Pas - Outrapassar, Outrepassar

 

Pas, s. m., lat. passus, pas, mouvement des pieds.

Ben faria d'un pas dos.

Cadenet: Amors. 

Bien je ferais d'un pas deux. 

Loc. Menero lo filh de Dieu

Al ostal d' Ampna, lo gran pas.

Brev. d'amor, fol. 162.

Menèrent le fils de Dieu à l'hôtel d'Anne, le grand pas.

Adv. comp. Aissi Jaufre s'en vai de pas, 

Car totz es enuiatz e las. 

Ten son dreit camin 

Per la forest, lai on li plas, 

Tot jen e suau e de pas.

Roman de Jaufre, fol. 33 et 4. 

Ainsi Jaufre s'en va au pas, car il est ennuyé et las.

Tient son droit chemin par la forêt, là où il lui plaît, tout gentiment et doucement et au pas. 

Lor ost seguia los tot jorn pas e pas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 180. 

Leur armée les suivait toujours pas à pas. 

L'angels li venc en eis lo pas. V. de S. Énimie, fol. 12. 

L'ange lui vint soudainement.

Mas pus d' a pas m' auci.

P. Vidal: Una chanso. 

Mais puisqu'elle m'occit lentement. 

Pus que tan d' a pas s' i pren.

Guillaume de Briars: Si quo 'l. 

Puisqu'elle s'y prend si doucement. 

Deu se totz homs cofessar 

Ben e d' a pas, ses trop cochar.

Brev. d'amor, fol. 118. 

Doit tout homme se confesser bien et à loisir, sans trop se presser.

- Pas, passage, détroit, ouverture.

No sai quora mais la veiray, 

Que tan son nostras terras lonh, 

E tant y a pas e camis.

G. Rudel: Lanquan. 

Je ne sais quand davantage je la verrai, vu que tant sont nos terres loin, et tant il y a passages et chemins. 

Loc. Sirventes, diras

Qu'enans que passes lo pas, 

Gar ben si l' es foudatz granda. 

Reis que gran terra demanda,

Par que fassa gas,

Quan caval non trai del pas.

Bertrand de Born: Gent fai.

Sirvente, tu diras qu'avant qu'il passât le détroit, il regarde bien s'il lui est grande folie.

Roi qui demande grande terre, il paraît qu'il fasse raillerie, quand il ne tire point cheval du pas.

CAT. Pas. ESP. Paso. PORT. IT. Passo. (chap. Pas, passos; passa, passes; v. passá: passo, passes, passe, passem o passam, passéu o passáu, passen; passat, passats, passada, passades.)

2. Pas, adv. de nég., du lat. passus, pas, point.

Ce mot était employé explétivement avec la négation non. 

Sofrir m' er la pen' e l' afan 

Totz temps, non pas dos jors ni tres.

Pierre d'Auvergne: Eu non laudarai. 

Il me sera à souffrir la peine et le souci toujours, non pas deux jours ni trois. 

S' ieu ai tengut lonc temps lo vostre ostal, 

No us pessetz pas leu lo m fassatz gurpir. 

P. Cardinal: De selhs. 

Si j'ai tenu longtemps le vôtre hôtel, ne vous pensez pas que facilement vous me le fassiez abandonner. 

CAT. Pas.

3. Passada, s. f., passage, traversée, transit.

Re de passada ni d' intrada.

(chap. Res de passada ni d' entrada.)

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1361, t. XVI, p. 130. 

Rien de transit ni d'entrée.

Loc. E 'ls baros d' est' encontrada,

Sels an fag vas vos passada.

Bertrand de Born: Rassa mes. 

Et les barons de cette contrée, ceux-là ont fait vers vous passage.

- Transition.

Deu haver lonc so pauzat 

E noel, am belas montadas 

E desshendudas e passadas.

Leys d'amors, fol. 41. 

Doit avoir long air posé et nouveau, avec belles ascendances et descendances et transitions. 

CAT. Passada. ESP. Pasada. PORT. Passada. IT. Passata. 

(chap. Passada, passades; passache o passaje, passaches o passajes, tránsit, transits).

4. Passatge, s. m., passage, détroit.

Tenian... los pasatges serrats. Chronique des Albigeois, col. 23.

(chap. Teníen... los passaches tancats.)

Tenaient... les passages fermés.

Fig. Aisso non es mortz, ans mi dara passage

De las dolors del mont al sobeyran estage. 

V. de S. Honorat.

Ceci n'est pas la mort, mais me donnera passage des souffrances du monde au souverain séjour.

- Traversée, en parlant d'une rivière que l'on passe avec un bac.

Er son pus vil que vila del passatge.

Serveri de Girone: Cuenda chanso.

Maintenant ils sont plus vils que vilain du passage.

Il s'employait le plus souvent pour indiquer le voyage de la Terre-Sainte.

Per so 'l fatz que ill crozat van reptan

Del passatge qu'an si mes en obli.

S' el passatge no ill platz no crei que i an.

Bertrand de Born: Ara sai eu. 

Pour cela je le fais que les croisés je vais accusant du passage qu'ils ont mis en oubli.

Si le passage ne lui plaît pas, je ne crois pas qu'il y aille.

CAT. Passatge. ESP. Pasage (pasaje). PORT. Passagem. IT. Passaggio.

(chap. Passache o passaje; travessía, travessíes; viache, viaches.)

5. Passamen, s. m., passage, traversée.

Fig. Aquesta vida non es mas 1 breus passamens. V. et Vert., fol. 27.

Cette vie n'est qu'un court passage.

- Trépas.

Cant plac a Jhesum Crist que fos sos passamens,

Sebeli l' ab los angels.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Quand il plut à Jésus-Christ que (ce) fut son trépas, il l'ensevelit avec les anges. 

CAT. Passament. ESP. Pasamiento. PORT. IT. Passamento. 

(chap. Passamén, passamens; mort.)

6. Passador, s. m., passage. 

Lai venon trei

Al passador.

E. Fonsalada: En abriu.

Là ils viennent trois au passage.

- Passant, passager.

Aysi con passador. Trad. de l'Épître de S. Jacques. 

Ainsi comme passant. 

CAT. Passador. ESP. Pasador. PORT. Passador. IT. Passatore.

(chap. Passadó, passadós, passadora, passadores.)

7. Passar, v., passer, traverser. 

Peironet, passa riu d' Ili.

G. Rudel: No sap chantar. 

Peironet, passe le ruisseau d' Ili. 

Tan sotils que pogues passar per un anel d'un petit det.

Liv. de Sydrac, fol. 106.

Si mince qu'il put passer par un anneau d'un petit doigt.

Il s'employait souvent pour indiquer le voyage de la Terre-Sainte.

Mas trop d'omes son que eras fan semblansa 

Que passaran, e ges no n' an dezire.

R. Gaucelm de Beziers: Qui vol aver. 

Mais beaucoup d'hommes sont qui maintenant font semblant qu'ils passeront, et ils n'en ont point envie.

- Transporter.

Tug li nautor que devo passar lo comte e totas sas gens.

Tit. de 1221. Arch. du Roy., J. 309. 

Tous les nautoniers qui doivent passer le comte et toutes ses gens.

Dos rossins tenia cascun an, 

Am que passava l' aygua del Var als pellegrins. 

V. de S. Honorat. 

Il tenait deux roussins chaque année, avec quoi il passait l'eau du Var aux pélerins.

- Dépasser, transgresser, outre-passer. 

Fig. Trop passatz los decx 

De Dieu.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Vous passez beaucoup les commandements de Dieu.

Ja no m desesper per tan, 

Qu'anc de re non passei son man.

P. Raimond de Toulouse: Enquera. 

Jamais je ne me désespère pour autant, vu que oncques en rien je ne dépassai son ordre.

- Surpasser.

Vens en aissi totas autras beutatz,

Com lo soleills passa totas clardatz.

Aimeri de Bellinoy: Totas clardatz.

Elle vainc par ainsi toutes autres beautés, comme le soleil surpasse toutes clartés.

- Lancer, jeter.

Moral. En passey man regart.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

J'en passai mainte oeillade.

- Se résoudre, se changer.

Si cum tonedres grans passara en ploia. Trad. de Bède, fol. 71. 

Ainsi comme grand tonnerre se résoudra en pluie.

- Faire tremper, plonger.

Per aiga buillen passatz

Tota l' autra carn que ill donatz.

Deudes de Prades, Auz. Cass.

Par eau bouillante passez toute l'autre chair que vous lui donnez.

- Couler, écouler.

A vegadas passa l' aigua que cor 

Desobr' el pont, per forsa qu' a en se, 

Pueys merma tan que non passa re.

P. Cardinal: Non es cortes. 

Parfois passe l'eau qui court dessus le pont, par la force qu'elle a en soi, puis elle diminue tant qu'il ne passe rien.

- Exister, agir, faire ses affaires, se comporter.

Las autras gens, que sabo las autras artz, fan gran bezonh al segle, mas hom se poiria passar ses lor. Liv. de Sydrac, fol. 81.

Les autres gens, qui savent les autres arts, font grand besoin au monde, mais on pourrait se passer sans elles.

Ab fols passi com puosc, ab sabis, saviament.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Avec fous je passe comme je peux, avec sages, sagement.

Loc. fig. Ni s cug que m pas las dens 

Uns mot descovinens. 

Giraud de Calanson: El mon non. 

Et qu'elle ne pense pas que me dépasse les dents un mot déplacé.

Si qu'el dir no m passa las dens.

Rambaud d'Orange: Era mes. 

De sorte que le dire ne me dépasse pas les dents.

Part. prés. subst. Tu yest l' estela que guia 

Los passans d'aquest paes. 

P. Cardinal: Vera vergena. 

Tu es l'étoile qui guide les passants de ce pays. 

Part. pas. A mais de tres mes passatz.

GUI de Cavaillon: Doas coblas. 

Il y a plus de trois mois passés. 

Quan la nuhs es passada. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 84. 

Quant la nuit est passée. 

Loc. A passat un an

C' Amors no m tenc ni pro ni dan.

Gui d'Uisel: Ades on plus.

A passé un an qu'Amour ne me tint ni profit ni dommage.

Non fon tal mortaldat, passat ha tres cens ans. V. de S. Honorat.

Il ne fut telle mortalité, a passé trois cents ans.

- Devenir, parvenir. 

Part. pas. Aquel qui sera aprobat et passat mestre.

Statuts des Cordonniers de Bordeaux. 

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 452. 

Celui qui sera approuvé et passé maître.

- Mourir, trépasser.

Part. pas. Lo cors de Jhesu-Crist pres lo benauratz 

De la man sant Caprasi, apres s'en es passatz. 

V. de S. Honorat.

Le corps de Jésus-Christ prit le bienheureux de la main de saint Capraise, après il s'en est passé. 

CAT. Passar. ESP. Pasar. PORT. Passar. IT. Passare. 

(chap. passá: passo, passes, passe, passem o passam, passéu o passáu, passen; passat, passats, passada, passades.)

8. Passadamen, adv., entièrement, totalement passé.

Mas de mi, n' a dos ans passadamen 

Qu'ieu son privatz.

Le moine de Montaudon: Aissi cum. 

Mais pour moi, il y en a entièrement passé deux ans que je suis privé.

9. Despassar, v., dépasser, surmonter, dominer.

Fig. Ges mos cors no s lassa 

D' amar, ni m despassa 

L' angoissos turmen.

G. Riquier: En res no.

Point mon coeur ne se lasse d'aimer, ni me dépasse le tourment angoisseux.

10. Enpassar, v., faire passer, avaler.

Non es tan gran lo roinhos 

Qu' en un sol morsell o en dos

No 'll enpasses.

Bertrand de Born: Maitolin ges. 

N'est pas si grand le rognon qu'en un seul morceau ou en deux tu ne l' avales. 

CAT. Empassar. (chap. Tragá, engullí.)

11. Espassar, v., passer, finir, s'en aller, dissiper.

Per espassar l' ira e la dolor 

C' ay dins mon cor.

B. Carbonel: Per espassar. 

Pour dissiper la tristesse et la douleur que j'ai dans mon coeur. 

Part. pas.

Lo jorns es espassatz e 'l sers vengutz. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 89. 

Le jour est passé et le soir venu.

12. Compas, s. m., compas, mesure.

Voyez Aldrete, p. 361.

Pren son compas e sa mezura. V. et Vert., fol. 59.

Prend son compas et sa mesure.

Sera partitz e ssenhatz per un conpas. Liv. de Sydrac, fol. 138.

Sera partagé et marqué par un compas.

- Rhythme.

Qui pren cert compas e no 'l continua, vicis es. Leys d'amors, fol. 26. 

Qui prend certaine mesure et ne la continue pas, c'est vice.

Adv. comp. Faita d'un nou talh presan, 

A compas e a guaran. 

Gaubert, moine de Puicibot: Un joys. 

Faite d'une nouvelle taille distinguée, avec mesure et avec proportion.

Quar qui per compas va, 

Per compas deu obrar.

Nat de Mons: Al bon rey.

Car qui va par mesure, par mesure doit travailler. 

ANC. FR. Cil à cheval è cil à pié, 

Si com il orent comencié, 

Tindrent lor eire è lor compas, 

Serréement lor petit pas 

Ke l' un l' altre ne trespassont.

Roman de Rou, v. 12827. 

Mès toute taillie à compas. Roman de la Rose, v. 21004.

CAT. ESP. (compás) Compas. PORT. Compasso, compaço.

IT. Compasso. (chap. Compás, compassos.)

13. Compassar, v., compasser, mesurer, arranger, disposer.

Tot jorn en lor cor compassan

Co en gastan te desfassan.

Libre de Senequa. 

Toujours en leur coeur ils mesurent comment en gâtant ils te détruisent. Part. pas. Dieu fe tot lo mon 

Conpassat e redon.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Dieu fit tout le monde compassé et rond. 

Fig. Mon estribot fenisc que es tot compassatz.

P. Cardinal: Mon estribot. 

Je termine mon estribot qui est tout compassé.

ESP. Compasar. PORT. Compassar. IT. Compassare. (chap. acompassá.)

14. Traspas, Trespas, s. m., trépas, trajet, trait.

En breu d'ora s'esdeve 

Que om mor en un traspas.

Folquet de Romans: Quan beu me.

En peu de temps il advient qu'on meurt en un trait. 

Loc. Anet de vida a trespas. Chronique des Albigeois, fol. 7. 

Alla de vie à trépas.

CAT. Traspas. ESP. Traspaso. PORT. Traspasso, trespasso. IT. Trapasso.

(chap. Traspás, traspassos; v. traspassá; morís.)

15. Trespassatge, s. m., passage, action d'aller outre. 

Be conosc, al trespassatge, 

Qu' ab aital toza vilana 

Pot hom far ric companatge.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Je connais bien, au passage, qu'avec telle fillette villageoise on peut faire riche assortiment.

16. Trespassamen, s. m., trajet, traversée, passage. 

E 'l ricors del segle malvaz

Non es mas trespassamens.

Folquet de Romans: Quan ben me.

Et la puissance du mauvais siècle n'est que passage.

- Transgression.

Pueys cant d'Adam fou lo sieu trespassamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Depuis que d'Adam fut la sienne transgression.

- Mort, trépas.

Que m valhatz a mon trespassamen.

P. Cardinal: Un sirventes. 

Que vous me valliez à mon trépas. 

Non deu hom dire de Dieu fo o sera, car non pren negun trespassamen.

V. et Vert,, fol. 40.

On ne doit pas dire de Dieu il fut ou il sera, car il ne prend nul trépas. ANC. FR. De plorer le trespassement de ce saint prince.

Joinville, p. 157.

Il senti que l' eure de son trespassement aprochoit.

Gestes de Louis le Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 169. 

En ce temps alla de vie à trespassement Sigismond de Bavière.

Alain Chartier, p. 105.

- Cours, durée.

En aquel trespassament del temps de sant Jehan Baptista jusqu'à papa Silvestre. Arbre de Batalhas, fol. 6.

En ce cours du temps de saint Jean-Baptiste jusqu'au pape Silvestre.

ESP. Traspasamiento. IT. Trapassamento.

(chap. Traspassamén, traspassamens; mort.)

17. Traspassaire, Traspassador, s. m., transgresseur.

Si tu iest traspassaire de la ley. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains.

Si tu es transgresseur de la loi.

ANC. ESP. Traspasador. IT. Trapassatore.

(chap. Traspassadó, traspassadós, traspassadora, traspassadores; transgressó, transgressós, transgressora, transgressores.)

- Adj. Qui doit trépasser, périssable. 

Ayso que es traspassador en present. 

Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Ceci qui est périssable présentement.

18. Traspassar, Trespassar, Trapassar, v., dépasser, outre-passer, enfreindre, transgresser.

May no vuelh dromadari menar ni cavalguar, 

Qu' ieu un jorn ne volria XIIII trespassar.

Roman de Fierabras, v. 3668. 

Plus je ne veux dromadaire mener ni chevaucher, vu qu' (en) un jour j'en voudrais dépasser quatorze.

Pensas tu trespassar

So que l' Ompnipoten a volgut ordenar?

V. de S. Honorat.

Penses-tu transgresser ce que le Tout-Puissant a voulu établir?

Senher, Na Eva trespasset 

Los mandamens.

Gavaudan le Vieux: L' autre dia. 

Seigneur, dame Eve transgressa les ordres. 

ANC. FR. Vostre commandement lequel je ne vouldroye trespasser.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 5.

- Passer, aller, traverser, percer.

L' autre dia, per un mati, 

Trespassava per un simmelh.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia. 

L'autre jour, par un matin, je traversais par un coteau.

Trapassar lo camel per lo pertus de l' agullia. Doctrine des Vaudois.

(chap. Traspassá (passá) lo camello per l' ull de l' agulla.)

Passer le chameau par le trou de l'aiguille.

ANC. FR. Si vit d'aventure un home trespasser qui portoit sur son col une grant coignie. Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 203.

- Finir, cesser.

Lo cel e la terra trespassaran, mais las mieuas paraulas no trespassaran.

Trad. du N.-T., S. Marc, ch. 13.

Le ciel et la terre passeront, mais les miennes paroles ne passeront pas.

- Trépasser, mourir.

Mi muer e vuelh trespassar.

B. de Ventadour: Quan lo boscatge. 

Je me meurs et veux trépasser. 

Loc. Volrion vius traspassar

Mais que aquelh turmen sofrir.

Pons d'Ortafas: Aissi cum. 

Ils voudraient vivants trépasser plus que souffrir ce tourment.

Part. prés. Tro qu'es denan mi trespassans. 

G. Adhemar: Quan la. 

Jusqu'à ce qu'elle est passant devant moi. 

Qui avia huelhs trespassans coma loba servieyra.

Aquestz bes trespassans que Dieus dona neyss a sos enemix.

V. et Vert., fol. 31 et 87.

Qui avait yeux perçants comme louve cervière. 

Ces biens finissants que Dieu donne même à ses ennemis.

Subst. Anc no menespreziey los trespassans. V. et Vert., fol. 82. 

Oncques je ne méprisai les passants.

Part. pas. Per temps avenidor 

E per lo trespassat.

G. Riquier: Qui conois.

Pour le temps à venir et pour le passé.

Mas non es long temps trespassatz. V. de S. Honorat. 

Mais n'est pas long temps passé.

A totz fizels trespassatz. Brev. d'amor, fol. 103. 

A tous fidèles trépassés.

ANC. FR. Ainz que cist jors soit trespassez. 

Roman du Renart, t. II, p. 214.

CAT. Traspassar. ESP. Traspasar. PORT. Traspassar, trespassar. 

IT. Trapassare. (chap. Traspassá: traspasso, traspasses, traspasse, traspassem o traspassam, traspasséu o traspassáu, traspassen; traspassat, traspassats, traspassada, traspassades.)

19. Outrapassar, Outrepassar, v., outrepasser, dépasser.

Part. pas. Vei los mortz que, pels costatz,

An los tronsons outrepassatz.

Bertrand de Born: Be m play.

Je vois les morts qui, par les côtés, ont les tronçons outrepassés.

- Aller outre mer.

Luecx es qu'hom deu outrapassar.

Pons Fabre d'Uzes: Luecx es.

Il y a lieu qu'on doit aller outre mer.

IT. Oltrapassare, oltrepassar.

Capitol XCIX. Com la senyora ab gran goig torna a la posada sua: ensemps ab lo seu amat fill.

Capitol XCIX. Com la senyora ab gran goig torna a la posada sua: ensemps ab lo seu amat fill.

La senyora molt alegra e contenta: leuas de peus per partir del temple e tornar a la casa sua: prenintlo lo senyor per la ma ab singular goig mostrant lo a les gents que lo hauien vist çercar ab tan doloros treball: dientlos. ¶ Congratulamini mihi: quia inueni quem diligit anima mea: tenui eum: nec dimittam. Volent dir. O gents piadoses qui de la dolor mia haueu agut compassio: siau participants del meu goig e alegrau vos ab mi: Car yo he trobat aquest thresor impreciable: que çercaua en lo qual reposa la mor mia: Aral tinch e nol lexare ne james dell me partire. E axi anant la senyora per lo cami: ades ades miraua aquell fill tan amat: que encara li paria quel hauia a perdre de vista: e deyali. ¶ Noli me derelinquere fili: quia tu es caro ex carne mea: tu es vita mea: non dimittam te. Volent dir. Nom desampareu fill meu: car vos sou carn de la mia carn: vos sou la vida mia nous leixare nim partire de vos senyor meu. E axi passa la senyora tot aquell cami ab molta alegria: E venint en natzaret: ans de anar a la posada sua: ana sa senyoria a fer reuerencia a la senyora mare sua: la qual troba en extrema dolor. car hauia sabuda la noua de la perdua del seu amat net: e no sabia sil hauien trobat. e veent lo senyor e la mare sua la tristicia sua fon conuertida en goig inextimable. E la gloriosa anna abraçant stretament la senyora sa filla. deyali. Ay ma filla: y tanta dolor haueu passat perdent tal companyia: car sens ell no podieu sentir sino pena e turment comptaume ma filla largament com lo haueu perdut e trobat. E sa senyoria compta per orde a la senyora mare sua: tota la dolor e angustia que hauia passada çercant e no trobant lo seu amat fill: e les dos senyores mare e filla lançaren infinides lagrimes: car no podien parlar de aquell senyor: sino ab molta amor e dolor. E stant axi rahonantse les senyores foren aqui vengudes les dos germanes de la senyora per fer reuerencia a sa merce: e complanyerse de la sua dolor passada e alegrarse del goig present. e ab aquestes persones tan cares la senyora: reposa vna gran estona: e apres sa senyoria ana a la posada sua: e aqui descansa del seu gran treball: continuant la sua manera de viure: ço es en molta pobrea e solitud.

QUINTA JORNADA

QUINTA JORNADA

Escomense la quinta jornada del decamerón, aon gobernán Fiameta, se raóne sobre algo felís que an algún amán, después de dus o desventurats acsidéns, li va passá.

Estabe ya lo lleván tot blang y lo sol escampabe los seus rayos sobre tot lo nostre hemisferi, cuan Fiameta, insitada per les dolses cansóns de les joves que a primera hora del día cantaben alegremen per entre los abrets y brosquill, se va eixecá y va fé cridá a tots los demés; y van baixá poquet a poquet cap als cams, crusán lo ample pla, entre les herbes cubertes de rosada, hasta que lo sol se va alsá una mica, y van aná passeján, parlán de tot una mica. Pero al notá que ya los rayos de Lorenzo calentaben, cap a la seua habitassió van dirigí les passes; y allí, en mols bons vins y en dolsaines van passá lo rato, y tamé van passechá pel chardí hasta la hora de diná. Están totes les coses aparellades per lo discretíssim senescal, después de cantá alguna estampida y baladeta, segóns li va víndre be a la reina, se van ficá a minchá; y una vegada acabat lo diná, sense olvidá la establida costum de ballá, acompaçades dels instruméns algunes cansóns y danses van seguí. Después, hasta passada la michdiada, la reina los va doná llissénsia a tots; algúns de ells sen van aná a fé la michdiá y datres se van quedá voltán per lo jardí. Pero tots, un poc passada nona, allí, com va volé la reina, segóns la costum se van reuní a la vora de la fon; y habénse assentat la reina pro tribunali, mirán cap a Pánfilo, sonrién, an ell li va maná que escomensare les felises noveles; enseguida ne va tíndre una preparada, que diu aixina.

jornada quinta novela primera

JORNADA CUARTA. NOVELA SEXTA.

Andreuola vol a Gabriotto, li conte un somni que ha tingut y ell an ella un atre. De repén, ell se mor als seus brassos. Mentres ella y una criada lo porten a casa seua són capturades per la señoría. Ella conte lo que ha passat, lo podestá la vol forsá, se entere son pare y, trobánla inossén, la fa liberá. Después ella se fique a monja.

La história que Filomena habíe contat va sé mol apressiada per les siñores perque moltes vegades habíen sentit cantá aquella cansó y may habíen pogut sabé cóm y per qué habíe sigut composta. Lo rey li va maná a Pánfilo que continuare lo orden, y ell va di:

Lo contat a la passada história me done peu a contáton una a la que se parle de dos que versaben sobre coses que habíen de passá com si ya hagueren passat, y apenes habíen acabat de contáles los que les habíen vist cuan van tíndre los dos efecte. Y aixina, amoroses siñores, hau de sabé que es impresió general de tots los que viuen vore varies coses als seus somnis, y, dormín, li pareixen totes verdaderes, y a vegades resulte que moltes de elles passen de verdat. Per naixó, mols li donen tanta fe a cada somni com li donaríen a les coses que veigueren están desperts, y en estos mateixos somnis se entristíxen o se alegren segóns lo que sels ha mostrat. Y per lo contrari, ña qui no creu en cap somni, mes que después de vóres caure al perill que los habíe sigut mostrat. Ni a uns ni als atres alabo, perque no sempre són verdadés ni totes les vegades falsos. Que no són tots verdadés, moltes vegades tots natres ham tingut ocasió de vóreu, y que no tots són falsos, abáns a la história de Filomena se ha escoltat, y a la meua, com ya hay dit, tos u mostraré. Per lo que jusgo que si se viu y se obre virtuosamen, a cap somni té que tíndres temó y no dixá per nell los bons propósits; en les coses roínes y malvades, encara que los somnis pareguen favorables an elles y en visións propíssies a qui los veuen animen, dingú té que creure; y aixina, al contrari, donáls a tots completa fe. Pero aném a la história (menos mal, Boccaccio, qué cansino que eres).

Va ñabé a la siudat de Brescia un gentilhome de nom micer Negre de Pontecarrato, que, entre atres mols fills, teníe una filla, de nom Andreuola, mol jove y hermosa y sense casá. Ella se va enamorá de un veí seu de nom Gabriotto, home de baixa condissió encara que ple de loables costums, hermós y amable; y en la intervensió y ajuda de la nodrissa de la casa Cabriotto no sol va sabé que Andreuola lo volíe, sino que lo van portá a subín a un hermós jardí del pare de ella, y moltes vegades van disfrutá del seu amor. Per a que cap raó mes que la mort puguere separá lo seu amor, home y dona se van fé en secreto. Y del mateix modo, furtivamén, confirmán los seus ajuntaméns, va passá que a la jove una nit, dormín, li va pareixe vore en somnis que estabe al seu jardí en Gabriotto y que lo teníe entre los seus brassos en grandíssim plaé, y mentres aixina estaben li va pareixe vore eixí del cos de ell una cosa oscura y terrible en una forma que ella no podíe reconéixe, y li pareixíe que esta cosa agarráe a Gabriotto y contra la seua voluntat en espantosa forsa la hi arrancáe dels brassos y en ell se amagáe a dins de la terra y no podíe vórel mes. Com mol gran doló sentíe, se va despertá, y una vegada desperta, encara que vee que no habíe passat res del que habíe ensomiat, no va dixá de tíndre po per culpa de este somni. Gabriotto volíe aná aon ella la nit siguién, pero ella no volíe, se va esforsá en que no vinguere per la nit allí. Pero veén la seua voluntat, per a que no sospechare algo raro, la siguién nit lo va ressibí al jardí. En moltes roses blanques y roiges, perque ere tems de roses, en ell a la voreta de una bellísima fon de aigua clara que al jardí ñabíe, se van gitá, y allí, después de una llarga festa que van disfrutá juns, Gabriotto li va preguntá quina ere la raó per la que li habíe prohibit víndre la nit abáns.

La jove, contánli lo somni de abansanit y la temó que li habíe agarrat, lay va explicá. Gabriotto, al sentíla, sen va enriure y va di que gran bobada ere creure en somnis perque tots veníen per massa minjá o per tíndre lo pap forro, y después va di:
- Si yo haguera vullgut fé cas de somnis no hauría vingut aquí, no tan per lo teu sino per un que tamé vach tíndre la nit passada. Me pareixíe está a una hermosa y deleitosa selva per la que anaba cassán, y había enchampat una cabreta tan maja com la milló que se haigue vist; y me pareixíe que ere mes blanca que la neu y en poc rato se va fé tan amiga meua que en cap momén se separabe de mí. Y me pareixíe que la volía tan que per a que no se separare de mí li había ficat al coll un collá de or y en una cadena tamé de or la sujetaba entre les mans. Y después de aixó me pareixíe que, descansán esta quirrina una vegada y tenín lo seu cap a la faldeta, va eixí de no sé aón una gossa negra com lo carbó, mol famolenca y espantosa en apariénsia, y va víndre cap a mí, contra la que cap resisténsia me pareixíe fé; per lo que me pareixíe que me ficáe lo morro a dins del costat esquerro, y tan lo rossegabe que arribabe al cor, pareixíe que me´l arrancabe per a emportássel. Sentía tal doló que me vach despertá, y despert, en la ma en seguida vach paupá a vore si tenía algo al costat; pero com no me vach trobá cap mal me vach burlá de mí mateix per habéu fet. Pero ¿qué vol di aixó? tals y mes espantosos ne hay tingut mes vegades y no per naixó me ha passat res mes ni res menos; y per naixó olvídat del somni y pensém en chalá. La jove, acollonida pel somni, al sentí aixó encara se va esglayá mol mes, pero per a no fé enfadá a Gabriotto, va ocultá la temó, pero lo abrassáe y besáe mol, y mentres ell la apretáe y besabe, temerosa y no sabén de qué, mes de lo normal moltes vegades lo mirabe a la cara y mirabe per lo jardí per si alguna cosa negra vinguere de alguna part.

Y están de esta manera, Cabriotto, en un gran suspiro, la va abrassá y li va di:
- ¡Ay de mí, alma meua, ajúdam que me mórigo!

Y dit aixó, va caure an terra com un taco damún de la herba del pradet. Veénlo la jove caigut com estabe, apoyánsel a la faldeta, casi plorán li va di:
- Oh, dols siñó meu, ¿qué te passe?

Gabriotto no va contestá, respirán fort y tot suat, después de no mol tems, sen va aná als atres, a la sombra allargada dels sipresos.

Aixó va sé mol du y dolorós per a la jove, que mes que an ella mateixa lo volíe, cada una té que imagináu. Ella lo va plorá mol, y moltes vegades lo va cridá en vano, pero después de que donássen cuenta de que estabe mort, habénlo tocat per totes les parts del cos y trobánles totes gelades, no sabén qué fé ni qué di, plorosa com estabe y plena de angustia, sen va aná a cridá a la seua nodrissa, que de este amor ere cómplice, y la seua miseria y doló li va amostrá. Y después de plorá juntes sobre lo mort Cabriotto, va di la jove a la nodrissa:
- Ya que Déu me´l ha tret, no vull seguí yo en vida, pero en ves de matám, voldría que buscárem una manera convenién de protegí lo meu honor y lo amor secreto que ha ñagut entre natros, y que se enterro lo cos com toque. A lo que la nodrissa va di:

- Filla meua, no parlos de vóldre matát, perque si lo has perdut, matánte tamé lo pedríes al atre món perque aniríes al infern, aon estic segura de que la seua alma no ha anat perque bo ha segut. Mol milló sirá que te consolos y pensos en ajudá en orassións o en atres bones obres a la seua alma, per si per algún pecat cometut té nessessidat de aixó. Sepultál es mol fássil, an este jardí mateix, dingú u sabrá may perque dingú sap que ell haigue vingut aquí, y si no u vols aixina, traémlo fora del jardí y dixémlo, demá pel matí lo trobarán y portánlo a casa seua sirá enterrat per los seus paréns.

La jove, encara que estiguere plena de amargura y plorare continuamén, escoltáe sin embargo los consells de la nodrissa, y no están de acuerdo en la primera part, va contestá a la segona, dién: - No vullgue Déu que un jove tan bo y tan volgut per mí y home meu patixgue lo sé enterrat com un gos o dixat an terra al carré. Ha ressibit les meues llágrimes y, tal com puga, ressibirá les dels seus paréns, y ya me ve al ánimo lo que ham de fé. Y rápidamen la va enviá a per una pessa de seda que teníe a la seua arca, y portada aquella y extenénla an terra, damún van ficá lo cos de Gabriotto, y ficánli lo cap a un cuixí y tancánli en moltes llágrimes los ulls y la boca, y fén una guirnalda de roses y escampán los pétalos de les roses que habíen agarrat juns, li va di a la nodrissa:
- De aquí a la porta de casa seua ña poc camí, y per naixó tú y yo, aixina com lo ham arreglat, lo portarém dabán de casa seua. No tardará mol en fés de día y lo arreplegarán, y encara que per als seus no sigue aixó cap consol, per a mí, ya que als meus brassos
s´ha mort, sirá un descans.

Y dit aixó, va torná a inclinás sobre ell y en abundantíssimes llágrimes lo va está plorán, pero mol requerida per la criada, perque veníe l´alba, se va ficá dreta, se va traure del dit
l´anell en lo que se habíe casat en Gabriotto, lay va ficá al seu dit, dién entre plos:
- Volgut siñó meu, si la teua alma veu les meues llágrimes y algún coneiximén o sentimén después de la seua partida quede als cossos, ressibix benignamen lo radé don de esta a qui vivín vas vóldre tan. Y dit aixó, desmayada, va caure damún de ell, y después de un tems se va reviscolá y se va ficá de peu, y en la criada van agarrá la tela aon estabe lo cos, y en ell van eixí del jardí cap a casa de ell.

Y anán aixina, va passá per casualidat los guardies del podestá, que anaben an aquella hora an algún assunto, les van topetá y les van arrestá. Andreuola, volén antes morí que viure, reconeguts los guardes de la señoría, francamen los va di:

- Sé quí sou y que vóldre fugí de res me valdríe; estic disposada a aná en vatros dabán la señoría, y contá lo que ha passat; pero que ningú se atrevixque a tocám, si tos fach cas, ni a robá res de lo que porte este cos si no vol que yo lo acusa.

Per lo que, sense que ningú la tocare, en lo cos de Gabriotto sen van aná tots cap al palau. Avisat lo podestá, se va eixecá, y fénla víndre a la alcoba, se va fé informá de lo que habíe passat, y habén fet mirá per algúns meches si en veneno o de un atra manera habíe sigut assessinat lo bon home, tots van afirmá que no, sino que li habíe petat lo cor y se habíe aufegat. Y ell, sentit aixó y que aquella en poca cosa ere culpable, se les va ingeniá en pareixe que li donabe lo que no podíe véndreli, y va di que si ella fée la seua voluntat, la liberaríe. Pero no servínli les paraules, va volé contra tota conveniénsia fé aná la forsa; pero Andreuola, ensesa pel desdén y traén forses de aon no les teníe, se va deféndre com un home, rechassánlo en injurioses y altives paraules. Pero arribat lo día cla y sénli contades estes coses a micer Negre, mortalmen dolgut sen va aná en mols dels seus amics al palau y allí, informat de tot per lo podestá, va demaná que li tornaren a la seua filla. Lo podestá se va acusá de habéla volgut forsá, antes de sé acusat per nella, va alabá a la jove y la seua constánsia. Veénla de tanta firmesa, li va di a son pare que si an ell li pareixíe be, y an ella, pesse habé tingut un home de baixa condissió, de bon grado la pendríe com a dona. Aixina com ells dos parlaben, Andreuola se li va tirá als peus de son pare y li va di:

- Pare meu, no crec que faigue falta que tos conta la história del meu atrevimén y de la meua desgrássia, que estic segura de que ya la hau sentit y la sabéu. Tos demano perdó per la meua falta, aixó es, de habé, sense vosté sabéu, pres per home al que mes me agradabe; y este perdó no tol demano per a que me sigue perdonada la vida sino per a morí com filla vostra y no com enemiga vostra.

Micer Negre, que ya ere vellet y home bo y amorós per naturalesa, al sentí estes paraules va escomensá a plorá, y plorán va alsá a la seua filla tendramen, y li va di:
- Filla meua, mol me haguere agradat que hagueres tingut tal home com segóns lo meu pareixe te conveníe; y si lo hagueres pres tal com a tú t´agradare tamé m´habíe de agradá; pero lo habéu amagat me fa dóldrem de la teua poca confiansa, y mes encara, veén que lo has perdut abáns de sábreu yo. Pero ya que aixina está fet, lo que per a contentát, vivín ell, hauría fet en gust, aixó es, honrál com a gendre se li fará ara que está mort.

Y giránse cap als seus fills y als seus paréns los va maná que prepararen per a Gabriotto exequies grans y honorables. Mentrestán habíen acudit los pares y datres paréns del jove, que se habíen enterat de la mala notíssia, y casi tantes dones y tans homes com ñabíe a la siudat. Colocat al mich del pati lo cadáver sobre la tela y en totes les roses, allí va sé plorat per tots, y públicamen per casi totes les dones de la siudat y per mols homes, y no com un plebeyo sino com un siñó tret de la plassa pública a muscles de los mes nobles siudadáns, en grandíssim honor va sé portat a la sepultura. Y al cap de uns díes, insistín lo podestá en lo que habíe demanat, preguntánlay micer Negre a la seua filla, ésta res de aixó va vóldre sentí, pero volén donáli una satisfacsió a son pare, a un monasteri mol famós per la seua santidat, ella y la nodrissa monges se van fé, y van viure allí honradamen durán mol tems.

jornada-cuarta-novela-séptima

https://quieroapuntes.com/el-decamero_giovanni-bocaccio.html (en catalá)

Capitol LXIX. Com tres grans Reys de orient vingueren en Jherusalem

Capitol LXIX. Com tres grans Reys de orient vingueren en Jherusalem: cercant e demanant aquell qui era nat rey dels juheus.

Lo tretzen dia apres la natiuitat de Jhesus senyor nostre la excellent senyora mare sua hague vn grandissim goig per temprament de la dolor passada. Car veu complida aquella prophecia d´Ysayes. ¶ Tunc videbis et afflues et mirabitur et dilatabitur cor tuum: quando conuersa fuerit ad te multitudo maris: fortitudo gentium venerit tibi. Volent dir dreçant son parlar a sa senyoria. O excellent reyna e senyora quius trobau mare de deu sia certa vostra altesa que lauors com haureu atesa aquesta singular dignitat maternal: sera lo cor de vostra senyoria alegrat e molt exemplat: quant veureu venir a vostra merce la gran flota de la gent qui nauega per les hones de les dignitats de aquest mon: car no seran gents de poca estima los que vendran adorar e confessar lo fill vostre: ans seran Reys excellents acompanyats e molt abillats. E de aquests ha parlat dauid: dient. ¶ Coram illo procident ethiopes et inimici eius terram lingent: Reges tharsis et insule munera offerent: reges arabum et sabba dona adducent. Car dauant la presencia de aquest senyor nouament nat se prostraran los ethiops qui fins aquella jornada eren stats enemichs seus per la sua infidelitat e ab moltissima deuocio besaran la terra dauant los seus sagrats peus. E los reys de tharsis e de les illes (jlles) li offeriran moneda: e los reys de arabia e de Sabba grans dons li portaran: e a sa magestat presentaran. E axi fon complida largament la dita prophecia de Dauid. Venint aquests reys animosos en jherusalem tota la terra qui era en lo circuit fon moguda e torbada e molt mes los habitadors de la dita ciutat: e specialment lo rey herodes qui lauors regnaua. Car veren aquells excellents Reys sens nenguna temor entrar en regne strany e ab animo constant publicament demanar. ¶ Ubi est qui natus est rex iudeorum. E venint aquesta noua al Rey ixquen los a recebir ab animo molt irat e portant los al palau seu: aqui los interroga agudament com sabien ells que rey nouell sia nat en judea: qui per la magestat del senyor emperador cesar august es senyorejada: lo qual ha fet manament negu no sia gosat nomenarse rey sino aquell a qui sa magestat volra donar tal titol. E los dits Reys esforçadament respongueren: dient. ¶ Vidimus enim stellam eius in oriente et venimus adorare eum. Volent dir. No penseu que nosaltres vingam ab poca certitut ne siam persones quens mogam en layre: car be sabem que es scrit per Salamo. ¶ Qui cito credit leuis est corde. E perço siau cert vos senyor qui de present regnau per la magestat del emperador: que nosaltres venim ab tanta certitut: e hauem vist tal senyal del naximent de aquest verdader rey: que venim deliberats de adorarlo e confessarlo esser rey e senyor: e posar la vida e lo stat per lo seruici seu. E de vostra senyoria no volem aldre sino quens maneu dir lo loch e mostrar la posada hon aquest senyor es nat. E Herodes ques pensaua tenir son regne en gran repos e seguretat hoint que aquests reys en son regne cerquen e demanen nouell Rey fon molt enujat de aquesta fahena e alteras e torbas en extrem: ab tot ques cobri tant com pogue: e dixlos. Senyors placiaus anar a vostres posades a reposar e apres menjar tornareu y dar vos he resposta del que demanau.

Capitol XI, Adam, muller, Eva, delliuracio, lim

Capitol. XI. Com lo pare adam e la sua muller eua inspirats per la diuinal clemencia. Suplicaren en aquella per lur delliuracio ensemps ab tots los pares del lim.

(Falte la E mayúscula) Essent ja la senyora excellent de la edat disposta per al misteri que la sauiesa diuina la hauia creada: magestat volgue entendre e mirar sobre la miseria e captiuitat de Adam: e de la generacio (gereracio) sua: De que li deuem fer infinides gracies segons diu Dauid. ¶ Beatus qui intelligit sup (sup, la p en una rayeta a baix, pot sé super o be supegenum una paraula) egenum et pauperem. Car aquell que es beatitut etna (la t porte un ganchet a dal: eterna) deu esser lohat e magnificat e infinidament regraciat: perque li ha plagut entendre ab efficacia sobre la la pobrea extrema e captiuitat dolorosa del home per ell creat. E volent lo retornar assi inspira sa clemencia lo pare Adam que regonegues agudament quants dans hauia encorreguts per lo seu peccat. E sentint se axi tocat lo venerable pare Adam: recordas que ja passats cinch milia anys de la sua creacio: e que per sa propria culpa ell e los fills seus stauen de aquell temps ença en tan dura captiuitat: acompanyats de tantes dolors e miseries: e que tan larch temps hauia que duraua la dita pena: a ell iustament donada: per la desobediencia sua. Perque Adam e los que ab ell eren tingueren consell (c al revés+sell) dins los lims hon se trobauen. E dix lo pare Adam (Adá, a nassal, en este cas se podríe escriure n Adan, Adán, o m Adam) als fills seus. ¶ Filij mei qd faciemus qa conturbant me cogitationes mee: et non est hic locus quietus. Volent dir O fills meus molt amats y que farem: car les cogitacions e pensaments meus: me donen molta dolor e turbacio. Com me recort hauer perduda la heretat de parays per lo peccat meu: em veig (me recort + em veig. Igual que passe en lo + el, ña, hi ha una y, et, e, elíptica, me recort y me veig, que passe a em veig) exellat ensemps ab vosaltres en aquest loch de tenebres: hon noy ha consolacio nenguna ne repos. ¶ E hoyda la raho de Adam per los fills seus trauessats de molta dolor per la gran desauentura e perdua sua com tan poch los hauia durat lo stat tan preminent de innocencia: en que nostre senyor deu los hauia creat: no pogueren respondre al pare seu sino que romperen en gran e doloros plor. E la mare Eua que veu lo seu marit e fills en tanta dolor e pena atendrien se les entramenes d´aquella com a mare piadosa: e dix. O Adam senyor aquesta dolor mia es principalment: car yo he lançat a vos y als fills meus en tanta dolor e pena: e en cascu de vosaltres yo so turmentada: si a nostre senyor plahia yo volria passar la pena per tots: puix so causa del peccat: e vos senyor Adam e los fills meus fosseu deliures de captiuitat e cobrasseu la heretat vostra: qui per la errada mia haueu perduda Lo senyor ma creada pus amable per natura e molt pus piadosa que al home: perque yo pus viuament senta la dolor dels fills meus: E perço Adam senyor puix vos per lo mal consell meu fes aquella tan gran erra (errada, error) de desobeyr nostre senyor deu: e trencar lo manament seu: placiaus ara per merce escoltar la dolorosa paraula mia qui continuament pense e fabrique en la reparacio vostra e mia e dels fills meus. ¶ Et audi consilium meum et recuperabis sanitates. Car si a la senyoria vostra plaura hoyr lo consell meu: yo he ferma fe vos recobrareu salut a tota la natura vostra. E Adam sabent que era scrit. ¶ Vt vnde mors oriebatur: inde vita resurgeret. No volgue desestimar lo consell de sa virtuosa muller: ans li dix digau Eua lo queus parra bo: car tota cosa fare per recobrar la amistat e gracia del meu creador: lo qual ma auorrit: e lançat per la desobediencia mia. E lauors Eua ab molta amor dix. ¶ Ignoras (esta I mayúscula que pareix J!) quoniam benignitas dei ad penitentiam te adducit. Volent dir: senyor meu Adam ignora la discrecio vostra com apres lo vostre peccat la benignitat del senyor creador nostre vos tira a penitencia. ¶ E com sab la merce vostra penitencia vera deu esser acompanyada ab sperança de venia. Donchs senyor puix la penitencia haueu feta tan largament: confiar deueu la misericordia diuina nous sera negada. ¶ Acordaus senyor de aquell dormir tan dolç que vos senyor fes stant en lo stat de ignocencia: en lo qual segons la merçe vostra moltes vegades ma recitat: vos fon reuelat que nostre senyor deu vostra carn pendria: e ques faria home E siau cert que ab tot per lo nostre peccat aço sia differir: la clemencia sua fara lo que promes (pmes) vos hauia: car sa magestat ha dit. ¶ Celum et terra transibunt: verba autem mea non preteribunt. ¶ Car lo cel e la terra pssaran: e la sua paraula restara ferma: E per la iniquitat nostra no cessara la misericordia sua de manifestar se als homens. ¶ E a mi senyor acorda que aquell dia doloros que fom lançats de la heretat nostra quis deya parays terrenal: nostre senyor deu irat (jrat) contra la serpent: qui a mi hauia decebut: dix a ella. ¶ Ipsa conteret caput tuum. Volent dir: al diable qui prenint forma de serpent me hauia enganat: que per dona li seria trencat lo cap. ¶ Aço no ignore yo que de mi nos pot entendre. Car yo per ma desauentura no he trencat lo cap al diable: ans ell ha vençut a mi: e lançat tota la generacio mia en la captiuitat dolorosa que ara som. ¶ E perço hauem a creure que altra dona te a venir que sera causa e principi de la reparacio nostra: e trencara lo cap al diable leuant li la tirannica potestat e senyoria que te sobre nosaltres. ¶ E de aquesta senyora e filla nostra foren a mi reuelades grans coses en lo començ de les mies dolors: e tota la mia vida la he reclamada e desijada: e no la he mereixcuda veure en los dies meus. ¶ E ara so certa segons la relacio que a vos senyor e a mi es stada feta que en la terra de judea es nada vna donzella de tanta excellencia: que jas canta publicament de ella. ¶ Nec primam similem visa est nec habere sequentem. E aço es cosa molt certa: que desque lo mon es creat: ab tot que en la generacio nostra haja agut moltes virtuoses dones: noy ha agut james semblant a aquesta en excellencia e virtuts. La qual so molt certa: es stada preseruada per la potencia diuina d´aquella ley comuna que fon imposada per lo nostre peccat. De qua cantat gemens Dauid. ¶ Ego in iniquitatibus conceptus sum: et in peccatis mater mea in vtero me aluit. Car totes les gracies e prerogatiues que son stades partides en totes les creatures angeliques e humanes: en ella sola son trobades iustades. E si yo en la mia creacio fuy neta de tacha original: quant mes deueu creure senyor Adam que es stada neta en pus singular grau aquesta filla e senyora nostra: de la qual diu Dauid. ¶ Non fecit taliter omni nationi. ¶ Volent dir que no ha fet nostre senyor deu tanta singularitat de gracies a nenguna nacio passada present ni esdeuenidora com a aquesta sola senyora. E perço en la natiuitat sua han cantat los angels en presencia sua. ¶ Natiuitas tua gaudium annunciauit vniuerso mundo. ¶ Car per la presencia sua tot lo mon sera alegrat. E dien que la dita senyora se es criada en lo temple de deu: e es stada tant amada y reuerida per los habitadors del dit temple que tots vna voce dicentes dien de sa excellent senyoria. ¶ Non est talis mulier super terram. Volent dir que tal dona com aquesta james naixque sobre la terra. ¶ E ja senyor Adam es aquesta donzella de edat de matremoni: car segons lo compte que yo tinch ja passa los dotze anys. Aram (ara me, ara em) par (pareix) a mi que es hora de cridar e demanar al nostre creador e senyor misericordia e perdo. Car si a sa magestat plaura hauer nos merce: e humiliarse tant ques vulla vnir ab la natura nostra: offerir liem (li ham, havem, de oferir) aquesta excellent senyora e filla nostra. Si plaura a sa clemencia pendre la per sposa puix sa magestat la ha tant dignificada e de singulars dons dotada: que dona atreuiment a nosaltres de pensar en aquest matremoni: ab tot no haja nenguna comparacio del creador a la creatura: sa clemencia egualara aquests estrems: per mija de aquesta senyora: En tant que lome peccador gosara acostar se a la magestat del seu creador. ¶ E Adam hauent be atentament escoltat tot lo rahonament de sa discreta muller fon tan alegre que dix. O eua hoyt lo que dit maueu de aquesta senyora. ¶ Factum est cor meum tanquam cera liquescens in medio ventris mei. ¶ Volent dir: Lo cor meu per extrem goig es axi regalat com cera calenta (liquescens: licuada, que se fon) dins les entramenes mies. Car crech certament ara es vengut lo temps: en lo qual la clemencia diuina remediara les dolors mies per mija de aquesta senyora sanctissima filla nostra. ¶ E agenollant se lo pare Adam en terra ab grandissima feruor e deuocio comença a reclamar la clemencia diuina dient. ¶ O rex gentium et desideratus earum: veni salua hominem quem de limo formasti. ¶ Volent dir: O rey e princep de tota creatura en vostra sola clemencia es lo desig esperanca mia e de tots los fills meus. A vos senyor demanam queus placia deuallar e saluar lo miserable home que d´l lim de la terra haueu format. Vos senyor sabeu quanta es la miseria humana: hajau pietat de la errada mia. car sens vos ajudador meu nom puch leuar. ¶ Adiuua me domine quia in te confidit anima mea. E la venerable mare Eua que la dolor de tots los seus fills molt tendrament sentia ab feruor no recomptable comenca a cridar vn crit molt piados dient. ¶ Domine si vis potes me mundadare. Volent dir: O senyor y vida mia la dolor e dan dels fills meus propria pena mia es. E prostrant se en terra deya. Domine salua nos quia perimus. Volent dir: O senyor qui sou pietat immensa saluau nos que del tot perim sens lo auxili e multissima clemencia e adiutori vostre. E apres deya ¶ O domine clementissime veni et noli tardare relaxa façinora plebi tue. Volent dir o clemencia infinida cuytau la venguda vostra car ja defallen los fills meus per longa sperança. ¶ Miserere nostri deus omnium: et respice nos: et ostende nobis lucem miserationum tuarum: O senyor y hajau merçe de la longa dolor mia: delliuré (delliurem, delliuren) la vostra clemencia aquests fills de tan dura captiuitat: mirau senyor sobre nosaltres: e mostrau nos la lum (lu3, que pareix luz) resplandent de les infinides misericordies vostres. ¶ E leuant se la amable mare giras als fills seus dient los: O fills cridau e no cesseu: nomenau vos fills meus: perque la piadosa dolor de la mare vostra pus facilment moga la clemencia diuina a hauer merçe de vosaltres. ¶ Yo trista mare quius deuia guardar per tendrea de amor de tot dan e perill vos he lançats en tanta dolor e miseries: yo quius deuia conseruar la heretat vostra: vos he procurat (pcurat) captiuitat trista e penosa: e ara fills ajudar nous puch recorreu ab gran fiança a aquell qui ajudar vos pot: Lo qual ha dit. ¶ Sine me nichil potestis facere. E los atribulats fills hoyda la amonestacio de la senyora mare sua començaren a reclamar e cridar la misericordia diuina dient. O clement e piados senyor veus açi los exellats fills de Eua que per manament de vostra magestat son stats bandejats del regne vostre per lo peccat dels primers parents: quantes penes e angusties hauem soffert en la dolorosa peregrinacio nostra: no basta lengua humana a esplicar la menor part: ara ab dolor e gemechs suplicam la merçe vostra vulla donar fi al exili nostre. ¶ O domine aspice de sede sancta tua: et cogita de nobis: inclina deus meus aurem tuam et audi. Aperi occulos tuos et vide tribulationem nostram. O senyor rompeu los cels e deuallau: car sens vos perim ajudau nos creador nostre: Car de vostra magestat es dit. ¶ Nichil odisti eorum q fecisti. Volent dir que no auorriu (avorriu; aborrezcáis; odisti : odio, odi) les coses que fetes haueu: E perço senyor no pereixca la obra de les vostres mans per la iniquitat nostra: treballats som sens repos: e podem dir. ¶ Lassati sumus in via iniquitatis et perditionis: et ambulauimus vias difficiles: viam autem domini ignoramus. O senyor tan cansats e lassats som en la via miserable d´aquest mon. hon y ha infinits laços de perdicio: anam per vies difficils: la via vostra senyor ignoram E perço suplicam la pietat vostra dient cascu per si ¶ Vias tuas domine demonstra michi et semitas tuas edoce me. Volent dir: O senyor illuminau nos que vejam e conegam lo cami dels vostres manaments. E les estretes vies de perfectio perque prestament pugam venir a vos y atenyer la gracia vostra tan desijada. ¶ E aquests miserables fills de Adam vehent se en tanta necessitat començaren a reclamar en ajuda sua los ciutadans de parays qui son los sancts angels dient a ells ¶ O gloriosi principes qui statis in domo domini in atrijs domus dei nostri ¶ Suplicau la clemencia diuina que li placia hauer pietat de nosaltres: E que done fi al exili nostre: e pugam peruenir al loch hon vosaltres sou: Car le animes nostres han fet insaciable de veure lo nostre creador qui es vida y amor nostra. ¶ E continuant aquestos crits. ¶ Resonabat terra in voces eorum. E entra aquell crit tan piados per la ciutat de parays: e los ciutadans de aquella moguts de gran caritat desijosos de la reparacio humana: leuaren se de les cadires: e vingueren tots justats dauant lo tro de la alta magestat diuina. ¶ Et ceciderunt in conspectu throni in facies suas et benedixerunt viuentem in secula seculorum. ¶ E dreçant se ab gran reuerencia digueren. O potencia infinida ¶ Dimitte eos quia clamant post nos. Volent dir sia de vostra diuina clemencia atorgar a aquests miserables fills de Adam la peticio sua: e que ixquen de aquella dura captiuitat: e vinguen a lohar la magestat vostra: e a possehir estes cadires qui stan buydes per lo cayment de aquells superbos angels: qui a la justa ordinacio de vostra clemencia no sotsmeteren la voluntat sua E lo misericordios senyor responent als angels dix que acceptaua la peticio sua e que prestament ell trametria vn princep en la terra d´aquests catius per veure de ques clamen: ne que demanen: si tenen res per a pagar lo rescat.