champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Escomense la cuarta jornada del decamerón, en lo gobern de Filostrato, aon se raóne sobre aquells que van tindre un final infelís en los seus amors.
Mol volgudes siñores, tan per les paraules escoltades als homes sabios com per les coses que hay vist y lligit moltes vegades, jusgaba yo que lo impetuós ven y ardó de la enveja sol habíe de amenassá les altes torres y les mes eixecades puntes dels ábres; pero en la meua opinió me trobo sobremanera engañat. Perque fugín yo, y habénme sempre ingeniat en fugí del fiero ímpetu de eixe rabiós espíritu, no sol per los plans sino tamé per les profundíssimes valletes, callat y amagat, me hay ingeniat en caminá; lo que pot pareixe ben cla a qui les presentes noveletes llich, que no sol en florentino vulgar y en prosa están escrites per mí y sense títul sino tamé en estil humildíssim y baix tan com se pot, y no per tot aixó hay pogut dixá de sé fieramen atacat per aquell ven (hasta casi desarrailat) y de sé ferit per los mossos de la enveja; per lo que puc compéndre que es verdat lo que solen di los sabios: que només la miseria dixe de sé envejada an este món presén. Pos ha ñagut qui, discretes siñores, lligín estes noveletes, han dit que vatres me agradéu massa y que no es cosa honesta que yo tan me complaga en agradatos y consolatos y algúns encara han dit algo pijó: en alabatos com u fach. Atres, mostrán vóldre parlá mes reflexivamén, han dit que a la meua edat ya no está be perseguí estes coses: parlá de dones y convoyáles.
Y mols, mostránse mol preocupats per la meua fama, diuen que milló faré en está en les musses al Parnaso o Parnasso que en estes charrades mesclám en vatres. Y ñan algunes, mes despechades que parlán en sabiduría, que han dit que faría milló en pensá aón podría guañám lo pa que aná paupán lo ven. Y algúns atres diuen que les coses que tos conto han passat de un atra manera, y se les ingenien en demostráu. Aixina que, per tantes y tals bufades, per tan afilades dens, valeroses siñores, mentres milito al vostre servissi, estic afuetát, molestat y, en fin, crussificat en viu. Estes coses en tranquil ánim, u sap Déu, escolto y séntigo, y sense replicá en alguna bona resposta me les trac dels oíts. Pero antes de que escoménsa a contestá an algú, voldría contá una part de una história. A la nostra siudat, fa ya mol tems, va ñabé un home de nom Filippo Balducci, home de condissió bastán modesta, pero ric y ben despachat y tan hábil en les coses que lo seu estat requeríe. Teníe a una Siñora per dona a qui tendramen volíe, y ella an ell, y juns portaben una vida felís, sense ficá tan afán en datra cosa mes que en agradás la un al atre. Va passá que, com passe a tots, la bona Siñora se va morí y no va dixá res seu a Filippo, mes que un fill únic consebit de ell, de uns dos añets. Filippo, per la mort de la seua dona se va quedá tan desconsolat com may se habíe quedat dingú al pédre a una persona volguda; y veénse sol sense la seua compañía, se va dessidí a dedicás al servissi de Déu, y fé lo mateix del seu fill minut. Per lo que, donán totes les seues coses per lo amor de Déu, sense tardá sen va aná cap a la punta del Monte Sinerio(Senario) y allí se van embutí los dos a una selda minudeta, y vivíen de almoines, féen dijú y resáen. Se guardabe de parlá de cap cosa temporal ni de dixáli vore cap de elles a son fillet, per a que no lo apartaren del servissi al Siñó, y sempre li parlabe de la glória de la vida eterna y de Déu y de los sans, sense enseñáli datra cosa mes que les santes orassións. Y en esta vida mols añs lo va tíndre, sense dixál eixí de la selda ni amostráli res mes que la vida de devossió a Deu. Acostumbrabe lo bon home a aná alguna vegada a Florencia, y de allí, segóns les seues nessessidats ajudat per los amics de Déu, a la selda sen entornabe. Va passá que tenín lo jove devuit añs, y sén Filippo agüelet, un día li va preguntá que aón anabe. Filippo lay va di; a lo que va contestá lo mosso: - Pare, vosté ya es agüelo y mal pot soportá los patiméns; ¿per qué no me portéu una vegada a Florencia, per a que, dixánme conéixe als amics de Déu y vostres, yo, que soc jove y ting mes forses que vosté, puga después aná a Florencia a tratá los vostres assuntos cuan u vullguéu, y vosté pugue quedás aquí? Lo bon home, pensán que son fill ya ere prou gran, y estabe tan aveat al servissi de Déu que difíssilmen les coses del món podríen atráurel, se va di: «Be diu éste».
Per lo que, tenín que aná a Florencia, sel va emportá en ell. Allí lo jove, veén los edifissis, les cases, les iglesies y totes les demés coses de la siudat, com qui no sen enrecordabe de habéles vist, va escomensá a maravillás mol, y li fée moltes preguntes a son pare, qué es aixó, cóm se diu. Lo pare lay díe y ell, quedánse contén de sentíu, li preguntabe un atra cosa. Y preguntán de esta manera lo fill y contestán lo pare, per ventura se van topetá en un grupo de belles mossetes emperifollades veníen de un convit de bodes. En cuan les va vore lo jove, li va preguntá a son pare qué ere alló.
Lo pare li va di:
- Fill meu, acacha la vista, no les miros, que són cosa roína. Va di entonses lo fill:
- Pero ¿cóm se diu aixó?
Lo pare, per a no despertá lo poc convenién dessich carnal del jove, no va volé nombráles pel seu propi nom, es di, «dones», sino que va di: - Se diuen ganses.
¡Maravillosa cosa de sentí! Aquell que may a la seua vida ne habíe vist cap, sense preocupás de los palaus, ni del buey, ni del caball, ni del burro, ni de los dinés ni de atra cosa que haguere vist aquell día, va di:
- Pare, yo vull tíndre una de estes ganses. - ¡Ay, fill meu! - va di lo pare -, calla, que són una cosa mol roína.
Lo jove, preguntánli, li va di:
- ¿Aixina són les coses roínes?
- Sí - va di lo pare.
Y ell va di entonses:
- No sé lo que diéu, ni per qué éstes són coses roínes: al meu respecte, no me ha paregut hasta ara vore may res tan majo y agradable com elles. Són mes majes que los cordés pintats que me hau enseñat moltes vegades. ¡Ay!, si tos importo algo, feu que mon emportém una allá dal y yo la portaré a pasturá.
Va di lo pare:
- No u vull; ¡no saps tú aón pasturen!
Y va vore que la naturalesa ere mes forta que lo seu ingenio, y se va arrepentí de habél portat a Florencia.
Me val en lo que hasta aquí hay contat de la presén novela. Diuen, pos, algúns dels que me censuren que fach mal, oh joves dames, esforsánme massa en agradatos; y que vatres massa me agradéu. Aixó u confesso; me agradéu y me esforso en agradatos; y los pregunto si de aixó se maravillen considerán no ya lo habé conegut lo besás y lo abrasás y los plassentés ajuntaméns que en vatres, dolsíssimes siñores, se tenen moltes vegades, sino sol lo habé vist y vore continuamen les corteses costums y la atractiva hermosura y la cortés gallardía y ademés de tot aixó, la vostra señoril honestidat: cuan aquell que nutrit, criat, creixcut a un monte salvache y solitari, dins de los límits de una minuda selda, sense datra compañía que son pare, al vóretos, vau sé dessichades per nell, y seguides en afecte.
¿Hauríen de empéndrem, de amonestám, de castigám éstos si yo, que ting un cos que lo sel va fé per a amatos, y yo desde la meua infánsia l´alma tos vach dedicá al sentí lo poder de la llum de los vostres ulls, la suavidat de les vostres paraules y les flames enseses per los vostres suspiros, si me agradéu y si yo en agradatos me esforso; y espessialmen tenín en cuenta que antes que res vau agradá a un ermitañet, a un jovenet sense sentit, casi a un animal salvache? Per sert que qui no tos vol y per vatros no dessiche sé amat, com persona que ni los plaés ni la virtut de la natural afecsió sentix ni coneix me reprén: y poc me preocupo per naixó. Y qui contra la meua edat va parlán muestre que mal coneix que encara que lo gos té lo cap blang, la coa la té verda; als que, dixán a una vora les bromes, contesto que may reputaré vergoñós per a mí hasta lo final de la meua vida lo convoyá an aquelles coses a les que Guido Cavalcanti y Dante Alighieri ya agüelos, y micer Gino de Pistoia mol agüelet van tindre en honor, y van buscá lo seu plaé.
Y si no fore que siríe eixímen del modo en que se acostumbre a parlá, portaría aquí al mich la história, y la mostraría plena de homes vells y valéns que als seus añs mes madús mol se van esforsá en convoyá a les dames, lo que si ells no u saben, que vaiguen y u adeprénguen. Que se quedon en les musses al Parnaso, afirmo que es un bon consell: pero no sempre podem quedámos en les musses ni elles en natros. Les musses són dones, y encara que les dones no valguen lo que valen les musses, tenen en lo primé aspecte semellansa en elles, aixina que encara que per un atra cosa no me agradaren, només per naixó hauríen de agradám; sense contá en que les dones ya van sé per a mí ocasió de compóndre mil versos. Elles me van ajudá be y me van mostrá cóm escriure aquells mil; y potsé per a escriure estes coses, encara que humildíssimes siguen, tamé han vingut algunes vegades a está en mí, en servissi potsé y en honor de la semellansa que les dones tenen en elles; per lo que ni del Monte Parnaso ni de les musses me separo tan com mols creuen.
Pero ¿qué los direm an aquells que de la meua fama tenen tanta compassió que me aconsellen que me busca lo pa? Sertamen no u sé, pero, volén pensá quina siríe la seua resposta si per nessessidat los u demanara an ells, penso que diríen: «¡Búscateu a les teues fábules!». Mes han trobat entre les seues fábules los poetes que mols rics entre los seus tessoros, y mols ne han ñagut que anán detrás de les seues fábules van fé florí la seua edat, mentres per lo contrari, mols al buscá mes pa del que nessessitaben, se van morí sense madurá. ¿Qué diré mes? Si me sobrevinguere la nessessidat yo sé, segóns lo Apóstol, viure tan a la abundánsia com patí la miseria; y per naixó dingú se té que preocupá de mí mes que yo. Y los que diuen que estes coses no han passat aixina com les conto, me agradaríe mol que trobaren les originals, que si no concordáren en les que yo escric, justa diré que es la seua reprimenda y en corregím yo mateix me les ingeniaré; pero mentres no aparegue res mes que paraules, los dixaré en la seua opinió, seguín la meua, dién de ells lo que ells diuen de mí. Y com ya hay contestat prou per esta vegada, dic que en la ajuda de Déu y la vostra, gentilíssimes siñores, en qui espero, armat y en bona passiénsia, en aixó tiraré cap abán, girán la esquena an este ven y dixánlo bufá, perque no vech que pugue passám a mí datra cosa mes que lo que li passe al polset, que, bufán lo torbellino, o de la terra no lo mou, o si lo mou lo porte cap amún y moltes vegades damún del cap de los homes, sobre les corones de los reys y de los emperadós, y a vegades damún dels alts palaus y sobre les eixecades torres lo deposite; de los que, si cau, mes aball no pot arribá del puesto aon va sé portat. Y si alguna vegada en tota la meua forsa me vach disposá a complaítos en algo, ara mes que may u faré, perque sé que datra cosa dingú podrá di en raó, que los demés y yo, que tos volem, naturalmén obrem; y per a vóldres oposá a les leys de la naturalesa se nessessiten moltes grans forses y moltes vegades no sol en vano sino en grandíssim mal del que se afane se fiquen en obra. Estes forses, confesso que ni les ting ni dessicho tíndreles en aixó, y si les tinguera, antes a datres les hi dixaría prestades que les faría aná per a mí. Per naixó, que cállon los criticadós y criticadores, y si calentás no poden, que viguen carpits, y que se quedon en los seus plaés (bastán corruptes), y a mí que me dixon en los meus, an esta curta vida que mo se done, y que me dixon tranquil. Pero ham de torná, perque ya ham divagat prou, oh hermoses siñores, allá de aon vam eixí, y ham de seguí lo orden escomensat. Lo sol ya habíe fet amagás a tots los estels y la terra humida y en sombra de la nit se anáe eixugán, cuan Filostrato, eixecánse, a tota la seua compañía va fé alsá, y anán cap al hermós jardí, per allí van escomensá a passejás; y arribada la hora de minjá, van amorsá allí aon habíen sopat la nit passada. Y cuan se van eixecá de la michdiada, están lo sol al cenit, de la manera acostumbrada prop de la fresqueta fon se van assentá o gitá, y entonses Filostrato a Fiameta li va maná que escomensare en les históries, y ella va escomensá aixina:
Es dit duodeni, quar en quascu home es de quantitat de XII ditz.
Eluc. de las propr., fol. 56.
(chap. Se diu duodeno, perque a cada home es de cantidat de dotse dits; medix dotse dits.)
Il est appelé duodénum, car en chaque homme il est dit de la quantité de douze.
PORT. IT. (ESP. chap.) Duodeno.
7. Dozen, Dotzen, adj. num., lat. duocecimus, douzième.
El dozes, us petitz Lombartz.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Le douzième, un petit Lombard.
Deu mais comprar la causa, la dotzena part de tant cum ela val, per cosentiment del ordenador de la gleisa.
Trad. du Code de Justinien, fol. 1.
Doit en plus acheter la chose, la douzième partie de tant comme elle vaut, par consentement de l'économe de l'église.
Ell dec esser lo dotzes. Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Il dut être le douzième.
CAT. Dotsé. ESP. Doceno (duodécimo). PORT. Duodecimo. IT. Dodicesimo.
8. Dotzena, s. f., douzaine.
Una dotzena de moltos.
(chap. Una dotsena de borregos; poden sé cordés grans. En catalá se diu moltó, moltons.)
Charte de Besse en Auvergne, de 1270.
Une douzaine de moutons.
CAT. Dotsena (dotzena). ESP. Docena. PORT. Duzia. IT. Dozzina.
9. Dozens, adj. num., lat. ducentos, deux cents.
Per cent vers ni per dozenz cansos.
(chap. Per sen versos ni per dossentes cansons.)
G. Magret: No m valon re.
Pour cent vers et pour deux cents chansons.
Li prestet dozens marabotis.
(chap. Li va prestá, dixá, dossens maravedís.)
V. de Bertrand de Born.
Lui prêta deux cents marabotins.
Ben dozentas jornadas s'es luynatz de sa terra. V. de S. Honorat.
S'est éloigné de sa terre bien de deux cents journées.
CAT. Dòscènts (sic). ESP. Doscientos, ducientos. PORT. Dozentos. IT. Dugento. (chap. Dossens, dossentes; se escriu igual que lo plural de dossén, que enseñe, cas. docente.)
L'enseignement et le mérite et la valeur... m'ont tellement instruit mon coeur de belle société.
Part. pas. Vulhatz, per so que siatz dutz,
Saber et sen soven vezer.
P. Vidal: Abril issic.
Pour cela que vous soyez instruit, veuillez voir souvent sens et savoir.
Si m trobes fol ni mal duich.
Guillaume de la Tour: Una, doas.
Si me trouvât fou et mal instruit.
ANC. FR. Bien sout esprevier duire è ostour è falcon.
Roman de Rou, v. 3825.
Le second point auquel il se fault diligemment duire et exercer, c'est aux réponses particulières. Amyot. Trad. de Plutarque, Morales, t. II, p. 91. Les Athéniens pour lors n'estoient point encore duits à la marine.
Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Thésée.
Plus prompt à faire mal et plus duit au malheur.
Remi Belleau, t. I, fol. 87.
(chap. du: duc, dus, du, duém, duéu, duen; dut, duts, duta, dutes; duría, duríes, duríe, duríem, duríeu, duríen, etc.)
2. Duc, s. m., lat. ducem, duc, guide.
Si 'l reis engles e 'l duz normanz.
B. de Ventadour: Lanquan vei.
(chap. Si lo rey inglés y lo duc normando.)
Si le roi anglais et le duc normand.
Pero 'l senhers coms, ducs, marques
N'a ben sa pegnora tracha.
Bertrand de Born: Guerra e trebalh.
Pour cela le seigneur comte, duc, marquis en a bien tiré son gage.
CAT. ANC. ESP. Duc. PORT. Duque. IT. Duce, duca (N. E. Benito Mussolini, es grassiós que lo seu apellit sigue casi mussol, que es de la familia del duc, lo búho real, tamé duque en castellá. Al llibre “lo camí” podéu lligí un capítul sobre lo duc, y a los sans inossens, tamé lo trobaréu.)
3. Duquessa, Duguessa, s. f., lat. ducissa, duchesse.
Car mentau duguessa ni regina.
Aimeri de Bellinoi: Tant es d'amor.
Car je me rappelle duchesse et reine.
Fig. Duquessa de valen pretz entier.
Gausseran de S. Leidier: Puois fin' amors.
Duchesse de vaillant mérite entier.
CAT. Duquessa. ESP. Duquesa. PORT. Duqueza. IT. Duchessa. (chap. Duquesa o duquessa, duqueses o duquesses.)
4. Ducat, Dugat, s. m., lat. ducatus, duché.
Del ducat de Normandia... e del comtat de Peitieus.
(chap. Del ducat de Normandía... y del comtat o condat de Peitieus – Poitou.)
V. de Bertrand de Born.
Du duché de Normandie... et du comté de Poitou.
A conquerir emperi e regnat,
Estranhas terras et illas e dugat.
Rambaud de Vaqueiras: Valens marques.
(chap. A conquistá imperi y reinat, extrañes terres e isles y ducat.)
A conquérir empire et royaume, (err sétrangères, sic) terres étrangères et îles et duché.
CAT. Ducat. ESP. PORT. Ducado. IT. Ducato. (chap. Ducat, ducats; Ducados es una marca de sigarros.)
ESP. Ductor. IT. Duttore. (chap. conductó, conductós, conductora, conductores; se sol empleá pera los vehiculs, pun quinse mes aball.
Se pot fe aná en lo sentit de tutó, rectó o retó; tutor, rector, ductor.)
7. Ductibilitat, s. f., lat. ductibilitatem, ductilité.
No es degu metalh de maior ductibilitat.
Eluc. de las propr., fol. 183.
Il n'est aucun métal de plus grande ductilité.
CAT. Ductilitat. ESP. Ductilidad. PORT. Ductilidade. IT. Ductilità. (chap. ductilidat. Es una propiedat que presenten alguns materials, com les aleassions metáliques, que poden deformás plásticamen sense chafás, permitín obtindre arams o fils.)
8. Ductil, adj., lat. ductilis, ductile.
Coyre coronari ductil en subtils laminas.
(chap. Cobre coronari dúctil en sutils, fines, lámines.)
Eluc. de las propr., fol. 187.
Cuivre coronnaire ductile en lames fines.
CAT. ESP. (chap. dúctil) Ductil. PORT. Ductivel. IT. Duttile.
Si le Dauphin vient ici jamais, et ses barons l'amènent.
Mas l'aigua que suau s' adui
Es peiers de cella que brui.
B. de Ventadour: Lo rossignols.
Mais l'eau qui s'écoule doucement est pire que celle qui bruit.
Fig. A ver salvamen
Aduretz tota Fransa.
Germonde de Montpellier: Greu m'es.
Vous conduirez toute la France à vrai salut.
Lo gens temps de pascor,
Ab la fresca verdor,
Nos adui fuelh e flor.
B. de Ventadour: Lo gens.
(chap. Lo gentil tems de primavera, en la fresca verdó, mos porte fulla y flo. Ojalá puguerem recuperá una paraula com pascó, tenín ya Pascua.)
L'agréable temps de printemps, avec la fraîche verdure, nous apporte feuille et fleur.
Mais lai on valor ven e tria,
Ven paratge; et de lai fui
On avol cors soven s'adui.
R. Vidal de Bezaudun: En aquelh temps.
Mais là où mérite vient et choisit, arrive noblesse; et elle fuit de là où lâche coeur souvent parvient.
Loc. prov. Vos sabetz, dona gentil, clara,
Qu'us plazers autre n'adutz.
(chap. Vos sabéu, dona gentil, clara, que un plaé ne du (porte) un atre.)
Amanieu des Escas: Dona per cui.
Vous savez, dame gentille, gaie, qu'un plaisir en amène un autre.
ANC. FR.
Li graindre anemi Diex si sunt li renoié,
Quant il sunt à mal faire aduit et avoié.
J. de Meung: Testament, v. 642.
ANC. ESP. Aducir. IT. Addurre.
10. Aduzemen, s. m., conduite.
Per razon de l'aduzemen de las ayguas.
(chap. Per raó de la conducsió de les aigües.)
Cartulaire de Montpellier, fol. 79.
Pour raison de la conduite des eaux.
11. Conduire, Condurre, v., lat. conducere, conduire, mener, guider.
Tan feron qu'ill lo conduisseron a Tripol en un alberc.
V. de Geoffroi Rudel.
Ils firent tant qu'ils le conduisirent à Tripoli dans une habitation.
Fig. Mas Dieu prec per sas grans mercis...
Que m condugua en paradis.
Pierre d'Auvergne: Cuy bon vers.
Mais je prie Dieu par ses grandes mercis... qu'il me conduise en paradis.
Car qui joi ni solaz fui
A piech de mort se condui.
Lanfranc Cigala: Ges non sui.
Car qui fuit joie et soulas se conduit à pire que mort.
CAT. Conduir. ESP. Conducir. PORT. Conduzir. IT. Condurre. (chap. conduí: conduíxco, conduíxes, conduíx, conduím, conduíu, conduíxen; conduít, conduíts, conduída, conduídes. Val pera vehiculs y en lo sentit de durá un minjá o algo bastán tems. Este tinet de oli ha conduít mol, ne ham tingut prou per a tot l'añ.)
2. Conduch, s. m., conduite, direction.
Per conduch de nauclers. Trad. du Code de Justinien, fol. 88.
Par conduite de nochers.
ANC. FR. Que vos tel conduit me bailliez
Que je n'i soie domagiez.
Roman du Renart, t. II, p. 371.
CAT. ESP. Conducto. IT. Condotto. (chap. conducte, conductes.)
13. Salvconduch, s. m., sauf-conduit.
Aquest present salvconduch ay fach.
(chap. Este presén salvoconducte hay fet.)
Sauf-conduit donné par J. de Fara en 1385.
J'ai fait ce présent sauf-conduit.
CAT. ESP. PORT. Salvoconducto. IT. Salvocondotto.
14. Conductor, s. m., conducteur, guide.
De la qualla armada et host era conductor et guida lo comte Ramon.
(chap. De la cual armada y host ere conductó y guía lo conde Ramón.)
Chronique des Albigeois, col. 10.
De laquelle armée et troupe le comte Raimond était conducteur et guide.
Les
coses podíen habé passat de consevol atra manera y, sin embargo,
van passá aixina. Daniel, lo Mussol, desde lo fondo dels seus onse
añs, lamentabe lo curs dels acontessimens, encara que u acatare com
una realidat inevitable y fatal. Después de tot, que son pare
aspirare a fé dell algo mes que un formaché ere un fet que honrabe a son pare. Pero per lo que an ell li afectabe... son pare enteníe
que aixó ere progressá; Daniel, lo Mussol, no u sabíe
exactamen. Que ell estudiare lo Bachillerat a la siudat podíe sé, a
la llarga, efectivamen, un progrés. Ramón, lo fill del
boticari, estudiabe ya pera abogat a la siudat, y cuan los visitabe,
durán les vacassións, veníe tot pujat com un pavo real y los
mirabe a tots per damún del muscle; inclús al eixí de missa los
domenges y festes de guardá, se permitíe corregí les paraules que
don José, lo mossen, que ere un gran san, pronunsiare desde lo
púlpito. Si aixó ere progressá, lo anássen a la siudat a
escomensá lo Bachillerat, constituíe, sense cap duda, la basse de
este progrés. Pero
a Daniel, lo Mussol, li bullíen moltes dudes al cap en este
respecte. Ell creíe sabé tot
lo que pot sabé un home. Lligíe de correguda, escribíe pera fés
entendre y coneixíe y sabíe aplicá les cuatre regles. Ben mirat,
poques coses mes cabíen a un servell normalmen dessarrollat. No
obstán, a la siudat, los estudis de Bachillerat constaben, segóns
díen, de set añs y, después, los estudis superiós, a la
Universidat, de uns atres tans añs, per lo menos. ¿Podríe ñabé
algo al món que nessessitare catorse añs de esfors, tres mes dels
que ara teníe Daniel? Seguramen, a la siudat se pert mol lo tems -
pensabe lo Mussol - y, a fin de cuentes, ñaurá qui, al cap de
catorse añs de estudi, no pugue diferensiá un vilero de una
cardelina o una boñiga de un cagalló. La vida ere aixina de rara,
absurda y caprichosa. Lo cas ere traballá y afanás en les coses
inútils o poc práctiques. Daniel,
lo Mussol, se va girá al llit y les molles del seu somier de ferro
van chirriá desagradablemen. Que ell recordare, esta ere la primera
vegada que no se adormíe només caure al catre. Pero esta nit teníe
moltes coses en qué pensá. Demá, pot sé, ya seríe tart. Pel
matí, a les nou en pun, agarraríe lo rápit cap amún y se
despediríe del poble hasta Nadal. Tres mesos tancat a un internat. A
Daniel, lo Mussol, li va pareixe que li faltabe aire y va respirá en
ansia dos o tres vegades. Va pressentí la escena de la partida y va
pensá que no sabríe aguantás les llágrimes, per mes que lo seu
amic Roque o Roc, lo Moñigo, li diguere que un home ben home no té
que plorá encara que se li mórigue son pare. Y lo Moñigo tampoc
ere consevol cosa, encara que tinguere dos añs mes que ell
y encara no haguere escomensat lo Bachillerat. Ni lo escomensaríe
may, tampoc. Paco, lo ferré, no aspirabe a que lo seu fill
progressare; se conformabe en que fore ferré com ell y tinguere prou
habilidat pera moldejá lo ferro al seu capricho. ¡Éixe sí que ere
un ofissi majo! Y pera sé ferré no fée falta estudiá catorse añs,
ni tretse, ni dotse, ni deu, ni nou, ni cap. Y se podíe sé un home
fort y gigán, com u ere son pare del Moñigo. Daniel,
lo Mussol, no se cansabe may de vore a Paco, lo ferré, dominán lo
ferro a la forja. Lo embelessaben aquells antebrassos grossos com a
branques de olivé, cuberts de pel espés y roijot, musculosos y
plens de ñirvis. Seguramen Paco, lo ferré, eixecaríe la cómoda de
la seua habitassió en un sol dels seus imponéns brassos y sense
ressentís. Y de la seua pitralera, ¿qué? assobín lo ferré
traballabe en samarreta y lo seu pitral de Hércules pujabe y
baixabe, al respirá, com si fore lo de un elefán ferit. Aixó ere
un home, y no Ramón, lo fill del apotecari, arguellat, tiesso y
blang com una mossa mórbida y presumida. Si aixó ere progrés, ell,
dessididamen, no volíe progressá. Per
la seua part, se conformabe en tindre una parella de vaques, una
formachería menuda y lo insignificán vergé de detrás de la seua
casa. No demanabe mes. Los díes laborables fabricaríe formaches,
com son pare, y los domenges se entretindríe en la escopeta, o sen
aniríe al riu a peixcá truches o a fé una partida al corro de
birles. La
idea de marchá li empreníe lo cor a Daniel, lo Mussol. Per la bada
de enterra se filtrabe la llum de la planta baixa y esta llum se
fixabe al techo de una manera obsessiva. Hauríe de passá tres mesos
sense vore aquell fil fosforessén y sense escoltá los moviméns
silensiosos de sa mare en les faenes doméstiques; o los gruñits
aspres y secs de son pare, sempre malhumorat; o sense respirá
aquella atmósfera densa, que
entrabe ara per la finestra uberta, feta de aromes de fenás ressién
segat y de boñigues seques. Deu meu, qué llargs eren tres mesos!
Podíe habés rebelat contra la idea de marchá, pero ara ya ere
tart. Sa mare ploriquejabe unes hores abáns, al fé juns lo
inventari de la seua roba. -
Mira, Danielet, fill, estos són los teus llansols. Van marcats en
les teues inissials. Y estes són les teues camisetes. Y estos los
teus cansonsillos. Y los teus calsetíns. Tot va marcat en les teues
lletres. Al colegio ne siréu mols y de un atre modo es possible que
se perguen. Daniel,
lo Mussol, notabe a la gola com un nugo, un cos extrañ. Sa mare se
va passá lo envés de la ma per la punta del nas arremangada y se va
torcá los mocs. "Lo momén té que sé mol espessial cuan la
mare fa assó que atres vegades me prohibix fé a mí", va pensá
lo Mussol. Y va sentí uns sinsés y apremiáns dessichos de plorá. La
mare va seguí: - Cuídat y cuida de la roba, fill. Saps be lo que a
ton pare li ha costat tot aixó. Som pobres. Pero ton pare vol que
sigues algo a la vida. No vol que traballos y patixques com ell. Tú
- lo va mirá un momén de frente - pots sé algo gran, algo mol gran
a la vida, Danielet; ton pare y yo ham volgut que per natros no
quedo. Se va ensumá los mocs y se va quedá en silensio. Lo Mussol
se va repetí: "Algo mol gran a la vida, Danielet", y
va moure convulsivamen lo cap. No assertabe a compendre cóm podríe
arribá a sé algo mol gran a la vida. Y se esforsabe, tossudamen, en
compendreu. Pera nell, algo mol gran ere Paco, lo ferré, en lo seu
tórax inabarcable, en la seua esquena massisa y lo seu pel roch
abundán; en lo seu aspecte salvache y du com lo de un Deu primitiu.
Y algo gran ere tamé son pare, que tres estius atrás va fé baixá
un milá de dos metros de envergadura... Pero sa mare no se referíe
an esta classe de grandesa cuan li parlabe. Potsé sa mare dessichabe
una grandesa al estil de la de don Moissés, lo maestre, o com la de
don Ramón, lo apotecari, al que fée uns mesos que habíen fet
alcalde. Seguramen algo de aixó volíen sons pares pera nell. Pero,
a Daniel, lo Mussol, no li fascinaben estes grandeses. En tot cas,
preferíe no sé gran, ni progressá. Va pegá una volta al llit y se
va colocá pancha per aball, tratán de amortiguá la sensassió de
ansiedat que desde fée un rato li mossegabe al estómec. Aixina se
trobabe milló; dominabe, en serta manera, lo seu ñirviossisme. De
totes formes, pancha per amún o per aball, ressultabe inevitable que
a les nou del matí agarrare lo rápit cap a la siudat. Y adiós o
adéu tot, entonses. Si auncás... Pero ya ere tart. Fée mols añs
que son pare acarissiabe aquell proyecte y ell no podíe arriesgás a
desféu tot en un momén, pel seu capricho. Lo que son pare no va
pugué sé, volíe ara séu en ell. Cuestió de capricho. Los grans
teníen, a vegades, caprichos mes tossuts y absurds que los dels
chiquets. Passabe que a Daniel, lo Mussol, li habíe agradat, mesos
atrás, la idea de cambiá de vida. Y sin embargo, ara, esta idea lo
atormentabe. Fée casi sis añs que va sabé les aspirassións de son
pare respecte an ell. Don José, lo mossen, que ere un gran san, díe,
assobín, que ere un pecat espiá les conversassións dels demés. No
obstán, Daniel, lo Mussol, escoltabe assobín les converses de sons
pares al pis baix, durán la nit, cuan ell se gitabe. Per la esgella
del entarimat divisabe lo fogaril, la taula de pi, les banquetes, lo
sofá y tots los útils de la formachería. Daniel, lo Mussol, com un
cachap contra enterra, espiabe les conversassións desde allí. Ere
pan ell una costum. En lo murmull de les converses, pujabe de la
planta baixa la agrinosa auló de la collada y les esterilles brutes.
Li agradabe aquella auló de lleit fermentada, que punchabe al nas y
ere casi humana. Son
pare estabe tombat al sofá aquella nit, mentres sa mare arrepetabe
la taula y les sobres del sopá. Fée ya casi sis añs que Daniel, lo
Mussol, habíe sorprés esta escena, pero estabe tan sólidamen
vinculada a la seua vida que la recordabe ara en tots los detalls. -
No, lo mosso sirá un atra cosa. No u dudos - díe son pare -. No se
passará la vida lligat an este bang com un esclavo. Bueno, com un
esclau y com yo. Y, al di aixó, va soltá una palabrota y va fotre
una puñada. Aparentabe está enfadat en algú, encara que Daniel,
lo Mussol, no assertabe a sabé en quí. Entonses Daniel no sabíe
que los homens se enfaden a vegades en la vida y contra un orde de
coses que consideren irritán y desigual. A Daniel, lo Mussol, li
agradabe vore enfurruñat a son pare perque los seus ulls traíen
chispes y los músculs de la cara se li enduríen y, entonses teníe
una retirada a Paco, lo ferré. -
Pero no podem separámos dell - va di la mare -. Es lo nostre únic
fill. Si encara tinguerem
una chiqueta. Pero lo meu ventre está sec, tú u saps. Ya no podrem
tindre una filla. Don Ricardo va di, la radera vegada, que me hay
quedat estéril o erma com la de Lorca después del aborto. Son pare
va fé despenjás algúns sans del sel, entre dens. Después, sense
moures de la seua postura, va afegí: -
Díxau; aixó ya no té remey. No escarbos a les coses que ya no
tenen remey. La
mare va suspirá, mentres arreplegabe a un pot rovellat les molles de
pa abandonades damún de la taula. Encara va insistí débilmen: -
A lo milló lo chic no val pera estudiá. Tot aixó es prematuro. Y
un chic a la siudat coste mols dinés. Aixó pot féu Ramón, lo
boticari, o lo siñó juez. Natros no podem féu. No tenim
perres. Son pare va escomensá a donáli voltes nervioses a un
cacharro que teníe entre les mans. Daniel, lo Mussol, va compendre
que son pare se dominabe pera no aumentá lo doló de la seua dona.
Al cap de un rato va afegí: -
Assó anirá a la meua cuenta. En cuan a si lo chic val o no val pera
estudiá depén de si té doblers o no los té. Tú me compréns. Se
va ficá de peu y en lo gancho del fogaril va escampá los calius que
encara relluíen al foc baix. Sa mare se habíe assentat, en les mans
acribassades desmayades a la faldeta. De repén se sentíe baldada y
nula, absurdamen buida, indefensa. Lo pare se dirigíe an ella: -
Es cosa dessidida. No me faigues parlá mes de aixó. En cuan lo chic
cumplixque onse añs marchará a la siudat a escomensá lo grado. La
mare va suspirá, rendida. No va di res. Daniel, lo Mussol, se va
gitá y se va adormí fen conjetures
sobre qué volíe di sa mare en alló de que teníe lo ventre sec y
que se habíe quedat erma después del aborto.