Mostrando las entradas para la consulta voldre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta voldre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA QUINTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA QUINTA.

Doña Dianora li demane a micer Ansaldo un jardí de giné tan majo com al mach; micer Ansaldo, comprometénse en un nigromante, lay done; lo home li consedix que faigue lo que vullgue micer Ansaldo, que, escoltada la generosidat del home, la libere de la promesa y lo nigromante, sense voldre res de lo seu, libere de la seua a micer Ansaldo.

Per tots los de la alegre compañía habíe sigut ya micer Gentile pujat al sel en sumes alabanses cuan lo rey li va maná a Emilia que continuare; ella, desenvoltamen, aixina va escomensá:

Blanes siñores, dingú dirá en raó que micer Gentile no va obrá en magnifissensia; pero di que no se pugue en mes potsé no demostro que se pot mes: lo que penso contátos en una noveleta meua.
Al Friuli, puesto alt, fret, pero mol adornat de majes montañes, mols rius y clares fons, ña una siudat que se diu Udine (Údine), a la que va viure una hermosa y noble Siñora de nom doña Dianora, casada en un gran home ric de nom Gilberto, mol amable y de bona índole; y va mereixe esta Siñora per lo seu valor sé mol volguda per un noble y gran baró que teníe per nom micer Ansaldo Gradense, home de alta condissió y en les armes y en la cortessía conegut a tot arreu. Este, volénla mol y fen tot lo que podíe pera sé volgut per nella, y assobín solissitánla en embaixades, en vano se esforsabe. Y sénli ya a la Siñora cansinesles solissituts del caballé, y veén que, encara que li negare tot lo que ell demanáe, ell no dixabe de insistí, va pensá que podríe tráuressel de damún demanánli algo extrañ y al seu juissi impossible; y a una dona que an ella acudíe moltes vegades de part dell, li va di un día aixó:

- Bona dona, tú me has afirmat moltes vegades que micer Ansaldo me vol sobre totes les coses y maravillosos dons me has oferit de part seua; regalos que vull que se quedo perque per naixó no hay de vóldrel. Si puguera está segura de que me vol tan com diéu, sense falta me entregaría an ell y faría lo que ell vullguere; y per naixó, si puguere assegurám de aixó en algo que li vach a demaná, estaría disposada a lo que me manare. Va di la bona dona: - ¿Qué es, Siñora, lo que voléu que faigue?

Va contestá la Siñora: - Lo que dessicho es aixó: vull tindre, al próxim mes de chiné, prop de esta siudat, un jardí ple de herbes verdes, flos y ábres frondosos, com si fore mach; aixó, si no u fa, que no envío ni a tú ni a dingú mes a parlám, si mes me solissite, tal com hasta ara u hay tingut amagat al meu home y als meus paréns, me queixaré an ells y ben pronte mel trauré de damún.

Lo caballé, escoltada la petissió de boca de la correvesydili, y la promesa de la seua Siñora, encara que li pareixíe algo mol difíssil, casi impossible de fé, y veén que per naixó li habíe demanat la dama alló, pera que abandonare tota esperansa, se va proposá, sin embargo, intentá fé tot lo que puguere, y per moltes parts del món va aná buscán a vore si trobabe algú que li donare ajuda o consell; y ne va trobá un que li va di, que si li pagabe be, li prometíe féu en arts nigromántiques. Micer Ansaldo, consertánu per una grandíssima cantidat de perres, va esperá lo tems que li habíe dit la Siñora. Vingut lo giné, en grans gelades, escarches y gebrades, neu, canalobres, broma y tot lo que correspón al crúo hivern, lo valerós home a un hermossíssim prat prop de la siudat en les seus arts va fé apareixe, lo primé matí de giné, segóns los que u van vore testimoniaben, un dels mes hermosos jardíns que may va vore dingú, en herbes verdes, ábres frondosos y fruites de totes les classes. Cuan micer Ansaldo, contentíssim, va vore alló, fen cullí alguna fruita de les mes majes que ñabíen y arrencán flos de les mes vistoses, de amagatóns u va fé portá a la seua Siñora, y la va invitá a vore lo jardí per nella demanat pera que per puguere vore cuán la volíe y enrecordássen de la promesa que li habíe fet y sellat en juramén, y lealmen procurare después cumplíla. La Siñora, vistes les flos y les fruites, y habén sentit parlá a mols del maravellós jardí, va escomensá a arrepentís de la seua promesa; pero en tot lo seu arrepentimén, dessichosa de vore coses extrañes, en moltes atres dames de la siudat va aná a vore lo jardí, y no sense maravella alabánlo mol, mes triste que cap atra dona va torná a casa, pensán en alló a lo que estabe obligada. Y va sé tan gran lo doló que, no podén agamál a dins, va eixí fora, y lo seu home sen va acatá; y va voldre que li contare quína ere la raó. La Siñora, per vergoña, u habíe callat mol tems, pero, al remat, obligada, lay va contá tot.
Gilberto, sentín alló se va enfadá mol; después, considerán la bona intensió de la Siñora, foragitán la ira, en mes discressió, va di: - Dianora, no es cosa prudén ni honesta escoltá embaixades de cap classe, ni negossiá en cap condissió la castidat en dingú. Les paraules ressibides per al cor escoltades per los oíts tenen mes forsa de la que mols pensen, y casi tot los es possible als que se volen. Mal vas fé, pos, primé escoltánlo y después fén un trate; pero com conec la puresa de la teua intensió, pera liberat del llas de la promesa feta, te consediré lo que no li consediría a dingú mes, portánme an aixó tamé la temó al nigromante, al que micer Ansaldo, si lo burlares, podríe demanáli algo roín per a natros. Vull que acudíxques an ell y, si pots, te les ingenios en fé que, conserván la teua honestidat, sigues liberada de esta promesa; pero si no puguere sé, per esta vegada, consedíxli lo cos, pero no l´ánim. La dona, sentín al seu home, plorabe y negabe que tal grassia vullguere dell. Gilberto va voldre, per mol que la seua dona se negare, que fore aixina, per lo que, arribat lo día siguién, al eixí la aurora, sense adornás o arreglás massa, en dos dels seus criats dabán y en una camarera zaguera, sen va aná la Siñora a casa de micer Ansaldo. Este, al sentí que la seua Siñora habíe vingut a vórel, se va alegrá mol, y eixecánse y fen cridá al nigromante, li va di:

- Vull que veigues lo que me ha fet conseguí lo teu art. Y eixín a trobála, en reverensia la va ressibí honestamen, y a una hermosa cámara en un gran foc van entrá tots; y fénla assentá, li va di: - Siñora, tos rogo, si lo llarg amor que tos hay tingut mereix algún galardón, que no tos molesto dím la verdadera raó que an esta hora tan matinera tos ha fet vindre y en tanta compañía. La Siñora, vergoñosa y casi en llágrimes als ulls, va contestá: - Siñó, ni amor que tos tinga ni la paraula donada me porten aquí, sino la orden del meu home, que, tenín mes respecte a les faenes del vostre amor que a la seua honra y la meua, me ha fet acudí aquí, y perque ell mu mane estic disposada per esta vegada a fé lo que vullgáu. Micer Ansaldo, si primé se habíe extrañat, sentín a la Siñora mol mes se va maravellá, y conmogut per la generosidat de Gilberto, la seua fogosidat se va torná compassió, va escomensá a cambiá, y va di: - Siñora, no vullgue Deu, ya que aixina es com vos diéu, que siga yo qui taco lo vostre honor, del que té compassió lo meu amor; y per naixó, lo está aquí vos, sirá com si estiguere aquí man germana, y, cuan vullgáu, libremen podréu anáton, en la condissió de que al vostre home, per tanta cortessía com ha sigut la seua, li donéu les grassies que cregáu conveniéns, tenínme a mí sempre daquiabán com amic y servidó.

La Siñora, sentín estes paraules, mes contenta que may, va contestá: - res podíe fém creure, tenín en considerassió les vostres costums, que datra cosa se haguere de seguí de la meua vinguda mes que lo que vech que feu; per lo que tos estaré sempre obligada. Y despedínse, honrosamen acompañada va torná en Gilberto y li va contá lo que li habíe passat; de aixó se va seguí una mol estreta y leal amistat entre los dos.
Lo nigromante, al que micer Ansaldo ya volíe donáli la prometuda recompensa, vista la generosidat de Gilberto en micer Ansaldo y la de micer Ansaldo en la Siñora, va di:

- Después de habé vist a Gilberto sé liberal en la seua honra y a vos en lo vostre amor, tamé yo hay de sé liberal en la meua recompensa; y per naixó, sabén que tos correspón a vos, vull que sigue vostra.

Lo caballé se va avergoñí y va intentá tan com va pugué félay agarrá, sansera o en part; pero después de cansás en vano, habén lo nigromante fet desapareixe lo jardí después del tersé día y volén anássen, li va doná llisensia y lo va despedí; y apagat al cor lo fogós amor, per la dona se va quedá ensés lo afecte.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.


Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XVIII. 18, la Pesteta gran

XVIII.

Lo camí, Delibes, Moncho, Ramón Guimerá Lorente

Com atres moltes dones, la Pesteta gran va despressiá lo amor mentres cap home li va proposá voldre y sé volguda. A vegades, la Pesteta sen enríe de que lo únic amor de la seua vida haguere naixcut pressisamén del seu zel moralisadó. Sense lo seu afán de recorre los montes durán los crepusculs dels domenges no haguere enfadat a los mossos del poble, y, sense enfadá als mossos del poble, no li haguere donat a Quino, lo Manco, la oportunidat de deféndrela y sense esta oportunidat, may se haguere ubert lo sec cor de la Pesteta gran, massa señit y tancat entre les costelles. Ere, la del seu primé y únic amor, una cadena de causalidat y casualidat que si pensabe en ella la abrumabe.

Són infinitos los camíns del siñó. Los amors de la Pesteta y Quino, lo Manco, van tardá en sabés al poble. Ademés, van progressá en lentitut. Ere un pas definitiu.
Quino, lo Manco, ya habíe pensat en ella, en la Pesteta, antes del insidén en los mossos. La Pesteta no ere jove y ell tampoc. Per un atre costat, la Pesteta ere seca y prima y teníe un negossi en marcha; y un evidén talento comersial. Pressisamén lo que ell no teníe. Raderamen, Quino estabe asfixiat per les hipoteques. Ben mirat, propiedat dell, lo que se diu dell, no quedabe ni lo gram del hort. Ademés, la Pesteta ere prima y teníe los musculs reblanits. Bueno, u pareixíe. Naturalmen, ni ell ni dingú li van vore may los musculs a la Pesteta. En fin, la Pesteta gran constituíe pera nell una solusió congruén y pintiparada, ni feta aposta.

Cuan Quino, lo Manco, la va defendre dels mossos al pon no u va fé en mires egoístes.
U va fé perque ere un home noble y digne y detestabe la violensia, sobre tot en les dones. ¿Que después se va embolicá la cosa y la Pesteta lo va mirá de este o datre modo, y li va besá ardorosamen lo muñó y ell, al besál, va sentí com a cussigañes o una rampa o calambre pel bras y se va conmoure? Be.
Eslabons de una mateixa cadena. Insidensies nessessaries pera abordá un propósit ineluctable. Dessignios de Deu. Lo bes a la carn retortigada del muñó va serví tamé pera que Quino, lo Manco, constatare que encara existíe al seu cos la forsa y la eficassia de la virilidat. Encara no estabe neutralisat com a sexo; encara contabe. Y se va ficá a pensá en eventualidats susceptibles de sé portades a la práctica. Y aixina va naixe la idea de embutíli o coláli una flo cada matí a la Pesteta, per deball de la porta de la tenda, antes de que lo poble se despertare.
Quino, lo Manco, sabíe que en esta ocasió teníe que aná en peus de plom. Lo poble aburríe a la Pesteta y la Pesteta ere una puritana y l´atra Pesteta un gat escaldat (o sucarrat en una lupa). Teníe que actuá, pos, en cautela, sigilo y discressió. Cambiabe de flo cada día y si la flo ere gran embutíe sol un pétalo. Quino, lo Manco, no ignorabe que una flo sense intensió se la emporte lo ven y una flo intensionada té mes forsa persuassiva que un filó de or. Sabíe tamé que la assiduidat y la constansia acaben mellán lo ferro (lo gat pesat se emporte lo ratolí o la rata). Ademés, tot este caudal de ternures va acabá sabénlo, com no podíe sé de un atra manera, don José, lo mossen, que ere un gran san.

Li va di la Pesteta:

- Don José, ¿es pecat dessichá desmayás als brassos de un home?

- Depén de la intensió - va di lo mossen.

- Sense mes intensió que desmayás, don José.

- Pero, filla, ¿als teus añs?

- Qué vol, siñó retó. Dingú sap cuán li arribará la hora. Lo amor y la mort, a traissió.

Y si es pecat dessichá desmayás als brassos de un home, yo vic en pecat, don José, lay advertixco. Y lo meu no té remey. Yo no podré voldre datra cosa encara que vosté me digue que eixe es lo pecat mes gran del món. Eixe dessich pot mes que yo. Y plorabe.

Don José movíe lo cap de un costat al atre maquinalmen, com un péndul.

- Es Quino, ¿verdat? - va di.

La pell de la Pesteta gran se va enroijí.

- Sí, ell es, don José.

- Es un bon home, filla; pero es una calamidat - va di lo mossen.

- No importe, don José. Tot té remey.

- ¿Qué diu tan germana?

- No sap res encara. Pero ella no té forsa moral pera parlám. Siríe inútil que me donare consells.

Irene, la Pesteta menuda, sen va enterá al final.

- Pareix mentira, Lola. ¿Has perdut lo señ? - va di.

- ¿Per qué me dius aixó?

- ¿No u saps?

- No. Pero tú tampoc ignores que a casa nessessitam un home.

- Cuan lo meu en Dimas no ne nessessitabem cap.

- Es diferén, germana.

- Ara la que ha perdut lo oremus has sigut tú; no ña cap diferensia.

- Quino té vergoña.

- Tamé Dimas pareixíe que ne teníe.

- Anabe a per los teus doblers (com diuen en mallorquí). Dimas va durá tan com les sing mil pessetes. Tú u vas di.

- ¿Es que te creus que Quino se arrime per la teua persona?

La Pesteta gran va saltá, ofenguda:

- ¿Quíns motius tens pera dudáu?

La Pesteta menuda va di:

- A la vista, no cap, desde luego.

- Ademés, yo no me hay de amagá com tú. Yo sometiré lo meu cariño a la ley de Deu.

Li brillaben los ulls a la Pesteta menuda:

- No me parlos de alló; te u demano per la beneída memoria dels nostres pares.

Encara al poble no se barruntabe res del festech. Va sé pressís que la Pesteta y Quino, lo Manco, recorregueren los carrés emparellats, un domenge per la tarde, pera que lo poble sen enterare al final. Y contra lo que Quino, lo Manco, suposabe, no se van semá los geranios als balcóns, ni se van sorollá les vaques als seus corrals, ni se va badá la terra, ni se van desmoroná les montañes al difundís la notissia. Apenes unes sonrissetes incissives y unes insinuassións en doble sentit. Menos no podíe esperás.

Dos semanes después, la Pesteta gran va aná a vore a don José.

- Siñó retó, ¿es pecat dessichá que un home me beso a la boca y me apreto entre los seus brassos en tota la seua forsa, hasta cruixím?

- Es pecat.

- Pos yo no puc remediáu, don José. Peco a cada minut de la meua vida.

- Tú y Quino tos hau de casá - va di lo mossen.

Irene, la Pesteta menuda, va ficá lo crit al sel al sabé la sentensia de don José:

- Li portes deu añs, Lola; y tú ya ne tens sincuanta. Has de sé sensata, reflexiona.
Per l´amor de Deu, torna en tú abáns de que sigue tart.

La Pesteta gran acababe de descubrí que ñabíe una bellesa al sol amagánse detrás dels montes y al chirrit de una carreta o un carro plena de fenás, y al vol tranquil dels miláns al sel llimpio de agost, y hasta al mero y simple fet de viure. No podíe renunsiá an ella ara que acababe de descubríla.

- Estic dessidida, germana. Tú tens la porta uberta pera anáten cuan vullgues - va di.

La Pesteta menuda va arrencá a plorá, después li va fotre un patatús pels ñirvis, y se va gitá en fiebre. Aixina va está una semana. Lo domenge habíe desaparegut la calentura. La Pesteta gran va entrá a la habitassió de puntetes y va escorre les cortines en alegría.

- Venga, maña, eixécat - va di -. Don José lligirá avui, a missa, la meua primera amonestassió. Avui té que sé pera tú y pera mí un día inolvidable. La Pesteta menuda se va alsá sense di ni chut, se va arreglá y sen va aná en san germana gran a escoltá la primera amonestassió. De tornada, ya a casa, la Lola va di:

- Anímat, germana, tú sirás la meua padrina.

Y, efectivamen, la Pesteta menuda va fé de padrina a la boda. Tot alló sense rechistá.
Als pocs mesos de casada, la Pesteta gran, extrañada de la sumissió y de que Irene no parlare, va maná cridá a don Ricardo, lo meche.

- Esta chica ha patit una impressió massa forta. No raóne. De totes maneres no es perillosa. Lo seu trastorno no done cap mostra de violensia - va di lo meche. Después li va resseptá unes inyecsións y va marchá. La Pesteta gran se va ficá a plorá apenada.

Pero a Daniel, lo Mussol, res de aixó li va causá cap sorpresa. Escomensabe a donássen cuenta de que la vida es pródiga en fets que antes de passá pareixen mentira, són inverossímils, y después, cuan passen, sen acate un de que no tenen res de inextricables ni de sorprendéns. Son tan naturals com que lo sol se assomo cada matí, o com les plogudes, o com la nit, o com lo ven als oróns. Ell va seguí la marcha de les relassións de la Pesteta y Quino, lo Manco, per la Uca-uca. Va sé un fet curiós que tan pronte com va sabé estes relassións, va sentí que se ni anabe totalmen lo seu antic aburrimén per la chiqueta. Y al seu puesto brotabe com un vago impuls de compassió.

Un matí la va trobá furgán per la malea, a la riba del riu.

- Ajúdam, Mussol. Se ha amagat aquí una gribeta que casi no vole.

Ell se va afaná per a enchampá al muixó. Al final u va conseguí, pero lo animalet, probán de escapá, se va pressipitá insensatamen al riu y se va aufegá en un momén. Entonses la Mariuca-uca se va assentá a la vora, en los peus sumergits a la corrén. Lo Mussol se va assentá al seu costat. Als dos los entristíe la mort del muixonet. Después, la tristesa se va dissipá.

- ¿Es verdat que ton pare se casará en la Pesteta? - va di lo Mussol.

- Assó diuen.

- ¿Quí u diu?

- Ells.

- ¿Tú qué dius?

- Res.

- Ton pare, ¿qué diu?

- Que se case pera que yo tinga una mare.

- Ni pintada voldría yo una mare com la Pesteta - va di lo Mussol.

- Lo pare diu que ella me rentará la cara y me pentinará les trenes.

Va torná a insistí lo Mussol:

- Y tú, ¿qué dius?

- Res.

Daniel, lo Mussol, pressentíe la pena inexpresada de la menuda, lo valor heroic del seu hermetisme, tan dignamen soportat.

La chiqueta va preguntá:

- ¿Es sert que tú ten vas a la siudat?

- De aquí tres mesos. Hay cumplit ya onse añs. Mon pare vol que progressa.

- Y tú, ¿qué dius?

- Res.

Después de parlá sen va doná cuenta lo Mussol de que se habíen cambiat les tornes; de que ere ell, ara, lo que no díe res. Y va compendre que entre ell y la Uca-uca eixíe de repén un pun comú de rara afinidat. Y que no su passabe mal charrán en la chiqueta, y que los dos se assemellaben en que teníen que acatá lo que mes los conveníe a sons pares sense que an ells sels demanare opinió. Y va advertí tamé que están aixina, charrán de unes coses y atres, se estabe be y no sen enrecordabe pera res de la Mica.

Y, sobre tot, que la idea de marchá a la siudat a progressá, tornabe a fésseli difíssil, insoportable. Cuan tornare de la siudat de progressá, la Mica, seguramen, hauríe perdut lo cutis y tindríe, en cambi, una dotsena de chiquets. Ara se trobabe en la Uca-uca mes assobín y ya no la esquivabe com u fée abáns.

- Uca-uca, ¿cuán es la boda?

- Peral juliol.

- Y tú, ¿qué dius?

- Res.

- Y ella, ¿qué diu?

- Que me portará a la siudat, cuan sigue ma mare, pera que me traguen les peques.

- Y tú, ¿u vols?

La Uca-uca acachabe los ulls:

- Claro.

Lo día de la boda, Mariuca-uca no va apareixe per cap puesto. Al fes de nit, Quino, lo Manco, se va olvidá de la Pesteta gran y de tot y va di que se habíe de buscá a la chiqueta costare lo que costare. Daniel, lo Mussol, observabe fascinat los preparatius. Los homens en tochos, cresols y llinternes, en los peus calsats en grosses botes en claus que feen un soroll chirrián per la carretera. Daniel, lo Mussol, al vore que passabe lo tems sense que los homens tornaren de les montañes, se va aná omplín de ansiedat.
Sa mare plorabe a la seua vora y no parabe de di: "Pobre criatura". Per lo vist no ere partidaria de donáli a la Uca-uca una mare postisa. Cuan Rafaela, la Chancha, la dona del Cuco, lo factó, va passá a la formachería dién que ere probable que a la chiqueta la haguere devorat un llop, Daniel, lo Mussol, va tindre ganes de cridá en tota la seua alma. Y va sé en eixe momén cuan se va confessá que si a la Uca-uca li traíen les peques, li trauríen la grassia y que ell no volíe que a la Uca-uca li tragueren les peques y tampoc que la destripare y minjare un llop. A les dos de la matinada van torná los homens en los tochos, les llanternes y los farols y la Mariuca-uca al mich, mol blanca y desgreñada, despelussada, en lo pel esturrufat.
Tots van corre cap a casa de Quino, lo Manco, a vore arribá a la chiqueta y a besála y a apretála y a selebrá la aparissió. Pero la Pesteta se va adelantá a tots y va ressibí a la Uca-uca en dos galtades, una a cada galta. Quino, lo Manco, apenes va pugué aguantá una blasfemia, pero li va cridá la atensió a la Pesteta y li va di que no li agradabe que li pegaren a la chiqueta y doña Lola li va contestá irritada que "desdel matí ere ya sa mare y teníe que educála". Entonses Quino, lo Manco, se va assentá a una banqueta de la tasca y se va dixá caure de morros damún del bras que apoyabe a la taula, com si plorare, o com si acabare de sobrevíndreli una gran desgrassia.

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

Lo rey Carlos, ya agüelo, victoriós, enamorat de una joveneta, avergoñínsen del seu loco amor, an esta y a una germana seua case honrosamen.

Después de que lo rey va dixá que discutigueren un rato sobre la historia anterió, mirán a Fiameta, li va maná que novelán los traguere de la seua discusió; ella, sense esperá gens, va escomensá:

Tos contaré una historia de un rey valén, contán lo que va fé sense faltá al seu honor.
Tots vatres podéu habé sentit nombrá moltes vegades al rey Carlos lo agüelo, o be lo primé, les seues magnífiques acsións, la gloriosa victoria sobre lo rey Manfredo, cóm van sé expulsats los gibelinosde Florencia y van torná allí los güelfos. Per la seua fama, un caballé de nom micer Neri dels Uberti, en tota la seua familia y en mols dinés va eixí de allí, y no va voldre humillás mes que daball de la protecsió de este rey Carlos.
Neri, pera está a un puesto solitari y acabá allí en descáns la seua vida, a Castellammare de Stabia sen va aná; y allí, a un tiro de ballesta de les demés habitassións de la siudat, entre oliveres u olivés, avellanés y castañés, que són abundáns an aquella comarca, va comprá una possessió; allí va fé obrá una gran casa hermosa y un deleitable vergé abundán de aigua corrén, y al mich se va fé una bassa y la va plená de peixos de colós.
Cada día cuidánse de fé mes majo lo seu jardí, va passá que lo rey Carlos, cuan apretabe la calina, va aná un tems a descansá a Castellammare, aon, escoltán la bellesa del jardí de micer Neri, va voldre vórel. Y sabén que ere del partit contrari al seu, volíe comportás mes familiarmen en ell; y li va maná a di que en cuatre acompañáns, en privat, la nit siguién volíe sopá en ell al seu jardí. Aixó li va agradá mol a micer Neri, y se van fé pará magníficamen les taules, y habén arreglat en los seus criats lo que se teníe que fé, lo mes alegremen que va pugué y sabé va ressibí al rey al seu hermós jardí. Lo rey, después de voltá tot lo jardí y vore la casa de micer Neri, u va alabá tot, y se van assentá a la vora de la bassa, se van rentá, y li va maná al conde Guido de Monforte, que ere un dels seus acompañáns, que se assentare a un costat seu, y a micer Neri al atre, y als atres tres que en ell habíen vingut los va maná que serviren la taula segóns lo orden establit per micer Neri. Van vindre allí les begudes delicades, los vins mes bons y pressiosos, y la manera de serví va sé mol bella y digna de alabansa, sense cap soroll ni error, y lo rey u va alabá mol. Y están minján an aquell puestet apartat, van entrá al jardí dos jovenetes de uns quinse añs, rubies o rosses com fils dor y en lo pel solt ben adornat, y damún, una fina guirnalda de vincapervinca; y anaben vestides en un vestidet de lino o lli sutilíssim y blang com la neu, que de sintura cap amún ere mol ajustat, y de sintura cap aball, ample, com si fore un pabelló y llarg hasta los peus. La que anabe dabán portabe als muscles uns argadellets en un parell de canastetes, y portabe una gayata llarga, y un feixet de lleña, y uns trébedes: tres peus per al foc, y un cante de oli y una tea ensesa. Al vóreles lo rey, se va maravillá y va esperá a vore en qué parabe alló. Les jovenetes, arribán dabán dell, honestamen y tímides li van fé una reverensia, y después, la que portabe la paella, dixánla an terra y les demés coses a la vora, va agarrá la gayata que l’atra portabe, y les dos van entrá a la bassa peixquera, arribánlos l´aigua hastal pit. Un dels criats de micer Neri, rápidamen va ensendre lo foc, va colocá la paella damún dels trébedes, va abocá an ella oli, y va a esperá a que les jovenetes li aviaren los peixos. De elles, una, rebuscán als caus aon sabíe que se amagaben los peixos, y l’atra parán les canastes, en poc rato van agarrá un mun de peixos, que li passaben al criat, y este los tirabe a la paella encara vius, y los mes majos los aviáen damún de la taula, dabán del rey, del conde Guido y son pare. Estos peixos se movíen per la taula, boqueján, y al rey li agaradabe mol pessigáls y aviáls a les jovenetes, y aixina un rato van está jugán, hasta que lo criat va acabá de frechí tots los que li habíen donat; aixó va sé un entremés. Les jovenetes van eixí de la peixquera en lo vestit blang apegat a la carn y casi sense amagá res dels seus delicats cossos; y habén cada una arreplegat les coses que habíen portat, passán vergoñoses dabán del rey, sen van entorná cap a casa. Lo rey, lo conde y los demés que servíen habíen remirat an estes jovenetes, y tots les habíen trobat mol majes y ben fetes, y ademés de aixó, amables y corteses; pero sobre tots los demés li habíen agradat al rey; este, tan atento estabe miránles cuan eixíen del aigua que si entonses l´hagueren punchat no u haguere notat.
Y sense tráuresseles del cap, sense sabé quí eren, va sentí al cor despertás un ardentíssim dessich de agradáles, per lo que mol be va vore que se enamoraríe si no teníe cuidadet; y no sabíe quina de les dos li agradabe mes, de tan que se assemellaben. Pero después de cavilá un rato, giránse cap a micer Neri li va preguntá quí eren les dos damisseles; a lo que micer Neri va contestá:

- Monsiñó, són les meues filles, naixcudes de una bessonada, una se diu Ginebra la guapa y l’atra Isotta la rubia.

Lo rey les va alabá mol, exhortánlo a casáles pronte. Y en aixó, no quedán mes que la fruita per a serví a la taula, van vindre les dos joves en dos corpiños de tafetán bellíssims, en dos grandíssimes bandejes de plata a la ma plenes de fruites variades del tems, y les van portá dabán del rey. Y fet aixó, apartánse un poc, van escomensá a cantá una tonada que escomensabe: aón hay arribat, Amor, contás no podríe llargamen, en tanta dolsó que al rey, que les mirabe y escoltáe, li pareixíe que totes les jerarquíes dels ángels habíen baixat allí a cantá; y acabada aquella tonadeta, aginollánse, reverenmen li van demaná llissensia al rey, que, encara que li dolguere que sen anigueren, les va llisensiá y despedí. Acabat lo sopá, y habén tornat lo rey a montá a caball en los seus compañs, separánse de micer Neri, parlán de varies coses, van torná al palau real. Allí, tenín lo rey la seua passió amagada y no podén olvidás de la hermosura de les donselles, tan se va dixá enchampá a la amorosa trampa que casi no podíe pensá en datra cosa; y fen vore atres motius, va entablá una estreta familiaridat en micer Neri y mol assobín visitabe lo seu hermós jardí pera vore a les mosses, sobre tot a Ginebra. Y no podén ya mes soportáu, y habénli vingut al pensamén no sol una, sino les dos jovenetes péndreli a son pare, li va manifestá la seua intensió y lo seu amor al conde Guido. Este, que ere un home valerós, li va di:

- Monsiñó, me maravelle mol lo que me diéu, perque desde la vostra infansia hay sabut milló que dingú les vostres costums; y com a la vostra juventut (cuan Amor mes fássilmen pot pessigá) no vau tindre estes passións, sentíntos ara, que ya estéu prop de la vellesa, me resulte tan raro y tan extrañ que vullgáu ara que casi me pareix un milagre. Y si a mí me corresponguere empéndretos, sé be lo que tos diría, considerán que estéu encara en armes en lo regne ressienmen conquistat, entre gens per coneixe y plenes de engañs y de traissió, y mol ocupat en grandíssims menesters de alt gobern, y encara no hau pogut assentátos cuan entre tantes coses li hau fet puesto al amor. Aixó no es propi de rey magnánim, sino de un mosso. Y ademés de aixó, lo que es mol pijó, diéu que hau pensat péndreli les dos filles al pobre caballé que a casa seua tos ha honrat mes de lo que podíe, y per a honrátos mes tos les ha amostrat casi despullades, testimonián en alló cuánta fe tos té, y que firmemen creu que vos sou un rey y no un llop rapás. ¿To sen ha anat tan pronte de la memoria que la violensia feta a les dones per Manfredo tos ha ubert les portes de este regne? ¿Quína traissió digna del etern suplissi siríe esta: que an aquell que tos honre li prengáu lo seu honor, lo seu be, la seua esperansa y lo seu consol? ¿Qué se diríe si u faiguéreu? potsé creéu que prou excusa siríe di: «U vach fé perque es gibelino». Pos ¿es aixó propi de la justissia de un rey, que als que als seus brassos se avíen de esta forma los trato, siguen qui siguen? Tos recordo, rey, que grandíssima gloria ha sigut vénse a Manfredi y derrotá a Curradino, pero mol mes gran es vénses a sí mateix; y per naixó, vos, que hau de corregí als atres, venséutos a vos mateix y refrenéu estes ganes, y no vullgáu en esta taca destruí lo que gloriosamen hau conquistat. Estes paraules van ferí amargamen lo ánim del rey, perque veíe que eren verdat; per lo que, después de suspirá, va di: - Comte, per mol gran que sigue lo meu dessich y nessessita forses inestimables, me han espolejat tan les vostres paraules que, de aquí pocs díes, voréu en obres que igual que sé vénse a datres, sabré vénsem a mí mateix.

Y no mols díes después de tindre estes paraules, va torná lo rey a Nápols, per a apartás de la ocasió de fé alguna cosa vil y pera premiá al caballé del honor ressibit per nell. Encara que li costare vore a datres tindre lo que ell mol dessichabe, se va disposá a casá a les dos jovenetes, com si foren les seues filles, y les va dotá magníficamen. A Ginebra la guapa la va casá en micer Maffeo de Palizzi, y a Isotta la rubia en micer Guiglielmo de la Magna, nobles caballés y grans baróns los dos; y en doló inestimable sen va aná a Apulia : Puglia, y en continues fatigues va aná perdén la seua gana, y trencades les amoroses cadenes, tot lo que li va quedá de vida va passá liberat de consevol passió. Ñaurá potsé qui digue que poca cosa es pera un rey habé casat a dos jovenetes, y en raó, pero que un rey enchochat u haigue fet, casán an aquelles que volíe sense pendre lo fruit o la flo, es mol diferén.
Aixina pos, va obrá lo magnífic rey recompensán al noble caballé, honrán a les seues filles y vensínse an ell mateix.

miércoles, 27 de enero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA PRIMERA.

DÉSSIMA JORNADA.

Escomense la déssima y radera jornada del decamerón, a la que daball del gobern de Pánfilo, se parle sobre los que liberalmen o en verdadera magnifissensia van fé algo, ya en assuntos de amor, ya en atres.

Encara estaben rochechán alguns nugolets del ponén, habén ya los del lleván, assemellats al or, arribat a sé esplendorosos per los rayos del sol que, arrimánse, mol los feríen, cuan Pánfilo, eixecánse, a les siñores y als seus compañs va fé cridá. Y vinguts tots, en ells habén deliberat aón podríen aná pera esparsís, a pas lento se va ficá dabán, acompañat per Filomena y Fiameta, y en tots los atres seguinlo; y parlán de moltes coses sobre la seua futura vida, y dién y contestán, un bon rato van aná passeján; y habén donat una volta bastán llarga, escomensán lo sol a calentá ya massa, sen van entorná cap a la villa. Y allí, al voltán de la clara fon, habén fet rentá les tasses, lo que va voldre va beure, y después entre les plassenteres sombres del chardí, hasta la hora de minjá se van aná divertín; y después de minjá y dormí, com solíen fé, cuan va voldre lo rey se van achuntá, y allí lo primé discurs lay va maná lo rey a Neifile, que alegremen va escomensá aixina:

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA PRIMERA.

Un caballé servix al rey de España; li pareix que está mal recompensat, per lo que lo rey, en una proba evidentíssima, li amostre que no es culpa seua, sino de la seua mala fortuna, recompensánlo después generosamen.

Grandíssima grassia, honorables siñores, es que lo nostre rey me haigue encarregat sé la primera en parlá. Tos contaré, pos, una noveleta al meu pareixe mol donosa, y tos sirá útil recordála.

Hau de sabé, que entre los demés valerosos caballés que desde fa mol tems hasta ara han ñagut a la nostra siudat, ne va ñabé un, potsé lo milló, micer Ruggeri de los Figiovanni; sén ric y de gran ánimo, y veén que, considerada la cualidat del viure y de les costums de la Toscana, ell, quedánse allí, poc o gens podíe demostrá lo seu valor, aixina que va pensá en anássen un tems en Alfonso, rey de España, perque la fama de este rey sobrepassabe a la de consevol atre siñó de aquells tems; y mol honradamen equipat de armes y de caballs y de compañía sen va aná cap a España y grassiosamen va sé ressibit per lo rey. Allí, pos, vivín micer Ruggeri y vivín espléndidamen y en fets de armes fen coses maravilloses, mol pronte se va fé coneixe com a valén caballé.
Y habén estat allí ya algún tems observán mol les maneres del rey, li va pareixe que este, ara a un, ara a un atre donabe castells y siudats y baroníes mol poc discretamen, com donánles al que no ere digne; y com an ell no li habíe donat res, va pensá que mol disminuíe alló la seua fama; per lo que va deliberá anássen de allí y li va demaná llissensia al rey. Lo rey lay va consedí y li va doná una de les millós mules que may hagueren cabalgat, y la mes hermosa, y va sé mol estimada per micer Ruggeri, ya que teníe que fé un gran camí. Después de aixó, li va maná lo rey a un discret criat seu que, de la manera que milló li pareguere, cabalgare la primera jornada en micer Ruggeri de guisa que no pareguere que u habíe manat lo rey, y tot lo que diguere dell u conservare a la memoria pera dílay después, y al matí siguién sen entornaríe cap aon estabe lo rey.
Lo criat, están al loro, al eixí micer Ruggeri de la siudat, mol hábilmen sen va aná acompañánlo, diénli que anáe cap a Italia. Cabalgán, pos, micer Ruggeri en la mula que li habíe donat lo rey, y en aquell de una cosa y de un atra parlán, arrimánse la hora de tersia, va di: - Crec que estaríe be que portarem an estes besties al corral, y entrán al establo, totes menos la mula van cagá; per lo que, seguín cap abán, están sempre lo servidó atento a les paraules del caballé, van arribá a un riu, y abeurán allí a les besties, la mula va cagá al riu. Veénu micer Ruggeri, va di: - ¡Bah!, desgrassiat te faigue Deu, animal, que eres com lo siñó que te ha regalat. Lo criat sen va fixá en estes paraules, y com en atres moltes sen habíe fixat caminán tot lo día en ell, cap atra que no fore en molta alabansa del rey li va sentí di. Al matí siguién, montán a caball y cabalgán cap a la Toscana, micer Ruggeri sen va torná atrás. Y habén ya sabut lo rey lo que habíe dit de la mula, fénlo cridá li va preguntá per qué lo habíe comparat en la seua mula, o milló a la mula en ell.
Micer Ruggeri, en bon gesto li va di: - Siñó meu, tos assemelléu an ella perque, aixina com vos donéu coses als que no convé y als que convé no los donéu res, aixina ella aon conveníe no va fé fem y aon no conveníe, sí.
Entonses va di lo rey: - Micer Ruggeri, lo no habétos fet donassións com ne hay fet a mols que en comparassió de vos no són res, no ha passat perque yo no tos haiga tingut per valerosíssim caballé y digne de tot gran don, sino per la vostra fortuna, que no me u ha permitit, en lo que ella ha pecat y no yo. Y que dic la verdat tos u mostraré manifestamen.

A lo que Ruggeri va contestá: - Siñó meu, yo no me enfado per no habé ressibit dons de vos, perque no los dessichaba pera sé mes ric, sino perque vos no hau testimoniat gens la estima del meu valor, sin embargo, ting la vostra per bona excusa y per honrada, tos crec sense cap proba.

Lo va portá entonses lo rey a una gran sala, aon, com habíe manat abáns, ñabíen dos grans cofres tancats, y en presensia de mols li va di: - Micer Ruggeri, a un de estos cofres está la meua corona, lo cetro real y lo orbe y mol bones correches meues, broches, anells y atres joyes pressioses que ting; l´atre está ple de terra. Agarréune un, y lo que triéu sirá vostre y podréu vore quí ha sigut desagraít, si yo o la vostra sort.

Micer Ruggeri, com va vore que aixina u volíe lo rey, ne va triá un, lo rey va maná que lo obrigueren, y se va trobá que estabe ple de terra; en lo que lo rey, enriénsen, va di: - be podéu vore, micer Ruggeri, que es verdat lo que tos dic de la vostra fortuna; pero en verdat lo vostre valor mereix que me enfrenta a les seues forses. Yo sé que no teníu la intensió de fétos español, y per naixó no vull donátos aquí ni castell ni vila ni siudat, pero lo cofre que la fortuna tos ha tret, vull que sigue vostre, pera que a la vostra terra pugáu emportátol y del vostre valor en lo testimoni dels meues dons pugáu gloriátos en los vostres consiudadáns.

Micer Ruggeri, prenénlo, y donades al rey tantes grassies com a tan gran don corresponden, ben contén, sen va entorná cap a la Toscana.

sábado, 29 de noviembre de 2025

Prendre, Penre, Penrre, Prener

Prendre, Penre, Penrre, Prener, v., lat. prehendere, prendre, saisir, revêtir.

Ven acorren, si 'l pren per lo talo. Poëme sur Boèce.

Vient accourant, il le prend par le talon. 

Ieu cosselh als fins amans

Qu' en prenden fasson lur demans.

Deudes de Prades. Ab lo dous. 

Je conseille aux purs amants qu'en prenant ils fassent leurs demandes.

Qui m' en desmen, tost prengua

L' ausberc e la lansa e l' escut.

Rambaud d'Orange: Er quan. 

Qui m'en dément, que promptement il prenne le haubert et la lance et l'écu. 

Prov. Aital cuia penre qu' es pres.

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Tel croit prendre qui est pris.

- Fig. En parlant du Rédempteur.

Denhest penre carn e sanc.

(chap. Te vas digná a pendre carn y sang (o sanc).)

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Vous daignâtes prendre chair et sang.

- Enraciner, réussir.

Sy l' om es luxurios, que jassa soen ab ela, sa semensa ca dedins ses nulha forssa, l' adonx no si pot penre per sa frevoleza.

Liv. de Sydrac, fol. 27.

Si l'homme est luxurieux, qu'il couche souvent avec elle, sa semence tombe dedans sans nulle force, là alors elle ne peut prendre par sa frivolité.

- S'emparer, se rendre maître.

Los grans princeps... tolon ciutatz e castels..., e prendon per lur forssa... aquo del autruy. V. et Vert., fol. 15.

Les grands princes... enlèvent cités et châteaux..., et prennent par leur force... ce d'autrui.

- Voler, dérober.

Es layronici penrre l' autruy a tort et a decebemen d' aquell de cuy es, senes sa voluntat. V. et Vert., fol. 14.

C'est larcin (de) prendre (le bien) d'autrui à tort et avec déception de celui de qui il est, sans sa volonté.

Es layres aisel que vay emblan. Jordi Pujol, Fuster

- Percevoir, prélever.

Sobre lo captal prenon las montas o en deniers o en bestias.

V. et Vert., fol. 13.

Sur le cheptel ils prennent les intérêts ou en deniers ou en bêtes.

Dels romieus non prenia re. V. de S. Honorat.

(chap. Dels romeus (pelegrins) no preníe res.)

Des pélerins il ne prenait rien.

- Recevoir, accepter.

Los autres que no volgro penre baptisme foro totz espessegatz.

(chap. Los atres que no van voldre (o volé) pendre bautisme van sé tots fets pesses : espessegats, massacrats; no se van voldre batejá, batechá.)

Philomena.

Les autres qui ne voulurent prendre baptême furent tous massacrés.

Prendo en do, e pueys celon lo layronici. V. et Vert., fol. 14. 

Prennent en don, et puis cèlent le vol.

Fig. Prendetz conjatz de mi, qu' ieu 'l pren de vos.

(N. E. oc. conjatz, fr. congé : comiat en dialecto occitano catalán.)

Pierre de Barjac: Tot francamen.

Prenez congé de moi, vu que je le prends de vous. 

Lo comjat que prezi de vos.

Pons de Capdueil: Mielhs qu'om. 

Le congé que je pris de vous.

- Éprouver, ressentir, être atteint. 

Ab grand dreg, prendon, maintas sazos,

Dans e destrics.

B. Calvo: Ab gran.

Avec grande justice, ils éprouvent, maintes fois, dommages et embarras.

- Manger, avaler.

Pero d' erbas saladas 

E de liume prenia quan venian las grans festas. V. de S. Honorat. Pourtant d'herbes salées et de légumes il prenait quand venaient les grandes fêtes.

- Survenir.

Degr' esser aital vergonha presa, 

Quom a mi pren, al rei aragones.

Bernard de Rovenac: D' un sirventes.

Devrait être telle honte éprouvée par le roi aragonais, comme à moi il survient.

- Précédé du pronom SE, il signifiait ordinairement être employé.

Aquest nombre VII se pren universalmens en la Escriptura per totas vegadas. V. et Vert., fol. 84.

Ce nombre sept se prend universellement dans l'Écriture pour toutes les fois. 

Loc. Li moyne prenon autamen

A contar mot devotamen.

V. de S. Honorat. 

Les moines commencent hautement à conter moult dévotement.

Li Juzieu prendo a cridar.

De pietat pres a plorar.

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Les Juifs se prennent à crier. 

De pitié se prit à pleurer.

Fin' amors pren a amic 

Tantost lo paubre com lo ric.

Folquet de Romans: Donna eu pren. 

Pur amour prend pour ami tout aussitôt le pauvre comme le riche.

Penra calque cariera 

Per qu' el diga de non.

G. Riquier: Sel que sap. 

Prendra quelque voie pour qu'il dise de non. 

Quan lo viron, prenon dadau.

V. de S. Honorat. 

Quand ils le virent, ils prennent la fuite.

Mas en persona no ne pres possession. 

Genologia dels contes de Tholoza, p. 13. 

Mais n'en prit pas possession en personne.

Dizon...

Qu'en prenga dret, si m' agrada.

Bertrand de Born: Rassa mes.

Disent... que j'en prenne justice, s'il me convient. 

Ieu puesc prendre 

Eyssample segon qu' ay vist.

Guillaume de Briars: Si quo 'l. 

Je puis prendre exemple selon (ce) que j'ai vu. 

Senher Sordel, sobre me pren l' esmenda.

P. Bremon Ricas Novas: Tant fort. 

Seigneur Sordel, sur moi je prends la réparation.

On li peccador penran fi.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Où les pécheurs prendront fin. 

Tot quan s' en pot avenir, 

Deu drutz en be penr' e grazir.

T. d'Albert, Marquis, et de G. Faidit: Gaucelm.

Tout ce qui s'en peut advenir, amant doit prendre en bien et agréer. 

S' ieu dic re que mi dons en grat prenda. 

Folquet de Marseille: Pos entremes. 

Si je dis rien que ma dame prenne en gré.

Pren la garda de Maria.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Prend la garde de Marie. 

En autra terra irei penre lengatge.

Guillaume de Cabestaing: Mout m'alegra. 

En autre terre j'irai prendre langage.

(N. E. Cabestaing, Cabestany, era un trovador catalán; observen su lenguaje, lengatge, lengua : es occitano puro, no tienen otra lengua los catalanes. Robando de aquí y allá se puede hacer una lengua Frankenstein o batúa, y encima normalizarla para subnormales que no leen suficiente.)

S' a mi mal en pren.

P. Cardinal: Qui per nesci. 

Si à moi mal en prend.

Que prenian un marit de bon grat.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Qui prenaient un mari de bon gré. 

Prenga vos merce del mal qu' ieu prenc. 

H. Brunet: En est son. 

Qu'il vous prenne merci du mal que j'éprouve.

Vas on

Penre port?

Augier: Cascus plor. 

Vers où prendre port?

Yssamens pres Adam per la boca e fou tantost vencutz.

V. et Vert., fol. 101.

Il prit également Adam par la bouche et il fut aussitôt vaincu.

Pren per flor la neu e 'l glatz.

Dalfinet: Del mieg sirventes.

Prend pour fleur la neige et la glace.

Pres per molher una soudadeira.

V. de Gaucelm Faidit. 

Prit pour femme une soudadière.

Entro que sus la pel si prenda.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Jusqu'à ce que sur la peau il s'attache. 

Lo rossinhols chanta tan dousamen 

Que negus chans d' auzel al sieu no s pren. 

E. Cairels: Lo rossinhols.

Le rossignol chante si doucement que nul chant d'oiseau au sien ne se compare.

Lo rossinhols chanta tan dousamen Que negus chans d' auzel al sieu no s pren.


Quar negus no s pren garda.

Boniface de Castelane: Guerra e trebalhs.

Parce que nul ne se prend garde. 

Quan lo vi, elh se pres a plorar. Philomena. 

Quand il le vit, il se prit à pleurer.

Manda 'l jorn qu' am leys vaza

Per penre tot son voler.

T. de Prevost et de Savaric: En Savaric. 

Mande lui jour qu'il aille avec elle pour prendre toute sa volonté. 

Prov. Qui mais pot, mais pren.

(chap. Qui mes pot, mes pren.)

Pons Santeuil de Toulouse: Marritz cum. 

Qui plus peut, plus prend. 

Part. prés. Domna, s' ieu ai mon austor anedier 

Bon e volan e prenden e manier.

Bertrand de Born: Ieu m' escondist. (escondisc

Dame, si j'ai mon autour à canard bon et volant et prenant et familier. Part. pas. Anc hom mais pres no fo

No volgues esser desliuratz.

Granet: Fin pretz. 

Oncques plus homme pris ne fut qui ne voulût être délivré.

D' un sirventes m' es grans voluntatz preza.

Bernard de Rovenac: D' un sirventes.

D'un sirvente il m'est grande volonté prise.

Pres ai lo mal don cug qu' aurai la mort.

G. Adhemar: En temps. 

J'ai pris le mal dont je crois que j'aurai la mort. 

Dona, sitot no us es presa

De l' amor don ieu soi pres.

Un troubadour anonyme: Dona.

Dame, quoique vous ne soyez pas atteinte de l'amour dont je suis atteint.

Aquels que an presas las ditas fermas.

Ord. de Philippe-le-Bel, de 1306. 

Ceux qui ont pris lesdites fermes. 

Lo guiren non agues pres lo fag en si.

For de Montcuc., Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 136. 

Que le garant n'eût pas pris le fait sur soi.

Si l' emperador avia estat am tota sa gen entorn aquesta cieutat VII ans, non l' auria presa per forsa.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 10.

Si l'empereur avait été sept ans avec toute sa gent autour de cette cité, il ne l'aurait pas prise par force.

- Surprendre.

Delivret la femna que era preza en adulteri. V. et Vert., fol. 79. 

Il délivra la femme qui était surprise en adultère.

- Subst. Prisonnier.

De sos pres pretz esmanda 

Del rei.

Bertrand de Born: Quan vei. 

Pour ses prisonniers vous prîtes rançon du roi. 

En totz luecx me tenh per ton pres.

Marcabrus: Pus mos. 

En tous lieux je me tiens pour ton prisonnier.

CAT. Pendrer. ESP. PORT. Prender. IT. Prendere. (chap. Pendre, prendre : preng o prenc, prens, pren, prenem, preneu, prenen; pres, presos, presa, preses.)

2. Prendemen, s. m., saisie, prise.

Pel prendemen de bes o de una altra maniera.

Charte de Gréalou, p. 72.

Par saisie de biens ou d'une autre manière.

El prendemen d' aquesta ciutat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 167. 

A la prise de cette cité.

Cathacrezis es uzurpatios, so es prendemen d'autrui nom en defauta del sieu nom propri. Leys d'amors, fol. 129.

La catachrèse est usurpation, c'est-à-dire prise du nom d'autrui au défaut du sien nom propre.

ESP. Prendimiento. IT. Prendimento.

3. Presa, Preza, Prisa, Prea, s. f., prise, capture, proie.

Sa presa pren per gran esfort.

(chap. Sa presa pren en gran esfors.)

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Sa proie il prend avec grand effort. 

Miels es humiliar ab los suaus que prea partir ab los ergolios.

Trad. de Bède, fol. 24.

Mieux est de s'humilier avec les paisibles que de partager capture avec les orgueilleux.

Compellir per arrestament, prisa e detention.

Tit. de 1431, de Bordeaux. Cab. Monteil.

Contraindre par arrestation, prise et détention.

Loc. En que se pauzon las colombas... per pahor dels aucells de preza.

(chap. Al que se posen los coloms... per temó (paó, po) dels muixons de presa : de rapiña : cassadós.)

V. et Vert., fol. 55.

En quoi se posent les colombes... par peur des oiseaux de proie.

Mandamen de presa de corps.

Fors de Béarn, p. 1080. 

Mandement de prise de corps.

- Circuit, enceinte. 

CCCCLXXX, estadis de preza.

Eluc. de las propr., fol. 166. 

Quatre cent quatre-vingts stades de circuit.

CAT. ESP. Presa. PORT. Presa, preza. IT. Presa. 

(chap. Presa, preses; captura, captures; v. apresá; capturá.)

4. Preador, adj., déprédateur, pillard, ravisseur. 

Subst. Cel que lor tol alcuna causa sobremonta la crueltat de toz preadors. Trad. de Bède, fol. 40.

Celui qui leur enlève quelque chose surpasse la cruauté de tous ravisseurs.

5. Preiso, Preizo, Preyso, Preio, Preso, Presso, Priso, s. f., prison.

Per eveia lo mesdren e preiso. Poëme sur Boèce.

Par envie ils le mirent en prison.

Pueys li mes so filh en preso. Philomena. 

Puis lui mit son fils en prison.

Pres sui ieu be, mas bel' es ma preizos.

Giraud le Roux: Auiatz.

Bien je suis prisonnier, mais belle est ma prison.

Fig. Autra vetz fui en la prison d'Amor 

D' on eschapei.

Aimeri de Peguilain: Atressi.

Une autre fois je fus dans la prison d'Amour d'où j'échappai.

Loc. Si t platz, desliura m d' en preio.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

S'il te plaît, délivre-moi d'en prison. 

(N. E. El catalán “si us plau”, “si et plau”, se parece bastante a “si t platz” occitano y al francés “s'il te plaît”, “s'il vous plaît”.)

Loc. fig. S' abanz no fan redenzon

Del aver qu' an en preison.

(chap. Abans en chapurriau es lo mateix que abanz en ocsitá; redenzon es rescate, dinés que se paguen per a liberá a una persona de la presó o mercansía pignorada, empeñada (aver : habé), v. rescatá, redimí; fransés rançon, inglés ransom.)

Giraud de Borneil: Honratz es.

Si auparavant ils ne font rançon de l'avoir qu'ils ont en prison (enfermé).

- Prise, capture.

Aissi quo 'l mainadier

Que s gieta a bando 

Per faire sa preso.

Albert de Sisteron: Ab son guai.

Ainsi comme le chef de mercenaires qui se jette sans retenue pour faire sa prise.

Fayta que fo la presso de la ciutat. Philomena.

Faite que fut la prise de la cité.

CAT. Preso (presó). ESP. Prisión. PORT. Prisão. IT. Prigione.

(chap. Presó, presons; presoneta, presonetes; a Beseit la presoneta está a la vora de la llonja, va sé ofissina de turisme un tems, y la peña dels amics de mon germá gran, Tomás. Féen bones rostifarres de sardines, la auló se escampabe per mich poble. Al Matarraña ña una ruta de les presons (cárcel, cárceles). Vore la cansó mallorquina “a la ciutat de Nàpols”.)

La presoneta, calle Villaclosa, la botera, lonja detrás derecha

6. Preneyre, s. m., preneur.

Tos paren seran... preneyre de tos deniers.

(chap. Tons parens sirán... prenedós de tons dinés; tons : los teus; tons parens te pendrán los dinés, suposo que cuan se mórigue; llibre “diálogo del alma y del cos” en ocsitá. Se hauríe de buscá y editá.)

Dialogue de l'âme et du corps.

Tes parents seront... preneurs de tes deniers.

7. Prendedor, adj., preneur, saisisseur, ravisseur.

Esparviers et austors, 

E guirfals prendedors.

(chap. Esparbés y azors, y falcons gerifaltes prenedós : rapiñadós, cassadós; gerifalte: falco rusticolus.)

Giraud de Salignac: Esparviers.

Éperviers et autours, et gerfauts preneurs.

Saup mout la natura dels auzels prendedors.

V. de Deudes de Prades. 

Il sut moult la nature des oiseaux preneurs. 


Esparbés y azors, y falcons gerifaltes prenedós : rapiñadós, cassadós; gerifalte: falco rusticolus


ESP. PORT. Prendedor. IT. Prenditore.

(chap. Prenedó, prenedós, prenedora, prenedores.)

8. Preyo, s. m., prisonnier.

Pietz tray de preyo

E plus greu martire.

P. Bremon Ricas Novas: Ben deu estar.

Pire je souffre qu'un prisonnier et plus dur martyre.

ANC. FR. O prisonz et o preies à Roem repaira.

Roman de Rou, v. 4746. 

Et dit: Nos avons un prison.

Roman du Renart, t. III, p. 144.

9. Preisonier, Prezonier, Presoner, s. m., prisonnier, détenu.

Laisset los preisoniers per sagramenz e per ostages.

V. de Bertrand de Born.

Laissa les prisonniers sur serments et sur otages.

Rezemer e desliurar los prezoniers.

V. et Vert., fol. 80.

Racheter et délivrer les prisonniers.

Fossan estatz presoners.

Tit. de 1384. Arch. du Roy., K. 70. 

Fussent été prisonniers. 

ANC. CAT. Presoner. ESP. Prisionero. PORT. Prisioneiro. IT. Prigioniere.

(chap. Presoné, presonés, presonera, presoneres.)

10. Preisonatge, Preyzonaje, s. m., prison.

Mes en preyzonaje. V. de S. Honorat. 

Mis en prison.

Puois vai enqueren 

Tal ren per qu' om lo torn en preisonatge. 

Le moine de Montaudon: Aissi cum cel. 

Puis il va cherchant telle chose pour qu'on le remette en prison.

11. Aprendre, Apenre, Aprener, v., apprendre, connaître, savoir, s'instruire, instruire.

Lo mal e 'l ben aprenga, 

E 'l mielhs gart e retenga.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Que le mal et le bien il apprenne, et que le mieux il garde et retienne.

Qui vol apenre d'amor

Amar li cove, 

Que ja per essenhador 

Non apenra re.

Aimeri de Bellinoy: Pos lo gai. 

Qui veut apprendre d'amour il lui convient d'aimer, vu que jamais par maître il n'apprendra rien.

Prov. 

Pueys poirion dir: De folh apren hom sen.

R. de Castelnau: Mon sirventes.

Puis ils pourraient dire: De fou on apprend sens.

Part. pas. Apresa de totz benestars

En fatz, en ditz et en pessars. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Instruite de toutes bonnes manières en faits, en dits et en pensers.

Chansos, en cortz et en plays, 

Las plus apresas preson mays.

G. Adhemar: Ben m'agr'ops. 

Chansons, en cours et en assemblées, les plus connues ils prisent davantage.

CAT. Apendrer. ESP. Aprender. PORT. Aprender, apprender. 

IT. Apprendere. (chap. Adependre : ad + prehendere : adepreng o adeprenc, adeprens, adeprén, adeprenem, adeprenéu, adeprenen; adeprés, adepresos, adepresa, adepreses; adependré, adependría, si yo adeprenguera. Pera adependre te poden enseñá, amostrá.)

12. Malapres, adj., mal appris, grossier, malhonnête.

El mon non es vilas tan malapres,

Si parl' ab lieys un mot, non torn cortes.

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum.

Au monde n'est vilain si mal appris qui, s'il parle un mot avec elle, ne devienne courtois.

Si negus lauzengiers malapres 

M' a dig enuey.

Pons de Capdueil: Astrucx es.

Si nul médisant malhonnête m'a dit ennui.

Subst. Mas no i entra vilans ni malapres.

Giraud de Calanson: A lieys cui om. 

Mais n'y entre vilain ni mal appris.

(chap. Mal adeprés, ignorán, grossero.)

13. Apreisonar, Apresonar, v., emprisonner, tenir prisonnier.

Part. pas. Tota sa gen era presa, que morta, que apresonada.

Arbre de Batalhas, fol. 51.

Toute sa gent était prise, que (soit) morte, que (soit) emprisonnée.

De bos getz apreisonatz.

Giraud de Borneil: No pues.

Par bons jets emprisonné.

ESP. Aprisionar. (chap. Empresoná, ficá a la presó.)

14. Aprehendre, Aprehender, v., lat. aprehendere, appréhender.

Part. pas. Aprehendut en persona. Fors de Béarn, p. 1094.

Appréhendé en personne.

(ESP. Aprehender.)

15. Aprehensiu, adj., perceptif, propre à percevoir.

Virtut gustativa que es... aprehensiva de sabors.

(chap. Virtut (facultat) gustativa que es... aprensiva (perseptiva) de sabors.)

Eluc. de las propr., fol. 14. 

Faculté gustative qui est... perceptive de saveurs.

CAT. Aprehensiu. ESP. Aprehensivo. PORT. Apprehensivo.

(chap. Aprensiu, aprensius, aprensiva, aprensives; perseptiu, perseptius, perseptiva, perseptives; v. persibí.)

16. Apprentiz, s. m., apprenti.

Massip o apprentiz de la present civitat.

Statuts des Barbiers de Toulouse. Ord. des R. de Fr., 1457, t. XIV, p. 436.

Garçon ou apprenti de la présente cité.

ESP. PORT. Aprendiz. (chap. Aprendís, aprendisos, aprendís, aprendises.)

17. Aprendisage, s. m., apprentissage. 

Per carta de aprendisage. Fors de Béarn, p. 1096. 

Par acte d'apprentissage.

ESP. Aprendizage (aprendizaje). (chap. Aprendisaje, aprendisache.)

18. Comprendre, Compenre, Comprener, v., lat. comprehendere, comprendre, concevoir.

Hanc no fo om, ta gran vertut agues,

Qui sapiencia compenre pogues.

Poëme sur Boèce. 

Oncques ne fut homme, si grande vertu qu'il eût, qui la sagesse comprendre pût.

- Embrasser, réunir.

Sillaba... vol dire aitan coma comprendemens, quar sillaba compren motas letras. Leys d'amors, fol. 6.

(chap. Sílaba... vol di tan com comprensió, ya que la sílaba comprén moltes lletres.)

Syllabe... veut dire autant comme réunion, car la syllabe réunit plusieurs lettres.

- Embraser, enflammer.

Aissi cum cel qu'el fuocs d'enfern compren.

Richard de Barbezieux: Tuich demandon. Var. 

Ainsi comme celui que le feu d'enfer embrase.

Lo fuecs que compren ses esca.

(chap. Lo foc que pren sense esca, ensenall; clofos, clasques de amela o anou, rametes, palla, pallús, tea, crosta de pi, boches, etc. ESP. yesca.)

Rambaud d'Orange: Car doux.

Le feu qui prend sans amorce.

Pers. pas. fig.

Aissi intra ins el cor, e s compren.

Le moine de Montaudon: Ayssi cum selh.

Ainsi il entre dedans au coeur, et s'enflamme.

CAT. Compendrer. ESP. Comprender. PORT. Comprehender.

IT. Comprendere. (chap. Compendre: compreng o comprenc, comprens, comprén, comprenem, comprenéu, comprenen; comprés, compresos, compresa, compreses.)

19. Comprehendable, adj., compréhensible.

Car non comprehendable son li jujament de Dieu.

(chap. Ya que no són comprensibles los juissis de Deu.)

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains.

(chap. Comprensible, comprensibles, que se pot compendre : entendre.)

Car non compréhensibles sont les jugements de Dieu.

10. Comprehensiu, adj., collectif. 

Noms comprehensius es aquel que compren en se e conte molteza, coma granier. Leys d'amors, fol. 49.

(chap. Nom comprehensiu es aquell que comprén en sí y conté multitut, com grané : que conté mols grans.)

Le nom collectif est celui qui comprend en soi et contient multitude, comme grenier.

21. Comprendemens, s. m., compréhension, embrassement, réunion.

Sillaba... vol dire aitan coma comprendemens, quar sillaba compren motas letras. Leys d'amors, fol. 6.

Syllabe... veut dire autant comme réunion, car la syllabe réunit plusieurs lettres. 

ESP. Comprensivo.

22. Desaprendre, Desaprenre, Desaprener, v., désapprendre, oublier. 

Un jorn qu'a lieys vengues que m fezes desaprenre.

Lo mal qu'ieu trac per lieys.

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi.

Un jour que je vinsse à elle (pour) qu'elle me fît oublier le mal que je souffre pour elle. 

Amors que m' apres

Cantar, me desapren. 

Gaubert, moine de Puicibot: S' a vos plagues.

Amour qui m'apprit le chanter, me désapprend.

ANC. CAT. Desapendrer. ESP. PORT. Desaprender. IT. Disapprendere.

(chap. “Desadependre” : olvidá.)

23. Encomprendre, v., enflammer, allumer.

Fig. part. pas. El sabis Salomos... fo enconpres, per las concoeiras, en tant grant amor de luxuria. Trad. de Bède, fol. 41. 

Le sage Salomon... fut enflammé, par les concubines, de si grand amour de luxure.

24. Escomprendre, Esconprendre, v., embraser, allumer, brûler, éprendre.

Plus que fuec m'es avis qu' esconprenda. 

Guillaume d'Anduse: Be m ditz.

Plus que feu il m'est avis qu'il allume.

Cum del fuec que s' escompren,

D' on nais la flamma.

Giraud de Borneil: Razon. 

Comme du feu qui s'embrase, d'où naît la flamme. 

Fig. Ni per autra mos fis cors s' escomprenda. 

Aimeri de Peguilain: En Amor.

Ni que pour autre mon pur coeur s'enflamme. 

Breu qu'ieu n' arde de fuec e m n' escomprenc. 

H. Brunet: En est.

Que bientôt j'en brûle de feu et je m'en embrase.

Aquel veneus al cor l' escomprendra. Trad. de Bède, fol. 10.

Ce venin au coeur l'embrasera.

Part. pas. Un boisso de foc escompres.

G. Folquet: Escrig trop.

Un buisson de féu embrasé.

25. Emprendre, Emprenre, Enprenre, Empenre, v., entreprendre, commencer.

Li dona noble cor per grans cauzas empenre. V. et Vert. fol. 65.

(chap. Li done noble cor pera grans coses empendre.)

Lui donne noble coeur pour grandes choses entreprendre.

D' aut rey, tanh, quant un gran fag empren, 

Qu' el tragu' a cap.

Lanfranc Cigala: Quan vei far. 

Touchant roi élevé, il convient, quand un grand fait il entreprend, qu'il le mène à terme.

Amdos los reys an una cauz' empreza.

(chap. Los dos reys han una cosa empresa.)

Bernard de Rovenac: D'un sirventes.

Les deux rois ont une chose entreprise.

Fig. Falsedatz e desmezura

An batalha empresa

Ab vertat et ab dreytura.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Fausseté et excès ont bataille entreprise avec vérité et droiture.

ANC. FR.

Tout en plorant emprent le roy à apeler.

Roman de Berte, p. 30. 

Lors est temps qu'on empraingne 

Grosses choses qui a à guerrier.

Eustache Deschamps, p. 76. 

Eu tous lieus emprent à aler 

A tournoy, à guerre, à jouster. 

Roman du châtelain de Couci, v. 337.

- Poursuivre, se mettre aux trousses. 

Belhas tres monjas emprenhetz a Valhbona, 

Quant agron dig completa et ora nona.

(chap. Tres belles (majes, guapes) monges vau empendre a Vallbona, cuan habíen dit completa y hora nona - novena.)

Giraud de Calanson: Sitot s' es.

Trois belles moinesses vous entreprîtes à Valbonne, quand elles eurent dit complies et heure none.

- Prendre, choisir.

Refaitz for' en dezir, sol qu' ilh denhes emprenre

Un jorn qu'a lieys vengues.

Guillaume de Saint-Didier: Pus tan mi.

Je serais rétabli en désir, pourvu seulement qu'elle daignât choisir un jour que (où) je vinsse à elle.

- Imprimer, empreindre.

Y empres son anelh. V. de S. Honorat. 

Y imprima son anneau.

- Embraser, enflammer, éprendre.

Fig. Mal aia 'l jorns qu' Amors mi fetz emprendre. 

Pons de la Garde: Sitot non ai. 

Mal ait le jour qu'Amour me fit éprendre. 

Plus s' empren 

Amors quan recaliva.

(chap. Mes pren Amor cuan “recaliue” : recalente : reprén; caliu, calius.) 

Sail de Scola: Gran esfors.

Davantage s'éprend amour quand il se réchauffe.

Ja n' auras tu malvolens, 

Quar en trop lauzar t' emprens.

Giraud de Borneil: S'ara no poia.

Jamais tu n' auras de malveillants, parce qu'à trop louer tu t'enflammes.

ANC. FR. Moult grant pitié l'emprent. Roman de Berte, p. 69.

Bien doit savoir qui tel amour emprent. 

Le Vidame de Chartres: D'Amors, Ms., 7222, f. 7.

- S'enraciner, s'attacher, s'habituer. 

Home jove que s' empren

En far peccat.

(chap. Home jove que s'empeñe (s'emprén, se habitúe) a fé pecat : pecá.)

Brev. d'amor, fol. 93.

Homme jeune qui s'habitue à faire péché. 

Es fols qui 'n be far no s' empren.

G. Anelier de Toulouse: Vera merce. 

Est fou qui à bien faire ne s'attache pas. 

Fig. La desamors s' aferma e s' empren.

G. Fabre de Narbonne: Pus dels.

L'indifférence s'affermit et s'enracine. 

Ans si empren e si ferma quec dia.

Hugues de Saint-Cyr: Nuls hom no.

Mais il s'attache et s'affermit chaque jour. 

Loc. Tant es mos afars perilhos

Qu' ieu no sai co m' i emprenda. 

Guillaume de Balaun: Mos vers mov. 

Tant est mon affaire périlleuse que je ne sais comment je m'y prenne.

Part. pas. Entre dos reis vei mogut et enpres 

Un novel plait.

Aicarts del Fossat: Entre dos.

Entre deux rois je vois mu et entrepris un nouveau plaid.

Un fuec m' avetz lainz assis

Qu' anc no mermet pus fo enpris.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Un feu vous m'avez là dedans assis qui oncques ne diminua depuis qu'il fut allumé.

CAT. Empendrer. ESP. Emprender. PORT. Emprender, emprehender. 

IT. Imprendere. (chap. Empendre: empreng o emprenc, emprens, emprén, emprenem, emprenéu, emprenen; emprés, empresos, empresa, empreses; empendría; empendré; si yo emprenguera.)

26. Empreza, s. f., entreprise.

Hom d' armas e de gran enpreza.

(chap. Home d'armes y de gran empresa : emprenimén.) 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 95. 

Homme d'armes et de grande entreprise.

CAT. ESP. Empresa. PORT. Empresa, empreza. IT. Impresa.

(chap. Empresa, empreses; empreseta, empresetes : en pessetes se fa empresa; en pressa no se fa cap bona empresa.)

27. Empreiso, s. f., entreprise.

Faillon per fadas empreizos.

H. Brunet: Lancan son.

Manquent par folles entreprises.

28. Emprendemen, Enprendemen, Emprenement, Emprenemen, Enprenemen, s. m., entreprise, accord, convention, dessein.

L' enprendemen n' er aunitz

S' ar no vezem tendas e pabalhos.

Bernard de Rovenac: Ja no vuelh.

L'entreprise en sera honnie si maintenant nous ne voyons pas tentes et pavillons. 

Arditz coma leo de far grans enprendemens.

V. et Vert., fol. 64. 

Hardi comme lion à faire de grandes entreprises.

Li drapier an fag enprenemen

Que no laison lur draps senes argen.

Guillalmet: Senher prior. 

Les drapiers ont fait convention qu'ils ne laissent pas leurs draps sans argent.

- Jonction, rajustement.

Cant Rogiers vi l' emprenement. V. de S. Honorat.

Quand Rogiers vit le rajustement.

- Embrasement.

Fig. Per emprendemen de luxuria. La Confessio. 

Par embrasement de luxure.

- Accusation, attaque, médisance.

Ajuda a la caytiva d'aquest enprenement. V. de S. Honorat.

Aide à la chétive touchant cette accusation. 

Jogar a taulas, ad escaxs e a datz, e a dire follias, e gabarias e mals enprendemens. V. et Vert., fol. 20. 

Jouer à dames, à échecs et à dés, et à dire des folies, des railleries et de pernicieuses médisances.

IT. Imprendimento.

29. Enprendeire, s. m., entrepreneur. 

Fo... enprendeires de grans batalhas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 21. 

Fut... entrepreneur de grandes batailles. 

ESP. Emprendedor. IT. Imprenditore. (chap. v. empendre: empendredó, empendredós, empendredora, empendredores; emprendedó, emprendedós, emprendedora, emprendedores; emprenedó, emprenedós, emprenedora, emprenedores. Ña algún emprenedó mol empreñadó y alguna empendredora mol empreñadora.)

30. Entreprendre, v., entreprendre, assaillir, poursuivre.

Aissi m' entrepres folhors,

Et amors falset mon sens.

Gaubert, moine de Puicibot: Be se cujet. 

Ainsi m'entreprit folie, et amour faussa mon sens. 

Part. pas. Tan soi d' amor entrepres

Quan remir la vostra beutat.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Tant je suis d'amour entrepris quand je considère la votre beauté.

M' an ab mentir aitan aut entrepres.

Bertrand de Born: Quan la.

M'ont avec mentir aussi haut entrepris. 

ESP. PORT. Interprender. IT. Intraprendere.

31. Entreprenen, adj., entreprenant. 

Era home valen et entreprenen.

Chronique des Albigeois, col. 22.

Était homme vaillant et entreprenant.

32. Empreisonar, Empreysonar, v., emprisonner, détenir, enfermer.

No dic que ben sia, 

Si us empreisona ni us lia. 

T. du Comte de Rodez et de Hugues de Saint-Cyr: N Ugo. 

Je ne dis pas que ce soit bien, si elle vous emprisonne et vous lie. 

Fig. Cil qui mon cor empreisona.

Peyrols: Manta gens. 

Celle qui mon coeur emprisonne. 

Part. pas. 

De mos nobles baros que son enpreysonatz.

Roman de Fierabras, v. 2202. 

De mes nobles barons qui sont emprisonnés. 

Anc pueys non issi de preyson, 

Anz l' ay tengut empreysonat.

V. de S. Honorat. 

Oncques depuis il ne sortit de prison, au contraire je l'ai tenu emprisonné.

ANC. CAT. Empresonar. IT. Imprigionare. (chap. en + presó : empresoná : m dabán de p : ficá a la presó.)

33. Emprenable, Imprenable, adj., imprenable.

Lo qual era emprenable.

Sur una roca coma imprenabla.

Chronique des Albigeois, col. 50 et 25.

Lequel était imprenable. 

Sur une roche comme imprenable.

34. Esprendre, v., éprendre, enflammer, embraser.

Aissi cum selh qu'el fuec d' ifern s' espren. 

Richard de Barbezieux: Tug demandon. Var.

Ainsi comme celui qui au feu d'enfer s'embrase.

La ciutatz se n' espren, e leva se l' esglais, 

La vila ars trastota de lonc e de biais. 

Guillaume de Tudela.

La cité s'en embrase, et l'épouvante se répand, la ville brûle toute en long et en biais. 

Part. pas. fig.

Donc no sabetz qu' om non a ges de sen

Quant en amar s'es espres senes fre.

Jordan de Bonels: S'ira d'amor.

Donc vous ne savez pas qu'homme n' a point de sens quand à aimer il s'est enflammé sans frein.

Sui aissi del fuec d'amor espres.

G. Faidit: Mout m' enuyet.

Je suis ainsi du feu d'amour enflammé.

ANC. FR.

Très fine amors qui tout mon coeur esprent.

Le Vidame de Chartres: D'Amors, Ms. 7222, f. 7.

35. Mesprendre, Mensprendre, Mespenre, Menspenre, v., fausser, décevoir, abuser, tromper.

Per eretics fals 

Dechazer e menspenre.

Germonde, Dame de Montpellier: Greu m'es. 

Pour hérétiques faux déchoir et décevoir. 

Diran tuit: Mi non podon mesprendre

De nuill mal plaitz.

Bertrand de Born: Ar ven la. 

Ils diront tous: Ils ne peuvent m'abuser par nulle mauvaise querelle.

- Faire erreur, tomber en faute.

S'ieu en amor mespren,

Tort a qui colpa m'en fai.

B. de Ventadour: Conortz.

Si en amour je fais erreur, tort a qui m'en fait crime.

S'ieu en re mensprenc el dir, 

Sobretemers me fai falhir.

Arnaud de Marueil: A guiza.

Si en rien je fais erreur au dire, le fort craindre me fait faillir.

- Se méprendre, se tromper.

Plus savis hom de mi mespren.

G. Rudel: No sap chantar. 

Plus savant homme que moi se trompe.

- Mépriser, dédaigner.

Lauzan so c' om deu mensprendre.

P. Vidal: Sitot l'aura. 

Louant ce qu'on doit mépriser.

Subst. Soterrar

L' aver don fan tal mesprendre 

Qu' il no s' en podon salvar.

Giraud de Borneil: Honraz es. 

Enfouir l'avoir dont ils font tel décevoir qu'ils ne s'en peuvent sauver.

Part. pas. 

Non puesc mais, que res non l' ai mespres,

Ans l' ai lonc temps servida et onrada.

T. d'Albert Marquis, et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz.

Je ne puis davantage, vu que rien je ne lui ai faussé, mais je l'ai longtemps servie et honorée. 

Qui no vol esser mespres,

De tota vilania s gar.

(chap. Qui no vol sé menospressiat, de tota villanía se guarde.)

Marcabrus: Cortezamens.

Qui ne veut être méprisé, de toute vilenie se garde.

- Coupable, répréhensible. 

Tant mi sent ves Dieu mespres 

Qu' ieu m cuiei desesperar.

Cadenet: Ben volgra. 

Tant je me sens vers Dieu coupable que je me crus désespérer.

Del peccat del paire lo filhs non es mespres.

Guillaume de Tudela. 

Du péché du père le fils n'est pas répréhensible (N. E. leo réprésensible.)

- Ignorant, mal appris.

Pero Boecis non fo de tot mespres. Poëme sur Boèce.

Pourtant Boèce ne fut du tout ignorant.

ANC. FR. Mal li deit avenir que vers son seigneur mesprent.

Roman de Horn, fol. 20. (ESP. Menospreciar; CAT. Menyspreuar) 

(chap. menospressiá : pendre per menos de lo que vals : menospressio, menospressies, menospressie, menospressiem o menospressiam, menospressiéu o menospressiáu, menospressien; menospressiat, menospressiats, menospressiada, menospressiades; menospressiaría; menospressiaré; si yo menospressiara.) 

36. Mespreizo, Mespreison, s. f., méprise, tromperie.

Per mon dan, no m tem far mespreizo.

Perdigon: Tot l'an. 

Pour mon dommage, elle ne craint pas de me faire tromperie.

Fetz una mespreison don hom no 'l deu razonar.

V. de Bertrand de Born. 

Il fit une tromperie dont on ne le doit pas justifier. 

ANC. FR. Vilainies et mesprisions.

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 7.

Si savent bien qu'il font grant mesprisons. 

Le chastelain de Coucy, chanson 6.

Nule cause de haine ne de nule mesproison. 

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 187.

(chap. Menospressio, despressio. ESP. Menosprecio, desprecio.) 

37. Perprendre, v., contenir, recueillir, comprendre, circonvenir, environner. 

Cum el sia causa que totas cauzas perprengua.

La terra perpren tot jorn l'ayga de la plueia e la geta en la mar.

Liv. de Sydrac, fol. 10 et 80.

Comme il soil chose qui comprenne toutes choses.

La terre recueille toujours l'eau de la pluie et la jette en la mer.

Lo Senher que formet lo tro 

E tot quan terr' e mar perpren.

P. D'Auvergne: Lo Senher.

Le Seigneur qui forma le firmament et tout (ce) que la terre et la mer comprend.

- Concevoir.

Co l' engenret ni col perpres.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Comment elle l'engendra et comment elle le conçut.

Part. pas. Qu' el marit fos d' aital perpres.

B. Rigaut: Tota dona.

Que le mari fût de telle (façon) circonvenu. 

Lo mons es perpres d' enjan.

G. Riquier: Karitat et amor.

Le monde est environné de tromperie. 

Fig. Del cor que m' a perpres.

Aimeri de Peguilain: Qui suffrir. 

Du coeur qu'elle m'a circonvenu. 

ANC. FR. Ardane ert molt grant à cel jor

E porprenoit molt à son tor. 

R. de Partonopex de Blois, Not. des Mss., t. IX, p. 14.

Quant cil dou chastel virent que l'entrée estoit pourprise des gens le conte. Ann. du règne de S. Louis, à la suite de Joinville, p. 254. 

Ki porpris sunt de péchiet.

Trad. des Serm. de S. Bernard, fol. 10.

38. Perpriso, s. f., occupation, file.

Aqui viratz dressar tan pavalho, 

Tanta seinha de guias e tan peno; 

Mais de VII leguas dura la perpriso. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 24. 

Là vous verriez dresser tant de pavillons, tant d'enseignes de guidons et tant de pennons; plus de sept lieues dure l'occupation.

39. Perpreza, s. f., saisie, occupation. 

D' aquesta meitat d' aquesta perpreza d' aquesta pessa de terra.

Tit. de 1275. Arch. du Roy., Toulouse, J. 321. 

De cette moitié de cette saisie de cette pièce de terre.

40. Reprendre, Reprehendre, Reprenre, Repenre, v., lat. reprehendere,

reprendre, rattraper, ressaisir. 

Autra vetz fui en la preizon d' Amor

D' on escapei, mas aora m repren.

Aimeri de Peguilain: Atressi m pren. 

Une autre fois je fus dans la prison d'Amour d'où j'échappai, mais maintenant il me ressaisit.

- Réprimander, blâmer, redresser.

Alcus parliers reprehendon e chuflon et arezon aquells que vezon far be.

V. et Vert., fol. 23. 

Quelques bavards reprennent et raillent et plaisantent ceux qu'ils voient faire bien.

Drutz repren so que sol dezirar.

H. Brunet: Mas l' adrechs.

Amant blâme ce qu'il a coutume de désirer. 

Comenset lo a repenre.

(chap. Lo va escomensá a rependre : empendre : renegá.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 8. 

Il commença à le réprimander.

El reprehendia trop fort.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 57.

Il réprimandait trop fort. 

Es dregz qu'ieu lo 'n reprenda.

Bertrand de Born: Quan vei. 

Il est juste que je l'en reprenne.

Honrada en tota re,

Si que no y a qu' om reprenda.

Hugues de Saint-Cyr: Servit aurai.

Honorée en toute chose, de sorte qu'il n'y a pas quoi on reprenne.

Prov. Tals cuia repenre autrui,

Que l' autre pot repenre lui.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Tel pense reprendre autrui, que l'autre peut reprendre lui.

Totz hom qui leu vol reprendre,

Leu es repres de parlar.

Bernard de la Fon: Leu chansoneta.

Tout homme qui veut légèrement reprendre, est légèrement repris de parler.

Part. prés. S' anc jorn fui recrezens,

Ara m' en sui reprendens. 

Bertrand de Born: S' abrils e. 

Si jamais je fus affligé, maintenant je suis m'en blâmant.

Part. pas. Tant es devergonhatz lo fols repres d' enjan.

Sordel: Sol que. 

Tant est déhonté le fou repris de tromperie. 

Subst. Ai vis mainz repres reprendedors. 

Aimeri de Peguilain: Totz hom. 

J'ai vu maints réprimandés reprimandeurs.

- Reprisé.

El vestiment, en l' or qui es repres, 

Desoz avia escript un pei (π) grezesc. Poëme sur Boèce. 

Au vêtement, dans l'ourlet qui est repris, dessous il avait écrit un p (π) grec.

CAT. Rependrer. ESP. Reprender. PORT. Reprehender. IT. Riprendere.

(chap. Rependre, reprendre : empendre : renegá : repreng o reprenc, reprens, reprén, reprenem, reprenéu, reprenen; représ; represos, represa, represes.)

41. Repretza, s. f., réprimande, correction.

Ben assentatz, ben dig e ses repretza. 

P. Cardinal: Ab votz. 

Bien sensé, bien dit et sans correction. 

IT. Ripresa.

42. Reprehensio, Repreensio, Reprencio, s. f., lat. reprehensio, réprimande, correction.

Polveras aspras e cozens de correxios e de reprehensios.

V. et Vert., fol. 57. 

Poudres âpres et cuisantes de corrections et de réprimandes.

Ses repreensios. Trad. de Bède, fol. 67. 

Sans réprimandes.

Non deu far causa desonesta ni de reprencio.

Arbre de Batalhas, fol. 78. 

Ne doit faire chose déshonnête ni de réprimande. 

CAT. Reprensió. ESP. Reprensión. PORT. Reprehensão. IT. Riprensione.

(chap. Reprensió, reprensions : renec, renecs : correcsió, correcsions.)

43. Reprendemen, s. m., réprimande, correction.

De lauzors o d' ensenhamen

E, qui s vol, de reprendemen.

Leys d'amors, fol. 41.

De louanges ou d' instruction et, qui se veut, de réprimande.

ANC. ESP. Reprendimiento. IT. Reprendimento. 

(chap. Reprendimén, reprendimens : renec : reprensió : correcsió.)

44. Reprendedor, s. m., réprimandeur, censeur, correcteur. 

Ai vis mainz repres reprendedors.

Aimeri de Peguilain: Totz hom. 

J'ai vu maints réprimandés réprimandeurs. 

Pels crois reprendedors.

Paulet de Marseille: Ges pels. 

Par les vils censeurs. 

Adj. Ab fals dics reprendedors.

Gaubert, moine de Puicibot: S'ieu anc. 

Avec faux propos réprimandeurs.

ANC. CAT. Reprenedor. ANC. ESP. Reprendedor. PORT. Reprehendedor. 

IT. Riprenditore. (chap. Reprenedó, reprenedós, reprenedora, reprenedores; censó, censós, censora, censores; pare renegadó, yayos renegadós, renegadora com man germana, mares renegadores; correctó, correctós, correctora, correctores.)

45. Reprendable, Rependable, adj., reprenable, répréhensible.

Car reprendables era.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Galates. 

Car il était répréhensible.

Lo sabis de paraula es quiriz de non reprendabla vida.

Trad. de Bède, fol. 55.

Le sage en parole est requis de vie non répréhensible.

Que no sia orgollos ni rependables.

Trad. de la règ. de S. Benoît, fol. 13.

Qu'il ne soit orgueilleux ni répréhensible.

46. Sorprendre, Surprendre, Sosprendre, v., surprendre, séduire.

Pus Amor me vol d' amor sorprendre.

Rambaud d'Orange: Si de trobar. 

Puisqu'Amour me veut d'amour surprendre. 

Ni m' engane de re 

Diables ni m surprenda.

Folquet de Marseille: Vers Dieus.

Ni me trompe en rien le diable ni me surprenne. 

Part. pas. Veiaire m' es qu' ieu no sui selh que suelh,

Si m' a sospris us grans mals don mi duelh.

G. Adhemar: El temps. 

M'est avis que je ne suis pas celui que j'ai coutume, tant m'a surpris un grand mal dont je me plains.

CAT. Sorpendrer. ESP. Sorprender. PORT. Surprender. IT. Sorprendere.

(chap. Sorpendre, sorpendres : yo me sorpreng o sorprenc, sorprens, sorprén, sorprenem, sorprenéu, sorprenen; sorprés, sorpresos, sorpresa, sorpreses : sorprengut, sorprenguts, sorprenguda, sorprengudes; sorprendría; sorprendré; si yo me sorprenguera.)

47. Sobreprendre, v., surprendre, atteindre, entourer.

Quan ieu mi dons sobrepren

De la mia forfaitura.

B. de Ventadour: Conort era.

Quand je surprends una dame de la mienne forfaiture.

Non a forsa ni sen, 

Can poder d' aigla 'l sobrepren.

Deudes de Prades, Auz cass. 

Il n'a force ni sens, quand pouvoir d'aigle l'atteint. 

Fig. Peccatz la sobrepres, car ab un jovencell

Ac amor.

V. de S. Honorat.

Péché la surprit, car avec un jouvencel elle eut amour.

La nech que los sobreprenguet.

(chap. La nit que los va sorprendre; los va agarrá la nit.)

(N. E. Hay muchas variaciones para noche, esta es nueva.)

Chronique des Albigeois, col. 12.

La nuit qui les surprit.

Part. pas. Tot lo segle vei sobrepres 

D' engan e de galiamen.

P. Vidal: Baros Jhesus. 

Tout le monde je vois entouré de fourberie et de tromperie.

Tu restauriest la folia 

Don Adam fon sobrepres.

P. Cardinal: Vera vergena.

Tu restauras la folie dont Adam fut atteint.

Tan m' a greumen mos desirs sobrepres.

(N. E. No confundir sobrepres con sobrepés, Juaquinico Monclús de la Ascuma lo sabe diferenciar muy bien.)

B. Zorgi: Aissi col.

Tant mon désir m'a péniblement surpris. 

IT. Soprapprendere.

No confundir sobrepres con sobrepés, Juaquinico Monclús de la Ascuma lo sabe diferenciar muy bien


Juaquinet pareix que estigue preñat