Mostrando las entradas para la consulta pobresa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pobresa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 6 de septiembre de 2024

Paupre, Paubre, Paure - Contrapausar

 

Paupre, Paubre, Paure, adj., lat. pauperem, pauvre, indigent, nécessiteux.

Hom paupres non troba ab manen

Nulh' amistat, si gazanh no y vezia.

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

Homme pauvre ne trouve avec riche nulle amitié, si profit il n'y voyait.

Ieu viu de paupra prevenda.

Hugues de Saint-Cyr.: Servit aurai. 

Je vis de pauvre provende.

S'ieu sui paubres, vos avetz pro argen.

Elias d'Uisel: Lo desirier.

Si je suis pauvre, vous avez assez d'argent.

Fig. Paupres de cor e d'aver poderos.

Bernard de Rovenac: Ja no vuelh. 

Pauvres de coeur et de richesse puissants.

Nos em totz paures de poder. V. et Vert., fol. 45.

Nous sommes tous pauvres de pouvoir.

Subst. Mens a q' us paubres despulhatz. 

Pons de Capdueil: En honor. 

Il a moins qu'un pauvre dépouillé. 

Que ames Dieu, e que fes be alhs paubres. Philomena.

Qu'il aimât Dieu, et qu'il fît bien aux pauvres.

CAT. ESP. PORT. Pobre. IT. Povero. (chap. Pobre, pobres, pobra, pobres.)

Los Sans Inosséns

2. Pauret, adj. dim., pauvret. 

Vi neis una femna paureta. Trad. du N.-T., S. Luc, ch. 21. 

Vit même une femme pauvrette.

CAT. Pobret. PORT. ESP. Pobrete. IT. Poveretto. 

(chap. Pobret, pobrets, pobreta, pobretes.)

pobret porró de Pompeo

3. Paupretat, Paubretat, Paupertat, Pauretat, s. f., lat. paupertatem,

pauvreté, indigence.

Aissi co 'stai mal al pros paupretat.

Sordel: Puois trobat. 

Ainsi comme sied mal au preux la pauvreté. 

Doptava sufrir vilesa e pauretat. V. de S. Honorat.

Redoutait de souffrir vieillesse et pauvreté.

- Fig. Nudité.

Non ac vestimen 

De que pogues cubrir sas paubretatz.

T. de Guillalmet et d'un Prieur: Senher prior.

Il n'eut pas vêtement de quoi il pût couvrir ses pauvretés.

Tan enportunamens mostron lurs paupertatz. V. et Vert., fol. 69. 

Si importunément montrent leurs pauvretés. 

ANC. FR. Chéoir en povretet. 

Trad. de S. Bernard. Montfaucon, Bibl. bibl. Ms., p. 1384.

Si j'ai froit et pauvreté. Roman de Berte, p. 53.

ANC. CAT. Pobretat. ANC. ESP. Pobredad. IT. Povertà, povertate, povertade.

4. Paubreza, Paureza, s. f., pauvreté, indigence.

Quant hom honrat torna en gran paubreza.

P. Vidal: Quant hom. 

Quand homme honoré tourne en grande pauvreté. 

Per eyssir de paureza. V. de S. Honorat. 

(chap. Pera eixí de la pobresa.)

Pour sortir de pauvreté.

CAT. Pobresa. ESP. PORT. Pobreza. IT. Poverezza.

(chap. Pobresa, pobreses. Llengua valensiana: pobrea.)

5. Pauprier, s. m., pauvreté, misère.

Mais ye t trairai de pauprier 

Ab un sirventes que t profier.

Raimond de Miraval: A Dieu me. 

Mais je te tirerai de pauvreté avec un sirvente qui te profite.

6. Paubreria, Paubreira, Paupreira, Pauriera, Paurieira, s. f., pauvreté, misère, indigence. 

El geta lo paubre de paubreria.

G. Figueiras: Un nou. 

Il retire le pauvre de pauvreté. 

Lhi paure s' adeliecho en lor paurieira aissi coma lhi ric en lor riquezas.

Liv. de Sydrac, fol. 39.

Les pauvres se délectent dans leur pauvreté ainsi comme les riches dans leurs richesses.

Soccor a la paupreira de tos amics. Trad. de Bède, fol. 2.

Porte secours à la pauvreté de tes amis.

Loc. fig. Anc no guaris de paubreira.

Bernard de Rovenac: Una sirventesca. 

Oncques il ne guérit de pauvreté. 

ESP. Pobreria (pobreza).

7. Paubramen, Paurament, adv., pauvrement, misérablement.

El sap que Dieu volc viure paubramen.

Guillaume de Montagnagout: Per lo mon.

Il sait que Dieu voulut vivre pauvrement. 

Vieu ses grat e paubramen.

Le moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Vit sans agrément et pauvrement. 

CAT. Pobrement. ESP. PORT. Pobremente. IT. Poveramente.

(chap. Pobremen, pobramen.)

8. Paubrezir, v., appauvrir, ruiner. 

Part. pas. Los as paubrezitz e tot lor aire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 86. 

Tu les a appauvris et toute leur famille.

9. Apaubrir, v., appauvrir, ruiner, réduire à la misère.

Per se enrequezir, volon apaubrir tot lo mon.

(chap. Pera enriquís, volen empobrí a tot lo món.)

Destruisson et apaubron los cavaliers. V. et Vert., fol. 14.

Pour s'enrichir, veulent appauvrir tout le monde. 

Détruisent et appauvrissent les chevaliers.

ANC. FR. Tant qu'il les fist apovroier. Fables et cont. anc., t. I, p. 243.

Car apovrez les avez toz. Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 58. ANC. CAT. Apobrir.

10. Empaubrir, Empaubrezir, Enpaubrezir, v., appauvrir, devenir pauvre. Fes mainz paubres enriquir 

E mainz manens enpaubrezir.

Hugues de Pena: Cora que m. 

Fit maints pauvres enrichir et maints riches appauvrir. 

Part. pas. Meten del sieu tro n' es empaubrezitz. 

G. Riquier: Jamais non.

Dépensant du sien jusqu'à ce qu'il en est appauvri. 

Uns rics vilans sera miells acuillitz 

Qu' uns homs gentils que sia empaubriz. 

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Un riche vilain sera mieux accueilli qu'un gentilhomme qui soit appauvri.

ANC. CAT. Empobrezir. CAT. MOD. Empobrir. ESP. PORT. Empobrecer.

IT. Impoverire. (chap. Empobrí, empobrís: yo me empobrixco o empobrixgo, empobrixes, empobrix, empobrim, empobriu, empobrixen; empobrit, empobrits, empobrida, empobrides.)

11. Depauperar, v., lat. depauperare, appauvrir, rendre pauvre. 

Part. pas. Que lo pays de Lengadoch sia fort depopulat... et depauperat. 

Tit. de 1424, Hist. de Languedoc, t. IV, pr., p. 422.

Que le pays de Languedoc soit fort dépeuplé... et appauvri.

CAT. ESP. Depauperar. (chap. Depauperá : empobrí)

12. Depauperacio, s. f., appauvrissement.

Fig. Depauperacio de vigor. Eluc. de las propr., fol. 49. 

Appauvrissement de vigueur.

(chap. Empobrimén, empobrimens.)


Pausa, Pauza, s. f., lat. pausa, pause, repos, paix. 

Aian vida eterna e pauza sempiterna. V. de S. Honorat.

(chap. Que tinguen vida eterna y pausa sempiterna.)

Qu'ils aient vie éternelle et repos sempiternel. 

En la fi de cobla deu esser tos temps pauza plana e finals.

Leys d'amors, fol. 17. 

A la fin de couplet doit toujours être pause plane et finale.

Loc. Jamais non auran pausa,

Si no 'l meton tot viu de sot la lausa.

(chap. May tindrán pausa (tranquilidat, repós) si no lo foten tot viu daball de la llosa : lápida.)

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque. 

Jamais ils n' auront repos, s'ils ne le mettent tout vif sous la pierre sépulcrale.

Amors ditz ver et escarnis, 

E dona pausa ab gran afan.

P. Rogiers: Tant ai. 

Amour dit vrai et raille, et donne repos avec grande peine.

Per qu'ieu ti prec qu' estias en pausa. Trad. d'un Évangile apocryphe.

C'est pourquoi je te prie que tu sois en repos.

Ara faizaz pausa aissi. Philomena. 

Maintenant que vous fassiez pause ici. 

L' ost es meza en cami, non pren pausa ni fi. 

Roman de Fierabras, v. 5033.

L'armée est mise en chemin, elle ne prend pause ni fin. 

Adv. comp. Pueis sabon

Far per que hom mais valha 

Bona pausa.

Gavaudan le Vieux: Aras quan plou. 

Puis savent faire pour qu'un homme vaille davantage longtemps.

Atrestal pot de lieys far 

En una petita pausa.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Peut faire de même d'elle en un petit instant. 

ANC. FR. Si ne firent oncques pausée ni arrest.

Roman de Galien Réthoré, fol. 77. 

CAT. ESP. PORT. Pausa. IT. Posa. 

(chap. Pausa, pauses; repós, reposos; pas o pau, paus.)

2. Paus, s. m., repos, pause, paix. 

Loc. Ab lo rey mi vuelh acordar

D'Aragon, e tornar en paus.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

Avec le roi d'Aragon je veux m'accorder, et revenir en paix.

(chap. Fé les paus.)

3. Pausament, Pauzamen, s. m., repos, délassement.

Establi nueg e jorn ben e ginhozamens, 

Lo jorn per afanar, la nueg per pauzamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Établit nuit et jour bien et ingénieusement, le jour pour travailler, la nuit pour délassement.

- Suspension, césure.

Per lo qual pauzamen, la sentensa es duptoza o escura ad entendre.

Leys d'amors, fol. 108.

Par lequel repos, la phrase est douteuse ou obscure à entendre.

- Convention, stipulation, traité.

Fe acorder e pausament.... L' acorders e 'l pausament fo aitals.

Tit. de 1226. Arch. du Roy., J, 320.

Fit accord et convention... L'accord et la convention fut tel. 

IT. Posamento.

4. Pausar, Pauzar, v., lat. pausare, poser, placer, mettre, planter.

Elhs lo van pausar en 1 bel lieyt. Philomena. 

Ils vont le poser sur un beau lit.

Venc josta me son cors pausar.

P. Vidal: Abril issic. 

Vint auprès de moi poser son corps. 

IIII causellas a pausar reliquias. Philomena. 

Quatre châsses à mettre reliques. 

Es vengutz a Murel, e pausa i l' auriflor. Guillaume de Tudela. 

Est venu à Murel, et y plante l'oriflamme. 

Fig. Domna que en bon pretz s'enten, 

Deu ben pausar s' entendansa 

En un pro cavallier valen.

La Comtesse de Die: Ab joi et. 

Dame qui en bon mérite s'affectionne, doit bien placer son affection en un preux chevalier vaillant. 

Tro paus tot mon afar en patz.

Dalfinet: De mieich. 

Jusqu'à ce que je mette toute mon affaire en paix. 

Mon chantar pauzer' en remembransa. 

B. Zorgi: Non lassarai. 

Mon chanter je mettrais en souvenance.

- Fixer, convenir, établir.

Can venc al jorn del terme qu' ilh pausero. Liv. de Sydrac, fol. 2. 

Quand vint au jour du terme qu' ils fixèrent.

- Supposer, établir.

Ar o pauzem aissi.

Izarn: Diguas me tu. 

Maintenant supposons-le ainsi.

Aissi propriamens co lo lati o pausa. V. et Vert., fol. 64. 

Aussi expressément comme le latin l'établit.

- Reposer, prendre du repos.

Cant fon las de caminar, se venc pauzar a la font de Jacob.

V. et Vert., fol. 102. 

Quand il fut las de cheminer, il se vint reposer à la fontaine de Jacob.

La nuoich, non puesc pauzar.

(chap. Per la nit no puc reposá : descansá.)

B. de Ventadour: Quan lo vert.

La nuit, je ne puis reposer.

Anec jurar Maometh que elh no pausaria entro agues tout lo cap a K. Philomena.

Alla jurer Mahomet qu'il ne prendrait du repos qu'il n'eût enlevé le chef à Charles.

- Percher.

Qui l' auzel ve contra 'l cel volar, 

Greu pot saber lo loc on s' an ni s paus. 

Serveri de Girone: A greu pot.

Qui voit l'oiseau vers le ciel voler, difficilement peut savoir le lieu où il s'aille et se pose. 

Loc. Quan no la vey no fi ni paus.

G. Adhemar: Quan la bruna. 

Quand je ne la vois, je ne finis ni pose. 

Non pausa ni fina jorn que Dieus aia fag. V. de S. Honorat. 

Ne pose ni finit jour que Dieu ait fait.

- Déposer, quitter.

Aquell pauza mezura e tempramen que vol quere razo natural en so que es sobre razon e sobre tot entendemen. V. et Vert., fol. 102. 

Celui-là dépose mesure et modération qui veut chercher raison naturelle en ce qui est au-dessus de raison et au-dessus de tout entendement. Part. pas. Ar hi ai pauzat lo cor e 'l sen.

Jordan de Confolen: Ancmais. 

Maintenant j'y ai placé le coeur et l'esprit.

Pausatz avetz premeirament.

T. de Guillem et de G. Riquier: Guiraut.

Établi vous avez premièrement.

- Apposer.

Mandem que y sia pauzatz 

Nostre sagel.

(chap. Manem que hi sigue posat lo nostre sello.)

Henri, Comte de Rodez: Si m fos.

Nous ordonnons que y soit apposé notre sceau.

- Imposer, appliquer.

Que puescas salvar home aissi ab ma pausat.

Aissi ab ma pausada salvas ton companho.

Izarn: Diguas me tu.

Que tu puisses ainsi sauver un homme imposé avec main. 

Ainsi avec main imposée tu sauves ton compagnon.

- Soumettre.

Qu' el dalfin sia 'l plaitz pauzatz. 

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons. 

Qu'au dauphin soit le différend soumis.

Loc. Deu esser nomada comuna, pauzat que la majors partz sia annexa.

Leys d'amors, fol. 18. 

Doit être nommée commune, supposé que la majeure partie soit annexe. Adv. comp. De qu' en pot comprar

Sobiranamen al pauzat.

Brev. d'amor, fol. 67. 

De quoi il en peut acheter entièrement à loisir.

CAT. Posar. ESP. PORT. Pausar. IT. Posare. 

(chap. Posá: poso, poses, pose, posem o posam, poséu o posáu, posen; posat, posats, posada, posades; colocá; ficá; fotre; embutí, etc.)

5. Pausadament, adv., posément.

Be pausadament et apenssadament.

Tit. de 1293. DOAT, t. XII, fol. 22. 

Bien posément et avec réflexion. 

Van pauc et pauzadament. Eluc. de las propr., fol. 25. 

Vont peu et posément.

ANC. CAT. Posadament. CAT. MOD. Pausadament. ESP. PORT. Pausadamente. (chap. Pausadamen; reposadamen.)

6. Apausar, v., appliquer, imputer.

Van li apausar la dissipation

Dels bens del evescat.

V. de S. Honorat.

Vont lui imputer la dissipation des biens de l'évêché.

- Exposer.

Per dialectica, sai molt razonablamenz 

Apauzar e respondre.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Par dialectique, je sais moult raisonnablement exposer et répondre. 

ANC. CAT. Aposar.

7. Depausar, v., déposer.

El depauset del arcivescat de Rems Robert.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 94. 

Il déposa de l'archevêché de Reims Robert. 

Part. pas. Fo depauzatz per la volontat del rey Hugo.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 134. 

Fut déposé par la volonté du roi Hugues. 

CAT. ESP. Deposar. (chap. Deposá: deposo, deposes, depose, deposem o deposam, deposéu o deposáu, deposen; deposat, deposats, deposada, deposades; fotre fora, expulsá, etc.)

8. Despauzatio, s. f., déposition.

D' aquesta despauzatio d'aquest Chylderic.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 100. 

De cette déposition de ce Childéric.

(chap. Deposissió, deposissions; v. deposá.)

9. Depauzament, Depauzamen, s. m., dépôt. 

Garda lo depauzament. Trad. de la 1re Épître de S. Paul à Timothée. Garde le dépôt.

Lo depauzamen de las cauzas o de las merces del mort.

Petit Thalamus de Montpellier, p. 91.

Le dépôt des choses ou des marchandises du mort.

10. Dezapauzar, v., déposer.

Dezapauzet motz evesques, per simonia. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 141.

Déposa de nombreux évêques, pour simonie.

Part. pas. Fo dezapauzatz de la dignitat del emperi.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 116. 

Fut déposé de la dignité de l'empire.

11. Empauzament, s. m., imposition. 

Per empauzament de las mas dels apostols.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 8.

Par imposition des mains des apôtres.

(chap. Imposamén, imposamens; impossisió, impossisions.)

12. Enpausacio, s. f., imposition, application.

Per la enpausacio de las mieuas mans.

Trad. de la 2e Épître de S. Paul à Timothée. 

Par l' imposition des miennes mains.

13. Empausar, Empauzar, Impausar, v., imposer, appliquer.

Nom empauzar, segon la volontat. Leys d'amors, fol. 41.

Imposer nom, selon la volonté.

No si presuma pas a empausar lo nom de pastor, si non pot essegniar.

Trad. de Bède, fol. 55. 

Qu'il n' ait pas la présomption de s' imposer le nom de pasteur, s'il ne peut enseigner.

Empausar pena. Statuts de Provence. BOMY, p. 2. 

Imposer peine. 

Impausar... taillas. Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 336. 

Imposer... tailles.

CAT. Imposar. (ESP. Imponer. Chap. Imposá, imposás: yo me imposo, imposes, impose, imposem o imposam, imposéu o imposáu, imposen; imposat o impost, imposats o impostos, imposada o imposta, imposades o impostes.)

Dichosa repoblasió.

14. Expauzar, v., exposer.

Qu' om expauze o declare per autras paraulas. Leys d'amors, fol. 136.

Qu'on expose ou déclare par autres paroles. 

Part. pas. Adhoras a gel, ades a ploia... so expauzatz.

Eluc. de las propr., fol. 162. 

Tantôt à gelée, maintenant à pluie... sont exposés.

CAT. Exposar. (chap. Exposá: exposo, exposes, expose, exposem o exposam, exposéu o exposáu, exposen; exposat o expost, exposats o  expostos, exposada o exposta, exposades o expostes.)

15. Dispausar, v., disposer, projeter, arrêter.

Part. pas. A dispausat de far son passage. 

Rég. des États de Provence, 1401. 

A arrêté de faire son passage.

CAT. Disposar. (ESP. Disponer. Chap. Disposá, disposás: yo me disposo, disposes, dispose, disposem o disposam, disposéu o disposáu, disposen; disposat, disposats, disposada, disposades.)

16. Perpauzamen, Prepauzament, Propauzamen, s. m., propos, résolution, détermination, intention. 

Gurp tort et avareza

E tot fals perpauzamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Quitte tort et avarice et toute fausse détermination. 

Totz sos prepauzamentz, es de far lo plazer 

De Jhesu Crist, lo rey.

V. de S. Honorat. 

Toute son intention, c'est de faire le plaisir de Jésus-Christ, le roi.

No y ai nulh ferm propauzamen

Pons Santeuil de Toulouse: Marritz cum. 

Je n'y ai nulle ferme détermination. 

Perseverancia, so es ferm perpauzamen de gardar so que hom a promes a Dieu. V. et Vert., fol. 95.

Persévérance, c'est ferme résolution de garder ce qu'on a promis à Dieu.

(chap. propósit, ressolusió, determinassió, intensió).

17. Prepaus, s. m., propos, résolution, intention.

Aras tornem al prepaus. Cat. dels apost. de Roma, fol. 102.

Maintenant retournons au propos.

18. Perpauzar, Prepausar, v., proposer, présenter, offrir.

Ausit ay veritat,

Que tu as una fylla que a mot gran beutat,

E prepausas l' a vendre.

V. de S. Honorat.

J'ai appris vérité, que tu as une fille qui a moult grande beauté, et tu la proposes à vendre.

El nom de Dieu omnipotent,

Vos perpaus de comtar breument

La vida d'un sant cavalier.

Fragm. de la Vie de S. Georges.

Au nom de Dieu tout-puissant, je vous propose de conter brièvement la vie d'un saint chevalier. 

Fig. Ditz e prepauza sa razo. Liv. de Sydrac, fol. 37.

Dit et présente sa raison.

- Résoudre, décider, se proposer.

Prepauson de intrar a Lerins. V. de S. Honorat.

Décident d'entrer à Lerins.

Part. prés. David, sos paires, enans

Lo temple bastir perpausans, 

Aparelhec, ans de sa fi, 

La materia.

Brev. d'amor, fol. 49. 

David, son père, auparavant se proposant de bâtir le temple, apprêta, avant sa fin, la matière. 

Part. pas. Auran perpausat de fayre penedenza. V. de S. Honorat.

Auront résolu de faire pénitence.

- Préposer.

Son prepauzadas ad aquesta dictio. Leys d'amors, fol. 12. 

Sont préposées à ce mot.

CAT. IT. Preposar. (proposá, presentá, oferí; preposá: preposo, preposes, prepose, preposem o preposam, preposéu o preposáu, preposen; preposat, preposats, preposada, preposades; pre + posá : ficá dabán.)

19. Repaus, s. m., repos, calme.

Quan me soi anatz jazer, 

E cug alcun repaus aver.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Quand je me suis allé coucher, et pense avoir aucun repos.

L'autrui repaus t' es afans.

P. Cardinal: Per folhs. 

Le repos d'autrui t'est peine.

CAT. Repos. ESP. Reposo. PORT. Repouso. IT. Riposo. 

(chap. Repós, reposos; v. reposá, descansá.)

20. Repausar, v., reposer, fixer, arrêter.

Repaus mos huels on vostre cors estai.

Arnaud de Marueil: Aissi col peis. 

Je repose mes yeux où votre corps se tient.

- Prendre du repos, se délasser. 

Cant lo pros cavalier a vencut lo torney, ell s' en torna repauzar a son hostal. V. et Vert., fol. 102. 

Quand le preux chevalier a vaincu le tournoi, il s'en retourne reposer à son hôtel.

Repausar al leyt d' avaricia. Lo novels confort.

(chap. Reposá al llit d' avarissia.) 

Reposer sur le lit d'avarice.

Delieyt me e m sojorn e m repaus.

Berenger de Palasol: Tan m'abellis.

Je me délecte et me séjourne et me repose.

Fig. Repausa se en Dieu, que lo coforta. V. et Vert., fol. 102.

Se repose en Dieu, qui le réconforte.

Part. pas. Quan son estat arribatz, et an agut repausat.

Chronique des Albigeois, col. 6. 

Quand ils ont été arrivés, et ont eu pris du repos.

CAT. ESP. Reposar. PORT. Repousar. IT. Riposare. 

(chap. Reposá: reposo, reposes, repose, reposem o reposam, reposéu o reposáu, reposen; reposat, reposats, reposada, reposades.) 

20. Supausar, v., supposer.

Supausem que la malautia lo laisse. Arbre de Batalhas, fol. 200.

Supposons que la maladie le laisse.

Part. pas. Supausat que un baro del rey de Fransa mov guerra.

Arbre de Batalhas, fol. 104.

Supposé qu'un baron du roi de France excite guerre. 

CAT. Suposar. (ESP. Suponer. Chap. Suposá: suposo, suposes, supose, suposem o suposam, suposéu o suposáu, suposen; suposat o supost, suposats o supostos, suposada o suposta, suposades o supostes.) 

21. Sotzpauzar, v., mettre au-dessous.

Per amistat... o per parentesc, non sotzpauzarai lo mens digne al autre mais digne. Cartulaire de Montpellier, fol. 49.

Par amitié... ou par parenté, je ne mettrai pas le moins digne au-dessous de l'autre plus digne.

22. Pressupauzar, v., présupposer.

Aytal maniera de parlar pressupauza qu' om sapia plenieramen tot lo fag.

Alcus motz que pressupauzo enterrogatio. 

Leys d'amors, fol. 120 et 77. 

Pareille manière de parler présuppose qu'on sache pleinement tout le fait.

Aucuns mots qui présupposent interrogation. 

Part. pas. Tractat havem del accen, per que, segon l' orde pressupauzat, devem tractar de rims e de coblas. Leys d'amors, fol. 13. 

Nous avons traité de l'accent, c'est pourquoi, selon l'ordre présupposé, nous devons traiter de rimes et de couplets. 

CAT. Presuposar. (ESP. Presuponer. Chap. Presuposá: presuposo, presuposes, presupose, presuposem o presuposam, presuposéu o presuposáu, presuposen; presuposat o presupost, presuposats o presupostos, presuposada o presuposta, presuposades o presupostes.)

23. Sobrepauzar, v., poser dessus.

Sobre aquellas neguna graissa non sobrepauzarai.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Sur celles-là nulle graisse je ne mettrai.

(chap. Sobreposá, sobreposás : posá damún o per damún; recuperás, pendre ánim.)

24. Entrepausar, Interpauzar, v., interposer, intercaler.

Enterpositiva es dicha, quar entrepauza las ditas consonans entre la premiera letra e la vocal subsequen. Leys d'amors, fol. 110. 

Est dite interpositive, car elle interpose lesdites consonnes entre la première lettre et la voyelle subséquente.

Part. pas. Persona interpauzada.

(chap. Persona interposada o interposta.)

Tit. de 1289. DOAT, t. XI, fol. 97. 

Personne interposée.

ANC. CAT. Entreposar. CAT. MOD. Interposar. (ESP. Interponer. 

Chap. Interposá, interposás: yo me interposo, interposes, interpose, interposem o interposam, interposéu o interposáu, interposen; interposat o interpost, interposats o interpostos, interposada o interposta, interposades o interpostes.)

25. Contrapausar, v., opposer. 

Contrapausa... la via de verita. Doctrine des Vaudois. 

Oppose... la voie de vérité.

Part. pas. Ves ergoil es contrapausada l' umilitatz de Crist.

Trad. de Bède, fol. 35. 

A orgueil est opposée l' humilité du Christ.

CAT. Contraposar. (ESP. Contraponer. Chap. Contraposá, contraposás; oposá, oposás; ficá, ficás en contra: yo me contraposo, contraposes, contrapose, contraposem o contraposam, contraposéu o contraposáu, contraposen; contraposat o contrapost, contraposats o contrapostos, contraposada o contraposta, contraposades o contrapostes.) 

domingo, 23 de septiembre de 2018

JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.

Tres joves, malgastán los seus bens, se empobríxen; y un nebot seu, que al torná a casa desesperat té com compañ de camí a un abad, trobe que éste es la filla del rey de Inglaterra, que lo pren per home y critique los descalabros de sons tíos restituínlos lo seu bon estat.


Van sé sentides en admirassió les aventures de Rinaldo de Asti per les Siñores y los joves y alabada la seua devossió, y donades grássies a Déu y a San Julián que li habíen prestat socorro cuan gran nessessidat ne teníe, y no va sé per naixó (encara que aixó se diguere mich de amagatóns) reputada per sabóca la Siñora que habíe sapigut agarrá lo be que Déu li habíe manat a casa. Y mentres que sobre la bona nit que aquell habíe passat se enraonabe entre sonrisses de pillos, Pampínea, que se veíe al costat de Filostrato, acatánse que an ella li tocabe esta vegada, va escomensá a pensá en lo que teníe que contá, y va escomensá a parlá aixina:

Valeroses Siñores, contra mes se parle dels fets de la fortuna mes quede per contá; y de alló dingú té que maravillás si pense que totes les coses que nostres anomenám están a les seues máns y ella les cambie segóns lo seu amagat juissi, sense cap pausa y sense cap orden conegut per natros.

Va ñabé a la nostra siudat un caballé de nom micer Tebaldo, que, segóns volen algúns, va sé dels Lamberti y atres afirmen que ere dels Agolanti, segóns lo ofissi que los seus fills después de ell han fet, conforme al que sempre los Agolanti habíen fet y encara fan. Pero dixán a una vora a quina de les dos cases perteneixíe, dic que va sé éste als seus tems un riquíssim caballé y va tindre tres fills, lo primé va tindre per nom Lamberto, lo segón Tebaldo y lo tersé Agolante, hermosos y cortesos joves, encara que lo mes gran no arribare als devuit añs, cuan este riquíssim micer Tebaldo se va morí, y an ells, com als seus hereus, tots los seus bens inmobles y mobles va dixá.

JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.

Éstos, veénse quedá riquíssims, en campos, llauradós y possesións, sense cap atre gobern mes que lo seu propi plaé, sense cap freno ni serreta al bossal van escomensá a gastá. Teníen mols criats y bons caballs y góssos y muixóns y continuamen invitats, y donáen a tots, y féen justes y féen no sol lo que a gentilhomes correspón, sino tamé alló que los donáe la gana fé. Y no habíen portat mol tems tal vida cuan lo tessoro dixat pel pare va mermá y no tenínne prou per als gastos les rentes, van escomensá a empeñá y a véndre les possesións; y avui una, demá un atra, casi no sen van doná cuenta y ya estaben arruinats, y se van obrí a la pobresa los seus ulls, que a la riquesa habíen tingut tancats. Lamberto, cridán un día als atres dos, los va di cuán gran habíe sigut la honorabilidat del pare y cuánta la seua, y cuánta la seua riquesa y quina la pobresa a la que per lo seu desordenat gastá habíen arribat; y lo milló que va sabé, abáns de que mes clara fore la seua miséria, los va animá a véndre lo poc que los quedabe y a anássen; y aixina u van fé.

Y sense despedís ni fé cap pompa, van eixí de Florencia, y no se van aturá hasta que van arribá a Inglaterra, y allí, llogán o alquilán una caseta a Londres, fen mol poquets gastos, van escomensá a dixá dinés en ussura; y tan favorable los va sé la fortuna en este negossi que en pocs añs una grandíssima cantidat de dinés van guañá. Tornán a Florencia, gran part de les seues possesións van torná a comprá y moltes atres, y se van casá; y, per a continuá dixán dinés a Inglaterra, a aténdre los seus negossis van enviá a un jove nebot seu que teníe per nom Alessandro, y ells tres se van quedá a Florencia, habén olvidat a lo que los habíe portat lo gasto de abáns, mes que may tornaben a gastá massa y teníen mol crédit en tots los mercadés y per consevol cantidat gran de dinés.
Estos gastos uns cuans añs va ajudá a mantindre la moneda que los enviabe Alessandro, que se habíe ficat a dixá dinés a baróns que dixaben en garantía los seus castells y atres rentes seues, y aixó grans rendiméns donabe. 

Y mentres los tres germáns gastaben y cuan los faltaben dinés los demanáben en préstamo, tenín sempre la seua esperansa a Inglaterra, va passá que va escomensá a Inglaterra una guerra entre lo rey y un fill seu per la que se va partí tota la isla, y uns apoyáben a un y datres al atre. Per naixó van sé tots los castells dels baróns arrebatats a Alessandro y ara no teníen cap renta. Esperán que consevol día entre lo fill y lo pare se faríen les paus y aixina totes les coses siríen restituídes a Alessandro, rendiméns y capital, Alessandro de la isla no sen anabe, y los tres germáns, que a Florencia estaben, gens ni mica los seus gastos limitaben, demanán en préstamo encara mes cada día. Pero después de que durán mols añs cap efecte se va vore seguí a la esperansa de la pas, los tres germáns no sol lo crédit van pédre sino que, volén aquells a qui debíen sé pagats, van sé engarjolats; y no ñabénne prou en les seues possesións per a pagá, pel que faltabe se van quedá a la presó, y les seues dones y los fills encara minuts sen van aná al campo en bastán pobres avíos o guarnissió, no sabén ya qué podíen esperá mes que miséria per a sempre.

Alessandro, que a Inglaterra la pas mols añs habíe esperat, veén que no arribabe y pareixénli que se quedabe allí tamé en perill de la seua vida, habén pensat torná a Italia sol, se va ficá en camí. Y per casualidat, al eixí de Brujas, va vore que eixíe un abad blang acompañat de mols flares, en mols criats y pressedit de gran bagache; en ell veníen dos caballés vells, paréns del rey, als que; com a coneguts, se va arrimá Alessandro, per nells a la seua compañía va sé de bona gana ressibit. Caminán, pos, Alessandro en ells, los va preguntá quí eren los flares que en tan séquito montaben dabán y aón anaben. A lo que un dels caballés va contestá:

- Este que monte dabán es un jove parén nostre, abad de una de les mes grans abadíes de Inglaterra, casi tan gran com la deKingsbridge; y com es mes jove del que les leys manen per a tal dignidat, anem natros en ell a Roma a suplicáli (impetrar) al san pare que, pesse a la seua tendra edat, lo dispenso y después en la dignidat lo confirmo: perque aixó no se pot tratá en dingú mes. Caminán, pos, lo novel abad ara dabán dels seus criats ara a la vora de ells, aixina com veém que fan tots los díes per los camíns los Siñós, va vore a Alessandro que prop de ell caminabe. Alessandro teníe una cara mol hermosa, ere cortés y agradable y de bones maneres. Aixó li va agradá a primera vista mes del que res li habíe agradat may, y cridánlo a la seua vora, en ell va escomensá a conversá y a preguntáli quí ere, de aón veníe y aón anabe. A lo que Alessandro tot sobre la seua condissió francamen li va di y va contestá totes les seues preguntes, y se va oferí al seu servissi, encara que poc puguere fé. Lo abad, sentín la seua bona conversa y considerán les seues maneres, y pensán que encara que lo seu ofissi habíe sigut servil, ere gentilhome, se va ensendre mes en este agrado; y ya ple de compassió per les seues desgrássies, lo va confortá y li va di que tinguere bona esperansa perque, si home de pro ere, Déu li tornaríe la fortuna y hasta lay aumentaríe; y li va rogá que, ya que cap a la Toscana anabe, vullguere quedás a la seua compañía, ya que ells tamé anaben cap allí. Alessandro li va doná les grássies pel consol y li va di que acataríe tot lo que li manare. Al pit del abad se movíen extrañes coses per lo que li habíe vist a Alessandro, y va passá que después de algúns díes van arribá a una vila que no estabe massa dotada de albergues, y volén allí acomodá al abad, Alessandro lo va fé desmontá a casa de un venté o possadero que li ere mol conegut y li va fé prepará una alcoba al puesto menos incómodo de la casa. Y, convertit ya casi en mayordomo del abad, com estabe mol acostumbrat an alló, com milló va pugué va instalá per la vila a tot lo séquito. Habén ya sopat o senat lo abad y ya sén nit tancada, y tots los homes están dormín, Alessandro va preguntá al messoné aón podríe dormí ell. A lo que lo possadero li va contestá:

- De verdat que no u sé; ya veus que tot está ple, y pots vore als meus criats dormín als bangs y cadieres, pero a la alcoba del abad ñan uns arcóns als que te puc portá y ficá damún algún madalap y allí, si te pareix be, com milló pugues gítat esta nit.
A lo que Alessandro va di:

- ¿Cóm hay de aná a la cámara del abad, que saps que es minuda y tan estreta que no se han pogut gitá allí cap dels seus flares? Si yo men haguera donat cuenta de alló cuan se van córre les cortines hauría fet dormí damún dels arcóns als seus flares y yo me hauría quedat aon ells dórmen. A lo que lo possadero va di:

- Pero aixina está lo assunto, y podríes, si vols, está allí ben be; lo abad dorm y les cortines están passades, yo te portaré sense fé soroll una manta, ves a dormí. Alessandro veén que aixó podíe fes sense cap moléstia per al abad, va está de acuerdo, y tan a poquetet y calladet com va pugué se va acomodá allí. Lo abad, que no dormíe, sino que pensabe en los seus extrañs dessichos, sentíe lo que lo possadero y Alessandro parláben, y tamé habíe sentit aón se habíe gitat Alessandro; per lo que, mol contén, se va escomensá a di:

- Déu ha enviat la ocasió als meus dessichos; si no la aprofito, igual no tornará en mol tems. Y dessidínse del tot a aprofitála, pareixénli tot tranquilet al albergue, en veu baixa va cridá a Alessandro y li va di que se gitáre a la seua vora; ell, después de moltes negatives, se va despullá y se va gitá allí. Lo abad, ficánli la má al pit lo va escomensá a tocá igual com solen fé les dessichoses joves als seus amáns; de lo que Alessandro se va extrañá mol, y va dudá si lo abad, espentat per un deshonesto amor, lo tocabe de aquella manera. Esta duda la va reconeixe lo abad, y va sonriure, y traénse la camisa que portabe damún va agarrá la má de Alessandro y se la va ficá damún del pit diénli:

- Alessandro, avénta fora los teus pensaméns de tontet, y busca aquí, mira lo que amago. Alessandro, en la má damún del pit del abad, va trobá dos mamelletes redones y pretes y delicades, com si hagueren sigut de marfil. Vist enseguida que lo abad ere una dona, sense esperá un atra invitassió, abrassánla la volíe besá, cuan ella li va di:

- Abáns de que te arrimos, escolta lo que te vull di. Com pots vore, soc dona y no home; y, donsella, men vach aná de casa meua y al Papaanaba a que trobáre un bon home: o per la sort de trobát o per a la meua desgrássia, al vóret l´atre día, me va fé enséndre per tú lo amor com a cap dona li haygue passat abáns; y per naixó hay pensat vóldret com lo meu home abáns que a cap atre. Si no me vols per dona, ix de aquí enseguida y torna al teu puesto.
Alessandro, encara que no la coneixíe, considerán la compañía que portabe, va estimá que teníe que sé noble y rica, y hermossíssima la veíe; pel que, sense pensássu massa, va contestá que, si li apetíe alló, an ell mol li agradabe. Ella entonses, eixecánse y assentánse al canto del llit, dabán de una fusteta aon estabe la efigie o imache de nostre Siñó, ficánli a la má un anell, se van casá, y después, ben apretadets, en gran plaé de cada una de les parts del cos, lo que quedabe de aquella nit van aná tombán y girán sense despertá als que com a socs dormíen.

Y convenín entre ells lo modo y la manera dels fets per vindre, al eixecás lo día, Alessandro, eixín pel mateix puesto de la alcoba pel que habíe entrat, sense sabé ningú aón habíe dormit aquella nit, mes contén que unes castañoles, en lo abad y en la seua compañía se va ficá en camí, y después de moltes jornades van arribá a Roma. Después de uns díes, lo abad en los dos caballés y en Alessandro, sense dingú mes, van sé ressibits per un cardenalen apellit de origen sarraceno y en acento chapurriau, y ell los va fé entrá a vore al Papa; y feta la reverénsia pertinén, aixina va escomensá a parlá lo abad:

- San Pare, aixina com vosté milló que dingú hau de sabé, tots los que honestamen volen viure tenen que fugí de lo que de per un atra senda puguere conduíls; lo que per a que yo, que honestamen vull viure, podría fé, en lo hábit en que me veéu escapada secretamen en mols dels tessoros del rey de Inglaterra, mon pare, que al rey de Escocia, un siñó més agüelo que los márgens, sén yo jove com me veéu, me volíe doná per dona, y hay vingut aquí per a que la vostra santidat me donare un bon home. Y no me va fé fugí sol la vellesa del rey de Escocia, tamé la temó de fé, per la fragilidat de la meua juventut, si en ell me casara, algo que aniguere contra les divines leys y contra lo honor de la sang real de mon pare.

Y venín per aixó, Déu, que sol ell coneix lo que a cadaú li fa falta, crec que per la seua misericórdia, an aquell a qui an ell apetíe que fore lo meu home me va ficá dabán dels ulls: y aquell va sé este jove - y va enseñá a Alessandro - que vos veéu a la meua vora. Les seues costums y mérit són dignes de consevol gran Siñora, encara que potsé la noblesa de la seua sang no sigue tan clara com es la real. An ell, pos, hay pres per home y an ell vull, y no ne tindré may a datre, y me done igual lo que li paregue a mon pare o als demés. Aixina que la prinsipal raó que me va fé vindre aquí ha desaparegut, pero me va paréixe be completá lo camí, tan per a visitá los sans puestos y dignes de reverénsia, dels que está plena esta siudat, com a la vostra santidat, y tamé per a que per vos lo matrimoni entre Alessandro y yo dabán sol de la presénsia de Déu, faiguera yo públic dabán la vostra presénsia, y la dels demés homes. Humildemen tos rogo que alló que a Déu y a mí mos ha apetit tos sigue grato y que me donéu la vostra bendissió, per a que en ella tingám la de aquell del que sou vicari, pugám juns, en lo honor de Déu y lo vostre, viure y finalmen morí.


Se va maravillá Alessandro al sentí que la seua dona ere filla del rey de Inglaterra, y se va omplí de extraordinária alegría; pero mes se van maravillá los dos caballés y tan se van enfadá que si a un atra part y no dabán del Papa hagueren estat, los hauríen fet a Alessandro y potsé a la dona alguna canallada. Per un atra part, lo Papa se va maravillá mol tan del hábit de la dona com de la seua elecsió; pero sabén que no se podíe reculá, va voldre satisfé la seua demanda y primé consolán als caballés, als que vee cabrejats, y ficánlos en pas en la Siñora y en Alessandro, va doná órdens per a fé lo que calguere. Y arribán lo día fixat per nell, dabán de tots los cardenals y atres mols grans homes de pro, que invitats a una grandíssima festa preparada per nell habíen vingut, va fé vindre a la Siñora, que tan hermosa y atractiva pareixíe que ere per tots alabada, y del mateix modo Alessandro espléndidamen vestit. En apariénsia y en modáls no pareixíe un jove que a ussura haguere dixat dinés, sino mes be de sang real, y per los dos caballés va sé mol honrat. Y aquí se van fé selebrá solemnemen los esponsales, y después, fetes be y magníficamen les bodes, en la seua bendissió los va despedí. Li va apetí a Alessandro, y tamé a la Siñora, al partí de Roma aná a Florencia aon ya habíe arribat la fama de la notíssia; y allí, ressibits per los siudadáns en máxim honor, va fé la Siñora liberá als tres germáns, habén fet primé pagá a tots los deudós y tornáls les seues possesións an ells y a les seues dones. Pel que, en bons dessichos de tots, Alessandro en la seua dona, emportánse a Agolante, sen va aná de Florencia y arribats a París, honorablemen van sé ressibits pel rey. De allí sen van aná los dos caballés a Inglaterra, y tan se van afaná en lo rey que los va torná la seua grássia y en grandíssima festa va ressibí an ella y al seu gendre, al que poc después va fé caballé y li va doná lo condat de Cornualles. Y ell va sé tan capás que va reconsiliá al fill en lo pare, y va torná la pas a la isla y se va guañá lo amor y la grássia de tots los del país, y Agolante va recuperá tot lo que li debíen, y ric sen va entorná a Florencia, habénlo primé armat caballé lo conde Alessandro. Lo conde, después, en la seua dona gloriosamen va viure, y segóns lo que algúns diuen, en lo seu juissi y valor y la ajuda del sogre va conquistá después Escocia, de la que va sé coronat rey.

CUARTA

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA. Federigo, falcó

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA.

Federigo de los Alberighi vol y no es volgut, y en los gastos del festejá se arruine; y li quede sol un falcó, y, com no té res mes, lo done de minjá a la seua Siñora que ha vingut a casa seua; ella, cuan sen entere de aixó, cambie de ánim, lo pren per home y lo fa ric.

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA. Federigo, falcó


Habíe ya dixat de parlá Filomena y sol quedáe Dioneo (per lo seu privilegi) per parlá; ell, en alegre gesto, va di:
A mí me correspón ara parlá: y yo, caríssimes siñores, u faré de bon grado en una historia en part pareguda a la pressedén, no sol per a que sapiguéu cuán poden los vostres encans en los cors cortesos, sino per a que adeprengáu a sé vatres mateixes, cuan tingáu que otorgá los vostres galardons sense dixá que sigue sempre la fortuna qui los consedixque. Hau de sabé que Coppo de los Borghese Domenichi, que va sé de la nostra siudat, y potsé u es encara, home de gran y reverensiada autoridat entre los nostres (y per les costums y per la virtut mol mes que per la noblesa de sang y digne de eterna fama), sén ya de avansada edat, moltes vegades sobre les coses passades en los seus veíns y en atres li agradáe contá. Ell, milló y en mes orden y en mes memoria y adornat parlá que cap atre u sabíe fé, y acostumabe a contá entre datres coses que a Florencia va ñabé un jove de nom Federigo de micer Filippo Alberighi, en fets de armes y en cortessía alabat sobre tots los demés donsels de la Toscana. Este, com los passe a la majoría de los gentilhomens, de una cortés Siñora de nom doña Giovanna se va encaprichá, als seus tems tinguda com una de les mes hermoses dones y de les mes gallardes que ñaguere a Florencia; y per a pugué conseguí lo seu amor, justabe, partissipáe a torneos, organisáe festes y donabe regalos, y tot lo seu sense cap miramén gastabe: pero ella, no menos honesta que hermosa, de cap de estes coses per nella fetes ni de lo que les fée se preocupabe.
Gastán, pos, Federigo mol mes de lo que podíe y sense conseguí res, les riqueses se van acabá, y se va torná pobre, sense datra cosa que una terra menuda, y de les rentes estretamén vivíe, y ademés de aixó un falcó de los millós del món; per lo que, mes enamorat que may y no pareixénli que podíe seguí portán una vida siudadana com volíe, a Campi, aon estabe la seua menuda hassienda, sen va aná a viure.
Allí anáe cassán y sense invitá a dingú, y la seua pobresa soportáe en passiensia. Va passá un día que, habén Federigo arribat an estos extrems, lo home de doña Giovanna se va ficá dolén, y veén arribá la mort va fé testamén; y com ere mol ric va dixá de hereu a un fill seu ya creixcudet, y después de ell, habén volgut mol a doña Giovanna, an ella, si passare que lo fill moriguere sense hereu legítim, com a heredera o hereua va constituí, y se va morí.
Quedánse, pos, viuda doña Giovanna, com es costum entre les nostres dones, al estiu en este fill seu sen anabe al campo a una possessió mol prop de la de Federigo; per lo que va passá que aquell jovenet va escomensá a fé amistat en Federigo y a entretindres en la cassera y los gossos; y habén vist moltes vegades volá lo falcó de Federigo, agradánli extraordinariamen, dessichabe mol tíndrel, pero no se atrevíe a demanálay veén que ell lo volíe tan. Y están aixina la cosa, va passá que lo sagal se va ficá dolentet o malal, de lo que la mare, mol dolguda, com no teníe res mes y lo volíe mol, estáe tot lo día a la vora dell, y no dixabe de cuidál y moltes vegades li preguntabe si dessichabe algo, rogánli que lay diguere, que ella u conseguiríe.
Lo jovenet li va di a sa mare: - mareta meua, si feu que tinga lo falcó de Federigo crec que me curaré en seguida. La Siñora, sentín aixó, se va quedá callada un rato y va escomensá a pensá qué podíe fé.
Sabíe que Federigo la habíe volgut mol, y encara la volíe, y may de ella habíe obtingut ni una mirada; per lo que se díe: «¿cóm enviaré o aniré yo a demanáli lo falcó que es, per lo que séntigo di, lo milló que may ha volat an estos sels, y ademés es lo que li done de minjá? ¿Y cóm hauría de sé tan desconsiderada que a un gentilhome que no té res mes, vullguera péndrelay?»
Y preocupada en tal pensamén, encara que estabe seguríssima de obtíndrel si lay demanáe, sense sabé qué di, no li contestabe a son fill, y callabe. Al final, la va animá tan lo amor de son fill, que va dessidí per a contentál que, passare lo que passare, no lay manaríe a dingú, sino que hi aniríe ella mateixa y lay portaríe, y va contestá:
- Fill meu, consólat y pensa en curát, que te prometixgo que lo primé que faré demá de matí sirá aná a buscál y tel portaré.
En lo que, contén lo chiquet, lo mateix día va mostrá sert reviscolamén. La Siñora, de matinet, prenén una compañera, com si anaren de passeo sen van aná a la caseta de Federigo y va preguntá per nell. Ell, com no ere temporada de cassa, estabe al hort y fee unes faenetes per allí; al sentí que doña Giovanna preguntabe per nell a la porta, extrañánse mol, se va atansá cap an ella mol contén; y ella, al vórel vindre, en señorial amabilidat se va eixecá a saludál, después de que Federigo la haguere ya saludat, y va di:
- Hay vingut a arreglá les maleses que has patit per mí volénme mes de lo que haguere convingut; y la reparassió es que vull en esta compañera o compaña meua diná en tú avui.
A lo que Federigo, humilmen, va contestá:
- Siñora, cap mal men enrecordo de habé patit de vos, y sértamen esta visita me agrade ara mes que cuan podía gastá lo que hay gastat, perque sén pobre hau vingut a vórem.
Y dit aixó, avergoñit la va ressibí a la caseta, y la va portá al jardí, y com no teníe allí cap criat que les acompañare, va di:
- Siñores, esta bona dona llauradora tos fará compañía mentres yo vach a prepará lo minjá y la taula.
Ell, com no trobabe res en lo que honrá a la Siñora, maldién la seua mala fortuna, com un home fora de sí, anán cap aquí y cap allá, sense dinés ni res per a empeñá, y no volén demanáli res al llauradó de la seua terra, va vore dabán lo seu bon falcó, que estabe a la saleta a la seua percha; per lo que, no tenín datra cosa a la que agarrás, lo va pendre y com lo va vore gort va pensá que siríe una bona minjada.
Y sense pensássu mes, traénli lo collá, a una criadeta lay va doná; ella lo va matá, pelá, condimentá y rostí en mol cuidado; van ficá la taula en mantels mol llustrosos, de los que encara li quedáen, y va aná aon la Siñora al vergé, y los va avisá que la taula estabe parada. La Siñora, eixecánse, va aná cap a la taula, y se van minjá, sense sabéu, al bon falcó, mentres servíe Federigo. Y cuan se van alsá de la taula, se van ficá a charrá, y cuan li va pareixe a la Siñora lo momén de díli alló per lo que habíe vingut, li va di:
- Federigo, enrecórdaten de la teua passada vida y de la meua honestidat, que potsé haigues reputat dura y cruel, no dudo que te extrañarás del meu atrevimén al sentí alló per lo que prinsipalmen hay vingut aquí; pero si tingueres fills u entendríes, sabríes cuánta forsa té l´amor que sels té; me pareix está segura de que en part me excusaríes. Pero encara que no los tens, yo que sol ne ting un, no puc dixá de seguí les leys de les demés mares, les hay de seguí contra la meua voluntat, y fora de tota conveniensia y deber, te hay de demaná un presén que sé que te es mol volgut, y este regalo es lo teu falcó, del que lo meu chiquet se ha encaprichat tan que si no lay porto ting temó de que empijoro de la enfermedat que té, y que se seguixque de aixó que lo perga. Y per naixó te rogo, no per l´amor que me tens, sino per la teua noblesa, que mel pugues doná pera que en este don puga di que hay conservat en vida a mon fill y per naixó te quedaré sempre obligada.
Federigo, al sentí alló que la Siñora li demanáe, y sentín que no la podíe serví perque sel habíen minjat, va escomensá a plorá abans de pugué contestá cap paraula, y estos plos creíe la Siñora que eren per lo dol de tindre que separás del seu bon falcó, y casi li va di que no lo volíe; va esperá la resposta de Federigo, que va sé esta:
- Siñora, desde que va voldre Deu que en vos ficara lo meu amor, en moltes coses hay jusgat que la fortuna me ere contraria y me hay dolgut de ella, pero totes han sigut ligeres en respecte a lo que me fan en este momén, en lo que may podré está en pas en ella, pensán que vos haigáu vingut aquí a la meua pobre casa cuan, mentres va sé rica, no tos vau digná a vindre, y me demanéu este don, y ella ha fet de manera que no puga donátol; y per qué no, tos u diré enseguida. Cuan vach sentí que volíeu per la vostra bondat minjá en mí, considerán la vostra exelensia y lo vostre valor, vach creure digna y convenién cosa que tos había de oferí una pressiosa vianda dins de les meues possibilidats, per lo que, veén al falcó que me demanéu, vach pensá que ere un digne alimén per a vos: y este matí, rostit lo hau tingut al plat, pero al vore ara que lo volíeu, séntigo tanta pena per no pugué servítos que crec que may mes podré viure en pas.
Y dit aixó, les plomes y les potes y lo pic li va amostrá en testimoni de verdat. Veén aixó la Siñora, primé lo va reprendre per habé matat tan bon falcó per a donáls de minjá, y después va alabá la seua grandesa de ánim, que la pobresa no habíe pogut ni podíe abatre; después, perduda la esperansa de pugué tindre lo falcó, y preocupada per la salut de son fill, donán les grassies a Federigo per lo honor que li habíe fet y per la seua bona voluntat, tota melancólica sen va aná y va torná en son fill. Este, be per tristesa de no habé pogut tindre lo falcó, o per la enfermedat, no va durá mols díes, en grandíssim doló de la mare.
Ella se habíe quedat mol rica y ere encara jove, y moltes vegades la van instá sons germans a que se tornare a casá; sen va enrecordá del valor de Federigo y de la seua magnanimidat, aixó es, de habé sacrificat tal falcó per a honrála, y los va di a sons germans:
- Yo de bon grado me quedaría viuda, pero si voleu que prenga marit, no sirá datre que Federigo de los Alberighi. A lo que los germans, enfotensen de ella, van di:
- Tonta, ¿qué es lo que dius? ¿cóm lo vols an ell, que no té res al món? -
A lo que ella va contestá:
- Germans meus, be sé que es com diéu, pero preferixco un home que nessessito riqueses que riqueses que nessessiton un home.
Los germans, sentín la seua voluntat y veén que ere Federigo de bona cuna encara que fore pobre, tal com ella va volé, lay van entregá en totes les seues riqueses. Ell se va vore en la Siñora que tan habíe volgut, y ademés de aixó riquíssim, y en ella va viure felís, convertit en milló administradó, hasta lo final dels seus díes.