Pas - Outrapassar, Outrepassar

 

Pas, s. m., lat. passus, pas, mouvement des pieds.

Ben faria d'un pas dos.

Cadenet: Amors. 

Bien je ferais d'un pas deux. 

Loc. Menero lo filh de Dieu

Al ostal d' Ampna, lo gran pas.

Brev. d'amor, fol. 162.

Menèrent le fils de Dieu à l'hôtel d'Anne, le grand pas.

Adv. comp. Aissi Jaufre s'en vai de pas, 

Car totz es enuiatz e las. 

Ten son dreit camin 

Per la forest, lai on li plas, 

Tot jen e suau e de pas.

Roman de Jaufre, fol. 33 et 4. 

Ainsi Jaufre s'en va au pas, car il est ennuyé et las.

Tient son droit chemin par la forêt, là où il lui plaît, tout gentiment et doucement et au pas. 

Lor ost seguia los tot jorn pas e pas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 180. 

Leur armée les suivait toujours pas à pas. 

L'angels li venc en eis lo pas. V. de S. Énimie, fol. 12. 

L'ange lui vint soudainement.

Mas pus d' a pas m' auci.

P. Vidal: Una chanso. 

Mais puisqu'elle m'occit lentement. 

Pus que tan d' a pas s' i pren.

Guillaume de Briars: Si quo 'l. 

Puisqu'elle s'y prend si doucement. 

Deu se totz homs cofessar 

Ben e d' a pas, ses trop cochar.

Brev. d'amor, fol. 118. 

Doit tout homme se confesser bien et à loisir, sans trop se presser.

- Pas, passage, détroit, ouverture.

No sai quora mais la veiray, 

Que tan son nostras terras lonh, 

E tant y a pas e camis.

G. Rudel: Lanquan. 

Je ne sais quand davantage je la verrai, vu que tant sont nos terres loin, et tant il y a passages et chemins. 

Loc. Sirventes, diras

Qu'enans que passes lo pas, 

Gar ben si l' es foudatz granda. 

Reis que gran terra demanda,

Par que fassa gas,

Quan caval non trai del pas.

Bertrand de Born: Gent fai.

Sirvente, tu diras qu'avant qu'il passât le détroit, il regarde bien s'il lui est grande folie.

Roi qui demande grande terre, il paraît qu'il fasse raillerie, quand il ne tire point cheval du pas.

CAT. Pas. ESP. Paso. PORT. IT. Passo. (chap. Pas, passos; passa, passes; v. passá: passo, passes, passe, passem o passam, passéu o passáu, passen; passat, passats, passada, passades.)

2. Pas, adv. de nég., du lat. passus, pas, point.

Ce mot était employé explétivement avec la négation non. 

Sofrir m' er la pen' e l' afan 

Totz temps, non pas dos jors ni tres.

Pierre d'Auvergne: Eu non laudarai. 

Il me sera à souffrir la peine et le souci toujours, non pas deux jours ni trois. 

S' ieu ai tengut lonc temps lo vostre ostal, 

No us pessetz pas leu lo m fassatz gurpir. 

P. Cardinal: De selhs. 

Si j'ai tenu longtemps le vôtre hôtel, ne vous pensez pas que facilement vous me le fassiez abandonner. 

CAT. Pas.

3. Passada, s. f., passage, traversée, transit.

Re de passada ni d' intrada.

(chap. Res de passada ni d' entrada.)

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1361, t. XVI, p. 130. 

Rien de transit ni d'entrée.

Loc. E 'ls baros d' est' encontrada,

Sels an fag vas vos passada.

Bertrand de Born: Rassa mes. 

Et les barons de cette contrée, ceux-là ont fait vers vous passage.

- Transition.

Deu haver lonc so pauzat 

E noel, am belas montadas 

E desshendudas e passadas.

Leys d'amors, fol. 41. 

Doit avoir long air posé et nouveau, avec belles ascendances et descendances et transitions. 

CAT. Passada. ESP. Pasada. PORT. Passada. IT. Passata. 

(chap. Passada, passades; passache o passaje, passaches o passajes, tránsit, transits).

4. Passatge, s. m., passage, détroit.

Tenian... los pasatges serrats. Chronique des Albigeois, col. 23.

(chap. Teníen... los passaches tancats.)

Tenaient... les passages fermés.

Fig. Aisso non es mortz, ans mi dara passage

De las dolors del mont al sobeyran estage. 

V. de S. Honorat.

Ceci n'est pas la mort, mais me donnera passage des souffrances du monde au souverain séjour.

- Traversée, en parlant d'une rivière que l'on passe avec un bac.

Er son pus vil que vila del passatge.

Serveri de Girone: Cuenda chanso.

Maintenant ils sont plus vils que vilain du passage.

Il s'employait le plus souvent pour indiquer le voyage de la Terre-Sainte.

Per so 'l fatz que ill crozat van reptan

Del passatge qu'an si mes en obli.

S' el passatge no ill platz no crei que i an.

Bertrand de Born: Ara sai eu. 

Pour cela je le fais que les croisés je vais accusant du passage qu'ils ont mis en oubli.

Si le passage ne lui plaît pas, je ne crois pas qu'il y aille.

CAT. Passatge. ESP. Pasage (pasaje). PORT. Passagem. IT. Passaggio.

(chap. Passache o passaje; travessía, travessíes; viache, viaches.)

5. Passamen, s. m., passage, traversée.

Fig. Aquesta vida non es mas 1 breus passamens. V. et Vert., fol. 27.

Cette vie n'est qu'un court passage.

- Trépas.

Cant plac a Jhesum Crist que fos sos passamens,

Sebeli l' ab los angels.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Quand il plut à Jésus-Christ que (ce) fut son trépas, il l'ensevelit avec les anges. 

CAT. Passament. ESP. Pasamiento. PORT. IT. Passamento. 

(chap. Passamén, passamens; mort.)

6. Passador, s. m., passage. 

Lai venon trei

Al passador.

E. Fonsalada: En abriu.

Là ils viennent trois au passage.

- Passant, passager.

Aysi con passador. Trad. de l'Épître de S. Jacques. 

Ainsi comme passant. 

CAT. Passador. ESP. Pasador. PORT. Passador. IT. Passatore.

(chap. Passadó, passadós, passadora, passadores.)

7. Passar, v., passer, traverser. 

Peironet, passa riu d' Ili.

G. Rudel: No sap chantar. 

Peironet, passe le ruisseau d' Ili. 

Tan sotils que pogues passar per un anel d'un petit det.

Liv. de Sydrac, fol. 106.

Si mince qu'il put passer par un anneau d'un petit doigt.

Il s'employait souvent pour indiquer le voyage de la Terre-Sainte.

Mas trop d'omes son que eras fan semblansa 

Que passaran, e ges no n' an dezire.

R. Gaucelm de Beziers: Qui vol aver. 

Mais beaucoup d'hommes sont qui maintenant font semblant qu'ils passeront, et ils n'en ont point envie.

- Transporter.

Tug li nautor que devo passar lo comte e totas sas gens.

Tit. de 1221. Arch. du Roy., J. 309. 

Tous les nautoniers qui doivent passer le comte et toutes ses gens.

Dos rossins tenia cascun an, 

Am que passava l' aygua del Var als pellegrins. 

V. de S. Honorat. 

Il tenait deux roussins chaque année, avec quoi il passait l'eau du Var aux pélerins.

- Dépasser, transgresser, outre-passer. 

Fig. Trop passatz los decx 

De Dieu.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Vous passez beaucoup les commandements de Dieu.

Ja no m desesper per tan, 

Qu'anc de re non passei son man.

P. Raimond de Toulouse: Enquera. 

Jamais je ne me désespère pour autant, vu que oncques en rien je ne dépassai son ordre.

- Surpasser.

Vens en aissi totas autras beutatz,

Com lo soleills passa totas clardatz.

Aimeri de Bellinoy: Totas clardatz.

Elle vainc par ainsi toutes autres beautés, comme le soleil surpasse toutes clartés.

- Lancer, jeter.

Moral. En passey man regart.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

J'en passai mainte oeillade.

- Se résoudre, se changer.

Si cum tonedres grans passara en ploia. Trad. de Bède, fol. 71. 

Ainsi comme grand tonnerre se résoudra en pluie.

- Faire tremper, plonger.

Per aiga buillen passatz

Tota l' autra carn que ill donatz.

Deudes de Prades, Auz. Cass.

Par eau bouillante passez toute l'autre chair que vous lui donnez.

- Couler, écouler.

A vegadas passa l' aigua que cor 

Desobr' el pont, per forsa qu' a en se, 

Pueys merma tan que non passa re.

P. Cardinal: Non es cortes. 

Parfois passe l'eau qui court dessus le pont, par la force qu'elle a en soi, puis elle diminue tant qu'il ne passe rien.

- Exister, agir, faire ses affaires, se comporter.

Las autras gens, que sabo las autras artz, fan gran bezonh al segle, mas hom se poiria passar ses lor. Liv. de Sydrac, fol. 81.

Les autres gens, qui savent les autres arts, font grand besoin au monde, mais on pourrait se passer sans elles.

Ab fols passi com puosc, ab sabis, saviament.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Avec fous je passe comme je peux, avec sages, sagement.

Loc. fig. Ni s cug que m pas las dens 

Uns mot descovinens. 

Giraud de Calanson: El mon non. 

Et qu'elle ne pense pas que me dépasse les dents un mot déplacé.

Si qu'el dir no m passa las dens.

Rambaud d'Orange: Era mes. 

De sorte que le dire ne me dépasse pas les dents.

Part. prés. subst. Tu yest l' estela que guia 

Los passans d'aquest paes. 

P. Cardinal: Vera vergena. 

Tu es l'étoile qui guide les passants de ce pays. 

Part. pas. A mais de tres mes passatz.

GUI de Cavaillon: Doas coblas. 

Il y a plus de trois mois passés. 

Quan la nuhs es passada. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 84. 

Quant la nuit est passée. 

Loc. A passat un an

C' Amors no m tenc ni pro ni dan.

Gui d'Uisel: Ades on plus.

A passé un an qu'Amour ne me tint ni profit ni dommage.

Non fon tal mortaldat, passat ha tres cens ans. V. de S. Honorat.

Il ne fut telle mortalité, a passé trois cents ans.

- Devenir, parvenir. 

Part. pas. Aquel qui sera aprobat et passat mestre.

Statuts des Cordonniers de Bordeaux. 

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 452. 

Celui qui sera approuvé et passé maître.

- Mourir, trépasser.

Part. pas. Lo cors de Jhesu-Crist pres lo benauratz 

De la man sant Caprasi, apres s'en es passatz. 

V. de S. Honorat.

Le corps de Jésus-Christ prit le bienheureux de la main de saint Capraise, après il s'en est passé. 

CAT. Passar. ESP. Pasar. PORT. Passar. IT. Passare. 

(chap. passá: passo, passes, passe, passem o passam, passéu o passáu, passen; passat, passats, passada, passades.)

8. Passadamen, adv., entièrement, totalement passé.

Mas de mi, n' a dos ans passadamen 

Qu'ieu son privatz.

Le moine de Montaudon: Aissi cum. 

Mais pour moi, il y en a entièrement passé deux ans que je suis privé.

9. Despassar, v., dépasser, surmonter, dominer.

Fig. Ges mos cors no s lassa 

D' amar, ni m despassa 

L' angoissos turmen.

G. Riquier: En res no.

Point mon coeur ne se lasse d'aimer, ni me dépasse le tourment angoisseux.

10. Enpassar, v., faire passer, avaler.

Non es tan gran lo roinhos 

Qu' en un sol morsell o en dos

No 'll enpasses.

Bertrand de Born: Maitolin ges. 

N'est pas si grand le rognon qu'en un seul morceau ou en deux tu ne l' avales. 

CAT. Empassar. (chap. Tragá, engullí.)

11. Espassar, v., passer, finir, s'en aller, dissiper.

Per espassar l' ira e la dolor 

C' ay dins mon cor.

B. Carbonel: Per espassar. 

Pour dissiper la tristesse et la douleur que j'ai dans mon coeur. 

Part. pas.

Lo jorns es espassatz e 'l sers vengutz. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 89. 

Le jour est passé et le soir venu.

12. Compas, s. m., compas, mesure.

Voyez Aldrete, p. 361.

Pren son compas e sa mezura. V. et Vert., fol. 59.

Prend son compas et sa mesure.

Sera partitz e ssenhatz per un conpas. Liv. de Sydrac, fol. 138.

Sera partagé et marqué par un compas.

- Rhythme.

Qui pren cert compas e no 'l continua, vicis es. Leys d'amors, fol. 26. 

Qui prend certaine mesure et ne la continue pas, c'est vice.

Adv. comp. Faita d'un nou talh presan, 

A compas e a guaran. 

Gaubert, moine de Puicibot: Un joys. 

Faite d'une nouvelle taille distinguée, avec mesure et avec proportion.

Quar qui per compas va, 

Per compas deu obrar.

Nat de Mons: Al bon rey.

Car qui va par mesure, par mesure doit travailler. 

ANC. FR. Cil à cheval è cil à pié, 

Si com il orent comencié, 

Tindrent lor eire è lor compas, 

Serréement lor petit pas 

Ke l' un l' altre ne trespassont.

Roman de Rou, v. 12827. 

Mès toute taillie à compas. Roman de la Rose, v. 21004.

CAT. ESP. (compás) Compas. PORT. Compasso, compaço.

IT. Compasso. (chap. Compás, compassos.)

13. Compassar, v., compasser, mesurer, arranger, disposer.

Tot jorn en lor cor compassan

Co en gastan te desfassan.

Libre de Senequa. 

Toujours en leur coeur ils mesurent comment en gâtant ils te détruisent. Part. pas. Dieu fe tot lo mon 

Conpassat e redon.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Dieu fit tout le monde compassé et rond. 

Fig. Mon estribot fenisc que es tot compassatz.

P. Cardinal: Mon estribot. 

Je termine mon estribot qui est tout compassé.

ESP. Compasar. PORT. Compassar. IT. Compassare. (chap. acompassá.)

14. Traspas, Trespas, s. m., trépas, trajet, trait.

En breu d'ora s'esdeve 

Que om mor en un traspas.

Folquet de Romans: Quan beu me.

En peu de temps il advient qu'on meurt en un trait. 

Loc. Anet de vida a trespas. Chronique des Albigeois, fol. 7. 

Alla de vie à trépas.

CAT. Traspas. ESP. Traspaso. PORT. Traspasso, trespasso. IT. Trapasso.

(chap. Traspás, traspassos; v. traspassá; morís.)

15. Trespassatge, s. m., passage, action d'aller outre. 

Be conosc, al trespassatge, 

Qu' ab aital toza vilana 

Pot hom far ric companatge.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Je connais bien, au passage, qu'avec telle fillette villageoise on peut faire riche assortiment.

16. Trespassamen, s. m., trajet, traversée, passage. 

E 'l ricors del segle malvaz

Non es mas trespassamens.

Folquet de Romans: Quan ben me.

Et la puissance du mauvais siècle n'est que passage.

- Transgression.

Pueys cant d'Adam fou lo sieu trespassamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Depuis que d'Adam fut la sienne transgression.

- Mort, trépas.

Que m valhatz a mon trespassamen.

P. Cardinal: Un sirventes. 

Que vous me valliez à mon trépas. 

Non deu hom dire de Dieu fo o sera, car non pren negun trespassamen.

V. et Vert,, fol. 40.

On ne doit pas dire de Dieu il fut ou il sera, car il ne prend nul trépas. ANC. FR. De plorer le trespassement de ce saint prince.

Joinville, p. 157.

Il senti que l' eure de son trespassement aprochoit.

Gestes de Louis le Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 169. 

En ce temps alla de vie à trespassement Sigismond de Bavière.

Alain Chartier, p. 105.

- Cours, durée.

En aquel trespassament del temps de sant Jehan Baptista jusqu'à papa Silvestre. Arbre de Batalhas, fol. 6.

En ce cours du temps de saint Jean-Baptiste jusqu'au pape Silvestre.

ESP. Traspasamiento. IT. Trapassamento.

(chap. Traspassamén, traspassamens; mort.)

17. Traspassaire, Traspassador, s. m., transgresseur.

Si tu iest traspassaire de la ley. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains.

Si tu es transgresseur de la loi.

ANC. ESP. Traspasador. IT. Trapassatore.

(chap. Traspassadó, traspassadós, traspassadora, traspassadores; transgressó, transgressós, transgressora, transgressores.)

- Adj. Qui doit trépasser, périssable. 

Ayso que es traspassador en present. 

Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Ceci qui est périssable présentement.

18. Traspassar, Trespassar, Trapassar, v., dépasser, outre-passer, enfreindre, transgresser.

May no vuelh dromadari menar ni cavalguar, 

Qu' ieu un jorn ne volria XIIII trespassar.

Roman de Fierabras, v. 3668. 

Plus je ne veux dromadaire mener ni chevaucher, vu qu' (en) un jour j'en voudrais dépasser quatorze.

Pensas tu trespassar

So que l' Ompnipoten a volgut ordenar?

V. de S. Honorat.

Penses-tu transgresser ce que le Tout-Puissant a voulu établir?

Senher, Na Eva trespasset 

Los mandamens.

Gavaudan le Vieux: L' autre dia. 

Seigneur, dame Eve transgressa les ordres. 

ANC. FR. Vostre commandement lequel je ne vouldroye trespasser.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 5.

- Passer, aller, traverser, percer.

L' autre dia, per un mati, 

Trespassava per un simmelh.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia. 

L'autre jour, par un matin, je traversais par un coteau.

Trapassar lo camel per lo pertus de l' agullia. Doctrine des Vaudois.

(chap. Traspassá (passá) lo camello per l' ull de l' agulla.)

Passer le chameau par le trou de l'aiguille.

ANC. FR. Si vit d'aventure un home trespasser qui portoit sur son col une grant coignie. Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 203.

- Finir, cesser.

Lo cel e la terra trespassaran, mais las mieuas paraulas no trespassaran.

Trad. du N.-T., S. Marc, ch. 13.

Le ciel et la terre passeront, mais les miennes paroles ne passeront pas.

- Trépasser, mourir.

Mi muer e vuelh trespassar.

B. de Ventadour: Quan lo boscatge. 

Je me meurs et veux trépasser. 

Loc. Volrion vius traspassar

Mais que aquelh turmen sofrir.

Pons d'Ortafas: Aissi cum. 

Ils voudraient vivants trépasser plus que souffrir ce tourment.

Part. prés. Tro qu'es denan mi trespassans. 

G. Adhemar: Quan la. 

Jusqu'à ce qu'elle est passant devant moi. 

Qui avia huelhs trespassans coma loba servieyra.

Aquestz bes trespassans que Dieus dona neyss a sos enemix.

V. et Vert., fol. 31 et 87.

Qui avait yeux perçants comme louve cervière. 

Ces biens finissants que Dieu donne même à ses ennemis.

Subst. Anc no menespreziey los trespassans. V. et Vert., fol. 82. 

Oncques je ne méprisai les passants.

Part. pas. Per temps avenidor 

E per lo trespassat.

G. Riquier: Qui conois.

Pour le temps à venir et pour le passé.

Mas non es long temps trespassatz. V. de S. Honorat. 

Mais n'est pas long temps passé.

A totz fizels trespassatz. Brev. d'amor, fol. 103. 

A tous fidèles trépassés.

ANC. FR. Ainz que cist jors soit trespassez. 

Roman du Renart, t. II, p. 214.

CAT. Traspassar. ESP. Traspasar. PORT. Traspassar, trespassar. 

IT. Trapassare. (chap. Traspassá: traspasso, traspasses, traspasse, traspassem o traspassam, traspasséu o traspassáu, traspassen; traspassat, traspassats, traspassada, traspassades.)

19. Outrapassar, Outrepassar, v., outrepasser, dépasser.

Part. pas. Vei los mortz que, pels costatz,

An los tronsons outrepassatz.

Bertrand de Born: Be m play.

Je vois les morts qui, par les côtés, ont les tronçons outrepassés.

- Aller outre mer.

Luecx es qu'hom deu outrapassar.

Pons Fabre d'Uzes: Luecx es.

Il y a lieu qu'on doit aller outre mer.

IT. Oltrapassare, oltrepassar.

Capitol XCIX. Com la senyora ab gran goig torna a la posada sua: ensemps ab lo seu amat fill.

Capitol XCIX. Com la senyora ab gran goig torna a la posada sua: ensemps ab lo seu amat fill.

La senyora molt alegra e contenta: leuas de peus per partir del temple e tornar a la casa sua: prenintlo lo senyor per la ma ab singular goig mostrant lo a les gents que lo hauien vist çercar ab tan doloros treball: dientlos. ¶ Congratulamini mihi: quia inueni quem diligit anima mea: tenui eum: nec dimittam. Volent dir. O gents piadoses qui de la dolor mia haueu agut compassio: siau participants del meu goig e alegrau vos ab mi: Car yo he trobat aquest thresor impreciable: que çercaua en lo qual reposa la mor mia: Aral tinch e nol lexare ne james dell me partire. E axi anant la senyora per lo cami: ades ades miraua aquell fill tan amat: que encara li paria quel hauia a perdre de vista: e deyali. ¶ Noli me derelinquere fili: quia tu es caro ex carne mea: tu es vita mea: non dimittam te. Volent dir. Nom desampareu fill meu: car vos sou carn de la mia carn: vos sou la vida mia nous leixare nim partire de vos senyor meu. E axi passa la senyora tot aquell cami ab molta alegria: E venint en natzaret: ans de anar a la posada sua: ana sa senyoria a fer reuerencia a la senyora mare sua: la qual troba en extrema dolor. car hauia sabuda la noua de la perdua del seu amat net: e no sabia sil hauien trobat. e veent lo senyor e la mare sua la tristicia sua fon conuertida en goig inextimable. E la gloriosa anna abraçant stretament la senyora sa filla. deyali. Ay ma filla: y tanta dolor haueu passat perdent tal companyia: car sens ell no podieu sentir sino pena e turment comptaume ma filla largament com lo haueu perdut e trobat. E sa senyoria compta per orde a la senyora mare sua: tota la dolor e angustia que hauia passada çercant e no trobant lo seu amat fill: e les dos senyores mare e filla lançaren infinides lagrimes: car no podien parlar de aquell senyor: sino ab molta amor e dolor. E stant axi rahonantse les senyores foren aqui vengudes les dos germanes de la senyora per fer reuerencia a sa merce: e complanyerse de la sua dolor passada e alegrarse del goig present. e ab aquestes persones tan cares la senyora: reposa vna gran estona: e apres sa senyoria ana a la posada sua: e aqui descansa del seu gran treball: continuant la sua manera de viure: ço es en molta pobrea e solitud.

QUINTA JORNADA

QUINTA JORNADA

Escomense la quinta jornada del decamerón, aon gobernán Fiameta, se raóne sobre algo felís que an algún amán, después de dus o desventurats acsidéns, li va passá.

Estabe ya lo lleván tot blang y lo sol escampabe los seus rayos sobre tot lo nostre hemisferi, cuan Fiameta, insitada per les dolses cansóns de les joves que a primera hora del día cantaben alegremen per entre los abrets y brosquill, se va eixecá y va fé cridá a tots los demés; y van baixá poquet a poquet cap als cams, crusán lo ample pla, entre les herbes cubertes de rosada, hasta que lo sol se va alsá una mica, y van aná passeján, parlán de tot una mica. Pero al notá que ya los rayos de Lorenzo calentaben, cap a la seua habitassió van dirigí les passes; y allí, en mols bons vins y en dolsaines van passá lo rato, y tamé van passechá pel chardí hasta la hora de diná. Están totes les coses aparellades per lo discretíssim senescal, después de cantá alguna estampida y baladeta, segóns li va víndre be a la reina, se van ficá a minchá; y una vegada acabat lo diná, sense olvidá la establida costum de ballá, acompaçades dels instruméns algunes cansóns y danses van seguí. Después, hasta passada la michdiada, la reina los va doná llissénsia a tots; algúns de ells sen van aná a fé la michdiá y datres se van quedá voltán per lo jardí. Pero tots, un poc passada nona, allí, com va volé la reina, segóns la costum se van reuní a la vora de la fon; y habénse assentat la reina pro tribunali, mirán cap a Pánfilo, sonrién, an ell li va maná que escomensare les felises noveles; enseguida ne va tíndre una preparada, que diu aixina.

jornada quinta novela primera

JORNADA CUARTA. NOVELA SEXTA.

Andreuola vol a Gabriotto, li conte un somni que ha tingut y ell an ella un atre. De repén, ell se mor als seus brassos. Mentres ella y una criada lo porten a casa seua són capturades per la señoría. Ella conte lo que ha passat, lo podestá la vol forsá, se entere son pare y, trobánla inossén, la fa liberá. Después ella se fique a monja.

La história que Filomena habíe contat va sé mol apressiada per les siñores perque moltes vegades habíen sentit cantá aquella cansó y may habíen pogut sabé cóm y per qué habíe sigut composta. Lo rey li va maná a Pánfilo que continuare lo orden, y ell va di:

Lo contat a la passada história me done peu a contáton una a la que se parle de dos que versaben sobre coses que habíen de passá com si ya hagueren passat, y apenes habíen acabat de contáles los que les habíen vist cuan van tíndre los dos efecte. Y aixina, amoroses siñores, hau de sabé que es impresió general de tots los que viuen vore varies coses als seus somnis, y, dormín, li pareixen totes verdaderes, y a vegades resulte que moltes de elles passen de verdat. Per naixó, mols li donen tanta fe a cada somni com li donaríen a les coses que veigueren están desperts, y en estos mateixos somnis se entristíxen o se alegren segóns lo que sels ha mostrat. Y per lo contrari, ña qui no creu en cap somni, mes que después de vóres caure al perill que los habíe sigut mostrat. Ni a uns ni als atres alabo, perque no sempre són verdadés ni totes les vegades falsos. Que no són tots verdadés, moltes vegades tots natres ham tingut ocasió de vóreu, y que no tots són falsos, abáns a la história de Filomena se ha escoltat, y a la meua, com ya hay dit, tos u mostraré. Per lo que jusgo que si se viu y se obre virtuosamen, a cap somni té que tíndres temó y no dixá per nell los bons propósits; en les coses roínes y malvades, encara que los somnis pareguen favorables an elles y en visións propíssies a qui los veuen animen, dingú té que creure; y aixina, al contrari, donáls a tots completa fe. Pero aném a la história (menos mal, Boccaccio, qué cansino que eres).

Va ñabé a la siudat de Brescia un gentilhome de nom micer Negre de Pontecarrato, que, entre atres mols fills, teníe una filla, de nom Andreuola, mol jove y hermosa y sense casá. Ella se va enamorá de un veí seu de nom Gabriotto, home de baixa condissió encara que ple de loables costums, hermós y amable; y en la intervensió y ajuda de la nodrissa de la casa Cabriotto no sol va sabé que Andreuola lo volíe, sino que lo van portá a subín a un hermós jardí del pare de ella, y moltes vegades van disfrutá del seu amor. Per a que cap raó mes que la mort puguere separá lo seu amor, home y dona se van fé en secreto. Y del mateix modo, furtivamén, confirmán los seus ajuntaméns, va passá que a la jove una nit, dormín, li va pareixe vore en somnis que estabe al seu jardí en Gabriotto y que lo teníe entre los seus brassos en grandíssim plaé, y mentres aixina estaben li va pareixe vore eixí del cos de ell una cosa oscura y terrible en una forma que ella no podíe reconéixe, y li pareixíe que esta cosa agarráe a Gabriotto y contra la seua voluntat en espantosa forsa la hi arrancáe dels brassos y en ell se amagáe a dins de la terra y no podíe vórel mes. Com mol gran doló sentíe, se va despertá, y una vegada desperta, encara que vee que no habíe passat res del que habíe ensomiat, no va dixá de tíndre po per culpa de este somni. Gabriotto volíe aná aon ella la nit siguién, pero ella no volíe, se va esforsá en que no vinguere per la nit allí. Pero veén la seua voluntat, per a que no sospechare algo raro, la siguién nit lo va ressibí al jardí. En moltes roses blanques y roiges, perque ere tems de roses, en ell a la voreta de una bellísima fon de aigua clara que al jardí ñabíe, se van gitá, y allí, después de una llarga festa que van disfrutá juns, Gabriotto li va preguntá quina ere la raó per la que li habíe prohibit víndre la nit abáns.

La jove, contánli lo somni de abansanit y la temó que li habíe agarrat, lay va explicá. Gabriotto, al sentíla, sen va enriure y va di que gran bobada ere creure en somnis perque tots veníen per massa minjá o per tíndre lo pap forro, y después va di:
- Si yo haguera vullgut fé cas de somnis no hauría vingut aquí, no tan per lo teu sino per un que tamé vach tíndre la nit passada. Me pareixíe está a una hermosa y deleitosa selva per la que anaba cassán, y había enchampat una cabreta tan maja com la milló que se haigue vist; y me pareixíe que ere mes blanca que la neu y en poc rato se va fé tan amiga meua que en cap momén se separabe de mí. Y me pareixíe que la volía tan que per a que no se separare de mí li había ficat al coll un collá de or y en una cadena tamé de or la sujetaba entre les mans. Y después de aixó me pareixíe que, descansán esta quirrina una vegada y tenín lo seu cap a la faldeta, va eixí de no sé aón una gossa negra com lo carbó, mol famolenca y espantosa en apariénsia, y va víndre cap a mí, contra la que cap resisténsia me pareixíe fé; per lo que me pareixíe que me ficáe lo morro a dins del costat esquerro, y tan lo rossegabe que arribabe al cor, pareixíe que me´l arrancabe per a emportássel. Sentía tal doló que me vach despertá, y despert, en la ma en seguida vach paupá a vore si tenía algo al costat; pero com no me vach trobá cap mal me vach burlá de mí mateix per habéu fet. Pero ¿qué vol di aixó? tals y mes espantosos ne hay tingut mes vegades y no per naixó me ha passat res mes ni res menos; y per naixó olvídat del somni y pensém en chalá. La jove, acollonida pel somni, al sentí aixó encara se va esglayá mol mes, pero per a no fé enfadá a Gabriotto, va ocultá la temó, pero lo abrassáe y besáe mol, y mentres ell la apretáe y besabe, temerosa y no sabén de qué, mes de lo normal moltes vegades lo mirabe a la cara y mirabe per lo jardí per si alguna cosa negra vinguere de alguna part.

Y están de esta manera, Cabriotto, en un gran suspiro, la va abrassá y li va di:
- ¡Ay de mí, alma meua, ajúdam que me mórigo!

Y dit aixó, va caure an terra com un taco damún de la herba del pradet. Veénlo la jove caigut com estabe, apoyánsel a la faldeta, casi plorán li va di:
- Oh, dols siñó meu, ¿qué te passe?

Gabriotto no va contestá, respirán fort y tot suat, después de no mol tems, sen va aná als atres, a la sombra allargada dels sipresos.

Aixó va sé mol du y dolorós per a la jove, que mes que an ella mateixa lo volíe, cada una té que imagináu. Ella lo va plorá mol, y moltes vegades lo va cridá en vano, pero después de que donássen cuenta de que estabe mort, habénlo tocat per totes les parts del cos y trobánles totes gelades, no sabén qué fé ni qué di, plorosa com estabe y plena de angustia, sen va aná a cridá a la seua nodrissa, que de este amor ere cómplice, y la seua miseria y doló li va amostrá. Y después de plorá juntes sobre lo mort Cabriotto, va di la jove a la nodrissa:
- Ya que Déu me´l ha tret, no vull seguí yo en vida, pero en ves de matám, voldría que buscárem una manera convenién de protegí lo meu honor y lo amor secreto que ha ñagut entre natros, y que se enterro lo cos com toque. A lo que la nodrissa va di:

- Filla meua, no parlos de vóldre matát, perque si lo has perdut, matánte tamé lo pedríes al atre món perque aniríes al infern, aon estic segura de que la seua alma no ha anat perque bo ha segut. Mol milló sirá que te consolos y pensos en ajudá en orassións o en atres bones obres a la seua alma, per si per algún pecat cometut té nessessidat de aixó. Sepultál es mol fássil, an este jardí mateix, dingú u sabrá may perque dingú sap que ell haigue vingut aquí, y si no u vols aixina, traémlo fora del jardí y dixémlo, demá pel matí lo trobarán y portánlo a casa seua sirá enterrat per los seus paréns.

La jove, encara que estiguere plena de amargura y plorare continuamén, escoltáe sin embargo los consells de la nodrissa, y no están de acuerdo en la primera part, va contestá a la segona, dién: - No vullgue Déu que un jove tan bo y tan volgut per mí y home meu patixgue lo sé enterrat com un gos o dixat an terra al carré. Ha ressibit les meues llágrimes y, tal com puga, ressibirá les dels seus paréns, y ya me ve al ánimo lo que ham de fé. Y rápidamen la va enviá a per una pessa de seda que teníe a la seua arca, y portada aquella y extenénla an terra, damún van ficá lo cos de Gabriotto, y ficánli lo cap a un cuixí y tancánli en moltes llágrimes los ulls y la boca, y fén una guirnalda de roses y escampán los pétalos de les roses que habíen agarrat juns, li va di a la nodrissa:
- De aquí a la porta de casa seua ña poc camí, y per naixó tú y yo, aixina com lo ham arreglat, lo portarém dabán de casa seua. No tardará mol en fés de día y lo arreplegarán, y encara que per als seus no sigue aixó cap consol, per a mí, ya que als meus brassos
s´ha mort, sirá un descans.

Y dit aixó, va torná a inclinás sobre ell y en abundantíssimes llágrimes lo va está plorán, pero mol requerida per la criada, perque veníe l´alba, se va ficá dreta, se va traure del dit
l´anell en lo que se habíe casat en Gabriotto, lay va ficá al seu dit, dién entre plos:
- Volgut siñó meu, si la teua alma veu les meues llágrimes y algún coneiximén o sentimén después de la seua partida quede als cossos, ressibix benignamen lo radé don de esta a qui vivín vas vóldre tan. Y dit aixó, desmayada, va caure damún de ell, y después de un tems se va reviscolá y se va ficá de peu, y en la criada van agarrá la tela aon estabe lo cos, y en ell van eixí del jardí cap a casa de ell.

Y anán aixina, va passá per casualidat los guardies del podestá, que anaben an aquella hora an algún assunto, les van topetá y les van arrestá. Andreuola, volén antes morí que viure, reconeguts los guardes de la señoría, francamen los va di:

- Sé quí sou y que vóldre fugí de res me valdríe; estic disposada a aná en vatros dabán la señoría, y contá lo que ha passat; pero que ningú se atrevixque a tocám, si tos fach cas, ni a robá res de lo que porte este cos si no vol que yo lo acusa.

Per lo que, sense que ningú la tocare, en lo cos de Gabriotto sen van aná tots cap al palau. Avisat lo podestá, se va eixecá, y fénla víndre a la alcoba, se va fé informá de lo que habíe passat, y habén fet mirá per algúns meches si en veneno o de un atra manera habíe sigut assessinat lo bon home, tots van afirmá que no, sino que li habíe petat lo cor y se habíe aufegat. Y ell, sentit aixó y que aquella en poca cosa ere culpable, se les va ingeniá en pareixe que li donabe lo que no podíe véndreli, y va di que si ella fée la seua voluntat, la liberaríe. Pero no servínli les paraules, va volé contra tota conveniénsia fé aná la forsa; pero Andreuola, ensesa pel desdén y traén forses de aon no les teníe, se va deféndre com un home, rechassánlo en injurioses y altives paraules. Pero arribat lo día cla y sénli contades estes coses a micer Negre, mortalmen dolgut sen va aná en mols dels seus amics al palau y allí, informat de tot per lo podestá, va demaná que li tornaren a la seua filla. Lo podestá se va acusá de habéla volgut forsá, antes de sé acusat per nella, va alabá a la jove y la seua constánsia. Veénla de tanta firmesa, li va di a son pare que si an ell li pareixíe be, y an ella, pesse habé tingut un home de baixa condissió, de bon grado la pendríe com a dona. Aixina com ells dos parlaben, Andreuola se li va tirá als peus de son pare y li va di:

- Pare meu, no crec que faigue falta que tos conta la história del meu atrevimén y de la meua desgrássia, que estic segura de que ya la hau sentit y la sabéu. Tos demano perdó per la meua falta, aixó es, de habé, sense vosté sabéu, pres per home al que mes me agradabe; y este perdó no tol demano per a que me sigue perdonada la vida sino per a morí com filla vostra y no com enemiga vostra.

Micer Negre, que ya ere vellet y home bo y amorós per naturalesa, al sentí estes paraules va escomensá a plorá, y plorán va alsá a la seua filla tendramen, y li va di:
- Filla meua, mol me haguere agradat que hagueres tingut tal home com segóns lo meu pareixe te conveníe; y si lo hagueres pres tal com a tú t´agradare tamé m´habíe de agradá; pero lo habéu amagat me fa dóldrem de la teua poca confiansa, y mes encara, veén que lo has perdut abáns de sábreu yo. Pero ya que aixina está fet, lo que per a contentát, vivín ell, hauría fet en gust, aixó es, honrál com a gendre se li fará ara que está mort.

Y giránse cap als seus fills y als seus paréns los va maná que prepararen per a Gabriotto exequies grans y honorables. Mentrestán habíen acudit los pares y datres paréns del jove, que se habíen enterat de la mala notíssia, y casi tantes dones y tans homes com ñabíe a la siudat. Colocat al mich del pati lo cadáver sobre la tela y en totes les roses, allí va sé plorat per tots, y públicamen per casi totes les dones de la siudat y per mols homes, y no com un plebeyo sino com un siñó tret de la plassa pública a muscles de los mes nobles siudadáns, en grandíssim honor va sé portat a la sepultura. Y al cap de uns díes, insistín lo podestá en lo que habíe demanat, preguntánlay micer Negre a la seua filla, ésta res de aixó va vóldre sentí, pero volén donáli una satisfacsió a son pare, a un monasteri mol famós per la seua santidat, ella y la nodrissa monges se van fé, y van viure allí honradamen durán mol tems.

jornada-cuarta-novela-séptima

https://quieroapuntes.com/el-decamero_giovanni-bocaccio.html (en catalá)

aigua

AIGUA

del portant aygua boteylaria

DCVB:

(amb ses variants dialectals aiga, aigo, àuia). f.: cast. agua.

I. Líquid format de dos volums d'hidrogen i un volum d'oxigen. Li pot tolre son vi e darli ayga, doc. a. 1204 (Miret Templers 546). En pa et en aygua, id. (ib. 544). En axí com la superficients del cors continent l'aygua dona color per tota l'aygua en la superficients damunt e dejús e en lo mig de l'ayga, Llull Cont. 320, 22 Les neus e les aygues qui son en los puigs, Llull Felix, pt. iv, c. 10. No havem de possessions tant que'n puscam pagar l'ayga que despenem, Decam., jorn. 8a, nov. 9a. Com mes aygua hi lançen més s'ençenen, Tirant, c. 10. Evitar de dir... ayguo per dir aygua, Fenollar Regles 105. Serà l'ayga claríssima, Verdaguer Idilis. L'aigua es designa amb diverses denominacions adjectives, segons les circumstàncies: a) Segons la seva procedència, l'aigua s'anomena aigua de pluja o del cel si és caiguda dels núvols, i aigua de vena si és treta de corrents subterranis; aigua de corriola és la de pou o cisterna (Escrig-Ll. Dicc.); aigua de sang, la que s'ha de poar a braços (Aguiló Dicc.).—b) Per la seva composició, es diu aigua clara la que no té mescla de substàncies estranyes, aigua salada la que prové de la mar i conté una alta proporció de sal, i aigua dolça (ant. aigua dolç) la que no té sal en quantitat apreciable a la sabor. Han franquea de pescar... en aygua dolç et en salada, Cost. Tort, I, i, 7.—c) Per son moviment, és diu aigua corrent la que es mou per la força de gravetat; aigua morta és la que està aturada (Rib. d'Ebre); aigua viva és la que brolla naturalment; a l'Empordà es diu també aigua viva l'aigua corrent conduïda per canonades; aigua embassada és la que està continguda en una cavitat o depòsit i no té moviment. Vena abundant, plena d'aygues vivens, Spill 14343. Que regan les aygues vives, Penya Poes. 329.—d) Per les seves condicions de potabilitat, es diu aigua potable o aigua bona la que és bona per beure, i aigua crua o aigua salmàtica (Gir.) o aigua molla la que no és bona. A l'Empordà també es diu aiga dolça l'aigua dels pous que no és gaire bona.—e) Per son grau de temperatura, a més de les denominacions generals de aigua freda, aigua fresca, aigua teba, aigua calenta, aigua bullent, etc., hi ha els noms de aigua blana, sinònim de aigua teba (Puigcerdà), i aigua creixent que és l'aigua calenta que s'empra per pastar (Eiv.).—f) Aigua serenada: aigua que ha estat exposada a la serena (Mall., Men.). «Aigo fresca serenada | poada amb un poalet | per dar beure a N'Aguedet | qui té s'homo a sa Planada» (cançó pop. men).—g) Aigua del ferro: aigua d'una font ferruginosa.—h) Àuia de sol: aigua escalfada per l'acció del sol (Gandia). i) Aigua beneita o aigua beneïda, i en rossellonèsaigua senyada: aigua que ha rebut la benedicció ritual. Un scolà anaua demanant per les cases de les gents, gitant-los l'aygua beneyta per les dites cases,Eximplis, i, 313.

II. Especialment: 

|| 1. L'aigua de la mar o d'un riu. a) Fer aigua: deixar entrar l'aigua una embarcació. Quan foren en la mar la cocha faya aygua molta, Jaume I, Cròn. 104. Tapar una aigua: tapar l'obertura per on entra aigua. Obrir una aigua: començar una barca a fer aigua. Embarcar aigua: entrar la mar per l'orla d'una embarcació.—b) Aigües del timó: la part de la mar en què es troba submergida la pala del timó.—c) Seguir les aigües a una barca: navegar o nedar en la mateixa direcció que ella segueix, per popa i molt de prop. Guanyar les aigües: passar davant una embarcació a altres (Cat.). Agafar aigües: allunyar-se de terra una embarcació, a fi que, amb vent contrari, se pugui fer un bon bord de terra, cenyint ferm (St. Feliu de G.). Tenir aigües: tenir forària, esser lluny de terra una barca per poder voltejar lliurement o «guanyar» qualsevol obstacle (St. Feliu de G.). «Ja tenim prou aigües per a doblar el cap de Tossa». 

|| 2. La pluja. En aquest any hi haurà moltes aygües, Faules Isòp. 14. Veuràs qu'ab una bona aygo tot se compondrà, Penya Poes. 16. Aigua de canal o aigua de bambolla: pluja forta (Bal.). «Jo voldria que plogués | i fés aigo de bambolla, | que ses taronges de Sóller | es torrent les mos dugués» (cançó pop. de Felanitx). Aigua de cargols: pluja de poca intensitat (Morella). Aigua fina (Tortosa), aigua moraleta (Maestrat): pluja menuda, suau, però espesseta. Aigua menudeta: plugina (Biar). 

|| 3. Riu. E dix don Ato que passaria l'aygua, Jaume I, Cròn. 29. Prop de huna aygua gran hon pescadors pescauen, doc. segle XIV (BSAL, x, 55). Un pont qui staua damunt una gran aygua, Eximplis, ii, 212. Passa l'aygua aquesta nit, Verdaguer Idilis. Aigua amunt: seguint la direcció contrària a la de l'aigua del riu. Aigua avall: seguint la mateixa direcció de l'aigua d'un riu. 

|| 4. ant. Aiguavés, pendent d'una coberta d'edifici. E sia cuberta a dues aygues, Eximenis Crestià, c. 293 (Congr. Hist. 809). «Una casa a dues aigües».

III. per extensió: Compost líquid on predomina l'aigua. Benjuí, ambre, aygues, almesch, Spill 2675. 

|| 1. Aigua almescada: mescla d'aigua i almesc. Batejaren lo duch e la duquesa... ab aygua almescada sobre lo cap, Tirant, c. 207. 

|| 2. Aigua-amidó: mescla d'amidó i aigua, que s'empra per fer posar ben enravanada la roba (Mallorca). 

|| 3. Aigua ardent: V. aiguardent. 

|| 4. Aigua blanca: solució d'acetat de plom en aigua. 

|| 5. Aigua blava o aigua del cel: solució de sulfat d'aram. 

|| 6. Aigua bòrica: solució d'àcid bòric en aigua. 

|| 7. Aigua bovina: ant., aigua medicinal reconfortant. Porà pendre una tauleta del present letouari ab dos culleretes de aygua bouina, Alcanyís Reg. pest. 21. 

|| 8. Aigua bullida: sopa feta amb llesques de pa, un raig d'oli, un all i aigua calenta (Perpinyà). A Menorca se'n diu oliaigu. 

|| 9. Aigua carmelitana: V. el || 16. 

|| 10. Aigua cordial: aigua mesclada amb altres substàncies que tenen virtut per confortar el cor. Per ll-liures aygues cordials, doc. a. 1474 (BSAL, iii, 24). 

|| 11. Aigua de capolls: La una [ampolla] plena de aygua de capols, Inv. Exarch. 

|| 12. Aigua de castanyes: cafè massa clar (or.). 

|| 13. Aigua de ferro: aigua dins la qual posen ferros roents i els hi deixen, i que serveix per donar força a aquell qui en beu (Mall., Men.). 

|| 14. Aigua de la puda, o del sofre, o aigua pudosa: aigua mineral sulfurosa que es troba prop d'Olesa de Montserrat i fa una gran fetor. 

|| 15. Aigua de la Reina d'Hongria: alcoholat de romani. 

|| 16. Aigua del Carme o aigua carmelitana: alcoholat de tarongí. 

|| 17. Aigua del cel (V. el || 5). 

|| 18. Aigua de les tres nous: aigua que s'obté de la destil·lació de les flors masculines del noguer, de les nous mig fetes i de les ja quasi madures. 

|| 19. Aigua de malves: cocció de malves que es dóna a les ovelles per qualsevol malaltia (Pinyana). 

|| 20. Aigua de mil flors: aigua que es destil·la de les buines de bou. 

|| 21. Aigua de pa: líquid que resulta de bullir aigua amb trossos de pa (Eiv.). 

|| 22. Aigua de colònia: líquid d'olor agradable, que es prepara dissolent essències en alcohol. 

|| 23. Aigua de Sant Josep: dissolució que s'aplica a curar malalties dels ulls. 

|| 24. Aigua d'escorça o aigua vermella: producte de la destil·lació d'escorça, que s'empra per assaonar les pells (Igualada). 

|| 25. Aigua d'espart: ant. líquid que feia tornar foll el qui en bevia. Faé la maluestat de donar aygua de spart mesclada ab la beguda del dessus dit rey Bamba per faerlon tornar foll, Boades Feyts 84. 

|| 26. Aigua d'olor: alcohol de perfumeria. 

|| 27. Aigua encantada: estalactita (Vendrell);—met., brou o cuinat massa clar (Llofriu). 

|| 28. Aigua gelada: beguda gelada (així anomenaven antigament el que avui es diu simplement gelat). Un esplendit y regalat refresch de diferents confitures y aigues gellades, doc. a. 1679 (arx. mun. de Castelló). Vos convidam a prende aygo gelada, Roq. 23. 

|| 29. Aigua oxigenada: peròxid d'hidrogen. 

|| 30. Aigua panada: aigua amb substància de pa per haver bullit amb crostons de pa (Pobla de L., Falset). 

|| 31. Aigua que no banya: nom vulgar del mercuri (Mall.). 

|| 32. Aigua rosada: (ant.) o aigua de roses: aigua-ros. La malaltia del meu fret se cové a guarir ab la calor del teu terrat, e aquella de la tua calor ab la frescor de la odorant aygo rosada, Decam., jorn. 8.a, nov. 7.aAigua sedativa, o més vulgarment aigua sanativa: solució de substàncies estimulants i resolutives en certa quantitat d'aigua. 

|| 33. Aigua timolada: solució de timol en aigua. 

|| 34. Les quatre aigües: barreja d'aiguanaf, ginesta, fonoll i tarongina, o de quatre aigües aromàtiques destil·lades, que s'usa com antiespasmòdic.

IV. Secreció líquida del cos. Especialment: 

|| 1. Saliva. Assò me fa venir la aygua a la boca, Lacavalleria Gazoph. 

|| 2. Orina. Feu venir molts metges fisichs, e guardarenli lo pols e les aygues,Eximplis, i, 53. Molts metges... guardant e palpant aquella e la sua aygua, Jacob Xalabín 2. 

|| 3. Llàgrimes. Aygua del meu cor puja als meus ulls, Llull Blanq. 4. Y 'ls vostres vlls estilen tan gran aygua, Passi cobles 150. Comansa lo Rey molt a pansar an tal pansament qals huls li vangran en aygo, Graal 13. L'aygua dels hulls res tan dolç no m'apar, Ausias March xciii. «S'ui me fa aigo»: l'ull me plora (Esporles). 

|| 4. pl. Líquid amniòtic. Trencar (o rompre) les aigües: acte de rompre's l'àmnios i sortir el líquid amniòtic, poc abans del part (Cat.). 

|| 5. Aigua congelada: (ant.) malaltia dels falcons i altres aus carnisseres; cast. agua vidriada. Faç als falcons o als oçells vna malaltia en lo cap a la qual dien aygua congelada, Anim. cassar, 45 v.o

V. pl. Línies ondulades que fa la superfície de certs cossos naturals o artificals i que imita en certa manera les ones d'aigua. Un cobrecalis de tafeta de ayguas vert brodat de flors. doc. a. 1746 (arx. de Montblanc). Fan aigües principalment els marbres, el nàcar, moltes classes de llenya, robes de seda, etc.

    Loc.—a) Esser aigua una cosa: esser cosa de poca substància o sense valor (Cat.).—aa) Esser clar com l'aigua, o més clar que l'aigua: esser molt clar i evident.—b) Estar a pa i aigua: no prendre altre aliment que pa i aigua, sia per càstig imposat, sia per penitència voluntària. Si pagar no'ls pot, stara L jorns a pa e a aygua, doc. a. 1377 (BABL, i, 410). Darli abstinencia e afflicció de vigilies, de dejunis en pa e aygua,Sermo St. Pere 129.—bb) Trencar l'aigua: menjar una bocinada abans de beure aigua, perquè aquesta no faci mal (Olot).—c) Negar a algú s'aigo i es foc: negar-li tot auxili i procurar llevar-li totes les defenses (Mall.).—cc) Posar-se un glop d'aigua dins sa boca: abstenir-se de parlar (Mallorca).—d) No guanyar, algú, l'aigua que beu: no merèixer paga, o no cobrar la paga que es mereix (Cat.). «¡Malaguanyada l'aigua que beu!»: ho diuen d'una persona inútil (Cat.).—dd) Arrancar aigua: obtenir un resultat difícil (Cat.). Veurem si entre tots arrenquem aigua, Oller Pap. 97.—e) Garbellar bé l'aigua a algú: complimentar lo molt (Llofriu).—ee) Rentar la cara amb aigua bruta: afalagar enganyosament algú, fer-li la bona amb hipocresia (Tarragona).—f) Ballar l'aigua davant a algú: procurar complaure'l, afalagar-lo (Barc., Mall.). «Som un pobre estudiant | que no puc 'pendre de lletra; | vós ne sou causa, amoreta, | que em ballau l'aigo davant» (cançó pop. de Manacor).—ff) Esser com aigua de cistella: esser fugisser, esmunyidís, que no s'atura allà on ho posen (Castelló).—g) Saber per on se'n va l'aigua: saber per on s'escolen els diners, en què es gasten (Llofríu).—gg) Tirar aígua al foc: procurar apaivagar odis o rancors (Barcelona, Empordà).—h) Esser com l'aigua de bacallà: no fer bé ni mal, esser inútil i inofensiu (Olot). També diuen: «esser com l'aigua de Besalú, que no fa mal ni bé a ningú».—hh) Fer venir l'aigua a la boca: fer venir gran desig d'una cosa (Barc.).—i) Treure l'aigua clara d'una cosa:trobar-ne l'explicació, aclarir-ne el misteri (Valls, Bal.).—ii) A bones aigües: a bon preu, en bones condicions d'adquisició (Mall.). «Si jo en trobava, de blat, a bones aigos, en compraria» (Mall.).—j) Fondre's com la sal en l'aigua: esvair-se fàcilment (Barc., Gir.).—jj) Anar-se'n tot en aigua: estar remull de suor (Barc.).—l) Anar (oenviar) allà on l'aigua es fon: anar o enviar a mal viatge, desitjar que algú se'n vaja i no torni (Lleida). «¡Ja fosses allà on l'aigua es fon!» (Lleida).—ll) Passa'n aigua!: ho diuen irònicament quan algú trenca una cosa involuntàriament (Barc., Gir.)—m) Aigua va!: ho diuen per avisar que van a llançar alguna cosa perillosa per als altres (Cat., Val.).—mm) Semblar (algú) que no és per aigua enterbolir: esser de bona intenció aparent, dur la malícia amagada (Barc.).—n) Passar per aigua alguna cosa: rentar-la de pressa, sense mirar-s'hi gaire; met., fer una cos de pressa i malament.—nn) Fer l'aigua tota clara: treballar en va (Barc.).—o) Esser baixes les aigües d'algú: esser dolent el seu estat. Les sues aygues son baixes, ell se troba reduhit en apreto, Lacavalleria Gazoph.—oo) No trobar aigua a la mar: no trobar, per curtor o falta d'enginy, una cosa que està a la vista (Barc., Bal.).—p) Fer anar l'aigua al seu molí (Barc.), o dur s'aigo an es seu cap-rec (Mallorca): atreure cap a si el profit d'alguna cosa.—pp) Pendre l'aigua de lluny, o pendre l'aigua molt alta: començar la relació d'una cosa per son primer principi (Barc.).—q) Portar aigua a la mar: dur una cosa allà on ja n'hi ha prou;—met., voler ensenyar al qui sap més (Barc.).—qq) Saber (o no saber)per quines aigües navega una cosa: saber o no per on va, on és (Mall., Men.). Per quines aygos navega sa vigilancia, Roq. 3.—r) Estar a mitges aigües de fer una cosa: estar inclinat a fer una cosa, sense acabar-se de resoldre. Y a mitges aygües estigué de tornar a posar la llosa, Víct. Cat., Cayres 118.—rr) Fer retxes dins s'aigo: esforçar-se en va (Mall., Men.).—s) Pendre aigo: fugir embarcat (Mall.).—ss) Fer aigua: entrar aigua dins una embarcació per alguna obertura del buc;—met., anar malament una empresa, córrer perill. Li desitjam que no fassa aygo, Ignor. 58.—t) Anar aigua avall: fracassar, afonar-se una empresa o institució (Empordà).—tt) Anar calçat per aigua: anar molt equivocat (Bal.).—u) Ofegar-se en poca aigua: retre's o considerar-se impotent davant dificultats petites.—uu) Nedar entre dues aigües: estar indecís;—obrar de dues maneres a fi d'acontentar dues classes oposades de persones.—v) Anar aigo amunt com madò Bernada o com Na Ramanyola: anar contra corrent, al revés dels altres (Palma).—vv) Estar aigua a coll, o amb aigua fins a coll o amb l'aigua fins al coll: estar molt apurat, impotent per véncer el perill o les dificultats. —w) A flor d'aigua: en la superfície de l'aigua. Entre escuma a flor d'aygua un pal ovira, Atlàntida, introd. —ww) Aigo se n'ho ha duit: ho diuen parlant d'una cosa que s'és abolida o ha desaparegut del tot (Mall.).—x) Faltar a algú s'aigo d'es créixer: esser massa petit (Mall.).—xx) Faltar a algú una aigo, o s'aigo de's 'bril, o s'aigo d'es granar: faltar-li enteniment, esser curt de gambals (Mall., Men.). Hey ha qualcú que li manca una bona aygo, Ignor. 73. An es ciutadans los falta una aygo de bona criansa, Roq. 43.—y) Donar l'aigua per amor de Déu: ploure molt.—yy) Esser tot bona aigua: esser inofensiva una cosa que semblava molt perillosa. «Prou estava espantat, però tot va esser bona aigua» (Cardona, Solsona).—z) Esser rebut o esperat com l'aigua de maig: esser molt ben rebut.—zz) Curar-se o anar-se'n amb aigua beneita: esser una cosa molt fàcil de curar o de posar-hi remei. Tot s'en pot anar amb aygo beneyta, Aguiló C., Rond. de R., 4.

    Refr.—a) En elogi de l'aigua: «L'aigua és la millor beguda» (Manresa); «Aigua pura no té pecat» (Men.); «L'aigua fa la vista clara» (Barc., Manresa); «Aigo fresca fa bon ull» (Mall., Men.); «S'aigo fa net» (Mall.); Quan renyen un infant perquè s'embruta, ell contesta: «L'aiga fa net i el sol eixuga», o bé «L'aiga fa net i la mare renta» (Llofriu).—b) En menyspreu de l'aigua, els afectats de vi diuen: «L'aigua pels bous» (Cat., Bal.); «L'aigua fa granotes» (Penedès); «L'aigua fa barrancs» (Empordá); «L'aigua fa escòrrecs» (Tarr.); «L'aigua espatlla els camins» (Empordà); «L'aigua dóna quartanes» (Cat.).—c) «Aigua freda i pa calent, causen dolor al ventrell» (Gir.).—d) «Aigua bullida allarga la vida» (Cat., Bal.). «L'aigua bullida allarga la vida; i si altre no fa, mulla lo pa» (Manresa).—e) «L'aigua pudenta fa la roba lluenta»: es refereix a l'olor de sabó (Rubí).—f) «Qui es nega, no mira de quina aigua beu» (Cat.).—g) «Ningú pot dir: d'aquesta aigua no beuré» (Cat., Val., Bal.); «Mai diguis: d'aquesta aigua mai no beuré» (Ross.); «No es pot dir mai: d'aquesta aigua no beuré, per térbola que sigui» (Empordà); «Nengú pot dir d'esta aigua no beuré, per térbola que sia» (Vinaròs).—h) «Al malalt que ha de viure, s'aigua li és medecina» (Mall.).—i) «L'aigua sempre va allà on n'hi ha més» (Cat.); «S'aigo va allà on n'hi ha més» (Cat.); «S'aigo va allà on n'hi ha molta» (Mall.): ho diuen parlant de gent que, essent ja rica, adquireix més riquesa per herència o per cas fortuït.—j) «S'aigua sempre cau allà on és més baix» (Mall.); «S'aigo s'escola a sa part més baixa» (Mallorca): ho diuen per significar que la culpa de molts se sol carregar al més pobre o al qui té més pocs mitjans de defensa.—k) «S'aigo no se perd tota per un lloc»: ho diuen per significar que generalment la culpa no és d'un tot sol, sinó de les dues parts (Mall.).—l) «Aigua passada no mou molí» (St. Feliu de P., Vinaròs, Val.); «Aigua passada lo molí no mou» (Valls); «D'aigo passada, molí no mol» (Manresa, Mall.); «Aigua passada no mol molí» (Solsona).—ll) «Aigua que corre, no porta verí» (Manresa); «Aigua corrent, a merda no sent» (Manresa); «Aigua corrent, no fa mal a la gent» (Manresa); «Aigua corrent, no mata la gent» (Valls); «Aigua corrent, és de bon bevent» (Valls); «Aigua corrent, merda bevent» (Tarr.); «Aigua lenta, mal estorrenta» (Manresa); «Guarda't d'aigua que no corr» (Mall.); «Guarda't d'aigua que no corre i de dona que no resa» (Mall.); «No't fiis d'aigua que no corri, ni de gat que no mioli» (Olot, Empordà, Vallès, Barcelona); «Guarda't d'aigua que no corre, perquè, en córrer, fa sargall» (Men.); «Déu ens guard de l'aigua mansa, que la corrent ella passa» (València); «Guarda't de l'aigua mansa, que la corrent ella passa» (Vinarós).—m) «Qui aigua atura, blat mesura» (Gir., Barc.); «Qui aigua detura, olives mesura» (Gomis, Met. 132).—n) «A un negat dau-li aigua».—ny) «Aigua cau, senyal de pluja» (Cat.); «Aigo cau, pluja segura» (Mall.); «Aigua de bombolles, pluja d'estones» (Gir.); «Aiga bombollada, aiga de durada» (Empordà); «Aiga embutllofada, pluja assegurada» (Pineda); «Aiga embutllofada sol ser de durada» (Pineda); «Aigo de burcany, dura tot l'any» (Men.).—o) «Aigua de gener, omple bótes i graner» (Cat.); «Aigua de gener, sempre fa bé» (Cat.); «Aigo de gener, umpl ses bótes i es graner» (Men.); «Aigua de febrer, bona per lo sementer» (Cat.); «Aigua en febrer, ordi en graner» (Cat.); «Aigua de març, herba als sembrats» (Cat.); «Aigua d'abril, cada gota en val mil» (Cat.); «Aigua pel maig, mal pels animals» (Cat.); «Aigua per Sant Joan, celler buit i molta fam» (Gomis Met. 116); «Aigo d'agost, mel i most» (Martorell); «Aigua de Sant Magí, no dóna pa i lleva vi» (Men.); «Aigua de Sant Trimfà, lleva vi i no dóna pa» (Men.); «L'aigua per Sant Urbà, lleva vi i no dóna pa» (Mall.); «Aigo per Sant Urbà, lleva oli i vi i no dóna pa» (Eiv.).—p) «Aigua als òrdins, que els blats se sequen»; ho diuen parlant del qui aplica remei allà on no cal (Val.).—q) «Aigua i fems fan miracles» (Gomis, Met. 133).—r) «Qui aigo aboca aviat, no umpl, i roman banyat»: vol dir que les feines precipitades no solen sortir bé (Santanyí).—s) «S'aigo i es foc, només juguen a un joc» (Men.).—t) «Gat escaldat, aigo freda tem» (Mall.).—u) «Tot se compondrà amb una bona aigo» (Mall., Men.).—v) «Qualque cosa té s'aigo, quan la beneeixen» (Mall.).—x) «Damunt figues, beu aigo i no te'n rigues» (Mall.).

    Cult. pop.—Hi ha algunes creences populars referents a l'aigua. Segons el poble català, beure aigua en dejú allarga la vida. A l'Empordà, quan un beu a galet, un altre li talla el raig amb el dit, bo i dient: «Aigua tallada no fa mal». Quan l'aigua del pou és térbola, senyala pluja (Llofriu). Quan plou i l'aigua fa bambolles, és senyal que plourà molt. A l'aigua beneita el poble li atribueix virtuts medicinals; a Mallorca diuen que, si se renten la cara amb aigua beneita del dissabte de Pasqua, se guarden de treure pigues.

    Fon.: áјɣwə (Escaldes, Oliana, Figueres, Caldes de Mal., Granollers, Terrassa, Vilafr. del P., Tarr., Vila d'Eiv.); áјɣwa (Andorra la Vella, Enviny); áјɣwo (Pobla de S., Torre de C.); áјɣwɛ (Sort, Tremp, Balaguer, Artesa, Ll.); áјɣwa (Isavarri, Esterri, Boí, Vilaller, Tamarit, Morella, Benassal, Gandia); áјɣwe (Fraga); áјɣə (Perpinyà, Prada, Noedes, Elna, Formiguera, Oleta, Arles, Ribesaltes, Cotlliure, Fontpedrosa, Prats de M., Montlluís, Sallagosa, Angustrina, Porté, Puigcerdà, Martinet, La Seu d'U., St. Llorenç de M., Bagà, Ripoll, Ribes, Camprodon, Olot, Figueres, Capmany, Amer, St. Feliu de G., Llofriu, Torelló, Arbúcies, St. Bartomeu del G., Solsona, Calaf, Terrassa, Granollers, Barc., Igualada, Vilafr. del P.); áјɣa (Andorra la Vella); áјɣe (Pobla de L.); áјɣɔ (La Llena); áјɣo (Cadaqués, Palma, Inca, Manacor, Pollença. Llucmajor); áјɣu (Pla de Manlleu, St. Jaume dels D., Castellví, Sant Pere de Ribes, Sóller, Costitx, Menorca, pagesia d'Eivissa, Alguer); ǽјɣu (Son Servera); áwia (Llucena, Alzira, Val., Sueca, Gandia, Ibi, Benissiva, Benilloba, Dénia, Pego, Alcoi, Alacant); έwјa (Benissa, segons BDC, ix, 8).

    Intens.: aigüeta, aiguassa, aiguota, aiguerulla, aiguinyola.

    Etim.: del llatí aqua, mat. sign.

2. 4. Aventures de Barbastro.

Capítul IV.

Aventures de Barbastro.

Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.

Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:

- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.

Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.

Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.

- No, va contestá ell; y prou me pene.

- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.

- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.

Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.

Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua. 

Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:

- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali. 

Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.

Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.

- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.

Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.

Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:

¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.

Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada. 

Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós. 

Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronánse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entressuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.

La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:

"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»

Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.

Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.

Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.

Original en castellá:

Capítulo IV.

Aventuras de Barbastro.

Llegó a la ciudad cerca de las once de la noche; y oyendo una rondalla fue para allá y se agregó a la turba. Pasada una calle se prepararon a cantar delante de una casa a una muchacha que por el nombre que repetían en las letras se llamaba Lorenza. Vio Pedro Saputo que uno de los de la ronda mientras los otros cantaban se acercó y encaramó a una reja no muy alta, hizo st! tres veces, y se entreabrió la ventana. Púsose a escuchar disimuladamente, y oyó que el mozo decía: - Mirad, Lorenza, que no lloréis, pues otra vez te juro que no ha sido más que un raspazo con algo de sangre. Ya se ve, ha puesto el pie en la maldita piedra que era como una bola redonda y ha dado con la cabeza en la pared de la iglesia. El Gafed y Resuello han ido con él, y a mí me han encargado que te lo dijese. Conque luego le tendrás aquí. No te acuestes. Adiós. Y se bajó. Fuese la ronda, y Pedro Saputo por divertirse y pasar el tiempo, que no sabía qué hacerse aquella noche, se ciñó un lienzo a la cabeza y volvió de ahí un rato a la reja, hizo la seña, abrieron la ventana, se encaramó y la moza al verle: ¡ay, Conched Mío!, dijo muy alborozada; ya pensaba que no te vería. ¿Conque no es cosa de cuidado? Y diciendo esto tomaba las manos y se las apretaba. Él le dijo: un poco me duele la cabeza, pero por verte... Es decir, que esta noche, dijo ella con sentimiento, ya no entrarás por el corral. - No, respondió él; y harto me pesa. - Paciencia, contestó ella dando un suspiro, y van cuatro noches. Cómo ha de ser; ya nos desquitaremos. Agora vete a casa, no te dañe el frío de la noche; toma este pastel de magras y este pastel de longaniza. Adiós, querido; vete, y mañana no salgas de casa. - No saldré, dijo él; adiós, alma mía. Y se bajó de la reja y se apartó con el viento, no fuese que la trampa llevase allí a Conched más pronto de lo que era menester y aconteciese una barbarie.

Y vínole bien el agasajo, porque más al caso le hacían las magras y la longaniza que los suspiros y las caricias de la moza; como que en todo el día no había comido más de un par de huevos que tomó en un molino; y comiendo y cenando a un tiempo se andaba de calle en calle. Vino al fin a parar al río, y dijo: todo me va bien. Ahora que tenía sed con este gustillo de las magras, que aunque tiernas y regaladas están un tantillo sabrosas, cata que me encuentro en el río. Pero no podía bajar al agua, y viendo un puente se metió por él y al otro lado un chorro perenne de agua. Esto es una fuente, dijo: y acercándose y bajando con mucho tiento unas gradas, porque no se veía más que una bolsa de avaro, llegó al chorro que oía y bebió muy a su sabor. Sentóse en una grada, dio cabo de las magras y se tomó con la longaniza; volvió a beber, se tornó a dormir y comiendo los últimos bocados se quedó dormido.

Antes del día y con el día, porque la gente de Barbastro es hacendosa, bullía por las calles y por encima y a espalda de la fuente, y Pedro Saputo no despertaba; hasta que llegó una muchacha por agua. Él, un poco sobresaltado, pero disimulando, le preguntó si conocía algún maestro sastre que le pudiera tomar para mancebo; y respondió la moza: - En nuestra casa ha de coser hoy el nuestro, que por eso he yo madrugado un poco más de lo ordinario. Si queréis venir, allí podréis hablalle. Aceptó Pedro Saputo y siguió a su graciosa guía.

Llegaron a la casa, que estaba en el barrio, y dicho al padre y a la madre lo que había pasado, y añadiendo Saputo lo que le pareció mentir, y satisfaciendo a las preguntas impertinentes, aunque sencillas que le hicieron, les mandó el sastre un recado diciendo que perdonasen, que por aquel día no podía ir, porque su mujer tenía flujo. - No importa, dijo él; yo cortaré y coseré los vestidos. Y cuanto antes mejor, señoras huéspedas mías; venga esa tela o paño o lo que sea, y sepa yo a quién he de tomar la medida. Lo que me falta son tijeras y las demás herramientas del oficio; pero las supliré con lo que haya en casa; porque en este mundo sólo hay dos cosas que no se pueden suplir, que son, el pan, y la buena mujer. Hizo después sentar a su lado a la muchacha para enseñarla, con que el padre se fue muy pagado y a la madre se le ablandaba el corazón de gusto. Y pasóse el día sin novedad que digna de contar sea, más de que él conoció que la muchacha se le aficionaba clara y determinadamente, y él sin saber por qué, gustaba también de tenerla cerca y mirarla; que aunque labradora, tenía mucha gracia en todo y hablaba y sentía con gran amabilidad. Pues fea, pudiéralo ser su madre, que ella no era sino muy linda, y una rosa del amor al abrir el capullo.

Anochecido casi o entre sol y candil, hora en que los tales jornaleros se suelen tomar un rato de asueto para vaciar la vejiga de lo que contiene y el vientre de flatos, díjoles que con su buena licencia se saldría un poco a la calle a orearse. Y se salió, pero con ánimo y propósito de no volver, porque no podía sosegar en la quietud del oficio que todavía le parecía poco disfraz, sobresaltándose todo el día cuando oía llamar, no fuesen los corchetes que iban a prenderle.

Dando vueltas por las calles un famoso entierro que se encaminaba a la catedral, y con la gente le siguió y se metió en la iglesia. Tocaron muchas sinfonías al muerto, que era una doncella de hasta dieciocho o veinte años de edad, hija de una casa principal, llena de dijes muy preciosos y un vestido de mucha riqueza, con un velo suelto galoneado de oro, y en la cabeza una diadema de valor muy subido según brillaban las piedras. Duraron bien hasta las diez las sinfonías y el canto, y luego cesaron y metieron la muerta en una capilla, la rodearon de luces y se fue todo el mundo, menos Pedro Saputo, que dijo entre sí: ¿Yo adónde he de ir? Aquí podré pasar la noche, y no hay cuidado que me busquen los frailes; mañana amanecerá Dios y veremos lo que conviene hacer. Y diciendo esto se acomodó en un arca o banco de otra capilla enfrente de la muerta, encomendó a Dios su cuerpo y alma, y se dispuso a dormir si el sueño no le hiciese novillos, pues le sentía venir aprisa.

Durmióse pronto con efecto, que tenía necesidad desde la noche pasada; pero sin duda el sueño era tan ligero como dura la tabla en que descansaba, pues oyó a deshora un rechino que le hizo levantar la cabeza. Era el ronquido de una puerta. Y luego vio entrar (porque la luz y resplandor de las hachas que ardían en honor de la difunta llenaba la iglesia) dos hombres y dirigirse a la capilla de la depositada. Llegan, y el uno de ellos, que era un mozo de unos veinticuatro a veintiséis años de edad, principia a despojarla de sus dijes y diadema, y al mismo tiempo le iba poniendo otros que él traía muy parecidos a aquéllos. De que infirió que los de la muerta eran finos y los que le ponían falsos y de sola vista. Concluyéronla de despojar, y dando el joven al otro un bolsillo le dijo: hasta aquí a partir, lo demás es sólo mío: ahí tienes los treinta escudos del pacto y vete a la sacristía. Fuese en efecto, y el mozo se llegó a la muerta y la abrazó y dio muchos besos, y parecía ir más allá, cuando Pedro Saputo no pudiéndolo sufrir, y escandalizado, tomó del altar de su capilla un candelero mediano de bronce y embistiéndole con toda su fuerza acertó al mozo en el hombro y en el pecho, de que cayó en el suelo dando un grito espantoso. Acudió el sacristán o ayudante, violo desmayado, se asusta, corre a por agua, se la echa al rostro, vuelve el mozo en sí, le levanta, y sin color y cerrando los ojos de horror y tan muerto como la difunta se lo llevaba el otro medio andando medio arrastrando; cuando tomando Pedro Saputo otro candelero y haciendo antes caracol con las manos y vuelto contra la madera del altar, dio un rugido tan bravo que pareció que caían las columnas de la iglesia atronándose toda y amenazando sus altas bóvedas; y luego disparando el candelero con todo su brío, dio al sacristán en la espalda y le hizo caer en tierra con el mozo que ya casi expiraba. Faltóle también a él el ánimo entonces, y parecía que los dos iban a quedar allí muertos de horror y susto. No hablaban empero; y después de esforzarse mucho rato y de sacar entre bascas y mortales congojas trasudores fríos una respiración agonizante, pudieron llegar a la puerta por donde entraron, y la cerraron, y se oyeron luego otras más interiores. Y todo sosegado y vuelto a quedar en un silencio majestuoso y solemne, se envolvió Pedro Saputo con los manteles del altar de su capilla, por si alguien le pudiese ver, fuese como fuese, y pasó a la de la depositada. Miróle al rostro, y parecía con su serenidad y apacibilidad que le daba las gracias de tan buen oficio y defensa como le debía. Y pisando con los pies alguna cosa, vio que eran las prendas que habían quitado a la muerta. Recogiólas todas, y poniéndolas con gran respeto en el pecho y componiendo muy bien el velo y el vestido, le puso en las manos un papelcito doblado que decía, escribiéndolo con lápiz que traía consigo:

«Esta noche entre las doce y la una dos hombres infames y descomulgados han cambiado los dijes y adornos de esta doncella y se llevaban los que traía puestos. Pasar querían a ultrajalla; mas otro muerto que invisiblemente la guardaba hala defendido del ultraje y profanación que iba a padecer, y recogido las prendas robadas. Si se quiere saber quiénes son los desalmados que tan gran maldad acometieron, véase quién de los sirvientes de esta iglesia está gravemente contuso de la espalda, y él es uno de ellos y sabe del otro.» Hecho esto y al retirarse vio una cosa blanca en el suelo, alzóla y se halló que era el bolsillo de los treinta escudos que el perdido del joven había dado al sacristán y se había éste dejado caer sin cuidar de recogerle. Míos son, dijo; porque aunque los haga vocear al pregonero, seguro es que no vendrá su dueño a pedillos. Y con esto se retiró a su capilla, volviendo los candeleros a su lugar, y se recostó en el arca.

Mas de la escena que había visto le comenzó a nacer en el ánimo tan grande horror, que se le levantaron los pelos de la cabeza, y se le iba la fuerza de los miembros y la vida del corazón. Al fin, pensado en la obra tan caritativa, y tan heroica y santa que había hecho se fue sosegando y aguardó el día.

Púsose luego a pensar en su estado, y después de verse mil veces en poder de los alguaciles de Huesca y de escapárseles otras tantas por casualidad, y a malas penas, todo en su imaginación, determinó hacer la más atrevida y graciosa travesura que hombre jamás ha imaginado, como se verá en el capítulo siguiente.