Mostrando las entradas para la consulta dotse ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta dotse ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 9 de febrero de 2024

Lexique roman; Doas - Duire, Durre


Doas, suj. et rég. féminin, deux.

Per so que mais no falhiran tos temps

Aquist duy dol que son vengut essemps. 

Aimeri de Peguilain: Anc non cugey. 

Parce que ces deux chagrins, qui sont venus ensemble, ne failliront plus en aucun temps.

Anc un bon mot no fezes

Non i agues dos malvatz.

Garin d'Apchier: Cominal. 

Jamais vous ne fîtes un bon mot qu'il n'y en eût deux mauvais.

Fassa d'un malastre dos. 

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons.

Fasse d'un malheur deux.

Doas domnas aman dos cavaliers.

T. de Sordel et de Bertrand: Doas donas.

Deux dames aiment deux cavaliers.

Doas coblas farai en aquest son.

Gui de Cavaillon: Doas coblas. 

Je ferai deux couplets sur cet air. 

Substantiv. indéterminé.

No sabran ja dui ni trei

Quals es selha que m'a conquis. 

Arnaud de Marueil: Cui que fin' amors. 

Ne sauront jamais deux ni trois quelle est celle qui m'a conquis.

Cascuna n'a al mens dos, 

E cascuns dels doas o mai.

Richard de Tarascon: Ab tan de. 

Chacune en a au moins deux, et chacun d'eux deux ou plus.

Loc. Li auzelet dui e dui.

(chap. Los muixonets de dos en dos; dos y dos de forma literal.)

Hameus de la Broquerie: Quan reverdeion. 

Les oiselets deux à deux.

Van cridan duy e duy.

P. de la Mula: Dels joglars. 

Vont criant deux à deux.

Adv. comp. Ben l'amav'ier, huey l'am dos tans.

(chap. Be l'amaba ahí, avui (hui) l'amo dos tans; com dos vegades.

En chapurriau fem aná voldre, be la volía, vull; amá es mes literari.)

E. Fonsalada: De bon luec.


Je l'aimais bien hier, aujourd'hui je l'aime deux fois autant.

ANC. FR. Nous sommes or privéement 

Ici nous dui tant solement.

Roman de la Rose, v. 16608. 

De sa gent refist dous parties,

S'en establi dous cumpaingnies

Roman de Rou, v. 9955.

CAT. (són tres quarts de duas, los dos, els dos) ESP. Dos. PORT. Dous, doas. IT. Duo, due. (chap. dos dones; són les dos de la tarde; los dos homens.)

2. Abdui, Amdui, Ambedui, adj. num., suj. masc., tous deux. 

Abdos, Amdos, Ambedos, adj. num., rég. masc., tous deux. 

Abdoas, Amdoas, Ambedoas, adj. num., suj. et rég. fém., toutes deux.

Doncx, per que us metetz amaire

Pus a me laissatz tot lo mal?

Quar abdui no 'l partem egual.

La Comtesse de Die: Amicx ab gran. 

(chap. Entonses, per qué tos fiquéu a amadó, pos a mí me dixéu tot lo mal? Ya que los dos no mol repartim per igual.

Donc, pourquoi vous mettez-vous amant, puisque vous me laissez tout le mal? car nous ne le partageons pas tous deux également.

Lo jorn que ns ac amor abdos eletz. 

(chap. literal: Lo día que mos va amor als dos triá.)

Rambaud de Vaqueiras: Non puesc saber.

Le jour qu'amour nous eut choisis tous deux.

Abdoas ero de l'avescat d'Albi: N' Azalais era d'un castel que a nom Lombes... Na Esmengarda si era d'un borc que a nom Castras. 

V. de Raimond de Miraval. 

Toutes deux étaient de l'évêché d'Albi: Dame Azalaïs était d'un château qui a nom Lombes... dame Esmengarde était d'un bourg qui a nom Castres.

Pus fom amdui enfan,

L'ai amad' e la blan.

(chap. Pareix una part de la lletra de Serrat, paraulas d'amor. La mateixa llengua en vuit siglos de diferensia. Exactamen, uns 800 añs desde lo naiximén de Serrat hasta lo de Ventadorn, Ventadour.)

B. de Ventadour: Lo gens.

Depuis que nous fûmes tous deux enfants, je l'ai aimée et la courtise.

Ad amdos las espazas seis.

Roman de Flamenca, fol. 126.

Il ceint les épées à tous deux.

Amon doas donas valenz...

Et ab amdoas pres entier.

T. de Rambaud et d'Albertet: Albertet.

Ils aiment deux dames distinguées... et toutes deux ont mérite parfait.

Assatz seretz ambedui d'un semblan. 

Elias de Barjols: Bels guazans. 

Vous serez bien tous deux d'une même manière.

A son disnar los aucis ambedos.

(chap. A son diná los mate als dos.)

P. Cardinal: Un sirventes.

A son dîner il les tua tous deux.

ANC. FR. Andui furent boen chevalier.

Roman de Rou, v. 8422. 

Andui s'en vont par foi plevie.

Roman du Renart, t. I, p. 75. 

Et furent bon ami andoi.

Roman de Brut, p. 242. 

Ambdui tes fiz en un jur mourront.

Anc trad. des liv. des Rois, fol. 4.

Or l'a Renart tant amusé 

Que ambedui sont acordé.

Roman du Renart, t. 1, p. 75. 

Isnelement se deschaucèrent, 

Embedui en un lit couchèrent.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 201. 

A genoulx se mirent chascun 

Ambedeux en disant ainsi.

Déposition de Richard II. 

Tors issirent d'anbesdeus pars.

Roman de la Violette, v. 3169. 

ANC. CAT. Amdos, amduy, abdos, abduy. ESP. Ambos, ambos á dos. PORT. Ambos. IT. Ambedui, ambi.

4. Dualitat, s. f., du lat. dualis, dualité. 

Unitat o dualitat o trinitat.

Leys d'amors, fol. 46. 

Unité ou dualité ou trinité. 

De dualitat dos es lo premier nombre...

Tres o ternari es nombre engendrat per ajustament de unitat am dualitat.

(chap. Tres o ternari es número engendrat per ajuntamén de unidat en dualidat.)

Eluc. de las propr., fol. 279. 

Deux est le premier nombre de dualité... 

Trois ou ternaire est un nombre engendré par l'union d'unité avec dualité.

5. Dotze, adj. num., lat. duodecim, douze.

Rotlan e 'lh dotze par 

E 'l pros Berart.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Roland et les douze pairs et le preux Bérard. 

E 'l dotze mes de l'an.

Arnaud d'Entrevenas: Del sonet.

Et les douze mois de l'an.

CAT. Dotse (dotze). ESP. Doce. PORT. Doze. IT. Dodici. (chap. dotse)

6. Duodeni, s. m., lat. duodenum, duodénum.

Es dit duodeni, quar en quascu home es de quantitat de XII ditz.

Eluc. de las propr., fol. 56.

(chap. Se diu duodeno, perque a cada home es de cantidat de dotse dits; medix dotse dits.)

Il est appelé duodénum, car en chaque homme il est dit de la quantité de douze.

PORT. IT. (ESP. chap.) Duodeno.

7. Dozen, Dotzen, adj. num., lat. duocecimus, douzième.

El dozes, us petitz Lombartz.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

Le douzième, un petit Lombard.

Deu mais comprar la causa, la dotzena part de tant cum ela val, per cosentiment del ordenador de la gleisa. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Doit en plus acheter la chose, la douzième partie de tant comme elle vaut, par consentement de l'économe de l'église.

Ell dec esser lo dotzes. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Il dut être le douzième.

CAT. Dotsé. ESP. Doceno (duodécimo). PORT. Duodecimo. IT. Dodicesimo.

8. Dotzena, s. f., douzaine.

Una dotzena de moltos.

(chap. Una dotsena de borregos; poden sé cordés grans. En catalá se diu moltó, moltons.)

Charte de Besse en Auvergne, de 1270. 

Une douzaine de moutons.

CAT. Dotsena (dotzena). ESP. Docena. PORT. Duzia. IT. Dozzina.

9. Dozens, adj. num., lat. ducentos, deux cents. 

Per cent vers ni per dozenz cansos.

(chap. Per sen versos ni per dossentes cansons.)

G. Magret: No m valon re. 

Pour cent vers et pour deux cents chansons. 

Li prestet dozens marabotis.

(chap. Li va prestá, dixá, dossens maravedís.)

V. de Bertrand de Born.

Lui prêta deux cents marabotins. 

Ben dozentas jornadas s'es luynatz de sa terra. V. de S. Honorat.

S'est éloigné de sa terre bien de deux cents journées. 

CAT. Dòscènts (sic). ESP. Doscientos, ducientos. PORT. Dozentos.
IT. Dugento. (chap. Dossens, dossentes; se escriu igual que lo plural de dossén, que enseñe, cas. docente.)


Duire, Durre, lat. ducere, conduire, guider, instruire.

Cant l'un peccat a l'autre duich.

Marcabrus: Assatz m'es.

Quand un péché conduit à l'autre.

Qu' a vos sals nos dugatz.

G. Riquier: Lo mons. 

Que vous nous guidiez saufs vers vous. 

L'ensenhamentz e 'l pretz e la valor... 

M'an si mon cor duit de belha paria.

Arnaud de Marueil: L'ensenhamentz. 

L'enseignement et le mérite et la valeur... m'ont tellement instruit mon coeur de belle société. 

Part. pas. Vulhatz, per so que siatz dutz,

Saber et sen soven vezer.

P. Vidal: Abril issic. 

Pour cela que vous soyez instruit, veuillez voir souvent sens et savoir.

Si m trobes fol ni mal duich.

Guillaume de la Tour: Una, doas. 

Si me trouvât fou et mal instruit.

ANC. FR. Bien sout esprevier duire è ostour è falcon. 

Roman de Rou, v. 3825. 

Le second point auquel il se fault diligemment duire et exercer, c'est aux réponses particulières. Amyot. Trad. de Plutarque, Morales, t. II, p. 91. Les Athéniens pour lors n'estoient point encore duits à la marine.

Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Thésée. 

Plus prompt à faire mal et plus duit au malheur.

Remi Belleau, t. I, fol. 87.

(chap. du: duc, dus, du, duém, duéu, duen; dut, duts, duta, dutes; duría, duríes, duríe, duríem, duríeu, duríen, etc.)

2. Duc, s. m., lat. ducem, duc, guide.

Si 'l reis engles e 'l duz normanz. 

B. de Ventadour: Lanquan vei.

(chap. Si lo rey inglés y lo duc normando.)

Si le roi anglais et le duc normand.

Pero 'l senhers coms, ducs, marques

N'a ben sa pegnora tracha.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Pour cela le seigneur comte, duc, marquis en a bien tiré son gage.

CAT. ANC. ESP. Duc. PORT. Duque. IT. Duce, duca (N. E. Benito Mussolini, es grassiós que lo seu apellit sigue casi mussol, que es de la familia del duc, lo búho real, tamé duque en castellá. Al llibre “lo camí” podéu lligí un capítul sobre lo duc, y a los sans inossens, tamé lo trobaréu.)

Lo Gran duc es un búho gigán, real.

3. Duquessa, Duguessa, s. f., lat. ducissa, duchesse.

Car mentau duguessa ni regina.

Aimeri de Bellinoi: Tant es d'amor.

Car je me rappelle duchesse et reine.

Fig. Duquessa de valen pretz entier.

Gausseran de S. Leidier: Puois fin' amors. 

Duchesse de vaillant mérite entier. 

CAT. Duquessa. ESP. Duquesa. PORT. Duqueza. IT. Duchessa. (chap. Duquesa o duquessa, duqueses o duquesses.)

4. Ducat, Dugat, s. m., lat. ducatus, duché.

Del ducat de Normandia... e del comtat de Peitieus.

(chap. Del ducat de Normandía... y del comtat o condat de Peitieus – Poitou.)

V. de Bertrand de Born. 

Du duché de Normandie... et du comté de Poitou. 

A conquerir emperi e regnat, 

Estranhas terras et illas e dugat.

Rambaud de Vaqueiras: Valens marques. 

(chap. A conquistá imperi y reinat, extrañes terres e isles y ducat.)

A conquérir empire et royaume, (err sétrangères, sic) terres étrangères et îles et duché.

CAT. Ducat. ESP. PORT. Ducado. IT. Ducato. (chap. Ducat, ducats; Ducados es una marca de sigarros.)

5. Ducat, s. m., ducat, sorte de monnaie.

Ducaz de Roma... Ducats de Venezia.

(chap. Ducats de Roma... Ducats de Venecia.)

Tarif des monnaies en provençal.

Ducats de Rome... ducats de Venise.

CAT. Ducat. ESP. PORT. Ducado. IT. Ducato.

6. Ductor, s. m., lat. ductor, conducteur.

Adhoras son ductor fa irat e 'l fier.

E son ductor li fassa escarniment. 

So nostres ductors.

Eluc. de las propr., fol. 84 et 13. 

Alors il fait son conducteur irrité et le frappe. 

Et son conducteur lui fasse mépris. 

Ils sont nos conducteurs. 

ESP. Ductor. IT. Duttore. (chap. conductó, conductós, conductora, conductores; se sol empleá pera los vehiculs, pun quinse mes aball. 

Se pot fe aná en lo sentit de tutó, rectó o retó; tutor, rector, ductor.)

7. Ductibilitat, s. f., lat. ductibilitatem, ductilité.

No es degu metalh de maior ductibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 183. 

Il n'est aucun métal de plus grande ductilité. 

CAT. Ductilitat. ESP. Ductilidad. PORT. Ductilidade. IT. Ductilità. (chap. ductilidat. Es una propiedat que presenten alguns materials, com les aleassions metáliques, que poden deformás plásticamen sense chafás, permitín obtindre arams o fils.)

8. Ductil, adj., lat. ductilis, ductile. 

Coyre coronari ductil en subtils laminas.

(chap. Cobre coronari dúctil en sutils, fines, lámines.)

Eluc. de las propr., fol. 187.

Cuivre coronnaire ductile en lames fines.

CAT. ESP. (chap. dúctil) Ductil. PORT. Ductivel. IT. Duttile.

9. Aduire, Adure, Aduzer, v., lat. adducere, amener, apporter, conduire, écouler.

Faitz m'adur' un bel caval bag.

Richard de Tarascon: Cabrit al mieu.

Fais-moi amener un beau cheval bai. 

S'ieu posc, eu lo dei aduzer en presensa. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 93. 

Si je puis, je dois l'amener en présence. 

Per que no l'aducest?

Trad. du Nouv. Test. S. Jean, ch. VII.

Pourquoi ne l' amenâtes-vous pas? 

Si 'l Dalfins sai ven ugan, 

Ni l'aduzon siei baron.

Le troubadour de Villarnaud: Un sirventes. 

Si le Dauphin vient ici jamais, et ses barons l'amènent.

Mas l'aigua que suau s' adui

Es peiers de cella que brui.

B. de Ventadour: Lo rossignols.

Mais l'eau qui s'écoule doucement est pire que celle qui bruit.

Fig. A ver salvamen

Aduretz tota Fransa.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Vous conduirez toute la France à vrai salut. 

Lo gens temps de pascor,

Ab la fresca verdor,

Nos adui fuelh e flor.

B. de Ventadour: Lo gens.

(chap. Lo gentil tems de primavera, en la fresca verdó, mos porte fulla y flo. Ojalá puguerem recuperá una paraula com pascó, tenín ya Pascua.)

L'agréable temps de printemps, avec la fraîche verdure, nous apporte feuille et fleur. 

Mais lai on valor ven e tria, 

Ven paratge; et de lai fui 

On avol cors soven s'adui.

R. Vidal de Bezaudun: En aquelh temps.

Mais là où mérite vient et choisit, arrive noblesse; et elle fuit de là où lâche coeur souvent parvient. 

Loc. prov. Vos sabetz, dona gentil, clara,

Qu'us plazers autre n'adutz.

(chap. Vos sabéu, dona gentil, clara, que un plaé ne du (porte) un atre.)

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Vous savez, dame gentille, gaie, qu'un plaisir en amène un autre.

ANC. FR.

Li graindre anemi Diex si sunt li renoié, 

Quant il sunt à mal faire aduit et avoié.

J. de Meung: Testament, v. 642. 

ANC. ESP. Aducir. IT. Addurre.

10. Aduzemen, s. m., conduite.

Per razon de l'aduzemen de las ayguas.

(chap. Per raó de la conducsió de les aigües.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 79.

Pour raison de la conduite des eaux.

11. Conduire, Condurre, v., lat. conducere, conduire, mener, guider. 

Tan feron qu'ill lo conduisseron a Tripol en un alberc.

V. de Geoffroi Rudel.

Ils firent tant qu'ils le conduisirent à Tripoli dans une habitation.

Fig. Mas Dieu prec per sas grans mercis...

Que m condugua en paradis.

Pierre d'Auvergne: Cuy bon vers.

Mais je prie Dieu par ses grandes mercis... qu'il me conduise en paradis.

Car qui joi ni solaz fui

A piech de mort se condui.

Lanfranc Cigala: Ges non sui. 

Car qui fuit joie et soulas se conduit à pire que mort.

CAT. Conduir. ESP. Conducir. PORT. Conduzir. IT. Condurre. (chap. conduí: conduíxco, conduíxes, conduíx, conduím, conduíu, conduíxen; conduít, conduíts, conduída, conduídes. Val pera vehiculs y en lo sentit de durá un minjá o algo bastán tems. Este tinet de oli ha conduít mol, ne ham tingut prou per a tot l'añ.)

2. Conduch, s. m., conduite, direction.

Per conduch de nauclers. Trad. du Code de Justinien, fol. 88. 

Par conduite de nochers.

ANC. FR. Que vos tel conduit me bailliez 

Que je n'i soie domagiez.

Roman du Renart, t. II, p. 371.

CAT. ESP. Conducto. IT. Condotto. (chap. conducte, conductes.)

13. Salvconduch, s. m., sauf-conduit. 

Aquest present salvconduch ay fach.

(chap. Este presén salvoconducte hay fet.)

Sauf-conduit donné par J. de Fara en 1385.

J'ai fait ce présent sauf-conduit.

CAT. ESP. PORT. Salvoconducto. IT. Salvocondotto.

14. Conductor, s. m., conducteur, guide.

De la qualla armada et host era conductor et guida lo comte Ramon.

(chap. De la cual armada y host ere conductó y guía lo conde Ramón.)

Chronique des Albigeois, col. 10.

De laquelle armée et troupe le comte Raimond était conducteur et guide.

ANC. FR. De l'une fu Richarts conduisières. 

Roman de Fierabras en vers français. 

CAT. ESP. PORT. Conductor. IT. Conduttore. (chap. conductó, conductós, conductora, conductores.)

14. Conductici, adj., lat. conductitius, mercenaire, pris à loyer.

Autres so ditz conducticis, so es a dire logadiers, quar estan ab autru per esperansa de gazanh. Eluc. de las propr., fol. 72.

Autres sont dits mercenaires, c'est-à-dire pris à loyer, car ils sont avec autrui par espérance de gain.

(chap. llogaté, mersenari; v. llogá: llogo, llogues, llogue, lloguem o llogam, lloguéu o llogáu, lloguen; llogat, llogats, llogada, llogades.)

16. Desduire, Desdure, v., amuser, réjouir.

Deducere a été employé dans le sens de s'amuser, dans la basse latinité.

La collecte de l'office de la fête de l'Alleluia porte:

Deus, qui nos concedis alleluiatici cantici deducendo solempnia celebrare.

Merc. de Fr., décembre 1726, p. 2661. 

On plus desir, 

Son cors me fui; 

Mas lo joi de leis, quar l'am, me desdui.

Hameus de la Broquerie: Mentre qu'el. 

Où plus je désire, son coeur me fuit; mais la joie d'elle m'amuse, parce que je l'aime. 

En Guillems se desdui 

De Monpeslier, a cui 

Vim jurar sobre sans

Guerr' e massans.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonet.

S'amuse le seigneur Guillaume de Montpellier, à qui nous vîmes jurer sur saints guerre et carnage. 

Car vil gent e d'avol compagnia 

Seguia trop, e s' i deduzia.

V. de S. Honorat. 

Car il suivait beaucoup gent vile et de mauvaise compagnie, et s'y amusait.

17. Desdug, Desduch, Desdui, s. m., plaisir, déduit.

Car deport m creis e desdug

La bela.

A. Daniel: Lanquan.

Car la belle m'augmente amusement et déduit. 

Val mais solatz e domneis

E cantz ab tot bel desdui.

Raimond de Miraval: Ar ab la. 

Mieux vaut plaisir et galanterie et chants avec tout agréable déduit.

Lo retendir los grailes lor es jois e desdutz.

Guillaume de Tudela.

Le retentissement des clairons leur est joie et déduit.

Li miei deduch seran huey mais plor e concir.

V. de S. Honorat. 

Les miens plaisirs seront désormais pleurs et soucis.

ANC. FR.

Vindrent à cel desduit, chescun fu bien serviz...

Desduiz d'eschez è gieu de tables.

Roman de Rou, v. 2300 et 7500.

18. Deductio, s. f., lat. deductio, déduction.

En solta ni en paga o deductio.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 222.

En soulte et en paye ou déduction.

En deduction dels dits quinze mille.

(chap. En deducsió dels dits quinse mil.)

Tit. de 1358. DOAT, t. XLIV, fol. 105. 

En déduction des dits quinze mille. 

CAT. Deducció. ESP. Deducción. PORT. Deducção. IT. Deduzione. (chap.  deducsió, deducsions; v. deduí: deduíxco, deduíxes, deduíx, deduím, deduíu, deduíxen; deduít, deduits, deduída, deduídes.)

19. Enduta, s. f., lat. induta, enduit, apparence, dehors.

De paubra enduta et de pauc vaillimen. V. de Pistoleta.

(chap. De pobra apariensia y de poc valor, mérit.)

De pauvre apparence et de petit mérite.

20. Enduire, Endurre, v., lat. inducere, induire, amener.

Enduire deu o monestar...

Enduire es cant hom ensegna

Aiso c'om vol c'us altre faza 

Ses mandamen e ses menaza.

(chap. Induí es cuan hom enseñe aixó que hom vol que un atre faigue sense manamén y sense amenassa.)

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Il doit induire ou admonester...

(chap. Ell deu induí o amonestá.)

Induire, c'est quand on indique ce qu'on veut qu'un autre fasse sans ordre et sans menace.

Part. pas. Maior de XIIII ans, non endugz per forza ni per temor.

Tit. de 1245, Arch. du Roy., J. 323.

Majeur de quatorze ans, non induit par force ni par crainte.

Amenats et enduigs ad aiso, reconosc, etc.

Tit. de 1270. DOAT, t. CVI, fol. 287.

Amené et induit à ceci, je reconnais, etc.

- Enduire, arranger. 

Part. pas. Al seyzen jorn, cayran trastugz 

Li bastimen tan be endugz. 

Los XV signes de la fi del mon. 

Au sixième jour, tomberont tous les bâtiments si bien arrangés.

CAT. Induir. ESP. Inducir. PORT. Induzir. IT. Indurre. (chap. Induí: induíxco o induíxgo, induíxes, induíx, induím, induíu, induíxen; induít, induíts, induída, induídes.)

21. Entroduire, v., lat. introducere, introduire.

Entroduyssen en la terra d'Anglaterra.

(chap. Introduíxen a la terra d'Inglaterra.)

Priv. acc. par les R. d'Angleterre, p. 22.

Introduisent en la terre d'Angleterre.

Part. pas. A tot for de costuma entroduit en favor, etc.

(chap. A tot fuero de costum introduít a favor, etc.)

Tit. de 1326. DOAT, t. XXXIX, fol. 46. 

A tout droit de coutume introduit en faveur, etc. 

CAT. Introduir. ESP. Introducir. PORT. Introduzir. IT. Introdurre. (chap. introduí: introduíxco o introduíxgo, introduíxes, introduíx, introduím, introduíu, introduíxen; introduít, introduíts, introduída, introduídes.)

22. Entroductio, s. f., lat. introductio, introduction. 

Haver entroductio e materia a far... dictatz. Leys d'amors, fol. 1. 

(chap. Habé: Tindre introducsió y materia a fé... dictats.)

Avoir introduction et matière à faire... compositions.

CAT. Introducció. ESP. Introducción. PORT. Introducção. IT. Introduzione. (chap. introducsió, introducsions.)

23. Esduire, Esdurre, v., lat. educere, écarter, éconduire, éloigner.

Quar selh siec amors qui s n'esdui,

E selh encaussa qui la sui.

B. de Ventadour: Lo rossinhols.

Car l'amour suit celui qui s'en écarte, et repousse celui qui le suit.

De ben et de jai 

M'esduy et m'enpenh.

Giraud de Borneil: Gen m'aten. 

M'écarte et me repousse de bien et de joie. 

Part. pas. Quar vos m'es un pauc esducha, 

Si que m viratz en brun blanc.

Giraud de Borneil: Quant la.

Car vous m'êtes un peu éloignée, tellement que vous me tournez le blanc en brun.

ANC. FR. Plaine de pierres précieuses 

Si flamboians, si glorieuses, 

Pour peu li oel ne l'en esduisent.

Fables et cont. anc., t. I, p. 353. 

Car de là ne s'osoit esduire.

Godefroi de Paris: Chron. métr., p. 82.

24. Esdui, s. m., manière, art d'éconduire.

Donc non es fals 

Qui met son esdui 

En trop gran refui.

Giraud de Borneil: Si m plagues. 

N'est donc pas faux qui met son art d'éconduire en très grand refus.

25. Fordure, v., éconduire.

Part. pas. D'aquest' amor son lung fordug.

A. Daniel: Lanqan vey.

Je suis éconduit loin de cet amour.

26. Inductio, s. f., lat. inductio, induction, persuasion.

Senes inductio d'alcuna persona.

(chap. Sense inducsió de cap persona. Alcuna : alguna, pero té lo sentit negatiu de sense, per lo que fiquem cap : nul : 0; persuassió)

Tit. de 1286. DOAT, t. XLI, fol. 76.

Sans persuasion d'aucune personne.

Per inductions, subornations. Fors de Bearn, p. 1088.

(chap. Per inducsions, sobornos.)

Par inductions, subornations.

CAT. Inducció. ESP. Inducción. PORT. Inducção. IT. Induzione. (chap. inducsió, inducsions : persuassió, persuassions, v. persuadí.)

27. Inductiu, adj., qui amène, inductif.

De sompnis tribulens inductiu. 

De fertilitat et sterelitat inductiva.

(chap. Inductiva de fertilidat y esterilidat : ermura.)

Eluc. de las propr., fol. 227 et 114.

Inductif de songes agitants.

Inductive de fertilité et de stérilité.

CAT. Inductiu. ESP. Inductivo. IT. Induttivo. (chap. inductiu, inductius, inductiva, inductives.)

28. Perduire, v., lat. perducere, conduire.

Pus que ses te non puesc trobar cofort,

Perduy me lay on es vida ses mort,

Pres del tieu filh que m'a fach de nien.

G. d'Autpoul: Esperansa.

(chap. Pos com sense tú no puc trobá confort, pórtam allí aon ña vida sense mort, prop del teu fill que me ha fet del no res.)

Puisque sans toi je ne puis trouver reconfort, conduis-moi là où est vie sans mort, près du tien fils qui m'a fait de rien. 

IT. Perdurre.

29. Produire, v., lat. producere, produire, présenter.

Aquel que los testimonis a products.

(chap. Aquell que los testimonis ha presentat, produít (presentats, produíts); als juissis se diu produí : presentá probes, testigos.)

Trad. du tr. de l'Arpentage, 2e part. ch. 2. 

Celui qui a produit les témoins. 

CAT. Produir. ESP. Producir. PORT. Produzir. IT. Produrre. (chap. produí: produíxco o produíxgo, produíxes, produíx, produím, produíu, produíxen; produít, produíts, produída, produídes.)

30. Produxio, s. f., lat. productio, production.

Tota produxio de guirens ad el es denegada.

Statuts de Montpellier de 1204.

Toute production de témoins est déniée à lui. 

CAT. Producció. ESP. Producción. PORT. Producção. IT. Produzione. (chap. producsió, producsions.)

31. Productiu, adj., productif.

De herbas productiu... De formas varias productiva.

(chap. Productiu de herbes... Productiva de formes diferens, diverses.)

Eluc. de las propr., fol. 134 et 24.

Productif d'herbes... Productive de formes diverses.

CAT. Productiu. ESP. PORT. Productivo. IT. Produttivo. (chap. productiu, productius, productiva, productives.)

32. Reduire, Reduzir, v., lat. reducere, ramener, soumettre, réduire.  Negligentia redui fol home als pechaz que a laissaz.

(chap. La negligensia porte (reduíx no se faríe aná) al home sompo - tonto, sense señ - cap als pecats que ha dixat.)

Trad. de Bède, fol. 42.

La négligence ramène l'homme insensé aux péchés qu'il a quittés.

Per venir reduire e tornar los dits pays e poble.

Chronique des Albigeois, col. 3.

Pour venir réduire et changer les dits pays et peuple.

C'ab gens plazers redui.

Giraud de Borneil: Los apletz. 

Qu'il ramène avec les plaisirs agréables.

Es fayt dificil a reduzir. 

Cove que primieyrament redusiscas la dislocatio.

(chap. Convé que primeramen reduíxques la dislocassió.)

Trad. d'Albucasis, fol. 42 et 6.

Est fait difficile à réduire.

Il convient que premièrement tu réduises la dislocation.

Substantiv. Mas pauc me dura,

Qu'al reduire m torna 'l joy en error.

B. de Ventadour: Be m cugey. 

Mais peu me dure, vu qu'au réduire me change la joie en erreur.

Quan lo corns sera pus ples, 

Adonc no i cornaretz vos ges, 

Mas al reduyr' en put l'ales.

Naudoy: Turcmalec. 

Lorsque le cor sera plus plein, alors vous n'y cornerez point, mais au ramener l'haleine en put. 

CAT. Reduir. ESP. Reducir. PORT. Reduzir. IT. Ridurre. (chap. Reduí: reduíxco o reduíxgo, reduíxes, reduíx, reduím, reduíu, reduíxen; reduít, reduíts, reduída, reduídes.)

33. Reductio, s. f., lat. reductio, réduction.

Si la dislocacio no obezeys a la reduccio. 

Non es difficil la reductio del budel.

(chap. La reducsió del budell no es difíssil.)

Trad. d'Albucasis, fol. 68 et 42. 

Si la dislocation n'obéit à la réduction. 

La réduction du boyau n'est pas difficile.

Reductios del premier prepausamen. Leys d'amors, fol. 1.

Réduction du premier projet.

CAT. Reducció. ESP. Reducción. PORT. Reducção. IT. Riduzione. 

(chap.  reducsió, reducsions.)

34. Reductiu, adj., réductif.

Dels esperitz vitals a degut esser reductiva.

(chap. Ha degut sé reductiva dels espíritus vitals; reductiu, reductius, reductiva, reductives, que reduíx.)

Eluc. de las propr., fol. 269. 

A dû être réductive des esprits vitaux.

35. Seduire, v., lat. seducere, séduire.

Car el sedui home per blandimens mortals.

Trad. de Bède, fol. 42. 

Car il séduit l'homme par caresses mortelles. 

CAT. Seduir. ESP. Seducir. PORT. Seduzir. IT. Sedurre. (chap. seduí: seduíxco o seduíxgo, seduíxes, seduíx, seduím, seduíu, seduíxen; seduít, seduíts, seduída, seduídes.)

36. Séduction (seduction), s. f., lat. seductionem, séduction.

La seduction de l'Antechrist. Doctrine des Vaudois.

(chap. La seducsió del Anticristo.)

La séduction de l'Antechrist.

CAT. Seducció. ESP. Seducción. PORT. Seducção. IT. Seduzione. 

(chap. seducsió, seducsions.)

37. Traductio, s. f., lat. traductio, traduction.

Traductios, la qual se fay per aytantas manieras.

Leys d'amors, fol. 125.

Traduction, laquelle se fait par autant de manières.

CAT. Traducció. ESP. Traducción. PORT. Traducção. IT. Traduzione

(chap. traducsió, traducsions; v. traduí: traduíxco o traduíxgo, traduíxes, traduíx, traduím, traduíu, traduíxen; traduít, traduíts, traduída, traduídes.)

jueves, 25 de julio de 2024

1. 5. De cóm Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi.

Capítul V.

De cóm Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi.


Llichí y mes lligí als llibres que li dixáe lo retó y un ric del poble va sé lo que va fé en mol tems. Entre tots los que mes li agradáen eren los de historia y les fábules de Esopo en la vida de este gran fabulista: y un atre llibre al que li dieben Lo Cortesano. Pero no olvidáe lo ejercicio de les roques ni lo aná als campos en lo primé llauradó que entopetabe o topetabe, ni les probes de agilidat.

Un día li va di sa mare: 

- Fill, ya tens dotse añs; ya es tems de que adeprengues algún ofissi. Y ell va contestá que pera qué eren los ofissis. Són, fill, li va contestá sa mare, pera no está bambán y guañás la vida. 

- ¿Només que per an aixó?, va di ell; pos yo tos dono paraula de no está may bambán, com veéu que tampoc no u estic ara, pos ya vech que es roín, encara que sol sigue perque lo que no fa res, ya en aixó fa mol mal no ocupán lo entretenimén y les mans, y en cuan a guañás la vida tingue firme esperansa que no me faltará, si Deu vol, ni a vosté en mí. Que no vull yo que vaigue a rentá en fret y en caló perque es siñal de molta pobresa, y no ha de passá tans mals ratos. Pero si tos entristix que no adeprenga un ofissi, digueume quin hay de adependre. Y sa mare li va contestá que lo que vullguere. 

- Pos yo, va di ell, no ne vull adependre cap. Perque hau de sabé que segons yo hay advertit, los homens són mol ignorans y no fan mes que disparates, obrán en tot en molta torpesa y sense cap discurs; y encara mes, generalmen fan mal als atres en malissia, y potsé an ell mateix per rechás. Yo no sé si a datres puestos són diferens, perque ya sabeu que no hay eixit de Almudévar mes que pera aná a vore als nostres parens, y dos vegades a Huesca aon a ningú vach coneixe ni vach tratá mes persones que les recaderes del mercat, que per sert gasten mol desenfado y poca vergoña. Pero si tots són lo mateix, no nessessito cap ofissi pera guañám la vida y félay a vosté descansada.

- Fill meu, va di entonses sa mare: mol saps y vech que parles com los flares que prediquen o com los homens que van en nous trajes per lo món y vénen de lluñanes terres. Fes lo que vullgues y Deu te ilumino: sol no vullguera que fores roín.

- Hasta ara, mare, va contestá ell, no u hay sigut ni hay probat de séu; y lo que hasta los dotse añs no es roín, ya sempre sirá bo. 

- Segons, li va replicá sa mare: algúns s' hi tornen después. 

- No pot sé, va di ell: perque yo sé que lo que es roín de home fet ya u ere de chiquet, pero no sabíe ni podíe empleá la maldat, pero lo que es mala inclinassió ya la teníe al alma.

- Ara vech, va contestá sa mare, que vas tenín raó. 

¿Quí t’ha amostrat estes coses?

- Aquí dins, va contestá ell, me les amostren totes; y los llibres que llechisgo o llixgo, y les dones cuan riñen unes en atres. 

- ¿Cóm poden enseñát o amostrát res les dones y mes reñín?, 

va preguntá sa mare mol admirada.

- Pos me enseñen mol, va contestá ell; tot lo que entonses diuen es locura y sabiduría, y lo mateix me enseñe la un que l’atre. Y u adepreng de elles y dels atres chics a les seues enganchades, y dels llibres, u aplego aquí dins y u guardo, y alló engendre atres coses, y estes engendren después atres; y les junto y les regiro y amasso totes, o les separo y compong segons me demanen les ocasions.

Entonses sa mare, esbarrada de sentíl parlá en tanta sabiduría, li va di: 

- No sé, fill meu, cóm sen yo tan tonta vach parí un fill tan espabilat.

- ¡Tonta, diéu!, va contestá ell; pos yo no hay advertit que u siguéu, perque les dones que yo ting per tontes al poble són vanes, cantoneres, gorrines, desastrades, rezongueres, noveleres, picudes, chismoses y bachilleres

8M Valderrobres , si natros o natres mos aturem

- Fill, fill, li va di entonses sa mare; eixa es massa malissia pera la teua edat; dixa a les pobres dones, que tan despressio porten a costes per sé dones y per ende lo espart del món.

- Ara sí que vech que sou una mica tonta, va di ell: perque hau dit una tontada mol gran. ¿Cóm diéu que les dones són lo espart del món? ¿Quin espart sou vosté a la vostra casa? Vosté sou la siñora y yo lo vostre fill, vosté me voléu y yo la vull; vosté me servís ara y yo la serviré después; vosté me cuidéu y yo creixco y me fach home pera donali honra y amparala y mantíndrela. No tos digáu espart, perque me hau afrentat y casi no puc mirala a la cara.

Un atre día a la hora de minjá va arribá sa mare en gran sofoco dién entre llágrimes:

- Los rics sempre rics y los pobres sempre ham de callá. Mira, fill, que ving acalorada. Lo hidalgo de la cantonada de la plassa me ha topetat al carré, y plantanse a cuatre passes me ha dit: "Be críe lo fill, la pubilla; ya casi es home y sol sap parlá y fé lo Marc Esopo. 

La paga que ell tos donará per lo ofissi que li habéu amostrat. ¿Pensáu fél rentadora o cuinera com vosté? Milló li cuadraríe lo ofissi de comare o de casamenté.» Yo, al sentí paraules tan ofenedores, me hay mort de vergoña, la llum del sel no la veía; y casi me aufego de la pena que me unfle lo pit. ¿Qué me dius, fill meu, per al meu consol?

- Per ara, mare meua, sol tos dic que mingéu en gust, y demá tos diré lo que faré en este enfado que tos han donat perque no convé obrá ni adoptá consell cuan la caló de la passió está al mes alt pun, com u está ara als dos, vosté plore pero yo encara que estic ofés parlo en esta templansa. Ya que eixe hidalgo creu que pot oféndrela perque no me donéu ofissi, dixem la seua insolensia y agarrem la raó. Demá, si voléu, adependré de teixidó, después demá, de sastre, lo dilluns, de pelaire, lo dimats, de fusté, lo dimecres... 

casa el sastre, turismo rural, Beceite

- Fill meu, lo va tallá sa mare olvidán les llágrimes y la afrenta:

¿quín disparate estás dién? ¿No saps que cada un de eixos ofissis coste mols añs de adependre, y tú, vols adependren un cada día? 

- Torno a di, y sertifico, va contestá ell, que cada día hay de adependre un ofissi, y mes si es menesté o convé. Hasta mich día lo estudiaré, per la tarde entrenaré les mans, y a la nit cuan vinga a casa li portaré ya alguna mostra de la meua obra. Perque yo hay mirat a ixos homens als seus tallés y sé lo que me dic. Mínjo y alégros, que lo fill que hau parit no va naixe pera burret o ruquet, com Carlos Rallo Badet; ni tampoc pera sé humillat per cap fill d' algo ni pera patí que sa mare u sigue per ningú.
Yo faré que dins de pocs díes sigáu beneída per tots, y envechada potsé de eixe mateix hidalgo que tos ha insultat. Perdonemlo empero per la bona intensió en que u haurá fet, encara que en poc miramén y sobrada fanfarronería y mals modos. aixó es soberbia de naiximén y confiansa en les riqueses.

Aquella tarde anáe Pedro a casa de sa padrina, com solíe, y al passá per la plassa va vore al hidalgo en lo mossen: se va arrimá an ells y sense saludá se va encará en aquell y en gran aplom li va di: 

sa padrina, Ángeles Gil Guimerá

- Siñó fill d'algo de la cantonada (cridanlo aixina per despressio): avui hau fet plorá a ma mare, y les seues llágrimes me han abrasat les entrañes y les guardo aquí (siñalán lo cor), perque soc lo seu fill y sé quí té o no té dret a oféndrela. No u olvidéu, que tampoc yo u olvidaré. Adiós. Y dién aixó sen va aná en tota serenidat y mirada severa.
Lo mossen lo va cridá moltes vegades y hasta va volé seguil; pero lo va tindre que dixá perque ni la cara va girá pera mirál y va colá com un rellámpec. Va sentí mol lo mossen aquell cas, y u va sentí tamé lo hidalgo, pero de manera diferén, perque lo mossen u sentíe per amor al chiquet, y l’atre de ira y de rencor de les seues paraules y atrevimén.


Original en castellá:

Capítulo V.

De cómo Pedro Saputo determinó aprender algún oficio.

Leer y más leer en los libros que le dejaba el cura y un rico del pueblo fue lo que hizo en mucho tiempo. Entre todos los que más le gustaban eran los de historia y las fábulas de Esopo con la vida de este gran fabulista: y otro libro que llamaban El Cortesano. Pero no olvidaba el ejercicio de las peñas ni el ir a los campos con el primer labrador que encontraba, ni las pruebas de agilidad y ligereza.

Un día le dijo su madre: - Hijo, ya tienes doce años; ya es tiempo de que aprendas algún oficio. Y él respondió que para qué eran los oficios. Son, hijo, le respondió su madre, para no estar ocioso y ganar la vida. - ¿No más que para eso?, dijo él; pues yo os doy palabra de no estar nunca ocioso, como veis que tampoco no lo estoy ahora, pues ya se me alcanza que es malo, aunque sólo sea porque el que no hace nada, ya con eso hace mucho mal no ocupando el entretenimiento y las manos, y en cuanto a ganar la vida tened firme esperanza que no me faltará, Dios mediante, ni a vos conmigo. Que no quiero yo que vayáis a lavar con frío y con calor porque es señal de mucha pobreza, y no os habéis de dar tan mal tiempo ni vida tan lacerada. Pero si os afligís porque no aprendo un oficio, decidme cuál he de aprender. Y su madre le respondió que el que quisiera. - Pues yo, dijo él, no quiero aprender ninguno. Porque habéis de saber que según yo he advertido, los hombres son muy ignorantes y no hacen sino disparates, y rudezas obrando en todo con mucha torpeza y sin ningún discurso; y el que es un poco más avisado, generalmente hace daño a los otros con malicia, y tal vez a sí mismo por reverbero. Yo no sé si en otras partes son diferentes, porque ya sabéis que no he salido de Almudévar sino que para ir a ver a nuestros parientes, y dos veces a Huesca en donde a nadie conocí ni traté más personas que las recaderas del mercado, que por cierto gastan largo de su desenfado y poca vergüenza. Pero si todos son lo mismo, no necesito ningún oficio para ganar la vida y dárosla a vos descansada. - Hijo mío, dijo entonces su madre: mucho sabes y veo que hablas como los flaires que predican o como los hombres que andan con nuevos trajes por el mundo y vienen de luengas tierras. Haz lo que quieras y Dios te ilumine: sólo que no querría que fueses malo. - Hasta ahora, madre, respondió él, no lo he sido ni entendido serlo; y el que hasta los doce años no es malo, ya siempre será bueno. - Según, le replicó su madre: algunos se tornarán después. - No puede ser, dijo él: porque yo conozco que el que es malo de hombre hecho lo hubo de ser de niño, sino que no sabía ni podía ejecutar la maldad, pero lo que es mala inclinación ya la tenía en el alma.

- Agora veo, contestó su madre, que vas teniendo razón. ¿Quién te ha enseñado esas cosas? - Aquí dentro, respondió él, me las enseñan todas; y los libros que leo y las mujeres cuando riñen unas con otras. - ¿Cómo pueden enseñarte nada las mujeres y más riñendo?, preguntó su madre muy admirada. - Pues me enseñan mucho, respondió él; todo lo que entonces dicen es locura y sabiduría, y lo mismo me enseña lo uno que lo otro. Y lo aprendo de ellas y de los otros chicos en sus contiendas, y de los libros, lo recojo aquí dentro y lo guardo, y aquello engendra otras cosas, y éstas engendran luego otras; y las junto y las revuelvo y amaso todas, o las separo y compongo según me cumple y piden las ocasiones.

Entonces su madre, espantada de oírle hablar con tanta sabiduría, le dijo: - No sé, hijo mío, cómo siendo tan tonta he parido un hijo tan agudo. - ¡Tonta, decís!, contestó él; pues yo no he advertido que lo seáis, porque las mujeres que yo tengo notadas por tontas en el lugar son vanas, cantoneras, puercas, desastradas, rezongueras, noveleras, picudas, chismosas y murmuradoras. - Hijo, hijo, le dijo entonces su madre; ésa es demasiada malicia para tu edad; deja a las pobres mujeres, que harto desprecio llevan a cuestas con ser mujeres y por ende el estropajo del mundo. - Ahora sí que veo que sois un poco tonta, dijo él: porque habéis dicho una muy grandísima necedad. ¿Cómo llamáis a las mujeres el estropajo del mundo? ¿Qué estropajo sois vos en vuestra casa? Vos sois la señora e yo vuestro hijo, vos me queréis e yo os quiero; vos me servís agora e yo os serviré después; vos me cuidáis e yo crezco y me hago hombre para daros honra y ampararos y manteneros. No os llaméis estropajo, por vida mía, porque me habéis afrentado y casi no oso miraros a la cara.

Otro día a la hora de comer llegó su madre con gran bochorno y pasión diciendo entre lágrimas: - Los ricos siempre ricos y los pobres siempre hemos de callar. Mira, hijo, que vengo llena de calor y corrimiento. El hidalgo de la esquina de la plaza me ha topado en la calle, y plantándoseme a cuatro pasos me ha dicho: «Bien criades el hijo, la Pupila; ya casi es hombre y sólo sabe parlar y hacer el Marco Esopo. El pago que él os dará por el oficio que le habéis enseñado. ¿Pensáis hacelle lavandera o cocinera como vos? Andad, que mejor le cuadraría el oficio de comadrón o de casamentero.» Yo, al oír palabras tan injuriosas, me he cubierto de vergüenza, la luz del cielo no veía; y casi me ahogo de la pena que me hinche el pecho. ¿Qué me dices, hijo mío, para mi consuelo? - Por ahora, madre mía, sólo os digo que comáis con gusto, y otro día os diré lo que hace a este enojo que os han dado porque no conviene obrar ni adoptar consejo cuando el calor de la pasión está en su mayor punto, como lo está ahora en los dos, que vos lloráis e yo de puro levantado y ofendido hablo con esta templanza. Y ya que ese hidalgo cree que puede ultrajaros porque no me dais oficio, dejemos su insolencia y tomemos su razón. Mañana, si queréis, aprenderé de tejedor, después de mañana, de sastre, el lunes, de peraile, el martes, de carpintero, el miércoles... - Hijo mío, le atajó su madre olvidando las lágrimas y su afrenta: ¿qué disparate estás diciendo? ¿No sabes que cada uno de esos oficios cuesta muchos años, y tú, quieres aprender uno cada día? - Torno a decir y certificaros, contestó él, que cada día he de aprender un oficio, y más si es menester o conviniera. Hasta medio día lo estudiaré, por la tarde ejercitaré las manos, y a la noche cuando venga a casa os traeré ya alguna muestra de mi obra. Porque yo he mirado a esos hombres en sus talleres y sé lo que me digo. Comed y alegraros, que el hijo que habéis parido no nació para jumento; ni tampoco para ser escarnecido de ningún hidalgo ni para sufrir que su madre lo sea de nadie. Yo haré que dentro de pocos días seáis bendecida de todos, y envidiada quizá de ese mismo hidalgo que os ha insultado. Perdonémosle empero por la buena intención con que lo habrá hecho, aunque con poco miramiento y sobrada altivez y mal modo. Eso es soberbia del nacimiento y confianza en las riquezas.

Aquella tarde iba Pedro a casa de su madrina, como solía, y al pasar por la plaza vio al hidalgo con el cura: acercóse a ellos y sin saludar se encaró con aquél y con grande entereza dijo: - Señor hidalgo de la esquina (llamándole así por desprecio): hoy habéis hecho llorar a mi madre, y sus lágrimas me han abrasado las entrañas y las guardo aquí (señalando el corazón), porque soy su hijo y sé quién tiene o no tiene derecho a ultrajalla. No lo olvidéis, que tampoco yo lo olvidaré. Adiós. Y diciendo esto se fue con su serenidad y mirada severa. El cura le llamó muchas veces y aun quiso seguirle; mas lo hubo de dejar porque ni aun la cara volvió a mirarle y traspuso como un relámpago. Sintió mucho el cura aquel caso, y lo sintió también el hidalgo, pero diferentemente, porque el cura lo sentía de amor al niño, y el otro de ira y de mancilla de sus palabras y atrevimiento.

sábado, 27 de julio de 2024

2. 14. Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.

Capítul XIV.

Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.

Triste y pensatiu camináe después de aquella dolorosa separassió, y no assertabe a caminá ni sabíe aón volíe aná. Pero lo seu cor lo portáe cap a la aldea de les seues novissies, a la que va entrá pera estáy dos díes, procurán arribá tart y fen vore que estáe coix, pera descansá be aquella nit. Se va embutí a la primera casa que va trobá uberta, va sená y se va gitá queixanse del baldamén y de la coixera.

Pel matí cuan se estáe traén los bigots postissos y rentán van entrá los pares de les dos sagales, y al vórel ocupat en lo asseo lo van saludá y sen van eissí cap a la cuina. Rentat, mudat y asseat va eixí mol alegre fen sempre lo coix, lo van agarrá y sel van emportá a casa de la Paulina aon se faríe la minjada; y com la coixera ere gran segons camináe, lo van dixá allí y sen van aná cada un a les seues obligassions. Va pugué parlá una mica a soles en la Paulina, y li va di:

- ¿Vau entendre lo meu papé?

- No, siñó, va contestá ella.

- Be, pos, día que ya me hau olvidat. ¡Mentiroses! ¡Desagraídes! 

Lo va mirá entonses ella, y com ya no portáe los bigots y la perilla que ere lo que mes lo fée pareixe un atre, lo va aná reconeixén, y se li va cambiá lo coló, y ya assertáe ya, cuan li va di ell: 

- Sí, soc yo; ¡lo mateix!, ¡no te engañes!; lo vostre compañ y amán del novissiat. Obri ella entonses mes los ulls, lo reconeix, y sense podés aguantá s'avíe cap an ell en los brassos uberts. 

- Ves, li va di, y dóna la notissia a la Juanita. Pero siguéu prudentes. Se desfée ella de amor, y neguitosa y anhelosa va aná a dílay a la Juanita. La va cridá apart y apretanli la má li va di: ¡Ay, amiga, que lo estudián del billet ere Geminita, y es ell qui está ara a casa meua y no lo vam coneixe! Juanita va creure que la seua amiga habíe perdut lo cap o delirabe; pero va aná cap allá y va habé de desengañás, y creure lo que van vore los seus ulls y va sentí lo seu cor al vórel y sentí aquella veu tan acostumbrada.

Cuatre díes va durá la coixera, y no va durá mes perque va tindre temó de que sospecharen o caure an algún descuido. Va minjá un día a cada casa de les dos y en los instrumens que ñabíe al puesto se divertíen alguns ratos, y uns atres los empleabe en los seus amors en aquelles amabilíssimes sagales.

Per al día que sen va aná li van brindá una mula, y va di que un estudián no pot aná a caball mes que del seu poble a la siudat aon té los seus estudis, y que ell encara no habíe arribat a Navarra. Perque habenlo cregut tots navarro va dixá corre eixa opinió, que mes be lo afavoríe que lo perjudicabe.

Va seguí lo seu camí, y va arribá al poble de Morfina, al que va entrá encara mes tart, pos eren ya les vuit, y a un tems que no passe de les siat la posta de sol; y sen va aná al messón, gitanse enseguida, y encarregán a la messonera que vinguere qui vinguere no lo cridare. Pel matí va sabé que habíen anat a vórel algunes persones, don Vicente entre elles; y se va vestí y asseá, pera lo que se había previngut fen rentá la roba a un atra aldea aon se va aturá un día. Va eixí de casa en direcsió a la de don Severo; y abans de arribá va topetá en don Vicente que veníe a buscál, y que lo va renegá mol de la seua part y de la dels siñós pares perque los habíe fet lo despressio y ofensa de anassen a la fonda pública. 

- A sopá y dormí esta nit a casa meua, va contestá don Vicente, y no sé yo si tamé demá, no passaréu de llarg, amic meu; perque esta nit, a porta tancada, y sol una persona de fora de casa, hau de tocá lo violín igual que vau tocá l’atre día, de lo que encara estem alusinats.

- No ting cap instrumén.

- No ten faltará. Man germana diu que mes voldríe sentí alló que vores reina de España; perque es afissionada a la música y la paladege o saborege mol si es bona.

Van arribá en aixó a la casa. ¡Quin ressibimén! ¡Quin afecte! ¡Quin amor li van mostrá tots! ¡En quina naturalidat y confiansa li parláe Morfina! A tiro de ballesta se coneixíe que la criada li habíe dit lo que va sentí a son pare y va contá a Pedro Saputo. Va minjá allí, van passejá per la tarde, y al tardet no habense avisat mes que a la persona que va di don Vicente, que ere la seua dama, va tocá Pedro Saputo lo mateix que l'atra vegada, y encara en mes primor y reflexió. Estáe ell mes felís encara en les noves dels seus amors.

Pero a la matinada li va doná don Severo un mal rato. Li va preguntá a seques si habíe sentit parlá de Pedro Saputo; va contestá ell que una mica, pero que no podíe doná notissies del fulano. 

Sense notíssies de Gurb, traducsió (repassat)

- Pos amic, va di don Severo, vach arribá ahí del Semontano y allí me van parlá de eixe portento. Es un sagal que diuen no té mes de dotse a catorse añs, criat a Almudévar, y a la seua edat es lo mes gran sabut que se coneix: com que aixó mateix vol di Saputo. Es tamé pintó, músic, pero famós, potsé tan com vosté, don Paquito; un filóssofo consumat, tan inteligén en les seues respostes, que tenen temó de ficás a tiro los homens de mes barbes de la terra. Ell sap tots los ofissis. En dotse díes va adependre a lligí y escriure ell mateix; en un rato a pintá, en un atre a tocá tots los instrumens; y es tan tratable y ben parlat que a tots encante. No té pare, perque es fill de una pupila que ere pobre y ell la ha feta ya rica guañán tots los dinés que vol. Diuen que desapareix de casa y torne carregat d'or que guañe per ahí en la seua habilidat, o lay done alguna persona que d' amagatontes lo afavorix per encárrec de son pare, no se sap si se trate de un gran siñó de la Cort que va passá per allí, o de un príncipe que anáe disfrassat. Aixina, don Paquito, que no se parle de atra cosa; vaigues aon vullgues, tots te parlen d'ell, tots te pregunten y lo selebren. Y lo mes grassiós es que ningú lo veu may, mes que a les temporades que está al seu poble, com si portare en ell l'anell de Giges o lo heliotropo, que lo fa invissible. Diuen que unes vegades se disfrasse, y se cambie la cara; atres creuen que sen va en los gitanos.

Al sentí aixó no va pugué aguantás Pedro Saputo, va arrencá a enríuressen y va di:

- Raro humor seríe lo de eixe sagal.

- Sí, siñó, mol raro, va di don Severo, ya se veu, un home tan extraordinari per forsa u ha de sé en tot. Hasta la mare diuen que sense sabé cóm se ha tornat una verdadera siñora, com si haguere naixcut a un alta cuna, sol per la nova educassió que li ha donat son fill. Pero no está pujadeta ni soberbia sino mol plana, y tots la volen y respeten mol. No sé, amic don Paquito, cóm de Almudévar ha pogut eixí un elemén com éste. Perque hau de sabé (y perdónom la crítica) que es un poblacho feo a la vista y mes feo encara al tacte; y la gen d'allí no són dels mes espabilats que se digue. Yo estic determinat a anáy cuan sápiga sert que hi está, perque pera anáy en vano me penaríe lo viache.

- Faréu be, va di Pedro Saputo; encara que yo crec que no tot es vero lo que sone al pandero y que la fama aumente mol o potsé u aporte tot. De un sagal de la meua terra me contaben tamé maravilles y ell cuan u va sabé, sen enríe y va di: pos si yo soc home gran, ¿qué sirán los demés? Y agarrán lo violín se va ficá a tocá y va distraure a don Severo de la seua manía.

Al amor ningú l'engañe; l'amor tot u sospeche, tot u pense, tot u adivine. Mentres don Severo se tornáe llengua selebrán a Pedro Saputo, per lo que de ell habíe sentit, estáe Morfina miranlo enamorada y cavilán y medín cuan habíe vist al seu amán y sentit de ell als estudians, y se díe per an ella:

O no ña tal Pedro Saputo o es éste; perque es tan guapo com diuen, y tan sabut, y tan gran músic, y tan amable y tan diferén dels atres homens. Y pensán aixó lo miráe y li saltabe lo cor, y se li enseníe la cara, y se moríe de dessich de vores a soles y dili, tú eres. 

Ell la observabe, y va sospechá lo que estáe imaginán, y lográn un momén de libertat li va di: 

- Sí, Morfina, u has ensertat, yo soc; pero calla; y si ara que saps quí soc no te pene habem conegut... Se va quedá ella parada com un estaquirot durán un rato, pero después va rompre y va di acalorada y mol aventada:

- Morí primé que voldre ni mirá a datre home. Ya no ña remey; está tirada la sort; teua, teua soc. La meua passió y la meua raó u volen. Te vach vore, te vach coneixe, y no puc menos que vóldret, y me costaríe la vida si no me vullgueres. Perque tú sol (después de mons pares) estás pera mí al món. No tenía homens pera mí hasta ara, no los tindré mes abán. Pero ¡ay!, no me engaños, perque me moriré; no me digues que me vols si no me vols tan com dius y tan com yo crec. Perdona, amán meu, este desahogo, esta franquesa y mes encara la libertat que dono al teu amor y se pren lo meu cariño. No haguere acabat la elocuén y apasionada Morfina, si la veu de son pare que pujáe no la tornare al puesto de aquell rapto amorós.

Ell li va assegurá tot lo que podíe dessichá; y después de minjá se va despedí y sen va aná acompañat de don Vicente, que lo va dixá después pera aná a una finca aon teníe alguns jornalés.


Original en castellá:

Capítulo XIV.

Pedro Saputo vuelve a ver a sus amigas.


Triste y pensativo caminaba después de aquella dolorosa separación, y no acertaba a andar ni sabía a dónde quería ir. Pero su corazón le llevaba hacia la aldea de sus novicias, en la cual entró el segundo día, procurando llegar tarde y fingiéndose cojo, lo uno para descansar libremente aquella noche, lo otro para tener pretexto y causa de detenerse un día o más si conviniese. Metióse en la primera casa que encontró abierta, cenó y se acostó quejándose del cansancio y de la cojera.

Por la mañana cuando se estaba quitando los postizos bigotes y lavando entraron los padres de las dos muchachas, y al verle ocupado en su aseo le saludaron no más y se salieron a la cocina. Lavado, mudado y aseado que estuvo, salió muy alegre haciendo siempre el cojo, le tomaron y se le llevaron a casa de Paulina donde se disponía la comida; y porque la cojera era grande según andaba, le dejaron allí y se fueron cada uno a sus querencias. Pudo hablar un poco a solas con Paulina, y le dijo: - ¿Entendisteis mi papel? - No, señor, respondió ella. - Bien, pues, dije yo, que ya me habéis olvidado. ¡Fementidas! ¡Ingratas! Miróle entonces ella, y como ya no llevaba los bigotes y la perilla que era lo que más le hacía parecer otro, lo iba reconociendo, y se le mudaba el color, y acertaba ya, cuando le decía él: - Sí, soy yo; ¡el mismo!, ¡no te engañas!; vuestro compañero y amante del noviciado. Abre ella entonces más los ojos, le conoce, y sin poderse contener se arroja a él con brazos abiertos. - Ve, le dijo, y da la noticia a Juanita. Pero sed prudentes. Se deshacía ella de amor, y agitada y anhelosa fue a decírselo a Juanita. Llamóla aparte y apretándole la mano le dijo: ¡Ay, amiga, que el estudiante del billete era Geminita, y es él que está ahora en mi casa y no le conocimos! Juanita creyó que su amiga había perdido la cabeza o deliraba; pero fue allá y hubo de desengañarse, y creer lo que vieron sus ojos y sintió su corazón al verle y oír aquella voz tan acostumbrada.

Cuatro días duró la cojera, y no duró más porque temió se sospechase o caer en algún descuido. Comió un día en cada casa de las dos y con los instrumentos que había en el lugar se divertían algunos ratos, logrando otros para sus amores con aquellas amabilísimas niñas.

En el día que se fue le brindaron con mula, y dijo que un estudiante no puede ir a caballo sino de su pueblo a la ciudad donde tiene sus estudios, y que él todavía no había llegado a Navarra. Porque habiéndole creído todos navarro dejó correr esta opinión, que más bien le favorecía que le perjudicaba.

Siguió su camino, y llegó al pueblo de Morfina, en el cual entró aún más tarde, pues eran ya las ocho, y en un tiempo que no pasa de las siete el crepúsculo; y se fue al mesón, acostándose enseguida, y encargando a la mesonera que viniese quien viniese no le llamase. Por la mañana supo que habían ido a verle algunas personas, don Vicente entre ellas; y se vistió y aseó muy prolijamente para lo cual se previno haciendo lavar la ropa en otra aldea donde se detuvo un día. Salió de casa en dirección de la de don Severo; y antes de llegar dio con don Vicente que venía a buscarle, y que le riñó mucho de su parte y de la de los señores padres porque les había hecho el desaire y ofensa de irse a la posada pública. Excusóse él fácilmente y concluyó diciendo que iba a hacelles una visita y pasaba de largo en comiendo. - En cenando y durmiendo esta noche, respondió don Vicente, y aún no sé yo si será lo mismo mañana, pasaréis de largo, amigo mío; porque esta noche, a puerta cerrada, y sólo una persona de fuera de casa, habéis de tocar el violín lo mismo que tocasteis el otro día, de que todavía estamos elevados. - No tengo instrumento. - No faltará. Mi hermana dice que más quiere oír aquello que verse reina de España; porque es aficionada a la música y la saborea mucho si es buena.

Llegaron en esto a la casa. ¡Qué recibimiento! ¡Qué afecto! ¡Qué amor le mostraron todos! ¡Con qué naturalidad y confianza le hablaba Morfina! A tiro de ballesta se conocía que la criada le había dicho lo que oyó a su padre y dijo a Pedro Saputo. Comió allí, pasearon por la tarde, y en la velada no habiéndose avisado sino a la persona que dijo don Vicente, que era su dama, tocó Pedro Saputo lo mismo que la otra vez, y aun con más primor y reflexión, cuanto era él más feliz con las nuevas de sus amores.

Mas la mañana siguiente le dio don Severo un mal rato. Preguntóle a secas si había oído hablar de Pedro Saputo; respondió él que un poco, pero que no podía dar noticias del sujeto. - Pues amigo, dijo don Severo, llegué ayer del Semontano y me hablaron de ese portento. Es un muchacho que dicen no tiene más de doce a catorce años, natural de Almudévar, y a su edad es el mayor sabio que se conoce: como que eso mismo quiere decir Saputo. Es también pintor, músico, pero famoso, quizá tanto como vos, don Paquito; un filósofo consumado, tan profundo en sus respuestas, que temen de ponérsele a tiro los hombres de más barbas de la tierra. Él sabe todos los oficios. En doce días aprendió a leer y escribir él mismo; en un rato a pintar, en otro a tocar todos los instrumentos; y es tan tratable y bien hablado que a todos encanta. No tiene padre, porque es hijo de una pupila que era pobre y él le ha hecho ya rica ganando todos los dineros que quiere. A lo mejor dicen que desaparece de la casa y vuelve lleno de oro que gana por ahí con su habilidad, o que le da alguna persona que en secreto le favorece por encargo de su padre, que dicen si es o no un gran señor de la corte que pasó por allí, o de un príncipe que iba disfrazado. Ello es, don Paquito, que no se habla de otra cosa; id a donde queráis, todos os hablan de él, todos preguntan y lo celebran. Y lo más gracioso es que nadie le ve nunca sino las temporadas que está en su lugar, como si trajese consigo el anillo de Giges, que hacía invisible. A esto dicen que unas veces se disfraza de nación, y se muda el rostro; otras creen que se va con los gitanos. Al oír esto no pudo contenerse Pedro Saputo, se echó a reír y dijo: - Raro humor sería el de ese muchacho. - Sí, señor, muy raro, dijo don Severo, ya se ve, un hombre tan extraordinario por fuerza lo ha de ser en todo. Hasta la madre dicen que sin saber cómo se ha vuelto una verdadera señora, como si hubiese nacido en alta cuna, sólo por la nueva educación que le ha dado su hijo. ¿Estáis en el golpe? La nueva educación que le ha dado su hijo; y que con esto no es engreída ni soberbia sino muy llana, aunque todos la quieren y respetan mucho. No sé, amigo don Paquito, cómo de Almudévar ha podido salir un elemento como éste. Porque habéis de saber (y perdóneme la ausencia) que es un lugarón feo de vista y más feo aún de tacto; y la gente de él pasa por... Vamos, no son de los más agudos. Yo estoy determinado de ir cuando sepa de cierto que está, porque ir en vano me pesaría en verdad el viaje. - Haréis bien, dijo Pedro Saputo; aunque yo creo que todo no es vero lo que suena el pandero y que la fama aumenta mucho o quizá lo pone todo. De un muchacho de mi tierra me contaban también maravillas y él cuando lo supo, se reía y dijo: pues si yo soy hombre grande, ¿qué serán los demás? Y tomando el violín se puso a tocar y distrajo a don Severo de su manía.

Al amor nadie le engaña; el amor todo lo sospecha, todo lo piensa, todo lo adivina. Mientras don Severo se volvía lenguas celebrando a Pedro Saputo, por lo que de él había oído, estaba Morfina mirándole enamorada y reuniendo y ponderando cuanto había visto a su amante y oído de él a los estudiantes, y decía en sí misma: o no hay tal Pedro Saputo o es éste; porque es tan hermoso como dicen, y tan sabio, y tan gran músico, y tan amable y tan diferente de los hombres que se usan. Y pensando esto le miraba y le saltaba el corazón, y se le encendía el rostro, y se moría de deseo de verse a solas y decirle, tú eres. Él la observaba, y sospechó lo que estaba imaginando, y logrando un momento de libertad le dijo: - Sí, Morfina, has adivinado, yo soy; pero cállalo; y si ahora que sabes quién soy no te pesa de haberme conocido... Quedó ella suspensa un rato, pero luego prorrumpió y dijo con calor y muy arrojada: - Morir primero que amar ni mirar a otro hombre. Ya no hay remedio; está echada la suerte; tuya, tuya soy. Mi pasión y mi razón lo quieren. Te vi, te conocí, y no puedo menos de amarte, y me costara la vida si no me hubieses correspondido. Porque tú solo (después de mis padres) estás para mí en el mundo. No tenía hombres para mí hasta ahora, no los tendré en adelante. Pero ¡ay!, no me engañes, porque me moriré; no me digas que me quieres si no me quieres tanto como dices y tanto como yo creo. Perdona, amante mío, este desahogo, esta franqueza y más aún la libertad que doy a tu amor y se toma mi cariño. No acabara la elocuente apasionada Morfina, si la voz de su padre que subía no la volviera en sí de aquel rapto amoroso. Él la seguró de cuanto pudiera desear; y después de comer se despidió y se fue acompañado de don Vicente, que le dejó luego para ir a un campo donde tenía algunos jornaleros.