara la Nieves mos entrará al colegio y Deu sap aón
pot arribá en lo espabilada que es, y la Régula, ae, ya vorem, y,
desde la seua atalaya, afegíe Paco, lo Baixet, los sagals ya tenen
edat de traballá, sirán una ajuda pera la casa, y la Régula, ae,
ya vorem, y continuabe Paco, lo Baixet, exaltat en lo traqueteo y la
novedat, igual la casa nova té una alcoba mes y podrem torná a sé
jóvens, y la Régula suspirabe, acunabe a la chiqueta Menuda y li
esbarráe los mosquits a manotades, mentres, per damún de los negres
carrascals, se enseníen una a una les estrelles y la Régula mirabe
cap amún, tornabe a suspirá y díe, ae, pera torná a sé jóvens
tindríe que callá ésta, y en cuan van arribá al cortijo, Crespo,
lo Guarda Majó, los aguardabe al peu de la vella casa, la mateixa
que habíen abandonat sing añs atrás, en lo pedís jun a la porta
tot lo llarg de la fachada, y les dixades eres de geranios y, al
mich, l´oró de sombra calenta, y Paco u va mirá tot apenat y va
moure lo cap com negán y después va baixá los ulls, ¡qué li ham
de fé! va di resignadamen, y, poc mes allá, donán ordens, anabe
don Pedro, lo Périt, y bona nit, don Pedro, aquí tornam a está
pera lo que vosté mano, bona nit mos dono Deu, Paco, ¿sense novedat
a la Raya? y Paco, sense novedat, don Pedro, y conforme
descarregaben, don Pedro los anabe seguín del carro a la porta y de
la porta al carro, dic, Régula, que tú haurás de atendre la tanca,
com abáns, y apartála en cuan séntigues lo coche, que ya saps que
ni la Siñora, ni lo siñoret Iván avisen y no los agrade esperá, y
la Régula, ae, a maná, don Pedro, pera naixó estam, y don Pedro,
de matinet soltarás los pavos y rascarás la gallinassa, que sinó
no ña Deu que aguanto en esta pudina, cóm put, y ya saps que la
Siñora es bona pero li agráen les coses al seu puesto, y la Régula,
ae, a maná, don Pedro, pera naixó estem, y don Pedro, lo Périt, va
continuá donánli instrucsións, y no parabe de donáli instrucsións
y, al acabá, va torse lo cap, se va mossegá la galta esquerra y se
va quedá com atascat, com si se dixare algo importán, y la Régula
sumisamen, ¿alguna cosa mes, don
Pedro? y don Pedro, lo Périt, se mossegáe nerviosamen la galta y
giráe los ulls cap a la Nieves pero no díe res y al final, cuan
pareixíe que anáe a marchá sense despegá los labios, se va girá
cap a la Régula, aixó es cosa apart, Régula, en realidat éstes
son coses pera tratá entre dones, pero... y la paussa se va fé mes
llarga, hasta que la Régula, sumisamen, vosté dirá, don Pedro, y
don Pedro, me referixco a la chiqueta, Régula, que la chiqueta be
podríe pegáli un ma a casa a la meua siñora, que, ben mirat, ella
se acobarde pera les coses del hogar, va sonriure ágramen, y la
chiqueta ya está creixcuda, que ña que vore cóm s´ha ficat la
chiqueta ésta en poc tems, y, segóns parlabe don Pedro, lo Périt,
Paco, lo Baixet, se anáe desunflán com un globo, com la seua
virilidat cuan cridabe per la nit la chiqueta Menuda, y va mirá cap
a la Régula, y la Régula va mirá cap a Paco, lo Baixet, y al
remat, Paco, lo Baixet, va obrí los nassos, va pujá los muscles, y
va di, lo que vosté mano, don Pedro, pera naixó estam, y, de repén,
sense vindre a cuento, a don Pedro, lo Périt, se li van dilatá les
nines y va escomensá a desbarrá, com si vullguere amagás daball
del alud de les seues propies paraules, que no parabe, que, ara tots
volen sé señoritos, Paco, ya u saps, que ya no es com abáns, que
avui dingú vol embrutás les mans, y uns a la capital y datres al
extranjé, aon sigue, lo cas es no pará, la moda, ya veus tú, que
se pensen que en aixó han resolt lo problema, imagínat que después
resulte que, a lo milló, pasarán fam y se morirán de aburrimén,
veus a sabé, que atra cosa, no, pero a la chiqueta a casa, no li ha
de faltá res, no es perque yo u diga... la Régula y Paco, lo
Baixet, assentíen en lo cap, y intercambiaben furtives mirades
cómplices, pero don Pedro, lo Périt, no reparabe en alló, que
estabe mol exitat don Pedro, lo Périt, y sén que estáu conformes,
demá de matí esperam a la chiqueta a casa, y pera que no la trobéu
a faltá y ella no se ómpligue, que ya sabem tots cóm se les gasten
los sagals ara, per les nits pot dormí aquí, y después de moltes
brassillades y aspavéns, don Pedro va colá y la Régula y Paco, lo
Baixet, van escomensá a instalás en silénsio, y después van sopá
y, al acabá la sena, se van assentá a la vora del foc, y, en eixe
momén, va entrá Facundo, lo Gorriné, tamé tens corache, Paco, a
la Casa de dal no te pare ni Deu, que ya coneixes a doña Purita, que
pareix que la punchon en agulles de cap, lo histérica, que ni ell la
aguante, va di, pero, com ni la Régula ni Paco, lo Baixet, van
replicá, Facundo va afegí, no la coneixes, Paco, si no me creus
pregúntali a la Pepa, que va está allí, pero la Régula y Paco
continuaben muts com la h, y, en vista de assó, Facundo, lo Gorriné,
va pegá mija volta y sen va aná, y de matí, la Nieves se va
presentá puntualmen a la Casa de dal y al atre día lo mateix, hasta
que aixó se va fé una costum y van escomensá a passá
insensiblemen los díes, y, aixina que va arribá mach, se va
presentá un día lo Carlos Alberto, lo fill mes gran del siñoret
Iván, a fé la Comunió a la capelleta del cortijo y dos díes
después, después de mols preparatius, la Siñora Marquesa en lo
Obispo en la berlina gran, y la Régula, aixina que va obrí la
tanca, se va quedá pasmada dabán de la púrpura, sense sabé qué
fé, a vorem, que, en prinsipi, en ple desconsert, va pegá dos
cabotades, va fé una genuflexió y se va santiguá, pero la Siñora
Marquesa li va apuntá desde la seua altura inabordable, l´anell,
Régula, l´anell, y entonses, la Régula se va minjá a besos lo
anell pastoral, mentres lo Obispo sonreíe y apartabe la ma
discretamen, y va atravesá les eretes plenes de flos y va entrá a
la Casa Gran, entre les reverénsies dels gorrinés y los gañáns y,
al día siguién, se va selebrá la festa per tot lo alt, y, después
de la seremónia religiosa a la capelleta, lo personal se va ajuntá
a la corralada, a minjá chocolate en migues y ¡viva lo siñoret
Carlos Alberto! ¡viva la Siñora!
cridáen, pero la Nieves no va pugué estáy perque estáe servín
als invitats a la Casa Gran, y u fée en gran propiedat, que retirabe
los plats bruts en la ma zurda y los renovabe en la dreta, y a la
hora de oferí les fons se reclinabe o belcáe una miqueta per damún
del muscle esquerro del comensal, lo antebrás dret a la esquena,
sonrién, tot en tal garbo y discressió que la Siñora sen va fixá
en ella y li va preguntá a don Pedro, lo Périt, de aón habíe tret
aquella alhaja, y don Pedro, lo Périt, sorprés, la de Paco, lo
Baixet, es, lo guarda, lo secretari de Iván, lo que va está hasta
fa uns mesos a la Raya de lo de Abendújar la menuda, que se ha fet
polla de repén, y la Siñora, ¿la de Régula? y don Pedro, lo
Périt, exactamen, la de la Régula, Purita la va desburrá en cuatre
semanes, la chiqueta es espabilada, y la Siñora no apartáe l´ull
de la Nieves, observabe cada un dels seus moviméns, y, en una de
éstes, li va di a la seua filla, Miriam, ¿ten has fixat en eixa
mosseta? ¡quína planta, quíns modals!, pulínla un poc faría una
bona primera donsella, y la siñoreta Miriam mirabe a la Nieves
disimulán, verdaderamen, la chica no está mal, va di, si acás,
pera lo meu gust, una mica mes de aquí, y se señalabe la pitralera,
pero la Nieves, sofocada, consentrada en la faena, se sentíe
transfigurada per la presénsia del chiquet, lo Carlos Alberto, tan
rubio, tan majo, en lo seu traje blang de marinero, y lo seu rosari
blang y lo seu misalet blang, de manera que, al servíli, li sonreíe
extasiada, com si li sonriguere a un arcángel, y a la nit, en cuan
va arribá a casa, encara que se trobabe tronsada y baldada per lo
ajetreo del día, li va di a Paco, lo Baixet, pare, yo vull fé la
Comunió, pero tan imperativamen, que Paco, lo Baixet, va fótre un
bot, ¿qué dius? y ella, tossuda, que vull fé la Comunió, pare, y
Paco, lo Baixet, se va portá les dos mans a la gorra com si
pretenguere aguantás lo cap, ñaurá que parlá en don Pedro,
chiqueta, y don Pedro, lo Périt, al sentí de boca de Paco, lo
Baixet, la pretensió de la chica, va petá a riure, va ajuntá les
palmes y lo va mirá fixamen als ulls, ¿en
quína basse, Paco?, a vorem, parla, ¿quína basse té la chiqueta
pera fé la Comunió?; la Comunió no es un capricho, Paco, es un
assunto massa serio com pera péndreu a broma, y Paco, lo Baixet, se
va belcá, si vosté u diu, pero la Nieves se mostrabe caborsuda, no
se resignabe, y en vista de la actitut passiva de don Pedro, lo
Périt, va apelá a doña Purita, siñoreta, hay cumplit catorse añs
y séntigo per aquí dins com unes ansies, y, de primeres, doña
Purita, la va observá en assombro, y, después, va obrí una boca
mol roija, mol retallada,¡quínes ocurrénsies,
chiqueta! ¿no sirá un mosso lo que tú nessessites?, y va soltá
una rissotada y va repetí, ¡quínes ocurrénsies! y, desde
entonses, lo dessich de la Nieves se va pendre a la Casa de dal y la
Casa Gran com un despropósit, y se fée aná com un recurs, y cada
vegada que arribáen invitats del siñoret Iván y la conversa, per
pitos o per flautes, se apagáe o se estiráe massa, doña Purita
señalabe a la Nieves en lo seu dit índice, rosadet, llimpio com una
patena, y exclamabe, pos ahí tenen a la chiqueta, ara li ha pegat
per fé la Comunió, y, al voltán de la gran taula, una exclamassió
de assombro y mirades divertides y un murmullo constán, com un
revol, y al racó, una rissa sofocada, y, tan pronte com ixíe la
chiqueta, lo siñoret Iván, la culpa de tot la té este dichós
Concilio, y algún invitat paráe de minjá y lo mirabe fíxamen, com
interrogánlo, y, entonses, lo siñoret Iván considerabe que teníe
que explicá les idees de esta gen, se obstinen en que se les trato
com a persones y aixó no pot sé, vatros u estáu veén, pero la
culpa no la tenen ells, la culpa la té eixe dichós Concilio que los
malmet, y en estos casos, y en atres pareguts, doña Purita ajuntáe
los seus ulls negres de rímel, se giráe cap al siñoret Iván y li
rosabe en la punta del seu nas respingón lo lóbulo de la orella, y
lo siñoret Iván se inclinabe damún della y se assomabe
descaradamen al hermós abismo del seu escote y afegíe per di algo,
pera justificá de alguna manera la seua actitut, ¿qué opines tú,
Pura, tú los coneixes? pero don Pedro, lo Périt, casi enfrente, los
observabe sense clucá los ulls, se mossegáe la fina galta, se
descomponíe y, una vegada que se retiraben los invitats, y doña
Purita y ell se trobáen a soles a la Casa de dal, perdíe lo
control, te fiques lo sostén que abulte y te obris l´escote sol
cuan ve ell, pera provocál, ¿o es que creus que me chupo lo dit?
renegáe, y, cada vegada que tornáen de la siudat, del sine o del
teatro, la mateixa copla, antes de baixá del coche ya se sentíen
les seues veus, ¡rabosa, mes que rabosa! pero doña Purita,
canturrejabe sense féli cas, se apeabe del coche y se ficáe a fé
momos y passos de ball a la escalinata, contonejánse, y díe mirán
los seus peuets, si Deu me ha donat estes grássies, no soc yo dingú
pera avergoñím de elles, y don Pedro, lo Périt, la perseguíe, les
galtes colorades, blangs los pabellóns de les orelles, no se trate
de lo que tens, sino de lo que enseñes, que eres tú mes espectácul
que lo espectácul mateix, y venga, y fóli, y ella, doña Purita,
may perdíe la compostura, entrabe al gran ressibidó, les mans a la
sintura, balanseján exageradamen les caderes, sense pará de cantá
y ell, entonses, tancáe de una portada, se arrimabe a la panoplia
plena de armes y agarrabe la surriaca, ¡te vach a enseñá modals a
tú! bramáe, y ella, se plantáe dabán dell, paráe de cantá y lo
mirabe als ulls firme, desafián, yo sé que no te atrevirás,
gallina, pero si algún día me tocares en eixa surriaga, ya pots
aventám un galgo, díe, y tornabe a contonejás después de giráli
la esquena y se encaminabe cap a les habitassións y ell, detrás,
cridabe y tornabe a quirdá, fen brassillades, pero mes que crits
eren los seus udols entretallats, y, en lo momén mes agut de la
crissis, se li esbadocáe la veu, aviáe la surriaca damún de un
moble, y arrencáe a plorá y, entre singlot y singlot, gañoláe,
chales fénme patí, Purita, si fach lo que fach es per lo que te
vull, pero doña Purita tornabe als seus momos y contoneos, ya tenim
esseneta, díe, y, pera distráures, se encarabe en la gran lluna del
armari y se contemplabe en diverses postures, movén lo cap,
despelussánse lo pel y sonriénse cada vegada en mes generosidat
hasta forsá les comisures dels labios, mentres don Pedro, lo Périt,
se desplomabe de morros damún de la bánua del llit, amagabe la cara
entre les mans y se arrencabe a pllorá com una criatura y la Nieves,
que mes o menos habíe sigut testigo de la essena, arreplegáe les
seues coses y tornáe a casa chino chano, y si per casualidat, trobáe
despert a Paco, lo Baixet, li díe, bona la han armada esta nit,
pare, la ha ficat de rabosa per amún, ¿don Pedro? apuntabe,
incrédul, Paco, lo Baixet, don Pedro, díe la Nieves, y Paco, lo
Baixet, se ficáe les dos mans al cap, com pera aguantássel, com si
se ni haguere de aná volán, clucáe los ulls y díe templán la
veu, chiqueta, a tú estos pleitos de la Casa de dal, ni te van ni te
venen, tú allí, sentí, vore y callá, pero al día siguién de una
de estes trifulques, se va selebrá al cortijo la batuda dels Sans,
la mes sonada, y don Pedro, lo Périt, que ere un tiradó discret, no
assertabe una perdiu ni a la punta del nas, y lo siñoret Iván, a la
pantalla de la vora, que acababe de tombá cuatre muixóns de la
mateixa barra, dos per debán y dos per detrás, comentabe
sardónicamen en Paco, lo Baixet, si no u vech, no mu crec, ¿cuán
acabará de adependre este marica? li están entrán y no talle
ploma, ¿ten dones cuenta, Paco? y Paco, lo Baixet, cóm no men hay
de doná cuenta, siñoret Iván, u veu hasta lo cèlio de Tortosa, y
lo siñoret Iván, may va sé un gran matadó, pero erre massa pera
sé normal, algo li passe an este soquet, y Paco, lo Baixet, aixó
no, assó de la cassera es una lotería, avui be y demá mal, ya se
sap, y lo siñoret Iván agarráe una y atra vegada los puns, en
sorprendén velosidat de reflejos, y entre pim-pam y pam-pim,
comentabe en la boca torta, pegada a la culata de la escopeta, una
lotto hasta sert pun, Paco, no mos engañem, que los muixóns que li
están entrán an eixe marica los baixe un en la gorra, y, per la
tarde, al minjá de la Casa Gran, doña Purita va torná a presentás
en lo sostén de abultá, y la generosa balconada y venga a féli
arrumacos al siñoret Iván, sonrisseta va, cluquet va, mentres don
Pedro, lo Périt, se enseníe al racó de la taula sense sabé qué
fé, y se mossegáe les fines galtes per dins, y, tan tremoláe, que
ni assertabe a manejá los cuberts y cuan ella, doña Purita, va
recliná lo cap damún del muscle del siñoret Iván y li va fé una
carantoña y los dos van escomensá a amartelás, don Pedro, lo
Périt, lo home, se va mich incorporá, va eixecá lo bras, va apuntá
en lo dit índice y va bramá tratán de captá la atensió de tots,
¡pos ahí tenen a la chiqueta que ara li ha donat per fé la
Comunió! y a la Nieves, que retirabe lo servissi en eixe momén, se
li va girá l´estómec y li va pujá lo sofoco, pero va sonriure com
va pugué, encara que don Pedro, lo Périt, continuabe señalánla
implacable en lo seu dit acusadó y cridán com un lloco, fora de sí,
mentres los demés sen enríen, ¡que no te se pujo lo pavo,
chiqueta, no vaigues a fé cacharros!, hasta que la siñoreta Miriam
se va compadí de ella, y va tersiá y ¿quín mal faríe en assó? y
don Pedro, lo Périt, mes aplacat, va baixá lo cap y va di en veu
baixeta, movén apenes un costat del bigot, per favó, Miriam, esta
pobre no sap res de res y en cuan al seu pare no té mes alcáns que
un gorrino, ¿quína classe de Comunió pot fé? y la siñoreta
Miriam va estirá lo coll, va alsá lo cap y va di com sorprenguda, y
entre tanta gen, ¿es possible que no ñague dingú capás de
preparála? y mirabe fíxamen a doña Purita, al atre costat de la
taula, pero va sé don Pedro, lo Périt, lo que se va quedá tallat
y, a la nit, ya a la Casa de dal, li va di, com de passada, a la
Nieves, no te haurás enfadat en mí per lo de esta tarde, ¿verdat,
chiqueta? no va sé mes que una broma, pero no pensabe en lo que díe,
perque li parláe a la Nieves, pero sen anáe dret cap a doña Purita
y, al arribá a la seua altura, se li van fé minuts los ulls, se li
van estirá les galtes, li va ficá les mans tremoloses als frágils
muscles despullats y li va di, ¿se pot sabé qué te proposes? pero
doña Purita se li va separá en un movimén desdeñós, va pegá
mija volta y va escomensá en los seus momos y les seues cansonetes y
don Pedro, lo Périt, fora de sí, va agarrá una vegada mes la
surriaca de la panoplia de les armes y la va acassá, ¡aixó sí que
no te u perdono, tros de rabosot!, va cridá, y la seua furia ere
tanta que se li van enganchá les paraules al garganchó, pero als
pocs minuts de entrá a la alcoba, la Nieves, com de costum, lo va
escoltá derrumbás al llit y gemegá sofocadamen contra lo cuixí.
Habíe sentit que los de Barbastro reedificaben o ampliaben la capella del Puch, y va aná cap allá a oferí lo seu pinsell si trataben de pintala. Y apenes va arribá, va tindre curiosidat de vore la fon de Matacroc y va eixí cap al riu. Be va está an aquella siudat en los estudians, y com no se separáen may pera aná ell a soles, ara va refé les seues antigues passes.
¡Cuán se va alegrá de vore aquella fon y aquelles grades aon va passá la nit, y se va minjá lo pastel de magre y la llenguañissa de la engañada mosseta de la rondalla! Y sen va enrecordá tamé de la sagala que lo va despertá y lo va portá a casa seua de ofissial de sastre, y va di: pos vach a vórela.
No li va sé gens difíssil trobá la casa, perque com aventura tan singular se va imprimí tota mol be a la seua memoria, y va sabé seguí lo carré y reconeixe la porta. Va cridá y va pujá escala amún. La sagala, ya se veu, ere la mateixa, la va trobá sola y pentinanse. Una mica se va turbá al vores dabán de un caballé, pos no frecuentaben casa seua persones de tanta clase; en tot li va torná lo cumplit en bastanta naturalidat.
- ¿No me coneixéu, Antonina?, li va preguntá. Lo va mirá ella y va contestá, que no mes que pera servíl.
- Pos yo tos dic que me coneixéu, així com yo tos conec. Dieume: fa sis o siat añs, ¿no vau topá un matí a la fon de Matacroc en un sagal y lo vau portá a casa perque tos va di que ere sastre? Pos aquell mateix sagal es lo home que ara tos está parlán. Se va alegrá la sagala, y va mostrá mes confiansa y va parlá en mes libertat.
- Per sert, va di, que mos vau dixá plantades ananton per la tarde y no tornán.
- Men vach aná a pendre lo oreo an aquella hora, vach pedre lo tino dels carrés y no vach assertá a torná al meu ofissi. En son demá vach sentí lo que va passá a la iglesia Majó y vach tindre temó que lo sel castigare an esta siudat y me embolicare a mí al cástic.
- ¿Y quína culpa teníem los demés?, va contestá Antonina; be u van pagá ixos desdichats, que un atre mort se va eixecá del sepulcro y los va ferí no se sap cóm, y se van morí los dos en tres díes sense que la justissia tinguere nessessidat de ficáls la má damún.
La familia del jove, que eren plateros, sen va habé de aná per lo món y no se ha sabut mes de ells. Ya tot está olvidat.
- Com totes les coses que passen al món, va di Pedro Saputo; y com deu está olvidat per part de vosté lo sastret de la fon.
- No siñó, va contestá ella, encara que be u mereixíe, pos tan poc cas va fé de natres y dels vestits que mos dixáe tallats. Ell va sé lo que mos va olvidá, que yo ben presén lo vach tindre mol tems; y lo que es del tot encara hasta avui no lo había olvidat. No podría encara que vullguera, perque tots los díes vach a la fon y sempre me pareix que lo vech allí, com lo Doncel de Sigüenza, com lo vach trobá aquell matí. Van passá después a datres explicassions y van quedá entesos.
- Pero vosté no ereu sastre, va di ella, perque poca pinta teníu ara de fé tal ofissi.
- No, Antonina; de chiquet vach sé mol carnús y pesolaga, y algo atrevidet, y per sagalería anaba a tots los tallés, y cusía en lo sastre, llimaba en lo ferré, asserraba en lo fusté, cardaba en lo pelaire, borrajeaba en lo pintó, y día missa en lo mossen. ¿No vas vore aquell mateix estiu uns estudians que van passá per aquí y van está vuit díes?
- Sí que men recordo; y que un de ells ere mol gran predicadó, y pujabe als muscles dels seus compañs en la fassilidat de un gat.
- Pos aquell era yo; feu memoria, que a casa de N. aon vas assistí al ball, vach di entre atres coses, que les Petres eren tontes dossiletes o beates, y les Antonines resservades y grassioses.
- Es verdat, y men vach enriure mol.
- Pos u vach di per tú y te miraba al mateix tems.
- Men enrecordo, es verdat; pero ¿cóm había yo de figurám que ereu lo sagal de la fon y lo sastre dels meus vestits? ¿Per qué no me vau di algo?
- No podía aná a vóretos, ya que ere costum que cap de natros se separare a coses particulás.
Antonina lo miráe tan embelesada, y ell estáe tan olvidat de la seua pintura, que se habíen fet les nou del maití, y los van doná les deu y les onse, les dotse, la una y les dos y les tres, sense donassen cuenta y pareixenlos que no fée mes de micha hora que estáen parlán. Ella li va di que sa mare estáe a la verdat fée ya tres añs; que son pare, sempre delicat de salut, ixíe al campo ben entrat lo día, que un germá de devuit añs sen anáe de matí en lo jou a llaurá, alguna vegada tamé a polligana; y que, en fin, ella no se habíe casat per no dixá a son pare hasta que se casare lo germá, que ere lo que debíe quedás a casa. Li va alabá Pedro Saputo lo propósit y confirmat lo antic amor a satisfacsió dels dos, y se va despedí hasta l’atre día.
Después de minjá va aná al santuari, y sen va enrecordá pel camí del penitén reconeixén lo puesto del encuentro, de la trobada.
Va arribá al Puch y va trobá un regidó que cuidabe la obra. Después van vindre un atre regidó, un canonge y un caballé, componens de la junta o comisió de la obra; y los va preguntá si al seu tems se pintaríe la capella. Va pendre la paraula lo canonge y va di que pensabe pintala, y que volíen buscá un pintó de nota.
- De nota, sí siñó, va di un regidó chato, sellut, baixet y rechonchet; un pintó famós, un pintó que no ñague al món datre igual; extrangé, per supost, perque a España no ñan mes que asclapinsells; o andalús, que es mes que extrangé.
- Pos siñós, va di Pedro Saputo, yo soc pintó, pero no de gran nota, y español pera la meua desgrassia an este cas. Sé lo que ña a Andalusía; la escola sevillana es bona, té professós aventajats, pero sense tanta vanidat de homens y gastos se podríe pintá be la capella.
- No siñó, no home, va contestá lo nassutet; y si vosté sou lo pintó, feu cuenta que no hau vist a dingú.
- La fach, siñó decano o degá, la fach, y tan, que ara mateix vech aquí cuatre homens y me pareix que no ne vech cap.
- Taimadet sou, va di lo canonge; y yo crec que mos estáu insultán.
- Yo no tos insulto, sol contesto al gust y sentit del caballé decano, que me ha manat fé cuenta de que no había vist a ningú; y repetixgo que me fach ixa cuenta y que crec, veénlos als cuatre, que no vech a ningú. Encomaneume tos rogo, a la Virgen, y a Deu.
Los va girá la esquena dit aixó, va montá a la seua mula, y en ves de aná cap a la siudat va tirá cap al peu de la serra, donanli a Antonina lo chasco de no torná a vórela y fenla passá un mal día.
Va sabé lo poble después que Pedro Saputo habíe vingut a pintá la capella del Puch, y sentín que lo despressiaren, se va amotiná y acantalejá les cases dels regidós y del canonge; y al caballé lo van empendre al carré, sense que los valguere di que no lo coneixíen.
Li van enviá una embaixada costa aball als pocs díes, y ell va contestá, que de Barbastro ni lo sel, mentres lo gobernaren sabocs, chatos y surdos y homens tan ababols com los que ell va vore al Santuari.
(Nota del editor: Ramón Guimerá Lorente: se sustituyen las palabras à o á por a; è o é por e; ò u ó por o.
Se añaden entre paréntesis algunas correcciones o comentarios, pero se deja el texto igual que está en el original en pdf que estoy trabajando, el de la segunda impresión o edición.
El pdf tiene 121 páginas, en odt, doc se queda en 49).
A LA
SOBERANA EMPERATRIU
DE CEL, Y TERRA
NOSTRA SENYORA
DELS
DESAMPARATS,
VENERADA
en sa Lealissima Ciutat de
Valencia, de la qui es
Patrona.
Sent aqueste Tratat, Sacratissima Verge Maria, de Adages, y Refranys, y quentre estos hià hu que diu: Qui a bon arbre sarrima, bona sombra el cobri: mencontre precissat a oferirlo a vostra soberana Grandèa, perque Arbre que hatja donat fruyt mes regalat quel que Vos donareu en Bethleem nos pot encontrat (encontrar), puix yo a este macollixch; no a la sombra, quen Vos no cab, ni un atomo dobscuritat, perque tota sòu plena de Gracia,
e Inmaculada. Un altre Adage, o Refrany, hiá, que diu: Qui bè sestá nos moga: gran temeritat serìa buscar yo altre Mecènes que a Vos, Soberana Aurora, puix estich mòlt bè en Vostron auxili. La Practica de Orthographia Castellana, y Valenciana, que lany 1732. imprimì, jà la dediquì tambè sots la protecciò de vostra Divina Gracia, perque a la resplandor de tan rutilants raigs, no la poguèren obscurir, ni eclypsar les espesures dels nubols, que la embetja, y malicia solen per malignitat fomentar; com en efecte llogrì el aplaudiment de mòltes persones sabies. Alli jà os oferí tot mon afecte, tota ma anima, y tot mon cor, y de nou altra volta os consagre ara lo mateix, esperant veureus, y adoraros per
eternitat de eternitats en la Gloria.
Amen.
Postrat a vostres Divines Plantes
vostron mes indigne Esclau
Carlos Ròs.
PROLECH.
Charissim, y discret Lector, lo primer que yo dech previndre en aquest Prolech, per concixer (coneixer) que serà tambè lo primer ques descobrirà als ulls, es que mòlts diràn: per què no he possat en lo present Tratat de Adages, lo nom dels Inventors de ells, cosa que sería pera matjor intelligencia, y delectaciò del Lector? A lo que vull satisfer. La causa de no possar tals noticies ha estat, perque en elles abultarìa el Tratat de tal modo, que eixirìa un llibre de mòlt volumen, y no per aixo estarìa mes gustòs, puix ans bè cansaría a (al; se corta la página por la derecha) Lector: y a demès de aço, als homens lligits, o doctes, no sòn menester eixes noticies, perque jà se les saben: als no estudiants los basta el Adage sols, puix cada hu de per si diu pera que pot servir; perque sil Adage, Proverbi, o Refrany (entre altres difinicions) es una sentencia de llarch us, comparada adallo que volèm, o a les coses dels temps, quant vinga la ocasiò pot mòlt bè usar cada hu de ell, sens que li sia menester saber hon se inventà, per qui, ni el per què. Y tots
los Doctes no ignoren, quels Adages, o Refranys, sòn la Phylosophia mes antiga, mas lloada, y tenguda per mes excellent en Creta, y Lacedemonia, per ser amichs de la brevetat; puix nom poden tindre a mal, que hatja yo recopilat Adages, Refranys, o Proverbis (possant en la Prefaciò, n. 7. per la general, de hon són trets, y Valencianats) sens mes noticies, puix la mia fi de qualsevol modo es llograrà, como aixi ho confie.
Lo motiu que yo he tengut pera donar a la llum publica este breu Tratadet de Adages, o Refranys Valencians, no ha estat per volerme acreditar de home docte, en traure llibres, puix me reconech mólt ignorant; y ni en este ni en laltre llibre de Orthographia que lany 1732. imprimí, ma propie el titol de Autor, si tan sols de Recopilador, puix no he fet altra cosa que recopilar: ha estat la mia fi, com jà he dit, pera que tinguessen tots una extensa
practica de la llengua Valenciana, per trobarme empenyat en ella. Este assumpt dels Adages, me pareguè el millor pera llograrho, puix serà este llibret, casi com lo Catò Christià, ques dòna en les Escholes, perque asi tambè hiá doctrina pera la anima, bona criança, desenganys pera mòlts vicis, politica pera bè parlar, y norma pera lligir, y escriure en Valencià; puix los dos Diccionaris que al ultim del Tratat porte, sòn bastants pera la inteIligencia de nostra Lengua; y encara quel modo descriure en ella el facilíte en ells, puix me pareix que a Valencià algù li pot ser dificultòs, si que ans bè sense treball se pot trobar qualsevol destre; y que de asi en avant tots los Valencians lentendràn com yo,
jà per les noticies, y claritat en que la explique, com per la recta pauta, y segura quels dòne; tal volta aurìa ben poques persones, a lo menys de ma professiò, que satreviren a fer tant; puix tot discret ha de coneixer, aixì per este llibret, com per lo Tratat de ma
Practica de Orthographia Castellana, y Valenciana, entench nostra Lengua bè; y no es genero de jactancia, perque les obres ho diuen, puix yo a elles me referixch, en aquell Adage que diu: Callen barbes, y canten cartes; y així ab estos supots, ningù sadmire si als
Adages, Refranys, o Proverbis, no troba el per què, ni per qui.
Tambè no dubte, prudent Lector, aurà alguns, que per mocegar la obra, puix may falta qui
a tot tira quixalada, y de ordinari sol ser la boca questà sens dents, quem diràn: la Ilengua Valenciana, hui en dia, ni sestima, ni usa; y que a què pot vindre traure yo aquest Tratadet, ni cansarmen aquell Lenguatje que no servix? Responch. En estos afanys meus fas yo dos coses a un temps. La una es, acreditarme de bon Valencià, y amant de la mia Lengua, obligaciò que cada hu de per si tè, sia de la Naciò que vulla, puix dèu aprear, y defendre les coses de la sua Patria, y tambè el Lenguatje, encara que no tinga pera què; quant, y menys encontrantse en lo nostre Idioma tantes grandees, excellencies, y
circunstancies pera ser amat, com algunes de elles ne tinch ponderades en lo breu Tratat que imprimì en lany 1734. en llengua Castellana, intitulat: Origen, y Grandezas del idioma Valenciano; el que confie reimprimirlo, anyadintli mòltes noticies ques folgaràn tots de lligirles. Laltra, que per la llengua Valenciana salcança, y deprèn a escriure la Castellana ab mes fonaments, y seguritat quels mateixos Castellans; com asxì ho tinch tambè imprès en un fullet de paper, y llenguatje Castellà, intitulat: Norma breve, por la que los Valencianos (sin hazer estudio particular en la Orthographia) sabràn escribir medianamente la lengua Castellana (guiandose por la Valenciana) segun el uso mas recto, conforme de los Eruditos, y ajustado a los fundamentos de los Antiguos.
Y encara que no fos aixì, quin dany pot fer als Valencians donarlos regles clares, y segures pera que no olviden sa Lengua, y que la sapien lligir, y escriure correntment?
Clar està, que qualsevol home de rahò dirà, sòn mos desves profitosos al comù; puix per aixo ideì fos lo assumpt de Adages, Refranys, o Proverbis, Valencians, per fer cosa gustosa, que facilment se queda en la memoria, y que tinguen tots escrites en Valencià eixes doctrines sentencioses, Humanes, y Divines, utiloses a la Republica, o Patria.
Mes com totes les Obres que ixen a la llum publica estàn expossades a la censura, suplique al sabi Lector, dissimùle, ab sa mòlta prudencia, les faltes, y defectes de ma insuficiencia. Vale.
De la mateixa Poetissa (Rosa Trincares en pur anagrama) que escriguè un Soneto en Valencià, al llibre de Orthographìa.
SONETO.
Tan gustosa quedì, y tan agradada
de lligir ton Tratat de Orthographìa,
que no puch explicar tanta alegrìa
com tinguì, perque fonch mòlt sublimada.
Bè pot esta Ciutat, y Patria amada
estimar los desvels de ta Thalia,
puix per cert que ta ploma mereixìa
per Obres tan selectes ser premiada.
Posses punt a la boca la malicia,
no mocègue tes Obres, ques pecat,
puix mereixes (o Carlos) de justicia
ser de tota Valencia ben lloat;
perque en este Tratat ques de Refranys,
dònes llum de sa Lengua, y desenganys.
Del Doctor en Medicina Alonso Carrasco.
OCTAVA RIMA.
Este erudit Tratat, ques de Refranys,
ab gran delectaciò mia he lligit,
y he trobat pera els vicis desenganys,
que seràn a tot hom de mòlt profit;
jà pera dies, mesos, sigles y anys,
tindràs este llibrèt ben admitit,
y sil Zoylo el mocèga tin paciencia,
que la embetja ho farà, mes no la sciencia.
DECIMA.
Bè poden los Valencians
(del Plebeu al Cavaller)
admetrel ab tot plaer,
perques pera gichs, y grans:
quen arribant a ses mans,
si en carinyo, y de tot cor
lligen aquest gran tesor,
advertiràn ben cabal,
en cada reglò un panal,
y en cada lletra una flor.
PREFACIÓ.
1 En lo passat any de 1732. donì a la Prempsa una Practica de Orthographìa Castellana, y
Valenciana, y com nostra Lengua es tan (tá, a nasal, no es tilde sino otro signo) dificil de escriure, huì en dia, per estar arrimada, y no usarse, determinì tambè donar a la llum publica aquest altre brèu Tratat de Adages, y Refranys Valencians, aixi pera mes practica de nostron Idioma, com per ser mòlt profitòs al comù, en cada Terra, estìen los Adages, y
Refranys impressos ab sòn Lenguatge, perque Adage, o Refrany, no es altra cosa, que una sentencia que corre en boca de tots; una llum de la veritat manifesta, que tot lo Mon
coneix ser aixì; puix sòn reliquies de la antiga Phylosophìa; y en ells se llogren dos coses mòlt lloables; la una, depèndre a lligir, y escriure bè la Lengua; laltra, que tota la gent que no es estudiosa, tè en eixes doctrines sentencioses, una rahò que conclou, y desenganva (desenganya, la parte de abajo de la y no se ve) pera poder reptar, o corregir los pares als fills, y els matjors als menors; de modo quels fa obrir los ulls, y sels imprimix en la memoria, passant de uns a altres, y aixì sera aquest Tratat de mòlt profit, y utilitat.
2 Avènt tan de proposit tratat, en ma citada Practica, sobre la mescla de les Orthographies que admitixch, per causa de la costum; puix no sent així (com ho narra
extensament la Prefaciò de ma Practica) ningù ab sa opiniò eixirà en bè, perque rigorosa, una de les tres que allí suponch, no es pot seguir, ni aixo te remey per camí algù, asi jà no es menester detindrem en eixe punt; sols tocarè en esta Prefaciò mòltes altres circunstancies, conduènts a nostra Lengua, y algunes curiositats quem deixì en ma Obra Orthographica, pera millor lligirla, y entendrela.
3 La matjor dificultat que tè pera escriure nostra Lengua, consistix en aquestes cinch Iletres ç s p b v; y en estes dos b p mes; perquels Valencians tením una articulaciò de ap, y op, que mòltes voltes ha de ser la p, b, y en lo pronunciar no ho distinguìm; com esta ç y la s, sia en final, o no, es nostron natural pronunciar les dos del mateix modo que la s; motíu per lo que encara que una dicciò acabe en ç, y altra en s, no impedix pera la consonancia en la Poesìa Valenciana; perque la ç, es pera guardar la etymología la recta regla de bè escriure, o per donar a entendre li correspon aquella dicciò, en la llengua Castellana, z, o c; y els Valencians estes Iletres c ç s, les pronunciàm naturalment com si cascuna fora s. La z, entre els noms peregrins, y propis, que pera les veus nostres *(falta una palabra cortada en la pág. 20) usàm de ella, tambè la pronunciám com a s; puix en distinguir *eixes quatre Iletres, jamès nos hem mirat; ço es a la organiçaciò, mes sí al
escriure; en la b, y v, a moltes diccions, tampoch sens coneix distincciò al pronunciar, mes sí al escriure.
4 En lo primer Diccionari dels dos que hiá al ultim de aquest Tratat, sencontra lo del numero antecedènt tan extèns, y clar, que basta, y sobra, puix jà trobarà el Lector lo dificultòs fet facil. Pera la Poesía Valenciana, està el colp de la dificultat sobre els acentos
grave, y agùt, que per no averlos entès mòlts, han faltat a la consonancia, o assonancia, que es propia de aqueixa Art; y així en lo segon Diccionari està ben clar, y copiòs dit punt; puix si el Lector se fa carrech, y reflecta sobre el treball que tinch possat en aver format dits dos Diccionaris, y de lo sutìl que es lo segon, ha de coneixer entench, ab molta practica, nostron Idioma; perque es lo cert, aço dels acentos grave, y agùt, es lo mes delicat, y hon consistix lo dialectos de nostra Lengua. La explicaciò dels acentos ben extensa, y curiosament, se troba en ma Practica cap. o. nn. 21. 22. 23. 24. 25. y 26. hon remitixch *al curiòs que la vulla veure.
5 Que la ç, ni s, finals, no impedixen a la consonancia (virgulilla nasal en la o), en la Poesía Valenciana, com he dit al n. 3 sènt aixì que no fèm distincciò al pronunciar natural nostre, no tè que causarli al Lector novetat, perque jà es costum de tota la vida, que en mòltes coses vá la prolaciò per un camí, y la orthographìa per altre, per conservar etymología, o aquell dret de us, y practica, que fan Ley; com se veu en la Poesía Castellana, en estos consonants, y altres: quexa, lenteja: dexe, semeje: coxo, ojo: dixe, colige, &c. Y aço per quina causa es? La rahò que yo alcance, y em pareix bastant, es: perque estes lletres g j x, sòn guturals, y en la llengua Castellana sarticùIen de un modo: puix lo mateix passa, entre els Valencians, en la ç, y s, finals, per pronunciar les dos com a s, y no deixar la etymología de la dicciò que fins hui la conserva; que en aquelles que la ha perduda, jà no es facil restaurarla.
o Pera saber en nostron Idioma, quant sa de usar del article el, o lo, es en aquest modo: si la paraula, o dicciò, acaba en vocal, comença tambè el article, o pronom, en
vocal, y diu el, en lloch de lo; mes si finaliça la dicciò antecedent en lletra consonant, dièm llavors lo, y no el; corrent la mateixa norma en lo plural. Eixemples: Porta el mentjar asì. Altre: Jà he portat lo mentjar. Y el usar en nostra Lengua de el per lo, no es a altra fi, que pera embeure la Synalepha que en lo cas referit se comèt. Après de punt final o al principi de qualsevol escrit sempre dièm lo, y no el, aixi: Lo Mon està plè de enganys. Lo mateix modo de regirse hiá sobre el usar de me per em: nos per ens: ne per en: se per es: y te per et. Y segons lo expressat se trobarà asi ara practicat, en esta segona impressiò, jà que en la primera no es guardà esta regla rigorosa. Totes aquestes circunstancies referides, al vers no comprènen, puix alli es pot, per causa de allargar una sylaba, trocarho, ques llicencia Poetica. Encara hià mes circunstancies, y curiositats que tocar asi, pera quant se lligiràn escrits de nostra Lengua, antichs, y sòn: que començant lo vocable per en, o em, sescrivìa sens la e, com: mpressa, ncenall, &c. y el vocable que iniciava per es, tenìa lo mateix, aixì: Sglesia, scriure, scriptori, scull, &c. y asi yo no use de aço (si sols quant ajunte les diccions monosylabes, ab les polysilabes, pera suplir la synalepha) mes ho vull explicar, pera que tot ho entenga el Lector. La dicciò ne, signifca a vegades en nostra llengua Valenciana, no, altres voltes, ni, y en mòltes ocasions la possàm solament pera ornar la oraciò, sens que signifique cosa alguna. La l* sola en principi de dicciò, en los escrits antichs, tè pronunciaciò de* dos, y ellèa, mes yo no use asi de aixo, si sols quant es mayuscula y no en los vocables de minuscula. La Synalepha lleva una vocal en la Orthographia de mòlts vocables, com en aquestos Lestìu, per lo Estìu; Dorient, per de Orient; Despanya, per de Espanya, &c. escrivint la lletra del monosylabo, que se li ajunta al nom propi, mayuscula, del modo ques llig asi.
7 De un llibre intitulat: Refranys, y modo de parlar Castellans ab Latins, compost per lo Licenciado Geroni Martì Caro y Cejudo, Mestre de Latinitat, y Eloquencia en la Villa
de Valldepeñas de Calatrava, sa Patria, imprès en Madrid any 1675. he Valencianat mòlts destos Adages, y Refranys. Dels Refranys, o Proverbis en romanç, que glosà el Comanador Hernan Nuñez, Professor eminentissim de Rhetorica, y Grech en Salamanca any 1576. Del Galatheo Christià de Joan Blasco y Sanchez, imprès en Zaragoza any 1698. hià sentencies espirituals, a modo de jaculatories. Tambè dels quatrecents aphorismes Catalans del Doctor Joan Carlos Amát, impressos en Barcelona any 1718. ne tinch mes de la mitat acomodats a nostron modo Valencià.
Y aixìmateix mòlts dichos comuns he possat (augmentantho de tot) que no poden danyar, pera que ni hatja mes en esta segona impressiò.
8 Estes diccions, y altres semejants: mascara, jesmil, bisarro, bisarrìa, mesclar, tisue, &c. que ab alguna mudança usa de elles la llengua Castellana, sòn en ella zz lo que en la nostra ss; mes si vinguès lo cás de fer alguna obra Poetica, o rahonament en prosa,
que haguès de ser tot sancèr Castellà, y Valencià, com se pot ordenar, llavors deuen ser les zz, ss, per ser preheminencia que mereix pera dit cas nostron Idioma, y els Valencians jamès usam de la z en nostra Lengua, sino en sòn lloch, de la ç, o s. Eixemple en prosa, tot sancèr Valencià, y Castellà: Es tan dificil la Orthographia, y en tanta manera costosa de ceñirla, que quiçà nunca estarà medida a una, sino variada, o mesclada, y en la practica de la referida manera passa, y passarà. Tota aquesta prosa es rigorosament Castellana, y Valenciana, que sens mudar cosa alguna a la lligenda pot servir pera les dos Lengues. Eixemple en vers ab este
SONETO.
Una fabrica la de este Soneto
es en tanta manera de costosa,
de ardua, critica, y dificultosa,
nunca escrita, ni oida de Epiteto:
Esta idea contraria de assueto,
a la vista dificil, y costosa,
al numen serà facil, no penosa,
si entra en practica ella de Alphabeto.
No sabrè yo si vá la encadenada
de la regla, en rigor a la ceñida,
ni si està alguna phrase mal formada,
ni si apunta la Musa desmedida;
sè en aqueste Soneto ha de passar
quanta falta es possible de encontrar.
9 Aquest Soneto tenìa yo mòlt ha treballat, quel fiu no mes per probar com eixiría, puix es ben dificultòs, y encara que jabacanèt, pera possarlo asi hon està, fiu compte que aço es un eixemplar, y com jà el tenìa compost, per no entretindrem, lestampì aixì com es; puix pera mirarse a un espill, no es forçòs sia el vidre crystalí de allo mes floretjat, basta ques divisse la cara, encara que estìa ell manchat: y aixì poch li fá no sia el Soneto conceptuòs, de lo millor ques compon, puix pera eixemplar basta, y jà es donar camí pera quen facen altres ab mes facilitat, puix a mi ma estat dificultòs, per no averne vist altre, ni tan ordinarièt com ell. (Véase “un soneto me manda hacer Violante” de Lope de Vega)
10 No perque nostra llengua Valenciana està hui en dia arrimada, puix apenes se escriu en ella cosa alguna, han de pensar ques roin; perque entre les entranyes de la terra, sol aver minérs de or amagats, y quant se descobrin, troben alli aquells tesors,
que valen lo mateix, y sestimen com si no haguèren estat sepultats: aixì nostra Lengua, tostem (tots temps) que la traèm a llum, se coneixen los quilats de sòn (este son tendría que ser sin tilde: su) valor.
11 La escusa que fins hui han tengut mòlts pera no lligir bè, ni escriure nostron Idioma,
de que no està en us, ni Orthographia Valenciana tenìen, nols valdrà ara; puix entre el llibrét de ma Practica, y este dels Refranys, y Adages, ab los dos Diccionaris de noms, questàn al ultim daquest Tratadet, se encontrarà quanta dificuItat se puixa oferir ben declarada, que a ocasiò de ser yo tan amant de nostra Lengua, y aver possat en ella tanta aplicaciò, he pogut tocar, y descobrir lo mes dificil, y precis, que he conegut necessari.
12 Encara quen aquest Tratat, no use yo aquelles veus, y termens antichs que podria, no per ço deixa de ser tot Valencià ben fi, puix en una Lengua, com al dialectos della, que per rahò de Art se li dèu, ni als punts principals se falte, poch li fa dalgunes veus se mude, o millore. Les dos llengues Castellana, y Valenciana, tenen algun parentesch,
quels ve per la llengua Latina, y encara que la nostra mòlts anys ha questà arrimada, no per ço va de cap a cayguda, que solen dir, puix tant com sa parenta, y veìna, la Castellana, ha alçat lo cap, y sa fet polida (pera qui entèn lo que es la cultura de una Lengua li ha servit tambè a la Valenciana, per adquirir dret en aquelles vèus millorades, preses de la llengua Latina.
13 De mòltes vèus antigues (com jà he dit en lo numero antecedent) no use, perque alguns se quedaríen sens entendreles, me* tots los fonaments quen ma Practica duch, y asi tambè, en quant al escriure, sòn sens innovar cosa alguna de lo quels Inventors de la Art Orthographica, y bons Diccionaris amostren; perque qui fuig de lo antich (en quant als fonaments de les Arts) saparta de la rahò. Una excellencia he observat yo als Doctes de Valencia, digna de tota lloaciò (parle en materia de Orthographia) y es conservarla sempre per la costùm, sens alterarla, ni volerse detindre may en
menudencies; puix a una Lengua, com no se li falte als punts principals (jà ho tinch dit) en brocètes no hià necessitat de pararse; puix diuen los Sabis: Aquila non capit muscas. Y mes he oìt dir a persones entèses, que alguns, per volerse acreditar de Doctes, han intentat pervertir algunes Arts, en critiquees mal fonamentades; mes
com allo ha està fuigint de les regles, y preceptes quels Inventors, y Comù possaren, no es diuen adelantaments, sino corrupteles; perque la cosa que no và fundada en doctrina, si tan sols en la rahò seca de aixì empareix (así me parece; així me : em pareix), no val, ni aprofita, ans bè sacrediten de ridiculs singulars, los qui aixì parIen; mes pera els tals tambè hià un Adage que diu: Contra el comù no guanyaràs tu.
14 Infinites sòn les rahons ques poden donar pera defendre la costùm del escriure, com ne tinch mòltes alegades en ma Practica; y pera mes satisfacciò als Novators de la Orthographia, tocarè ara asi un puntèt del cas. A ocasiò de aver yo registrat tants escrits de nostra Lengua, antichs, he trobat una dificultat en dos paraules de un verb, que per causa de ser costùm, us, y practica, ho seguixch, sens innovar, sent aixì que podia mòlt bè, y fundat en la rahò forta de etymología, mes com la costùm casi en tot dèu ser primer, nom atrevixch. Sòn, dons, les paraules fes, y fas, que venen del verb facio, Latì, y la demès conjugaciò jà va en ç de rasguèt, o sens ell, com: faça, faces, feces, feço, facen, &c. puix ab gran fonament podia yo, entrar a alegar que fes, y fas, se devìen escriure en ç de rasguèt tambè, per vindre del verb facio, y no vull innovarho, sinos seguirho *així per costùm, y que passe, per ser punt gich (chich, chic, menut).
Ara considere el Lector ab reflexiò, els qui altèren la costùm, sens mes rahò, ni força, que per volerho ells, quant mal fundats van en semetjants *critiquees sophystiques.
15 No dubte aurà mòlts Zoylos, que per emberja (envidia; enveja, embetja anteriormente), o per mocègar, censuraràn aquest Tratat (puix en totes Obres fan lo mateix) y als tals los vull advertir, se facen carrech del treball, y desvels que costa qualsevol Obra que sa de *donar al publich, sino quen traguen, y ho sabràn, que no faltarà qui els mocègue tambè (y ab rahò) les sues Obres; y així atenguen a aquell
Adage, que diu: Mirat a tu, y no diràs mal de ningù. Puix per no ferse de mal voler, ni descobrir sa impericia, conserven lo Refrany, de Calla tu, y callaré yo. Sutjectant tot lo referit al sentir del perit en esta materia, y suplicantli al Lector perdone les faltes, y erros de ma ignorancia. Vale.
En lo llibre intitulat: Galatheu Christià, Moral, y Sagrat, quel tinch citat al n.7. desta Prefaciò, compost per lo Licenciado Joan Blasco y Sanchez, Prebere, y Notari Apostolich, imprès en Zaragoza any 1698. hià al ultim dell una decima, en Castellà, quem pareguè mòlt del cas traduirla en Valencià, pera possarla en aquest Tratat de Refranys, y Adages.
Viu lo porronèt, y em prenguè la sèt. (viu : vi, pasado de ver)
Viu lo llit, y em prenguè la son.
Vist un bastò, y pareixerà un varò.
Vos sòu lo Prior, y tan plè de taques?
Què faràn los altres?
Vetjesme asi bè passar,
que alla nom vorás penar.
PRACTICA
DE LA LENGUA
VALENCIANA.
Veus que, trocant les lletres, muden de sentit, a imitaciò de les que tinch possades en ma Practica de Orthographìa, que alli sols servixen pera la llengua Castellana, y asi les posse primer en Valencià, y en après explicades en Castellà; ab mòltes anyadides, que serviràn tambè pera la llengua Castellana: advertint, que la ç de rasguèt, ha de ser z en lo idioma Castellà. Y serà tan profitòs aquest Diccionari, ab laltre ques seguirà, que, entre els dos, qualsevol sabrà escriure en perfecciò, y fonamènt nostron Idioma, puix es lo matjor descans, a costa de mon treball, ques podrà encontrar.
(se actualiza en parte la ortografía sólo en castellano)
Abrazar, dar abrazo.
abrasar, quemar.
avanç, de avance.
avans, antes.
Barò, Título (barón).
varò, hombre (varón).
ball, bayle, y el albañal.
vall, valle.
Bas, linage. (linaje; apellido)
vas, la sepulcura, y verbo.
baça, junta de naypes (naipes). (hacer baza en un juego de naipes)
basa, columna, o fundamento. (basamento, base)
Baza, Ciudad de Andaluzìa (Andalucía).
basques, fatigas, desasosiegos, &c.
Vazques, linaje.
bè, bien.
vè, de venir (viene).
bèll, bello, hermofso.
vèll, viejo.
bella, hermosa, bella.
vella, vieja.
bellèa, belleza.
vellèa, vejez.
bèns, haberes, bienes.
vèns, de venir (vienes).
vènç, de vencer (vence).
bèu, de beber (bebe).
vèu, de ver, y la voz.
bès, beso.
vès, vete (vé imperativo).
bèus, de beber (bebes).
vèus, de ver (ves), y las voces.
bèure, de beber.
vèure, de ver.
Bèda, el Venerable.
vèda, por lo prohibido. (veda, vedado)
baya, color.
vaya, matraca.
bull, de hervir. (hierve; bullir; ebullición)
vull, de querer.
bulla, la bulla. (suele ser una bula papal)
vulla, de querer.
boltes, de boltear (voltear).
voltes, veces.
bol, de bolar (vol : vuelo).
vol, de querer. (quiere)
boç, el bozo. (bozal)
vos, vosotros.
bocì, bocado de comer.
vocì, de vomitar.
bèna, la cinta, o lienço (lienzo; venda).
vèna, el numen del Poeta (vena artística), y la vena, o venas del cuerpo.
braç, el braço (brazo).
Bras, nombre.
braça, brazada.
brasa, ascua (brasa para asar).
botar, dar bote.
votar, dar voto, parecer, o jurar.
caça, de animales (caza).
casa, de morada.
caçar, animales (cazar).
Casar, lugar de casas, y casar en matrimonio.
cassar, es, quitar algo a alguna cosa, disminuir la autoridad, o estima: quitar, o sacar, y cassar, o anular la Ley: cassar la cuenta, o escritura, que es cancelarla: truncar, o cassar la escritura.
cap, la cabeza, y adv. ninguno,y también azi* (hacia)
cab, por el cabo, y por caber.
Calbo, linaje.
calvo, el calvo de cabellos.
cessiò, de ceder (cesión).
Sessiò, asiento en Concilio.
cegar, de la vista.
segar, con la hoz.
ceba, cebolla.
Seva, linaje.
seba, porrazo, golpe, &c.
centelles, por las centellas.
Sentelles, linaje. (También aparece como Centelles y Centellas)
çopes, de cenar. (çopar, sopar : cenar, se cenen sopas u otra cosa)
taça, para beber (taza).
tassa, tasación.
temps, el tiempo. (en Valencia, en caso de tiempo atmosférico se usa oratge)
tems, de temor (temes).
En estes altres veus ques seguixen tocarè el punt mes dificil, sutil, y quengrandix nostra Lengua, y es tan costòs dentendre, quencara explicat, y possat en practica, com no sia el Lector natìu Valencià, crech se quedarà sens entendrel. Es, dons, lo acento que tenìm en nostra Lengua, grave, y agùt, en les dos lletres o, y e, motìu per hon pronunciàm, los Valencians, ab tant primor, la llengua Latìna, y estàm tan aptes pera parlar les demès: y note el curiòs, que de totes aquestes vèus ques seguixen, pera el vers Valencià, encara questìen escrites ab unes mateixes lletres, no sòn consonants. Primer posse les del acento grave, senyalat, y en après les del agùt, sens signarlo, puix este jamès ha estàt en us, en nostra Lengua, notarlo; com ho tinch jà declarat en ma citada Practica, encara quel pronunciàm naturalment.