Mostrando las entradas para la consulta trobaré ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta trobaré ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 16 de agosto de 2026

Tritico, Tritic, Tro, Entro, Tron, Tronadura, Trobar, Troba, Trova, Trobaire, Trobayre, Trobador

Tritico, s. m., lat. triticum, triticum, sorte de froment.
So mantas especias de froment, quar alcus es dit tritico,... autre ordi, alcu seguel. Eluc. de las propr., fol. 208.
Sont maintes espèces de blé, car aucun est dit triticum,... autre orge, aucun seigle.
(ESP. Trigo. Chap. Blat, formén.)

2. Tritic, adj., lat. triticeus, de froment.
Farina triticca o de seguel.
Eluc. de las propr., fol. 208.
Farine de froment ou de seigle.

La trilla 4 , Los noms,sibá,avena,senteno,

Tro, prép., jusque.
Escorgeron me del cap
Tro al talo.
Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.
M'écorchèrent de la tête jusqu'au talon. 
D' Orien tro el sol colguan.
(chap. D'Orién hasta lo sol colgán : ponén).
Bertrand de Born: Mon chan.
D'Orient jusqu'au soleil couchant.
ANC. FR. La praérie grant et bele
Très au pié de l'iaue batoit.
Roman de la Rose, v. 123.
Prép. comp. De mai tro qu' en abril
Vos fai estar en balansa.
Cominal: Comtor d'Apchier.
De mai jusqu'en avril (d'un bout à l'autre de l'année) vous fait être en hésitation.
Las conduisetz tr' usqu' a la mort.
Un Troubadour Anonyme: Seinor vos que. 
Vous les conduisez jusqu'à la mort.
ANC. FR. Tu as termes tresqu'à demain. Fabl. et cont. anc., t. II, p. 117.
Si s'enfui en un vassel trosque à une cité. Villehardouin, p. 27.
Conj. comp. Aqui estara tr' uey qu' el filhs de Dieu venra los mortz e 'ls vieus jutgar. Liv. de Sydrac, fol. 50.
Restera là jusqu'au jour que le fils de Dieu viendra les morts et les vivants juger.
ANC. CAT. Tro (MOD. Fins). (ESP. chap. Hasta.)

2. Entro, prép., jusque.
Del suc estro la sabata.
Rambaud d'Orange: Als durs crus.
Du sommet de la tête jusqu'au soulier.
Daus orient entro 'l solelh colguan.
P. Cardinal: Tos temps.
De vers orient jusqu'au soleil couchant.
Prép. comp. Entr' usc al jorn de la fi.
Un Troubadour Anonyme: Gasquet vai. 
Jusqu'au jour de la fin.
Conj. comp.
Entro que auyatz mon corn per doas fetz (vetz).
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 96.
Jusqu'à ce que vous entendiez mon cor par deux fois.

Tro, Tron, s. m., lat. thronus, trône.
Tro vol dire cadieira. Brev. d'amor, fol. 19.
(chap. Trono vol di cadira; cadiera en aragonés.)
Trône veut dire chaise.
Qui jura per lo cel, jura lo tron de Deu e Deu que i se. Trad. de Bède, fol. 59.
Qui jure par le ciel, jure le trône de Dieu et Dieu qui y sied.


- Ciel, firmament.
Ieu prec ne Jhesu del tro
Et en romans et en lati.
Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.
J'en prie Jésus du ciel et en roman et en latin.
Lo Senher que formet lo tro.
Pierre d'Auvergne: Lo Senher.
Le Seigneur qui forma le firmament.
ANC. FR. Tant con li trosnes avironne. Roman del conte de Poitiers, v. 1500.
- Ordre d'anges.
D' angils: ...
Lo setes ordes es dels Tros.
Brev. d'amor, fol. 19.
D'anges:... le septième ordre est des Trônes.
ANC. CAT. Tron. CAT. MOD. ESP. Trono. PORT. Throno. IT. Trono. (chap. Trono, tronos.)

2. Tronadura, s. f., stalle.
Cedre... es apte a bastir tronaduras de temples.
Cèdre... est apte à bâtir stalles de temples.

Trobar, v., trouver, rencontrer.
Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 238 et 242; t. III, p. 86.
Cum trobar... poirei. Titre de 960.
(chap. Com trobá... podré.)
Comment trouver... je pourrai.
Prendian buous e vachas, e tot autre bestiar que elh poguesso trobar.
(chap. Preníen bous y vaques, y tot atre bestiá que ells pugueren (podíen) trobá.)
Philomena. 
Ils prenaient boeufs et vaches, et tout autre bétail qu'ils pussent trouver.

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Pus hom gensor non pot trobar.
Le Comte de Poitiers: Mout jausens.
Puisque plus gentille on ne peut trouver.
Fig. Qu' els truep hom ses cor vaire.
Bertrand de Born: S' abrils e fuelhas.
Qu'on les trouve sans coeur changeant.
Ja en mi non trobara faillida.
Albertet: E mon cor.
Jamais en moi ne trouvera faute.
Nos e molt libres o trobam legent. Poëme sur Boèce.
(chap. Natros o natres a mols llibres u trobam lligín - llichín.)
Nous en nombreux livres le trouvons en lisant.
- Reconnaître, se convaincre.
Mesurec la longuessa de la 1 peyra entro l' autra, e trobec que hac de lonc CXXX brassas. Philomena.
Il mesura la longueur de la première pierre jusqu'à l'autre, et il trouva qu'elle eut cent trente brasses de long.
- Inventer, composer.
Si de trobar agues melhor razo.
Rambaud d'Orange: Si de.
Si de trouver j'avais meilleure raison.
Trobon, e son cantador.
Giraud de Calanson: Sitot l' aura.
Ils trouvent, et sont chanteurs.
Prov. Qui no troba, no tria.
(chap. Qui no trobe, no tríe.)
Peyrols: Camjat ai.
Qui ne trouve, ne choisit.
Subst. Per cui er bos trobars entendutz.
Aimeri de Peguilain: De tot en.
Par qui sera le bon trouver entendu.
Part. pas. loc. Ar sui partitz de la peior
C' anc fos vista ni trobada.
Rambaud d'Orange: Non chant per.
Maintenant je suis séparé de la pire qui oncques fut vue ni trouvée.
CAT. Trobar. ESP. PORT. Trovar. IT. Trovare. (chap. Trobá : trobo, trobes, trobe, trobem o trobam, trobéu o trobáu, troben; trobat, trobats, trobada, trobades; trobaré; trobaría; si yo trobara un tessoro a la cova de Santolaria.)

Trobá : trobo, trobes, trobe, trobem o trobam, trobéu o trobáu, troben; trobat, trobats, trobada, trobades; trobaré; trobaría; si yo trobara un tessoro a la cova de Santolaria.

2. Troba, Trova, s. f., invention, découverte.
Segunt la troba de tas mas. Trad. de Bède, fol. 46.
Selon l'invention de tes mains.
Tan n' an fach actor trobas e fenjemens. 
Pierre de Corbiac: El nom de.
Tant en ont fait les auteurs inventions et fictions. 
ESP. PORT. Trova.

3. Trobaire, Trobayre, Trobador, s. m., trouveur, celui qui trouve quelque chose.
Qui trobara bestia en blat... seran donatz cinq sols dels quals sia la meitat al trobador. Cout. de Moyssac, du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 8.
Qui trouvera bête en blé... seront donnés cinq sous desquels la moitié soit au trouveur.
- Troubadour, trouvère.
Cantava mielhs c' om del mon e fo bon trobaires. V. de P. Vidal.
Il chantait mieux qu'homme du monde et fut bon troubadour.
Si com dis Elinans, 1 trobayres, els verses de la Mort:
Ostatz de vos chuflas e gabs;
Car tals me coa sotz sos draps
Que cuia esser fortz e ssas.
V. et Vert., fol. 49.
Ainsi comme dit Elinand, un trouvère, dans les vers sur la Mort: Otez de vous moqueries et railleries; car tel me couve sous ses draps qui croit être fort et sain.
Chantarai d' aquestz trobadors
Que chanton de manthas colors.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Je chanterai de ces troubadours qui chantent de maintes couleurs.
ANC. FR. Quar troverres ne sui-ge mie... 
Des troveurs qant ge m'essai. 
Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 345.
CAT. Trobador. ESP. PORT. Trovador. IT. Trovatore. (chap. Trobadó, trobadós, trobadora, trobadores.)

Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye,

4. Atrobar, v., trouver, rencontrer. 
El marques, que tant l' amava, atrobet los durmen.
V. de Rambaud de Vaqueiras.
Le marquis, qui tant l'aimait, les trouva dormant.
Fig. M' a faitz solatz atrobar.
Giraud de Borneil: A ben chantar.
M'a fait trouver des plaisirs.
En aquell mezeis libre s' atroba que la una colomba noyris los polletz de l' autra. V. et Vert., fol. 73.
(chap. An aquell mateix llibre se trobe que un colom nutrix los pollets (pichons) del atre. Colom o coloma; pichó, pichons.)
Dans ce même livre il se trouve que l'une colombe nourrit les petits de l'autre.
- Joindre, se réunir à
Borelh va atrobar Lambert. Philomena.
Borel va trouver Lambert.
- Observer, reconnaître. 
Atrobam en nostras sortz que Narbona no s pot tenir. Philomena.
Nous trouvons dans nos sortiléges que Narbonne ne se peut tenir.
- Inventer, controuver.
C' aysso sia volontatz de faulas atrobar
Ni d' escriure baratz.
V. de S. Honorat.
Que cela soit volonté de controuver des fables et d'écrire des tromperies.
Atruep ne d' autres fols vers.
B. Carbonel: Tan ricx.
J'en trouve d'autres vers fous.
Prov. Qui demanda, recep, e qui quier, atroba. V. et Vert., fol. 87.
(chap. Qui demane, ressibix, y qui busque, trobe.)
Qui demande, reçoit, et qui cherche, trouve.
Part. pas. Si co ay atrobat escrigz. Los VII Gaugz de la Verge.
(chap. Aixina com hay trobat escrit.)
Ainsi comme j'ai trouvé écrit.
ANC. CAT. Atrobar.

5. Atrobament, s. m., invention, découverte.
Li atrobament human. Doctrine des Vaudois.
(chap. Les invensions humanes.)
Les inventions humaines.

6. Atrobador, s. m., inventeur, créateur.
Aquels que s feiron fazedor e atrobador d' aital ordination.
Regla de S. Benezeg, fol. 76.
Ceux qui se firent fabricateurs et créateurs de telle ordination.

sompo, sompa, assompat, assompada, estupor, estupors

miércoles, 28 de octubre de 2026

Ar m'entendes et aurires l'effant Jesus pueyssas que fes. (L'évangile de l'enfance)

L'évangile de l'enfance.

al atre costat, agüelo Sebeta, Luiset, calsigades

Ar m'entendes et aurires
l'effant Jesus pueyssas que fes.
Un bon mati se vai levar
e vol s'en anar deportar
foras la vila en la ribieira.
E passet per una teulieira
que farian teules e pechiers. (pichella, cantrella, etc.)
L'effant aqui s'arestanquet,
l'obra que farian regardet;
pueis l'effant volc lur aiudar.
E l teulier vai li demandar:
"Digas, effant, de qui es vos
que tant es bel e gracios?
Vos non es pas d'aquels mestiers
que fassas teules ni pechiers.
Ieu cre que sias gentil effant;
la cara n'aves e l semblant.
Vos me semblas de gran linhatge (del de David)
e de mot noble parentatge.
Prec vos, mon effant, vo n tornes."
L'effant respont: "No farai ges." (no u faré gens)
L'effant am los obriers estet;
tro fon gran nueg lur aiudet. (hasta que va sé gran nit : tancada)
A lo teulier era samblant
c'amb els obres Jesus l'effant.
A l'effant nulla re non dero
ni de manjar no l convidero. (“ni de minjá no lo van convidá”)
Vespre font; volgro s'en anar;
car era ora d'elbergar. (albergar : hora de retirás a casa)
L'obra, c'an facha, regarderon; (que han feta, van mirá)
trestotz fort se meravilheron,
cant viron tanta d'obre facha, (“cuan van vore tanta d'obra feta”)
e font mot gentilmens obrada.
Mai n'agro fag en aquel dia (mes ne habíen fet en aquell día)
que de cinq jorns fag no n avia.
Pueis lo prozom teulier va dir (Después lo prohome teulé va di)
a sos obriers: "Be m meravilh,
aquel effant, ont es anat,
quey tot jorn nos a aiudat?”
Dis lo maistre: "Gran falhensa
avem fag e desconoissensa,
qu'a l'effant non avem re dat:
de que ferem gran malvestat.
Negu de totz re non li dem
ni de manjar ne l convidem."
Respondo totz: "Sol que l trobem,
entre tos ben lo pagarem." (entre tots be li pagarem)
D'aqui se van tantost partir,
vas lur hostal s'en van venir,
am gran gaug et ab alegratge,
car avian fag tan bel obrage.
L'effant Jesus fonc remazutz
a la teuliera rescondutz.
E cant s'en foront totz anas, (y cuan s'en habíen anat tots)
l'effant Jesus, qu'era remas,
tota l'obra que facha avian, -
ben quatre jorns o .v. avia, -
ola ni teule ni pechier,
ren non a remarut entier. (remazut : res no ha quedat sansé)
L'effant Jesus tot atrenquet, (tot u va trencá)
de mantenent el s'en anet
ves son hostal tant co podia.
E Jozep son effant queria;
e car era vespre tan gran,
gran paor avia de l'effan,
car non lo podia trobar,
Jozep no faria mai plorar
e dis: "Catiu, e que faray, (faré)
aquest effan on trobaray?" (trobaré)
Cant el at pro l'effant sercat
e fon ben las e trabelhat, (treballat : cansat, baldat)
el vic l'effant que s'en venia
ves son hostal tant co podia.
E Jozep tantost l'effan pren
per la ma et pueis menet l'en.
Nostra dona, cant vit Jozep
e l'effant que am se menet,
ela ac plazer e gaug mot grant,
cant font vengutz son car effant.
Pueis nostra dona humilment
li demandet mot dossament: (li va preguntá mol dolsamen)
"Mon effant, vont a ves estat
de tan gran nueg? Si as albergat,
ieu vos priec que no m'o seles."
L'effant respon: "No faray ges.
Uey mati ieu me vau levar
e volg i anar deportar
tras la vila en la ribieira,
e passey per una teulieira
ont avie granre d'obriers
que farian teules e pichiers.
Aqui ay huey tot jorn estat
e ay als obriers aiudat."
E nostra dona pres a rire,
e pueys apres ella va dire:
"Mon enfant, es d'aytal mestier
que fassas teule ni pechier?"
Nostra dona va l demandar:
"Mon effan, volrias vos pauzar?"
L'effant respont: "Menjar volria,
huey no mangey de tot lo dia."
E nostra dona a respondut:
"Mon effan, be son malastruc
sels cui aves huey aiudat,
que lunha ren no us aion dat." (lunha : nulha)
Jesus respon: "Res no me deron
ni de mangar no m covideron."
L'effant Jesus beg e manget: (va beure y va minjá)
cant a manjat, pauzar s'anet.
E lo prozom de la teulieira
lo bo mati tent sa carreira,
a la teulieira s'en anet,
ganre d'obriers am se menet.
L'obra pesset aver trobada
entieira, com l'avia laissada,
et vit que res no y ac entier,
ola ni teule ni pechier.
E l teulier cridet: "Que faray (va cridá: qué faré)
ni qualh cosselh penre poiray? (ni quín consell pendre podré)
E qui m'a donat tal dampnatge
que m'aia trencat mon obratge?
Qu'ieu non li pessi aver tort:
mai me valgra que m'agues mort."
Lo teulier estet corrossat (enfadat, cabrejat, mosquejat, etc.)
e fonc mot dolent et irat, (irat sol significá triste, no enfadat)
cant vic tota l'obra affolada,       (cuan va vore tota la obra afollada)
aissi delida e malmenada.
Pueis lo prozom teulier va dir
a sos obriers: "Voles aurir: (voléu escoltá, sentí)
l'effant que hier nos aiudet,
per so car ren hom ne l donet,
sapjas que ieu vau fort doptan
que l'aga fag aquel effan."
tot respondon: "Far se poria;
nos ferem mot gran vilania
qu'a l'effant non aiam re dat;
de que ferem gran malvestat.
Per que per sert es be razo
l'effan nos redda gazardo,
ne re a ffar non a temenssa:
effan fassa o mal o be,
el non pessa falhir en re.
Digam l'effant fag o agues,
lun tems amenda non aures."
E parlet un savi Juzieu:
"Senher," dis el, "no vos sia grieu,
per sert ieu acosselharia,
si conoisses que be fag sia,
davant Jozep nos no n anem
e pueis apres li contarem
la perdoa e l dampnatge gran
que nos a fag lo sieu effan."
Tug respondo: "Mot ben dizes,
maistre, anem hy addes."
D'aqui s'en van tantost partir,
davant Jozep s'en van venir
et anero lo saludar
e Jozep elos atrestal. (elos : an ells atretal : tamé, igualmen)
Dis Jozep: "Senher, que dizes?"
"Senher, nos te direm addes."
Jozep tantost s'anet pessan
c'alqu' esquern lur a fag l'effan.
Pueis lo prozom teulier va dir:
"Senher Jozep, voles aurir:
ton filh Jesus venc entre nos,
a la teulieira adiudet nos (a la teulería mos va ajudá)
l'effan de bona volontat,
volontiers nos a aiudat.
Mais pueis nos ho a car vendut,
de l'obra non a remazut,
olas ni teulas ni pechier, (olles ni teules ni pichelles)
res no y a remazut entier."
Pueis Jozep al teulier va dir:
"Maistre, fort me meravilh,
si nostre effan vos a trencada
vostra obra ni affolada."
E lo teulier a respondut:
"Senher Jozep, si Dieus m'aiut,
sapjas que ieu non ho diria
per lunha re que el mon sia." (nulha)
Dis Jozep al teulier: "Anem
a la teulieira e veirem
s'aquela obra ha trencada
l'effan Jesus ni affolada."
Totz respondo: "Mot volontiers."
Dis Jozep: “Metes vos premiers”
D'aqui sen van tantost partir;
a la teulieira van venir:
la obra volgro a Jozep mostrar.
E l teulier anet regardar
et estet trestos vergonhos, (v. trastotz)
e fonc per sert meravilhos,
cant el vic l'obra ben formada,
ben cuecha e ben apparelhada;
olas e teules e pechier:
trastot o troberon entier.
Dis Jozep: "Senher, que voles,
pus vostra obr' entieira aves?
Vos autres semblas truffados,
que m'agas fag venir vessar
ni tant luenh venir trabelhar.
Mot aves fag gran vilania,
qu'ieu non puesc anar a ma guia."
Respondet lo prozom teulier:
"Senher Jozep, merce vos quier,
prec vos que vos me pardones
per la bontat que en vos es."
Respon Jozep: “Perdon vos Dieu,
car el o pot melhs far que ieu.” 
Lo teulier vai d'aqui partir,
ves son hostal s'en va venir,
e tug sos obriers issamen
d'aqui partiron e van s'en
am gran gaug et ab alegrage,
car accabatz fonc lur obratge.

Chiringuito del Azud, Assut, desmantelado, reconstrucción

jueves, 20 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Martellino, fen vore que estabe paralític, impedit, tullit, simule curás damún de la sepultura de San Arrigo y, vist lo seu engañ, lo esbatússen; y después de sé pessigat y apresat y en perill de sé penjat, conseguíx escapás.

Moltes vegades passe, mol volgudes Siñores, que aquell que cavile burlás de un atre, y de les coses que tenen que reverensiás, se ha trobat sol en les burles y a vegades per a mal d´ell mateix; per lo que, per a obeí a la Reina y escomensá en una história meua al assunto proposat, vull contátos lo que, primé y después (fora de tota la seua esperansa) mol felísmen, li va passá a un consiudadá nostre.

Ñabíe, no fa encara mol tems, un tudesco a Treviso de nom Arrigo que, sén home pobre, servíe com portejadó a sueldo a qui lay solissitabe y ere tingut per tots com home de Santíssima y bona vida. Per lo que, fore verdat o no, va passá que, al anássen ell als atres, segóns afirmen los trevissanos, que a la hora de la seua mort, totes les campanes de la iglesia mes gran de Treviso van escomensá a soná sense que dingú les tocare. Lo que, tingut per milagre, tots díen que este Arrigo ere san ; y corrén tota la gen de la siudat a la casa aon descansabe lo seu cos, lo van portá com a san a la iglesia majó, portán allí coixos, tullits y segos y demés impedits de consevol enfermedat o defecte, com si tots hagueren de saná al tocá aquell cos. En tanta gentada y tráfec de gen va passá que a Treviso van arribá tres de los nostres consiudadáns, de los que un se díe Stecchi, l´atre Martellino y lo tersé Marchese, homes que, anán per les corts de los Siñós, divertíen a la concurrénsia distorsionánse, parodián, burlánse, imitán a consevol en momos. Estos, no habén estat may allí, se van maravillá de vore pédre lo cul a tots y, sentit lo motiu de alló, van sentí dessichos de aná a vórel y, dixades les seues coses a un albergue, va di Marchese:
- Volém aná a vore an este san, pero per lo que a mí respecte, no vech cóm podrém arribá hasta nell, perque hay sentit que la plassa está plena de tudescos y de atra gen armada que lo siñó de esta terra, per a que no ñague abalot, fa está allí, y ademés de aixó, la iglesia, per lo que se diu, está plena de gom a gom y ya dingú mes pot entráy.
Martellino, entonses, que dessichabe vore alló, va di:

- Que no sigue per ixo, que de arribá hasta lo cos san ya trobaré la manera.
Va di Marchese:

- ¿Cóm?

Va contestá Martellino:

- Te u diré: yo me contorsionaré com un tullit y tú per un costat y Stecchi per l´atre, com si no puguera caminá, me aniréu aguantán, fen com si me voléu portá allí per a que lo san me curo: no ñaurá dingú que, al vóremos, no mos faigue puesto y mos dixo passá. A Marchese y a Stecchi los va agradá lo truco y, sense tardá, eixín del albergue, arribats los tres a un puesto solitari, Martellino se va retórse les máns de tal manera, los dits y los brassos y les cames, y ademés de alló la boca y los ulls y tota la cara, que ere cosa horrible de vore; no haguere ñabut dingú que lo haguere vist que no haguere pensat que estabe paralític y tullit. Y aguantát de esta manera, entre Marchese y Stecchi, se van adressá cap a la iglesia, en aspecte ple de Piedat, demanán humildemen y per amor de Déu a tots los que estaben dabán de ells que los faiguéren puesto, lo que fássilmen obteníen; y respetats per tots y tot lo món cridán: «¡féu puesto, dixéu lloc!», van arribá allí aon estabe lo cos de San Arrigo y, per algúns gentilhomes que estaben al seu voltán, va sé Martellino alsat y colocat damún del cos per a que puguere alcansá la grássia de la salut.
Martellino, com tota la gen estabe mirán lo que passabe en ell, va escomensá, com qui u sabíe fé mol be, a fingí que un de los seus dits se estirabe, y después la má, y después lo bras, y aixina tot sansé va arribá a estirás. Lo que, veénu la gen, tan gran sorollina en alabansa de San Arrigo féen que un tro no hauríe pogut sentís. Ñabíe per casualidat un florentino prop que coneixíe mol be a Martellino, pero que per está aixina contorsionat cuan va sé portat allí no lo habíe reconegut. Éste, veénlo adressat, lo va reconéixe y va escomensá a riure y a di:

- ¡Siñó, fes que li dólgue! ¿Quí no haguere cregut al vórel vindre que de verdat fore un lissiat?

Van sentí estes paraules uns trevissanos que li van preguntá:

- ¡Cóm! ¿No ere éste impedit?
A lo que lo florentino va contestá:
- ¡No u vullgue Déu! Sempre ha sigut tan dret com natros, pero sap milló que dingú, com hau pogut vore, fé estes burles de contorsionás y ficá les postures que vol.

Tal com van sentí aixó, no los va fé falta datra cosa: per la forsa se van obrí pas y van escomensá a cridá:

- ¡Agarréu presso an eisse traidó que se burle de Déu y de los sans, que no sén tullit ha vingut aquí per a insultá al nostre san y a natros fénse lo tullit! Y, dién aixó, li van fótre les máns a damún y lo van fé baixá de aon estabe, y agarránlo per los pels y esgarránli tots los vestits van escomensá a fótreli puñades y puntapéus a mansalva, y no se considerabe home qui no corríe a fé lo mateix.

Martellino cridabe: - ¡Piedat, per Déu!
Y se defeníe cuan podíe, pero no li servíe de res: les potades y cósses que li arreáben se multiplicaben per moméns. Veén aixó, Stecchi y Marchese van escomensá a dis que la cosa pintabe mal; y tenín temó de ells mateixos, no se atrevíen a ajudál, cridán jun en los atres que lo mataren, encara que pensán sin embargo cóm podríen arrancál de les máns del poble cabrejat, que lo haguere estronchinat en tota sertesa si no haguere ñabut un expedién que Marchese va agarrá de repén:

Están allí fora tota la guardia de la señoría, Marchese, lo mes pronte que va pugué sen va aná al que estabe en representassió del corregidó y li va di:

- ¡Piedat, per Déu! ña aquí algú mol roín que me ha furtat la bossa en uns bons sen floríns de or; tos rogo que lo prengáu per a que puga recuperá lo meu. Enseguida, al sentí aixó, una dotsena de soldats van córre cap aon lo miserable Martellino ere esquilat y trasquilat sense estisores y, obrínse pas entre la chusma en lo esfors mes gran del món, tot esbatussat y espentolat lo van traure de entre les máns y lo van portá al palau del corregidó, aon lo van seguí mols que se sentíen ofesos (ofenguts) per nell, y habén sentit que habíe sigut detengut per lladre, van escomensá a di tots que los habíe futut lo estiró tamé a les seues bosses. Sentín aixó lo juez del corregidó, que ere un home áspre, emportánsel apart lo va escomensá a interrogá.
Pero Martellino contestabe fen bromes, com si no fore res está an aquella presó; per lo que lo juez, alterat, fénlo lligá en una maroma li va fé fótre uns bons bots, en ánimo de féli confessá lo que díen per a después penjál. Pero después de vóres en los peus a enterra, preguntánli lo juez si ere verdat lo que contra ell díen, no valénli di que no, va di:

- Siñó meu, estic preparat per a confessátos la verdat, pero féu que cadaú de los que me acusen digue aón y cuán ni hay tret la bossa, y tos diré lo que yo hay fet y lo que no. -
Lo juez ne va fé cridá a uns cuans, la un diebe que lay habíe robat fa vuit díes, l´atre que sis, l´atre que cuatre, y algúns díen que aquell mateix día. Sentín aixó, Martellino va di:

- Siñó meu, tots estos mentíxen en tota la seua boca: y de que yo dic la verdat tos puc doná esta proba, que may había estat an esta siudat y que no estic an ella mes que desde fa poc; y al arribá, per la meua desventura, vach aná a vore al cos san, aon me han trasquilat tan com veéu; y que aixó que dic es sert tos u pot aclarí lo ofissial del siñó que va registrá la meua entrada, y lo seu llibre y tamé lo meu possadero. Per lo que, si trobáu sert lo que tos dic, no vullgáu com éixos homes malvats destrossám y matám.
Mentres les coses estaben en estos termes, Marchese y Stecchi, que habíen sentit que lo juez del corregidó prossedíe contra nell en inquina, saña y rabia, y que ya lo habíe torturat, van tindre molta temó, diénse:

- Mal ham cavilat; lo ham tret de la paella per a fótrel al foc, l´ham tret del foc per a aviál als calius, a les brases. Per lo que, movénse en tota pressa, buscán al amo de la fonda, li van contá tot lo que los habíe passat; de lo que, enriénsen éste, los va portá a vore a un tal Sandro Agolanti que vivíe a Treviso y teníe gran influénsia en lo siñó, y contánlay tot, li van rogá que en ells intervinguere en les hassañes de Martellino, y aixina se va fé. Y los que van aná a buscál lo van trobá encara en camisa dabán del juez y tot desmayat y tremolós perque lo juez no volíe sentí res en lo seu descárrec, y com odiabe als florentinos, estabe completamen disposat a fel ahorcá y no volíe tornál al siñó, hasta que va sé obligat a féu contra la seua voluntat. Y cuan va está dabán d´ell, y li habíe dit totes les coses pel seu orden, va demaná que com suma grássia lo dixare anássen perque, hasta que a Florencia no estiguere, sempre li pareixeríe tindre la maroma al coll. Lo siñó sen va enriure de tal aventura y, donánlos un traje per home, sobrepassán la esperansa que los tres teníen de eixíssen be de tal perill, sanos y salvos sen van entorná a casa seua.


SEGONA

lunes, 9 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SEXTA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SEXTA.

Doña Isabela, están en Leonetto, y sén volguda per micer Lambertuccio, es visitada per éste, y torne lo seu home; a micer Lambertuccio lo fa eixí de casa en un puñal a la ma, y lo seu home acompañe después a Leonetto.

Lo rey li va maná a Pampínea que continuare, y ella va escomensá a di:
són mols los que diuen que Amor li trau a consevol lo señ, y que als que volen los atonte, pero me pareix una mala opinió, com ya u han demostrat algunes charrades que ham sentit, y yo tos u amostraré en esta:

A la nostra siudat, pleneta de coses bones, va ñabé una Siñora jove, noble y mol guapa, dona de un caballé mol valén. Y com moltes vegades passe, que no mos acontentem en una minjada, sino que mos agrade variá, com lo seu home no la satisfee massa, se va encaprichá de un jove, Leonetto, mol amable y cortés, encara que de baixa cuna, y ell tamé se va enamorá de ella: y com ya sabéu que poques vegades se quede sense efecte lo que les dos parts volen, no va passá mol tems hasta que se van enganchá. Va passá que, com ella ere mol maja y amable, de ella se va enamorá mol un atre caballé, micer Lambertuccio, al que ella, com ere un home desagradable y pesat, per res del món podíe disposás a vóldrel. Pero solissitánla ell mol en celestines y no valénli un no per resposta, com ere un home poderós, va maná que la amenassaren en difamála si no cumplíe lo seu gust, aixina que la Siñora, sabén cóm ere, va tindre que sedí. Y habén anat la Siñora (que doña Isabela teníe per nom), com es costum nostra al estiu, a quedás a una majíssima terra seua al campo, va passá que, habén lo seu home anat a caball an algún puesto per a quedás uns díes, va maná ella fé cridá a Lionetto per a que vinguere a está en ella; ell, contentissim, va acudí incontinenti. Micer Lambertuccio, sentín que lo home de la Siñora sen habíe anat fora, ell sol, puján al caball, sen va aná cap aon ella estabe y va cridá a la porta. La criada de la Siñora, al vorel, sen va aná corrén cap an ella, que estabe a la alcoba en Lionetto y, cridánla, li va di:

- Siñora, micer Lambertuccio está a baix, ve ell sol.

La Siñora, al sentí aixó, se va assustá, y li va demaná a Leonetto que se amagare un rato detrás de les cortines hasta que micer Lambertuccio sen anare.

Leonetto, que tamé teníe temó de ell, se va amagá; y ella va maná a la criada que obriguere a micer Lambertuccio; y ell, desmontán del seu caball y lligánlo a una arnella, va pujá cap a dal.
La Siñora, ficán bona cara, y assománse a la escala, lo milló que va pugué lo va ressibí en paraules, y li va preguntá qué fee allí. Lo caballé, abrassánla y besánla, li va di:
- Alma meua, hay sentit que lo vostre home sen ha anat fora, aixina que hay vingut a está un ratet en vos. Y después de estes paraules, van entrá a la alcoba, y tancán per dins, va escomensá micer Lambertuccio a magrejála.

Y están aixina en ella, completamen fora del pensamén de la Siñora, va passá que lo seu home va acudí, y en cuan la criada lo va vore prop de casa, va corre cap a la cámara de la Siñora y li va di: - Siñora, lo siñó casi está aquí, ya deu está al pati. La dona, al sentí aixó, y pensán que teníe dos hómens a casa (y com sabíe que lo caballé no podíe amagás perque lo seu palafrén estabe al pati lligat), se va doná per morta; sin embargo, eixecánse rápidamen del llit, va cavilá algo y li va di a micer Lambertuccio:
- Siñó, si me voleu be, per a salvám de la mort, feu lo que tos diga. Agarréu a la ma lo vostre puñal, y en mal gesto y tot enfadat baixaréu la escala y ton aniréu dién: «Votovadéu, que ya lo enchamparé a un atre puesto»; y si lo meu home vullguere retíndretos o tos preguntare algo, no diguéu res, sol lo que yo tos acabo de di, pugéu a caball y marchéu, y per cap raó tos quedéu en ell. Micer Lambertuccio va di que aixina u faríe; y desenvainán lo puñal, tot sofocat per lo esfors que habíe fet, y enfadat perque habíe tornat lo amo, va fé lo que la Siñora li habíe manat. Lo home de la Siñora, que ya habíe baixat del alazán, maravillánse de vore un atre palafrén y volén pujá cap a dal, va vore a micer Lambertuccio baixá y se va extrañá de les seues paraules y de la cara tan roija de enfadat, y li va preguntá: - ¿Qué es aixó, siñó?

Micer Lambertuccio, ficán lo peu al estribo y montán a caball, no va mes que: - Votovadéu, ya lo trobaré a un atre puesto. Y va colá.

Lo gentilhome, puján al pis, va trobá a la seua dona al cap de la escala, espantada y en cara de temó, y li va preguntá:

- ¿Qué passe aquí? ¿A quí está amenassán micer Lambertuccio, tan enfadat?
La dona, arrimánse a la alcoba per a que Leonetto la sentiguere, va contestá:
- Siñó, may hay tingut tanta temó com avui. Aquí dins ha entrat un jove que no coneixco, fugín de micer Lambertuccio, que lo perseguíe en lo puñal a la ma, y com ha trobat esta alcoba uberta, tremolán me ha dit: «Siñora, ajudéume, per Deu, que no me maton als vostres brassos». Yo me hay alsat de un brinco y només preguntáli quí ere y qué fee aquí, acudix micer Lambertuccio dién: «¿aón estás, traidó?». Yo me hay ficat dabán de la porta de la alcoba y, al volé entrá ell, lo hay parat; en aixó ha sigut mol cortés, com ha vist que no volía que entrare aquí dins, después de refunfuñá ha baixat la escala, com u hau pugut vore.

Va di entonses lo home.

- Dona, hau fet mol be; mol gran deshonra haguere sigut que mataren an algú aquí dins, y micer Lambertuccio haguere fet una gran villanía seguín an algú que se haguere refugiat a dins de la alcoba de una dona. Después li va preguntá aón estabe aquell jove.

La dona va contestá:

- Siñó, se haurá amagat.

Lo caballé va cridá:

- ¿Aón estás? Ix, en confiansa, que soc lo amo de la casa.

Leonetto, que tot u habíe escoltat, tremolán com si tinguere temó de verdat, va eixí de aon estáe.

Va preguntá lo caballé:

- ¿Qué tens tú que vore en micer Lambertuccio?

Lo jove va contestá:

- Siñó, res que yo sápiga, y per naixó crec que no deu está be del cap, o que me ha pres per un atre, perque en cuan me ha vist no mol lluñ de esta casa, al carré, ha agarrat lo puñal y me ha dit: «Traidó, ¡estás mort!». Y no me ha donat tems a preguntáli per quina raó mu díe, mes que hay escomensat a corre tan depressa com hay pogut, y hay entrat a la primera casa uberta que hay trobat, aon, grássies a Deu y an esta noble Siñora, me hay salvat.
Va di entonses lo caballé:

- Pos ves, no tingues mes temó; te portaré a casa teua, y después entératen be de lo que tens que vore en ell.

Y en cuan van acabá de sená, fénlo pujá al seu caball, lo va portá a Florencia y lo va dixá a casa. Y después, segóns les instrucsions ressibides de la Siñora, aquella mateixa nit va parlá en micer Lambertuccio de amagatóns, y en ell van tratá de no parlá de alló may mes, y aixina no sen va enterá lo caballé de la burla que li habíe fet la seua dona.

domingo, 2 de agosto de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA. Pietro de Vinciolo

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA.

Pietro de Vinciolo va a sopá fora; la seua dona mane que vingue un jovenet, torne Pietro; ella lo amague daball de una sistella (banasta) de pollastres; Pietro diu que a casa de Hercolano, en lo que sopabe, han trobat a un jove que allí habíe embutit la dona, la seua dona censure a la dona de Hercolano; un burro fique la pota, per desgrassia, damún dels dits del que estabe daball de la sistella; éste cride; Pietro corre cap allí, lo veu, descubrix lo engañ de la dona, en la que al final fa les paus a causa del seu vissi.

Habíe acabat lo discurrí de la reina, sén per tots alabat que Deu dígnamen haguere galardonat a Federigo, cuan Dioneo, que may se esperabe a que lay manaren, va escomensá:

No sé si es un vissi acsidental y adquirit per los mortals per la maldat de les seues costums, o si, per lo contrari, es un defecte de la naturalesa lo enríuressen per les coses roínes mes que per les bones obres, y espessialmén cuan aquelles no mos toquen a natros. Y perque lo treball que datres vegades me hay pres, y ara estic per péndrem, per a tráuretos la tristesa y portátos la rissa y alegría, encara que la materia de la historia meua que ara ve, enamorades joves, sigue en algunes coses menos que honesta, com tos agradará to la contaré; y vatres, al sentíla, féu lo que soléu fé al entrá als jardins, que estenén la delicada ma, agarréu les roses y dixéu les espines; lo que faréu dixán al mal home quedás en lo seu vissi y enriénsen alegremen de los amorosos engañs de la seua dona, tenín compassió de les desgrassies dels atres si es nessessari.

Ñabíe a Perusa, encara no fa mol tems, un home ric de nom Pietro de Vinciolo, que, potsé mes per engañá als demés y disminuí la general opinió que de ell teníen tots los perusinos que per desich que tinguere de aixó, va pendre dona; y va está la fortuna tan conforme en lo seu volé, que la dona que va pendre ere una jove ben plena, de pel roch y ensesa, que dos homens milló que un haguere vullgut y va tindre que quedás en un que mol mes a datra cosa que an ella teníe lo ánim disposat. Aixina que ella, en lo pas del tems, veénse hermosa y maja y sentínse pita y poderosa, primé va escomensá a enfadás mol y a tindre en lo seu home paraules de despressio alguna vegada y casi seguit mala vida; después, veén que lo home no cambiabe, se va di:

«Este desgrassiat me abandone pera, en la seua deshonestidat, aná en socs per lo sec; y yo me les apañaré per a portá a un atre en barco per aon plou. Lo vach pendre per home y li vach doná gran y bona dote sabén que ere un home y creén que desichabe alló que desichen y tenen que desichá los homens; si no haguera cregut que ere un home, no lo haguera asseptat may. Ell, que sabíe que yo era una dona, ¿per qué me va pendre per dona si les dones li desagradaben? Aixó no se pot aguantá. Si no vullguera viure be, me haguera ficat a monja; pero com espero de éste plaé y vull chalá potsé me faré vella esperán en vano; y cuan siga vella, arrepentínme, en vano me doldré per habé perdut la meua juventut. Bon mestre es ell en los seus ejemplos per a fé que yo prenga gust en lo que an ell li agrade, lo que me honrará a mí mentres que per an ell es mol reprobable; yo ofendré sol les leys, mentres ell ofén les leys y a la naturalesa».
Habén, pos, la bona dona, tingut tal pensamén, y potsé mes de una vegada, per a donáli secretamen cumplimén va fé amistat en una agüela que pareixíe santa Viridiana, que done de minjá a les serps, sempre en lo rosari a la ma anabe a guañá totes les indulgensies y sol parlabe de la vida de los sans pares y de les llagues de san Francisco, y per tots ere tinguda per santa; y cuan li va pareixe be li va explicá la seua intensió. La vella va di:
- Filla meua, sap Deu (que u sap tot) que fas mol be; y encara que no u faigueres per datra cosa, hauríes de féu tú y totes les demés joves per a no pedre lo tems de la vostra juventut, perque cap doló es paregut an aquell, per a qui té coneiximén, que es habé perdut lo tems. ¿Y de qué servim natros después, cuan som agüeles, mes que per a vigilá la sendra del foc? Si alguna u sap y pot doná testimoni, soc yo; que ara que soc vella no sense grandíssimes y amargues punchades de ánim reconec (y sense profit) lo tems que vach dixá pedre: y encara que no lo vach pedre tot, que no voldría que cregueres que hay sigut una pazguata, no vach fé, sin embargo, lo que hauría pogut fé, de lo que, cuan men enrecordo, veénme tal com me vech, que no trobaré qui me dono una mica de foguet, Deu sap lo doló que séntigo. A los homens no los passe aixina, naixen bons per a mil coses, no sol per an ésta, y la majó part són mes honrats de vells que de joves; pero les dones per a cap atra cosa mes que per a donáls fills naixen, y per naixó són volgudes. Y si tú no ten has donat cuenta o acatat, tens que vore: que natros sempre estem disposades, lo que no passe en los homens; y ademés de aixó, una dona cansaríe a mols homens, mentres mols homens no poden cansá a una dona: y perque per a naixó ham naixcut, te torno a dí que fas mol be en donáli al teu home un pa per una barra, per a que la teua alma no tingue a la seua vellesa que repéndreli a la carn. De esta manera cadaú té lo que arreplegue, y espessialmén les dones, que tenen que aprofitá mol mes lo tems cuan lo tenen que los homens, perque vorás que cuan mos fem velles, ni lo home ni dingú mos vol mirá, sol mos avíen a la cuina a contáli histories al gat y a contá les olles y les escudelles; y pijó, que mos fiquen en cansons y diuen: «A los jovens los bons mossos, y a les velles, los bossinets despressiats», y atres moltes coses diuen. Y per a no entretíndret mes, te dic que no podríes a dingú descubríli la teua intensió que mes útil te siguere que a mí, perque no ña dingú tan encumbrat a qui yo no me atrevixca a díli lo que faigue falta, ni tan du o furo que no lo ablanixca be y lo porta an alló que vullga. Fes, pos, de manera que me amostros quí te agrade, y díxam después fé a mí; pero una cosa te recordo, filla meua: que cuidos de mí, perque soc una persona pobre y vull que partissipos de totes les meues indulgensies y de cuans rosaris resa, per a que Deu los dono llum y candela als teus morts. -

Y va acabá. Van quedá de acord en la agüela que buscare a un mosset que per aquell barri mol assobín passabe, y li va doná totes les señes, que ya sabíe lo que teníe que fé; li va doná un tros de cansalada y la va enviá en Deu. La velleta, sense passá mols díes, de amagatons li va portá a la alcoba an aquell del que ella li habíe parlat, y después de poc tems un atre, segons los que li anáen agradán a la jove Siñora; encara que teníe temó del home, no dixabe lo negossi.

Va passá que, anán una nit a sopá lo seu home en un amic seu de nom Hercolano, la jove li va maná a la agüela que faiguere vindre allí a un mosso que ere de los mes guapos de Perusa. Y habénse la Siñora assentat en lo jove a la taula a minjá, Pietro va cridá a la porta per a que li obrigueren. La dona, sentín aixó, se va doná per morta; pero volén amagá al jove, sense ocurrísseli enviál fora o fel amagá a un atra part, ñabén una galería prop de la cámara aon senaben, daball de un sistell de pollastres que ñabíe allí lo va fé refugiás y li va ficá damún un llansol, y fet aixó, rápidamen va fé obrí al seu home.
An este, cuan va entrá a casa, li va di: - Mol pronte to la hau engullit eixa sopa.

Pietro va contestá:

- No la ham probat.

- ¿Y cóm ha sigut aixó? - va di la dona. Pietro entonses va di: - Te u diré. Están ya a la taula Hercolano, la dona y yo, vam sentí estornudá prop de natros, de lo que ni la primera vegada ni la segona mos vam preocupá, pero lo que habíe estornudat cuan va estornudá la tersera vegada y la cuarta y la quinta y moltes atres, a tots mos va fé maravillá; de lo que Hercolano, que estabe una mica picat en la dona perque mos habíe fet está a la porta un bon rato sense obrímos, enfurruñat, va di: «¿Qué vol di aixó?
¿Quí es eixe que tan estornude?». Y eixecánse de la taula cap a una escala que ñabíe prop, va eixecá una trampilla de fusta, aon se podíe amagá consevol cosa qui u haguere volgut, com veém que manen fé los que fan obra a les seues cases, y pareixénli que de allí veníe lo soroll dels estornuts, va obrí una porteta que ñabíe allí y cuan la habíe ubert, de repén va eixí lo mes pudén tuf de sofre del món. Abans ya habén notat la auló y queixánse habíe dit la Siñora: «Es que fa un rato hay ensofrat unes teles, y después lo estenedó que había fet aná per a que se fumejaren lo hay ficat daball de aquella escala, aixina que ara ve la pudó de allí». Después de obrí la porteta Hercolano, y cuan ya se habíe escampat una mica lo braf, mirán a dins, va vore al que habíe estornudat y seguíe estornudán, obligánlo la fortó del sofre, y mentres estornudáe li habíe ya oprimit tan lo pit lo sofre que poc faltabe per a que no haguere estornudat may mes. Hercolano, veénlo, va cridá: «ara vech, dona, per qué cuan ham vingut tan rato vam está a la porta sense que mos obrigueren; pero aixina no tinga yo may res que me agrado, que me les pagarás».
Sentín aixó la dona, y veén que lo seu pecat estabe descubert, sense ficá cap excusa, eixecánse de la taula, va fugí y no sé aón sen va aná. Hercolano, sense acatássen de que la dona se escapabe, moltes vegades li va di al que estornudabe que ixquere, pero ell, que ya no podíe mes, no se movíe per res que diguere Hercolano; per lo que Hercolano, agarránlo de un peu lo va arrastrá afora, y corríe a per un gaviñet per a matál, pero yo me vach eixecá y no li vach dixá matál ni féli res, vach cridá y lo vach defendre, mentres corríen cap allí los veíns, que, agarrán al ya vensut jove, lo van portá fora de la casa no sé aón; aixina que de la sopa, ni la hay engullit ni la hay tastat, com te hay dit.

Sentín la Siñora estes coses, va vore que ñabíen datres tan listes com ella, encara que a vegades la desgrassia li tocare an alguna, y en gust haguere defengut en paraules a la dona de Hercolano; pero com reprobán la falta de l´atra li va pareixe obrí milló camí a les seues, va escomensá a di:
- ¡Vaya cosa! ¡Qué bona y santa dona té que sé eixa! ¡Quína promesa de dona honrada, que me hauría confessat en ella, tan devota me pareixíe! Y pijó que, sén ya vella, mol bon ejemple done a les joves. Maldita sigue la hora en que va vindre al món y la tal que viu aquí, que té que sé dona roína, universal vergoña de totes les dones de esta terra, que olvidán la seua honestidat y la promesa feta al home y lo honor de este món, an ell, que es tal home y tan honrat siudadá y que tan be la tratabe, per un atre home no se ha avergoñit de injuriál, y an ella en ell. Per la meua salvassió que de estes dones no hauría de tindre misericordia: ñauríe que matáles, se les tindríe que ficá vives a una foguera y féles sendra.

Después, enrecordánsen del seu amán que estabe daball de la sistella, va escomensá a animá a Pietro a que sen aniguere al llit, perque ya ere hora. Pietro, que mes ganes teníe de minjá que de dormí, preguntabe si no ñabíe res de sopá, a lo que la dona li responíe:
- ¡Si, sopá ha de ñabé! Acostumbrem a fé sopá cuan tú no hi estás. ¡Sí que soc yo la dona de Hercolano! ¡Bah! ¿Per qué no ten vas a dormí? ¡Es lo milló que podríes fé!

Va passá que habén vingut per la nit alguns llauradós de Pietro en algunes coses del poble, y habén dixat los seus burros, sense donáls de beure, a una cuadreta que ñabíe prop de la galería, un dels rucs, que teníe molta sed, va traure lo cap del cabestre, va eixí de lo corralet y anáe ensumánu tot per a trobá aigua; y anán aixina va arribá aon la sistella aon se amagabe lo mosso. Este, com teníe que está a marramiaus, habíe estirat los dits de una de les mans an terra fora de la sistella, y tanta va sé la seua sort, o la seua desgrassia si volem, que este ruquet li va ficá damún la pota, lo va calsigá o palsigá, per lo que, sentín un grandíssim doló, va fotre un gran bram.

Sentínu Pietro, se va maravillá y sen va doná cuenta de que alló passabe a dins de casa; per lo que, eixín de la alcoba y sentín encara queixás an aquell, no habén encara lo burro eixecat la pota dels dits, va di:

- ¿Quí ña per aquí?

Y corrén aon la banasteta, y eixecánla, va vore al jove, que, ademés del doló que sentíe perque lo burro li empanabe los dits, tremoláe de temó de que Pietro li faiguere mal. Y sén reconegut per Pietro, com que Pietro per lo seu vissi habíe anat detrás de ell mol tems, li va preguntá:

- ¿Qué fas tú aquí?

No li va contestá, pero li va demaná que per amor de Deu no li faiguere mal.
Pietro li va di:

- Eixécat y no tingues temó de que te faiga cap mal: pero dísme cóm has vingut aquí y per qué. Lo jove lay va di tot; no menos contén Pietro de habél trobat que dolguda la seua dona, agarránlo de la ma sel va emportá en ell a la alcoba, aon la dona en molta temó lo esperabe.

Y sentánse Pietro enfrente de ella li va di:

- Si tan censurabes fa un momén a la dona de Hercolano y díes que la teníen que cremá y que ere la vergoña de totes vatres, ¿cóm no u díes de tú mateixa? O si no volíes díu de tú, ¿cóm teníes lo valor de díu de ella sabén que habíes fet lo mateix que ella? Segú que res te portáe an alló mes que totes sou iguals, y culpán a les atres voleu tapá les vostres faltes: ¡que baixo foc del sel y tos cremo a totes, rassa malvada que sou! La dona, veén que per sol li habíe fet mal de paraula, y pareixénli que se derretíe perque portáe de la ma a un mosset tan guapo, se va envalentoná y va di:
- Segura estic de que voldríes que baixare foc del sel que mos cremare a totes, perque te agradam tan com a un gos les palisses; pero per la creu de Deu que no sirá aixina. En gust parlaré una mica en tú per a sabé de qué te queixes; y sértamen que eixiríe be si me compares en la dona de Hercolano, que es una vella santurrona y ell li done tot lo que vol y la vol com se té que voldre a la dona, lo que a mí no me passe. Que, encara que me vestixgues y me calsos be, be saps cóm vach de lo demés y cuán tems fa que no te gites en mí; y mes voldría aná vestida en draps y descalsa y que me tratares be al llit que tíndre totes estes coses tratánme com me trates. Y entén be, Pietro, que soc una dona com les demés, y me agrade lo que a les atres, aixina que perque me u busca yo si tú no mu dones no es per a insultám, per lo menos te respeto tan que no men vach en criats ni en tiñosos.

Pietro sen va doná cuenta de que les paraules no pararíen en tota la nit, per lo que, com poc se preocupabe de ella, va di:

- Calla ya, dona: que te donaré gust en aixó; be faríes en donámos algo de sopá, que me pareix que este sagal, igual que yo, no haurá senat encara.

- Claro que no - va di la dona- , que no ha sopat, que cuan tú vas arribá en mala hora, mos assentáem a la taula per a sopá.

- Pos ves - va di Pietro- , dónamos de sopá y después yo arreglaré les coses de manera que no tingues que queixát.

La dona, eixecánse al sentí al home contén, rápidamen va fé ficá la taula, va fé vindre lo sopá que estabe preparat y los tres van sená. Después del sopá, lo que Pietro se proposáe per a satisfacsió de los tres me se ha olvidat; pero be sé que de matí a la plassa se va vore al jove no mol segú de a quí habíe acompañat mes per la nit, si a la dona o al home. Per lo que ting que dítos, siñores meues, que a qui te la fa féslay; y si no pots, que no te sen vaigue del cap hasta que u conseguixques, per a que lo que lo burro done contra la paret lo mateix ressibixque.

Acabada, pos, la história de Dioneo, en poques risses per la vergoña, y veén la reina que habíe arribat lo final del seu gobern, se va ficá de peu y se va traure la corona de lloré y lay va ficá al cap a Elisa, diénli: - A vosté, Siñora, tos correspón ara maná.

Elisa, ressibín lo honor, com antes habíe sigut fet va fé: que, preparán en lo senescal lo que ere pressís per al período del seu señorío, va di: - Ya ham sentit moltes vegades que en paraules ingenioses o en respostes rápides mols han sapigut en la reprimenda mereixcuda llimá les dens dels atres o evitá los perills que los veníen; y perque la materia es bona y pot sé útil, vull que demá, en la ajuda de Deu, se parlo dins de estos límits: es di, sobre alguns que en paraules ingenioses se van vengá al sé molestat, o en una rápida contesta o algún invento se van escapá a la perdissió o al perill o al despressio. Aixó va sé mol alabat per tots, per lo que la reina, alsánse de peu los va doná llissensia a tots hasta la hora del sopá.

La honrada compañía, veén a la reina eixecada, se va alsá y segóns la costum, cadaú va fé lo que mes li agradabe. Pero al callá les chicharres, los va cridá a tots y van sopá, y después se van ficá a cantá y a tocá. Y habén ya, per dessich de la reina, escomensat Emilia una dansa, a Dioneo li van maná que cantare una cansó, y ella va escomensá: «Doña Aldruda, eixequéutos la coa, que bones noves tos porto». De lo que totes les siñores van escomensá a enríuressen, y mol mes la reina, que li va maná que dixare aquella y ne cantare un atra. Va di Dioneo:

- Siñora, si tinguera un címbalo diría: «Alséutos les robes, doña Lapa» o «Daball del olivé ña herba».
¿O voldríeu que cantara: «les oles del mar me fan tan mal»? Pero no ting cap címbalo, y per naixó diéume quina voleu de estes atres: ¿tos agradaríe: «Ix a fora que está podat com un mach a la campiña»? Va di la reina:

- No, un atra.

- Pos - va di Dioneo- ; diré: «Doña Simona embotelle embotelle; y no es lo mes de octubre». La reina, rién, va di:

- ¡Ah, en mala hora!, Cántan una de bona, si vols, que no volem eixa. Va di Dioneo:

- No, Siñora, no tos enfadéu, pero ¿quina tos agráe? Men sé mes de mil. ¿O voleu: «Este lo meu nincho, si no lo pic» o «¡Ah, desplay, home meu!» o «Me compraré un gall de sen lires»? La reina entonses, una mica enfurruñada, encara que los demés rigueren, va di: - Dioneo, díxa les bromes y dísne una de bona; y si no, sabrás cóm me enfado. Dioneo, sentín aixó, dixán les bromes, rápidamen de esta guisa va escomensá a cantá:

Amor, la hermosa llum

en que los seus bells ulls me han ferit

an ella y a tú me té ya rendit.

De los seus ulls se mou lo esplendó

en que lo meu cor a cremá se ha ficat

per los meus passán,

y cuán gran fore lo teu valor

lo seu bell rostro me va fé manifest,

lo que, imaginán,

vach sentí que me anabe lligán

tot poder, y que an ella ere oferit,

y esta es la causa de los meus plos ha sigut.

aixina pos, en lo teu criat transformat

estic, siñó, y aixina obedién espero

que me sigues clemén;

pero no sé si del tot ha adivinat

la meua fe sansera y fervén

aquella que la meua men

posseíx, que la pas, si no ha vingut

de ella no vull, y may la hay volgut.

Per naixó, siñó meu, yo te rogo

que, al mostrálay, la faigues tú sentí

lo teu foc al seu costat

per a servím, perque yo en lo teu foc

amán me consumixco, y de patí

me séntigo ya postrat;

y, cuan tú u cregues assertat,

dónali raó de mí com es degut;

que me voré, si u fas, complagut.

Después de que Dioneo, callán, va mostrá que la seua cansó habíe acabat, va fé la reina din moltes atres, sense dixá de alabá mol la de Dioneo. Pero después que part de la nit va passá, la reina, sentín que la caloreta del día habíe vensut a la frescura de la nit, va maná que tots, hasta la jornada siguién, sen anigueren a descansá.

ACABE LA QUINTA JORNADA.

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA. Pietro de Vinciolo