Mostrando las entradas para la consulta beset ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta beset ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SÉPTIMA.

Lo rey Pedro, sentín lo ardén amor que li té la dolenta Lisa, la console y después la case en un jove noble, y besánla al fron li diu que sirá sempre lo seu caballé.

Arribat habíe Fiameta al final de la seua novela, y mol alabada habíe sigut la viril magnifissensia del rey Carlos, encara que algúns dels que allí estaben, que eren gibelinos, no vullgueren alabál, cuan Pampínea va escomensá la historia que li va maná contá lo rey:
Per la memoria me está rondán una cosa no menos loable que va sé feta per un adversari del rey Carlos a una jove de la nostra Florencia, aixina que to la contaré.

Cuan los fransesos van sé foragitats de Sicilia, ñabíe a Palermo un boticari florentino de nom Bernardo Puccini, home mol ric que de la seua dona teníe sol una filleta majíssima y ya en edat de casás. Y habén arribat a sé siñó de la isla lo rey Pedro de Aragó, selebrabe a Palermo una maravillosa festa en los seus baróns; an esta jarana, están justán ell a la catalana, va passá que la filla de Bernardo, que se díe Lisa, desde una finestra aon estabe en datres dames lo va vore mentres justabe, y li va agradá tan que remiránlo después se va enamorá dell ardenmen. Y acabada la festa y están ella a casa de son pare, en cap atra cosa podíe pensá mes que en este magnífic y alt amor; y lo que mes li dolíe ere sabé que ere de condissió baixa y que no podíe tindre cap esperansa de un final felís; pero no volíe apartás de vóldre al rey, y per temó de un mal majó no se atrevíe a manifestáu. Lo rey de aixó no sen habíe acatat ni sen preocupabe, de lo que ella sentíe intolerable doló. Va passá que, creixén lo seu amor, y sumánse una tristesa al atra, la hermosa jove se va ficá dolenta y se consumíe de día en día, com la neu al sol.
Son pare y sa mare, dolguts per esta enfermedat, en consols, en meches y en medissines li ajudaben tan com podíen; pero de res valíe, perque ella, desesperada del seu amor, habíe triat no seguí vivín. Ara be, va passá que, oferínli son pare donáli tot lo que vullguere, li va vindre al pensamén que si se puguere, voldríe féli sabé al rey lo seu amor y la seua dessisió abáns de morí: y per naixó, un día li va rogá que faiguere vindre a Minuccio de Arezzo. Ere an aquells tems Minuccio un finíssim cantán y músic, y en agrado ere ressibit per lo rey Pedro. Lo van avisá de que Lisa volíe sentíl tocá y cantá;
ell, que ere un home amable, en cuan va pugué va acudí an ella; y después de consolála en tendres paraules, en una viola dolsamen va tocá alguna estampida y va cantá después algunes cansóns que pera l´amor de la jove eren foc y flama, cuan ell creíe que aixina la consolabe. Después de aixó, li va di la jove que volíe parlá en ell sol, per lo que, anánsen tots los demés, li va di:

- Minuccio, te hay triat a tú pera fidelíssim guardián de un secreto meu, esperán que a dingú mes que a qui yo te diga lay manifestos may, y después, que me ajudos com pugues: y aixó te demano. Has de sabé, Minuccio meu, que lo día que nostre siñó lo rey Pedro va selebrá la gran festa de coronassió y pujada al trono, lo vach vore mentres justabe, y me se va ensendre al pit un foc tan gran que me ha portat a la situassió a la que me veus; y veén yo que no li convé lo meu amor a un rey, y no podén no ya tráurel de mí, sino disminuíl, y sén mol du de soportá, hay triat morím; y aixina u faré. Y es verdat que men aniría ben consolada si u sapiguere ell; y crec que tú eres lo mes indicat per a félay sabé; y cuan u haigues fet, fésmu sabé pera que yo, morín consolada, me deslliga de estes penes. Y dit aixó, plorán, va callá.
Minuccio se va maravellá mol de la grandesa de ánim della y del seu du propósit, y va tindre compassió della; y de repén li va vindre al ánim cóm podríe ajudála honestamen, y li va di:

- Lisa, te dono la meua paraula, u faré; abáns de tres díes crec que podré portát notissies que te sirán mol bones; y pera no pedre tems, men vach a escomensá.
Lisa, prometínli animás, li va di que sen anare en Deu. Minuccio sen va aná a buscá a un tal Mico de Siena, mol bon rimadó an aquells tems, que tocaríe y cantaríe la cansoneta que seguix:

Móute, Amor, y vésten al meu siñó

y cóntali les penes que ting,

disli que a mort ving

per selá lo meu dessich per la temó.

Piedat, Amor, de ginolls te crido,

ves y busca al meu siñó allí aon more,

disli que mol lo dessicho y vull

pos dolsamen l´alma me enamore,

y per lo foc ardén al que me inflamo

ting temó de morím, y no vech la hora

de alluñám de pena tan dura

com patixgo dessichán lo seu amor,

en temó y dudán

¡Per Deu, fes que conegue lo meu doló!

Desde que dell estic enamorada,

no me has dixat, Amor, atrevimén:

sempre estic assustada

sense podéli mostrá lo meu sentimén

al que me té tan apassionada

y, morín, morí es lo meu tormén;

potsé no li portaríe descontén

coneixe lo doló del alma meua

si tinguera la ossadía

de manifestáli este ardó meu.

Y ya que no te va sé agradable, Amor,

lo consedím tanta confiansa

que puguera dili al meu siñó

¡ay de mí! per missache o en semblansa

lo sentimén que me acalore,

vésten an ell y fésli recordá

aquell día en que en escut y llansa

en atres caballés vach vore justá

induíxlo a mirá

cóm me mórigo pel seu dols amor.

Estes paraules va ensayá Minuccio, y al tersé día sen va aná a la cort, y va trobá al rey Pedro minján. Cuan lo rey li va maná que cantare algo en la seua viola, ell va escomensá la cansoneta, tocanla tan dolsamen, que tots los que estaben a la sala real pareixíen encantats, de tan callats y atentos que escoltaben, y lo rey casi mes que los atres y tot.
Y cuan Minuccio va acabá, lo rey li va preguntá de aón la habíe treta, que li pareixíe no habéla escoltat may. - Monsiñó - va contestá Minuccio -, no fa ni tres díes que se han compost estes paraules y la música. Lo rey li va preguntá quí la habíe feta, y li va contestá: - No me atrevixco a descubríu mes que a vos sol.

Lo rey, dessichós de sentíu, fen arrepetá la taula, lo va fé entrá an ell sol a la seua cámara, aon Minuccio lay va contá tot. Lo rey u va selebrá mol, va alabá a la jove y va di que teníe que tindre compassió de una jove tan valerosa, y que aniguere de la seua part an ella y la confortare, y li diguere que sense falta aquell día al tardet acudiríe a visitála. Minuccio, contentíssim de portáli tan bones noves a la jove, sense tardá sen va aná y, parlán en ella sola, li va contá lo que habíe passat. La jove se va alegrá tan que claramen van apareixe siñals de millora; y se va ficá a esperá lo tardet y la vinguda del seu siñó.
Lo rey, que ere liberal y benigno, habén pensat moltes vegades en les coses sentides a Minuccio y coneixén be a la jove y la seua hermosura, se va compadí mes de lo que estabe y al arribá lo tardet va montá a caball, fen vore que anabe de passeo, y va arribá a la casa del boticari; y allí, demanán que li obrigueren un majíssim jardí que lo boticari teníe, allí va baixá del caball, y li va preguntá a Bernardo cóm estabe la seua filla, si ya la habíe casat.
Va contestá Bernardo: - Siñó, no está casada, y ha estat y encara está mol dolenta; encara que desde fa unes hores ha millorat maravillosamen.

Lo rey va compendre lo que aquella millora significabe y va di: - desgrassia siríe que se li traguere al món tan hermosa cosa, volem aná a visitála. Y va entrá a la seua alcoba, se va arrimá al llit aon la jove, una mica incorporada, lo esperabe dessichosa, y li va agarrá una ma, diénli:

- Siñora, ¿qué vol di aixó? Sou jove y hau de confortá als atres, ¿y tos dixéu ficá dolenta? volem rogatos que vullgáu consolátos y que tos curéu pronte. La jove, sentínse agarrá les mans per aquell al que volíe tan, encara que se avergoñire, sentíe tan gran plaé al ánim com si estare al paraísso, y com va pugué li va contestá:

- Siñó meu, lo voldre fé aná les meues poques forses sobre tan pes ha sigut la raó de esta enfermedat, de la que vos, per la vostra grassia, pronte libre me voréu. Sol lo rey enteníe lo encubert parlá de la jove y a cada momén la reputabe de mes valor, y moltes vegades va maldí a la fortuna que de tal home la habíe fet filla; y después de estás un bon rato en ella confortánla, sen va aná. Este rasgo de humanidat del rey va sé mol alabat y en gran honor tingut pera lo boticari y la seua filla; esta, tan contenta se va quedá que se va curá en pocs díes, y se va ficá mes maja de lo que ya ere. Pero después de curás, habén lo rey en la reina discurrit quína recompensa a tal amor volíe donáli, montán un día a caball, en mols dels seus baróns sen va aná a casa del boticari, y entrán al jardí va fé cridá al boticari y a la seua filla; y en aixó va arribá la reina en moltes dames, y ressibín a la jove entre elles, van escomensá una maravillosa festa. Y después de un rato, cridán lo rey y la reina a Lisa, li va di lo rey: - Valerosa jove, lo gran amor que me hau tingut tos ha alcansat de nos un gran honor, que es este: com ya estéu en edat de casátos volem que prengáu per home al que tos donarem, pero sempre me podréu cridá lo vostre caballé, sense volé de tan amor pendre de vos mes que un beset. La jove, que estabe colorada de vergoña, en veu baixa va contestá aixina:

- Siñó meu, estic mol segura de que si se sapiguere que me hay enamorat de vos, la majoría de la gen me pendríen per loca, creén que me hay olvidat de la meua condissió (y de la vostra); pero com Deu sap, que sol ell veu lo cor dels mortals, cuan tos vach vore me vau agradá, encara que sabía que vos sou rey y yo la filla de Bernardo l´apotecari, y mal me conveníe apuntá tan alt. Pero tal com vos milló que yo sabéu, dingú se enamore per meditada elecsió sino segóns lo gust; ley a la que moltes vegades se van oposá les meues forses; y no podén mes, tos vach amá y tos amo y tos amaré sempre. Es verdat que, al sentím pendre per lo vostre amor, me vach disposá a fé del vostre dessich lo meu y per naixó pendré de bon grado an este home, com me ficaría al foc si vos mu díeu. Tíndretos a vos, rey, per caballé, sabéu que me convé y per naixó no contesto res; y no tos sirá consedit lo beset que voléu sense llissensia de la meua Siñora la reina. Y de tanta benignidat cap a mí com es la vostra y la de la meua Siñora la reina que está aquí, Deu tos consedixque per mí les grassies y lo premio que yo no puc donátos.

Y aquí va callá. A la reina li va chauchá mol la resposta de la jove y li va pareixe tan discreta com li habíe dit lo rey. Lo rey va fé cridá als pares de la jove, y va fé cridá a un jove, home noble encara que pobre (al contrari que Pericano), que se díe Perdicone, y ficánli dos anells a la ma, lo va fé casás en Lisa. Los reys, ademés de moltes joyes pressioses, los van doná Cefalú y Caltabellotta, dos boníssims feudos y de gran fruit, diénlos: - Aixó te donam com a dote de la dama; lo que volem donát a tú u vorás en lo tems. Y dit aixó, giránse cap a la jove, li va di lo rey:

- Ara volem pendre aquell fruit que del vostre amor ham de tindre - y agarránli lo cap en les dos mans, la va besá al fron. Perdicone y los pares de Lisa, y ella tamé, conténs van fé una grandíssima festa y alegres bodes: y segóns lo que mols afirmen, mol be va cumplí lo rey lo convingut en la jove, perque mentres va viure se va di sempre caballé seu y may va portá a cap fet de armes datra enseña que la que la jove li habíe enviat. Aixina pos, obrán se conquisten les almes dels súbdits, se done a datres ejemple de ben obrá y se conquisten les fames eternes; cosa que avui en día pocs o dingú fan, habénse convertit en tiranos y cruels la majoría dels Siñós.

martes, 15 de agosto de 2017

catalá real, com se escriu a les reds

catalá real, com se escriu a les reds 

Aquí ficaré comentaris o texto que trobo a les reds, son de gen que escriu lo catalá mal, no es chapurriau, es catalá mal escrit. Se está veén massa gen culta, en ortografía perfecta del catalá, cosa rara en un idioma real. Ejemple, en español, se veu bastán ola k ase, en catalá encara no veem ola k fas. 

Es una entrada mes que res per a mí, copio y pego, per a pugué doná ejemplos después als culturetes catalanistes, tamé tos pot valé a vatros. Está cla que dirán que u hay escrit yo mal aposta (Amposta no), pero cadaú que penso lo que vullgue, de momén los catalanistes pensen mol perque es de franc (de Franco no), gratis. No puc fé captura de pantalla en lo tablet, de momén.

Arturo Quintana Font, llengua, català, Codonyera, onso, xumenera, barretina, boina

No li enseñéu esta entrada an este home, Arturo Quintana, no sigue que li fótegue un salt al cor, ya está mol vellet y no li aniríe be. Este home porte boina perque es funda-mental per a tapá la calva.


/////// Y tan que hues i lo be que se esta en tanta aigua!!! Sempre anaba a la novena de San Roc i a la misa vam viere mols añys a San Roc hara cuant hi paso me fa pena perque casi no quede ningu.
Grasies, un beset!!!!

jueves, 28 de enero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA CUARTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA CUARTA.

Micer Gentile dels Carisendi, arribán de Módena, trau de la sepultura a una dama volguda per nell, donada per morta y enterrada, la que, confortada, parix un fill mascle, y micer Gentile an ella y a son fill los restituix a Niccoluccio Caccianernici, lo seu home.

Maravillosa cosa los va pareixe a tots que algú fore generós hasta en la seua propia sang: y van afirmá que verdaderamen Natán habíe sobrepassat la generosidat del rey de España y la del abat de Cluny. Después, lo rey, mirán a Laureta, li va amostrá que volíe que narrare ella, aixina que Laureta va escomensá:
Joves siñores, magnífiques y majes han sigut les histories contades, y me pareix que no mos quede mol pera di a natros (tan ocupat está tot per la excelensia de les magnifissensies contades) si no se parle de assuntos de amor, que a tota classe de narrassió oferixen abundantíssima copia. Y per naixó tos contaré un gesto de magnifissensia fet per un enamorat, que, si be u consideráu, no tos pareixerá menos que los mostrats, si es verdat alló de que los tessoros se donen, les enemistats se olviden y se fique la propia vida, lo honor y la fama, que es mol mes, en mil perills per a pugué posseí la cosa amada.

Micer Gentile dels Carisendi, arribán de Módena, trau de la sepultura a una dama volguda per nell, donada per morta y enterrada, la que, confortada, parix un fill mascle, y micer Gentile an ella y a son fill los restituix a Niccoluccio Caccianernici, lo seu home.

Va ñabé a Bolonia, nobilíssima siudat de la Lombardía, un caballé mol digne de considerassió per la seua virtut y noblesa de sang, que se díe micer Gentile dels Carisendi. Este, de una noble Siñora de nom doña Catalina, dona de un tal Niccoluccio Caccianernici, se va enamorá; y com no ere correspongut per l´amor de la Siñora, desesperat y sen cridat per la siudat de Módena, allí que sen va aná. En este tems, no están Niccoluccio a Bolonia, y habénsen la seua dona anat a una possessió seua a unes tres milles de la siudat perque estabe embarassada o preñada o grávida, va passá que li va sobrevindre un patatús, de tanta forsa que va apagá en ella tota siñal de vida, y per naixó un meche la va doná per morta; y com los seus paréns mes arrimats díen que sabíen per nella que no fée prou tems que estabe preñada pera que la criatura puguere está formada, tal com estabe, a una sepultura de una iglesia veína, después de mols plos, la van enterrá.
Aixó, inmediatamen, per un amic seu li va sé fet sabé a micer Gentile, que se va doldre mol, diénse an ell mateix: «doña Catalina, ara que estás morta, com yo, mentres vas viure, may vach pugué obtindre de tú ni una mirada, com no podrás prohibímu, morta com estás, te arrencaré algún beset.» Y dit aixó, sén ya de nit, organisán les coses pera que la seua anada fore secreta, montán a caball en un criat seu, sense parás un momén, van arribá aon estabe sepultada la dama; y obrín la sepultura, an ella en cuidadet y cautela va entrá, y gitánse a la seua vora, la seua cara va arrimá a la de la Siñora y moltes vegades, derramán moltes llágrimes, la va besá. Pero aixina com veém que la ganeta dels homens no té may cap límit, sino que sempre vol mes, y espessialmén la dels amáns, habén este dessidit no quedás allí, se va di: «¡Bah!, ¿per qué no li toco, ya que estic aquí, una mica les mamelles? No podré tocála mes y may la hay tocat.»

Vensut, pos, per estes ganes, li va ficá la ma al pitral y tenínla allí durán un rato, li va pareixe notá que an alguna part li bategáe lo cor; y, después de desfés de la temó, buscán en mes atensió, va vore que no estabe morta, encara que lo pols fore mol débil; per lo que, lo mes cuidadosamen que van pugué, ell y lo seu criat la van traure del monumén, la van colocá al caball, y secretamen la van portá a Bolonia. Estabe allí sa mare de Gentile, valerosa y discreta Siñora, que después de escoltáu tot de boca de son fill, moguda per la compassió, amagatontes, en foguerades y en algúns bañs caléns, an aquella li va torná la desmayada vida.
Al torná en sí, va suspirá la Siñora y va di:

- ¡Ay!, ¿aón estic?

A lo que la valerosa Siñora va contestá:

- Tranquilísat, estás a bon puesto.

Ella, una mica recuperada, mirán al voltán, sense sabé aón estabe y veén dabán della a micer Gentile, mol extrañada li va preguntá a la mare de este de quína manera habíe ella arribat allí, y micer Gentile en orden lay va contá tot. De lo que dolénse ella, después de un rato li va doná les grassies y después li va demaná, per l´amor que li habíe tingut y per cortessía, que respetare lo seu honor y lo del seu home, y al arribá lo día, que la dixare torná a casa seua; a lo que micer Gentile va contestá:

- Siñora, consevol que lo meu dessich haigue sigut en tems passats, no vull al presén ni may daquí abán (ya que Deu me ha consedit esta grassia que de la mort a la vida tos ha tornat a mí, sén lo motiu l´amor que tos hay tingut) tratátos ni aquí ni a datra part mes que com a una "cara" germana. Pero lo benefissi que tos hay fet esta nit mereix algún galardó; y per naixó vull que no me neguéu una grassia que tos demanaré.

A lo que la Siñora benignamen va contestá que estabe disposada an alló si se podíe y ere honesto. Micer Gentile va di entonses:

- Siñora, tots los vostres paréns y hasta tots los boloñesos creuen y tenen per sert que estáu morta, per lo que no ña dingú que tos espero a casa; y per naixó vull demanátos com a grassia que vullgáu quedátos aquí de amagatóns en ma mare hasta que yo torna de Módena, que sirá pronte. Y la raó per la que tos u demano es perque vull, en presensia de los millós siudadáns de esta siudat, fé de vos un pressiós y solemne don al vostre home.

La dama, sabén que estabe obligada al caballé y que la petissió ere honesta, encara que volíe alegráls en la seua vida la dels seus paréns, se va disposá a fé alló que micer Gentile demanabe, y aixina lay va prometre y li va doná la seua paraula. Y apenes habíe acabat de parlá cuan va trencá aigües y va notá que lo tems de parí habíe arribat; per lo que, ajudada per sa mare de micer Gentile, al poc rato va parí un hermós mascle, lo que va redoblá la alegría de micer Gentile y la seua. Micer Gentile va maná que se prepararen les coses nessessaries y que ella fore atenguda com si fore la seua dona, y sen va entorná cap a Módena secretamen. Acabat allí lo tems del seu ofissi y tenín que torná a Bolonia, va fé que, lo matí que teníe que entrá a Bolonia, se preparare un gran convit a casa seua pera mols nobles de Bolonia, entre los que estabe Niccoluccio Caccianernici; y habén tornat y ficat lo peu an terra y trobánse en ells, habén tamé trobat a la Siñora mes hermosa y mes llustrosa que may y que lo seu fill estabe be, en alegría incomparable als seus convidats va assentá a la taula y los va fé serví magníficamen mols manjars. Y están ya casi acabán de minjá, habénli dit ell abáns a la Siñora lo que intentabe fé y habén arreglat en ella la manera en la que se faríe, va escomensá a parlá aixina:

- Mons siñós, men enrecordo de habé escoltat alguna vegada que a Persia ña una costum, honrada segóns lo meu juissi, que es que cuan algú vol honrá mol al seu amic lo invite a casa seua y allí li amostre la cosa mes pressiada que té, sigue la seua dona, la seua amiga, o la seua filla, ¡afirmán que, si puguere, tal com li mostre alló, en mol mes agrado li mostraríe lo seu cor!; esta costum vull seguí yo a Bolonia. Vatros, per vostra mersé, hau honrat lo meu convit acudín, y yo vull honrátos a la manera persa, amostrántos la cosa mes apressiada que ting al món y que sempre tindré. Pero abáns de féu, tos rogo que me digáu lo que opinéu de una duda que tos vach a plantejá. Ña una persona que té a casa a un bo y fiel criat que se fique mol dolén; este, sense esperá a vore lo final del criat dolén lo fa portá al mich del carré y no se preocupe mes dell; ve un extrañ y, mogut per la compassió, sel emporte a casa seua y en gran solissitut y en gastos lo torne a la seua salut; voldría yo sabé ara si, guardánlo per an ell y ficánlo al seu servissi, lo seu siñó podríe doldres o queixás del segón si, al demanálay, no vullguere tornálay.

Los gentilhomens, después de uns cuans raonaméns entre ells y concurrín tots en la mateixa opinió, li van encarregá la resposta a Niccoluccio Caccianernici, que ere un oradó mol bo y templat. Este, alabán la costum persa, va di que ell y los demés estaben de acord en esta opinió: que lo primé siñó ya no teníe cap dret sobre lo seu criat, ya que lo habíe abandonat y apartat dell, y que per los benefissis ressibits del segón de justissia pareixíe habé passat a sé lo seu criat; per lo que, guardánsel, cap mal, forsa o injuria li fée al primé. Los demés homens que estaben a la taula, que tots eren homens valerosos, van afirmá que sosteníen lo que habíe contestat Niccoluccio.
Lo caballé, contén en tal resposta y que Niccoluccio la haguere donat, va di que ell tamé ere de aquella opinió, y después va di:

- Ya es hora de que segóns la meua promesa tos honra.

Y cridán a dos dels seus criats, los va enviá a buscá a la Siñora, a la que habíe fet vestí y adorná egregiamen, y ella va acudí a alegrá als homens nobles en la seua presensia, portán als brassos al seu hermossíssim fillet, acompañada dels criats. Se va assentá a la vora de un dels gentilhomens, y ell va di: - Siñós, esta es la cosa mes pressiada que ting y que vull tindre mes que cap atra; veigáu si tos pareix que ting raó.

Los atres nobles, honránla, loánla, y sobre tot miránla mol, mols hagueren dit quí ere si no la tingueren per morta; sobre tot la mirabe Niccoluccio, que volíe sabé quí ere ella, y sense pugués aguantá li va preguntá an ella si ere boloñesa o forastera. La Siñora, sentín que lo seu home li preguntabe, en molta faena se va aguantá de contestáli, pero pera seguí la orden que li habíen donat, va callá. Algún atre li va preguntá si ere seu aquell chiquet, y algún atre si ere la dona de micer Gentile o parenta; tampoc va doná cap resposta. Tornán micer Gentile, li va di un dels seus invitats:

- Siñó, hermosa cosa es esta vostra, pero pareix muda; ¿u es?
- Siñós - va di micer Gentile -, lo no habé parlat ella es bona proba de la seua virtut.
- Diguéumos, pos, vos – va seguí lo mateix - quí es.

Va di lo caballé:

- U faré de bon grado si me prometéu que per res que diga dingú se mourá del seu puesto hasta que acaba la meua historia.

Habénu prometut tots, y habén ya desparat les taules, micer Gentile, assentánse a la vora de la Siñora, va di:

- Siñós, esta Siñora es aquell criat leal y fiel del que tos hay fet antes una pregunta; ella, poc estimada per los seus, com ya no ere útil la van aventá al mich del carré, y va sé arreplegada per mí y en la meua solissitut y obres va sé arrencada de les mans de la mort; y Deu, mirán lo meu pur afecte, la ha feta passá de cos espantable a hermosa com la veéu. Pero pera que entengáu be cóm me ha passat aixó, tos u aclariré.

Y escomensán desde lo seu enamoramén della, los va contá tot lo que habíe passat hasta allavonses, en gran maravella de los oyéns, y después va afegí:

- Per naixó, si no hau cambiat la opinió que teníeu fa un rato, y espessialmen Niccoluccio, esta dona mereixcudamen es meua, y dingú me la pot reclamá en títul just.
An aixó dingú va contestá, esperaben tots lo que diríe después. Niccoluccio y los demés que allí estaben, y la Siñora ploraben de compassió; pero micer Gentile, ficánse de peu y prenén als brassos al chiquet y a la Siñora de la ma y anán cap a Niccoluccio, li va di:
- Compare, no te torno a la teua dona, a la que los seus paréns y los teus van aviá al carré, sino que te dono an esta Siñora, la meua comare, en este fillet seu, que va sé engendrat per tú y al que vach aguantá al batech y li vach ficá de nom Gentile: te rogo que perque haigue estat a casa meua prop de tres mesos no te sigue menos volguda; te juro per lo Deu que potsé va fé enamorám della pera que lo meu amor fore, com ha sigut, la ocasió de la seua salvassió, que may ni en son pare ni en sa mare ni en tú mes honestamen ha viscut de lo que u ha fet están en ma mare a casa meua.
Y dit aixó, se va girá cap a la Siñora y li va di:

- Siñora, ara ya de totes les promeses que me hau fet tos libero y libre tos dixo en Niccoluccio. Y habénli tornat a la dona y al chiquet a Niccoluccio, va torná a assentás. Niccoluccio va ressibí a la seua dona y a son fill, mol mes dichós perque lluñ estabe de esperáls; y lo milló que va pugué y va sabé li va doná les grassies al caballé; y los demés, que tots ploraben de compassió, lo van alabá mol per naixó, y tamé lo van alabá tots los que u van sentí. La Siñora, en maravillosa festa va sé ressibida a casa seua y com a ressussitada va sé mol tems mirada en admirassió per los boloñesos; y micer Gentile sempre va sé amic de Niccoluccio y de tots los seus paréns.
¿Qué diréu, pos, benignes siñores? ¿Creéu que lo habé donat un rey lo seu cetro y la seua corona, y un abat sense que res li costare habé reconsiliat a un bandido en lo Papa, y un agüelo arrimá lo garganchó a la espasa del enemic, són dignes de igualá la acsió de micer Gentile?
Este radé, jove y fogós, pareixénli que teníe dret an alló que uns atres habíen aventat y ell per la seua bona fortuna habíe arreplegat, no sol va acorá honestamen lo seu foc, sino que liberalmen lo que solíe en tot lo seu pensamén tratá de robá, tenínu, u va restituí.
Per sert que cap de les abáns contades me pareix que se assemello an esta.

jueves, 20 de diciembre de 2018

Estudies una carrera, Laura Luelmo

Estudies una carrera.
Fas unes opossisións.
Per a conseguí les teues metes te dixes la sang, suó, llágrimes, mil hores de son y alguna que atra dioptría.
Te criden per a cubrí una baixa a un poble que ni saps situá al mapa.
Es sol per a una sustitussió temporal y te agarre mol llun.
Pero es una bona notíssia.
¿Qué collóns? ¡Es una gran notíssia!
Y ton pare obri una botella de vi per a selebráu.
Y ta mare escomense a tráure la roba de hivern.
Y tú tens una miqueta de temó perque eixí de la teua zona de confort y la teua terreta sempre acollone, pero tens cla que tens que anáy, que nessessites escomensá a adquirí experiénsia professional, traballá "de lo teu", llaurát un futuro, "embutí lo cap" an algún puesto.
Trobarás a faltá al teu novio, pero ell entén que tens que anáten per a créixe professionalmen y te apoye per a que u fáigues, encara que sap que te añorará mol.
Bueno, no passe res, tos voréu los caps de semana, tos abrassaréu en mes ganes y la verdat, te fa ilusió conéixe lo teu nou destino per a enseñálay cuan víngue a vóret.
Y lo día que ten vas ta mare te fique fiambreres a una bossa, insistíx en que no íxques de casa sense bufanda y te diu bastantes vegades que la cridos cada día.
Y a ton padre li cau una llagrimeta mentres veu cóm sen va de casa la
seua chiqueta per a guañás les llentíes. Y ta yaya te done un billet mol ben doblegadet com si fore de
contrabando.
"Venga, yaya, no fáe falta".
"A callá, prénlo, sagaleta!".
Y ten vas.
Poble nou.
Pis nou.
Traball nou.
Compañs nous.
"Hola, soc Laura, encantada".
Descubríxes aon está lo forn de pa mes prop de casa. Als teus veíns los escomense a soná la teua cara. Crides a la teua família cada día per a contáls les teues noves aventures y adornes la nevera en una foto aon lo teu chic te está donán un beset a la galta.
Y una tarde consevol íxes a fé deport y te cruses en un psicópata, un degenerat, un depredadó sexual, un assessino, un sádic...
Y un desconegut acabe en lo mes valiós que teníes: la teua vida. Y perdénla u perts absolutamen tot.
Lo teu novio no ballará en tú a la vostra boda.
Tons pares no sirán los yayos de tons fills.
Les teues amigues no podrán paí este sensesentit.
Ta yaya no se perdonará may habé viscut mes que tú.
Y tots passarán lo que los quede de vida preguntánse per qué no te van impedí que asseptares eixe traball, per qué te van animá a anáten al puesto aon te han tret la vida.
Sisquera que may mes dingú tingue que aná pel carré en temó, mirán cap atrás, aligerán lo pas perque algún extrañ ronde prop.
Ojalá no te haguere passat aixó, Laura.
Ni a tú ni a dingú.
Descansa en pau ...

Estudies una carrera, Laura Luelmo
Laura Luelmo



Original en castellá, no sé lo autó:

“Estudias una carrera.
Haces unas oposiciones.
En tus metas te dejas sangre, sudor, lágrimas, mil horas de sueño y alguna que otra dioptría.
Te llaman para cubrir una baja en un pueblo que ni siquiera sabes situar en el mapa.
Es sólo para una sustitución temporal y te pilla bastante lejos.
Pero es una buena noticia.
¿Qué coño?
¡Es una gran noticia!
Y tu padre abre una botella de vino para celebrarlo.
Y tu madre empieza a sacarte la ropa de invierno del altillo.
Y tú tienes un poco de miedo porque salir de tu zona de confort siempre acojona, pero tienes claro que te quieres ir, que te tienes que ir, que necesitas empezar a adquirir experiencia profesional, trabajar "de lo tuyo", labrarte un futuro, "meter la cabeza" en algún sitio.
Vas a echar de menos a tu novio, pero él entiende que tienes que irte para crecer profesionalmente y te apoya para que lo hagas, pese a que sabe que va a añorarte muchísimo.
Bueno, no pasa nada, os veréis los fines de semana, os cogeréis con más ganas y a decir verdad te hace ilusión conocer tu nuevo destino para enseñárselo cuando vaya a verte.
Y el día que te vas tu madre te mete tuppers en una bolsa e insiste en que no salgas de casa sin bufanda y la llames cada día.
Y a tu padre se le cae una lágrima mientras ve cómo su niña se va de casa para ganarse las lentejas.
Y tu abuela te da un billete muy bien dobladito como si fuera de contrabando. "Anda ya, abuela, no hace falta". "Te callas y lo coges, niña".
Y te vas.
Pueblo nuevo.
Piso nuevo.
Trabajo nuevo.
Compañeros nuevos.
"Hola, soy Laura, encantada".
Descubres dónde está la panadería más cercana, a tus vecinos les empieza a sonar tu cara, llamas a tu familia cada día para contarles tus nuevas aventuras y adornas el frigorífico con una foto en la que tu chico te está dando un beso en la mejilla.
Y una tarde cualquiera sales a hacer deporte y te cruzas con un psicópata, un degenerado, un depredador sexual, un asesino, un sádico ...
Y un desconocido pone fin a lo más valioso que tenías: tu vida.
Y perdiéndola a ella lo pierdes absolutamente todo.
Tu novio no bailará contigo en vuestra boda.
Tus padres no serán abuelos de tus hijos.
Tus amigas serán incapaces de procesar este sinsentido.
Tu abuela no se perdonará jamás haberte sobrevivido.
Y todos pasarán el resto de sus días preguntándose por qué no te impidieron que aceptaras ese trabajo, por qué te animaron a irte al sitio donde te quitaron la vida.
Ojalá nunca nadie tuviera que ir por la calle con miedo, mirando hacia atrás, aligerando el paso por la cercanía de un extraño.
Ojalá no te hubiera pasado esto, Laura.
A ti ni a nadie.

domingo, 22 de julio de 2018

La veína del cuart



veína del cuart, roba, en pilotes, despullada

Hola, veína del cuart. Cuan ixques a estendre fesu milló en algo de roba damún. Lo meu home se passe lo día penjat a la finestra y consevol día mos caurá pel pati de llums, lo mol imbéssil.

Vale que tingues vinticuatre añs, eres pressiosa y hasta yo te fotría un clau, pero filla ... que este gañán que ting a casa está pensán en portá als amigots y cobrá entrada per a vóret. Un beset. 

PD. Si per casualidad eres lesbiana o bisexual , pots pujá a demaná sal cuan vullgues. Besets.

viernes, 23 de febrero de 2024

Lexique roman; Estrassar - Estruma

  

Estrassar, v., déchirer, détacher.

Cruzelmens los estrassa.

Un troubadour anonyme: Dieus vos salv.

Cruellement les déchire.

(chap. Cruelmen los destrosse; estrossa, destrossa.)

Part. pas. Son estrasat siei cabel,

Que luzison contra 'l solel

Aisi con fa fis aurs brunitz, 

Que sai e sai son espanditz.

Roman de Jaufre, fol. 60. 

Sont détachés ses cheveux, qui luisent contre le soleil ainsi que fait fin or poli, vu que çà et là ils sont épandus. 

ESP. Estrazar. IT. Stracciare.

Estrementir, v., frémir, tressaillir, retentir, s'ébranler.

Ho faray, 

Si cell m' aduzes que ieu auzi 

Cridar, don totz estrementi,

Per sol la vos que nos auzim,

De pahor totz estrementim;

Que farem doncs cant ell venra?

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Je ferai cela, si tu me conduis celui que j'entendis crier, dont tout retentit.

Seulement par la voix que nous entendîmes, de peur tous nous tressaillîmes; que ferons-nous donc quand il viendra?


Estrena, Estrenha, s. f., lat. strena, étrenne, présent. 

Per estrenas II sols.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.

Pour étrennes, deux sols.

Fig. Don m'en un bais d'estrena, 

E segon servizi, 'l mays.

Arnaud de Marueil: Bel m'es cant. 

M'en donne un baiser d'étrenne, et le plus, selon le service.

Ha! il no sap qual estrena

M'a dada, ni com m' adesca.

Rambaud d'Orange: Un vers farai. 

Ah! elle ne sait pas quelle étrenne elle m'a donnée, ni comme elle m'amorce.

Loc. Roma, 'l glorios

Que sufri mort e pena

En la croz per nos,

Vos don la mala estrenha.

G. Figueiras: Sirventes. 

Rome, le glorieux qui souffrit mort et peine en la croix pour nous, vous donne la male étrenne.

Quan vi lo coms del jorn la prima estrena.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 71. 

Quand le comte vit la première étrenne (pointe) du jour.

ANC. FR. De harens frès; à bone estraine 

Mengié en a une dozaine... 

Tele pénitence emprendront 

Qu'il en mangeront à estraine 

Char toz les jors en la semaine. 

Roman du Renart, t. I, p. 150, et t. III, p. 355. 

Car sa beautés et sa très grant vaillance 

M'ont cent soupirs le jour doné d'estraine. 

Le Roi de Navarre, chans. LIX.

Dès le bien matin, à l' estrainne.

G. Guiart, t. 1, p. 176.

CAT. ESP. Estrena. PORT. Estrêa. IT. Strenna.

2. Estrenar, v., étrenner, gratifier.

Ieu morrai, si no m'estrena 

D' un dous bais.

(chap. Yo (me) moriré, si ella no me (gratifique, regale) un dols beset.)

Bertrand de Born: Casutz sui de. 

Je mourrai, si elle ne me gratifie d'un doux baiser.

Que m don s'amor e d'un baizar m'estre.

G. Adhemar: Non pot esser.

Qu'elle me donne son amour et m' étrenne d'un baiser.

Anc en re no us volc dar parier, 

Quar de totz bes vos estrenet.

Deudes de Prades: Ancmais hom.

Oncques en rien il ne voulut vous donner pareil, car il vous gratifia de tous biens. 

ANC. FR. Dieu tout-puissant te doint pour t' estrener 

Les quatre coins du monde gouverner.

Clément Marot, t. II, p. 98. 

J'ai des premiers de ceux du mestier dont je suis 

Osé vous estrener de ce peu que je puis.

Œuvres de Du Bellay, fol. 562. 

CAT. ESP. Estrenar. PORT. Estrear.

(chap. Estrená no té lo significat de gratificá, regalá, sino de fé aná per primera vegada: estreno, estrenes, estrene, estrenem o estrenam, estrenéu o estrenáu, estrenen; estrenat, estrenats, estrenada, estrenades.)


Estrenher, Estreigner, v., lat. stringere, étreindre, serrer, presser,

grincer.

Estrenha vas me 

Son cors blanc, gras e le.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Que j' étreigne vers moi son corps blanc, gras et délicat.

Mas quan la blanca mas ses guan 

Estrenh son amic doussamen.

(chap. Pero cuan la blanca ma sense guan aprete son amic dolsamen.)

T. de S. de Mauléon, de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: Gaucelm.

Mais quand la blanche main sans gant presse doucement son ami.

Los traucon be, e passon un fil 

Ab que ambedos los estrenga.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

Les trouent bien, et passent un fil avec quoi les serre tous les deux.

Pueyssas vezes d' aquestas gens,

Co estrenho vas me lurs dens.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Puis voyez de ces gens, comme ils grincent contre moi leurs dents.

Fig. Malvestatz estreing e serra e lia.

Bertrand du Puget: De sirventes.

Méchanceté étreint et serre et lie.

Si de larc despendre s' estrenh. 

Pierre du Villar: Sendatz vermelhs.

S'il se presse de dépenser largement. 

Subst. Ni conques ni dos

No valdran dos aguilenz

Al estreigner de las denz.

Giraud de Borneil: Jois sia. 

Ni conquêtes ni dons ne vaudront deux fruits d'églantier au serrer des dents.

- Cacher, serrer.

El fetz estrenher la vianda ad aquelhs que sobras n'avian.

(chap. Ell va fé ajustá – reduí, apretá, estretí - lo minjá an aquells que ne teníen de sobres. No li aniríe mal al jónec pressidén de la Ascuma, Juaquinico Monclús.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 14.

Il fit serrer la nourriture à ceux qui en avaient de reste.

Part. pas. Fig. Enans qu'ieu fos de dezirier estreinhs.

B. de Ventadour: Quant erba.

Avant que je fusse étreint de désirs.

ANC. FR. Qui trop embrasse, mal estraint. Coquillart, p. 66.

(chap. Qui massa abrasse, mal aprete; ESP. El que mucho abarca (: abraza), poco aprieta.)

L' emprisonne et l' estraint en des chaisnes pesantes.

Premières œuvres de Desportes, fol. 107.

CAT. Estrenyer. ESP. Estrechar. PORT. Estreitar. IT. Stringere, stregnere.

(chap. estretí, estretís: estretixco o estretixgo, estretixes, estretix, estretim, estretiu, estretixen; estretit, estretits, estretida, estretides; estret, estrets, estreta, estretes. )

estrets, Parrissal, Beseit, Beceite, estrechos, Parrizal, gúbies

2. Estreg, Estreit, Estrech, adj., lat. strictus, étroit.

Per un cendier estrech.

(chap. Per una senda estreta, per ejemple alguna de les que porten als estrets del Parrissal, a Beseit. La empresa Senda tos pot guiá be, pero en lo tema del catalá están mol perdudets, tan Alberto, lo mes gran, com Javier, lo del mich; hotel La fábrica de Solfa. ESP. Por un sendero estrecho, por una senda estrecha.)

V. de S. Honorat.

Par un sentier étroit.

Persona que es estrecha del piehs, que alenar non pot.

(chap. Persona que es estreta del pit, que alená no pot; alená, respirá; aliento, alé.)

Liv. de Sydrac, fol. 77.

Personne qui est étroite de la poitrine, qui ne peut respirer.

Fig. El cor e 'ls cors m'a sazit, 

E mes en estrech cortil.

Azemar le Noir: Ja d'ogan. 

M'a saisi le coeur et le corps, et mis en étroit séjour.

Si no lor datz una summa d'argen,

E no lor faitz plus estreg covinen.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Si vous ne leur donnez une somme d'argent, et ne leur faites un pacte plus étroit.

- Serré, enveloppé.

Colatz o per drap estreg.

(chap. Tos explico “colatz o” per parts: verbo colá; coléu es tan imperatiu com la segona persona del plural, vatros o vatres coléu; passáu o passéu per un coladó; esta o es lo latín hoc que passe a ho, pronunsiat u. En castellá encara se escriu coladlo, colad + lo. Yo no fach aná los guions als verbos, per lo tan, u escriuré coléu u.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Coulez-le par drap serré.

Par ext. Anc negus no vi son cors;

Estrecha venc en un mantel.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Personne ne vit jamais son corps; elle vint enveloppée dans un manteau.

Adv. Mais volria una calha

Estreg tener en mo se.

Cercamons: Car vei. 

Mieux je voudrais tenir serré une caille en mon sein.

Tan cavayer tan estreg cavalgar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques. 

Tant de cavaliers chevaucher si serré.

ANC. FR. De lur ceintures e de peitrels 

Lient estreit les mainels. 

Chron. anglo-normandes, t. I, p. 57.

- Avare.

E 'ls Catalas estregz cortes.

(chap. Y los catalans pretos, agarrats cortesans.)

Bernard d'Auriac: Nostre reys.

Et les Catalans avares courtisans.

Ill raubador estreg, nesci, cortes.

T. d' A. de Sisteron et du Moine: Monges.

Les voleurs avares, ignorants, courtisans.

- Rigide.

Ja no 'l cal tondre, ni raire,

Ni en estreg ordre maltraire.

Pons de Capdueil: En honor.

Jamais ne le faut tondre, ni raser, ni tourmenter dans un ordre rigide.

- Privé, à court.

So fort estreg de viandas.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 12.

Sont fort à court de vivres.

- Retenu, sobre.

E 'l cors tenetz segur e dretz, 

E de vilan parlar estretz.

P. Vidal: Abril issic. 

Et tenez le coeur sûr et droit, et sobre de vilain parler.

- Bref.

Tut aquel de la prima conjugazo fenissen en A estreit.

Gram. provençal. 

Tous ceux de la première conjugaison finissent en A bref.

CAT. Estret. ESP. Estrecho. PORT. Estreito. IT. Stretto.

3. Estrechamen, adv., étroitement.

Estrechamens caussas 

Pes e cambas e bras.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Chaussez étroitement pieds et jambes et bras. 

Cordatz estrechamen 

Vostres bras ben e gen.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Liez étroitement vos bras bien et gentiment.

Loc. En retener et en gardar estrechamen. 

V. et Vert., fol. 13. 

En retenir et en garder étroitement. 

Fig. Conoisson qu' estrechamen

Son lieurat ad aquel turmen.

Brev. d'amor, fol. 112. 

Connaissent qu'ils sont étroitement livrés à ce tourment.

- Sévèrement, strictement.

De tot li convenra rendre razo e comte mot estrechamens.

V. et Vert., fol. 67. 

De tout lui conviendra rendre raison et compte moult strictement. 

ANC. FR. Mult parlèrent estreitement.

Chron. anglo-normandes, t. 1, p. 81. 

CAT. Estretament. EST. Estrechamente. PORT. Estreitamente. 

IT. Strettamente. (chap. Estretamen.)

4. Estrechura, s. f., serre, étroitesse.

Trazon lo de l' estrechura.

V. de S. Honorat.

Le tirent de la serre.

ANC. FR. A cause de la laxité et largeur des pertuis d'en hault et l' estroissure de ceux d' embas. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Œuvres mêlées, t. I, p. 134.

CAT. Estretura. EST. Estrechura. PORT. Estreitura. IT. Strettura. (chap. Estretura, estretó, tancamén, etc.)

5. Estrechiessa, Estrecheza, s. f., étroitesse.

Per la estrechiessa de la valh, es bo que ns isquam d'aissi.

(chap. Per la estretó, estretura de la vall, es bo que mon ixcam d' assí,  açí, aquí, astí.)

Philomena.

A cause de l' étroitesse de la vallée, il est bon que nous sortions d'ici.

Estrecheza de venas. Eluc. de las propr., fol. 55.

Étroitesse de veines.

ANC. ESP. Estrecheza. PORT. Estreiteza. IT. Strettezza.

6. Estreycedat, s. f., étroitesse.

De say et de lay grans montanhas,

Altas e feras et estranhas,

Et el mey de l' estreycedat

Del fluvi, a dos rancs pauzat.

V. de S. Énimie, fol. 37.

De-çà et de-là grandes montagnes, hautes et sauvages et étranges, et au milieu de l' étroitesse du fleuve, il y a deux rochers placés.

7. Estreisa, s. f., serrement.

En plor dels oils e en estreisa de dens.

Trad. de Bède, fol. 55.

En pleur des yeux et en serrement de dents.

8. Estreysshement, s. m., étroitesse. 

Fig. Per gran estreysshement del saber, no laysshe gran re de bos mots.

Leys d'amors, fol. 4.

Par grande étroitesse du savoir, qu'elle ne laisse pas grand chose de bons mots.

ESP. Estrechamiento. IT. Strignimento. (chap. Estretimén, estretimens.)

9. Extrictura, s. f., ligature. 

Sia coagulada la extrictura.

Pausa sobre aquela emplastre e pulvils e extrictura.

Trad. d'Albucasis, fol. 64 et 67.

Que la ligature soit coagulée.

Pose sur celle-ci emplâtre et coussinet et ligature. 

IT. Strignitura.

10. Abstrenher, v., lat. astringere, astreindre.

Autres verbs havem, li qual han tres termenatios o mays en la primiera persona del prezen del indicatiu... coma... abstrenc, abstrenhs, abstrenhi. Leys d'amors, fol. 93.

Nous avons d'autres verbes, lesquels ont trois terminaisons ou plus à la première personne du présent de l'indicatif... comme... j' astreins, j' astreins, j' astreins.

ESP. Astringir. PORT. Adstringir. IT. Astrignere, astringere.

11. Contraigner, Contrenger, Contranher, Costreigner, v., lat. constringere, contraindre, opprimer, punir, estropier.

Lauzengiers cui Dieus contraigna.

B. de Ventadour: Estat ai com.

Flatteurs que Dieu punisse.

Vol penre la vila e contrenger la gen. V. de S. Amant.

Veut prendre la ville et opprimer le peuple. 

El non poc forcar o costreigner neun. Doctrine des Vaudois.

Il ne put forcer ou contraindre personne.

Part. pas. Que lo jove sia costreyt de isir d'aquesta via.

Doctrine des Vaudois.

Que le jeune soit contraint de sortir de cette voie.

CAT. Constrenyer. ANC. ESP. Constringir, constrinir. ESP. MOD. Constreñir. PORT. Constringir, constranger. IT. Constringere, constrignere, costringere, costrignere. (chap. Constreñí, com fa la boa constrictora, oprimí, apretá, estretí.)

12. Contreitament, adv., forcément.

Non contreitament. Doctrine des Vaudois.

(chap. No forsadamen.)

Non forcément.

13. Costrictiu, adj., contractif, capable de contracter. 

Calor... d'algunas materias costrictiva.

Eluc. de las propr., fol. 24.

Chaleur... contractive d'aucunes matières.

ESP. Constrictivo. IT. Costrettivo. (chap. Constrictiu, constrictius, constrictiva, constrictives; que poden contraure, contractiu com lo fret a la sigala, contractius, contractiva, contractives.)

14. Contratz, adj., lat. contractus, estropié, contrefait.

Frevols com us contractz.

Le Moine de Montaudon: Gasc pec.

Faible comme un estropié.

Dompna joves ben faicha

Val cin cenz vieillas, neis s'era contracha.

(chap. Dona jove ven feta val com singsentes velles, agüeles, encara que estiguere o estare contrafeta.)

Ogiers: Era quan. 

Jeune dame bien faite vaut cinq cents vieilles, même si elle était contrefaite.

Subst. Los contrachs redressar. V. et Vert., fol. 22.

Redresser les contrefaits.

ANC. FR. Neis li povre et li contret qui assiduelment séoient aus portes de l'église. Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 245. 

CAT. Contret. ANC. ESP. Contrecto, contrecho. ESP. MOD. Contraído.

IT. Contratto. (chap. Contret, de contraure; contrafet.)

15. Constriccio, s. f., lat. constrictio, constriction, pression. 

Per constriccio de membre. Eluc. de las propr., fol. 17.

(chap. Per constricsió de membre; ej. cama, bras, etc.)

Par constriction de membre.

La tua constriccio, sobre aquela am tenalas.

Trad. d'Albucasis, fol. 21.

La tienne constriction, sur celle-ci avec tenailles.

ESP. Constricción. IT. Costrizione. (chap. constricsió, constricsions.)

16. Costrenement, s. m., contrainte.

Ni per bausia, ni per costrenement ni galiament.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 124.

Ni par tromperie, ni par contrainte ni moquerie.

ANC. FR. E senz autre constreignement.

B. de S. Maure: Chron. de Norm., fol. 64.

CAT. Constrenyiment. ANC. ESP. Constriñimento.

ESP. MOD. Constreñimiente (constreñimiento). PORT. Constrangimento.

IT. Constringimento, costringimento, costrignimento.

17. Contranhemen, s. m., contraction.

Contranhemens 

De nervis, o trop mal lur fai, 

O de creiser trop los retrai.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

La contraction de nerfs, ou leur fait beaucoup de mal, ou de croître beaucoup les retient.

18. Destrenger, Destrenher, v., lat. distringere, presser, étreindre, opprimer, réprimer.

Si el vol jurar fora de mesura, lo jutges deu destrenger lo sagrament.

Trad. du Code de Justinien, fol. 18. 

S'il veut jurer hors de mesure, le juge doit réprimer le serment.

Un destrier

Que fon boca durs e fellons, 

E lo destreys dels esperons.

V. de S. Honorat. 

Un destrier qui fut dur de bouche et méchant, et le pressa des éperons.

No us dulhatz plus qu' ieu mi duelh, 

Qu' ieu sai qu'om vos destrenh per me. 

B. de Ventadour: Quan par.

Ne vous chagrinez pas plus que je me chagrine, vu que je sais qu'on vous opprime pour moi. 

Part. pas. Aissi cum la naus en mar

Destrecha d' ondas e de vens. 

Pons d' Ortafas: Aissi cum. 

Ainsi comme la nef en mer pressée des ondes e des vents.

Fig. Anc, de l' hora qu' ieu fuy natz, 

Mais no m destreys amistatz.

Alphonse II, Roi d'Aragon: Per mantas.

Oncques, depuis que je fus né, l'amitié ne m' étreignit. 

Fig. Mon cor per aquest vers destrenh.

Marcabrus: Pus mos.

Je réprime mon coeur par ce vers.

- Concentrer.

Fig. Que sa grans valors

Tan vas mi s destrenha. 

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

Que son grand mérite autant vers moi se concentre.

ANC. FR.

Et son cler vis qui trop m'i fet destraindre. 

Le Roi de Navarre, chans. X. 

Tant le destraint et assailli 

Que Guillaume vint à merchi 

Nuz piez, une selle à son col.

Roman de Rou, v. 7603. 

Que Jhesu Cris souffri en crois 

Au jour k' il fut de mort destrois... 

Des esperons le destraingnoit.

Roman du Renart, t. IV, p. 187, et t. I, p. 9. 

Li oisel furent si destroit de fain et de froidure, que on les prenoit sus la noif aus mains, sans nul engin.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 196. 

ANC. CAT. Destrenyer. IT. Distringere, distrignere.

19. Destrechament, adv., expressément, strictement.

Vedam destrechamentz e mandam.

(chap. Vedam (prohibim) estrictamen y manam.)

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 867.

Nous défendons expressément et mandons. 

Destrechamens comandam.

Cartulaire de Montpellier, fol. 52. 

Nous commandons strictement. 

ANC. CAT. Destretament.

20. Destreyt, Destret, Destreg, Destrech, s. m., détroit, défilé.

Al destreg d'un passatge an los Francxs encontrat.

Per desotz lo destreyt dichendo en un prat.

Roman de Fierabras, v. 260 et 4464.

Ils ont rencontré les Francs au détroit d'un passage. 

Ils descendent dans un pré par dessous le défilé.

- District.

De la vila sua de Grialou e del destrech e de las apartenensas.

Charte de Gréalou, p. 60.

De la ville sienne de Gréalou et du district et des appartenances.

Del territori del destreg.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 78. 

Du territoire du district.

Dins la castellania et dins lo destret de la baronia de Milhau.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 110. 

Dans la châtellenie et dans le district de la baronnie de Milhau.

CAT. Destret. ESP. Distrito. PORT. Destricto. IT. Distretto.

21. Destrey, s. m., étreinte, contrainte.

Yssaudun a fag jurar ab sey

Lo reys Henrics e mes en son destrey.

Bertrand de Born: Pus li baron.

Le roi Henri a fait jurer avec soi et mis dans son étreinte Issoudun.

ANC. FR. Agathocles lui trenchoit vivres de tous costez et le tenoit si à destroit que ses gens ne s'ozoient nullement escarter du camp. 

Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Démétrius.

22. Destressa, Detreissa, s. f., détresse, misère, tourment. 

Ailas! tan detressa m fai 

De lei vezer tor e mur.

R. Jordan: Lo clar. 

Hélas! tour et mur me fait tant de détresse de la voir.

Ilh remeran lor peccatz por destreissa de cors.

Liv. de Sydrac, fol. 68. 

Ils rachèteront leurs péchés par tourment de corps. 

ANC. FR. Dunt tenir les puisse en destrece.

Chron. anglo-normandes, t. I, p. 255.

23. Destrenhemen, Destreynemen, s. m., embarras, contrainte. 

Ses destruccio e ses destrenhemens... de lors membres.

Cout. de Moissac. Du Mege, voy. litt., p. 10. 

Sans destruction et sans contrainte... de leurs membres.

No met, si pot, destreynemen 

Tal que no fazon nozemen. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Ne met, s'il peut, embarras tel qu'ils ne fassent préjudice.

IT. Distrignimento, distringimento.

24. Destreisetat, s. f., contrainte, peine, détresse.

Moutas tribulacions e destreisetatz de cor.

Trad. de la 2e épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Nombreuses tribulations et peines de coeur.

25. Districtio, s. f., lat. districtio, rigueur, rigidité, sévérité.

Que ab grant cura sia aquil districtios amesurada... 

La fervor de districtio. Trad. de Bède, fol. 56.

Que cette rigidité soit mesurée avec grand soin... 

La ferveur de rigidité. 

ANC. CAT. Districció.

26. Destrecha, Destreicha, Destressa, s. f., obligation, rigueur, austérité. Franc... de tota destrecha publica o privada.

(chap. Franc... de tota obligassió pública o privada.)

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 867. 

Franc... de toute obligation publique ou privée. 

La destressa de la regla. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 19. 

La rigueur de la règle.

Am gran destreicha de vida. Cat. dels apost. de Roma, fol. 204. 

(chap. En gran austeridat de vida; en vida mol austera.)

Avec grande austérité de vie.

IT. Destrettezza.

27. Destric, s. m., embarras, trouble, peine.

Quar si destricx m'en ven, al mieu tort s'es. 

Giraud le Roux: Nulhs temps.

Car si peine m'en vient, elle est à mon tort. 

Car mon enans me par destricx, 

E totz mos magers gaugz dolors.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad. 

Car mon succès me paraît embarras, et ma plus grande joie douleur.

ANC. CAT. Destrich.

28. Restrenher, v., lat. restringere, serrer, restreindre.

Per qu'om deu lo delieg carnal

restrenher.

Brev. d'amor, fol. 66. 

C'est pourquoi on doit restreindre le délice charnel.

Restrenh tos deziriers. 

Que tu gardes lo tieu e lo restrenhas. 

V. et Vert., fol. 103 et 21.

Restreins tes désirs. 

Que tu gardes le tien et le serres.

CAT. Restrenyer. ESP. Restriñir. IT. Ristringere, ristrignere.

29. Restringir, v., lat. restringere, resserrer.

Substantiv. Medecinas de las quals la vertut es restringir.

Trad. d'Albucasis, fol. 12. 

Médecines desquelles la propriété est de resserrer. 

ESP. PORT. Restringir. (chap. Restringí.)

30. Restrictiu, adj., qui resserre, réprime, contracte.

Nas... per atraccio d' ayre, del pulmo ampliatiu et restrictiu.

Calor... d'autras materias restrictiva et indurativa cum la terra.

Las lacremas restrenher ab causas restrictivas.

Eluc. de las propr., fol. 40, 24 et 82.

Le nez... par attraction d'air, dilatant et resserrant le poumon.

La chaleur... contractant et durcissant d'autres matières comme la terre.

Réprimer les larmes avec des choses réprimantes.

ESP. Restrictivo. IT. Restrittivo. (chap. Restrictiu, restrictius, restrictiva, restrictives.)

31. Restrictori, s. m., compresse. 

Far restrictoris sobr' el front et sobr' els tens.

Eluc. de las propr., fol. 83.

Faire compresses sur le front et sur les tempes.

32. Restrengement, s. m., rétrécissement, resserrement.

La region cordial pren restrengement.

Eluc. de las propr., fol. 22.

La région cardiaque prend rétrécissement. 

CAT. Restrenyiment. ESP. Restriñimiento. IT. Ristrignimento, ristringimento. (chap. Restreñimén, restreñimens; paregut a estreñimén, estreñimens.)

33. Restriccio, s. f., lat. restrictio, resserrement, réclusion.

En sa restriccio respira, ayre trameten.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Respire en son resserrement, transmettant l'air. 

De la restrictio dels cardenals par la election del papa.

(chap. De la reclussió dels cardenals per a la elecsió del Papa.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 199. 

De la réclusion des cardinaux pour l'élection du pape.

CAT. Restricció. ESP. Restricción. PORT. Restricção. IT. Restrizione.

(chap. Restricsió, restricsions, no signifique lo mateix que reclussió, reclussions, tancamén, tancamens.)


Estreup, Estrieu, Estriub, s. m., du lat. stapes, étrier. 

Voyez Denina, t. III, p. 22.

Si que 'ls estreups perdet amdos.

Roman de Jaufre, fol. 10. 

Tellement qu'il perdit les étriers tous deux. 

Lo pe met en estriub corossos e irat.

Guillaume de Tudela. 

Courroucé et irrité, il mit le pied en l' étrier.

Fig. So m dizon siey companhon,

Tos temps segran vostr' estrieus.

Le Dauphin d'Auvergne: Reis pus vos. 

Cela me disent ses compagnons, toujours ils suivront votre étrier.

CAT. Estreb. ESP. PORT. Estribo.

Estreb, Estribo, Estreup, Estrieu, Estriub



2. Estrubieira, s. f., étrier.

Ela m tenc a l' estrubieira, 

Pois dis me: “Per qual dreissieira

Vengues? ni d' on es issitz?”

Giraud de Borneil: L'autr' ier. 

Elle me tint à l' étrier, puis me dit: “Par quelle direction vîntes-vous? 

et d'où êtes-vous sorti?” ESP. Estribadera. PORT. Estribeira.

3. Estribar, Estrubar, v., soutenir, appuyer, étayer.

Aras veirem parer fenhen et afachan, 

Anar d' artelh a pe, e poiar estruban. 

Sordel: Sel que m' afi. 

Maintenant nous (le) verrons paraître feignant et se déguisant, aller sur l'orteil à pied, et monter s' appuyant.

Part. pas.

Ieu o dic per Dieu, qu'en sia plus amatz,

E pus mal estribatz clergues.

P. Cardinal: Un estribot.

Je le dis pour Dieu, afin qu'il en soit plus aimé, et le clergé plus mal soutenu. 

CAT. Estrebar. ESP. PORT. Estribar.


Estribot, Stribot, s. m., estribot, sorte de poésie.

Vers, estribot, ni sirventes

Non es, ni nom no 'l sai trobar.

Rambaud d'Orange: Escotatz.

Ce n'est vers, estribot, ni sirvente, ni je ne lui sais trouver un nom.

Un estribot farai.

P. Cardinal: Un estribot. 

Je ferai un estribot.

Chanso, ni sirventes, 

Ni stribot, ni arlotes, 

Non es, mas quan licharia.

B. Martin: D' entier vers. 

N'est chanson, ni sirvente, ni estribot, ni arlote, mais seulement libertinage.

Le Dictionnaire catalan, au mot estribillo, dit qu'il sert dans les compositions lyriques, et le définit versus intercalaris.

Le même mot signifie encore, en catalan, parole dont, par habitude, on se sert trop fréquemment; il est défini dans ce sens: Répétition importune de phrase. La même définition se retrouve dans le Dictionnaire espagnol, qui porte en outre: Versus aut stropha intercalaris in carmine saepe rediens.

ANC. ESP. De cavalleros andantes 

Leer hystorias y libros, 

La silla y los estribos 

A la gala concordantes.

Lope de Estúñiga, Canc. gen., fol. 41. (StúñigaZúñiga)

ANC. IT. Strambotto, poésie che si canteno degl' innamorati.

Redi, Annot. in ditirambo, p. 87. 

Il dit que ce genre n'a plus été cultivé, et ajoute: 

Tra' Provenzali non ne trovo esemplo.


Estridor, Stridor, s. f., lat. stridor, bruit aigre, aigu, grincement. 

On seran plors et estridors de dens.

Aimeri de Peguilain: Ara parra.

Où seront pleurs et grincements de dents.

Carbo... premut fa estridor o clamor.

Fa aquela stridor semlantment qu'el fer rozent escantit en l'ayga.

Eluc. de las propr., fol. 132 et 138.

Charbon... pressé fait grincement ou cri.

Fait ce bruit aigre semblablement que le fer rougissant éteint dans l'eau. ESP. PORT. Estridor. IT. Stridore.


Estrilhar, v., étriller, tracasser. 

Quar molt traiz mal e s'afana

Selhui qui estrilha.

Marcabrus: El mes.

Car prend moult mal et se peine celui qui étrille. 

Fig. Lo mal que soven m' estrilla.

Marcabrus: Lanquan cor. 

Le mal qui souvent me tracasse.

CAT. Estrijolar. ANC. ESP. Estrillar. IT. Stregghiare, stregliare.


Estris, s. m., débat, lutte, combat.

Per so moc grans la guerr' e li estris. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32. 

Pour cela éclata grande la guerre et le débat.

ANC. FR.

Mais tant estoit poisaus et enforchiés d'amis,

C' on n'en osoit ver lui esmouvoir nuls estris...

C' uns princhez d' Allemaingne esmut I grant estris.

Poëme d' Hugues Capet, fol. 9.


Estront, s, m., lat. struntus, étron.

En penriatz un estront de saumeira

Astretan leu com una figa neira.

E us met us estront ben per milgrana.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En.

Vous en prendriez un étron de bête de somme aussi facilement qu'une figue noire.

Et vous met bien un étron pour grenade. 

IT. Stronzo.


Estru, s. m., rapidité, vitesse, promptitude, vivacité.

Ab tan l'angels es avengutz, 

Et a li dit per gran estru: 

“Johan, Johan! e! dormes tu?”

E respon per molt gran estru:

“Nomine Patris, qui es tu?”

V. de sainte Énimie, fol. 54. 

Alors l'ange est arrivé, et lui a dit par grande vivacité. “Jean, Jean! Hé! dors-tu?” Et il répond par moult grande vivacité: “Au nom du Père, qui es-tu?”

Adv. comp. Pueys li a dich: “E! qui es tu, 

Que aissi passas ad estru?

V. de sainte Énimie, fol. 9. 

Puis lui a dit: “He! qui es-tu, qui passes ainsi rapidement?”

ANC. FR. Kar le pueple tot à estrus

Quant mal de vus dire purreit, 

De legier contre vus serreit. 

Les Enseignes d'Aristote, Roquefort, t. I, p. 554.

Quant il veit à estrus ki cel jur murra. 

Roman de Horn, fol. 19.

2. Estros (A), adv, comp., à l'instant, aussitôt, sur-le-champ. 

Ieu, mai que mai, 

Ma domna, ieu sai 

Que vos mi donatz joy et pretz; 

E vuelh mais morir a estros

Ja 'l sapcha negus hom mas vos.

P. Rogiers: Per far esbaudir. 

Moi, de plus en plus, ma dame, je sais que vous me donnez joie et plaisir; et j'aime mieux mourir sur-le-champ qu'aucun homme jamais le sache excepté vous.

Soy preyatz per autra ad estros 

Aytan bela et aytan avinens. 

T. de P. Torat et de G. Riquier: Guiraut. 

Je suis prié par une autre sur-le-champ aussi belle et aussi avenante.

El foc es mortz tot ad estros.

Arnaud de Carcasses: Dins un vergier. 

Le feu est mort tout aussitôt.

Tug responderon ad estros: 

“Volem sia levatz en cros.”

Trad. de l' Évangile de Nicodème. 

Tous répondirent à l'instant: “Nous voulons qu'il soit élevé en croix.”

ANC. FR. Lors lou fiert messire Gauvains 

A estrox, que tote s'espée 

Li embat jusqu'en la corée... 

“Sire, dit-elle, dites vos 

Que mon fraire aurai à estros.”

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 24 et 11.


Estru, Estrut, s. m., lat. struthio camelus, autruche. 

Cant l' estrus a post son huou, el lo laissa estar.

(chap. Cuan l' avestrús ha post son (lo seu) ou, ella lo dixe está.)

Naturas d'alcus auzels. 

Quand l'autruche a pondu son oeuf, elle le laisse ester (l'abandonne).

Tot atressi cum l' estrus per natura, 

Que de son huou gardan, lo fai coar. 

P. Espagnol: Entre que. 

Tout ainsi comme l'autruche, qui, par sa nature, regardant son oeuf, le fait couver. 

Gals tantz grans con I estrutz.

(chap. Un gall tan gran com una, un avestrús.)

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 11.

Coq aussi grand comme une autruche. 

ANC. CAT. Esturs. ESP. Avestruz. PORT. Abestruz. IT. Struzzo. (chap.  avestrús. Al Matarraña sol ne hay vist a La Portellada.)

2. Estruci, Struci, s. m., autruche. 

Durs a digerir quals so uous d'estruci.

(chap. Dus de digerí, paí, com son los ous d' avestrús.) 

Regio es on naisho dragos, estrucis. 

Struci... no pot volar.

(chap. L' avestrús no pot volá.) 

Eluc. de las propr., fol. 277, 174 et 148. 

Durs à digérer, comme sont oeufs d'autruche. 

C'est région où naissent dragons, autruches. 

Autruche... ne peut voler.


Estruma, Struma, s. f., bosse, tumeur, loupe.

El fron li 'n sors un' estruma

Que li er jasse, mentre viva, parvens.

Alegret: Ara pareisson. 

Au front lui en sort une bosse qui lui sera désormais apparente, tant qu'il vive. 

Val contra struma o inflacio de gola. Eluc. de las propr., fol. 212.

(chap. Val contra tumó - tumor o gaburro - o unfló – inflamassió - de gola.)

Vaut contre tumeur ou enflure de gosier.

2. Estrumos, adj., bossu, enflé.

Quar dejus mento la gent es estrumoza et gutrinoza.

Eluc. de las propr., fol. 173.

Car sous le menton la gent est enflée et goîtreuse.

Ascuma, Juaquinico Monclús, peix gros, pez gordo, Montclús