Mostrando las entradas para la consulta poques ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta poques ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 1 de noviembre de 2019

Manuel Riu Fillat insulte a amics del chapurriau; Ignacio Sorolla Vidal li llepe la punteta

Hola a tots, amics. Com algúns mos hau comentat, lo grillat radical pancatalanista Manuel Riu Fillat esta semana ha insultat a Amics del Chapurriau y acuse a valensiáns y aragonesos de violéns...
Fa dos díes, Manuelico Río Hijado cridabe a la lucha armada a la seua cuenta de twitter :) Mireia Galindo
Tos dixo los enllassos:

Manuelico Río Hijado de Benavarre difame a Amics del Chapurriau:

https://locacaodelafacao.wordpress.com/2019/10/27/amics-del-chapurriau-y-facao-se-asocian-con-radicales-violentos-gav/ 

Ignacio Sorolla Vidal, com sempre, li fa publissidat al seu blog: http://www.lafranja.net/?p=31718

No tos pergáu lo panfleto de Ignacico lo sossiollingüista de Penarroija de Tastavins: xarxes.wordpress.com

Ignacico Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Mela, sossiollingüista, Penarroija de Tastavins, xarxes.wordpress.com

A cascala, a cascarla

Los que hay por ahí sin medicación

Manuelico, no passarás fret si escomenses la "lluita" armada.


Els idiotas de catalan news - Manel Riu Fillat

Manuel Riu Fillat insulte a amics del chapurriau, Ignacio Sorolla li riu les poques grássies

Manuel Riu Fillat insulte a amics del chapurriau, Ignacio Sorolla li riu les poques grássies, 2

Manel Riu Fillat es aragonés, de Benavarre, Benavarri, catalanista, secesionista, maestro del odioprofesor en Tremp, da clases de lengua castellana en catalán post Pompeyo Fabra, necesita ayuda psiquiátrica urgente. Si quieres ayudarle, cómprale esto.














(Espero que ense
ñen el dialècte occitan catalan en castellano algún día)













//

LIX.
Perg. n. 2222, Jai. I. 25 mar. 1273.

Noverint universi quod nos Jacobus Dei gratia rex Aragonum Majoricarum et Valencie comes Barcinone et Urgelli ac dominus Montispessulani per nos et nostros damus et concedimus vobis universis et singulis hominibus de 
Benavarre presentibus scilicet et futuris imperpetuum quod de cetero habeatis pascherium in terminis villarum et locorum contigum ville et almuniis seu terminis vestris de Benavarre secundum forum Aragonum de area ad aream et possitis lignare seu scindere ligna in terminis villarum et locorum predictorum ad opus vestrarum domorum et furnorum vestrorum non tamen ad vendendum prout hactenus antecessores vestri facere consueverunt. Item concedimus vobis quod homines de Aler teneantur peitare vobiscum insimul in omnibus exactionibus reatibus et vicinalibus pro honoribus et possesionibus de realencho quas habent in termino de Benavarre vel de cetero habebunt. Item concedimus vobis quod omnes illi homines qui aliquid tenent modo de realencho nostro in Benavarre vel ejus terminis seu tenebunt de cetero qui se transtulerunt seu transtulerint ad dominacionem ecclesie seu ad dominacionem infançonis teneantur ponere et solvere vobiscum insimul in omnibus exaccionibus regalibus et vicinalibus pro realencho predicto vel desemparare vobis dictum realenchum et quod ad hoc faciendum et complendum bajulus de Benavarre possit compellere et pignorare bona ipsorum mobilia ubicumque se inveniri poterint extra dominacionem ecclesie vel infançonis. Item concedimus vobis quod omnes illi homines de Benavare et terminorum ac pertinentiarum suarum qui se dicunt esse infançones teneantur paccare vobiscum insimul in predictis donec in posse vestro suam probaverint infançoniam secundum forum Aragonum. Item concedimus vobis quod collector questiarum nostrarum et aliarum exactionum nostrarum de Benavarre possit compellere cum auxilio hominum terne seu juncte de Rippacurça omnes illos homines de Benavarre et terminorum suorum qui aliquid solvere tenebuntur vobiscum insimul in predictis ad solvendum partes suas pro eo quod de realencho habuerint et tenuerint in villa et termino de Benavarre secundum quod talliatum fuerit eisdem. Item concedimus quod castlani de Benavarre qui debent custodire castrum de Benavarre de nocte tempore guerre compellantur per vicarium Rippacurcie ad custodiendum de nocte dictum castrum ut facere tenentur mandantes firmiter bajulis curiis justiciis et universis aliis officialibus et subditis nostris presentibus et futuris quod predicta firma habeant et observent et non contraveniant nec aliquem contravenire permittant aliqua ratione. Datum Illerde octavo kalendas apprilis anno Domini millessimo ducentessimo septuagessimo quinto.
- Sig+num 
Petri Michaelis Carbonelli serenissimi domini regis scribe regiaque auctoritate notarii publici Barcinone ac tenentis claves regii archivi apud urbem Barcinone una et in solidum cum Francisco Carbonello filio conscriba connotario et con archivario meo qui hujusmodi privilegium jussu domini regis sumpsi ab regestro serenissimi domini regis Jacobi memorati in archivo predicto recondito scripsique et veridice comprobavi ac clausi die vicesimo quarto septembris anno a nativitatate Nativitate Domini millessimo quadringentessimo nonagessimo. Constat de raso et correcto in linea VI ubi legitur insimul et etiam in linea IV vestris. - Restitutus mihi fuit ex eo quia sindicus predictorum Castelli et ville de Benavarre voluit aliud cum decreto et sigillo domini regis quod ei tradidi XXIV septembris anno a nativitate Domini MCCCCLXXXXIII (1493) et sic habeatur loco originalis.

viernes, 5 de abril de 2024

Lexique roman; Grilh, Gril, Greill - Guarona

Grilh, Gril, Greill, s. m., lat. gryllus, grillon.

Lo grilh a tal natura, que tant ama son cantar, e tan s' en delecha, que no s percassa de vianda, e mor cantan. Naturas d'alcunas bestias.

Le grillon a telle nature, qu'il aime tant son chanter, et s'en délecte tant, qu'il ne pourchasse pas de nourriture, et meurt en chantant.

Sercatz un greill que sia gros, 

E gitatz lo fors de son cros.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Cherchez un grillon qui soit gros, et jetez-le hors de son trou. 

CAT. Grill. ESP. PORT. IT. Grillo. (chap. Grill, grills; tamé es un grill lo que ix de les pataques o sebesLo sebollot Ignacio Sorolla Vidal li riu les poques grassies a un grillat de Benavarre.)

Lo sebollot Ignacio Sorolla Vidal li riu les poques grassies a un grillat de Benavarre.



Grilho, Grillo, Grello, s. m., grille, menottes, prison.

Qu' om aya lima

Ab que 'ls grilhos trenc e lim.

Gavaudan le Vieux: Lo vers. 

Qu'on ait lime avec quoi on coupe et lime les grilles.

En grellos, o en ceps, o en cadenas. V. et Vert., fol. 49.

En grilles, ou en entraves, ou en chaînes. 

E 'ls tenc en son grillo 

Qu' anc no n' ac rezemso 

Tro a la mort.

P. Vidal: Ajostar. 

Et les tint en sa prison de manière qu'oncques il a en eut rançon jusqu'à la mort. 

CAT. Grillo. ESP. Grillos (grilletes). PORT. Grilhos. (chap. Grillet, grillets.)


Grim, adj., triste, morose. 

Subst. Ja no vuelh denan me grim.

Gavaudan le Vieux: Lo vers dech. 

Jamais je ne veux devant moi le triste. 

IT. Grimo.

2. Grima, s. f., tristesse, souci.

Del mal don lo fols a grima.

E. Cairel: Freis ni neus. 

Du mal dont le fou a souci. 

CAT. ESP. (chap.) Grima.

3. Grimar, v., gémir, soupirer. 

Mon cors saill fort e grima.

Rambaud d'Orange: En aital rimeta. 

Mon coeur tressaille fort et gémit.

4. Grinos, adj., affligé, morne, triste, saisi.

Adonc N Anselm fon tan joyos, 

Que de gauch era tot grinos. 

La femna dis tota grinosa: 

Ar fay, senher, so que te play.

V. de S. Honorat. 

Alors le seigneur Anselme fut si joyeux, que de joie il était tout saisi.

La femme dit toute affligée: Maintenant fais, seigneur, ce qui te plaît.

5. Grineza, s. f., tristesse, sensibilité, souci, saisissement.

Ab que non sia grineza 

Mas d' emplir sa pansa.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Pourvu qu'il n'ait souci que d'emplir sa panse. 

Ill pietatz e ill grineza 

Li fay despendre l' argent.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

La pitié et la sensibilité lui fait dépenser l'argent.

6. Grinar, v., gémir.

La mesquina 

Flaira e grina. 

Guillaume de Berguedan: Un trichaire. 

La malheureuse renifle et gémit.


Gris, adj., gris.

Var e gris.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Vair et gris. 

Las pels grizas e las pelisas. Cartulaire de Montpellier, fol. 113.

(chap. Les pells grises y les pellisses.)

Les peaux grises et les pelisses.

- Fig. Irrité.

Cel li comtet aquo totz fels e gris. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 110. 

Celui-ci lui conta cela tout furieux et irrité.

- Par extens. Vieux, à cheveux gris. 

Ans serai totz gris

Qu'ilh m' entenda.

R. Jordan Vicomte de S. Antonin: Per solatz. 

Je serai tout gris avant qu'elle m'entende. 

CAT. ESP. Gris. (chap. Gris, grisos, gris, grises. Avui en día fan falta mols grisos per a tanta brossada.)

2. Grizeta, s. f., grisette, sorte d'étoffe.

Adject. Vestida fon d'un nier sardil,

Ab capa griseta ses pelh.

Guillaume d'Autpoul: L'autr'ier.

Elle fut vétue d'une noire serge, avec cape de grisette sans poil.

CAT. ESP. Griseta.


Griffo, s. m., lat. gryphus, griffon, animal fabuleux, moitié aigle, moitié lion. 

Griffo es volatil quadrupedal. Eluc. de las propr., fol. 146. 

Griffon est volatile quadrupède. 

CAT. ESP. (chap.) Grifo. PORT. Gripho. IT. Grifone.

2. Griu, s. m., griffon.

Griu es animal quadrupedal ab alas. Eluc. de las propr., fol. 251. 

Griffon est animal quadrupède avec ailes.

3. Grihol, s. m., griffon.

Grans haucels qui son apellatz grihols, los quals haucels han gran batalha am los gigans, e ayci moron motz, de cascuna part, dels ghayhans e dels grihols. Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 10.

Grands oiseaux qui sont appelés griffons, lesquels oiseaux ont grande bataille avec les géants, et ainsi meurent en grand nombre, de chaque part, des géants et des griffons.

4. Grifaigne, adj., refrogné, hargneux.

E m mostr' om cara grifaigna.

Palais: Be m plai.

Et on me montre mine refrognée.

ANC. FR.

Il trovèrent la gent mult fel é mult grifaigne,

Ki confont é abat et ochit é méhaigne.

Roman de Rou, v. 1546.

Qui est moult fiere et moult grifaingne. Roman de la Rose, v. 3728.

Qui si estoit fiere et grifaigne. Fables et cont. anc., t. IV, p. 374.

De l'autre part sor la montaigne

Qui bien i est fiere e grifaigne.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 30.

IT. Grifagno.


Groc, Gruoc, Gruec, adj., lat. croceus, jaune.

Auzels de rapina han... pes e 'ls bex grocs.

(chap. Los muixons de rapiña tenen... peus (les potes) y los pics grocs.)

Eluc. de las propr., fol. 266. 

Oiseaux de rapine ont... les pieds et les becs jaunes.

Torna 'l plus groc 

Non es boiols d'ueu cueit en foc. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le rend plus jaune que n'est moyeu d'oeuf cuit au feu.

E 'l prat son gruoc, vert e vermeilh. 

(chap. Y los prats són grocs, verts y roijos.)

P. Raimond de Toulouse: Poz vezem.

Et les prés sont jaunes, verts et vermeils.

Quan vey pels vergiers despleyar 

Los sendatz gruecx, indis e blaus. 

Bertrand de Born: Quan vey. 

Quand je vois par les vergers déployer les étendards jaunes, violets et bleus.

Color groga. Eluc. de las propr., fol. 266. 

Couleur jaune. 

CAT. Grog. IT. Croceo. (chap. Groc, grocs, groga, grogues. 

ESP. Amarillo.)

llas, coll, catalanistes, catalanistas, lazo, lacito, amarillo, groc

2. Croci, s. m., lat. crocus, croci, safran. (chap. Safrá.)

Croci o safra, sa flor a bona odor. Eluc. de las propr., fol. 204.

Croci ou safran, sa fleur a bonne odeur.

3. Grogezir, v., jaunir. 

Part. prés. Quan fuelhas d' albres van moren, 

Se van totas en grogezen.

(chap. Cuan les fulles dels abres se van morín, se van totes esgroguín.)

Brev. d'amor, fol. 191.

Quand feuilles d'arbres vont mourant, elles s'en vont toutes jaunissant. CAT. Groguejar. (chap. Groguejá, esgroguí, esgroguís.)


Grolh, adj., grouillant, bouillonnant.

D' ifern mal e grolh. Leys d'amors, fol. 29.

De l'enfer mauvais et bouillonnant.


Gronhir, Gronir, Grondir, v., lat. grunnire, grogner, gronder.

Porc... totz temps gronish. Eluc. de las propr., fol. 256.

(chap. Lo gorrino... tot lo tems gruñ.)

Porc... toujours grogne.

El lebrier gron.

Marcabrus: A l' alena. 

Le lévrier grogne.

No s'en deu jes vengar, ni grondir ni iraisser. Liv. de Sydrac, fol. 111. 

Ne s'en doit point venger, ni gronder ni irriter. 

Cal que digatz, ilh groniran.

(chap. Consevol cosa que diguéu o digáu, ells gruñirán.)

P. Vidal: Abril issic. 

Quoique vous disiez, ils grogneront. 

Non puesc mudar qu' encontr' orgoill non gronda.

Giraud de Borneil: Conseill vos quier. 

Je ne puis changer que contre orgueil je ne gronde. 

Fig. Un chant nou que m gronh dins lo cays. 

Pierre d'Auvergne: Chantaray pus vey. 

Un chant nouveau qui me gronde dans la bouche. 

ANC. FR. N' i ot un seul qui osast grondre. 

Roman du Renart, t. II, p. 307.

Li chevaliers comence à grondre.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 295. 

Tiecelin parla et grondi. Roman du Renart, t. I, p. 273.

Cele le vit hideus e lai; 

Si n' osa parler ne grondir.

Fables et cont. anc., t. III, p. 319. 

CAT. Grunyir. ESP. Gruñir. PORT. Grunhir. IT. Grugnire. 

(chap. Gruñí: gruñixco o gruñixgo, gruñixes o gruñs, gruñix o gruñ, gruñim, gruñiu, gruñixen o gruñen; gruñit, gruñits, gruñida, gruñides.)

Gruñí: gruñixco o gruñixgo, gruñixes o gruñs, gruñix o gruñ, gruñim, gruñiu, gruñixen o gruñen; gruñit, gruñits, gruñida, gruñides

2. Grondilhar, Grondillar, v., grommeler, murmurer, chuchoter, criailler, rechigner.

E 'l chaus ab sa chavana,

S' al no pot, grondilha.

Marcabrus: El mes.

Et le hibou avec sa chouette, s'il ne peut autre chose, il criaille. 

Fig. Lai on ai cor que m' apil

Per tos temps, e qui grondilla. 

Rambaud d'Orange: En aital. 

Là où j'ai un coeur qui me concentre pour tous temps, et qui rechigne. ANC. FR. Encuntre mei grandilloent tuit.

Anc. trad. des Ps., Ms. n° 1, ps. 40. 

Mult fremirent e grondillierent 

Des paroles ke cil diseit.

Roman de Rou, v. 11265.

3. Grondilh, s. m., grondement, grognement, murmure, chuchoterie, rechignement.

Mais pretz lo freg temporal 

Que l' estiu plen de grondilh... 

Orguelhs torna en canal 

De guarsos ples de grondilh.

Marcabrus: Quan la. 

Je prise plus le froid inconstant que l'été plein de chuchoterie.

Avance rapidement orgueil de valet plein de rechignement.

4. Grongill, s. m., gronderie, réprimande.

Tem per me son grongill.

Rambaud d'Orange: En aital. 

Je crains pour moi sa gronderie.

5. Gruniment, s. m., grognement, grondement.

Ab gran gruniment lor ira mostran. Eluc. de las propr., fol. 235.

Avec grand grognement montrent leur colère. 

ESP. Gruñimiento (gruñido). (chap. Gruñimén, gruñit.)

6. Groing, Grong, s. m., groin, museau.

Del groing de veragut.

T. de Guiraud et de Hugues de S. Cyr: N Uc.

Du groin de verrat. 

Par extens. Fer si lui de sotz son grong.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 55.

Frappe tellement lui sous son museau.

IT. Grugno. (chap. Morro, morros. ESP. Hocico.)

7. Groingna, s. f., groin, trogne, museau.

Par extens. Sus en sa groingna.

Rambaud d'Orange: Lonc temps. 

Sus en sa trogne.

8. Grulh, s. m., groin, museau.

- Loc. Par allusion au cochon de saint Antoine: 

Nos fan sai aparer lo grulh d' Antong. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 94. 

Nous font apparaître ici le groin d'Antoine.

9. Engrondeillar, v., gronder, plaindre.

Ges no s' en engrondeill. 

Guillaume de Berguedan: Bernatz ditz. 

Que point il ne s'en plaigne.


Gros, adj., lat. crossus, gros.

Hom fo mot larcs e mot glotz de manjar e de beure, per que en devenc gros otra mesura. V. de G. Faidit.

Fut homme moult ample et moult avide de manger et de boire, c'est pourquoi il en devint gros outre mesure.

Ab gros cap et ab gros bec.

(chap. En gros cap y en gros pic.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Avec grosse tête et avec gros bec.

Gran gol' e grossa pansa.

(chap. Gran gola y grossa pancha.)

Rambaud de Vaqueiras: El so que.

Grande gueule el grosse panse. 

Fig. Trop passatz los decs

De Dieu, quar es tan grossa

Vostra cobeitatz.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Vous passez beaucoup les commandements de Dieu, puisque votre convoitise est si grosse. 

Prov. Il dich son gros e il faich son menudier.

(chap. Los dits són grossos y los fets són menuts.)

Sordel: Quan qu'ieu. 

Les dits sont gros et les faits sont menus.

- État d'une femme enceinte.

Senti si grossa d' enfant. V. de S. Honorat. 

(chap. Se va sentí grossa d'infán; preñada, embarassada, ensinta.)

Se sentit grosse d'enfant.

- Soulevé, agité.

Tant es grossa la mars. V. de S. Honorat.

Tant est grosse la mer.

Loc. Se dizon grossas paraulas. V. et Vert., fol. 25.

Se disent de grosses paroles.

Substantiv. Longas del gros del det. Liv. de Sydrac, fol. 30.

Longues du gros du doigt.

Per mieg lo gros del cor li mes l' espieut cayrat. 

Roman de Fierabras, v. 3724.  

Par le milieu du gros du corps lui mit l'épieu carré. 

CAT. Gros. ESP. Groso, grueso. PORT. IT. Grosso. 

(chap. Gros, grossos, grossa, grosses.)

2. Grossamen, adv., grossièrement. 

Val mais vertat grossamen dicha,

Que messonja polidamens escricha.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Vaut plus vérité grossièrement dite, que mensonge poliment écrit.

An li dit mot grosamen:... 

En aysso, non es de bon rey 

Que el premier rompa la ley.

Frag. de la V. de S. Georges.

Lui ont dit moult grossièrement:... En cela, il n'est point d'un bon roi que le premier il viole la loi.

ESP. Gruesamente (groseramente). PORT. IT. Grossamente. 

(chap. Grosseramen.)

3. Grosset, adj. dim., grosset, assez gros.

Grosset per peitz e ben apert. 

Non plus d' una fava grossetas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Grosset par la poitrine et bien ouvert. 

Non pas plus grossettes qu'une fève.

IT. Grossetto. (chap. Grosset, grossets, grosseta, grossetes.)

4. Grossier, adj., grossier, commun.

Un grossier aytal qual semblant. Brev. d'amor, fol. 9. 

Une grossière image telle quelle.

Que jogava un joc grossier. 

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh que. 

Qui jouait un jeu grossier. 

CAT. Grosser. ESP. Grosero. PORT. Grosseiro. IT. Grossiere, grossiero.

(chap. Grossero, grosseros, grossera, grosseres.)

5. Groissor, s. f., grosseur.

Car la groissor

Soven mena

Lai la lenga

On la dens a dolor.

E. Fonsalada, ou Marcabrus: En Abrieu.

Car la grosseur souvent mène la langue là où la dent a douleur.

ESP. Grosor. (chap. Grossaria.)

6. Grosseza, Grossessa, s. f., grosseur, grossesse.

Longueza, ladeza, primeza ni grosseza, que so dimencios corporals.

Eluc. de las propr., fol. 8.

Longueur, largeur, ténuité et grosseur, qui sont dimensions corporelles.

La grossessa es de X mes. Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 37.

La grossesse est de dix mois. 

ANC. CAT. Grossesa. ESP. Grosesa (grosor; embarazo). IT. Grossezza.

7. Gros, s. m., gros, sorte de monnaie.

En tot III moutons, IX gros, I patac.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.

En tout trois moutons, neuf gros, un patard.

II florins d' una part, et VII gros d'autra.

Reg. des États de Provence, de 1401.

Deux florins d'une part, et sept gros d'autre.

ESP. Gros.

8. Grossa, s. f., grosse, expédition, copie d'un acte.

Per lo salary de la grossa del instrument. Fors de Béarn, p. 1094.

(chap. Per lo salari de la grossa del instrumén; copia de un acte, escrit.)

Pour le salaire de la grosse de l'instrument.

9. Grossar, v., grossoyer, expédier.

Notary... no grossara tal instrument.

(chap. Notari... no grossará tal instrumén; copiará, fará copies.)

Fors de Béarn, p. 1096. 

Notaire... ne grossoiera pas tel instrument.

Part. pas. Trayt e grossat per maestre Helias Rogier.

Cout. de Saussignac, de 1319.

Extrait et grossoyé par maître Hélias Rogier.

(chap. Grossá, copiá, fé copies.)

10. Ingrossatiu, adj., augmentatif, coagulatif, propre à augmenter, à coaguler.

Freior... es condensativa o ingrossativa.

Eluc. de las propr., fol. 25. 

Froid... est condensatif ou coagulatif.

11. Ingrossacio, Engrossacio, s. f., augmentation, accroissement. 

Ab lo qual pren ingrossacio. Eluc. de las propr., fol. 133. 

Avec lequel prend accroissement. 

La engrossacio de la vianda del malaute. Trad. d'Albucasis, fol. 58.

L'augmentation de la nourriture du malade.

(chap. Engrossassió, engrossassions: aumén, per ejemple de la pancha de una dona; creiximén. Tamé la que seguix: engrossamén, engrossamens; engordimén, engordimens; aumentassió, aumentassions; aumén, aumens.)

12. Ingrossament, Engrossamen, s. m., accroissement, augmentation.

Per maior ingrossament. 

Pren engrossamen.

Eluc. de las propr., fol. 83 et 133. 

Par plus grand accroissement.

Prend accroissement. 

IT. Ingrossamento.

13. Engroissar, Engrueissar, v., engrosser, devenir grosse.

Qual cauza poiria far la femna que engroisses? Liv. de Sydrac, fol. 76.

Quelle cause pourrait faire que la femme devînt grosse?

- Grossir.

Vas la mieia nueg engrueissa sa votz. Naturas d'alcuns auzels.

Vers le minuit grossit sa voix.

Part. pas. Cant ela es engroissada, ela no si deu pus ajustar am lhuy carnalmen. Liv. de Sydrac, fol. 60.

Quand elle est engrossée, elle ne se doit plus unir avec lui charnellement.

ESP. Engrosar (engordar, abultar por embarazo). PORT. Engrossar.

IT. Ingrossare. (chap. Engordí, engordís; abultá la pancha de una dona preñada o embarassada; o la de Juaquinico Monclús, que está de bon añ, consevol día fotrá un pet.)


Grua, s. f., lat. grus, grue.

Pueis vos dopteron mais que grua falco.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Puis vous redoutèrent plus que grue faucon.

Un pauc auzel en mon punh, que no s n'an,

Am mais qu' al cel una grua volan.

(chap. Un muixonet al meu puñ, que no s'en vaigue, vull mes que al sel una grulla volán. Refrán: val mes muixó a la ma que sen volán.)

G. Faidit: Tant ai suffert.

Un petit oiseau qui ne s'en aille pas, j'aime mieux en mon poing, qu'au ciel une grue volant.

CAT. ANC. ESP. Grua. ESP. MOD. Grulla. PORT. Grou. IT. Grua.

(chap. Grulla, grulles; Al Decamerón ña una noveleta aon ix una grulla.)

2. Gruier, Gruer, adj., gruyer, à grues.

Austor e falcon gruier.

Bertrand de Born: Rassa. 

Autour et faucon gruyer.

Lo quart a nom falco gruer.

(chap. Lo cuart se diu falcó grullé.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Le quatrième a nom faucon gruyer.

ESP. Grullero. (chap. Grullé, grullés, grullera, grulleres; que casse grulles. Azor y falcó grullé. Falcons grullés. Áliga o águila grullera.
Áligues o águiles grulleres.)

Pueis vos dopteron mais que grua falco.


Gruela, s. f., écorce.

Albre mot grant e mot espes de brancas, mais non avia fuelhas ni gruela.

Hist. abr. de la Bible, fol. 3.

Arbre très grand et très épais de branches, mais il n'avait feuilles ni écorce.

(chap. Crosta de pi, escorsa; crostes, escorses. Mon pare anabe mol lluñ en un macho y banastes per a arreplegá crosta de pi (roijal y negral) o escorsa als Ports de Beseit, per ejemple a la mola del Lino. Cuan se tallabe un piná la dixaben arreplegá y carregá.)

2. Esgrular, v., écorcer.

Part. pas. Aquel albre era... sec e esgrulat. Hist. abr. de la Bible, fol. 3.

(chap. Aquell abre estabe... sec y descrostat, sense crosta, pelat.)

Cet arbre était... sec et écorce.


Guabarot, s. m., gabarote, batelet, canot.

Que hom lur prestes un guabarot que los mezes a Guardona.

Docum. de 1410. Ville de Bergerac.

Qu'on leur prêtât un batelet qui les mît à Guardonne.

(N. E. Gabarra pequeña, tipo de embarcación.)


Guafur, s. m., gloutongourmand.

Quan guarengals e gingibres 

An lur sazo ab mayns guafurs. 

Rambaud de Vaqueiras: Ar vey escur.

Quand galéga et gingembre ont leur saison avec maints gourmands.


Guarengal, s. m., galéga, sorte de plante.

Quan guarengals e gingibres

An lur sazo.

Rambaud de Vaqueiras: Ar vey escur.

Quand galéga et gingembre ont leur saison.

Quan guarengals e gingibres   An lur sazo.


Guarona, s. f., lat. Garumna, Garonne, fleuve.

Toloza la gran que se sobre Guarona. Guillaume de Tudela.

Toulouse la grande qui est sise sur Garonne.

(chap. ESP. Garona. Riu que naix a la Vall d'Aran, Pla de Beret, passe per Vielha, etc, y desemboque al Atlántic, Golfo de Vizcaya.)

Garona. Riu que naix a la Vall d'Aran, Pla de Beret, passe per Vielha, etc, y desemboque al Atlántic, Golfo de Vizcaya

jueves, 26 de agosto de 2021

Al tren. Clarín.

AL TREN

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

Leopoldo Enrique García-Alas y Ureña (Clarín).

Lo duc del Pergamino, marqués de Numancia, comte de Peñasarriba, consellé de ferrocarrils de vía ampla y de vía estreta, ex ministre de estat y de Ultramar...


Lo duc del Pergamino, marqués de Numancia, comte de Peñasarriba, consellé de ferrocarrils de vía ampla y de vía estreta, ex ministre de estat y de Ultramar... está que bufe y agarre lo sel... ras del coche de primera en les mans; y al seu juissi té raó que li sobre. Figúronse vostés que ell ve desde Madrid sol, tombat tot lo llarg que es a un reservat, en lo que ha tingut que contentás, perque no va ñabé a la seua dispossisió, per torpesa dels empleats, ni coche-llit, ni cosa pareguda. Y ara, cuan milló dormíe, a mija nit, a la mitat de Castilla, li obrin la porta del seu departamén y li demanen mil perdons... perque té que admití la compañía de dos viachés nada menos: una siñora enlutada, cuberta en un vel espés, y un tinén de artillería.

¡De cap manera! No ña cortessía que valgue; lo noble español es mol inglés cuan viache y no se entreté en miramens medievals: defén lo home lo seu resservat poc menos que al sport que ha adeprés a Eton, a Inglaterra, lo noble duc castellá, estudián inglés.

¡Un consellé, un senadó, un duc, un ex-ministre, consentí que entron dos desconeguts al seu coche, después de habé consentit en pressindí de una berlina-llit, al que té dret! ¡impossible! ¡Allí no entre ni una mosca!

La dama de dol, avergoñida, confusa, procure desapareixe, buscá refugi a consevol furgó aon pugue ñabé gossos mes fins... pero lo tinén de artillería li tanque lo pas ocupán la eixida, y en molta tranquilidat y finura defén lo seu dret, lo dels dos.

- Caballé, no nego lo dret de vosté a reclamá contra los descuidos de la Compañía... pero yo, y per lo vist esta siñora tamé, ting billet de primera; tots los demés coches de esta classe venen plens; an esta estassió no ña manera de aumentá lo servissi... aquí ñan assientos de sobres, y aquí mos embutirem. Lo jefe de la estassió apoye en timidés la pretensió del tinén; lo duc se creix, lo jefe sedix... y lo artillé cride a un cabo de la Guardia Sivil, que, enterat del cas, aplique la ley marsial al reglamén de ferrocarrils, y decrete que la viuda (ell la creu viuda) y lo seu tinén se quedon al resservat del duc, sense perjuissi de que este se queixo dabán de qui correspongue.

Pergamino proteste; pero acabe per calmás y hasta li oferix un magnífic puro al militar, del que acabe de sabé, acsidentalmen, que va al expresso a incorporás al seu regimén, que se embarque cap a Cuba.

- ¿Aixina que va vosté a Ultramar a defendre la integridat de la patria? - Sí siñó, al radé sortech (o sorteo) me ha tocat la china.- ¡Y vaya chinada!-

Dixo a ma mare y a la meua dona dolentes y dixo dos chiquets de menos de sing añets. - be, sí; es lamentable... ¡Pero la patria, lo país, la bandera!

- Ya u crec, siñó duc. Aixó es lo primé. Per naixó hi vach. Pero séntigo separám de lo segón. Y vosté, siñó duc, ¿aón sen va?

- Phs... per lo pronte a Biarritz, después al Nort de Fransa... pero tot aixó está mol vist; passaré lo Canal y repartiré los mesos de agost y de setembre entre la isla de Wight, Cowes, Ventnor, Ryde y Osborn...
La dama del dol y del vel, ocupe silensiosa un racó del resservat. Lo duc no sen fixe en ella. Después de repassá un periódic, seguix la conversa en lo artillé, que es de poques paraules.

- Alló está mol mal. Cuan yo, per novatada de ministre, vach admití la cartera de Ultramar, pera adependre, me vach convense de que tenim que cauterisá la administrassió ultramarina, si se vol salvá.

- Y vosté ¿no va pugué aplicál?

- No vach tindre tems. Vach passá al estat, per los meus merits y servissis. Y ademés... ¡ñan tans compromisos! Oh, pero la insensata rebelió no durará; los nostres héroes defenen alló com a leons; miro vosté que es magnífica la mort del general Zutano... víctima de la seua valentía a la acsió de Tal... Zutano y un atre valén, un capitá... Lo capitá... no sé cuáns, van perí o morí allí pel mateix valor y lo mateix patriotisme que los mes renombrats martirs de la guerra. Zutano y lo atre, lo capitá aquell, se mereixen estatues; lletres de or a una lápida del Congrés... Pero de totes maneres, alló está mol futut... No tenim una administrassió... Conque ¿vosté se quede aquí pera pendre lo tren que lo porto a Santander? pos venga, bona sort, mols llorés y poques bales... Y si vol vosté algo per aquí... ya sap vosté, lo meu tinén, durán lo estiu, isla de Wight, Cowes, Ryde, Ventnor y Osborn...

Lo duc y la dama del dol y lo vel se queden sols al resservat. Lo ex-ministre procure, en discressió relativa, conversá.

La dama conteste en monossílabos, y a vegades en señes.

Lo de Pergamino, despechat, se aburrix. A una estassió, la enlutada mire en impassiensia per la finestreta.

- ¡Aquí, aquí! - cride de repén -; Fernando, Adela, aquí...

Una parella, tamé de dol, entre al resservat: la enlutada del coche los abrasse, plore damún del pit de l´atra dona, sofocán los gañols. Lo tren seguix lo seu viache. Despedida, abrassos un atra vegada, ploreres...

Se van torná a quedá sols la dama y lo duch.
Pergamino, mort de impassiensia, se aventure al terreno de les possibles indiscressions. Vol sabé a tota costa lo origen de aquelles penes, la causa de aquell dol... Y obté freda, seca, irónica, entre llágrimes, esta breve resposta:

- Soc la viuda del atre... del capitá Fernández.

// 

EN EL TREN.


El duque del Pergamino, marqués de Numancia, conde de Peñasarriba, consejero de ferrocarriles de vía ancha y de vía estrecha, ex ministro de Estado y de Ultramar… está que bufa y coge el cielo… raso del coche de primera con las manos; y a su juicio tiene razón que le sobra. Figúrense ustedes que él viene desde Madrid solo, tumbado cuan largo es en un reservado, con que ha tenido que contentarse, porque no hubo a su disposición, por torpeza de los empleados, ni coche-cama, ni cosa parecida. Y ahora, a lo mejor del sueño, a media noche, en mitad de Castilla, le abren la puerta de su departamento y le piden mil perdones… porque tiene que admitir la compañía de dos viajeros nada menos: una señora enlutada, cubierta con un velo espeso, y un teniente de artillería.

¡De ninguna manera! No hay cortesía que valga; el noble español es muy inglés cuando viaja y no se anda con miramientos medioevales: defiende el home de su reservado poco menos que con el sport que ha aprendido en Eton, en Inglaterra, el noble duque castellano, estudiante inglés.

¡Un consejero, un senador, un duque, un ex-ministro, consentir que entren dos desconocidos en su coche, después de haber consentido en prescindir de una berlina-cama, a que tiene derecho! ¡Imposible! ¡Allí no entra una mosca!

La dama de luto, avergonzada, confusa, procura desaparecer, buscar refugio en cualquier furgón donde pueda haber perros más finos… pero el teniente de artillería le cierra el paso ocupando la salida, y con mucha tranquilidad y finura defiende su derecho, el de ambos.

-Caballero, no niego el derecho de usted a reclamar contra los descuidos de la Compañía… pero yo, y por lo visto esta señora también, tengo billete de primera; todos los demás coches de esta clase vienen llenos; en esta estación no hay modo de aumentar el servicio… aquí hay asientos de sobra, y aquí nos metemos.

El jefe de la estación apoya con timidez la pretensión del teniente; el duque se crece, el jefe cede… y el artillero llama a un cabo de la Guardia civil, que, enterado del caso, aplica la ley marcial al reglamento de ferrocarriles, y decreta que la viuda (él la hace viuda) y su teniente se queden en el reservado del duque, sin perjuicio de que éste se llame a engaño ante quien corresponda.

Pergamino protesta; pero acaba por calmarse y hasta por ofrecer un magnífico puro al militar, del cual acaba de saber, accidentalmente, que va en el expreso a incorporarse a su regimiento, que se embarca para Cuba.

-¿Con que va usted a Ultramar a defender la integridad de la patria?

-Sí señor, en el último sorteo me ha tocado el chinazo.

-¿Cómo chinazo?

-Dejo a mi madre y a mi mujer enfermas y dejo dos niños de menos de cinco años.

-Bien, sí; es lamentable… ¡Pero la patria, el país, la bandera!

-Ya lo creo, señor duque. Eso es lo primero. Por eso voy. Pero siento separarme de lo segundo. Y usted, señor duque, ¿a dónde bueno?

-Phs… por de pronto a Biarritz, después al Norte de Francia… pero todo eso está muy visto; pasaré el Canal y repartiré el mes de Agosto y de Septiembre entre la isla de Wight, Cowes, Ventnor, Ryde y Osborn…

La dama del luto y del velo, ocupa silenciosa un rincón del reservado. El duque no repara en ella. Después de repasar un periódico, reanuda la conversación con el artillero, que es de pocas palabras.

-Aquello está muy malo. Cuando yo, allá en mi novatada de ministro, admití la cartera de Ultramar, por vía de aprendizaje, me convencí de que tenemos que aplicar el cauterio a la administración ultramarina, si ha de salvarse aquello.

-Y usted ¿no pudo aplicarlo?

-No tuve tiempo. Pasé a Estado, por mis méritos y servicios. Y además… ¡hay tantos compromisos! Oh, pero la insensata rebelión no prevalecerá; nuestros héroes defienden aquello como leones; mire usted que es magnífica la muerte del general Zutano… víctima de su arrojo en la acción de Tal… Zutano y otro valiente, un capitán… el capitán… no sé cuántos, perecieron allí con el mismo valor y el mismo patriotismo que los más renombrados mártires de la guerra. Zutano y el otro, el capitán aquél, merecen estatuas; letras de oro en una lápida del Congreso… Pero de todas maneras, aquello está muy malo… No tenemos una administración… Conque ¿usted se queda aquí para tomar el tren que le lleve a Santander? Pues ea; buena suerte, muchos laureles y pocos balazos… Y si quiere usted algo por acá… ya sabe usted, mi teniente, durante el verano, isla de Wight, Cowes, Ryde, Ventnor y Osborn…

El duque y la dama del luto y el velo quedan solos en el reservado. El ex-ministro procura, con discreción relativa, entablar conversación.

La dama contesta con monosílabos, y a veces con señas.

El de Pergamino, despechado, se aburre. En una estación, la enlutada mira con impaciencia por la ventanilla.

-¡Aquí, aquí! -grita de pronto-; Fernando, Adela, aquí…

Una pareja, también de luto, entra en el reservado: la enlutada del coche los abraza, sobre el pecho de la otra mujer llora, sofocando los sollozos.

El tren sigue su viaje. Despedida, abrazos otra vez, llanto…

Quedaron de nuevo solos la dama y el duque.

Pergamino, muerto de impaciencia, se aventura en el terreno de las posibles indiscreciones. Quiere saber a toda costa el origen de aquellas penas, la causa de aquel luto… Y obtiene fría, seca, irónica, entre lágrimas, esta breve respuesta:

-Soy la viuda del otro… del capitán Fernández.

FIN.