champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Planta rosàcia de l'espècie Rosa canina: arbust que es fa alt d'un a dos metres, de branques robustes armades de punxes fortes i ganxudes, i que fa les flors rosades o blanques i el fruit oblong vermell que conté uns granets que en contacte amb la pell produeixen coïssor (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. escaramujo, agavanzo, zarzaperruna.
També s'anomena gavarreral'espècie Rosa sempervirens, segons Barceló Flora 162, i la Rosa arvensis; de la mateixa espècie R. canina n'hi ha moltes varietats. Gauarrera, mata spinosa: rubus, Nebrija Dicc. Gavarrera: Dumus, et melius Rubus idaeus, nam dumus es qualsevulla mata espinosa, Torra Dicc. Déu aparech a ell en la gauarrera, Evang. Palau. Altra ampolla ab V liures d'aygua de gavarrera, doc. a. 1409 (Arx. Patriarca Val.). La gavarrera tota vert e flos fresques, Quar. 1413, 67. D'amor en Déu encesa gauarrera, Trobes V. Maria 142. Com estigués cubert de moltes romagueressaluatges e gauerreres, Hist. Troy. 342. Moysès hoynt la veu del Senyor en mig de la gauarrera cremant, Villena Vita Chr., c. 181. Fins les seques gavarreres | treuen roses ventureres, Colom Juven. 25.
2. Monestier, Mostier, s. m., moutier, monastère, couvent.
Per voluntat de femna isic del monestier.
(chap. Per voluntat de femella va eixí, ixí, eissí del monasteri; per dessich, per la atracsió carnal. No com Ramiro II que va tindre que eixí per a continuá la casa de Aragó, y va tindre una filla: Petronila, Peronella, que firmabe Petrvs, Petrus, pedra, peyra, peira, pierre, etc.)
V. de Gaubert, moine de Puicibot.
Par désir de femme il sortit du monastère.
En un mostier antic
De san Marsal.
Bertrand de Born: Ges no mi.
Dans un antique moutier de saint Martial.
- Église.
Perpetualment dos capellas el dit monestier.
(chap. Perpetualmen dos capellans al dit monasteri : capella o capilla o iglesia del monasteri : capellanía.)
Tit. de 1394. DOAT, t. CXLII, fol. 67.
Perpétuellement deux chapelains dans ladite église.
ANC. FR. Au moustier Sainct-Denis en France.
Vigiles de Charles VII, t. I, p. 146.
Tous deux allans au moustier de Sainct-Victor pour ouyr la messe.
3. Monge, Mongue, Morgue, Monegue, Moyne, s. m., gr. *, moine, religieux.
Si monge nier vol Dieus que sian sal
Per pro manjar e per femnas tenir.
Raimond de Castelnau: Mon sirventes.
Si Dieu veut que les moines noirs soient sauvés pour beaucoup manger et pour tenir femmes. (N. E. Olé los cojones de mi tocayo, que usaba muy bien la ironía y criticaba públicamente a los monjes negros que comían mucho y tenían mujeres, concubinas.)
(chap. Mongil, mongils : monástic, monastics, monástica, monástiques : de monjo o monja. Draps mongils : vestimenta o vestits de monjo o monja : lo hábit, los habits. Ñan alguns y algunes que en ves de penjá los habits, sels eixequen una mica.)
7. Monastical, adj., monastique.
Reparador de la monastical diciplina.
(chap. Reparadó de la dissiplina o disciplina monástica.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 129.
Réparateur de la discipline monastique.
8. Amongar, v., faire moine, faire entrer au couvent.
Part. pas. Na Honasias..., quan fo amongada.
Cartulaire de Bugue, fol. 11.
Dame Honasias..., quand elle fui faite moinesse.
(chap. Amonjá : fés monja o fé monja a una dona. Yo amonjo, amonges, amonge, amongem o amonjam, amongéu o amonjáu, amongen; (amonjat, amonjats : fets monjo, monjos), amonjada, amonjades.)
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de juny del 2017)
Utilitzo diàriament per expressar-me i treballar lo català i lo castellà indistintament. De tant en tant, en los meus viatges a l’estranger o informant algun turista, chapurreoanglès o francès, idiomes que vaig estudiar durant la meva joventut a Alcanyís, Tortosa o Saragossa i que com la majoria de companys em vaig quedar en els inicis del seu coneixement. Per tant les paraules “chapurreau” o “chapurrejar” no em són en absolut estranyes i les utilitzo de tant en tant. Quina és la seva definició, que ja la que sabem tots i ens confirma lo diccionari de la llengua castellana o espanyola: “chapurrear” es defineix com parlar malament o amb dificultat una llengua. Per tant no és incorrecta la seva utilització per persones individuals conscients com jo dels seus dèficits formatius. De la mateixa manera, en lo nostre cas referit a la llengua que es parla a la zona oriental d’Aragó, hauríem d’acompanyar que “chapurreamos” català, castellà o aragonès, en lo cas de no expressar-nos de manera adequada.
Però el mantenir una polèmica sobre la denominació com a “chapurriau” del català a Aragó, expressa una majúscula vergonya social d’un estat impropi del segle XXI. Que uns ciutadans, que cap culpa tenen la majoria que la seua llengua materna no s’ensenyi de manera obligatòria durant la seua formació escolar, defineixin a la llengua dels seus avantpassats amb un nom despectiu, no té parangó. Aquesta obsessió centralitzadora, caigui qui caigui, ens ha portat a la situació actual. I això ens afecta a molts aragonesos en una cosa tan important en l’àmbit social, cultural i econòmic com és la llengua escrita o parlada com a mitjà de comunicació. Es pot entendre, que no compartir, la seva prohibició i va menysprear en èpoques de dictadura, però després de 40 anys de democràcia no pot justificar-se de cap manera.
Lo català que parlaven los meus iaios a Queretes i al costat d’ells tots los veïns, era tan correcte o més que el que es parlava a Barcelona o Girona, per posar un exemple. La forta castellanització d’estos últims 80 anys (dictadura i democràcia), al costat de la desaparició del vocabulari agrícola tradicional, ha comportat la introducció de nombroses paraules castellanes sense lo més mínim respecte ni consideració per les autoritats culturals o d’educació. Que fàcil i còmode és passar la pilota a les possibles manifestacions d’alguns veïns, bé o mal intencionats. Senyors lingüistes, professors de la Universitat de Saragossa i polítics dels diferents partits implantats a Aragó, crec que ja és hora de tancar aquesta vergonyosa situació. Som al segle XXI. Un aplaudiment i tot lo meu suport a la Presidència i Consellers de la Comarca del Matarranya, que així ho han fet amb la seua recent declaració. També al Govern d’Aragó que va en la mateixa línia. Que s’estengui l’exemple i que es reconegui d’una vegada per totes, amb totes les seves conseqüències que el català és una riquesa i un patrimoni d’Aragó que s’ha de defensar amb tota contundència.
A la Ascuma no esteu defensán lo que dieu que es catalá de Aragó, feu aná paraules catalanes cuan podríeu fe aná (usà?) les nostres, les del chapurriau. Desideri Lombarte u fee, y escribíe en catalá, pero vatros no. Teniu un bon mestre, Arturo Quintana Font, pero agrane cap a casa, tos ha futut lo cap ple de ven, del ven del nord, pronte li direu Tramuntana al sers. Bonic ya u dieu y u escribiu, majo dic yo, y mols atres. http://chapurriau.blogspot.com/2017/08/origen-terme-chapurriau.html no anigueu a la RAE per a buscá chapurrear , no es lo mateix está fotut que está fotén, com no u es chapurrear que chapurriau. Estem escribín lo chapurriau de una manera que se pugue diferensiá del barceloní , sobre tot lo agüelo sebeta aguelosebeta a blogger de Valjunquera.
Poseu-vos com vulgueu, la llengua catalana és una amb diferents variants dialectals. A la Franja es parla una variant occidental. L’ortografia és una cosa molt seria. Inventeu lo que vulgueu i tindreu el fracàs assegurat. Una cosa és la llengua parlada i l’altra la literària. Per què no preneu el castellà com a exemple? No anireu molt lluny amb les vostres idees. De tota manera és una pena lo que feu amb la nostra llengua.
Ramón, ham compartit debats molt sans al grup Yo parlo chapurriau, i segurament que tenim posicions molt pròximes en bastants aspectes. Però t’has radicalitzat canviant lo nom a la gent (suposo que si algú escriu Monxo entens a què em referixco) i has decidit bloquejar tot aquell que no pense com tu, en l’argument falç que defensar el català no és defensar la nostra llengua del Matarranya. És d’agrair que encara conservos les ganes de debatre civilitzadament. Per a les preguntes que planteges, jo crec que el més apropiat és que recuperos lo que diu la Filologia que vas estudiar. Tots los debats sobre el bonic, majo, fer anar, usar… és més fàcil si et bases en estudiar quan s’ha introduït cada paraula, i no et limites a fer una foto actual i dir que el món sempre ha sigut aixina. Per què s’use la h en castellà i per què usen la ß los germànics s’entén estudiant textos històrics. La nostra llengua té anys d’escriptura al Matarranya. No reiventem l’ortografia, que fa 700 anys que tenim una tradició. I sobretot, i en això sí que coincidim al 100%, usem-la! Però si mos tanquem a la nostra “burbujeta” poc avançarem.
// Burbuja se diu bambolla o bombolla, bambolleta, avansarem o adelantarem
L’acte, al que hi van assistir unes 40 persones, va estar organitzat i presidit per Juan José Soro i Manuel Baile, responsables de la editorial Comuniter, l’empresa que ha publicat el llibre.
El señor Rajadell quiere justificar la discutida, y discutible, denominación de “Franja del meu cul” – sola o con apellido - que supuestamente pretenden inscribir en el Registro de la “Propiedad Intelectual” catalán, o mejor decir, catalanista. Este señor dice que esta zona oriental de Aragón, desde la Transición “ha sido denominada popular y académicamente La Franja del meu cul”, porque “tiene una forma alargada”. ¿Qué parte de Aragón considera el señor Rajadell que comprende esa “Franja del meu cul”? Porque si la misma incluye – como los catalanistas afirman y pretenden - todos los pueblos de Teruel que son bilingües, la inclusión en ese saco catalán de Aguaviva, La Ginebrosa, La Cañada de Verich, Torrevelilla, Belmonte de San José, La Codoñera, Fórnoles, La Portellada, Monroyo, La Fresneda, Valjunquera, Valdeltormo y otros próximos, resultaría que la forma de esa “Franja del meu cul”, más que alargada sería cuadrada (como la cabeza de Arturico Quintana) o redonda con picos, pero no alargada…
Dice también que esa zona oriental de Aragón “está situada a poniente del dominio lingüístico catalán”… ¿Le habrá traicionado el subconsciente al señor Rajadell? Hablar de “dominio” en una situación en la que está en juego el “dominio” o la apropiación de unos bienes religiosos y culturales, como los de Barbastro y las lenguas vernáculas de más de cuarentena municipios – que no hablan catalán sino aragonés oriental o chapurriau - constituye un grave lapsus, una ligereza o una frivolidad política.
Añade el señor Rajadell que, en Aragón, el término Franja del meu cul “es visto como peligroso por partes de la sociedad aragonesa”, y cita a FACAO, tachándonos de ser los “sectores más rabiosamente conservadores y anticatalanistas”. ¡Claro que somos conservadores, señor Rajadell! Y lo somos sin “rabiar” y sin morder a nadie de quienes, como usted, pretenden transformar en un “gato” nuestra “liebre” idiomática que venimos hablando desde hace más de quinientos años. ¿Algo que objetar?
Al referirse al bochornoso episodio del Trivial catalán, al señor Rajadell se le escapa un maullido (del “gato” que pretende darnos por liebre). Habla de una foto de Valderrobres en la carátula de este juego, pero calla maliciosamente los “errores” deliberados existentes en algunas de las 1.800 preguntas de ese juego: por ejemplo, decir que los Països Catalans comprenden “de Salses a Guardamar i de Fraga a Mahó”, y otros “errores” similares hasta un total de catorce…
Otra “curiosidad” escrita por el señor Rajadell es que “nos hemos inventado la expresión de “Aragón oriental” para escapar del “parany” pancatalanista, y añade que el término “Aragón oriental es la mitad de Aragón”… Esto, o es una broma o demuestra una simplificación que raya en la subcultura geográfica. Aplicando su curiosa tesis, esto equivaldría a decir que la España Norte, o la España Sur, dividirían nuestro país en dos mitades, supuestamente delimitadas por el kilómetro cero de la Puerta del Sol de Madrid…
D’aixó ne fa poc més de mig siglo. Habíe marchat de la seua vila de tota la vida obligat per la catastròfica gelada de les oliveres de febré de 1956, que va dixá sense micháns de vida a tota la comarca.
Ho han tornat a fer. I mira que em sap greu. / Pos te fas fotre, Luisset /
És una sèrie americana ben feta, amb una ambientació acurada, un argument ben parit que enganxa des del primer minut, però l’anglocentrisme dels productors els perd. Ja va passar amb ‘Joc de trons’ i ara tornen a caure-hi ‘Els Borgia’. Al capítol novè de la tercera temporada, Michelleto, l’home de confiança de César Borgia per als encàrrecs més inconfessables, mata el seu amant, Pascal, després de descobrir que este és un traïdor al servei de la poderosa rival del papa Borgia, Caterina Sforza.
Com sempre passa a ‘Els Borgia’, l’ambientació és enlluernadora. Majestuosos escenaris urbans, personatges històrics, paisatges, armament, indumentària, música, protocol… transporten l’espectador al cor de la Roma renaixentista. El creador de la sèrie, Neil Jordan, es, a més, un cineasta excepcional. Però, quan el sinistre Michelleto s’acomiada del seu patró i protector després de matar a Pascal per encàrrec del propi Cèsar, ho fa escrivint “goodbye” al terra amb la sang de la víctima. Així, en anglès pur i dur. Tota l’acurada ambientació se’n va a prendre pel sac per una maleïda paraula. L’assassí, un valencià trasplantat a l’Italia del Renaixement, escriu un missatge dirigit al seu amo, també italià, en el perfecte anglès del segle XXI. El miratge de la Itàlia renaixentista, s’esmicola grollerament.
//
La presidenta de la Federación de Asociaciones de Barrios de Zaragoza (FABZ), Nieves Boj, será la encargada de presentar el próximo lunes 12 la nueva edición de las jornadas en la sede del colectivo vecinal (calle Granada, 43), donde a lo largo de la semana se desarrollarán los diferentes encuentros a partir de las 20.00. El periodista de HERALDO DE ARAGÓN y escritor Luis Rajadel (con una L en el original, como Sabadel) abrirá el ciclo ese mismo día con la presentación de su libro “La ternura del pistolero”, un trabajo sobre la vida del anarquista de Valderrobres conocido como Batiste.
//
“Todos los niños de más de nueve años que se vengan conmigo”. Juan Bautista Albesa Segura, 'Batistot', se presenta en los campos de refugiados aragoneses de Reus (Tarragona) anunciando que va a cuidar de todos los niños y niñas desplazados, muchos de ellos huérfanos de la guerra civil. Doscientos pequeños de entre 4 y 15 años siguieron a aquel flautista de Hamelin revolucionario hasta la colonia creada para ellos en la Beguda, en Barcelona.
Entre 1938 y 1939, aquellos niños vivieron en un “oasis” en el que no faltaba comida, maestro o médico. Y el responsable de todo aquello es un hombre de mil caras, un pistolero, un “anarquista indomable”, le define entre sus muchas facetas Luis Rajadel, quien ha reconstruido su historia en el libro La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, editado por Communiter. Un personaje “osado, violento y solidario” que este periodista consiguió entrevistar en sus inicios en la profesión en la localidad natal de ambos, Valderrobres (Teruel), sin saber la biografía y el mito que arrastraba.
“Sabía de él por la tradición oral, por lo que contaban en el pueblo”, aunque según quien hablaba de él era héroe o villano, explica este periodista del que fuera amigo de su abuelo. Tras la muerte de Franco, Albesa volvió al pueblo desde la Francia que le acogió, donde montó una explotación hortícola, y allí le entrevistó Rajadel. La grabación de aquella conversación resultó defectuosa y acabó en un cajón junto al relato que tiempo después le hizo llegar uno de aquellos “chiquets de la Beguda”, Juan José Adell.
En el centenario del nacimiento de Albesa, Rajadel recuperó esos materiales y comenzó una búsqueda entre hemerotecas, libros, expertos y los testimonios de quienes le conocieron para reconstruir la vida de este hombre, tan apasionante como desconcertante: ejerció de guardaespaldas del banquero Juan March y tiempo después intentó secuestrar al primo del mismo financiero. También lideró un grupo guerrillero especializado en sabotajes tras la líneas franquistas en la Guerra Civil y dirigió la represión en la retaguardia republicana en buena parte de Aragón, pero al terminar la II Guerra Mundial fue condenado por colaborar con los nazis durante la ocupación de Francia.
ARAGÓN 'Batiste', el flautista de Hamelin revolucionario de los niños refugiados de la Guerra Civil
Twitter Facebook
eldiario.es Aragón / Sociedad
'Batiste', el flautista de Hamelin revolucionario de los niños refugiados de la Guerra Civil
Luis Rajadel reconstruye la vida de Bautista Albesa, guerrillero anarquista que fundó una colonia para niños refugiados de la Guerra Civil
La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, dibuja el perfil de un personaje “osado, violento y solidario”
Elisa Alegre Saura - Teruel
26/09/2016 - 19:24h
Compartir en Facebook
Compartir en Twitter
Contraportada de Solidaridad Obrera en la que aparece Bautista Albesa tras la conquista de Belchite.
Contraportada de Solidaridad Obrera en la que aparece Bautista Albesa tras la conquista de Belchite.
“Todos los niños de más de nueve años que se vengan conmigo”. Juan Bautista Albesa Segura, 'Batiste', se presenta en los campos de refugiados aragoneses de Reus (Tarragona) anunciando que va a cuidar de todos los niños y niñas desplazados, muchos de ellos huérfanos de la guerra civil. Doscientos pequeños de entre 4 y 15 años siguieron a aquel flautista de Hamelin revolucionario hasta la colonia creada para ellos en la Beguda, en Barcelona.
Entre 1938 y 1939, aquellos niños vivieron en un “oasis” en el que no faltaba comida, maestro o médico. Y el responsable de todo aquello es un hombre de mil caras, un pistolero, un “anarquista indomable”, le define entre sus muchas facetas Luis Rajadell, quien ha reconstruido su historia en el libro La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, editado por Comuniter. Un personaje “osado, violento y solidario” que este periodista consiguió entrevistar en sus inicios en la profesión en la localidad natal de ambos, Valderrobres (Teruel), sin saber la biografía y el mito que arrastraba.
“Sabía de él por la tradición oral, por lo que contaban en el pueblo”, aunque según quien hablaba de él era héroe o villano, explica este periodista del que fuera amigo de su abuelo. Tras la muerte de Franco, Albesa volvió al pueblo desde la Francia que le acogió, donde montó una explotación hortícola, y allí le entrevistó Rajadell. La grabación de aquella conversación resultó defectuosa y acabó en un cajón junto al relato que tiempo después le hizo llegar uno de aquellos “xiquets de la Beguda”, Juan José Adell.
En el centenario del nacimiento de Albesa, Rajadell recuperó esos materiales y comenzó una búsqueda entre hemerotecas, libros, expertos y los testimonios de quienes le conocieron para reconstruir la vida de este hombre, tan apasionante como desconcertante: ejerció de guardaespaldas del banquero Juan March y tiempo después intentó secuestrar al primo del mismo financiero. También lideró un grupo guerrillero especializado en sabotajes tras la líneas franquistas en la Guerra Civil y dirigió la represión en la retaguardia republicana en buena parte de Aragón, pero al terminar la II Guerra Mundial fue condenado por colaborar con los nazis durante la ocupación de Francia.
/ En chapurriau, Carlos y Luis diuen que parlen catalá, lo de dal se escriu: lo dissapte, 3 de setembre durán la firma de llibres de Luis Rajadell a la llibrería Serretli vam fé una entrevista. No engañaréu a la gen mol mes tems, no voléu conservá la vostra forma de parlá, si fore aixina, escriuríeu diferén, en grafía catalana post Pompeyo Fabra. Per què has dedicat el teu darrer(radéen chapurriau) treball a Batiste, un dels anarquistes més destacats del Matarranya durant la guerra civil? És un personatge del que he (hai, hay) sentit parlar molt i he escoltat opinions contraposades. A més he tingut la sort d’haver-lo conegut personalment i he trobat moltes fonts: orals, documentals i d’hemeroteca per poder (per a pugué fé) fer un treball ampli (ample) i rigorós. / Luisset, no es lo mateix la figa de ta mare que la fita de ta mare, fica les lletres be. / És un personatge molt (mol) singular, líder natural i contradictori – violental costat de (a la vegada que) solidari. El treball crec que trenca (trenque, penca o penque?) la visió només negativa que en general s’ha donat del personatge. Per què has canviat de llengua i este treball l’has escrit en castellà quan la major part dels testimonis parlen en català? En redactar-lo en castellá hay buscat un tipo de lectó que sé que may lligiríen lo llibre si estiguere escrit en catalá. / Exacte, te vas espabilán, Luisset, la pela es la pela. / Per altra (atra) banda sóc conscient que en traduir (traduín) els (los) testimonis del català al castellà es perd una mica d’autenticitat però he assumit el risc. / Pero no assumixes lo riesgo de escriure lo catalá que dius que parles, valén, que eres un valén. / Això no vol dir que a partir d’ara escriga sempre en castellà. De fet participo en la revista La Comarca en la columna setmanal en dialecte occità català ‘Viles i gents’. Parles en (a) la introducció d’un informant que no ha volgut (vullgut) que apareguera el seu nom al llibre. Per què creus que ho fa després d’haver passat quasi 80 anys del fets ocorreguts que relates al llibre? L’informant és un xiquet que va estar a la colònia de la Beguda durant el final de la guerra civil. Li pareixia que el que m’explicabe encara resultabe un tema massa delicat i podíe obrir feridas no tancadas. En les memòries publicades d’alguns participants a la guerra encara no poden ni escriure el nom de Batiste pel que per a ells significa el personatge. Després de l’estudi acurat (ha curat lo meche?) del personatge. Penses que realmén Batiste va arribar a col·laborar (colaborá) en los nazis durant la Segona Guerra Mundial a França com el van acusar i va haver d’anar a judici?
És veritat que era amic personal del coronel nazi Karl Mahren i anava a dinar amb certa freqüència (frecuensia) a casa de Batiste. Eixarelació personal és una evidència contrastada i també que l’anarquista venia productes de la seua explotació agrícola als alemanys (alemans). El (lo) van acusar de col·laborador (colaboradó) en dos morts que habíe planificat el coronel nazi. Però també es conta que Batiste ajudava a passar espanyols d’Espanya a França, és a dir, a fugir dels sublevats – amics d’Alemanya - i de França a Espanya. Feixistes (fascistes) i anarquistes per altra banda teníen en comú l’odi al comunisme.
Tens algun altre projecte literari o d’assaig (ensayo) per una pròxima publicació? Ara mateix vull descansar. Fa temps havia pensat fer un treball sobre la presència d’Alemanya a Vall-de-roures perquè no sé si és casual que a la població hi haja hagut alemanys durant diverses èpoques. Però no hi trobo un fil conductor que explica esta presència. Durant la guerra civil a casa la Matarona hi va haver una dotassió d’alemanys, després de la Segona Guerra Mundial uns xiquets refugiats van vindre a Vall-de-roures, una alemanya va comprar una casa i va escriure un llibre sobre la població en alemany, un altre va muntar el cinema (sine) Montecarlo, una colònia d’alemanys van fer-se una urbanització a l’embassament (pantano) del Pena(tú sí que eres un pena) i, finalment, un altra onada d’immigrants alternatius han aparegut a la població i han comprat masos i cases a la vila. Després de la signatura de llibres a la llibreria Serret a Vall-de-roures el passat 3 i 4 de setembre a la Fira de Setembre. Quina sensació et va donar en la gent haver presentat a Batiste a la seua vila i en el territori que ell va desenvolupar (desarrollá) la seua actividat?
