Capitol. XVIII. Com lo senyor manifesta a les virtuts la posada hon lo seu fill seria receptat.

Capitol. XVIII. Com lo senyor manifesta a les virtuts la posada hon lo seu fill seria receptat: e volgue per elles fos elegit digne embaxador de tan alt misteri: les quals elegiren lo gran archangel sanct gabriel (archi angelus, archangelus: archangel: arcángel)

Finit lo parlament del fill de deu ab la amada sua caritat: dix la magestat del pare eternal a totes les virtuts. Excellents donzelles puix en lo consistori meu es deliberat yo trameta lo meu vnigenit fill en lo mon per deliurar los catius fills de Adam: vull vos comunicar qual sera la posada hon sera receptat. ¶ Mulier quedam martha (Marta) nomine excepit illum in domum suam. Car aquexa senyora de qui vosaltres sou criades ab tot lo seu nom propri sia Maria a ella sola son apropiats tots los noms que a virtuts son interpretats. ¶ E com Martha vulla dir solicitut siau certes que aquesta es vera Martha: car es stada molt solicita e ansiosa de la salut humana: car del instant de la concepcio sua tostemps ha demanat e suplicat per la redempcio humana. ¶ Aquesta he yo elegida eternalment per a sposa mia e mare del meu fill: aquesta sera dita mare de misericordia: Car ella la comunicara a totes les creatures. E ella sola complira totes les obres de misericordia en la persona del meu amat fill: car ella lo aposentara dins les entramenes sues: el (lo aposentarà + y lo, e lo vestirà: el) vestira daquell carmesi singular de les sues preciosissimes sanchs e li fara vna vestidura de tanta excellencia que en bellea e valor nos trobara james semblant en natura. La let (llet, lleit; leite en galego : gallego y portugués; rumano lapte; latte en italiano, corso; lait français; lakto en esperanto; lèt en criollo haitiano; llaeth en galés; llatí lac, vía láctea, lacto, lactosa, lactancia, etc) sua sera vianda e nodriment del meu fill en la sua tendra edat: ellal seruira e acompanyara ab grandissima amor en totes les peregrinacions e necessitats sues: fins al sepulcre lo seguira ab dolor inrecomptable. ¶ En mans d´aquesta vull comanar lo meu fill: e que li sia obedient com a verdader e natural fill. ¶ Empero vull que vosaltres donzelles molt virtuoses me digau lo parer vostre qui sera lo embaxador que yo dech trametre per menejar e tractar aquest matrimoni e portar a fi aquesta fahena. ¶ Car yo vull per donar gratia (gl´a) e singular honor a aquesta verge ab qui dellibere fermar lo dit matrimoni que tot se faça ab volentat e plaer seu: e si ella no volra prestar consentiment que noy haja res fet: per que los homens li resten de mes obligats regonexent per lo mija de aquesta natura humana esser reparada e ajudada en totes les necessitats sues. ¶ E cantaran de ella los fills d´Adam ab gran melodia dient. ¶ Cantate ei habitatores terre: et laudem ei in populis annunciate: Ipsa enim est solatium vite nostre: et in laboribus subuentio optima. ¶ Car yo vull que a ella regoneguen senyoria totes les creatures: puix yo la prench per sposa mia e mare del meu amat fill. E per ella sien administrades totes les gracies que dellibere fer a natura humana. ¶ E les donzelles hoyt lo parlament del pare eternal tingueren consell entre si matexes que respondrien a sa magestat: e apres moltes rahons totes foren de acort que misericordia e pietat responguessen per totes: car elles eren aqui principalment per natura humana. ¶ E aquestes ensemps ab les altres prostrades dauant la presencia diuina feta adoracio profunda dreçant se misericordia e pietat conuidaren se largament quala primer parlaria. ¶ E dix pietat a misericordia: O senyora no stigau en cortesies: car a vos es donada aquesta dignitat de parlar e respondre a la magestat diuina: car ja sabeu que ab tot a sa clemencia sien molt acceptes totes les virtuts vos principalment li sou propria e natural: que de la magestat del pare eternal es dit. ¶ Pater celestis misericors est cui proprium est misereri semper et parcere. ¶ Respos misericordia a pietat dient O germana mia: e no sabeu que entre vos e mi noy ha res partit. ¶ Et omnia mea tua sunt: et tua mea. ¶ E perço parlant vos: parle yo: car de les persones que molt se amen e han les voluntats vnides lo parlar nuncha discorda. ¶ E replica pietat dient: Misericordia senyora vos dieu gran veritat que ni les obres ni paraules mies no poden discordar de la obediencia vostra: perçous deman de merce regonexent a vos majoritat queus placia parlar e dar resposta a la magestat diuina: e yo callant confirmare les paraules vostres. ¶ E lauors misericordia sens mes replicar feta reuerencia comença a dir. ¶ O immensa pietas deus pater omnipotens Vostra majestat mana e vol que nosaltres digam quis par dega esser lo embaxador que vostra clemencia deu trametre en aquesta insigne embaxada: aço senyor omnipotent remetem nosaltres a la increada sauiesa vostra qui regeix e gouerna totes coses ab sobirana egualtat: de la qual es dit. ¶ Omnis sapientia a domino deo est: et cum illo fuit semper: et est ante euum (eu+u nassal): altitudinem celi et latitudinem terre et profundum abissi quis dimensus est. Car vos senyor sou aquell qui totes coses sabeu e podeu: e en les obres vostres erra no si pot trobar: e nengu sens vos obrar ni perlar (p+lar) virtuosament no pot E los homens mortals vehen be per speriencia que sola vna bona cogitacio sens ajuda vostra sentir no poden: e perço los discrets e virtuosos regonexent la fragilitat sua continuament dien. ¶ Non sufficientes sumus cogitare aliquid a nobis quasi ex nobis f3 suffitientia nostra ex deo est. E vos magestat infinida no freturau res de les creatures vostres: e perço dix dauid. ¶ Bonorum meorum non indiges. Ni menys podeu esser consellat: car en la profunditat e altea dels secrets vostres nengu atenyer no pot: segons testifica Ysayes dient. ¶ Quis enim cognouit sensum domini aut quis consiliarius eius fuit. Ab tot senyor que obediencia no consent ni admet rahons ans vol que la voluntat del manant sia prestament complida perço dire a la real magestat vostra lo parer de aquestes donzelles e meu sobre aquesta embaxada puix vostra excellencia o (ho) vol eu (e ho) mana. ¶ Ja (la J, I mayúscula un atra vegada) sab vostra clemencia com totes les obres que per la potencia d´aquella son stades fetes y obrades del començament del mon ença totes son stades executades per lo gran visrey e lochtinent de vostra magestat lo glorios princep miquel: largament e ab gran zel ha desempachada la justicia per vos senyor a ell comanada: Donant gran terror als homens fent los conexer la immensitat de la potencia vostra. Car de aquest valeros princep es dit. ¶ Hic (açi, açí està; aquí está) est michael archangelus princeps militie angelorum qui fortis in prelio fecit victoriam. Ara senyor que vostra magestat delibera fer aquesta obra de tanta pietat e clemencia volent rembre (redimir) lome ab tanta de amor e beniuolencia: a nosaltres par que lo embaxador e tractador de aquesta fahena deu esser lo gran princep dels serafins Gabriel: car aquest ab tot lo seu orde no tracten sino de les amors e dolçors de vostra clemencia. E aquest es molt dispost a denunciar e preycar la caritat e amor que vostra real senyoria ha als homens: La qual fins açi no es stada coneguda: ans era a tots manifest vostra magestat esser molt irada contra los fills de Adam per lo peccat del pare seu e no voler comunicar a ells la gracia e clemencia vostra del començ del mon ença. ¶ E perco senyor aquesta noua (nova) tan gloriosa de la nouella (novella) pau de vostra magestat ab los homens nouell (novell) missatger ha menester: e lo dit gabriel me par esser lo pus dispost entre tota la caualleria de vostra real cort. ¶ Aquest senyor sabra induir ab sa dolçor de paraules la verge ma senyora al consentiment: car tant es ella pura e de vergonya acompanyada que haura mester (mes+t en ganchet a dal) per lo missatger molt confortada ¶ E lo senyor hoit lo parlar de misericordia fon tant content que ab molt gran plaer respongue a ella dient. O misericordia tant sou conforme ab la voluntat mia que les paraules vostres tostemps me son acceptes e no poden discordar del que yo vull: e dich vos certament que aqueix princep que vos haueu nomenat: he deliberat yo elegir en secretari meu: e vull que per ell se meneje tota aquesta fahena de la redempcio humana e los homens lo hajen en singular veneracio: vehent que per lo mija seu han a conseguir (aconseguir) salut e repos. ¶ E misericordia e pietat e les altres virtuts molt alegres de la resposta de la magestat diuina començaren a cantar magnificant e lohant lo glorios missatger dient. ¶ Gabrielem veneremur summi regis nuncium: per quem deus delegauit suum ministerium: te solum deus elegit suum secretarium. E vehent les dites virtuts que ja lo senyor manaua cridar lo embaxador per desempachar lo: suplicaren sa magestat dient. O clemencia infinida ja sab vostra altesa com nosaltres totes som donzelles e criades de aquesta senyora que vostra magestat dellibera pendre per sposa: placia a la alta senyoria vostra manar nos dar licencia que anem primeres per acompanyar la senyora nostra perque nons trobem absents de sa senyoria en tal jornada. ¶ E lo senyor dix: donzelles anau en bona ora e acompanyau la vostra senyora: car seruint a ella seruiu a mi e aquest es lo plaer meu que nous partixcau may de ella: car siau certes que per ella sereu exalçades e molt dignificades en lo cel e en la terra.

Capitol CXVIII. Com la gloriosa Magdalena lançant de si tots los arreus plora de cor los peccats seus.

Capitol CXVIII. Com la gloriosa Magdalena lançant (lancant) de si tots los arreus plora de cor los peccats seus.

E venint a casa sua: entrasen prestament en la pus secreta cambra: e leuas tots los arreus lançant los per terra ab vna gran dolor e auorricio: recordant se quant ab aquelles vanitats hauia offes lo seu creador e senyor: e restant en gonella e en cabells: los quals hauia singularment bells e grans: lanças en terra de tot son pes: dient. ¶ Cor mundum crea in me deus 7 spiritum rectum innoua in visceribus meis. Volent dir. O senyor meu y vos qui sabeu aquest meu cor quant es stat corrumput: nafrat e destroit per multitut de peccats: e infinides vanitats: creau ara senyor vn cor nou dins mi: que no veja ni senta sino a vos vida mia e aquell sperit de rectitut de vera justicia: qui es la gracia vostra: lo qual yo he mortificat e lançat de mi: renouau lo ara senyor dins les mies entramenes dolorosos. ¶ Quia facere voluntatem tuam deus meus volui: 7 legem tuam in medio cordis mei. Car yo senyor dellibere ab tot mon cor e desig fer la voluntat vostra: e en mig del meu cor sera empremptada la ley vostra: no partint me de aquella en nenguna manera. O senyor y la amor mia qui tan desfrenadament la he posada en les coses temporals: sia ara tota en vos: que altre no veja ni senta: ni ame sino a vos senyor meu: per lo qual totes coses vull leixar e abandonar. ¶ Sed nec inutilis conmutatio: pro eo qui super omnia est omnia relinquere: nam 7 simul cum eo donantur omnia (o+i nassal+a). Car no es inutil: ans molt profitosa la tal conmutacio de leixar totes coses per aquell qui es senyor de totes coses: e ensemps ab ell son totes coses posseides. O senyor y dau me a vos que altre no vull ni cerque: ni demane. ¶ Inclinaui cor meum ad faciendas iustificationes tuas propter retributionem. Car yo senyor he inclinat lo meu cor e voluntat a fer e seguir los vostres justificats consells e manaments eternalment sperant la retribucio qui sou vos mateix. ¶ Quoniam apud te est fons vite: 7 in lumine tuo videbimus lumen. Car vos sou la font de vida eternal: e de la lum e claredat vostra pendrem tots lum en lo regne vostre. O senyor que ara puch dir lo parlar de Dauid qui diu. ¶ Concaluit cor meum intra me 7 in meditatione mea exardescet ignis. Car yo sent senyor que lo meu cor crema dins mi: e lo recort que es en lo pensament meu de la vostra bonea e clemencia encen flames de amor en la anima mia: e aquesta excellent Magdalena axi escalfada e feruent en la amor diuina: lançaua tan grans purnes de vera caritat: que en ella fon be verificat: lo que es scrit. ¶ Non potest ciuitas abscondi supra montem posita. Car aquella insigne ciutat nomenada amor qui es la principal en lo regne de la anima: la qual deus omnipotent ha elegida per cambra e posada sua: com la dita ciutat se troba sitiada e fundada sobre aquella muntanya ferma qui es lo cor de la dona virtuosa e amable: no es possible stiga amagada: ans continuament se mostra per obres tan grans e marauelloses que passen forsa de homens. ¶ Aquesta amor diuina ha fet a les dones tenir cara ferma contra los tirans: e de les batalles de aquells exir inuencibles: passar turments acerbissims alegrament: offerint se voluntariament a tota pena per sostenir la veritat: en tant que huy es cantat a gran gloria de la magestat diuina: e a molta honor de les dites dones. ¶ Deus qui inter cetera potentie tue miracula etiam in sexu fragili victoriam martirij contulisti: qui infirma mundi eligis vt fortia quequem (queq3) confundas. Volent dir. O clement deu e senyor infinides gracies sien fetes a la real magestat vostra. Car entre les altres obres miraculoses que proceheixen de la vniuersal potencia vostra es aquesta singularment marauellosa: car haueu donada tanta fermetat en lo linatge flach de les delicades dones: que ab victoria de glorios martyri moltes delles han finat la vida. E vos senyor sou aquell qui haueu elegit les coses flaques del mon ço es les dones per posar en elles la amor vostra: a gran confusio dels cauallers mundanals: qui aço atenyer no han pogut: e si totes les dones generalment per esser piadoses hi amables tenen molts priuilegis: quant mes hauem a creure es exalçada aquesta excellent Magdalena e priuilegiada sobre totes: car en amor ha preceit a totes les altres. Car apres la sanctissima mare de deu: a la qual creatura nenguna comparar nos deu: aquesta senti mes de la amor diuina que nenguna altra. e perço ha dit de ella Salamo. ¶ Multe filie congregauerunt diuitias: tu supergressa es vniuersas. Volent dir parlant ab la dita magdalena en sperit. O gloriosa magdalena ab tot que les altres dones hajen ajustat grans riquees de virtuoses obres: vos sobre totes haueu tesaurizat aquella preciosa moneda dor molt fi qui es amor e caritat: la qual haueu molt ben esmerçada posantla tota en lo fill de deu. ¶ Cui angeli seruiunt: cuius pulcritudine sol 7 luna mirantur. Al qual serueixen los angels: e de la bellea sua stan admirats lo sol e la luna E perço mereixereu vos excellent magdalena mes que totes esser premiada: no solament en lo regne eternal: hon sereu dignament glorificada: ans en la present vida aturant encara en lo mortal cors: sentireu coses tan altes e de tanta dolçor: de les que eternalment haueu a posseir: que poreu molt be dir. ¶ Ostendit mihi thesauros incomparabiles: quos mihi se donaturum re promisit. Volent dir queus son mostrats thresors e riquees sens comparacio: los quals vos seran donats ab augmentacio en la terra dels viuents. ¶ Aquesta Magdalena axi triada e elegida per lo senyor fill de deu entre totes les dones del imperi seu per esser per ell tant amada: e que per ella donas forma de vera amor als sdeuenidors seruents seus: feu que la feruor sua se mostras en moltes maneres: en special en gran e singular penitencia. Car aquesta es la principal obra d´amor: car clarament vehem que qui molt ama: infinidament se dol de hauer offes lo amat seu. E perço la dita Magdalena desijosa de reconciliar se ab lo senyor que tant amaua: lo qual conexia hauer tant offes e desobeit: no li paregue res difficil per cobrar la amistat e gracia sua.

Tomo I, texto XLII, XLIII, mossen Dalmau de Dernius

XLII. 

Similis fuit missa duci de Berri.

XLIII.

Reg. 2.252, fol. 127.

Memorial de ço que de manament del senyor rey deu fer mossen Dalmau de Dernius ambaxador seu en França.
- Primerament ira al duc de Burgunya e feta per ell la salutacio acostumada de part del dit senyor darali la letra de creença quel dit senyor li tramet per virtud de la qual li dira les coses seguents. - Bernardus secretarius. - ço es quel dit senyor ha fort gran desig de saber la sua salut e bon estament axi com daquell que ama tant com si era son frare e quel prega ab la major affeccio que pod que soven lon vulla ab ses letres certificar quar lo dit senyor ne esta cascun jorn ab gran congoxa per moltes novitats que hou dir fort soven ques fan en França les quals son dites et recitades al dit senyor rey en moltes e diverses maneres de que lo dit senyor ha sovent gran desplaer per raho de la cordial e intrinseca amor que ha al dit duc. - Bernardus secretarius. - Apres li dira quel dit senyor rey per gracia divinal es en bon estament de sa persona e que apres que hague sabuda la dolorosa mort del rey de Sicilia primogenit seu a gran instancia del sanct pare et a supplicacio de tots sos regnes e terres veents quel dit senyor no havia fills qui li poguessen succehir ha presa per muller la yllustre dona Margarida de Prades: e quel dit senyor ha delliberat de passar ab la ajuda de nostre Senyor Deus en la primavera vinent en Sardenya e apres en lo regne de Sicilia per visitar e reformar aquell e que totes aquestes coses li fa saber lo dit senyor per tal com sab certament quen haura gran plaer. - Bernardus secretarius. - E semblant manera tendra lo dit mossen Dalmau de Dernius ab lo duc de Berri recitantli totes les dites coses ab les plus gracioses maneres que pora. - Bernardus secretarius. - E apres que seran fetes totes les coses dessus dites lo dit mossen Dalmau dira al dit duc de Burgunya quel dit senyor rey ha gran desig de saber dell qui en tots los affers de la Esgleya
ha cabut en quina manera es estat procehit en aquells quar lo dit senyor non ha pogut encara haver clara informacio per tal com los dits fets li son estats recitats e trameses a dir per scriptura en diverses maneres e fort discordants la una de laltra: e quel dit senyor no informat de la veritat axi com desige lo prega fort affectuosament que li trameta a dir clarament et distincta en quina manera es estat passejat en los affers dessus dits quar lo sanct pare axi com lo dit duc no ignora es vengut en la terra e senyoria del dit senyor e hi es huy en dia e si lo dit senyor era ben informat dels dits fets tendria manera que ell e lo dit duc lo qual lo dit senyor axi com lo ama en lo cors e en lo temporal vol amar en la anima e en lespiritual ne reportarien gran e assenyalada honor en la qual amaria mes lo dit senyor que fos participant ab ell lo dit duc que persona del mon per la intrinseca amor e cordial affeccio que li ha: e ladonchs lo dit mossen Dalmau tendra esment e veura com li respondra lo dit duc e ab quin gest e cara ho pendra. E finalment fara tot son poder de saberne clarament la sua intencio e sabuda aquella trametra encontinent al dit senyor ab lletra continent tot ço que fet haura un cavalcador que sen mena: e si cas sera quel dit mossen Dalmau conegues que degues esperar resposta del dit senyor sperarla ha: o si vehia quel cas ho requeris e li fos pus expedient de tornarsen al dit senyor ladonchs tornarsen ha: e tot aço remet lo dit senyor a la discrecio del dit mossen Dalmau que sabra ben conexer qual partit li sera millor pero en tot cas certificara continuament ab ses letres lo dit senyor axi de les coses dessus dites com de totes noves que pora saber de quals parts del mon se vulla. - Bernardus secretarius. - Noresmenys se veura lo dit mossen Dalmau ab lo rey de Navarra e apres la salutacio acostumada darali de part del senyor rey la letra de creença que sen porta per virtud de la qual li explicara totes les coses dessus contengudes tocants la salut e bon estament del dit senyor e com apres la dolorosa mort de son primogenit lo rey de Sicilia de gloriosa memoria ha presa muller e com enten a passar en la primavera vinent en Sardenya puys en Sicilia: recitantli tot aço tant solament en la forma que al dit duc ho haura recitat no parlantli ne faent mencio del fet del scisme si donchs no vehia quel dit rey lon metesen noves primerament o que conegues que fes afer e lo temps ho requeris. - Bernardus secretarius. - Puys dirali de part del dit senyor la gran e fort intrinseca amor quel dit senyor ha a la reyna de Sicilia filla sua e que la ha feta lochtinent general en lo regne de Sicilia e li ha dat semblant o major poder que ella havia en vida del rey de Sicilia marit seu e quel dit senyor li ha fet saber que si ella volra romanir en lo dit regne que a ell plau o si sen volra tornar deça ell la fara acompanyar honorablament e si volra romanir en la cort del dit senyor que ell hi trobara fort gran plaer e la tractara totstemps com a filla axi propriament com si son marit fos viu o si perventurasen volra tornar en lo regne de Navarra la fara acompanyar com pus honorablament pora e que tot aço remet a la sua volentat et plaer. - Bernardus secretarius. - Noresmenys dara al vezcomte de Perellos e de Roda e a mossen Ponç de Perellos les letres de creença quel dit senyor lus tramet e certificarse ha ab ells de totes les coses quel dit senyor vol saber del duc de Burgunya e de la intencio quel dit duc haura sobre aquelles e de totes noves que pora saber ab ells de les quals apres scriura largament e clara al dit senyor. - REX MARTINUS. - Dominus rex mandavit michi - Bernardo Medici.

Capitol XXXV. Com ans que la sancta donzella humilitat se despedis de la senyora

Capitol XXXV. Com ans que la sancta donzella humilitat se despedis de la senyora fon aqui la inclita germana sua obediencia: qui en presencia de aquella suplica la senyora li plagues obeyr a la voluntat de nostre senyor deu: e tornar resposta al missatger.

Stant axi rahonant se la sancta donzella humilitat ab la sua senyora sobreuengue altra donzella de singular reuerencia hobediencia nomenada. E dix a la dita humilitat. Aturau germana: car dauant vos vull parlar ab nostra senyora: e nons partirem les dos de sa altesa fins haja contentat lo nostre desig. ¶ E agenollant se hobediencia dauant la senyora com a molt priuada e amada per sa senyoria: e fauorida singularment entre totes les donzelles de la cort de sa altesa: acostas molt a sa merçe: e mirarla ab huna cara tota alegra e molt plaent: e ab vn amoros atreuiment prengue sa senyoria per la ma dient. ¶ Consurge consurge iduere vestimentis glorie tue: quia ecce jam venit plenitudo temporis: in quo misit deus filium suum in terris. Volent dir. Leuau leuau senyora vestiu vos les excellents robes de humilitat ab les quals vos acostumau de arrear en les grans solemnitats vostres: en les quals vestidures sta brodada (bordada) e deuisada tota gloria vostra. Ab aquesta vestidura vos contemplaua Dauid mirant vostra altesa en sperit: e perço dix. ¶ Astitit regina a dextris tuis in vestitu de aurato circundata varietate. Volent dir. o senyor e com sta gloriosa aquesta reyna per vostra magestat elegida en mare del vnigenit fill vostre: ab la vestidura daurada de aquell tan singular or de profunda humilitat: embellida e circuyda de totes les virtuts. ¶ Aquesta roba senyora es molt propria per a la present jornada. car sia certa vostra merçe: que ja es venguda la plenitut del temps tant desijat: en lo qual lo pare eternal nostre senyor deu dellibera trametre lo fill seu en la terra: dau li posada senyora: no stigau en cortesies: car en vostra senyoria sola se vol fiar: e metres en mans de vostra merce: e que per vostra altesa lo hajen a veure e conexer los homens: e pendre de ell vida e salut. ¶ Acceptau lo senyora alegrament obeint prestament a la voluntat de nostre senyor deu. Car aquesta sera la pus alta e pus meritoria hobediencia que vostra senyoria james haja feta: e mereixereu per ella totes les dignitats e excellencies que apres vos seguiran: les quals son inrecomptables. E nosaltres totes les donzelles de la cort de vostra senyoria alegres e joyoses de la exaltacio vostra hauem largament supplicat vostra altesa cascuna per si de aquest consentiment: e ara totes ensemps demanam a vostra senyoria aquesta merce: que placia a vostra altesa tornar resposta al excellent missatger: que altra cosa no spera sino hoir lo consentiment de vostra gloriosa boca. ¶ E al senyora escoltant ab molt plaer les rahons de la sua amada donzella hobediencia: afranquili (a + espay + fran + q + li) la cara mostrant que deliberaua contentar a ella e a totes les altres donzelles: e posar en obra lo que elles tant desijauen e demanauen.

Capitol. XVII. De la resposta feta per lo fill de deu a les virtuts: e de la concordia de aquelles.

Capitol. XVII. De la resposta feta per lo (plo) fill de deu a les virtuts: e de la concordia de aquelles.

Hoyda aquesta supplicacio per la sanctissima trinitat parla lo fill de deu qui es sauiesa infinida e dix al seu pare ¶ Pater mi propter me orta ē hec tempestas: mitte mei mare: et cessabit tempestas. Volent dir: o clementissim pare meu tots aquests crits e grans tempestes de natura humana per mi se son leuats a mi criden e a mi demanen: sia de vostra merçe lançar a mi (llançar me) a la mar de la miseria humana: e cessara tota la tempesta e brogit de aquella. E lo pare molt content quel fill seu prengues aquesta legacio puix axi li playia: dix que ell mateix tornas resposta: mostrant lo seu valent animo: e la gran amor que hauia a natura humana per la qual emprenia tal empresa ¶ E responent lo fill de deu a les virtuts e a tota natura angelica qui ab gran atencio la dita resposta sperauen (spaué) e dix ¶ Expedit vobis vt ego vadam. Volent dir. o princeps angelicals e vosaltres virtuts per mi molt amades: dich vos que noy ha modo tant expedient a fer la redempcio de natura humana e que vosaltres resteu concordes e contentes: sino que yo vaja: e deualle en la vall de miseria vestint me de carn humana fent me passible e mortal: e satisfare ab los merits infinits meus la culpa infinida de adam. E justicia sera contenta e veura lo que desija: ço es que res no reste impunit: e misericordia e pietat seran exalçades e magnificades per totes les generacions: car per amor de elles yo he hagut merçe de natura humana. E dellibere ligar me inseparablement ab ella. E hoyda aquesta gloriosa e plaent resposta per aquells sperits angelicans (angelicals) e virtuts excellents prostraren se tots ensemps ab goig infinit regraciant a la clemencia e bonea de nostre senyor deu que tant largament hauia satisfet a la peticio de natura humana per la qual tots hauien suplicat: e lohant les misericordies diuines digueren. ¶ Magnus dominus noster et magna virtus eius: et sapientie eius non est numerus. E animant se los vns als altres a lohar e molt estimar la tanta clemencia e gran singular feta a totes les creatures: car reparat lome totes eren reparades: digueren. ¶ Bate magnificencias deo nostro: dei perfecta sunt opera (opa; obra, obres): et omnes vie eius iudicia. E dit aço fon aqui juncta ab les virtuts aquella gran senyora pau nomenada vestida de vellut blau (blue velvet; terciopelo azul) mostrant se tota celestial e acostas a la senyora justicia e besala e prenint la sua ma ferma pau perpetua entre ella e la excellent senyora misericordia: e lauors fon complit lo parlar de dauid que diu. ¶ Iustitia et pax obsculate sunt. Estant axi aquestes senyores molt alegres de la marauellosa concordia e pau que entre elles era fon aqui tantost aquella reyna e senyora de virtuts ço es sancta caritat. La qual portauen per lo braç fe e sperança (spança): la vestidura sua era tota dor molt singular sembrada de infinides pedres precioses: car en ella se ha a engastar totes les obres meritories per a esser a deu plaents e gracioses. e les altres virtuts vehent la feren li gran reuerencia regonexent li majoritat e senyoria. E ella venint dauant la cadira de la diuinal clemencia adora sa magestat e dix. ¶ Benedicta sit sancta trinitas: atquem indiuisa vnitas: confitebimur ei quem fecit nobiscum misericordiam suam. Volent dir: O senyor e lahor infinida sia donada a la magestat vostra per mi e per aquestes virtuts que açi son de la gran misericordia que a nosaltres haueu comunicada: car reparant lome haueu donat a nosaltres nom e fama inmortal ¶ Car no erem conegudes ni estimades entre les gents: ara senyor deuallarem en companyia de vostra magestat: e manifestar nos em al mon e serem per los homens conegudes: e yo preycare continuament a les gents dient. ¶ Propter nimiam caritatem suam qua dilexit vos deus filium suum misit in similitudinem carnis peccati Volent dir: O fills de adam no siau desconexents a nostre senyor deu creador vostre: car per la gran caritat sua vos ha tan carament amats: que tramet lo fill seu en la terra ab vestidura humanal semblant a vosaltres peccadors. E animant los molt a estimar e recordar aquest tan alt e tan singular benefici pendre per tema (ptema) en tots los meus sermons. ¶ Obsecro vos ne inuacuum gratiam dei recipiatis. Car no volria per res senyor queus fossen desconexents car peccat me es molt odios e abominable la dita desconexença. ¶ E perço delibere dir los souint. ¶ Confiteantur domino misericordie eius et mirabilia eius filijs hominum. E lo senyor mirant la dita caritat ab grandissim plaer adelitant se en les sues amables rahons dix li. O caritat per mi singularment amada ab vos he fet liga inseparable: la amor vostra me fa deuallar en lo mon per tirar a mi lo cor del home: segons en persona mia los ha dit Jeremies (Ieremies; la I, J mayúscula dels tripóns) dient. ¶ In (Jn) caritate perpetua dilexi te miserans tui. E vos sereu la companyia mia en totes estes fahenes: e majudareu (m´ajudareu, me ajudareu) a portar totes les penes e dolors que he a soferir per la redempcio humana. Vos me tendreu abraçat e ferm en la creu e en los altres turments car no bastarien altres ligams (lligams) sino sola lamor (l´amor) vostra. Car de vos sera dit que haueu ligat lo omnipotent e vençut lo inuencible (invencible). ¶ E caritat respos: O excellent senyor puix axi plau a la magnificencia vostra queus acompanye en aquesta vostra legacio: placia a la clemencia vostra desempachar: car yo tinch lanimo tan feruent que no he repos nem cans james en la fahena que comence fins la he portada a fi (afi). E de açous (aço us) suplicaua Dauid contemplant aquesta jornada: quant dix. ¶ Tu exurgens misereberis syon: quia tempus miserendi eius: quia venit tempus. E respos lo senyor: O caritat que so content de executar lo que he promes: car la feruor vostra me tira em (y me, e me: em) fa deuallar en la vall de miseria per deliurar lo linatge humanal del qual vos sou aduocada.

JORNADA OCTAVA. NOVELA TERSERA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA TERSERA.

Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible, y Calandrino creu habél trobat. Sen entorne cap a casa carregat de coduls, la dona lo renegue y ell, mol enfadat, li fot un varandel, y als seus compañs los conte lo que ells saben milló que ell.

Acabada la historia de Pánfilo, en la que les siñores sen habíen enrit tan que encara sen enríen, la reina li va maná a Elisa que continuare. Ella, encara en rissa, va escomensá: Yo no sé, amables siñores, si podré fétos enriure en una historieta meua, no menos verdadera que entretinguda, tan com tos ha fet riure Pánfilo en la seua, pero me esforsaré. A la nostra siudat, que sempre en maneres y gen extraordinaria ha sigut abundán, va ñabé, no fa encara mol tems, un pintó que se díe Calandrino, home simple y de rares costums; este, la majó part del tems lo passáe en dos pintós, Bruno y Buffalmacco, homens mol de la broma, pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrino perque de les seues maneres y de la seua simplesa en frecuensia gran festa féen. Ñabíe tamé a Florencia entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso del Saggio, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrino, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinaria; y trobánlo un día a la iglesia de San Giovanni (San Juan) y veénlo atento mirán les pintures y los bajorrelieves del tabernácul que está damún de l´altá de la iglesia, ficat no fáe mol tems allí, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá cap aon Calandrino estabe assentat sol, y fen vore que no lo veen, van escomensá a raoná sobre les virtuts de diverses pedres, de les que Maso parláe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran lapidari o picapedré. An estos raonaméns va pegá la orella Calandrino, y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol li va agradá a Maso. Este, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrino que aón se podíen trobá estes pedres tan plenes de virtut.

Maso li va contestá que la machoría se podíen trobá a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi, aon los parrals de viña se lliguen en llenguañisses, y se té una oca per un diné, y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota plena de formache parmessano rallat a la punta, y la gen no faie res mes que aná fen macarrons y raviolis y cóurels en caldo de capons, y después los aventáen desde allí dal cap aball, y lo que mes ne arreplegáe mes ne minjáe; y allí a la vora corríe un riuet de garnacha de la milló que se pot beure a cap puesto, sense una gota de aigua mesclada.

- ¡Oh! - va di Calandrino- , Eixe es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capons que couen en la pasta?
Va contestá Maso: - Tots sels mingen los vascos.

Va di entonses Calandrino:

- ¿Has anat allí alguna vegada?

A lo que Maso va contestá:

- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, home, igual hi hay estat una vegada com mil!
Va di entonses Calandrino: - ¿Y cuántas milles té?

- Ne té mes de un milló cantán a ple pulmó.

Va di Calandrino:

- Pos té que sé mes allá de los Abruzzos.

- Ah, sí - va di Maso -, está mol lluñ.

Lo simple de Calandrino, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense cap sonrisseta, les donáe la fe que pot donás a la verdat mes manifesta, y per tan sertes les teníe; y va di: - massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que te dic que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá costa aball macarrons y empachám y tot de ells. Pero dísme, per la teua felissidat; ¿an estes comarques de aquí no se poden trobá estes pedres maravilloses?
A lo que Maso va contestá:

- Si, dos classes de pedres se poden trobá de grandíssima virtut. La una són los barroculs de Settignano y de Montisci per virtut de los que, cuan se fan moles, se fa la farina, y per naixó se diu als paísos de allá que de Deu venen les grássies y de Montisci les pedres de molí; pero ne ñan tantes de estes pedres de moldre, que entre natros es poc apressiada, com entre ells les esmeraldes, de les que ne ñan allí una montaña mes gran que Montemorello, y relluíxen a mijanit, y vésten en Deu; y sápigues que qui puguere pulí estes moles de molí y les faiguere engastá en anells antes de féls lo forat, y les hi portare al Sultán, tindríe tot lo que vullguere.
L’atra es una pedra que natros los picapedrés diém heliotropo, pedra de molta virtut, perque qui la porte damún, mentres la porto no pot sé vist per cap persona y entonses no se pot sabé aon está.

Entonses Calandrino va di:

- Grans virtuts són éstes; ¿pero eixa segona pedra per aón se pot trobá? A lo que Maso li va contestá que al Muñone sen trobáe alguna.
Va di Calandrino: - ¿De quína mida es eixa pedra? ¿de quín coló?

Va contestá Maso:

- Pot sé de diferentes mides, alguna es mes gran, datres són mes chicotetes; pero totes són de coló pardo, casi negre. Calandrino, habén totes estes coses pensat per a nell, fen vore que teníe que fé una cosa, se va separá de Maso, y se va proposá buscá esta pedra mágica; pero va pensá no féu sense que u sapigueren Bruno y Buffalmacco, als que volíe mol. Va aná a buscáls, per a que datres no hi anigueren antes que ells, y tot lo que quedáe de matí va passá buscánlos. Al final, sén ya passada la hora de nona, enrecordánsen de que traballaben al monasteri de les siñores de Faenza, encara que la caló apretáe fort y lo sol badáe les roques, casi corrén sen va adressá cap aon ells estáen, y cridánlos los va di:

- Compañs, si voléu créurem podem convertímos en los homens mes rics de Florencia, perque li hay sentit di a un home digne de fe que al Muñone ña una pedra que qui la porte damún es invissible; per lo que me pareix que sense tardá, antes que datre pugue aná a buscála, aniguem natros a per nella. Per sert que la trobarem, perque la coneixco; y cuan la haiguem trobat, ¿qué tindrem que fé mes que portála al morralet y aná a les taules dels cambistes, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de floríns de or, y agarrán totes les que vullgam? Dingú mos vorá: y aixina podrem fémos rics de repén, sense tindre tot lo san día que embadurná los muros com u fa lo caragol.

Bruno y Buffalmacco, al sentíl, van escomensá a riure per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de extrañás mol, y van alabá la idea de Calandrino; pero va preguntá Buffalmacco cóm se díe esta pedra. A Calandrino, que ere ben du de mollera, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:

- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabem la virtut? Yo dic que aniguem a buscála sense esperá gens.

- Pero be - va di Bruno - , ¿cóm es?

Calandrino va di:

- Ne ñan de diferentes formes y mides, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que haurem de agarrá totes aquelles que veigam negres, hasta que trobem la que es; aixina que no pergam mes tems, anemhi.
A lo que Bruno va di:

- Pero espérat, home.

Y giránse cap a Buffalmacco va di:

- A mí me pareix que Calandrino té raó; pero no me pareix que sigue hora de aixó perque lo sol está alt y pegue dins del Muñone y haurá secat totes les pedres; per lo que casi totes pareixerán ara mes blanques. Pel matí, antes de que lo sol les haigue secat, sirán negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui per allí, perque es día laborable, y, al vóremos, podríen adiviná lo que estem fen, y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues mans y natros hauríem perdut lo san per la almoyna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí, que se distinguirán milló les negres de les blancotes, y ademés demá es festa, y no ñaurá per allí dingú que mos veigue.

Buffalmacco va alabá la opinió de Bruno, y Calandrino va concordá en ells, y van dessidí que en son demá domenge al matinet aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrino que en dingú del món parlaren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Los va contá ademés lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juramens afirmán que ere aixina com u díe. Cuan Calandrino se va separá de ells, van arreglá lo que faríen sobre este assunto. Calandrino va esperá en ansiedat la matinada; se va eixecá antes de fes de día y va aná a cridá als seus compañs, ixín per la porta de San Gallo y baixán pel Muñone, van escomensá a caminá per allí aball, buscán y trián códols. Calandrino anabe mes afanós, dabán, y rápidamen saltán ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviáe y agarránla se la embutíe al pitral. Los seus compañs anaben detrás, y de cuan en cuan ne agarráen alguna, ne soltáen datres, pero Calandrino no habíe caminat mol cuan ya teníe lo pit ple, per lo que, alsánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla falda, apretánse be en la correcha, no mol después la va omplí, y después, fen falda de la capa, la va plená de pedres. Per lo que, veén Buffalmacco y Bruno que Calandrino estabe carregat y se arrimáe la hora de minjá, segóns lo pactat entre ells, li va di Bruno a Buffalmacco: - ¿Aón está Calandrino?

Buffalmacco, que lo veíe allí prop de ells, giránse en redó y mirán cap aquí y cap allá, va contestá: - No u sé, pero fa un momén encara estabe aquí prop de natros.

Va di Bruno: - ¡Que ha de fé poc rato! Me pareix está segú de que ara está a casa amorsán y mos ha dixat a natros en lo frenessí de aná buscán pedres negres per este Muñone aball. - ¡Ah!, qué be que ha fet - va di entonses Buffalmacco -, burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos de créurel. ¿Tú creus que ñauríe algú tan saboc com natros que se haguere cregut que al Muñone se podríe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrino, al sentí estes paraules, se va pensa que aquella pedra habíe arribat a les seues mans y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo veíen. Contén, pos, de esta sort, sense díls res, va pensá en torná a casa; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a colá.

Veén aixó, Buffalmacco li va di a Bruno:

- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?

A lo que Bruno va contestá:

- Va, anemon, pero juro per Deu que Calandrino no men fará ni una mes; y si estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li fotría una cantalada en este cantal al calcañá que sen enrecordaríe un mes sansé de esta broma.

Y di estes paraules y estirá lo bras y fótreli a Calandrino en lo códul al calcañá va sé tot una cosa. Calandrino, sentín lo doló, va alsá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y va aná coixeján. Buffalmacco, agarrán una pedra de les que habíe plegat, li va di a Bruno: - ¡Ah, mira este códul: aixina li assertara ara mateix al riñoná a Calandrino! Y, soltánlo en forsa, li va fotre un bon cop als riñons. Y, en ressumen, de tal guisa, ara en una paraula y ara en un atra, per lo Muñone amún hasta la porta de San Gallo lo van aná lapidán.

Allí, tirán an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van pará a parlá en los guardes de la aduana, y estos, informats per nells, van fé vore que no véen a Calandrino y lo van dixá passá, soltán la rissa mes gran del món cuan ya estáe mes abán. Calandrino, sense pará va tirá cap a casa seua, que estabe a la vora del Canto della Macina; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres Calandrino anáe per la glera del riu y después per la siudat, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá a mol pocs, perque tots estáen almorsán. Va entrá a casa carregat, y estáe la seua dona (que teníe per nom doña Tessa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica enfadada per tardá tan, y veénlo vindre carregat com un ase catalá, va escomensá a renegál:

- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ha minchat ya cuan tú vens a fe un mos. -

Lo que sentín Calandrino y veén que ella lo veíe, ple de rabia y de doló va escomensá a quirdá: - ¡Ay!, dona roína, pos eres tú la que me has arruinat, pero per Deu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí totes les pedres que habíe plegat, cabrejat va corre cap a la seua dona y, agarránla per les trenes, la va tirá an terra, y allí, tan cuan va pugué moure brassos y cames, tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli al cap pels ni cap os damún que no estiguere machacat, sense que li valguere de res demaná mersé a la dona en los brassos en creu.

Buffalmacco y Bruno, después de enríuressen en los guardes de la porta, a pas lento van aná seguín de lluñ a Calandrino; y arribán a la seua porta, van sentí la palissa que a la seua dona li pegáe, y fen vore que arribáen entonses, lo van cridá. Calandrino, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon ell estabe.
Ells, fénse los enfadats, van pujá y van vore la saleta plena de pedres escampades, y a un racó a la dona despelussada, tota blanca y en moratons blaus a la cara, plorán desconsoladamen; y al atra part Calandrino, bufán de cansat y abatut, assentat. Y después de habé mirat un rato van di: - ¿Qué es aixó, Calandrino? ¿Vols fé un muro, que veém tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:

- ¿Y doña Tessa qué té? Pareix que li has pegat; ¿quínes novedats són éstes? Calandrino, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en la que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, casi no podíe traure alé per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua resposta; per lo que, donánli tems, Buffalmacco va tornáy: - Calandrino, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que pagáu en natros; que, después de que mos has portat a buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Deu ni al diable mos has dixat com a dos cabrons al Muñone y has tornat a casa, lo que tenim per mol gran maldat; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.
An estes paraules, Calandrino, esforsánse, va contestá:

- Compañs, no tos enfadéu: les coses han passat de un atra manera. Yo, desventurat, había trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan vau preguntá per mí, yo estaba a menos de deu brassos de vatros, y veén que tos arrimáeu y no me veíeu, vach aná dabán de vatros, y portán esta seguida hasta casa hay arribat.

Y escomensán per una punta, hasta l´atra los va contá lo que ells habíen fet y dit, y los va amostrá la esquena y los calcañás, cóm los teníe de les codolades, y después va seguí:

- Y tos dic que, entrán per la porta en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y sabéu lo desagradables y marejadós que solen sé) los guardies que u volen mirá y regirá tot, y ademés de aixó, me hay trobat pel carré a mols dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo o invitám a beure, y no ne ha ñagut cap que me diguere ni mija paraula, perque no me veíen. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pedre la virtut a totes les coses; de lo que yo, que podía considerám lo home mes afortunat de Florencia, me hay quedat lo mes desventurat: y per naixó la hay esbatussada tan com hay pogut moure mans y peus, y no sé qué m´ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora cuan primé la vach vore y cuan vach vindre an esta casa!

Y tornán a ensendres de rabia, volíe eixecás per a torná a pegáli. Buffalmacco y Bruno, sentín estes coses, ficáen cara de extrañás mol y assobín confirmaben lo que Calandrino díe, y sentíen tan grans ganes de petá a riure que casi explotaben; pero veénlo rabiós eixecás per a pegáli un atra vegada a la seua dona, paránlo, lo van aguantá, diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, sino ell, que sabén que les dones fan pedre la seua virtut a les coses, no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día. Y esta precaussió Deu lay habíe privat, o perque la sort no teníe que sé seua, o perque teníe al ánim engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habéla trobat los u teníe que habé dit. Y después de moltes paraules, no sense gran faena, van reconsiliá an ell y a la dona machacada, y dixánlo melancólic a la casa plena de coduls, sen van aná.

2. 6. Pedro Saputo al convén.

Capítul VI.

Pedro Saputo al convén.

No va pendre lo hábit de monja, com volen di alguns y creu lo vulgo ignorán, que hasta han arribat a afirmá que va professá y va viure tres añs al convén. Tot es fals, tot inventos y donaire de homens destalentats, burlons y faltons. ¿Y pera qué? pera acabá en un cuento absurd, infame y asquerós que fa vómit y vergoña. Res de indessén, res de negre ni de mulato va passá an aquell convén; de grassiós y amable, sí, mol, perque no cabíe datra cosa a la edat y miramén de Pedro Saputo, ni a la amabilidat y virtut de aquelles siñores.

Admitixgo, pos, dins de reixes, que entonses no eren tan quisquilloses ni tan fortes ni espesses com después se van torná a tots los convens com precaussió nessessaria contra la fragilidat humana que a dins se refugie, y diénles que se díe Geminita, la van destiná per de pronte de ajudanta a la cuina, fenla sotacuinera. Pesat li va resultá, repugnán y afrentós; pero per sort, als tres o cuatre díes li va preguntá la mare priora si sabíe cusí, y va di que una mica a la moda y gust de les gens del siglo; y pera probala li va doná a cusí dos parells de cansonsillos de un reverendo ex guardián que males llengües díen que habíe sigut y ere encara lo amor mes amartellat de una germana de la priora, casada al poble y ya viuda.

Al poc rato va vore la priora que Geminita cusíe en mes primor que les mes reputades entre elles, y va amostrá la labor a les atres monges, los va pareixe tan be a totes, que per acuerdo unánime o mes be per aclamassió la van traure de la cuina y la van declará la donsella de labor de la comunidat, tratanla en mol cariño, y procurán la mayoría de elles mostrás mol seues, ya que u mereixíe tot la seua modestia, afabilidat y bona grassia.

Se van prendá de ell mol espessialmén dos novissies que ñabíe casi de la seua mateixa edat. La una perque de chiqueta caén de morros al foc ubert de lleña se va volcá damún una olla de aigua bullín y se habíe escaldat lo coll y tot un pit, van creure sons pares que siríe inútil per al món y la van incliná a sé monja, dixanse ella incliná y portá, volén o no, mol inossenmen a tot lo que li proposaben. 

Y l'atra, veína y amiga seua, la va seguí pocs díes después sol per fé lo mateix; y portáen entonses de sis a set mesos de hábit.

Estes dos sagales, pos, li van manifestá prou cariño per sé de la mateixa edat, ya que la mes gran, que ere la cremada, teníe setse añs y alguns mesets; y l'atra no mes de ixos mesos menos. 

Pera viure y parlás y tratás mes libremen van demaná a la mestra de novissies que li demanare a la mare priora la grassia de dixá dormí a Geminita al novissiat, la maestra ere blaneta, y li va parlá aquell mateix día a la priora, que pera contentá a les cuatre va consedí lo seu dessich, passán aixó a les dos semanes de está ell al convén.

En cuidadet anáe ell en tot pera no descubrís; parláe poc y sempre en oportunidat y agudesa, pero sensillamén y com si fore cosa natural y sense advertensia. De sort que sol en les seues paraules y bons modos se habíe de embutí al cor y al moll del os de totes elles; y així passáe, hasta abrassál y donali besos jovenetes y agüelotes cuan lo sentíen parlá en tanta discressió y sabiduría. Per supost, ell se dixáe abrassá y besá, pera no eixecá sospeches, pero no solíe torná estes carissies, rara vegada u feie. Se li queixáen amorosamen de sé massa aspra y fura. Les que mes se queixaben eren les dos novissies, perque tamé eren les que mes cariños li féen. Se díen elles la una Juanita, y l'atra Paulina. La Juanita ere la del pit escaldat.

Habíe tingut Paulina molta temó als morts y als duendes, y encara li durabe; aixina que la maestra de novissies les permitíe alguna vegada dormí juntes, cosa que no se usabe ni aprobabe la regla. 

Van allargá esta libertat después de entrá allí Geminita, y alguna vegada dormíen les tres juntes, dixán ell corre sempre la ignoransia de aquelles sagales.

Al final se va tindre que descubrí diénles un día, que estáe mol apenada perque al seu pareixe se tornáe home. Sen van enriure aquelles inossentes mossetes; ell va insistí en que ere verdat, y elles encara sen enríen mes y no faen cas. Su van tindre que creure, pero sense sospechá lo engañ y teninlo sol com un cas mol raro y casi milagrós. Perque dudá de que va entrá dona al convén ni sels podíe ocurrí. Conque van passá prop de dos mesos de esta manera en la mes gran sensillés y naturalidat del món, y sense cap escrúpol ni reparo.

Lo mes gran perill que va corre lo seu disfrás constanmen va sé que olvidat del papé que fée descubriguere que sabíe lligí, y anáe sobre aixó parán molta cuenta, no agarrán may cap llibre a les mans per mes que los veíe a totes les taules, be que reduíts a breviaris, diurnos y devossions cristianes; y si alguna vegada ne obríe algún lo miráe un rato y díe: aixó es o..., y esta, ele, y nombrabe tres o cuatre lletres, sempre les mateixes, de lo que sen enríen mol les novissies y les atres monges. Y ningú sen recordáe de la seua familia ni se va tratá de escriure al seu poble.

Encara va fé un atra inossentada. La organista ere una coixa, que fora de esta falta y la de una den, ere bastán grassiosa y la mes lista, pincha y atrevida de la comunidat; pobres a casa seua, la van admití per lo ofissi. Passán un día Geminita per la seua cámara va entrá y va vore que amagáe mol depressa un papé brut, y li va di: 

- Perdonéu sor Nazaria; pero eixe papé, si está escrit yo no hay de lligíl, y escrit o no, ha de mascará tot lo que toco segons hay vist.

- Pos que mascaro, va contestá la monja; lo embutixco aquí prop del cor perque es de una persona que ting apossentada al mich de les entrañes; y te u descubrixco perque eres discreta. Escolta lo que diu: "Dolsa y grassiosa colometa meua: me fan aná a predicá tres sermons, y tardaré dos siglos en torná, que dos siglos o mes significarán pera mí tindre dolén lo cor les dos semanes que estaré sense vore los teus ulls amorosos, sense sentí la teua veu encantadora, sense contemplá lo teu rostro encantadó, sense donat y ressibí aquells apassionats abrassos entesos sol per tú y per mí.

Si puc, vindré a despedím; pero per si auncás escriume esta tarde, y aplica al papé una dotsena de besets com yo los dono an éste pera que tú los arreplegos. ¡Prenda meua! ¡Ama meua! La teua imache, que sempre ting presén, sirá lo meu ídolo en esta aussensia, així com tú, aussén y presén, eres la meua vida y la meua alma. Teu. N.»

- Tendre y enamorat está fulano, va di Geminita; pero lo seu papé mereixíe mes cuidado, pareix que hau llimpiat en ell lo cresol o embolicat una butifarra de sang rostida al caliu.

- Es que, va di la monja, me l'ha enviat a dins de un pichonet guisat y farsit. Tamé yo li envío los meus en dolsaines, bizcochos, en lo que puc.

- Y, ¿qué traéu, diéume, li va preguntá, de ixos amors, no se poden vore mes que de lluñ y sempre reixa pel mich, ni tratás mes que per escrit? ¿Quín gust poden tindre uns besets que venen embolicats en un colomet guisat, fen auló a espessies y tan pringosos?

- No u entenéu, va contestá la monja; si no fore per naixó mos moriríem totes badallán. Perque has de sabé que fora de algunes de gust mol soberbio, com la priora y sor Mercedes, totes tenim cada una lo seu cada un, y tratem la una en un flare, l'atra en un benefissiat, y així, filla meua, tenim ocupat lo cor y entretingut lo pensamén. Y si ixos homens pugueren entrá... Y no es difíssil, perque yo sé cóm y per aón; pero lo meu es flare y se sabríe, que si no... Pos, com día, si pugueren entrá, totes mos pedríem, perque tot aniríe al ample. Lo nostre amor es mes violén que fora a la libertat del siglo que corre. Yo men enrecordo de que vach voldre be a un jove abans de entrá, perque vach vindre ya en vin añs y ya ne fa nou que hi estic, y aquell amor a cap desesperassió me portáe, com éste me porte a vegades, y com yo sé que los passe a les atres en los seus. Perque aquí lo que es al exterió, molta humildat y mansuetut, molta pas y tranquilidat; pero interiormen y a soles són les batalles y furors, y la brasa a les entrañes, y lo avivás lo foc, y lo estampit y cruixí de les flames que rodegen y u abrasen tot. Hasta la mare priora ha tingut los seus mals de cap, y potsé los té encara, pero u dissimule mol o per la edat ya no u sentix en tanta forsa.

Y sor Mercedes, si no los té, es perque diu que lo que ha de agradali y mereixe lo seu amor ha de sé mol superlatiu, y después mol prudén pera sabé patí y callá, y no caminá fen lo enamorat y lo suspirós, y menos dién chiquillades per tot arreu. Cada una tenim lo nostre gust y les nostres aprensions.

- Yo creía, va di Pedro Saputo fense lo simple, que les monges eren totes santes.

- Y u som, va contestá ella; pero hechizas y de botarga: de les verdaderes va passá ya lo tems. Mira: diuen que lo món, lo demoni y la carn són los enemics del alma; pos yo te asseguro que a cap puesto se troben tan a gust com als claustros. Es sert que lo món no mo se oferix per plasses y palaus, no mos deslumbre en la seua pompa y vanes apariensies; ni s'apareix al estat y vida que seguim; pero ve a les nostres reixes y mos entre per nelles en totes les seues inmundissies, y mos taque encara mes que als mateixos que los porten. Aquí se pregunte y averigüe tot lo que passe al poble, y lo que gasten aquell y aquella, y de aón y cóm; y lo que parle y trate y se descuide la donsella, y lo que engañe la casada, y se desenfade la viuda; se sap per díes y hasta per hores la vida del mossen, del dotó, del caballé, del villano, de tots en una paraula, grans, michans, y menuts; y u pensam, u regiram y murmuram, y ya la enveja, ya lo juissi temerari, ya la mes refinada malissia mos consumix, mos contente y cobre venjansa. Pos entre natros (y aquí entre lo demoni), colometes sense fel, tórdoles arrulladores de la soledat, ¡ay, quina tela, va di lo sastre! ¡ah, qué carneta, va di lo carnissé! ¡ay, qué inossén, va di lo novio!; tot es motejamos, criticamos, calumniamos, ficamos a pelá; tot soberbia, passions, chismes, parladuríes, odio, bandos, riñes, sels, despiques, enveches, reconcomios; y a vegades de esta ficsió y hipocressía, dién al món perdut y relajat, donem grassies a Deu per habemos librat dels seus perills.

- Lo dimoni de la vanidat mos té mes rendides y esclavisades que a les dones mes tontes y profanes del siglo. May mos criden al locutori sense antes passamos revista y donamos tres mans al espill, pera que lo vel caigue així, volo aixá, jugo de esta manera, descanso de l'atra; y que la toca, y la correcha y la cadena y lo escapulari diguen algo al que mos mire, com si per mol que mos atildem pugam dixá de sé dones visions y hermosures de carnerari, ni mes ni menos que los flares dixá de fé pudó a sobaquina.

- Pos en cuan a la carn, ya te hay dit lo que mos passe, perque tan mal inclinada está aquí, y alguna vegada tan aveada, com allá fora, y sempre mes irritada, o al menos mes fássil y rebelde, be que menos libre y satisfeta. Pero yo, Geminita, miro totes estes coses com oreo de abanico y te dic y asseguro que si deu vegades naixquera, deu vegades me ficaría a monja, encara que fore pera passá aquí lo infern y allá lo purgatori; o al revés, y me ixíen los pans de pintadó hosties. No saben, no, les gens del món lo que passe als claustres, ni u podríen entendre sense vóreu ni experimentáu. ¡Oh, qué diferén u jusguen y u creuen tots, com u creía yo mateixa, que me imaginaba aquí la inossensia y la vida del paraís!

- Mol engañada, pos, vivía yo, va contestá Pedro Saputo; y encara que en los díes que fa que estic hay vist algo, no veía tan com tot aixó.

- Perque sou mol chiqueta y no teniu malissia, va di la coixa; creixéu, creixéu, creixéu, mudáu eixe hábit al nostre, feu la creu y nugo gordiano dels votos, y entonses voréu, y ya mu diréu si voléu di la verdat. Mira, pos, quin pun éste de la verdat. Aquí, Geminita, se mentix mes que a una fira, mes que a la tenda de un mercadé sense consiensia; y la que va en la verdat obté damún la burla y lo despressio de totes. Y ojito de fiáten de alguna, perque no se sap lo que es la lealtat, y de la caridat sol se coneix lo nom.

- En tot, va replicá Pedro Saputo, al meu pareixe hau exagerat una mica massa mols defectes ben minuts, eixecán montes al pla, com lo puch de Puigmoreno, y valletes al secá, com a Valmuel. Yo no los miro en vidres de aumén ni del coló de les passions; y vech caridat, indulgensia y bon espíritu, y no trobo ixa discordia del infern que tot segons diéu u porte a punta de llengua y dardo de escursó. Perque, ¿qué són alguns desvíos, alguna enganchada, algunes contradicsionetes? Entre germans se troben, y hasta entre pare y fills, y no per aixó dixen de sé lo que són, y después se 'ls olvide y tornen a tratás y confiás com si res haguere passat.

- Pero dixán tot aixó, si tos pareix, ¿no voldríeu enseñám a lligí y tocá lo órgano de Turull?

- Si la mare priora vol y te dixe, va contestá la monja, per mí en mol gust. Demánali la grassia; sí, sí, demánalay y sirem bones amigues. En efecte, va parlá a la priora y li va otorgá la grassia, discurrín que si a la sagala la podíen traure una mica lletrada y organista, se quedaríe de segona y la professaríen de monja de obediensia. Y va escomensá lo seu estudi adeprenén la paleta de la Jesús y teclechán contínuamen a un instrumén que teníe la coixa a la seua cámara, paregut al de Fondespala, al Matarraña. Va volé esta enseñali tamé la solfa, y ell va di que lo que importabe eren les lletres y les tecles, que aixó vindríe mes abán; y en vuit díes va fé vore que adepreníe y coneixíe totes les lletres de la primera linea de la paleta hasta la H, de lo que estáe mol orgullosa la coixa. Y uns ratos cusín, atres tecleján, y servín tamé a la priora y an alguna atra monja de les de copete, y fen lo pesolaga algún rato en les novissies, se pegáe mol bona vida.