Mostrando las entradas para la consulta amorós ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta amorós ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 29 de febrero de 2024

Fardar - Fatigacio

Fardar, v., farder.

Voyez Denina, t. II, p. 297, et t. III, p. 22.

De fardar e de polir e de rigotar lurs caps, V. et Vert., fol. 70.

De farder et de polir et de friser leurs têtes.

 

Fardel, s. m., fardeau.

Voyez Denina, t. III, p. 22.

D' avol fardel

Se carga e d'avol fais.

Giraud de Borneil: Lo doutz chantz.

Se charge de méchant fardeau et de mauvais faix.

ANC. FR. Si l'a lié en un fardel.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 386.

Si ont moult bien apareillié 

Comme marcheanz lor fardel.

Roman du Renart, t. I, p. 139.

CAT. Fardell. ESP. (hato, fardo) PORT. Fardel. IT. Fardello. (chap. Fardell, fardells; v. fardellá. Lliga la borrassa en un fardell, que mon anem al atra finca.)

 

Farga, s. f., forge.

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Com aurs en fuec e cum aciers en farga

S' afina.

Guillaume de Durfort: Quar say. 

Comme or en feu et comme acier en forge s'afine. 

Fig. Tribulatio es la farga e lo martell de paciencia.

V. et Vert., fol. 66. 

Tribulation est la forge et le marteau de patience. 

CAT. Farga. ESP. PORT. Forja. (chap. Forja, forges; ya ha eixit més amún, aon fique fabreguayar.)

2. Fargar, v., forger, fabriquer. 

En Guillelm Fabre sap fargar, 

Et anc nulh temps fabres no fo.

B. d'Auriac: En Guillem. 

(N. E. Ironía con el apellido Fabre, como Forges lo hizo con Fraguas.)

Fardar; Farga, forja, Forges, Fraguas, herrar es humano, errar

Le seigneur Guillaume Fabre sait forger, et oncques jamais il ne fut forgeron.

Martella ab so martell sobre nostre dos, e 'll nos farga.

V. et Vert., fol. 44.

Martelle avec son marteau sur notre dos, et il nous forge.

Fig. Quant autres fan enguanas farguar. 

P. Cardinal: Un sirventes. 

Quand les autres font forger tromperies. 

Part. pas. I bastays cargatz

Sol d' esterlis de nou fargatz. 

V. de S. Alexis. 

Un portefaix chargé seulement de sterlings fabriqués de neuf.

Can l' archa fon fargada.

Trad. de la 1re épître de S. Pierre.

Quand l'arche fut fabriquée. 

Aytal mot son finch e fargat segon lati. 

Leys d'amors, fol. 69.

De tels mots sont formés et forgés selon le latin.

CAT. ESP. PORT. Forjar. (chap. Forjá.)

 

Farina, s. f., lat. farina, farine.

Coma aquel que purga la pura farina del bren. V. et Vert., fol. 35.

Comme celui qui purge la pure farine du son. 

Prov. Mas aras sai que mains fols pais, 

So di 'l reprovier, farina.

P. Camor: Iratz chant.

Mais maintenant je sais que farine nourrit maints fous, ce dit le proverbe.

CAT. ANC. ESP. Farina. ESP. MOD. Harina PORT. Farinha (N. E. galego Fariña, como la de Sito Miñanco). IT. Farina. (chap. Farina, farines; farinetes, lo minjá preferit de Pininfarinetes.)

farinetes, guixes, guijas, almorta, sigrons, garbanzos, cigrons

2. Farnier, s. m., farinier. 

Per menador o per farnier.

Qu'el mounier o 'l farnier sia en colpa. 

Ieu son mouniers... o farniers. 

(chap. Yo soc moliné... o fariné.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 140, 46 et 141.

Par meneur ou par farinier. 

Que le meunier ou le farinier soit en faute. 

Je suis meunier... ou farinier.

ANC. CAT. Fariner. ESP. Harinero (: molinero).

3. Far, s. m., lat. far, escande, espèce de froment.

So mantas especias de froment, alcu es dit far.

Eluc. de las propr., fol. 208. 

Sont maintes espèces de froment, aucun est dit escande.

ESP. Farro (Triticum dicoccum). IT. Farro, farre.

 

Farsir, Frasir, v., lat. farcire, farcir, garnir, remplir, gonfler.

Las ronhonadas dels moutons... non... farcirai, ni sobre aquelhas neguna graissa non sobrepauzarai.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Je ne farcirai pas... les rognons des moutons, ni sur ceux-là aucune graisse je ne superposerai. 

Part. pas. Ventres replez e farsiz de grans viandas.

(N. E. No sé si Juaquinico Monclús entenderá esta frase en lengua occitana. Es el presidente de la Ascuma, sucursal del IEC en Aragón, en Calaceite.)

Ascuma, Juaquinico Monclús, peix gros, pez gordo, Montclús, Esteban

Trad. de Bède, fol. 9.

Ventres pleins et farcis de quantité d'aliments. 

Dos fadestols ab aur farcis.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 90. 

Deux fauteuils garnis d'or.

(N. E. Más arriba: Fadestel, Fadestol, s. m., du germ. Fald-Stul, fauteuil, silla plegable, sillón.)

Sel de Milan ab lur farsida pansa.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz.

Ceux de Milan avec leur panse gonflée. 

(N. E. No sé si se refiere a algunos antepasados de Oriol Junqueras.)

Oriol Junqueras, Alain Delon

Fig. Del trachor de Metaplana

Qu'es d'engan frasitz e ples.

Guillaume de Berguedan: Chansoneta.

Du traître de Métaplane qui est farci et plein de tromperie.

CAT. Farcir. (chap. farsí, plená, omplí, rellená es castellanisme: farsixco o farsixgo, farsixes, farsix, farsim, farsiu, farsixen; farsit, farsits (ous rellenos), farsida, farsides; embutí: butifarra, butifarres, güeña, güeñes, llenguañissa, llenguañisses, churís, churissos, chorís, chorissos (choricer a Alcañís), salchicha, salchiches, chistorra, chistorres. Encara me dixo algún embutit, com la sobrasada mallorquina, la botifarra catalana, de aon ve lo nom de butifarrendum o botifarrendum, fuet, espetec, mortadela, salami, etc.)

Carnicería , Ginesa Gil, Beceite, Beseit, llenguañissa, longaniza

 

Fastic, Fastig, Fasti, s. m., lat. fastidium, dégoût, répugnance, ennui. Fastic, es can no pot manjar.

Deudes de Prades, Aus. cass.

Dégoût, c'est quand il ne peut manger. 

Fastig es abhominacio no voluntaria de vianda et de beuragge.

Eluc. de las propr., fol. 91. 

Dégoût est abomination non volontaire de nourriture et de breuvage.

Fig. Lo demoni, que fay far lo peccat e lo procura, n' a fasti et abhominacio, cant hom lo fay. V. et Vert., fol. 19.

Le démon, qui fait faire le péché et le procure, en a dégoût et abomination, quand on le fait.

Hueimais fastics mi seria

Cobleiars d'aisso que no m cal.

B. Zorgi: Mout fai. 

Désormais me serait dégoût de faire des couplets de ce dont ne me soucie.

Loc. Tenon s'a fastic

Qui tot non lor o gic.

P. Cardinal: Li clerc si.

Ils tiennent à ennui qui ne le leur laisse tout.

CAT. Fastig. ANC. ESP. (MOD. Hastío, asco) PORT. Fastio. IT. Fastidio.

(chap. Fástic, fastics; asco, ascos, asquejat, asquejats, asquejada, asquejades; vómit, vomits, v. vomitá, gitá, arrojá, traure los feches.)

Javier Giralt Latorre; Albelda; Litera, Llitera; Enfollir

2. Fastigos, adj., fastidieux, dégoûté.

Fastigos,

Chufaniers e vils janglos.

P. Vidal: Abril issic.

Dégoûté, railleur et vil hableur.

CAT. Fastigos. ESP. Fastidioso. ANC. PORT. Fastioso. PORT. MOD. IT. Fastidioso. (chap. Asquerós, asquerosos, asquerosa, asqueroses; igual algú diu fastigós, pero yo no may; vomitiu, que fa vómit, asquerós, que done asco, me fa escrúpol, repelén, repulsiu, etc.)

3. Fastir, v., lat. fastidire, dégoûter, ennuyer, fatiguer.

Car no vol fastir (N. E. vol : vuelh, vull)

Ma bel' amia.

G. Faidit: Solatz e chantar.

Car je ne veux ennuyer ma belle amie.

IT. Fastidire.

4. Fasticar, v., être dégoûté, avoir dégoût, dégoûter.

Pueis donatz la

A sel auzel que fastica.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Puis donnez-la à cet oiseau qui a dégoût.

Part. pas. Tant es malvatz,

Qu' eu fastigatz

Sui e lassatz.

Esperdut: Qui non. 

Tant est mauvais, que j'en suis dégoûté et lassé. 

CAT. Fastiguejar. ESP. Fastidiar. IT. Fastidiare. (chap. Fastidiá es doná fástic a un atre, molestá. Algo o algú te fa fástic, disgust, malestá, ganes de vomitá, arrojá o “gitá”, com se díe als masos de Beseit – Arnes, perque yo hay conegut a una dona que u va di están a la taula. Este gitá encara se fa aná al aragonés, y tamé foragitá, jetter en fransés.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, lo tonto del poble

 

Fat, s. m., lat. fatum, destin, destinée, fatalité.

Ay avut aytal fat tota ora,

C' amoros soi et amoros serai.

(chap. literal: Hay tingut tal mala fortuna a tot' hora, que amorós soc y amorós siré o seré.)

Perdigon: D' amor non puesc.

J'ai toujours eu telle destinée, qu' amoureux je suis et amoureux je serai.

Vos volem demostrar, 

Per entendre pus clar, 

Qu' es astres ni qu' es fatz.

Nat de Mons: Al bon rey.

Nous vous voulons démontrer, pour entendre plus clair, qu'est astre et qu'est destinée.

Gayne, so a ditz Karles, Dieus ti done mal fat.

Roman de Fierabras, v. 787.

Ganelon, ce a dit Charles, que Dieu te donne mauvaise destinée.

ANC. FR. Il n'appartient qu'aux fatz d'establir le fat ou destinée.

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 283. 

CAT. Fat. ANC. ESP. Fato. ESP. MOD. Hado. PORT. Fado (N. E. como la canción más conocida del país). IT. Fato. (chap. mala sort, mala fortuna, mal destino, fatalidat.)

2. Fada, s. f., lat. fatua, fée. 

Toza, fi m ieu, gentil fada 

Vos adastret, quan fos nada, 

D'una beutat esmerada.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Jeune fille, me fis-je, quand vous fûtes née, gentille fée vous doua d'une beauté pure. 

Selhui fadet gentils fada 

A cui fon s' amors donada.

Marcabrus: Estornelh. 

Gentille fée doua celui à qui son amour fut donné.

ANC. ESP.

Que las mis fadas negras no se parten de mi. 

Arcipreste de Hita, cop. 798. 

CAT. Fada. ESP. MOD. Hada. PORT. Fada. IT. Fata. (chap. Hada, hades; diém tamé hada madrina y no hada padrina, cuan diém padrina a la dona que mos porte a la pila a batejá.)

- Sorte d'araignée.

Aranhas c'om apela fadas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Araignées qu'on appelle fées.

3. Fachurier, Fachilador, s. m., enchanteur, magicien, sorcier.

Fachuriers e devins

Et autres galiarts que sabien diablias.

(chap. Magos y adivinos y datres impostós que sabíen diablures.)

V. de S. Honorat.

Magiciens et devins et autres imposteurs qui savaient diableries.

Li non cast, li fachilador, li homicidi.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 22. 

Les non chastes, les sorciers, les homicides.

ANC. CAT. Fatiller, fadador. ANC. ESP. Hadador. (MOD. encantador, mago, quien hace sortilegios: sortílego. PORT. Feiticeiro. (chap. Encantadó, mago, adivino, bruixa, bruixes, bruixot, bruixots, curandero, curanderos, curandera, curanderes, perque ne ñabíen que coneixíen técniques com la de traure lo enfit, curá chiquets herniats o trencats, que no són sol físsiques. Men enrecordo de que mon yayo Tomás ne coneixíe un prop de Tortosa. Allacuanta anaben caminán a Tortosa desde Beseit (y tornaben lo mateix día) ben assobín, per la actual senda GR-8, a un tros encara se pot vore la antiga calsada romana.

Al llibre Pedro Saputo podéu vore una bona crítica irónica cuan se fa meche, per ejemple, los “flarets” que li fot pel cul a un agüelo a La Almunia de Doña Godina. Y al Decamerón en chapurriau bastantes práctiques de nigromansia y datres encantamens, póssimes, etc.)

4. Fachilieira, Faitileira, s. f., sorcière, fée, magicienne.

Las faitileiras pudens.

Marcabrus: Pus mos. 

Les sorcières puantes.

Crezo vilhas fachilieiras. Brev. d'amor, fol. 131.

Croient vieilles sorcières.

ANC. CAT. Fatillera. PORT. Feiticeira.

5. Fachilhayritz, s. f., sorcière.

Falsas vielhas fachilhayritz 

Per cosselhar qualque bevenda.

Brev. d'amor, fol. 131.

Fausses vieilles sorcières pour conseiller quelque breuvage.

6. Fachillamens, Faitilhamens, s. m., enchantement, sorcellerie.

Cill que fan faitilhamens.

Marcabrus: Pus mos. 

Ceux qui font sorcelleries.

Fachillamens se trouve dans des variantes.

7. Fadar, Faidar, v., féer, douer, enchanter.

En aissi m fadet mos pairis 

Qu'ieu ames e no fos amatz.

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Ainsi mon parrain me féa que j'aimasse et ne fusse aimé.

Aissi m fadero tres serors

En aquella ora qu'ieu sui natz,

Que totz temps fos enamoratz. 

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Ainsi trois soeurs me douèrent en cette heure que je suis né, que je fusse toujours enamouré. 

Part. pas. Nuls hom faidatz.

Pistoleta: Aitan sospir.

Nul homme féé.

So qu'es predestinat 

O fadat per natura.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Ce qui est prédestiné ou doué par nature. 

ANC. FR. Je cuit que cist hom est faez.

Fables et cont. anc., t. III, p. 430. 

C'est une chose faée.

Charles d'Orléans, p. 264.  

Sachiez de voir que l'espée 

Est en tel manière faée.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 144.

ANC. ESP. Que los que a vos fadaron

Non sean verdaderos en lo que adevinaron.

Arcipreste de Hita, cop. 125.

ANC. CAT. Fadar. ESP. MOD. Hadar. PORT. Fadar. IT. Fatare.

8. Fachurar, Faiturar, v., enchanter, ensorceler, fasciner.

Ab sos bels huoills amoros, 

De qe m poizona e m faitura

Silh que m'a joya renduda.

B. de Ventadour: Aitantas bonas.

Avec ses beaux yeux amoureux, avec quoi m'empoisonne et m'enchante celle qui m'a rendu la joie.

ANC. CAT. Fatillejar.

L'ancien français employait le substantif faiture et faicturerie pour sorcellerie.

Sorceries, charoiz et faitures soubs le sueil de l' uys de l'hostel. 

Lett. de rém. de 1376. Carpentier, t. II, col. 348.

Par leurs sorceries et faictureries. 

Lett. de rém. de 1446. Carpentier, t. II, col. 348.

 

Fat, adj., lat. fatuus, fat, fou, ignorant, sot, simple, imbécile.

(N. E. Esta palabrica la conocen bien algunos fatos de Huesca, como los de la CHA, que salieron después del diluvio a regar con botas de goma y chubasquero.)

Albert Moliner , Giners, los orígenes de la raza catalana, como la vasca, son anteriores al peninsular ibérico. Hay numerosos estudios que así lo atestiguan.

Si m partetz un juec d'amor, 

No suy tan fatz

No sapcha triar lo melhor

Entr' els malvatz.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh. 

Si vous me départez un jeu d'amour, je ne suis si sot que je ne sache choisir le meilleur entre les mauvais.

Quar ab vos son fadas las conoissens.

Pons de Capdueil: Humils e fis. 

Car avec vous sont sottes les savantes

Qui s vuelha m'en tenha per fat.

R. Rigaut: Tota domna.

Qui se veuille m'en tienne pour imbécile

Falhon per fadas enpreizos.

H. Brunet: Lanquan son.

Manquent par folles entreprises. 

Substantiv. Sa beutatz

Fai 'ls fols e 'ls fatz 

Tornar senatz. 

Raimond de Miraval: Forniers per mos. 

Sa beauté fait retourner sensés les fous et les simples. 

Proverb. Si voletz el segle parer,

Siatz en luec folhs ab los fatz.

P. Rogiers: Senher Raymbaut.

Si vous voulez paraître au siècle, soyez en lieu fou avec les fats. 

ANC. CAT. Fat. ESP. PORT. IT. Fatuo. (chap. ignorán, capsot, simple, imbéssil, idiota, borinot, cap de soca, tonto, atontat, apamplat, etc; per a resumí: Tomás Bosque. Per a les dones tamé ñan varians.
Vore la retahíla de piropos que Pedro Saputo li va di a una dona agüela.)

Tomás Bosque; Goz, gozos, goza, goces, gocet, gocets, goceta, gocetes al Mezquín, Mesquí; gos, gossos, gossa, gosses; gosset, gossets, gosseta, gossetes

2. Fad, adj., lat. fatuus, fade. (chap. sossa, sense sal, sense gust.)

Si la sal es fada, en que la saborares?

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 9. 

Si le sel est fade, avec quoi lui donnerez-vous de la saveur?

De sabor... fada. Eluc. de las propr., fol. 271. 

De saveur... fade.

CAT. Fad. IT. Fado.

3. Fadamen, adv., follement, sottement.

Quan fadamen 

Parl' om soven.

Giraud de Borneil: Quar non ai. 

Quand on parle souvent sottement.

4. Fadet, adj. dim., frivole, léger.

Fadet joglar, 

Con potz pensar 

Aquo qu'es greu per eyssernir?

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Frivole jongleur, comment peux-tu penser ce qui est pénible pour discerner?

5. Fadelh, adj., fat, fou.

Trobat m'an nesci e fadelh,

Quar no sai aver ajustar.

B. Martin: Farai un vers. 

Ils m'ont trouvé niais et fou, parce que je ne sais pas amasser richesse.

6. Faduc, adj., fade, fastidieux, ennuyeux, méprisé.

Vos, drutz, etz gent faduca.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg. 

Vous, galants, vous êtes gent ennuyeuse. 

Pel joglareiar faduc.

Garins d' Apchier: Aissi con. 

Par le bouffonner fastidieux. 

Substantiv. En totz bos sens ab los faducx. 

Marcabrus: Al departir. 

En tous bons sens avec les ennuyeux.

7. Fatonier, Fantonier, adj., fou, niais, fantastique, faquin, fanfaron.

Albertet, ben vos teng per fatonier, 

Car mais prezatz foudat que sen.

T. d' Albertet et de Pierre: En Peire. 

Albertet, je vous tiens bien pour fou, car vous prisez plus folie que sens.

Non amest cusson ni fantonier.

G. Rainols d'Apt: Quant aug. 

Vous n'aimâtes goujat ni faquin. 

Ni vuellas esser menuziers

En tos avers ni fatoniers.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Ni veuilles être mesquin ni fanfaron dans tes richesses.

CAT. Furios. ESP. PORT. IT. Furioso. (chap. Furiós, furiosos, furiosa, furioses.) Marcel Pena, lo pena de Marcel

8. Fatuitat, s. f., lat. fatuitatem, fatuité, sottise, niaiserie.

Gran re de paraulas, las quals escriure es fatuitatz.

Leys d'amors, fol. 120. 

Beaucoup de paroles, lesquelles écrire c'est sottise.

CAT. Fatuitat. ESP. Fatuidad. PORT. Fatuidade. IT. Fatuità, fatuitate, fatuitade. (chap. Fatuidat, fatuidats.)

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera, quína grassia que fa lo catalaniste

9. Fades, s. m., fadaise, impertinence, fatuité.

En crides pueis mon fades.

P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben. 

En criât ensuite mon impertinence. 

Loc. Sitot m'o tenetz a fades.

Rambaud d'Orange: Escotatz. 

Quoique vous me tenez cela à fadaise.

10. Fadeza, s. f., fadaise, sottise, fatuité.

Corona del sabi es sa richesa, e 'l no sens del fol es fadeza.

Trad. de Bède, fol. 36.

Couronne du sage est sa richesse, et le non-sens du fou est folie.

Fig. Ab un ram de fadeza,

Del portar temeros 

Estara vergonhos.

G. Riquier: Si m fos. 

Avec un rameau de fatuité, il restera honteux du porter modeste.

ANC. FR. J'abhorre, en y pensant, moy-mesme et ma fadesse.

Ronsard, t. II, p. 1302. 

CAT. Fadea. (N. E. Esta palabra huele a lengua valenciana.)

Mario Sasot; Las gens s' enfolezisso per mantas manieiras de fulhias

11. Fadenc, s. m., fadaise, niaiserie. 

Ab los cortes apren hom cortesias,

Et ab los pecx, fadencx e gamusias.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Avec les courtois on apprend courtoisies, et avec les sots, niaiseries et bêtises.

Tug lor fait son de fadencx.

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

Tous leurs faits sont de fadaises.

12. Fadeiar, v., extravaguer, gausser, ridiculiser.

Mas talant a de fadeiar 

Qui so que te vol demandar.

Deudes de Prades: Ab lo dous. 

Mais a désir de gausser qui ce qu'il tient veut demander.

Mesura m dis qu' eu non domnei, 

Ni ja per domnas no fadei.

Garins le Brun: Nuoitz e jorn. Var. 

Raison me dit que je ne fasse pas le galant, ni que jamais je n'extravague pour dames.

Com cel qu' en tot cant vol far se fadeya. 

T. de Jean Lag et d'Ebles: Qui vos dara.

Comme celui qui en tout ce qu'il veut faire se ridiculise.

13. Enfadezir, v., faire le fou, bouffonner, rendre fou

Ben poiras, fol, enfadezir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar

Tu pourras bien, fou, bouffonner. 

No m' en pot nuls fagz enfadezir.

Folquet de Marseille: Ja non cug. 

Nul fait ne m'en peut rendre fou. 

CAT. Enfadeir.

 

Fatigar, v., lat. fatigare, fatiguer.

Part. pas. Jhesus fon fatiguat.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 4.

Jésus fut fatigué.

Fig. Els esperitz d'aquels... fatigatz de sol l'auzir.

Leys d'amors, fol. 114. 

Les esprits de ceux-là... fatigués seulement de l'entendre. 

CAT. ESP. PORT. Fatigar. IT. Faticare. (chap. fatigá, fatigás: yo me fatigo, fatigues, fatigue, fatiguem o fatigam, fatiguéu o fatigáu, fatiguen; fatigat, fatigats, fatigada, fatigades; cansá, agotá, baldá, chafá, etc.) 

2. Fatigacio, s. f., lat. fatigatio, fatigue.

Ses enueg et fatigacio.

De labor et fatigacio.

Eluc. de las propr., fol. 106.

Sans ennui et fatigue.

De labeur et fatigue.

ESP. Fatigación (fatiga). (chap. fatiga, fatigues; cansamén, cansamens; baldamén, baldamens; agotamén, agotamens; chafamén, chafamens.)

lunes, 11 de junio de 2018

PAC , A

a, as, o, os. La, las, el, los, artículos determinantes. As llaves d’os güertos, las
llaves de los huertos.
a manta. Mucho, mucha.
[abocador]. V. jubo.
abocinar. Poner a uno boca abajo (lo abocinó), ponerle la cara pegada al suelo
sujetándole la cabeza.
abuquecer. Entregar al macho cabrío (buco) las hembras; tomarlas el macho
(abuquecerlas).
acabacasas. Gastador, dilapidador, manirroto.
acapizar. Echarse uno sobre otro con ánimo de derribarlo en riña o lucha. Aquí
tiene más amplia significación que la que indica Borao.
aceto. Áspero, astringente, avinagrado, ácido; manchas en los cuchillos por cortar frutas verdes y acetas, rubinoso. / aceto balsámico
achapecer. Dar alcance el perro galgo a la liebre que persigue.
acocharse. Agacharse, ponerse en cuclillas.
acoflar, acoflarse. Sentarse en holgazanería. Se acoflan o culo y a charrar güenas horas.
aconortarse. Consolarse. No se puede aconortar, no se puede consolar.
acoplador 6. Cinturón de cuero para sujetar los pantalones.
acotraciáu. Mal o bien acotraciáu, mal o bien arreglado, generalmente mal; mal
arreglado, mal vestido, mal dispuesta una cosa.
aflamar. Agostarse, secarse, perderse una cosecha por el calor y la sequía.
aguaderas. Desvíos en los caminos para que, cuando llueve, entre el agua en los campos, sobre todo en los olivares. Güelve as aguaderas si quieres llenar
aceiteras. / aigüera , aigüeres
aguatillo. Entrada de agua.
agullada. Aguijón; trozo de la punta de un clavo puesto en el extremo de un palo largo, como de unos dos metros, para aguijonear, estimular, conducir y dirigir la pareja de bueyes.
ahitado, -a. Desvanecido. Cuando una persona padece una lipotimia, un pequeño ataque nervioso, etc., sobre todo si hay dolor de cabeza; no tiene nada que ver con la comida, poca o mucha.
ajaceite. Ajolio, mezcla de huevo, aceite, ajos y patata bien cocida y deshecha
hasta formar una pasta compacta y consistente, agitando y removiendo largo
rato.
6. En Refranes figura así; en el Vocabulario ponía acojilador, palabra que ha pasado, por ejemplo, al diccionario de Andolz.
ajarriero. Condimento, plato de cena hecho con bacalao y patata, ajoarriero.
alaced, alacetes. Cimiento; cimientos de una pared, de una casa.
alaiga. Hormiga con alas. Se emplea para cazar a pingued.
albardín. Anea, cuca, planta acuática de hojas y tallo espadiformes, de nerviación paralela. Secas las hojas se emplean para hacer asientos en las sillas de madera y de albardín.
alborzas. Fruto de los madroños.
alfonsar. Hacer en terrenos de regadío, especialmente, una labor de azada más profunda que con arado de desfonde y que con una vertedera cualquiera. Tal vez se alfonse hasta 40, 50 o más centímetros; también se alfonsa el terreno que se va a destinar a viña. / afoná , esfonsar català
algurín. Algorín, depósito para poner las aceitunas en los tornos o molinos para
que se amaseguen antes de molerlas.
aliróns. Escaramujo. / picaesquenes
aloda. Alondra.
alticamarse. Inmutarse. No s’alticamó guaire, o miaja, no se molestó, no se
inmutó nada, o por nada.
amallatar. Descansar el ganado, durante las horas de calor, en la sombra de árboles, cuevas, etc. Por extensión, siesta de los trabajadores en lugar de sombra y fresco.
amanar. Acercar, ir al lado de otro. Amánateme, ven a mi lado, junto a mí, al
alcance de la mano.
amasegar. Enmohecerse, descomponerse, fermentar las aceitunas en los algurines para que echen el agua que llevan si se cogieron en días húmedos o lluviosos; formar pasta de olivas antes de molerlas.
ambosta. Cantidad, lo que cabe en el hueco de las dos manos juntas. Zarpadeta es casi sinónimo.
amesurar. Cosechar, tener, medir frutos del campo. Amesuran mucho trigo en
icha casa. El que agua atura, aceite amesura, es decir, que tiene olivas el que
riega los olivos, el que tiene las aguaderas vueltas siempre para aprovechar
el agua de la lluvia de los caminos.
amorosiar. Tratar bien, con mimo, con caricias y cuidados a los animales domésticos. / amorós , amorosa
apedecar. Enterrar, enronar; acodillar sarmientos de vid; enterrar un cadáver,
causar la muerte a uno y, por lo tanto, su enterramiento. Este invierno, ¡cuántos en apedecará!, ¡a cuántos matará!
apretador. Cotilla, corsé con ballenas.
¡áraba! No lo creo; no; lo dificulto o lo creo casi imposible. Áraba que l’en diga,
no esperes que se lo diga.
[arañóns]. V. jazco.
argados. Armazón, tejido de mimbre que se coloca sobre los lomos de una caballería para llevar cuatro cántaros de agua, generalmente, o para conducir frutos del campo en sus cuatro depósitos, dos a cada costado de la bestia de carga; anganillas, angarillas.
argüello. Enfermizo, delgaducho. Aquí no se dice arguello, sino que se pronun-
cia el diptongo ue; no tiene, tampoco, los otros significados que señala Borao.
arizón. Una variedad muy notable de aulaga, o aliaga, en forma de gigantesco
erizo. Se parece a un cono de poca altura, de ancha base circular y de una frondosidad espinosa muy grande. / arissó
arnal. Colmenar, abejar.
articas. Pequeños espacios de terreno cultivado entre rocas y precipicios, de acceso peligroso y difícil.
arto. Arbusto, espino blanco.
asina. Así, de esta manera. / aixina , aissina
[astí]. V. ta par d’astí, ta par d’allí.
astiván. Ahí, ahí mismo, cerca, ahí delante... / astí aván , aquí daván
aturar. Embalsar, detener el curso del agua en pequeños regatiellos. Además tiene los significados que indica Jerónimo Borao en su Diccionario de voces
aragonesas. El que agua atura, aceite amesura.
[aveza]. V. tuerta.
azogue. El que no puede parar; inquieto, nervioso, inconstante.

jueves, 4 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA SEGONA.

Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo, éste sen done cuenta y sense di res, lo trobe y lo esquile. Cóm se salve de la mort u voréu al final.

Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo


Habén arribat lo final de la história de Filostrato, en la que algunes vegades se habíen ficat roiges les Siñores y algunes atres sen habíen enrit, li va apetí a la Reina que Pampínea continuare novelán; ella, escomensán, va di:
Ñan algúns tan poc discretos al vóldre mostrá que saben lo que no los convé sabé, que algunes vegades en aixó, al castigá les desapersebudes faltes de atres, creuen que la seua vergoña mengüen cuan es al contrari, la fan creixe.

Agilulfo, rey dels longobardos, aixina com los seus predessesós (antepassats) habíen fet, a Pavia, siudat de la Lombardía, va fixá la sede del seu Reino, habén pres per dona a Teudelinga, viuda de Auttari, que tamé habíe sigut rey dels longobardos, lombardos, que ere una hermossíssima dona, mol sabia y honesta, pero desventurada en amors. Están pel valor y lo juissi de este rey Agilulfo les coses dels longobardos en plena prosperidat, va passá que un palafrené de la Reina, home de vil condissió per naiximén, y en persona tan hermós y alt com lo rey, se va enamorá de la Reina; y com lo seu baix estat no li permitíe este amor, a dingú lo descubríe, ni en la mirada se atrevíe a descubríl. Y encara que sense cap esperansa visquere de podé agradála may, se gloriabe de habé ficat los seus pensaméns a una part mol alta; se sucarrabe per lo foc amorós, (com los de Monroch). 

La Reina, cuan teníe que montá a caball, en mes gust cabalgabe en lo palafrén cuidat per neste que per algún atre; y cuan passabe aixó, éste se u preníe com un grandíssim favor, y no se li apartabe de damún, tenínse per felís sol en podé tocáli les robes. Pero com veém passá en molta frecuénsia que cuan disminuíx la esperansa, aumente l´amor, aixina passabe en lo pobre palafrené, al que mol dolorós se li fée soportá lo gran dessich tan de amagatóns, no sén ajudat per cap esperansa; y moltes vegades, no podén deslligás de este amor, volíe morís.
Y pensán aixina, va dessidí fé alguna cosa per la que pareguere que moríe per l´amor que a la Reina li habíe tingut y teníe; y esta cosa se va proposá que fore tal que en ella tentare la fortuna de podé del tot o en part conseguí lo seu dessich. Y no se va ficá a escriure paraules a la Reina o féli sabé lo seu amor per cartes, que sabíe que en vano diríe o escriuríe, va volé probá si en astússia podríe gitás en la Reina; habíe de trobá lo modo de, com si fore lo rey, que sabíe que no se gitae en ella seguit, puguere arribá an ella y entrá a la seua cámara. Pel que, per a vore cóm anabe vestit lo rey cuan la visitabe, a una gran sala del palau del rey, que estabe entre mich de la cámara del rey y la de la Reina, se va amagá unes cuantes nits; y una nit va vore al rey eixí de la seua cámara embolicat en un gran manto y a la má una antorcheta ensesa y a l’atra una vareta, cap a la cámara de la Reina y, sense di res, pegá uns copets una vegada o dos a la porta de la cámara en aquella vareta, y li van obrí y li van agarrá de la má la antorcheta. Veén aixó, va pensá que ell faríe lo mateix un atra nit; y trobán un manto paregut an aquell que li habíe vist al rey, una antorcha y una estaca, y rentánse primé be a un calderó, per a que no li putire a la Reina a eixérrit y sen donare cuenta del engañ, com acostumbrabe, a la gran sala se va amagá. 

Y sentín que ya a tot arreu dormíen, y pareixénli tems o de fé realidat lo seu dessich o de buscá la mort, va ensendre la antorcha, y embolicat en lo manto sen va aná a la porta de la cámara y dos vegades va tocá en la vareta. La cámara va sé uberta per una camarera mich adormida y la llum agarrada y ficada apart. Ell, sense di res, va passá a dins de la cortina, va dixá lo manto, y se va ficá al llit aon la Reina dormíe. Y agarránla en brassos, y fen vore que estabe enfadat perque sabíe que lo rey no volíe sentí res cuan estabe enfadat, moltes vegades carnalmen va conéixe a la Reina.

Y encara que dolorós li va paréixe anássen, tenín temó de que se descubriguere, se va eixecá y va agarrá lo manto y la antorcha, y sense di res sen va aná, y tan pronte com va pugué sen va entorná cap al seu llit. Y apenes se habíe gitat cuan lo rey, eixecánse, sen va aná a la cámara de la Reina, y ella se va sorpréndre mol. 

Habén ell entrat al llit, ella li va di:

- Chay, siñó meu, ¿qué passe esta nit? ton hau anat fa mol poc, y mes del acostumbrat hau chalat en mí, ¿y tan pronte tornéu a escomensá? Paréu cuenta en lo que féu. 

Lo rey, al sentí estes paraules, sen va doná cuenta de que la Reina habíe sigut engañada, pero va pensá (pos va vore que la Reina no sen habíe donat cuenta ni dingú mes) que no volíe féla caure en la cuenta; lo que mols no hagueren fet, sino que hauríen dit: «No hay sigut yo; ¿quí ha sigut lo que ha estat aquí?, ¿cóm ha sigut?, ¿quí ha vingut?».

Li va contestá entonses lo rey, dissimulán lo enfado:

- Siñora, ¿no tos paréixco prou potén com per a está una vegada y torná? A lo que la dama va contestá:

- Siñó meu, sí, pero yo tos rogo que cuidéu la vostra salut.

Entonses lo rey va di:

- Pos seguiré lo vostre consell, y esta vegada sense donátos mes empach men entorno. Y com se habíe atufat, estabe ple de ira y de rencor per lo que li habíen fet, tornán a péndre lo seu manto sen va aná de la cámara y va volé trobá silensiosamén al que habíe fet alló, imaginán que teníe que sé de la casa, y que no hauríe pogut eixí de ella. Agarrán, pos, una llumeneta sen va aná a una llarguíssima habitassió que ñabíe damún de les cuadres dels caballs, a la que casi tots los criats dormíen a diferéns llits; y pensán que a consevol que haguere fet alló que la dama diebe no se li hauríe pogut calmá lo pols y los batecs del cor pel meneo, escomensán per una punta de la habitassió, va aná tocánlos lo pit a tots, per a vore si los batíe lo cor en forsa. Tots dormíen com a socs, menos lo que habíe estat en la Reina; per naixó, veén vindre al rey y donánsen cuenta de que lo anabe buscán, va escomensá a tremolá, y se li va ficá lo cor a sen, les tamborinades que notabe al pit pel traqueteo se van aumentá per la temó; y sen va doná cuenta de que, si lo rey sen acatáe de alló, sense tardá lo faríe morí. Y encara que algunes coses que podríe fé se li van passá pel cap, veén al rey sense cap arma, va seguí fénse l´adormit y va esperá a vore qué fée lo rey. Habén mirat lo rey a mols y encara sense trobán a cap del que puguere está segú, va arribá an ell, y notán que li latíe fort lo cor, se va di: «Esta es la meua. Este ha sigut».
Pero com no volíe que se sapiguere, no li va fé datra cosa mes que, en un parell de estisoretes que habíe portat, li va tallá una mica lo pel pels costats, damún de les pulseres, y com an aquell tems se portaben mol llargs, alló siríe la siñal per a reconéixel en son demá; y fet aixó, sen va entorná cap a la seua cámara.
Lo burladó, claramen sen va doná cuenta de per qué habíe sigut siñalat; pel que, sense esperás un momén, se va eixecá, y trobán un parell de estisores de esquilá caballs, va aná un per un y a tots de la mateixa manera los va tallá lo pel; y fet aixó, sense que lo sentiguéren, se va gitá a dormí.

Lo rey se va eixecá prontet y va maná que, abáns que les portalades del palau se obriguéren, tots los seus criats vinguéren dabán d´ell; y aixina se va fé.
Están tots dabán de ell sense cap gorro o drap al cap, com ell habíe manat, los va escomensá a mirá per a reconéixe al que ell habíe pelat; y veén a la mayoría de ells en los pels tallats casi igual, se va extrañá, y se va di:
«aquell al que estic buscán, encara que de baixa condissió sigue, be amostre sé home de alt ingenio.»

Después, veén que sense contáu no podíe trobá al que buscabe, disposat a no cubrís de una gran vergoña per cobrás una vengansa, en unes paraules lo va volé amonestá y mostráli que sen habíe donat cuenta del cas; y giránse cap a tots, va di:

- Qui u va fé que no u faigue mes, y anéu en Déu.
Un atre hauríe volgut torturál, martirisál, interrogál y massacrál y al féu lo hauríe descubert; pero al ficás en descubert, encara que se haguere vengat, no hauríe menguat sino aumentat la seua vergoña y tacat lo honor de la seua dona.

Los que aquelles paraules van sentí se van maravillá y mol tems van está cavilán qué hauríe volgut di lo rey en alló, pero no va ñabé ningú que u entenguere mes que aquell a qui li tocabe. Este, com sabio que ere, may, en vida del rey u va descubrí, ni may mes a la seua vida en estes acsións va tentá a la fortuna.


TERSERA

martes, 20 de marzo de 2018

Lo rat penat

Lo Rat Penat (penata, penada : rata en plomes, plumes) es una sociedad cultural valenciana, fundada en 1878 por iniciativa de Constantí Llombart, históricamente dedicada a la promoción, defensa, enseñanza y difusión de la lengua y cultura valencianas.

// Yo aquí pongo a Mayans Siscar //

Lo Rat Penat es, junto a la Real Academia de Cultura Valenciana, una de las pocas entidades que defienden las Normas del Puig para codificar al valenciano, normativa diferente a la oficial, basada en las Normas de Castellón, de la Academia Valenciana de la Lengua.

Tiene su sede en Valencia, en el palacio de los Barones de Alacuás.

Diputación niega El Principal a Lo Rat Penat

Lo Rat Penat se funda en 1878 a instancias de Constantí Llombart, si bien pronto sería controlada por afines a Teodoro Llorente. Su línea era apolítica y cercana al regionalismo valenciano conservador.

[Josep Nebot i Pérez, Píndoles de veritat Píndoles de veritat

En sus inicios, promovió la colaboración con intelectuales y otras asociaciones culturales del resto de territorios de habla valenciana fuera de la Comunidad Valenciana, y firmó y difundió las Normas de Castellón. En varios de sus escritos se daba por sentado el hecho de que el valenciano y el catalán son la misma lengua, llegando a emplear el término "catalán-valenciano" para referirse a ésta.

El valenciano no puede derivar del catalán ni ser dialecto de éste.
No obstante, desde mediados de los años 70 se producen una serie de enfrentamientos en su seno,​ que llevaran a la expulsión de miembros como Manuel Sanchis Guarner, Joan Senent y otros, acusados con buena razón de putos catalanistas manipuladores.

El entonces presidente, Emili Beüt (begut, borracho) (que sería expulsado aquel mismo año) era visto como demasiado tibio, y sería sustituido por Xavier Casp a principios de 1980. A partir de este momento, la entidad toma un importante papel en el conflicto lingüístico valenciano, virando hacia la reivindicación de una normativa independiente para el valenciano primero y a oponerse a la Academia Valenciana de la Lengua más adelante. Tarradellas ya sabía qué iba a pasar.

Actualmente propugna la normativa de la Real Academia de Cultura Valenciana para el valenciano, carente de oficialidad. Es partidaria de la versión reformada en 2003 de las Normas del Puig, con la incorporación de acentos.

Lo Rat Penat recibe subvenciones de la Generalitat Valenciana, del Ayuntamiento de Valencia y las Diputaciones de Valencia, Castellón y Alicante. Lo mismo pasa con Ascuma, Anc, Òmnium, catalanistas.

El 10 de abril de 2015 la Generalidad Valenciana, a través de la Ley 6/2015 de Reconocimiento, Protección y Promoción de las Señas de Identidad del Pueblo Valenciano, reconoció oficialmente "la capacidad docente que desarrolla la asociación cultural Lo Rat Penat en la divulgación y defensa de las señas de identidad del pueblo valenciano y, en especial, de la lengua valenciana". Esta ley fue derogada el 26 de enero de 2016. La lingüística es ciencia, no política, ja jo ju !

Desde 1996 el presidente es Enric Esteve, cuya presidencia se caracterizará por la politización de la entidad hacia los postulados del Partido Popular de la Comunidad Valenciana, proceso en el que se irá alejando de Unión Valenciana.

A partir de este momento, desde la Generalidad Valenciana y otras instituciones públicas controladas por el PP, se dará cobertura a Lo Rat Penat, dándole la categoría de "entidad de utilidad pública",​ o considerándola institución consultiva de la Generalidad Valenciana en materia de patrimonio cultural desde 2015.

Por su parte, en 1999, el presidente de Lo Rat Penat, Enric Esteve, así como una importante representación de académicos de la RACV firmarían un manifesto de apoyo y reconocimiento valencianista a Eduardo Zaplana, que se haría público poco antes de las elecciones a las Cortes Valencianas de 1999.

Desde 1991, Lo Rat Penat ha recibido cuantiosas subvenciones por parte de instituciones públicas gestionadas por el Partido Popular. Y Òmnium y ANC, cuatra durus, claro.
La Ascuma algo ha rascat dels atres partits.

Félix Pizcueta (1878-1879) y (1884-1886)
Teodor Llorente (1879-1880)
Jacint Labaila González (1880-1881)
Rafael Ferrer Bigné (1881-1882)
Vicent Pueyo Ariño (1882-1883)
Ferran Reig García (1883-1884)
Cirilo Amorós (1886-1887)
Pasqual Frígola Ahís Xacmar Beltrán (1887-1889) y (1891-1893)
Lluís Cebrián Mezquita (1889-1891)
Honorat Berga Garcías (1893-1903)
Josep Maria Ruiz de Lihory Pardines (1903-1908) y (1912-1915)
Leopold Trénor Palavicino (1908-1910)
Vicente Dualde (1910-1912)
Francesc Cantó y Blasco (1915-1916)
Joan Pérez Lúcia (1916-1918)
Francesc Almarche Vázquez (1919-1927)
Facund Burriel y García de Polavieja (1927-1928)
Manuel González Martí (1928-1930) y (1949-1958)
Carles Sarthou Francesc (1930-1931)
Agustí Alomar Ruiz (1931-1932)
Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1933-1935) y (1959-1961)
Josep Monmeneu Gómez (1935-1936) y (1939-1941)
Josep Casanova Dalfó (1936-1939)
Josep Calatayud Bayà (1942-1948)
Juan Segura de Lago (1961-1972)
Emili Beüt Belenguer (1972-1980)
Xavier Casp Verger (1980-1982)
Joan Gil Barberà (1982-1992)
Josep Maria Boluda Sanambrosio (1992-1996)
Enric Esteve Mollà (1996 -)

Flor, Vicent: L'Anticatalanisme al País Valencià: Identitat i reproducció social del discurs del blaverisme, Universidad de Valencia, 2009 (tesis, pdf).

Página web oficial de la entidad Lo Rat Penat. Su Historia, sus manifiestos, álbum fotográfico, revista Lo Rat y demás documentos indispensables.

Documento de la entidad Lo Rat Penat que explica su posición lingüística sobre el valenciano. Archivado.

jueves, 14 de octubre de 2021

REY GLORIOSO! REY GLORIOS!

REY GLORIOSO!

En el final del mismo libro Blanquerna se lee otra poesía que no es de menor mérito que la anterior, ya se atienda a la elegancia de su forma, ya a la elevación de las ideas que encierra. Antes que citar los conceptos que nos parecen notables, preferimos traducirla entera. - "Rey glorioso, dice, Señor Dios verdadero, que quisiste por nosotros humanarte, acuérdate de tus leales servidores que por tu amor hacen el sacrificio de su vida. Dáles esfuerzo para que puedan con desvelo honrarle, servirte y cantar tus alabanzas, pues tanto te place su santo celo y buena voluntad. - Renace hoy nuevo fervor en el mundo, y torna aquella edad en que los apóstoles corrían gustosos a la muerte para predicar tus grandezas. Quien sienta pues el santo fuego del amor divino en su corazón, marche delante y publique tu excelso poderío, a fin de que el hombre movido por la palabra aprenda a amarte y a servirte. - Recordado han los religiosos menores al Salvador que quiso vestir nuestra carne; y al alto y amoroso rey de Mallorca hicieron fundar el colegio de Miramar, desde donde irán a convertir los infieles para complacer a Dios, que por nuestro rescate sufrió la muerte. - "¿Por qué tardan pues los nuevos apóstoles, si tanto aman a Dios y desean honrarle? ¿Por qué no abandonan los priores, abades y prelados sus bienes y su fortuna para el servicio del Omnipotente? ¿Qué hacéis, o príncipes de la tierra? ¿Pensáis conquistar el paraíso y la inefable dicha de la presencia de Dios, viviendo adormecidos en las delicias mundanales? - Los poderosos, los medianos y los pequeños se complacen en escarnecerme; y el amor, las lágrimas y los suspiros hacen languidecer mi corazón; mas al recordar el alma mía sus firmes propósitos, siente gozosa acrecer en sí su celo, su inteligencia y su voluntad, lo cual le hace siempre gozar en el santo servicio de Dios. - Servir pues quiero con todas veras a la dulcísima Virgen que me inspira tan plácidos deseos y me infunde tan bella esperanza. Blanquerna, ¿quién podrá decirme dónde tienes tu retirada celda? Feliz si alcanzase vivir siempre en ella sin más compañía que la de Dios y la tuya!" -

Estas bellas estrofas se hallan también traducidas en lenguaje lemosin del siglo XVI en la edición gótica publicada en Valencia que hemos citado; cuya versión insertamos asimismo después del original.


Estas bellas estrofas se hallan también traducidas en lenguaje lemosin del siglo XVI en la edición gótica publicada en Valencia que hemos citado; cuya versión insertamos asimismo después del original.


REY GLORIOS!

Senyor ver Deus, rey gloriós,
Qui ab vos volgueus hom unir;
Membreus dels vostres servidós
Qui per vos volen mort sofrir;
E fayts los ardits lausadós
En vos honrar e obeyr
De lur poder;
Car vos plasent douç desir
De lur voler.

Nada es novella fervós
E renovellon li desir
Dels apostols, qui lausant vos
Anaven mort plasent sentir;
E donchs qui es veray e bos
Metas avant e vage a dir
Lo gran poder
De Deus, que hom fé sdevenir
En son saber.

Remembrat han frares menós
Lo Salvadors, qui volch vestir
Ab si lo sant religiós;
E han fayt Miramar bastir
Al rey de Malorcha amorós.

Yrán sarrahins convertir
Per far plaer
A Deus, qu'a mort volch venir
Per nos haver.


E donchs ¿qué fan preycadors

Pus aman tant en Deus servir?

Ni que fan abats, ni priors,

Avesques, prelats, qu' enantir

Aman tant lurs possessiós?

¿Ni qué fan reys que ab dormir

E ab haver

Cuydon a paradís tenir

E Deus veser.


Menors, e mitjans e majors

Han plaer en mí escarnir,

E amors, lágremes e plors

E sospirs fan mon cors languir;

E' n m' ánima crex son joyós

Remembrement e son albir,

E son voler

En Deus, qui 'm fá y tots jorns jausir

En son dever.


La douça Verge vuyl servir
De mon poder;
Car say m'ha trames douç desir
E bò esper.
Blanquerna; ¿qui 'en sabria dir
Hont dey tener
Vays vostre cetla, ont desir
Sol Deus haver?


(Versión de 1521.)

Rey poderós de l' alta cort divina,

Qu' el frágil hom volgués ab vos unir;

Teniu recort dels qui trista ruina

De mort cruel en esta vall mesquina

Volen per vos passar y sofferir:

Datslos sforç d' honrar y venerarvos,

Y ab alta veu tostemps glorificarvos.
__

Nova fervor, apostólica, fina,
Naix en lo mon, per vos sempre servir;
Aquí la fe ab caritat inclina
Ab gran ardor, que en vos los cors afina,
Penosa mort alegrament sentir:
Poses avant donchs qui vòl decorarvos,
Y diga com devem magnificarvos.
___


Frares menors, ab veu clara, argentina,
Recordats ja de qui 's volgué vestir
La nostra carn, obrint del cel la mina,
A Miramar a la gent mallorquina,
Y al seu gran rey, han fet prest construir:
Aquests, Senyor, irán tots per loarvos
A convertir los moros en amarvos.
___


¿Qué tarden donchs de sonar lur botzina
Los precadors que volen Deu servir;
Bisbes, abats, priors qui ' en la fusina
Daquest mon trist, per l' or fan contramina
Los pobres tots dexant de fam perir?
¿Qué fan los reys, que tarden en mostrarvos
Que 'l seu tresòr es sols en exalçarvos?

__

Grans, y mitjans, y chichs dins la cortina

D'oprobis grans, me volen escarnir;

Y amor ab plors, y greus suspirs refina

Mon esperit en vos qui sou la tina

Del meu cos trist, que 's vòl en vos languir,

L' enteniment voler en recordarvos

Aumenten ja, y en tot temps desitjarvos.
__


Servir donchs vull, l' humil verge María,
De mon poder, puis desitg esperança
Prest m'ha trames. Blanquerna: ¿qui 'm sabria
Dir hont teniu la vostra cetla pia,
Perque y servís l'Etern yo sens tardança,
Y 'l meu desitg pogués tot saciarse
En éll, en quí tot sol pòt alegrarse?