Mostrando las entradas para la consulta trencat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta trencat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 29 de abril de 2021

Capitol XI, Adam, muller, Eva, delliuracio, lim

Capitol. XI. Com lo pare adam e la sua muller eua inspirats per la diuinal clemencia. Suplicaren en aquella per lur delliuracio ensemps ab tots los pares del lim.

(Falte la E mayúscula) Essent ja la senyora excellent de la edat disposta per al misteri que la sauiesa diuina la hauia creada: magestat volgue entendre e mirar sobre la miseria e captiuitat de Adam: e de la generacio (gereracio) sua: De que li deuem fer infinides gracies segons diu Dauid. Beatus qui intelligit sup (sup, la p en una rayeta a baix, pot sé super o be supegenum una paraula) egenum et pauperem. Car aquell que es beatitut etna (la t porte un ganchet a dal: eterna) deu esser lohat e magnificat e infinidament regraciat: perque li ha plagut entendre ab efficacia sobre la la pobrea extrema e captiuitat dolorosa del home per ell creat. E volent lo retornar assi inspira sa clemencia lo pare Adam que regonegues agudament quants dans hauia encorreguts per lo seu peccat. E sentint se axi tocat lo venerable pare Adam: recordas que ja passats cinch milia anys de la sua creacio: e que per sa propria culpa ell e los fills seus stauen de aquell temps ença en tan dura captiuitat: acompanyats de tantes dolors e miseries: e que tan larch temps hauia que duraua la dita pena: a ell iustament donada: per la desobediencia sua. Perque Adam e los que ab ell eren tingueren consell (c al revés+sell) dins los lims hon se trobauen. E dix lo pare Adam (Adá, a nassal, en este cas se podríe escriure n Adan, Adán, o m Adam) als fills seus. Filij mei qd faciemus qa conturbant me cogitationes mee: et non est hic locus quietus. Volent dir O fills meus molt amats y que farem: car les cogitacions e pensaments meus: me donen molta dolor e turbacio. Com me recort hauer perduda la heretat de parays per lo peccat meu: em veig (me recort + em veig. Igual que passe en lo + el, ña, hi ha una y, et, e, elíptica, me recort y me veig, que passe a em veig) exellat ensemps ab vosaltres en aquest loch de tenebres: hon noy ha consolacio nenguna ne repos. E hoyda la raho de Adam per los fills seus trauessats de molta dolor per la gran desauentura e perdua sua com tan poch los hauia durat lo stat tan preminent de innocencia: en que nostre senyor deu los hauia creat: no pogueren respondre al pare seu sino que romperen en gran e doloros plor. E la mare Eua que veu lo seu marit e fills en tanta dolor e pena atendrien se les entramenes d´aquella com a mare piadosa: e dix. O Adam senyor aquesta dolor mia es principalment: car yo he lançat a vos y als fills meus en tanta dolor e pena: e en cascu de vosaltres yo so turmentada: si a nostre senyor plahia yo volria passar la pena per tots: puix so causa del peccat: e vos senyor Adam e los fills meus fosseu deliures de captiuitat e cobrasseu la heretat vostra: qui per la errada mia haueu perduda Lo senyor ma creada pus amable per natura e molt pus piadosa que al home: perque yo pus viuament senta la dolor dels fills meus: E perço Adam senyor puix vos per lo mal consell meu fes aquella tan gran erra (errada, error) de desobeyr nostre senyor deu: e trencar lo manament seu: placiaus ara per merce escoltar la dolorosa paraula mia qui continuament pense e fabrique en la reparacio vostra e mia e dels fills meus. Et audi consilium meum et recuperabis sanitates. Car si a la senyoria vostra plaura hoyr lo consell meu: yo he ferma fe vos recobrareu salut a tota la natura vostra. E Adam sabent que era scrit. Vt vnde mors oriebatur: inde vita resurgeret. No volgue desestimar lo consell de sa virtuosa muller: ans li dix digau Eua lo queus parra bo: car tota cosa fare per recobrar la amistat e gracia del meu creador: lo qual ma auorrit: e lançat per la desobediencia mia. E lauors Eua ab molta amor dix. Ignoras (esta I mayúscula que pareix J!) quoniam benignitas dei ad penitentiam te adducit. Volent dir: senyor meu Adam ignora la discrecio vostra com apres lo vostre peccat la benignitat del senyor creador nostre vos tira a penitencia. E com sab la merce vostra penitencia vera deu esser acompanyada ab sperança de venia. Donchs senyor puix la penitencia haueu feta tan largament: confiar deueu la misericordia diuina nous sera negada. Acordaus senyor de aquell dormir tan dolç que vos senyor fes stant en lo stat de ignocencia: en lo qual segons la merçe vostra moltes vegades ma recitat: vos fon reuelat que nostre senyor deu vostra carn pendria: e ques faria home E siau cert que ab tot per lo nostre peccat aço sia differir: la clemencia sua fara lo que promes (pmes) vos hauia: car sa magestat ha dit. Celum et terra transibunt: verba autem mea non preteribunt. Car lo cel e la terra pssaran: e la sua paraula restara ferma: E per la iniquitat nostra no cessara la misericordia sua de manifestar se als homens. E a mi senyor acorda que aquell dia doloros que fom lançats de la heretat nostra quis deya parays terrenal: nostre senyor deu irat (jrat) contra la serpent: qui a mi hauia decebut: dix a ella. Ipsa conteret caput tuum. Volent dir: al diable qui prenint forma de serpent me hauia enganat: que per dona li seria trencat lo cap. Aço no ignore yo que de mi nos pot entendre. Car yo per ma desauentura no he trencat lo cap al diable: ans ell ha vençut a mi: e lançat tota la generacio mia en la captiuitat dolorosa que ara som. E perço hauem a creure que altra dona te a venir que sera causa e principi de la reparacio nostra: e trencara lo cap al diable leuant li la tirannica potestat e senyoria que te sobre nosaltres. E de aquesta senyora e filla nostra foren a mi reuelades grans coses en lo començ de les mies dolors: e tota la mia vida la he reclamada e desijada: e no la he mereixcuda veure en los dies meus. E ara so certa segons la relacio que a vos senyor e a mi es stada feta que en la terra de judea es nada vna donzella de tanta excellencia: que jas canta publicament de ella. Nec primam similem visa est nec habere sequentem. E aço es cosa molt certa: que desque lo mon es creat: ab tot que en la generacio nostra haja agut moltes virtuoses dones: noy ha agut james semblant a aquesta en excellencia e virtuts. La qual so molt certa: es stada preseruada per la potencia diuina d´aquella ley comuna que fon imposada per lo nostre peccat. De qua cantat gemens Dauid. Ego in iniquitatibus conceptus sum: et in peccatis mater mea in vtero me aluit. Car totes les gracies e prerogatiues que son stades partides en totes les creatures angeliques e humanes: en ella sola son trobades iustades. E si yo en la mia creacio fuy neta de tacha original: quant mes deueu creure senyor Adam que es stada neta en pus singular grau aquesta filla e senyora nostra: de la qual diu Dauid. Non fecit taliter omni nationi. Volent dir que no ha fet nostre senyor deu tanta singularitat de gracies a nenguna nacio passada present ni esdeuenidora com a aquesta sola senyora. E perço en la natiuitat sua han cantat los angels en presencia sua. Natiuitas tua gaudium annunciauit vniuerso mundo. Car per la presencia sua tot lo mon sera alegrat. E dien que la dita senyora se es criada en lo temple de deu: e es stada tant amada y reuerida per los habitadors del dit temple que tots vna voce dicentes dien de sa excellent senyoria. Non est talis mulier super terram. Volent dir que tal dona com aquesta james naixque sobre la terra. E ja senyor Adam es aquesta donzella de edat de matremoni: car segons lo compte que yo tinch ja passa los dotze anys. Aram (ara me, ara em) par (pareix) a mi que es hora de cridar e demanar al nostre creador e senyor misericordia e perdo. Car si a sa magestat plaura hauer nos merce: e humiliarse tant ques vulla vnir ab la natura nostra: offerir liem (li ham, havem, de oferir) aquesta excellent senyora e filla nostra. Si plaura a sa clemencia pendre la per sposa puix sa magestat la ha tant dignificada e de singulars dons dotada: que dona atreuiment a nosaltres de pensar en aquest matremoni: ab tot no haja nenguna comparacio del creador a la creatura: sa clemencia egualara aquests estrems: per mija de aquesta senyora: En tant que lome peccador gosara acostar se a la magestat del seu creador. E Adam hauent be atentament escoltat tot lo rahonament de sa discreta muller fon tan alegre que dix. O eua hoyt lo que dit maueu de aquesta senyora. Factum est cor meum tanquam cera liquescens in medio ventris mei. Volent dir: Lo cor meu per extrem goig es axi regalat com cera calenta (liquescens: licuada, que se fon) dins les entramenes mies. Car crech certament ara es vengut lo temps: en lo qual la clemencia diuina remediara les dolors mies per mija de aquesta senyora sanctissima filla nostra. E agenollant se lo pare Adam en terra ab grandissima feruor e deuocio comença a reclamar la clemencia diuina dient. O rex gentium et desideratus earum: veni salua hominem quem de limo formasti. Volent dir: O rey e princep de tota creatura en vostra sola clemencia es lo desig esperanca mia e de tots los fills meus. A vos senyor demanam queus placia deuallar e saluar lo miserable home que d´l lim de la terra haueu format. Vos senyor sabeu quanta es la miseria humana: hajau pietat de la errada mia. car sens vos ajudador meu nom puch leuar. Adiuua me domine quia in te confidit anima mea. E la venerable mare Eua que la dolor de tots los seus fills molt tendrament sentia ab feruor no recomptable comenca a cridar vn crit molt piados dient. Domine si vis potes me mundadare. Volent dir: O senyor y vida mia la dolor e dan dels fills meus propria pena mia es. E prostrant se en terra deya. Domine salua nos quia perimus. Volent dir: O senyor qui sou pietat immensa saluau nos que del tot perim sens lo auxili e multissima clemencia e adiutori vostre. E apres deya O domine clementissime veni et noli tardare relaxa façinora plebi tue. Volent dir o clemencia infinida cuytau la venguda vostra car ja defallen los fills meus per longa sperança. Miserere nostri deus omnium: et respice nos: et ostende nobis lucem miserationum tuarum: O senyor y hajau merçe de la longa dolor mia: delliuré (delliurem, delliuren) la vostra clemencia aquests fills de tan dura captiuitat: mirau senyor sobre nosaltres: e mostrau nos la lum (lu3, que pareix luz) resplandent de les infinides misericordies vostres. E leuant se la amable mare giras als fills seus dient los: O fills cridau e no cesseu: nomenau vos fills meus: perque la piadosa dolor de la mare vostra pus facilment moga la clemencia diuina a hauer merçe de vosaltres. Yo trista mare quius deuia guardar per tendrea de amor de tot dan e perill vos he lançats en tanta dolor e miseries: yo quius deuia conseruar la heretat vostra: vos he procurat (pcurat) captiuitat trista e penosa: e ara fills ajudar nous puch recorreu ab gran fiança a aquell qui ajudar vos pot: Lo qual ha dit. Sine me nichil potestis facere. E los atribulats fills hoyda la amonestacio de la senyora mare sua començaren a reclamar e cridar la misericordia diuina dient. O clement e piados senyor veus açi los exellats fills de Eua que per manament de vostra magestat son stats bandejats del regne vostre per lo peccat dels primers parents: quantes penes e angusties hauem soffert en la dolorosa peregrinacio nostra: no basta lengua humana a esplicar la menor part: ara ab dolor e gemechs suplicam la merçe vostra vulla donar fi al exili nostre. O domine aspice de sede sancta tua: et cogita de nobis: inclina deus meus aurem tuam et audi. Aperi occulos tuos et vide tribulationem nostram. O senyor rompeu los cels e deuallau: car sens vos perim ajudau nos creador nostre: Car de vostra magestat es dit. Nichil odisti eorum q fecisti. Volent dir que no auorriu (avorriu; aborrezcáis; odisti : odio, odi) les coses que fetes haueu: E perço senyor no pereixca la obra de les vostres mans per la iniquitat nostra: treballats som sens repos: e podem dir. Lassati sumus in via iniquitatis et perditionis: et ambulauimus vias difficiles: viam autem domini ignoramus. O senyor tan cansats e lassats som en la via miserable d´aquest mon. hon y ha infinits laços de perdicio: anam per vies difficils: la via vostra senyor ignoram E perço suplicam la pietat vostra dient cascu per si Vias tuas domine demonstra michi et semitas tuas edoce me. Volent dir: O senyor illuminau nos que vejam e conegam lo cami dels vostres manaments. E les estretes vies de perfectio perque prestament pugam venir a vos y atenyer la gracia vostra tan desijada. E aquests miserables fills de Adam vehent se en tanta necessitat començaren a reclamar en ajuda sua los ciutadans de parays qui son los sancts angels dient a ells O gloriosi principes qui statis in domo domini in atrijs domus dei nostri Suplicau la clemencia diuina que li placia hauer pietat de nosaltres: E que done fi al exili nostre: e pugam peruenir al loch hon vosaltres sou: Car le animes nostres han fet insaciable de veure lo nostre creador qui es vida y amor nostra. E continuant aquestos crits. Resonabat terra in voces eorum. E entra aquell crit tan piados per la ciutat de parays: e los ciutadans de aquella moguts de gran caritat desijosos de la reparacio humana: leuaren se de les cadires: e vingueren tots justats dauant lo tro de la alta magestat diuina. Et ceciderunt in conspectu throni in facies suas et benedixerunt viuentem in secula seculorum. E dreçant se ab gran reuerencia digueren. O potencia infinida Dimitte eos quia clamant post nos. Volent dir sia de vostra diuina clemencia atorgar a aquests miserables fills de Adam la peticio sua: e que ixquen de aquella dura captiuitat: e vinguen a lohar la magestat vostra: e a possehir estes cadires qui stan buydes per lo cayment de aquells superbos angels: qui a la justa ordinacio de vostra clemencia no sotsmeteren la voluntat sua E lo misericordios senyor responent als angels dix que acceptaua la peticio sua e que prestament ell trametria vn princep en la terra d´aquests catius per veure de ques clamen: ne que demanen: si tenen res per a pagar lo rescat.

miércoles, 18 de octubre de 2023

XVI, Al dous nou termini blanc

XVI.


Al dous nou termini blanc

Del pascor vei la elesta

Don lo nous temps s' escontenta,

Quan la sazos es plus genta

E plus covinens e val mais,

Et hom deuria esser plus guais,

E meiller sabor mi a jais.


Per que m peza quar m' estanc

Qu' ieu ades no vey la festa,

Q' us sols jorns mi sembla trenta

Per una promessa genta

Don mi sors temors et esglais,

E no vuelh sia mieus Doais

Ses la sospeysso de Cambrais.


Pustell' en son huelh o cranc

Qui jamais l' en amonesta,

Que ja malvestatz dolenta

No 'l valra mession genta

Ni sojorns ni estar ad ais,

Tan cum guerr' e trebaill e fais:

So sapcha 'l seinher de Roais.


Guerra ses fuec et ses sanc

De rei o de gran podesta,

Q' us coms laidis ni desmenta,

Non es ges paraula genta,

Qu' el pueys si sojorn ni s' engrays,

E membre li qu' om li retrais

Qu' anc en escut lansa non frais.


Et anc no 'l vi bras ni flanc,

Trencat, ni camba ni testa

Ferit de playa dolenta,

Ni en gran ost ni en genta

No 'l vim a Roam ni en assais,

E ja entro que el s' eslais

Lo reys on pretz non es verais.


Reys frances ie us tenc per franc,

Pus a tort vos fai hom questa,

Ni de Gisort no s presenta

Patz ni fis que us sia genta,

Qu' ab lui es la guerr' e la pais;

E jovens, que guerra non pais,

Esdeve leu flacx e savais.


Ges d' En Oc e No no m planc,

Qu' ieu sai ben qu' en lui no resta

La guerra ni no s' alenta;

Qu' anc patz ni fis no 'lh fon genta,

Ni hom plus voluntiers non trais,

Ni non fes cochas ni assais

Ab pauc de gent ni ab gran fais.


Lo reys Felips ama la pais

Plus qu' el bons hom de Carentrais.


En Oc e No vol guerra mais

Que no fai negus dels Alguais.


Bertrand de Born.

lunes, 8 de abril de 2024

Herba, Erba - Holocaust, Olocaust

Herba, Erba, s. f., lat. herba, herbe.

Belh m'es quan l' erba reverdis.

R. Vidal de Bezaudun: Belh m' es quan.

Il m'est beau quand l'herbe reverdit.

L' odor de l' erba floria.

(chap. L'auló de la herba florida.)

La chiqueta María teníe un corderet; herba

B. de Ventadour: En abril.

L'odeur de l'herbe fleurie.

Loc. Los autres compron blat en herba. 

V. et Vert., fol. 14. 

Les autres achètent blé en herbe. 

Ben sap far paisser erba vert 

Femna qu' el marit encrima.

Pierre d'Auvergne: Abans qu'il. 

Sait bien faire paître l'herbe verte femme qui accuse le mari.

CAT. Herba. ESP. Yerba (hierba). PORT. Herva, erva. IT. Erba. 

(chap. herba, herbes; herbeta, herbetes; herbota, herbotes.)

2. Erbatge, s. m., herbage, verdure, printemps.

Vei cazer per los fossatz 

Paucs e grans per l' erbatge.

Bertrand de Born: Be m play.

Je vois tomber dans les fossés petits et grands sur l'herbage.

Seran complit set ans al prim erbatge. 

Cadenet: Ab leyal. 

Seront accomplis sept ans à la première verdure.

- Pâturage.

Ni els encorremens ni els erbatges. Tit. de 1283. Arch. du Roy., J. 323. Ni aux parcours ni aux pâturages. 

CAT. Herbatge. ESP. Herbage (herbaje). PORT. Herbagem, erbagem. 

IT. Erbaggio. (chap. Herbache, herbaches.)

3. Erbaria, s. f., herberie, marché aux herbes.

Publicamen manifestadas el solier de la erbaria.

Petit Thalamus de Montpellier, p. 54.

Publiquement manifestées en la salle de l' herberie.

(chap. Herbaria, herbaries; herboristería, herboristeríes.)

4. Erbos, adj., lat. herbosus, herbeux. 

Sotz Rosilho albergo els pratz erbos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 2. 

Campent sous Rossillon dans les prés herbeux.

- Substantiv. Gazon, pelouse.

Quant aug chantar lo gal sus e l' erbos.

G. Rainols d'Apt: Quant aug.

Quand j'entends chanter le coq sus en la pelouse.

Sotz lo pin en l' erbos. 

B. de Ventadour: Bels Monruels. 

Sous le pin sur le gazon.

ANC. FR. Sur le tapis de ceste herbeuse rive. 

Ronsard, t. 1, p. 78.

J'ai délaissé par les herbeux pastis 

Boeufs ou brebis et leurs aigneaux petits. 

Clément Marot, t. I, p. 313. 

ESP. Herboso. PORT. Hervoso. IT. Erboso. (chap. Herbós, herbosos, herbosa, herboses; herbut, herbuts, herbuda, herbudes; herbat, herbats, herbada, herbades; ple d'herba.)

5. Erbut, adj., lat. herbidus, herbu. 

Aissi cum s' era 'l temps erbutz.

Marcabrus: Al prim comens. 

Ainsi comme si était le temps herbu.

 

Hermin, Ermini, Ermi, s. m., hermine.

Bell' e blanca plus c' us hermis.

(chap. Bella y blanca mes que un armiño; es una mustela de pell blanca.)

- Cercamons: Per fin. 

Belle et blanche plus qu'une hermine.

Un pelisso que ac non ermi. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 56.

(chap. Una pellissa o pell que se díe armiño.)

Une pelisse qui eut nom hermine.

Ac un mantel acolat 

D' escarlata ab pel d' ermini.

Roman de Jaufre, fol. 56. 

Eut un manteau accolé d'écarlate avec fourrure d'hermine.

ANC. CAT. Hermini. ESP. Armino (armiño). PORT. Arminho. IT. Ermellino.

(chap. Armiño, armiños; mustela blanca.)

 

Hermofrodita, s. m., lat. hermaphroditus, hermaphrodite.

Mascle o feme... hermofroditas, per error de natura, han membres de quascu, mas no perfiechz. Eluc. de las propr., fol. 251. 

Mâle ou femelle... les hermaphrodites, par erreur de nature, ont les membres de chacun, mais non parfaits.

CAT. ESP. Hermafrodita. PORT. Hermaphrodita, hermaphrodito. 

IT. Ermafrodito. (chap. Monflorito, monfloritos.)

2. Hermafrodozia, s. f., hermaphrodisme.

De la cura de hermafrodozia. Trad. d'Albucasis, fol. 35.

De la cure d' hermaphrodisme.

(ESP. Hermafroditismo.)

 

Hernia, s. f., lat. hernia, hernie.

Hernia es per crebadura de la tela dita siphat. Eluc. de las propr., fol. 99.

(chap. La hernia se fa cuan se trenque la tela dita peritoneo. Per naixó tamé se li diu trencadura.)

Hernie est par rupture de la toile dite péritoine.

CAT. ESP. PORT. Hernia. IT. Ernia. (chap. Hernia, hernies; herniá, herniás, tamé trencá, trencás; herniat, herniats, herniada, herniades; trencat, trencats, trencada, trencades.)

 

Herodi, s. m., lat. herodius, héron.

Herodi o falco... herodi es auzel real.

Eluc. de las propr., fol. 146. 

Héron ou faucon... Le héron est oiseau royal.

(ESP. Garza real. Chap. Garsa real; no té res que vore en la garsa, blanca y negra: picaraza, urraca.)

ESP. Garza real. Chap. Garsa real

 

Heu! interj., lat. Heu! eh!

Responsivas coma: Heu! que vols? Leys d'amors, fol. 100.

Responsives comme: Eh! que veux-tu?

(Chap. Aik! Chaic!; eh! ESP. Eh!)

 

Heyssitacio, Esitacio, s. f. lat. haesitatio, hésitation, irrésolution.

Error e heyssitacio.

(chap. Error y duda.)

Es esitacio, quar alcunas veguadas cazo deves vos manieyras de homes am manieyras motas de malautia. Trad. d'Albucasis, fol. 1 et 12. 

Erreur et hésitation.

Il y a hésitation, car aucunes fois tombent devers vous des espèces d'hommes avec beaucoup d'espèces de maladie.

CAT. Hesitació. ESP. Hesitación (duda). PORT. Hesitação. IT. Esitazione.

(chap. Duda, dudes.)

 

Hodi, s. m., greffe.

De pueis que l' a mes e sson hodi. 

Un troubadour anonyme: Dieus vos salve. 

Depuis qu'elle l'a mis en son greffe.

 

Hoi, Huey, Huoi, Oi, Uey, Uoi, adv., lat. hodie, aujourd'hui, ce jour.

Ieu l' am totz jornz, sempre mais hoi que er. 

Albertet: Atrestal. Var. 

Je l'aime tous les jours, incessamment plus aujourd'hui qu'hier.

Mais huey s'oblida aco d'hier.

(chap. Pero avui (huy, hui) s' olvide aixó (açó, assó) d' ahí o ahir.)

Pierre d'Auvergne: De Dieu no us. 

Mais aujourd'hui s'oublie cela d'hier. 

Non es amors, ans es engans proatz, 

S' uoi enqueretz e deman o laissatz. 

T. de Blacas et de P. Vidal: Peire Vidal

Ce n'est pas amour, au contraire c'est tromperie prouvée, si aujourd'hui vous demandez et demain le laissez.

Oi val pro mais que her.

Aimeri de Peguilain: Si com l'arbres. 

Aujourd'hui vaut beaucoup plus qu'hier. 

ANC. FR. N'oi autrestant mal ne dolor 

Com j'ai éu hui en cest jor... 

Tant ai hui fait male jornée... 

Vingt sols doi ci gaaigner hui. 

Fables et cont. anc., t. III, p. 308 et 366; et t. IV, p. 215.

Loc. No us membre pus d' uey ni d' ier. Passio de Maria.

Ne vous souvienne plus d'aujourd'hui ni d'hier. 

ANC. FR. Ce n'est mie ne d' ui ne d' ier

Que riches gens ont grant poissance

De faire ou aide ou grevance.

Roman de la Rose, v. 1034. 

Huei e dia 

Plus paubres.

L' Évêque de Clermont: Peire. 

De jour en jour plus pauvre. 

Per que li novell crestian 

L' amonestan huey e deman.

V. de S. Honorat. 

C'est pourquoi les nouveaux chrétiens l' admonètent aujourd'hui et demain (sans cesse). 

ANC. FR. N'en partirez hui ne demain.

Fables et cont. anc., t. III, p. 426.

CAT. Huy (en lengua valenciana; avui en catalán). ESP. Hoy. PORT. Hoje. IT. Oggi. (chap. Avui, huy o hui.)

Adv. comp. D' uey en un an partras d' ayzi. V. de S. Honorat.

(chap. De aquí un añ partirás d' aquí, astí, assí, açí. D' avui en un añ.)  

D' aujourd'hui en un an tu partiras d'ici.

C' om puesca d' uoi enan eslire 

Qu' Amors de son joi lo estre.

Bertrand de Born: Sel que camja. 

Qu'on puisse d'aujourd'hui en avant reconnaître qu'Amour l'étreint de sa joie.

ANC. FR. D' ui en huit jours. Joinville, p. 88.

(chap. De aquí vuit díes; d' avui en vuit díes.) 

ANC. CAT. De huy avant.

ANC. ESP. D' oy adelantre (de hoy en adelante).

Fuero Juzgo, lib. XII, tit. III, §. 16.

2. Hueimais, Oimais, adv., désormais.

Hueimais parran li ric e ill pro.

Pierre d'Auvergne: Lo senher que.

Désormais paraîtront les puissants et les preux. 

Er saubut hueimais d' aissi enan.

Folquet de Marseille: Ai! quant gent. 

Sera su désormais d'ici en avant.

Oimais m'auretz.

Cadenet: Oimais. 

Désormais vous m'aurez. 

ANC. FR. Hui-mais n' esteut parler d' acordes. 

G. Guiart, t. II, p. 217.

 

Holocaust, Olocaust, s. m., lat. holocaustum, holocauste.

“Te, vec te de que fassas holocaust netamens,” E det li I aret don fetz a Dieu presens.

Pierre de Cotignac: El nom de.

“Tiens, voici de quoi tu fasses holocauste purement,” et il lui donna un bélier dont il fit présent à Dieu.

Olocaust fay de rapina. Brev. d'amor, fol. 67. 

Fait holocauste de rapine.

CAT. ESP. PORT. Holocausto. IT. Olocausto. (chap. Holocausto, sacrifissi, sobre tot referit als cordés de la Pascua. Es mes famós trágicamen lo dels judíos a la segona guerra mundial a mans de uns sossialistes nassionalistes, los Nazis : Nationalsozialismus.)

Catanazis, troba ses diferències, Balears, Mallorca, Menorca, Ibiza, Eivissa, Formentera, Cabrera, ses illes

sábado, 27 de julio de 2024

3. 3. De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.

Capítul III.

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.

Dos añs y mich fée que habíe tornat de la seua primera ixida, y va viure en un ay perque continuamen li escribíen y cridáen pera obres de pintura, volén tots donálay an ell en gran enveja dels pintós que hasta entonses se féen la competensia entre ells al país; y com reconeixíen la maestría de Pedro Saputo, callaben y se féen fotre. Tamé aixó sentíe ell, y pera que no patigueren nessessidat, se excusabe de la mayoría de les obres, y alguna vegada de totes per no oferís cap de mes gran empresa. Al mateix tems se li fée estret aquell sel a la seua alma tan gran; y consebín ya atres coses diferentes a les de la primera eixida, va determiná anassen a corre la España, sense limitás per tan a sol España si li veníe be.

Una vegada resolt lo viache, va comprá una mula de bona presensia y poc preu, una bona espasa (que sabíe fe aná), y lo día fixat pera la ixida, va montá y va tirá cap a Cataluña. Y sa mare, y la padrina y sa filla, Eulalia y Tereseta, que ploraren lo que vullgueren, perque per nelles no habíe ell de viure y morí an aquell racó del món.

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

No va entrá al seu plan aná a vore a les seues amigues, perque la edat les debíe aná demanán a tota pressa les raderes paraules que totes volen sentí dels homens, y ell no se trobabe an eixe cas. 

Pero passáe no mol lluñ de la aldea de les novissies, y no va pugué evitá torse allí lo camí, senne dos no podíen ficál en apuros, com sí que u faríe Morfina, que be sentíe no vórela.

Va arribá, y al entrá ixíe son pare de Juanita, que lo va coneixe; se van saludá y van aná juns a casa seua, y juns van passá después a la de Paulina, encara abans de diná, perque eren sobre les deu del matí. Com lo creíen navarro y estudián se van extrañá que viachare de aquell modo: ell, que may se quedáe parat, los va di:

- Enguañ, curs perdut. Unes vegades valen mes lletres que hassienda; atres, hassienda que lletres. Lo tems es lo que goberne; y les lletres sempre se troben; pero la hassienda pot pedres. 

Y yo me trobo ara an este segón cas. Les sagales sempre eren les mateixes, y així que lo van vore, sen va aná lo juissi de casa. Después van voldre sabé lo misteri de la seua persona, y li van di que les dos estáen demanades en matrimoni, y encara que los partits eren mol ventajosos, espessialmén lo que lograbe Juanita, li demanáen consell, ya que encara no estáen del tot obligades. 

Ell va contestá que cuan estigueren casades les diríe quí ere, ara ni u podíe di ni les conveníe sabéu. Si puguera casám en les dos (les va di), vatres siríeu les meues dones; pero la ley no u permitix, y cap voldríe vore a l'atra casada en mí. Per tan debéu casatos. Y passat lo día mol alegremen en elles, va continuá lo seu viache en son demá.

Al poc mes de dos legües va entropessá la mula desmemoriada y va caure en ell a un forat. Se va assustá de aixó y va di:

- Pos si ara me haguera trencat un bras o una cama, ¿quí me traíe de aquí y me portabe aon me curaren? Es di, que debíe portá un criat; es di, que teníe que viachá en alguna autoridat; es di, que ya no soc Pedro Saputo lo libre, lo sabut, lo sense temó, lo sense respecte a cap vanidat. Mula, mula, una me n'has fet y no men farás dos; poc valíes, y ara vals menos; ¡pren!, y tirán de la espasa la hi va embutí per lo pit hasta la empuñadura y la va dixá espiritán, y en dos potades que va pegá se va quedá morta pera sempre y carn per als corvs y llops de la comarca. Va traure de la maleteta uns tapissos, y una llibreta en blang, dos camises y un gabanet (los dinés per supost, encara que no ne va pendre cap gran cantidat de casa), va formá un paquetet en tot, va atravessá per nell la espasa, se u va ficá al muscle, y fen la siñal de la creu, va di: 

San Perico: ¡adiós, mare!; ¡adiós, amors meus!; ¡adiós, Aragó!; ¡hasta que torna!

Va arribá a Lérida, Ilerda o Lleida y va pensá en Julio César. 

Se va interná al Prinsipat, y va visitá lo famós monasteri de Montserrat, (Monserrate com lo de Fórnols) aon los flares li van contá la historia del sélebre Juan Garín en la filla del conde Jofré lo Velloso (lo pilós, pelut, Gofredo, Gottfried, Uvifredo, Wifredo, Guifredo, Guifre, etc.), y la va sentí en molta formalidat per respecte als presens. Después se va admirá de la penitensia de que parláen y del descans al que vivíen.

Va mirá les pintures que ñabíe y va passá cap abán, no parán hasta Gerona, Gerunda, Girona. Allí va voldre vore les mosques de san Narciso o Narsís; pero li van di que com la sang que chupaben dels fransesos ere sang venenosa y descombregada o excomulgada per la invicta espasa del gran Rey don Pedro, Pere, Peire III de Aragó, se van morí totes después de habeli ajudat a acabá en la canalla, a la que no li va valé portá lo estandart sagrat que diuen la Oriflama, or y flama: ni les bendissions y aigua beneita en la que los va arruixá lo papa cuan en mala hora van publicá la crusada contra lo Rey de Aragó, del que encara tenen memoria.

PEDRO III, EN LAS JUSTAS DE BURDEOS (SIGLO XIII. BURDEOS)

De allí per la costa va aná cap a la gran Barselona (Barchinona, Barcino, Barcelona, etc), y habén sabut que al port ñabíe un buque a pun de eixecá áncora o ancla y fé vela cap a Italia, va aná allá lo día y hora a la que debíe eixí; lo va vore, va envejá al mes infelís que an ell anáe, y lo va seguí en los ulls y lo cor hasta que lo va pedre de vista. Se va quedá sol mirán cap al mar, y desconsolat o desconortat, y casi plorán, va traure lo retrato de sa mare que sempre portáe damún, se va ficá de ginolls, girada la cara cap a Aragó, y va di:

- ¡Oh mare! Al teu amor y soledat oferixco este sacrifissi. Per tú no men vach a Italia; per tú no visito la siudat dels Cesars; per tú no voré la capital y siñora del món.

Seguín sempre la costa va arribá a Tarragona, y comparanla, lo que ere en lo que habíe sigut, y recordán la dominassió y poderío inmenso dels romanos, casi en ves de plorá li van doná ganes de riure considerán la vanidat y mindundi de les gran fetes humanes y dels imperis de la terra.

Va continuá y de allí va passá lo Ebro o Ebre cap a Tortosa (Dertusa, Dertosa), va entrá al regne de Valensia, va saludá a Peñíscola y va vore lo castell del papa Benedicto de Luna, XIII; va arribá a Valensia y va buscá la porta al seu muro, va vore al Rey Don Jaime fen tremolá lo seu gloriós estandart en siñal de victoria desde lo Real hasta aon estáe.
Va aná después al mateix Real, que eren palaus y jardins (ara sol jardins, solsits y enrunats aquells a la guerra de la independensia). Va visitá después lo Real primé del mateix Rey a Ruzafa, lo seu puesto ocupabe un convén de monges.

Y enrecordansen de les seues de un atre tems, va di:

- Siguéu santes les que aquí tos trobéu; pero procuréu que no penetro a dins de les reixes algún Pedro Saputo, perque li auxiliará la naturalesa que es tan poderosa, y... Perdonéu, filles del error o del espíritu de Deu, que de tot ñaurá entre vatres. Les que foreu víctimes de la violensia, del engañ o de un despit, aquí teniu un cor que tos acompañe en lo sentimén. Hau perdut lo món, y no sabéu si guañaréu lo sel; pero potsé no sirá vostra tota la culpa ni to se demanará tota la cuenta. Dites estes paraules en gran sentimén, va girá la esquena an aquell triste y melancólic edifissi, y va entrá a la siudat; a la que se va aturá prop de un añ, dedicat a la pintura, perque li van agradá los pintós valensians.


Original en castellá:

Capítulo III.

De cómo Pedro Saputo hizo otro viaje más largo.

Dos años y medio hacía que había vuelto de su primera salida, y vivió desazonado porque continuamente le escribían y llamaban para obras de pintura, queriendo todos dársela a él con grande envidia de los pintores que hasta entonces se las competían entre sí en el país; y como reconocían la maestría de Pedro Saputo, callaban y se concomían. También esto sentía él, y para que no padeciesen necesidad, se excusaba de la mayor parte de las obras, y alguna vez de todas por no ofrecerse ninguna de mayor empresa. Al mismo tiempo venía estrecho aquel cielo a su alma grande; y concibiendo ya otras cosas que la vez primera, determinó irse a correr la España cuando menos, sin limitarse por tanto a sola España si le venía a mano. Resuelto que tuvo el viaje, compró una mula de buena presencia y poco precio, una buena espada (que sabía manejar), y el día fijado para la salida, montó y echó a andar hacia Cataluña. Y su madre, y la madrina y su hija, Eulalia y Teresita, que llorasen cuanto quisiesen, porque por ellas no había él de vivir y morir en aquel rincón del mundo.

No entró en su plan ir a ver a sus amigas, porque la edad les debía ir pidiendo a toda prisa las últimas palabras que todos quieren oír de los hombres, y él no se encontraba en ese caso. Pero pasaba no muy lejos de la aldea de las novicias, y no pudo menos de torcer allí el camino, como quiera que siendo dos no podían meterle en apuro, como hiciera Morfina, aunque bien sentía no verla.

Llegó, y al entrar salía el padre de Juanita, que le conoció; se saludaron y fueron juntos a su casa, y juntos pasaron luego a la de Paulina, aún antes de comer, porque eran sobre las diez de la mañana. Como le creían navarro y estudiante extrañaron que viajase de aquel modo: él, que nunca se atajaba, les dijo: - Hogaño, curso perdido. Unas veces valen más letras que hacienda; otra hacienda que letras. El tiempo es el que gobierna; y las letras siempre se encuentran; mas la hacienda puede perderse. Y yo me hallo agora en este segundo caso. Las muchachas siempre eran las mismas, y así que le vieron, se les fue el juicio de casa. Luego después quisieron saber el misterio de su persona, y le dijeron que las dos estaban pedidas en matrimonio, y aunque los partidos eran muy ventajosos, especialmente el que lograba Juanita, le pedían consejo, puesto que aún no estaban del todo obligadas. Él les respondió que cuando fuesen casadas las diría quién era, que antes, ni se lo podía decir ni les convenía saberlo. Si pudiera casarme con las dos (les dijo), vosotras seríades mis esposas; pero la ley no lo permite, y ninguna querría ver a la otra casada conmigo. Por consiguiente debéis casaros. Y pasado el día muy alegremente con ellas, continuó su viaje el siguiente.

A poco más de dos leguas tropezó la mula y cayó con él en un hoyo. Amostazóse de esto y dijo: - Pues si ahora me hubiese roto un brazo o una pierna, ¿quién me sacaba de aquí y me llevaba adonde me curasen? Es decir, que debía llevar un criado; es decir, que debiera viajar con alguna autoridad; es decir, que ya no soy Pedro Saputo el libre, el listo, el sin miedo, el sin respeto a vanidad alguna. Mula, mula, una me has hecho y no me harás dos; poco valías, y agora vales menos; ¡toma!, y tirando de la espada se la metió por el pecho hasta el puño y se la dejó espiritando, y con dos pernadas que dio quedó muerta para siempre y pasto de los cuervos y lobos de la comarca. Sacó de la maletilla unos tapices, y un cuaderno en blanco, dos camisas y un gabancillo (el dinero por supuesto, aunque no tomó gran cantidad de casa), formó un paquetito con todo, atravesó por él la espada, se lo echó al hombro, y haciendo la señal de la cruz, dijo: san Perico: ¡adiós, madre!; ¡adiós, amores míos!; ¡adiós, Aragón!; ¡hasta la vuelta!

Llegó a Lérida y pensó en Julio César. Se internó en el Principado, y visitó el famoso monasterio de Monserrate, donde los monjes le contaron la historia del célebre Juan Garín con la hija del conde Jofré el Velloso (Gofredo o Uvifredo), y la oyó con mucha formalidad por respeto a los presentes. Después se admiró de la penitencia de que hablaban y del regalo con que vivían. Miró las pinturas que había y pasó adelante, no parando hasta Gerona. Allí quiso ver las moscas de san Narciso; pero le dijeron que como la sangre que chupaban de los franceses era sangre ponzoñosa y descomulgada por la invicta espada del gran rey don Pedro III de Aragón, murieron todas después de haberle ayudado a acabar con la canalla, a la cual no le valió traer el estandarte sagrado que llaman el Oriflama: ni las bendiciones y agua bendita que les echó el papa cuando en mala hora publicaron la cruzada contra el rey de Aragón, de que todavía tienen memoria.

De allí por la costa vino a la gran Barcelona, y habiendo sabido que en el puerto había un buque a punto de levantar áncora y hacer vela para Italia, fue allá el día y hora en que debía salir; viole, envidió al más infeliz que en él iba, y le siguió con los ojos y el corazón hasta que le perdió de vista. Quedó solo mirando hacia el mar, y desconsolado y casi llorando, sacó el retrato de su madre que siempre traía consigo, se postró de rodillas, vuelta la cara a Aragón, y dijo: - ¡Oh madre! A tu amor y soledad ofrezco este sacrificio. Por ti no me voy a Italia; por ti no visito la ciudad de los Césares; por ti no veré la capital y señora del mundo.

Siguiendo siempre la costa llegó a Tarragona, y comparándola en lo que era con lo que había sido, y recordando la dominación y poderío inmenso de los romanos, casi en vez de llorar le dio ganas de reír considerando la vanidad y pequeñez de las grandezas humanas y de los imperios de la tierra.

Continuó de allí, pasó el Ebro en Tortosa, entróse en el reino de Valencia, saludó a Peñíscola y los manes santos del papa Benedicto de Luna; llegó a Valencia y buscó la puerta en cuyo muro vio el rey Don Jaime tremolar su glorioso estandarte en señal de victoria desde su Real en donde estaba. Fue luego al mismo Real, que eran palacios y jardines (ahora sólo jardines, arruinados aquéllos en la guerra de la Independencia). Visitó después el Real primero del mismo rey en Ruzafa, cuyo sitio ocupaba un convento de monjas. Y acordándose de las suyas de otro tiempo, dijo: - Sed santas las que aquí os hallades; pero mirad que no penetre dentro de las rejas algún Pedro Saputo, porque le auxiliará la naturaleza que es tan poderosa, y... Perdonad, hijas del error o del espíritu de Dios, que de todo habrá entre vosotras. Las que fuéredes víctimas de la violencia, del engaño o de un despecho, aquí tenéis un corazón que se compadece de vosotras. Habéis perdido el mundo, y no sabéis si ganaréis el cielo; pero tal vez no será vuestra toda la culpa ni se os pedirá toda la cuenta. Dichas estas palabras con gran sentimiento, volvió la espalda a aquel triste y melancólico edificio, y se entró en la ciudad; en la cual se detuvo cerca de un año dedicado a la pintura, porque le gustaron los pintores valencianos.