champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
L'autre jour, par aventure, je m'en allais seul chevauchant, notant un sonnet.
Notar quals sion las causas del nostre departiment.
Doctrine des Vaudois.
Noter quelles soient les causes de notre séparation.
Car la prima lettra d' amor
Apellon a, e nota plor.
P. Milon: En amor trop.
Car la première lettre d'amour on appelle A, et elle dénote pleur.
CAT. ESP. PORT. Notar. IT. Notare. (chap. Notá: noto, notes, note, notem o notam, notéu o notáu, noten; notat, notats, notada, notades; anotá, apuntá)
9. Denotar, v., lat. denotare, dénoter, désigner.
Aysso denota la virtut del vocable, cum simple vuelha dire ses plec. Denoto indignacio de coragge.
Eluc. de las propr., fol. 8 et 40.
Ceci dénote la qualité du mot, comme simple veuille dire sans pli.
Dénotent indignation de coeur.
CAT. ESP. PORT. Denotar. IT. Denotare, dinotare.
(chap. Denotá: denoto, denotes, denote, denotem o denotam, denotéu o denotáu, denoten; denotat, denotats, denotada, denotades.)
10. Notificar, v., lat. notificare, notifier.
Notificam per la tenor de las presens.
(chap. Notificam o notifiquem per la tenor de les (cartes) presens.)
Justel, Preuves de l'Hist. de la maison de Turenne, 1404.
Nous notifions par la teneur des présentes.
Part. pas. Las benedictios... foro promulgadas et notificadas.
Eluc. de las propr., fol. 159.
Les bénédictions... furent promulguées et notifiées.
CAT. ESP. PORT. Notificar. IT. Notificare. (chap. Notificá: notifico, notifiques, notifique, notifiquem o notificam, notifiquéu o notificáu, notifiquen; notificat, notificats, notificada, notificades. Te notifico que no te hi ficos.)
11. Notificatiu, adj., qualificatif, indicatif.
So notificatius de las personas divinas. Eluc. de las propr., fol. 7.
Aucuns sont noms... personnels, autres qualificatifs.
Sont dits noms indicatifs.
CAT. ESP. Nocional. (chap. Nossional, nossionals; indicatiu, cualificatiu o calificatiu.)
16. Annotation, s. f., annotation, désignation.
La annotation de tos los bes mobles e no mobles del fugitiu.
(chap. La anotassió de tots los bens mobles y no mobles (inmobles) del fugitiu, per ejemple Carlitos Puigdemont.)
Cout. de Condom, de 1313.
La désignation de tous les biens meubles et non meubles du fugitif.
ESP. Anotación. PORT. Annotação. IT. Annotazione.
(chap. Anotassió, anotassions; v. anotá: anoto, anotes, anote, anotem o anotam, anotéu o anotáu, anoten; anotat, anotats, anotada, anotades. Si yo tinguera una llapissera, cuántes coses anotaría.)
17. Cognicio, Cognitio, s. f., lat. cognitio, connaisance.
En sa cognicio
Pren quecx mout gran perfeccio.
Per illuminatio
Nos a dada cognitio.
Brev. d'amor, fol. 7 et 2.
En sa connaissance chacun prend moult grande perfection.
Par illumination nous a donné connaissance.
ANC. CAT. Cognició. ANC. ESP. Cognición. IT. Cognizione.
Autra cauza per autre sen cognoscibla. Eluc. de las propr., fol. 15.
Autre chose connaissable par autre sens.
(chap. Coneixible, coneixibles : que se pot coneixe, sabé.
Reconeixible, reconeixibles : que se pot reconeixe, sabé qué o quí es. Contrari: inreconeixible o irreconeixible; estás irreconeixible : no te puc reconeixe. Inreconeixibles o irreconeixibles.)
24. Conoscer, Conoiscer, Conoisser, v., lat. cognoscere, connaître, prendre connaissance.
Us orbs o poiria conoisser
Que vos m' avetz pres e lazat.
Folquet de Romans: Domna ieu.
Un aveugle pourrait cela connaître que vous m'avez pris et lacé.
No sai si m conoissia.
Gavaudan le Vieux: L'autre dia.
Je ne sais si elle me connaissait.
Ieu conosc ben sen e folhor,
E conosc ancta et honor.
Le Comte de Poitiers: Ben vuelh que.
Je connais bien sens et folie, et je connais honte et honneur.
Qui 'l conoisseria,
Juglars es.
P. Bremond Ricas Novas: Lo bels.
Qui le connaîtrait, il est jongleur.
Lo jutges deu conoisser del plait.
Trad. du Code de Justinien, fol. 13.
Le juge doit connaître du plaid.
- Reconnaître, avouer.
Conogron que del vescomte teniun tot quant aviun. Titre de 1168.
Reconnurent qu'ils tenaient du vicomte tout ce qu'ils avaient.
- Connaître charnellement.
Tot hom que, per violensa, conogues fema. Charte de Gréalou, p. 100. Tout homme qui, par violence, connût femme.
Part. prés. Mas vos, amicx, etz ben tan conoissens
Que ben devetz conoisser la plus fina.
La Comtesse de Die: A chantar m'er.
Mais vous, ami, vous êtes bien tant connaissant que bien vous devez connaître la plus fidèle.
Las unas son plazens,
Las autras connoissens.
Arnaud de Mareuil (Marueil): Razos es.
Les unes sont agréables, les autres connaissantes.
Subst. Ajudar puesc a mos conoissens.
Bertrand de Born: Non estarai.
Je puis aider à mes connaissances.
Part. pass. Ben dei chantar pus Amors m' o ensenha...
Quar s' ilh no fos, ja non fora chantaire
Ni conogutz per tanta bona gen.
Peyrols: Ben dei.
Bien je dois chanter puisque Amour me l'enseigne... car s'il ne fût, jamais je ne serais chanteur ni connu par tant de bonne gent.
27. Desconoyssement, Desconoissemen, s. m., ingratitude.
Si non lo servia tos temps mays,
Gran desconoyssement seria.
V. de S. Honorat.
S'il ne le servait toujours plus, grande ingratitude (ce) serait.
Per avols faitz savais
Que fai desconoissemen.
Gaubert, moine de Puicibot: Pres sui.
Par lâches faits méchants que produit ingratitude.
A gran desconoissemen.
Pons de la Garde: D'un sirventes.
A grande ingratitude.
ESP. Desconocimiento. PORT. Desconhecimento. IT. Sconoscimento.
(chap. Desconeiximén, ingratitut.)
28. Desconoissedor, s. m., mauvais connaisseur, ignorant.
S' entr' els desconoissedors
E donas de mals talans,
Sovendeiava mos chans.
Raimond de Miraval: S' adreg fos.
Si entre les mauvais connaisseurs et les dames de mauvaises volontés, je répétais souvent mes chants.
(chap. Desconeixedó, ignorán, desconeixedós, ignorans, desconeixedora, ignorán o ignoranta, desconeixedores, ignorans o ignorantes, com les dones de la huelga del 8M a Valderrobres, donetes, sagales, chiquetes.)
Je ne puis faire méconnaître cela, vu qu'un aveugle le pourrait connaître.
Om per complir son plazer,
Desconoys dreg e dever.
G. Riquier: Vertatz.
Homme pour accomplir son plaisir, méconnaît droit et devoir.
Desconogui d' Amor, qu' anc no m fes be.
G. Faidit: De solatz.
Je méconnus d'Amour, vu qu'oncques il ne me fit bien.
Part. prés. Cels que, per conten
Q' avetz mest vos, si van desconoisen.
B. Calvo: Ges no m'es.
Ceux qui, pour contestation que vous avez parmi vous, se vont méconnaissants.
Subst. Tot aiso 'n fan li ric desconoissen.
H. Brunet: Puois l' adreitz.
Tout cela en font les riches méconnaissants (ignorants).
Mas diran tut li desconoissen
Que cel es fols qu' am' autrui mais que se.
Jordan de Bonels: S' ira d'amor.
Mais tous les méconnaissants (ingrats) diront que celui-là est fou qui aime autrui plus que soi.
Amors falset mon sen
Tan qu' una desconoyssen
Amiey.
Gaubert, moine de Puicibot: Be s cujet.
Amour faussa mon sens tant qu'une ingrate j'aimai.
Part. pas. Befatz desconogutz.
Hugues de S. Cyr: Nulha res.
Bienfaits méconnus.
ANC. FR. Pour lui desconnoistre, son vis
Oint d'une erbe que blans ne bis
Ne fu, mais entre deus couleurs.
Roman du Renart, t. IV, p. 180.
Mais descognoissent leur cas et leur péril.
Tes descongnoissans acointez que tu as servis.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 322 et 268.
Gerard et sa compaignie, afin d'estre descogneus, furent couverts et houssez de blanc. Hist. de Gerard de Mons, p. 101.
CAT. Desconexer. ESP. Desconocer. PORT. Desconhecer. IT. Disconoscere.
(chap. Desconeixe : desconec o desconeixco, desconeixes, desconeix, desconeixem, desconeixeu, desconeixen; desconegut, desconeguts, desconeguda, desconegudes; no coneixe, no sabé, ignorá.)
30. Enconogut, adj., inconnu.
Subst. Mais amatz deniers e paubr' arnes
Qu' enconogutz l'amor de Na Falcona.
Guillaume de Baux: Be m meraveill.
Vous aimez davantage deniers et pauvre harnais qu' inconnu l'amour de dame Falcone.
31. Mesconioisensa, Mesconoisencza, s. f., ingratitude, ignorance.
Mesconioisensa es nuirissa de vices. Trad. de Bède, fol. 43.
Ingratitude est nourrice de vices.
La mesconoisencza lo fai mot fort errar. Lo Novel sermon.
L' ignorance le fait moult fort errer.
ANC. FR. Vos injustes courroux, votre mesconnoissance
Par qui je me suis veu tout espoir retranché.
Premières Œuvres de Desportes, p. 38.
32. Mesconoisser, Mesconoysser, v., méconnaître.
Voyez Denina, t. III, p. 118.
Frayre, ieu non volh mesconoysser.
Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Romains.
Frères, je ne veux pas méconnaître.
IT. Mesconoscere, misconoscere.
33. Precognicio, s. f., lat. praecognitio, préconnaissance, connaissance anticipée.
Presciencia o precognicio de las iniquitats.
De las causas... venturas ha precognicio.
Eluc. de las propr., fol. 6 et 9.
Prescience ou préconnaissance des iniquités.
Des choses... à venir a préconnaissance.
(chap. Precognissió, preconeixensa, preconeiximén, coneiximén antissipat; presentimén : vore vindre les coses antes de que passon. Per ejemple, los roigets de avui en día están demanán torná a sé carn pera aboná les cunetes y les malves. Yo ya u vach vore vindre fa añs, y al 2013 m'en vach aná cap a Alemania, que es una república.)
34. Preconoyshensa, s. f., préconnaissance, connaissance anticipée.
De guerra han alguna preconoyshensa. Eluc. de las propr., fol. 149.
De guerre ont aucune préconnaissance.
IT. Preconoscenza, precognoscenza. (chap. preconeixensa, preconeixenses, precognissió, precognissions, preconeiximén, preconeiximens, coneiximén antissipat; presentimén : vore vindre les coses antes de que passon. Preconeixe, prevore, presentí.)
35. Reconoissensa., Reconnoissensa, Regonoyssensa, s. f., reconnaissance, ressouvenance, aveu.
Be m dei far bona chanso,
Sivals per reconoissensa.
P. Vidal: Pus tornatz.
Bien je dois faire bonne chanson, du moins par reconnaissance.
Non a reconnoissensa
De sa vilania.
P. Bremond Ricas Novas: Lo bels.
N' a ressouvenance de sa vilenie.
Veraya confessio es repentimens de cor e recgnoyssensa de boca.
V. et Vert., fol. 13.
Véritable confession est repentance de coeur et aveu de bouche.
Las reconoisensas que premieramen n' avian.
Tit. de 1278. Charte de Capdenac.
Les reconnaissances que premièrement ils en avaient.
PORT. Reconhecença. IT. Riconoscenza.
(chap. Reconeixensa : reconeiximén; record o recuerdo.)
36. Reconnoissement, Reconoyssemen, s. m., reconnaissance.
Aissi valra son ric pretz per un cen,
Si acuelh Dieu hueimais per companho,
Qu' elh no vol re, mas reconoyssemen.
Folquet de Marseille: Hueimais no y.
Ainsi vaudra son puissant mérite cent pour un, s'il accueille Dieu désormais pour compagnon, vu qu'il ne veut rien, excepté reconnaissance.
Far omenatge e reconnoissement.
(chap. Fé homenache (juramén de fidelidat) y reconeiximén.)
Tit. de 1166. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 116.
Faire hommage et reconnaissance.
ANC. FR. IIII deniers en reconoisement
Que de vos tiegne trestot son chasement.
Roman d'Agolant, fol. 188. Bekker, p. 181.
ESP. Reconocimiento. PORT. Reconhecimento. IT. Riconoscimento.
(chap. Reconeiximén, reconeiximens.)
37. Recognoscer, Reconoscer, Reconnoisser, v., lat. recognoscere, reconnaître, payer de retour.
D' aquel be
Que m' a volgut
Reconosc que s vira.
Giraud de Borneil: M' amiga.
De ce bien qu'elle m'a voulu je reconnais qu'elle se détourne.
Glorios Dieus, tramet me lum...,
E reconosca 'ls tieus sendiers.
Folquet de Marseille: Senher Dieus.
Glorieux Dieu, transmets-moi lumière..., et que je reconnaisse les tiens sentiers.
Que lo traut non reconogues al emperador.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 3.
Qu'il ne reconnût pas le tribut à l'empereur.
Recognoc l' amor que son popble li portava..., e donet plusors dons et libertatz. Genologia dels contes de Tholoza, p. 15.
Reconnut l'amour que son peuple lui portait..., et accorda plusieurs dons et libertés.
Reconoissen que aquels bes
Dieus lo paires li a trames.
Brev. d'amor, fol. 105.
Reconnaissant que Dieu le père lui a transmis ces biens.
Part. pas. Ans que s fosso reconogutz. Philomena.
Avant qu'ils se fussent reconnus.
ESP. Reconocer. PORT. Reconhecer. IT. Riconoscere.
(chap. Reconeixe: reconec o reconeixco, reconeixes, reconeix, reconeixem, reconeixeu, reconeixen; reconegut o reconeixcut, reconeguts o reconeixcuts, reconeguda o reconeixcuda, reconegudes o reconeixcudes.)
38. Pronosticacio, s. f., pronostication, action de pronostiquer.
Usatz en la curacio de totz vostres malautes de pronosticacio e indicatio.
Trad. d'Albucasis, fol. 12.
Usez dans le traitement de tous vos malades de pronostication et indication.
CAT. Pronosticació. ESP. Pronosticación (pronóstico). PORT. Pronosticação. IT. Pronosticazione.
Al qual concell fonch proposat per los venerables mosen Graviel Salvador, prevere, vicari y procurador de la venerable comunitat de la present vila de Cervera, e per lo venerable mosen Pau Saylla, etiam prevere procurador insolidum ab lo dit mosen Graviel Salvador, deduhint, y explicant, com molt be sab lo honorable consell com ahir que ere divendres que contavam sis del present mes de Febre del corrent any mil sinchcents y quaranta, se subseguí en la sglesia parroquial de la dita sglesia maior, que una reliquia de la Santa Vera Creu que en dies pasats per lo venerable mosen Jaume Albesa verbo fonch donada a la comunitat de dita villa, e com dit mosen Albesa, segons se diu, lavie promes al venerable mosen Mongai, prevere rector de la parroquial sglesia del Tarrós, e per dita prometensa per dit rector fonch fet, e li ha fet fer un reliquiari de argent per posar la Santa Vera Creu, volent efectuar aquella ses subseguit que volent trencar dita Sancta Vera Creu en la capella de S. Nicolau, de sobre lo altar posada dita Sancta Vera Creu sobre los corporals desobre un paper blanch, e volent trencar eo tayllar ab un gavinet eo talanplomes del venerable mosen Matheu Vicent, prevere, e com lo venerable mosen Barthomeu Amoros prevere, mestre en sancta Theologia, volent tallar, lo venerable mosen Geronim Esteve ab dit taillantplomes, e no podent tayllar dita Sancta Vera Creu, lo dit venerable mosen Barthomeu Amoros prevere dix, “ho que gran cars e misteri que nos pugue tayllar, mostraulam;'' e prenen dita Sancta Vera Creu ab los dos dits de cada ma doblegant aquella sens ningunes forses, e essent trencada aquella caigue desobre dit paper una gota de sanch, e mirarem lo dit tallamplomes, y trobarem dit tayllanplomes ab lo tall un poch girat e sanch en lo dit tayllanplomes; estad un gran misteri e miracle de aquesta santa reliquia. E enpres fonch posada dita santa reliquia en lo reliquiari de argent, e aixi vuy en dia la te lo venerable mosen Jaume Junyent, dega del reverendisimo Sr. Bisbe. E com lo dit rector del Tarrós tingue intens, e vol que dita reliquia li sie donada; per ço supliquem á la present universitat vulle fer cara que dita reliquia reste a la comunitat e universitat de aquesta insigne vila, com encara de votar festivitat de un misteri tan aseñalat en lo dia que ses subseguit que sera quiscun any a sis de Febre, e solemnisar e fer solemnisar processio en reverencia e veneracio del misteri de la Santa Vera Creu.
Resolucio. Sobre lo misteri se es subseguit de la Santissima Vera Creu lo honorable consell deliberá y provehi que vist lo gran misteri e cosa tan alta esser subseguida en la sglesia parroquial de aquesta universitat, que en honor y reverencia del omnipotent Deu e de la Sacratissima Verge Maria, mare sua benaventurada, e de la Santa Vera Creu, sia celebrada y solemnizada ab processio solemnissima per aquell dia que als Señors de Pahers paria, e una e moltes per la present universitat proposantho a la venerable comunitat dels preveres, cometento a dits Señors de Pahers que ab tota aquella reverencia que poran, convocant totes las confraries, que se face fer crida per los lochs acostumats de la vila fent notori dita profeso als pobles, fent avansar lascampanes del campanar major e a so o toch de completes, cometent lo mes avant a dits Señors de Pahers.
Mes deliberá y provehi e dona facultat y plen poder de escriure al Rmo. Bisbe de Vich, notificanli lo gran misteri ses subseguit en la sua parroquial sglesia de la Santissima Vera Creu, cometentho a dits Señors de Pahers, e que noy pugan trametre home suplicanli que per ninguna via no consente que se tragués de la sua esglesia. Mes deliberá y provehi dit honorable consell que los Señors de Pahers per ninguna via no permeten sia treta dita reliquia de la Santa Vera Creu de la present parroquial sglesia; ans la universitat se agermane ab lo clero de la present universitat, e se defense com aportarlasen volguesen ensemps ab lo clero defensant aquella; e quant votar festa en lo dia que dit misteri se es subseguit, que so lo predit consell pot ordenaro ab major spay cometent als Señors de Pahers tinguen a recort de proposaro.
Die 28 mensis Februarii an. a nat. Dom. 1540 intus aulam patiarie Ville Cervarie pro consilio de Vintiquatrena celebrando, fuerunt convocati et congregati hi qui sequntur.
En lo cual consell fonch proposat per lo venerable mosen Jaume Junyent, prevere degua de la villa de Cervera per lo Rmo. Sr. Bisbe de Vich, dient que atengua del misteri de la Santa Vera Creu, e que com te tremes al Señor Bisbe acerca del dit misteri; e que lo Sr. Bisbe de Vich a trames a dir que prenguesen la informacio, e aixi la an presa e esta autenticada per en Joan Montaner notari, e que la comunitat a elegit un prevere, e que la Vila elegesca un home que vaje en compaia de dit prevere, o be que vaigia dit prevere a soles, que lo magnifich consell y vulle provehi. Sobre la proposicio feta per lo Ven. mosen Jaume Junyent, degua del Rmo. Sr. Bisbe de Vich, sobre la informacio se ha de tremetre al Sr. Bisbe sobre lo misteri de la Santa Vera Creu, sobre aços lo magnifich y honorable consell deliberá y acorda que ates lo misteri es tan gran de la Santa Vera Creu, que vaje un honorable Paher per part de la universitat al Sr. Bisbe ab letra de cresencia ensemps ab lo prevera, elet per la venerable comunitat, que aportie dita informacio rebuda del misteri de la Santa Vera Creu per informar al Rmo. Sr. Bisbe de Vich per part de la universitat, donanlos ple poder y facultat a dits Señors de Pahers y prohomens sobre dites coses e sobre los dependents, y lo que se despendra quel sia pres a comte (compte; de computo, cuenta) als Señors de Pahers, axi sobre las coses de la Santa Vera Creu, com de dit plet.
(Nota del editor: Ramón Guimerá Lorente: se sustituyen las palabras à o á por a; è o é por e; ò u ó por o.
Se añaden entre paréntesis algunas correcciones o comentarios, pero se deja el texto igual que está en el original en pdf que estoy trabajando, el de la segunda impresión o edición.
El pdf tiene 121 páginas, en odt, doc se queda en 49).
A LA
SOBERANA EMPERATRIU
DE CEL, Y TERRA
NOSTRA SENYORA
DELS
DESAMPARATS,
VENERADA
en sa Lealissima Ciutat de
Valencia, de la qui es
Patrona.
Sent aqueste Tratat, Sacratissima Verge Maria, de Adages, y Refranys, y quentre estos hià hu que diu: Qui a bon arbre sarrima, bona sombra el cobri: mencontre precissat a oferirlo a vostra soberana Grandèa, perque Arbre que hatja donat fruyt mes regalat quel que Vos donareu en Bethleem nos pot encontrat (encontrar), puix yo a este macollixch; no a la sombra, quen Vos no cab, ni un atomo dobscuritat, perque tota sòu plena de Gracia,
e Inmaculada. Un altre Adage, o Refrany, hiá, que diu: Qui bè sestá nos moga: gran temeritat serìa buscar yo altre Mecènes que a Vos, Soberana Aurora, puix estich mòlt bè en Vostron auxili. La Practica de Orthographia Castellana, y Valenciana, que lany 1732. imprimì, jà la dediquì tambè sots la protecciò de vostra Divina Gracia, perque a la resplandor de tan rutilants raigs, no la poguèren obscurir, ni eclypsar les espesures dels nubols, que la embetja, y malicia solen per malignitat fomentar; com en efecte llogrì el aplaudiment de mòltes persones sabies. Alli jà os oferí tot mon afecte, tota ma anima, y tot mon cor, y de nou altra volta os consagre ara lo mateix, esperant veureus, y adoraros per
eternitat de eternitats en la Gloria.
Amen.
Postrat a vostres Divines Plantes
vostron mes indigne Esclau
Carlos Ròs.
PROLECH.
Charissim, y discret Lector, lo primer que yo dech previndre en aquest Prolech, per concixer (coneixer) que serà tambè lo primer ques descobrirà als ulls, es que mòlts diràn: per què no he possat en lo present Tratat de Adages, lo nom dels Inventors de ells, cosa que sería pera matjor intelligencia, y delectaciò del Lector? A lo que vull satisfer. La causa de no possar tals noticies ha estat, perque en elles abultarìa el Tratat de tal modo, que eixirìa un llibre de mòlt volumen, y no per aixo estarìa mes gustòs, puix ans bè cansaría a (al; se corta la página por la derecha) Lector: y a demès de aço, als homens lligits, o doctes, no sòn menester eixes noticies, perque jà se les saben: als no estudiants los basta el Adage sols, puix cada hu de per si diu pera que pot servir; perque sil Adage, Proverbi, o Refrany (entre altres difinicions) es una sentencia de llarch us, comparada adallo que volèm, o a les coses dels temps, quant vinga la ocasiò pot mòlt bè usar cada hu de ell, sens que li sia menester saber hon se inventà, per qui, ni el per què. Y tots
los Doctes no ignoren, quels Adages, o Refranys, sòn la Phylosophia mes antiga, mas lloada, y tenguda per mes excellent en Creta, y Lacedemonia, per ser amichs de la brevetat; puix nom poden tindre a mal, que hatja yo recopilat Adages, Refranys, o Proverbis (possant en la Prefaciò, n. 7. per la general, de hon són trets, y Valencianats) sens mes noticies, puix la mia fi de qualsevol modo es llograrà, como aixi ho confie.
Lo motiu que yo he tengut pera donar a la llum publica este breu Tratadet de Adages, o Refranys Valencians, no ha estat per volerme acreditar de home docte, en traure llibres, puix me reconech mólt ignorant; y ni en este ni en laltre llibre de Orthographia que lany 1732. imprimí, ma propie el titol de Autor, si tan sols de Recopilador, puix no he fet altra cosa que recopilar: ha estat la mia fi, com jà he dit, pera que tinguessen tots una extensa
practica de la llengua Valenciana, per trobarme empenyat en ella. Este assumpt dels Adages, me pareguè el millor pera llograrho, puix serà este llibret, casi com lo Catò Christià, ques dòna en les Escholes, perque asi tambè hiá doctrina pera la anima, bona criança, desenganys pera mòlts vicis, politica pera bè parlar, y norma pera lligir, y escriure en Valencià; puix los dos Diccionaris que al ultim del Tratat porte, sòn bastants pera la inteIligencia de nostra Lengua; y encara quel modo descriure en ella el facilíte en ells, puix me pareix que a Valencià algù li pot ser dificultòs, si que ans bè sense treball se pot trobar qualsevol destre; y que de asi en avant tots los Valencians lentendràn com yo,
jà per les noticies, y claritat en que la explique, com per la recta pauta, y segura quels dòne; tal volta aurìa ben poques persones, a lo menys de ma professiò, que satreviren a fer tant; puix tot discret ha de coneixer, aixì per este llibret, com per lo Tratat de ma
Practica de Orthographia Castellana, y Valenciana, entench nostra Lengua bè; y no es genero de jactancia, perque les obres ho diuen, puix yo a elles me referixch, en aquell Adage que diu: Callen barbes, y canten cartes; y així ab estos supots, ningù sadmire si als
Adages, Refranys, o Proverbis, no troba el per què, ni per qui.
Tambè no dubte, prudent Lector, aurà alguns, que per mocegar la obra, puix may falta qui
a tot tira quixalada, y de ordinari sol ser la boca questà sens dents, quem diràn: la Ilengua Valenciana, hui en dia, ni sestima, ni usa; y que a què pot vindre traure yo aquest Tratadet, ni cansarmen aquell Lenguatje que no servix? Responch. En estos afanys meus fas yo dos coses a un temps. La una es, acreditarme de bon Valencià, y amant de la mia Lengua, obligaciò que cada hu de per si tè, sia de la Naciò que vulla, puix dèu aprear, y defendre les coses de la sua Patria, y tambè el Lenguatje, encara que no tinga pera què; quant, y menys encontrantse en lo nostre Idioma tantes grandees, excellencies, y
circunstancies pera ser amat, com algunes de elles ne tinch ponderades en lo breu Tratat que imprimì en lany 1734. en llengua Castellana, intitulat: Origen, y Grandezas del idioma Valenciano; el que confie reimprimirlo, anyadintli mòltes noticies ques folgaràn tots de lligirles. Laltra, que per la llengua Valenciana salcança, y deprèn a escriure la Castellana ab mes fonaments, y seguritat quels mateixos Castellans; com asxì ho tinch tambè imprès en un fullet de paper, y llenguatje Castellà, intitulat: Norma breve, por la que los Valencianos (sin hazer estudio particular en la Orthographia) sabràn escribir medianamente la lengua Castellana (guiandose por la Valenciana) segun el uso mas recto, conforme de los Eruditos, y ajustado a los fundamentos de los Antiguos.
Y encara que no fos aixì, quin dany pot fer als Valencians donarlos regles clares, y segures pera que no olviden sa Lengua, y que la sapien lligir, y escriure correntment?
Clar està, que qualsevol home de rahò dirà, sòn mos desves profitosos al comù; puix per aixo ideì fos lo assumpt de Adages, Refranys, o Proverbis, Valencians, per fer cosa gustosa, que facilment se queda en la memoria, y que tinguen tots escrites en Valencià eixes doctrines sentencioses, Humanes, y Divines, utiloses a la Republica, o Patria.
Mes com totes les Obres que ixen a la llum publica estàn expossades a la censura, suplique al sabi Lector, dissimùle, ab sa mòlta prudencia, les faltes, y defectes de ma insuficiencia. Vale.
De la mateixa Poetissa (Rosa Trincares en pur anagrama) que escriguè un Soneto en Valencià, al llibre de Orthographìa.
SONETO.
Tan gustosa quedì, y tan agradada
de lligir ton Tratat de Orthographìa,
que no puch explicar tanta alegrìa
com tinguì, perque fonch mòlt sublimada.
Bè pot esta Ciutat, y Patria amada
estimar los desvels de ta Thalia,
puix per cert que ta ploma mereixìa
per Obres tan selectes ser premiada.
Posses punt a la boca la malicia,
no mocègue tes Obres, ques pecat,
puix mereixes (o Carlos) de justicia
ser de tota Valencia ben lloat;
perque en este Tratat ques de Refranys,
dònes llum de sa Lengua, y desenganys.
Del Doctor en Medicina Alonso Carrasco.
OCTAVA RIMA.
Este erudit Tratat, ques de Refranys,
ab gran delectaciò mia he lligit,
y he trobat pera els vicis desenganys,
que seràn a tot hom de mòlt profit;
jà pera dies, mesos, sigles y anys,
tindràs este llibrèt ben admitit,
y sil Zoylo el mocèga tin paciencia,
que la embetja ho farà, mes no la sciencia.
DECIMA.
Bè poden los Valencians
(del Plebeu al Cavaller)
admetrel ab tot plaer,
perques pera gichs, y grans:
quen arribant a ses mans,
si en carinyo, y de tot cor
lligen aquest gran tesor,
advertiràn ben cabal,
en cada reglò un panal,
y en cada lletra una flor.
PREFACIÓ.
1 En lo passat any de 1732. donì a la Prempsa una Practica de Orthographìa Castellana, y
Valenciana, y com nostra Lengua es tan (tá, a nasal, no es tilde sino otro signo) dificil de escriure, huì en dia, per estar arrimada, y no usarse, determinì tambè donar a la llum publica aquest altre brèu Tratat de Adages, y Refranys Valencians, aixi pera mes practica de nostron Idioma, com per ser mòlt profitòs al comù, en cada Terra, estìen los Adages, y
Refranys impressos ab sòn Lenguatge, perque Adage, o Refrany, no es altra cosa, que una sentencia que corre en boca de tots; una llum de la veritat manifesta, que tot lo Mon
coneix ser aixì; puix sòn reliquies de la antiga Phylosophìa; y en ells se llogren dos coses mòlt lloables; la una, depèndre a lligir, y escriure bè la Lengua; laltra, que tota la gent que no es estudiosa, tè en eixes doctrines sentencioses, una rahò que conclou, y desenganva (desenganya, la parte de abajo de la y no se ve) pera poder reptar, o corregir los pares als fills, y els matjors als menors; de modo quels fa obrir los ulls, y sels imprimix en la memoria, passant de uns a altres, y aixì sera aquest Tratat de mòlt profit, y utilitat.
2 Avènt tan de proposit tratat, en ma citada Practica, sobre la mescla de les Orthographies que admitixch, per causa de la costum; puix no sent així (com ho narra
extensament la Prefaciò de ma Practica) ningù ab sa opiniò eixirà en bè, perque rigorosa, una de les tres que allí suponch, no es pot seguir, ni aixo te remey per camí algù, asi jà no es menester detindrem en eixe punt; sols tocarè en esta Prefaciò mòltes altres circunstancies, conduènts a nostra Lengua, y algunes curiositats quem deixì en ma Obra Orthographica, pera millor lligirla, y entendrela.
3 La matjor dificultat que tè pera escriure nostra Lengua, consistix en aquestes cinch Iletres ç s p b v; y en estes dos b p mes; perquels Valencians tením una articulaciò de ap, y op, que mòltes voltes ha de ser la p, b, y en lo pronunciar no ho distinguìm; com esta ç y la s, sia en final, o no, es nostron natural pronunciar les dos del mateix modo que la s; motíu per lo que encara que una dicciò acabe en ç, y altra en s, no impedix pera la consonancia en la Poesìa Valenciana; perque la ç, es pera guardar la etymología la recta regla de bè escriure, o per donar a entendre li correspon aquella dicciò, en la llengua Castellana, z, o c; y els Valencians estes Iletres c ç s, les pronunciàm naturalment com si cascuna fora s. La z, entre els noms peregrins, y propis, que pera les veus nostres *(falta una palabra cortada en la pág. 20) usàm de ella, tambè la pronunciám com a s; puix en distinguir *eixes quatre Iletres, jamès nos hem mirat; ço es a la organiçaciò, mes sí al
escriure; en la b, y v, a moltes diccions, tampoch sens coneix distincciò al pronunciar, mes sí al escriure.
4 En lo primer Diccionari dels dos que hiá al ultim de aquest Tratat, sencontra lo del numero antecedènt tan extèns, y clar, que basta, y sobra, puix jà trobarà el Lector lo dificultòs fet facil. Pera la Poesía Valenciana, està el colp de la dificultat sobre els acentos
grave, y agùt, que per no averlos entès mòlts, han faltat a la consonancia, o assonancia, que es propia de aqueixa Art; y així en lo segon Diccionari està ben clar, y copiòs dit punt; puix si el Lector se fa carrech, y reflecta sobre el treball que tinch possat en aver format dits dos Diccionaris, y de lo sutìl que es lo segon, ha de coneixer entench, ab molta practica, nostron Idioma; perque es lo cert, aço dels acentos grave, y agùt, es lo mes delicat, y hon consistix lo dialectos de nostra Lengua. La explicaciò dels acentos ben extensa, y curiosament, se troba en ma Practica cap. o. nn. 21. 22. 23. 24. 25. y 26. hon remitixch *al curiòs que la vulla veure.
5 Que la ç, ni s, finals, no impedixen a la consonancia (virgulilla nasal en la o), en la Poesía Valenciana, com he dit al n. 3 sènt aixì que no fèm distincciò al pronunciar natural nostre, no tè que causarli al Lector novetat, perque jà es costum de tota la vida, que en mòltes coses vá la prolaciò per un camí, y la orthographìa per altre, per conservar etymología, o aquell dret de us, y practica, que fan Ley; com se veu en la Poesía Castellana, en estos consonants, y altres: quexa, lenteja: dexe, semeje: coxo, ojo: dixe, colige, &c. Y aço per quina causa es? La rahò que yo alcance, y em pareix bastant, es: perque estes lletres g j x, sòn guturals, y en la llengua Castellana sarticùIen de un modo: puix lo mateix passa, entre els Valencians, en la ç, y s, finals, per pronunciar les dos com a s, y no deixar la etymología de la dicciò que fins hui la conserva; que en aquelles que la ha perduda, jà no es facil restaurarla.
o Pera saber en nostron Idioma, quant sa de usar del article el, o lo, es en aquest modo: si la paraula, o dicciò, acaba en vocal, comença tambè el article, o pronom, en
vocal, y diu el, en lloch de lo; mes si finaliça la dicciò antecedent en lletra consonant, dièm llavors lo, y no el; corrent la mateixa norma en lo plural. Eixemples: Porta el mentjar asì. Altre: Jà he portat lo mentjar. Y el usar en nostra Lengua de el per lo, no es a altra fi, que pera embeure la Synalepha que en lo cas referit se comèt. Après de punt final o al principi de qualsevol escrit sempre dièm lo, y no el, aixi: Lo Mon està plè de enganys. Lo mateix modo de regirse hiá sobre el usar de me per em: nos per ens: ne per en: se per es: y te per et. Y segons lo expressat se trobarà asi ara practicat, en esta segona impressiò, jà que en la primera no es guardà esta regla rigorosa. Totes aquestes circunstancies referides, al vers no comprènen, puix alli es pot, per causa de allargar una sylaba, trocarho, ques llicencia Poetica. Encara hià mes circunstancies, y curiositats que tocar asi, pera quant se lligiràn escrits de nostra Lengua, antichs, y sòn: que començant lo vocable per en, o em, sescrivìa sens la e, com: mpressa, ncenall, &c. y el vocable que iniciava per es, tenìa lo mateix, aixì: Sglesia, scriure, scriptori, scull, &c. y asi yo no use de aço (si sols quant ajunte les diccions monosylabes, ab les polysilabes, pera suplir la synalepha) mes ho vull explicar, pera que tot ho entenga el Lector. La dicciò ne, signifca a vegades en nostra llengua Valenciana, no, altres voltes, ni, y en mòltes ocasions la possàm solament pera ornar la oraciò, sens que signifique cosa alguna. La l* sola en principi de dicciò, en los escrits antichs, tè pronunciaciò de* dos, y ellèa, mes yo no use asi de aixo, si sols quant es mayuscula y no en los vocables de minuscula. La Synalepha lleva una vocal en la Orthographia de mòlts vocables, com en aquestos Lestìu, per lo Estìu; Dorient, per de Orient; Despanya, per de Espanya, &c. escrivint la lletra del monosylabo, que se li ajunta al nom propi, mayuscula, del modo ques llig asi.
7 De un llibre intitulat: Refranys, y modo de parlar Castellans ab Latins, compost per lo Licenciado Geroni Martì Caro y Cejudo, Mestre de Latinitat, y Eloquencia en la Villa
de Valldepeñas de Calatrava, sa Patria, imprès en Madrid any 1675. he Valencianat mòlts destos Adages, y Refranys. Dels Refranys, o Proverbis en romanç, que glosà el Comanador Hernan Nuñez, Professor eminentissim de Rhetorica, y Grech en Salamanca any 1576. Del Galatheo Christià de Joan Blasco y Sanchez, imprès en Zaragoza any 1698. hià sentencies espirituals, a modo de jaculatories. Tambè dels quatrecents aphorismes Catalans del Doctor Joan Carlos Amát, impressos en Barcelona any 1718. ne tinch mes de la mitat acomodats a nostron modo Valencià.
Y aixìmateix mòlts dichos comuns he possat (augmentantho de tot) que no poden danyar, pera que ni hatja mes en esta segona impressiò.
8 Estes diccions, y altres semejants: mascara, jesmil, bisarro, bisarrìa, mesclar, tisue, &c. que ab alguna mudança usa de elles la llengua Castellana, sòn en ella zz lo que en la nostra ss; mes si vinguès lo cás de fer alguna obra Poetica, o rahonament en prosa,
que haguès de ser tot sancèr Castellà, y Valencià, com se pot ordenar, llavors deuen ser les zz, ss, per ser preheminencia que mereix pera dit cas nostron Idioma, y els Valencians jamès usam de la z en nostra Lengua, sino en sòn lloch, de la ç, o s. Eixemple en prosa, tot sancèr Valencià, y Castellà: Es tan dificil la Orthographia, y en tanta manera costosa de ceñirla, que quiçà nunca estarà medida a una, sino variada, o mesclada, y en la practica de la referida manera passa, y passarà. Tota aquesta prosa es rigorosament Castellana, y Valenciana, que sens mudar cosa alguna a la lligenda pot servir pera les dos Lengues. Eixemple en vers ab este
SONETO.
Una fabrica la de este Soneto
es en tanta manera de costosa,
de ardua, critica, y dificultosa,
nunca escrita, ni oida de Epiteto:
Esta idea contraria de assueto,
a la vista dificil, y costosa,
al numen serà facil, no penosa,
si entra en practica ella de Alphabeto.
No sabrè yo si vá la encadenada
de la regla, en rigor a la ceñida,
ni si està alguna phrase mal formada,
ni si apunta la Musa desmedida;
sè en aqueste Soneto ha de passar
quanta falta es possible de encontrar.
9 Aquest Soneto tenìa yo mòlt ha treballat, quel fiu no mes per probar com eixiría, puix es ben dificultòs, y encara que jabacanèt, pera possarlo asi hon està, fiu compte que aço es un eixemplar, y com jà el tenìa compost, per no entretindrem, lestampì aixì com es; puix pera mirarse a un espill, no es forçòs sia el vidre crystalí de allo mes floretjat, basta ques divisse la cara, encara que estìa ell manchat: y aixì poch li fá no sia el Soneto conceptuòs, de lo millor ques compon, puix pera eixemplar basta, y jà es donar camí pera quen facen altres ab mes facilitat, puix a mi ma estat dificultòs, per no averne vist altre, ni tan ordinarièt com ell. (Véase “un soneto me manda hacer Violante” de Lope de Vega)
10 No perque nostra llengua Valenciana està hui en dia arrimada, puix apenes se escriu en ella cosa alguna, han de pensar ques roin; perque entre les entranyes de la terra, sol aver minérs de or amagats, y quant se descobrin, troben alli aquells tesors,
que valen lo mateix, y sestimen com si no haguèren estat sepultats: aixì nostra Lengua, tostem (tots temps) que la traèm a llum, se coneixen los quilats de sòn (este son tendría que ser sin tilde: su) valor.
11 La escusa que fins hui han tengut mòlts pera no lligir bè, ni escriure nostron Idioma,
de que no està en us, ni Orthographia Valenciana tenìen, nols valdrà ara; puix entre el llibrét de ma Practica, y este dels Refranys, y Adages, ab los dos Diccionaris de noms, questàn al ultim daquest Tratadet, se encontrarà quanta dificuItat se puixa oferir ben declarada, que a ocasiò de ser yo tan amant de nostra Lengua, y aver possat en ella tanta aplicaciò, he pogut tocar, y descobrir lo mes dificil, y precis, que he conegut necessari.
12 Encara quen aquest Tratat, no use yo aquelles veus, y termens antichs que podria, no per ço deixa de ser tot Valencià ben fi, puix en una Lengua, com al dialectos della, que per rahò de Art se li dèu, ni als punts principals se falte, poch li fa dalgunes veus se mude, o millore. Les dos llengues Castellana, y Valenciana, tenen algun parentesch,
quels ve per la llengua Latina, y encara que la nostra mòlts anys ha questà arrimada, no per ço va de cap a cayguda, que solen dir, puix tant com sa parenta, y veìna, la Castellana, ha alçat lo cap, y sa fet polida (pera qui entèn lo que es la cultura de una Lengua li ha servit tambè a la Valenciana, per adquirir dret en aquelles vèus millorades, preses de la llengua Latina.
13 De mòltes vèus antigues (com jà he dit en lo numero antecedent) no use, perque alguns se quedaríen sens entendreles, me* tots los fonaments quen ma Practica duch, y asi tambè, en quant al escriure, sòn sens innovar cosa alguna de lo quels Inventors de la Art Orthographica, y bons Diccionaris amostren; perque qui fuig de lo antich (en quant als fonaments de les Arts) saparta de la rahò. Una excellencia he observat yo als Doctes de Valencia, digna de tota lloaciò (parle en materia de Orthographia) y es conservarla sempre per la costùm, sens alterarla, ni volerse detindre may en
menudencies; puix a una Lengua, com no se li falte als punts principals (jà ho tinch dit) en brocètes no hià necessitat de pararse; puix diuen los Sabis: Aquila non capit muscas. Y mes he oìt dir a persones entèses, que alguns, per volerse acreditar de Doctes, han intentat pervertir algunes Arts, en critiquees mal fonamentades; mes
com allo ha està fuigint de les regles, y preceptes quels Inventors, y Comù possaren, no es diuen adelantaments, sino corrupteles; perque la cosa que no và fundada en doctrina, si tan sols en la rahò seca de aixì empareix (así me parece; així me : em pareix), no val, ni aprofita, ans bè sacrediten de ridiculs singulars, los qui aixì parIen; mes pera els tals tambè hià un Adage que diu: Contra el comù no guanyaràs tu.
14 Infinites sòn les rahons ques poden donar pera defendre la costùm del escriure, com ne tinch mòltes alegades en ma Practica; y pera mes satisfacciò als Novators de la Orthographia, tocarè ara asi un puntèt del cas. A ocasiò de aver yo registrat tants escrits de nostra Lengua, antichs, he trobat una dificultat en dos paraules de un verb, que per causa de ser costùm, us, y practica, ho seguixch, sens innovar, sent aixì que podia mòlt bè, y fundat en la rahò forta de etymología, mes com la costùm casi en tot dèu ser primer, nom atrevixch. Sòn, dons, les paraules fes, y fas, que venen del verb facio, Latì, y la demès conjugaciò jà va en ç de rasguèt, o sens ell, com: faça, faces, feces, feço, facen, &c. puix ab gran fonament podia yo, entrar a alegar que fes, y fas, se devìen escriure en ç de rasguèt tambè, per vindre del verb facio, y no vull innovarho, sinos seguirho *així per costùm, y que passe, per ser punt gich (chich, chic, menut).
Ara considere el Lector ab reflexiò, els qui altèren la costùm, sens mes rahò, ni força, que per volerho ells, quant mal fundats van en semetjants *critiquees sophystiques.
15 No dubte aurà mòlts Zoylos, que per emberja (envidia; enveja, embetja anteriormente), o per mocègar, censuraràn aquest Tratat (puix en totes Obres fan lo mateix) y als tals los vull advertir, se facen carrech del treball, y desvels que costa qualsevol Obra que sa de *donar al publich, sino quen traguen, y ho sabràn, que no faltarà qui els mocègue tambè (y ab rahò) les sues Obres; y així atenguen a aquell
Adage, que diu: Mirat a tu, y no diràs mal de ningù. Puix per no ferse de mal voler, ni descobrir sa impericia, conserven lo Refrany, de Calla tu, y callaré yo. Sutjectant tot lo referit al sentir del perit en esta materia, y suplicantli al Lector perdone les faltes, y erros de ma ignorancia. Vale.
En lo llibre intitulat: Galatheu Christià, Moral, y Sagrat, quel tinch citat al n.7. desta Prefaciò, compost per lo Licenciado Joan Blasco y Sanchez, Prebere, y Notari Apostolich, imprès en Zaragoza any 1698. hià al ultim dell una decima, en Castellà, quem pareguè mòlt del cas traduirla en Valencià, pera possarla en aquest Tratat de Refranys, y Adages.
Viu lo porronèt, y em prenguè la sèt. (viu : vi, pasado de ver)
Viu lo llit, y em prenguè la son.
Vist un bastò, y pareixerà un varò.
Vos sòu lo Prior, y tan plè de taques?
Què faràn los altres?
Vetjesme asi bè passar,
que alla nom vorás penar.
PRACTICA
DE LA LENGUA
VALENCIANA.
Veus que, trocant les lletres, muden de sentit, a imitaciò de les que tinch possades en ma Practica de Orthographìa, que alli sols servixen pera la llengua Castellana, y asi les posse primer en Valencià, y en après explicades en Castellà; ab mòltes anyadides, que serviràn tambè pera la llengua Castellana: advertint, que la ç de rasguèt, ha de ser z en lo idioma Castellà. Y serà tan profitòs aquest Diccionari, ab laltre ques seguirà, que, entre els dos, qualsevol sabrà escriure en perfecciò, y fonamènt nostron Idioma, puix es lo matjor descans, a costa de mon treball, ques podrà encontrar.
(se actualiza en parte la ortografía sólo en castellano)
Abrazar, dar abrazo.
abrasar, quemar.
avanç, de avance.
avans, antes.
Barò, Título (barón).
varò, hombre (varón).
ball, bayle, y el albañal.
vall, valle.
Bas, linage. (linaje; apellido)
vas, la sepulcura, y verbo.
baça, junta de naypes (naipes). (hacer baza en un juego de naipes)
basa, columna, o fundamento. (basamento, base)
Baza, Ciudad de Andaluzìa (Andalucía).
basques, fatigas, desasosiegos, &c.
Vazques, linaje.
bè, bien.
vè, de venir (viene).
bèll, bello, hermofso.
vèll, viejo.
bella, hermosa, bella.
vella, vieja.
bellèa, belleza.
vellèa, vejez.
bèns, haberes, bienes.
vèns, de venir (vienes).
vènç, de vencer (vence).
bèu, de beber (bebe).
vèu, de ver, y la voz.
bès, beso.
vès, vete (vé imperativo).
bèus, de beber (bebes).
vèus, de ver (ves), y las voces.
bèure, de beber.
vèure, de ver.
Bèda, el Venerable.
vèda, por lo prohibido. (veda, vedado)
baya, color.
vaya, matraca.
bull, de hervir. (hierve; bullir; ebullición)
vull, de querer.
bulla, la bulla. (suele ser una bula papal)
vulla, de querer.
boltes, de boltear (voltear).
voltes, veces.
bol, de bolar (vol : vuelo).
vol, de querer. (quiere)
boç, el bozo. (bozal)
vos, vosotros.
bocì, bocado de comer.
vocì, de vomitar.
bèna, la cinta, o lienço (lienzo; venda).
vèna, el numen del Poeta (vena artística), y la vena, o venas del cuerpo.
braç, el braço (brazo).
Bras, nombre.
braça, brazada.
brasa, ascua (brasa para asar).
botar, dar bote.
votar, dar voto, parecer, o jurar.
caça, de animales (caza).
casa, de morada.
caçar, animales (cazar).
Casar, lugar de casas, y casar en matrimonio.
cassar, es, quitar algo a alguna cosa, disminuir la autoridad, o estima: quitar, o sacar, y cassar, o anular la Ley: cassar la cuenta, o escritura, que es cancelarla: truncar, o cassar la escritura.
cap, la cabeza, y adv. ninguno,y también azi* (hacia)
cab, por el cabo, y por caber.
Calbo, linaje.
calvo, el calvo de cabellos.
cessiò, de ceder (cesión).
Sessiò, asiento en Concilio.
cegar, de la vista.
segar, con la hoz.
ceba, cebolla.
Seva, linaje.
seba, porrazo, golpe, &c.
centelles, por las centellas.
Sentelles, linaje. (También aparece como Centelles y Centellas)
çopes, de cenar. (çopar, sopar : cenar, se cenen sopas u otra cosa)
taça, para beber (taza).
tassa, tasación.
temps, el tiempo. (en Valencia, en caso de tiempo atmosférico se usa oratge)
tems, de temor (temes).
En estes altres veus ques seguixen tocarè el punt mes dificil, sutil, y quengrandix nostra Lengua, y es tan costòs dentendre, quencara explicat, y possat en practica, com no sia el Lector natìu Valencià, crech se quedarà sens entendrel. Es, dons, lo acento que tenìm en nostra Lengua, grave, y agùt, en les dos lletres o, y e, motìu per hon pronunciàm, los Valencians, ab tant primor, la llengua Latìna, y estàm tan aptes pera parlar les demès: y note el curiòs, que de totes aquestes vèus ques seguixen, pera el vers Valencià, encara questìen escrites ab unes mateixes lletres, no sòn consonants. Primer posse les del acento grave, senyalat, y en après les del agùt, sens signarlo, puix este jamès ha estàt en us, en nostra Lengua, notarlo; com ho tinch jà declarat en ma citada Practica, encara quel pronunciàm naturalment.
