Mostrando las entradas para la consulta espasa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta espasa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA.


JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA.

Nastagio de los Onesti, que volíe a una de los Traversari, gaste les seues riqueses sense sé amat; sen va, importunat per los seus, a Chiassi, allí veu a un caballé que perseguix a una jove, la mate, y se la mingen dos gossos. Invite als seus paréns y a la dona volguda a amorsá aon está ell; ella veu cóm fan trossos a la jove, y teménse un cas paregut, pren per home a Nastagio.

Al callá Laureta, per orden de la reina va escomensá Filomena:
Amables siñores, tal com la nostra piedat se alabe, aixina es castigada tamé la nostra crueldat per la justíssia divina; per a demostrátosu, y donátos materia de gitála per a sempre de vatres, tos contaré una história no menos lamentable que deleitosa.

A Rávena, siudat mol antigua de la Romania, ha ñagut mols nobles y rics hómens, entre los cuals un jove de nom Nastagio de los Onesti, que per la mort de son pare y de un tío seu va quedá mol ric; este, aixina com los passe als joves, están sense dona, se va enamorá de una filla de micer Paolo Traversaro, mol mes noble de lo que ell ere, tenín esperansa de pugué induíla a vóldrel en les seus obres. Estes obres, encara que foren grandíssimes, bones y loables, no li valíen per a res, y encara pareixíe que lo perjudicaben. Tan cruel y fura se mostrabe la joveneta amada, tan estirada y desdeñosa (potsé fore per la seua hermosura o la seua noblesa) que ni ell ni res que ell faiguere li agradabe. Aixó li ere tan penós de soportá a Nastagio, que moltes vegades per doló, después de habés lamentat, li va víndre lo dessich de matás; pero refrenánse, sin embargo, se va proposá moltes vegades dixála, y, si puguere, odiála com ella lo odiabe an ell. Pero en vano va pendre esta dessisió, perque pareixíe que contra mes li faltabe la esperansa, mes se multiplicabe lo seu amor. Perseverán, pos, lo jove en vóldre y en gastá sense mida, los va pareixe an algúns dels seus amics y paréns que ell mateix y lo que teníe se consumiríen; per lo que moltes vegades li van rogá y aconsellá que sen aniguere de Rávena an algún atre puesto durán un tems, perque, fénu aixina, faríe disminuí lo amor y los gastos. De este consell moltes vegades sen va enfótre Nastagio; pero, sin embargo, sén requerit per nells, no podén di que no, va di que u faríe, y fen fé grans preparatius, com si a Fransa o a España o an algún atre puesto llun sen aniguere, va montá a caball y acompañat per algúns dels seus amics, va eixí de Rávena y sen va aná a un puesto a unes tres milles de Rávena, que se díe Chiassi; y fen montá allí pabellóns y tendes, va di a los que lo habíen acompañat que volíe quedás allí y que ells sen entornaren cap a Rávena. Quedánse aquí, pos, Nastagio, va escomensá a donás la milló vida y mes magnífica que may dingú la va viure, ara an éstos y ara an aquells invitáe a sopá y a amorsá. Va passá que un divendres, casi a la entrada de mach, fen un tems boníssim, y escomensán ell a pensá en la seua cruel Siñora, va maná a tots los seus criats que lo dixaren sol, per a pugué pensá mes al seu gust, y tirán un peu dabán del atre, pensán y cavilán, se va quedá encantat.
Habén passat ya casi la hora quinta del día, y habénse embutit ya una mija milla per lo piná, sense enrecordássen de minjá ni de cap atra cosa, de repén li va pareixe sentí uns grandíssim plos y uns ays altíssims que soltáe una dona, per lo que, trencats los seus dolsos pensaméns, va eixecá lo cap per a vore qué ere, y se va maravillá veénse a dins del piná; y ademés de aixó, mirán cap a abán va vore víndre per un bosquet bastán espés de boixos, grévols y romigueres, corrén cap aon estabe, una majíssima jove despullada, desmelenada y tota esgarrapada y ñafrada per les rames y les gavarreres, plorán y demanán piedat a crits; y ademés de aixó, va vore als seus flancos dos grans y fieros mastíns, que, corrén detrás de ella, moltes vegades cuan la enchampáen la mossegáen; y detrás de ella va vore víndre sobre un caball negre a un caballé moreno, en cara de pocs amics, en una espasa desenvainada a la ma, amenassánla de mort en paraules espantoses e injurioses. Aixó al mateix tems lo va maravillá y espantá, pero tamé va despertá al seu ánim la piedat per la desventurada dona, de lo que va naixe un dessich de lliberála de esta angustia y mort, si podíe. Pero trobánse sense armes, va esguellá una rama de un abre y va arreá cap als gossos y contra lo caballé.
Pero lo caballé, que aixó va vore, li va cridá desde lluñ:
- Nastagio, no te molestos, díxamos fé als gossos y a mí lo que esta roína dona se mereix. Y dién aixó, los gossos, agarrán fort a la jove per los costats, la van pará, y los va alcansá lo caballé, va baixá del caball, se va arrimá aon estáe Nastagio, y ell li va di:
- No sé quí eres tú que me coneixes, pero sol te dic que es gran deshonor per a un caballé armat vóldre matá a una dona despullada y habéli aventat los gossos detrás com si fore una bestia salvache; sértamen la defendré tot lo que puga.
Lo caballé entonses li va di:
- Nastagio, yo era de la mateixa siudat que tú, y encara eres un sagalet cuan yo, que soc de nom micer Guido de los Anastagi, estaba mol mes enamorat de ésta que lo que u estás tú ara de la de los Traversari; y per la seua crueldat tal me va víndre la desgrássia que un día, en esta espasa que me veus a la ma, desesperat me vach matá, y estic condenat a les penes eternes. Y no habíe passat mol tems cuan ésta, que de la meua mort sen habíe alegrat mol, se va morí, y per lo seu pecat y la alegría que va tíndre, de la mateixa manera va sé (y está) condenada a les penes del infern. Lo nostre cástic va sé este: ella fuch dabán, y yo la seguixco com a mortal enemiga, no com a dona amada, y cuan la alcanso, en esta espasa en la que me vach matá la mato an ella y li óbrigo la esquena, y aquell cor du y fret aon may l´amor ni la piedat van pugué entrá, jun en les seues tripes y entrañes (com vorás ara mateix) li arranco del cos y los hi dono a minjá an estos gossos. Y no passe mol tems hasta que ella, com la justíssia y lo poder de Deu ordene, com si no haguere estat morta, torne a está sansera, y torne a escomensá la dolorosa fuga, y los gossos y yo a seguíla, y aixó passe tots los divendres an esta hora y an este puesto, y aquí fach la destrossa que vorás; y los atres díes no cregues que parém, la alcanso a datres puestos aon ella cruelmen contra mí va pensá y va obrá; y habénme convertit en lo seu enemic, com veus, ting que seguíla de esta guisa tans mesos com ella va sé cruel en mí. Aixina pos, díxam ejecutá la justíssia divina, y no vullgues fé frente a lo que no podríes vénse.
Nastagio, sentín estes paraules, en molta temó, sense cap pel que no se li haguere ficat de punta, se va fé atrás y va mirá a la pobre jove, y va esperá ple de paor lo que anabe a fé lo caballé. Este, acabada la seua explicasió, com un gos rabiós, en la espasa a la ma se li va fótre damún a la jove que, aginollada, y ben aguantada per los dos mastíns, li demanáe piedad y mersé; y en totes les seues forses li va enclavá la espasa al mich del pit y la va traspassá. La jove va caure pancha aball, plorán y cridán; y lo caballé, tirán ma al gaviñet, li va obrí los costats y li va traure lo cor, y tota la casquería, y als dos cans u va aviá. Estos, mol famolengs, enseguida su van fótre tot; y no va passá mol rato hasta que la jove, com si res haguere passat, de repén se va eixecá y va escomensá a fugí cap al mar, y los gossos sempre detrás de ella ferínla, y lo caballé tornán a montá a caball y traén la espasa, va escomensá a seguíla, y en poc tems se van alluñá, de manera que ya Nastagio no podíe vórels. Este, habén vist estes coses, mol rato va está entre piadós y acollonit, y después de un tems li va víndre al cap que aixó podíe mol be ajudál, ya que tots los divendres passáe; per lo que, señalat lo puesto, sen va entorná en los seus criats y después, cuan li va pareixe, cridán a mols dels seus paréns y amics, los va di:
- Moltes vegades me hau animat a que dixa de vóldre an esta enemiga meua y acaba en los meus gastos: y estic disposat a féu si me donéu esta grássia: que lo divendres que ve faiguéu que micer Paolo Traversari y la seua dona y la seua filla y totes les dames paréns seues, y datres que tos paregue, vínguen aquí a amorsá en mí. Lo que vull en aixó u voréu entonses. An ells los va pareixe una cosa bastán fássil de fé y lay van prometre; y tornán a Rávena, van invitá als que Nastagio volíe, y encara que va sé difíssil pugué portá a la jove amada per Nastagio, sin embargo allí va arribá jun en los atres. Nastagio va fé prepará un minjá magnífic, y va fé ficá la taula deball dels pins al pinaret que voltáe aquell puesto aon habíe vist la carnissería de la dona cruel; y fen sentá a la taula als hómens y a les dones, los va colocá de manera que la jove amada va sé ficada just enfrente de aon teníe que passá lo cas. Habén vingut ya la radera vianda, va escomensá lo abalot desesperat de la jove acassada, y tots u van sentí, de lo que se van maravillá tots mol, y preguntán qué ere alló, y sense sabéu dingú, se van eixecá tots per a vore qué ere alló, y van vore a la jove despullada, al caballé y als gossos, y poc después ya estáen aquí entre ells. Se va montá un bon jaleo contra los gossos y lo caballé, y mols volíen ajudá a la jove, pero lo caballé, parlánlos com li habíe parlat a Nastagio, no sol los va fé reculá, sino que a tots va espantá, y fen lo que l’atra vegada habíe fet, totes les dones que allí ñabíe (de les que algunes habíen sigut paréns de la jove y del caballé, y sen enrecordáen del amor y de la mort de ell), tan miserablemen ploráen y gemegáen com si an elles mateixes alló los hagueren vullgut fé. Va arribá lo cas al seu final, y sen van aná la dona y lo caballé; alló va fé als que u habíen vist entrá en mols raonaméns; pero entre los que mes se van espantá va sé la jove amada per Nastagio; ella, habén vist y sentit totes les coses, y sabén que an ella mes que a cap atra persona que allí estáe tocaben tals coses, pensán en la seua crueldat contra Nastagio, ya li pareixíe fugí dabán de ell, enfadat, y portá a los costats als mastíns. Y tan gran va sé la temó que de aixó va sentí que per a que no li passare an ella, no veíe lo momén (que aquella mateixa nit se li va presentá) per a cambiá lo seu odio en amor, y va enviá a una fiel camarera secretamen a Nastagio, que de part seua li va rogá que vullguere aná aon estáe ella, perque estabe disposada a fé tot lo que an ell li agradare. Nastagio va fé contestáli que alló li agradáe mol, pero que lo que ell volíe ere péndrela com a dona.
La jove, que sabíe que no depeníe mes que de ella sé la dona de Nastagio, li va fé di que asseptáe; per lo que, sén ella mateixa mensajera, a son pare y a sa mare los va di que volíe sé la dona de Nastagio, en lo que ells van está mol conténs; y lo domenge siguién, Nastagio se va casá en ella, y, selebrades les bodes, en ella mol tems va viure contén.
Y no va sé este susto ocasió sol de este be sino que totes les dones ravenenses se van espantá tan que van sé sempre después mes dóssils als plaés dels hómens que antes u habíen sigut.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 3. De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.

Capítul III.

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.


Dos añs y mich fée que habíe tornat de la seua primera ixida, y va viure en un ay perque continuamen li escribíen y cridáen pera obres de pintura, volén tots donálay an ell en gran enveja dels pintós que hasta entonses se féen la competensia entre ells al país; y com reconeixíen la maestría de Pedro Saputo, callaben y se féen fotre. Tamé aixó sentíe ell, y pera que no patigueren nessessidat, se excusabe de la mayoría de les obres, y alguna vegada de totes per no oferís cap de mes gran empresa. Al mateix tems se li fée estret aquell sel a la seua alma tan gran; y consebín ya atres coses diferentes a les de la primera eixida, va determiná anassen a corre la España, sense limitás per tan a sol España si li veníe be.

Una vegada resolt lo viache, va comprá una mula de bona presensia y poc preu, una bona espasa (que sabíe fe aná), y lo día fixat pera la ixida, va montá y va tirá cap a Cataluña. Y sa mare, y la padrina y sa filla, Eulalia y Tereseta, que ploraren lo que vullgueren, perque per nelles no habíe ell de viure y morí an aquell racó del món.

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

No va entrá al seu plan aná a vore a les seues amigues, perque la edat les debíe aná demanán a tota pressa les raderes paraules que totes volen sentí dels homens, y ell no se trobabe an eixe cas. 

Pero passáe no mol lluñ de la aldea de les novissies, y no va pugué evitá torse allí lo camí, senne dos no podíen ficál en apuros, com sí que u faríe Morfina, que be sentíe no vórela.

Va arribá, y al entrá ixíe son pare de Juanita, que lo va coneixe; se van saludá y van aná juns a casa seua, y juns van passá después a la de Paulina, encara abans de diná, perque eren sobre les deu del matí. Com lo creíen navarro y estudián se van extrañá que viachare de aquell modo: ell, que may se quedáe parat, los va di:

- Enguañ, curs perdut. Unes vegades valen mes lletres que hassienda; atres, hassienda que lletres. Lo tems es lo que goberne; y les lletres sempre se troben; pero la hassienda pot pedres. 

Y yo me trobo ara an este segón cas. Les sagales sempre eren les mateixes, y així que lo van vore, sen va aná lo juissi de casa. Después van voldre sabé lo misteri de la seua persona, y li van di que les dos estáen demanades en matrimoni, y encara que los partits eren mol ventajosos, espessialmén lo que lograbe Juanita, li demanáen consell, ya que encara no estáen del tot obligades. 

Ell va contestá que cuan estigueren casades les diríe quí ere, ara ni u podíe di ni les conveníe sabéu. Si puguera casám en les dos (les va di), vatres siríeu les meues dones; pero la ley no u permitix, y cap voldríe vore a l'atra casada en mí. Per tan debéu casatos. Y passat lo día mol alegremen en elles, va continuá lo seu viache en son demá.

Al poc mes de dos legües va entropessá la mula desmemoriada y va caure en ell a un forat. Se va assustá de aixó y va di:

- Pos si ara me haguera trencat un bras o una cama, ¿quí me traíe de aquí y me portabe aon me curaren? Es di, que debíe portá un criat; es di, que teníe que viachá en alguna autoridat; es di, que ya no soc Pedro Saputo lo libre, lo sabut, lo sense temó, lo sense respecte a cap vanidat. Mula, mula, una me n'has fet y no men farás dos; poc valíes, y ara vals menos; ¡pren!, y tirán de la espasa la hi va embutí per lo pit hasta la empuñadura y la va dixá espiritán, y en dos potades que va pegá se va quedá morta pera sempre y carn per als corvs y llops de la comarca. Va traure de la maleteta uns tapissos, y una llibreta en blang, dos camises y un gabanet (los dinés per supost, encara que no ne va pendre cap gran cantidat de casa), va formá un paquetet en tot, va atravessá per nell la espasa, se u va ficá al muscle, y fen la siñal de la creu, va di: 

San Perico: ¡adiós, mare!; ¡adiós, amors meus!; ¡adiós, Aragó!; ¡hasta que torna!

Va arribá a Lérida, Ilerda o Lleida y va pensá en Julio César. 

Se va interná al Prinsipat, y va visitá lo famós monasteri de Montserrat, aon los flares li van contá la historia del sélebre Juan Garín en la filla del conde Jofré lo Velloso (lo pilós, pelut, Gofredo, Gottfried, Uvifredo, Wifredo, Guifredo, Guifre, etc.), y la va sentí en molta formalidat per respecte als presens. Después se va admirá de la penitensia de que parláen y del descans al que vivíen.

Va mirá les pintures que ñabíe y va passá cap abán, no parán hasta Gerona, Gerunda, Girona. Allí va voldre vore les mosques de san Narciso o Narsís; pero li van di que com la sang que chupaben dels fransesos ere sang venenosa y descombregada o excomulgada per la invicta espasa del gran Rey don Pedro, Pere, Peire III de Aragó, se van morí totes después de habeli ajudat a acabá en la canalla, a la que no li va valé portá lo estandart sagrat que diuen la Oriflama, or y flama: ni les bendissions y aigua beneita en la que los va arruixá lo papa cuan en mala hora van publicá la crusada contra lo Rey de Aragó, del que encara tenen memoria.

PEDRO III, EN LAS JUSTAS DE BURDEOS (SIGLO XIII. BURDEOS)

De allí per la costa va aná cap a la gran Barselona (Barchinona, Barcino, Barcelona, etc), y habén sabut que al port ñabíe un buque a pun de eixecá áncora o ancla y fé vela cap a Italia, va aná allá lo día y hora a la que debíe eixí; lo va vore, va envejá al mes infelís que an ell anáe, y lo va seguí en los ulls y lo cor hasta que lo va pedre de vista. Se va quedá sol mirán cap al mar, y desconsolat o desconortat, y casi plorán, va traure lo retrato de sa mare que sempre portáe damún, se va ficá de ginolls, girada la cara cap a Aragó, y va di:

- ¡Oh mare! Al teu amor y soledat oferixco este sacrifissi. Per tú no men vach a Italia; per tú no visito la siudat dels Cesars; per tú no voré la capital y siñora del món.

Seguín sempre la costa va arribá a Tarragona, y comparanla, lo que ere en lo que habíe sigut, y recordán la dominassió y poderío inmenso dels romanos, casi en ves de plorá li van doná ganes de riure considerán la vanidat y mindundi de les gran fetes humanes y dels imperis de la terra.

Va continuá y de allí va passá lo Ebro o Ebre cap a Tortosa (Dertusa, Dertosa), va entrá al regne de Valensia, va saludá a Peñíscola y va vore lo castell del papa Benedicto de Luna, XIII; va arribá a Valensia y va buscá la porta al seu muro, va vore al Rey Don Jaime fen tremolá lo seu gloriós estandart en siñal de victoria desde lo Real hasta aon estáe.
Va aná después al mateix Real, que eren palaus y jardins (ara sol jardins, solsits y enrunats aquells a la guerra de la independensia). Va visitá después lo Real primé del mateix Rey a Ruzafa, lo seu puesto ocupabe un convén de monges.

Y enrecordansen de les seues de un atre tems, va di:

- Siguéu santes les que aquí tos trobéu; pero procuréu que no penetro a dins de les reixes algún Pedro Saputo, perque li auxiliará la naturalesa que es tan poderosa, y... Perdonéu, filles del error o del espíritu de Deu, que de tot ñaurá entre vatres. Les que foreu víctimes de la violensia, del engañ o de un despit, aquí teniu un cor que tos acompañe en lo sentimén. Hau perdut lo món, y no sabéu si guañaréu lo sel; pero potsé no sirá vostra tota la culpa ni to se demanará tota la cuenta. Dites estes paraules en gran sentimén, va girá la esquena an aquell triste y melancólic edifissi, y va entrá a la siudat; a la que se va aturá prop de un añ, dedicat a la pintura, perque li van agradá los pintós valensians.

sábado, 17 de febrero de 2024

Lexique roman; Esmeutir - Espadelar

  

Esmeutir, v., fienter, rejeter les humeurs, les excréments.

(chap. merda; v. cagá, excretá, mocás, traure los mocs; FR. merde.)

Si vostr' auzel sanc esmeutis...

S' es tan serrat que esmeutir

Non puesc, e 'l voletz garir.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau fiente du sang...

S'il est si resserré qu'il ne puisse fienter, et vous le voulez guérir.

ANC. FR. Se lève, crache, esmeutit et se mouche.

Henri Estienne, Apol. pour Hérodote, t. III, p. 532.

Journellement vous falloir... ung clystère aultrement ne poviez-vous esmeutir.

Rabelais, liv. IV, ch. 67.

IT. Smuguere.

2. Esmeutidura, s. f., fiente.

Si vostr' auzel ha poiridura,

E par be a l' esmeutidura

Que fera es e corrompuda.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau a pourriture, et cela paraît bien à la fiente qui est mauvaise et corrompue.

ANC. FR. Comme une arondelle eust jeté de son esmeut sur lui.

Amyot. Tr. de Plutarque, oeuvres mêl., t. 1, p. 405.


Esmofidar, v., se moucher, chasser les humeurs par les narines.

(chap. mocá, mocás (traure lo moc, los mocs): yo me moco, moques, moque, moquem o mocam, moquéu o mocáu, moquen; mocat, mocats, mocada, mocades; mocadó, mocadós.)

Totz auzels pueis que a pepida,

Mal manja e mal esmofida.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Tout oiseau lorsqu'il a la pépie, mange mal et chasse mal les humeurs par les narines.


Esmondegar, v., rompre.

Ella... esmondega si lo col.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Elle... se rompt le cou.

(chap. Ella... se “esmondegue” lo coll; trenque. Voldría que se recuperare este verbo. Diém esnucá, desnucá: “esmondegá”. 

Si fore que se talle lo coll, tindríe paregut en lo mondongo; pero si es per una caiguda, entonses es que se va esnucá, desnucá – tampoc diém esclatellá o desclatellá encara que diém clatell.)

Luiset, Chum, gorrino, Valjunquera, mondongo, matansa

Espalege, s. m., traversée.

Arriviey en Irlanda al cap de alcuns jorns de espalege.

(chap. Vach arribá a Irlanda al cap de alguns díes de travessía.)

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

J'arrivai en Irlande au bout de quelques jours de traversée.


Espandre, Expandre, v., lat. expandere, épandre, répandre.

Guerra vol c' om sanc espanda.

Bertrand de Born: Gent fai.

Guerre veut qu'on répande le sang. 

En un moment si expan d'orien entro occiden.

Eluc. de las propr., fol. 119.

En un moment elle se répand d'orient jusqu'en occident.

Merces vol, e Dieus o manda, 

Que hom son aver espanda.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Merci veut, et Dieu le commande, qu'on répande son avoir.

Com la nivol que s' espan

Q' el solels en pert sa raia.

La Comtesse de Die: Fin joi.

Comme la nuée qui s'épand de manière que le soleil en perd son rayon.

S' espando per los membres et per las venas.

Liv. de Sydrac, fol. 35. 

Se répandent par les membres et par les veines.

Fig. Ans que 'l freidura s'espanda.

(chap. Abans que la fredó s' escampo; se expandixque o expandixgue.)

B. de Ventadour: Lanquan vey per.

Avant que la froidure se répande.

Pus la cogossia s' espan.

Marcabrus: Pus s'enfulleysson. 

Puisque le cocuage se répand.

- Divulguer.

Tal talent ai qu' el digua e que l' espanda.

Bertrand de Born: D'un sirventes. 

Tel désir j'ai que je le dise et le divulgue. 

Substantiv. Per que m play mout lo lauzars e l' espandres. 

Giraud de Calanson: Los grieus. 

C'est pourquoi le louer et le divulguer me plaît beaucoup.

ANC. FR. Et li vins par terre espanduz.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 263. 

Cil que on apèle Alexandre

Recuilli por partot espandre: 

Tot ot, tot prist et tot dona.

Fables et cont. anc., t. III, p. 99.

Cume Ewe sui espanduz.

Anc. trad. du Psaut., ms. n° I, ps. 21.

ANC. CAT. Espandre. IT. Spandere.

2. Espandemens, Expandiment, s. m., épanchement, expansion, effusion.

L' espandemens del sanc non es pas comdaz solament a martire.

Trad. de Bède, fol. 81.

L' effusion du sang n'est pas comptée seulement à martyre. 

Loc. prov. Lengua d'ergoliosespandemens de sanc.

Trad. de Bède, fol. 35.

Langue d'orgueilleux, épanchement de sang.

Expandiment d' esperit pels membres.

Eluc. de las propr., fol. 77.

Expansion d'esprit par les membres.

3. Espandir, Expandir, v., étendre, développer.

La mayre de Dieu pres I toalha que Veronica portava en sa testa, et espandis la davan la cara del sieu filh... et aytantost demostret s' i la emagena de la cara.

Roman de la prise de Jérusalem, fol. 2.

(chap. La mare de Deu va pendre una toalla que Verónica portabe al seu cap, y la va estendre dabán de la cara del seu fill... y al momén se hi va mostrá la imache de la cara.

Camille Chabaneau - Prise de Jérusalem

La prise de Jérusalem ou La vengeance du Sauveur, texte provençal publié en entier pour la première fois, d'après le manuscrit de la Bibliothèque nationale par Camille Chabaneau.)

La mère de Dieu prit un linge que Véronique portait sur sa tête, et l'étendit devant la figure de son fils... et aussitôt s'y démontra l'image de la figure.

Ve vos la ora venguda que seretz espandits... en las terras.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 16.

Voici l'heure venue que vous serez répandus... sur les terres.

L'oriflan sia 'spandis.

(chap. Que la or y flama, oriflama, sigue desplegada, estesa.

Or: groc, flama: roch; conec algunes banderes en estos colós.)

Roman de Fierabras, v. 4601.

Que l'oriflamme soit déployé.

Part. pas. Gran sanc espandit. V. et Vert., fol. 98.

Grand sang répandu.

- Épanouir.

Vey espandir la bruelha.

B. de Venzenac: Hueymais.

Je vois épanouir la feuillée.

Que fai la flor espandir per la planha.

Pons de Capdueil: Leials amicx.

Qui fait épanouir la fleur par la plaine.

S' espandis la folha e la flors dels botos.

Guillaume de Tudela.

S'épanouit la feuille et la fleur des boutons.

Del rozier la roza s' espandis.

Serveri de Gironne: Del mon.

Du rosier la rose s'épanouit.

Part. pas. Que las fuelhas de tot sio expandidas.

Eluc. de las propr., fol. 220.

Que les feuilles entièrement soient épanouies.

Fig. Etz roz' espandia.

Perdigon: Verges.

Vous êtes rose épanouie.

ANC. FR. Et que la rose espanisoit.

Roman du Renart, t. II, p. I.

Croissez ainsi qu'un liz dans un pré fleurissant,

Alors qu'au poinct du jour tout blanc s'espanissant.

Ronsard, t. II, p. 1292.

Leurs doux regards font espanir les roses.

Premières œuvres de Desportes, fol. 299.

ANC. ESP. Espandir. (chap. expandí, obrís les flos, 

4. Expansiu, adj., épanouissant, qui fait épanouir, expansif.

Lutz... es... de flors expansiva. Eluc. de las propr., fol. 120.

(chap. La llum fa expandí les flos; fa obrí, que se óbriguen.)

La lumière... est... expansive des fleurs.

ESP. Expansivo. (chap. expansiu; onda expansiva, la de una bomba, un masclet de Valensia, una traca del Forcall, un cohet, un petardo, los pets de Juaquín Monclús.)

5. Esparger, Esparser, v., lat. spargere, répandre, épandre.

(chap. escampá, escampás; esparsí, esparsís.)

La pel del peitz li romperetz,

E sus el sanc l'esparseretz.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

Vous lui romprez la peau de la poitrine, et vous lui répandrez le sang dessus.

Fig. Vas motas partz mo sen esparc.

Gavaudan le Vieux: Lo mes.

Je répands mon sens vers plusieurs parts.

Pus tan val, cuiatz vos qui s' esparga 

Mos ferms volers?

Arnaud Daniel: Si m fos amors.

Puisqu'il vaut tant, vous imaginez-vous que mon ferme vouloir s'épande?

Part. pas. El fuecs d'amor s'es tant espars.

Raimond de Miraval: Selh que de. 

Le feu d'amour s'est tellement répandu. 

Aissi col boissos no fon ars, 

Sitot lo foc y fon espars.

Gui Folquet: Escrig trop. 

Ainsi comme le buisson ne fut brûlé, quoique le feu y fût répandu.

Aytal bordo son pauzat en cobla solitaria et esparsa.

Leys d'amors, fol. 19. 

De tels vers sont posés en couplet solitaire et épars.

ANC. FR. Et d'esparjer le sien contre sa nécessité.

Trad. de S. Bernard. Montfaucon, bibl. ms., p. 1389.

CAT. Espargir. ESP. Esparcir. PORT. Espargir. IT. Spargere.

6. Esparsio, Exparcio, s. f., lat. sparsio, dispersion, effusion.

Taur... escampa... las harenas, et per aytal esparsio entre autres animans es ardent.

Far sobre la cara exparcio d'ayga ab vinagre.

Eluc. de las propr., fol. 259 et 85.

Le taureau... disperse... les sables, et par cette dispersion est ardent entre les autres animaux.

Faire sur le visage effusion d'eau avec vinaigre. 

ESP. Esparsión. IT. Sparsione. (chap. escampamén, dispersió, efussió.)


7. Esparsiu, adj., dispersant, disséminant, dispersif.

Vens... es... de polvera esparsiu. Eluc. de las propr., fol. 134.

Le vent... est... dispersif de la poussière.

(chap. Lo ven escampe lo pols, la polseguina o polseguera.)

8. Dispersio, Dispercio, s. f., lat. dispersio, dispersion, dissipation.

Per la dispersio de la apostema. Trad. d'Albucasis, fol. 33.

Par la dissipation de l'apostème.

Als elegitz estrantz de la dispercio de Pons.

Trad. de la Ire épître de S. Pierre. 

Aux élus étrangers de la dispersion de Pont.

CAT. Dispersió. ESP. Dispersión. PORT. Dispersão. IT. Dispersione.

9. Disperger, v., lat. dispergere, disperser, dissiper.

Part. pas. Non es dispergut. Trad. d'Albucasis, fol. 33. 

Il n'est pas dissipé.

CAT. Dispergir. IT. Dispergere. (chap. dispersá, dissipá, escampá.)

10. Dispers, adj., lat. dispersus, dispersé, épars.

Ajustar tot so que denan era escampatz e dispers.

Leys d'amors, fol. 1.

Réunir tout ce qui auparavant était répandu et épars.

CAT. Dispers. ESP. PORT. IT. Disperso. (chap. dispers, dispersat, escampat, dissipat.)

11. Esparpalhar, v., éparpiller, étendre, propager.

Fig. Pus tan s' esparpalha

Lo plegz.

Giraud de Borneil: Qui chantar.

Puisque la dispute se propage autant.

CAT. Esparpillar. ESP. Desparpajar. IT. Sparpagliare.

(chap. esparpillá, propagá, escampá: esparpillo, esparpilles, esparpille, esparpillem o esparpillam, esparpilléu o esparpilláu, esparpillen; lo foc se ha esparpillat, esparpillats, esparpillada, esparpillades.)

12. Esparpalh, s. m., éparpillement, dispersion.

Vuelh fassam d'els tal esparpalh...

Dieus sos enemicx abas,

E fassa d' els talh esparpalh, 

On totz los vensa e 'ls trebalh.

B. de Venzenac: Iverns.

Je veux que nous fassions d'eux telle dispersion... Dieu abat ses ennemis, et qu'il fasse d'eux telle dispersion, qu'il les vaînque et les tourmente tous.

(chap. Escampall, escampamenta, esparpall.)


Espaneis, Espanes, adj., espagnol.

Bos cavals e corsiers et espaneis...

Sus fortz muls embladors e espanes.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 50 et 51.

Bons chevaux et coursiers et espagnols...

Sur forts mulets allant à l'amble et espagnols.

ANC. FR. Li bouton sont d'or espanois.

Roman du comte de Poitiers, v. 1337.

ANC. CAT. Espanes.


Espargnar, v., épargner.

Sens espargnar creatura alcuna.

Car aqui no se espargnhava home ni fema.

Chronique des Albigeois, col. 13 et 93.

Sans épargner aucune créature.

Car là ne s'épargnait homme ni femme.

- Favoriser.

Espargnar... avantatjar alcun.

Petit Thalamus de Montpellier. Martin, p. 154.

Épargner... avantager quelqu'un.

IT. Risparmiare.

2. Esparniable, adj., parcimonieux, économe.

Paoros s'apela sabi, avars, esparniable.

(chap. Lo temorico se diu sabi, lo agarrat, aforradó, estauviadó, estalviadó.)

Trad. de Bède, fol. 8.

Le peureux s'appelle sage, l'avare, économe.

(N. E. Alemán sparen: ahorrar, como la tienda Spar : ahorro; sparsam : ahorrador.)


Esparvier, s. m., épervier. 

Voyez Leibnitz, p. 57 et 65. 

Aissi m pogratz tener col fols rete 

L'esparvier fer, quan tem que se desli. 

Folquet de Marseille: Aitan gen. 

Ainsi vous me pourriez tenir comme le fou retient l' épervier sauvage, quand il craint qu'il se délie.

D' esparviers e d' austors.

(chap. D' esparvés y d' azors.)

T. de R. de Vaqueiras et de Coine: Seingner.

D' éperviers et d' autours.

Loc. Par allusion au prix d'une joûte où l'on donnait un épervier.

Non si trobet sa par d'Aragon ni d'Espanha; 

On plus de quatre centz n' avia dins lo vergier, 

La bella Herenborcz enlevet l' esparvier.

V. de S. Honorat. 

Ne se trouva sa pareille d'Aragon ni d'Espagne; où plus de quatre cents y en avait dans le verger, la belle Heremborc enleva l' épervier.

Fo faich seigner de la cort del Puoi Sainta Maria e de dar l' esparvier.

V. du Moine de Montaudon.

Fut fait seigneur de la cour du Puy-Sainte-Marie et de donner l'épervier.

Prov. Me temon plus que callas esparvier.

P. Vidal: Drogoman.

Me craignent plus que cailles épervier.

Ans vol guerra mais que cailla esparviers.

Bertrand de Born: Miez sirventes.

Mais veut la guerre plus qu' épervier la caille.

CAT. Esparver. IT. Sparviere. (chap. Esparvéesparvés; alemán SperberAccipiter nisus. Mes amún ham trobat “esmerillo”, que es paregut.)


Espasme, s. m., lat. spasmus, spasme.

Per siccacio e per espasme de nervi. Trad. d'Albucasis, fol. 3.

Par desséchement et par spasme de nerf.

CAT. Espasm. ESP. PORT. Espasmo. IT. Spasmo, spasimo. 

(chap. espasme, espasmes.)


Espaci, Espassi, Espasi, Espazi, s. m., lat. spatium, espace, intervalle.

Anem aissi a Miralhas, hon ha grant espassi. Philomena.

(chap. Anem així a Mirallas (Miralles), aon ña gran espassi.)

Allons ainsi à Mirallas, où il y a grand espace. 

Fig. Els non avian mas X jorns d'espazi. 

V. d'Arnaud Daniel. 

Ils n'avaient que dix jours d'intervalle. 

Vaquet anant, estant et retornant, per lo espaci de IIII jorns.

(chap. Va vacá, está vacán, están y retornán, per lo espassi de cuatre díes.)

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226. 

Il vaqua allant, restant et retournant, pendant l' espace de quatre jours.

Espazi de XX dias. Statuts de Montpellier, de 1204. 

Espace de vingt jours. 

L' espasi del temps. Trad. d'Albucasis, fol. 1. 

L'espace du temps. 

ANC. FR. Qui avoit esté longue espace malade. 

Monstrelet, t. I, fol. 84. 

Car cil à qui Dieu donne espace 

De vivre tant qu'il ait sa grâce. 

Jehan de La Fontaine, la Fontaine des Amoureux, v. 181. 

Par l'espace de six ans que je fu en sa compaignie. Joinville, p. 2.

CAT. Espaci. ESP. Espacio. PORT. Espaço. IT. Spazio. (chap. espassi.)

2. Espacios, adj., lat. spatiosus, spacieux.

En loc... be espacios. 

Terra es mot espacioza.

(chap. A un puesto... ben espassiósEs una terra mol espassiosa.)

Eluc. de las propr., fol. 76 et 178.

En lieu... bien spacieux. 

Est une terre très spacieuse. 

CAT. Espacios. ESP. Espacioso. PORT. Espaçoso. IT. Spazioso.

(chap. espassiós, espassiosos, espassiosa, espassioses.)

3. Espassar, lat. spatiari, promener, dissiper, disperser.

Per espassar l'ira e la dolor

C' ai dins mon cor.

(chap. Per a dissipá, dispersá, tráurem la tristesa y la doló que tinc adins del meu (mon) cor. Al ocsitá antic, ira volíe di casi sempre tristesa, pero alguna vegada es ira : rabia. Spatiari signifique tamé caminá, passejá, en alemán spazieren.)

B. Carbonel: Per espassar.

Pour dissiper la tristesse et la douleur que j'ai dans mon coeur. 

ANC. CAT. ESP. Espaciar. PORT. Espaçar, IT. Spazzare.


EspatlaEspalla, s. f., épaule.

Voyez Denina, t. III, p. 73.

Sas espatlas semblon trasdossa.

P. Cardinal: D'Esteve de Belh Mon. 

Ses épaules semblent endosse.

Qui a l'esquina largua e las espallas.

(chap. Que té la esquena llarga y les espales.)

Liv. de Sydrac, fol. 127. 

Qui a l'échine large et les épaules.

El portet en la crotz a sas espatlas los nostres pecatz.

(chap. Ell va portá a la creu a les seues espales, a la seua esquena, los nostres pecats. Jesús.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 15. 

Il porta en la croix sur ses épaules les nôtres péchés. 

CAT. Espatlla. ESP. Espalda. PORT. Espaldoa, espalda. IT. Spalla.

(chap. EspalaespalesFondespalaesquenaesquenesesquinás.)

2. Espallieyra, s. f., épaulière, partie de l'armure qui défendait les épaules.

Arbalesta e croc e carrels et espallieyras.

Ord. des Rois de Fr., t. IX, p. 610.

Arbalète et croc et carreaux et épaulières. 

IT. Spalliera. (chap. Espalera o esquenera, part de l' armadura que protegíe les espales, la esquena.)

3. Espalus, adj., large d'épaules.

Dos homes...

Espalus, grans et poderos,

De mantenent fes apelar.

V. de S. Georges.

Deux hommes... larges d'épaules, grands et vigoureux, il fit appeler incontinent.

CAT. Espatllut (N. E. com N' Artur Quintana). (chap. Ignacio Sorolla Vidal es ample d' espales o d' esquena; Marcel Pena pareix un armari, y al cap té bastán serrínMario Sasot pareix un gorila esquena platejada.)

Lo reguer, lo pena de Marcel, Markel Bringuè


Espatum, s. m., lat. spatham, spatule. 

Aquesta es la forma del espatum. 

(chap. Esta es la forma de la espátula.)

Am espatum subtil del qual aquesta es la forma. 

Trad. d'Albucasis, fol. 12 et 15.

Telle est la forme de la spatule.

Avec une spatule fine de laquelle la forme est celle-ci.


Espaut, s. m., défaut, faiblesse.

Mas trahitz sui si cum fo Ferragutz,

Qu' a Rotlan dis tot so maior espaut,

Per on l'aucis.

(chap. Pero yo estic traissionat com va sé Ferragut, que a Roldán li va di tots los seus puns debils, les seues debilidats, per aon lo va matá.)

Rambaud de Vaqueiras: D'amor no m.

Mais je suis trahi comme fut Ferragus, qui dit à Roland tout son plus grand défaut, par où il le tua.

2. Espautar, v., troubler, agiter, tourmenter. 

Comenset ad espautar et ad enueiar.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 14.

Il commença à se troubler et à se chagriner. 

Part. pas. Batutz, feritz e mal menatz, 

E diversament espautatz.

(chap. Batut, ferit y maltratat, y diversamen tormentat.)

V. de S. Honorat.

Battu, frappé et mal mené et diversement tourmenté.

Non siatz espautatz en neguna causa dels aversaris.

Trad. de l'épître de S. Paul aux Philippiens. 

Ne soyez découragés en aucune manière par les adversaires.


Espaza, Espada, s. f., épée, espadon.

Ab espaza ni ab lansa.

(chap. En espasa ni en llansa.)

B. de Ventadour: Tuit sels que. 

Avec épée et avec lance.

Soven ferez d'espada e de coutel.

P. Bremond Ricas Novas: Tant fort.

Frappez souvent d'épée et de couteau.

Correc li dessus ab l'espaza.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Lui courut dessus avec l'épée.

L'abbat, que vic que hac trayta la 'spassa, anec abrassar l'autar de gran paor que ac. Philomena. 

(chap. L'abat, que va vore que habíe treta la espasa, va aná a abrassá l'altar de gran paor : po, temó, que teníe.)

L'abbé, qui vit qu'il eut tiré l'épée, alla embrasser l'autel de la grande peur qu'il eut. 

A l'en las ancas donat

De l'espaza un colp de plat.

Roman de Jaufre, p. 2. 

Lui a donné sur les hanches un coup de plat d'épée. 

Fig. Car ilh seran lh' espaza e 'l campios de la fe.

Liv. de Sydrac, fol. 23. 

Car ils seront l' épée et le champion de la foi.

Loc. E 'l marques que l' espaza m ceis.

(chap. Y lo marqués que l'espasa me va señí; ensintá : ficá al sinto.)

Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad.

Et le marquis qui me ceignit l'épée.

No fezes colp d' espaza ni de lansa.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz. 

Vous ne fîtes coup d'épée ni de lance.

ANC. FR. Touz les avons mis à l'espée. Joinville, p. 103.

CAT. Espasa. ESP. PORT. Espada. IT. Spada. (chap. Espasa, espases; espaseta, espasetes. Espadá se diu a tallá herba en un chapo.)

2. Espa, s. m., épée.

Saber podetz qu' ab los espas 

Romprem la preyss' e 'l cap e 'l mas.

Gavaudan le Vieux: Senhors, per los. 

Vous pouvez savoir qu'avec les épées nous romprons la presse et la tête et les mains.

ANC. CAT. Espaa.

3. Espazeta, s. f., petite épée, espazette.

- Fig. en terme de fauconnerie.

Las tres penetas

Que nos apelam espazetas.

(chap. Les tres plometes que natros diém espasetes.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Les trois petites plumes que nous appelons espazettes.

CAT. Espaseta. ESP. Espadilla, espadita.

4. Espazada, s. f., coup d'épée.

Anc tan bella espazada 

Non cuit que hom vis.

T. d'Aimeri de Peguilain, de B. d'Aurel et d'Auzers Figera: Anc tan. Oncques je ne pense qu'on vit si beau coup d'épée. 

ESP. Espadada. IT. Spadacciata. (chap. Espasada, espasades, cop d'espasa.) 

5. Espazier, s. m., homme d'épée, garde.

El azordenet que sos espaziers l'aucizes.

(chap. Ell va maná que sons “espasés”, espadachins, homens d'espasa lo mataren.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 85. 

Il ordonna que son garde le tuât.

6. Espazar, v., armer de l'épée.

Part. pas. S'ieu no soy el segle garnitz ni espazatz, 

Vuelh o esser de Dieu.

Izarn: Diguas me tu. 

Si je ne suis au siècle équipé ni armé de l'épée, je veux l'être de Dieu.

7. Espadar, v., tuer avec l'épée, enfiler.

Donas ardre e barons pendre 

E pucelas espadar.

Hugues de S.-Cyr: Canson que. 

Brûler les dames et pendre les barons et tuer avec l'épée les pucelles.

Part. pas. Jac el sol, totz estendutz 

Et espadat coma grapaut.

Roman de Jaufre, fol. 63.

Gît sur le sol, tout étendu et enfilé comme crapaud.

8. Espadelar, v., brandir l'épée.

Qu' el cel espadella 

E que se met a cella.

P. Cardinal: Un sirventes trametrai. 

Qui brandit l'épée vers le ciel et qui se met en selle.

miércoles, 31 de julio de 2024

Nom


Nom, s. m., lat. nomen, nom.

La proprietatz del nom es significar substancia e qualitat, co es significar causa corporal e non corporal am determenada aprehensio.

Leys d'amors, fol. 43.

La propriété du nom est de signifier substance et qualité, c'est-à-dire de signifier chose corporelle et non corporelle avec signification déterminée.

Vers Dieus, el vostre nom e de sancta Maria

M' esvelharai hueimais.

Folquet de Marseille: Vers Dieus.

Vrai Dieu, au votre nom et de sainte Marie je m' éveillerai désormais.

El nom de Jhesum Crist qu' es nostre salvamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Au nom de Jésus-Christ qui est notre salut.

Loc. Maistre Peire ai nom.

(chap. Maestre Peire, Pere, Pedro tinc nom : me dic mestre Pere, com Pedro Saputo, lo sabut de Almudévar.)

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar: Autó: Braulio Foz, Fórnols, Matarraña, Teruel, Aragó

Pierre de Corbiac: El nom de.

J'ai nom maître Pierre.

Quar reys joves aviatz nom agut.

Bertrand de Born: Mon chan fenisc.

Car vous aviez eu nom roi jeune.

Catre cauzas son fort nominativas ... 

L' un' a nom joc, l' autr' a nom amors.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Quatre choses sont fort remarquables... l'une a nom jeu, l'autre a nom amour. 

ANC. FR. Marie ai num, si sui de France. Marie de France, t. II, p. 401.

Cette locution a été encore employée par Racine:

J'ai nom Éliacin.

Racine. Athalie, acte II, sc. 7.

PORT. A quarta avera nome Sancta Cruz. 

J. Barros, Dec. I, liv. I, cap. I. 

ANC. IT. Io ho nome don Diegio.

Cento novelle antiche, n° 17. 

Monna Isabelle avea nome. Boccaccio, Dec. III, 4. 

Meseron li nom Maria. Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Lui donnèrent nom Marie.

Fier lo am l' espasa Joyosa per nom. Philomena.

Fier lo am l' espasa Joyosa per nom. Philomena.


Le frappe avec l'épée Joyeuse de nom.

Tu m' en covenras per nom de sacrament. Titre de 1023.

Tu m'en conviendras au nom de serment.

Adv. comp. D' ella fazia sas cansos; mas non las auzava dire a ela ni a negun per nom qu' el las agues faitas, ans dizia que autres las fazia.

V. d'Arnaud de Marueil.

D' elle il faisait ses chansons; mais il ne les osait dire à elle ni à personne nommément qu'il les eût faites, mais il disait qu'un autre les faisait. 

CAT. Nom. ANC. ESP. Nome. ESP. MOD. Nombre. PORT. IT. Nome.

(chap. Nom, noms. Vore la obra de Ramon LullLos cent noms de Deu.)

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

2. Nomnamen, s. m., nomination.

Al nomnamen o la eleccion del bailon. Cartulaire de Montpellier, fol. 48.

(chap. Al nomenamén o la elecsió del bailebaylebatlebatlle, y alguna versió mes se poden trobá als textos antics.)

A la nomination ou l'élection du bailli.

3. Nominatio, Nominacio, s. f., lat. nominatio, dénomination, nom.

De la terra on passa, pren fluvi bona o mala qualitat et conditio et propria nominacio. Eluc. de las propr., fol. 151.

De la terre où il passe, un fleuve prend bonne ou mauvaise qualité et condition et dénomination propre.

De la terra on passa, pren fluvi bona o mala qualitat et conditio et propria nominacio.

- Nomination, figuré de rhétorique. 

De quibus exornationibus nominatio est prima, quae nos admonet, ut, cui rei nomen aut non sit, aut satis idoneum non sit, eam nosmet idoneo verbo nominemus, aut imitationis, aut significationis causa.

Auctor ad Herenn., IV, 31. 

Nominatios, es cant hom nomna alcuna cauza, non ges per son propri nom, mas per altre assatz covenable. Leys d'amors, fol. 147. 

La nomination, c'est quand on nomme aucune chose, non point par son propre nom, mais par un autre assez convenable.

CAT. Nominació. ESP. Nominación. PORT. Nomeação. IT. Nominazione.

(chap. Nominassió, nominassions.)

4. Nominatiu, s. m., terme de grammaire, nominatif.

Li cas son seis... nominatius, etc. Gramm. provençal.

(chap. Los casos ne són sis... nominatiu, etc. Al alemán ne queden bastans del latín o llatí.)

Les cas sont six... le nominatif, etc. 

Nominatius est ditz nomnar, quar, per luy, es fayta nominatio.

Leys d'amors, fol. 57.

Le nominatif est dit (de) nommer, car, par lui, est faite la dénomination.

CAT. Nominatiu. ESP. PORT. IT. Nominativo. 

(chap. Nominatiu, nominatius, nominativa, nominatives.)

5. Nominatiu, adj., lat. nominativus, remarquable, renommé.

Es nominatius

Totz homs valens en mant bon luec per lor.

P. Cardinal: Non es cortes.

Est renommé tout homme vaillant en maint bon lieu par eux.

Catre cauzas son fort nominativas...

L' un' a nom joc, l' autr' a nom amors.

(chap. Cuatre coses són ben nominatives (remarcables, nomenades, anomenades)...

La una té nom joc, l' atra té nom amor. - Pos me falten dos coses, o té doble sentit. Per ejemple, joc : jou; amor : Roma.)

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Quatre choses sont fort remarquables... l'une a nom jeu, l'autre a nom amour.

6. Nomnar, v., lat. nominare, nommer, appeler, désigner.

Auzem comtar

Que s fai nomnar

Rey d'Arago.

Pierre, Roi d'Aragon: Peire.

(chap. Sentim (: escoltem, “oím”) contá que se fa nomená Rey d'Aragó. Este Peire es Pedro II, son pare de Jaume I, Jacobus, Jacme, Iavmes, Jaime, Santiago, Tiago, etc. No sé a quí se referix cuan diu que algú se fée cridá rey d'Aragó. Hauría de lligí lo poema “Peire” escrit per nell. 

Este Peire es Pedro II, son pare de Jaume I, Jacobus, Jacme, Iavmes, Jaime, Santiago, Tiago, etc.

Está mol cla que Pedro II escribíe y parlabe en ocsitá, apart de atres llengües y dialectes. De son pare Alfonso II tenim algún texto en llengua ocsitana, y de Jaime I se ha parlat y manipulat massa.)

Als presentz, als que son per venir, for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca de dintz los murs d'esta terra sian salps e segurs de tots lurs enemics, e aquel que enuayará ad altre o fará de mays ad algún d'els en alguna cosa, sian pris e tot lo poble venguia se d'el.

Nous entendons conter qu'il se fait nommer roi d'Aragon.

Senher, sa gran valensa

Lo fai ab bevolensa

A totas gens nomnar.

Giraud Riquier: A Sant Pos.

Seigneur, sa grande vaillance le fait avec bienveillance par toutes gens nommer.

Bel sun si drap; no sai nomnar lo fil. Poëme sur Boèce.

Beaux sont ses vêtements; je ne sais désigner le fil.

Part. pas. Dieus paire, Filhs salvaire, Crist nomnatz. 

Guillaume d'Autpoul: Esperansa. 

Dieu père, Fils sauveur, appelé Christ. 

Anc de mala re nomnada, 

Ni d'enguan no fo appellada.

Bertrand de Born: Rassa tan. 

Oncques pour méchante chose ne fut désignée, ni de tromperie accusée.

ANC. FR. De cheli Rasoir devant nomet.

Charte de 1260. Carpentier, Hist. de Cambrai.

ANC. CAT. Nomenar. ESP. Nombrar. PORT. Nomear. IT. Nominare.

(chap. Nomená, anomená, nombrá: anomeno, anomenes, anomene, anomenem o anomenam, anomenéu o anomenáu, anomenen; anomenat, anomenats, anomenada, anomenades; nomeno, nomenes, nomene, nomenem o nomenam, nomenéu o nomenáu, nomenen; nomenat, nomenats, nomenada, nomenades; nombro, nombres, nombre, nombrem o nombram, nombréu o nombráu, nombren; nombrat, nombrats, nombrada, nombrades.)  

7. Nomnadamen, Nompnadamen, adv., nommément, nominativement, expressément.

Nompnadamen ad 1 cascun de sos enfans. V. et Vert., fol. 38. Nommément à un chacun de ses enfants. 

Deu los desheretar nomnadamen, e deu dire la causa per que el los deshereta. Trad. du Code de Justinien, fol. 60. 

(chap. Los deu desheredá nomenadamen (expresamen, nominativamen), y deu di la causa per la que ell los desherede. Antics capituls del código de Justiniano, alguns después se veuen als furs, fueros, com los de Jaca de 1077.)

Doit les déshériter nominativement, et doit dire la cause pour laquelle il les déshérite.

ANC. FR. Vint en terre de Israël, numéement en Afec.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 115.

ANC. CAT. Nomenadament. ESP. Nombradamente. 

PORT. Nomeadamente. IT. Nominatamente. (chap. Nomenadamen, expresamen, nominativamen, se teníe que nomená al hereu o al desheredat y nomená la causa, per qué se desheredabe, sinó teníe dret a apelá y a la herensia que li pertocare. Avui en día no ha cambiat mol este dret, se li pot dixá 1 euro a un hereu, y encara pagará gastos.)

8. Nominament, adv., nommément, nominativement.

Io dic nominament a vos. Doctrine des Vaudois.

(chap. Yo li dic nominativamen; yo dic nominativamen a vos.

Fixeuton que los Vaudois són del actual cantón de Vaud, a Suiza, Suissa, Schweiz, Suisse; tenen textos anteriós al 1100 que consevol que parlo chapurriau los pot entendre, después de 924 añs de cara als 1000.)

La nobla leyczon.

Je dis nominativement à vous.

9. Nomenativar, nomnativar, v., nommer, publier, divulguer.

Part. pas. Que es nomenativad dessus.

Tit. de 1192. Arch. du Roy. Toulouse, J. 322.

Qui est nommé dessus.

Mais no sia nomnativat el poble.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 4.

Plus ne soit divulgué au peuple.

10. Agnom, s. m., lat. agnomen, nom d'aventure, nom de guerre, sobriquet.

Jaciaysso que, segon lati, sian quatre..., prenoms..., propris noms..., sobrenoms..., agnoms.

Leys d'amors, fol. 46.

Bien que, selon le latin, ils soient quatre..., le prénom..., le nom propre..., le surnom..., le sobriquet.

11. Agnominatio, s. f., lat. agnominatio, agnomination, figure de mots.

Hinc est *gr, quae dicitur annominatio: ea non uno modo fieri solet, sed ex vicinia quadam praedicti nominis ducta casibus declinatur.

Quintilianus, Inst. or., IX, 3, 66.

Nombre de manuscrits portent agnominatio.

Les commentateurs citent les exemples suivants d' agnominations: 

Tibi erunt parata verba, huic homini verbera. 

Terent., Heaut., II, 2, 356. 

Ex oratore, arator factus. Cic., Philipp., III, 9.

Agnominatios, la quals se fay ab aquela meteyssha maniera qu' es estada dicha. Leys d'amors, fol. 124.

L' agnomination, laquelle se fait de cette même manière qui a été dite.

CAT. Annominació. ESP. Agnominación, anominación. 

(chap. Anomenassió, anomenassions; v. anomená.)

12. Cognom, Cognon, s. m., lat. cognomen, surnom.

Part generalitat,

Per cognoms declarat.

G. Riquier: Sitot s' es.

Outre généralité, déclaré par surnoms.

Sera inscrits... los noms et cognons. Fors de Bearn, p. 1077.

Il sera inscrit... les noms et surnoms.

ANC. FR. Dont il a eu le cognom Aphricanus. 

J. Collin, trad. du Tr. de l'Amitié de Cicéron, p. 2. 

ANC. ESP. Cognombre. PORT. IT. Cognome.

(chap. Apellit, apellits. CAT. Cognom.)

13. Denominatio, Denominacio, s. f., lat. denominatio, dénomination, nom. 

De la qual tota aquela partida del cel pren denominacio.

Eluc. de las propr., fol. 119. 

De laquelle toute cette partie du ciel prend dénomination.

- Figure de rhétorique.

Denominatio est quae, a propinquis et finitimis rebus trahit orationem, qua possit intelligi res, quae non suo vocabulo sit appellata..., ut si quis Macedonas appellarit hoc modo: Non tam cito sarissae Graecia potitae sunt. Auctor ad Herenn., IV, 32.

C'est la figure que l'on appelle ordinairement métonymie *gr.

Denominatios tira vas si oratio per lo nom de las cauzas a liey mays promdanas e vezinas. Leys d'amors, fol. 131. 

La dénomination attire vers soi le discours par le nom des choses à elle plus proches et voisines. 

CAT. Denominació. ESP. Denominación. PORT. Denominação. 

IT. Denominazione. (chap. Denominassió, denominassions.)

14. Denominatiu, adj., lat. denominativus, dénominatif, dérivé.

Las formas dels noms, denominatius son aquestas.

Leys d'amors, fol. 49.

Les formes des noms dénominatifs sont celles-ci.

PORT. IT. (ESP.) Denominativo. (chap. Denominatiu, denominatius, denominativa, denominatives.)

15. Denommar, v., lat. denominare, dénommer.

Part. pas. Mas si non es dias denommatz.

Trad. du Code de Justinien, fol. 11. 

Mais si le jour n'est pas dénommé.

CAT. ESP. PORT. Denominar. IT. Denominare. 

(chap. Denominá: denomino, denomines, denomine, denominem o denominam, denominéu o denomináu, denominen; denominat, denominats, denominada, denominades.)

16. Paronomazia, s. f. 9 lat. paronomasia, paronomase, paronomasie, figure de rhétorique.

Paronomazia, es cant doas o motas dictios semblans, o quaysh semblans, en lo comensamen o en la fi, son pauzadas am diverses

significatz. Leys d'amors, fol. 124.

Paronomasie, c'est quand deux, ou plusieurs mots semblables, ou quasi semblables, au commencement ou à la fin, sont employés avec diverses significations. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Paronomasia.

17. Paranomeon, s. m., paranoméon, figure de rhétorique. 

Paranomeon, es can motas dictios comenso per una meteyssha letra.

Leys d'amors, fol. 125. 

Paranoméon, c'est lorsque nombre de mots commencent par une même lettre.

18. Prenom, s. m., lat. praenomen, prénom.

Jaciaysso que, segon lati, sian quatre..., prenoms..., propris noms..., sobrenoms... agnoms. Leys d'amors, fol. 46.

Bien que, selon le latin, ils soient quatre..., le prénom..., le nom propre..., le surnom..., le sobriquet.

19. Prenominatio, s. f., lat. pronominatio, pronomination, figure de mots.

Pronominatio est, quae sicuti cognomine quodam extraneo demonstrat id, quod suo nomine appellari non potest; ut si quis, cum loquatur de Gracchis: at non Africani nepotes, inquiet, istius modi fuerunt.

Auctor ad Herenn., IV, 31.

Quintil., VIII, 6, 29, appelle la même figure antonomosia.

*gr id est pronominatio quae pro proprio, alieno utitur.

Diomedes, t. II, col. 452, éd. Putsch.

Prenominatios es cant hom pausa 1 vocable agradable per no agradable, o pel contrari. Leys d'amors, fol. 147.

La pronomination est quand on pose un mot agréable pour un non agréable, ou par le contraire.

20. Pronom, Pronomen, s. m., lat. pronomen, pronom.

Pronomen es aici apelatz, quar es en loc de propri nome pausatz.

Gramm. provençal. 

Le pronom est ainsi appelé, parce qu'il est mis en place du propre nom.

Pronoms es una partz d'oratio, la qual es pausada en loc de propri nom.

Leys d'amors, fol. 71. 

Le pronom est une partie de discours, laquelle est mise en place du propre nom.

Sun apelat pronom demostratiu. Gramm. provençal.

Sont appelés pronoms démonstratifs. 

CAT. Pronom. ESP. Pronombre. PORT. IT. Pronome. 

(chap. Pronom, pronoms; pronominal, pronominals.)

21. Renom, s. m., renom, réputation, renommée.

Nobles homes e de gran renom. Arbre de Batalhas, fol. 48. 

(chap. Nobles homens y de gran renom.)

Nobles hommes et de grand renom. 

CAT. Renom. ESP. Renombre. PORT. Renome. (chap. Renom, renoms; renombrá: renombro, renombres, renombre, renombrem o renombram, renombréu o renombráu, renombren; renombrat, renombrats, renombrada, renombrades.)

22. Renomada, Renomnada, s. f., renommée.

De bon pretz la renomada.

Un troubadour anonyme: Hai! dolsa. 

La renommée de bon mérite. 

Proverb. Bona renomnada val mais que avers. Trad. de Bède, fol. 4.

Bonne renommée vaut davantage que richesse. 

IT. Rinomata. (chap. Reputassió, reputassions; renom.)

23. Renomansa, s. f., renommée.

Mas cant auzi lo reis de Fransa 

De la filha la renomansa.

V. de S. Énimie, fol. 39.

Mais quand le roi de France ouït la renommée de la fille. 

IT. Rinomanza.

24. Renomnar, Renompnar, Renomenar, v., renommer, célébrer, réputer.

Cant auzon renompnar 

Las soas bontatz en que a volgut renhar. 

Poëme sur la mort de Robert, R. de Naples.

Quand ils entendent célébrer les siennes bontés avec lesquelles il a voulu régner. 

Part. pass. Esser temutz et amatz,

E per lo mon renomenatz. 

Un troubadour anonyme: Seingner N enfantz. 

Être craint et aimé, et par le monde renommé. 

Ero renomnatz d'alquna proessa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 164. Étaient réputés de quelque prouesse. 

ANC. FR. Ung dyamant que l'on renommoit de estre de la valeur de bien cinq cens ducatz. Légende de Faitfeu, p. 58.

ESP. Renombrar. IT. Rinomare. (chap. Renombrá, renomená.)

25. Sessionomaton, Scessinomaton, s. f., sessionomaton, scessinomaton, abondance de synonymes, figure de rhétorique.

Sessionomaton, en autra maniera dicha scessinomaton, es mouteza de dictios o d' oratios, quaysh significans una meteyssha cauza de dictios, coma: “Per greu temps mal, fer, e salvatge.”

Leys d'amors, fol. 124.

Sessionomaton, en autre manière appelée scessinomaton, est multitude de mots ou de discours, quasi signifiant une même chose de mot, comme: “Par temps dur, mauvais, cruel et sauvage.”

16. Sinonimar, v., synonymer, terme de rhétorique.

Part. pass. Motz sinonimatz, so es can motas dictios significo una cauza.

Leys d'amors, fol. 7. 

Mots synonymés, c'est quand nombre de mots signifient même chose.

(chap. Sinónim, sinonims; lo verbo sinonimá no se fa aná.)

27. Sobrenom, s. m., surnom. 

Al marques qu'el sobrenom gic

De Monferrat, e pren selh de sa maire.

E. Cairels: Pus chai. 

Au Marquis qui quitte le surnom de Montferrat, et prend celui de sa mère.

Car aquel sobrenom avian sos parentatz. V. de S. Honorat.

Car ce surnom avaient ses parents.

ANC. FR. Cest seurenom ai-je par vous.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 139.

CAT. Sobrenom. ESP. Sobrenombre. PORT. Sobrenome. IT. Soprannome. (chap. Sobrenom, sobrenoms : apellit.)

28. Transnominatio, s. f., du lat. transnomino, transnomination, figure de mots. 

Methonimia es transnominatios o transformatios d'una significatio ad autra. Leys d'amors, fol. 130. 

(chap. La metonimia es transnominassió o transformassió de un significat a un atre.)

La métonymie est transnomination ou transformation d'une signification à autre.