champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
miércoles, 11 de abril de 2018
Estómecs agraits
Estómecs agraits.
+Bon día, yayo. No sap cuán me alegro de veurel per aquí
-Bon día Luiset. Yo tamé estic conten de tornat a veure.
+Es que en los rades mesos mos ha tengut olvidats.
-No te u cregues, yo may olvido als meus seguidós. Lo que pase es que soc home y no soc capás de fe dos coses al mateis tems y estic trevallán en un atra cosa.
+Y no me u pot contá.
-No, per ara, perque igual, después de tans mesos ensenegat, arrive lo momen y no val pa res tot lo que hay intentat fe.
+Pero, home, de cuan en cuan, se podíe asomá per esta finestreta y per lo menos saludamos.
-No te pensos que no me ha apetit, més de un camí, pero sé que si escomenso a torná a fe charrades aquí, no acabaré lo atre.
+Pues Sebeta ha ñagut coses que vusté haguere pogut comentá.
-Tens raó, pero es que vatres me doneu més importansia de la que ting. Y de totes maneres ya hay fet charrades de tan en tan y comentarís a los escrits de les atres plumes competentes que corren per aquí.
-Me ha dolgut veure a dos amigues meues enfrontades aquí. Vull aprofitá esta charrada pa dils que segur que les dos dones tenien raó. Que ña asuntos que cada un los veu desde lo seu pun de vista en los seus fundamens y en los seus sentimens y a lo milló al escriureu aquí pos una coma, un acento o una palabra li sente mal al atra part y entonses ña que tindre la sang freda pa tranquilisas y fe la pau. Com ne som tans, cada un del nostre pare y de la nostra mare, ñan moltes opinions sobre cada cosa, entonses, si anem mol llun podem arrivá a discutí, pero may a reñi. Teniu en cuenta que ne som tan poquets cara al contrari, que no mos podem permití lo lujo de piarde a dingú y menos a vatres dos que formeu part de la chen que se ha atrevit a escriure aquí en CHAPURRIAU. Aisina que pensán en ell, fem un tachó y conta nova; a seguí, o a torná a escomensá com vullgau, pero les dos aquí, encara que, per un tems, sigue cada una al seu aire.
+Aprofitán que se li ha soltat la lletra atre camí me agradaríe preguntali qué opine de la situasió de eisa chen que está enfron de natres, que es contraria al Chapurriau.
-Mira. Chiquet: aisó se mereiserie un llibre, pero com tú sempre tens presa vach a veure si te puc doná lo meu pensamén en unes poques ralles. Com sempre escomensaré a contestat en una aventura; ya saps una aventura del agüelo “Sebeta”:
+Ya estic disfrután, conto, conto, cuan tems fa que no li podía llichi.
-“Cuan yo era menut un camí vam compra una mula mol fura, mol fura y mol guita; si te descuidáes igual te pegáe un mos que te soltáe una cos; no ñabíe forma de posali la albarda; en cuan notáe lo pes damún pegáe un percut y la albarda an tiarra.
Algú se va enfadá y va aconsella que ñauria que emplea la vara, pero lo meu agüelo que per se vell ere mol listo, va dí: nem a fe una proba que si mos is be mos traura de mals de cap. Veus eisa tocadura que te al chinoll de la pota dreta de daván, eisá que no se dise toca y si te arrimes te pegue un mos; bueno pos umplisle lo pesebre de palla y cuan estigue ben ple porta la galleta de la siba y fes com si ne tirares un bon grapat, pero sol tiran uns grans, engáñala.
Al veure lo pesebre ple y creen que ñabie bon grapat de sibá, la mula va escomensá a minchá, palla claro. Mentres tan mincháe y estáe entretenguda li van posá vinagre a la tocadura y ella encara que lo troset eise li fáe tremolons, ella seguíe minchán y no va di res.
Ya tens la proba, va di l’agüelo, sino te ha fet res al curala que li podíe fe mal, tampoc te dira res cuan li posos la albarda. Aisí u van fe li van posá la albarda y la tafarra per davall de la coga; de momén va eisecá les orelles y va pará de minchá, pareisie que anabe a escomensá la funsió atre camí, pero an eise momén lo agüelo (qué listo ere lo pincho del agüelo) en la ma va remaure la palla com si afechire mes sibá; la mula que va veure aisó va acachá lo cap y va seguí minchán. Li van pode ficá la sofra y apretala be, sense que se tornare a maure, allí seguie minchán, ¡palla y més palla!. Perque al pasebre sol ñabie aisó: palla en cuatre grans de sibá.
Desde aquell día, cada camí que ñabíe que albardá a la mula, palla al pesebre, uns grans de llaó com si ne posaren micha galleta y la garrama sempre va eisí be. Después pasán lo tems ya se va acostumbrá a la albarda y ya no va fe falta la palla. Ere un estómec agrait, pel minchá faríe o se disaríe fe cualquier cosa.”
+Cuantes coses sap lo “Sebeta” yo ya crec que sé per a on va.
-Ña chen nostra, que han eisit furos, no es que tinguen mala rasa, perque son de la nostra, pero se han equivocat, según u veem natres. Los seus amos, perque, vullguen o no, tenen amos, siguen de un corral o del atre; los han umplit lo minchadó de (palla) subvensions, de achudes, de carrecs, de doná charrades a les televisions o a les institusions, a cambi de cuatre perres (cuatre grans de sibá); y, a cambi, los han domat, han renunsiat al seu ser.
Ha anat pasán lo tems y se han acostumbrat y ara ya los pareis que están convensits, ya son amics del seus amos, ara ya casi charren sense quels donon res, sol la palla (Los agraimens, los tituls, los carrecs). Pero mentres tan han abandonat lo seu ser, la seua rasa. Ya se han acostumbrat al “corral” nau y al amo nau, cuan podíen se lliures y corre per los campos del chapurriau, sense cap de lligadura, sense cap de ramal.
FIN
lunes, 2 de marzo de 2020
La botica del llauradó

del apothecari (Apotheke en alemán es la farmássia).
// Algúns comentaris a https://www.facebook.com/groups/1661943157400028/permalink/2591486684445666/
A la Codoñera mos minchabem unes erbes que li diguebem esparbantalles y tamé unes piñetes que estaben al centro de uns carts, se pareisie a una carchofa pero punchaen, llevabem les fulletes y lo cor estae bonisim.Y cuan anaem pel riu minchabem la part blanqueta del final dels chuncs.
// Luis afegix:
An algúns restauráns de Fransa tenen com a un plat espesial la sopa de ortigues, diuen que va be pa la artrosis, próstata, pedres al riñó, mal de cap, pa los que sels cau lo pial, inflamasió de vías urinarias en fin pa tot.
domingo, 11 de febrero de 2024
Eissam, Aysam, Isam - Eissuc
Eissam, Aysam, Isam, s. m., lat. examen, essaim.
Los eissams se van pausar de un apier en autre.
(chap. Los eixams se van posá de una caixa (de abelles, arna) a un atra.)
Si l'aysam que salhira de tal apier, etc.
Trad. du Tr. de l'Arpentage, dist. des ruches.
Les essaims se vont poser d'une ruche en autre.
Si l'essaim qui sortira de telle ruche, etc.
L'isams que vola fors de mon brusc.
Trad. du Code de Justinien, fol. 75.
L'essaim qui vole hors de ma ruche.
CAT. Exam, axam. ESP. Ensambre (enjambre). PORT. Enxame.
IT. Sciame. (chap. eixam, eixams, eissam, eissams.)
2. Essamenar, Aysamenar, v., essaimer.
Quan ven al essamenar, los eissams se van pausar de un apier en autre.
Declararas que quant aquela veiriera aysamenara, que tal baille lo premier aysam.
Trad. du Tr. de l'Arpentage, dist. des ruches.
Quand vient à l'essaimer, les essaims se vont poser d'une ruche en autre.
Tu déclareras que quand cette ruche essaimera, que tel donne le premier essaim.
CAT. Axamenar. ESP. Enxambrar (enjambrar). PORT. Enxamear.
IT. Sciamare.
Eissarop, Issarop, Issirop, s. m., sirop, remède.
Fay mout emplaut et ongemens
Et issirops e bevendas.
Banhs, issarops et onchuras.
Brev. d'amor, fol. 51 et 124.
Fait beaucoup d'emplâtres et d'onguents et de sirops et de boissons.
Bains, sirops et oignements.
En eyssarop aromatizat.
Trad. d'Albucasis, fol. 53.
En sirop aromatisé.
Ni metges ab son eissarop.
Pierre d'Auvergne: Cuy bon vers.
Ni médecin avec son remède.
ANC. FR. Lequel apoticaire bailla à diverses foiz des pouldres, ysserops, beuvraiges. Lett. de rém., 1467. Carpentier, t. I, col. 1023.
ESP. Xarabe (ESP. MOD. chap. jarabe). PORT. Charope. IT. Siroppo.
(Raynouard no escribe: CAT. xarop, aixarop)
Eisugar, Essugar, Echucar, Issugar, v., essuyer, essorer.
Vos pauzaretz
Vostr' auzel, per meills essugar,
En luec privat, ab soleill clar.
Deudes de Prades. Auz. cass.
Vous poserez votre oiseau, pour mieux essuyer, en lieu privé, avec soleil clair.
Salier' issuga.
Marcabrus: Dirai vos.
Essuie la salière.
Ab sos pels dauratz los eisuga.
(chap. En sons pels dorats los eixugue: los peus de Jesús.)
V. de sainte Magdelaine.
Avec ses cheveux dorés les essuie.
Un bel toalho,
On sas mas e sa fatz
S'echuc.
Amanieu des Escas: En aquel.
Une belle serviette, où elle s'essuie ses mains et sa figure.
Et essug e solleilla.
Augier: Era quan.
Et essore et soleille.
Part. pas. Tot eisug l'ardretz en un fuec.
(chap. Tot eixut lo cremaréu a un foc.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Vous le brûlerez tout essuyé dans un feu.
Loc. Nos anem per ysshuc... so es per bel loc.
Leys d'amors, fol. 51.
Nous allons par essuyé... c'est-à-dire par beau lieu.
ANC. FR. Je la vueil au soleil porter
Por le cuir i en fere essuer...
Ters tes iex, essue ta face.
Fables et cont. anc., t. IV, p. 11 et 474.
ESP. Enxuyar (enjuagar, secar). PORT. Enxugar. IT. Asciugare.
(chap. eixugá: eixugo, eixugues, eixugue, eixuguem o eixugam, eixuguéu o eixugáu, eixuguen.)
2. Eissuc, s. m., sécheresse.
Per gran eissuc ni per freg ni per ven.
P. Cardinal: Totz lo mons. Var.
Par grande sécheresse et par froid et par vent.
IT. Asciutto. (chap. eixut, eixugat, eixuts, eixugats, eixuta, eixugada, eixutes, eixugades; terra eixuta, seca; sequía, sequera.)
viernes, 6 de septiembre de 2024
Paupre, Paubre, Paure - Contrapausar
Paupre, Paubre, Paure, adj., lat. pauperem, pauvre, indigent, nécessiteux.
Hom paupres non troba ab manen
Nulh' amistat, si gazanh no y vezia.
Pons de la Garde: D'un sirventes.
Homme pauvre ne trouve avec riche nulle amitié, si profit il n'y voyait.
Ieu viu de paupra prevenda.
Hugues de Saint-Cyr.: Servit aurai.
Je vis de pauvre provende.
S'ieu sui paubres, vos avetz pro argen.
Elias d'Uisel: Lo desirier.
Si je suis pauvre, vous avez assez d'argent.
Fig. Paupres de cor e d'aver poderos.
Bernard de Rovenac: Ja no vuelh.
Pauvres de coeur et de richesse puissants.
Nos em totz paures de poder. V. et Vert., fol. 45.
Nous sommes tous pauvres de pouvoir.
Subst. Mens a q' us paubres despulhatz.
Pons de Capdueil: En honor.
Il a moins qu'un pauvre dépouillé.
Que ames Dieu, e que fes be alhs paubres. Philomena.
Qu'il aimât Dieu, et qu'il fît bien aux pauvres.
CAT. ESP. PORT. Pobre. IT. Povero. (chap. Pobre, pobres, pobra, pobres.)
2. Pauret, adj. dim., pauvret.
Vi neis una femna paureta. Trad. du N.-T., S. Luc, ch. 21.
Vit même une femme pauvrette.
CAT. Pobret. PORT. ESP. Pobrete. IT. Poveretto.
(chap. Pobret, pobrets, pobreta, pobretes.)
3. Paupretat, Paubretat, Paupertat, Pauretat, s. f., lat. paupertatem,
pauvreté, indigence.
Aissi co 'stai mal al pros paupretat.
Sordel: Puois trobat.
Ainsi comme sied mal au preux la pauvreté.
Doptava sufrir vilesa e pauretat. V. de S. Honorat.
Redoutait de souffrir vieillesse et pauvreté.
- Fig. Nudité.
Non ac vestimen
De que pogues cubrir sas paubretatz.
T. de Guillalmet et d'un Prieur: Senher prior.
Il n'eut pas vêtement de quoi il pût couvrir ses pauvretés.
Tan enportunamens mostron lurs paupertatz. V. et Vert., fol. 69.
Si importunément montrent leurs pauvretés.
ANC. FR. Chéoir en povretet.
Trad. de S. Bernard. Montfaucon, Bibl. bibl. Ms., p. 1384.
Si j'ai froit et pauvreté. Roman de Berte, p. 53.
ANC. CAT. Pobretat. ANC. ESP. Pobredad. IT. Povertà, povertate, povertade.
4. Paubreza, Paureza, s. f., pauvreté, indigence.
Quant hom honrat torna en gran paubreza.
P. Vidal: Quant hom.
Quand homme honoré tourne en grande pauvreté.
Per eyssir de paureza. V. de S. Honorat.
(chap. Pera eixí de la pobresa.)
Pour sortir de pauvreté.
CAT. Pobresa. ESP. PORT. Pobreza. IT. Poverezza.
(chap. Pobresa, pobreses. Llengua valensiana: pobrea.)
5. Pauprier, s. m., pauvreté, misère.
Mais ye t trairai de pauprier
Ab un sirventes que t profier.
Raimond de Miraval: A Dieu me.
Mais je te tirerai de pauvreté avec un sirvente qui te profite.
6. Paubreria, Paubreira, Paupreira, Pauriera, Paurieira, s. f., pauvreté, misère, indigence.
El geta lo paubre de paubreria.
G. Figueiras: Un nou.
Il retire le pauvre de pauvreté.
Lhi paure s' adeliecho en lor paurieira aissi coma lhi ric en lor riquezas.
Liv. de Sydrac, fol. 39.
Les pauvres se délectent dans leur pauvreté ainsi comme les riches dans leurs richesses.
Soccor a la paupreira de tos amics. Trad. de Bède, fol. 2.
Porte secours à la pauvreté de tes amis.
Loc. fig. Anc no guaris de paubreira.
Bernard de Rovenac: Una sirventesca.
Oncques il ne guérit de pauvreté.
ESP. Pobreria (pobreza).
7. Paubramen, Paurament, adv., pauvrement, misérablement.
El sap que Dieu volc viure paubramen.
Guillaume de Montagnagout: Per lo mon.
Il sait que Dieu voulut vivre pauvrement.
Vieu ses grat e paubramen.
Le moine de Montaudon: Pus Peyre.
Vit sans agrément et pauvrement.
CAT. Pobrement. ESP. PORT. Pobremente. IT. Poveramente.
(chap. Pobremen, pobramen.)
8. Paubrezir, v., appauvrir, ruiner.
Part. pas. Los as paubrezitz e tot lor aire.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 86.
Tu les a appauvris et toute leur famille.
9. Apaubrir, v., appauvrir, ruiner, réduire à la misère.
Per se enrequezir, volon apaubrir tot lo mon.
(chap. Pera enriquís, volen empobrí a tot lo món.)
Destruisson et apaubron los cavaliers. V. et Vert., fol. 14.
Pour s'enrichir, veulent appauvrir tout le monde.
Détruisent et appauvrissent les chevaliers.
ANC. FR. Tant qu'il les fist apovroier. Fables et cont. anc., t. I, p. 243.
Car apovrez les avez toz. Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 58. ANC. CAT. Apobrir.
10. Empaubrir, Empaubrezir, Enpaubrezir, v., appauvrir, devenir pauvre. Fes mainz paubres enriquir
E mainz manens enpaubrezir.
Hugues de Pena: Cora que m.
Fit maints pauvres enrichir et maints riches appauvrir.
Part. pas. Meten del sieu tro n' es empaubrezitz.
G. Riquier: Jamais non.
Dépensant du sien jusqu'à ce qu'il en est appauvri.
Uns rics vilans sera miells acuillitz
Qu' uns homs gentils que sia empaubriz.
Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.
Un riche vilain sera mieux accueilli qu'un gentilhomme qui soit appauvri.
ANC. CAT. Empobrezir. CAT. MOD. Empobrir. ESP. PORT. Empobrecer.
IT. Impoverire. (chap. Empobrí, empobrís: yo me empobrixco o empobrixgo, empobrixes, empobrix, empobrim, empobriu, empobrixen; empobrit, empobrits, empobrida, empobrides.)
11. Depauperar, v., lat. depauperare, appauvrir, rendre pauvre.
Part. pas. Que lo pays de Lengadoch sia fort depopulat... et depauperat.
Tit. de 1424, Hist. de Languedoc, t. IV, pr., p. 422.
Que le pays de Languedoc soit fort dépeuplé... et appauvri.
CAT. ESP. Depauperar. (chap. Depauperá : empobrí)
12. Depauperacio, s. f., appauvrissement.
Fig. Depauperacio de vigor. Eluc. de las propr., fol. 49.
Appauvrissement de vigueur.
(chap. Empobrimén, empobrimens.)
Pausa, Pauza, s. f., lat. pausa, pause, repos, paix.
Aian vida eterna e pauza sempiterna. V. de S. Honorat.
(chap. Que tinguen vida eterna y pausa sempiterna.)
Qu'ils aient vie éternelle et repos sempiternel.
En la fi de cobla deu esser tos temps pauza plana e finals.
Leys d'amors, fol. 17.
A la fin de couplet doit toujours être pause plane et finale.
Loc. Jamais non auran pausa,
Si no 'l meton tot viu de sot la lausa.
(chap. May tindrán pausa (tranquilidat, repós) si no lo foten tot viu daball de la llosa : lápida.)
Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque.
Jamais ils n' auront repos, s'ils ne le mettent tout vif sous la pierre sépulcrale.
Amors ditz ver et escarnis,
E dona pausa ab gran afan.
P. Rogiers: Tant ai.
Amour dit vrai et raille, et donne repos avec grande peine.
Per qu'ieu ti prec qu' estias en pausa. Trad. d'un Évangile apocryphe.
C'est pourquoi je te prie que tu sois en repos.
Ara faizaz pausa aissi. Philomena.
Maintenant que vous fassiez pause ici.
L' ost es meza en cami, non pren pausa ni fi.
Roman de Fierabras, v. 5033.
L'armée est mise en chemin, elle ne prend pause ni fin.
Adv. comp. Pueis sabon
Far per que hom mais valha
Bona pausa.
Gavaudan le Vieux: Aras quan plou.
Puis savent faire pour qu'un homme vaille davantage longtemps.
Atrestal pot de lieys far
En una petita pausa.
B. de Ventadour: Amors e que.
Peut faire de même d'elle en un petit instant.
ANC. FR. Si ne firent oncques pausée ni arrest.
Roman de Galien Réthoré, fol. 77.
CAT. ESP. PORT. Pausa. IT. Posa.
(chap. Pausa, pauses; repós, reposos; pas o pau, paus.)
2. Paus, s. m., repos, pause, paix.
Loc. Ab lo rey mi vuelh acordar
D'Aragon, e tornar en paus.
Bertrand de Born: Quan vey pels.
Avec le roi d'Aragon je veux m'accorder, et revenir en paix.
(chap. Fé les paus.)
3. Pausament, Pauzamen, s. m., repos, délassement.
Establi nueg e jorn ben e ginhozamens,
Lo jorn per afanar, la nueg per pauzamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Établit nuit et jour bien et ingénieusement, le jour pour travailler, la nuit pour délassement.
- Suspension, césure.
Per lo qual pauzamen, la sentensa es duptoza o escura ad entendre.
Leys d'amors, fol. 108.
Par lequel repos, la phrase est douteuse ou obscure à entendre.
- Convention, stipulation, traité.
Fe acorder e pausament.... L' acorders e 'l pausament fo aitals.
Tit. de 1226. Arch. du Roy., J, 320.
Fit accord et convention... L'accord et la convention fut tel.
IT. Posamento.
4. Pausar, Pauzar, v., lat. pausare, poser, placer, mettre, planter.
Elhs lo van pausar en 1 bel lieyt. Philomena.
Ils vont le poser sur un beau lit.
Venc josta me son cors pausar.
P. Vidal: Abril issic.
Vint auprès de moi poser son corps.
IIII causellas a pausar reliquias. Philomena.
Quatre châsses à mettre reliques.
Es vengutz a Murel, e pausa i l' auriflor. Guillaume de Tudela.
Est venu à Murel, et y plante l'oriflamme.
Fig. Domna que en bon pretz s'enten,
Deu ben pausar s' entendansa
En un pro cavallier valen.
La Comtesse de Die: Ab joi et.
Dame qui en bon mérite s'affectionne, doit bien placer son affection en un preux chevalier vaillant.
Tro paus tot mon afar en patz.
Dalfinet: De mieich.
Jusqu'à ce que je mette toute mon affaire en paix.
Mon chantar pauzer' en remembransa.
B. Zorgi: Non lassarai.
Mon chanter je mettrais en souvenance.
- Fixer, convenir, établir.
Can venc al jorn del terme qu' ilh pausero. Liv. de Sydrac, fol. 2.
Quand vint au jour du terme qu' ils fixèrent.
- Supposer, établir.
Ar o pauzem aissi.
Izarn: Diguas me tu.
Maintenant supposons-le ainsi.
Aissi propriamens co lo lati o pausa. V. et Vert., fol. 64.
Aussi expressément comme le latin l'établit.
- Reposer, prendre du repos.
Cant fon las de caminar, se venc pauzar a la font de Jacob.
V. et Vert., fol. 102.
Quand il fut las de cheminer, il se vint reposer à la fontaine de Jacob.
La nuoich, non puesc pauzar.
(chap. Per la nit no puc reposá : descansá.)
B. de Ventadour: Quan lo vert.
La nuit, je ne puis reposer.
Anec jurar Maometh que elh no pausaria entro agues tout lo cap a K. Philomena.
Alla jurer Mahomet qu'il ne prendrait du repos qu'il n'eût enlevé le chef à Charles.
- Percher.
Qui l' auzel ve contra 'l cel volar,
Greu pot saber lo loc on s' an ni s paus.
Serveri de Girone: A greu pot.
Qui voit l'oiseau vers le ciel voler, difficilement peut savoir le lieu où il s'aille et se pose.
Loc. Quan no la vey no fi ni paus.
G. Adhemar: Quan la bruna.
Quand je ne la vois, je ne finis ni pose.
Non pausa ni fina jorn que Dieus aia fag. V. de S. Honorat.
Ne pose ni finit jour que Dieu ait fait.
- Déposer, quitter.
Aquell pauza mezura e tempramen que vol quere razo natural en so que es sobre razon e sobre tot entendemen. V. et Vert., fol. 102.
Celui-là dépose mesure et modération qui veut chercher raison naturelle en ce qui est au-dessus de raison et au-dessus de tout entendement. Part. pas. Ar hi ai pauzat lo cor e 'l sen.
Jordan de Confolen: Ancmais.
Maintenant j'y ai placé le coeur et l'esprit.
Pausatz avetz premeirament.
T. de Guillem et de G. Riquier: Guiraut.
Établi vous avez premièrement.
- Apposer.
Mandem que y sia pauzatz
Nostre sagel.
(chap. Manem que hi sigue posat lo nostre sello.)
Henri, Comte de Rodez: Si m fos.
Nous ordonnons que y soit apposé notre sceau.
- Imposer, appliquer.
Que puescas salvar home aissi ab ma pausat.
Aissi ab ma pausada salvas ton companho.
Izarn: Diguas me tu.
Que tu puisses ainsi sauver un homme imposé avec main.
Ainsi avec main imposée tu sauves ton compagnon.
- Soumettre.
Qu' el dalfin sia 'l plaitz pauzatz.
T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons.
Qu'au dauphin soit le différend soumis.
Loc. Deu esser nomada comuna, pauzat que la majors partz sia annexa.
Leys d'amors, fol. 18.
Doit être nommée commune, supposé que la majeure partie soit annexe. Adv. comp. De qu' en pot comprar
Sobiranamen al pauzat.
Brev. d'amor, fol. 67.
De quoi il en peut acheter entièrement à loisir.
CAT. Posar. ESP. PORT. Pausar. IT. Posare.
(chap. Posá: poso, poses, pose, posem o posam, poséu o posáu, posen; posat, posats, posada, posades; colocá; ficá; fotre; embutí, etc.)
5. Pausadament, adv., posément.
Be pausadament et apenssadament.
Tit. de 1293. DOAT, t. XII, fol. 22.
Bien posément et avec réflexion.
Van pauc et pauzadament. Eluc. de las propr., fol. 25.
Vont peu et posément.
ANC. CAT. Posadament. CAT. MOD. Pausadament. ESP. PORT. Pausadamente. (chap. Pausadamen; reposadamen.)
6. Apausar, v., appliquer, imputer.
Van li apausar la dissipation
Dels bens del evescat.
V. de S. Honorat.
Vont lui imputer la dissipation des biens de l'évêché.
- Exposer.
Per dialectica, sai molt razonablamenz
Apauzar e respondre.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Par dialectique, je sais moult raisonnablement exposer et répondre.
ANC. CAT. Aposar.
7. Depausar, v., déposer.
El depauset del arcivescat de Rems Robert.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 94.
Il déposa de l'archevêché de Reims Robert.
Part. pas. Fo depauzatz per la volontat del rey Hugo.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 134.
Fut déposé par la volonté du roi Hugues.
CAT. ESP. Deposar. (chap. Deposá: deposo, deposes, depose, deposem o deposam, deposéu o deposáu, deposen; deposat, deposats, deposada, deposades; fotre fora, expulsá, etc.)
8. Despauzatio, s. f., déposition.
D' aquesta despauzatio d'aquest Chylderic.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 100.
De cette déposition de ce Childéric.
(chap. Deposissió, deposissions; v. deposá.)
9. Depauzament, Depauzamen, s. m., dépôt.
Garda lo depauzament. Trad. de la 1re Épître de S. Paul à Timothée. Garde le dépôt.
Lo depauzamen de las cauzas o de las merces del mort.
Petit Thalamus de Montpellier, p. 91.
Le dépôt des choses ou des marchandises du mort.
10. Dezapauzar, v., déposer.
Dezapauzet motz evesques, per simonia.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 141.
Déposa de nombreux évêques, pour simonie.
Part. pas. Fo dezapauzatz de la dignitat del emperi.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 116.
Fut déposé de la dignité de l'empire.
11. Empauzament, s. m., imposition.
Per empauzament de las mas dels apostols.
Trad. des Actes des apôtres, ch. 8.
Par imposition des mains des apôtres.
(chap. Imposamén, imposamens; impossisió, impossisions.)
12. Enpausacio, s. f., imposition, application.
Per la enpausacio de las mieuas mans.
Trad. de la 2e Épître de S. Paul à Timothée.
Par l' imposition des miennes mains.
13. Empausar, Empauzar, Impausar, v., imposer, appliquer.
Nom empauzar, segon la volontat. Leys d'amors, fol. 41.
Imposer nom, selon la volonté.
No si presuma pas a empausar lo nom de pastor, si non pot essegniar.
Trad. de Bède, fol. 55.
Qu'il n' ait pas la présomption de s' imposer le nom de pasteur, s'il ne peut enseigner.
Empausar pena. Statuts de Provence. BOMY, p. 2.
Imposer peine.
Impausar... taillas. Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 336.
Imposer... tailles.
CAT. Imposar. (ESP. Imponer. Chap. Imposá, imposás: yo me imposo, imposes, impose, imposem o imposam, imposéu o imposáu, imposen; imposat o impost, imposats o impostos, imposada o imposta, imposades o impostes.)
14. Expauzar, v., exposer.
Qu' om expauze o declare per autras paraulas. Leys d'amors, fol. 136.
Qu'on expose ou déclare par autres paroles.
Part. pas. Adhoras a gel, ades a ploia... so expauzatz.
Eluc. de las propr., fol. 162.
Tantôt à gelée, maintenant à pluie... sont exposés.
CAT. Exposar. (chap. Exposá: exposo, exposes, expose, exposem o exposam, exposéu o exposáu, exposen; exposat o expost, exposats o expostos, exposada o exposta, exposades o expostes.)
15. Dispausar, v., disposer, projeter, arrêter.
Part. pas. A dispausat de far son passage.
Rég. des États de Provence, 1401.
A arrêté de faire son passage.
CAT. Disposar. (ESP. Disponer. Chap. Disposá, disposás: yo me disposo, disposes, dispose, disposem o disposam, disposéu o disposáu, disposen; disposat, disposats, disposada, disposades.)
16. Perpauzamen, Prepauzament, Propauzamen, s. m., propos, résolution, détermination, intention.
Gurp tort et avareza
E tot fals perpauzamen.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Quitte tort et avarice et toute fausse détermination.
Totz sos prepauzamentz, es de far lo plazer
De Jhesu Crist, lo rey.
V. de S. Honorat.
Toute son intention, c'est de faire le plaisir de Jésus-Christ, le roi.
No y ai nulh ferm propauzamen
Pons Santeuil de Toulouse: Marritz cum.
Je n'y ai nulle ferme détermination.
Perseverancia, so es ferm perpauzamen de gardar so que hom a promes a Dieu. V. et Vert., fol. 95.
Persévérance, c'est ferme résolution de garder ce qu'on a promis à Dieu.
(chap. propósit, ressolusió, determinassió, intensió).
17. Prepaus, s. m., propos, résolution, intention.
Aras tornem al prepaus. Cat. dels apost. de Roma, fol. 102.
Maintenant retournons au propos.
18. Perpauzar, Prepausar, v., proposer, présenter, offrir.
Ausit ay veritat,
Que tu as una fylla que a mot gran beutat,
E prepausas l' a vendre.
V. de S. Honorat.
J'ai appris vérité, que tu as une fille qui a moult grande beauté, et tu la proposes à vendre.
El nom de Dieu omnipotent,
Vos perpaus de comtar breument
La vida d'un sant cavalier.
Fragm. de la Vie de S. Georges.
Au nom de Dieu tout-puissant, je vous propose de conter brièvement la vie d'un saint chevalier.
Fig. Ditz e prepauza sa razo. Liv. de Sydrac, fol. 37.
Dit et présente sa raison.
- Résoudre, décider, se proposer.
Prepauson de intrar a Lerins. V. de S. Honorat.
Décident d'entrer à Lerins.
Part. prés. David, sos paires, enans
Lo temple bastir perpausans,
Aparelhec, ans de sa fi,
La materia.
Brev. d'amor, fol. 49.
David, son père, auparavant se proposant de bâtir le temple, apprêta, avant sa fin, la matière.
Part. pas. Auran perpausat de fayre penedenza. V. de S. Honorat.
Auront résolu de faire pénitence.
- Préposer.
Son prepauzadas ad aquesta dictio. Leys d'amors, fol. 12.
Sont préposées à ce mot.
CAT. IT. Preposar. (proposá, presentá, oferí; preposá: preposo, preposes, prepose, preposem o preposam, preposéu o preposáu, preposen; preposat, preposats, preposada, preposades; pre + posá : ficá dabán.)
19. Repaus, s. m., repos, calme.
Quan me soi anatz jazer,
E cug alcun repaus aver.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Quand je me suis allé coucher, et pense avoir aucun repos.
L'autrui repaus t' es afans.
P. Cardinal: Per folhs.
Le repos d'autrui t'est peine.
CAT. Repos. ESP. Reposo. PORT. Repouso. IT. Riposo.
(chap. Repós, reposos; v. reposá, descansá.)
20. Repausar, v., reposer, fixer, arrêter.
Repaus mos huels on vostre cors estai.
Arnaud de Marueil: Aissi col peis.
Je repose mes yeux où votre corps se tient.
- Prendre du repos, se délasser.
Cant lo pros cavalier a vencut lo torney, ell s' en torna repauzar a son hostal. V. et Vert., fol. 102.
Quand le preux chevalier a vaincu le tournoi, il s'en retourne reposer à son hôtel.
Repausar al leyt d' avaricia. Lo novels confort.
(chap. Reposá al llit d' avarissia.)
Reposer sur le lit d'avarice.
Delieyt me e m sojorn e m repaus.
Berenger de Palasol: Tan m'abellis.
Je me délecte et me séjourne et me repose.
Fig. Repausa se en Dieu, que lo coforta. V. et Vert., fol. 102.
Se repose en Dieu, qui le réconforte.
Part. pas. Quan son estat arribatz, et an agut repausat.
Chronique des Albigeois, col. 6.
Quand ils ont été arrivés, et ont eu pris du repos.
CAT. ESP. Reposar. PORT. Repousar. IT. Riposare.
(chap. Reposá: reposo, reposes, repose, reposem o reposam, reposéu o reposáu, reposen; reposat, reposats, reposada, reposades.)
20. Supausar, v., supposer.
Supausem que la malautia lo laisse. Arbre de Batalhas, fol. 200.
Supposons que la maladie le laisse.
Part. pas. Supausat que un baro del rey de Fransa mov guerra.
Arbre de Batalhas, fol. 104.
Supposé qu'un baron du roi de France excite guerre.
CAT. Suposar. (ESP. Suponer. Chap. Suposá: suposo, suposes, supose, suposem o suposam, suposéu o suposáu, suposen; suposat o supost, suposats o supostos, suposada o suposta, suposades o supostes.)
21. Sotzpauzar, v., mettre au-dessous.
Per amistat... o per parentesc, non sotzpauzarai lo mens digne al autre mais digne. Cartulaire de Montpellier, fol. 49.
Par amitié... ou par parenté, je ne mettrai pas le moins digne au-dessous de l'autre plus digne.
22. Pressupauzar, v., présupposer.
Aytal maniera de parlar pressupauza qu' om sapia plenieramen tot lo fag.
Alcus motz que pressupauzo enterrogatio.
Leys d'amors, fol. 120 et 77.
Pareille manière de parler présuppose qu'on sache pleinement tout le fait.
Aucuns mots qui présupposent interrogation.
Part. pas. Tractat havem del accen, per que, segon l' orde pressupauzat, devem tractar de rims e de coblas. Leys d'amors, fol. 13.
Nous avons traité de l'accent, c'est pourquoi, selon l'ordre présupposé, nous devons traiter de rimes et de couplets.
CAT. Presuposar. (ESP. Presuponer. Chap. Presuposá: presuposo, presuposes, presupose, presuposem o presuposam, presuposéu o presuposáu, presuposen; presuposat o presupost, presuposats o presupostos, presuposada o presuposta, presuposades o presupostes.)
23. Sobrepauzar, v., poser dessus.
Sobre aquellas neguna graissa non sobrepauzarai.
Cartulaire de Montpellier, fol. 129.
Sur celles-là nulle graisse je ne mettrai.
(chap. Sobreposá, sobreposás : posá damún o per damún; recuperás, pendre ánim.)
24. Entrepausar, Interpauzar, v., interposer, intercaler.
Enterpositiva es dicha, quar entrepauza las ditas consonans entre la premiera letra e la vocal subsequen. Leys d'amors, fol. 110.
Est dite interpositive, car elle interpose lesdites consonnes entre la première lettre et la voyelle subséquente.
Part. pas. Persona interpauzada.
(chap. Persona interposada o interposta.)
Tit. de 1289. DOAT, t. XI, fol. 97.
Personne interposée.
ANC. CAT. Entreposar. CAT. MOD. Interposar. (ESP. Interponer.
Chap. Interposá, interposás: yo me interposo, interposes, interpose, interposem o interposam, interposéu o interposáu, interposen; interposat o interpost, interposats o interpostos, interposada o interposta, interposades o interpostes.)
25. Contrapausar, v., opposer.
Contrapausa... la via de verita. Doctrine des Vaudois.
Oppose... la voie de vérité.
Part. pas. Ves ergoil es contrapausada l' umilitatz de Crist.
Trad. de Bède, fol. 35.
A orgueil est opposée l' humilité du Christ.
CAT. Contraposar. (ESP. Contraponer. Chap. Contraposá, contraposás; oposá, oposás; ficá, ficás en contra: yo me contraposo, contraposes, contrapose, contraposem o contraposam, contraposéu o contraposáu, contraposen; contraposat o contrapost, contraposats o contrapostos, contraposada o contraposta, contraposades o contrapostes.)
lunes, 28 de diciembre de 2020
Los sans inosséns, llibre tersé.
Llibre tersé.
La milana.
Y en éstes, se presente al cortijo lo Azarías, y la Régula li va doná los bons díes y li va estendre un sac de palla jun a la cuina com acostumáe, pero lo Azarías ni la mirabe, se unflabe y fée com si mastegare algo sense tindre res a la boca y san germana, ¿te passe algo, Azarías, no estarás dolén? y lo Azarías, la buida mirada al foc, gruñíe y ajuntabe les genives desdentegades, y la Régula, ae, no te se haurá mort l´atra milana que tú dius, ¿verdat, Azarías? y después de mol insistí, lo Azarías, lo siñoret me ha despedit, y la Régula, ¿lo siñoret? y lo Azarías, diu que ya soc vell, y la Régula, ae aixó no pot dítu lo siñoret, si te has fet vell, al seu costat ha sigut, y lo Azarías, yo ting un añ mes que lo siñoret, y mastegáe lo no res, assentat al taburet, en los colses a les garres, lo cap entre les mans, la mirada perduda, fixa al fogaril, pero, de repé, se va sentí lo alarit de la chiqueta Menuda y los ulls del Azarías se van iluminá, y los seus labios se van estirá en una sonrissa babeján, y li va di a san germana, arrímam a la chiqueta Menuda veus, y la Régula, ae, estará bruta y lo Azarías, alcánsam a la chiqueta Menuda, y, dabán la seua insisténsia, la Régula se va incorporá y va torná en la Charito y lo seu cos no abultabe mes que lo de una llebre y les seues cametes se doblegáen com les de una nina de drap, com si estigueren desossades, pero lo Azarías la va agarrá en los dits tremolosos, la va acomodá a la seua faldeta, li va aguantá delicadamen lo seu cabet desarticulat contra lo seu bras fort, per deball del sobaco, y va escomensá a rascála suaumen entre les selles mentres musitabe, milana bonica, milana bonica... y aixina que va torná Paco, lo Baixet, de la volta de la tarde, la Régula va eixí a trobál, ae, tenim visita, Paco, ¿a que no saps quí ha vingut? y Paco, lo Baixet, va ensumá un momén y va di, ton germá ha vingut, y ella has ensertat, pero esta vegada no per una nit, ni per dos, sino pera quedás, ell diu que lo siñoret lo ha despedit, veus a sabé, haurem de informámos, y al matí siguién, conforme se va alsá Deu, Paco, lo Baixet, va ensillá la yegua y, al galop, va franquejá la valleta, lo collet ple de carrascots y lo jaral y se va presentá, escoltat per los aullits dels mastíns, al cortijo del siñoret del Azarías, pero lo siñoret descansabe y Paco, lo Baixet, se va apeá y se va quedá un rato de charrada en la Lupe, la de Dacio, lo Gorriné, un pledepolls, aixó es lo que es, tot lo cuchitril ple de merda y, per si fore poc, se pixe a les mans, sirá desahogat, y Paco, lo Baixet, assentíe, pero, aixó no es nou, Lupe y la Lupe, nou no es, pero, a la llarga, canse, en la seua inacabable letanía de lamentassións, y aixina hasta que va apareixe lo siñoret y Paco, lo Baixet, entonses, se va ficá de peu, com ere de ley, bones, bones mos les dono Deu, siñoret, se va traure la gorra y va escomensá a donáli voltes y voltes entre les mans, com si li estorbare, y, al remat, siñoret, lo Azarías diu que vosté l´ha despedit, ya veu quínes coses, después de tans añs, que lo siñoret, a vore si mos entenem, ¿quí eres tú?, ¿quí te ha donat vela an este enterro? y Paco, lo Baixet, acobardat, perdono, lo germá polític del Azarías, lo del Piló, aon la Siñora Marquesa, un treballadó de Crespo, lo Guarda Majó, pera que me entengue, y lo siñoret del Azarías ¡ah, ya! y movíe lentamen lo cap, afirmán, los ulls tancats, com si cavilare, y al final, va admití, pos lo Azarías no diu cap mentira, que es sert que l´hay despedit, tú me dirás, un payo que se pixe a les mans, yo no puc minjám una surita que ell haigue desplomat, ¿ten dones cuenta?, ¡en les mans pixades!, aixó es una gorrinada y dísme tú, si no me pele les surites y atres muixóns ¿quín servissi me fa al cortijo un carcamal com ell que no té res aquí?, y se siñalabe lo fron, se apretabe en forsa un dit a la pulsera, lo pols, y Paco, lo Baixet, los ulls a les puntes de les seues botes, continuabe voltán la gorra entre les mans, aixina, y al remat, va ajuntá valor y raó, ben mirat, no li falte, siñoret, pero fáigues cuenta, lo meu - mon - cuñat va traure la primera den aquí, que pera San Eutiquio sixanta un añs, que se diu pronte, de chiquet, com qui diu... pero lo siñoret va moure una ma y lo va interrompre, tot lo que vullgues, tú, menos eixecám la veu, sol faltaríe, que si al teu cuñat l´ham aguantat sixanta un añs lo que mereixco es un premio, ¿sens?, que bons están los tems pera arreplegá de caridat a un anormal que se u fa tot per los racóns, y per si fore poc, se pixe les mans abáns de pelám les turcassos, una repugnansia, aixó es lo que es, y Paco, lo Baixet, sense dixá de donáli voltes a la gorra, assentíe, cada vegada mes tenuemen, si men fach cárrec, siñoret, pero ya veu, allí, a casa, dos pesses, en cuatre sagals...y lo siñoret, tot lo que vullgues, tú, pero lo meu no es un assilo y pera estes situasións está la familia, ¿o no? y Paco, lo Baixet si vosté u diu, y, passet a passet, reculabe cap a la yegua, pero cuan va ficá lo peu al estribo y va montá, al siñoret del Azarías se li van amontoná a la boca noves raóns, que ademés de lo que te porto dit, tú, lo Azarías blasfeme y los trau los taps a les rodes dels coches dels meus amics, dónaten cuenta, aixina fore lo mismíssim ministre, compendrás que yo no puc invitá a dingú pera que eixe anormal... y anáe alsán gradualmen la veu mentres Paco, lo Baixet, se alluñabe al trote de la yegua, ...li dixo los neumátics forros... ¡compendrás...! pero, ben mirat, lo Azarías ere un engorro, un atra criatura, igual que la chiqueta Menuda, ya u díe la Régula, inosséns, dos sans inosséns, aixó es lo que són, pero ni la Charito se estáe coteta, y lo Azarías ni a sol ni a sombra y, a la nit, ni pegá ull, en los seus passeos y carraspeján, y voltáe com un gos, y aixina hasta la matinada que se assomabe a la corralada, mastegán saliveta, los pantalóns caiguts, y los gorrinés y los guardes y los gañáns, sempre la mateixa copla, Azarías, ¿vas a peixcá? y ell sonreíe a lo no res, mentres rascabe los barróns del galliné, y ronronejabe ajuntán les genives, y, al acabá, agarráe dos cartóns de vime o esportes una a cada ma y díe, men vach a fé fem pera les flos, y, franquejabe la tanca, y se perdíe per la lloma, entre les jares y les carrasques, buscán a Antonio Abad, lo pastó, que per la hora que ere no podíe está mol llun, y, tal com sel topetáe, se ficáe a caminá parsimoniosamen detrás del bestiá, acachánse y arreplegán cagallóns ressién eixits hasta que omplíe los cartróns y, una vegada plens, tornáe al cortijo rossegán paraules que no se escoltáen, la blanca saliveta empastada a les comissures y tal com entrabe a la corralada, ya estabe la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, la del Crespo, o qui fore, ya ha vingut lo Azarías en lo abono dels geranios, y lo Azarías, sonreíe, y anabe bordeján les eretes de les flos escampán equitativamen los cagallóns entre ells, y la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, o lo mateix Crespo, embutix mes merda al cortijo que la que trau, y la Régula, en passiénsia, ae, no moleste a dingú y per lo menos está entretengut, pero lo Facundo, o la Remedios, o la Pepa, o lo mateix Crespo, ficaen mala cara, tú vorás cuan vingue la Siñora, pero lo Azarías ere templat y aplicat y, matí tras matí, tornáe dels carrascals en dos cartóns carregats de conguitos, de tal forma que, al cap de unes semanes, les flos de les eres apenes eixíen per damún de los muntets de cagallóns redóns, negres com volcáns menuts, y la Régula va tindre que imposás, ae, mes fem, no, Azarías, ara passéjam un rato a la chiqueta Menuda, li va di, y, a la nit, li va demaná a Paco, lo Baixet, que buscare algo que fé pera lo Azarías, pos los jardíns teníen massa abono y si sel dixáe gossejá, en seguida li entrabe la manta y li donabe per gitás entre los alborsés y dingú podíe traure res de ell, pero, per aquells díes, lo Rogelio, lo mosset, ya se apañabe sol, y anáe de aquí cap allá en lo tractó, un tractor roch, ressién importat, y sabíe armál y desarmál y cada vegada que veíe a la Régula preocupada per lo Azarías, li díe, yo me emporto al tío, mare, perque lo Rogelio ere efusiu y charradó, tot lo contrari que lo Quirce, cada día mes furo y callat, que la Régula, ¿qué li deu passá al Quirce desde fa un tems? se preguntabe, pero lo Quirce no donabe explicassións y, cada vegada que teníe dos hores libres, desapareixíe del cortijo y tornáe a la nit, una mica engatat y serio, que may sonreíe, may, menos cuan son germá Rogelio li preguntáe al Azarías, tío ¿per qué no mos conte vosté les panolles? y lo Azarías, dóssilmen, convensut per la fiebre de sé útil, se arrimabe al enorme mun de panolles, prop del silo y una, dos, tres, cuatre, sing... contabe, y, sempre, al arribá a onse, díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y, entonses, sí, entonses lo Quirce sonreíe, en una sonrissa una mica forsada, pero pera una vegada que sonreíe, sa mare, la Régula, se ficáe pita y lo renegáe, les cames ubertes, los brassos de engerra, assuriacánlo en los ulls, ae, aixó sí que es majo, enríuressen de un agüelo inossén es ofendre a Deu, y, enfadada, sen anabe a buscá a la chiqueta Menuda, la preníe als seus brassos y lay dixáe al Azarías, tin, adormixla, ella es la única que te comprén, y lo Azarías preníe amorosamen a la chiqueta Menuda y, assentat al pedrís de la porta, la gronsáe y li díe a cada pas, en veu brumosa, ablanida per la falta de dens, milana bonica, milana bonica, hasta que los dos, casi a un mateix tems, se quedaben adormits a la solissombra de la parra de moscatell, sonrién com dos ángels, pero un matí, la Régula, mentres pentináe a la chiqueta Menuda, va trobá un poll entre les púes de la pinta y se va mosquejá y va aná aon lo Azarías, Azarías, ¿cuán tems fa que no te rentes? y lo Azarías, aixó los señoritos, y ella, la Régula, ae, los señoritos, l´aigua no coste perres, tros de marrano, y lo Azarías, sense di ni chut, va amostrá les seues mans de un costat y del atre, en la roña acumulada a les arrugues, y, finalmen va di humilmen, a modo de explicassió, me les pixo cada matí pera que no me se faiguen cribasses, y la Régula, fora de sí, ae, sirás asquerós, ¿no veus que estás crián miseria y lay apegues a la criatura? pero lo Azarías la mirabe confós o confundit, en les seues grogues nines dels ulls imploráns, lo cap cacho, gruñín cadensiosamen, com un cachorret, mastegán saliveta en les genives pelades, y la seua inossénsia y sumisió van desarmá a san germana, haragán, mes que dropo, tindré que ocupám de tú com si fores un atra criatura, y, a la tarde siguién, va pujá al remolque, jun al Rogelio y sen van aná cap a Cordovilla, aon lo Hachemita, y va comprá tres camisetes y, tornán a casa, se va encará en lo Azarías, ten fiques una cada semana, ¿me has entés? y lo Azarías assentíe y fée momos, pero passat un mes, la Régula va torná a buscál, daball del oró, ae, ¿se pot sabé aón has ficat les camisetes que te vach comprá?, va pera cuatre semanes y encara no ten hay rentat cap, y lo Azarías va baixá los ulls grocs y sangosos, hasta que san germana va pedre la passiénsia y lo va sacsá y tal com lo sacsáe per les solapes eixecades, va vore les camisetes, una damún del atra, sobreficades, les tres, y cochino, mes que marrano, que eres encara pijó que los gorrinos, tráute aixó, ¿sens?, llévat aixó, y lo Azarías, sumisamen, se va traure la parchejada jaqueta de pana parda y, después, les camisetes, una detrás del atra, les tres, y va dixá al descubert un pit de Hércules, cubert de una pelusa canosa, y la Régula, ae, cuan ten tragues una te fiques l´atra, la llimpia, trau y fica, eixa es tota la siénsia, y lo Rogelio a riure, que se tapáe la boca en la seua ma gran y morena pera sofocá la rissa y no enfadá a sa mare y Paco, lo Baixet, assentat al pedrís, contemplabe la essena apoquit y baixabe lo cap, abatut, es encara pijó que la chiqueta Menuda, rossegáe, y aixina va aná corrén lo tems y, cuan va arribá la primavera, al Azarías li van vindre alusinassións, y a totes hores se li representabe son germá, lo Ireneo, de nit en blang y negre, com enmarcat a un escapulari, y de día, si se gitáe entre la torvisca, policromat, gran y totpoderós, damún del fondo blau del sel, com va vore un día a Deu-pare a un grabat y, en estos casos, lo Azarías, se eixecáe y sen anáe aon la Régula, avui ha tornat lo Ireneo, Régula, díe, y ella ae, un atra vegada, díxa al pobre Ireneo en pas y lo Azarías al sel está y ella, a vore ¿quín mal li va fé a dingú? pero les coses del Azarías en seguida trassendíen al cortijo y los gorrinés, y los pastós y los gañáns féen vore que sel trobáen y li preguntaben, ¿qué va sé del Ireneo, Azarías? y lo Azarías alsáe los muscles, se va morí, Franco lo va enviá al sel, y ells, com si fore la primera vegada que lay preguntaben y ¿cuán va sé aixó, Azarías, cuán va sé aixó? y lo Azarías movíe repetidamen los labios antes de contestá, fa mol tems, cuan los moros, y ells se pegáen en los colses y reprimíen la rissa y tornáen a di, ¿y estás segú de que Franco lo va enviá al sel, no lo enviaríe al infern? y lo Azarías negabe fort en lo cap, sonreíe, babejabe y señalabe cap amún, al blau, yo lo vech ahí dal cada vegada que me tombo entre la torvisca, aclaríe, pero lo mes grave pera Paco, lo Baixet, eren los desahogos del Azarías, ya que a consevol hora del día o de la nit, son cuñat abandonabe la casa, buscabe un racó, ben prop de la tapia, o a les eretes, o del sopadó o prop del oró, se baixabe los calsonsillos, se ajupíe y u fée, aixina que Paco, lo Baixet, cada matí, antes de la volta, ixíe al pati com un enterradó, lo cávec al muscle y tratabe de borrá les seues patades y llugo, tornaé a la Régula y se queixáe, este home té que tindre les canilles fluixes, de un atre modo no se explique, y cada dilluns y cada dimats, apareixíe al cortijo una nova pasterada y Paco, lo Baixet, venga, fóli, en la cavegueta, cávec o chapo, a tapáu, pero pesse als seus esforsos, cada vegada que ixíe de casa y obríe los forats del nas - per aon segóns díe lo siñoret Iván, los díes que estabe de bones, se li veíe lo servell - li veníe la peste o corrompina y se desesperabe, ¡ya torne a putí, Régula, ton germá no té arreglo!, y la Régula, desolada, ae, y ¿qué vols que yo li faiga? no es mala creu la que nos ha caigut damún, pero, per aquells díes, lo Azarías va escomensá a trobá en falta les carreres del caro y cada vegada que vée a son cuñat quieto, parat, se arimáe an ell, zalamero, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, li díe, y Paco, lo Baixet, mut, com si no fore pan ell, y lo Azarías, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, y Paco, lo Baixet, mut, com si no lay diguere an ell, hasta que una tarde, sense sabé cóm ni per qué, li va vindre la idea, que se va obrí pas al seu menut serebre com una llum, y entonses, sen va aná cap a son cuñat, y si te arrimo a la serra a corre lo caro, ¿u farás al monte?,¿no tornarás a fé de ventre a la corralada? y lo Azarías, si tú u dius, y, a partí de aquella fecha, Paco, lo Baixet, cada tardet, aupabe al Azarías a la grupa de la yegua y lo portáe en ell y, ya nit tancada, se apeaben a la falda de la serra, y, mentres Paco, lo Baixet, se acomodabe al roquissal, aguardán, prop del alcornoque mocho, lo Azarías se perdíe pel brosquill, entre les jares y la montera, belcat, acechán com una alimaña, obrínse pas entre la greñura y, al cap de una llarga paussa, Paco, lo Baixet, sentíe lo seu reclam, ¡eh, eh!, y acte seguit, lo silénsio, y al remat, la veu levemen nassal del Azarías, ¡eh, eh! y después de fé lo reclam tres o cuatre vegades en vano, lo caro contestáe, ¡jujujujú, jujujujú! y, entonses, lo Azarías arrencabe a corre, com un macareno, y lo caro aullabe detrás y de cuan en cuan, soltabe la seua lúgubre carcañada y Paco, lo Baixet, desde lo Canchal del Alcornoque, sentíe los cruixits de la malea al trencás y, poc después, lo aullit del caro, y, después, la seua carcañada que geláe la sang y mes después, res y, passat un cuart de hora, apareixíe lo Azarías, en la cara y les mans cubertes de ñafres, en la seua sonrissa babeján, felís, bona carrera li hay donat, Paco, y Paco, lo Baixet, a lo seu, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, encara no, Paco, no hay tingut tems, y Paco, lo Baixet, pos, venga, dónat pressa, y lo Azarías, sense dixá de sonriure, chupánse los esgarraps de les mans, se alluñáe uns metros, se ajupíe contra alguna matissa y descarregabe, y aixina día tras día, hasta que una tarde, al acabá mach, se va presentá lo Rogelio en una gralleta ressién naixcuda entre les mans, ¡tío, miro lo que li porto! y tots van eixí de la casa y al Azarías, al vore lo muixonet tendret, se li van bañá los ulls, lo va pendre en cuidadet a les seues manotes y va musitá, milana bonica, milana bonica, y, sense pará de adulála, va entrá a la casa, la va dixá a una sistella y va eixí a buscá materials pera féli un niuet y, a la nit, li va demaná al Quirce un sac de pienso y, a una llanda rovellada, lo va mesclá en aigua y li va arrimá una pella al pic del animalet y va di, afelpán la veu, quiá, quiá, quiá y la gralleta se movíe a la palla, ¡quiá, quiá, quiá!, y ell, lo Azarías, cada vegada que la gralleta obríe lo pic, li embutíe a la boca inmensa, en lo seu brut dit del mich, un grumo de prenso compost y lo muixonet su tragabe, y, después, un atra pella y un atra, hasta que la muixoneta se fartáe, se quedabe quieta, farta, pero a la mija hora, una vegada passat lo empach sircunstansial, tornáe a reclamá y lo Azarías repetíe la operassió mentres murmurabe tendramen, milana bonica, milana bonica, en un murmullo que casi no se enteníe, pero la Régula lo vee fé y li díe confidensialmen al Rogelio, ae, mes val aixina, bona idea has tingut, y lo Azarías no se olvidabe del muixó ni de día ni de nit y en cuan li van apuntá los primés cañóns, va corre felís per la corralada, de porta en porta, una sonrissa bobalicona ballánli entre los labios, les grogues nines dilatades, la milana ya está emplomán, repetíe, y tots li donáen los parabéns o li preguntaben per lo Ireneo, menos son nebot, lo Quirce, que lo va enfocá en la seua mirada y li va di, y ¿pera qué vol a casa esta peste, tío? y lo Azarías va girá cap an ell los seus ulls atónits, assombrats, no es cap peste, es la milana, pero lo Quirce va moure obstinadamen lo cap y, después, va escupiñá, ¡qué collóns!, es un muixó negre y res bo pot portá a casa un muixó negre, y lo Azarías lo va mirá un momén desorientat y, finalmen, va posá los seus tendres ulls damún del caixó y se va olvidá del Quirce, demá li buscaré una papaterra, va di, y, al matí siguién, va escomensá a cavá afanosamen al massís sentral hasta que va trobá una papatiarra, la va agarrá en dos dits y lay va doná a la gralla y la gralleta se la va empassá en tan gust que lo Azarías babejáe de satisfacsió, ¿la has vist, Charito? ya es una mosseta, demá li buscaré un atra papaterra y cuquets, li va di a la chiqueta Menuda, y, pas a pas, la gralleta anáe creixén y emplomán dins del niu, en lo que, ara, cada vegada que Paco, lo Baixet, traíe al Azarías a corre lo caro, éste se moríe de impassiénsia, a escape, Paco, la milana me está aguardán, y Paco, lo Baixet, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, la milana me está aguardán, Paco, y Paco, lo Baixet, inconmovible, si no fas de ventre, te ting aquí hasta que se faigue de día y la milana se mórigue de fam, y lo Azarías se afluixáe los calsonsillos, no tens que fé aixó, díe, al tems que se ajupie a la soca de un carrascot y soltáe la cárrega, pero antes de acabá, ya se alsáe, venga, Paco, rápit, se pujáe de pressa los pantalóns, la milana me está aguardán, y estiráe los labios en una humida, extraviada, sonrissa y mastegáe saliveta en mol gust y este epissodio se repetíe cada día hasta que un matí, tres semanes mes tard, tal com passejabe a la gralleta per la corralada damún del seu bras, ésta va escomensá un tímit aleteo y va escomensá a volá, en un vol curt, blanet y primerís, hasta alcansá la copa del oró, aon se va posá, y, al vórela allí, per primera vegada lluñ del seu alcáns, lo Azarías ploriquejáe, la milana me se ha escapat, Régula, y se va assomá la Régula, ae, díxala que volo, Deu li va doná ales pera volá, ¿no u compréns? pero lo Azarías, yo no vull que me se escapo la milana, Régula, y mirabe ansiosa, angustiadamen, cap a la copa del oró y la gralleta giráe los seus ulls cap a totes bandes, descubrín noves perspectives, y, después, girabe lo cap y se picotejabe lo llom, despollánse y lo Azarías, ficán a les seues paraules tota la unsió, tot lo amor de que ere capás, díe, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó com si res, y tan pronte la Régula va arrimá al abre la escala de ma en intensió de agarrála y va pujá los dos primés escalóns, la gralleta va ficá tobes les ales, les va moure un rato al buit, y, finalmen, se va soltá de la rama, y, en un vol torpe y sense dessisió, va coroná la teulada de la capelleta y va pujá a la veleta de la torre, allá dal, y lo Azarías la mirabe en los llagrimots penjats dels ulls, com renegánla per la seua actitut, no estabe a gust en mí, díe, y, en éstes, se va presentá lo Críspulo y, después, lo Rogelio, y la Pepa, y lo Facundo, y lo Crespo, y tota la tropa, los ulls cap amún, a la veleta de la torre y la gralleta, dudán, fee balansades, y lo Rogelio sen enríe, cría corvs, tío, y lo Facundo, a vore, li agrren gust a la libertat, y porfiabe la Régula, ae, Deu los va doná ales als muixóns pera volá, y al Azarías li rellissáen los llagrimots per les galtes y ell tratabe de tráuressels a manotades y tornabe a la seua cantinela, milana bonica, milana bonica, y, tal com parlabe, se anabe apartán del grupet, arrimánse a la sombra calén del oró, los ulls a la veleta, hasta que se va quedá sol, al mich de la ampla corralada, daball del sol despiadat de juliol, la seua propia sombra com una pilota negra, als peus, fén momos y brassillades, hasta que va alsá lo cap, va afelpá la veu y va cridá, ¡quiá! y, a dal, a la veleta, la gralleta va assentuá les seues balansejades, va ataullá la corralada, se va moure ñirviosa, y se va torná a quedá parada y lo Azarías, que la observabe, va repetí entonses, ¡quiá! y la gralleta va estirá lo coll miránlo, lo va torná a plegá, torne a estirál y, en eixe momén, lo Azarías, va repetí, ¡quiá! y, de repén, va passá lo imprevist, y com si entre lo Azarías y la gralleta se haguere establit un fluit, lo muixó desde la flecha de la veleta va escomensá a grasná, ¡quiá, quiá, quiá! y a la sombra del oró se va fé un silénsio expectán y de improvís, lo muixó se va llansá cap a abán, va baixá en picat, y dabán de la mirada atónita del grupet, va fé tres amples sírculs damún de la corralada, prop de les tapies y, finalmen, se va posá damún del muscle dret del Azarías y va escomensá a picotejál insistenmen lo clatell blang com si li traguere los polls y Azarías sonreíe, sense moures, girán una mica lo cap cap an ella y musitán com una plegaria, milana bonica, milana bonica.




