Mostrando las entradas para la consulta borrassa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta borrassa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XX.

XX.

Es expresiu y cambián lo llenguache de les campanes; la seua vibrassió es capás de acentos fondos y graves y livianos, llugés, ligeros, y aguts y sombríos.
May les campanes diuen lo mateix. Y may lo que diuen u diuen de la mateixa manera.



Daniel, lo Mussol, acostumbrabe a donáli forma al cor per lo tañit de les campanes.
Sabíe que lo repique del día de la Patrona sonabe a cohets y a jubileu y a estupor desproporsionat, irreflexiu. Lo cor se li arredoníe, entonses, a impulsos de un sentimén de alegría complet y armónic. Al acabá los bombardeos, durán la guerra, les campanes tamé repicaben alegres, pero en un deje de resserva, precavut y retissén. Se habíe de tindre cuidadet. Datres vegades, los tañits eren sords, opacos, oscurs y buits com lo día que van enterrá a Germán, lo Tiñós, per ejemple. Tota la vall, entonses, se omplíe hasta impregnás dels tañits sords, opacos, oscurs y buits de les campanes parroquials.
Y lo fred de les seues vibrassións passabe als estratos de la terra y a les arrels de les plantes y al tuétano, lo moll dels ossos dels homens, y al cor dels chiquets. Y lo cor de Daniel, lo Mussol, se tornabe moll y maleable - blanet com lo plom derretit - pel solemne tañí de les campanes. Estabe plovisnán y detrás de don José, revestit de sobrepellissa y estola, caminaben los cuatre fills mes grans del sabaté, en l´ataút als muscles, en Germán, lo Tiñós, y lo tord, a dins. A continuassió marchabe lo sabaté en los demés de la familia, y detrás, casi tots los homens y les dones y los chiquets y les chiquetes del poble en les cares compungides, llargues, notán a les seues vísceres les ressonánsies de les campanes, vibrán en una modulassió lenta y cadensiosa. Daniel, lo Mussol, sentíe aquell día les campanes de una manera espessial. Se li antojabe que ell ere com un dels insectes que colecsionabe a una caixa lo retó de La Cullera. Se diríe que, igual que aquells animalets, cada campanada ere com una agulla afiladíssima que li atravessabe una sona vital del seu ser. Pensabe en Germán, lo Tiñós, y pensabe en ell mateix, en los nous rumbos que a la seua vida imprimíen les sircunstansies. Li dolíe que los fets passaren en eixa fassilidat a sé només records; notá la sensassió de que res, res de lo passat, podríe reproduís, torná a passá. Ere aquella una sensassió angustiosa de dependensia y apresonamén. Li ficabe nerviós la impossibilidat de doná marcha atrás al rellonge del tems y ressignás a sabé que dingú tornaríe a parláli, en la pressisió y lo coneiximén en que lo Tiñós u fée, dels arrendajos y les perdius y los martíns peixcadós y les polles de aigua y los taus y les foches. Se teníe que avindre a no torná a escoltá may mes la veu de Germán, lo Tiñós; a admití com algo vulgar y cotidiano, de cada día, que los ossos del Tiñós se transformaren en sendra igual que los ossets de un tord; que los cucs foradaren los dos cossos simultáneamen, sense predilecsións ni postergassións.
Se va confortá un poc tanteján a la seua burchaca un cuproníquel, moneda de cobre y níquel, en lo foradet al mich. Cuan acabare lo enterro aniríe a la tenda de Antonio, lo Buche, a comprás un adoquín, caramelo gran com un tubotet. Claro que a lo milló no estabe ben vist que fore tan llépol después de enterrá a un bon amic. Hauríe de esperás a en son demá. Baixaben ya la costa pel nort, cap al sementeriet del poble. A la iglesia, los tocs de les campanes adquiríen una penetrassió mol viva y dolorosa. Van doblá lo raconet de la parroquia y van entrá al minúscul fossá. La porta de ferro va chirriá com adormida y enfadada. Apenes cabíen tots al menut ressinto. A Daniel, lo Mussol, se li va asselerá lo cor al vore la menuda fossa, uberta als seus peus. A la frontera este del sementeri, lindán en la tapia, se erguíen adustos y fantasmals, dos afilats sipresos de sombra allargada. Per lo demés, lo sementeri del poble ere tibio y recoleto y acullidó.
No ñabíen mármols, ni estatues, ni panteóns, ni ninchos, ni tumbes revestides de pedra. Los morts eren terra y tornaben a la terra, se confundíen en ella en un impuls directe, casi vissiós, de ajuntamén. Al voltán de les múltiples creus, creixíen y se dessarrollaben les falagueres, les ortigues, los grévols, la herbabona y tot género de herbes silvestres.
Ere un consol, al final, descansá allí, voltat día y nit pels aromes penetráns del monte.
Lo sel estabe pesat, entaragañat y ombriós. Seguíe plovisnán. Y lo grupo, daball dels paraigües, ere una estampa de dol de estremessedó y angustiós simbolisme.
Daniel, lo Mussol, va sentí fred cuan don José, lo retó, que ere un gran san, va escomensá a resá responsos sobre lo féretro depositat als peus de la fossa ressién excavada. Ñabíe, al voltán, un silensio ubert sobre sen plos reprimits, sobre mil llágrimes truncades, y va sé entonses cuan Daniel, lo Mussol, se va girá, al notá damún de la seua ma freda la caldoreta de una ma amiga. Ere la Uca-uca. Teníe la chiqueta un grave gesto adosat a les seues facsions puerils, un ademán dessolat de impotensia y ressignassió.
Va pensá lo Mussol que li haguere agradat está allí sols en la caixa y la Uca-uca y podé plorá a cabassades damún de les trenes dorades de la chiqueta; sentín a la seua ma carpideta la caldoreta de un atra maneta amiga. Ara, al vore l´ataút als seus peus, se va lamentá habé discutit en lo Tiñós sobre lo soroll que les perdius féen al volá, sobre les condissións vocals dels arrendajos o sobre lo gust salat de les sicatrius. Ell se trobabe indefens, ara, y Daniel, lo Mussol, desde lo fondo de la seua alma, li donabe, incondissionalmen, la raó. Vibrabe en uns acentos lúgubres la veu de don José, esta tarde, deball del calabobos o amerabaubos, mentres resabe los responsos:

- Kirie, eleison. Christie, eleison. Kyrie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

A partí de aquí, la veu del mossen se fée un rumó ininteligible. Daniel, lo Mussol, va experimentá unes ganes enormes de plorá al contemplá la actitut entregada del sabaté. Veénlo en este momén no dudabe de que Andrés, "lo home que de perfil no se veu", may mes tornaríe a mirá les pantorrilles de les dones. De repén, ere un agüelet tremolós y extenuat, sexualmen indiferén. Cuan don José va acabá lo tersé responso, Trino, lo sacristán, va estendre una borrassa al costat del féretro y Andrés va aviá an ella una pesseta. La veu de don José se va elevá: - Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

Después va sé lo Peó qui va tirá unes monedes damún de la borrassa, y don José, lo mossen, que ere un gran san, va resá un atre responso. Después se va arrimá Paco, lo ferré, y va dixá vin séntims, y mes tart, Quino, lo Manco, va aviá un atra monedeta.
Y después Cuco, lo factó, y Pascualón, lo del molí, y don Ramón, lo alcalde, y Antonio, lo Buche, y Lucas, lo Mutilat, y les
sing Llebres, y l´ama de don Antonino, lo marqués, y Chano y tots y cada un dels homens y les dones del poble y la borrassa anabe plenánse de monedes ligeres, de poc valor, y a cada dádiva o donatiu, don José, lo mossen, que ere un gran san, contestabe en un responso, com si donare les grassies.

- Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

Daniel, lo Mussol, apretabe fort lo seu cuproníquel, en la ma embutida a la burchaca del pantaló. Sense voldre, pensabe en lo adoquín de llimó que se minjaríe en son demá, pero, inmediatamen, relassionabe lo gust de la seua pressunta dolsaina en lo letargo definitiu del Tiñós y se díe que no teníe cap dret a llepá un adoquín de llimó mentres lo seu amic se podríe a una fossa. Traíe ya lentamen lo cuproníquel, dessidit a depositál a la borrassa, cuan una veu interió lo va aguantá:
"¿Cuán tems tardarás en tindre un atre cuproníquel, Mussol?".
Lo va soltá portat per un instín de avaríssia. De improvís va fé memoria de la conversassió en lo Tiñós sobre lo soroll que féen les perdius al volá y la seua pena se va ajigantá. Ya Trino se inclinabe damún de la borrassa y la agarrabe per les cuatre puntes pera arreplegála, cuan Daniel, lo Mussol, se va apartá de la ma de la Uca-uca y se va adelantá hasta la caixa:

- ¡Espero! - va di.

Tots los ulls lo miraben. Va notá Daniel, lo Mussol, en ell, les mirades dels demés, en la mateixa sensassió física que persibíe en les gotetes de aigua. Pero no li va importá.
Casi va sentí un orgull tan gran com la tarde que va pujá a la punta de la cucaña al traure de la seua burchaca la moneda relluén, en lo foradet al mich, y aviála a la borrassa.
Va seguí lo itinerari de la moneda en los ulls, la va vore redolá un trosset y, después, amuntonás en les demés, produín, al ajuntás, un alegre tintineo. En la veu apagada de don José, lo mossen, que ere un gran san, li va arribá la sonrissa pressentida del Tiñós, desde lo fondo de la seua caixa blanca y barnissada.

- Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

Al acabá don José, van baixá la caixa a la fossa y van palejá molta terra damún. Después, la gen va aná eixín lentamen del sementeri. Se fée de nit y escomensaben a caure gotellots. Se sentíe lo cluac-cluac dels socs, almadreñes, de la gen que tornabe al poble. Cuan Daniel, lo Mussol, se va vore sol, se va arrimá a la fossa y después de persignás va di:

- Tiñós, teníes raó, les perdius al volá fan "Prrr" y no "Brrr".

Ya se alluñabe cuan una nova idea lo va impulsá a torná sobre les seues passes.
Va torná a santiguás y va di: - Y perdona lo del tord.

La Uca-uca l´esperabe a la porta del fossá. Lo va agarrá de la ma sense díli cap paraula.

Daniel, lo Mussol, va notá que li tornabe a guañá un gran, inmoderat dessich de plorá.
Se va aguantá, perque deu passes dabán avansabe lo Moñigo, y de cuan en cuan girabe lo cap pera indagá si ell plorabe.

miércoles, 4 de marzo de 2020

Lo Decamerón, JORNADA QUINTA. NOVELA CUARTA.

JORNADA QUINTA. NOVELA CUARTA.

Ricciardo Manardi es enchampat per micer Lizio de Valbona en la seua filla, en la que se case, y aixina quede en pas en son pare.

Al callá Elisa, les seues compañes van fé moltes alabanses de la seua historia. Va maná la reina a Filostrato que parlare ell, que va escomensá dién:
hay sigut emprés tantes vegades per tantes de vatres perque tos vach imposá un assunto de narrassions cruels y que féen plorá, que me pareix que estic obligat a contá alguna cosa per a que ton pugáu enriure una mica; y per naixó, de un amor que no va tindre mes pena que algúns suspiros y una miqueta de temó mesclada en vergoña, y va arribá a bon port, tos contaré una historieta mol curta.

No ha passat mol tems desde que va ñabé a la Romania un caballé mol bo y cortés que se díe micer Lizio de Valbona, a qui, casi agüelo ya, li va naixe una filla de la seua dona que se díe doña Giacomina. Esta filla, mes que les demés de la comarca, al creixe se va fé mol guapa; y com ere la radera que los quedabe al pare y a la mare la volíen mol y la vigilaben en mol cuidado, esperán consertali un gran matrimoni.

Frecuentabe mol la casa de micer Lizio y mol se entreteníe en ell un jove pincho y guapo, que ere de los Manardi de Brettinoro, de nom Ricciardo, del que confiaben micer Lizio y la seua dona tan com si haguere sigut fill seu. Este, una vegada y un atra, habén vist a la jove majíssima y pita y de bones maneres y costums, y ya en edat de pendre home, de ella en ardó se va enamorá, y en gran cuidado teníe ben amagat lo seu amor. La jove sen va acatá, y tamé va escomensá a vóldrel an ell, de lo que Ricciardo estáe mol contén.
Y habén moltes vegades tingut dessichos de díli algunes paraules, y habén callat per temó, sin embargo una vegada, buscán la ocasió y valentía, li va di:
- Caterina, te rogo que no me faigues morí de amor.
La jove va contestá enseguida:
- ¡Vullguere Deu que me faigueres tú morí a mí!
Esta resposta mol plaé y valor li va doná a Ricciardo, y li va di:
- Per mí no quedará res per fé que te agrado, pero a tú te correspón trobá la manera de salvá la teua vida y la meua.
La jove entonses va di:
- Ricciardo, veus lo vigilada que estic, y per naixó no sé cóm podríes vindre a mí; pero si tú veus algo que puga fé sense que me deshonra, dísmu, y yo u faré. Ricciardo, habén pensat moltes coses, de repén va di:
- Dolsa Caterina meua, no vech datre camí per a arribá a tú mes que este: Has de aná a la galería que está a la vora del jardí de ton pare. Si yo sé que tú hi estarás, per la nit me les arreglaré per a arribáy, per mol alta que estigue.
Y Caterina li va contestá:
- Si te demane lo cor vindre allí crec que podré arreglámeles per a dormí allí. Y dit aixó, una sola vegada se van besá amagatóns, y se van separá.
En son demá, están ya prop lo final de mach, la jove va escomensá dabán de la mare a queixás de que la nit passada, per massa caló, no habíe pogut dormí be.
- Va di la mare:
- Filla, pero ¿quina calorina dius? Anit no va fé gens de caló.
Y Caterina li va di:
- Mare, hauríe de di «a mí me va pareixe» y potsé diríeu be, pero hau de pensá que les dones joves són mes fogoses que les dones mes grans.
La Siñora va di entonses:
- Filla, es verdat, pero yo no puc fé la caló o lo fret al meu gust, com tú pareix que voldríes; lo tems ña que patíl com lo donen les estassions; potsé esta nit faigue mes fresqueta y dórmigues milló.
- Vullgue Deu - va di Caterina- , pero no sol passá, que anán cap al estiu, les nits vaiguen refrescanse.
- Pos - va di la Siñora- , ¿qué li farem?
Va contestá Caterina:

JORNADA QUINTA. NOVELA CUARTA. Decamerón, chapurriau, jilguero, cardelina, cagarnera, carduelis

- Si lo pare y vosté volen, yo manaría fé un llitet per a la galería que está a la vora de la seua alcoba, damún del chardí, y dormiría allí sentín cantá les cagarneres; y tenín un puesto mes fresquet, descansaría mol milló que a la alcoba.
La mare entonses va di:
- Filla, cálmat, lay diré a ton pare, y si ell vol aixina u farem.
Sentín micer Lizio a la seua dona, com ya ere agüelo y algo malhumorat, va di:
- ¿Quína cagarnera es eixa en la que vol adormís? La hauré de fé dormí en lo refregá de les chicharres.
Sabén aixó Caterina, mes per enfurruñada que per caló, no va dormí, y tampoc va dixá dormí a sa mare, queixanse seguit de la calorina, aixina que la mare va aná pel matí a parlá en micer Lizio y li va di:
- Micer, vos que voléu mol an esta jove; ¿quín mal tos pot fé que dórmigue an eixa galería? En tota la nit no ha pegat l´ull per la calina, y ademés, ¿tos assombréu de que li agrado lo can de la cagarnera sén com es una criatura? A los jovens los agraden les coses que se assemellen an ells.
Micer Lizio, al sentí aixó, va di:
- Vale, ¡que li faiguen un llitet per a que cápigue allí, y que dórmigue allí, y que séntigue cantá a les cardelines hasta que sen farto!
La jove, enterada de aixó, va fé prepará allí un llit; y com habíe de dormí allí la nit siguién, va esperá hasta que va vore a Ricciardo y li va fé una siñal convinguda entre ells, per la que va entendre lo que teníe que fé.
Micer Lizio, sentín que la jove se gitáe, va tancá una porta que donáe de la alcoba a la galería, y sen va aná a dormí. Ricciardo, cuan per tot arreu va sentí les coses tranquiles, ajudanse de una escala va pujá al muro, y después se va agarrá als eixidós de un atre muro. En molta faena (y perill si haguere caigut), va arribá a la galería, aon en silensio y gran goch va sé ressibit per la jove; y después de mol besás se van gitá juns y durán tota la nit van chalá, fen cantá moltes vegades a la cagarnera. Y sén les nits curtes y lo plaé gran, y ya arribán lo día (en lo que no pensaben), calentats tan per lo bon tems com per lo jugá, sense res damún se van quedá adormits com a socs. Caterina teníe abrassat a Ricciardo, en lo bras dret daball del seu coll y agarránlo en la ma esquerra de eixa cosa que vatres mol tos avergoñiu de nombrá cuan estéu entre homens. Y dormín de esta manera, sense despertás, va arribá lo día y se va eixecá micer Lizio; y enrecordansen de que la seua filla dormíe a la galería, va obrí la porteta sense fé soroll y se va di an ell mateix:
- Vach a vore cóm ha fet dormí la cagarnera esta nit a Caterina. Y eixín de la alcoba a poquetet, va eixecá la borrassa en la que se cubríe lo llit, y se va trobá a Ricciardo y an ella despullats y destapats dormín de la manera a dal dita. Va coneixe be a Ricciardo, en silensio sen va aná de allí cap a la alcoba de la seua dona y la va despertá dién:
- Venga, dona, rápit, eixécat, vine a vore com la teua filla, que estabe tan dessichosa de la cagarnera, tan la ha encorregut que la ha pessigat y la té a la ma.
Va di la Siñora:
- ¿Cóm pot sé aixó?
Va di micer Lizio:
- U vorás si vens a escape.
La Siñora, donanse pressa a vestís, en silensio va seguí a micer Lizio, y arribán los dos juns al llit y eixecada la borrassa claramen va pugué vore doña Giacomina cóm la seua filla habíe agarrat y apretabe la cardelina que tan dessichabe sentí cantá. Per lo que la Siñora, sentinse mol engañada per Ricciardo, va voldre cridali y díli grans insults, pero micer Francisco li va di:
- Dona, aguántat, no li digues res, perque en verdat, ya que la ha enchampada, seua sirá. Ricciardo es un jove noble y ric; no pot donamos mes que un bon linache; si vol separás de mí en bons modos tindrá que casás primé en ella, aixina se trobará que ha embutit la carderola a la gabia.
Per lo que la Siñora, consolada, veén que lo seu home no estabe enfadat per neste assunto, y considerán que la seua filla habíe passat una bona nit y habíe descansat be y habíe agarrat la cagarnera, va callá. Y poques paraules se van di después de éstes, hasta que Ricciardo se va despertá; y veén que ya ere de día cla se va tindre per mort, y va despertá a Caterina dién:
- ¡Ay de mí, alma meua! ¿Qué farem ara que ha vingut lo día y me ha pessigat aquí?
An estes paraules, micer Lizio, eixín de la alcoba y alsán la borrassa va contestá:
- Farem lo que pugam.
Cuan Ricciardo lo va vore, li va pareixe que li arrencáen lo cor del pit; y alsanse al llit va di:
- Siñó meu, tos demano mersé per Deu, sé que com home desleal y roín mereixco la mort, y per naixó féu de mí lo que vullgáu, pero tos rogo, si pot sé, que tingáu piedat de la meua vida y no me matéu.
Micer Lizio li va di:
- Ricciardo, aixó no su mereixíe l´amor que te tenía y la confiansa que ficaba en tú; pero ya que ha passat aixina, y que a tan gran falta te ha portat la juventut, per a salvát de la mort y a mí de la deshonra, antes de móuret pren a Caterina per la teua legítima dona, per a que, aixina com esta nit ha sigut teua, u sigue mentres vixque; y de esta guisa podrás conseguí lo meu perdó y la seua salvassió. Si no vols fé aixó, encomana a Deu la teua ánima.
Mentres estes paraules se díen, Caterina va soltá la cagarnera, y despertanse, va escomensá a plorá mol y a demanali a son pare que perdonare a Ricciardo; y li rogabe a Ricciardo que faiguere lo que micer Lizio volíe, per a que en tranquilidat y mol tems pugueren passá juns nits com aquella. Pero no van fé falta mols rogs, perque, per una part, la vergoña de la falta cometuda y lo dessich de arreglala y, per atra, la temó a morí y lo dessich de salvás, y ademés de aixó l´amor y les ganes de tindre a la dona volguda, de bona gana y sense tardá li van fé di que estabe disposat a fé lo que li habíe dit micer Lizio; per lo que demananli micer Lizio a la Siñora Giacomina un dels seus anells, allí mateix, sense moures, dabán dels pares de ella, Ricciardo va pendre per dona a Caterina.
Fet aixó, micer Lizio y la seua dona sen van aná, dién:
- Ara descanséu, que potsé u nessessitéu mes que eixecatos. Y una vegada sen habíen anat, los joves se van abrassá la un al atre, y no habén caminat mes que sis milles per la nit, ne van caminá unes atres dos antes de eixecás, y van acabá la seua primera jornada. Después Ricciardo va tindre una ordenada conversa en micer Lizio, y pocs díes después, com conveníe, en presensia dels seus amics y de los parens, va torná a desposá a la jove y en gran festa se la va emportá a casa seua, y se van selebrá unes honrades y hermoses bodes, y aixina en ell durán mol tems en pas y tranquilidat, tan cuan va volé va cassá la cardina, tan de día com de nit.

jornada-quinta-novela-sexta

/ Nota: Lo muixó original es lo rusignuolo, Ruiseñorrossignolrossinyol. 
La cardelina, cagarnera, es lo jilguero en castellá.

Che rusignuolo è questo a che ella vuol dormire? Io la farò ancora addormentare al canto delle cicale.


Che rusignuolo è questo a che ella vuol dormire? Io la farò ancora addormentare al canto delle cicale.

domingo, 13 de noviembre de 2022

Sententia contra Na Blanquina muller de Jacme de Casafranca

Sententia contra Na Blanquina muller de Jacme de Casafranca heretge condemnat e quondam Lochtinent de thesorer per lo Rey nostre Senyor.

Jhesus Christus.

Los noms de nostre Senyor Deu Jesu-Christ e de la humil Verge Maria digne mare sua humilment invocats.

Vists per nos don Francesch Pays de Sotomayor (inquisidor) de la heretica e apostatica pravitat en les ciutats e bisbats de Tarragona Barcelona Urgell Vich Gerona e Elna per la Sancta Seu apostolica creat e deputat e Jacme Fiella en cascun dret doctor digne e canonge de la Seu de Barcelona vicari general per lo reverendissim Senyor don Henrich de Cardona per la gracia de Deu e de la Sancta Seu apostolica elet de Barcelona lo proces criminal denant nos e en nostre consistori ventilat e actitat entre lo venerable promotor (pone premotor) e procurador fiscal en lo sagrat offici de la inquisitio de una part agent e denunciant e Na Blanquina muller que fonch den Jacme Casafranca quondam per heretge condemnat conversa e de linatge de jueus devallant al gremi de Sancta mare Esglesia reconciliada de la part altra defenent en e sobre la accusatio e demanda per lo dit procurador de la fe en lo dit son offici contra la dita Blanquina Casafranca donada e intentada dient e allegant la dita Blanquina Casafranca esser heretica apostata impenident ficte e simuladament confessant e relapsa e que la dita confessio que feu dita Blanquina Casafranca denant los reverends inquisidors predecessors nostres per la qual fonc reconciliada e al gremi de Sancta mare Esglesia reconsiliada reunida e reincorporada fonc ficta e simulada e falçament confessada. Vist com sobre les dites coses accusatio e demanda havem oides les dites parts a ple en tot lo que han volgut dir e allegar e provar fins aquelles havem hagudes per concloses e assignat a sententia segons que a major cautela los assignam a les dites parts als presents dia e loch e hora haguda sobre aço delliberatio e madur consell ab moltes persones de scientia e molta conscientia trobam que debem declarar e pronunciar axi com ab tenor desta nostra present sententia declaram e pronunciam lo dit procurador de la fe haver probat be e integrement segons devia la sua intencio e les coses per ell deduides e posades en la sua accusatio e denunciatio contra la dita Blanquina Casafranca no fonch ni es en alguna manera excensa ni elisa ans per les proves per lo dit procurador de la fe davant nos donades produides legitimament nos consta la dita Blanquina de Casafranca esser heretica apostata de la Sancta fe catholica christiana impenident e fictament e simulada confessant esserse transpassada a les cerimonies judaiques e ritus de la ley de Moyses. En special trobam e consta en lo proces contra la dita Blanquina Casafranca fet com ella en temps del reverend mestre Spina lavors inquisidor confessa tant solament que tenia opinio e creença que la ley dels jueus no era contra nostra Sancta fe catholica ans crea que no era gran error fer algunes cerimonies judaiques e per ço alguns dissaptes no filava es ver que diu faea algunes altres faenes com es cosir e dabanar. E mes que feu un dejuni que los jueus fan en lo mes de setembre de amagat del dit Jacme de Casafranca son marit. E que donava almoyna a jueus e encara alguns diners poca quantitat per oli a les lanties de la Synagoga. E mes que manjava del pa que los jueus de Cervera li remettian. Es veritat que dix era apres de llur pascha judaica e que no manjava per la pascha sino perque era bell pa per que tanbe manjava pa levat quant manjava de dit pa dels jueus. E mes que manjant en una taula ab jueus e de llurs viandes apparellades per ells en la vila de Cervera e de la vianda que ells apparellaven pera llurs dissaptes apparellantho altres dies dix crea ne havia menjat en dissapte. E mes trobam que dix en dita confessio que algunes vegades uns jueus amics seus de Cervera e de Monblanch venian a Barcelona e alguna vegada per quels havian fets plers en llurs cases stant fugits per les morts de Barcelona los accullien en sa casa e posaven alli per temps de tres o quattre jorns e lus faea degollar algunes gallines o pollastres e tots ne manjaven e tambe los apparellaven los divenres per als dissaptes com hi staven los dissaptes. E mes que en la vila de Cervera stant alli fugits per les morts ans que ella sen tornas a Barcelona ana a veure la Synagoga del (dels) jueus. E mes que tenia una borda en la vila de Cervera e alguns dissaptes ley manlavaven los jueus pera fer foch per que stava en una casa ques passava al altra casa de jueus. E mes que algunes vegades faea rentar ab sal la carn ans que la posassen a coure e aço dix faea amagat del dit Jacme de Casafranca son marit. Encara dix en dita confessio la dita Blanquina Casafranca que ella veent fer lo dejuni judaich e servar los dissaptes e altres cerimonies a sa mare nomenada Violant muller den Mayans per heretges condemnats ho aprengue de fer e de fet ho feu e ho serva axi com ho veya fer a la dita sa mare. E apres que totes les dites cerimonies judaiques per ella desobre confessades les faea per devotio e intentio de judeizar creent ques havia de salvar en la ley de Moyses tambe com en la Sancta ley christiana. E aço dix davant lo reverend don Ferrando de Montemayor archidiano de Almaçan (arcediano de Almazán, en Soria) inquisidor en lany mil CCCC noranta vuyt e que ella comença de fer los dits dejunis judaichs de edad de deu anys e quels continua de fer los dits dejunis fins vuyt o nou anys ans ques confessas ab lo dit reverend mestre Spina inquisidor del quals se leixa per ço com lo dit son marit Jacme de Casafranca lan rapta per quen havia hagut sentiment. E mes ha dit en sa confessio feta davant lo dit reverend archidiano de Almaçan inquisidor que ella vehia moltes e diverses vegades fer los sobredits dejunis judaichs en la forma judaica no manjant de tot lo dia fins al vespre vistes les steles an Joan Mayans honcle seu germa de son pare de ella dita Blanquina. E que la mare della dita Blanquina la havia induida a fer los dits dejunis judaichs e altres cerimonies judaicas lo que en la primera confessio per ella tempore gratiae feta calla e no volgue confessar ne dir ne cosa alguna. E mes avant trobam que la dita Blanquina Casafranca rea criminosa en altra confessio la qual feu davant lo dit reverend archidiano Dalmaçan inquisidor en lany MCCCCLXXXXVIIII (1499) dix e confessa con ell concerta e communica al dit Jacme de Casafranca son marit per heretge condemnat la confessio que feu en temps de la gratia ans aquella se presentas al dit reverend mestre Spina. E mes dix en dita confessio que stants fugits en Cervera per les morts de Barcelona ella dita Blanquina rea criminosa e lo dit Jacme de Casafranca son marit e Sanct-Jordi e sa muller stigueren en Montblanch quasi un mes e alli stigueren tots plegats en una casa de dit Sanct-Jordi e Casafranca heretges quondam sen anaren a la Cort e a cap de uns quants mesos tornaren alli en Montblanch e per quant se morien en Montblanch tots sen anaren a Cervera e alli stigueren tots deu o dotze dies e dalli tornaren partir los dits Sanct-Jordi e Casafranca e lexaren a alla dita Blanquina e la muller del dit Sanct-Jordi en casa de un jueu ques dea mestre Cavaller e que a son parer encara que de cert dix que no li recorda si ella feu la almoyna a jueus en la vila de Montblanch o no. Encara trobam mes en dit proces com la dita Blanquina Casafranca stant en les morts en la vila de Cervera confessa e diu en altra confessio que ella e la sobredita muller de Sanct-Jordi acompanyades de un jueu ques deya Cavaller anaren a la Synagoga o Schola dels jueus per veurela e vista sen tornaren pero que no veeren la tora e que poria esser que feessen almoyna en dita Synagoga. E mes que en la dita vila de Cervera en dit temps ella dita Blanquina rea criminosa e la dita muller de Sanct-Jordi abdues junctament faeren lo dejuni dels jueus no manjant de tot lo dia fins al vespre vistes les steles per la devotio que tenia a la ley de Moyses. Mes consta que trobam en dit proces per confessio sua propia que ella dita rea criminosa Blanquina Casafranca stant lo dit son marit pres en los carcers de aquest Sanct offici li tramettia les scedules de avisos e ell a ella pero que no li corda que contenien dites scedules. Mes trobam e consta per sa confessio propia (la segunda r de propria se pierde, ya en latín, propium, proprium) feta stant presa en los carcers de aquest Sanct offici com Na Elionor Gomes ana ab ella a la Synagoga e feu lo dejuni judaych ensemps ab ella e ab la dita Na Sanct-Jordia. Encara trobam e consta en dit proces per dit e confessio de dita Blanquina Casafranca que ella sempre havia cregut que la ley evangelica era diversa de ley de Moyses e que la una derogava a laltra e que crea que tambes salvara en la una con en laltra e que Jesu-Christ era fill de Deu e Salvador.

E trobam encara e consta per confessio feta per la dita rea criminosa en lo present proces en aquesta derrera captura sua com lo sobredit Jacme de Casafranca marit seu per heretge condemnat hague sentiment de un dejuni judaich que ella dita rea criminosa feu e que lan rapta e que ella li dix que sa mare ley havia monstrat. E mes confessa que lo dit son marit Jacme de Casafranca tambe hague conexença com ella guardava los dissaptes e que ell lan rapta e li deya "perque no filau" e ella deya "ja fas altra faena aço tench de fer." E mes ha confessat que ella no manjava porch per la devotio tenia a la ley de Moyses e que continua de fer los dejunis judaichs fins a dos o tres anys ans que vengues lo reverend mestre Spina per inquisidor en la present ciutat de Barcelona. Mes trobam en altra confessio per dita rea criminosa en son proces feta com ella altra vegada feu lo dejuni judaich del mes de setembre ensemps ab la muller del sobredit Joan de Sanct-Jordi e ab la mare de aquella sogra del dit Sanct-Jordi aquelles servasen e colien los dissaptes no faent faena en aquells per observança de la ley de Moyses mudantse robes e camises netes a la forma judaica. E mes ha dit e confessat la dita rea e criminosa que dos o tres anys abans fos venguda la inquisitio en la present ciutat de Barcelona un dia del dejuni judaich ella dita Blanquina Casafranca rea criminosa dix a una dona quis nomenava Isabell Borrassa essent abans de dinar que li cogues I parell dous e quels hi mettes en lo retret per quels se volia beure e dita dona mette dits ous en dit retret e isquessen e ella dita Blanquina Casafranca entrassen en dit retret e per una fenestra quey ha la qual ix al hort del archabisbe de Tarragona lança dits ous en dit hort e isque de dit retret faent apares que havia begut dits ous e apres a la hora del dinar dix dita Isabel Borrassa "Senyora nous dinareu" e la dita Blanquina rea criminosa dix "dinau vos vosaltres que yo nom vull dinar que ab aquells ous que he begut no tench ganes de dinar." E axi ella sestigue de tot lo dia que no manja fins a la nit e axi feu dit dejuni judaich e era en lo mes de setembre. E mes dix en dita confessio la dita Blanquina Casafranca rea criminosa que essent ella malalta o partera dix e prega molt a Jacme de Casafranca son marit un jorn del dejuni judaich del mes de setembre que ell volgues fer aquell dejuni judaich e que lo dit son marit li dix que si faria e que ella pensas de guarir que ell faria dit dejuni. E aquell dia dit son marit dona entenent a ella dita Blanquina que havia fet dit dejuni e apres lo dia seguent o altra dia dit son marit dix a ella "pensas te tu que sia yo tal com tu que havia ja dejunat que dos troços de sitronat mengi yo lo dia del dejuni que tragui del meu caxo." Les quals coses la dita rea criminosa advera mijançant jurament. E mes dix e confessa que quant los jueus menjaven ab ella e ab lo dit Jacme de Casafranca son marit en una taula los dits jueus donaven la benedictio al modo judaich sobre la taula e viandes quey eran. E mes dix e confessa que ella et lo dit son marit Jacme de Casafranca junctament faen lo dejuni judaich açi en la present ciutat de Barcelona e que abdos faen degollar les aus que manjaven los jueus a la forma judaica e que lo dit Casafranca son marit la induhi e la instruhi e consella com confessaria davant mestre Spina segons que ho feu. E mes que la muller den Sanct-Jordi donava almoyna a jueus pobres. Encara dix e confessa que ella dita rea criminosa quant faea los dejunis judaics no manjava porch ni peix sens scata. Mes consta per sa propria confessio com ella dita Blanquina e son marit Jacme de Casafranca e Antoni Mayans e Violant sa muller pare e mare de ella dita Blanquina tots junctament faen en la present ciutat de Barcelona lo dejuni judaich del mes de setembre no manjant de tot lo dia fins al vespre vistes les steles e que lo dit Casafranca veya e sabia com ella faea netejar la carn del greix e la faea retentar (rentar) ab sal al modo judaich. E trobam encara per confessio propia de la dita Blanquina Casafranca ara en sa captura feta com ella e la muller den Bonanat Bernich nomenada Clara lo jorn del dejuni judaich del mes de setembre la una a la altra se demanaven perdo a la forma judayca e que ella quada dia deya lo psaltiri sense Gloria Patri. Mes avant provam e legitimament se prova per confessio de la dita Blanquina rea criminosa en la qual dix e confessa ques veritat que en lo temps de les morts com eran a Monblanch segons que en altres confessions dix havia dit faeren la pascha dels jueus del pa alis ella dita Blanquina e son marit Jacme de Casafranca e En Joan de Sanct-Jordi e sa muller e En Lois Bosch e Balthesar Bosch germans de la muller del dit Sanct-Jordi nomenada Angelina la qual pascha dels jueus dix faeren manjant pa alis per vuyt dies que durava dita pascha dels jueus e ades manjaven peix ades ous e que tots manjaven pa alis e no manjaven pa levat en tots los dits vuyt jorns e que ella dita rea criminosa e la muller del dit Sanct-Jordi compraven aynes noves per fer dita pascha ço es olles plats scudelles e altres aynes e que les compraven per que nos servissen de les aynes en que seren (s' eren) servits entre any e havian servit al pa levat e que faeren dita pascha en lo temps que los jueus faeren dita pascha alli en Monblanch e que durant dita pascha no fayen faena abans folgaven e les dites Blanquina Casafranca e Angelina Sanct-Jordi sestaven (s' estaven) en casa e los dits Sanct-Jordi e Casafranca se anaven a passejar e que lo dit Casafrancha monstra a la dita muller sua de dir una matinada del psaltiri pero que ella no la deya tots jorns e que ella ohia dies al dit son marit Jacme de Casafranca una matinada del psaltiri e que noy deya Gloria Patri.

E mes dix e confessa ara derrerament en sa captura com ella dita rea criminosa e son marit Jacme de Casafranca Joan Sanct-Jordi e sa muller tots per heretges condemnats tots fayen lo dejuni judaich de Quipur del mes de setembre per aquell dia dita delata criminosa diu que stigue en casa del dit Sanct-Jordi e al vespre sen ana ab son marit Jacme de Casafranca a sopar a sa casa. E mes trobam en dit proces per quant algunes persones pregaven la dita Blanquina rea criminosa que ella volgues pregar a son marit essent thesorer que volgues soltar alguns christians de natura que staven presos ella deya "lexaulos star que goys son purguen sos peccats" monstrant ira e mala voluntat als christians de natura les quals coses o la maior part de aquelles per dita rea e criminosa dites e confessades son per semblant adverades e deposades per gran numero de testimonis los quals per evitar duplicatio e prolixitat (N. E. pos menos mal) no sic fa memoria de ells pus per ses confessions ella dita rea criminosa ha largament dit e danunciat segons en son proces mes diffusament sta continuat al qual en tot e per tot nos refferim. Vistes totes les dites altres coses en lo dit proces contengudes e les que veure e mirar se devian oides les dites parts en quant dir e allegar han volgut fins que es stat renunciat e conclos en la dita causa e assignat a sententia segons que a maior cautela com ja desobre es dit als presents dia loch e hora los assignam haguda nostra delliberatio e madur consell ab persones de scientia e bona conscientia tenint nostre Senyor Deu Jesu-Christ davant los ulls de la nostra pensa de la qual tots los justs e drets judicis proceeixen trobam que devem pronunciar sententiar e declarar axi com ab tenor de la present nostra difinitiva sententia pronunciam sententiam e declaram la dita Blanquina Casafranca rea criminosa esserse transferida e transpassada als ritus e cerimonies dels jueus e ley de Moyses e esser vertadera heretica e apostata de la nostra Sancta fe catholica christiana e domatista de les cerimonies judaiques de la ley de Moyses impenident ficta e simuladament confessant e fautora e incobridora de heretges per les quals coses e rahons del temps que commette los dits crims de heretgia e apostasia haver stada e esser de present de anathema e scomonicatio (excomunicatio) maior ligada e illaqueada e que devem declarar segons que ab tenor de la present nostra diffinitiva sentencia declaram tots los bens de la dita Blanquina Casafranca del temps que los dits crims de heretgia e apostasia comette e perpetra haver stats e esser de present confiscats a la cambra e fisch del Rey nostre Senyor. E per quant la pena dels heretges no solament se exten a aquells mes encara en detestacio del dit crim a la sua posteritat e generatio per tant ab lo dit consell declaram tots los descendents de la dita Blanquina Casafranca fins al primer grau inclusive esser privats de tots officis e beneficis axi ecclesiastichs com seculars per esser inabils perpetuament per obtenir altres de nou. E per que la Sancta mare Esglesia no te altra cosa que contra la dita Blanquina Casafranca heretica dommatista apostata impenident incobridora e fautora de heretges fictament e simulada convertida puga ni dega fer sino desemparar aquella e remettrela a la justitia e braç secular perque li done segons sos demerits deguda punitio e castich. Per tant (todo junto) ab tenor de la present nostra diffinitiva sententia remettem la dita Blanquina Casafranca heretica apostata dommatista e scomunicada damunt dita al molt magnifich misser Francesch Franch (: Francisco Franco; un twittero de Falset, historiador, usa este nombre y añade B. : Bahamonde) doctor en cascun dret la Real Cancellaria per lo Rey nostre Senyor en lo present Principat de Catalunya que açi present es lo qual requerim tant quant de dret podem e devem e no en altra manera que rebe la dita Blanquina Casafranca per nos desemparada e remesa en son for e juy al qual pregam molt affectadament se haja ab aquella ab tota clemencia e pietat e modere la pena deves (devers : contra) ella citra mortem et sanguinis effusionem et membrorum mutilationem. E axi ho pronunciam sententiam e declaram per aquests scrits e per ells. - Franciscus Pays de Sotomayor. - Jacobus Fiella Vicarius.

Lata et promulgata fuit dicta preinserta sententia per dictos reverendos dominos inquisitorem et vicarium generalem predictum et per dictum venerabilem et discretum Joannem Maya notarium dictae sanctae inquisitionis lecta et publicata alta et intelligibili voce in dicta regia platea civitatis Barcinonae die lunae intitulata vicesima tertia mensis junii anno predicto millesimo quingentesimo quinto praesentibus ibidem et audientibus dictis venerabili promotore fiscali dictae Sanctae inquisitionis et dicta Blanquina uxore dicti Jacobi de Casafranca quondam heretici Barcinonae rea delata presentibus etiam pro testibus reverendis domino Antonio Codo canonico Barcinonae judice bonorum dictae Sanctae inquisitionis et fratribus Petro Alzina provinciali Petro Joanne Pahull Garci de Moros Petro Gual de ordine predicatorum Guillelmo Tolza provinciali Joanne Mir et Baldiri de ordine beatae Mariae de Monte Carmelo e Gabriele Montmany de ordine beatae Mariae de Mercede... Roma et... Romitta de ordine beati Francisci in sacra theologia magistris et venerabilibus Hieronymo Bru et Andrea Canet ordinis predicatorum et venerabile Joanne de Cardona deauratore et Guillelmo Laurador notario Petro de Ledestua Petro de Sancto-Stephano et Joanne de Castro nuntiis dictae Sancte inquisitionis et aliis quampluribus tam ecclesiasticiis quam secularibus personis in numero copioso.

sábado, 15 de junio de 2024

Lexique roman; Mercuri - Meretrici


Mercuri, s. m., lat. Mercurius, Mercure, une des sept planètes.

Del Mercuri, so sapchatz,

Es le mercres aissi nomnatz.

Brev. d'amor, fol. 44. 

Du Mercure, sachez cela, est le mercredi ainsi nommé.

Mercuri, s. m., lat. Mercurius, Mercure, une des sept planètes.

Las VII planetas... salvat... Mercuri. Liv. de Sydrac, fol. 55. 

Les sept planètes... sauf... Mercure.

CAT. Mercuri. ESP. PORT. IT. (chap.) Mercurio.

2. Mercre, s. m., mercredi.

Pueis fe lo lus e 'l mars e 'l mercres eissament.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Puis il fit le lundi et le mardi et le mercredi également.

ESP. Miércoles. (chap. Dimecres.)

Voyez Dia.


Mercz, Mers, s. f., lat. merx, marchandise, mercerie.

Non podon lo paire ni lo senhor retener d'aquelas mercz, mas aitant quant il donon per pagamen. Trad. du Code de Justinien, fol. 31. 

Ne peuvent le père ni le seigneur retenir de ces marchandises, excepté qu'autant qu'ils donnent pour paiement.

Ven la mers pus que no val. V. et Vert., fol. 14. 

Vend la marchandise plus qu'elle ne vaut. 

Nenguns non comprara plus las merces de lor.

Trad. de l'Apocalypse, ch. 18.

Nul n' achètera plus les marchandises d'eux.

IT. Merce.

2. Mercer, Mercier, Merssier, s. m., mercier.

Atrestal razos es si lo paire fetz del filh taverner o mercer.

Trad. du Code de Justinien, fol. 31.

Pareille raison est si le père fit du fils tavernier ou mercier.

A merssiers del peiron. Cartulaire de Montpellier, fol. 44. 

A merciers du perron. 

De mercier o de sabbatier. 

Tit. de 1246. Arch. du Roy. Comtes de Toulouse.

De mercier ou de savetier.

CAT. Mercer. ESP. Mercero. PORT. Mercieiro. IT. Merciaio. (chap. Mersé, mersés, mersera, merseres; mercadé, comersián, botigué, tendé, qui té una mersería; mercadera, comersianta, botiguera, tendera.)

3. Mersaria, s. f., mercerie, marchandise.

Pecunia o mersaria o autras causas... penra en comanda.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

Pécune ou mercerie ou autres choses... prendra en commande.

CAT. Merceria. ESP. Mercería. PORT. Merciaria, mercearia. IT. Merceria. (chap. Mersería, merseríes. A Beseit estabe la de la Borrassa, la dona de Borrás; daball de la llonja y del estanc.)

Mercería, Borrás, Beceite, Beseit

4. Mercat, s. m., lat. mercatus, marché, lieu public où se font les ventes.

No vol que hom fassa de sa mayo mercat ni plassa. V. et Vert., fol. 89.

Ne veut pas qu'on fasse de sa maison marché et place.

Tant es trassios a vil for, 

Que si l' hom que plus n' a el cor

La trazia en plan mercat venal, 

No 'n trobera mezailla del quintal.

P. Cardinal: D' un sirventes faire.

Tant est trahison à vil prix, que si l'homme qui en a le plus au coeur l' exposait en plein marché vénal, il n' en trouverait maille du quintal. 

Fig. Petit troba hom que lur diga veritat, mais afflatarias; e de messorgas ha gran mercat en lurs parladors. V. et Vert., fol. 104. 

Peu trouve-t-on qui leur dise vérité, davantage flatteries; et il y a grand marché de mensonges entre leurs interlocuteurs.

- Arrangement, convention du prix d'une chose.

Fan mercat ab nostre senhor. V. et Vert., fol. 29. 

Font marché avec notre Seigneur.

Ben sai guazanhar mon pa

En totz mercatz.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh.

Je sais bien gagner mon pain en tous marchés.

ANC. FR. Et qui donne son marchiet devant eschevins... que tel marchiet fait avoit. Charte de Valenciennes, 1114, p. 404.

CAT. Mercat. ESP. PORT. Mercado. IT. Mercato. (chap. Mercat, mercats.)

5. Mercacio, s. f., lat. mercatio, commerce, trafic.

Es temps de gazanh et de mercacio, quar la mar es be navigabla.

(chap. Es tems de guañ y de comers, ya que lo mar es ben navegable.)

Eluc. de las propr., fol. 129.

Il est temps de gain et de commerce, car la mer est bien navigable.

6. Mercadal, s. m., marché, place publique.

Intran a Murel per mei lo mercadal. Guillaume de Tudela. 

Entrent à Murel par le milieu du marché.

ANC. ESP. Otro dia mannana fuera al mercadal.

Poema de Alexandro, cop. 2374.

Adjectiv. A mesura mercadal del Pueg.

Tit. de 1279. Arch. du Roy., Toulouse, J. 321. 

A mesure marchande du Puy.

CAT. Mercadal. (N. E. Existen todavía en varios pueblos de Cataluña plazas con este nombre. Vestigio de la lengua occitana que se hablaba en ellos.)


7. Mercairol, s. m., boutique, son contenu.

S' us paubres hom emblava un lansol, 

Laires seri', et iria cap clis, 

E si us rics emblava mercairol,

Iria dreitz pueis denan Constanti.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Si un pauvre homme volait un linceul, il serait larron, et irait tête baissée, et si un riche volait une boutique, il irait droit ensuite devant Constantin.

8. Mercadaria, Mercadairia, s. f., marchandise. 

En totz mestiers vey far galiamen, 

Sol que y corra nulha mercadaria.

Pons de la Garde: D' un sirventes a far. 

En tous métiers je vois faire tromperie, pourvu seulement qu' y ait cours nulle marchandise. 

Mercadier pecco issamen, 

Lurs mercadarias venden.

Brev. d'amor, fol. 125. 

Les marchands pèchent également en vendant leurs marchandises.

(chap. Los mercadés pequen igualmen venén les seues mercaderíes o mercansíes.)

- Commerce, trafic.

Usura es en falsa mercadaria, quan ven la mers pus que no val.

Vida d' ome el regimen del mon es ayssi coma mercadaria.

V. et Vert., fol. 14 et 63.

Usure est en faux commerce, quand il vend la marchandise plus qu'elle ne vaut.

La vie de l'homme dans la conduite du monde est ainsi comme commerce.

CAT. Mercaderia. ESP. Mercadería (mercancía). PORT. Mercadoria.

IT. Mercanzia. (chap. Mercadería, mercaderíes; mercansía, mercansíes.)

9. Mercadier, s. m., marchand, commerçant, trafiquant. 

Era mercadiers que tenia draps a vendre. V. d'Aimeri de Péguilain. 

Était marchand qui tenait draps à vendre. 

Mercadiers qui enga dever Fransa. 

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

Marchand qui aille devers la France.

ANC. ESP.

Fablemos su vegada del pleit del mercadero. 

Milagros de Nuestra Señora, cop. 681.

Non es mercador nin clerigo de scola

Que podies poner precio à la una espuera. 

Poema de Alexandro, cop. 84.

CAT. ESP. MOD. Mercader. PORT. Mercador (ANC. ESP.). IT. Mercadante, mercatante. (chap. Mercadé, mercadés.)

10. Mercadiera, Mercadieira, Mercaidera, s. f., marchande, commerçante, trafiquante. 

Fig. Aquellas qu'amon per aver, 

E son mercadieiras venaus.

B. de Ventadour: Chantars no. 

Celles qui aiment pour argent et sont marchandes vénales.

ESP. Mercadera. (chap. mercadera, mercaderes; comersianta, comersiantes.)

Adject. Rica genz mercaidera

Vos fetz aquo...

Ben car comprest so qu' embletz en la feira.

(chap. Ben car vau comprá lo que vau robá a la fira.)

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En.

Riche gent commerçante vous fit cela... 

Bien cher vous achetâtes ce que vous volâtes à la foire.

11. Mercadairet, s. m. dim., petit marchand.

Lo dotzes, es En Folquetz 

De Marcelha, us mercadairetz. 

Le Moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Le douzième, c'est le seigneur Folquet de Marseille, un petit marchand.

(chap. Mercaderet, mercaderets; mercadereta, mercaderetes; comersiantet, comersiantets, comersianteta, comersiantetes.)

12. Mercadanier, s. m., marchand, trafiquant.

Fuy boviers, 

E mais d'un mes mercadaniers.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus bouvier, et plus d'un mois trafiquant.

(chap. Traficán, traficans, traficanta, traficantes; mercadé, etc.)

13. Mercadana, s. f., ustensile de commerce.

Li pes, las aunas, las canas et altras mercadanas. 

Charte de Gréalou, p. 84.

Les poids, les aunes, les cannes et autres ustensiles de commerce.

14. Mercadar, Mercadeiar, Mercandeiar, Mercadiar, v., marchander, acheter, commercer, faire marché. 

Crompar..., mercadar en la dicha vila. Charte de Gréalou, p. 84.

(chap. Crompá o comprá..., mercadejá a la dita vila; comersiá, fé mercat, comprá, vendre.)

Acheter..., commercer dans ladite ville.

Sai ven e lai mercada.

Marcabrus: Al son. 

Ici vend et là achète.

Be m par qu' ieu mal mercadiei.

Brev. d'amor, fol. 114. 

Il me paraît bien que j'achetai mal. 

Lo borzeis enten a gazanhar et a mercadeiar et a multiplicar son aver.

V. et Vert., fol. 63. 

Le bourgeois entend à gagner et à commercer et à multiplier son avoir.

Ben sai mercandeiar, 

Mas del vendre sui plus coitos.

Gui de Glotos: Diode ben. 

Je sais bien acheter, mais je suis du vendre plus empressé.

Part. prés. substantiv. Guillems del Baus, princeps d' Aurenga, si raubet un mercadan de Fransa... El mercadans s'en anet a reclam al rei de Fransa. V. de Guillaume de Baux.

Guillaume de Baux, prince d'Orange, vola un marchand de France... 

Le marchand s'en alla en réclamation au roi de France.

Part. pas. Els avian mercadat Jhesu Crist per XXX deniers.

Hist. de la Bible en provençal., fol. 77. 

Ils avaient acheté Jésus-Christ pour trente deniers.

ANC. FR. Ce pauvre noble, autant affamé d'argent, comme le mercadant estoit. Contes d'Eutrapel, fol. 173. 

Ce que vantent si hault nos marcadants d' honneur.

Œuvres de Du Bellay, fol. 426. 

CAT. Mercadejar. ESP. Mercadear. PORT. Mercadejar. IT. Mercanteggiare.

(chap. Mercadejá: mercadejo, mercadeges, mercadege, mercadegem o mercadejam, mercadegéu o mercadejáu, mercadegen; mercadejat, mercadejats, mercadejada, mercadejades. Comersiá: comersio, comersies, comersie, comersiem o comersiam, comersiéu o comersiáu, comersien; comersiat, comersiats, comersiada, comersiades.)


Meretrici, s. m., lat. meretricium, prostitution.

Pretz gazanhat per meretrici. Eluc. de las propr., fol. 243.

Prix gagné par prostitution.

ANC. ESP. IT. Meretricio. (N. E. Meretriz : prostituta, puta. 

Chap. Meretrissi : prostitussió; meretrís, meretrises.)

jueves, 29 de febrero de 2024

Fardar - Fatigacio

Fardar, v., farder.

Voyez Denina, t. II, p. 297, et t. III, p. 22.

De fardar e de polir e de rigotar lurs caps, V. et Vert., fol. 70.

De farder et de polir et de friser leurs têtes.

 

Fardel, s. m., fardeau.

Voyez Denina, t. III, p. 22.

D' avol fardel

Se carga e d'avol fais.

Giraud de Borneil: Lo doutz chantz.

Se charge de méchant fardeau et de mauvais faix.

ANC. FR. Si l'a lié en un fardel.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 386.

Si ont moult bien apareillié 

Comme marcheanz lor fardel.

Roman du Renart, t. I, p. 139.

CAT. Fardell. ESP. (hato, fardo) PORT. Fardel. IT. Fardello. (chap. Fardell, fardells; v. fardellá. Lliga la borrassa en un fardell, que mon anem al atra finca.)

 

Farga, s. f., forge.

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Com aurs en fuec e cum aciers en farga

S' afina.

Guillaume de Durfort: Quar say. 

Comme or en feu et comme acier en forge s'afine. 

Fig. Tribulatio es la farga e lo martell de paciencia.

V. et Vert., fol. 66. 

Tribulation est la forge et le marteau de patience. 

CAT. Farga. ESP. PORT. Forja. (chap. Forja, forges; ya ha eixit més amún, aon fique fabreguayar.)

2. Fargar, v., forger, fabriquer. 

En Guillelm Fabre sap fargar, 

Et anc nulh temps fabres no fo.

B. d'Auriac: En Guillem. 

(N. E. Ironía con el apellido Fabre, como Forges lo hizo con Fraguas.)

Fardar; Farga, forja, Forges, Fraguas, herrar es humano, errar

Le seigneur Guillaume Fabre sait forger, et oncques jamais il ne fut forgeron.

Martella ab so martell sobre nostre dos, e 'll nos farga.

V. et Vert., fol. 44.

Martelle avec son marteau sur notre dos, et il nous forge.

Fig. Quant autres fan enguanas farguar. 

P. Cardinal: Un sirventes. 

Quand les autres font forger tromperies. 

Part. pas. I bastays cargatz

Sol d' esterlis de nou fargatz. 

V. de S. Alexis. 

Un portefaix chargé seulement de sterlings fabriqués de neuf.

Can l' archa fon fargada.

Trad. de la 1re épître de S. Pierre.

Quand l'arche fut fabriquée. 

Aytal mot son finch e fargat segon lati. 

Leys d'amors, fol. 69.

De tels mots sont formés et forgés selon le latin.

CAT. ESP. PORT. Forjar. (chap. Forjá.)

 

Farina, s. f., lat. farina, farine.

Coma aquel que purga la pura farina del bren. V. et Vert., fol. 35.

Comme celui qui purge la pure farine du son. 

Prov. Mas aras sai que mains fols pais, 

So di 'l reprovier, farina.

P. Camor: Iratz chant.

Mais maintenant je sais que farine nourrit maints fous, ce dit le proverbe.

CAT. ANC. ESP. Farina. ESP. MOD. Harina PORT. Farinha (N. E. galego Fariña, como la de Sito Miñanco). IT. Farina. (chap. Farina, farines; farinetes, lo minjá preferit de Pininfarinetes.)

farinetes, guixes, guijas, almorta, sigrons, garbanzos, cigrons

2. Farnier, s. m., farinier. 

Per menador o per farnier.

Qu'el mounier o 'l farnier sia en colpa. 

Ieu son mouniers... o farniers. 

(chap. Yo soc moliné... o fariné.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 140, 46 et 141.

Par meneur ou par farinier. 

Que le meunier ou le farinier soit en faute. 

Je suis meunier... ou farinier.

ANC. CAT. Fariner. ESP. Harinero (: molinero).

3. Far, s. m., lat. far, escande, espèce de froment.

So mantas especias de froment, alcu es dit far.

Eluc. de las propr., fol. 208. 

Sont maintes espèces de froment, aucun est dit escande.

ESP. Farro (Triticum dicoccum). IT. Farro, farre.

 

Farsir, Frasir, v., lat. farcire, farcir, garnir, remplir, gonfler.

Las ronhonadas dels moutons... non... farcirai, ni sobre aquelhas neguna graissa non sobrepauzarai.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Je ne farcirai pas... les rognons des moutons, ni sur ceux-là aucune graisse je ne superposerai. 

Part. pas. Ventres replez e farsiz de grans viandas.

(N. E. No sé si Juaquinico Monclús entenderá esta frase en lengua occitana. Es el presidente de la Ascuma, sucursal del IEC en Aragón, en Calaceite.)

Ascuma, Juaquinico Monclús, peix gros, pez gordo, Montclús, Esteban

Trad. de Bède, fol. 9.

Ventres pleins et farcis de quantité d'aliments. 

Dos fadestols ab aur farcis.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 90. 

Deux fauteuils garnis d'or.

(N. E. Más arriba: Fadestel, Fadestol, s. m., du germ. Fald-Stul, fauteuil, silla plegable, sillón.)

Sel de Milan ab lur farsida pansa.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz.

Ceux de Milan avec leur panse gonflée. 

(N. E. No sé si se refiere a algunos antepasados de Oriol Junqueras.)

Oriol Junqueras, Alain Delon

Fig. Del trachor de Metaplana

Qu'es d'engan frasitz e ples.

Guillaume de Berguedan: Chansoneta.

Du traître de Métaplane qui est farci et plein de tromperie.

CAT. Farcir. (chap. farsí, plená, omplí, rellená es castellanisme: farsixco o farsixgo, farsixes, farsix, farsim, farsiu, farsixen; farsit, farsits (ous rellenos), farsida, farsides; embutí: butifarra, butifarres, güeña, güeñes, llenguañissa, llenguañisses, churís, churissos, chorís, chorissos (choricer a Alcañís), salchicha, salchiches, chistorra, chistorres. Encara me dixo algún embutit, com la sobrasada mallorquina, la botifarra catalana, de aon ve lo nom de butifarrendum o botifarrendum, fuet, espetec, mortadela, salami, etc.)

Carnicería , Ginesa Gil, Beceite, Beseit, llenguañissa, longaniza

 

Fastic, Fastig, Fasti, s. m., lat. fastidium, dégoût, répugnance, ennui. Fastic, es can no pot manjar.

Deudes de Prades, Aus. cass.

Dégoût, c'est quand il ne peut manger. 

Fastig es abhominacio no voluntaria de vianda et de beuragge.

Eluc. de las propr., fol. 91. 

Dégoût est abomination non volontaire de nourriture et de breuvage.

Fig. Lo demoni, que fay far lo peccat e lo procura, n' a fasti et abhominacio, cant hom lo fay. V. et Vert., fol. 19.

Le démon, qui fait faire le péché et le procure, en a dégoût et abomination, quand on le fait.

Hueimais fastics mi seria

Cobleiars d'aisso que no m cal.

B. Zorgi: Mout fai. 

Désormais me serait dégoût de faire des couplets de ce dont ne me soucie.

Loc. Tenon s'a fastic

Qui tot non lor o gic.

P. Cardinal: Li clerc si.

Ils tiennent à ennui qui ne le leur laisse tout.

CAT. Fastig. ANC. ESP. (MOD. Hastío, asco) PORT. Fastio. IT. Fastidio.

(chap. Fástic, fastics; asco, ascos, asquejat, asquejats, asquejada, asquejades; vómit, vomits, v. vomitá, gitá, arrojá, traure los feches.)

Javier Giralt Latorre; Albelda; Litera, Llitera; Enfollir

2. Fastigos, adj., fastidieux, dégoûté.

Fastigos,

Chufaniers e vils janglos.

P. Vidal: Abril issic.

Dégoûté, railleur et vil hableur.

CAT. Fastigos. ESP. Fastidioso. ANC. PORT. Fastioso. PORT. MOD. IT. Fastidioso. (chap. Asquerós, asquerosos, asquerosa, asqueroses; igual algú diu fastigós, pero yo no may; vomitiu, que fa vómit, asquerós, que done asco, me fa escrúpol, repelén, repulsiu, etc.)

3. Fastir, v., lat. fastidire, dégoûter, ennuyer, fatiguer.

Car no vol fastir (N. E. vol : vuelh, vull)

Ma bel' amia.

G. Faidit: Solatz e chantar.

Car je ne veux ennuyer ma belle amie.

IT. Fastidire.

4. Fasticar, v., être dégoûté, avoir dégoût, dégoûter.

Pueis donatz la

A sel auzel que fastica.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Puis donnez-la à cet oiseau qui a dégoût.

Part. pas. Tant es malvatz,

Qu' eu fastigatz

Sui e lassatz.

Esperdut: Qui non. 

Tant est mauvais, que j'en suis dégoûté et lassé. 

CAT. Fastiguejar. ESP. Fastidiar. IT. Fastidiare. (chap. Fastidiá es doná fástic a un atre, molestá. Algo o algú te fa fástic, disgust, malestá, ganes de vomitá, arrojá o “gitá”, com se díe als masos de Beseit – Arnes, perque yo hay conegut a una dona que u va di están a la taula. Este gitá encara se fa aná al aragonés, y tamé foragitá, jetter en fransés.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, lo tonto del poble

 

Fat, s. m., lat. fatum, destin, destinée, fatalité.

Ay avut aytal fat tota ora,

C' amoros soi et amoros serai.

(chap. literal: Hay tingut tal mala fortuna a tot' hora, que amorós soc y amorós siré o seré.)

Perdigon: D' amor non puesc.

J'ai toujours eu telle destinée, qu' amoureux je suis et amoureux je serai.

Vos volem demostrar, 

Per entendre pus clar, 

Qu' es astres ni qu' es fatz.

Nat de Mons: Al bon rey.

Nous vous voulons démontrer, pour entendre plus clair, qu'est astre et qu'est destinée.

Gayne, so a ditz Karles, Dieus ti done mal fat.

Roman de Fierabras, v. 787.

Ganelon, ce a dit Charles, que Dieu te donne mauvaise destinée.

ANC. FR. Il n'appartient qu'aux fatz d'establir le fat ou destinée.

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 283. 

CAT. Fat. ANC. ESP. Fato. ESP. MOD. Hado. PORT. Fado (N. E. como la canción más conocida del país). IT. Fato. (chap. mala sort, mala fortuna, mal destino, fatalidat.)

2. Fada, s. f., lat. fatua, fée. 

Toza, fi m ieu, gentil fada 

Vos adastret, quan fos nada, 

D'una beutat esmerada.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Jeune fille, me fis-je, quand vous fûtes née, gentille fée vous doua d'une beauté pure. 

Selhui fadet gentils fada 

A cui fon s' amors donada.

Marcabrus: Estornelh. 

Gentille fée doua celui à qui son amour fut donné.

ANC. ESP.

Que las mis fadas negras no se parten de mi. 

Arcipreste de Hita, cop. 798. 

CAT. Fada. ESP. MOD. Hada. PORT. Fada. IT. Fata. (chap. Hada, hades; diém tamé hada madrina y no hada padrina, cuan diém padrina a la dona que mos porte a la pila a batejá.)

- Sorte d'araignée.

Aranhas c'om apela fadas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Araignées qu'on appelle fées.

3. Fachurier, Fachilador, s. m., enchanteur, magicien, sorcier.

Fachuriers e devins

Et autres galiarts que sabien diablias.

(chap. Magos y adivinos y datres impostós que sabíen diablures.)

V. de S. Honorat.

Magiciens et devins et autres imposteurs qui savaient diableries.

Li non cast, li fachilador, li homicidi.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 22. 

Les non chastes, les sorciers, les homicides.

ANC. CAT. Fatiller, fadador. ANC. ESP. Hadador. (MOD. encantador, mago, quien hace sortilegios: sortílego. PORT. Feiticeiro. (chap. Encantadó, mago, adivino, bruixa, bruixes, bruixot, bruixots, curandero, curanderos, curandera, curanderes, perque ne ñabíen que coneixíen técniques com la de traure lo enfit, curá chiquets herniats o trencats, que no són sol físsiques. Men enrecordo de que mon yayo Tomás ne coneixíe un prop de Tortosa. Allacuanta anaben caminán a Tortosa desde Beseit (y tornaben lo mateix día) ben assobín, per la actual senda GR-8, a un tros encara se pot vore la antiga calsada romana.

Al llibre Pedro Saputo podéu vore una bona crítica irónica cuan se fa meche, per ejemple, los “flarets” que li fot pel cul a un agüelo a La Almunia de Doña Godina. Y al Decamerón en chapurriau bastantes práctiques de nigromansia y datres encantamens, póssimes, etc.)

4. Fachilieira, Faitileira, s. f., sorcière, fée, magicienne.

Las faitileiras pudens.

Marcabrus: Pus mos. 

Les sorcières puantes.

Crezo vilhas fachilieiras. Brev. d'amor, fol. 131.

Croient vieilles sorcières.

ANC. CAT. Fatillera. PORT. Feiticeira.

5. Fachilhayritz, s. f., sorcière.

Falsas vielhas fachilhayritz 

Per cosselhar qualque bevenda.

Brev. d'amor, fol. 131.

Fausses vieilles sorcières pour conseiller quelque breuvage.

6. Fachillamens, Faitilhamens, s. m., enchantement, sorcellerie.

Cill que fan faitilhamens.

Marcabrus: Pus mos. 

Ceux qui font sorcelleries.

Fachillamens se trouve dans des variantes.

7. Fadar, Faidar, v., féer, douer, enchanter.

En aissi m fadet mos pairis 

Qu'ieu ames e no fos amatz.

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Ainsi mon parrain me féa que j'aimasse et ne fusse aimé.

Aissi m fadero tres serors

En aquella ora qu'ieu sui natz,

Que totz temps fos enamoratz. 

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Ainsi trois soeurs me douèrent en cette heure que je suis né, que je fusse toujours enamouré. 

Part. pas. Nuls hom faidatz.

Pistoleta: Aitan sospir.

Nul homme féé.

So qu'es predestinat 

O fadat per natura.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Ce qui est prédestiné ou doué par nature. 

ANC. FR. Je cuit que cist hom est faez.

Fables et cont. anc., t. III, p. 430. 

C'est une chose faée.

Charles d'Orléans, p. 264.  

Sachiez de voir que l'espée 

Est en tel manière faée.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 144.

ANC. ESP. Que los que a vos fadaron

Non sean verdaderos en lo que adevinaron.

Arcipreste de Hita, cop. 125.

ANC. CAT. Fadar. ESP. MOD. Hadar. PORT. Fadar. IT. Fatare.

8. Fachurar, Faiturar, v., enchanter, ensorceler, fasciner.

Ab sos bels huoills amoros, 

De qe m poizona e m faitura

Silh que m'a joya renduda.

B. de Ventadour: Aitantas bonas.

Avec ses beaux yeux amoureux, avec quoi m'empoisonne et m'enchante celle qui m'a rendu la joie.

ANC. CAT. Fatillejar.

L'ancien français employait le substantif faiture et faicturerie pour sorcellerie.

Sorceries, charoiz et faitures soubs le sueil de l' uys de l'hostel. 

Lett. de rém. de 1376. Carpentier, t. II, col. 348.

Par leurs sorceries et faictureries. 

Lett. de rém. de 1446. Carpentier, t. II, col. 348.

 

Fat, adj., lat. fatuus, fat, fou, ignorant, sot, simple, imbécile.

(N. E. Esta palabrica la conocen bien algunos fatos de Huesca, como los de la CHA, que salieron después del diluvio a regar con botas de goma y chubasquero.)

Albert Moliner , Giners, los orígenes de la raza catalana, como la vasca, son anteriores al peninsular ibérico. Hay numerosos estudios que así lo atestiguan.

Si m partetz un juec d'amor, 

No suy tan fatz

No sapcha triar lo melhor

Entr' els malvatz.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh. 

Si vous me départez un jeu d'amour, je ne suis si sot que je ne sache choisir le meilleur entre les mauvais.

Quar ab vos son fadas las conoissens.

Pons de Capdueil: Humils e fis. 

Car avec vous sont sottes les savantes

Qui s vuelha m'en tenha per fat.

R. Rigaut: Tota domna.

Qui se veuille m'en tienne pour imbécile

Falhon per fadas enpreizos.

H. Brunet: Lanquan son.

Manquent par folles entreprises. 

Substantiv. Sa beutatz

Fai 'ls fols e 'ls fatz 

Tornar senatz. 

Raimond de Miraval: Forniers per mos. 

Sa beauté fait retourner sensés les fous et les simples. 

Proverb. Si voletz el segle parer,

Siatz en luec folhs ab los fatz.

P. Rogiers: Senher Raymbaut.

Si vous voulez paraître au siècle, soyez en lieu fou avec les fats. 

ANC. CAT. Fat. ESP. PORT. IT. Fatuo. (chap. ignorán, capsot, simple, imbéssil, idiota, borinot, cap de soca, tonto, atontat, apamplat, etc; per a resumí: Tomás Bosque. Per a les dones tamé ñan varians.
Vore la retahíla de piropos que Pedro Saputo li va di a una dona agüela.)

Tomás Bosque; Goz, gozos, goza, goces, gocet, gocets, goceta, gocetes al Mezquín, Mesquí; gos, gossos, gossa, gosses; gosset, gossets, gosseta, gossetes

2. Fad, adj., lat. fatuus, fade. (chap. sossa, sense sal, sense gust.)

Si la sal es fada, en que la saborares?

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 9. 

Si le sel est fade, avec quoi lui donnerez-vous de la saveur?

De sabor... fada. Eluc. de las propr., fol. 271. 

De saveur... fade.

CAT. Fad. IT. Fado.

3. Fadamen, adv., follement, sottement.

Quan fadamen 

Parl' om soven.

Giraud de Borneil: Quar non ai. 

Quand on parle souvent sottement.

4. Fadet, adj. dim., frivole, léger.

Fadet joglar, 

Con potz pensar 

Aquo qu'es greu per eyssernir?

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Frivole jongleur, comment peux-tu penser ce qui est pénible pour discerner?

5. Fadelh, adj., fat, fou.

Trobat m'an nesci e fadelh,

Quar no sai aver ajustar.

B. Martin: Farai un vers. 

Ils m'ont trouvé niais et fou, parce que je ne sais pas amasser richesse.

6. Faduc, adj., fade, fastidieux, ennuyeux, méprisé.

Vos, drutz, etz gent faduca.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg. 

Vous, galants, vous êtes gent ennuyeuse. 

Pel joglareiar faduc.

Garins d' Apchier: Aissi con. 

Par le bouffonner fastidieux. 

Substantiv. En totz bos sens ab los faducx. 

Marcabrus: Al departir. 

En tous bons sens avec les ennuyeux.

7. Fatonier, Fantonier, adj., fou, niais, fantastique, faquin, fanfaron.

Albertet, ben vos teng per fatonier, 

Car mais prezatz foudat que sen.

T. d' Albertet et de Pierre: En Peire. 

Albertet, je vous tiens bien pour fou, car vous prisez plus folie que sens.

Non amest cusson ni fantonier.

G. Rainols d'Apt: Quant aug. 

Vous n'aimâtes goujat ni faquin. 

Ni vuellas esser menuziers

En tos avers ni fatoniers.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Ni veuilles être mesquin ni fanfaron dans tes richesses.

CAT. Furios. ESP. PORT. IT. Furioso. (chap. Furiós, furiosos, furiosa, furioses.) Marcel Pena, lo pena de Marcel

8. Fatuitat, s. f., lat. fatuitatem, fatuité, sottise, niaiserie.

Gran re de paraulas, las quals escriure es fatuitatz.

Leys d'amors, fol. 120. 

Beaucoup de paroles, lesquelles écrire c'est sottise.

CAT. Fatuitat. ESP. Fatuidad. PORT. Fatuidade. IT. Fatuità, fatuitate, fatuitade. (chap. Fatuidat, fatuidats.)

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera, quína grassia que fa lo catalaniste

9. Fades, s. m., fadaise, impertinence, fatuité.

En crides pueis mon fades.

P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben. 

En criât ensuite mon impertinence. 

Loc. Sitot m'o tenetz a fades.

Rambaud d'Orange: Escotatz. 

Quoique vous me tenez cela à fadaise.

10. Fadeza, s. f., fadaise, sottise, fatuité.

Corona del sabi es sa richesa, e 'l no sens del fol es fadeza.

Trad. de Bède, fol. 36.

Couronne du sage est sa richesse, et le non-sens du fou est folie.

Fig. Ab un ram de fadeza,

Del portar temeros 

Estara vergonhos.

G. Riquier: Si m fos. 

Avec un rameau de fatuité, il restera honteux du porter modeste.

ANC. FR. J'abhorre, en y pensant, moy-mesme et ma fadesse.

Ronsard, t. II, p. 1302. 

CAT. Fadea. (N. E. Esta palabra huele a lengua valenciana.)

Mario Sasot; Las gens s' enfolezisso per mantas manieiras de fulhias

11. Fadenc, s. m., fadaise, niaiserie. 

Ab los cortes apren hom cortesias,

Et ab los pecx, fadencx e gamusias.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Avec les courtois on apprend courtoisies, et avec les sots, niaiseries et bêtises.

Tug lor fait son de fadencx.

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

Tous leurs faits sont de fadaises.

12. Fadeiar, v., extravaguer, gausser, ridiculiser.

Mas talant a de fadeiar 

Qui so que te vol demandar.

Deudes de Prades: Ab lo dous. 

Mais a désir de gausser qui ce qu'il tient veut demander.

Mesura m dis qu' eu non domnei, 

Ni ja per domnas no fadei.

Garins le Brun: Nuoitz e jorn. Var. 

Raison me dit que je ne fasse pas le galant, ni que jamais je n'extravague pour dames.

Com cel qu' en tot cant vol far se fadeya. 

T. de Jean Lag et d'Ebles: Qui vos dara.

Comme celui qui en tout ce qu'il veut faire se ridiculise.

13. Enfadezir, v., faire le fou, bouffonner, rendre fou

Ben poiras, fol, enfadezir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar

Tu pourras bien, fou, bouffonner. 

No m' en pot nuls fagz enfadezir.

Folquet de Marseille: Ja non cug. 

Nul fait ne m'en peut rendre fou. 

CAT. Enfadeir.

 

Fatigar, v., lat. fatigare, fatiguer.

Part. pas. Jhesus fon fatiguat.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 4.

Jésus fut fatigué.

Fig. Els esperitz d'aquels... fatigatz de sol l'auzir.

Leys d'amors, fol. 114. 

Les esprits de ceux-là... fatigués seulement de l'entendre. 

CAT. ESP. PORT. Fatigar. IT. Faticare. (chap. fatigá, fatigás: yo me fatigo, fatigues, fatigue, fatiguem o fatigam, fatiguéu o fatigáu, fatiguen; fatigat, fatigats, fatigada, fatigades; cansá, agotá, baldá, chafá, etc.) 

2. Fatigacio, s. f., lat. fatigatio, fatigue.

Ses enueg et fatigacio.

De labor et fatigacio.

Eluc. de las propr., fol. 106.

Sans ennui et fatigue.

De labeur et fatigue.

ESP. Fatigación (fatiga). (chap. fatiga, fatigues; cansamén, cansamens; baldamén, baldamens; agotamén, agotamens; chafamén, chafamens.)