Mostrando las entradas para la consulta espills ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta espills ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 10 de enero de 2019

Charrán al Sino-fos. Julián Naval, Tamarit.

Charrán al Sino-fos.

 
Julián Naval de Tamarit.

Escrit según les normes Editadas p’el Achuntamén de Tamarit en colaborasió en la Diputasió provinsial ( Carpi, 1981 pág. 1 a la 194). Publicasió de P. Grúas y Benítez. 1995, Editades p’el Achuntamén en colaborasió de UdZ. .
La Villa alegre y confiada. I. Comas y Colomina 1929. pág 279 .
 
2º. Charrán al Sino-fos.
 
La Pllaseta de Les Bruixes.
Entre’ls nubols que aquella tardada se divisaben a tot lo llarg del sel, se anaben fen entrecllaros, dixan pasá un respllandó cada vegada menos fort y brillant.
La negró de la nit se apodere per tot lo llarg de la esbandada del sel.
¡Cosa de bruixería!.
Una bufada de aire misterios sen arrastre totes les boires pa dixá pasá unaltra respllandó, primé esmorteida, pa aná asomanse detrás de les montañes dibujades sobre la inmensidad del Sel. E la Lluna
Pllena, brillán coma una Reina de la Nit en complleta soledat apagán la brillantó dels estrels que la rodeyen.
Tot e silensio, les fet-fets callen en los seus chillits, les gronetes, que en la tardada volaben a rasán de terra, en veus chirriants pa agafá tota cllase de mosquits sen an anat aquietán, posades en los arams del pals de llum.

La Campana dels Perduts seguís sonán en la seua veu ronca y potent, que arribe mes allá de la Cllamó Amarga, poc a poc se espasíe lo seu sonido, asta callá del tot. Los pachesos del tros de mes allun, ya an arribat al abric de les seues cases, a la calentó del fogaril que la dona li a preparat alrededó dels seus fills y’ls yayos amorosos. Los silensiosos morisecs abandonen lo Cllot del Torrén, entre Sol y Lluna, volarán incansablles en busca del seu sustén…pero….aquella nit…
La chuta, lo musol y lo llantié, desperten del seu descans, volen silensiosos, lo seu pllumache suave coma la seda, coma la pell de un resién nascut, acarisie l’aire sense fe cap cllase de ruido, atens al menó movimén les seues orelles adaptadas al silensio mes absolut. detecten cualesquiere movimén de una rateta o de un escarbat… pero… aquella nit…
La fuína, desperte del seu letargo, mentres La Llum era La Reina de la Terra, ara de nit, silensiosa, buscará los caus dels conills, no li sirá fásil trobals entre lo laberinto de pasadisos, se pert la mayoría de les vegades, tornán en la tripa buida, se abrá de contentá en alguna rateta descuidada o potsé trobará un niu, poc amagat pa chupás tos los ous, a vegades cuan la gana aprete trencará un vallat, o entrará per la esquella de una porta y fará desastres en un galliné, chupánlis al pobres animals no mes que la sang…. pero… aquella nit….
Se palpe en l’ambién una calma tensa coma la que se apresie cuan arribe un temporal, encara no e la ora, La Lluna no a arribat encara al Sentro del Sel, la oscuridat encara ne e complleta.
Estem a Tamarit, e divendres, y Lluna Pllena, les ventanes de les cases tancades a cala y canto, los mes poregosos no lis val lo serrat de ferri, atrancarán la porta en un barró de olm, cremada la pela lo día de Navidad.
Un gat arribe pel camí de Fondols, unaltre apareix pel camí dels Alchupets, cinc mes puyen pel carré dels Espills, son negres com’al carbó en la coda tiesa, set en total.
Detrás de la Pllaseta de les Bruixes, se mouen unes sombres, entán caván al peu de un muro pa trobá La Pedra, “Que no se acabe may”. Tan forta que a plleno día cuatre omes picán no la an sabut trencá, tan forta que ni lo pic que a feit espesialmén lo Farré de Calladrons, pa nixa feña, se doblle coma si fos de figa. Los gats s’an feit sombres, que posen lo peu ademún de La Pedra, pa convertís en Bruixes. Ya
puyen a la Pllaseta. Una fuguera sense lleña empese a cremá, en fllames royes y negres. Les Bruixes miren a tota reu. ¿Qué esperen?. En un gran bramit apareix un “bò” te los corns llargs y retorsuts, la pell negra, les garres roses y les uñes royes, torne a fe un gran bramit y les Bruixes que estaben discutín a qui donali
“mal de ull” empesen a ballá sense escoltal.
Unaltre bramit y les Bruixes se queden quietes, -sirá per poc-, no se posen de acuerdo a qui doná “lo mal”, ballán, gritán que esgarrife se tiren per terra, se enganchen del pels un al altra. La chuta vole alrededó, fen soná lo chutttt…chutt… per la seua boca. Los musols en los ulls mol aubertes fan coro en les bruixes. Lo llantié en les seues pllumes bllanques coma unes boles de cotó resién cullit, formen un redol ademún de tot lo soroll. Les fuines se entrellasen en los brasos de les bruixes, baixán a les garres per la sintura.
Totes tenen los ulls bllancs casi ixinles de la cara. Tot e un arrebol, se sinten nous chillids esgarrifosos per demún de tot lo soroll. Son los morisecs, se agafen al coll de les bruixes chupanlis la sang, mentres griten en una emosió inconteniblle.
No paren, lo “bò” ue contemplle satisfeit, e lo Rey de la Nit y Les Bruixes les seues sirvientes. Tots ademún o deball seguísen durán tota la nit.
Pero… per demún dels Castellasos, apareix lo primé rayo de llum, Lo Sol espentee a totes les boires de la nit pa portamos lo día.
Un bramit llastimós, mes fort que los anterios, apague lo soroll de aquell puyal negre, que poc a poc se aquiete. La chuta lo llantié y lo musol, volén en busca dels seus amagatalls. La fuina borracha de emosió, se desllise silensiosa per les espones del Castell buscán lo seu cau. Los morisecs borrachos de sang, silensiosos tornen a la Cova del Torrén, de cap capa aball, no ixirán en mols díes a buscá lo seu sustento
de sempre.
Les bruixes feites sombres pasarán per La pedra, detrás de la Pllaseta, “La que may se acabe”, pa torná la una pel camí de Fondols, laltra pel camí Dels Alchupets, les sinc de Tamarit, pel carré dels Espills. No son
sombres ni gats, poc a poc se transformen en guapes chicotes……
Tenen la pell bllanca, lo cabell negre, los ulls verts que cuan los mires, les seues ninetes de coló asul clla, pareixen la profundidad de una basa cristalina, que te atrau y te ensordomís, los labios cuan los probes se derretisen coma la mel resién sacada del arna, lo seu alent e coma lo perfum de la mareselva en lo despuntá de un maití de primavera, lo parlá, melodiós coma la de una merla tornasolada……

Continuará… o no…

- Vaya Juanet, por lo menos avuy no am parlat del Achuntamén.
- Toñet, un día e un día.

Traducido del romance aragonés, en la modalidad de La Litera al castellano.
 
En romance aragonés.

2º. Charlas en el banco del sinofuese por…..
 
La Plazuela de las Brujas.
 
Entre las nubes de aquel atardecer que se divisaban a lo largo del cielo, se iban haciendo entreclaros, dejando pasar un resplandor cada vez menos fuerte y brillante.
La negrura de la noche se va apoderando a todo lo largo del firmamento.
¡ Cosa de brujería !. Un soplo de aire misterioso arrastra a todas las nubes para dejar pasar otro resplandor, primero mortecino, para irse asomando detrás de las montañas dibujadas sobre la inmensidad del cielo. Es la Luna Llena brillando como una Reina de la Noche en completa soledad, apagando la brillantez de las estrellas que la rodean.
Todo es silencio, las cigarras callan en sus chillidos, las golondrinas, que en el atardecer volaban a ras de tierra, con voces chirriantes, para atrapar toda clase de mosquitos se han ido aquietando, posadas en los alambres de los postes de la luz.
La Campana de los Perdidos sigue sonando con su voz ronca y potente, que llega hasta más allá de la Clamor Amarga, poco a poco se espacia su sonido, hasta callar del todo. Los labriegos de los lugares más distantes, ya han llegado al abrigo de sus casas, al calor de sus crepitantes hogares, que su mujer les ha preparado alrededor de sus hijos y sus abuelos amorosos.
Los silenciosos murciélagos abandonan La Cueva del Torrente, entre Sol y Luna, volarán incansables en busca de su sustén…..pero…..aquella noche…..
El cárabo, el mochuelo y la lechuza, despiertan de su descanso, vuelan silenciosos, su plumaje suave como la seda, como la piel de un recién nacido, acaricia el viento sin hacer ninguna clase de ruido, atentos al menor movimiento sus orejas adaptadas al silencio más absoluto, detectan cualquier movimiento de un ratoncillo o de un escarabajo…..pero…..aquella noche….
La comadreja, despierta de su letargo, mientras la Luz era La Reina de la Tierra, ahora de noche, silenciosa, buscará las madrigueras de los conejos, no le será fácil encontrarlos entre el laberinto de pasadizos, donde se pierde la mayoría de las veces, si vuelve con el estómago vacío, se habrá de contentar con algún ratoncillo descuidado o quizás encontrará un nido poco escondido para absorber todos los huevos, a veces cuando el hambre le aprieta romperá un vallado, o entrará por el resquicio de una puerta y hará desastres dentro de un gallinero, chupándoles a los pobres animales nada más que su sangre…..pero…..aquella noche….
Se palpa en el ambiente una calma tensa como la que aprecia a la llegada de una tormenta, aún no es la hora, La Luna no ha llegado todavía al Centro del Cielo, la oscuridad todavía no es completa.
Estamos en Tamarite de Litera, es viernes, y Luna Llena, las ventanas cerradas a cal y canto, los más miedosos no les bastará el cerrojo de hierro. Atrancarán su puerta con un palo de olmo, quemada su piel el día de Navidad.
Un gato llega por el camino de Fuente Dulce, otro aparece por el camino de los Aljibes, cinco suben por la calle de los Espejos, son negros como el carbón llevando su cola tiesa, siete en total.
Detrás de la Plazuela de las Brujas, se mueven unas sombras, están cavando al pié de un muro para encontrar La Piedra, “Que no se acaba nunca”. Tan fuerte que a plena luz del día cuatro hombres picando no la han sabido romper, tan fuerte que ni el pico que ha hecho especialmente el Herrero de “La casa de los ladrones”, para ese menester, se dobla con la facilidad de un higo. Los gatos se han hecho sombras, que ponen el pié encima de La Piedra, para convertirse en Brujas. Ya suben a La Plazuela. Una hoguera sin leña empieza a arder, con llamas rojas y negras. Las Brujas miran a todos lados. ¿ Qué esperan ?. En un gran mugido aparece un Macho Cabrío, tiene los cuernos largos y retorcidos, la piel negra, las piernas rubias, las uñas rojas, vuelve ha hacer una gran mugido y las Brujas que están discutiendo a quien darle el “mal de ojo” empiezan a bailar sin escucharlo.
Otro gran mugido y las Brujas se quedan quietas -será por poco- , no se ponen de acuerdo a quien darle “el mal”, bailando, gritando que estremece se tiran por tierra, se enganchan por los pelos unas a otras. El cárabo vuela alrededor, haciendo sonar su chuttt….chuttt por su boca. Los mochuelos con los ojos muy abiertos hacen coro con las brujas, las lechuzas con sus plumas blancas como bolas de algodón recién cortadas. forman un coro encima de todo el algarabío. Las comadrejas se entrelazan en los brazos de las Brujas, bajando hacia las piernas por la cintura.
Todas tienen los ojos blancos casi saliéndoseles de sus órbitas. Es todo un remolino, se oyen unos chillidos espantosos por encima de todo el ruido. Son los murciélagos, se cogen al cuello de las Brujas chupándoles la sangre, mientras gritan en un éxtasis de placer.
No paran, el Macho Cabrio lo contempla satisfecho, es el Rey de la Noche y las Brujas sus sirvientas. Todos arremolinados, tanto encima como debajo continúan toda la noche.
Pero…. Por encima de los Castillejos, aparece el primer rayo de luz. El Sol empuja a todas las nubes de la noche para traernos el día.
Un mugido lastimoso, más fuerte que los anteriores, apaga el ruido de aquel montón negro, que poco a poco se aquieta. Los cárabos, los mochuelos, las lechuzas, vuelan en busca de sus escondrijos. Las comadrejas borrachas de placer, se deslizan silenciosamente por las márgenes del Castillo buscando su madriguera. Los murciélagos borrachos de sangre vuelven a la Cueva del Torrente de Alcampel, cabeza abajo, no saldrán en muchos días a buscar su sustento de siempre. Las Brujas hechas sombras pasarán por la Piedra, detrás de la Plazuela, “ la que nunca se termina”, para regresar una por el camino de Fuente Dulce, la otra por el camino de Los Aljibes, las cinco de Tamarite, por la calle de los Espejos. No son sombras ni gatos, poco a poco se transforman en guapas muchachuelas…..Tienen la piel blanca, el cabello negro, los ojos verdes que cuando los miras, sus pupilas de color azul, parecen la profundidad de un lago cristalino que te atrae y te adormece, sus labios al besarlos se derriten como la miel recién extraída del panal, su aliento es como el perfume de la madreselva en el amanecer de una mañana de primavera…..
Continuará…..o no…
-. Vaya Juanet, por lo menos esta vegada no am parlat del Achuntamén.
-. Toñet, un día e un día.
Tamarite de Litera a uno de Octubre del año dos mil diez.
Julián Naval de Tamarite.

domingo, 23 de diciembre de 2018

La Historia de Aragón a través de sus lenguas

La Historia de Aragón a través de sus lenguas.

TAMARITE DE LITERA; La Historia de Aragón a través de sus lenguas

http://romancearagones.blogspot.com/2011/12/doc-0-la-historia-de-aragon-traves-de.html

Hola amigos:
Hemos confeccionado una lista de simpatizantes, que con ocasión de algunas de las actividades que realizamos en pro de la cultura y lenguas de Aragón, nos habéis facilitado.
Mi área es la investigación dentro de la Federación de Asociaciones culturales del Aragón Oriental, FACAO, que trata de las lenguas asociadas a la Historia de Aragón.
Así pues publico una serie que titulo:  “Las lenguas de Aragón a través de su historia" y sobre este tema os haré algunos envíos que espero os gusten, en caso de que se hubiese puesto alguna dirección no solicitada, os ruego lo digáis para suprimirla, pues suman por el momento 150.
Consideramos que sois simpatizantes de nuestra causa sin más compromiso, sin embargo si os gustan los trabajos, os agradeceríamos las enviaseis a vuestros amigos o conocidos.
 
No obstante también se envía a diferentes direcciones.

Antes de entrar en temas de historia o filología, y como un entrante, os voy a enviar un escrito de una leyenda de mi pueblo (Documento -O- en las dos lenguas. romance castellano y aragonés). Todas la leyendas tiene un fondo de verdad, está documentado que,  durante la Inquisición se quemaron en la hoguera varias mujeres y algunas optaron por entrar por vida en un convento. Las Calles y lugares son reales e incluso hay una piedra enorme enterrada en lo alto del Castillo de los Moros misteriosa porque no es del lugar….en fin sirva de entremés, entrada y relajación, porque el tema de la Historia y Lenguas de Aragón es…. largo y apasionante.
Un Saludo.

Julián Naval de Tamarite.

Tamarite de Litera a 8 de Octubre del 2011

2º. Charlas en el banco del si no fuese por…..
 
La Plazuela de las Brujas.
 
            Entre las nubes de aquel atardecer que se divisaban a lo largo del cielo, se iban haciendo entreclaros, dejando pasar un resplandor cada vez menos fuerte y brillante.
            La negrura de la noche se  va apoderando  a todo lo largo del firmamento.
            ¡ Cosa de brujería !. Un soplo de aire misterioso arrastra a todas las nubes para dejar pasar otro resplandor, primero mortecino, para irse asomando detrás de las montañas dibujadas  sobre la inmensidad del cielo. Es la Luna Llena brillando como una Reina de la Noche en completa soledad,  apagando la brillantez de las estrellas que la rodean.
            Todo es silencio, las cigarras callan en sus chillidos, las golondrinas, que en el atardecer volaban a ras de tierra, con voces chirriantes, para atrapar toda clase de mosquitos se han ido aquietando, posadas en los alambres de los postes de la luz.
            La Campana de los Perdidos sigue sonando con su voz ronca y potente, que llega hasta más allá de la Clamor Amarga, poco a poco se espacia su sonido, hasta callar del todo. Los labriegos de los lugares más distantes, ya han llegado al abrigo de sus casas, al calor de sus crepitantes hogares, que su mujer les ha preparado alrededor de sus hijos y sus abuelos amorosos.
            Los silenciosos murciélagos abandonan La Cueva del Torrente, entre Sol y Luna, volarán incansables en busca de su sustén…..pero…..aquella noche…..
            El cárabo, el mochuelo y la lechuza, despiertan de su descanso, vuelan silenciosos, su plumaje suave como la seda, como la piel de un recién nacido, acaricia el viento sin hacer ninguna clase de ruido, atentos al menor movimiento sus orejas adaptadas al silencio más absoluto, detectan cualquier movimiento de un ratoncillo o de un escarabajo…..pero…..aquella noche….
            La comadreja, despierta de su letargo, mientras la Luz era La Reina de la Tierra, ahora de noche, silenciosa, buscará las madrigueras de los conejos, no le será fácil encontrarlos entre el laberinto de pasadizos, donde se pierde la mayoría de las veces, si vuelve con el estómago vacío, se habrá de contentar con algún ratoncillo descuidado o quizás encontrará un nido poco escondido para absorber todos los huevos, a veces cuando el hambre le aprieta  romperá un vallado, o entrará por el resquicio de una puerta y hará desastres dentro de un gallinero, chupándoles a los pobres animales nada más que su sangre…..pero…..aquella noche….
            Se palpa en el ambiente una calma tensa como la que aprecia a la llegada de una tormenta, aún no es la hora, La Luna no ha llegado todavía al Centro del Cielo, la oscuridad todavía no es completa.
            Estamos en Tamarite de Litera, es viernes, y Luna Llena, las ventanas cerradas a cal y canto, los más miedosos no les bastará el cerrojo de hierro. Atrancarán su puerta con un palo de olmo, quemada su piel el día de  Navidad.
            Un gato llega por el camino de Fuente Dulce, otro aparece por el camino de los Aljibes, cinco suben por la calle de los Espejos, son negros como el carbón llevando su cola tiesa, siete en total.
            Detrás de la Plazuela de las Brujas, se mueven unas sombras, están cavando al pié de un muro para encontrar La Piedra, “Que no se acaba nunca”. Tan fuerte que a plena luz del día cuatro hombres picando no la han sabido romper, tan fuerte que ni el pico que ha hecho especialmente el Herrero de “La casa de los ladrones”, para ese menester, se dobla con la facilidad de un higo. Los gatos se han hecho sombras, que ponen el pié encima de La Piedra, para convertirse en Brujas. Ya suben a La Plazuela. Una hoguera sin leña empieza a arder, con llamas rojas y negras. Las Brujas miran a todos lados. ¿ Qué esperan ?. En un gran mugido aparece un Macho Cabrío, tiene los cuernos largos y retorcidos, la piel negra, las piernas rubias, las uñas rojas, vuelve ha hacer una gran mugido y las Brujas que están discutiendo a quien darle el “mal de ojo” empiezan a bailar sin escucharlo.
            Otro gran mugido y las Brujas se quedan quietas -será por poco- , no se ponen de acuerdo a quien darle “el mal”, bailando, gritando que estremece se tiran por tierra, se enganchan por los pelos unas a otras. El cárabo vuela alrededor, haciendo sonar su chuttt….chuttt por su boca. Los mochuelos con los ojos muy abiertos hacen coro con las brujas, las lechuzas con sus plumas blancas como bolas de algodón recién cortadas. forman un coro encima de todo el algarabío. Las comadrejas se entrelazan en los brazos de las Brujas, bajando hacia las piernas por la cintura.
            Todas tienen los ojos blancos casi saliéndoseles de sus órbitas. Es todo un remolino, se oyen unos chillidos espantosos por encima de todo el ruido. Son los murciélagos, se cogen al cuello de las Brujas chupándoles la sangre, mientras gritan en un éxtasis de placer.
            No paran, el Macho Cabrio lo contempla satisfecho, es el Rey de la Noche y las Brujas sus sirvientas. Todos arremolinados, tanto encima como debajo continúan toda la noche.
            Pero…. Por encima de los Castillejos, aparece el primer rayo de luz. El Sol empuja a todas las nubes de la noche para traernos el día.
            Un mugido lastimoso, más fuerte que los anteriores, apaga el ruido de aquel montón negro, que poco a poco se aquieta. Los cárabos, los mochuelos, las lechuzas, vuelan en busca de sus escondrijos. Las comadrejas borrachas de placer, se deslizan silenciosamente por las márgenes del Castillo buscando su madriguera. Los murciélagos borrachos de sangre vuelven a la Cueva del Torrente de Alcampel, cabeza abajo, no saldrán en muchos días a buscar su sustento de siempre. Las Brujas hechas sombras pasarán por la Piedra, detrás de la Plazuela, “ la que nunca se termina”, para regresar una por el camino de Fuente Dulce, la otra por el camino de Los Aljibes, las cinco de Tamarite, por la calle de los Espejos. No son sombras ni gatos, poco a poco se transforman en guapas muchachuelas…..Tienen la piel blanca, el cabello negro, los ojos verdes que cuando los miras, sus  pupilas de color azul, parecen la profundidad de un lago cristalino que te atrae y te adormece, sus labios al besarlos se derriten como la miel recién extraída del panal, su aliento es como el perfume de la madreselva en el amanecer de una mañana de primavera…..
Continuará…..o no…

-. Vaya Juanet, por lo menos esta vegada no am parlat del Achuntamén.
-. Toñet, un día e un día.
Tamarite de Litera a uno de Octubre del año dos mil diez.
 
Julián Naval de Tamarite.
Traducido del romance aragonés, en la modalidad de La Litera al castellano.
   
En romance aragonés.         
 
  2º. Charrán al Sino-fos.
 
La Pllaseta de Les Bruixes.
Entre’ls nubols que aquella tardada se divisaben a tot lo llarg del sel, se anaben fen entrecllaros, dixan pasá un respllandó cada vegada menos fort y brillant.
 
La negró de la nit se apodere per tot lo llarg de la esbandada del sel.
 
¡Cosa de bruixería!. Una bufada de aire misterios sen arrastre totes les boires pa dixá pasá unaltra respllandó, primé esmorteida, pa aná asomanse detrás de les montañes dibujades sobre la inmensidad del Sel. E la Lluna Pllena, brillán coma una Reina de la Nit en complleta soledat apagán la brillantó dels estrels que la rodeyen.
 
Tot e silensio, les fet-fets callen en los seus chillits, les gronetes, que en la tardada volaben a rasán de terra, en veus chirriants pa agafá tota cllase de mosquits sen an anat aquietán, posades en los arams del pals de llum.
 
La Campana dels Perduts seguís sonán en la seua veu ronca y potent, que arribe mes allá de la Cllamó Amarga, poc a poc se espasíe lo seu sonido, asta callá del tot. Los pachesos del tros de mes allun, ya an arribat al abric de les seues cases, a la calentó del fogaril que la dona li a preparat alrededó dels seus fills y’ls yayos amorosos.

Los silensiosos morisecs abandonen lo Cllot del Torrén, entre  Sol y  Lluna, volarán incansablles en busca del seu sustén…pero….aquella nit…
 
La chuta, lo musol  y lo llantié, desperten del seu descans, volen silensiosos, lo seu pllumache suave coma la seda, coma la pell de un resién nascut, acarisie l’aire sense fe cap cllase de ruido, atens al menó movimén les seues orelles adaptadas al silensio mes absolut. detecten cualesquiere movimén de una rateta o de un escarbat… pero…aquella nit…
            La fuína, desperte del seu letargo, mentres La Llum era La Reina de la Terra, ara de nit, silensiosa, buscará los caus dels conills, no li sirá fásil trobals entre lo laberinto de pasadisos, se pert la mayoría de les vegades, tornán en la tripa buida, se abrá de contentá en alguna rateta descuidada o potsé trobará un niu, poc amagat pa chupás tos los ous, a vegades cuan la gana aprete trencará un vallat, o entrará per la esquella de  una porta y fará desastres en un galliné, chupánlis al pobres animals no mes que la sang…. pero… aquella nit….
            Se palpe en l’ambién una calma tensa coma la que se apresie cuan arribe un temporal, encara no e la ora, La Lluna no a arribat encara al Sentro del Sel, la oscuridat encara ne e complleta.
            Estem a Tamarit, e divendres, y Lluna Pllena, les ventanes de les cases tancades a cala y canto, los mes poregosos no lis val lo serrat de ferri, atrancarán la porta en un barró de olm, cremada la pela lo día de Navidad.
            Un gat arribe pel camí de Fondols, unaltre apareix pel camí dels Alchupets,       cinc mes puyen pel carré dels Espills, son negres com’al carbó en la coda tiesa, set en total.
            Detrás de la  Pllaseta de les Bruixes, se mouen unes sombres, entán caván al peu de un muro pa trobá La Pedra, “Que no se acabe may”. Tan forta que a plleno día cuatre omes picán no la an sabut trencá, tan forta que ni lo pic que a feit espesialmén lo Farré de Calladrons, pa nixa feña, se doblle coma si fos de figa. Los gats s’an feit sombres, que posen lo peu ademún de La Pedra, pa convertís en Bruixes. Ya puyen a la Pllaseta. Una fuguera sense lleña empese a cremá, en fllames royes y negres. Les Bruixes miren a tota reu. ¿Qué esperen?. En un gran bramit apareix un “bò” te los corns llargs y retorsuts, la pell negra, les garres roses y les uñes royes, torne a fe un gran bramit y les Bruixes que estaben discutín a qui donali “mal de ull” empesen a ballá sense escoltal.
            Unaltre bramit y les Bruixes se queden quietes, -sirá per poc-, no se posen de acuerdo a qui doná “lo mal”, ballán, gritán que esgarrife se tiren per terra, se enganchen del pels un al altra. La chuta vole alrededó, fen soná lo chutttt…chutt… per la seua  boca . Los musols en los ulls mol aubertes fan coro en les bruixes. Lo llantié en les seues pllumes bllanques coma unes boles de cotó resién cullit, formen un redol ademún de tot lo soroll. Les fuines se entrellasen en los brasos de les bruixes, baixán a les garres per la sintura.
             Totes tenen los ulls bllancs casi ixinles de la cara. Tot e  un arrebol, se sinten nous chillids esgarrifosos per demún de tot lo soroll. Son los morisecs, se agafen al coll de les bruixes chupanlis la sang, mentres griten en una emosió inconteniblle.
            No paren, lo “bò” ue contemplle satisfeit, e lo Rey de la Nit y Les Bruixes les seues sirvientes. Tots ademún o deball seguisén durán tota la nit.
            Pero… per demún dels Castellasos, apareix lo primé rayo de llum, Lo Sol espentee a totes les boires de la nit pa portamos lo día.
            Un bramit llastimós, mes fort que los anterios, apague lo soroll de aquell puyal negre, que  poc a poc se aquiete. La chuta lo llantié y lo musol, volén en busca dels seus amagatalls. La fuina borracha de emosió, se desllise silensiosa per les espones del Castell buscán lo seu cau. Los morisecs borrachos de sang, silensiosos tornen a la Cova del Torrén, de cap capa aball, no ixirán en mols díes a buscá lo seu sustento de sempre.
         
 Les bruixes feites sombres pasarán per La pedra, detrás de la Pllaseta, “La que may se acabe”, pa torná la una pel camí de Fondols, laltra pel camí Dels Alchupets, les sinc de Tamarit, pel carré dels Espills. No son sombres ni gats, poc a poc se transformen en guapes chicotes……Tenen la pell bllanca, lo cabell negre, los ulls verts que cuan los mires, les seues ninetes de coló asul clla, pareixen la profundidad de una basa cristalina, que te atrau y te ensordomís, los labios cuan los probes se derretisen coma la mel resién sacada del arna, lo seu alent e coma lo perfum de la mareselva en lo despuntá de un maití de primavera, lo parlá, melodiós coma la de una merla tornasolada……
Continuará… o no….

-. Vaya Juanet, por lo menos avuy no am parlat del Achuntamén.

 -.  Toñet, un día e un día.

Tamarit de Llitera a uno de Octubre del añ dos mil deu.

Julián Naval de Tamarit.

Escrit según les normes Editadas p’el Achuntamén de Tamarit en colaborasió en la Diputasió provinsial
(Carpi, 1981 pag.1 a la 194). Publicasió de P. Grúas y Benítez.
1995, Editades p’el Achuntamén en colaborasió de UdZ. .
La Villa alegre y confiada. I. Comas y Colomina 1929. pag 279 .

martes, 25 de junio de 2024

Mirar


Mirar, v., lat. mirari, mirer, contempler, admirer, voir. 

Miratz vostra beutat gran 

En un miraill.

Ralmenz Bistors: A vos meillz.

Mirez votre grande beauté dans un miroir.

Miralhs! pois me mirei en te, 

M' an mort li sospir de preon, 

Qu' aissi m perdei, cum perdet se 

Lo bels Narcezis en la fon.

B. de Ventadour: Quan vey la. 

Miroir! depuis que je me mirai en toi, les soupirs m'ont tué de profond, vu qu'ainsi je me perdis, comme se perdit le beau Narcisse en la fontaine. 

Qui trop soven se mira, 

No s cug c'om per pros lo mir.

Hugues de Murel: Jes sitot. 

Qui trop souvent s'admire, qu'il ne se pense pas qu'on l'admire comme preux.

Donzel qu' e sa camba s mira. 

Le Moine de Montaudon: Mot m' enueia. 

Damoisel qui dans sa jambe s'admire. 

Fig. Els falhimens d'autrui tanh qu' om se mir, 

Per so qu' om gart se mezeis de falhir. 

Folquet de Marseille: Ja no i s cug. 

Aux fautes d'autrui il convient qu'on se mire, pour cela qu'on garde soi-même de faillir.

Loc. Tant gent cors non cre qu' el mon se mire. 

B. de Ventadour: Be m' an perdut. 

Si gentil corps je ne crois pas qu'au monde se mire.

CAT. ESP. PORT. Mirar. IT. Mirare. (chap. Mirá, mirás: yo me miro, mires, mire, mirem o miram, miréu o miráu, miren; mirat, mirats, mirada, mirades.)

2. Miralh, Miraill, s. m., miroir, réflecteur.

Ela m fetz a mos huels vezer 

En un miralh que molt mi plai.

B. de Ventadour: Quan vey la. 

Elle me fit voir à mes yeux en un miroir qui moult me plaît.

Fig. Flors de beutat, miralhs d'amor.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Fleur de beauté, miroir d'amour.

Hueymais non er chastiatz ni repres 

Negus, si falh, pus lo miralhs no y es. 

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Désormais nul ne sera châtié ni repris, s'il fait une faute, puisque le réflecteur n'y est plus. 

Fora bo que no fos oblidatz 

Tan rics mirals, qu'er breumen esfassatz. 

Guillaume de Saint-Didier: El temps quan. 

Il serait bon que ne fût pas oublié si puissant miroir, vu qu'il sera bientôt effacé. 

CAT. Mirall. IT. Miraglio. (chap. Espill, espills. ESP. Espejo.)

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

3. Mirador, s. m., miroir.

Ja no m' agr' ops fos faitz lo miradors 

On vos miratz vostre cors.

Pons de Capdueil: Aissi cum.

Il ne me serait jamais besoin que fût fait le miroir où vous mirez votre corps. 

Fig. Denant nos estai lo miradors

Que fo a totz comunalmen donatz, 

Jerusalem.

Guillaume de Saint-Didier: El temps. 

Devant nous est le miroir qui fut à tous communément donné, Jérusalem. 

ANC. FR. Son vis n' a soig de mireor. 

R. de Partonopex de Blois, not. des MSS., t. IX, p. 64.

(chap. Miradó, miradós : espill.)

4. Miraire, s. m., contemplateur, admirateur.

Vers Dieus, so m laissa vezer

En que puesc esser miraire

De mo mielhs, e sordeyaire 

De mon dan.

Pierre d'Auvergne: Gent es. 

Vrai Dieu, cela me laisse voir en quoi je puis être contemplateur de mon mieux, et contempteur de mon dommage. 

CAT. ESP. Mirador. IT. Miratore, miradore. 

(chap. Miradó, miradós, miradora, miradores; que o qui mire.)

5. Mirable, adj., lat. mirabilis, admirable, merveilleux, étonnant.

Ar ausires 1 fag mirable. 

Siei compaynon cantavan mirabla melodia.

V. de S. Honorat.

Maintenant vous ouïrez un fait admirable. 

Ses compagnons chantaient une merveilleuse mélodie.

(chap. Ara escoltaréu un fet admirable.

Sons compañs cantaben o cantáen una admirable melodía.) 

ANC. FR. D'une bonté mirable et plus grandes faveurs.

Philippe Hegemon, p. 2. 

L'un près de l'autre en mirable ordonnance. 

J. Bouchet, Triomph. de François Ier, fol. 47.

ANC. ESP. Mirable (MOD. Admirable). IT. Mirabile. 

(chap. Admirable, admirables; v. admirá.)

6. Mirablamenz, adv., admirablement, merveilleusement.

Dieus s' en venget be de lui mirablamenz.

(chap. Deu se va vengá d'ells admirablemen.) 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Dieu s'en vengea bien de lui merveilleusement.

IT. Mirabilmente. (chap. admirablemen. ESP. Admirablemente.)

7. Miranda, s. f., donjon, belvéder.

De Peitius non aura la miranda. 

Bertrand de Born: D' un sirventes no m. 

De Poitou il n' aura pas le donjon. 

Fe far una tor alh Puey de Vilarbersas am II mirandas. Philomena.

Fit faire une tour au Puy-de-Vilarberses avec deux donjons. 

CAT. Miranda. (Chap. Miradó, atalaya, balcó. ESP. Miranda: 1. f. Paraje alto desde el cual se descubre gran extensión de terreno. Balcón, atalaya, vistillas, descubridero, viso, mirador, miradero, divisadero.)

8. Miracle, s. m., lat. miraculum, miracle, merveille.

Dieus, tu que fis tan bel miracle.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Dieu, toi qui fis si beau miracle. 

Quant lo princes a vist los miracles tant grantz. V. de S. Honorat. 

Quand le prince a vu les miracles si grands.

CAT. Miracle. ESP. Milagro. PORT. Milagre. IT. Miracolo.

(chap. Milagre, milagres; milacre, milacres; miracle, miracles.)

- Donjon, belvéder.

Pero ilh de la vila lor an tals gens tendutz,

Qu' elh capdolh e 'l miracle son aissi combatutz, 

Que lo fust e la peira e lo ploms n'es fondutz.

Guillaume de Tudela. 

Mais ceux de la ville leur ont tendu de tels engins, que le château et le donjon sont combattus de telle sorte, que le bois et la pierre et le plomb en est fondu.

9. Miracla, s. f., lat. miracula, miracle, merveille.

Per vezer la miracla bela. V. de S. Énimie, fol. 29. 

Pour voir la belle merveille. 

Loc. Fatz esfortz, miraclas e vertutz,

Car ieu li man aiso don non ai gaire. 

B. de Ventadour: Be m'an perdut. 

Je fais efforts, merveilles et vertus, car je lui envoie ce dont je n' ai guères.

ANC. FR. Maintes miracles i demonstra puis nostres Sires par les mérites des cors sainz. 

Gestes de Louis-le-Débonnaire., Rec. des hist. de Fr., t. VI, p. 150.

10. Miraculos, adj., miraculeux. 

Obras meravelhozas et miraculozas.

(chap. Obres maravilloses y milagroses o miraculoses.) 

Eluc. de las propr., fol. 10. 

Œuvres merveilleuses et miraculeuses. 

CAT. Miraculos. ESP. (milagroso) PORT. Miraculoso. IT. Miracoloso. 

(chap. Milagrós, milagrosos, milagrosa, milagroses; miraculós, miraculosos, miraculosa, miraculoses.)

11. Meravelhar, Meraveillar, Meravillar, v., émerveiller, étonner.

Ben s' en dec Dieus meravillar 

Quan mi poc de mi dons partir.

B. de Ventadour: En abril quan.

Bien s'en dut Dieu émerveiller quand je me pus séparer de ma dame.

Mas ges d' aisso no m meravelh.

H. Brunet: Lanquan son li. 

Mais point de ceci je ne m'étonne. 

Be m meraveill de vos, En Raimbaut, 

Com vos es tan contra me irascutz. 

G. de Baux, Prince d'Orange: Be m meraveill. 

Bien je m'étonne de vous, seigneur Rambaud, comment vous êtes tant irrité contre moi. 

Part. pas. Nuls hom non deu esser meravelaz 

S' ieu non sui gai.

Bertrand d'Allamanon: Nuls hom. 

Nul homme ne doit être étonné si je ne suis pas gai. 

ANC. FR. Ernouf haï le duc, jo ne m'en merveil mie.

Roman de Rou, v. 2642.

Qui tot velt fere sanz conseil,

Se mal l' en vient, ne m'en merveil. 

Fables et contes anc., t. IV, p. 143. 

Moult s'esbaïssent et merveillent.

Roman de la Rose, v. 18520.

Je me merveille moult comme toy, qui es prudent et sage, deviens si forcené. Œuvres d'Alain Chartier, p. 392.

CAT. Maravellar. ESP. Maravillar. PORT. Maravilhar. IT. Maravigliare.

(chap. Maravillá, maravillás: yo me maravillo, maravilles, maraville, maravillem o maravillam, maravilléu o maravilláu, maravillen; maravillat, maravillats, maravillada, maravillades.)

12. Meravelha, Meravilla, Meravylla, s. f., merveille.

Non es meravelha s' ieu chan

Mielhs de nulh autre chantador.

B. de Ventadour: Non es.

N'est point merveille si je chante mieux que nul autre chanteur.

Meravillas vei assatz, 

Mas d' una m sui esbaitz.

Lanfranc Cigala: Pensius de cor. 

Merveilles je vois assez, mais d'une je me suis ébahi. 

Loc. Mantas gentz lo venian vezer per meravyllas. V. de S. Honorat. Maintes gens venaient le voir pour (ses) merveilles.

CAT. Maravella. ESP. Maravilla. PORT. Maravilha. IT. Maraviglia.

(chap. Maravilla, maravilles; maravella, maravelles, com la cova de Beseit.)

13. Meravelhansa, s. f., merveille.

Non es meravelhansa

S'ieu ne fas lauzor.

J. Esteve: Si m vai. 

Ce n'est pas merveille si j'en fais éloge.

14. Meravelhaire, Meravillaire, s. m., admirateur, admirant, s'étonnant, s'émerveillant.

Adj. Ja no sia negus meravelhaire,

S'ieu aiso dic.

R. Jordan, Vicomte de S.-Antonin: No puesc.

Que jamais ne soit nul s'émerveillant, si je parle ainsi.

15. Meravilhos, Meravillos, Meravillios, adj., merveilleux, étonnant, émerveillé.

Un sonje qu'ieu sognava 

Meravillios. 

T. de Jean d' Aubusson et de Nicolet: En Nicolet.

Un songe merveilleux que je songeais.

Cantaire fo meravilhos.

P. Vidal: Abril issic. 

Fut chanteur merveilleux.

De mi sui plus marritz, 

Meravillos et iraz.

Lanfranc Cigala: Pensius de cor. 

Sur moi je suis plus marri, émerveillé et affligé. 

ANC. FR.

Sa fame è sa gent merveillos duil menant. 

Donc out par tote France merveillose chierté, 

E par Normendie out merveillose plenté.

Roman de Rou, v. 4847 et 4957-8. 

CAT. Maravellos. ESP. Maravilloso. PORT. Maravilhoso. IT. Maraviglioso.

(chap. Maravillós, maravillosos, maravillosa, maravilloses.)

16. Meravilhozamen, adv., merveilleusement.

Fo meravilhozamen ples de gran sanhtetat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 126. 

Fut merveilleusement rempli de grande sainteté.

(chap. Maravillosamen.)

17. Admiracio, s. f., lat. admiratio, admiration.

Color per sa... varietat mov admiracio.

Eluc. de las propr., fol. 264.

Couleur par sa... variété excite admiration. 

CAT. Admiració. ESP. Admiración. PORT. Admiração. IT. Admirazione.

(chap. Admirassió, admirassions. V. admirá, admirás: yo me admiro, admires, admire, admirem o admiram, admiréu o admiráu, admiren; admirat, admirats, admirada, admirades.)

18. Remirar, v., admirer, contempler, regarder.

Quan de prop la puesc remirar.

B. de Ventadour: Quan lo.

Quand de près je puis la contempler.

Quan se pot esdevenir 

Qu'ieu vos vey, dona, ni us remir. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Quand il se peut advenir que je vous vois, dame, et vous regarde.

Part. pas. Fos pels sieus belhs huels remiratz. 

G. Rudel: Lanquan li. 

Fut par les siens beaux yeux regardé. 

ANC. FR. Que nuit e jor en plorant la remir. 

Le Châtelain de Coucy, chanson 10. 

Toujours remir sa semblance.

Le Roi de Navarre, chanson 9. 

Et toy, mère joyeuse, et toi, père joyeux, 

Qui dedans cest enfant vous remirez tous deux.

Scévole de Sainte-Marthe, p. 36.

CAT. ESP. Remirar. IT. Rimirare. (chap. Remirá.)

19. Adremirar, v., regarder, contempler.

Merce vos ai queza 

Que no m volcsetz del tot adremirar.

Rambaud d'Orange: Si 'l cor es pres. 

Je vous ai demandé merci que vous ne me voulussiez regarder du tout.

20. Mirat, s. m., sommet, haut.

A la partida del mirat del ventre.

El mirat del ventre.

Trad. d'Albucasis, fol. 32 et 33. 

A la partie du sommet du ventre. 

Au sommet du ventre.

(chap. Sima, punta, lo mes alt. Mirat, partissipi de mirá.) 

sábado, 17 de febrero de 2024

Especia - Despers

Especia, Specia, s. f., lat. species, espèce, division du genre.

Li logicia... prendo especia coma plus especial que gendre, coma homs, leos.

Especia es elementals, so es literals compositios.

Leys d'amors, fol. 139 et 44.

Les logiciens... prennent espèce comme plus spéciale que genre, comme homme, lion.

Espèce est élémentaire, c'est-à-dire littérale composition.

La tersa specia, que es incurabla.

(chap. La tersera espessie, que es incurable.)

Eluc. de las propr., fol. 88.

La troisième espèce, qui est incurable.

CAT. ESP. PORT. Especie. IT. Specie. (chap. espessie, espessies : classe, classes.)

Especia, Specia; especie; raza catalana; Artur Mas, Oriol Junqueras




2. Especial, Special, adj., lat. specialis, particulier, spécial.

Per especial don. V. de S. Honorat.

(chap. Per espessial don; de Deu, que te l' ha donat.)

Par don spécial.

Tug li... baro que ero sos amics especials.

(chap. Tots los... barons que eren sons amics espessials.)

V. de Pierre Vidal. 

Tous les... barons qui étaient ses amis particuliers. 

Procuradors specials de mos senhor d'Armagnac.

(chap. Procuradós espessials de mon siñó d' Armañac. Qué bo que está lo coñac d' Armañac, fa una barbaridat de tems que no lo tasto.)

Tit. de 1378, Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 355.

Procureurs spéciaux de mon seigneur d'Armagnac.

Exceptios generals et specials.

(chap. Exepsions generals y espessials.)

Tit. de 1262. DOAT, t. LXXIX, fol. 73.

Exceptions générales et spéciales.

Adv. comp. La cauza, tan be en general com en especial.

(chap. La cosa, tan be en general com en espessial.)

V. et Vert., fol. 36.

La chose, aussi bien en général comme spécialement.

ANC. FR. Que tu m'otroies especial part et planière en touz les biens que tu feras. Joinville, p. 156.

CAT. ESP. PORT. Especial. IT. Speciale, speziale. 

3. Especialmens, Specialmens, adv., spécialement, particulièrement.

Especialmens els articles et els ponhs de la fe.

(chap. Espessialmen als articuls y als puns de la fe.)

V. et Vert., fol. 102. 

Spécialement aux articles et aux points de la foi.

Honrar lo devon totas gens, 

Mas domnas specialmenz.

V. de S. Honorat. 

Toutes gens le doivent honorer, mais les dames spécialement.

ANC. FR. Espécialment vileins séremens et hérésie fai abatre à ton pooir. Douteront les privez, les estranges, de mesprendre vers toy, espécialment tes pers et tes barons. Joinville, p. 156. (N. E. pers : pairs : pares)

CAT. Especialment. ESP. PORT. Especialmente. IT. Specialmente, spezialmente.

4. Specification, s. f., spécification. 

Per obligansas generals sensa specification.

(chap. Per obligassions generals sense espessificassió.)

Statuts de Provence, BOMY, p. 227. 

Par obligations générales sans spécification. 

CAT. Especificació. ESP. Especificación. PORT. Especificação.

IT. Specificazione.

5. Especificar, Especifiar, Specificar, v., lat. specificare, spécifier.

Per especificar, expondre e declarar.

(chap. Per a espessificá, expondre y declará.)

Leys d'amors, fol. 118. 

Pour spécifier, exposer et déclarer.

No los me cal especifiar.

(chap. No me los ('ls) cal espessificá.

ESP. No me hace falta especificarlos.)

Brev. d'amor, fol. 50.

Ne me les faut spécifier.

Part. pas. En la manieyra especificada.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, pr., t. IV, col. 426.

En la manière spécifiée.

Puescan esser... interpretadas e specificadas pel juge del senhor.

Charte de Gréalou, p. 124.

Puissent être... interprétées et spécifiées par le juge du seigneur.

CAT. ESP. PORT. Especificar. IT. Specificare.

(chap. espessificá: espessifico, espessifiques, espessifique, espessifiquem o espessificam, espessifiquéu o espessificáu, espessifiquen; espessífic, espessifics, espessífica, espessífiques; espessificat, espessificats, espessificada, espessificades.)

6. Specificament, adv., spécifiquement.

Declaradament et specificament.

Tit. de 1266. DOAT, t. LXXIX, fol. 47. 

Énonciativement et spécifiquement.

CAT. Especificadament. ESP. Especificadamente (específicamente). 

PORT. Especificamente. IT. Specificamente. (chap. espessíficamen.)

 

Especia, s. f., épice.

Qui manja, per mais beure,

Especias, no per mielhs vieure.

(chap. Qui minge, per a mes beure, espessies, no per milló viure.)

Brev. d'amor, fol. 120.

Qui mange épices pour boire davantage, non pour mieux vivre.

Ayga... flayran... las especias d'Orien. 

(chap. Aigua... flairán... les espessies d'Orién; flairá : fe bona auló.)

V. et Vert., fol. 78.

Eau... sentant... les épices d'Orient.

CAT. ESP. PORT. Especia. IT. Spezie. (chap. Espessia, espessies.)

2. Especi, s. m., épice, drogue.

Non lur tenon pro emplastres...

Ni 'ls bos especis.

Un troubadour anonyme: Dieus vos salve. 

Ne leur tiennent profit emplâtres... ni les bonnes drogues.

3. Espessier, s. m., épicier.

Suy espessiers trop bos.

(chap. Soc espessié mol bo.)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je suis très bon épicier.

ANC. CAT. Especier. ESP. Especiero. PORT. Especieiro. IT. Speziale.

(chap. Espessié, espessiés, espessiera, espessieres.)

4. Especiayre, Especiador, Espessiador, s. m., épicier.

A Johan Baron, especiayre de Nemse, per VI torchas de lui compradas.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227.

À Jean Baron, épicier de Nîmes, pour six torches de lui achetées.

Jacme de Rodes, especiayre.

(chap. Jaume de Rodes, espessié; Jacme, Jaume, Jayme, Jaime, Jacobus, Iavmes al Vidal Maior, etc.)

De l' escala del dijous son espessiadors.

Ad especiadors... lo portal de Bilhon.

Cartulaire de Montpellier, fol. 103, 45 et 44.

Jacques de Rhodez, épicier.

De la troupe du jeudi sont épiciers.

Aux épiciers... le portail de Bilhon. 

Talhandier

De drap o especiador,

Joglars d'esturmens o cantor.,

Brev. d'amor, fol. 32. 

Tailleurs de drap ou épiciers, joueurs d'instruments ou chanteurs.

5. Despessier, s. m., épicier, droguiste.

Be sera bos lo metge e ricx lo depessiers.

Izarn: Diguas me tu. 

Bien sera bon le médecin et riche le droguiste.

6. Especiaria, Espessiaria, Especiairia, s. f., épicerie.

Tenran lo mestier d'espessiaria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Tiendront le métier d'épicerie. 

Tota especiairia pagua dex et oeit deniers.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. LI, fol. 151.

Toute épicerie paie dix et huit deniers.

- Magasin d'épices.

Gran odor de noblas especias com en una especiaria.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 200. 

Grande odeur d'excellentes épices comme en une épicerie.

ANC. CAT. ESP. (especiería) Especieria. PORT. Especiara. IT. Spezieria.

(chap. Espessiería, tenda de espessies : botiga o botica del boticari, apotecari, farmasséutic.)

 

Espectacio, s. f., lat. expectatio, attente.

Per la no certanedat de l'espectacio.

Trad. de Bède, fol. 42. 

Par la non certitude de l' attente.

ANC. FR. Accourut tout le voisinaige en expectation de véoir.

Rabelais, liv. III, ch. 24. 

CAT. Expectació. ESP. Expectación. PORT. Expectação. IT. Aspettazione. (chap. Expectassió, expectassions.)

 

Espelh, Espielh, s. m., lat. speculum, miroir, glace.

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

Anc tan bel no s vi en espelh.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem. 

Jamais si beau ne se vit en miroir.

Si s mirava en espelh, 

No s prezaria un aguilen.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

S'il se mirait en miroir, il ne se priserait un fruit d'églantier.

Fig. Apres ells devon esser miralh et espielh, que totz los autres s' i devon mirar. V. et Vert., fol. 97.

Après ils doivent être miroir et glace, vu que tous les autres s'y doivent mirer. 

Loc. En que totz hom pot penr' espelh.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

En qui tout homme peut prendre miroir. 

ANC. CAT. Espill (MOD. Mirall). ESP. Espejo. PORT. Espelho. IT. Specchio.

(chap. Espill, espills; espejismo se li diu a la ilusió óptica p. ej. al desert.)

2. Speculacio, s. f., lat. speculatio, spéculation, action de regarder, de considérer.

Speculacio o contemplacio... Fasga... fo mont d' especulacio et contemplacio, quar Moyzes la terra de promissio d' el previzia. 

Eluc. de las propr., fol. 22 et 159.

Spéculation ou contemplation... Le Phasga... fut un mont de spéculation et contemplation, car Moïse de lui prévoyait la terre de promission. 

CAT. Especulació. ESP. Especulación. PORT. Especulação. IT. Speculazione. (chap. Especulassió, especulassions; v. especulá: especulo, especules, especule, especulem o especulam, especuléu o especuláu, especulen; especulat, especulats, especulada, especulades.)

3. Especulatiu, adj., spéculatif. 

Entendement speculatiu. Eluc. de las propr., fol. 22.

Entendement spéculatif. 

CAT. Especulatiu. ESP. PORT. Especulativo. IT. Speculativo, specolativo.

(chap. Especulatiu, especulatius, especulativa, especulatives.)

4. Specular, adj., lat. specularis, spéculaire, transparent.

La peira dita specular es de sa natura...

(chap. La pedra dita especular (lo talco) es de la seua naturalesa... transparén, transparens, transparenta, transparentes.)

Cors specular et polit... Transparent et specular.

Eluc. de las propr., fol. 194, 120 et 135. 

La pierre dite spéculaire (le talc) est de sa nature... 

Corps spéculaire et poli... Transparent et spéculaire. 

ANC. ESP. Especular.

 

Espelhar, v., expliquer. (chap. explicá.)

Voy. Just. Lipsius, epist. 44, ad Belgas.

Comtet lhi son dol, e lhi espel

Cum a mort, ab sas mans, lo franc donzel.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 105.

Lui conta son deuil, et lui explique comment il a tué, avec ses mains, le franc damoisel.

Vec vos del vers la fi

Qu' En Grimoartz vos espelh,

Qu' ab joi lo las e l' afina,

Si 's qui be 'l chant ni l' espelha.

G. Rudel: Lanquan.

Voici la fin du vers que le seigneur Grimoart vous explique, vu qu'avec joie il l'enlace et l'afine, tellement il est (celui) qui le chante et l'explique bien.

 

Espelir, v., faire éclore.

Lo coa el sablon e l' espelis.

Naturas d'alcus auzels.

Le couve dans le sable et le fait éclore.

Lo closc del huou fo 'l ventre precios

De la Verge que pueys l' huou espellic.

(chap. La clasca del ou va sé lo ventre pressiós de la Virgen que después va fé eclosioná l'ou, obrís. Me pareix que espelir ve de expellire, expelí, expulsá, traure fora, gitá fora; en este cas, pondre l'ou, en metáfora: parí lo chiquet Jesús.)

Matfre Ermengaud, Épître à sa soeur.

La coque de l'oeuf fut le ventre précieux de la Vierge qui puis fit éclore l'oeuf.

ANC. FR. Quei icel fu put espeleir

K'en vostre buche vei ardeir?

Geoffroi Gaimar, Roman d'Haveloc, v. 293.

 

Espelofir, v., ébouriffer, hérisser.

Part. pas. Cant lo drac vi cazer son sanc, 

Brama e sailh de ranc en ranc,

Et es se totz espelofitz, 

Cant sen qu'en aysi es feritz.

V. de sainte Enimie, fol. 35. 

Quand le dragon vit tomber son sang, il crie et saute de chute en chute, et il s'est tout hérissé, quand il sent qu'il est ainsi frappé.

(chap. Normalmén se aplique al pel, ya u diu lo propi verbo espelofir. Erissá, erissás; erissat, erissats, erissada, erissades; esturrufá, estorrufá; estorrufat, estorrufats, estorrufada, estorrufades, esturrufat, esturrufats, esturrufada, esturrufades; algo paregut a espelussá, espelussás, espelussat, espelussats, espelussada, espelussades, que es lo mateix que despelussat, despelussats, despelussada, despelussades.)

estarrufat, pel, pelo encrespado, rígit, rigid, pèl, cabell, cabello

Espera, s. f., lat. sphaera, sphère. 

Segon la forma de l' espera.

(chap. Segons la forma de l' esfera.)

V. de S. Honorat.

Selon la forme de la sphère. 

A l'espera celestial.

Brev. d'amor, fol. 38.

A la sphère céleste.

Mais de gromantia sai totz los esperimens, 

Las sortz e las esperas e los desviamens.

(chap. Pero de nigromansia sé tots los experimens, les sorts y les esferes y los desviamens.)

P. de Corbiac: El nom de. Var. 

Mais de nécromancie je sais toutes les expériences, les sorts et les sphères et les déviations.

A semblansa d'espera o de cercle. Eluc. de las propr., fol. 105.

A ressemblance de sphère ou de cercle. 

CAT. ESP. PORT. Esfera. IT. Sfera. (chap. esfera, esferes; esféric, esferics, esférica, esfériques. v. esferificá: esferifico, esferifiques, esferifique, esferifiquem o esferificam, esferifiquéu o esferificáu, esferifiquen; esferificat, esferificats, esferificada, esferificades.)

2. Emysperi, s. m., lat. hemisphaerium, hémisphère.

Fa en nostre emysperi tan loncs jorns. 

(chap. Fa al nostre hemisferi díes tan llargs.)

Eluc. de las propr., fol. 122.

Fait en notre hémisphère si longs jours.

CAT. Hemisferi. ESP. Hemisferio. PORT. Emisferio, hemisferio. 

IT. Emispero, emisperio. (chap. Hemisferi, mija esfera.)

 

Esperar, v., lat. sperare, espérer.

Mas sazos fon qu' el maior don d'amor

Voli' om mais esperar que tener.

H. Brunet: Pus lo dous. 

Mais le temps fut où l'on aimait mieux espérer que tenir le plus grand don d'amour.

Doncs sai ieu ben que mi dons ten las claus

De totz los bes qu' ieu aten ni esper.

Berenger de Palasol: Tan m'abelis.

Donc je sais bien que ma dame tient les clefs de tous les biens que j'attends et espère.

- Attendre.

Cum per Illyrici partes barbaricus speraretur incursus.

Loi 25 du Code Théodosien. 

Simus ergo... hilares et homeristas speremus. 

Pétrone. 

Quan trob negun que m' esper,

Mort o viu, l'aven a cazer.

P. Vidal: Pus ubert. 

Quand je trouve quelqu'un qui m'attend, mort ou vif, il lui arrive de tomber.

Volia que esperessan l'autra compaynha que devia venir.

Philomena.

(chap. Volíe que esperaren al atra compañía que debíe (habíe de) vindre.)

Voulait qu'ils attendissent l'autre compagnie qui devait venir.

Part. pas. Tan lonc temps l'ay esperat

E nueg e jorn planh e plorat.

V. de S. Alexis. 

Je l'ai attendu si long-temps et plaint et pleuré nuit et jour. 

Prov. Trop car compra qui espera. V. et Vert., fol. 81.

(chap. Massa car compre (lo) qui espere.)

Trop cher achète qui attend.

Subst. Pero esperar fai la flors 

Tornar frug. 

Folquet de Marseille: Mot i fetz. 

Pourtant attendre fait la fleur devenir fruit. 

CAT. ESP. PORT. Esperar. IT. Sperare.

2. Esper, s. m., espoir, attente, retard.

(chap. Espera; esperansa.)

Donc, s' aissi muer, que m val mos bos espers?

Arnaud de Marueil: L' ensenhamens. 

Donc, si ainsi je meurs, que me vaut mon bon espoir?

Vers Dieus, on es mos espers.

G. Riquier: Aissi quon es. 

Vrai Dieu, où est mon espoir.

Loncs espers a manhs plagz destorbatz.

G. Adhemar: Non pot esser. 

Long retard a troublé maints plaids. 

Loc. Vostra beutatz on ai mes mon esper. 

Le Moine de Montaudon: Aissi com. 

Votre beauté où j'ai mis mon espoir.

3. Esperansa, s. f., espérance.

Esperans' an tuit li meillor.

(chap. Esperansa tenen tots los millós.)

Folquet de Marseille: Si cum sel.

Tous les meilleurs ont espérance. 

El deu metr' esperansa en Dieu.

L'Arbre de Batalhas, fol. 144.

Il doit mettre espérance en Dieu. 

Loc. Prometes mi bon' esperansa.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Promettez-moi bonne espérance.

Per qu' es fols qui, ses fermansa, 

Met en amor s' esperansa.

B. de Ventadour: Tuit sels que. 

C'est pourquoi est fou qui, sans assurance, met en amour son espérance.

- Espérance bretonne.

Allusion à l'espoir qu'avaient les Bretons du retour d'Artus, qu'ils croyaient n'être pas mort et devoir reparaître parmi eux.

(N. E. Más o menos como la esperanza ascumita, de la asociación catalanista del Matarraña, Ascuma: el retorno de Artur Quintana con una boina roja encasquetada. Cuando se muera, que no vuelva por el Matarraña ni Aragón; trajo la rabia catalanista, y esta no se acabará cuando muera el perro.)

Artus, Arturo, Arthur, Artur Quintana Font, esperanza ascumita, barretina negra

S'il plai qu' ab lieis no m fos

L' esperansa dels Bretos.

G. Faidit: Com que mos.

S'il lui plaît qu'avec elle ne fut pour moi l'espérance des Bretons.

Servirs qu'om no guazardona 

Et esperansa bretona 

Fan de senher escudier.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Le servir qu'on ne récompense pas et espérance bretonne font d'un seigneur un écuyer.

- L'une des vertus théologales.

Las tres vertutz theologicals, que so fe, caritatz, esperansa.

(chap. Les tres virtuts teologals, que són fe, caridat y esperansa. 

En castellá se les adeprén un “fé, esperanza y caridad.”)

Brev. d'amor, fol. 5.

Les trois vertus théologales, qui sont la foi, la charité, l'espérance.

CAT. Esperansa. ESP. Esperanza. PORT. Esperança. IT. Speranza.

(chap. Esperansa, esperanses; esperansat, esperansats, esperansada, esperansades; v. esperansá, esperansás: yo me esperanso, esperanses, esperanse, esperansem o esperansam, esperanséu o esperansáu, esperansen.)

4. Espera, s. f., attente, retard. 

Ay fag tan long' espera

Que aysi m degues murir. 

(chap. Hay fet tan llarga espera que aixina me deguera morí.)

Rambaud d'Orange: Una chansoneta.

J'ai fait si longue attente qu'ainsi je dusse mourir.

Non hi vueill gaire d' espera.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Je n'y veux guère de retard.

- Terme.

En luoc de far usuras

Fan baratas ad espera.

(chap. En ves de fé usures fan mercats d' empeños: te donen dinés per algo y si no los tornes en un tems fixat, pactat, se “ho” queden y u revenen. Este “ho” ve del latín hoc + verbo, p. ej “hoc facit”, se pronunsie u y se escriu u; als textos antics tamé se trobe “o”.)

Brev. d'amor, fol. 125.

Au lieu de faire usures ils font marchés à terme.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Espera. IT. Spera.

5. Esperamen, s. m., espoir.

Ieu no mi vuel de vos dezesperar,

Ans ai en vos mon bon esperamen.

P. Cardinal: Un sirventes. 

Je ne me veux désespérer de vous, mais j'ai en vous mon bon espoir.

ANC. ESP. Esperamiento.

6. Esperaire, s. m., qui espère, qui attend.

Si de vos dizetz que m desesper, 

Dona, no sai de qui m sia esperaire. 

Berenger de Palasol: Bona domna.

Si vous dites que je me désespère de vous, dame, je ne sais de qui je sois espérant.

D'aitan suy ben esperaire.

Pierre d'Auvergne: Gent es.

D'autant je suis bien espérant. 

ESP. Esperador. (chap. Esperadó, esperadós, esperadora, esperadores.)

7. Desesperar, v., lat. desperare, désespérer.

Qui essenia lo covers ses suavetat plus pot lo desesperar que chastiar.

(chap. Qui enseñe al convers sense suavidat mes lo pot desesperá que corregí; chastiar, de lat. castigare, es corregí; castigá.)

Trad. de Bède, fol. 30.

Qui enseigne le convers sans bonté le peut plus désespérer que corriger.

No vos qual dezesperar.

Marcabrus: A la fontana.

Se vous faut désespérer.

De las domnas mi desesper,

Jamais en lor no m fiarai.

(chap. De les dones me desespero, may mes d' elles no men fiaré.)

B. de Ventadour: Quan vei la laudeta.

Je me désespère des dames, jamais en elles je ne me fierai.

Per gran mal nulhs homs no s desesper.

(chap. Per gran mal (que) cap home se desespero. Nulhs y no són dos negatius, al chapurriau se consentren en una paraula: “cap”, que vol di 0, nulo, ademés d' atres significats, del lat. caput, etc.)

P. Rogiers: Non sai don.

Pour grand mal nul homme ne se désespère.

C' om se deia per tan desesperar.

G. Faidit: Tot atressi. 

Qu'on se doive pour tant désespérer.

Part. pas. No vuelh dezesperatz languir. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je ne veux languir désespéré. 

Subst. Se aucis esperitalmens coma desesperat.

(chap. Se mate espiritualmen com a desesperat.)

V. et Vert., fol. 13.

Se tue spirituellement comme désespéré.

Fig. Es arbres senes razitz

De tot frug desesperatz.

(chap. Es abre sense arraíl o arraíls, de tot fruit desesperat.)

G. Riquier: Aissi pert. 

Est arbre sans racines désespéré de tout fruit.

CAT. ESP. PORT. Desesperar. IT. Disperare.

(chap. Desesperá, desesperás: yo me desespero, desesperes, desespere, desesperem o desesperam, desesperéu o desesperáu, desesperen; desesperat, desesperats, desesperada, desesperades.)

8. Desesper, s. m., désespoir.

Mains peccadors fai desespers morir. 

(chap. Lo desespero (la desesperansa) fa morí mols pecadós.)

T. de R. de Vaqueiras et de Coines: Senher Coines.

Le désespoir fait mourir maints pécheurs. 

Loc. Car trop tarzar en domney es folhia,

Que mans amicx ne ven en desesper. 

Guillaume de Montagnagout: No sap. 

Car trop tarder en galanterie est folie, vu que maint amant en vient en désespoir.

ANC. CAT. Desesper.

9. Desesperansa, s. f., désespoir.

Cum viurai, ieu que tan coral sospir 

Fas nueg e jorn ab gran desesperansa?

Hugues de S.-Cyr: Tres enemics. 

Comment vivrai-je, moi qui fais nuit et jour tant de soupirs de coeur avec grand désespoir?

Lo segon peccat contra lo Sant Esperit es desesperansa.

(chap. Lo segón pecat contra lo Espíritu San es la desesperansa.)

V. et Vert., fol. 10.

Le second péché contre le Saint-Esprit est désespoir.

E 'lhs cardenals elegiro lo papa coma per dezesperansa.

(chap. Y los cardenals van triá (elegí) al Papa com per desesperansa, desesperansats. Natros los chapurriaus tenim al cardenal Omella, que podríe arribá a Papa, de fet, ya té un blog per si auncás: lopapaparlechapurriau.blogspot.com)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 154.

Et les cardinaux élurent le pape comme par désespoir.

Loc. Ella se mes en desesperansa.

V. de Guillaume de Balaun. 

Elle se mit en désespoir.

ANC. FR. Plains de doleur et de désespérance.

Eustache Deschamps, p. 88.

Car je les vy près de désespérance.

(chap. Ya que los vach vore prop de la desesperansa. 

Depossisió, declarassió, testimoni, atestat (de testigo), de Ricardo Segón “lo bo”, duc de Normandía, Ricart, Richard, Ricard, com lo pastís; fill de Ricardo Primé “lo sense temó”, valén, s' assemelle a 'N Artur Quintana Font.)

Déposition de Richard II.

Ricardo Segón “lo bo”, duc de Normandía, Ricart, Richard, Ricard
 
 

Rous fa en tel désespérance.

B. de Sainte-Maure, Chr. des ducs de Normandie, fol. 25.

ANC. CAT. Desesperança. ANC. ESP. Desesperanza (MOD. Desespero). 

IT. Disperanza. (chap. Desesperansa.)

10. Desesperatio, s. f., désespoir.

Desesperatios es grans peccatz que Dieus ayra molt...

Totz hom que sera pres en desesperatio sera dampnatz.

(chap. La desesperassió es un gran pecat que Deu odie mol;

ayra : FR. hait : EN. hates : all. hasst.)

Liv. de Sydrac, fol. 128.

Désespoir est grand péché que Dieu hait beaucoup... 

Tout homme qui sera pris en désespoir sera damné.

Tombar en lo peccat de desesperacio.

(chap. Tombá, caure al pecat de desesperassió.)

V. de s. Fors, DOAT, t. CXXIII, fol. 255.

Tomber dans le péché de désespoir. 

CAT. Desesperació. ESP. Desesperación. PORT. Desesperação. 

IT. Disperazione. (chap. Desesperassió.)

11. Desperamen, s. m., désespoir.

Dires lo secrez de son amic es desperamens d'arma.

(chap. Di lo secret de son amic es desesperamén de l'alma.)

Trad. de Bède, fol. 75.

Dire le secret de son ami c'est le désespoir de l'âme.

12. Despers, adj., désespéré, désespérant, désolé, désolant.

Sui plus despers

Per sobramar,

Que naus que vai turban per mar, 

Destrecha d' ondas e de vens.

Giraud de Borneil: Quan lo fregz. 

Je suis plus désespéré par excessivement aimer, que nef qui va errant par mer, pressée d'ondes et de vents.

Sera mot fers,

Mot angoyssos e mot despers. 

Los XV signes de la fi del mon.

Sera très rude, très angoisseux et très désolant.

(chap. Desesperán, desesperadó, desesperans, desesperadós.)