Obrar - Obstinar

Obrar, v., lat. operare, ouvrer, opérer, travailler, ouvrager.

Prepausan en lur cor que morissan enan

Que obressan la festa. V. de S. Honorat.

Proposent dans leur coeur qu'ils mourussent avant qu'ils ouvrassent la fête.

Lo fust s' obra per lo fer. Liv. de Sydrac, fol. 81. 

Le bois s' ouvrage par le fer. 

Fig. Obri e lim

Motz de valor.

A. Daniel: Chanson.

Je travaille et lime mots de valeur. 

Si no so sanas tas pessas, 

Obras a ton dampnamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Si ne sont saines tes pensées, tu travailles à ta damnation.

Vers paires Dieus, ...

Faitz nos obrar tals obras ab crezensa

Qu' entr' els gueritz trobem ab vos guirensa.

G. Riquier: Fortz guerra.

Vrai père Dieu,... faites-nous ouvrer telles œuvres avec croyance, qu'entre les préservés nous trouvions avec vous refuge. 

Part. prés. Obrant e fazent de sas artz. V. de S. Honorat. 

Travaillant et faisant de (pratiquant) ses arts. 

Part. pas. Qui vi las peyras entailladas, 

D' anticas figuras obradas.

V. de S. Honorat. 

Qui vit les pierres entaillées, d'antiques figures ouvragées.

Copas obradas meravelosament. Philomena.

Coupes ouvragées merveilleusement.

CAT. ESP. PORT. Obrar. IT. Operare. (chap. Obrá: obro, obres, obre, obrem u obram, obréu u obráu, obren; obrat, obrats, obrada, obrades; operá: opero, operes, opere, operem u operam, operéu u operáu, operen; operat, operats, operada, operades. Sinónim de traballá o treballá, cuan se referix a pedres, escultures, joyes, etc.)

2. Obra, s. f., lat. opera, oeuvre, ouvrage, action.

Erguelhs non es sinon obra d' aranha.

P. Vidal: Quor qu' om.

Orgueil n'est sinon ouvrage d'araignée.

Obras servils que podon esser fachas els autres jorns ferials.

(chap. Obres servils que poden sé fetes als atres díes ferials : festius, de festa.)

V. et Vert., fol. 89.

Œuvres serviles qui peuvent être faites aux autres jours fériaux.

Fig. Se deu hom gardar de obras de peccat.

Las VI obras de misericordia. V. et Vert., fol. 2 et 96. 

(chap. Les sis (6) obres de misericordia. Recordéu que, en ocsitá, tan los articuls com los noms, com los adjetivos se solíen escriure en A: 

las obras. Per supost, passabe lo mateix al dialecte catalá, inclús después de la gramática de laboratoris Pompeyo Fabra, escrita en llengua castellana per als semi analfabetos catalans que la teníen que lligí.
La mayoría de los que se consideren catalanoparlans no han lligit ni una página de aquell llibre, com a mol del que va fé después lo IEC pera despistá e intentá apartás del ocsitá, castellá, fransés, sense conseguíu.)

On doit se garder d' œuvres de péché.

Les six œuvres de miséricorde.

Loc. A las obras pareis

Qu' el vol tant pretz e tant (') bon' aventura.

Bertrand de Born: Nostre Senher. 

Aux œuvres il paraît qu'il veut tant gloire et tant bonne aventure.

Proverb. Qui fai deslial obra,

Segon c' a servit, o cobra.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Qui fait oeuvre déloyale, selon qu'il a mérité, le recouvre.

A l' obra conois hom l' obrier. Brev. d'amor, fol. 81.

A l' oeuvre on connaît l'ouvrier.

CAT. ESP. PORT. Obra. IT. Opera. (chap. Obra, obres.)

3. Obralha, s. f., ouvrage, fabrique.

Ilh son de peior obralha

Que non es lo fers san Launart.

Bertrand de Born: Un sirventes on.

Ils sont de pire fabrique que n'est le fer de saint Léonard.

4. Obratge, s. m., ouvrage.

Que m' ayen trencats mon obratge.

Un troubadour anonyme: El nom de.

Qui m'aient coupé mon ouvrage.

CAT. Obratge. (N. E. ¿Alguien ve alguna diferencia entre el occitano obratge y el catalán obratge? Si es así, quiero un poco de lo que os metéis por la nariz o directamente en la vena; no es para mí, es para un amigo aragonés catalanista.) ESP. Obrage (obraje). IT. Operaggio.

(chap. Obra, obres.)

5. Obrier, s. m., lat. operarius, ouvrier, artisan.

Ab pauc de foc fon l' aur e 'l franh

L' obriers, entro qu' es esmeratz.

P. Vidal: Neu ni gel.

Avec peu de feu fond l'or et le brise l' ouvrier, jusqu'à ce qu'il est épuré.

Pagar vol sos obriers. V. de S. Honorat.

Veut payer ses ouvriers.

Proverb. A l' obra conois hom l' obrier. Brev. d'amor, fol. 81.

A l'oeuvre on connaît l' ouvrier.

CAT. Obrer. ESP. Obrero. PORT. Obreiro. IT. Operaio.

(chap. Obré, obrés, obrera, obreres; operari, operaris, operaria, operaries; se li diu obré al que obre : fa cases, edifissis, lo paleta, 

pero tamé al que fa pa, lo forné, fornés, fornera, forneres; ve de operatorium, obradó, en castellá obrador.
Operatorium (tamé furnus) ix a mols textos antics, perque ere mol importán per a consevol poble que se fundabe, y eixíe a les cartes de poblassió, donassió, testamens, etc. Laboratori, com lo de Pompeyo Fabra, taller, botiga o tenda, fábrica.)

6. Obrador, s. m., ouvroir, laboratoire, atelier, boutique, fabrique.

Ben vuelh que sapchon li plusor

D' est vers, si 's de bona color,

Qu' ieu ai trag de mon obrador.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh.

Bien je veux que les plusieurs (le plus grand nombre) sachent de ce vers, que j'ai tiré de ma fabrique, s'il est de bonne couleur.

A tot jorn acostumat

De venir a lor obrador.

Brev. d'amor, fol. 125.

A toujours accoutumé de venir à leur ouvroir.

D' aquo te obrador a renieu.

Durand de Carpentras: Un sirventes.

De cela il tient boutique à usure.

(N. E. Sol los faltabe als de la Ascuma tindre una botiga de usura, perque la mayoría dels llibres los tenen agotats (ells escriuen exhaurit : exhausto), pero mentres vaiguen caén subvensions está assegurada la assossiassió catalanista del Matarraña. “La pela no ens la pela”, diu lo presidén Juaquinico Monclús lo jónec.)

CAT. ESP. Obrador. (chap. Obradó, com hay explicat aquí dal.)

7. Obransa, s. f., oeuvre, ouvrage.

Per forsa d' obransa

Del Senhor pietados.

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum.

Par force d' oeuvre du Seigneur miséricordieux.

8. Obrari, adj., ouvrable.

Neguna obra servil d' aquellas que pot hom far els VI jorns obraris de la setmana. V. et Vert., fol. 2.

Nulle oeuvre servile de celles qu'on peut faire aux six jours ouvrables de la semaine.

9. Operatio, Operacio, s. f., lat. operatio, opération, action.

Ni es homs del mon poderos

Que de sas operatios,

Ni del sieu secret jutgamen,

Puesca saber perfiechamen

La raso.

Son de contemplacio

Pro mais que d' operacio.

Brev. d'amor, fol. 61 et 4. 

Ni est homme du monde puissant qui, de ses opérations ni de son secret jugement, puisse savoir parfaitement la raison.

Sont de contemplation beaucoup plus que d' opération.

CAT. Operació. ESP. Operación. PORT. Operação. IT. Operazione, operagione. (chap. Operassió, operassions.)

10. Adobrar, v., travailler, exercer, façonner.

Aquel om fai furt, qui adobra, en alcuna maniera, la causa d' autrui contra la volontat del senhor. Trad. du Code de Justinien, fol. 54. 

Cet homme fait vol, qui façonne, en aucune manière, la chose d'autrui contre la volonté du maître.

Fig. Que lo jutges e l' actors e 'l reus, cadaus d' aquels adobre son offici.

Trad. du Code de Justinien, fol. 13. 

Que le juge et le demandeur et le défendeur, chacun de ceux-là exerce son office.

IT. Adoperare. (chap. Adobá se fée aná antigamen en lo sentit de prepará. Avui en día sol se diu cuan se fique algún alimén en adobo, en espessies, o be colgat de oli, vinagre, etc. Té que vore en embuchá.)

Obstant, adj., lat. obstantem, obstant, qui s'oppose, qui fait obstacle. Adv. comp. Non obstant l' appellation.

Fors Beaérn (: Fors de Béarn, Fuero de Bearne), p. 1073.

Non-obstant l'appellation.

CAT. Obstant. ESP. PORT. IT. Obstante.

(chap. Obstán, obstans : que se opose, que fa obstácul; ob + stantem. Sempre lo fem aná en no dabán: no obstán : sense fé obstácul.

Yo soc una persona que se opose, que fa obstácul a consevol idiota que parle o escriu sense sabé de qué. Ma mare va naixe a Alustante, Guadalajara, Castilla la Mancha; mon pare a Beseit, Teruel, Aragó. 

Yo soc 100% aragonés, com diu la jota, y encara que vach naixe a Alcañís, que ere aon estabe lo hospital mes prop, pos soc sen per sen roquerol, de Beseit, Beceite.)

Obstinar, v., (lat.) obstinare, obstiner, opiniâtrer (ANC. FR. opiniastrer). 

Part. pas. Los avia trobat grandamen obstinats.

Lo dit leguat era obstinat. Chronique des Albigeois, col. 9 et 15.

Les avait trouvés grandement obstinés.

Ledit légat était obstiné.

CAT. ESP. PORT. Obstinar. IT. Ostinare.

(chap. Obstiná, obstinás : sé tossut en contra, ficás en contra: yo me obstino, obstines, obstine, obstinem u obstinam, obstinéu u obstináu, obstinen; obstinat, obstinats, obstinada, obstinades: tossut, tossuts, tossuda, tossudes.)

Sententia contra Jacobum de Casafranca Locumtenentem Regii Thesaurarii. 1505, hoc : sí.

Sententia contra Jacobum de Casafranca Locumtenentem Regii Thesaurarii.

Jhesus-Christus.

Los noms de nostre Senyor Deu Jesu-Christ e de la gloriosissima Verge madona Sancta Maria mare sua humilment invocats.

Vist per nos don Pere per la gratia de Deu e de la Sancta Seu apostolica bisbe de Barcelona e frare Joan Enguera mestre en Sacra Theologia del orde dels preicadors e don Francesch Pays de Sotomayor inquisidors de la heretica e apostatica pravitat en les ciutats e diocesis de Tarragona Barcelona Urgell Vich Gerona e Elna per la mateixa Sancta Seu apostolica creats e deputats lo proces criminal davant nos actitat e ventilat entre lo venerable promotor e procurador fiscal de la Sancta inquisitio de la una part agent e denunciant e Jacme de Casafranca loctinent de thesorer per lo Rey nostre Senyor en lo Principat de Catalunya habitador de la ciutat de Barcelona convers e de linatge de jueus davallant de la part altra defenent en e sobre la peticio e demanda e denuntiatio per lo dit promotor fiscal contra aquell feta dada e intentada en la qual dix e deduhi que lo dit Casafranca fonch familiar e continuu comensal de Sanct-Jordi e apres que de aquella isque (: isqué, passat o partissipi de eixí, ixí, eissí; salió) foren grandissims amichs e que dit Casafranca apres que ha tengut casa per si menjava e bevia junctament en una taula moltes e diverses vegades sols e altres vegades ab jueus e conversos e persones sospitoses de nostra Sancta fe catholica e que lo pare de dit Casafranca es convers e de linatge de jueus e que son pare fonch heretich reconciliat e sa mare presa per heretica e morta en los carcers de la Sancta inquisitio e que es casat ab muller que es stada heretica reconciliada e que altres molts parents de dit Casafranca e de sa muller son stats reconciliats e condemnats per heretges e apostatas e que havia trencats molts digmentges e festes manades per Sancta mare Esglesia faent en aquells faena e manant a altres persones quen faessen anant a cassar los dias dels digmenges demati sens oir missa trencant molts dejunis e quoresmes de Sancta mare Esglesia no dejunant en aquells e menjant carn e ous formatge e altres coses prohibides per Sancta mare Esglesia e que havia solemnizades moltes festes e ritus e serimonies dels jueus en special los dissaptes en companya de dit Sanct-Jordi e ell sols e ab altres persones en aquesta manera. Que lo divendres a vespre se lexava e abstenia de fer faena e negotiar tant com podia e lo dissapte aximateix se abstenia de negocis e expeditions e faea apparellar les viandes a la judaica lo divendres a la nit per el dissapte specialment ammi menjant aquell lo dissapte per devotio de la ley de Moyses e que havia fetes e servades les paschas de jueus ab dit Sanct-Jordi e altres persones menjant pa alis carn e altres viandes judaicas e de quaresma faea apparellar viandes ço es carn e altres coses per fer la pascha dels jueus e convits que en aquella faen e per que era quaresma e la carn e altres viandes no fossen sentides mettian arengades al foch per que la olor de aquelles fos sentida. E que moltes vegades es anat per oir legir la biblia e ley de Moyses e la oida legir a la forma judaica axi de jueus com del dit Sanct-Jordi e que havia donat almoyna pera jueus qui studiaven faentse la barba lo divendras per honor del dissapte vestintse camises netes atteviantse de altres robes los dies dels dissaptes dient orations judayques (pone jadayques) ensemps ab dit Sanct-Jordi dients certes orations judaiques avegades sens ell no senyantse del senyal de la creu ni benehian la taula ab lo dit senyal de la creu ni dehian algunes orations catholicas.
E com alguns conversos morian faea venir alli jueus e fahien alli les cerimonies judaicas dient orations judaicas immo verius maledictions. E mes que ab altres conversos e jueus havia entrevengut en fer la festa de la Vijola dels jueus de la circuncisio que fan los jueus a sos fills quant nexen menjant e bevent creent e approvant les cerimonies judaiques e no creent en lo (pone la) Sacrament del baptisme. E que dits Sanct-Jordi e Casafranca sempre que anaven als lochs hon havia jueus posaven en casa de aquells menjant e bevent de les viandes apparellades a la judaica en una taula ensemps ab dits jueus. E acullia en sa casa aci en Barcelona los dits jueus menjant e stant tots juncts en una taula menjant dit Casafranca de les viandes que los jueus havian mortes a la judaica e que diverses vegades havia fetes degollar a jueus les aves e volateria que havia a menjar a la manera judaica e aço sovint tant com podia e que dits Sanct-Jordi e Casafranca sublimaven les perdius e aucells que havien a menjar ab oli segons fan los jueus e no ab sagi de porch ne ab carn-salada comunicant ab jueus e tractant ab ells de les cerimonies judaicas e al temps que havia a naxer algun fill o filla al dit Casafranca faea venir en sa casa jueus perque faessen orations que esdevenissen les planetes de la nativitat de aquells e que havia vistes fer moltes cerimonies judaicas a altres persones que no ha revelades ans aquelles ha consentit e approvat com a fautor deffensor e receptor de heretges. E que tots temps havia habitat e conversat ab heretges famosos enemics de nostra Sancta fe catholica e sere burlat dels cristians de natura blasfemant aquells e maltractants los dient los paraules injurioses dientlos que no eren dignes ni merexedors de besar en el cul a la sua mula abstenint e guardantse de menjar carn-salada de porch lebres cunills e altres coses per la ley de Moyses procurant que los testimonis que havian testificar en la Sancta inquisitio fossen presos per la Cort secular e ques desdiguessen de sos dits. E que havia fetes e perpetrades moltes altres cerimonies judaicas segons mes largament appar en la dita peticio e demanda. Vist com lo dit Casafranca interrogat sobre la dita petitio e demanda e en altra manera ha dit e confessat que en temps del rey don Joan de gloriosa memoria ell dit Casafranca e Joan de Sanct-Jordi heretge e heresiarcha com anaven en la cort del dit rey don Joan posaven los dos en una posada e vehia lo dit Casafranca que lo dit Sent-Jordi legia e studiava de continuo en la biblia e moltes voltes vehia que lo dit Sanct-Jordi communicava e practicara ab jueus quant hi havia jueus en la ciutat o vila o lugar hon aturava dita cort e disputava ab dits jueus de materies e coses de la biblia e veya e conexia ell dit Casafranca que lo dit Sanct-Jordi prenia gran pler de communicar e praticar ab los dit jueus de dites coses de la biblia. E mes que essent dita Cort en Çaragoça vehia ell dit Casafranca que lo dit Sanct-Jordi anava a oir un libre ques deya Rabbi Moyses de Egite de un jueu Rabbi Castella que stava en la dita ciutat al Cosso en una torra de la muralla vella e que aço sab ell dit Casafranca per quant algunes vegades ell e lo dit Sanct-Jordi anaven a la casa del dit jueu e dit Sanct-Jordi se restava alli oint dit libre e dit Casafranca diu sen anava e lexaval alli e que lo dit Joan de Sanct-Jordi tenia molta pratica e conversatio ab dit jueu. E mes dix que lo dit Sanct-Jordi menjava carn los dissaptes e en alguns divenres. Empero de Sanct-Jordi deya que ho fahia per indispositio de son ventrell. E mes que lo dit Sanct-Jordi tenia molta pratica e communicatio ab jueus specialment ab los jueus cavallers de Cervera e que venian moltes vegades dits jueus en Barcelona e posaven dormien e menjaven en casa del dit Sanct-Jordi. E mes dix que sab que lo dit Sanct-Jordi en les quaresmes menjava carn e dehia que ho fahia per ses indispositions. E que dit Sanct-Jordi en les coses que se apparellaven en la olla no permettia que hi mettessen carn salada de porch pero que dehia que ho faea per que li faea mal al ventrell. E mes ha confessat lo dit Casafranca que son pare e sa mare son stats de linatge de jueus e que son pare e sa mare foren presos per la Sancta inquisitio e que na Blanquina muller sua fonch reconciliada en temps de gratia. E mes ha confessat ques recorde que en temps del dit rey don Joan essent en Cervera lo dit Jacme de Casafranca hon stava per les morts ana una nit a casa de un mestre cavaller jueu que par a ell confessa que sa muller havia parit e ana alli un vespre ni sab si era vijola ni no vijola e alli se recorda que feu collatio e apres sen torna a sa posada pero que no stigue alli per judeizar ni per altra cerimonia judaica e que ha rebuts en sa casa en Barcelona hostes jueus e que dels cavallers hi posa no sab qual e que ell dit Casafranca e sa muller tots en una taula menjaven ab dits jueus e que no li recorda si los dits jueus faen sa benedictio en la taula o no e que creu que ell dit Casafranca confessant menja Ammi posant en casa de dits jueus pero que no sab si era en dissaptes o no e que essent fadri en Çaragoça li par que tremettent jueus pa alis a casa de son pare axi com ne tremettien en altres cases de homens de be que ell ne menja e que veya moltes vegades que lo dit Sanct-Jordi legia en la biblia en diversos lochs specialment en Cervera Monblanch Monço e Gerona e algunes vegades lo ohia parlar de dita biblia ab jueus conversos christians de natura frares e ab capellans e a vegades ohia ell confessant a soles e que pot esser que haia ohit ell confessant ab lo dit Sanct-Jordi algunes voltes de algun jueu de la biblia pero que no li recorde de certa scientia e que se recorde que un temps ell dit Casafranca e Sanct-Jordi dehian una matinada del psaltiri e aço los dura per algun temps no li recorda quant e que no li recorde que al entrant de taula o al exint diguessen alguna oratio. E mes dix que li par que aquella vegada que diu que ana a casa del dit cavaller que havia parit sa muller que lo dit Sanct-Jordi stigue ab ell dit Casafranca e que nos recorde si hi anaren convidats o de son propri motiu e que nos recorde que en dita festa hi hagues molts jueus ni juyes e que nos recorde hi hagues altres conversos e que la casa de la muller del dit Cavaller parida stava luny de la casa hon dit Casafranca posave per quant la casa de la dita parida era al Capcorral e dit Casafranca posava en lo carrer major pus avall de Sanct Agosti. E interrogat per lo Senyor inquisidor si a la dita festa de la parida fonch principalment per honrarlos o per alguns negocis que tingues ab son marit de negociar. E dix que no creu que hi fos per negocis. E mes confessa que era veritat que a ell dit Casafranca era greu per que dit Sanct-Jordi faea gran offici de acullir jueus en sa casa. E mes dix que son pare de ell confessant tenia tres fills e IIII (4) filles e les tres (3) filles eran majors e ell confessant era major dels dits. E vist com lo dit fiscal accepta les dites confessions en quant per ell e per part sua faen e en les coses negades demana esser admes a la prova. E vistes les proves que lo dit procurador fiscal dona e administre contra lo dit Casafranca e vistes les deffenses per part del dit Casafranca produides e presentades trobam per merits del dit proces com lo dit Casafranca devalle de linatge de jueus es convertiren en temps del beneventurat Sanct Vicent empero tornaren al vomit e al judeisme e que lo pare del dit Casafranca era de tres anys com se converti de jueu a christia pero fonc nodrit en lo judeisma ab dits sos pares e mare que tornaren al dit judeisma faent los dejunis judaichs fins que fonch casat e apres que fonch casat ab Blanquina mare de dit Casafranca quasi cascun any faeren dits dejunis judaichs segons appar en la confessio del dit pare del dit Casafranca la qual feu davant los reverends senyors inquisidors denant los quals fonch reconciliat. E la mare del dit Casafranca mori en los carcers de la inquisitio e apres fonch per heretica condemnada ab los quals lo dit Casafranca fonch nodrit fins a XIII o XIIII anys. Es trobe com un dia del Corpus-Christi passava la processo en la ciutat de Çaragoça per la carrera la mare del dit Casafranca ensemps ab altres juyes filaven en una casa e feuse a la finestra e mirant lo cors precios de Jesu-Christ dix tals o semblants paraules “placia al dio que no haguessen mes poder tots los quit porten que tu tens” (dientho del cors precios de Jesu-Christ.) E fonch represa per una juya dientli que no devia dir tals paraules. E mes se monstre com lo dit Sanct-Jordi fonch un famosissim heretge heresiarca dogmatista e enemich de nostre Senyor Deu Jesu-Christ e de la sua preciosissima Mare e de la sua sancta fe catholica christiana lo qual Sanct Jordi essent en la vila de Perpenya no tement nostre Senyor Deu Jesu-Christ ni als homens dix e affirma publicament que “aqueix que vosaltres dieu Jesu-Christ yo he fet portar lo proces de Hierusalem e fonch legitima rita et justament condemnat per sos merits.” E mes se trobe com lo dit Sanct-Jordi predicava en lo seu hort en la present ciutat de Barcelona a conversos dient los que la ley de Moyses era bona e sancta e que la ley de Jesu-Christ no valia res e que lo Messies vertader promes en la ley no era vengut induint los a fer les cerimonies judaiques e entre les altres heretgies del dit Sanct-Jordi se trobe com feu e scrivi de ma sua un libre lo qual dona a Bernat Beget quondam reconciliat a transladar en lo qual libre lo dit Sanct-Jordi parlava molt en favor de la ley de Moyses e molt contra la Sancta fe catholica de Jesu-Christ e contra la virginitat de la gloriosissima Verge Maria mare sua affirmant sempre que lo Messias vertader promes en la ley no era vengut. Ab lo qual Sanct-Jordi lo dit Casafranca ha tengut summa e intima amistad familiaritat e conversatio essen los dos com a carn e ungla e anima e cors anant e venint stant e dormint menjant e bevent ensemps en diversos lochs e temps e en la casa del dit Sanct-Jordi venian molt sovint jueus e communicaven ab ells stant en casa de dit Sanct-Jordi dormint e stant manjant e bevent per XII e XV dies que tot lo mon sen scruxia car en Barcelona noy podien star jueus sino tres dies. E mes trobam que los dits Sanct-Jordi e Casafranca communicaven e legien libres grans en lo studi de dit Sanct-Jordi es retrahien ab dits jueus en una cambra e aqui staven dos o tres dies no havent hi christians de natura e axi mateix se tancaven en lo studi ab dits jueus e no permettien que hi entras algun christia de natura. E axi mateix se tancaven en una cambra (pone cambaa) ab un jueu e tot hom deya que lo jueu los legia dels quals conversos se troba que son stats tots condemnats per heretges. E mes avant que dit Sanct-Jordi legia la biblia en los sinch libres de Moyses “Oies nostron Deu oies Adonay Adonay nostron Deu Deu hu.” E aço legia al dit Casafranca e a altres conversos. E aço lo divenres a vespre e quant los dits Sanct-Jordi e Casafranca anaven en la Cort del rey don Joan de gloriosa memoria tots temps posaven en cases de jueus e com noy havia jueus posaven en casa de conversos e en les dites cases fahien venir jueus ab los quals disputaven de les coses de la biblia e menjaven ab ells e quasi era fet hostal de jueus en manera que hon se vulla que stiguessen sempre tenien tracta e conversatio ab jueus menjant bevent et dormint ab ells. E mes que en casa del dit Casafranca en Barcelona a la plaza de la Trinitat posaven jueus hon staven per X (,) XII e XV dies contra las ordinations de Barcelona hon no podian star mes de tres dies menjant bevent e dormint. E stant ensemps ab dit Casafranca e sa muller en una mateixa taula menjant tots de la vianda degollada per dits jueus. E en Cervera menjaven en cases de jueus volateria degollada per jueus. E mes que en Montblanch per semblant menjaven ab jueus volateria degollada per jueus dant la benedictio o mes maledictio los dits jueus ab orations judaiques. E aquesta manera tenia lo dit Casafranca tambe en casa sua quant hi havia jueus. E mes que no menjave carn de porc. E lo dit Casafranca en sa casa faea carn salada de cabro de la qual menjaven Casafranca e sa muller e enlardaven les perdius ab oli e sal e aygua e no may ab sagi. E perque una vegada los havian posat en la vila de Verges porch en la olla assaborint la cuyna conexent que hi havia porch no volgue menjar ni de la cuyna ni de la carn e reprengueren molt los mossos per que hi havien mes porch en la cuyna. E mes en presentia de dit Casafranca essent ell loctinent de Thesorer e essent en sa casa parlant dels presos alguns conversos dehien han menjat porch dehia laltra hoc (: sí, en lengua occitana, de la cual el catalán es un dialecto como los otros)
e encara fetge dehia laltre.
Ara be teniu los per recommanats teniu los la ma.

E aximateix altres vegades los dits conversos fahien relatio a dit Casafranca de les enquestes que tenian contra los christians de natura e dit Casafranca los demanava qui son e ells responian ja es sabut guays son e ell deya quant ha que hi stan aquells deyan tants dies ha e dit Casafranca deya be poch ha lexau los star. E mes se troba que affavoria molt los conversos e tractava mal los christians de natura. Aximateix trobam que en Cervera stigue en la festa de la vijola que fonch feta per circuncidar un jueu fill de un tal Cavaller jueu de Cervera e alli stigue per dues o tres hores hon foren los dits Sanct-Jordi e Casafranca e stigueren en dita vijola e alli faeren collatio ab los jueus la qual vijola est festa de jueus e fonch feta ab ritu e cerimonia judaica. E mes que essent en Pedralbes lo dit rey don Joan de gloriosa memoria en temps de la guerra faeren obrir una cuxa de molto e apres de uberta lo dit Sanct-Jordi present dit Casafranca trague lo que era dintre la cuxa e apres de aquella menjaren los dos. E mes que lo dit Casafranca deya que lo psalm de “dixit Dominus domino meo” nol havia fet David sino un secretari seu e que lo "magnificat" nol havia fet nostra Senyora la Verge Maria sino Maria germana de Aron. E mes trobam que los dits Casafranca e Sanct-Jordi vehian llurs mullers guardar los dissaptes e no les ne reprenien abans hi consentien. E mes los dits Sanct-Jordi e Casafranca en los divenres a vespre e en los dissaptes no negotiaven de son offici tant com en los altres dies ans tant com podien se apartaven de negocis en dits dies es retrahien en lochs secrets a communicar de llurs coses. E mes trobam que los dits Sanct-Jordi e Casafranca celebraven la pascha dels jueus en la ciutat de Gerona en lo carrer de Sanct Lorenç en casa den Joan Çarriera (ipsa riera: ça) convers lo qual era stat jueu la qual faen en aquesta manera que essent en la setmana Sancta en temps de la pascha dels jueus lo Rabbi dels jueus de Gerona venia alli e portava pa alis e una caçola de vianda en que havia I troç de cabrit o anyell e ous cuyts e portava aximateix una scudella en que havia certa cosa que semblava fos mostalla e del vi dels jueus e abans que sopassen En Joan Vidal Samso convers legia e com havia legit sopaven los dits Joan de Sanct-Jordi e Jacme de Casafranca e altres conversos e com havian sopat tornava lo dit Rabbi e com era tornat legien altra vegada e en laltra torna lo dit Rabbi dels jueus ab I capo o gallina e pa alis e vi e alli se dinaren e los vuyt jorns que durava la dita pascha dels jueus lo dit Rabbi los portava vianda e ells cuynaven de aquella e un dia vengue en una casa hon posaven los dits Sanct-Jordi e Casafranca de un convers e rahonantse lo dit Casafranca dix al dit convers tals o semblants paraules. "Tu dels nostres es” e aquell dix “quins vostres” e lo dit Sanct-Jordi dix Jafodi es axi axi com nosaltres” e lo dit convers respos "yo so bon christia e com a christia vull viure e morir" e lavors lo dit Casafranca lansa la ma sobre lo coll del dit convers e dixli “ans es be tu nostre." E aximateix se trobe com los dits Sanct-Jordi e Casafranca essent fugits per les morts celebraren la dita pascha dels jueus del pa alis ab altres conversos menjant pa alis per vuyt jorns que durava dita pascha e ades menjaven peix ades ous e no menjaven pa levat sino pa alis e la muller del dit Sanct-Jordi e altra persona compraren aynes noves per fer dita pascha ço es olles plats scudelles e altres aynes les quals dehian que compraven per que nos servissen de les aynes en que se eran servits entre any e havian servit al pa levat e durant dita pascha no faen faena abans folgaven e les dones sestaven en casa e los dits Sanct-Jordi e Casafranca sen anaven a passajar. E mes trobam que lo dit Casafranca feu los dejunis judaycs en casa sua açi en Barcelona a la plaça de la Trinitat ab altres persones en lo mes de deembre per moltes vegades. E aximateix trobam com los dits Sanct-Jordi e Casafranca per algun deyan una matinada del psaltiri e en la fi dels psalms no deyan gloria Patri.
E mes trobam com essents los dits Sanct-Jordi e Casafranca en la vila de Montblanch per raho de les morts un jorn vengueren en dita vila dos jovens jueus studiants castellans e lo sacrista de la schola dels dits jueus quis deya En Jucef de Blanes ensemps ab los dits studiants jueus anaren als dits Sanct-Jordi e Casafranca que eran en la plaça del Blat de la dita vila de Montblanch e lo dit Sanct-Jordi demana al dit Sacrista qui eran aquells jovens e dit Sacrista dix que eran jueus pobres studiants qui acaptaven e lavors lo dit En Sanct-Jordi mette la ma a la boça e dona als dits jueus studiants almoyna. E aço fet se gira lo dit Sanct-Jordi al dit Casafranca dientli e tu nols donaras almoyna e lavos lo dit Casafranca mes la ma a la boça e dona als dits jueus studians almoyna. E mes que dit Casafranca consentia que levassen lo greix de la carn e lavarla de la sanch e posarla en sal al modo judaich e que may se confessava sacramentalment sino despuy que es venguda la inquisitio. E mes trobam que set o vuyt mesos abans que dit Casafranca fos pres en los carcers de la Sancta inquisitio essent en lo scriptori en casa sua a la plaça de la Trinitat de Barcelona deya e feya la oratio judaica del Quiria setma tenint los ulls girats mirant al cel badayllant e axi badayllant deya "Adonay nuestro Dio Adonay uno.” E mes trobam que foren trobats entre la roba del dit Sanct-Jordi quant fugia per la inquisitio be XXX prepucis de infants retallats tots enfilats en un fil e guardats entre roba. E moltes altres coses trobam que ha fetes dites e perpetrades lo dit Jacme de Casafranca contra nostra Sancta fe catholica christiana segons mes largament appar en lo dit proces al qual en tot nos refferim. Vistes totes les altres coses en los dits processos contengudes e totes les coses que veure e mirar se deuen. Oides les dites parts en tot ço e quant han volgut dir e allegar fins que es stat denunciat e conclos en la dita causa e assignat a sententia segons que a major cautela los assignam als presents dia loch e hora haguda nostra delliberatio e madur concell ab persones de molta scientia e conscientia tenint nostre Senyor Deu Jesu-Christ davant los ulls de la nostra pensa del qual tots los drets judicis procehexen trobam que debem pronunciar sententiar e declarar axi com ab tenor de la nostra diffinitiva sententia pronunciam sententiam e declaram lo dit Jacme de Casafranca de la present ciutat de Barcelona esser se transferit e transpassat als ritus e cerimonies judaiques e de la ley de Moyses e esser vertader heretge judayçat e apostata de la nostra Sancta fe catholica cristiana per la qual causa e raho del temps que comete los dits crims de heretgia e apostasia en ça es stat e de present es de excommunicatio maior e de anathema ligat e illagueat e que devem declarar segons que ab tenor de la present nostra sententia declaram tots los bens del dit Jacme de Casafranca heretge del temps que dits crims de heretgia e apostasia commette e perpetra ança haver stat e esser de present confiscats a la cambra e fisch del Rey nostre Senyor. E per quant la pena dels heretges no solament se exten en aquells mas encara en detestacio dels dits crims a la sua progenia e generatio. Per tant ab lo sobredit consell declaram tots los descendents del sobredit Jacme de Casafranca heretge judaizat e apostata per linea masculina fins al segon grau e per linea femenina fins al primer grau inclusive esser privats de tots officis beneficis e honors axi ecclesiastics com seculars e esser inabils perpetualment per obtenir altres de nou. E per quant la Sancta mare Esglesia no te altra cosa que contra lo dit heretge judaytzat e apostata puxa ne degue fer sino desemparar aquell e remettrel a la justitia e bras secular per que li don segons sos demerits deguda punitio e castich. Per tant ab tenor de la present nostra diffinitiva sententia remettem lo dit Jacme de Casafranca heretge judaytsat e apostata de nostra Sancta fe christiana al magnifich misser Hieronym Albanell en cascun dret doctor Regent la Cancellaria per lo Rey nostre Senyor en lo Principat de Catalunya qui açi es present al qual requerim tant quant de dret devem e podem et non alias que rebe lo dit Jacme de Casafranca heretge judaytsat e apostata per nos desemparat e remes en son for e juy al qual pregam molt affectadament se haja ab ell ab tota clementia e pietat e modere la pena en vers ell citra mortem et sanguinis effusionem et membrorum mutilationem. E axiu pronunciam sentenciam e declaram per aquesta nostra deffinitiva sententia en aquests scrits e per ells.
- Petrus Episcopus barcinonensis. - Frater Joannes Enguera inquisitor. - F. Pays de Sotomayor.

Lata et promulgata fuit dicta et preinserta sententia per dictos reverendos domnos dominum Petrum Dei et apostolice Sedis gratia Episcopum barcinonensem et fratrem Joannem Enguera in Sacra theologia magistrum et Franciscum Pays de Sotomayor inquisitores haereticae et apostaticae pravitatis in civitatibus et diocesibus Tarraconensi Barcinonensi Urgellensi Vicensi Gerundensi (la primera e está vuelta) et Elnensi ab eadem Sancta Sede apostolica creatos et deputatos et de suarum dominationum mandato alta et intelligibili voce lecta et publicata in dicta Regia platea civitatis Barcinonae per me Joannem Meya apostolica et regia auctoritatibus notarium et scribam secreti Sancte inquisitionis Barcinonae die veneris XVII mensis januarii anno a nativitate Domini millesimo quingentesimo quinto (1505) praesentibus dictis partibus presentibusque pro testibus magnificis Jacobo Fiella decretorum doctore canonico et decano Sedis barcinonensis Ludovico dez Pla canonico et archidiacono Bartholomeo de Salavert decretorum doctore canonico et Antonio Codo canonico Sedis Barcinonensis magnificisque Petro Antonio Falco civitatis Barcinonae Joanne Gonçales de Resente domino loci de Alcarraç militibus Petro Durall et Petro Joanne Ferrari similiter militibus in civitate Barcinonae domiciliatis et pluribus aliis militibus et civibus Barcinonae nec non discretis Bernardo Texidor presbytero et Joanne Palomeres et me Joanne de Meya notariis et Officii Sanctae inquisitionis Scribis magnaque multitudine Christi fidelium illic praesentium et circunstantium.

(Continúa con la sentencia contra Dalmau de Tolosa)

Lo Camí, XIX.

XIX.

Germán, lo Tiñós, va eixecá un dit, va girá un poc lo cap pera escoltá milló, y va di:

- Assó que cante an eixa bardissa es un arrendajo.

(garrulus glandarius)

Lo Mussol va di:

- No. Es una cardelina.

Germán, lo Tiñós, li va explicá que los arrendajos teníen unes condissións vocals tan particulás, que podíen imitá los piulits y chulits de tota classe de muixóns. Y los imitaben pera atráurels y fótressels después. Los arrendajos eren muixóns mol poc recomanables, hipócrites y roíns. Lo Mussol va insistí:

- No. Es una cagarnera.

Trobabe plaé en portá la contraria aquell matí. Sabíe que ñabíe una forsa a la seua opossisió, encara que esta fore infundada. Y trobabe una satisfacsió morbosa y fosca en la contradicsió. Roc, lo Moñigo, se va incorporá de un bot y va di:

- Miréu; un tonto de aigua. Siñalabe a la dreta de la Badina, tres metros mes allá de aon desaiguabe lo Chorro. Al poble los díen tontos a les serps de aigua. Ignoraben lo perqué, pero ells no ficaen may lo nas a les raóns que inspiraben lo vocabulari de la vall.
U asseptaben, simplemen, y sabíen per assó que aquella serp que arribabe a la riba del riu a coetades espasmódiques ere un tonto de aigua. Lo tonto portáe un peixet atravessat a la boca. Los tres se van ficá de peu y van apilá uns códuls.

Germán, lo Tiñós, va advertí:

- No lo dixéu pujá. Los tontos a les costes se fan un aro y roden mes de pressa del que corre una llebre. Y ataquen, ademés. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van mirá en temó a la serpota. Germán, lo Tiñós, va saltá de bolo en bolo pera arrimásseli en un codul a la ma. Va sé una mala patejada o una rellissada a la herbeta de les pedres, o un fallo de la seua cama coixa. Lo cas es que Germán, lo Tiñós, va caure aparatosamen contra les roques, y se va estossolá en un cop tremendo al cap, y va baixá, com un feix de lleña sense vida, hasta la Badina del Inglés. Lo Moñigo y lo Mussol se van aviá al aigua detrás dell, sense pensássu. Brasseján dessesperadamen van pugué traure a la vora lo cos estamordit del seu amic.
Lo Tiñós teníe una ferida mol gran al clatell y habíe perdut lo coneiximén. Roc y Daniel estaben assustats. Lo Mussol se va tirá al muscle lo cos inanimat del Tiñós y lo va puchá hasta la carretera. Ya a casa de Quino, la Pesteta li va ficá unes compreses de alcohol al cap. Al poc tems va passá per allí Esteban, lo forné, y lo va portá al poble en la seua tartana. Rita, la Tonta, va escomensá a cridá al vore arribá al seu fill en aquell estat.
Van sé uns moméns de confusió. Sing minuts después, lo poble en massa se apiñabe a la porta del sabaté. Apenes li dixaben pas a don Ricardo, lo meche; tanta ere la seua anhelán impassiensia. Cuan este va eixí, tots los ulls lo miraben, pendéns de les seues paraules:

- Té fracturada la basse del cráneo. Está mol grave. Demanon una ambulansia a la siudat - va di lo meche.

De repén, la vall se habíe tornat grisa y opaca als ulls de Daniel, lo Mussol. Y la llum del día se va fé pálida y massilenta. Y tremolabe al aire una forsa encara mes gran que la de Paco, lo ferré. Pancho, lo Sensedéu, va di de aquella forsa que ere lo Destino, pero la Pesteta va di que ere la voluntat del siñó. Com no se ficaben de acord, Daniel se va escabullí y va entrá al cuarto del ferit. Germán, lo Tiñós, estabe mol blang y los seus labios tancats en una suave y diluída sonrissa. Lo Tiñós va serví de cam de batalla, durán vuit hores, entre la vida y la mort. Va arribá la ambulansia de la siudat en Tomás, lo germá del Tiñós, que treballabe a una empresa de autobusos. Lo germá va entrá a casa com un endemoniat y al passillo se va trobá en Rita, la Tonta, que eixíe despavorida de la habitassió del dolén. Se van abrassá mare y fill de una manera casi eléctrica.
La exclamassió de la Tonta va sé com una chisparrada fulminán.

- Tomás, arribes tart. Ton germá se acabe de morí - va di.

Y a Tomás se li van saltá les llágrimes y va jurá entre dens com si se rebelare contra Deu per la seua impotensia. Y a la porta de la casa les dones van escomensá a sanglotejá y a plorá y a cridá, y Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va eixí tamé de la habitassió, tot belcat, com si vullguere vore les pantorrilles de la enana mes baixeta del món.
Y Daniel, lo Mussol, va sentí que volíe plorá y no se va atreví a féu perque Roc, lo Moñigo, vigilabe les seues reacsións sense pestañejá, en una rigidés despótica.
Pero li va extrañá advertí que ara tots volíen al Tiñós. Per los singlots, gemecs y plos se diríe que Germán, lo Tiñós, ere fill de cada una de les dones del poble. Pero a Daniel, lo Mussol, lo va consolá, en serta manera, este síntoma de solidaridat.
Mentres amortallaben al seu amic, lo Moñigo y lo Mussol van aná a la forja.

- Lo Tiñós se ha mort, pare - va di lo Moñigo. Y Paco, lo ferré, se va tindre que assentá a pesá de lo gran y fort que ere, perque la impresió lo anonadabe.
Va di, después, com si luchare contra algo que lo enervare:

- Los homens se fan; les montañes ya están fetes.

Lo Moñigo va di:

- ¿Qué vols di, pare?

- ¡Que begáu! - va di Paco, lo ferré, casi furiós, y los va allargá la bota de vi.

Les montañes se van entenebrí aquella tarde y los prats y los carreróns y les cases del poble y los muixóns y los seus acentos. Entonses, Paco, lo ferré, va di que ells dos teníen que encarregá una corona fúnebre a la siudat com a homenaje al amic perdut y van aná a casa de les Llebres y la van encarregá per teléfono. La Camila estabe plorán tamé, y encara que la conferensia va sé llarga no la va vullgué cobrá. Después van torná a casa de Germán, lo Tiñós. Rita, la Tonta, se va abrassá al coll del Mussol y li díe atropelladamen que la perdonare, pero que ere com si puguere abrassá encara al seu fill, perque ell ere lo milló amic del seu fill. Y lo Mussol se va ficá mes trist encara, pensán que cuatre semanes después ell sen aniríe a la siudat a escomensá a progressá y la Rita, que no ere tan tonta com díen, se tindríe que quedá sense lo Tiñós y sense ell pera eixugá los seus pobres afectes trencats. Tamé lo sabaté los va passá la ma per los muscles y los va di que los estabe agraít perque ells habíen tret al seu fill del riu, pero que la mort se habíe empeñat en emportássel y contra nella, si se ficabe tossuda, no se coneixíe cap remey. Les dones seguíen plorán jun al cadáver y, de cuan en cuan, alguna teníe algún arrang y besabe y apretabe lo cosset fluix y fred del Tiñós, y fen aixó les llágrimes y crits se incrementaben. Sons germáns de Germán li van voltá una toalla al cráneo pera que no se li veigueren les calves y Daniel, lo Mussol, va experimentá mes pena perque, de esta guisa, lo seu amic pareixíe un chiquet moro, un infiel. Lo Mussol esperabe que a don José, lo mossen, li faiguere lo mateix efecte y manare traure la toalla. Pero don José va arribá; va abrassá al sabaté y li va administrá al Tiñós la Santa unsió sense repará en la toalla. Los grans raramen sen acaten del doló sutil dels menuts. Son pare mateix, lo formaché, al vórel, per primera vegada, después del acsidén, en ves de consolál, se va limitá a di:

- Daniel, pera que veigues en lo que acaben totes les diablures. Lo mateix que li ha passat al fill del sabaté podríe habét passat a tú. Espero que aixó te servixque de escarmén. Daniel, lo Mussol, no va voldre parlá, pos se barruntabe que de féu acabaríe plorán. Son pare no volíe donássen cuenta de que cuan va sobrevindre lo acsidén no intentabe fé cap malesa, sino, simplemen, matá un tonto de aigua. Ni advertíe tampoc que igual que ell li va fotre una perdigonada a la galta lo matí que van matá lo milá en lo Gran duc de reclam, podríe habélay futut al pols y habél enviat allí aon los abres tenen una sombra allargada. Los grans atribuíen les desgrássies a les imprudensies dels chiquets, olvidánse de que estes coses son sempre dessignios de Deu y que los grans tamé fan, a vegades, imprudensies. Daniel, lo Mussol, va passá la nit en vela, a la voreta del mort. Sentíe que algo gran se entaragañabe dins dell y que desde ara res siríe com habíe sigut. Ell pensabe que Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, se sentiríen mol sols cuan ell sen aniguere a la siudat a progressá, y ara ressultabe que lo que se sentíe sol, espantosamen sol, ere ell, y sol ell. Algo se va semá de repén mol a dins del seu ser:

potsé la fe en la perennidat de la infansia. Va advertí que tots acabaríen morínse, los agüelos y los chiquets. Ell may se va pará a pensáu y al féu ara, una sensassió punchán y angustiosa casi lo asfixiabe. Viure de esta manera ere algo brillán, y al mateix tems, terriblemen tétric y dessolat. Viure ere aná morín día a día, poquet a poc, inexorablemen.
A la llarga, tots se acabaríen morín: ell, y don José, y son pare, lo formaché, y sa mare, y les Pestetes, y Quino, y les sing Llebres, y Antonio, lo Buche, y la Mica, y la Mariuca-uca, y don Antonino, lo marqués, y hasta Paco, lo ferré. Tots eren efímeros y transitoris y al cap de sen añs no quedaríe ni rastre dells damún de les pedres del poble. Com ara no quedabe rastre dels que los habíen pressedit un siglo abáns. Y la mutassió se produiríe de una manera lenta, imperseptible. Arribaríen a desapareixe del món tots, absolutamen tots los que ara poblaben la seua crosta y lo món no advertiríe lo cambi. 

La mort ere lacónica, misteriosa y terrible. Al alba, Daniel, lo Mussol, va abandoná la compañía del mort y sen va aná a casa seua a desdichuná (com diu lo Sebeta), amorsá.
No teníe gana, pero creíe una medida prudén omplí lo estómec dabán de les emossións que se aveinaben. Lo poble assumíe an aquella hora una quietut massa estática, com si tot ell se sentiguere agarrotat per la geló de la mort. Y los abres estaben parats. Y lo quiquiriquí dels galls ressultabe fúnebre, com si cantaren en sordina o no se atrevigueren a mansillá lo ambién de dol y replegamén que pesabe sobre la vall. Y les montañes se vestíen de dol, daball de un sel de plom. Y hasta les vaques que pasturaben als prats pareixíen mes lentes y adormides de lo habitual. Daniel, lo Mussol, només almorsá va torná al poble. Al passá frente a la tapia del boticari va vore un tord picoteján un siré bort prop de la carretera. Se van reviscolá en ell los sentiméns del Tiñós, lo amic perdut pera sempre. Va tentá la massecha a la burchaca y va colocá una pedreta a la badana de cuero artifissial de Beseit. Después va apuntá al animalet y va estirá les gomes en forsa. La pedra, al aterrissá al pit del tord, va fé un soroll sec de ossos cruixits. Lo Mussol va corre cap al muixó abatut y les mans li tremolaben al arreplegál. Después va seguí lo camí en lo tordet a la burchaca. Germán, lo Tiñós, ya estabe a dins de la caixa cuan va arribá. Ere una caixa blanca, barnissada, que lo sabaté habíe encarregat a una funeraria de la siudat. Tamé habíe arribat la corona encarregada per nells en la leyenda que va maná ficá lo Moñigo: "Tiñós, los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may".
Rita, la Tonta, va torná a abrassál en énfasis, diénli, en veu baixa, que ere mol bo. Pero Tomás, lo germá colocat a una empresa de coches de linia, se va enfadá al vore la inscripsió y va tallá lo tros aon ficabe "Tiñós", dixán sol: "los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may". Mentres Tomás retallabe la sinta y los demés lo contemplaben, Daniel, lo Mussol, va dixá dissimuladamen lo tord a dins del féretro, jun al cadáver del seu amic. Habíe pensat que lo seu amic, que ere tan afissionat als muixóns, li agrairíe, sense duda, desdel atre món, este detall. Pero Tomás, al torná a colocá la corona fúnebre als peus del cadáver, va repará en lo muixó, incomprensiblemen mort a la vora de son germá. Va arrimá mol los ulls pera sersiorás de que ere un tord lo que veíe, pero después de comprobáu no se va atreví a tocál. Tomás va notá una corrén superstissiosa pel seu cos.

- ¿Qué... quí... cóm dimonis ha parat aquí aixó? - va di.

Daniel, lo Mussol, después del enfado de Tomás per lo de la corona, no se va atreví a declará la seua part de culpa en esta nova peripessia. Lo esglay de Tomás sels va apegá pronte a tots los presséns que se arrimaben a contemplá lo muixó. Dingú se atrevíe a tocál.

- ¿Cóm pot sé que ñague un tord ahí dins?

Rita, la Tonta, buscabe una explicassió raonable a la cara de cada un dels seus veíns. Pero a totes lligíe un idéntic estupor.

- Mussol, ¿saps tú...?

- Yo no sé res. No había vist lo tord hasta que u ha dit Tomás.

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va entrá en aquell momén. Al vore lo muixó se li van reblaní los ulls y va escomensá a plorá silensiosamen.

- Ell volíe mol als muixóns; los muixóns han vingut a morís en ell - va di.

Los plos sels van contagiá a tots y a la sorpresa inissial va seguí pronte la creensia general de una intervensió ultraterrena. Va sé Andrés, "lo home que de perfil no se veu", lo que primé u va insinuá en veu tremolosa.

- Aixó... es un milacre.

Los presséns no dessichaben datra cosa mes que algú expresare en alta veu lo seu pensamén pera petá. Al escoltá la sugerensia del sabaté se va sentí un crit unánime y esgarrat, mesclat en ays y plos:

- ¡Un milagre!

Varies dones, esglayades, van eixí corrén a buscá a don José. Datres van aná a avisá als seues homens y familiás pera que foren testigos del prodigi. Se va organisá un revol caótic, irrefrenable. Daniel, lo Mussol, tragabe saliva sense pará a un racó de la estansia. Encara después de mort lo Tiñós, los entes perversos que flotaben al aire seguíen enredán los mes inosséns y ben intensionats assuntos. Lo Mussol va pensá que tal com se habíen ficat les coses, lo milló ere callá. Datre modo, Tomás, en la seua exitassió, siríe mol capás de escañál. Va entrá apressuradamen don José, lo mossen.

- Miro, miro, don José - va di lo sabaté.

Don José se va arrimá en ressel al borde del ataút y va vore lo tord rosán la bauba ma del Tiñós.

- ¿Es un milagre o no es un milacre? - va di la Rita, tota exaltada, al vore la cara de estupefacsió del mossen. Se va sentí un llarg murmull al voltán. Don José va moure lo cap de un costat al atre mentres observabe les cares que lo observaben. La seua mirada se va pará un instán a la careta assustada del Mussol. Después va di:

- Sí que es raro tot aixó. ¿Dingú ha ficat ahí eixe muixó?

- ¡Dingú, dingú! - van cridá tots.

Daniel, lo Mussol, va acachá los ulls. La Rita va torná a cridá, entre carcañades histériques, mentres mirabe en ulls desafiáns a don José:

- ¡Qué! ¿Es un milagre o no es un milacre, siñó retó?

Don José va intentá apassiguá los ánims, cada vegada mes exitats.

- Yo no puc pronunsiám dabán de una cosa aixina. En realidat es mol possible, fills meus, que algú, per broma o en bona intensió, haigue colocat lo tord al ataúd y no se atrevixque a declaráu ara per temó a la vostra ira. - va torná a mirá fito fito a Daniel, lo Mussol, en los seus ullets afilats com agulles de cap. Lo Mussol, assustat, va doná mija volta y se va escapá al carré. Lo mossen va seguí -: De totes formes yo li faré traslat al ordinari de lo que aquí ha passat. Pero tos repetixgo que no tos faigáu ilusións. En realidat, ñan mols fets de apariensia milagrosa que no tenen de milagre mes que assó: la apariensia.
- De repén va tallá, sec -: A les sing tornaré peral enterro.

A la porta del carré, don José, lo mossen, que ere un gran san, se va trobá en Daniel, lo Mussol, que lo observabe furtivamen, tímit. Lo mossen va ataullá les proximidats y com no va vore a dingú pels voltáns, li va sonriure al chiquet, li va pegá uns copets paternals al clatell, y li va di en un sussurro:

- Bona la has armat, fill; bona la has feta.

Después li va doná a besá la seua ma y se va alluñá, apoyánse a una gayata, a passes mol curtes y lentes.