JORNADA CUARTA. NOVELA SEXTA.

Andreuola vol a Gabriotto, li conte un somni que ha tingut y ell an ella un atre. De repén, ell se mor als seus brassos. Mentres ella y una criada lo porten a casa seua són capturades per la señoría. Ella conte lo que ha passat, lo podestá la vol forsá, se entere son pare y, trobánla inossén, la fa liberá. Después ella se fique a monja.

La história que Filomena habíe contat va sé mol apressiada per les siñores perque moltes vegades habíen sentit cantá aquella cansó y may habíen pogut sabé cóm y per qué habíe sigut composta. Lo rey li va maná a Pánfilo que continuare lo orden, y ell va di:

Lo contat a la passada história me done peu a contáton una a la que se parle de dos que versaben sobre coses que habíen de passá com si ya hagueren passat, y apenes habíen acabat de contáles los que les habíen vist cuan van tíndre los dos efecte. Y aixina, amoroses siñores, hau de sabé que es impresió general de tots los que viuen vore varies coses als seus somnis, y, dormín, li pareixen totes verdaderes, y a vegades resulte que moltes de elles passen de verdat. Per naixó, mols li donen tanta fe a cada somni com li donaríen a les coses que veigueren están desperts, y en estos mateixos somnis se entristíxen o se alegren segóns lo que sels ha mostrat. Y per lo contrari, ña qui no creu en cap somni, mes que después de vóres caure al perill que los habíe sigut mostrat. Ni a uns ni als atres alabo, perque no sempre són verdadés ni totes les vegades falsos. Que no són tots verdadés, moltes vegades tots natres ham tingut ocasió de vóreu, y que no tots són falsos, abáns a la história de Filomena se ha escoltat, y a la meua, com ya hay dit, tos u mostraré. Per lo que jusgo que si se viu y se obre virtuosamen, a cap somni té que tíndres temó y no dixá per nell los bons propósits; en les coses roínes y malvades, encara que los somnis pareguen favorables an elles y en visións propíssies a qui los veuen animen, dingú té que creure; y aixina, al contrari, donáls a tots completa fe. Pero aném a la história (menos mal, Boccaccio, qué cansino que eres).

Va ñabé a la siudat de Brescia un gentilhome de nom micer Negre de Pontecarrato, que, entre atres mols fills, teníe una filla, de nom Andreuola, mol jove y hermosa y sense casá. Ella se va enamorá de un veí seu de nom Gabriotto, home de baixa condissió encara que ple de loables costums, hermós y amable; y en la intervensió y ajuda de la nodrissa de la casa Cabriotto no sol va sabé que Andreuola lo volíe, sino que lo van portá a subín a un hermós jardí del pare de ella, y moltes vegades van disfrutá del seu amor. Per a que cap raó mes que la mort puguere separá lo seu amor, home y dona se van fé en secreto. Y del mateix modo, furtivamén, confirmán los seus ajuntaméns, va passá que a la jove una nit, dormín, li va pareixe vore en somnis que estabe al seu jardí en Gabriotto y que lo teníe entre los seus brassos en grandíssim plaé, y mentres aixina estaben li va pareixe vore eixí del cos de ell una cosa oscura y terrible en una forma que ella no podíe reconéixe, y li pareixíe que esta cosa agarráe a Gabriotto y contra la seua voluntat en espantosa forsa la hi arrancáe dels brassos y en ell se amagáe a dins de la terra y no podíe vórel mes. Com mol gran doló sentíe, se va despertá, y una vegada desperta, encara que vee que no habíe passat res del que habíe ensomiat, no va dixá de tíndre po per culpa de este somni. Gabriotto volíe aná aon ella la nit siguién, pero ella no volíe, se va esforsá en que no vinguere per la nit allí. Pero veén la seua voluntat, per a que no sospechare algo raro, la siguién nit lo va ressibí al jardí. En moltes roses blanques y roiges, perque ere tems de roses, en ell a la voreta de una bellísima fon de aigua clara que al jardí ñabíe, se van gitá, y allí, después de una llarga festa que van disfrutá juns, Gabriotto li va preguntá quina ere la raó per la que li habíe prohibit víndre la nit abáns.

La jove, contánli lo somni de abansanit y la temó que li habíe agarrat, lay va explicá. Gabriotto, al sentíla, sen va enriure y va di que gran bobada ere creure en somnis perque tots veníen per massa minjá o per tíndre lo pap forro, y después va di:
- Si yo haguera vullgut fé cas de somnis no hauría vingut aquí, no tan per lo teu sino per un que tamé vach tíndre la nit passada. Me pareixíe está a una hermosa y deleitosa selva per la que anaba cassán, y había enchampat una cabreta tan maja com la milló que se haigue vist; y me pareixíe que ere mes blanca que la neu y en poc rato se va fé tan amiga meua que en cap momén se separabe de mí. Y me pareixíe que la volía tan que per a que no se separare de mí li había ficat al coll un collá de or y en una cadena tamé de or la sujetaba entre les mans. Y después de aixó me pareixíe que, descansán esta quirrina una vegada y tenín lo seu cap a la faldeta, va eixí de no sé aón una gossa negra com lo carbó, mol famolenca y espantosa en apariénsia, y va víndre cap a mí, contra la que cap resisténsia me pareixíe fé; per lo que me pareixíe que me ficáe lo morro a dins del costat esquerro, y tan lo rossegabe que arribabe al cor, pareixíe que me´l arrancabe per a emportássel. Sentía tal doló que me vach despertá, y despert, en la ma en seguida vach paupá a vore si tenía algo al costat; pero com no me vach trobá cap mal me vach burlá de mí mateix per habéu fet. Pero ¿qué vol di aixó? tals y mes espantosos ne hay tingut mes vegades y no per naixó me ha passat res mes ni res menos; y per naixó olvídat del somni y pensém en chalá. La jove, acollonida pel somni, al sentí aixó encara se va esglayá mol mes, pero per a no fé enfadá a Gabriotto, va ocultá la temó, pero lo abrassáe y besáe mol, y mentres ell la apretáe y besabe, temerosa y no sabén de qué, mes de lo normal moltes vegades lo mirabe a la cara y mirabe per lo jardí per si alguna cosa negra vinguere de alguna part.

Y están de esta manera, Cabriotto, en un gran suspiro, la va abrassá y li va di:
- ¡Ay de mí, alma meua, ajúdam que me mórigo!

Y dit aixó, va caure an terra com un taco damún de la herba del pradet. Veénlo la jove caigut com estabe, apoyánsel a la faldeta, casi plorán li va di:
- Oh, dols siñó meu, ¿qué te passe?

Gabriotto no va contestá, respirán fort y tot suat, después de no mol tems, sen va aná als atres, a la sombra allargada dels sipresos.

Aixó va sé mol du y dolorós per a la jove, que mes que an ella mateixa lo volíe, cada una té que imagináu. Ella lo va plorá mol, y moltes vegades lo va cridá en vano, pero después de que donássen cuenta de que estabe mort, habénlo tocat per totes les parts del cos y trobánles totes gelades, no sabén qué fé ni qué di, plorosa com estabe y plena de angustia, sen va aná a cridá a la seua nodrissa, que de este amor ere cómplice, y la seua miseria y doló li va amostrá. Y después de plorá juntes sobre lo mort Cabriotto, va di la jove a la nodrissa:
- Ya que Déu me´l ha tret, no vull seguí yo en vida, pero en ves de matám, voldría que buscárem una manera convenién de protegí lo meu honor y lo amor secreto que ha ñagut entre natros, y que se enterro lo cos com toque. A lo que la nodrissa va di:

- Filla meua, no parlos de vóldre matát, perque si lo has perdut, matánte tamé lo pedríes al atre món perque aniríes al infern, aon estic segura de que la seua alma no ha anat perque bo ha segut. Mol milló sirá que te consolos y pensos en ajudá en orassións o en atres bones obres a la seua alma, per si per algún pecat cometut té nessessidat de aixó. Sepultál es mol fássil, an este jardí mateix, dingú u sabrá may perque dingú sap que ell haigue vingut aquí, y si no u vols aixina, traémlo fora del jardí y dixémlo, demá pel matí lo trobarán y portánlo a casa seua sirá enterrat per los seus paréns.

La jove, encara que estiguere plena de amargura y plorare continuamén, escoltáe sin embargo los consells de la nodrissa, y no están de acuerdo en la primera part, va contestá a la segona, dién: - No vullgue Déu que un jove tan bo y tan volgut per mí y home meu patixgue lo sé enterrat com un gos o dixat an terra al carré. Ha ressibit les meues llágrimes y, tal com puga, ressibirá les dels seus paréns, y ya me ve al ánimo lo que ham de fé. Y rápidamen la va enviá a per una pessa de seda que teníe a la seua arca, y portada aquella y extenénla an terra, damún van ficá lo cos de Gabriotto, y ficánli lo cap a un cuixí y tancánli en moltes llágrimes los ulls y la boca, y fén una guirnalda de roses y escampán los pétalos de les roses que habíen agarrat juns, li va di a la nodrissa:
- De aquí a la porta de casa seua ña poc camí, y per naixó tú y yo, aixina com lo ham arreglat, lo portarém dabán de casa seua. No tardará mol en fés de día y lo arreplegarán, y encara que per als seus no sigue aixó cap consol, per a mí, ya que als meus brassos
s´ha mort, sirá un descans.

Y dit aixó, va torná a inclinás sobre ell y en abundantíssimes llágrimes lo va está plorán, pero mol requerida per la criada, perque veníe l´alba, se va ficá dreta, se va traure del dit
l´anell en lo que se habíe casat en Gabriotto, lay va ficá al seu dit, dién entre plos:
- Volgut siñó meu, si la teua alma veu les meues llágrimes y algún coneiximén o sentimén después de la seua partida quede als cossos, ressibix benignamen lo radé don de esta a qui vivín vas vóldre tan. Y dit aixó, desmayada, va caure damún de ell, y después de un tems se va reviscolá y se va ficá de peu, y en la criada van agarrá la tela aon estabe lo cos, y en ell van eixí del jardí cap a casa de ell.

Y anán aixina, va passá per casualidat los guardies del podestá, que anaben an aquella hora an algún assunto, les van topetá y les van arrestá. Andreuola, volén antes morí que viure, reconeguts los guardes de la señoría, francamen los va di:

- Sé quí sou y que vóldre fugí de res me valdríe; estic disposada a aná en vatros dabán la señoría, y contá lo que ha passat; pero que ningú se atrevixque a tocám, si tos fach cas, ni a robá res de lo que porte este cos si no vol que yo lo acusa.

Per lo que, sense que ningú la tocare, en lo cos de Gabriotto sen van aná tots cap al palau. Avisat lo podestá, se va eixecá, y fénla víndre a la alcoba, se va fé informá de lo que habíe passat, y habén fet mirá per algúns meches si en veneno o de un atra manera habíe sigut assessinat lo bon home, tots van afirmá que no, sino que li habíe petat lo cor y se habíe aufegat. Y ell, sentit aixó y que aquella en poca cosa ere culpable, se les va ingeniá en pareixe que li donabe lo que no podíe véndreli, y va di que si ella fée la seua voluntat, la liberaríe. Pero no servínli les paraules, va volé contra tota conveniénsia fé aná la forsa; pero Andreuola, ensesa pel desdén y traén forses de aon no les teníe, se va deféndre com un home, rechassánlo en injurioses y altives paraules. Pero arribat lo día cla y sénli contades estes coses a micer Negre, mortalmen dolgut sen va aná en mols dels seus amics al palau y allí, informat de tot per lo podestá, va demaná que li tornaren a la seua filla. Lo podestá se va acusá de habéla volgut forsá, antes de sé acusat per nella, va alabá a la jove y la seua constánsia. Veénla de tanta firmesa, li va di a son pare que si an ell li pareixíe be, y an ella, pesse habé tingut un home de baixa condissió, de bon grado la pendríe com a dona. Aixina com ells dos parlaben, Andreuola se li va tirá als peus de son pare y li va di:

- Pare meu, no crec que faigue falta que tos conta la história del meu atrevimén y de la meua desgrássia, que estic segura de que ya la hau sentit y la sabéu. Tos demano perdó per la meua falta, aixó es, de habé, sense vosté sabéu, pres per home al que mes me agradabe; y este perdó no tol demano per a que me sigue perdonada la vida sino per a morí com filla vostra y no com enemiga vostra.

Micer Negre, que ya ere vellet y home bo y amorós per naturalesa, al sentí estes paraules va escomensá a plorá, y plorán va alsá a la seua filla tendramen, y li va di:
- Filla meua, mol me haguere agradat que hagueres tingut tal home com segóns lo meu pareixe te conveníe; y si lo hagueres pres tal com a tú t´agradare tamé m´habíe de agradá; pero lo habéu amagat me fa dóldrem de la teua poca confiansa, y mes encara, veén que lo has perdut abáns de sábreu yo. Pero ya que aixina está fet, lo que per a contentát, vivín ell, hauría fet en gust, aixó es, honrál com a gendre se li fará ara que está mort.

Y giránse cap als seus fills y als seus paréns los va maná que prepararen per a Gabriotto exequies grans y honorables. Mentrestán habíen acudit los pares y datres paréns del jove, que se habíen enterat de la mala notíssia, y casi tantes dones y tans homes com ñabíe a la siudat. Colocat al mich del pati lo cadáver sobre la tela y en totes les roses, allí va sé plorat per tots, y públicamen per casi totes les dones de la siudat y per mols homes, y no com un plebeyo sino com un siñó tret de la plassa pública a muscles de los mes nobles siudadáns, en grandíssim honor va sé portat a la sepultura. Y al cap de uns díes, insistín lo podestá en lo que habíe demanat, preguntánlay micer Negre a la seua filla, ésta res de aixó va vóldre sentí, pero volén donáli una satisfacsió a son pare, a un monasteri mol famós per la seua santidat, ella y la nodrissa monges se van fé, y van viure allí honradamen durán mol tems.

jornada-cuarta-novela-séptima

https://quieroapuntes.com/el-decamero_giovanni-bocaccio.html (en catalá)

Sententia contra mossen Dalmau de Tolosa prevere canonge e preborda de la Seu de Leyda

Sententia contra mossen Dalmau de Tolosa prevere canonge e preborda (pavordre) de la Seu de Leyda natural del Archabisbat de Tarragona.

Jesus Christus.

Los noms de nostre Senyor Deu Jesu Christ e de la humil Verge Maria digne mare sua benignement invocats.

Vist per nos don Pere per la gracia de Deu e de la Sancta Seu apostolica bisbe de Barcelona frare Enguera en sacra theologia mestre del orde dels preicadors e don Francesch Pays de Sotomayor etc. per la mateixa Sancta Seu apostolica inquisidors de la heretica e apostatica pravitat dats creats e deputats en les ciutats e diocesis de Tarragona Barcelona Urgell Vich Gerona e Elna e lo dit reverend mestre Enguera vicari general en los actes de la Sancta inquisitio per lo reverendissimo Senyor don Gonçalbo Ferrandez de Heredia Archabisbe de Tarragona be e diligentment examinat lo proces criminal devant nos e en nostre consistori ventilat e actitat entre lo venerable promotor e procurador fiscal del Sanct Offici de la inquisicio de una part agent e denuntiant e mossen Dalmau de Tolosa prevere canonge e preborda de la Seu de Leyda natural del archabisbat de Tarragona convers e del linatge de jueus devallant de la part altra defenent en e sobre la petitio e demanda e accusatio devant nos per lo dit procurador fiscal contra lo dit mossen Dalmau de Tolosa donada e intentada en la qual diu e allega que dit mossen Dalmau de Tolosa es fill de pare e mare conversos e per semblant de linatge de jueus devallant e la dita sa mare nomenada Isabel de Tolosa per heretica fugitiva per los reverends olim inquisidors condemnada e que moltes e diverses vegades en los dies dels digmenges y festes manades per Sancta mare Esglesia lo dit Dalmau de Tolosa faea faena ingerint e posantse a fer algunes obres servils les quals als catholics christians son prohibides de fer en dits dies de festes e digmenges manades e que moltes e diverses vegades per la devotio e creença que tenia a la ley de Moyses ha servat e tengut los dissaptes solemnizant aquells a la forma e modo judaica comensant lo divenres en la nit lexant se de negociar e tractar mudantse les camises e robes per honrar e festivar los dits dies dels dissaptes. Mes que ha servades festes e solemnizades moltes paschas e festes dels jueus en special la pascha dels jueus quis diu del pa alis menjant en aquell lo dit Dalmau de Tolosa ensemps ab altres persones en companya sua tots los vuyt jorns que duraba dita festa de pascha pa alis e altres viandes que los jueus en les tals festes e paschas acostumen manjar. Item que moltes e diverses vegades per la devotio gran que a la dita ley de Moyses tenia dit Dalmau de Tolosa ha fets e dejunats los dejunis judaychs en companya daltres persones per heretges condemnades en special lo gran dejuni ques diu de Quipur (Equipur anteriormente) quis fa en lo mes de setembre a la forma judaica no menjant de tot lo dia fins al vespre vistes les steles stants ab los peus descalçes e ans de sopar lo dit Dalmau de Tolosa e los altres exien en part que podien veure lo cel e se agenollaven ab los genols (aún se encuentran muchas palabras con una sola l, genolls, legir, libre, etc) mesos en terra e faen tots la oratio maldant e faent altres coses e cerimonies judaiques e apres tots anaven a sopar apres que eran exits de les steles e que lo dit Dalmau de Tolosa demanava perdo a les persones que en sa companya aquelles hores ab ell en dites cerimonies eran. E apres totes sopaven de les viandes judaiques que staven apparellades. Item que tenint lo dit Dalmau de Tolosa creença e gran devotio en la ley de Moyses portava en si e en sa persona una nomina scrita en hebraich feta a forma de un rotol creent que portant aquella no podia haver nenguna adversitat e moltes altres scriptures judaiques diu que portava ab si per la devotio que a la ley de Moyses tenia. Item que moltes e diverses vegades per guardar e observar los preceptes e manaments de la ley de Moyses dit Dalmau Tolosa manjava gallines e altres volateries e altra carn degollades per mans de jueus a la forma e modo judaica e que no manjava carn salada de porch ni conills ni altres animals del pel agut ni peix sens scata prohibides menjar per la ley dels jueus e que si alguna volateria manjava volia que fos degollada al modo judaich e que sempre fossen sublimades ab aygua e ab sal e oli e no ab sagi ni carn salada. Item que por la observança de la ley de Moyses e devotio que lo dit Dalmau de Tolosa a aquella tenia faea netejar e purgar la carn del greix e levar la vertoleta de la cuxa e mes que moltes e diverses vegades ha fetes e servades moltes e diverses serimonies e ritus de la ley de Moyses e ha dites moltes paraules hereticals contra nostra sancta fe catholica christiana segons que mes largament de dites coses consta e se monstra en la dita demanda e accusatio contra dit Dalmau de Tolosa per lo dit promotor fiscal donada e intentada a la qual nos referim per les quals coses lo dit procurador fiscal demana e requiri per los reverends olim inquisidors esser pronunciat e declarat dit Dalmau Tolosa haver insidit e encorregut sententia de excomunicatio e esser heretge e apostata de nostra Sancta fe catholica e per tal haverse de condemnar e liurar al bras e justicia secular. Vistes per nos les respostes per lo dit Dalmau Tolosa fetes e donades a la demanda sobredita contra ell donada e articles en aquella contenguts e la assignatio e termini al sobre dit procurador de la fe a probar donats e assignats. Vists encara los terminis e dilations al dit Dalmau de Tolosa e als defensors e advocats de aquell en gran numero donades e a contra e assignades. Vist que en dit proces trobam per dits e depositions de testimonis que lo dit Dalmau de Tolosa ensemps ab Na Isabel de Tolosa mare sua e Gabriel de Tolosa e Lois de Tolosa sos germans Blanquina muller del dit Lois de Tolosa e Aldonça muller del dit Gabriel de Tolosa cunyades sues filles den Gabriel March de la vila de Falset e una dona vella avia dels dits Gabriel e Dalmau de Tolosa tots per heretges condemnats junctament ab dit Dalmau delat faen e servaven e solemnizaven la pascha sobredita dels jueus en la forma ques segueix ço es que faen purgar lo forment que havia de servir per al pa de la dita pascha molt netament en casa del dit Gabriel de Tolosa en la ciutat de Tarragona e apres venia un jueu quis faea parent de les dites Toloses nomenat lo jueu de la parra portantsen lo dit forment a la juhiria (judería) e apres la muller del dit jueu lo pastava e quant lo havia pastat lo dit juheu de la parra lo portava a la casa del dit Gabriel de Tolosa hon dita pascha judaica se celebrava faent coques alises e les donava a la vella mare dels sobredits Tholoses lo qual pa alis los faea piquar ab un morter e lo faen coure ab species de salses e ous en una caçola nova e compraven totes les aynes noves que eran menester per la casa de les quals servien en tot lo temps que durava la dita pascha e aquellos sobredites dones les se rantaven e no permettien que nenguna serventa les netejas e apres que era acabada la dita pascha la qual durava huyt jorns astojaven les dites aynes e no servien mes e en tot aquest temps lo dit Dalmau de Tolosa e tots los sobredits manjaven del dit pa alis e que per cobrir e dissimular si algu venia a casa per cas no veessen que no manjaven del dit pa alis de la pascha posaven en dita taula pa levat pero que no manjaven de aquell e per mes cobrir e dissimular los dits Dalmau Lois e Gabriel Tolosa algunes vegades tenint les mans de baix los capussos les trayen per lo cap del dit capus e axi manjaven dit pa e que en dits dies de la pascha manjaven gallines degollades e carn de la carneceria dels jueus e algunes persones converses ço es la viuda Alexandria e En Gabriel March per heretges condemnats e altres conversos en dits dies de la pascha judaica venian a visitar a la casa del dit Gabriel Tolosa e en dita pascha se reposaven los quals tanbe manjaven del dit pa alis e de les dites viandes que eran apparellades en la dita casa e tots guardaven la dita pascha judaica axi com los jueus mateixos tant com podian. E mes trobam que en lo temps de les figues e dels rayms los sobredits En Dalmau de Tolosa ensemps ab dita Isabel de Tolosa mare sua Gabriel Tolosa Lois Tolosa germans del dit Dalmau e les mullers de aquells faen un dejuni dels jueus que no menjaven de tot lo dia fins al vespre vistes les steles e una hora ans de sopar poch mes o menys lo dit Dalmau de Tolosa en la casa del dit Gabriel Tolosa ensemps ab Na Isabel mare sua e Lois Tolosa e Gabriel Tolosa germans e Blanquina muller del dit Lois Aldonsa muller del dit Gabriel exien en un cel ubert a peus descalsos genolls mesos en terra ben tancades les portes se agenollaven en terra e faen oratio al cel e apres feta dita oratio se anaven a sopar. Es veritat que en totes les vegades que los sobrenomenats faen e servaven dites cerimonies e juyateries no si trobave lo dit Dalmau de Tolosa per algunes vegades e per que era home de negocis e anava daça e della pero les vegades que lo dit Dalmau de Tolosa si trobava axi observava e solemnizava com tots los altres sobrenomenats per que tots staven e havitaven en una casa. E mes trobam per dits testimonis que lo dit Dalmau Tolosa per observatio de la ley de Moyses e la devotio que tenia als rits dels jueus tenia e servava los dies dels dissaptes en lo modo e forma judaiques stantse de negociar e contractar en aquells mudantse camises netes e robes millors que los altres dies dintra setmana començant ja lo divenres en la vesprada per honor dels dits dissaptes fins al dissapte al vespre ami e viandes apparellades lo divendres per al dissapte e altres coses a la forma judaica. Encara trobam per merits del dit proces e depositions de testimonis que los dits Dalmau de Tolosa feu e dejunava un dejuni ques diu dels jueus qui ve en lo temps dels rayms e figues de Burgiçot en lo temps quen Lois de Tolosa ab sa muller e sa mare Isabel de Tolosa stigueren en Barçelona be dos anys en lo carrer Ample en un canto prop casa de un Benet convers nomenat o Franci o Pere Venes lo qual tenia logada a una cambra que sta prop lo manjador de la dita casa un dia del dit temps dels rayms e figues de Burgiçot lo dit Dalmau de Tolosa son germa e Blanquina muller del dit En Lois en Gabriel mare dels dits En Lois e Dalmau de Tolosa tots faeren un dejuni de jueus que no menjaven de tot lo dia fins al vespre que foren exides les steles e tots los sobredits tancats en dita cambra del manjador hon dits Lois Tolosa e sa muller acostumaven dormir dejunaren e soparen de peix e gallines e de la manera que desobre es dit lo dit Dalmau de Tolosa faea e solemnizava ab los sobrenomenats lo dit dejuni judaich en la ciutat de Barcelona. E mes trobam per merits del dit proces que lo dit Dalmau Tolosa per la gran devotio que tenia a la ley de Moyses e cerimonies e ritus de aquella festivava e honrava moltes festes de jueus en lo temps que venien entre lany ab grans robes bones e honrades mes que en altres dies anant en horts jardins e convits e deports ab los dits Gabriel e Lois Toloses tots e mullers de aquells e Na Isabel Tolosa mare sua e la viuda Alexandria e los dits Gabriel March heretges condemnats e altres conversos de la ciutat de Tarragona tots per honra e devotio de la ley de Moyses axi com los jueus acostumaven e practicaven. Mes que lo dit Dalmau de Tolosa per la devotio que a la dita ley tenia faea purgar e purgava lo carn que havia de manjar del greix e tambe faea obrir e obria la cuxa del molto e levaven la glanoleta (vertoleta) segons era pratica e costuma dels juheus. E mes trobam que lo dit Dalmau de Tolosa portava ab si una nomina scrita en ebraich en pergami en forma de rotol (mezuzá) pensant e tenint cregut que puix portava la dita devotio e altres christians hebraica no li podia venir cosa alguna que li fos adversa ni mala. E mes trobam que lo dit Dalmau de Tolosa que tenint poca devotio e creença en la ley evangelica no creent en lo sagrament de Sancta mare Esglesia essent ell excomunicat entrava moltes e diverses vegades en les esglesies mentre que los officis divinals se celebraven e assistia en aquells no tement ne faent cas de la dita excomunicatio e censures ecclesiastiques. E mes trobam en dit proces que lo dit Dalmau de Tolosa per observança de la ley Mosayca e devotio que en aquella tenia no menjava carn salada de porch per que era prohibit e vedat en la ley dels jueus. E mes avant trobam que per confessio del dit Dalmau de Tolosa se prova que com essent ell de edat de infantesa com la sobredita Na Isabel mare sua e Na Isabel Barona heretges condemnats (condemnades) essent la dita Isabel Tolosa en pensa en dies e dejunaven alguns dies entre setmana dit Dalmau de Tolosa li deya “ma mare perque voleu tant dejunar que vos matau a vos matexa" e que alguna vegada los deya a sa infantesa “yo ho dire al Bisbe per que vos castiga” pero ell ho faea per cerimonia judaica o no que Deu e ells ho saben. Finalment se prova be e lealment per depositio y relatio de molts testimonis com lo dit Dalmau de Tolosa es circuncis e retallat al modo e forma judaica (N. E. También Jesús fue circuncidado y tiene su fiesta en esa fecha) per hon clarament se monstra la descendentia sua esser de linatge de jueus e la devotio e ley que en aquella tenia e moltes altres coses ha fetes e perpetrades lo dit Dalmau Tolosa contra nostra Sancta fe catholica segons que largament se monstre en lo dit proces al qual en tot e per tot nos referim. Vistes finalment totes les altres coses en dit proces contengudes e totes les altres que veure e consyderar se podien oides totes les parts en tot ço e quant han volgut dir e allegar fins ques stat renunciat e conclos en la dita causa e assignar a sentencia segons que a major cautela los assignam als presents loch e hora haguda nostra deliberatio a nostre medur (madur) consell ab persones de molta scientia e bona conscientia nostre Senyor Deu Jesu Crist tenint devant los ulls de la nostra pensa del qual tots los justs e vertaders juys procehexen trobam que devem sententiar e declarar axi com ab tenor de la present nostra diffinitiva sententia pronunciam sententiam e declaram lo dit Dalmau de Tolosa esser transfferit transpassat al rits e cerimonies dels jueus e de la ley de Moyses e esser vertader heretge e apostatich de la nostra sancta fe e ley christiana per la qual causa e raho del temps que comete los dits crims de heretgia haver stat e esser de present en sententia de excomunicatio major e anathema ligat e laqueat e que devem declarar segons que ab la tenor de la dita present nostra sententia declaram tots los bens de aquell del temps que los dits crims de heretgia e apostasia commette e perpetra esser stat e esser de present confiscats ço es la una part al reverend Bisbe ordinari a qui es subdit com aquell a qui de dret se pertanga la segona a la Esglesia o Esglesies ques diu lo dit Dalmau de Tolosa es stat beneficiat e la terça part a la cambra del fisch del Rey nostre Senyor per los treballs e despeses que en la prosecutio de la causa e proces contra ell actitat se son fets. E mes ab la present nostra sententia a dit consell privam e per privat denunciam lo dit Dalmau de Tolosa de totes les dignitats e beneficis ecclesiastichs e officis publics e de totes e qualsevol honors es e liuram e donam a son ordinari perque aquell deposa e degradua de tots los ordens e graus ecclesiastichs en la forma de dret statuida e ordenada.

Et incontinenti lecta et publicata per me dictum notarium supradicta sententia usque in hujusmodi passum et locum predictus Dalmatius de Tolosa hereticus condemnatus fuit ductus per officiales et ministros Sanctae inquisitionis ad aliud pulpitum sibi subjectum et constructum eodem modo in dicta Regia platea barchinonensi in qua personaliter residebat et sedebat pro tribunali reverendus in Christo pater et dominus dominus Guillelmus Dei et apostolicae sedis episcopus Hypponensis indutus et ornatus vestibus et insigniis pontificalibus cum multis ex dignitatibus canonicis et presbyteris sedis Barcinonae denique Dalmatio de Tolosa coram dicto reverendo Episcopo Hypponensi presente me Joanne Maya notario et scriba dicti secreti Sanctae inquisitionis predicto testibusque infrascriptis processit ad preferendam depositionis et degraduationis sententiam eaque tulit et promulgavit et illam per me prefatum Joannem Maya notarium et Sanctae inquisitionis scribam legi et publicari alta et intelligibili voce mandavit in hunc qui sequitur modum.
En nom del Pare del Fill e del Sanct-Spirit Amen. Per quant a nos Guillem Serra per la gratia de Deu e de la Sancta Sede Apostolica bisbe de Hyppona consta per la sententia denant nos donada e promulgada per los reverends pares inquisidors de la heretica pravitat contra tu Dalmau de Tolosa canonge e preborda de Leyda habitant en la ciutat de Barcelona tu esser caygut en crim de heretgia e apostasia esser heretge e haver gravament delinquit contra nostra Sancta fe catholica e haver comes crim no solamen grave mes encara molt damnable e danyos en tanta manera grave e enorme que del dit crim per tu perpetrat no soles la divina majestat has offes mas encara tota la maior part de la congregatio dels feels christians specialment en aquests regnes e senyories de Hespanya ses commoguda e scandalizada per la qual test fet indigne de tot offici e benefici ecclesiastich per tant nos dit Guillem Serra bisbe predit per la auctoritat a nos comesa per lo reverend senyor don Pere bisbe de Barcelona de la qual en aço usant privam a tu dit Dalmau de Tolosa de tot offici e benefici ecclesiastich perpetualment per aquesta nostra sententia en aquests scrits e te deposam de dits officis e beneficis ecclesiastichs e pronunciam real e actualment e de fet segons la depositio de les sagrades canones tu dit Dalmau de Tolosa deure esser deposat e degraduat.
- Lata fuit preinserta sententia per supradictum reverendum Guillelmum Serra episcopum Hypponensem et lecta alta et intelligibili voce et mandato suae reverendae dominationis per me Joannem Maya notarium et scribam supra nominatum die veneris decima septima mensis januarii anno predicto M quingentesimo quinto presente prefato Dalmatio de Tolosa heretico condemnato presentibus ibidem videntibus et audientibus magnificis viris dominis Jacobo de Fiella decretorum doctore canonico et decano sedis Barcinonensis Lodovico Despla archidiacono Antonio Codo Bartholomeo de Salavert canonicis sedis Barcinonensis Petro Joanne Ferrario Petro Antonio Falco in civitate Barcinonae domiciliatis Joanne Gonçalvo residente cum domino Castri et loci Dalcarras (castell y lloc de Alcarrás, Alcarraç) Alvaro de Montoya Dalmatio Çarriera domicellis Joanne Martialis decretorum doctore Petro de Ledesma et Petro Sancti Stephani nunciis officii Sancte inquisitionis et aliis pluribus prioribus abbatibus presbyteris et clericis religiosis atque secularibus personis in multitudine grandi et me jam dicto Joanne Maya notario memorato et Scriba officii Sanctae inquisitionis Barcinonae. Qua quidem sententia lata et promulgata incontinenti prefatus reverendus dominus episcopus presente me dicto Joanne Maya notario et testibus subscriptis degraduavit actualiter dictum Dalmatium de Tolosa hereticum condemnatum in forma juris ab ordinibus per eum receptis et assumptis incipiendo ab ordinibus presbyteratus usque ad primam clericalem tonsuram inclusive quo siquidem degradato fuit ab illo ablatus habitus clericalis qui cum illo deferebat et indutus vestibus laicalibus et desuper induta linea veste crocei coloris flamnis igneis depicta et mittra in capite ipsius apposita fuit reductus in sui gestum a quo exiverat per dictos ministros Sanctae inquisitionis. His itaque gestis et peractis incontinenti de mandato dictorum reverendorum dominorum episcopi et inquisitorum et Vicarii generalis ego dictus Joannes Maya notarius et Scriba supra nominatus continuavi et legi partem ex confessione dictae sententiae que est tenoris sequentis.

- E per quant la Sancta mare Esglesia no te altra cosa que contra lo dit Dalmau Tolosa heretge apostata de nostra Sancta fe catholica christiana excomunicat privat e degradat e despullat de tots officis e beneficis ordens privilegis e honors dessus dites puixa ne dega fer sino desemparar e remettre aquell a la justitia e bras secular. Per tant ab tenor de la present nostra difinitiva sententia remettem e relaxam lo dit Dalmau Tolosa heretge e apostata dessus dit al magnifich e egregi misser Hieronym Albanell en cascun dret doctor la Real cancellaria per lo rey nostre Senyor en lo present Principat de Catalunya regent qui açi es present lo qual requerim tant quant de dret degua e podem e no en altra manera que reba lo dit Dalmau de Tolosa per nos desemparat e remes a son for e juy el pregam se haja ab ell ab tota clementia e pietat e modere la pena en vers lo dit Dalmau de Tolosa citra mort effusio de sanch e mutilatio de membres. E axi ho pronuntiam sententiam e declaram ab aquesta nostra diffinitiva sententia en aquests scrits e per ells. - P. Episcopus Barcinonensis. - Frater Joannes Enguera inquisitor et vicarius reverendissimi domini archiepiscopi Terraconensis - F. Pay (Pays anteriormente) de Sotomayor.

Lata et promulgata fuit praeinserta sententia per dictos reverendos dominos episcopum Barcinonensem fratrem Joannem Enguera in sacra theologia magistrum Franciscum Pays de Sotomayor inquisitores hereticae pravitatis dictum reverendum magistrum Joannem Enguera pro reverendissimo domino archiepiscopo Tarraconensi in actibus Sanctae inquisitionis vicarium generalem et de ipsorum mandato alta et intelligibili (la última i es una t en el texto) voce lecta et publicata in dicta regia platea civitatis Barcinonae per me Joannem Maya apostolica Regia auctoritatibus (pone atctoritatibus) notarium et scribam secreti Sancte inquisitionis Barcinonae die veneris Sancti Antonii intitulata decima septima mensis januarii (17 de enero, San Antonio Abad, Antón, Antoni) anno a nativitate Domini millesimo quingentesimo quinto praesentibus Joanne Jacon procuratore fiscali ex una et Dalmatio de Tolosa partibus ex altera presentibus etiam pro testibus vocatis atque assumptis magnificis Jacobo Fiella decretorum doctore canonico et decano Sedis Barcinonensis Lodovico Despla canonico et archidiacono Bartholomeo de Salavert decretorum doctore canonico et Antonio Codo similiter canonico Sedis Barcinonensis magnificisque Antonio Falco Petro Joanne Ferrarii Petro Durall militibus in civitate Barchinonae domiciliatis Joanne Gonçales de Resende (Resente más arriba) milite domino loci Dalcarras vicarie Ilerdensis et pluribus aliis militibus et civibus Barcinonae nec non discreto Bernardo Texidor presbytero Joanne Palomeres Guillelmo Laurador et me Joanne Maya notariis et dicti officii Sancte inquisicionis scribis et pluribus aliis tam masculis quam feminis in multitudine copiosa.

(Continúe en la sentensia contra Na Blanquina Casafranca)

JORNADA CUARTA. NOVELA QUINTA.

Los germáns de Isabetta maten al seu amán, éste se li apareix en somnis y li amostre aón está enterrat. Ella, de amagatóns li desenterre lo cap y lo fique a una maceta de aufádega y plorán sobre ell tots los díes durán mol tems, sons germáns lay prenen y ella se mor de doló poc después.

Acabada la história de Elisa y alabada per lo rey durán un rato, a Filomena li va sé ordenat que ne contare una. Ella, plena de compassió per lo pobre Gerbino y la seua Siñora, después de un piadós suspiro, va escomensá:

La meua história, grassioses siñores, no sirá sobre gen de tan alta condissió com van sé aquelles sobre les que Elisa ha parlat, pero no sirá menos digna de llástima; y al enrecordámen d´ella me porte a Mesina, fa poc recordada, aon va passá lo cas.

Ñabíe, pos, a Mesina tres joves hómens germáns, mercadés, que s´habíen quedat bastán rics después de la mort de son pare, que ere de San Gimigniano, y teníen una germana de nom Elisabetta, jove mol hermosa y cortés, a qui, fore quina fore la raó, encara no habíen casat. Y teníen ademés estos tres germáns, a un almassén seu, a un mosso paissano de nom Lorenzo, que tots los seus assuntos dirigíe y fáe. Este, sén mol hermós de persona y mol pito, habénlo vist moltes vegades Isabetta, va passá que va escomensá a agradáli extraordinariamén, de lo que Lorenzo sen va acatá y abandonán tots los seus atres amoríos, va escomensá a ficá en ella lo ánimo; y de tal modo va corre l´assunto que, agradánse la un al atre, no va passá mol tems hasta que se van atreví a fé lo que los dos mes dessichaben.

Y continuán en aixó y passán juns mols bons ratos plens de goch, no van sabé obrá prou en secreto, que una nit, anán Isabetta de amagatóns allí aon Lorenzo dormíe, lo germá gran, sense donássen cuenta ella, la va guipá. Este, com ere un jove prudén, encara que mol dolgut, mogut per un honesto propósit, sense fé cap soroll ni di res, va aná donánlos la volta a uns cuans pensaméns sobre aquell assunto, y va esperá al matí siguién. Después, vingut lo día, los va contá a sons germáns lo que la nit passada habíe vist entre Isabetta y Lorenzo, y los tres, después de discutíu, van deliberá que per a que sobre san germana no caiguere cap infamia, passaríen alló en silénsio y faríen vore (fingiríen) que no habíen vist ni sabíen res de alló hasta que arribare lo momén en que, sense mal ni deshonra seua, se pugueren rentá esta afrenta. Y quedán en tal dispossisió, charrán y enriénsen en Lorenzo tal com acostumbraben, va passá que fingín anássen fora de la siudat per a distráures se van emportá los tres a Lorenzo. Arribats a un puesto mol solitari y perdut, veénse en ventaja, a Lorenzo, que de alló res se barruntabe ni aulorabe, van matá y enterrá de manera que dingú puguere acatássen. Van torná a Mesina y van corre la veu de que lo habíen enviat an algún puesto, lo que fássilmen se va creure perque moltes vegades solíen enviál de viache. Com Lorenzo no tornáe, Isabetta mol a subín los preguntáe per nell a sons germáns, y un día que los preguntáe en molta insisténsia, un de sons germáns li va di:

- ¿Qué vol di aixó? ¿Qué tens que vore tú en Lorenzo que me preguntes tan per nell? Si tornes a preguntámos te donarém la contestassió que mereixes.

Per lo que la jove, dolguda y apocadeta, temerosa y no sabén per qué, va dixá de preguntáls, y moltes vegades per la nit lo quirdabe y li demanáe que vinguere, y algunes vegades en moltes llágrimes per la seua llarga aussénsia se queixabe y sense consolás estabe sempre esperánlo. Va passá una nit que, habén plorat mol a Lorenzo que no tornáe y habénse al remat quedat dormida, Lorenzo se li va apareixe mentres dormíe, blang y despelussat, y en la roba esgarrada y podrida, y li va pareixe que li diebe:

- Oh, Isabetta, no fas mes que cridám, y de la meua llarga tardansa te fiques trista, y en les teues llágrimes me acuses; y per naixó, que sápigues que no puc torná aon estás, perque lo radé día que me vas vore tons germáns me van assessiná.

Y describínli lo puesto aon lo habíen enterrat, li va di que no lo cridare mes ni lo esperare. La jove, despertánse y donán fe a la visió, va plorá amargamén; después, eixecánse, sense atrevís a di res a sons germáns, se va proposá aná al puesto que li habíe sigut dit y vore si ere verdat lo que en somnis li habíe paregut. Y obtenín llissénsia de sons germáns per a eixí un tems de la siudat a passejás en compañía de una que datres vegades en ells habíe estat y sabíe tots los seus assuntos, lo mes pronte que va pugué allá sen van aná, y apartán les fulles seques que ñabíe an terra, aon la terra li va pareixe mes blana allí va esgarrapá; y no habíe cavat mol cuan va trobá lo cos del seu pobre amán ben conservat, ni fet malbé ni corromput. Veén que no ere aquell puesto de ploreres, si haguere pogut tot lo cos se haguere emportat per a donáli sepultura mes convenién, pero com no podíe sé, en un gaviñet lo milló que va pugué li va separá lo cap del cos y, embolicánlo en una toalla y tirán terra damún del cos, se va ficá lo cap a la faldeta y sen van aná de allí cap a casa.

Allí, en este cap se va tancá a la seua alcoba, y damún d´ell va plorá llarga y amargamén hasta que lo va rentá en les seues llágrimes, donánli mil besos per tot arreu. Después va agarrá una maceta gran y maja, de aquelles a les que se plante la millorana o la aufádega, y la va ficá a dins embolicada en una tela hermosa, y después, ficán a damún la terra, va plantá algunes motes de aufádega salernitana (de Salerno), y la regabe en aigua de roses, o de azahar, o en les seues llágrimes; y habíe pres la costum de está sempre prop de esta maceta, y de cuidála en tot lo seu afán, com que teníe amagat al seu Lorenzo, y después de que la habíe cuidat mol, escomensabe a plorá durán mol tems, hasta que tota la aufádega chorrejabe. La alfábrega, tan per la llarga y continua solissitut com per la riquesa de la terra abonada pel cap de Lorenzo, se va ficá mol maja y fée mol bona auló.

Y continuán la jove sempre de esta manera, moltes vegades la van vore los seues veíns, y los van contá a son germáns que se extrañáen de vórela tan descuidada, afeada, arguellada, tan que los ulls pareixíe que se ni hagueren de eixí de la cara. Lo que sentín sons germáns y véenu ells tamé, habénla renegat alguna vegada y no valén de res, de amagatóns van fé que li prenguéren aquella maceta. Y com ella no la trobáe, en grandíssima insisténsia la va demaná moltes vegades a sons germáns, y com no lay tornáen, no paráe de plorá, se va ficá dolenta y al llit no demanáe datra cosa que la maceta. Los joves se van extrañá mol de que la demanare tan, y per naixó van volé vore lo que ñabíe a dins; van abocá la terra, van vore la tela y a dins lo cap, que encara no estáe tan desfigurat com per a no reconéixe hasta lo pel risat de Lorenzo. Per lo que se van extrañá mol y van tíndre temó de que alló se sapiguere, la van enterrá sense di res y van eixí de Mesina, fugín cap a Nápoles. Sense dixá de plorá la jove y sempre demanán la seua maceta de la aufádega, gañolán se va morí, y aixina se va acabá lo seu desventurat amor.
Después de sert tems, sén aixó sabut per mols, va ñabé algú que va compóndre aquella cansó que encara se cante avui y diu:

Quí seríe lo mal cristiano
que la aufádega me va robá, etc.



/ en italiá, la aufádega se diu basilico, Basilikum en alemán, albahaca en castellá /

https://dle.rae.es/?id=1UmZ3Ns

Del ár. hisp. alḥabáqa, y este del ár. clás. ḥabaqah.

1. f. Planta anual de la familia de las labiadas, con tallos ramosos y velludos de unos 30 cm de altura, hojas oblongas, lampiñas y muy verdes, flores blancas, algo purpúreas, que tiene un fuerte olor aromático y se cultiva en los jardines.

albahaca silvestre mayor

1. f. clinopodio.

albahaca silvestre menor


1. f. alcino.

jornada cuarta novela sexta

https://it.wikipedia.org/wiki/Lisabetta_da_Messina

https://it.wikipedia.org/wiki/Ocimum_basilicum

Il basilico (Ocimum basilicum, Linneo, 1753) è una pianta erbacea annuale, appartenente alla famiglia delle Lamiaceae, normalmente coltivata come pianta aromatica.

Originario dell'India, il basilico è utilizzato tipicamente nella cucina italiana e nelle cucine asiatiche in Taiwan, Thailandia, Vietnam, Cambogia e Laos, per via del marcato profumo delle sue foglie, che a seconda della varietà può essere più o meno dolce o pungente.

PRIMERA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Lo siñó Cepparello engañe a un san flare en una falsa confessió y mor después, y habén sigut un home mol roín en vida, es reputat per san y de nom San Ciapelletto.

Convé, mol volgudes Siñores, que tot lo que lo home fa u escomenso en nom de aquell que va sé de tots creadó; per lo que, tenín yo que doná escomensamén al nostre novelá, enteng escomensá en un dels seus maravillosos fets per a que, sentínlo, la nostra esperansa en ell com en cosa inmutable se afirmo, y sempre sigue per natros alabat lo seu nom. Manifesta cosa es que, com les coses temporals són totes transitóries y mortals, están plenes de doló, de angustia y de molestia; los que vivím mesclats en elles y som part de elles, no les podém ressistí ni féls frente, si la espessial grássia de Déu no mos preste forsa y prudénsia, que no es de creure que baixo per cap mérit nostre, mes que moguda per la seua propia benignidat y per les plegáries de aquells que, com u som natros, van sé mortals y, habén seguit be los seus gustos mentres van tindre vida, ara se han transformat en eternos y benaventurats. Natros mateixos, ben informats per la experiénsia de la nostra fragilidat, y potsé no atrevínmos a mostrá les nostres plegáries a la vista de tan gran juez, roguém per les coses que creém oportunes. Y ell, ple de piadosa liberalidat cap a natros, siñalém que, no podén la agudesa de los ulls mortals traspassá de cap modo lo secreto de la divina men, a vegades passe que, engañats per la opinió, fem procuratresdabán sa majestat a gen que ha sigut aviáda per Ella al etern exili. Aquell a qui cap cosa se li pot amagá, com si fore benaventurat dabán dels seus ulls, no pot dixá de escoltá a qui li rogue. Lo que apareixerá a la novela que contaré, no es lo juissi de Déu mes que lo dels homes.

Se diu, pos, que habénse convertit Musciatto Franzesi de riquíssim y gran mercadé a Fransa en caballé, y tenín que vindre a Toscana en micer Carlos Senseterra, germá del rey de Fransa, que va sé cridat per lo papa Bonifacio, donánse cuenta de que los seus negossis estaben, com moltes vegades u están los de los mercadés, mol enredats aquí y allá, y que no se podíen fássilmen ni de repén desenredá (desintrincá), va pensá transferíls a varies persones, y per a tots va trobá cóm; li va quedá la duda de a quí dixá per a rescatá los crédits fets a uns cuans borgoñóns. Y la raó de la duda ere sabé que los borgoñóns són pleitejáns y de roína condissió y desleals, y an ell no li veníe al cap quí podríe ñabé tan malvat per a fé frente a la seua perversidat. Y después de pensá mol tems en este assunto, li va vindre a la memória lo siñó Cepparello de Prato, que moltes vegades se hospedabe a la seua casa de París, baixet pero mol pincho y arreglat, no sabén los fransesos qué volíe di Cepparello, y creén que volíe di capelo, es di, guirnalda, com al seu romance, perque ere minut com diém, no Chapelo, sino Ciappelletto lo cridaben: y com Ciappelletto ere conegut a tot arreu, mol pocs com Cepparello lo coneixíen. Ere este Ciappelletto notari, y sentíe grandíssima vergoña si algún de los seus instruméns (encara que ne eren pocs) no fore fals; de los que ne haguere fet tans com li hagueren demanat gratuitamen, y en milló gana que algún de un atra classe mol ben pagat. Declarabe en fals mol a gust, tan si se li demanabe com si no; y donánse en aquells tems a Fransa grandíssima fe als juraméns, no preocupánse per jurá en fals, guañabe malvadamen tantes causses, encara que li demanaren que jurare di la verdat per la seua fe. Teníe un atra classe de plaés (y mol se empeñabe en alló) en provocá entre amics y paréns y consevol atre, mals y enemistats y escándols, de los que contra mes mals veíe que seguíen, mes alegría sentíe. Si sel invitabe an algún assessinato o a consevol atre acto criminal, sense negás may, de bona gana hi anabe y moltes vegades se va trobá a gust ferín y matán homes en les propies mans. Gran blasfemadó ere contra Déu y los sans, y per consevol atra coseta, perque ere rabiós com cap atre. A la iglesia no hi anabe may, y mol menos a missa, y a tots los sacraméns com a cosa vil ofeníe en palabrotes y cagánse en ells; y per lo contrari les tabernes y los atres puestos deshonestos visitabe de bona gana y los frecuentabe. A les dones ere tan afissionat com u són los gossos a la gayata, mes que cap atre home flaco se encantae. Hauríe furtat y robat en la mateixa consiénsia en la que resaríe un san. Mol golut y gran bebedó, hasta arribá als repugnáns vómits, tamé ere un solemne jugadó en dados trucats.

Pero ¿per qué me allargo en tantes paraules? Ere lo pijó home, potsé, que may haigue naixcut. Y la seua maldat mol tems la va mantindre lo poder y la autoridat de micer Musciatto, per qui va sé protegit moltes vegades, no sol de les persones privades a qui assobín injuriabe, sino tamé de la justíssia.

Vingut, pos, este siñó Cepparello a la memória de micer Musciatto, que coneixíe mol be la seua vida, va pensá que éste ere lo que nessessitabe contra la maldat de los borgoñóns; per lo que, cridánlo, li va di aixina:

- Siñó Ciappelletto, com sap, estic per retirám del tot de aquí y, tenín entre atres coses que enténdrem en los borgoñóns, homes engañadós, no sé a quí podría dixá mes apropiat que vosté per a rescatá de ells los meus bens; y per naixó, com vosté ara mateix no está fen res, si vol ocupás de aixó li conseguiré lo favor de la corte y li donaré aquella part del que rescato que sigue convenién.

Lo siñó Cepparello, que se veíe desocupat y mal provit de bens y veíe que sen anabe qui lo seu sostén y auxilio habíe sigut durán mol tems, sense pensássu gens y com espentat per la nessessidat se va dessidí, y va di que volíe féu de bona gana. Per lo que, ficats de acuerdo, ressibits per lo siñó Ciappelletto los podérs y les cartes credensials del rey, sen va aná cap a la Borgoña aon casi dingú lo coneixíe: y allí, de modo extrañ a la seua naturalesa, de bones y en tranquilidat va escomensá a rescatá y fé alló a lo que habíe anat, com si se reservare la ira per al final. Y fénu aixina, hospedánse a casa de dos germáns florentíns prestamistes que féen préstamos en ussura y per amor a micer Musciatto lo honraben mol, va passá que se va ficá dolén, en lo que los dos germáns van fé vindre meches y criats per a que lo servigueren en consevol cosa nessessária per a recuperá la salut.

Pero tota ajuda ere en vano perque lo bon home, que ere ya agüelet y habíe viscut desordenadamen, segóns díen los dotós anabe cada día de mal a pijó com qui té un mal roín; los dos germáns mol se dolíen y un día, mol prop de la alcoba a la que lo siñó Ciappelletto estae patín, van escomensá a enraoná entre ells.

- ¿Qué farém en este? - li diebe la un al atre- . Estém per culpa seua en una situassió péssima perque fótrel fora de la casa nostra tan dolén mos portaríe gran deshonra, y siríe un signo manifest de poc juissi. Voríe la gen que primé lo habíem ressibit y después fet serví y ara medicá, sense que haygue fet res que puguere oféndremos, fótrel fora de casa nostra tan de repén, y dolén de mort. Per un atra part, ha sigut un home tan calavera que no voldrá confesás ni ressibí cap sacramén de la iglesia y, com morirá sense confessió, a cap iglesia voldrán ressibí lo seu cos y sirá aviát a les fósses com un gos. Y si per lo contrari se confesse, los seus pecats són tans y tan horribles que no ne ñaurá de pareguts y cap flare o móssen voldrá ni podrá absóldrel; per lo que, sense perdó de Déu, sirá tamé aviát a les fósses com un goz. Y si aixó passe, lo poble de esta terra, tan per lo nostre ofissi, que los pareix poc bo perque tot lo tems passen maldiénlo, com per lo dessich que té de robámos, veénu, se amotinará y cridará: «Estos gossos lombardos als que la iglesia no vol ressibí no se poden aguantá mes», y correrán en busca de les nostres arques y potsé no sol mos róbon los dinés sino que igual mos trauen la vida; per lo que de tota manera estém fututs si éste se mor.

Lo siñó Ciappelletto, que, estabe prop de aon éstos parláben, com teníe encara bon oít, com la mayoría de les vegades los passe als doléns, va sentí lo que estaben dién y los va fé cridá y los va di:

- No vull que tingáu temó per mí ni tinguéu po de ressibí per la meua caussa algún mal; hay sentit lo que hau estat parlán de mí y estic convensut de que passaríe com diéu si aixina com pensáu anáren les coses; pero anirán de un atra manera. Hay fet, vivín, tantes injúries al Siñó Déu que per féni una mes a la hora de la mort poc se portará. Y per naixó, procuréu fé vindre un flare tan san com lo trobéu y dixéume fé, que yo arreglaré los vostres assuntos y los meus de tal manera que resulton be y estigáu conténs.

Los dos germáns, encara que no teníen massa esperanses, no van dixá de aná a un convén de flares y van demaná que algún home san y sabio escoltare la confessió de un lombardo que estabe dolén a casa seua; y los va sé donat un flare agüelo de santa y bona vida, y gran mestre de la escritura y home mol venerable, a qui tots los siudadáns teníen en grandíssima y espessial devosió y estima, y lo van portá en ells. Lo flare, arribat a la cámara aon lo siñó Ciappelletto estabe, y assentánse a la seua vora, va escomensá primé a confortál y li va preguntá después que cuán tems fée que no se habíe confessat. A lo que lo siñó Ciappelletto, que may se habíe confessat, va contestá:

- Pare meu, la meua costum es de confessám totes les semanes al menos una vegada; y bastantes vegades me confesso mes assubín; y la verdat es que, desde que m´hay ficat dolén, que són ya casi vuit díes, no me hay confessat, tan es lo malestá que en la enfermedat hay tingut.

Va di entonses lo flare:

- Fill meu, be has fet, y aixina tens que fé de ara en abán; y vech que si tan assubín te confésses, poca faena tindré de escoltát y preguntát.

Va di lo siñó Ciappelletto:

- Siñó retó, no diguéu aixó; yo no me hay confessat may tantes vegades ni en tanta frecuénsia que no vullguera fé sempre confessió general de tots los pecats que puguera recordá desde lo día en que vach náixe hasta lo que me hayga confessat; y per naixó tos rogo, bon pare, que me preguntéu de totes les coses com si may me haguéreu confessat, y no tinguéu compassió perque estiga dolén, que mes vull disgustá an estes carns meues que, excusánles, fé cap cosa que puguere resultá en la perdissió de la meua alma, que lo meu Salvadó va rescatá en la seua pressiosa sang.

Estes paraules van agradá mol al flare y li van pareixe siñal de una men ben amoblada; y después que lo siñó Ciappelletto habíe alabat mol esta práctica, va escomensá a preguntáli si habíe pecat alguna vegada de lujuria en alguna dona. A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá suspirán:

- Pare, me fa vergoña di la verdat tenín temó de pecá de vanagloria.

A lo que lo san flare va di:

- Dísla en tranquilidat, que per di la verdat ni a la confessió ni a cap atre cas may se ha pecat.

Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- Ya que u voléu aixina, tos u diré: soc tan virgen com vach eixí del cos de la meua mare.

- ¡Oh, que Déu te beneíxque! - va di lo flare- , ¡qué be has fet! Y al féu has tingut tan mérit perque, si hagueres vullgut, teníes mes libertat de fé lo contrari que tením natros y tots los atres que están tancats detrás de alguna regla y reixa.

Y después li va preguntá si habíe desagradat a Déu en lo pecat de la gula. A lo que, suspirán mol, lo siñó Ciappelletto va contestá que sí y moltes vegades; perque, ademés del dijú de la cuaresma que les persones devotes fan durán lo añ, totes les semanes teníe la costum de minjá només pá y beure aigua al menos tres díes, y se habíe begut l'aigua en tan gust (espessialmen cuan no habíe pogut resá o aná en peregrinassió) com los grans bebedós se béuen lo vi. Y moltes vegades habíe dessichat minjás l´ensiám de herbetes que fan les dones cuan van al campo, y algunes vegades li habíe paregut milló minjá que fé dijú. A lo que lo flare va di:

- Fill meu, estos pecats són naturals y són leves, y per naixó no vull que te carrégos la consiénsia mes del nessessari. A tots los homes los passe que los pareix bo minjá después de fé dijú durán un tems, y, después de cansás, beure.

- ¡Oh! - va di lo siñó Ciappelletto- , pare meu, no me diguéu aixó per a reconfortám; be sabéu que yo sé que les coses que se fan en servissi de Déu tenen que fes llimpiamen y sense cap taca al ánimo: y qui u fa de un atra manera, péque.

Lo flare, contentíssim, va di:

- Y yo estic contén de que aixina u entengues, y mol m´agrade la teua pura y bona consiénsia. Pero dísme, ¿has pecat de avaríssia dessichán mes del convenién y volén tindre mes de lo que s´ha de tindre?

A lo que lo siñó Ciappelletto va di:

- Pare meu, no voldría que sospecháreu de mí perque estic a casa de estos ussureros: yo no pinto res aquí, sol había vingut en la intensió de amonestáls y empéndrels y arrancáls de este abominable ofissi; y crec que u hauría pogut fé si Déu no me haguere visitat de esta manera. Pero hau de sabé que mon pare me va dixá ric, y de los seus bens, cuan ell va morí, ne vach doná una gran part a Déu; y después, per a sustentá la meua vida y podé ajudá als pobres de Cristo, hay fet los meus negossiets y hay dessichat tindre ganánsies de ells, y sempre en los pobres de Déu lo que hay guañat u hay partit a miges, dedicán la meua mitat a les meues nessessidats, y donánlos an ells l’atra mitat; y en aixó me ha ajudat tan be lo meu Creadó que sempre de be a milló han anat los meus negossis.

- Has fet be - va di lo flare- , pero ¿en cuánta frecuénsia te has dixat portá per la ira?

- ¡Oh! - va di lo siñó Ciappelletto- , aixó tos dic que moltes vegades u hay fet. ¿Y quí podríe aguantás veén tot lo día als homes fen coses brutes y asqueroses, no observá los mandamientos de Déu, y no tindre temó al seu juissi? Han sigut moltes vegades al día los que hay vullgut está milló mort que viu al vore als joves aná detrás de les vanidats y sentínlos jurá y perjurá, aná a les tasques o tabernes, no visitá les iglesies y seguí mes les víes del món que les de Déu.

Va di entonses lo flare:

- Fill meu, esta es una ira bona y yo per lo que a mí respecte no sabría imposat per nella cap peniténsia. Pero ¿auncás no te haurá pogut portá la ira a cométre algún homissidi o a insultá an algú o a fé algún atre despressio?

A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá:

- ¡Ay, siñó!, vos que me pareixéu home de Déu, ¿cóm diéu estes paraules? Si yo haguera pogut tindre encara que fore un pensamén de fé alguna de estes coses, ¿creéu que Déu me hauríe aguantat tan? Aixó són coses que fan los assessinos y los criminals, de los que, sempre que n´hay vist an algún, hay dit sempre: «Ves en Déu a que te convertixgue».

Entonses va di lo flare:

- Ara dísme, fill meu, que beneít sigues per Déu, ¿alguna vegada has dit fals testimoni contra algú, o dit mal de algú o agarrát an algú coses sense consentimén del seu amo?

- Sí, siñó - va contestá lo siñó Ciappelletto - hay dit mal de atres, perque vach tindre un veí tan cafre que en la rabia mes gran del món no fée mes que apalissá a la seua dona tan que una vegada vach parlá mal de ell als paréns de la dona. Tanta pena vach sentí per aquella pobreta, a la que ell, cada vegada que habíe trascolat massa, la assuriacabe com només Déu u sap.

Va di entonses lo flare:

- Ara be, tú me has dit que has sigut negossián: ¿Has engañat alguna vegada an algú com fan tots los mercadés?

- Per la meua fe - va di lo siñó Ciappelletto- , siñó, sí, pero no sé quí eren: habénme donat uns dinés que me debíen per roba que los había venut, yo los vach ficá a un cofre sense contáls, y vach vore después de un mes que eren cuatre reals mes del que tocabe, per lo que, no habénlos tornat a vore y habénlos conservat un añ per a tornálsi, los vach doná per amor a Déu.

Va di lo flare:

- Aixó va sé poca cosa y vas fé be.

Y después de aixó li va preguntá lo san flare sobre moltes atres coses, a les que va doná resposta de la mateixa manera. Y volén ell prossedí ya a la absolusió, va di lo siñó Ciappelletto:

- Siñó meu, ting encara algún pecat que no tos hay contát.

Lo flare li va preguntá quin, y va di:

- Men enrecordo que vach fé al meu criat, un dissapte después de nona, agraná la casa y no va tindre al san día del domenge la recompensa que debíe.

- ¡Oh! - va di lo flare- , fill meu, aixó es poca cosa.

- No - va di lo siñó Ciappelletto - , que lo domenge mol ña que honrá perque en un día aixina va ressusitá de la mort a la vida nostre Siñó.

Va di entonses lo flare:

- ¿Alguna cosa mes has fet?

- Siñó meu, sí - va contestá lo siñó Ciappelletto- , que yo, no donánmen cuenta, vach escupiñá una vegada a dins de la iglesia de Déu.

Lo flare se va ficá a riure, y va di:

- Fill meu, éissa no es cosa de preocupassió: natros, que som religiosos, tot lo día escupiñém an ella.

Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- Y féu una gran canallada, perque res convé tindre tan limpio com lo san templo, al que se rendíx sacrifissi a Déu.

Y de tals fets ne va di mols, y per a acabá va escomensá a suspirá y a plorá mol, com be u sabíe fé vore cuan volíe. Va di lo san flare:

- Fill meu, ¿qué te passe?

Va contestá lo siñó Ciappelletto:

- ¡Ay, siñó! Que me ha quedat un pecat del que may me hay confessat, tan gran vergoña me done contál, y cada vegada que lo recordo ploro com veéu, y me pareix mol sert que Déu may tindrá misericórdia de mí per neste pecat.

Entonses lo san flare va di:

- ¡Bah, fill! ¿Qué estás dién? Si tots los pecats que han fet tots los homes del món, y que farán tots los homes mentres lo món duro, siguéren tots de un home sol, y éste estiguere arrepentit y apenat com te vech, tanta es la benignidat y la misericórdia de Déu que, confessánse, los hi perdonaríe; aixina que díslo en confiansa.

Va di entonses lo siñó Ciappelletto, encara plorán mol:

- ¡Ay, pare meu! lo meu es un pecat massa gros, y apenes puc creure, si les vostres plegáries no me ajúden, que puga sé per Déu perdonát.

A lo que li va di lo flare:

- Díslo en confiansa, que yo te prometixgo demanáli a Déu per tú.

Pero lo siñó Ciappelletto plorabe y no u diebe y lo flare venga animál a díu. Después de plorá un bon rato y tindre al flare entretengut, va soltá un gran suspiro y va di:

- Pare meu, ya que me prometix rogá a Déu per mí, tos u diré: sabéu que, cuan era minudet, vach despotricá una vegada de ma mare.

Y dit aixó, va torná a plorá encara mes fort. Va di lo flare:

- ¡Ah, fill meu! ¿Y aixó te pareix tan gran pecat? Oh, los homes blasfemám contra Déu tot lo día y si ell perdone de bon grado a qui se arrepentíx de habé blasfemat, ¿no creus que te perdonará aixó? No ploros, consólat, que segú que encara que hagueres sigut un dels que lo van enclavá a la creu, tenín la contricsió que te vech, Ell te perdonaríe.

Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- ¡Ay, pare meu! ¿Qué diéu? La dolsa mare meua que me va portá al seu cos nou mesos día y nit, y me va sostindre en brassos mes de mil vegades. ¡Mol mal vach fé en oféndrela, y es un pecat mol gros; y si no reséu a Déu per mí, este pecat no me sirá perdonát!

Veén lo flare que res li quedabe per di al siñó Ciappelletto, li va doná la absolusió y la seua bendissió tenínlo per home santíssim, perque del tot se creíe lo que lo siñó Ciappelletto li habíe dit: ¿y quí no su haguere cregut veén a un home en perill de mort confessánse? Y después de tot aixó, li va di:

- Siñó Ciappelletto, en la ajuda de Déu estaréu pronte sano; pero si passare que Déu cridare a la vostra beneita alma, ¿tos agradaríe que lo vostre cos fore sepultat al nostre convén?

A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá:

- Siñó, sí, no voldría está a datre puesto, ya que vos me hau prometut rogá a Déu per mí, ademés de que yo hay tingut sempre una espessial devosió per la vostra orden; y per naixó tos rogo que, en cuan estiguéu al vostre convén, féu que vingue a mí aquell verdadé cos de Cristo que vos per lo matí consagréu al altá, perque encara que no siga digne, voldría combregá en la vostra llisénsia, y después la santa y radera unsió per a que, ya que hay viscut com a pecadó, al menos móriga com a cristiano.

Lo san home va di que mol li agradabe y ell diebe be, y que faríe que lay portáren enseguida; y aixina va sé.

Los dos germáns, que teníen molta temó de que lo siñó Ciappelletto los engañare, se habíen ficat en la orella apegada a un tabique que separabe la alcoba aon lo siñó Ciappelletto estabe de un atra y, escoltán, fássilmen sentíen y enteníen lo que lo siñó Ciappelletto al flare li diebe; y sentíen algunes vegades tantes ganes de enríuressen, al sentí les coses que li confessabe habé fet, que casi petáen de rissa, y se díen un al atre: ¿quin home es éste, al que ni la vellesa ni la enfermedat ni la temó de la mort que veu tan prop, ni de Déu, de qui lo juissi espere tindre de aquí poc, han pogut apartál de la seua maldat? Pero veén que habíe dit que sí, que ressibiríe la sepultura a la iglesia, de res mes se van preocupá. Lo siñó Ciappelletto va combregá poc después y, empijorán sense reméi, va ressibí la radera unsió; y poc después de la baixada del sol, lo mateix día que habíe fet la seua bona confessió, se va morí. Per lo que los dos germáns van prepará lo cos per a que fore honradamen sepultat y enviál al convén, y van avisá que vinguéren per la nit a velál segóns ere la costum. Lo san flare que lo habíe confessat, al sentí que habíe finát, va aná a buscá al prior del convén, y habén fet tocá a capítul, als flares reunits los va contá que lo siñó Ciappelletto habíe sigut un home san segóns ell u habíe pogut enténdre de la seua confessió; y esperán que per nell Déu mostrare mols milagres, los va convénse de que en grandíssima reverénsia y devosió ressibiguéren aquell cos. En aixó lo prior y los flares, creénsu tot, van está de acuerdo: y per la nit, anán tots allí aon descansabe lo cos del siñó Ciappelletto, li van fé un gran y solemne velatori, y pel matí, vestits tots en albes y capes, en los llibres a la má y les creus dabán, cantán, van aná a per este cos y en grandíssima festa y solemnidat sel van portá a la seua iglesia, seguínlos tota la siudat, homes y dones; y, habénlo ficat a la iglesia, puján al púlpito, lo san flare que lo habíe confessat va escomensá sobre ell y la seua vida, sobre los seus dijús, la seua virginidat, la seua simplissidat y la inossénsia y santidat, a predicá maravilloses coses, entre atres contán lo que lo siñó Ciappelletto teníe com lo seu pecat mes gros, y plorán li habíe confessat, y cóm ell apenes li habíe pogut ficá al cap que Déu lay perdonaríe. Después se va girá a empéndre al poble que lo escoltabe, dién:

- Y vatros, fugíts de Déu, per consevol palla a la que entropesséu, blasfemáu, y tos caguéu en la mare de Déu y en tota la corte selestial.

Y ademés de estes, moltes atres coses va di sobre la seua lealtat y la seua puresa, y en les seues paraules, a les que la gen de la comarca donaben completa fe, hasta tal pun lo va ficá al cap de tots los que allí estaben que, después de acabat lo ofissi, entre los mes grans apretóns del món tots van aná a besáli los peus y les máns, y li van esgarrá tota la roba que portabe damún, tenínse per benaventurat qui al menos una mica de ella va pugué agarrá:
y tot lo día va sé conservat aixina, per a que per tots puguere sé vist y visitat. Per la nit, en una urna de mármol va sé sepultat en honor a una capella, y al día siguién ya va escomensá la gen a aná allí y a enséndre veles y sírios y a venerál, y a fé promeses y a penjá exvotos de sera segóns la promesa feta. Y tan va creixe la fama de la seua santidat y la devosió que se li teníe que no ñabíe dingú que contra alguna desgrássia faiguere promeses a datre san, y lo van cridá y lo criden San Ciappelletto, y afirmen que Déu ha mostrat mols milagres per nell y los amostre encara. Aixina pos, va viure y va morí lo siñó Cepparello de Prato y va arribá a sé san, com hau sentit; y no vull negá que sigue un benaventurat a la presénsia de Déu perque, encara que la seua vida va sé criminal y malvada, va pugué fé al final un acto de contricsió de manera que Déu va tindre misericórdia de ell y lo va ressibí al seu reino; pero com aixó es una cosa amagada, raóno sobre lo que es aparén y dic que mes segú es que estigue condenat entre les máns del dimoni que al paraísso. Y si aixina es, grandíssima ham de reconéixe que es la benignidat de Déu, que no mire los nostres fallos sino la puresa de la fe, y al péndre natros de consiliadó a un enemic seu, creénlo amic, mos escolte, com si an algú verdaderamen san acudiguérem com a consiliadó de la seua grássia. Y per naixó, per a que per la seua grássia a la adversidat presén y en esta compañía tan alegre mos conservém sanos, alabán lo seu nom en lo que la ham escomensat, an ell acudirém en les nostres nessessidats, seguríssims de sé escoltats.

Y aquí, va callá.

jornada-primera-novela-segona