Mostrando las entradas para la consulta rostida ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta rostida ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 13 de marzo de 2025

cultius, calsots, sede, Sevilla, sebollita, asá, sarsa, mojá

Los cultius de calsots han cambiat la seua sede a Sevilla, ara són: sebollita asá con sarsa pa mojá (sebeta rostida en salsa pera sucá.)

Los cultivos de calçots han cambiado su sede a Sevilla, ahora son, sebollita asá con sarsa pa mojá,
 
Los cultivos de calçots han cambiado su sede a Sevilla, ahora son, sebollita asá con sarsa pa mojá

 

miércoles, 3 de julio de 2024

Mos - Mostruos, Mounstruos


Mos, adj., mousse, émoussé, épointé.

Trop son espes denan, 

E mos deves lo trenchan.

Bertrand de Born: Greu m'es. Var. 

Sont trop épais devant, et émoussés devers le tranchant.

Mort m' agratz, s'il lansa no fos mossa.

Guillaume de Berguedan: Amics. 

Vous m'auriez tué, si la lance ne fût émoussée.

ANC. FR.

D'une flèche trop mousse Amour vous a blessé. 

Premières Œuvres de Desportes, p. 191. 

Depuis qu'il s'affoiblit et se lasche, le sentiment en devient aussi mousse, pesant et terrestre. 

Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. I, p. 48.

(chap. Esmossat, esmossats, esmossada, esmossades; v. esmossá: esmosso, esmosses, esmosse, esmossem o esmossam, esmosséu o esmossáu, esmossen. Contrari: esmolat, afilat.)


Mosca, s. f., lat. musca, mouche. 

Plus suau ponh qu' una mosca.

Marcabrus: Dirai vos. 

Pique plus doucement qu'une mouche. 

Moscas, formitz e gan re d'autras bestias. Liv. de Sydrac, fol. 11.

Mouches, fourmis et beaucoup d'autres bêtes. 

ANC. FR. E tel plenté de mosques crut...

Et des mosques fu grant mervelle. Roman de Brut, t. I, p. 101.

CAT. ESP. PORT. IT. Mosca. (chap. Mosca, mosques; mosqueta, mosquetes.)

2. Moscalhos, s. m., moucheron. 

Soen volon entre nos 

Aici espes cum moscalhos. Brev. d'amor, fol. 24.

Souvent ils volent entre nous aussi épais comme moucherons.

CAT. Mosquit. ESP. PORT. Mosquito. IT. Moscherino. (chap. mosquit, mosquits; mosquitet, mosquitets.)

3. Moscail, s. m., émouchoir, éventail.

Tenc en la man, per lo caut,

Un moscail ab que s' adus vent.

Roman de Jaufre, fol. 60.

Tint à la main, à cause du chaud, un émouchoir avec quoi elle s'amène vent.

ANC. FR. Continuellement émouche de son mouschet. 

Rabelais, liv. II, ch. 15.

(chap. Abanico, abanicos. Tamé se fa aná per a espantá les mosques y los mosquits cuan se está al monte un grapat o manoll de brosquill, un tros de bocha, etc. Julio Micolau de La Fresneda lo fée aná cuan ere pastó y no lo gos de Quintaneta que es ara.)

4. Mosqueiar, v., émoucher, chasser, attraper les mouches.

Ades en l' aer mosqueia. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Incessamment attrape les mouches dans l'air. 

ESP. Mosquear. (chap. Mosquejá : cassá mosques; mosquejás : enfadás, com cuan tens una mosca detrás de la orella. Yo me mosquejo, mosqueges, mosquege, mosquegem o mosquejam, mosquegéu o mosquejáu, mosquegen; mosquejat, mosquejats, mosquejada, mosquejades.) 


Mosclar, s. m., nasse.

En ayssi pot hom pendre a ssa volontat d'aquel peys sens mosclar ni sens filat. Lett. du preste Jean à Frédéric, fol. 29. 

De la sorte on peut prendre à sa volonté de ce poisson sans nasse et sans filet.

(chap. La nassa, les nasses: ret, rets en forma de banasta per a peixcá.)

mosclar, nasse, nassa, nasses, ret, rets, peixcá

Mosquet, s. m., lat. muscetus, émouchet, sorte d'oiseau de proie.

Esparvier novel e mosquet

Deu hom ab petit auzelet 

Afaitar al comensamen. 

Esparvier e mosquet mudat 

A hom plus leumen adobat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Jeune épervier et émouchet on doit avec petits oiseaux affaiter au commencement.

Épervier et émouchet mué on a plus facilement disposé.

IT. Moscardo.

2. Mosqueta, s. f., émouchette, femelle de l'émouchet.

Mosqueta es tant rabineira, 

C' ab so que pren vai sa carreira. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

L' émouchette est si pétulante, qu'avec ce qu'elle prend, elle poursuit sa carrière.


Mossa, s. f., lat. muscus, mousse. 

Vestitz de mossa d' aybres. Eluc. de las propr., fol. 171.

(chap. Vestits de musgo d'abres.)

Vêtus de mousse d'arbres.

Prov. Car qui sovent sa rauba trossa, 

Jamais non cuyllera mossa. 

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Car qui trousse souvent sa robe, jamais ne cueillera mousse.

ESP. Musco, musgo. PORT. Musgo. IT. Musco, muschio. (chap. Musgo.)


Most, s. m., lat. mustum, moût.

Vi novel es dit most. Eluc. de las propr., fol. 227.

(chap. Vi nou es dit most o mosto.)

Vin nouveau est dit moût.

Fom plus sorna la piscina

Non es most en trueyll o en tina.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Fut plus trouble la piscine que n'est moût en treuil ou en tine.

(chap. Most o mosto, del que se fa lo mostillo; mon cuñat es de mote mostillé, de Valderrobres; pistina; trull; tina.)

trull, pistina, tina

CAT. Most. ESP. PORT. IT. Mosto.

2. Mostarda, s. f., moutarde.

Lo gras de la mostarda es motz petitz. V. et Vert., fol. 55.

(chap. Lo gra de la mostassa es mol menut.)

Le grain de la moutarde est moult petit. 

ANC. FR. Car aquerre, s'il n' i a garde,

Ne vaut pas ung grain de mostarde. 

Roman de la Rose, v. 14658.

CAT. Mostassa, mostalla. ESP. Mostaza. PORT. IT. Mostarda.

(chap. Mostassa, mostasses, la de Dijon es la mes coneguda y se fa en los grans sansés. A Alemania ne minjo a vegades en Bratwurst, que es una llenguañissa o salchicha rostida.)

Mostela, s. f., lat. mustella, belette.

Can la mostela a son mostelon qu' es natz, ela 'l muda per paor c' om no lo y emble. Naturas d'alcunas bestias. 

(chap. Cuan la mustela té son mustelet que ha naixcut, ella lo mude (cambie) per paó, po, temó que hom no la hi emblo, prengue).

Lexique roman; Faina – Falgueira

Quand la belette a son beletton qui est né, elle le déplace par crainte qu'on ne le lui enlève.

CAT. Mostela, mustela. ANC. ESP. Mustela. (MOD. Comadreja)

IT. Mustella. (chap. Mustela, musteles; de la familia són: vissó o vissónarmiño, marta, fagina, furó.)

- Machine de guerre.

Ung engin apellat mostella.

Chronique des Albigeois, col. 73.

Une machine appelée belette.

2. Mostelon, s. m., beletton, petit de la belette. 

Can la mostela a son mostelon qu'es natz. Naturas d'alcunas bestias.

Quand la belette a son beletton qui est né.

(chap. Mustelet, mustelets, musteleta, musteletes : cría, críes de la mustela.)


Mostrar, v., lat. monstrare, montrer, indiquer, faire voir.

Mostrar la veritat.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Montrer la vérité.

Vuelh ieu esser chantaire, 

Et en luec mon saber mostrar.

(N. E. Esto le viene al pelo al catalanista aragonés cantautor Tomás Bosque Peñarroya, el más membrillo de La Codoñera, con permiso de José Miguel Gracia Zapater, que también está hecho un membrillazo de aúpa. Junto con Arturico Quintana Font, que es de Barcelona, forman las tres desgracias del pueblo del Mezquín. Si Rubens viviese los pintaría.)

Pons Fabre d'Uzes: Luecs es.

Je veux être chanteur, et montrer à propos mon savoir.

Si m' ajut selh que s mostret en colomba.

(N. E. Esta frase supongo que la entenderá el ignorante Óscar Adamuz, del Moviment franjolí per la llengua catalana, de Santa Coloma de Gramanet, Gramenet, pueblo al que el erudito lobotomizado llama Gramanet de Besòs.)

Óscar Adamuz, moviment franjolí, franja, català

A. Daniel: Si m fos Amor.

Si m'aide celui qui se montra en colombe.

- Enseigner, apprendre.

Del segle mostrarai, 

Com se deu captener 

Qui vol bon laus aver.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Touchant le siècle, j' enseignerai comment se doit conduire (celui) qui veut avoir bonne louange. 

Tot quant ieu fauc ni dic que m sia honrat 

Me mostr' Amors.

Arnaud de Mareuil (Marueil): Tot quant. 

Amour m'enseigne tout ce que je fais et dis qui me soit honorable.

Loc. A totas gens mostrar ad uelh 

La dicha naissensa d'Amors.

Brev. d'amor, fol. 3. 

A toutes gens montrer à l'oeil ladite naissance d'Amour. 

CAT. ESP. PORT. Mostrar. IT. Mostrare. 

(chap. Amostrá, mostrá: mostro, mostres, mostre, mostrem o mostram, mostréu o mostráu, mostren; mostrat, mostrats, mostrada, mostrades; amostrat, amostrats, amostrada, amostrades.)

2. Mostra, s. f., montre, apparence, exposition.

Los autres compron blat en herba e lo vi en flor, cant las vinhas fan bella mostra. V. et Vert., fol. 14. 

(chap. Los atres compren blat en herba y lo vi en flo, cuan les viñes fan bona o bella mostra.)

Les autres achètent le blé en herbe et le vin en fleur, quand les vignes font belle apparence.

- Revue de troupes.

Se obligua aver en son poder C homes d' armas; apres, quan se ve a la mostra, el los presenta. Arbre de Batalhas, fol. 129.

S'oblige à avoir en son pouvoir cent hommes d'armes; après, quand se vient à la montre, il les présente.

Proverb. Ses bo mot pauc val la mostra. Leys d'amors, fol. 24. 

Sans bon mot peu vaut la montre. 

ANC. FR. La monstre de touz le triumphe fut départie en trois jours. Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de Paul Émile.

CAT. Mostra. ESP. Muestra. PORT, IT. Mostra. (chap. Mostra, mostres.)

3. Monstranssa, s. f., démonstration, preuve.

Aquesta monstranssa fo facha. Docum. de 1409, ville de Bergerac.

Cette démonstration fut faite.

ANC. ESP. IT. Mostranza. (chap. Mostransa, demostrassió, proba.)

4. Mostramen, s. m., preuve, démonstration.

Sors de Jhesum Crist lo premiers mostramens. 

P. de Corbiac: El nom de. 

La première preuve surgit de Jésus-Christ. 

ANC. FR. Le mostrement, l' appareissance. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 23.

ANC. CAT. Mostrament. IT. Mostramento. 

(chap. Mostramén, mostramens.)

5. Mostraire, Mostrador, s. m., démonstrateur, indicateur.

L' amor, don ieu sui mostraire, 

Nasquet en un gentil aire.

Marcabrus: Al son desviat. 

L'amour, dont je suis indicateur, naquit en une gentille demeure.

Portador e mostrador d' aquest public estrument.

Tit. de 1281. Arch. du Roy., J. 330. 

Porteur et indicateur de cet instrument public. 

ESP. PORT. Mostrador. IT. Mostratore. (chap. Mostradó : qui mostre; que mostre una mercansía, com a una tenda, bar, etc. Tamé se li diu al escot, que mostre la pitralera. Mostradós, mostradora, mostradores.)

6. Amostrar, v., montrer, enseigner, apprendre.

Que tu m denhes amostrar, en aquesta art de planetas, la causa qu'ieu quier a saber de ela. Liv. de Sydrac, fol. 138. 

Que tu me daignes apprendre, dans cet art des planètes, la cause que je cherche à savoir de lui. 

ANC. ESP.

Amostran los tedores escontra nos entrada. 

Poema de Alexandro, cop. 1515.

CAT. PORT. Amostrar. (chap. Amostrá: amostro, amostres, amostre, amostrem o amostram, amostréu o amostráu, amostren. Fa ya un grapat d'añs, los de la Penya Pork de Fórnols van fé un rosco del Pasapalabra aon ficabe: Vols (adependre o) dependre lo chapurriau?

Natros te l' amostrem. Enseñem.)

Vols dependre chapurriau ? , natros te l'amostrem, penya porc, peña porc
An este cap de soca de Calaseit, Pininfarinetes, li fa bona falta adependre lo chapurriau:

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

7. Demostrar, v., lat. demonstrare, montrer, démontrer, désigner, représenter.

Volguist demostrar miracle tan apert. V. de S. Honorat. 

Tu voulus montrer miracle si manifeste. 

Demostron substantia visibil. Gramm. provençal.

(chap. Demostren, dessignen, representen sustansia vissible.)

Désignent substance visible.

Per demostrar que est' amors 

Tramet als fizels aymadors

Totz los bos noirimens.

Brev. d'amor, fol. 118. 

Pour démontrer que cet amour transmet aux amants fidèles toutes les bonnes nourritures. 

Segon que la sortz demostrava. V. de S. Honorat. 

Selon que le sort désignait. 

Part. pas. Tro qu' es en faits o en digz demostratz.

Bernard d'Auriac: S'ieu agues tan. 

Jusqu'à ce qu'il est démontré en faits ou en paroles.

La semblansa de la cara de Jhesu Crist que era demostrada en aquelha toalha. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 35. 

La ressemblance de la figure de Jésus-Christ qui était représentée sur cette touaille. 

CAT. Demostrar. ANC. ESP. Demonstrar. ESP. MOD. Demostrar. 

PORT. Demonstrar. IT. Dimostrare. (chap. Demostrá: demostro, demostres, demostre, demostrem o demostram, demostréu o demostráu, demostren; demostrat, demostrats, demostrada, demostrades.)

8. Demostransa, Demonstransa, s. f., démonstration, preuve.

Fils es d' avols creatura

Qui fai avol demostransa.

Pierre d'Auvergne: Bel m' es quan. 

Est fils de mauvaise créature qui fait mauvaise démonstration. 

Leials demonstransa d'aquela causa dont es doptes.

Trad. du Code de Justinien, fol. 27. 

Loyale preuve de cette chose dont il est doute. 

ANC. FR. Ses fais en font la démonstrance. Charles d'Orléans, p. 89.

ANC. CAT. Demostrança. ANC. ESP. Demonstranza. IT. Dimostranza.

(chap. Demostransa, demostranses : demostrassió, proba.) 

9. Demonstrament, s. m., présentation, manifestation.

Entro als jorns de son demostrament ad Israel.

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 1. 

Jusques aux jours de sa manifestation à Israël.

- Preuve, démonstration.

La taula Dionisi que es demostramen. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

La table de Denis qui est démonstration. 

ANC. CAT. Demonstrament. ANC. ESP. Demonstramiento. ESP. MOD. Demostramiento. IT. Dimostramento. 

(chap. Demostramén, demostramens, com lo de Jessús a les bodes de Caná de Galilea, o a Jerusalén; manifestassió, manifestassions (sia manifesta cosa); presentassió, presentassions.)

10. Demostratio, s. f. lat. demonstatio, démonstration, description.

Demostratio, es cant hom recomta e recita alqu negoci qu' es faytz.

Leys d'amors, fol. 148. 

Description, c'est quand on raconte et rapporte aucune affaire qui est faite.

CAT. Demostració. ANC. ESP. Demostración. ESP. MOD. Demonstración (N. E. Se ha vuelto a lo antiguo). PORT. Demonstração, demostração. 

IT. Dimostrazione, dimostragione. (chap. Demostrassió, demostrassions.)

11. Demostratiu, adj., lat. demonstrativus, démonstratif. 

Sun apelat pronom demostratiu, quar demostron certa persona.

Gramm. provençal. 

Sont appelés pronoms démonstratifs, car ils désignent certaine personne.

Demostrativas, coma: Veus. Leys d'amors, fol. 100.

(chap. Demostratives, com: Veus.)

Démonstratives, comme: Voilà.

CAT. Demostratiu. ESP. Demostrativo. PORT. Demonstrativo. 

IT. Dimostrativo. (chap. Demostratiu, demostratius, demostrativa, demostratives.)


Mostre, s. m., lat. monstrum, monstre.

Serena es 1 mostre en mar, et ha cors de femna e coa de peysso.

V. et Vert., fol. 23.

(chap. La sirena es un monstruo (al) del mar, y té cos de femella y coa de peix.)

La sirène est un monstre en mer, et elle a corps de femme et queue de poisson. 

CAT. (N. E. Monstre no lo encontró Raynouard) ESP. Monstruo.

PORT. Monstro. IT. Mostro. (chap. Monstruo, monstruos.)

2. Mostruozitat, s. f., monstruosité.

Aquesta mostruozitat o defayssonament s' endeve per superfluitat de materia. Eluc. de las propr., fol. 33. 

Cette monstruosité ou difformité se produit par superfluité de matière.

CAT. Monstruositat. ESP. Monstruosidad. PORT. Monstruosidade. 

IT. Mostrosità, mostruosità, mostruositate, mostruositade.

(chap. Monstruosidat, monstruosidats.)

3. Mostruos, Mounstruos, adj., lat. monstruosus, monstrueux. 

A vegadas mostruos et desfayssonat. Eluc. de las propr., fol. 139.

Parfois monstrueux et déformé. 

Bestias que son dichas mounstruosas.

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 29.

Bêtes qui sont dites monstrueuses. 

Fig. Es cauza de diversas passios estranhas et mostruozas.

Eluc. de las propr., fol. 64.

Est cause de diverses passions étranges et monstrueuses.

CAT. Monstruos. ESP. PORT. Monstruoso. IT. Mostroso, mostruoso.

(chap. Monstruós, monstruosos, monstruosa, monstruoses.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel; Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.


Original en castellano:

Capítulo XIV.

Máximas y sentencias de Pedro Saputo.

Solía decir que más quería enemigos agudos que amigos tontos.

- Decía que hablando en general todos los hombres son buenos y todos malos, porque no les debemos pedir lo que no pueden dar, ni querer que obren como no les conviene aunque tal vez entiendan mal esta conveniencia. Y en cuanto a la justicia, que o no la conocen en los casos que obran mal, o que no saben lo que vale.

- Preguntáronle una vez, qué hombres eran los más perjudiciales, y respondió que los envidiosos. Admiráronse de esta respuesta, y quisieron saber lo que sentía de los ladrones, matadores y otros; y dijo, que de éstos mucha parte eran también envidiosos y por envidia comenzaban a ser malos; que otros son unos miserables, ignorantes, rudos y mal encaminados por otros como ellos, o perdidos por la mala educación en su niñez y mocedad; pero que al fin de todos ellos tarde o temprano se hace justicia. Mas que el envidioso es un verdadero malsín, el traidor por naturaleza, el animal propiamente dañino, contra el cual no hay castigo en las leyes ni en las costumbres, para el daño que causa en general y en particular, que es más que el que nos viene de todas las demás clases juntas de hombres perversos y malvados. Que la envidia ha causado más trastornos en el mundo que la codicia y la ambición juntas si no es que la ambición sea un nombre dorado de la envidia. Pero que sin embargo podían alguna vez, y de particular a particular, producir un bien parecido al de las indigestiones y cólicos en el cuerpo humano, que si no son frecuentes ni muy graves, hacen al hombre templado y sobrio.

- También decía muchas veces que la codicia no había levantado ninguna casa; y sí muchas el orden y la economía.

- Decía que los mayores enemigos del bien del hombre suelen ser la vanidad y la pereza. La vanidad porque gasta más de lo que puede y se arruina o dice más de lo que debe y cae en grandes inconvenientes; y la pereza, porque va detrás de las estaciones en el tiempo, de la sazón en los negocios, de los hechos en los acontecimientos, dejándoselo venir todo encima, hasta que se le cae la casa y acaba en sus ruinas, o huye espantada y no encuentra donde meterse, pobre, falta de consejo y aborrecida.

- Decía que la necedad es mal incurable y piedra en que siempre se tropieza; y que los tres mayores trabajos que puede pasar un hombre son vivir con necios, tratar con embusteros y viajar con un cobarde.

- El influjo de la imprenta y la aplicación de cada uno guiada y excitada por los sabios, decía que harían hombre al mundo, porque hasta ahora (en su tiempo) aún no ha salido de niño.

- Creía que los hombres nunca habían sido mejores, sino que en algunos tiempos tuvieron menos leyes y menos sociedad, y así menos juicio y censura de sus acciones; pero que la sociedad había estado mejor constituida, aunque no bien del todo.

- Según él, los hombres de su tiempo no entendían el comercio, la agricultura, las artes, ni las ciencias, porque le parecía que no veía sino torpeza, casualidad, charlatanismo y miseria.

- Cuando se supo su resolución de casarse le preguntaron, cómo siendo tan sabio caía en esta vulgaridad. Y respondió: no es vulgaridad casarse, porque es seguir la naturaleza, sino casar mal por interés o por mera y sola razón de nombre, y quejarse después, o condenar el matrimonio y hablar mal de las mujeres.

- Antes de conocer a su padre decía que daba gracias a Dios porque no se lo había dejado conocer, pues había visto muchos niños de quien no le pesaría ser padre, y pocos hombres de quien quisiera ser hijo. Mas cuando encontró a su padre, lloró de pena de no haberle conocido desde la cuna. Y acerca de su apellido respondió a don Vicente, el hermano de Morfina que le preguntó si estaba muy vano de él: ya me parecía a mí que no podía escapar de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, porque estos linajes son como los gorriones que en todo poblado se encuentran.

- Como había tratado con frailes y monjas y los conocía muy bien, decía que a aquéllos les faltaba un voto, y a éstas les sobraban dos. Pero no explicaba más, y no sabemos qué votos eran éstos.

- Por tres cosas (decía) daría yo la vida: por la religión que profeso, por mi madre y por mi pueblo. Preguntáronle una vez que acababa de decir esto, si la daría por el rey; y respondió que no entendía la pregunta.

- Solía decir que en general la primera necesidad de las mujeres es hablar; la segunda murmurar de otras, y la tercera, ser aduladas.

- La pereza en los jóvenes, la desautoridad en los viejos, la vanidad en las feas, y casar hombre pequeño con mujer alta, decía que son cuatro pecados iguales contra natura.

- Recomendando la frugalidad solía decir: carne una vez al día, y ésa en la olla o asada. Y condenando la prolijidad en los platos: el mejor dulce es la miel, el mejor bizcocho, el buen pan, el mejor licor, el buen vino, y el mejor guiso, el más corto y simple.

- Decía que había cuatro cosas que le ponían a punto de alferecía: mesa pequeña, cama corta, mula pesada, y navaja sin filo. Cuatro que le regaban el alma de risa: una vieja con flores, un marido gurrumino, un predicador de mal ejemplo, y un fraile o clérigo haciendo la rueda a una dama. Y cuatro que le hacían llevar la mano a la espada: engañar a un ciego, burlarse de un viejo, un hombre pegando a una mujer, y un hijo maltratando a su padre o a su madre.

- Estando en Sevilla le brindaron si quería ir a ver una poetisa que componía sonetos, églogas de pastores y otras poesías; y respondió que sí, pero que le habían de decir con tiempo el día y la hora porque quería prepararse. 

- ¿Qué preparación necesitáis?, le preguntaron, y dijo, purgarme y limpiar bien el estómago, y luego tomar un elixir que sé yo hacer muy especial contra las náuseas y la flojedad del vientre.

- Entre las sentencias de los antiguos la que más le gustaba era aquella de Virgilio, Felix qui potuit rerum cognoscere causas. «Dichoso el que alcanza a conocer las causas de las cosas»; esto es, a la naturaleza.

- Y de él la sentencia que más se celebra es ésta: que el mucho rezar a nadie ha hecho santo, ni el mucho leer sabio, ni el mucho comer robusto y fuerte.

Muchos otros dichos y sentencias se le atribuyen; pero o son muy vulgares, o se les quiere dar autoridad con su nombre. Y asimismo se refieren de él varios hechos que de ningún modo corresponden al concepto que su gran talento y suma prudencia le ha merecido. Yo me persuado que así los dichos como los hechos que corren como los suyos y son tan indignos de su discreción y sabiduría, pertenecen al falso Pedro Saputo, a quien los de Almudévar echaron con razón de su pueblo tan malparado, y que, como hemos dicho, era un mentecato, un vago y un borracho torpe e indecente. El hijo de la Pupila fue muy sobrio, muy fino, muy amable, persona de mucho respeto, y tan grande en todo como se ha visto en esta verdadera historia de su vida.

domingo, 12 de abril de 2026

Rauc, rauch - Razimar

Rauc, rauch, adj., lat. raucus, rauque, enroué.

Be m' enueia, per sant Salvaire,

D' ome raucx, que s fassa chantaire.

Le moine de Montaudon: Be m' enueia.

Bien il m'ennuie, par le saint Sauveur, d'homme rauque, qu'il se fasse chanteur.

La Codoñera, Tomás Bosque Peñarroya, Be m' enueia, per sant Salvaire,  D' ome raucx, que s fassa chantaire.


Raucha vos don cridatz en chantant.

Bertrand de Born: Fuilhetas.

Voix enrouée dont vous criez en chantant.

Ieu sui del castiar raucx.

Pierre d'Auvergne: Belh m' es qu' ieu.

Je suis rauque du châtier.

Canto entro so raucs (o raucz). Eluc. de las propr., fol. 32.

Chantent jusqu'à ce qu'ils sont rauques.

CAT. Ronc. ESP. Ronco. PORT. Rouco. IT. Rauco. (chap. Ronco o ronc, roncos o roncs, ronca, ronques; ronquera; está engorgossat, casi afónic, afónics, afónica, afóniques.)

2. Rauquilhos, adj., rauque, enroué.

Es rauquilhos,

E non sabes dir aut ni clar.

Marcabrus: D' un estru.

Tu es rauque, et ne sais parler haut ni clair.

3. Rauquamen, adv., rauquement.

Dis totz sos vers raucamen.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Dit tous ses vers rauquement.

Parlava mot raucament. Passio de Maria.

Parlait moult rauquement.

ESP. Roncamente. (chap. parlabe mol roncamen.)

4. Rauquet, adj. dim., rauque, sourd, rude.

Adverb. Quant aug dire...

Mo sonet rauquet e clar.

Giraud de Borneil: A penas sai.

Quand j'entends dire... mon sonnet rauquement et clair.

ESP. Ronquito. (chap. Ronquet, ronquets, veu ronqueta, veus ronquetes.)

5. Rauquiar, v., crier d'un cri rauque.

Capo... finh votz de galinas cloquian..., las galinas apela rauquian.

Eluc. de las propr., fol. 146.

Chapon... il feint voix de poules en gloussant..., les poules il appelle en criant d'un cri rauque.
ESP. Ronquear. (chap. Ronquejá.)
6. Rauquiera, Rauqueria, s. f., enrouement.

Rauquiera si engendra quan la canal del pulmo es trop humida.

Rauqueria en la votz.

Trad. d'Albucasis, fol. 46 et 26.

Enrouement s'engendre quand le canal du poumon est trop humide.

Enrouement en la voix.

CAT. ESP. Ronquera. (chap. Ronquera, ronqueres; engorgossamén, engorgossamens.)
7. Rauqueza, s. f., enrouement.

Han... en la arteria trachea aspreza et rauqueza. Eluc. de las propr., fol. 100.

Ont... en la trachée-artère âpreté et enrouement.
8. Rauguelhar, v., râler.

Si 'l mals loindans li dura,

Pauc viura, qu' ades rauguelha.
P. Rogiers: Al pareissen.

Si le mal lointain lui dure, peu vivra, vu que incessamment il râle.
9. Raumat, s. m., râle, râlement.

Si vostr' auzel suefre raumatz

Per polvera o per frimatz.

Raumatz l' en ve qu' el trebola.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau souffre râlements par poussière ou par frimats.

Râle lui en vient de sorte qu'il frissonne.
10. Enraumar, v., enrouer.

Part. pas. subst. Pero si m val mais d' afan

Mos sos levatz

Qu' uns enraumatz.

T. de Lignaure et de Giraud de Borneil: Ara m.

Pourtant ainsi me vaut plus de peine mon son élevé qu'un enroué.
11. Enraumezar, v., enrouer.

Part. pas. Cant auzels es enraumezatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Quand oiseau est enroué.

Raus, Ros, s. m., roseau.

Voyez Ihre, Diss. alt., p. 231.

Secha 'l joncx e 'l glats e 'l raus.

G. Adhemar: Quan la.

Le jonc et le glayeul et le roseau sèche.
Meiro lo fuc (: fuoc, foc) el borc cubert de ros.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 73.

Mirent le feu au bourg couvert de roseau.

Loc. En R., ab sa lansa,

Lo mes el raus.

Rambaud de Vaqueiras: El so que.

Le seigneur R., avec sa lance, le mit sur le roseau (par terre).
(ESP. Caña o junco. Chap. Caña, cañes, jung o junc, jungs o juncs. Aon ñan moltes cañes se li diu cañá; a Beseit los cañerets o los Escañerets es un tros del camí cap al assut, aon abunden les cañes que chupen de la sequia. Cañís, Cañisos o Cañissos; Alcañís. Aon ñan mols juncs se li diu junquera, chunquera a Vallchunquera, Valjunquera.)

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera

2. Rauzel, Rauzeu, s. m., roseau.

En un vergier claus de rauzel.

P. Vidal: Lai on cobra.

En un verger clos de roseau.

Sui ieu, si la vostra lauzors

No m val, plus frevols que rauzeus.

Giraud de Borneil: Quan lo fregz.

Je suis, si votre louange ne me protége, plus faible que roseau.

ANC. FR. Lou rosel ne resembloit mie

Qui à toz venz veincre se laisse.
Nouv. rec. de fabl. et cont. ant., t. II, p. 14.

Rauzel, Rauzeu, s. m., roseau.


3. Rauza, s. f., jonchaie, roseau.

On anc no calc rausa ni sesca.

P. Vidal: Lai on cobra.

Où oncques ne foula roseau ni jonc.

El temps que fulha e flors par en la rauza.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 11.

Au temps que feuille et fleur paraît dans la jonchaie.

4. Rausan, Rausa, s. m., natte de roseaux.

Evolopatz d' un bell rausa

Si co fazian l' ancia.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Enveloppé d'une belle natte ainsi comme faisaient les anciens.

5. Rauzier, s. m., nattier, ouvrier en roseaux.

Lo sagramental dels rauziers.

Cartulaire de Montpellier, fol. 148.

Le serment des nattiers.


Raustir, v., rôtir.

Voyez Denina, t. III, p. xviij; Muratori, Diss. 33.

Fet lo cor raustir.
(chap. Va fé rostí lo cor.)

V. de Guillaume de Cabestaing.

Fit le coeur rôtir.

Prengam mo filh e trenquem lo, e raustiscam ne 1 cartier, e mangem lo.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 15.

Prenons mon fils et dépeçons-le, et rôtissons-en un quartier, et mangeons-le.

Qui prendia la lhimatz e la raustia en oli. Liv. de Sydrac, fol. 77.

Qui prendrait la limace et la rôtirait dans l'huile.

- En parlant d'un martyr.

El si fes raustir sai.

Un Troubadour Anonyme, Coblas esparsas.

Il se fit rôtir ici.

Part. pas. Cabritz raustitz. Brev. d'amor, fol. 126.
(chap. Cabrits rostits.)

Cabris rôtis.

Carns trop grassas hom no deu manjar sino raustidas.
(chap. Carns mol grasses no se deuen minjá mes que (sino) rostides.)

Eluc. de las propr., fol. 233.

Chairs trop grasses on ne doit manger sinon rôties.

Fig. Fregitz e raustitz el turmen de la crotz. V. et Vert., fol. 43.
(chap. figurat: Fregit y rostit al tormén de la creu. San Lorenzo o Llorens va sé rostit a una griella.)

San Lorenzo o Llorens va sé rostit a una griella

Frit et rôti au tourment de la croix.

CAT. ANC. ESP. Rostir. (chap. Rostí: rostixco o rostixgo, rostixes, rostix, rostim, rostiu, rostixen; rostit, rostits, rostida, rostides; yo rostiría; yo rostiré; si yo rostiguera o rostira.)

Una história en final felís, cordé, mar, brasa

2. Raust, adv., rôti, brûlé, aride, roide, rude.

Zo qu' es raust aplana ben.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Ce qui est rude il aplanit bien.

Roca redonda,

Auta et rausta e tailant.

Vos venretz en una plaina

On a una rausta montaina.

Roman de Jaufre, fol. 3 et 55.

Roche ronde, haute et roide et escarpée.

Vous viendrez en une plaine où il y a une aride montagne.

Substantiv. Issic del ostal tan bona odor del raust, que tota la carrieyra ne flayret.
(chap. Eixíe del hostal tan bona auló del rostit (la rostifarra), que tota la carrera (lo carré) ne flairabe (ne fée auló.)

La chiqueta María teníe un corderet; rostifarra

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 15.

Il sortit de l'hôtel si bonne odeur du rôti, que toute la rue en fut odorante.

Causas salsas ni frichura ni raust. Eluc. de las propr., fol. 86.

Choses salées ni friture ni rôt.

ANC. CAT. Rost. (chap. Rostit, rostits; cuan es mol abundán: rostifarra, rostifarres; rostidissa, rostidisses.)

3. Rostidor, adj., rôti, frit.

Un tros de peis rostidor. Brev. d'amor, fol. 176.
(chap. Un tros de peix rostidó.)

Un tronçon de poisson rôti.
(chap. Rostidó : aon se rostix, rostidós; que está preparat pera rostí; qui rostix; rostidora, rostidores. Los de Monroch no són bons rostidós, perque u fan tot sucarrat.)


Rauza, Rausa, s. f., lie.

Ieu pretz mais ...

... Aigua fresca ab bon vi que rauza.

Rambaud de Vaqueiras: Ben sai.

Je prise davantage... eau fraîche avec bon vin que lie.

- Tartre.

Rauza, o fetz del vi en l' estrem del tonel indurzida.

Eluc. de las propr., fol. 193.

Tartre, ou lie du vin dans le fond du tonneau endurcie.
(chap. Solada, solades del vi al carretell, o del oli al tinet. La mare del vi.)
(ESP. Lía, lías, sedimentos.)


Raynart, s. m., renard.

Voyez Denina, t. III, p. 64; et Journal des Savants, octobre 1826, p. 334.

Ben pot hom dir qu' ancmais filhs de lhaupart

No s mes en crotz a guiza de raynart.

E. Cairels: Pus chai.

On peut bien dire que jamais fils de léopard ne se mit en croix à guise de renard.

- Fig. Fin, rusé, matois.

Anc non fon, En Sordel, que hom ten per raynart,

Cavaliers.

P. Bremon Ricas Novas: En la mar.

Oncques le seigneur Sordel, qu'on tient pour renard, ne fut chevalier.

Prov. La penedensa del raynart. Brev. d'amor, fol. 109.
(chap. La penitensia de la rabosa.)

La pénitence du renard.

ANC. CAT. Ranart. (chap. Rabosa, raboses. ESP. Zorro, zorra, raposa, raposas. Vore la cansó ocsitana - provensal: “Ai vist lo lop, lo rainard, la lebre”.)



Rayssar, v., scier, couper, déchirer, tourmenter.

Fig. So que tant lo cor mi rayssa.

B. Alahan de Narbonne: No puesc mudar.

Ce qui tant le coeur me tourmente.

2. Raissos, adj., tourmenté, désireux.

Tan suy d' apenre raissos

So que d' amar ai falhensa.

G. Riquier: Pus astre no.

Tant je suis tourmenté d'apprendre ce que d'aimer j'ai faute.


Raza, s. f., race.

Voyez Mayans, Orig. de la Lengua española, t. II, p. 253.

Lo coms G. vos manda, raza leial. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 66.

Le comte Gérard vous mande, race loyale.

CAT. Rassa. ESP. Raza. PORT Raça. IT. Razza. (chap. Rassa, rasses, com la catalana y la vasca.)

Albert Moliner, Giners, los orígenes de la raza catalana, como la vasca, son anteriores al peninsular ibérico. Hay numerosos estudios que así lo atestiguan.


Razim, Rasim, Razain, s. m., lat. racemus, raisin.

Ja non creirai, qui que m' o jur,

Que vins non esca de razim.

Marcabrus: Bel m' es quant.

Jamais je ne croirai, qui que ce soit qui me le jure, que vin ne sorte pas de raisin.

Semblon razains preins en troill.
(chap. Pareixen raíms prensats al trull.)

Lantelm: Lanfran qu' ill.

Semblent raisins pressés en treuil.

Lo quintal de rasims secs.
(chap. Lo quintal de raíms secs : pansa, panses.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 116.

Le quintal de raisins secs.

CAT. Rahim. ESP. PORT. Racimo. IT. Racemo. (chap. Carroll de raím, carrolls de raíms.)

raím, vi, racimo, carroll, vins

2. Razimet, s. m. dim., petit raisin.

Per som del ram met tal espiga

Que resembla un razimet.

Dels razimets de l' avaisa.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Au sommet du rameau met tel épi qui ressemble un petit raisin.

Des petits raisins d'avaisse.

CAT. Rahimet. ESP. Racimito. (chap. Raimet, raimets; carrollet, carrollets.)

3. Razimar, v., produire des raisins.

De bona vit, quan razima,

Deu hom amar son razim.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg.

De bonne vigne, quand elle produit des raisins, on doit aimer son raisin.

- Vendanger.

E 'l guartz qu' estai sotz lo banc,

Qu' apres los autres, razima.

Giraud de Calanson: Sitot l' aura.

Et le goujat qui se tient sous le banc, qui, après les autres, vendange.

Razimar... las vinhas.

Tit. du XVe siècle, entre les seigneurs et les habitants de La Roche.

Vendanger... les vignes.

ESP. Racimar. (chap. Fé carroll, fé raím; “acarrollá, arraimá”.)