champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
lunes, 14 de agosto de 2017
Juan Carlos Abella, rabosí
Lo vach volé posa con a ejemple per que estos rades dies al muro a agut mol revombori pos se a colat algún grupo inadecuat, cosa que enseguida an utilisat los nostres adversaris pera tergiversan les coses, inventansen falses verdats atacamos al de femos mol mal, per aixo en la figura de Luis los vull di que este grupo esta format per gen mol valida, que som un grupo de bona gen que mos mou la pasio que sentim per la nostra llengua lo chapurriau, y que lucharem en totes les nostres forses pera defensa.
Pensem una cosa, natros per que luchem?, y ells?, quins argumens tenen mes pes los nostres o los seus, analisemu, natros luchem pera defensa la nostra llengua que forme part de la nostra cultura y de la nostra identidad, ni mes ni menos, casi res, estem mol orgullosos de defensa lo chapurriau, la llengua en que am dit les nostres primeres paraules, la llengua que mos an enseñat los nostres pares, la herensia que am resibit dels nostres antepasats, son com podeu vore raons de mol pes. Y ells per que luchen, quins interesos tenen detrás de la seua voluntad de introdui al nostre territori una llengua forastera. Preguntem a eixes persones que aven naixcut aquí defensen eixa imposisio, acas no recordeu en quina llengua vau di les vostres primeres paraules?, per que renegueu de la llengua que parlaen los vostres pares?, per que renunsieu a la herensia dels vostres antepasats?, per que aneu contra la vostra propia sang?, es potse per dines?, per política? . Tranquils no les contestarán mai estes preguntes, no se atrevisen, los seus motius de lucha son pos mes superfisials, mes materials, com podeu vore no ña coló, los nostres argumens son mol mes importans y aixo los asuste. Aixi que tos ánimo a tots a presenta batalla escribin, com fa lo nostre estimadisim Luis, animeutos a escriure en chapurriau, espero les vostres histories per ejemple ara en un mes aproximadamen tots los pobles fan les seues festes, conteumoles, escribiu les vostres vivensies, sense po, sense vergoña dingu tos criticara cap falta de ortografía, penseu que la millo patacada que los podem pega e eixos es demostrals que tame mos entenem cuan escribim en chapurriau, fenu los estem dien que no nesesitem pera res la seua gramática forastera y que ya sen poden ana capa casa seua. A per ells, escribin les nostres vivensies, a per ells escribin desde lo respete y la educasio, a per ells escribin histories com les del aguelo sebeta, a per ells escribin los nostres sentimens. Si amigs escribim, escribim per lo chapurriau, escribim per los nostres pares, escribim per los nostres antepasats, y tame escribim per los nostres fills, per la nostra identidad. ESCRIBIM.
miércoles, 3 de diciembre de 2025
Prezentier, Prezepi, Prim, Aprimairamen
Prezentier, adj., gracieux, avenant, prévenant, attentif à plaire, libre, dispos.
Ieu serai en cort presentiers
Entre domnas e cavaliers.
B. de Ventadour: Pels dols.
Je serai en cour attentif à plaire entre dames et cavaliers.
L' acuilhir e 'l gen respos
Don es presenteira
Dins son ais.
Bertrand de Born: Domna puois.
L'accueillir et la gentille réponse dont elle est gracieuse dans son agrément.
No li siatz ges presenteira,
Mas vergoinosa e pauc parleira.
Un troubadour anonyme: Seinor vos que.
Ne lui soyez pas prévenante, mais réservée et peu parleuse.
E 'l rei son plus de falhir prezentier,
Quar greu auz' om vedar so que rei quier.
Nat de Mons: Lo voler.
Et les rois sont plus libres de faillir, car difficilement on ose défendre ce que roi cherche.
2. Prezenti, adj., agréable, gracieux, avenant.
Us joglaretz pus prezentis.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Un petit jongleur plus avenant.
Prezepi, s. m., lat. praesepium, crèche.
Viro lo filh santa Maria
El prezepi en que jazia.
Los VII Gaugs de la Mayre.
Ils virent le fils de sainte Marie en la crèche en quoi il gisait.
CAT. Pessebre. ESP. Pesebre. PORT. Presopio. IT. Presepio, presepe.
(chap. Pesebre, pesebres; pessebre, pessebres. valensiá, Vita Christi, Capitol LXVI. Com la sanctissima verge reposa lo seu diuinal fill en lo pesebre: e fon conegut e reuerit per lo bou e ase; divinal, reverit.)
Prim, adj., lat. primus, premier.
Guillem, prims iest en trobar, a ma guia.
T. des deux Guillaumes: Guillem.
Guillaume, tu es premier eu trouver, à ma guise.
M' enseingn' Amors qu' ieu fass' adonc
Tal chan que n' er segons ni tertz,
Ans prims d' afrancar cor agre.
A. Daniel: En breu briza.
Amour m'enseigne que je fasse alors tel chant qui ne sera second ni troisième, mais premier pour affranchir coeur aigre.
Seran complit set ans al prim erbatge.
Cadenet: Ab leial cor.
Seront accomplis sept ans au premier herbage.
Substantiv. Esta dona paset
En l' ora de la prima.
V. de sainte Magdelaine.
Cette dame passa à l'heure de la prime.
Adv. comp.
E 'l bel semblan que m fetz al prim,
Quan s' esdevenc qu' amdui nos vim.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Et le beau semblant que vous me fîtes à l'abord, quand il advint que tous deux nous nous vîmes.
La Marchia, Foys e Rodes vim
Falhir ades als ops de prim.
Guillaume de Montagnagout: Belh m' es.
La Marche, Foix et Rodez nous vîmes faillir toujours aux besoins de prime abord.
- Proche parent.
Lo prim aya offert et realment depositada la soma.
Fors de Béarn, p. 1085.
Que le proche parent ait offert et réellement déposé la somme.
ANC. FR. Le peuple restitué en sa prime liberté.
Trad. des Paradoxes de Cicéron, fol. 12.
Ny mousse au bois ne revestit l'escorce
Si tendre qu'elle en la prime saison,
Ronsard, t. I, p. 108.
Prin jor de mai, si com estez commance.
Roman de Gérard de Vienne, v. 4018.
ESP. PORT. IT. Primo. (chap. Primé, primés, primera, primeres.)
- Délicat, délié, dégagé, mince, subtil, fin, léger.
Mi fes barreyra d' un prim mur.
Giraud de Borneil: Nuilla res.
Me fît barrière d'un mince mur.
Moral.
Ieu non y vey d' obra sotil ni prima.
Aimeri de Peguilain: Ses mos apleitz.
Je n'y vois pas d'oeuvre subtile ni délicate.
Puois ieu mi feing, mest los prims entendens
Saber un chan primamenz afinar.
B. Zorgi: Puois ieu.
Puisque je me suppose, entre les délicats amants, savoir un chant délicatement polir.
En aital rimeta prima.
Rambaud d'Orange: En aital.
En telle petite rime légère.
Fig. Pos lo prims verjans botona
De que nais lo frug e 'l fuelh.
P. Raimond de Toulouse: Pos lo prims.
Puisque le verger délicat boutonne de quoi naît le fruit et la feuille.
Adverbial. Trazon prim
L' arquier melhor.
Guillaume de Montagnagout: Belh m' es.
Tirent menu les archers meilleurs.
CAT. Prim. ESP. PORT. Primo. (ESP. delgado, fino, ligero.)
(chap. Prim, prims, prima, primes.)
2. Primessa, Primeza, s. f., primauté.
Hereditat que, per dret de primessa..., avenga.
Fors de Béarn, p. 1087.
Hérédité qui, par droit de primauté..., advienne.
- Petitesse, ténuité, délicatesse.
Primeza et menudeza de popas designa que femna ha pauca layt.
(Les mamelles primes y menudes indiquen (designen) que la dona té poca lleit.)
Eluc. de las propr., fol. 51.
Petitesse et délicatesse de mamelles indique que femme a peu de lait.
3. Primamen, adv., finement, subtilement, délicatement, ingénieusement.
Seigne 'N Jacmes, mout es sennatz,
E primamen vos razonatz.
T. de Jacme Grill et de Simon Doria: Seigne 'N.
Seigneur Jacme, vous êtes moult sensé, et ingénieusement vous raisonnez.
Saber un chan primamen afinar.
B. Zorgi: Puois ieu.
Savoir un chant délicatement polir.
ANC. ESP. IT. Primamente.
4. Primas, adv., d'abord, premièrement.
Primas me amen, pois me van aissent. Poëme sur Boèce.
D'abord ils m'aiment, puis me vont haïssant.
Adv. comp. Si 'l laisses de primas enansar.
T. d'Aimeri et de Guillaume de Berguedan: En Berguedan.
Si je le laissasse s'élancer de prime abord.
En primas donan.
Cout. d'Alais, Arch. du Roy., K, 704.
Tout d'abord donnant.
ANC. FR.
Ne set asquels torner ne asquels prime fière.
Roman de Rou, v. 926.
Lors primes s'est levez li prestres.
Fables et cont. anc., t. IV, p. 8.
5. Primer, Primier, Premier, Prumier, adj., lat. primarius, premier.
Lo premier jorn qu' ieu anc vos vi.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Le premier jour qu'oncques je vous vis.
Ben fo astrucx qui primer sap amar.
Giraud de Borneil: Non es.
Bien fut heureux qui premier sut aimer.
Subst. Ab los prumiers s' es crozat voluntos.
Aimeri de Peguilain: Ara parra.
Avec les premiers il s'est croisé volontaire.
Adverb. Miels fora qu' ieu muris primier.
(chap. Milló seríe que yo me moriguera primé.)
Gavaudan le Vieux: Crezens.
Mieux serait que je mourusse premièrement.
Adv. comp. Per cert lo diable malvatz
Fon de premier angels creatz.
(chap. Per sert lo diable (dimoni) malvat va sé primé ángel creat.)
Brev. d'amor, fol. 18.
Pour sûr le diable méchant fut d'abord ange créé.
En primier
Quan vi son cors plazentier.
Gaubert, moine de Puicibot: Uns jois.
En premier quand je vis sa personne agréable.
Conj. comp. Primiers que tu o aguesses comensat yeu ho hauria finit.
(chap. literal: Primé que tú u hagueres escomensat yo u hauría acabat (finit, finiquitat; antes de que tú..)
Leys d'amors, fol. 90.
Avant que tu l'eusses commencé je l'aurais fini.
ANC. FR. Tel kuida altre abatre ki el primier chaï.
Roman de Rou, v. 1537.
CAT. Primer. ESP. Primer, primero. PORT. Primeiro. IT. Primiero.
(chap. Primé, primés, primera, primeres.)
6. Primieramen, Primeiramen, Premieramen, Prumierament, adv., premièrement, en premier lieu, pour la première fois.
De la Gleysa, vos dic primeiramen
Que y corr engans.
Pons de la Garde: D' un sirventes.
Quant à l'Église, je vous dis premièrement que tromperie y court.
Lo jorn qu' ie us vi, domna, primieramen.
Guillaume de Cabestaing: Lo jorn.
Le jour que je vous vis, dame, pour la première fois.
Mais prumierament se cove, seynher, que y pausatz abbat.
Philomena.
Mais en premier lieu il convient, seigneur, que vous y placiez abbé.
CAT. Primerament. ESP. Primeramente. PORT. Primeiramente.
IT. Primieramente. (chap. Primeramen, primeramén, priméramen; la primera vegada; antes de tot.)
7. Primar, v., primer, dominer.
Part las valens prima.
Raimond de Miraval: Aissi m.
Par-dessus les méritantes elle prime.
(chap. Primá : sé lo primé, la primera : destacá : sobrepujá.)
8. Primeiran, Primairian, Primayran, Prumairen, adj., premier.
Falcx laniers es primeiras
De totz los autres.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Le faucon lanier est le premier de tous les autres.
La primairana corda s' entona jotz greumens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
La première corde s'entonne bas gravement.
Substantiv.
Pons de Bretanha guida los prumairens.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80.
Pons de Bretagne guide les premiers.
Adv. comp.
Mai, tot en primairia, vuel be que sapiatz.
Izarn: Diguas me tu.
Mais, tout en premier, je veux bien que vous sachiez.
ANC. FR. Renart l'a premerains saisie.
Roman du Renart, t. I, p. 84.
Ce est l'estoile primeraine.
Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 329.
CAT. Primerenc. (chap. Primerenc, primereng, primerencs, primerengs, primerenca, primerenques; se sol di de la fruita que ve la primera, com les sireres primerenques, lo siré primerenc.)
9. Primordial, adj., lat. primordialis, primordial, originel.
La primordial materia.
Eluc. de las propr., fol. 281.
La primordiale matière.
CAT. ESP. PORT. Primordial. IT. Primordiale.
(chap. Primordial, primordials.)
10. Primitiu, adj., lat. primitivus, primitif.
La Gleisa primitiva..., segon l' Evangeli. Doctrine des Vaudois.
L'Église primitive..., selon l'Évangile.
Subst. Distinctios entr' el primitiu e 'l derivatiu.
Leys d'amors, fol. 44.
Distinction entre le primitif et le dérivatif.
CAT. Primitiu. ESP. PORT. IT. Primitivo.
(chap. Primitiu, primitius, primitiva, primitives.)
11. Primicias, Premicias, s. f. pl., lat. primitias, prémices.
De totas mas divicias
Doni demes e premicias.
Brev. d'amor, fol. 96.
De toutes mes richesses je donne dîmes et prémices.
Las primicias de ton champ. Trad. de Bède, fol. 46.
Les prémices de ton champ.
CAT. ESP. PORT. Primicias. IT. Primizie, premizie.
(chap. Primissia, primissies.)
12. Primat, s. m., lat. primates, primat.
Que negus arcivesques no sio apelatz primatz ni patriarcas, mas aquels que teno premieras ciotatz. Cat. dels apost. de Roma, fol. 19.
Que nuls archevêques ne soient appelés primats ni patriarches, excepté ceux qui tiennent les premières cités.
CAT. Primat. ESP. Primado, primaz. PORT. Primaz. IT. Primate.
(chap. Primat, primats; primada, primades : que cap arzobispo sigue anomenat primat ni patriarca, mes que aquells que tenen les primeres siudats.)
13. Aprimar, v., amincir, affaiblir, rendre exigu.
Fig. No vuel ges que trop m' aprimes
Ni trop m' asotiles ni m limes.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Je ne veux point que trop tu m'amincisses ni que trop tu me subtilises ni me limes.
- Faire une pointe, pénétrer.
Fig. E 'l reis frances vai si trop apriman,
Et ai paor que veinha sobre mi.
Bertrand de Born: Fuilheta.
Et le roi français s'en va beaucoup faisant une pointe, et j'ai peur qu'il ne vienne sur moi.
- Rafiner, subtiliser.
Part. pas. Cels subtils aprimatz
A cui bel saber platz.
G. Riquier: Als subtils.
Ces subtils rafinés à qui beau savoir plaît.
ANC. FR. Quar tel quide aloignier sa mort
Qui l'aproche et aprime fort.
Un poi s'est de lui aprimez.
Roman du Renart, t. II, p. 244, et t. I, p. 85.
CAT. Aprimar. (chap. Aprimá, aprimás, debilitá, debilitás, llimá, afluixá, afluixás : yo me aprimo, tú te aprimes, ell se aprime, natros mos aprimem o aprimam, vatros tos apriméu o aprimáu, ells se aprimen; aprimat, aprimats, aprimada, aprimades; débil, debilitat, debils, debilitats, débil, debilitada, debils, debilitades; llimat, llimats, llimada, llimades; afluixat, afluixats, afluixada, afluixades; fluix, fluixos, fluixa, fluixes; fluixet, fluixets, fluixeta, fluixetes. Vore arguellat.)
14. Aprimairar, v., approcher, avancer.
Part. pas.
Rogers Bernartz cavalga que s'es aprimairatz.
L' ivesque de Nemze s'es tant aprimairatz.
Guillaume de Tudela.
Roger Bernard chevauche (de sorte) qu'il s'est approché.
L'évêque de Nîmes s'est tant approché.
(chap. Aproximat, arrimat, aproximats, arrimats, aproximada, arrimada, aproximades, arrimades.)
15. Aprimairamen, s. m., primauté, droits de primogéniture.
De Jacob, sai ieu be per cals sosplantamens
Ac la benedictio ni 'ls aprimairamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Touchant Jacob, je sais bien par quelles supercheries il eut la bénédiction et les droits de primogéniture.
(chap. Primogenitura, primogenitures : primo + genitus : lo primé engendrat; tamé se li díe primogénito o primogénit al siguién, en cas de morí lo primé fill; lo mes famós de Aragó va sé lo Príncipe de Viana, Carlos, fill de Juan II y Juana Enríquez. La que se va liá! Se troben mols documens de eixa época a la Colecsió de Bofarull, “levantamiento y guerra...”)
miércoles, 28 de abril de 2021
Capitol.V.com Ioachim e anna portaren la sua excellent filla al temple
Capitol.V.com Ioachim e anna portaren la sua excellent filla al temple. e de les virtuts que acompanyaren sa senyoria.
(Falte
la C)
Complits los tres anys anna leua
la let
a la sua excellent filla. E vehent la maturitat sua e honestissim
gest conegue no era digna cosa tal senyora stigues en casa sua ne
pratiquas
ab les gents del mon: que res
no
estimen familiar los sia: segons es scrit. ¶ Quot
nimia familiaritas parit
contemptum. Car molta familiaritat engenra
menyspreu. E recordant se la dita Anna del vot que hauia fet ans que
la concebes:
dellibera offerir la al temple a nostre senyor deu: e que ensemps ab
les altres donzelles: fos aqui separada e apartada de la pratica e
vista de les gents: e sols occupada en lo seruici diuinal. E de aço
Anna parla ab lo seu marit dient li com en lo temps de la sua gran
congoixa (com
una c al revés y en ganchet + goixa: Ɔgoixa)
e psecucio
(presecucio,
persecucio, prosecucio, prosequcio)
ella hauia votat
(fet vot):
q si nostre senyor deu li donaua fill o filla q aquell donaria al
seruici seu: e q nostre senyor p sa clemencia los hauia donat aquella
angelical filla: la qual sens hauer ho votat
li paria q la habitacio sua no deuia esser sino en la casa de deu: pq
li paria q tantost lay
deuien portar: car
ab
tot la edat sua
sia
tan
poca la discrecio sua
e prudencia es en sobiran
grau. E Ioachim hoynt
lo
rahonament
de sa
muller:
e conexent era raho
se posas en obra: comença a plorar agrament pensant que hauia
apartar de la sua vista aquella filla que ell tan carament amaua: e
era tota la alegria de la vida sua: E anna quel veu plorar no pogue
tenir que lo cor seu no rompes
en moltissimes lagrimes. E axi stigueren gran peça
que la
hu
al
laltre nos
pogueren parlar. E la senyora filla vehent
los
en aquell piados plor: e sabent la causa (cansa)
per que axi eren affligits
dix
los.
¶ Hec est voluntas dei: vt ego vadam.
Volent dir senyor pare e vos senyora mare nous
congoxeu:
car
aquesta es la voluntat de nostre senyor deu que yo
vaja
him
separe
de vosaltres: per donar exemple als esdeuenidors qui perfetament
volran
deu seruir: que de necessitat coneguen ques
han a
separar e voluntariament apartar de les coses pus
cares
que en aquesta present vida tendran.
E Ioachim: e Anna certificats de la volentat diuina per boca de la
sua sancta filla cessaren de plorar: e donaren orde de fer la sua
piadosa offerta.
E volent exir
de casa los dos portant per les manetes la sua gloriosa filla: foren
aqui quatre donzelles per nostre senyor deu trameses per acompanyar
sa senyoria. E les dos primeres qui hauien nom virginitat:
e desig
d´solitut
prengueren la senyora per lo braç: e parla li virginitat dient: O
senyora verge consagrada: vos sou huy
constituida capitana e guiadora de totes aquelles que en vera puritat
e virginitat volran seruir nostre senyor deu. E perço
mana sa magestat que mostreu a les dexebles
vostres aquesta liço.
¶ Fugere consorcium hominum: et non concursare per alienas edes: nec
demorari in plateis. Car es molt necessari a les dites vergens
fugir a tota familiaritat de homens: e no voler molt praticar
per cases estranyes: ne esser grans visitadores: ne aturar molt en
los
lochs hon
comunament multitut de gent se aiusta.
Perço
senyora vos qui sou lo exemplar d´virtuts vos cloureu
huy
dins lo temple: e aqui stant en solitut pendreu tanta amor ab mi que
fareu vot solemne de may
perdre la mia
companyia. E laltra
donzella qui era
nomenada amor
d´solitut
dix a sa senyoria. O ma senyora: a nostre senyor plau que yo sia la
companyia vostra en lo temple: car sab sa magestat que qui ama
solitut es molt dispost a rebre los seus dons e gracies: e com sa
clemencia dellibere
comunicar a vostra merce majors secrets e misteris que james a pura
creatura haja comunicats: per que dic a vostra senyoria. ¶
Obliuiscere populum tuum: et domum patris tui. Car necessari es als
viuints en solitut no solament esser apartats corporalment de les
coses mundanes: ans han mester del tot oblidar la generacio sua: e la
casa del propri pare. E perço vostra senyoria qui va super semitas
justicie
fa huy
obra de gran exemplar lexant en tan tendra edat la companyia tan
amada de la virtuosa mare e pare vostres: e ques (qs)
pensa vostra merçe sen seguira d´aço.
¶ Quia concupiuit rex speciem tuam Car
lo
rey del cel
vehent
vos axi apartada de les gents enamorarsa
de la vostra bellea:
e pendraus
per sposa.
Axi senyora mirau si fareu bon cambi
de lexar
lo
pare
e Mare mortals: per hauer lo
rey
de vida per spos.
E les altres dos donzelles qui hauien nom dolçor
de contemplacio: e laltra diligencia virtuosa: besaren la ma a la
senyora ab molta reuerencia e amor. E dixli dolçor de contemplacio.
Excellent senyora nostre senyor deu mana queus porten al temple.
¶
Quia oportet vos semper (semp,
p: pre : sempre)
orare. Car vos sou la vera contemplatiua que en oracio haueu a
occupar tota la vida vostra: e en la dita oracio suplich vostra
senyoria no vullan
companyia nenguna ans vos deman de merçe que ¶
Cum oraueris intra cubiculus
et clauso
hostio ora patrem tuum. Co
(ço)
es que com volreu orar que vostra altesa se
retragua
en la pus secreta celleta:
que trobareu en lo temple: e aqui tancada la porta orareu al pare
vostre celestial: qui sol ab vos sola sues amors e dolçors vol
comunicar. E laltra donzella nomenada diligencia virtuosa dix a sa
merçe. O ma senyora sia certa vostra senyoria. ¶
Non cessat orare:
non cessat bene operari.
Car no cessa de orar:
qui no cessa de be obrar.
Aço
dic la mia
senyora: per que ma
germana
sols vos ha parlat de oracio: aqueix es son offici: e yo senyora
tinch a entendre en tot lo exercici de les virtuts. E la vida de
vostra senyoria no solament ha de esser entesa en contemplar: ans
encara en les altres obres virtuoses: que en son
cars
no son de menys merit que la oracio. E lo legir de vostra merçe: e
la faena d´mans: e les altres obres tot es vna pura oracio: qui puja
dret al cel. ¶
Sicut incensum in conspectu dei. E la senyora rebe les dites
donzelles ab molt plaer mostrant esser li molt accepte lo rahonament
de cascuna d´elles. E axis posaren en cami anant les dos primeres
(pmeres):
e les altres dos portant la senyora per lo braç seguint la les
altres criades sues que della james se partien. E Ioachim e anna
admirats de la gloria e bella companyia d´la sua sancta filla
aturaren se vn poch detras (d´tras): e anauen li de prop ab molta
reuerencia. E venint al temple foren a q en la entrada: hon hauia vna
bella scala de pedra: per hon pujaren a les altees
del temple. E aqui la senyora se gira per pendre comiat de son pare e
de sa mare e besant los les mans ab molta (malta)
amor se
despedi
dells:
los
quals (qls) ab grans lagrimes la besaren donant li largament cascu la
sua benedictio offerint la ab molta deuocio a nostre senyor deu
comanant lay carament.
domingo, 28 de julio de 2024
4. 3. Relassió del pare de Saputo.
Capítul III.
Relassió del pare de Saputo.
Yo, fills meus (va di), vach tindre a la meua juventut uns fums que me han costat mol cars, pos me van traure la felissidat de la vida, sense traure de ella per contrapés datra utilidat que desengañám de la virtut de les dones. Pero no cregáu per naixó que les condeno o que penso mal de elles; no poden sé de atra manera. Encara mes:
ni convendríe que u foren si no se cambie del tot la inclinassió que se tenen los dos sexos. Tamé admitiré exepsions si me se demanen; o al menos dixaré en la seua opinió al que les defengue.
Habíe arribat lo final dels meus libres entretenimens, sin embargo, no vach montá cap escándol ni vach doná peu a mals rumós; pensaba en casám, pero cap de les joves que había tratat o coneixía me van pareixe dignes de sé la meua dona. Mon pare me habíe dit que lo seu, es a di, mon yayo, a qui li van pesá los collons en romanes y sense contá la llana pesáen mes que lo cap de Pelayo, va sé home mol sabut y que li va parlá moltes vegades de la condissió dels caballés, de la diferensia dels tems, de la mudansa de les costums, del oblit dels usos antics, tot per caussa que ya no estáe en mans dels homens aturá, y los seus efectes siríen encara mes grans per sí mateixos y per lo sol abansá de les coses, perque en un siglo habíe corregut mol lo món y habíe cambiat tan que ya no se reconeixíe. Que per tan lo home que sabíe apartás del vulgo chusgán les coses, y teníe valor pera obrá conforme a la raó vensén les falses opinions ressibides, no debíe fé los solamens de la felissidat en causes d'atres y potsé contraries al orden y fin de la naturalesa. Y entre atres moltes consecuensies que de estes reflexions traíe, aplicanles al estat particulá de cada un, díe que a la dona no se li teníe que buscá mes que dos coses, talento y agrado; y del naiximén díe que sense despressiál de cap modo, no ere de les primeres raons que contribuíen a feles mes o menos dignes. Així es que mon pare imbuít de estes sabies máximes se va casá en una llauradora filla de una familia honrada, sí, pero casi pobre, y va sé mol felís en ella; y u vam sé los seus fills tamé, perque ere una dona mol amable, y solísita, fée tot lo que li demanáes, y advertida de tot. Y a mí me díe que si me pareixíe be una dona plebeya, no reparara en preferila a un atra de naiximén, com si per la seua roba no fore tan digna com aquella.
Confesso que esta filossofía de mon pare y de mon yayo me pareixíe una mica irregulá; pero observán lo que passáe a mols matrimonis veía que ere la verdadera; y entonses me fáe escrúpol, y hasta casi m'haguere deshonrat vóreu a casa meua. Me va apetí en aixó un viache a Saragossa, y de allí passá a Huesca, a Casbas y atres pobles, y no tenín a Almudévar cap conegut y acassanme lo fret vach demaná fonda a la primera persona que vach trobá al carré. Ere una sagala de una presensia agradable que entráe a una caseta que me va pareixe que pegáe en lo traje y aire modesto de la persona. Volía sol passá un rato; pero la veu de aquella jove, les seues respostes y paraules, sempre naturals, sempre atentes y hasta discretes, me reteníen y me féen contá les hores per minuts. Se va passá lo día; en son demá va continuá lo mal orache, y me vach alegrá per dins, y li vach di que si no li había de fe nosa no men aniría en aquell temporal. Ella, en una grassia que va acabá de prendám, va contestá: "lo mal tems, siñó, lo té vostra mersé a casa meua; y no al monte o per los camins; pero vostra mersé mane. No lay pareix, lo mateix sirá engañás que está be en realidat. Ya li vach di ahí que sol séntigo no podé hospedál com dessicharía; lo demés es cuenta de vostra mersé que u patix”. Esta resposta, com dic, me va encantá de tal manera, que vach passá tot lo día observán los seus ademans; y enrecordanmen del consell de mon pare vach di pera mí: an esta sagala en dos mesos la educo yo y la eixeco a la dignidat del porte que li correspón a casa meua; es discreta, mansa, naturalmén grassiosa y afabilíssima; honrada tamé y pel que puc jusgá, me pareix que no me engañe, es honesta y recatada. Lo seu apellit ha tingut lustre a Aragó, y no fará dissonansia en lo meu.
Esta es, pos, la meua sort; seguiré la filossofía dels meus bons pares y yayo. Y per algo tamé me ha portat la Providensia an esta casa.
La vach cridá entonses, y fenli primé algunes preguntes, li vach di: no tinguéu temó, soc caballé; la vostra virtut mereix un premio, y vach a donatos lo mes gran que puc. Soc libre, miraume; y si no tos pareixco mal, doneume la má y siréu la meua dona. Ella se va esbarrá, com ere natural, y tremoláe; yo li vach agarrá la má, la hi vach apretá y li vach preguntá: ¿me la donéu com yo to la demano?, y va contestá plena de neguit y sense pugué casi pronunsiá les paraules: sí, siñó. Me vach aturá aquell día y part del siguién, y vach continuá lo meu viache.
Vach eixí de casa seua, felís, gloriós, com si fora un atre home. No vach voldre aná a Huesca, vach torná vía recta cap a casa a dili a mon pare lo que había fet; cuan al arribá me entregue una lletra que fée dos díes que me aguardabe, a la que la pobreta me díe:
"Ting notissia que has tornat a Saragossa, y ya me moría de pena, y mes pensán que fa sis mesos que no te has dignat vindre a vórem. Que sápigues que la teua radera visita me ha ficat en un estat que ya no puc amagá. Si dins de tres díes no vens, u descubriré tot a mons pares que ya su están barruntán; o me tallo lo coll o fach alguna malesa, perque estic desesperada y no puc dissimulá mes, no fach mes que plorá y doná a entendre la meua desgrassia.»
Figureutos lo que me va passá en esta nova tan a deshora. Mon pare, al vórem sense coló y sense veu me va preguntá qué ere, y yo li vach doná a lligí la carta. La va lligí y me va di: Séntigo lo teu disgust y lo de aquella familia; pero tot té remey, si no es mala elecsió la que has fet, perque lo carácter de ixa sagala li donará mal genio y sirá poc amable, al no domala desde lo primé día. Ha tingut una educassió mol roína, o milló dit, no ne ha tingut cap; la han criat a la soberbia y sol sap sé soberana, impertinén y sompa, com si tinguere sang blava; y lo no sé fea no compense estos defectes.
- Pera humillá la seua soberbia, vach di entonses, la vach volé enamorá de esta manera sense está yo enamorat de ella.
- Pos has sigut ignorán, me va contestá mon pare; la soberbia del carácter, la fanfarronería del genio, la vanidat y lo orgull, no tenen que vore en la sensibilidat del cor, si ña honor al home no ha de mostrá aquella flaquesa. Per la meua part estic ressignat a vórela de nora a casa meua, encara que tindrem faena en ella.
Vach arreá aquell mateix día; y a poc mes de la mitat del camí vach topetá en un germá de ella que veníe a buscám. Me se va plantá dabán y mol serio me va preguntá:
- ¿Aón anéu, don Alfonso?
- A casa vostra, li vach contestá.
- ¿Sabéu lo que passe an ella?
- U sé y an aixó vach.
- Pos anem. Y sense tartí, sense chistá en tot lo camí, vam arribá. Son pare, home una mica furo y aspre, perque la soberbia ere innata an aquella familia, me va ressibí en seriedat, me va portá al cuarto aon estáe sa filla plorán, y sense preguntám res, sense dim res, me va pendre del bras, me va presentá an ella y va di:
- Aquí tens a la teua dona; dónali la má. Yo li vach allargá la má, ella me va doná la seua, y va di lo pare: ya s'ha acabat tan plorá, o al menos plórali al que ha de consolát y no a mí. Yo al vórela tan humilde, tan apocadeta y avergoñida, li vach di:
- Has de tindre bon ánimo, Vissenteta; esta má es teua, y este bras lo teu escut. Avui hay de minjá en tú a la taula, y no hay de vore despenjás mes llágrimes de eixos ulls. Pera abreviá; aquella mateixa nit se va arreglá tot, y als sis díes caminabem ya cap an esta casa units legitimamen.
Yo, sin embargo, no podía olvidá a ta mare; sempre estáe allá lo pensamén; pero cuan vach sabé que habíe parit un chiquet, vach pensá en doná al traste en la meua ressignassió y aviá lo carro pel pedregal. Vach tindre que conformám en lo que no teníe remey, y pretextán no sé qué vach aná a Huesca, me vach presentá al siñó obispo y li vach di lo que passáe, pera suplicali que en gran recato y mol secreto, y valense del mossen del poble a qui res se li habíe de revelá y sí encarregá no diguere per qué ni aón, procurare assistí a ta mare y al fill, sense má llarga que despertare la curiosidat dels bachillés del poble, o de un modo dissimulat, en prudensia, y fen vore que ere un favor que ella y lo chiquet mereixíen; en ocasió de una festa, en públic, li vach dixá mil escuts de plata, y ne vach enviá uns atres mil después de sing añs. Així se va fé hasta que tú vas escomensá a volá; y ten anáes y entornáes del niu per la teua cuenta, y campabes al ample; que va sé cuan vas acabá de pintá la capella del Carmen. Per lo siñó obispo vach sabé que la pintabes, y vach aná a vóret y vach está a la capella com un mes de tans visitans. Me va pareixe conéixet, y no vach dudá de que fores tú, disfrassat de estudián, están de casualidat a Berbegal cuan vau passá, y be podrás enrecordaten que de una sola má vau arreplegá trenta sis escuts de plata, y no vau sabé de quí veníen.
- Men enrecordo, ya u crec que men enrecordo, va contestá Pedro Saputo, de eixe gesto de soltura; pero vach está ben lluñ de imaginá que fore de mon pare. - Yo pos, va continuá don Alfonso, cuan te vach vore tan aventajat y listo, y que desde chiquet te díen Pedro lo Sabut, vach di: éste ya no me nessessite; ni yo ting que fé mes per ara; al seu tems sirá un atra cosa. Y desde entonses (no olvidán may lo teu dret) te vach encomaná a la Providensia, y sol vach procurá sabé si mare y fill vivíeu, la mateixa fama del teu nom me u díe. Ara hay quedat libre y determino cumplí la meua obligassió en ta mare y en tú; y an aixó me disposaba cuan no sé cóm te has presentat aquí pera obrí mes fássil lo camí an este trate, per al que, Juanita y tú, Jaime, espero no me negaréu la vostra aprobassió y consell.
- Yo, va contestá Juanita, admitixco, ressibixco y abrasso de cor an este nou germá que me trobo, y a sa mare per meua y per siñora an esta casa. Lo seu home (lo fill mes gran de don Alfonso) va di lo mateix, y va afegí que ademés lo pare faríe lo que vullguere, aprobanu y donanu tot per be desde aquell pun. Lo pare entonses ple de amor y consol del cor, va abrassá als tres; y passades les demostrassions y satisfacsions primeres de aquell cas tan gran, va di lo pare a Pedro Saputo:
- Ara, fill, te toque a tú. Vull que un atre rato, o atres, me contos mol detalladamen y ben desplay la teua vida, les teues travessures, aventures, que no dudo ne sirán moltes y mol bones.
- Crec que sí, va di Juanita; dignes sirán de sabés, perque segons la fama, y encara no u deu di tot, ha de ñabé coses mol extraordinaries de sentí de la vida del vostre fill y lo nostre germá. Pero per an aixó, tems ñaurá; calléu, que séntigo un caball o mula a la porta, y me diu lo cor que es la meua amiga Paulina a qui vach escriure que vinguere. Vach a ressibila. Mira germá, va di a Pedro Saputo, de no contá lo que yo tamé vull sentí, que tindrás doble faena. No nessessitáe ell esta advertensia, que va entendre mol be lo pensamén de Juanita, pos no anáe a contá les pesolagades del novissiat ni unes atres después de aquelles.
Original en castellá:
Capítulo III.
Relación del padre de Saputo.
Yo, hijos míos (dijo), tuve en mi juventud una vanidad que me ha costado muy cara, pues me quitó la felicidad de la vida, sin sacar de ella por contrapeso otra utilidad que desengañarme de la virtud de las mujeres. Mas no creáis por eso que las condeno o que siento mal de ellas; no pueden ser de otra manera. Aun más: ni convendría que lo fuesen si no se mudaba enteramente el orden de causas en la inclinación que se tienen los dos sexos. También admitiré excepciones si se me piden; o al menos dejaré en su opinión al que las defienda.
Había llegado el término de mis libres entretenimientos en cuya edad, sin embargo, no causé ningún escándalo ni di lugar a feos rumores; pensaba en tomar estado; mas ninguna de las jóvenes que había tratado o conocía me pareció digna de llamarse mi esposa. Mi padre me había dicho que el suyo, es decir, mi abuelo, fue hombre muy sabio y que le habló muchas veces de la condición de los caballeros, de la diferencia de los tiempos, de la mudanza de las costumbres, del olvido de los usos antiguos, todo por causa que ya no estaba en manos de los hombres detener, y cuyos efectos serían aún mayores de sí mismos y por el solo curso de las cosas, porque en un siglo había corrido mucho el mundo y mudándose de modo que no se conocía. Que por consiguiente el hombre que sabía descostarse del vulgo juzgando sanamente de las cosas, y tenía valor para obrar conforme a la razón venciendo las falsas opiniones recibidas, no debía fundar la felicidad en causas ajenas y tal vez contrarias al orden y fin de la naturaleza. Y entre otras muchas consecuencias que de estas reflexiones sacaba, aplicándolas al estado particular de cada uno, decía que en la mujer para casarse no se debía buscar sino dos cosas, talento y agrado; y del nacimiento decía que sin despreciallo de ningún modo, no era de las primeras causas que contribuyen a hacellas más o menos dignas. Así es que mi padre imbuido de estas sabias máximas se casó con una labradora hija de una familia honrada, sí, pero casi pobre, y fue muy feliz con ella; y lo fuimos sus hijos también, porque era mujer muy amable, y solícita y advertida en todo. Y a mí me decía que si me parecía bien una mujer plebeya, no reparase en preferilla a otra de nacimiento, si por sus prendas solas y puramente personales no fuese tan digna como aquélla.
Confieso que esta filosofía de mi padre y de mi abuelo me parecía un poco irregular; pero observando lo que pasaba en muchos matrimonios veía que era la verdadera; y con todo me repugnaba, y aun casi me deshonraba, de vella en mi casa. Ofreciéndoseme en esto un viaje a Zaragoza, y de allí pasar a Huesca, a Casbas y otros pueblos, y no teniendo en Almudévar ningún conocido y acosándome el frío pedí posada a la primera persona que encontré en la calle. Era una muchacha de una presencia agradable que entraba en una casita que me pareció convenía al traje y aire modesto de la persona. Quería sólo pasar un rato; pero la voz de aquella joven, sus respuestas y palabras, siempre naturales, siempre atentas y aun discretas, me detenía y me hacían contar las horas por minutos. Pasóse el día; la mañana siguiente continuó el temporal, y me alegré interiormente, y le dije que si no le era molesto no me iría con aquel mal tiempo. Ella, con una gracia que acabó de prendarme, respondió: «el mal tiempo, señor, le tiene vuestra merced en mi casa; y no en el campo o por los caminos; pero pues a vuestra merced... no se lo parece, lo mismo será engañarse que estar bien en realidad. Ya dije a vuestra merced ayer, que sólo siento no podelle hospedar como desearía; lo demás es cuenta de vuestra merced que lo padece». Esta respuesta, como digo, me encantó de manera, que pasé todo el día observando sus ademanes; y acordándome del consejo de mi padre dije entre mí: a esta muchacha en dos meses la educo yo y levanto a la dignidad del porte que le corresponde en mi casa; es discreta, dócil, naturalmente graciosa y afabilísima; honrada también y cuanto puedo juzgar, y me parece que no me engaño, honesta y recatada. Su apellido ha tenido lustre en Aragón, y no hará disonancia al mío. Ésta es, pues, mi suerte; sigo la filosofía de mis buenos padres y abuelo. Y por algo también me ha traído la Providencia a esta casa. Llaméla entonces, y haciéndole primero algunas preguntas, le dije: no temáis, soy caballero; vuestra virtud merece un premio, y voy a daros el mayor que puedo. Soy libre, miradme; y si no os parezco mal, dadme la mano y sed mi esposa. Ella se turbó, como era natural, y temblaba; yo le tomé la mano, se la apreté y le pregunté: ¿me la dais como yo os la pido?, y respondió llena de agitación y sin poder casi pronunciar las palabras: sí, señor. Me detuve aquel día y parte del siguiente, y continué mi viaje.
Salí de su casa, feliz, glorioso, y mudado en otro hombre. No quise ir a Huesca, sino que me vine vía recta a casa a decir a mi padre lo que había hecho; cuando al llegar me entrega una carta que hacía dos días me aguardaba, en la cual la difunta me decía: «Tengo noticia que has vuelto a Zaragoza, y ya me moría de pena, y más pensando que hace seis meses que no te has dignado venir a verme. Sabe que tu última visita me ha puesto en un estado que yo no puedo ocultar. Si dentro de tres días no vienes, lo descubriré todo a mis padres que ya andan sospechosos; o me corto el cuello o hago desatino, porque estoy desesperada y no puedo disimular más, no haciendo sino llorar y dar a entender mi desgracia.»
Figuraos lo que pasaría en mí con esta nueva tan a deshora llegada. Mi padre al verme sin color y sin voz me preguntó qué era, e yo le di a leer la carta. Leyóla y me dijo: Siento tu disgusto y el de aquella familia; pero todo tiene remedio, si no es mala elección que has hecho, porque el carácter de esa muchacha le dará mal genio y será poco amable de cerca, a no domalla desde el primer día. Ha tenido muy mala educación, o por mejor decir, no ha tenido ninguna; hanla criado a la soberbia y sólo sabe ser soberana, que es, impertinente y necia; y el no ser fea no compensa estos defectos. - Por humillar su soberbia, dije entonces, la quise enamorar de esta manera sin estar yo enamorado de ella. - Pues has sido ignorante, me respondió mi padre; la soberbia del carácter, la altivez del genio, la vanidad y el orgullo, no tienen que ver con la sensibilidad del corazón, si hay honor en el hombre y no ha de publicar aquella flaqueza. Disponte a ir allá; por mi parte estoy resignado a vella de nuera en mi casa, aunque tendremos trabajo con ella.
Partí aquel mismo día; y a poco más de la mitad del camino topé con un hermano de ella que venía a buscarme. Paróseme delante y muy grave me pregunta: - ¿Adónde vais, don Alfonso? - A vuestra casa, le respondí. - ¿Sabéis lo que pasa en ella? - Lo sé y a eso voy. - Pues vamos. Y sin hablar más palabras en todo el camino llegamos allá. Su padre, hombre un poco duro y áspero, porque la soberbia era innata en aquella familia, me recibió con seriedad, me llevó al cuarto donde estaba su hija llorando, y sin preguntarme nada, sin prevenirme ni decirme nada, me tomó del brazo, me presentó a ella y dijo: - Aquí tienes a tu esposa; dale la mano. Yo le alargué la mano, ella me dio la suya, y dijo el padre: acábense los lloros, o al menos llora con quien ha de consolarte y no conmigo. Yo al vella tan humilde, tan confusa y avergonzada, le dije: - Ten buen ánimo, Vicentita; esta mano es tuya, y este brazo tu escudo. Hoy he de comer contigo en la mesa, y no he de ver correr más lágrimas de esos ojos. Por abreviar; aquella misma noche se arregló todo, y a los seis días caminábamos ya hacia esta casa unidos legítimamente.
Yo, sin embargo, no podía olvidar a tu madre; siempre estaba allá el pensamiento; pero cuando supe que había dado a luz un niño, pensé dar al traste con mi resignación y echarlo todo a barato. Hube de conformarme empero con lo que no tenía remedio, y pretextando no sé qué fui a Huesca, me presenté al señor obispo y le dije lo que pasaba, para suplicarle al fin, como lo hice, que con gran recato y mucho secreto, y valiéndose del cura del pueblo a quien nada se le había de revelar y sí encargar no dijese por qué ni dónde, procurase asistir a tu madre y al hijo, no con mano tan larga que moviese la curiosidad del pueblo, o de un modo poco disimulado, sino con circunspección y prudencia, y haciendo que era favor que ella y el niño merecían; o tomando ocasión de una fiesta; de algún suceso público, de las gracias mismas del niño. Y le dejé mil escudos de plata, mandándoles otros mil a los cinco años. Así se hizo y así procedimos hasta que tú supiste volar; y te ibas y venías del nido a tu cuenta, y campabas por tu respeto; que fue cuando concluiste de pintar la capilla del Carmen. Por el señor obispo supe que la pintabas, y fui a verte y estuve en la capilla como uno de tantos curiosos. Así es que me pareció conocerte, y al fin no dudé que eras tú, disfrazado de estudiante, hallándome casualmente en Berbegal cuando pasasteis, y bien podrás acordarte que de una sola mano hubisteis treinta y seis escudos de plata, y no supisteis de quién venían.
- Me acuerdo, me acuerdo, respondió Pedro Saputo, de ese rasgo de liberalidad; pero estuve bien lejos de imaginar que fuese de mi padre. - Yo pues, continuó don Alfonso, cuando te vi tan aventajado y listo, y que desde niño te llamaban Pedro el Sabio, dije: éste ya no me necesita; ni yo debo hacer más por ahora; a su tiempo será otra cosa. Y desde entonces (no olvidando nunca tu derecho) te encomendé a la providencia, y sólo procuré saber si madre e hijo vivíades, lo cual la misma fama de tu nombre me lo decía. Agora he quedado libre y desde luego determino cumplir mi obligación con tu madre y contigo; y a eso me disponía cuando no sé cómo te has presentado aquí para abrir más fácil camino a este trato, en el cual, Juanita y tú, Jaime, espero no me negaréis vuestra aprobación y consejo. - Yo, respondió Juanita, admito, recibo y abrazo de corazón a este nuevo hermano que me encuentro, y a su madre por mía y por señora en esta casa, así como confieso que si hubiérades pensado en darme otra, quizá lo sintiera más de lo que podría sufrir buenamente. Su marido (el hijo mayor de don Alfonso) dijo lo mismo, y añadió que en lo demás el padre haría lo que quisiese, aprobándolo y dándolo todo por bien desde aquel punto. El padre entonces rebosando amor y consuelo del corazón, abrazó a los tres; y pasadas las demostraciones y satisfacciones primeras de aquel tan extremo caso, dijo el padre a Pedro Saputo: - Agora, hijo, te toca a ti. Quiero que otro rato u otros me cuentes muy por menor y de espacio tu vida, tus travesuras, tus aventuras, que no dudo serán muchas y peregrinas. - Creo que sí, dijo Juanita; dignas serán de saberse, porque según la fama, y aún no debe de decirlo todo, ha de haber cosas muy extraordinarias y gustosísimas de oír en la vida de vuestro hijo y nuestro hermano. Pero para eso, tiempo queda; y cata que oigo caballo o mula a la puerta, y me da el corazón que es mi amiga Paulina a quien escribí que viniese. Voy a recibilla. Mirad hermano, dijo a Pedro Saputo, que no contéis lo que yo he de tener curiosidad de oír, y habríades doble trabajo. No necesitaba él esta advertencia, que entendió muy bien, y caló el pensamiento de Juanita, pues no había de ir a contar las bellaquerías del noviciado ni otras después de aquéllas.
lunes, 2 de febrero de 2026
LO PALAU ENCANTAT. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau
PERE PENYA. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau. LO PALAU ENCANTAT.
Palma lo viu naxer el dia 19 d'octubre de 1823. De molt jove se dedicá a la literatura, y los periódichs insertaren ses primeres composicions, que escrigué en castellá.
Cursá la jurisprudencia en l'Universitat de Barcelona; y aprés, per sos conexements especials, fou nombrat p'el Govern mestre de fortificacions y edificis militars de l'illa.
Ha pres bona part en lo renaxement de les lletres catalanes, y obtengut dos accéssits en los Jochs florals de 1867, el premi extraordinari d'un brot de taronger florit d'argent en los de 1868 per son romanç Lo Palau encantat, y mes tart altres accéssits.
LO PALAU ENCANTAT.
Fugint s'en va la regina
Per garrigues e pinars,
Contristada e consirosa,
La nuyt derrera de l'any.
La nuyt que n'es fosca e neyra
Com lo temps qu'esdevindrá,
Car de l'argentada luna
N'ha finit lo veyl minvant.
No mostra lo cel esteles,
Qu'enterbolides les han
Les núus de pols que levaven
De irades hosts mantz cavayls.
EL PALACIO ENCANTADO.
Acongojada y pensativa va huyendo la reina por selvas y pinares la noche última de diciembre.
Y fue aquella noche lóbrega y triste, símbolo del tiempo que sobrevendrá, pues hubo fin el viejo menguante de la plateada luna de Mahoma.
No brillaron en la bóveda celeste las estrellas, ocultó su resplandor la polvareda que levantó la caballería aragonesa.
Del cor de la beyla n'ixen
D'angoxa sospirs amarchs;
Perles de sos uyls ne cauhen,
De sos uyls de viu esguart.
N'ha motiu d'aytal tristança,
N'ha rahó de dol aytal;
Jorns de joy hagué, mas ara
Los vinents jorns son de plant.
Que n'ha estat fort trist per eyla
Açeyl jorn malavirat,
Que n'ha perduda Maylorques
Ab lo xech e son infant;
E ha vist feresta matança
De sarrhins e chrestians
Dins sa maysó que guardaven
Los guerrers pus esforçats.
Per ço futx sense pus companya
Que ses esclaues leyals,
E los pochs esclaus que pogren
Escapar d'un greu trespás.
___
- ¿Perqué tant ploratz, regina? -
L' hi claman tuyt los esclaus,
Esvahida es l'illa vostra,
Obs n'es ja qu'el briu eus salv.
Amargos suspiros se exhalan del pecho de la hermosa agarena, perlas destilan sus ojos, lágrimas que anublan su ardiente mirada.
No es sin razón su tristeza, justo es por demás su dolor: sí gozó días de ventura, de duelo serán los que le restan;
Que ha sido bien triste para ella aquel en que perdiera a un tiempo el reino de Mallorca, el Jeque su esposo y el hijo de sus entrañas.
Y desde su mansión, guardada por los más valientes guerreros, ha presenciado la horrible matanza de sarracenos y cristianos.
Por eso huye sin mas compañía que la de sus leales esclavos, los pocos leales que lograron escapar a una muerte cruel.
____
- ¿Por qué así lloráis, o reina? le preguntan sus esclavos. Conquistada la isla, sólo puede salvaros vuestro brío.
- Ay! no plor, no, mon reyalme
N'el captiuatje d'en Sayd,
Que plor la mort que li espera
A mon fiyl, lo douç infant;
Tramés l'han de l'Almudayna,
Pres a mans d'un rey estrany:
¡Mal verí que occís en Jacme!
¡Sa corona fongue un lamp! -
¡Trista! la mora camina
Per vinyes e oliverás,
Ab lo pit las que respira
De greu dol ultrapassat.
Es ja l'alba y no 's detura;
Luny de la ciutat s'en va;
Perdudes ha ses armilles,
Trossetjat son manteyl blanch.
Vola al vent sa cabeylera,
N' ha los peus ensanchnentats,
Y en la terra ses petjades
Hi lexan sagell de sanch.
Corren los chrestians tras eyla,
Via dreta a haverla van,
Que saben que la regina
N'es rica e gentil de faç;
- No lloro, no, mi reino perdido, ni el cautiverio de Said; lloro la muerte que amenaza a mi hijo, al dulce hijo de mi amor.
Arrancado le han de la Almudayna; preso queda en manos de un rey extranjero:
¡Mal veneno hubiese muerto a Jaime! ¡Derrita el rayo su corona! -
Triste avanza la mora por viñedos y olivares, con pena respira su pecho, traspasado por el dolor.
Despunta ya el alba, y sin detenerse, huye alejándose siempre de la ciudad. Perdió ya sus almillas, hecho jirones lleva el blanco velo.
Ondea al viento su cabellera, y el delicado pie, fijándose perezoso en las guijas del sendero, deja en ellas rastro de sangre.
Persíguenla sus enemigos, vía recta corren tras ella; demasiado saben que es rica y que es hermosa.
E lá al Capdepeyra dien
Qu'eyla n'ha encantat palau,
Tot ple d'aur e de riquea,
Abscondut enfre penyals. (entre)
Debades corretz, debades;
Gents d'Aragó, cathalans;
No hauretz aur, de la regina
No veuretz, no, lo palau.
Que es fada la noble fembra,
E sols la via eyla sap
Del palau, e per aubrirlho
Les paraules del encant.
Bataylers, liuratzvos d'eyla,
Liuratzvos de sos mals arts,
Qu'iratjós son cor respira
Venjament de los chrestians.
_____
Ja s'acosta la regina,
A la mes lunyana vall;
Ja del albor la lum rotja
Guarneix les núus de levant:
Enfre los pins qu'escomouen
Les ones è lo mestral
Appar lo viarany que mena
A son palau encantat.
Y dicen que escondido entre altísimas peñas, posee más allá de Capdepera un palacio encantado, en donde por todas partes brillan el oro y los diamantes.
En vano corréis, los de Aragón; en vano corréis los catalanes: no os será dado arrebatarle su oro, ni alcanzaréis siquiera ver su palacio.
Es hada la noble mora; sólo ella conoce la senda de su morada, sólo ella sabe las palabras misteriosas a cuyo sonido se abren sus puertas.
Guárdaos de ella, guerreros; guardaos de sus malas artes, que su corazón herido respira sediento de venganza.
__
Ya se aproxima la reina al valle más apartado, ya esmalta las nubes de oriente la luz rojiza del alba.
Por entre los pinos que se conmueven al bramido de las olas y del viento, serpentea el sendero que conduce al encantado albergue.
Los árbres semblan fantasmes
Que 's levan dels arenals,
E 'l xeloch que los enclina
Dona 'ls formes de gegant.
Enfre un badaluch de roques
Veuse lo pregon portal
De 'l palau, e les arpeyles
A esbarts hi volan denant.
¡Oh, qué beyla arquitectura!
¡Oh, qué richs filigranats!
¡Qué n'está de ben guarnida
La porta de lo palau!
Barons, que de la montanya
Anatz baxant vers lo pla,
Corretz tuyt, passatz cuytosos
Les fredes aygues del prat.
Si voletz soptar riquees
Al som tenitzles ja lá;
N'es lassa ades la regina
Si d' haverla ne sotz gays.
La regina clama y s'obre
Lo gentil, lo beyl portal.
Torna clamar la regina
E s'enlumina lo ermás.
Los árboles semejan fantasmas que se elevan en medio de los arenales; doblega el huracán sus ramas y les da formas gigantescas.
Ábrese el profundo dintel entre escabrosos peñascos; entorno vuelan a bandadas los milanos que tienen su nido en las rocas.
Oh! ¡qué bella arquitectura! ¡Cuánta riqueza de filigranas! ¡Cuán delicadas esculturas en las puertas del palacio!
Barones que de la montaña vais bajando hacia la llanura, corred, pasad presurosos las frías aguas del prado.
En vuestras manos están estas riquezas si de ellas tenéis deseo; abatida está la reina si es que anheláis alcanzarla.
Llama la reina y se abren las cinceladas puertas; vuelve a llamar y se ilumina el palacio misteriosamente.
Per les roques ja s'endreçan
A ferfoylons los chrestians,
Donant clams de gran follia,
Vesent maraveyla aytal;
Tras de la regina corren;
Nengú d'eyls l'atenyerá,
Car de lo sol a l'exida
Ha arribat a son palau.
___
Fora los esclaus ne restan
Ab açagayes armats,
Les esclaues dins les sales
Cuydan los tresors que hi ha.
A mils de pilars maçisos
D'aur, d'argent e de crestayl,
E ganfanons e senyeres,
Armes, escuts e turbants.
A betsef joyels e robes,
Paveylons, coxins broidats
Ab margarides e peyres
De gran preu dessus sendat.
Mantz drap-rasos, alcatifes,
Taules d'ivori e corayl,
Safilis e belles perles,
E caramulls de diamants.
A centenares los cristianos van trepando por las rocas y exhalan frenéticos clamores al descubrir tal prodigio de belleza.
Todos corren tras de la reina; ninguno de ellos logrará alcanzarla, porque llegó ya a su alcázar a la salida del sol.
Fuera quedan los siervos armados de azagayas; las siervas en las salas cuidan de los encantados tesoros.
Millares de columnas de oro macizo, de plata y de cristal, y banderas y pendones, armas, escudos y turbantes.
Alhajas de valor inestimable, pabellones de telas magníficas y cojines bordados de margaritas y piedras preciosas sobre finísimo cendal.
Cortinas de raso, alfombras, mesas de coral y de marfil, perlas y zafiros y montones de diamantes.
Ja hi arriban, ja hi arriban
Los chrestians agosarats:
Los esclaus volen occiure,
Les espahes van brandant.
Esvahir la porta volen
Com a barons esforçats,
Mas fortment lluytan e feren
De la regina 'ls esclaus.
Ja es levada la cortina
De la gran cambra reyal,
Ont s'hi ouen sons melodiosos
E d'oçells estranys lo cant.
Ja 'n va a passar la regina
A darlot son rich lindau,
Quant òu lo brugit de lançes
E de colteyls guerretjant.
Sos esclaus veu que cedexen
P'els chrestians environats.
¡Ay! ¡còm sent la gentil fada
No poder fadar chrestians!
No 'l' cal intentarho ab ira,
No n'ha força ton esguart:
Oli sant senyá lurs testes,
E crotz roijes lurs pits han.
Ya se acercan animosos los cristianos; ya esgrimen sus espadas amenazando de muerte a los esclavos.
Intentan forzar la puerta como buenos y valientes, mas los siervos de la reina resisten con fiereza.
Álzase ya la cortina de la cámara real; óyese en sus salones el melodioso canto de aves mil traídas de extrañas regiones.
A pasar va ya la reina el magnífico dintel, cuando se oye el crujir de los hierros y el clamor de los combatientes.
Conoce que ceden por fin sus servidores estrechados por los de Aragón; y ¡cómo siente la gentil hada que no puedan sus artes contra los cristianos!
No vale que lo intente en su enojo, no tiene fuerza contra ellos su mirada; óleo sagrado ungió sus frentes y cruces rojas defienden sus pechos.
Mas tost clama la smarrida
Regina - “Per fat e fat
Que me encomaná ma mare
Que ver diga e veritats,
E un punt mes. Que 's torn de màrbre
Tot mon encantat palau,
De màrbre 'ls tresors que acluca,
De màrbre tuyt mos esclaus.” -
Dix, e dessots la cortina,
Que cau feta màrbre ja,
Despareix la noble fembra
De tristança sanglotant.
Encercantla van cuytosos
Los chrestians desperançats;
Peyres e mes peyres troban
Dins totes les sales grans;
Son de guix les alcatifes,
Les senyeres son de sal,
Codols son perles e joyes,
E los coxins son de fanch.
Los mil pilars d'aur son roques,
Munts de grava los brillants,
Mes tot ha forma e semblança
De lo que fonch pauch temps ans.
Mas luego prorrumpe la afligida mora: - En virtud del poder que me legó mi madre, y mayor aún si fuere necesario, dispongan los hados que resulte verdadero y se cumpla lo que voy a decir:
“Conviértase en mármol mi encantado alcázar, de mármol sean los tesoros que encierra, y séanlo también mis siervos todos (9).” -
Dijo, y detrás de la cortina, que cae convertida en piedra, desaparece la noble dama, sollozando llena de mortal angustia.
Buscándola van sus enemigos, afanosos y desesperanzados; en todas las salas encuentran solamente piedras y más piedras.
Son de yeso las alfombras, las señeras son de sal, guijas son perlas y joyas, y de arcilla los ricos almohadones.
Los pilares de oro son rocas, montones de greda los diamantes, mas todo conserva la figura misma de lo que fue antes.
Lo pavelló de la cambra
De la fada es màrbre blanch,
E 'ls chrestians qu'entrar hi volen
Ja no lo poden levar.
Absconduda la regina
No 's lexa de planyer may,
Cobejant lo jorn que a moros
Maylorques regne retrá.
Sis setgles n'ha fet que plora.
¡Qué n'es de trist lo seu plant!
Jo l'he sentit e 's levaren
Mos cabeyls dessus lo cap.
Per los murs e les arcades
Del palau vessantne están
Les lágremes de la fada
Qu'anyora son fill aymat.
E enquer huy los que penetren
Entro ceyl loch de trespás,
Aytanta beylea esguardan
Dins son encantat palau.
Los esclaus e esclaues toquen
E les perles e diamants
Convertits en peyra viva
Que 's diu la cova d'Artá.
El camarín de la reina es de níveo mármol; no pueden siquiera alzar las cortinas los cristianos que intentan penetrar en él.
Retirada allí la reina, nunca deja de llorar, anhelando que llegue el día en que el reino de Mallorca se restituya a los sarracenos.
Seis siglos hace que llora su desconsuelo y ¡cuán triste es su llanto! erizáronse al oírle mis cabellos.
Por los muros y las bóvedas van destilando las lágrimas de la infeliz princesa, que suspira por su hijo amado.
Y Todavía los que hoy penetran en aquel albergue de delicias, admiran los portentos de belleza del encantado palacio.
Tocar pueden los esclavos y las esclavas, las perlas y los diamantes, que convertidos en peña viva, vénse agrupados en el maravilloso asilo que llaman la Cueva de Artá.
//
REDOBLE I MARXA DELS TAMBORERS DE LA SALA
(Un)
Llàtzer, Tòfol, Nofre, Bruno,
Tano, Gori. Venga, hala!
Batle és ara dalt la Sala
don Jeroni Sanceloni.
Toca Toni, toca Toni.
Da-li, Pere, toca, sona,
sona, sona enhorabona.
Trota, apreta la maceta,
la maceta i pesseteta,
pesseteta te daran.
(Tots)
- D'on són? - D'on!
de la Sala. - Bons sons són.
- Tambors
que fan honors
als senyors Regidors.
- Soldats fats
dins l'entrada estan formats,
pintats
i desfressats de rat-penats.
Manteu blau.
Vius de grana en trena i trau
mostrant,
i mentrestant pregonant van clamant.
Elet net
per decret de dret estret,
que em mat
si per Ciutat no ha estat nombrat.
Cada any guany,
sense dany ni afany estrany,
el floc
color de foc, retxat de groc.
La gent sent
que és valent, i el gran talent,
ja ho sap,
i no l'alab, que el treu del drap.
Ja el blat nat
veu ventat, porgat, pastat;
i el pa
per noltros va prou car, si n'hi ha.
Tenim prim
el saïm, patim de llim;
beguem
i si porem tornarem, tocarem.
Son frac pag.
Dins un sac, tabac; i un mac
valent
mos dón rabent d'aiguardent ben ardent.
Tot groc roc
per Sant Roc un poc de lloc
al foc
perquè tampoc el xaloc no me toc.
Passam fam
i aquí entram, tocam i estam...
Gros mos
vos gos que pos a un tros sense os.
Don Hug Lluc
ja no puc, poruc, fer truc;
som ruc
i el duc retruc i l'esbuc sense suc.
Gran clam dam
son corbam goitam cercam.
Bum bum,
aquest perfum, que l'ensum que no és fum.
Tocau, dau
lo que en pau guardant estau.
Tirau
part d'aquell mau que amb clau tancau.
Renou nou
s'ou d'un sou que plou. No és prou.
És poc;
que mos tir groc, que no em moc que no et toc.
Bon so! D'or.
Vaja un cor més bo. Ah, idò!
Meiam com
mos ho partim. Tant per hom per tothom.
//
WIKItroles en dialecte occità catalá:
Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau (Palma,1823-1906) va ser un home polifacètic que va exercir d'advocat, pintor, delineant, periodista, professor de matemàtiques, músic, mestre de fortificacions militars, urbanista, astrònom, cartògraf i escriptor, entre d'altres dedicacions, resultat dels seus múltiples interessos.
Després d'estudiar Dret a Barcelona i Madrid, on es llicencià el 1849, tornà a Mallorca, on desplegà una intensa activitat professional, intel·lectual i artística.
Intervingué al llarg de molts anys en la vida pública i cultural de Mallorca: El 1856 ingressà a l'Acadèmia Provincial de Belles Arts, on impartí classes. El 1862, fundà l'Ateneu Industrial, per difondre l'ensenyament tècnic entre el sector obrer. El 1869 l'Ajuntament de Palma el nomenà cronista general de Mallorca. Col·laborà en tota mena de publicacions, com la Revista Balear, el Museo Balear, El Palmesano, La Roqueta i L'Ignorància, que dirigí entre 1881 i 1883. Col·laborà amb Antoni M. Alcover, a qui donà suport en el projecte i gestació del Diccionari.[3] Fou membre de la Societat Astronòmica de París i establí relació amb l'astrònom francès Camille Flammarion, a qui transmetia les observacions fetes des de l'observatori instal·lat al colomar de casa seva.[4] Formà part de la Societat Arqueològica Lul·liana, que contribuí a fundar i que actualment conserva el seu llegat.
En la vessant tècnica, dissenyà un pla d'eixample de Palma, que s'executà parcialment a la barriada de Santa Catalina, un projecte de ferrocarril de Felanitx a Portocolom, elaborà un bon nombre de plànols topogràfics de Palma i parcel·laris cadastrals d'alguns municipis de Mallorca -com Artà, Manacor, Montuïri i Petra-, projectà i dirigí per a l'exèrcit la construcció a Palma del Quarter d'Intendència al solar de l'antic Convent dels Agustins, del Quarter del Carme (1885) i de l'Hospital militar de Santa Margalida (1878), així com l'Hospital de Felanitx (1900) o les esglésies de Sant Alfons de Felanitx (1878) i Sant Felip Neri de Porreres (1886).
Pel que fa a la literatura, fou el millor dramaturg mallorquí de la Renaixença: El cordó de la vila i La pesta groga són les seves obres més conegudes. En poesia conreà generalment el costumisme dialectal, però també la lírica intimista i també el floralisme romàntic en una llengua més arcaïtzant: la seva obra més coneguda i divulgada és el poema Sa Colcada, amb què obtingué un accèssit als Jocs Florals de Barcelona (1862), certamen en què fou premiat també els anys 1867, 1868, 1871 i 1872. En l'àmbit de la narrativa, els seus Cuentos mallorquins són considerats un precedent de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó. La seva és una literatura popular feta d'ingenuïtat i senzillesa, amb un instint còmic apacible, que recull la llengua del país i la dignifica. I és capaç de superar una visió de la llengua inicialment localista, pròpia del seu temps.
El 31 de desembre de 1910 és declarat fill il·lustre de Palma, en un acte en què Joan Alcover pronuncia el discurs de lloança.
El març de 1928, el cicle «El Teatre dels poetes», organitzat a l'Ateneu Barcelonès, dedicà la seva 21a sessió a Pere d'Alcàntara Penya Nicolau. Miquel Ferrà en feu la dissertació en una conferència, que s'acompanyà de la lectura de la seva poesia.
Els mesos de març i abril del 2007, el Centre d'Estudis i Documentació Contemporània [CEDOC] i el Centre d'Estudis Baleàrics, en col·laboració amb Sa Nostra, organitzaren unes jornades d'estudi i homenatge a Pere d'Alcàntara Penya, en què participaren historiadors i filòlegs.
Vària
Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats (1870)
Antiguos recintos fortificados de la ciudad de Palma (1882)
Guía manual de las Baleares (1891)
La industria mallorquina (1884)
La cuina mallorquina (1886)
Obra literària
Poesia
Records i esperances (1885)
Poesies en mallorquí popular (1892)
Teatre
El cordó de la vila (1866). Estrenada el 21 d'abril de 1866 al Teatre Principal de Palma. Companyia Miquel Sabater.
Por no entenderse (1881). Estrenada el 12 de desembre de 1869 al Teatre de La Tertulia de Palma.
La pesta groga (1890). Estrenada el 30 maig de 1886 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.
Catalina Tomàs (1890)
La mort i glorificació de Sant Vicenç de Paül (1890)
Un criat nou (1892). Estrenada el gener de 1894 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.
Mestre Fornari (redactada el 1892; publicada el 1900). Estrenada la temporada 1896-1897 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.[11]
Narrativa
Cuentos mallorquins (1884)
La gota d'aigo (1893) [novel·la]
http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poemes-solts/penya.html
- «Pere d'Alcàntara Peña i Nicolau». enciclopèdia.cat. Gran Enciclopèdia Catalana..
- «PEÑA I NICOLAU, PERE D'ALCÀNTARA». Visat. PEN Català. [Consulta: març 2019].
- Josep, Massot i Muntaner. «Pere d'Alcàntara Penya i la llengua catalana». A: Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit, Volum 1. L'Abadia de Montserrat, 1984, p. 139-160. ISBN 9788472026803.
- «Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau». poesia.cat. [Consulta: març 2019].
- Ferrà, Miquel «En Pere d'A. Penya». La Nostra Terra, núm. 3, març 1928, pàg. 78-82.
- «Cronologia de les Illes Balears del segle xx. La restauració borbònica 1901-1923». UIB. Universitat de les Illes Balears. [Consulta: març 2019].
- Alcover i Maspons, Joan. Don Pedro de Alcántara Peña, hijo ilustre de Mallorca: discurso leído en la sala de sesiones del Excmo. Ayuntamiento de Palma el 31 de diciembre de 1910. Palma: Impr. de J. Tous, 1911.
- «Sessió del "Teatre dels Poetes" a l'Ateneu Barcelonès, dedicada a En Pere d'Alcàntara Penya». La Publicitat, 02-03-1928, pàg. 6.
- Lladó i Rotger, Francesc «Pere d'Alcàntara Penya al Teatre dels Poetes». S'esclop. Quadern cultural, núm 25, 2006, pàg. 30-33.
- «Memòria Activitats 2007». UIB. Universitat de les Illes Balears, 31-12-2007. [Consulta: març 2019].
- Mas i Vives, Joan. Diccionari del teatre a les Illes Balears, Volum 2. L'Abadia de Montserrat, 2003. ISBN 9788484158325.
- «Pere d'Alcàntara Peña Nicolau». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 13. Palma: Promomallorca, p. 44-46. ISBN 84-8661702-2.
- Miralles i Monserrat, Joan. Antologia de textos de les Illes Balears: Segle XIX. L'Abadia de Montserrat, 2007.
- Font Poquet, Miquel dels Sants. Pere d'Alcàntara Penya (1823-1906): vida i obra. Palma: Miquel Font Editor, 2006 (Evast e Aloma, 26). ISBN 9788479671143.
- Serra I Busquets, Sebastià; Pujals I Mas, Margalida. L'obra de Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau. Edicions Cort, 2001 (Els ullals). ISBN 9788475355016.
- PONS PASTOR, Antoni. Don Pere d'Alcàntara Penya. Palma: Documenta Balear, 2009. ISBN 9788492703005
- Mas i Vives, Joan. «Pere d'Alcàntara Penya». Institut del Teatre. Diputació de Barcelona. [Consulta: març 2019].







