Mostrando las entradas para la consulta ministre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ministre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 19 de junio de 2024

Lexique roman; Milsoldor, Milsoudor - Mirabolat


Milsoldor, Milsoudor, adj., milsoudor.

Cette expression s'appliqua aux chevaux qui servaient dans les batailles et qui, en raison de leur beauté ou de leur vigueur, étaient estimés à mille sous d'or.

Ieu ai vist caval milsoldor

A pretz de trenta sols tornar.

T. d' Esperdut et de Pons de Montlaur: Seigner Pons.

J'ai vu cheval milsoudor passer au prix de trente sous.

Garniscan lor cors e 'l caval milsoldor. Guillaume de Tudela. 

Qu'ils équipent leur corps et le cheval milsoudor. 

Subst. En los mortals estors

On Karle de sas mans trenquet tants milsoudors. V. de S. Honorat.

Dans les combats mortels où Charles de ses mains abattit tant de milsoudors.

ANC. FR. Armés desus le milsoudor.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 106.

Et le fiert tel cop del tabor

Qu'il l'abat jus del missoudor.

Roman du Renart, t. III, p. 225.

(chap. Caball que valíe mil sols o sous d'or; classe de moneda : solidos : sueldos.)


Mina, s. f., lat. mina, mine, sorte de mesure de capacité.

Una mina de fromen. Cartulaire du Bugue, fol. 25. 

Une mine de froment.

2. Minada, s. f., émine, mesure de superficie.

Det una minada de terra. Cartulaire du Bugue, fol. 26. 

Donna une émine de terre.

3. Menal, s. m., minel, mesure de capacité.

Cel que vin vendon a taverna, aion sestairal e menal, cartal e mietz cartal.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., sect. hist., K. 867.

Ceux qui vendent du vin en taverne, qu'ils aient sesterot et minel, quartaut et demi-quartaut.

4. Emina, s. f., émine, mesure de capacité et de superficie.

Quals en ac un sestier, quais una emina. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 7. 

Quel en eût un setier, quel une émine.

1 emina de civada. Tit. du XIIe siècle, Arch. du Roy., J. 322. 

Une émine d'avoine.

sibá, sibada, avena, senteno, blat

III eminas de terra a Pueg Marti.

Tit. de 1230. Arch. du Roy., J. 317. 

Trois émines de terre à Puy-Martin.

ANC. ESP. Emina.

5. Eminada, s. f., éminée, mesure de superficie.

Tres eminadas de terra. Tit. de 1238. Arch. du Roy., J. 388. 

Trois éminées de terre.

Doas sestairadas et eminada. 

Tit. de 1275. Arch. du Roy., Toulouse, J. 328. 

Deux seterées et éminée.

6. Eminal, s. f., émine, mesure de capacité.

Ieu adrechurarai... las eminals, las cartals.

Cartulaire de Montpellier, fol. 146.

Je réglerai... les émines, les quartants.


Mina, Mena, s. f., mine, minière.

Lato, coire, plom issamen,

So es a saber lor minas.

Brev. d'amor, fol. 39.

Laiton, cuivre, plomb également, c'est à savoir leurs mines.

Las menas de la terra solphroza. V. et Vert., Gloss. occit., p. 199. 

Les minières de la terre sulfureuse. 

CAT. ESP. PORT. IT. Mina. (chap. Mina, mines.)

2. Minar, v., miner, creuser. 

Fetz minar una tor.

Coma si volguesso minar sos terra.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 165 et 185. 

Fit miner une tour.

Comme s'ils voulussent miner sous terre. 

Fig. Pren son pic e sa pala, e acomensa a foyre et a minar et a cavar son cor. V. et Vert., fol. 41.

Prend son pic et sa pelle, et commence à fouir et à miner et à caver son coeur.

Part. pas. Cant ha son cor minat e perfiechamen be examinat.

V. et Vert., fol. 42. 

Quand il a miné son coeur et parfaitement bien examiné.

CAT. ESP. PORT. Minar. IT. Minare. (chap. Miná: mino, mines, mine, minem o minam, minéu o mináu, minen; minat, minats, minada, minades.)

3. Mener, Menier, s. m., mine, minière.

Els meners del argent son... nostres.

Tit. de 1166. Hist. de Lang., t. II, pr., col. 116.

Les mines de l'argent sont... nôtres.

Menier novell o viell desamparat.

Règle sur les mines d'Hierle, Hist. de Nîmes, t. I, pr., p. 72. 

Minière nouvelle ou vieille délaissée. 

ANC. CAT. Miner.

4. Menera, Meniera, s. f., lat. minera, minière, mine. 

Meneras d' aur. 

Menieras de coyre.

Eluc. de las propr., fol. 176 et 267. 

Minières d'or. 

Minières de cuivre.

(chap. Mines d' or. Mines de cobre.) 

Coven donx qu' el haia menieras 

D' aur o d' argen.

Leys d'amors, fol. 39.

Il convient donc qu'il ait mines d'or ou d'argent. 

ANC. ESP. Minera. PORT. Mineira.

5. Mineral, Meneral, adj., minéral.

Causas minerals, cum so metalhs. 

Aquel qui es meneral es plus resplendent.

Eluc. de las propr., fol. 156 et 187. 

Choses minérales, comme sont métaux. 

Celui qui est minéral est plus resplendissant.

CAT. ESP. PORT. Mineral. IT. Minerale. (chap. Mineral, minerals.)

6. Minerant, adj., minéral.

Las autras peyras minerantz. Trad. d'Albucasis, fol. 41. 

Les autres pierres minérales.


Mini, s. m., lat. minium, minium, vermillon. 

Mini es color roia. Eluc. de las propr., fol. 267.

(chap. Lo mini es coló roch. Lo coló ere antigamén a vegades femenino: la coló roija.)

Le minium est couleur rouge.

2. Minio, Mino, s. m., minium, vermillon.

Minio o mino, color es citrina o vermeilla, declinant a rog, resplendent cum foc. Eluc. de las propr., fol. 266.

Le minium ou vermillon, est couleur citrine ou vermeille, inclinant à rouge, resplendissant comme feu. 

ESP. PORT. IT. Minio.

3. Mine, adj., de minium. 

De color minea. Eluc. de las propr., fol. 266. 

De couleur de minium.


Ministrar, Menestrar, v., lat. ministrare, administrer, régir.

Mal avia ministrat sos bens e sa rictat. V. de S. Honorat.

Avait mal administré ses biens et sa richesse.

- Servir.

Motas donas issamen

Que l' avian seguitz longamen

De Galilea ministran.

Passio de Maria. 

Beaucoup de dames également qui l'avaient suivi longtemps de Galilée en servant.

- Secourir, porter secours.

Car non a de que menestrar

Si com a costuma de far.

V. de S. Honorat. 

Car il n' a pas de quoi secourir ainsi comme il a coutume de faire.

Poirian ministrar... plus facilament a la lor familia. Doctrine des Vaudois.

Pourraient porter secours... plus facilement à la leur famille.

- Exhaler, produire, fournir.

Sa lengua menestra fuoc ades. Trad. de Bède, fol. 77.

Sa langue produit du feu sans cesse.

- Donner.

No s deu ministrar ab la decoctio.

Clisteri ministrar.

Eluc. de las propr., fol. 194 et 81. 

Ne doit pas s'administrer avec la décoction. 

Administrer clystère.

Part. prés. Nervis ministrans a las ditas V virtutz sensitivas.

Eluc. de las propr., fol. 18. 

Nerfs servant auxdites cinq vertus sensitives. 

Part. pas. Degudament ministrada, val a diversas malautias.

(chap. Degudamen administrada, val per a diverses enfermedats.)

Eluc. de las propr., fol. 207.

Convenablement administrée, elle vaut pour diverses maladies.

ANC. FR. Auquel saint Jean ministra le baptesme.

Foucqué, V. de J.-C, p. 288.

Depuis le temps qu' icy je ministre à son très sacré oracle.

Rabelais, liv. V, ch. 44.

Il meismes menistra iluec par longtemps as malades moult dévotement.

Chronique de Cambrai. 

ANC. CAT. ESP. PORT. Ministrar. IT. Ministrare. 

(chap. Ministrá : administrá: administro, administres, administre, administrem o administram, administréu o administráu, administren; administrat, administrats, administrada, administrades.)

2. Ministre, Menistre, s. m., lat. ministrum, ministre, serviteur.

Far honor e reverencia a Dieu et a ssos menistres. V. et Vert., fol. 89.

Faire honneur et révérence à Dieu et à ses ministres.

- En parlant des soins qu'on donnait à un oiseau de proie.

Rei o comte vol per ministre.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Roi ou comte il veut pour serviteur.

- Exécuteur des hautes-Œuvres, bourreau, sergent.

Manda sos ministres tortors. Guillaume de Tudela.

(chap. Envie a sons ministres torturadós; mane a los seus ministres.)

Mande ses ministres tortureurs.

Quan li ministre viron la donna colorada 

Que cresian morta. V. de S. Honorat.

(chap. Cuan los ministres van vore la dona colorada que creíen (que estabe) morta.)

Quand les bourreaux virent colorée la dame qu'ils croyaient morte. 

CAT. Ministre. ESP. PORT. IT. Ministro. 

(chap. Ministre, ministres.)

3. Ministra, s. f., lat. ministra, servante, exécutrice, entremetteuse.

Virtut generativa es ministra de general conservacio.

Generacio de la qual es ministra.

Eluc. de las propr., fol. 14 et 19.

Vertu générative est exécutrice de conservation générale.

La génération de laquelle elle est entremetteuse. 

ESP. PORT. Ministra. (chap. ministra, ministres.)

4. Ministeri s. m., lat. ministerium, ministère.

Ministeri especial es de... istruir nos. Eluc. de las propr., fol. 10.

(chap. Ministeri espessial es de... instruí mos o instruímos.)

Le ministère spécial est de... nous instruire.

CAT. Ministeri. ESP. PORT. Ministerio. IT. Ministerio, ministero.

(chap. Ministeri, ministeris.)

5. Ministratio, Menistration, s. f., lat. administrationem, administration. Coma lurs officials se porton en lurs officis et en tota lur ministratio.

V. et Vert., fol. 76. 

Comme leurs officiers se comportent dans leurs offices et dans toute leur administration.

- Terme d'église.

Menistration de... sacramens. Doctrine des Vaudois. 

Administration de... sacrements. 

IT. Ministrazione. (ESP. Administración. Chap. Administrassió, administrassions.)

6. Ministrador, s. m., administrateur, serviteur.

Que fosson gardas e ministradors.

(chap. Que foren guardes o guardians y administradós.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 11. 

Qu'ils fussent gardiens et administrateurs.

ANC. FR.

Car qui voudra estre grand par sus tous, 

Le plus petit de tous vous se fera, 

E plus subject ministrateur sera.

Foucqué, V. de J.-C, p. 357. 

ESP. Ministrador (administrador). IT. Ministratore. 

(chap. Administradó, administradós, administradora, administradores.)

7. Ministratiu, adj., servant, fournisseur, productif.

Nas... al esperit animal ministratiu. 

Es ministrativa de talent.

Eluc. de las propr., fol. 40 et 14. 

Le nez... servant à l'esprit animal. 

Est productive de désir.

8. Menestral, s. m., artisan.

Revendedor, obrier e menestral.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Revendeur, ouvrier et artisan.

Borzes e mercadiers

E menestral aprop.

G. Riquier: Pus Dieus.

Bourgeois et marchands et artisans après.

CAT. ESP. Menestral. (chap. Menestral, menestrals; artessano o artessá, artessanos o artessans, artessana, artessanes; obré, obrés, obrera, obreres, que treballe en les mans.)

9. Menestairal, s. m., ouvrier, artisan. 

Ell fay obras corporals, coma fan los laboradors e los brassiers e los menestayrals. V. et Vert., fol. 34.

Il fait Œuvres corporelles, comme font les laboureurs et les manouvriers et les artisans. 

Son tuch tota via

Per ver menestairal.

G. Riquier: Pus Dieus. 

Sont tous toujours vraiment ouvriers.

10. Menestier, s. m., ministère, emploi, métier.

Es cascus apelatz 

E cadaus nomnatz 

Dels menestiers per si.


De cels dels menestiers,

Vos dic qu' e general

Son tug menestairal

Apelat.

G. Riquier: Pus Dieus.

Des métiers chacun est appelé et chacun nommé par soi.

De ceux des métiers, je vous dis qu'en général ils sont tous appelés ouvriers. 

ESP. Menester. (chap. Menesté, menestés; que fa falta, que se té que fé aná. Es menesté que faigam aixó antes o abans de fes nit.)

11. Mestier, Mester, Meisteir, s. m., métier, état, office, emploi, ministère, besoin. 

Son paubre gazanh que ac drechurier 

De cozer, de filar de son mestier.

Roman de Gérard de Rossillon, fol. 111. 

Son pauvre profit qu'elle eut légitime à coudre, à filer de son métier.

Comtarai totz mos mestiers.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je compterai tous mes métiers.

Mos mestiers es qu' ieu dey lauzar los pros.

Granet: comte Karle. 

Mon métier c'est que je dois louer les preux. 

Chantars et esser joios 

Es dreitz mestiers dels amoros.

B. Calvo: Enquer. 

Chanter et être joyeux est droit métier des amoureux.  

Selh que plus volia mantener 

Solatz, domney, largueza ab cor verai..., 

E 'ls bons mestiers totz ses menhs e ses mai.

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Celui qui plus voulait maintenir soulas, courtoisie, largesse avec coeur franc..., et tous les bons offices sans moins et sans plus.

- Corporation d'ouvriers.

Los mestiers portavon am se los VI penos de las escalas. 

Carya Magal., p. 8.

Les métiers portaient avec eux les six pennons des compagnies.

- Qualité, mérite.

Fig. Car a totz los mestiers 

Que lunh pros cavayers 

Aia mestier ab si.

Amanieu des Escas: El temps. 

Car il a tous les mérites dont un preux chevalier ait besoin en lui.

Amors a tant de bos mestiers, 

Qu' a totz fai benestans socor.

Raimond de Miraval: D'amor son.

L'amour a tant de bonnes qualités, qu'à tous il fait secours convenable.

- Besoin.

Quascus si deu de son mestier formir. 

B. de Ventadour: Ab joi mov. 

Chacun se doit satisfaire de son besoin. 

Loc. Ben ai so que m' es mestier.

Hugues de Saint-Cyr: Seigner coms.

J'ai bien ce qui m'est nécessaire.

Mestiers es uzar del glazi de drechura. V. et Vert., fol. 57.

Il est nécessaire d'user du glaive de droiture. 

Bella domna, vostre socors 

M' agra mestier, s'a vos plagues.

B. de Ventadour: Ja mos chantars.

Belle dame, votre secours me serait nécessaire, s'il vous plaisait.

Lur fassam lo be que lur poyrem far, si an mestier de nos.

V. et Vert., fol. 44. 

Que nous leur fassions le bien que nous leur pourrons faire, s'ils ont besoin de nous. 

ANC. FR. Et il dient ke tuit sunt prest 

D'aler od li, se mestier est.

Roman de Rou, v. 11161.

Que s'en venist pur lui aider, 

Kar mut en aveit grant mester.

Marie de France, t. 1, p. 440. 

ANC. CAT. ANC. ESP. PORT. Mester. IT. Mestiere. (chap. Menesté. Lo antic mester de cleressía y lo de juglaría.)

Lo antic mester de cleressía y lo de juglaría.

12. Administrar, Aministrar, Amenistrar, v., lat. administrare, administrer, gouverner.

Enquara las deia el gardar e aministrar curiosament.

Trad. du Code de Justinien, fol. 73. 

Encore qu'il doive les garder et administrer soigneusement.

- Aider, secourir, fournir, servir.

Dieus amenistrara cell que a adordenat. V. de S. Honorat. 

Dieu aidera celui qu'il a ordonné. 

San Esperit... us aministrara e us inspirara totas aquestas causas.

(chap. Lo Espíritu San... tos administrará y tos inspirará totes estes coses.)

Fragment de trad. de la Passion. 

Le Saint-Esprit... vous administrera et vous inspirera toutes ces choses.

Fig. Charitatz aministra lo be que non poders tol. Trad. de Bède, fol. 20.

Charité fournit le bien que non pouvoir ôte.

Qual que sia que a me aura aministrat, mon paire lo honorificara.

(chap. Consevol (cual que sigue) que a mí haurá administrat, mon pare lo honorificará.)

Fragment de trad. de la Passion.

Quel qui soit qui m'aura servi, mon père lui rendra honneur.

- Terme d'église.

Los capellas lo tracton, e lo aministron a nos autres.

V. et Vert., fol. 96.

Les chapelains le touchent, et l' administrent à nous autres.

- Rendre.

Administrar justicia a un cascun. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 90.

(chap. Administrá justissia a cadaú.)

Administrer justice à un chacun.

Part. pas. Un sai que m par 

Trop be aministratz 

De far rix fagz prezatz.

Giraud de Borneil: Solatz, joys.

J'en sais un qui me paraît très-bien fourni pour faire de riches faits prisés. 

CAT. ESP. PORT. Administrar. IT. Amministrare. 

(chap. Administrá. Vore la conjugassió mes amún.)

13. Administracio, Aministracio, Aministracion, s. f., lat. administrationem, administration, gestion.

Aquel a cui es vedada aministracios, so es bailia de las soas causas.

Trad. du Code de Justinien, fol. 13. 

Celui à qui est défendue administration, c'est-à-dire gouvernement des siennes choses.

An per el tenguda s' aministracion. V. de S. Honorat. 

Ont tenu pour lui son administration.

Bo cunte e leial de lor administracio. 

Cout. de Fumel, de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 146. 

Bon et loyal compte de leur administration. 

CAT. Administració. ESP. Administración. PORT. Administração

IT. Amministrazione. (chap. Administrassió, administrassions.)

14. Administraire, Aministraire, Aministrador, s. m., lat. administrator, administrateur, régisseur.

Aministraires del aver del comun. Trad. du Code de Justinien, fol. 15. Administrateur de l'avoir de la communauté. 

Volian elegir lur aministrador. V. de S. Honorat. 

Voulaient élire leur administrateur. 

Priors et administraire.

Tit. de 1234. DOAT, t. CXXXIV, fol. 53. 

Prieur et administrateur.

CAT. ESP. PORT. Administrador. IT. Amministratore. 

(chap. Administradó, administradós, administradora, administradores.)

15. Aministrairiz, s. f., exécutrice, entremetteuse.

Ira, aministrairiz de crueltat. Trad. de Bède, fol. 1. 

Colère, entremetteuse de cruauté.

(chap. Ira - rabia, cólera - administradora de (la) crueldat.)

16. Sotzministrament, s. m., sous-assistance, sous-aide.

Per la vostra orazo e per lo sotzministrament del esperit de Jhesus.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Philippiens.

Par la votre prière et par la sous-assistance de l'esprit de Jésus.

(chap. Suministramén, suministre; suministramens, suministres. V. Suministrá: suministro, suministres, suministre, suministrem o suministram, suministréu o suministráu, suministren; suministrat, suministrats, suministrada, suministrades.)

Mirabolan, Mirabola, s. m., lat. myrobalanum, myrobolandier.

Mirabolans, aytals aybres han frug trop carps. 

Eluc. de las propr., fol. 198.

Le myrobolandier, de tels arbres ont fruit trop peu denses.

- Myrobolan, fruit du myrobolandier. 

Semlans a mirabolas. Eluc. de las propr., fol. 71.

Ressemblants à myrobolans. 

Escorca de mirabolans.

Rec. de remèdes en provençal.

Écorce de myrobolans.

CAT. Mirabolant. ESP. Mirabolano. PORT. Mirabalano. IT. Mirabolano.

(chap. Prunera, pruna borda, fan barbaridat de prunes, Prunus cerasifera. Natres ne teníem dos a la vora del caixé de la sequia. Alemán Mirabelle, fransés, mirabelle: pruna redoneta y menuda, mol gustosa.)

2. Mirabolanom, s. m., myrobolanum, remède fait avec le myrobolan. Pren una unsa de mirabolanom. Collect. de recettes de médecine.

Prends une once de myrobolanum.

Prunera borda, fan barbaridat de prunes, Prunus cerasifera. Natres ne teníem dos a la vora del caixé de la sequia.

Mirabolat, s. m., mirabelle, sorte de prune.

Mirabolatz conditz. Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Mirabelles confites.

(chap. Lo mateix que antes, pruna borda.)

jueves, 26 de agosto de 2021

Al tren. Clarín.

AL TREN

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

Leopoldo Enrique García-Alas y Ureña (Clarín).

Lo duc del Pergamino, marqués de Numancia, comte de Peñasarriba, consellé de ferrocarrils de vía ampla y de vía estreta, ex ministre de estat y de Ultramar...


Lo duc del Pergamino, marqués de Numancia, comte de Peñasarriba, consellé de ferrocarrils de vía ampla y de vía estreta, ex ministre de estat y de Ultramar... está que bufe y agarre lo sel... ras del coche de primera en les mans; y al seu juissi té raó que li sobre. Figúronse vostés que ell ve desde Madrid sol, tombat tot lo llarg que es a un reservat, en lo que ha tingut que contentás, perque no va ñabé a la seua dispossisió, per torpesa dels empleats, ni coche-llit, ni cosa pareguda. Y ara, cuan milló dormíe, a mija nit, a la mitat de Castilla, li obrin la porta del seu departamén y li demanen mil perdons... perque té que admití la compañía de dos viachés nada menos: una siñora enlutada, cuberta en un vel espés, y un tinén de artillería.

¡De cap manera! No ña cortessía que valgue; lo noble español es mol inglés cuan viache y no se entreté en miramens medievals: defén lo home lo seu resservat poc menos que al sport que ha adeprés a Eton, a Inglaterra, lo noble duc castellá, estudián inglés.

¡Un consellé, un senadó, un duc, un ex-ministre, consentí que entron dos desconeguts al seu coche, después de habé consentit en pressindí de una berlina-llit, al que té dret! ¡impossible! ¡Allí no entre ni una mosca!

La dama de dol, avergoñida, confusa, procure desapareixe, buscá refugi a consevol furgó aon pugue ñabé gossos mes fins... pero lo tinén de artillería li tanque lo pas ocupán la eixida, y en molta tranquilidat y finura defén lo seu dret, lo dels dos.

- Caballé, no nego lo dret de vosté a reclamá contra los descuidos de la Compañía... pero yo, y per lo vist esta siñora tamé, ting billet de primera; tots los demés coches de esta classe venen plens; an esta estassió no ña manera de aumentá lo servissi... aquí ñan assientos de sobres, y aquí mos embutirem. Lo jefe de la estassió apoye en timidés la pretensió del tinén; lo duc se creix, lo jefe sedix... y lo artillé cride a un cabo de la Guardia Sivil, que, enterat del cas, aplique la ley marsial al reglamén de ferrocarrils, y decrete que la viuda (ell la creu viuda) y lo seu tinén se quedon al resservat del duc, sense perjuissi de que este se queixo dabán de qui correspongue.

Pergamino proteste; pero acabe per calmás y hasta li oferix un magnífic puro al militar, del que acabe de sabé, acsidentalmen, que va al expresso a incorporás al seu regimén, que se embarque cap a Cuba.

- ¿Aixina que va vosté a Ultramar a defendre la integridat de la patria? - Sí siñó, al radé sortech (o sorteo) me ha tocat la china.- ¡Y vaya chinada!-

Dixo a ma mare y a la meua dona dolentes y dixo dos chiquets de menos de sing añets. - be, sí; es lamentable... ¡Pero la patria, lo país, la bandera!

- Ya u crec, siñó duc. Aixó es lo primé. Per naixó hi vach. Pero séntigo separám de lo segón. Y vosté, siñó duc, ¿aón sen va?

- Phs... per lo pronte a Biarritz, después al Nort de Fransa... pero tot aixó está mol vist; passaré lo Canal y repartiré los mesos de agost y de setembre entre la isla de Wight, Cowes, Ventnor, Ryde y Osborn...
La dama del dol y del vel, ocupe silensiosa un racó del resservat. Lo duc no sen fixe en ella. Después de repassá un periódic, seguix la conversa en lo artillé, que es de poques paraules.

- Alló está mol mal. Cuan yo, per novatada de ministre, vach admití la cartera de Ultramar, pera adependre, me vach convense de que tenim que cauterisá la administrassió ultramarina, si se vol salvá.

- Y vosté ¿no va pugué aplicál?

- No vach tindre tems. Vach passá al estat, per los meus merits y servissis. Y ademés... ¡ñan tans compromisos! Oh, pero la insensata rebelió no durará; los nostres héroes defenen alló com a leons; miro vosté que es magnífica la mort del general Zutano... víctima de la seua valentía a la acsió de Tal... Zutano y un atre valén, un capitá... Lo capitá... no sé cuáns, van perí o morí allí pel mateix valor y lo mateix patriotisme que los mes renombrats martirs de la guerra. Zutano y lo atre, lo capitá aquell, se mereixen estatues; lletres de or a una lápida del Congrés... Pero de totes maneres, alló está mol futut... No tenim una administrassió... Conque ¿vosté se quede aquí pera pendre lo tren que lo porto a Santander? pos venga, bona sort, mols llorés y poques bales... Y si vol vosté algo per aquí... ya sap vosté, lo meu tinén, durán lo estiu, isla de Wight, Cowes, Ryde, Ventnor y Osborn...

Lo duc y la dama del dol y lo vel se queden sols al resservat. Lo ex-ministre procure, en discressió relativa, conversá.

La dama conteste en monossílabos, y a vegades en señes.

Lo de Pergamino, despechat, se aburrix. A una estassió, la enlutada mire en impassiensia per la finestreta.

- ¡Aquí, aquí! - cride de repén -; Fernando, Adela, aquí...

Una parella, tamé de dol, entre al resservat: la enlutada del coche los abrasse, plore damún del pit de l´atra dona, sofocán los gañols. Lo tren seguix lo seu viache. Despedida, abrassos un atra vegada, ploreres...

Se van torná a quedá sols la dama y lo duch.
Pergamino, mort de impassiensia, se aventure al terreno de les possibles indiscressions. Vol sabé a tota costa lo origen de aquelles penes, la causa de aquell dol... Y obté freda, seca, irónica, entre llágrimes, esta breve resposta:

- Soc la viuda del atre... del capitá Fernández.

// 

EN EL TREN.


El duque del Pergamino, marqués de Numancia, conde de Peñasarriba, consejero de ferrocarriles de vía ancha y de vía estrecha, ex ministro de Estado y de Ultramar… está que bufa y coge el cielo… raso del coche de primera con las manos; y a su juicio tiene razón que le sobra. Figúrense ustedes que él viene desde Madrid solo, tumbado cuan largo es en un reservado, con que ha tenido que contentarse, porque no hubo a su disposición, por torpeza de los empleados, ni coche-cama, ni cosa parecida. Y ahora, a lo mejor del sueño, a media noche, en mitad de Castilla, le abren la puerta de su departamento y le piden mil perdones… porque tiene que admitir la compañía de dos viajeros nada menos: una señora enlutada, cubierta con un velo espeso, y un teniente de artillería.

¡De ninguna manera! No hay cortesía que valga; el noble español es muy inglés cuando viaja y no se anda con miramientos medioevales: defiende el home de su reservado poco menos que con el sport que ha aprendido en Eton, en Inglaterra, el noble duque castellano, estudiante inglés.

¡Un consejero, un senador, un duque, un ex-ministro, consentir que entren dos desconocidos en su coche, después de haber consentido en prescindir de una berlina-cama, a que tiene derecho! ¡Imposible! ¡Allí no entra una mosca!

La dama de luto, avergonzada, confusa, procura desaparecer, buscar refugio en cualquier furgón donde pueda haber perros más finos… pero el teniente de artillería le cierra el paso ocupando la salida, y con mucha tranquilidad y finura defiende su derecho, el de ambos.

-Caballero, no niego el derecho de usted a reclamar contra los descuidos de la Compañía… pero yo, y por lo visto esta señora también, tengo billete de primera; todos los demás coches de esta clase vienen llenos; en esta estación no hay modo de aumentar el servicio… aquí hay asientos de sobra, y aquí nos metemos.

El jefe de la estación apoya con timidez la pretensión del teniente; el duque se crece, el jefe cede… y el artillero llama a un cabo de la Guardia civil, que, enterado del caso, aplica la ley marcial al reglamento de ferrocarriles, y decreta que la viuda (él la hace viuda) y su teniente se queden en el reservado del duque, sin perjuicio de que éste se llame a engaño ante quien corresponda.

Pergamino protesta; pero acaba por calmarse y hasta por ofrecer un magnífico puro al militar, del cual acaba de saber, accidentalmente, que va en el expreso a incorporarse a su regimiento, que se embarca para Cuba.

-¿Con que va usted a Ultramar a defender la integridad de la patria?

-Sí señor, en el último sorteo me ha tocado el chinazo.

-¿Cómo chinazo?

-Dejo a mi madre y a mi mujer enfermas y dejo dos niños de menos de cinco años.

-Bien, sí; es lamentable… ¡Pero la patria, el país, la bandera!

-Ya lo creo, señor duque. Eso es lo primero. Por eso voy. Pero siento separarme de lo segundo. Y usted, señor duque, ¿a dónde bueno?

-Phs… por de pronto a Biarritz, después al Norte de Francia… pero todo eso está muy visto; pasaré el Canal y repartiré el mes de Agosto y de Septiembre entre la isla de Wight, Cowes, Ventnor, Ryde y Osborn…

La dama del luto y del velo, ocupa silenciosa un rincón del reservado. El duque no repara en ella. Después de repasar un periódico, reanuda la conversación con el artillero, que es de pocas palabras.

-Aquello está muy malo. Cuando yo, allá en mi novatada de ministro, admití la cartera de Ultramar, por vía de aprendizaje, me convencí de que tenemos que aplicar el cauterio a la administración ultramarina, si ha de salvarse aquello.

-Y usted ¿no pudo aplicarlo?

-No tuve tiempo. Pasé a Estado, por mis méritos y servicios. Y además… ¡hay tantos compromisos! Oh, pero la insensata rebelión no prevalecerá; nuestros héroes defienden aquello como leones; mire usted que es magnífica la muerte del general Zutano… víctima de su arrojo en la acción de Tal… Zutano y otro valiente, un capitán… el capitán… no sé cuántos, perecieron allí con el mismo valor y el mismo patriotismo que los más renombrados mártires de la guerra. Zutano y el otro, el capitán aquél, merecen estatuas; letras de oro en una lápida del Congreso… Pero de todas maneras, aquello está muy malo… No tenemos una administración… Conque ¿usted se queda aquí para tomar el tren que le lleve a Santander? Pues ea; buena suerte, muchos laureles y pocos balazos… Y si quiere usted algo por acá… ya sabe usted, mi teniente, durante el verano, isla de Wight, Cowes, Ryde, Ventnor y Osborn…

El duque y la dama del luto y el velo quedan solos en el reservado. El ex-ministro procura, con discreción relativa, entablar conversación.

La dama contesta con monosílabos, y a veces con señas.

El de Pergamino, despechado, se aburre. En una estación, la enlutada mira con impaciencia por la ventanilla.

-¡Aquí, aquí! -grita de pronto-; Fernando, Adela, aquí…

Una pareja, también de luto, entra en el reservado: la enlutada del coche los abraza, sobre el pecho de la otra mujer llora, sofocando los sollozos.

El tren sigue su viaje. Despedida, abrazos otra vez, llanto…

Quedaron de nuevo solos la dama y el duque.

Pergamino, muerto de impaciencia, se aventura en el terreno de las posibles indiscreciones. Quiere saber a toda costa el origen de aquellas penas, la causa de aquel luto… Y obtiene fría, seca, irónica, entre lágrimas, esta breve respuesta:

-Soy la viuda del otro… del capitán Fernández.

FIN.

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inossens, llibre quinto.

Llibre quinto.

Lo acsidén.


Al arribá lo pas dels coloms, lo siñoret Iván se instalabe al cortijo durán dos semanes, pera nestes feches, Paco, lo Baixet, ya teníe preparats los coloms y los arreos y habíe engrassat lo balansí, de modo que tan pronte com se personabe lo siñoret, corríen en lo Land Rover de un puesto a un atre, de carril en carril, reconeixén les carrasques y les bellotes, pero tal com passáen los añs a Paco, lo Baixet, se li anabe fén mes difíssil pujá a les carrasques y lo siñoret Iván, al vórel abrassat torpemen a les soques, sen enríe, la edat no perdone, Paco, lo cul escomense a pesát, es ley de vida, pero Paco, lo Baixet, per amor propi, per no doná lo seu bras a torse, pujáe al alcornoque o a la carrasca, ajudanse de una maroma, encara que se pelare les mans y lligáe lo reclam a la part mes vissible del abre, a sé possible a la copa, y desde dal, enfocabe altivamen cap al siñoret Iván los grans forats del seu nas chato, com si mirare en ells, encara valgo, siñoret, ¿no li pareix? cridabe eufóric, y, a caball de un simal, ben assentat, estiráe del cordell amarrat al balansí pera que lo colom, al fallali les cames y pedre lo equilibri, aletejare, mentres lo siñoret Iván, amagat al esperadó, escudriñabe atentamen lo sel, los desplassamens dels bandos y li advertíe, dos dotsenes de surites, templa, Paco, o be una junta de turcassos, quédat cotet, Paco, o be, les bravíes están en dansa, ojo, Paco, y Paco, lo Baixet, pos a templá, o a pará, o a ficá lo ull a les bravíes, pero lo siñoret Iván rara vegada se quedabe conforme, mes suavet, maricón, ¿no veus que en eixos estiróns me les espantes? y Paco, lo Baixet, pos mes suavet, en mes tiento, hasta que, de pronte, mija dotsena de coloms se separaben del bando y lo siñoret Iván preparáe la escopeta y dolsificáe la veu, ojo, ya doblen, y, en estos casos, los estironets de Paco, lo Baixet, se féen secs, ritmics, per a que lo colom se moguere sense desplegá del tot les ales y, conforme se aproximaben planeján los atres coloms, lo siñoret Iván se armabe, agarráe los puns y ¡pim-pam!, ¡dos, la parella! se alegráe Paco entre les rames, y lo siñoret Iván, calla la boca, tú, ¡pam-pim! ¡atres dos! chillabe Paco a dal sense pugué aguantás, y lo siñoret Iván, tanca lo pic, tú, y ¡pom-pum! ¡una que sen va a criá! se lamentabe Paco, y lo siñoret Iván, ¿no pots dixá quieta la llengua, tros de maricón? pero, entre pim-pam y pam-pim, a Paco, lo Baixet, se li adormíen les cames enganchades damún del simal y al baixá del abre, u habíe de fé a pols perque moltes vegades no sentíe los peus y, si los sentíe, notáe com formigues y cusigañes, com si foren de gaseosa, absolutamen irresponsables, pero lo siñoret Iván no reparabe en alló y lo apremiabe pera buscá una nova atalaya, pos li agradáe cambiá de puesto cuatre o sing vegades per día, de forma que, al acabá la jornada, a Paco, lo Baixet, li féen mal los muscles, y li coíen les mans pelades, y notáe agulles a les garres y teníe tot lo cos baldat, de les agujetes, a vore, que sentíe los membres com a descojuntats fora del puesto, pero, en son demá, tórnay, que lo siñoret Iván ere insassiable en los coloms, una cosa fora de serie, que li apetíe este tipo de cassera tan o mes que la de perdius en batuda, o la de
gangas a la espera, al aiguamoll, o la de turcassos a la Guita y lo cascabell, que no se fartáe lo home y, de matinet, entre dos llums, ya estabe en dansa, ¿estás cansat, Paco? sonreíe malissiosamen y afegíe, la edat no perdone, Paco, quí te u habíe de di a tú, en lo que tú has sigut, y a Paco, lo Baixet, li picabe lo orgull y pujabe als abres casi mes rápit que la vespra, encara en perill de desnucás, y amarrabe lo reclam a la copa de la carrasca o lo alcornoque, al pun mes alt, pero si los bandos se mostraben resselosos o desconfiats, pos aball, a un atra querensia, y de este modo, de abre en abre, Paco, lo Baixet, anabe agotán les seues energíes, pero dabán del siñoret Iván, que escomensabe a resselás de ell, ñabíe que fingí forsa y escaláe de pressa y cuan ya estabe casi a dal, lo siñoret Iván, ahí no, Paco, collóns, esta carrasca es mol menuda, ¿es que no u veus?, busca la atalaya com sempre has fet, no me sigues dropo, y Paco, lo Baixet, baixáe, buscabe la atalaya y un atra vegada cap a dal, hasta la copa, lo reclam a la ma, pero un matí, ara sí que la ham futut, siñoret Iván, me hay olvidat los capirots a casa, y lo siñoret Iván, que estáe aquell día llaminé, que lo sel negrejabe de coloms damún del carrascal de les Planes, va di imperiosamen, pos sega al reclam y no pergam mes tems, y Paco, lo Baixet, ¿lo sego, siñoret Iván, o li fach un capirot en lo mocadó? y lo siñoret Iván, ¿no me has sentit? y Paco, lo Baixet, sense fes de rogá, se va apretá al simal, va desplegá la navalla y en un dos per tres li va buidá los ulls al reclam y lo colom, veénse de repén sego, fée uns movimens torpes y destronats, pero eficasos, pos doblaben mes muixóns que de costum y lo siñoret Iván no se parabe en barres, Paco, has de segá a tots los coloms, ¿sens? en los dichosos capirots entre la llum y los animals no cumplixen, y aixina un día y un atre hasta que una tarde, después de semana y mija de eixí al monte, segóns baixáe Paco, lo Baixet, de una carrasca monumental, li va fallá la cama adormida y va caure, espatarrat, com un sac ple de coduls, dos metros dabán del siñoret Iván, y lo siñoret Iván, alarmat, va fotre un bot y va cridá, ¡sirás maricón, casi me aplanes! pero Paco, se retorsíe an terra, y lo siñoret Iván se va arrimá an ell y li va aguantá lo cap, ¿te has fet mal, Paco? pero Paco, lo Baixet, ni podíe contestá, que lo cop al pit lo habíe dixat sense esma, y sol se siñalabe la cama dreta en insistensia, ¡Ah, bueno, si no es mes que aixó...!, díe lo siñoret Iván, y tratabe de ajudá a Paco, lo Baixet, a ficás de peu, pero Paco, lo Baixet, cuan, al final va pugué articulá alguna paraula, va di, apoyat al trong de la carrasca, la cama esta no me aguante, siñoret Iván está com atontada, y lo siñoret Iván, ¿que no te aguante? ¡veus!, no me sigues ploramiques, Paco, si la dixes arrefredá sirá pijó, pero Paco, lo Baixet, va intentá fé una passa y va caure, no puc, siñoret, está trencada, yo mateix hay sentit cóm se tronsáe l´os, y lo siñoret Iván, tamé es mariconada, collóns y ¿quí me amarrará lo reclam ara en la junta de turcassos que ñan a les Planes? y Paco, lo Baixet, desde enterra, sentínse íntimamen culpable, va sugerí pera aplacál, igual lo Quirce, lo meu mosso, ell es habilidós, siñoret Iván, una mica tarugo pero pot servíli, y fée momos pel doló de la cama y lo siñoret Iván va doná unes passes en lo cap cacho, dudán, pero finalmen, se va arrimá una mica al cortijo, va fé bocina en les mans y va bramá una, dos, tres vegades, cada vegada mes fort, mes impassién, mes repodrit, y, com no acudíe dingú a les veus, se li va soltá la llengua y se va ficá a jurá y al remat, se va girá cap a Paco, lo Baixet, ¿segú que no te pots valdre, Paco? y Paco, lo Baixet, apoyat al trong de la carrasca, mal u vech, siñoret Iván, y, de repén, va assomá lo mosso gran de Facundo per la tanca de la corralada y lo siñoret Iván va traure de la burchaca un mocadó blang y lo va ventejá repetidamen y lo mosso de Facundo va contestá movén los brassos com aspes de molí y al cap de un cuart de hora, ya estabe bufán aon ells, que cuan lo siñoret Iván cridabe, ñabíe que donás pressa, ya se sabíe, sobre tot si anáe en la escopeta, y lo siñoret Iván li va ficá les mans als muscles y li va apretá pera que veiguere la importánsia de la seua misió y li va di, que ne vinguen dos, ¿sens?, los que siguen, pera ajudá a Paco que se ha fet mal, y lo Quirce pera acompañám a mí ¿u has entés? y segóns parlabe, lo mosso, de ulls vius y pell renegrida, assentíe y lo siñoret Iván va indicá en la barbilla a Paco, lo Baixet, y va di a modo de aclarassió, lo maricón dell se ha futut una costellada, ya veus qué oportú, y, al rato, ne van acudí dos del cortijo y se van emportá a Paco estés a una camilla y lo siñoret Iván se va embutí pel carrascal en lo Quirce, tratán de conectá en ell, pero lo Quirce, chitón, sí, no, pot sé, a lo milló, furo, reconsentrat, hermétic, que mes pareixíe mut pero, a cambi, lo tío teníe maña en lo reclam, que ere un virtuós, que sol calíe díli, fort, suavet, templa, sec, pera que acatare rigurosamen la orden, y los seus movimens eren tan pressisos, que les turcassos doblaben sense desconfiansa damún del reclam y lo siñoret Iván, ¡pim-pam!, ¡pam-pim!, disparáe sense pará, que no donabe abast, pero errabe una y un atra vegada y, a cada errada, soltáe sapos y serps per la boca, pero lo que mes li enrabiabe ere que, en justissia, no podíe fótreli les culpes a dingú y, ademés de aixó, li fastidiabe que lo Quirce fore testigo de les seues errades y li díe, lo cas de ton pare me ha ficat ñirviós, sagal, en tota la vida no hay fallat tan com avui y lo Quirce, camuflat entre les fulles, contestáe indiferén, pot sé, y lo siñoret Iván se desfée, no es que puga o dixa de pugué, collóns, es una verdat com un templo, lo que te estic dién va a missa, y ¡pim-pam! ¡pam-pim! ¡pom-pum!, ¡un atre maricón a criá! bramáe lo siñoret Iván, y lo Quirce, a dal, en silénsio, cotet y parat, com si no anare en ell y, en cuan van torná al cortijo, lo siñoret Iván va passá per casa de Paco, ¿cóm anem, Paco? ¿cóm te trobes? y Paco, lo Baixet, tirán, siñoret Iván, teníe la cama estesa damún de un taburet y lo turmell gros, unflat, com un bot, es una ferida roína, ¿no va sentí esbadocás l´os? pero lo siñoret Iván anáe a lo seu, en tota la vida no hay errat mes coloms que este matí, Paco, ¡quínes coses!, pareixía un prinsipián, ¿qué haurá pensat lo teu sagal? y Paco, lo Baixet, a vore, los ñirvis, natural, y lo siñoret Iván, natural, natural, no buscos excuses, ¿de verdat te pareix natural, Paco, en les hores de vol que yo ting, errá una surita atravessada, de aquí al geranio? ¿eh? dis, Paco, ¿es que me has vist errá alguna vegada un colom atravessat de aquí al geranio?, y lo Quirce detrás dell, encantat, aburrit, lo ram de coloms a una ma y la escopeta enfundada al atra, sompo, silensiós, y, en éstes, va apareixe a la porta de la casa, daball del emparrat, lo Azarías, descals, los peus bruts, los pantalóns caiguts, sonrién en les genives, remugán com un cachorro, y Paco, una mica alterat, lo va señalá en un dit formulariamen, aquí, lo meu cuñat, va di, y lo siñoret Iván va analisá atentamen al Azarías, sí que tens una familia apañada, va comentá, pero lo Azarías, com atragut per una forsa magnética, se anabe arrimán a la percha y mirabe golut cap als coloms morts y de pronte, los va tocá, y los examinabe un per un, los furgabe les potes y lo pic, pera comprobá si eren jóvens, o vells, mascles o femelles, y, al cap de un rato, va eixecá los seus ulls adormilats y los va encará en los del siñoret Iván, ¿vol que los hi desploma? va preguntá expectán, y lo siñoret Iván, ¿es que saps desplomá coloms? y va di Paco, lo Baixet, home, no ne ha de sabé, si en tota la vida no ha fet datra cosa, y, sense mes explicassións, lo siñoret Iván, va pendre la percha de mans del Quirce y lay va doná al Azarías, tin, va di, y, cuan los tingues, los hi portes a doña Purita, de la meua part, ¿ten enrecordarás?, en cuan a tú, Paco, dónat pressa, mon anem a Cordovilla, aon lo meche, no me agrade eixa cama y lo 22 tenim batuda, y entre lo siñoret Iván, lo Quirce y la Régula, van acomodá a Paco, lo Baixet, al Land Rover y, una vegada a Cordovilla, don Manuel, lo dotó, li va paupá lo turmell, va intentá móurel, li va fé dos radiografíes y, al acabá, va enarcá les selles, ni nessessito vóreles, lo peroné, va di, y lo siñoret Iván, ¿qué?, está tronsat, pero lo siñoret Iván, se resistíe a admití les paraules del meche, no me fótegues, Manolo, lo 22 tenim batuda a la finca, yo no puc pressindí de ell, y don Manuel, que teníe los ulls mol negres, mol juns y mol penetrans, com los de un inquisidó, y lo clatell recte, com si lay hagueren allisat en una plana, va alsá los muscles, yo te dic lo que ña, Iván, después tú fas lo que te dono la gana, tú eres lo amo de la burra y lo siñoret Iván va torse la boca, contrariat, no es aixó, Manolo, y lo dotó, de momén no puc fé datra cosa que ficáli una férula, aixó está mol inflamat y escayolán no adelantaríem res, dins de una semana lo tornes a portá aquí, y Paco, lo Baixet, callabe y mirabe ladinamen a un y al atre, estes fractures de maléolo no son graves, pero donen guerra, u séntigo, Vanet, pero tindrás que agensiát un atre secretari, y lo siñoret Iván, después de uns instans de encantamén, menuda mariconada, escolta, y lo cas es que encara estic de sort, va caure aixina de prop de mí, indicabe la vora de la alfombra, lo maricón no me ha desnucat de milagre, y, al cap de uns minuts de conversa, van torná al cortijo y, passada una semana, lo siñoret Iván va passá a replegá a Paco, lo Baixet, en lo Land Rover y van torná a Cordovilla, y antes de que lo dotó li traguere la férula, lo siñoret Iván li va di, ¿no podríes ingeniáteles, Manolo, pera que lo 22 puguere váldres?, pero lo dotó movíe enérgicamen lo seu clatell aplanat, negán, pero si lo 22 es después demá com qui diu, Iván, y este home té que está coranta sing díes en lo alchés, aixó sí, pots comprali un parell de gayates o muletes pera que dins de una semana escomenso a moures per dins de casa, y una vegada acabat lo engessá, Paco, lo Baixet, y lo siñoret Iván van empendre la tornada cap al cortijo y anaben en silensio, distansiats, com si algún llas fundamental acabare de trencás entre ells, y de cuan en cuan, Paco, lo Baixet, suspirabe, sentínse responsable de aquella quebra y intentabe diluí la tensió, créguem, que mes u séntigo yo, siñoret Iván, pero lo siñoret Iván, los ulls fixos mes allá del vidre del parabrises, conduíe en les selles caches, sense di paraula, y Paco, lo Baixet, sonreíe, y fée un esfors pera moure la cama, ya pese este chisme, ya, afegíe, pero lo siñoret Iván seguíe inmóvil, pensatiu, sorteján los grasons y baches, hasta que a la cuarta tentativa de Paco, lo Baixet, se va dispará, mira, Paco, los meches poden di missa, pero lo que tú tens que fé, es no dixát, esforsát, caminá, ma yaya, que gloria tingue, se va dixá, y tú u saps, coixa pera sempre, en estos casos, en gayates o sense gayates, ña que móures, eixí al campo, encara que faigue mal, si te dixes ya estás sentensiat, te u dic yo, y, al franquejá la tanca del cortijo, se van topá al pati en lo Azarías, la gralleta al muscle, y lo Azarías, al escoltá lo motor, se va girá cap an ells y se va arrimá a la ventanilla o finestreta de dabán del Land Rover y sen enríe mostrán les genives, babeján, no va volé anássen en les milanes, ¿verdat, Quirce? díe, acarissián a la gralleta, pero lo Quirce callabe, mirán al siñoret Iván en les seues nines fosques, redones, com les de una pitorra, y lo siñoret Iván se va apeá del coche fascinat per lo muixó negre posat damún del muscle del Azarías, ¿es que tamé saps amaestrá muixóns? va preguntá, y va estendre lo bras en lo propósit de agarrá la gralleta, pero la muixona va soltá un «quiá» de temó y va volá hasta lo alero de la capella y lo Azarías sen enríe, movén cap als costats les barres, se acobarde, va di, y lo siñoret Iván, normal, soc extrañ, no me coneix, y eixecabe los ulls cap al muixó, y ¿ya no baixe de ahí? va inquirí, y lo Azarías, que no baixe, atento, y la seua gola va modulá un «quiá» avellutat, untuós, y la gralla va pendulejá uns instans, inquieta, damún de les seues potes, va ataullá la corralada y, finalmen, se va llansá al buit, les ales ubertes, planeján, describín dos sirculs al voltán del automóvil, se va posá damún del muscle del Azarías, y se va ficá a escarbá al seu clatell, embutín lo pic entre lo seu pel canós, com si lo despollare, y lo siñoret Iván, assombrat, aixó es collonut, vole y no cole, y Paco, lo Baixet se va arrimá renqueján cap al grupo y va di, dirigínse al siñoret Iván, a vore, la ha criat ell y está enseñada, vosté vorá, y lo siñoret Iván, cada vegada mes interessat y ¿qué fa este bicho durán lo día? y Paco, lo Baixet, miro, lo que tots, trau suro dels alcornoques, busque vidres o cristals, se afile lo bec a la pedra del abeuradó, fa una michdiada al oró, lo animalet passe lo tems com pot, y, conforme parlabe Paco, lo siñoret Iván observabe al Azarías, y, al cap de un rato, va mirá a Paco, lo Baixet, y li va di a mija veu, dixán rellissá les paraules per lo muscle, com si parlare en ell mateix, dic, Paco, que en estes mañes que se gaste, ¿no siríe ton cuñat un bon secretari? pero Paco, lo Baixet, va negá en lo cap, va descansá lo cos damún del peu esquerro pera siñalás la pulsera en la ma dreta y va di en lo colom podríe sé, pera la perdiu es curtet, y, a partí de eixe día, lo siñoret Iván visitabe cada matí a Paco, lo Baixet y lo insitabe, Paco, moute, collóns, no te dixos, que mes pareixes un paralític, no olvidos lo que te vach di, pero Paco, lo Baixet, lo mirabe en los seus melancólics ulls de perdigué dolentet, qué fássil se diu, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, mira que lo 22 está damún, y Paco, lo Baixet, y ¿qué li ham de fé?, mes u séntigo yo, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, mes u séntigo yo, mes u séntigo yo, mentira podrida, lo home es voluntat, Paco, collóns, que no vols enténdreu y, aon no ña voluntat, no ña home, Paco, desengáñat, que has de esforsát encara que te faigue mal, si no no farás may vida de tú, te quedarás inútil pera sempre, ¿sens?, y lo instabe, lo apremiabe, lo urgíe lo siñoret Iván, hasta que Paco, lo Baixet, farfullabe entre plos, en cuan apoyo lo peu es com si mel serraren en un serrucho, no veigue quín doló, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, aprensións, Paco, aprensións, ¿es que no pots ajudát en les muletes? y Paco, lo Baixet, ya veu, a pas lento y per lo pla, pero va vindre lo día 22 y lo siñoret Iván, erre que erre, se va presentá al alba a la porta de Paco, lo Baixet, en lo Land Rover marrón, venga, amún, Paco, ya caminarem en cuidado, tú no te preocupos, y Paco, lo Baixet, que se va arrimá an ell en serta retissénsia, en cuan va aulorá lo sebo de les botes y lo timó y lo espígol dels baixos dels pantalóns del siñoret, se va olvidá de la seua cama y va montá al coche mentres la Régula ploriquejabe, a vore si aixó mos donará que parlá, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, tranquila, Régula, tel tornaré sansé, y a la Casa Gran, exultaben los siñorets de Madrid en los preparatius, y lo siñó Ministre, y lo siñó Conde o Comte, y la siñoreta Miriam, que tamé li agradabe lo tiro en batuda, y tots, fumaben y eixecaben la veu mentres amorsaben café en migues y, conforme va entrá Paco al minjadó va pujá la euforia, que Paco, lo Baixet, pareixíe polarisá lo interés de la batuda, y cada un per lo seu costat, ¡home, Paco! ¿cóm va sé pera caure, Paco, collóns? claro que pijó haguere sigut trencát los nassos, y lo Embaixadó tratabe de exposá a mija veu al siñó Ministre les virtuts cinegétiques de Paco, lo Baixet, y Paco procurabe atendre a uns y als atres y subrayabe adelantán les muletes, com ficanles per testigos, disculpon que no me descubrixca, y ells, faltaríe mes, Paco, y la siñoreta Miriam, sonrién en aquella sonrissa uberta y lluén, ¿tindrem bon día, Paco? y dabán de la inminensia del vatissini, se va obrí un silénsio entre los invitats y Paco, lo Baixet, va sentensiá, diriginse a tots, lo matí está ras si les coses no se torsen yo me penso que entrarán pesses, y, en éstes, lo siñoret Iván, va traure de un caixonet de la arqueta florentina lo estuche de cuero, ennegrit per lo manosseo y lo tems, en les laminetes de nácar, com si fore una pitillera o sigarrera y algú va di, ha sonat la hora de la verdat, y, un a un, seremoniosamen, com cumplín una vella seremonia van agarrá una lamineta en lo número amagat a la punta, rotarem de dos en dos, va advertí lo siñoret Iván, y lo siñó Conde va sé lo primé en comprobá la seua lamineta y va exclamá en veu forta, ¡lo nou! y, sense doná explicassións, tontamen, va escomensá a palmotejá, y en tan entusiasme se aplaudíe y tanta satisfacsió irradiabe la seua cara, que lo siñó Ministre se va arrimá an ell, ¿tan bo es lo 9, Conde? y lo siñó Conde, ¿bo?, tú me dirás, Ministre, un roquissal, a la caiguda de un collet, a la valleta, se despenjen com a tontes y cuan se volen vore ni tems los done de eixecás, 43 ne vach despenjá lo añ passat an eixe puestet, y, mentrestán, lo siñoret Iván, anabe anotán a una agenda los noms de les escopetes en los números corresponéns, y una vegada que va apuntá lo radé, va guardá la agenda a la burchaca alta del chaleco-canana, arreém, que se fa tart va apremiá, y cadaú va montá al seu Land Rover en los secretaris y lo joc de escopetes bessones y los morrals dels cartuchos, mentres Crespo, lo Guarda Majó, acomodabe als esbarradós, los cornetes, y los abanderats, als remolques dels tractós y, al final, tots se van ficá en marcha, y lo siñoret Iván mostrabe en Paco, lo Baixet, tota serie de miraméns, que no es un di, que lo arrimabe a la pantalla en lo jeep encara que no ñagueren roderes, a campo través, pel erm, inclús, si ere pressís, vadeján corréns de aigua, en tot cuidado, tú, Paco, espérat aquí, no te mogues, vach a amagá lo coche detrás de eixes carrasques, o sigue, que tot anabe be, lo únic lo cobrá, pos Paco se desenvolvíe torpemen en les muletes, se atrasabe, y los secretaris dels puestos veíns, aprofitánse de la seua lentitut, li trincaben los muixóns morts, siñoret Iván, lo Ceferino se emporte dos perdius que no son seues, se lamentabe, y lo siñoret Iván, cabrejat, Ceferino, vinguen eixes dos perdius, me cago en la mare que te va parí, a vore si lo peu de Paco ha de serví pera que ton burléu de un pobre inútil, cridabe, pero, datres vegades, ere Facundo y, datres, Ezequiel, lo Gorriné, y lo siñoret Iván no podíe contra tots, impossible luchá en eficassia a tots los frentes, y cada vegada mes fart, de pijó humor, ¿no pots mouret una mica mes depressa, Paco, collóns? pareixes una apissonadora, si te descuides te robarán hasta los cansonsillos, y Paco, lo Baixet, procurabe fé un esfors, pero los collets en rostolls dificultaben los seus moviméns, no li permitíen apoyá pla lo peu, y, en una de éstes, ¡crac!, Paco, lo Baixet, an terra, com un sapo, ¡ay siñoret Iván, que me se ha tornat a tronsá l´os, que lay sentit!, y lo siñoret Iván, que per primera vegada a la historia del cortijo, portabe a la tersera batuda sing muixóns menos que lo siñó Conde, se va arrimá an ell fora de sí, traén pestes per la boca, ¿qué te passe ara, Paco, collóns? ya es molta mariconería aixó, ¿no te pareix? pero Paco, lo Baixet, insistíe desde enterra, la cama, siñoret, se ha tornat a tronsá l´os, y los juraméns del siñoret Iván se sentíen hasta a Cordovilla, ¿es que no pots meneját? intenta, al menos, ficát de peu, home, pero Paco, lo Baixet, ni u intentabe, tombat a una bocha, se aguantabe la cama esbadocada en les dos mans, sense atendre als juraméns del siñoret Iván, per lo que, al final, lo siñoret Iván, va claudicá, de acuerdo, Paco, ara te arrime Crespo a casa, te gites y, a la tarde, cuan acabem, te portaré aon don Manuel, y, hores mes tard, don Manuel, lo meche, se va incomodá al vórel, podríe vosté ficá mes cuidado, y Paco, lo Baixet, va intentá justificás, yo... pero lo siñoret Iván teníe pressa, lo va interrompre o interrumpí, aviva Manolo, ting sol al Ministre, y lo dotó enfadat, ha tornat a fracturá, lógic, una soldadura de brot verd, inmovilidat absoluta, y lo siñoret Iván, ¿y demá? ¿qué faré demá, Manolo? no es un capricho, te u juro, y lo dotó, mentres se traíe la bata, fes lo que vullgues, Vanet, si vols desgrassiá an este home pera lo que li quede de vida, allá tú, y ya al Land Rover marrón, lo siñoret Iván, pensatiu y silensiós, enseníe sigarros y algún caliqueño tot lo tems, sense mirál, tal que si Paco, lo Baixet, u haguere fet a posta, tamé es mariconada, repetíe, entre dens, de cuan en cuan y Paco, lo Baixet, callabe, y notabe la humitat de la nova escayola a la pantorrilla, y, al crusá lo de les Tapes, van eixí aullán los mastins detrás del coche, y, en los clapits, lo siñoret Iván va pareixe eixí del seu encantamén, va sacsá lo cap com si vullguere expulsá un fantasma y li va preguntá a Paco, lo Baixet, de sopetón, ¿quín dels teus dos chics es mes espabilat? y Paco, los dos van a una, y lo siñoret Iván, lo que me va acompañá en lo reclam al colom, ¿cóm se diu?, lo Quirce, siñoret Iván, es mes de monte, y lo siñoret Iván, después de una paussa, tampoc se pot di que sigue mol parladó, y Paco, pos, no siñó, aixina les gaste, coses de la juventut, y lo siñoret Iván, mentres enseníe un atre sigarro, ¿pots dim, Paco, qué vol la juventut de ara que no está a gust a cap puesto? y, al matí siguién, lo siñoret Iván, a la pantalla, se sentíe incómodo dabán del tenso hermetisme del Quirce, de la seua olímpica indiferensia, ¿es que te aburrixes? li preguntabe, y lo Quirce, miro, ni me aburrixco ni me dixo de aburrí, y tornabe a guardá silensio, com si estare lluñ de la batuda, pero carregabe rápidamen y en seguridat les escopetes bessones y localisabe sabiamen, sense cap error, les perdius derribades, pero, a la hora de cobrales, se mostrabe fluixet, condessendén dabán de la avidés insassiable dels secretaris veíns, y lo siñoret Iván bramabe, Ceferino, maricón, no te aprofitos de que lo chic es nou ¡venga, dónali eixe muixó! y, cuberts per la pantalla, que ere una situassió casi doméstica que invitabe a la confidensia, lo siñoret Iván intentabe guañás al Quirce, insuflali una miqueta de entusiasme, pero lo mosso, sí, no, pot sé, a lo milló, miro, cada vegada mes lluñá y aspre, y lo siñoret Iván anabe carreganse com de electrissidat, y aixina que va acabá la cassera, al ample minjadó de la Casa Gran, se va desahogá o desaufegá, los jovens, dic, Ministre, no saben ni lo que volen, que en esta beneita pas que disfrutam los ha resultat tot massa fássil, una guerra los donaba yo, tú me dirás, que may han viscut com viuen avui, que a dingú li falte sing duros a la burchaca, que es lo que yo penso, que lo tindre los fa orgullosos, que ¿qué diréu que me ha fet lo sagal de Paco esta tarde?, y lo Ministre lo mirabe sense girá lo cap, en la coeta del ull, mentres devorabe en ganeta lo solomillo, sol lo milló del llom, y se passabe cuidadosamen la servilleta blanca per los labios, tú dirás, y lo siñoret Iván, mol sensill, al acabá la cassera, li allargo un billet de sen, vin durets, ¿no?, y ell, dixo, no se molesto, que yo, te prens unes copes, home, y ell, grássies, li hay dit que no, bueno, pos no va ñabé manera, ¿qué te pareix?, que yo recordo abáns, bueno, fa cuatre díes, son pare, Paco, dic, grássies, siñoret Iván, o per moltes vegades, siñoret Iván, un atre respete, que se diríe que avui als jovens los moleste asseptá una jerarquía, pero es lo que yo dic, Ministre, que a lo milló estic equivocat, pero algúns mes y datres menos tots tenim que acatá una jerarquía, uns deball y datres damún, es ley de vida, ¿no? y la concurrensia se va quedá uns minuts en suspens, mentres lo Ministre assentíe y mastegabe, sense pugué parlá, y, una vegada que va tragá lo bossí, se va torcá los labios delicadamen en la servilleta blanca y va sentensiá, la crissis de autoridat afecte avui a tots los nivells, y los minjadós van aprobá les paraules del Ministre en cabotades adulatories y frasses de assentimén, mentres la Nieves cambiabe los plats, retirabe lo brut en la ma esquerra y ficáe lo llimpio en la dreta, la mirada discreta, los labios inmóvils, y lo siñoret Iván seguíe les evolussions de la chica en atensió, y, al arribá aon ell, la va mirá de ple, descaradamen, y la mosseta se va ensendre tota y va di, entonses, lo siñoret Iván, ton germá, dic, chiqueta, lo Quirce, ¿pots dim per qué es tan furo? y la Nieves, cada vegada mes sofocada, va alsá los muscles y va sonriure, y, finalmen, li va ficá lo plat llimpio per lo costat dret en ma tremolosa, y va aná despistada tota la sena y, a la nit, a la hora de gitás, lo siñoret Iván va torná a cridala, chiqueta, estira de esta bota, ¿vols?, ara li ha donat per di que no y no ña forma de tráuremela, y la chiqueta va estirá de la bota, primé de la punta y, después, del taló, punta-taló, punta-taló, com a la jota, basculán, hasta que la bota va eixí y entonses, lo siñoret Iván va eixecá en perea la atra cama hasta la descalsadora, ara l´atra, mosseta, ya fes lo favor sansé, y cuan la Nieves va traure l´atra bota, lo siñoret Iván va descansá los peus damún de la alfombra, va sonriure imperseptiblemen y va di, mirán a la mosseta, ¿saps, chiqueta, que te has fet dona de repén y te se ha ficat una figura mol maja? y la Nieves, avergoñida, roija, en un fil de veu, si lo siñoret no nessessite datra cosa... pero lo siñoret Iván va arrencá a riure, en la seua rissa franca, cap dels fills eixiu a ton pare, a Paco dic, chiqueta, ¿es que tamé te moleste que te comboya y elogia la teua figura? y la Nieves, no es aixó, siñoret Iván, y, entonses, lo siñoret Iván va traure la sigarrera del bolsico, va pegá un cop aun sigarro contra nella y lo va ensendre,

Desideri Lombarte
¿cuáns añs tens, chiqueta? y la Nieves, vach pera quinse, siñoret Iván, y lo siñoret Iván va apoyá lo clatell al respaldo de la butaca y va traure lo fum en tenues volutes, de esplay, recreanse, verdaderamen no ne son mols, pots retirát, va admití, pero cuan la Nieves alcansáe la porta la va cridá, ¡ah! y disli a ton germá que pera la próxima no sigue tan aspre, chiqueta, y va eixí la Nieves, pero a la cuina, fregán los cacharros, no podíe pará cota, esguelláe algún plat, va fé trossets o añicos una fon, que la Leticia, la de Cordovilla, que pujáe al cortijo en ocasió de les batudes, li preguntabe ¿se pot sabé qué te passe esta nit, chiqueta? pero la Nieves callabe, que no ixíe del seu desconsert, y cuan va acabá, tocades ya les dotse, al atravesá lo jardí, camí de casa seua, va descubrí al siñoret Iván y a doña Purita casi minjanse a la llum de la lluna daball de la pérgola del sopadó.