Mostrando las entradas para la consulta mudá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mudá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 5 de julio de 2024

Moys, Mois, Moix - Mueis, Mueg, Mug, Muog, Mog

Moys, Mois, Moix, adj., lâche, vil, sournois.

Falz prezicx

D' omes moys ni tricx.

P. Bremond Ricas Novas: Si m ten.

Fausses prédications d'hommes lâches et trompeurs.

Tug cominalmen

Em trafeguier e moys.

Nat de Mons: Sitot non.

Tous généralement nous sommes trompeurs et vils.

Aissi quo 'l moix laire 

Son quetz e celaire.

Raimond de Miraval: Enquer.

Ainsi comme les voleurs sournois sont cois et dissimulés.

Fig. Ab lial cor, fi e pauc moys.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.

Avec coeur loyal, pur et peu sournois.

2. Moyssart, Moichart, adj., lâche, vil, méprisable.

Adreg e franc ses cor moyssart.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps. 

Loyal et franc sans coeur vil.

Ab moicharda machination.

Cartulaire de Montpellier, fol. 142. 

Avec lâche machination. 

Subst. Li folh e 'l fellon e 'l moyssart.

P. Cardinal: Ben tenh.

Les fous et les félons et les lâches.

(chap. En chapurriau, al menos al poble de Arnes, aon no ñan gendarmes pero sí arnerols o gen de Arnes, moix, moixa signifique trist o triste, apagat, sensible, etc. Coneixeréu alguns a Terenci Moix.)

Algars, Algás, toll del vidre, Arnes, Tarragona, Lo Port,

 

Moyso, s. f., mesure.

A forma ni a moyso dessus dita. Tit. de 1360. DOAT, t. LXVII, fol. 85.

A forme et à mesure dessusdite.

ANC. FR. La bouche petite et grocete... 

Le col fu de bonne moison, 

Gros assez et lons par raison. 

Boutons i ot petis et clos... 

Si en i ot d'autre moison.

Roman de la Rose, v. 539 et 1649.

 

Mozir, v., moisir.

Part. pas. Ama locs mozitz et pudens. Eluc. de las propr., fol. 240. 

Aime lieux moisis et puants.

ANC. CAT. Mosir. ESP. Mohecer (N. E. enmohecer, cubrir de moho).

(chap. fés, criás moho, enverdí, enverdís; puestos humits y pudens.)

 

Mucal, s. m., bas lat. mucalis, datte.

Palma..., sos frugs... so ditz mucals. Eluc. de las propr., fol. 217.

Le palmier..., ses fruits... sont dits dattes.

(chap. Dátil, datils; palmera, palmeres; no confundí en cubalibre o palmero, que se diu aixina perque lo tubo medix mes o menos un pam. Esta l de palm no se pronunsie, se pert, com la p de psiquiatra, dels que ne fan falta un clapé per als catalanistes; la o de Lourdes, la p de psicópata com Manel Riu Fillat, etc.)

 

Mucellage, s. m., lat. mucillaginem, mucilage.

Que la femna sia cristerizada de mucellage de ptilli.

Mucellage de fenugrec am cizami. Trad. d'Albucasis, fol. 36.

Que la femme soit clystérisée avec mucilage de tilleul.

Mucilage de fénugrec avec sésame. 

ANC. CAT. Mussilage. ESP. Mucílago (N. E. Sustancia viscosa, de mayor o menor transparencia, que se halla en ciertas partes de algunos vegetales, o se prepara disolviendo en agua materias gomosas.)

PORT. Mucilagem. IT. Mucilagine, mucillagine, mucellagine.

Mudar, v., lat. mutare, changer, transporter, détourner, différer, déplacer. Ja no volgr' alhors mudar mon garnimen.

Le Comte de Poitiers: Companho.

Je ne voudrais jamais transporter ailleurs mon équipage.

An mudat lur estaje. V. de S. Honorat. 

Ont changé leur demeure.

Quascuna creatura

Pot mudar, segon natura,

Son bon esser de ben en mal.

Brev. d'amor, fol. 10.

Chaque créature peut changer, selon nature, sor bon être de bien en mal.

El fols si muda coma li luna. Trad. de Bède, fol. 37.

(chap. Lo tonto, atontat, se mude, se gire, se cambie com la lluna.

Menos Carlos Rallo Badet, que es lo mes sompo de tot Aragó, que se va quedá girat cap a la lluna catalanista desde que ere un chiquet que corríe per la bassa. Sol li falte abrassá la mija lluna del Islam y que li tallon la punteta de la sigala. Milló siríe que lay tallaren sansera; total, la fa aná menos que Arturico Quintana Font. San germana y sa mare me van escriure al Carallibre - cuan encara lo tenía - per a defensál, com si un home nessessitare que lo defenguen, y mes online. Mes dropo, cagat, insultadó, aragonés catalanista y ploramiques no ne ña a cap puesto.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, lo tonto del poble

 

Le fou se change comme la lune.

Los quals quatre mestres, cascun an, se mudaran.

(chap. Aixó hauríen de fé los presidens de la Ascuma, que ni són mestres ni u sirán may, cada añ, cambiá, pera vore quín es lo mes inútil de tots.) 

Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 475.

Lesquels quatre maîtres, chaque année, se changeront.

Tro 'l nom d'amans 

En drut se muda.

Rambaud de Vaqueiras: Kalenda maia.

Jusqu'à ce que le nom d'amant se change en favori.

Loc. Aoras non aus mudar

Qu'ieu no chant al vostre somos.

T. de G. d'Uisel et de M. de Ventadour: Gui d'Uiselh. 

Maintenant je n'ose différer que je ne chante à la votre invitation.

Non mudarai deserenan

Qu'ieu non despley 

Un son novelh qu'els esbaudey.

P. Rogiers: Per far esbaudir. 

Je ne différerai pas désormais que je ne déploie un nouvel air qui les réjouisse.

- Muer.

Deu hom son auzel aguizar 

Aissi que meills deia mudar. 

Dirai co si deu mudar 

Auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

On doit affaiter son oiseau ainsi qu'il doive mieux muer.

Je dirai comment se doit muer oiseau.

Part. prés. A senhor mudan, so es assaber a abbat moren.

Tit. de 1287. DOAT, t. CXXX, fol. 158. 

A seigneur changeant, c'est à savoir à abbé mourant.

Part. pas.

Volrai lo donc mal mudat, guallinier.

Gras, debaten, que non puesca volar.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc.

Je le voudrai donc mal mué, gelinier, gras, se débattant, qu'il ne puisse voler.

ANC. FR. Sans vostre amor ne m'a vie mestier; 

Ne je ne vuil tot lo siegle en muer. 

Le Châtelain de Couci, chanson 8. 

Bien me revint son gracieux langaige, 

Et tost muey mon propos et coraige.

Charles d'Orléans, p. 4.

Ou sont-ce honneurs qui font muer les meurs. Cretin, p. 232.

Ceux-là sont incontinent muez d'amour en haine et de haine en amour.

Comines, liv. I, p. 73. 

D'un visage constant et sans muer de couleur. 

Amyot, Tr. de Plutarque. Vie de Sylla.

CAT. ESP. PORT. Mudar. IT. Mutare. (chap. mudá, mudás, mutá (cambiá): yo me mudo, mudes, mude, mudem o mudam, mudéu o mudáu, muden; mudat, mudats, mudada, mudades.)

2. Muda, s. f., mue.

Si vostr' ausels, avan la muda,

A tota la coa perduda.

(chap. Si lo vostre muixó, abans de la muda, ha tota la coa perduda.)

Deudes de Prades: Auz. cass.

Si votre oiseau, avant la mue, a toute la queue perdue.

CAT. ESP. PORT. IT. Muda. (chap. Muda, mudes; v. mudá, mudás; mutá, cambiá, cambiás.)

3. Mudamen, s. m., changement.

Senes lunh mudamen en se. Brev. d'amor, fol. 35.

Sans nul changement en soi. 

L'orde de mudamen del enperi. Cat. dels apost. de Roma, fol. 102. 

L'ordre de changement de l'empire.

Tota la solfa sai e los set mudamens.

(chap. Tota la solfa sé y los set mudamens; solfa : solfeo : do, re, mi, fa, sol, la, si. Sol + Fa : solfa.)

coral, Beceite, Alberto Moragrega, Margarita Celma Tafalla

Pierre de Corbiac: El nom de.

Je sais tout le solfége et les sept changements.

ANC. FR. Par muement de lieu en autre.

Joinville, p. 149.

CAT. Mudament. ESP. Mudamiento. PORT. Mudamento. IT. Mutamento.

(chap. Mudamén, mudamens.)

4. Mutatio, Mutacio, Mudazo, s. f., lat. mutatio, mutation, changement. Dieus no pren mutatio. 

Segon diverses movemens 

E mutacios.

Brev. d'amor, fol. 9 et 32. 

Dieu ne prend point de changement.

Selon divers mouvements et mutations. 

Greus es sopdosa mudazos. Trad. de Bède, fol. 30.

Changement subit est pénible. 

CAT. Mutació. ESP. Mutación. PORT. Mutação. IT. Mutazione. 

(chap. Mutassió, mutassions.)

5. Mutabilitat, s. f., lat. mutabilitatem, mutabilité, mobilité, inconstance.

Mutabilitat, sensibletat.

Granda mutabilitat.

Eluc. de las propr., fol. 1 et 117.

Mobilité, sensibilité. 

Grande mobilité.

CAT. Mutabilitat. ESP. Mutabilidad. PORT. Mutabilidade. IT. Mutabilità, mutabilitate, mutabilitade.

(chap. Mutabilidat, mutabilidats; inconstansia, inconstansies, sensiblería, sensibleríes, com al italiá “la donna è mobile...”, “la dona es mutable com una ploma al ven”.)

6. Mudayritz, s. f., muable, changeuse.

Luna... es mudayritz del ayre. Eluc. de las propr., fol. 116. 

La lune... est changeuse de l'air.

7. Mutable, Mudable, s. f., lat. mutabilis, mobile, changeant, muable. 

Fa hom mutable de loc en autre. Eluc. de las propr., fol. 117. 

Fait l'homme changeant de lieu en autre. 

Alqu mot so mudable. Leys d'amors, fol. 68.

Quelques mots sont muables.

Tota creatura es mudabla per sa natura. V. et Vert., fol. 40.

Toute créature est changeante par sa nature. 

CAT. ESP. Mudable. PORT. Mudavel. IT. Mutabile. 

(chap. Mudable, mudables, mutable, mutables; contrari: inmutable, inmutables, que no se inmute, que no mude, que no cambie.)

8. Commutatio, s. f., lat. commutatio, commutation, changement, figure de rhétorique.

Commutatios... apelada anthimetabola, se fay can son doas sententias que la una es adversaria a l'autra, et hom fay del mot derrier premier e del primier derrier. Leys d'amors, fol. 146. 

La commutation.... appelée antimétabole, se fait quand deux phrases sont dont l'une est contraire à l'autre, et qu'on fait du mot dernier le premier et du premier le dernier.

CAT. Commutatió. ESP. Conmutación. PORT. Commutação.

IT. Commutazione. (chap. Conmutassió, conmutassions; v. conmutá.)

9. Comutatiu, adj., commutatif, changeable, variable.

O son.... comutativas. Leys d'amors, fol. 26. 

Ou elles sont... commutatives. 

CAT. Commutatiu. ESP. Conmutativo. PORT. IT. Commutativo.

(chap. Conmutatiu, conmutatius, conmutativa, conmutatives. 

Propiedat conmutativa de les matemátiques.)

conmutatiu, conmutatius, conmutativa, conmutatives. Propiedat conmutativa de les matemátiques

 

10. Inmutar, v., lat. immutare, changer. 

Part. prés. Requier lutz inmutant.

Segon la qualitat de la vapor inmutant la cella phantastica.

Eluc. de las propr., fol. 15 et 78. 

Requiert lumière changeante.

Selon la qualité de la vapeur changeant le siége fantastique.

Part. pas. Els inmutatz, l' esperit animal corr. Eluc. de las propr., fol. 16.

Eux changés, l'esprit animal court. 

CAT. Immutar. ESP. Inmutar. IT. Immutare. (chap. Inmutá, inmutás: inmuto, inmutes, inmute, inmutem o inmutam, inmutéu o inmutáu, inmuten; inmutat, inmutats, inmutada, inmutades.)

11. Immutacio, Inmutacio, s. f., lat. immutatio, changement.

Desordenada inmutacio. 

De immutacio receptivas.

Eluc. de las propr., fol. 34 et 114. 

Changement désordonné. 

Susceptibles de changement. 

CAT. Immutació. ESP. Inmutación. IT. Immutazione. 

(chap. Inmutassió, inmutassions; v. inmutá, inmutás.)

13. Inmutabilitat, s. f., lat. immutabilitatem, immutabilité. 

Han inmutabilitat. 

Inmutabilitat ses transmutacio.

Eluc. de las propr., fol. 1 et 4. 

Ont immutabilité. 

Immutabilité sans transformation. 

CAT. Immutabilitat. ESP. Inmutabilidad. PORT. Immutabilidade. 

IT. Immutabilità, immutabilitate, immutabilitade. (chap. Inmutabilidat, inmutabilidats.)

13. Inmutatiu, adj., immutatif, changeant.

Virtut inmutativa.

So dels elemens inmutativas.

Eluc. de las propr., fol. 19 et 114. 

Vertu changeante. 

Sont immutatives des éléments. 

ESP. Inmutativo. (chap. Inmutatiu, inmutatius, inmutativa, inmutatives.)

14. Permutar, v., lat. permutare, permuter.

Desempari e doni e permuti de mi en vos.

(chap. Yo desamparo y dono y permuto de mí en vos.)

Tit. de 1275. Arch. du Roy. Toulouse, J. 321.

Je désempare et donne et permute de moi à vous.

CAT. ESP. Permutar. PORT. Permudar. IT. Permutare.

(chap. Permutá: permuto, permutes, permute, permutem o permutam, permutéu o permutáu, permuten; permutat, permutats, permutada, permutades. Encara se fan permutes de dos possessions entre dos persones. Permuta : concambi, cambi.)

15. Permutatio, s. f., lat. permutatio, permutation, changement.

Cofermi aquesta permutatio. 

Tit. de 1275. Arch. du Roy. Toulouse, J. 321. 

Je confirme.... cette permutation.

Permutatios de letra o de sillaba. Leys d'amors, fol. 121. 

Permutation de lettre ou de syllabe. 

CAT. Permutació. ESP. Permutación (permuta). PORT. Permutação. 

IT. Permutazione. (chap. Permutassió o permuta, permutassions o permutes.)

16. Permuta, s. f., échange, troc.

Non ha loc en permutas simplas. Fors de Bearn, p. 1085.

N'a pas lieu en échanges simples.

CAT. ESP. IT. (chap.) Permuta.

17. Permutador, s. m,, troqueur.

Los autres.... permutadors. Cout. de Condom.

Les autres... troqueurs.

IT. Permutatore. (chap. Permutadó, permutadós, permutadora, permutadores.)

18. Permutable, adj., lat. permutabilis, permutable, changeable. Permutabla per sa condicio.

Prepausan... las que han inmutabilitat a las permutablas.

Eluc. de las propr., fol. 8 et 1.

Permutable par sa condition.

Préfèrent... celles qui ont immobilité aux changeables. 

IT. Permutabile. (chap. Permutable, permutables.)

19. Permutatiu, adj., permutatif, propre à permuter.

O son.... permutativas. Leys d'amors, fol. 26. 

Ou elles sont.... permutatives.

Dels cors d'aquels qui la auzo permutativa. Eluc. de las propr., fol. 46.

Permutative des corps de ceux qui l'entendent. 

IT. Permutativo. (chap. Permutatiu, permutatius, permutativa, permutatives. )

20. Remudar, Remuiar, v., lat. remutare, remuer, changer, bouger, séparer.

Parlar ni remudar no i s pot. Liv. de Sydrac, fol. 16.

Parler ni remuer ne s'y peut.

Pero si s remuda

Malautes, quan mielhs cuda

En autra part guerir.

Peyrols: Pus de mon.

Pourtant aussi se remue le malade, quand il pense en autre part mieux guérir.

Mas que per aisso no m remut.

Rambaud d'Orange: Er quan. 

Pourvu que pour cela je ne me remue. 

Sol non polsa ni remuia.

Roman de Jaufre, fol. 44.

Seulement ne souffle ni remue.

Fig. Doz cavaliers prezans

Don largueza no s remuda. 

T. de Guion et de Maenard: En Maenard. 

Deux chevaliers prisés dont générosité ne se sépare pas.

Subst. A son remudar si eversa la maire. 

Liv. de Sydrac, fol. 65. 

A son remuer se renverse la matrice.

CAT. ESP. Remudar. IT. Rimutare. (chap. Remudá, remudás, sorollá, sorollás, com Ignacio Sorolla, moures mol, no está coto o quieto, no tartí.)

21. Remudamen, s. m., remuement, mouvement, agitation, changement.

Per la vanetat del dih sanc e de son remudamen. Liv. de Sydrac, fol. 104.

Par la légèreté dudit sang et de son agitation. 

Al remudament no fassa barat. Arbre de Batalhas, fol. 130. 

Au changement qu'il ne fasse pas tromperie. 

ESP. Remudamiento. IT. Rimutamento. (chap. Remudamén, remudamens; agitassió, agitassions; sorollamén, sorollamens.)

22. Transmudar, Trasmudar, v., lat. transmutare, transmuer, transporter, changer.

Virar e transmudar los motz. Leys d'amors, fol. 14. 

Changer et transporter les mots. 

Laurador termes moven

De lor logal o trasmudan.

Quan l' onor a Dieu deguda 

En creatura transmuda.

Brev. d'amor, fol. 127 et 74.

Laboureurs remuant ou transportant les limites de leur local.

Quand il transporte à la créature l'honneur dû à Dieu.

Part. pas. Las dichas dictios son transmudadas. Leys d'amors, fol. 108. Les dits mots sont transportés. 

ANC. FR. Destruisit le royaume de Assur et en transmua la seigneurie aux Persans, et aux Mèdes. Alain Chartier, p. 295. 

Vous qui m'avez en rocher transmué. 

Premières Œuvres de Desportes, p. 253. 

CAT. ESP. Transmutar, trasmudar. PORT. Transmutar, transmudar. 

IT. Trasmutare, tramutare. (chap. Transmudá, transmutá, trasmudá, trasmutá.)

23. Transmutacio, Trasmutacio, s. f., lat. transmutatio, transformation. Entro que es digerida et ha presa transmutacio.

En trasmutacios de metalhs.

Eluc. de las propr., fol. 14 et 240. 

Jusqu'à ce qu'elle est digérée et a pris transformation.

En transformations de métaux. 

CAT. Transmutació, trasmutació. ESP. Transmutación, trasmutación, trasmudación. PORT. Transmutação, trasmudação. IT. Trasmutazione, trasmutagione, tramutazione, tramutagione. (chap. Transmutassió, transmutassions; trasmutassió, trasmutassions; transmudassió, transmudassions; trasmudassió, trasmudassions. La mes coneguda es la transmutassió a la eucaristía.)

24. Transmudamen, Trasmudamen, s. m., transformation, permutation, bouleversement, changement.

Lo qual transmudamen o transpositio. Leys d'amors, fol. 108. 

Lequel changement ou transposition. 

Fai d' umors gran transmudamen 

La luna merman e creissen.

(chap. Fa de humors (aigües) gran transmudamén la lluna mermán y creixén.)

Brev. d'amor, fol. 34.

Fait grand bouleversement d'humeurs la lune diminuant, et croissant.

ANC. ESP. Trasmudamiento. IT. Trasmutamento, tramutamento.

(chap. Transmudamén, transmudamens; trasmudamén, trasmudamens; transformassió, permutassió, permuta, cambi. Ya se sap o sa sabíe que la lluna afecte mol a les aigües, desde les marees hasta al hora de llimpiá la sequia, o regá, o plantá, etc. en lluna nova o lluna vella. Aixó u saben mol be los allunats com Manel Riu Fillat, Carlos Rallo Badet, Ignacio Sorolla Vidal y alguns atres aragonesos catalanistes com los de la Ascuma.)

25. Transmudable, Trasmudable, adj., transmutable.

Ses comensamen e ses fi,

Non transmudables atressi.

Brev. d'amor, fol. 2. 

Sans commencement et sans fin, non transmutable pareillement.

ESP. Trasmutable. PORT. Transmutavel. IT. Trasmutabile.

(chap. Transmudable, transmudables; trasmudable, trasmudables; transmutable, transmutables; trasmutable, trasmutables.)

 

Mueis, Mueg, Mug, Muog, Mog, s. m., lat. modius, muid.

Richartz metra a mueis et a sestiers

Aur et argent.

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

Richard dépensera à muids et à setiers or et argent. 

Tu li donaras X sols, o XX mugz de blatz chascun an.

Trad. du Code de Justinien, fol. 39. 

Tu lui donneras dix sous, ou vingt muids de blé chaque année. 

PORT. Modio. IT. Moggio.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit.
Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut.

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua.

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot.

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro J. Bel Caldú).


Original en castellá:

Capítulo X.

Concluye el registro de novias. Y es lo mejor de todo.


Miró la lista, y le faltaban cinco o seis pueblos. En el primero le obsequiaron teniéndole enclavado a dos mesas de juego desde el alba hasta la noche. Moríase de asco y de enfado; y sin decir nada a las muchachas, que eran dos, la una joven y no maleja, y la otra atrevida de edad y talla, y aunque con opinión de buena moza, luz sin calor por demasiada nuestra, pasó adelante.

En el segundo pueblo conoció la persona más extravagante que vio en su vida; y le recibieron poco menos que con desaire teniéndole por un aventurero, hasta que presentó la carta de su padre, en la cual sólo decía al dueño de la casa que su hijo don Pedro pasaba a visitar algunos amigos, y que si algo se le ofrecía le hiciesen la cortesía de recibirle. Entonces todo mudó, y pasaron al extremo contrario. Era el escribano de quien le habló Morfina, hombre rico, de genio irregular, tan pronto arrebatado, tan pronto remiso y como insensible; raquítico, o más bien un poco jorobado, piernas largas, cuerpo corto y encogido, lo que fue causa que le llamasen Curruquis; ojos salidos, rostro pequeño, boca rasgada, cuello dudoso, pecho levantado y propenso a doble giba; hablador sempiterno, y más claro y llano que la pobreza en camisa. Así que vio la carta de don Alfonso dijo: - Ya yo conozco a vuestro señor padre y he oído la historia de vuesa merced, y me alegro mucho y celebro tener en mi casa al gran Pedro Saputo, agora don Pedro López de Lúsera, hijo de un tal caballero como don Alfonso López de Lúsera. Del sabio nace el sabio, que lo es también, aunque no tanto, el caballero don Alfonso López de Lúsera; y tal vez de hombres pequeños nacen hombres grandes, aunque grande es también don Alfonso López de Lúsera; y aún he visto nacer de grandes pequeños, aunque aquí todo ha mejorado y subido punto del uno al otro. ¿Porque comparado con vos, qué es ya vuestro padre por más que sea don Alfonso López de Lúsera? Seáis muy bien venido. Sabed que esta casa toda es vuestra con dominio propio y absoluto; me basta saber que sois el hombre más grande de España y de Aragón y todo. Y más agora con el nuevo nombre que lleváis, no digo nada, con el ser que sois nada menos que hijo del caballero don Alfonso López de Lúsera, la flor y la nata de los caballeros aragoneses de más alta alcurnia. Pero vamos claros: ¿venís a ver a mi hija Pepita? Hallábase ella delante, y respondió Pedro Saputo: - Yo vengo a haceros una visita, y confieso que no me pesa de ver a esa señora Pepita, vuestra hija, pues su presencia no es para espantar a nadie. - Yo lo creo, ¡cuerno!, dijo el escribano; ahí la tenéis, miradla; y luego, ¿eh?, lo que yo le pondré en el delantal, que señor mío, si quiero, será la friolera de seis mil escudos en moneda limpia y enjuta. ¿Os parece poco señor don Pedro?, no reñiremos: sean siete mil. ¿Todavía no estáis contento? Pues, ocho mil, y cerremos. ¿Qué queréis, amigo? Un hijo y dos hijas me dio el de arriba; el hijo se me lo llevó y quedaron ellas; la mayor me la casaron hace cuatro años, y le hice heredera con condición que no me pusiese los pies en casa hasta que me sacasen ésta. ¿Me entiende vuesa merced? Pues digo, vuestra presencia es gallarda; vive Dios que sois galán y bien hecho. Mira, Pepita, mira; esto es cosa buena. Pues de vuestra familia... Vamos, es mucha honra para mí emparentar con don Alfonso López de Lúsera; con una casa tan ilustre; aunque también la mía es antigua. Eh, volved la vista; ésas son mis armas: sí, señor, las armas de los Jordanes. Porque yo soy Jordán por parte de madre, y Almanzor por parte de padre. Los Almanzores (vea vuesa merced sus armas, son las de ese cuartel) fueron por lo menos generalísimos de los moros; digo, capitanes cristianos, pero muy famosos, que vencieron a generalísimos de los moros, y de algún tope que les dieron tomaron su nombre por apellido. Pues los Jordanes, saque vuesa merced la cuenta; en la Tierra Santa de un toqueo mataron lo menos trescientos mil mahometanos, que si agora vinieran a España nos ponían a freír el alma. De modo, amigo mío, que si vos sois noble, mi hija ya lo veis; y podemos decir que pari dignamur stemmate. ¿Entendéis el latín? - Sí, señor. - Es que si no, os diría que eso quiere decir que en linaje somos iguales. Vamos al negocio. Pepita, el señor, como acabas de oír es celebérrimo y nunca bien ponderadosapientissimus sapientum Pedro Saputo, y además hijo de aquel gran caballero que has oído nombrar, don Alfonso López de Lúsera; y viene a verte. Si tú le gustas a él, y él te gusta a ti, cuenta hecha y al nudo ciego; ocho mil por agora del primer empujón, dos mil más para el aniversario de tu boda, y mil por cada nieto que me deis mientras viva. Conque miraos bien, tanteaos de amor, conoceos por dentro y por fuera y enamoraos como locos. Yo me voy a N. (un lugarcito que distaba legua y media) a hacer una escritura; son las nueve de la mañana y volveré a comer, o no volveré; es decir, que a la hora, ¡Jesús!, y la cuchara al plato. Adiós. Y diciendo esto se levanta, coge unos papeles y el tintero, el sombrero y la capa, vuelve a decir adiós, cierra la puerta con llave, quita la llave y se va dejando a los dos encerrados en el cuarto. - ¡Padre!, ¡padre!, gritó la muchacha. - Soy sordo, soy sordo, respondió él; y llamó a su mujer y le dijo: ahí quedan los pájaros; la llave yo me la llevo; cuidado que nadie los incomode. Hasta la vuelta.

Y se quedaron los dos mirándose del uno al otro; él, admirado y sonriéndose; ella, un poco avergonzada y encendida de color, pareciendo casi hermosa con este realce; pero uno y otro se resignaron. Preguntóle Pedro Saputo si su padre había hecho aquello alguna otra vez, y dijo que hacía un año lo hizo con un rústico labrador, que luego (añadió) porque no supo hablarme una palabra en más de hora y media que nos tuvo en este mismo cuarto, le despidió con desabrimiento y bochorno, diciéndole que no quería un gaznápiro y majadero para yerno. - Y ahora, preguntó Pedro Saputo, ¿cuánto pensáis que tardará en abrirnos? - Lo menos cuatro horas, dijo la muchacha, porque tres de ir y venir, que nunca hace correr la mula, y una más allá o más para despachar la diligencia que lleva. ¿Le parece a vuesa merced mucho? - ¿A mí, Pepita?, respondió él; que pareden la puerta si quieren, y hasta que yo los llame. - Pensaba, dijo ella. En esto llamó la madre a la puerta y dijo: - ¡Mira, hija, dile a ese caballero que tenga paciencia; yo lo siento mucho, pero como tu padre es así... Cómo ha de ser; entretened el tiempo lo mejor que podáis; alegra, hija mía, alegra a don Pedro; yo andaré en gobernar la comida con la moza (criada). - Muy bien, señora, muy bien, contestó Pedro Saputo; vuestra Pepita es amable, y no me parecerá largo el tiempo que dure esta penitencia. - Mejor, caballero, mejor, respondió la buena de la madre; con que adiós y no tiene remedio. Ella se fue a la cocina, y ellos se entraron en el despacho del padre.

Pues señor, dijo entre sí Pedro Saputo; en esta casa todos son locos; buen remate llevo. Pero la muchacha no es fea ni melindrosa; pecho al agua. Llevaba acaso un lapicero encima, pues los colores estaban en la maleta, como se supone, y se puso a hacer su retrato. Sacóle muy parecido, y la muchacha quedó sumamente complacida; y dieron las once. Después dieron las doce, luego la una, y al fin las dos; él, hombre de mundo, ella tentada de la risa, y el padre no venía. Dan las tres, y en este mismo punto le oyeron en la escalera que subía repitiendo la declaración de una mujer que había herido a su suegro, y decía, como hablando consigo mismo, pero en voz alta y sonora; y dijo la sujeto, que lo había hecho por hacelle entender su razón, por cuanto tenía oído que no hay ejemplar que ningún sordo haya dejado de oír dándole un buen tenazazo en las espinillas... ¡Ja- ja- ja! Y soltó una gran carcajada. Llegó así al cuarto, y les abrió la puerta, mostrándose incomodado y casi furioso porque no habían comido. - Pues señor padre, dijo la muchacha; si teníades vos la llave, ¿cómo habíamos de salir? - Es verdad, dijo él, riéndose, no me acordaba. ¿Y cómo ha ido, hija? - Muy bien, padre, respondió ella. - Supongo, dijo, que don Pedro no es el brutis y mastuerzo del año pasado; aquel páparo, aquel antropófago de Junzamo. Púsose ella colorada, y continuó el padre: buenas nuevas, bonísimas, ¿conque os habéis gustado? Me alegro. - Mirad lo que ha hecho don Pedro, dijo la muchacha; y le enseñó el retrato. Dio un salto el escribano, y dijo: - Diez mil el primer día, y en lo demás lo dicho. Mira, Pepita... ¡Voto a quien!... el primer nieto que me deis quiero que se llame don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor de los... Sí, sí, así se ha de llamar. Ya veis, amigo, que esto de Jordán de Jerusalén hace más bombo y trueno que eso otro de vuestra familia. Vamos, vamos a comer.

Comieron, y no cesando el escribano de ponderar el talento y habilidades de su hija, y de añadir nietos y miles de escudos al dote, y de matar infieles y moros con los Jordanes y Almanzores, se levantó Pedro Saputo, cansado y diciendo que aún iba a pasar al pueblo de... Lo mismo fue oír esto el escribano se echó a reír y dijo: - ¿Pensáis que tendréis mala cama? Y se disparó como una saeta escalera abajo, cerró la puerta de la calle con llave y todos sus cerrojos, y volvió a subir diciendo: conmigo está (enseñando la llave); yo tengo que extender dos escrituras y un testamento, y mi hija no ha de estar sola, porque su madre en poniéndose el sol se pone también, que está un poco delicada y se mete entre las mantas. Conque echad la cuenta, y el sol mirad cómo nos entra. Y con el mismo donaire les dio la espalda metiéndose en su escribanía, y retirándose también muy pronto la madre. La hija le enseñó la casa: la despensa, los graneros, la bodega, los corrales, y hasta las nueve, que tomaron una cena ligera, hubo de dar, bien que sin pesadumbre, conversación y entretenimiento a la muchacha.

Por la mañana no le dejaron ir; comió allí; pero desde la mesa, y aun casi riñendo con el padre y la hija, que no se tomaba ya menos libertad se despidió y montó a caballo, riéndose todo el camino a solas, como hombre que se le ha vuelto el juicio, del carácter de las tres originalísimas personas de aquella casa. Fue la última que visitó, porque deseaba concluir y volver a ver a sus padres.

Llegó y en ocho días no acabaron de reírse del humor y genio del escribano. Juanita y su madre casi enfermaron de tanto reír; el padre le preguntaba muchas veces: - Pero, hijo, ¿es posible que eso ha pasado así como nos lo cuentas? Y se reía también y tornaba a la misma admiración y pregunta. Avisaron a Paulina que Pedro había traído un registro de novias y entre todos habían de elegirle esposa; vino y cuando oyó esta relación, se rió tanto que se le caía a chorros la leche de los pechos y decía a Juanita: - Por Dios, amiga, tenme que me muero; siento no ser hombre para ir a pretender a esa muchacha y ver si me encerraban con ella. Cuéntalo, cuéntalo otra vez; dinos el gesto del escribano Curruquis y la traza de su hija, y lo que hicisteis con ella, que no sería sólo el retrato en tantas horas, algo te dejas; no nos lo dices todo. Y sin duda se dejaba algo, quizá lo más, si no es malicia pensarlo.

En muchos días sólo con mirarse de unos a otros estallaba la risa; y a toda ocasión, y aun sin ella, repetían las palabras del escribano y le remedaban. Porque aunque también gustaron mucho otras aventuras que le sucedieron, pero ésta fue la más celebrada y reída. Y lo podía ser, porque en verdad sólo un burlador de jiboso o un loco rematado pudiera poner los yernos a la prueba que él los ponía. Con todo yo sé de un abogado de cierto reino de España, cuyos hijos viven aún, que intimó otra mucho más abreviada y fuerte a un pretendiente que fue a pedille una hija. Y era, como digo, un abogado, todo un abogado.

jueves, 2 de mayo de 2019

Cuarta jornada. Novela segona.

Cuarta Jornada. Novela segona.

Fray Alberto convens a una dona de que lo arcángel Gabriel está enamorat de ella y, com si fore ell, moltes vegades se gite en ella, después, per temó als paréns de ella fugín de casa seua se refugie a casa de un home pobre, lo que, com a un home salvache, al día siguién a la plassa lo porte; aon, reconegut, los seus flares li foten ma y lo fiquen a la presó.

pon Rialto de Venecia
pon Rialto de Venecia

La historia contada per Fiameta habíe fet saltá les llágrimes a les seues compañes moltes vegades, pero están ya completa, lo rey en inconmovible gesto va di:

- Poc preu me pareixeríe doná la meua vida per la mitat de la chalera que en Guiscardo va gosá Ghismunda, y cap de vatres té que maravillás, que yo, vivín, a cada pas mil morts vech, y per totes elles no me es donada ni una part de esta chalera. Pero dixán está los meus assuntos de momén, vull que sobre casos dus, y en part als meus acsidens semellans, continúo parlán Pampínea, y si u fá com ha escomensat Fiameta, sense duda alguna rosada escomensaré a sentí caure damún de les meues flames.

Pampínea, sentín que aquella orden ere per an ella, va vore lo ánimo del rey mes per la emossió de les seues compañes que les paraules del rey y per naixó, mes disposada a recreáles un poc que a tíndre que contentá al rey, se va ficá a contá una historia que sense eixíssen de lo proposat, los faiguere riure, y va escomensá:

Acostume lo poble a di lo proverbio siguién: «Lo que es malvat y per bo tingut, pot fé lo mal y no es cregut», lo que done per a demostrá cuánta y quina es la hipocresía de los religiosos, los que en les robes llargues y amples y en les cares artifissialmen pálides y en les veus humildes y manses per a demaná a datres, y altanerissims y aspres al empendre als atres los seus mateixos vissis y en mostráls que ells per agarrá y los demés per a donáls an ells conseguixen la salvassió, y ademés de aixó, no com homes que lo paraísso tinguen que guañás com natros sino casi com a siñós y posseedós de ell donán a cadaú que se mor, segóns la cantidat de dinés que los dixe, un puesto mes o menos exelén, en aixó primé a sí mateixos, si aixina u creuen, y después a qui a a les seues paraules donen fe se esforsen en engañá. Sobre los que, si cuan los convé me fore permitit demostrá, pronte los aclararía a mols simples lo que en les seues capes amplíssimes tenen amagat. Pero vullgue Déu que en totes les seues mentires a tots los passare lo que a un flare menor, de aquells que per mes grans santons eren tinguts a Venecia; sobre lo que tos parlaré per a potsé aliviá una mica en risa y en plaé los vostres ánimos plens de compassió per la mort de Ghismunda.

Va ñabé, pos, valeroses siñores, a Imola, un home de malvada y corrupta vida de nom Berto de la Massa. Les seues vituperables acsións eren mol conegudes per los imolenses, y a tan lo van portá que ni les mentires ni les verdats se les creíen los de Imola. Per lo que, acatánsen de que allí ya les seues artimañes no li servíen, se va mudá a Venecia, resseptácul de tota la inmundissia, y allí va aná cavilán en trobá la manera per a mal obrá com u habíe fet a un atra part. Y com si li rossegare la consiensia per les malvades acsións cometudes per nell en lo tems passat, mostránse embargat per suma humildat y convertit en milló católico que cap atre home, va sé y se va fé flare menor y se va fé cridá fray Alberto de Imola; y en tal hábit va escomensá a fé en apariensia una vida sacrificada y a alabá mol la peniténsia y la abstinensia, y may minjáe carn ni bebíe vi cuan no ñabíe lo que li agradabe.

Y sense donássen cuenta casi dingú, de lladre, de rufián, de fals, de homissida, súbitamen se va convertí en un gran predicadó sense habé per naixó abandonat los vissis cuan de amagatóns puguere ficáls en obra. Y ademés de aixó, fénse mossen, sempre al altá, cuan selebrabe, si mols lo veíen, plorabe per la passió del Siñó com a qui poc li costaben les llágrimes cuan volíe. Y en poc tems, entre les seues predicassions y les seues llágrimes, va sabé de tal manera engatussá als venessians que casi de tot testamén que allí se fée ere fideicomissari y depositari, y guardadó de los dinés de mols, confessó y consellé casi de la mayoría de los homes y de les dones; y obrán aixina, de llop se habíe convertit en pastó, y ere la seua fama de santidat an aquelles parts mol mes gran que may habíe sigut la de San Francisco de Asís. Ara, va passá que una dona jove, badoca y sompa que se díe doña Lisetta de en cá Quirini casada en un ric mercadé que habíe anat en les seues galeres a Flandes, va aná en atres dones a confessás en este san flare; y están als seus peus, com venessiana que ere, que són tots unos vanidosos, habén dit una part de los seus assuntos, va sé preguntada per fray Alberto si teníe algún amán. Y en mal gesto li va contestá:

- Ay, siñó flare, ¿no teníu ulls a la cara? ¿Tos pareixen los meus encans fets com los de eixes atres? Massa amans tindría, si vullguera; pero no són los meus encans per a dixá que los vullgue consevol.
¿A cuántes veéu que los seus encans siguen com los meus, yo que siría hermosa hasta al paraísso? Y ademés de aixó va di tantes coses de esta hermosura seua que fastidiabe sentíla. Fray Alberto va vore que aquélla putíe a tonta, y pareixénli terra per al seu aladre, de ella enseguida y en desmesura se va enamorá; pero guardán les alabanses per a un momén mes cómodo, per a mostrás san aquella vegada, va escomensá a empéndrela y a díli que alló ere vanagloria, y atres de les seues histories; per lo que la dona li va di que ere un animal y que no sabíe que ñabíe hermosures mes grans que atres, per lo que fray Alberto, no volén enfadála massa, acabada la confessió, la va dixá anássen en les demés. Y unos díes después, agarrán un fiel compañ, sen va aná a casa de doña Lisetta y, retiránse apart a una sala en ella y sense pugué sé vist per atres, se li va aginollá dabán y va di:

- Siñora, tos rogo per Déu que me perdonéu de lo que lo domenge, parlánme vos de la vostra hermosura, tos vach di, per lo que tan fieramen vach sé castigat la nit siguién que no hay pogut eixecám del llit hasta avui.

Va di entonses doña Trulla:

-¿Y quí tos va castigá de esta manera?

Va di fray Alberto:

- Tos u diré: están en orassió durán la nit, com solgo está sempre, vach vore de repén a la meua selda una gran llumenaria, y abáns de que puguera girám per a vore lo que ere, me vach vore damún un jove hermossíssim en una gayata grossa a la ma, que, agarránme per la capa y fénme eixecá, tan me va blandí que me va dixá cruixit. Li vach preguntá después per qué me habíe fet alló, y va contestá:

«Perque avui te has atrevit a rependre los selestials encans de doña Lisetta, a la que vull, Déu apart, sobre totes les coses». Y yo entonses li vach preguntá:

«¿Quí sou vos?».

A lo que va contestá ell que ere lo arcángel Gabriel.

«Oh, siñó meu, tos rogo que me perdonéu», vach di yo.

Y ell va di entonses:
«Te perdono en la condissió de que anirás a vórela en cuan pugues, y demánali perdó; y si no te perdone, yo tornaré aquí y te fotré tantes gayatades que u sentirás mentres visques».

Lo que me va di después no me atrevixco a dítosu si no me perdonáu primé.

Doña Carbassa de ven, que ere un sí es no es dols de sal, se esponjabe sentín estes paraules y totes se les creíe com a mol verdaderes, y después de un rato va di:

- Be tos día yo, fray Alberto, que los meus encans eren selestials; pero aixina Déu me ajudo, que ting llástima de vos, y ara, per a que no tos faiguen mes mal, tos perdono, si me diéu lo que lo ángel tos va di después.

Fray Alberto va di:

- Siñora, ya que me hau perdonat, tos u diré de bon grado, pero una cosa tos recordo, que lo que yo tos diga tos guardaréu de contáu a dingú del món, si no voléu fé malbé los vostres assuntos, que sou la mes afortunada dona que ña avui en tot lo món. Este ángel Gabriel me va di que tos diguera que li agradéu tan que moltes vegades hauríe vingut a está per la nit en vos si no haguere sigut per no assustatos. Ara, tos envíe di per mí que vol vindre una nit a vóretos y quedás en vos un bon rato; y perque com es un ángel y vinín en forma de ángel no lo podríeu tocá, diu que per a disfrute vostre vol vindre en figura de home, y per naixó diu que li diguéu cuán voléu que vingue y en quina forma, y que u fará; per lo que vos, mes que cap dona viva, tos podréu tíndre per felís.

Doña Bachillera va di entonses que mol li agradabe que lo ángel Gabriel la amare, perque ella lo volíe be, y may passaríe que una vela de un matapán no li ensenguere dabán de aon lo veiguere pintat; y que cuan vullguere vindre an ella ere benvingut, que la trobaríe sola a la seua alcoba; pero en lo pacte de que no la dixaríe per la Virgen María, que li habíen dit que la volíe mol, y tamé lay pareixíe aixina perque a consevol puesto que lo vee estabe aginollat dabán de ella; y ademés de aixó, que ere cosa seua vindre en la forma que vullguere, sempre que no la assustare. Entonces va di fray Alberto:

- Siñora, parleu sabiamen, y yo arreglaré be en ell lo que me diéu. Pero podéu fem un gran favor, y no tos costará res y lo favor es éste: que vullgáu que vingue en este cos meu. Y escoltéu per qué me faréu un favor: me traurá l´alma del cos y la ficará al paraísso mentres ell estigue en vos.

Va di entonses doña Estirada:

- Be me pareix; vull que per les gayatades que tos va fotre per la meua culpa, que tingáu este consol. Entonces va di fray Alberto:

- Aixina, faréu que esta nit trobo ell la porta de casa vostra uberta, de manera que pugue entrá, perque venín en cos humano com vindrá, no podrá entrá mes que per la porta. La dona va contestá que u faríe. Fray Alberto sen va aná y ella se va quedá en tan gran alegría que no li entrabe la camisa al cos, mil añs pareixénli hasta que lo arcángel Gabriel vinguere a vórela. Fray Alberto, pensán que caballé y no ángel teníe que sé per la nit, en confits y atres bones coses va escomensá a agarrá forses, per a que no puguere sé aviát fássilmen del caball; y conseguit lo permís, en un compañ, al fes de nit, sen va aná cap a casa de una amiga seua de aon un atra vegada habíe arrancat cuan anabe corrén les yegües, y de allí, cuan li va pareixe be, disfrassat, sen va aná a casa de la dona y, entrán allí, en los perifollos que habíe portat, en ángel se va transfigurá, y puján a dal, va entrá a la cámara de la dona. Ella, cuan va vore aquella cosa tan blanca, se li va aginollá dabán, y lo ángel la va beneí y la va fé ficás dreta, y li va fé siñal de que sen aniguere al llit; lo que ella, dessichosa de féli cas, va fé rápidamen, y lo ángel después se va gitá en la seu devota. Ere fray Alberto majo de cos y fort, y mol ben plantat; per lo que trobánse en doña Lisetta, que ere fresca y cachonda, moltes vegades aquella nit va volá sense ales, de lo que ella mol contenta se va quedá; y ademés de alló, moltes coses li va di de la gloria selestial. Después, arrimánse lo día, organisán la retirada, en los seus arnesos fora sen va eixí y va torná aon estabe lo compañ, al que, per a que no tinguere temó dormín sol, la bona dona de la casa li habíe fet amigable compañía. La dona, en cuan va amorsá, prenén als seus acompañans, sen va aná a fray Alberto y li va doná notíssies del ángel Gabriel y de lo que li habíe contat de la gloria y la vida eterna, y cóm ere ell, afegín ademés an aixó, maravilloses fábules.

A la que fray Alberto va di:

- Siñora, yo no sé cóm tos va aná en ell; lo que sé be es que esta nit, venín ell a mí y habénli yo donat la vostra embajada, me se va emportá de repén l´alma entre tantes flos y tantes roses que may se han vist tantes aquí, y vach está a un de los puestos mes agradables aon may hay estat hasta este matí a maitines: lo que va pasá del meu cos, no u sé.

- ¿No tos u dic yo? - va di la Siñora -. Lo vostre cos va está tota la nit als meus brassos en lo ángel Gabriel, y si no me creéu miréutos daball de la mamella esquerra, aon li vach chupá al ángel, allí tindréu la siñal uns cuans díes.

Va di entonses fray Alberto:

- Avui faré algo que no hay fet en mol tems, me despullaré per a vore si me diéu la verdat.

Y después de mol charrá, la dona sen va entorná a casa, aon en figura de ángel fray Alberto va torná después moltes vegades sense trobá cap obstácul. Pero va passá un día que, están doña Lisetta en una comare seua y juntes parlán sobre la hermosura, per a ficá la seua dabán de cap atra, com qui poca sal teníe a la carbassa, va di:

- Si sapiguéreu a quí li agrade la meua hermosura, en verdat que no parlaríeu de les demés. La comare, dessichosa de sentíla, com be la coneixíe, va di:

- Siñora, podréu di verdat; pero no sabén quí es ell, no pot una desdís tan ligeramen.

Entonses la dona, que poc magín teníe, va di:

- Comare, no pot dís, pero en qui me enteng es en lo ángel Gabriel, que mes que an ell mateix me vol com a la dona mes hermosa, per lo que ell me diu, que ñague al món o a la marisma.

A la comare li van entrá ganes de enríuressen, pero se va aguantá per a féla parlá mes, y va di: - A fe, Siñora, que si lo ángel Gabriel se entén en vos y tos diu aixó té que sé aixina, pero no creía yo que los ángels féen estes coses.

Va di la dona:

- Comare, estéu equivocada, per les llagues de Déu: u fa milló que lo meu home, y me diu que tamé se fa allá dal; pero perque li pareixco mes hermosa que cap de les que ñan al sel se ha enamorat de mí y ve a está en mí moltes vegades; ¿Está cla? La comare, en cuan sen va aná doña Lisetta, se li van fé mil añs hasta que va está a un puesto aon pugué contá estes coses; y reunínse en una gran compañía de dones, ordenadamen los contá la história. Estes dones los u van di als seus homes y a datres dones, y éstes a datres, y aixina en menos de dos díes tota Venecia anabe plena de aixó. Pero entre aquells als que los va arribá, estaben los cuñats de ella, que, sense di res, se van proposá trobá aquell arcángel y vore si sabíe volá: y moltes nits van está apostats esperánlo.

Va passá que de este anunsi alguna notissiota va arribá a oíts de fray Alberto, que, per a empendre a la dona anán una nit, apenes se habíe despullat cuan los cuñats de ella, que lo habíen vist vindre, ya estáen a la porta de la alcoba per a obríla. Sentínu fray Alberto, y entenén lo que ere, eixecánse y no veén datre refugi, va obrí una finestra que donabe al gran canal y desde allí se va aviá al aigua. La fondaria ere gran y ell sabíe nadá aixina que cap mal se va fé; y nadán hasta l’atra vora del canal, a una casa que ñabíe uberta se va embutí a escape, rogán a un bon home que ñabíe a dins que per amor de Déu li salvare la vida, contán fábules de per qué estabe allí an aquella hora y despullat. Lo bon home, compadegut, com teníe que eixí a fé los seus assuntos, lo va ficá al seu llit y li va di que se estiguere allí hasta que tornare; y tancánlo a dins, sen va aná a les seues coses. Los cuñats de la dona, entrán a la alcoba, se van trobá que lo ángel Gabriel, habén dixat allí les alas, habíe volat, y van renegá mol a la dona, y per fin desconsoladíssima la van dixá en pas y sen van entorná a casa seua en los arnesos del arcángel. Mentrestán, clareján lo día, están lo bon home a Rialto, va sentí contá cóm lo ángel Gabriel habíe anat per la nit a gitás en doña Lisetta, y, trobat per los cuñats, se habíe aviát al canal per temó y no se sabíe qué habíe sigut de ell; per lo que rápidamen va pensá que aquell que teníe a casa teníe que sé ell; y tornán allí y reconeixénlo, después de moltes histories, va arribá en ell al acuerdo de que si no volíe que lo entregare als cuñats, li donare sincuanta ducados; y aixina u va fé. Y después de aixó, dessichán fray Alberto eixí de allí, li va di lo bon home:

- No vech datra manera de que ixque sense sé reconegut. Avui fem natros una festa a la que un porte un disfrás de oso y un atre va a guisa de home salvache y aixina un disfrassat de una cosa y un atre de un atra, y a la plassa de San Marcos se fa una cassería o cassera, y acabada se acabe la festa; y después cadaú sen va en qui ha portat aon mes li agrado; si voléu, antes de que pugue descubrís que estéu aquí, yo tos portaré disfrassat de alguna de estes maneres, y tos podré portá aon vullgáu; de un atre modo, no vech cóm podréu ixí sense sé reconegut; y los cuñats de la Siñora, pensán que an algún puesto de aquí dins estéu, han ficat per tot arreu guardies per a enchampátos.

Encara que mal li pareguere a fray Alberto aná de tal guisa, u va tíndre que fé per la temó que teníe als paréns de la dona, y li va di an aquell aón teníe que portál. Este, habénlo embadurnat tot en mel y recubert de plomes minudetes, en una cadena al coll y una máscara a la cara, y una gran gayata a una ma y a l’atra dos grans gossos que habíe portat del matadero, va maná a un a Rialto a que pregonare que si algú volíe vore al ángel Gabriel pujare a la plassa de San Marcos. Y va sé lealtat venessiana ésta.

Y fet aixó, después de un rato, lo va traure fora y lo va ficá dabán de ell, y caminán detrás aguantánlo per la cadena, no sense gran abalot de mols, que díen tots: «¿Qué es aixó? ¿Qué es aixó?», lo va portá hasta la plassa aon, entre los que habíen vingut detrás y tamé los que, al sentí lo pregó, se habíen arrimat desde Rialto, ñabíe una caterva de gen.

Venecia, puente Rialto

Este, arribat allí, a un puesto destacat y alt, va lligá al seu home salvache a una columna, fen vore que esperabe la cassa, al que les mosques y los tabans, perque estabe enviscat de mel, lo molestaben mol.

Pero después de vore la plassa a cormull de gen, fen com que volíe deslligá al seu salvache, li va traure la máscara a fray Alberto, dién:

- Siñós, com lo jabalí no ve a la cassera, y no pot fes, per a que no haigáu vingut en vano vull que veigáu al arcángel Gabriel, que del sel baixe a la terra per les nits per a consolá a les dones venessianes.
Al tráureli la máscara fray Alberto va sé reconegut per tots enseguida y contra nell se van eixecá los crits de tots, diénli tots los insultos que sabíen y la infamia mes gran que may se va di a cap bribón, y, ademés de aixó, aventánli a la cara los uns una gorrinada y los atres un atra, aixina lo van tíndre durán mol tems, hasta que va arribá la notissia als seus flares, y sis de ells se van ficá en camí y van arribá allí, y, tiránli una capa damún y desencadenánlo, no sense grandíssim abalot detrás hasta casa lo van portá, aon lo van empresoná, y después de viure a la miseria se creu que va morí. Aixina éste, tingut per bo y obrán mal, sense sé cregut, se va atreví a fé de arcángel Gabriel; y de ell convertit en home salvache, en lo tems, com u habíe mereixcut, sense profit va plorá los pecats cometuts.
Vullgue Deu que a tots los demés los passo lo mateix.

jornada cuarta novela tersera