Capitol CVIII. Com lo senyor entra en lo desert per seruar aqui estret dejuni e volgue esser temptat per lo demoni:

Capitol CVIII. Com lo senyor entra en lo desert per seruar aqui estret dejuni e volgue esser temptat per lo demoni: e vençe aquell gloriosament.

Lo senyor continuant son cami entra en vn desert molt aspre e molt apertat per fer penitencia e seruar estret dejuni: car passa quaranta dies e quaranta nits sens negun menjar: ne hauia altre lit sino la terra: ne cubert sino lo cel: La companyia sua eren les besties del desert: les quals tant quant bastaua sa bestial natura se acostauen a ell regoneixent li senyoria. E aço mirant lo senyor fon trauessat de dolor pensant que mes coneixença mostrauen hauer dell les besties que los homens per qui tant hauia fet. e axi dolorat lanças en terra sa clemencia: cridant grans crits al seu pare dient. O magestat infinida los peccadors me fugen e yols cerque: ells me obliden e yols ame: yom offir a morir per ells: e ells per mi no volen sofferir nenguna pena. O pare meu yous offir tots los meus treballs per ells: hajau los merce senyor: que per aço so açi per satisfer a vos per ells: ab dejuni e aspredat vull turmentar lo meu cors per mostrar los la via de penitencia e animar los en aquella. ¶ Sicut aquila prouocans ad volandum pullos suos et super eos volitans. Car ab forsa de amor los vull traure del niu dels peccats e del repos d´ociositat e quem segueixquen: car nunqua cessare fins ab vos pare meu los haja reconciliat: hajau los merce per amor mia: puix de la sua liurea maueu vestit. E en aquest treballos exercici de oracio passaua lo senyor fill de deu la major part del dia e de la nit: agenollantse e prostrantse e turmentantse en diuerses maneres per placar lo seu pare. E los sancts angels vehent sa senyoria axi fatigada e cansada agenollats dauant sa magestat lo supplicauen donas algun (algn n) repos a la sua delicada persona. E sa excellencia los responia: O angels nous marauelleu del meu treball: car tanta es la amor que tinch a natura humana: que lo treballar per ella es a mi repos: ni estime res difficil que per los homens haja de fer: sols me dona pena la tarda que fan de venir a mi: car per cercarlos e vnirme ab ells so deuallat en terra. e perço ha dit Ezechiel parlant en persona mia. ¶ Quod perierat requiram: et quod abiectum fuerat reducam. Volent dir yo so aquell qui so vengut en lo mon present per cercar lo home qui per sa culpa era perdut: e per redreçarlo qui ab tant vituperi era lançat en la captiuitat diabolica. E continuant lo senyor lo seu excellent dejuni turmentaua la sua anima ab infinides dolors: satisfent continuament per les nostres culpes: macerant la sua persona ab continues oracions e genuflections. E hauent acabat lo senyor lo seu alt e marauellos dejuni volgue esser tentat per donar modo als homens de vençre les sues tentacions: e sentint en si fam: mostrala foranament: e gran lassament de cors e alteracio de cara: perque lo diable vehent aço prengues gosar de temptarlo: Car lo misteri de la incarnacio del fill de deu fon axi amagat al diable: que en tota la vida sua no pogue hauer certa speriencia si era deu e hom ensemps. car ab tot ell vehes en ell algunes obres tan altes que passauen natura de home: veyan altres tan baixes que li feyen creure esser pur home: e axi staua tostemps dubtant no podent se fermar en les opinions sues. e vehent lo axi dejunar quaranta dies sens menjar deguna vianda: conegue que en aço passaua los limits de humana natura: e no gosa acostarse a ell: mas com lo veu famejar e axi star lassat cregue que era home: e que facilment lo poria derrocar. E ab aquesta crehença prengue animo de donar li vna estreta batalla per assajar les sues forses a quant bastarien. ¶ E prenint forma de vn deuot hermita deuallant d´vna muntanya qui staua prop de aquell loch e venint poch a poch sostenintse sobre vn basto per mostrar la gran flaquea de la cansada edat sua: perque la reuerencia de la antiquitat sua donas major auctoritat a les paraules sues: e axi acostas al senyor e saludantlo dixli. Que es aço germa en gran congoixa e necessitat me par que stigau: crech so vengut a bona hora sino vos perieu de pura fam: segons mostra la vostra alteracio de cara. dies ha que yous mire de alt de aquella muntanya hon es la habitacio mia: em paria lo vostre dejuni esser tan singular que passaua forsa de home: ab tot me recorde hauer lest que moyses dejuna quaranta dies confortat per los grans parlaments e visions diuinals. ¶ E Elies aximateix dejuna altres quaranta dies apres de aquella angelical refectio que li fon portada: E crech yo que vos en vostre virtuos dejuni de aquestes consolacions diuinals haueu hagut gran abundancia: puix deu mostra esser vos pare conega yo que li sou fill. ¶ Et si filius dei es: dic vt lapides isti panes fiant. Co es que si fill de deu sou digau que aquestes pedres sien fetes pa. Car tota cosa deueu fer per donar recapte a vostra necessitat: car yo passe vna grandissima pena de veureus en tal extrem. ¶ E lo senyor fill de deu mirantlos dixli. O pater com me feu star admirat: vos portau habit de sanctedat: e lo parlar no acorda ab labit: car mostrau vos tant solicit de la salut del cors e de la anima no haueu recort. hi no sabeu que es scrit. Non in solo pane viuit homo: s3 in omni verbo quod procedit de ore dei: E hoyda aquesta resposta per lo demoni creixque en molta ira: vehent que no la hauia auenguda. E volent passar auant: cobri sa malicia ab vna falsa e hypocrital rialla: e dix al nostre redemptor. Sabeu quant me plau la fermetat vostra: dich vos que sou molt dispost a preycar a les gents: car nous derrocara negu de vostre virtuos proposit: feu me gracia exiu desta solitud e seguiume que yous portare en loch que aprofitareu a molts: car no naix lome sols per a si mateix: ans per aiudar als altres E lo senyor per fer lo ben follejar dix li: que era content de anar alla hon portar lo volia. E lo foll de diable molt alegre. crehent que puix lo volia seguir que portaria a fi sa desijada malicia. E tan prestament com pogue anant per layre portal en la sancta ciutat de Hierusalem e posal sobre lo pinacle del temple hon se acostumaua preycar la ley al poble: e aqui dixli. Tot aquest poble sta admirat de hauer vos vist anar per layre: si volieu afigir miracle a miracle yous consellaria per auctorizar vostra preycacio. ¶ Si filius (filins) dei es mitte te deorsum: scriptum est enim: quia angelis suis mandauit de te: et in manibus tollent te ne forte offendas ad lapidem pedem tuum. ¶ Car sius lançau de aquesta gran altitud los angels per vostra gran sanctedat vos guardaran que sols no podeu pendre vna ençopegada en lo vostre peu: car manament tenen de deu queus guarden de tot perill: e de aqui auant poreu preycar lo que volreu que tot lo mon vos seguira. ¶ E lo senyor vehent la çeguedat del diable ques pensaua que tot hom los hauia vist venir per layre: e sa clemencia hauia prouehit que nengu nou hauia vist: leixal seguir sa follia: e nos volgue enfellonir ans li respongue ab molta benignitat: dient. Magister a mi par vos siau vn valent home de sciencia: e no sabeu que los miracles fora temps no edifiquen molt: e la necessitat no es tal que requira miracle: car si deuallar vull jay ha bona scala: e lo lançar me per açi seria mes bajania que sanctedat.: car ja crech hajau lest lo que es scrit. ¶ Non tentabis dominum deum tuum. E lo diable que veu que dos nauia errades no les tingue totes ab tot que la sobirana malicia e enueja sua li daua esforç de continuar: e segons costuma dels hypocrits que tota cosa comporten per passar ab la sua feu lo desfreçat: e respos al senyor: dient. En ma fe nom acort hauer praticat home tan discret com vos digne sou de tota honor. Voleu queus diga poca fahena seria aquesta per a vos queus metesseu a preycar a aquest poble: leixem los star: veniu ab mi: que yo dellibere comunicar vos grans secrets: e pendre consell de vos en totes les fahenes mies: car tant so enamorat del vostre parlar que per aquell he conegut lo prudentissim saber vostre: segons diu Salamo: ¶ In lingua enim agnoscitur sapientia. Car en la lengua del home es coneguda la sauiesa sua. de tots mos amichs e familiars me vull obdidar (oblidar) e sols strenyer me ab vos: car mes estime posseir a vos que a tot lo restant del mon. e lo senyor vehent lo axi follejar dixli. Aturau vos pater: que massa correu: quina speriencia haueu agut de mi per a posar hi tanta amor. y no sabeu que qui prest ama: prest desama: e amor que ti (te; té; tiene) poch fonament: tot vent la derroca. No haueu hoyt dir: que de cauall ni de amich nos pot donar seguretat: sino per longa experiencia. e vos voleu lexar los amichs vells per mi qui nouament coneixeu nom par queus siau consellat ab salamo: qui diu. ¶ Non relinquas amicum anticum: nouus enim non erit similis illi. Co es no deixes lo amich antich: car lo nouell no sera peruentura (per ventura) semblant d´aquell: Car noy ha riquea al mon ne cosa de major estima que vn bo e verdader amich: E perço ab gran repos deu esser cercat e longament prouat: e perço diu lo allegat Salamo. ¶ Vinum nouum 7 amicum nouus veterascat 7 cum suauitate bibas illud. Volent dir. Que lo vi nouell e lamich de poch temps conquest: quels leixeu enuellir si voleu sentir la dolçor deguda: e dels que souint muden de amicicies: diu lo mateix salamo. ¶ Hoc vanitas magna 7 miseria est. Car noy ha homens tan vans e miserables com aquells que no saben conseruar vera amicicia: nes deu tenir negu per potent si passa fretura de vn leal amich: e axiu testifica lo sobredit Salamo: dient. ¶ Amicus fidelis protectio fortis: amico fideli nulla est comperacio (c+ó+p+acio; comparació; comparación). 7 non digna comperatio auri 7 argenti contra bonitatem fidei illius. Car lo amich fel es vna protectio ferma: e no pot esser comparat a or ni argent: neguna cosa no es egual a la bonea de la fidelitat sua. e perço magister vos no penseu que cosa tan singular e de tanta estima com es lo leal amich se guanye tan prest com vos estimau ne ab soles paraules: car ans ha mester longa experiencia d´obres. ¶ E lo diable desijos de finar sa malicia dix. Germa yo no dellibere contentar vos de paraules: ans de obres tan grans que haureu a dir que les paraules son stades escasses e poques en comparacio de les obres. e dit aço portal en vna gran muntanya e aqui dixli. Ara germana yous vull comunicar lo intrinsech meu: car ab tot quem veheu ab aquesta mala roba e habit dissimulat: yo so vn gran rich e lo gran monarcha del mon. Veu en aquella part es castella: en laltra frança: e deça Arago: e della portogal e moltes altres diuerses terres (al tems de Jesús no existíen estos regnes; u escriu per a féli la pilota a Fernando lo católic): e tot aço you posseixch en plena e pacifica senyoria: e dellibere donar ho a vos per la molta amor queus tinch estimant vos sol esser digne de tanta senyoria: e no vull altra cosa de vos sino que prostrat en terra me doneu adoracio. E lo senyor com hoy que aquell traydor diable li demanaua adoracio: mogut per lo gran zel de la honor del diuinal pare seu mostra la irada potencia sua enfellonintse contra ell: e ab vna gran furor: dixli. ¶ Vade sathana. Scriptum est enim dominum tuum adorabis 7 illi soli seruies. Volent dir. O traydor aduersari de tot be com pots demanar adoracio: e no sabs que es scrit: lo senyor deu teu adoraras: e a ell sol seruiras. E lo diable axi confus e aterrat per la diuinal potencia: partis de aqui ab tanta ira e furor que totes les muntanyes feu tremolar en lo seu partiment.

TERSERA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA

Alibechse fa ermitaña, y lo flare Rústic la enseñe a fótre al dimoni al infern, después se convertíx en la dona de Neerbale.

Dioneo, que habíe escoltat en atensió la história de la Reina, veén que se habíe acabat y que sol an ell li faltabe novelá, sense esperá órdens, sonrién, va escomensá a di:

Grassioses Siñores, potsé may haigáu sentit contá cóm se embutíx al dimoni al infern, y per naixó, sense apartám casi de la seguida que vatres hau contat tot lo día, tos puc di: potsé tamé pugáu salvá les vostres almes después de habéu adeprés, y podréu tamé sabé que per mol que Amor habite mes als alegres palaus y los llits blanets que a les pobres barraques, no per naixó alguna vegada díxe de fé sentí les seues forses entre los espessos bosques y los fréstecs Alpes, pel que compéndre se pot que a la seua poténsia están sujetes totes les coses. Venín, pos, al assunto, dic que a la siudat de Cafsa, a la Berbería, va ñabé fa tems un home riquíssim que, entre atres fills, teníe una filleta hermosa y donosa de nom Alibech; ella, no sén cristiana y sentín a mols cristianos que a la siudat ñabíe alabá mol la fe cristiana y lo servissi de Déu, un día li va preguntá a un de ells de quina manera y en menos impediméns podríe servíli a Déu. Este li va contestá que servíen milló a Déuaquells que mes fugíen de les coses mundanes, com féen los que a la soledat del desert de la Tebaida se habíen retirat. La jove, que ere mol simple y encara teníe només uns catorse añs, per un impuls de sagala o venada, sense díli res a dingú, al matí siguién cap al desert de Tebaida, de amagatóns, sola, se va encaminá; y en gran faenada, seguín los seus dessichos, después de algúns díes an aquelles soledats va arribá, va vore desde lluñ una caseta, sen va aná cap an ella, aon a un san varón va trobá a la porta, que, maravillánse de vórela allí, li va preguntá qué anabe buscán. Ella va contestá que, inspirada per Déu, estabe buscán ficás al seu servissi, y tamé quí la enseñare cóm se li debíe serví. Lo honrat varón, veénla jove y mol hermosa, tenín temó de que lo demoni, si la reteníe, lo tentare, que ya u estabe fen, li va alabá la seua bona disposissió y, donánli de minjá algunes arraíls de herbes y fruites silvestres com figues chumbes y dátils, y aigua, li va di:

- Filla meua, no mol lluñ de aquí ña un san varón que per a lo que vas buscán es mol milló mestre del que yo soc: anirás cap an ell.

Y li va amostrá lo camí; y ella, arribada an ell y sentides de éste estes mateixes paraules, anán mes abán, va arribá a la celda de un ermitaño jove, mol devota persona y bo, de nom Rústic, y la mateixa petissió li va fé que als atres los habíe fet. Este, per a ficá la seua firmesa a una forta proba, no la va maná anássen, o seguí mes abán, sino que la va tíndre a la seua selda; y arribada la nit, li va fé a un raconet una márfega de fulles y ballarofa o barallofa de palmera, y li va di que se gitare damún de ella.

Fet aixó, no van tardá gens les tentassións y la lucha contra les forses del dimoni, sense massa assaltos va girá la esquena y se va entregá com a vensut; y dixán a una vora los pensaméns sans y les orassións y les disciplines, va escomensá a portás a la memória la juventut y la hermosura de ésta, y ademés de aixó, a pensá de quina manera teníe que comportás en ella, per a que no sen donare cuenta de que ell, com home, volíe arribá an alló que dessichabe de ella. Y probán primé en sertes preguntes, va averiguá que no habíe conegut may a cap home y que tan saboqueta ere com pareixíe, pel que va pensá cóm, fen vore que serviríen a Déu, la portaríe cap a la seua voluntat. Y primé en moltes paraules li va enseñá lo enemics que eren lo dimoni de nostre Siñó, y después li va doná a enténdre que lo servissi que mes li agradaríe a Déu ere embutí al demoni al infern, aon nostre Siñó lo habíe condenat. La joveneta li va preguntá cóm se fée alló y Rústic li va di:

- Pronte u sabrás, y per an alló farás lo que a mí me veigues fé. Y va escomensá a despullás de la poca roba que portabe, y se va quedá descorcholí del tot, y lo mateix va fé la mosseta; y se va ficá de ginolls com si resá vullguere y contra nell la va fé ficás an ella. Y están aixina, sentínse Rústic mes que may inflamat pel seu dessich al vórela tan hermosa, va víndre la ressurecsió de la carn; y miránlo Alibech, y sorpenénse, va di: 

- Rústic, ¿qué es eixa cosa que te vech que te ix cap afora y yo no la ting?
- Oh, filla meua - va di Rústic- , es lo dimoni del que te hay parlat; ya veus, me causse una grandíssima moléstia, tan que apenes la puc soportá.

Entonses va di la jove:

- Oh, alabat sígue Déu, que vech que estic milló que tú, que no ting yo eisse dimoni. Va di Rústic:

- Dius be, pero tens un atra cosa que yo no ting, y la tens en ves de aixó.
Va di Alibech:

- ¿Lo qué?

Rústic li va di:

- Tú tens lo infern, y te dic que crec que Déu te ha enviat aquí per a la salvassió de la meua alma, perque si eisse dimoni me done este tormén, si tú vols tíndre de mí tanta piedat y patí que lo embutíxga al infern, me donarás a mí un grandíssim consol y li donarás a Déu gran plaé y servissi, si per an aixó has vingut per estos andurrials, com dius.

La jove, de bona fe, va contestá:

- Oh, pare meu, ya que yo ting lo infern, sígue com voléu. 

Va di entonses Rústic:

- Filla meua, bendita sígues, aném y embutímlo, y espero que después me díxo está tranquil. Y dit aixó, portada la jove damún de una de les márfegues, li va enseñá cóm teníe que ficás per a pugué encarselá an aquell dimoni maldit per Déu.

La jove, que may habíe ficat al infern a cap dimoni, la primera vegada va sentí una mica de doló, pel que li va di a Rústic:

- Per sert, pare meu, mol roín té que sé este dimoni, y verdaderamen enemic de Déu, que done mal hasta cuan se embutíx al infern.
Va di Rústic:

- Filla, no passe sempre aixina.

Y per a fé que alló no passare, sis vegades abáns de que se mogueren de la márfega lo van embutí allí dins, y aquella vegada li van arrancá tan be la soberbia del cap que de bona gana se va quedá tranquilet.

Pero com tornáe después moltes vegades, y disponénse la jove sempre ben creguda a tráureli la soberbia, va passá que lo joc va escomensá a agradáli, y va escomensá a díli a Rústic: 

- Vech que la verdat díen aquells sabios homes de Cafsa, que lo serví a Déu ere una cosa tan dolsa; y en verdat no recordo que may haiga fet cap cosa yo que tan gust y plaé me haigue donat com es lo embutí al dimoni al infern; y per naixó me pareix que consevol persona que se ocupe en atres coses en ves de en servíli a Déu es un animal.

Per naixó, moltes vegades li diebe a Rústic:

- Pare meu, yo hay vingut aquí per a serví a Déu, y no per a está bambán, aném a embutí lo dimoni al infern.

Y li diebe an ell alguna vegada:

- Rústic, no sé per qué lo dimoni se escape del infern; que si estiguere allí de tan bona gana com lo infern lo ressibíx y lo reté, no eixiríe may.

Tan assubín va invitá la jove a Rústic y lo va consolá al servissi de Déu, que li habíen tret la barallofa a la márfega, y per naixó va escomensá a díli a la jove que al dimoni no sel teníe que castigá y embutíl al infern mes que cuan ell, per soberbia, eixecare lo cap.

Y aixina li va imposá una mica de tranquilidat a la jove, pero ella, después de vore que Rústic no li demanabe mes embutí lo dimoni al infern, li va di un día:

- Rústic, si lo teu dimoni está castigat y ya no te moleste, a mí lo meu infern no me díxe tranquila; pel que be farás si en lo teu dimoni me ajudes a calmá la rábia del meu infern, com yo en lo meu infern te hay ajudat a tráureli la soberbia al teu dimoni.

Rústic, que passáe de arraíls de herbes y aigua, mal podíe contestá als envites; y li va di que mols atres diables voldríen entrá an aquell infern ruén, pero que ell faríe lo que puguere; y aixina alguna vegada la satisfée, pero ere tan poca cosa com aviá una faba a la boca de un león; aixina que la jove, com no li pareixíe serví be a Déu, remugabe mol. 

Mentres que entre lo dimoni de Rústic y lo infern de Alibech ñabíe, pel massa dessich y per la forsa justeta, esta cuestió, va passá que se va botá foc a Cafsa, y en la própia casa se van cremá lo pare de Alibech en tots los fills y demés família que teníe; per naixó, Alibech, de tots los seus bens va quedá hereua.
Un jove de nom Neerbale, habén gastat en magnifissénsies tots los seus habers, escoltán que ésta estabe viva, se va ficá a buscála y la va trobán abáns de que lo fisco se apropiare dels bens que habíen sigut del pare, com se fee en los homes morts sense hereus, y en gran plaé de Rústic y contra la voluntat de ella, la va torná a portá a Cafsa y la va péndre per dona, y en ella del seu gran patrimoni va sé hereu. Preguntánli les dones cóm servíe a Déu al desert, no habénse encara Neerbale gitat en ella, va contestá que lo servíe embutín al dimoni al infern y que Neerbale habíe cometut un gran pecat arrencánla de tal servissi.

Les dones van preguntá:

- ¿Cóm se embutíx al dimoni a dins del infern?

La jove, entre paraules y gestos, los u va enseñá; del que tan sen van enriure que encara sen enriuen ara, y van di: 

- No estigues trista, filla, no, que aixó tamé se fa be aquí, Neerbale be servirá en tú a Déu nostre Siñó en aixó.

Después, contánsu una a l´atra per tota la siudat, van fé famós lo dit de que lo mes agradable servissi que a Déu puguere fes ere embutí al dimoni al infern; y esta dita ha passat an este costat del mar, encara se sen. Y per naixó vatres, joves dames, que nessessitéu la grássia de Déu, adeprenéu a embutí al dimoni al infern, perque alló es cosa mol grata a Déu y agradable per a les dos parts.

Mil vegades o mes habíe mogut a riure la história de Dioneo a les honestes dames, pel que, arribat ell a la conclusió de esta charrada, veén la Reina que acabáe lo seu Señorío, traénse lo lloré del cap, lo va ficá damún del cap de Filostrato, y va di:

- Pronte vorém si lo llop sap guiá milló a les ovelles que les ovelles guíen als llops. Filostrato, al sentí aixó, va di enriénsen:

- Si me hagueren fet cas, los llops hauríen enseñat a les ovelles a embutí al dimoni al infern com u va fé Rústic en Alibech; y per naixó no mos cridéu llops perque no hau sigut ovelles, pero segóns me ha sigut consedit, gobernaré lo Reino que me s´ha dixat. 

A lo que Neifile va contestá:

- Escolta, Filostrato, volénmos enseñá, haguéreu pogut adependre sensatés com va adependre Masetto de les monges y va recuperá la veu de tal manera que los óssos sense amo hauríen adeprés a chulá. Filostrato, veén que ñabíen allí tamé tantes falsetes com dardos teníe ell, dixán la broma, va escomensá a dedicás al gobern del Reino encomanat; y fen cridá al senescal, va volé sentí en quin pun estaben totes les coses, y ademés de aixó, segóns lo que va pensá que estaríe be y que debíe satisfé a la compañía, mentres durare lo seu Señorío, discretamen va disposá, y después, dirigínse a les Siñores, va di:

- Amoroses Siñores, per la meua desventura, pos mol doló hay conegut, sempre per la hermosura de alguna de vatres hay estat amarrat a Amor, y ni lo sé humilde ni lo sé ben cregut ni lo secundál com milló hay pogut en totes les seues costums, me ha valgut mes que per a sé abandonat per un atre y después aná de mal en pijó, y aixina crec que aniré hasta la mort, y per naixó vull que se parlo demá de aquells amors en final infelís, no per atra cosa lo nom que ting me va sé imposat. 

Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná a tots llisénsia.
Ere tan hermós lo jardí que no va ñabé cap que triare eixí de ell, y com lo sol ya estabe tibiet y no ofeníe, van acudí cabridets y cachapets y atres animalets que corríen per allí y se van ficá a acassán algún. Dioneo y Fiameta van escomensá a cantá sobre micer Guglielmo y la Dama del Vergel, Filomena y Pánfilo se van ficá a jugá al ajedrez, y aixina, uns fen aixó, atres fen alló, va passá lo rato y va arribá la hora de la sena o sopá. Parades les taules voltán la fon, allí en gust van sená per la nit. Filostrato, per a no eixíssen del camí seguit per les que reines abáns que ell habíen sigut, cuan se van eixecá los mantels, va maná que Laureta guiare una dansa y cantare una cansó, y ella va di:

- Siñó meu, cansóns dels demés no ne sé, ni de les meues ne ting al cap que siguen prou conveniéns a tan alegre compañía; si ne voléu de les que sé, to les cantaré de bona gana.
Lo rey nou li va di:

- Tot lo que ve de tú ha de sé majo y plassenté, y per naixó, lo que sápies, cántau. Laureta, en veu suave, contestánlos als demés, va escomensá aixina:

Dingú tan desolada

com yo ha de queixás,

que triste, en vano, gemego enamorada.

Aquell que mou lo sel y tota estrella

me va formá al seu gust,

maja, pita, grassiosa y guapa,

per a aquí baix al intelecto sé

una siñal de aquella

bellesa que may díxa de vore,

pero lo mortal poder,

coneixénme mal,

no me valore, soc menospressiada.

Ya va ñabé qui me va vóldre y, mol be,

sén jove me va obrí

los seus brassos, cor y me va cuidá,

y en la llum dels meus ulls se va inflamá,

y lo tems (que mol depressa

se escape) a festejám va dedicá,

y sén cortés yo

digna de ell vach sabé fém,

pero ara estic de aquell amor privada.

A mí va arribá después, presuntuós,

un mosset fiero

reputánse noble y valén,

la seua prissionera soc, y lo traidó

avui se ha tornat selós;

pel que, triste, casi desespero,

ya que verdadé

es que, venín al món

per be de mols, sol de un soc guardada.

Maldigo la meua ventura

que, per a cambiám en esta

vestimenta vach contestá que sí de aquella oscura

en que alegre me vach vore, mentres en ésta

porto una vida dura,

mol pijó que la passada honesta.

¡Oh dolorosa festa,

abáns morta me veiguera

que habé sigut tan desgrassiada!

Oh volgut amán, en qui vach sé primé

mes que dingú dichosa,

que ara al sel veus al verdadé

creadó, míram en la teua piadosa

bondat, ya que per un atre

no te puc olvidá, fes la amorosa

flama cremá per mí, ansiosa,

y roga que yo torna an eixa morada.

Aquí va acabá Laureta la cansó, que va sé entesa per tots; y ne van ñabé que van entendre a la milanesa que milló ere un bon gorrino que una bella mossa; atres van sé de mes sublime y milló y mes verdadé intelecto, sobre lo que al presén no es propi ressitá. 

Lo rey, después de ésta, damún de la herba y entre les flos habén fet enséndre moltes veles grosses, va fé cantá als atres hasta que totes les estrelles que pujaben van escomensá a caure; pel que, pareixénli tems de dormí, va maná que cadaú sen aniguére a la seua alcoba.

ACABE LA TERSERA JORNADA

cuarta jornada