Mostrando las entradas para la consulta mereix ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mereix ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 5 de noviembre de 2022

los Mestres è Obrers è Padrers

XXXIV.

Deliberatio Capituli Gerundensis super prosecutione fabricae Ecclesiae Cathedralis: anno M.CCC.XVII. (Es el 1417, MCCCCXVII) (V. pág. 173).

los Mestres è Obrers è Padrers

Ex autogr. in arch. Eccl. Gerunden.

In nomine Sanctae ac Individuae Trinitatis Patris, et Filii, et Spiritus Sancti Amen. Etsi mansiunculas et domos profanas mundanorum usibus dicatas fideles Domini erigunt et fabricant opere polimito quanto magis ipsi fideles verique zerique zelatores fidei Ortodoxae circa templi Domini fabricam (hay un guión y salta linea) construendam devocius accelerare deberent. Numquid prisci Patres pro archa Domini tabernaculum opere deaurato mirifice fabricarunt: Hodie namque archa illa verissima, et sanctissimum illud manna in templo Domini a catholicis preservantur. Dignum quinnymo et congruum potest et debet a quolibet reputari ut domus illa quam oracionis veritas nominavit in qua etiam illud sacrum Christi fidelibus pignus datum reconditur et tenetur artificioso ex politis lapidibus opere construantur. Haec enim domus rite noscitur Pastori verissime dedicata: in illa nemque populus Domini et oves eius pascuae cibum dulcoris assumunt. Sane in domo ista latices sacrosanti noxas perimunt, culpas diluunt et veternas cuilibet occurrenti. Heu igitur quam dolendum sacrum Domini templum Ecclesiam Sedis clarissimae Gerundensis imperfectum opere minorari. Idcirco cunctis pateat quod Reverendus in Christo Pater et Dominus Dominus Dalmacius Dei gratia Episcopus Gerundensis ipsius Ecclesiae tunc electus et honorabile capitulum Ecclesiae Gerundensis predictae praemissa omnia pio sidere aspectantes considerantesque a quantis citra temporibus fabrica dictae Sedis cessavit ex diversorum controversia juxta oppiniones varias artificum subsequentes: nonnulli enim asserebant opus dictae fabricae sub navi una debere congruencius consumari, affirmantes illud fore nobilius quam si sub tribus navibus opus huiusmodi subsequatur. Alii autem a contrario asserebant dictum opus sub prossequcione trium navium continuari debere dicentesque quod firmius et proporcionabilius esset capiti jamque cepto, quam si cum navi una ipsa fabrica prossequatur, quoniam opus navis unius multum reddunt debile distancia parietum, ac etiam testitudinis altitudo: et quod terremotus, tonitrua, ventosque vagantes timebit appetentes etiam circa directionem operis dictae fabricae consumandae solercius vacare ac de opinione praedictorum veridica informari et adeo ut controversia et opiniones huiusmodi clarius tollerentur. Convocarunt artifices peritissimoslapiscidas de diversis partibus regni huius et etiam aliunde ad hanc civitatem Gerundae quorum nomina inferius annotantur, indeque habitis collacionibus plurimis tam coram dictis Reverendo Patre Domino Episcopo tunc electo et honorabili Capitulo dictae Ecclesiae Gerundensis quam alias inter ipsos artiffices opere premisso subiecto primitus occulis cuiuslibet eorumdem cernencium opus quod ceptum fuerat et qualiter hucusque fuerat prossequtum in illo. Et formatis super huiusmodi opere prosequendo articulis infrascriptis.

En nom de nostre Senyor Deu è de la Verge Madona Sancta Maria sobre los interrogatoris subsequents deven esser interrogats los Mestres è Obrers è Padrers (pedrers) appellats per la directio dela (junt, no de la) obra dela Seu de Gerona. Primo si la obra de la dita Seu pus altament à una nau antigament comensada se pora continuar ab intencio que fos ferma, quitia, è sens tota dubtansa. Item posat que la dita obra à una nau quitiament è segura nos posques ò nos volgues continuar si la obra derrerament de tres naus continuada es congrua è sufficient è tal qui merescha esser continuada ò si mereix esser cessada ò mudada en altra forma è al cas ques haia mudar en altre forma à quanta altura deu esser puiada specifficant ho per manera que no puixa deviar. Item qual forma ò continuacio de les dites obres seria pus competible è mes proporcionable al cap dela dita Seu ja comensat fet è acabat. Sobre los quals articles sia entes que quescun dels dits Mestres e Padrers haia à deposar ab sagrament del vertader juy que haya en son cap de la continuacio de la dita obra. Item que apres que hagent deposat lo Senyor Bisbe de Gerona è son honorable Capitol elegesquen dos dels dits Mestres per fer è pintar un patro dela continuacio de la dita obra migençant lo qual (tot junt, loqual) la dita obra sia proseguida è tot aço sia concebut en carta publica è reduhit per lo Notari del dit capitol.

Successive dicti artiffices (hay una t al final) lapiscidae sigillatim ad partem medio a se corporaliter praestito juramento deposuerunt et suam intencionem dixerunt in e, super opere prelibato diebus, mensibus, et annis inferius designatis et sub forma sequenti. Die Jovis vicesima tercia mensis Januarii anno a nativitate Domini Millesimo CCCC. Sextodecimo Magistri et Lapiscidae sequentes jurarunt et deposuerunt apud Civitatem Gerundae in posse mei Bernardi de Solerio Notarii Gerundae infrascripti presentibus et interrogantibus Venerabilibus viris Dominis Arnaldo de Gurbo et Johanne de Pontonibus, Cannonicis et Petro de Boscho, Presbitero de capitulo dictae Ecclesiae Gerundensis ad hoc per dictos reverendum Dominum electum in Episcopum et Capitulum Gerundense deputatis super articulis preinsertis et contentis in eisdem ut sequitur. = Paschasius de Xulbe Lapiscida et Magister Operis sive fabricae Ecclesiae Sedis Dertusensis super primo dictorum articulorum sibi lecto medio juramento interrogatus dixit: 

Esser veritat que segons lo juy è sciencia è consciencia dell depossat la obra de una nau de la Seu de Gerona pus altament comensada es quitia (las è y à las dejo e, a) e bona e ben ferma, e los respatlles de la obra antiga ia fets ab los (pone ablos y se repite más abajo) altres si seran axi fets son ben forts, ferms, e bastants a tenir la volta de la dita obra a una nau comensada.

Super secundo articulo interrogatus dixit: 

Que posat que la dita obra de la dita Seu de Gerona a una nau comensada no sia proseguida o nos seguescha (leo sequescha) sta en veritat que la obra de tres naus comensada en la dita Sgleya de Gerona es bona e ferma. Al cas empero que aquella obra de tres naus sia feta e seguida dix que sera necessari que la volta devers laltar de la dita Seu de Gerona feta demunt lo cor (chorus : coro) sia desfeta e descuberta affin que sia puiada uns VIII palms poch mes o (ò : o) menys mes avant que ara no es e que respongue a son terç per ses mesures. 

Super tercio articulo interrogatus dixit:

Que la obra de les dites tres naus es molt pus competible e pus proporcionable al cap dela dita Sgleya ia fet que no seria la obra de una nau. 

Interrogatus si per los ensergements represa o capitells quis han encastar o nodrir en lo pilar sobre la truna per respondre al altre pilar del cor en cas que la obra de les tres naus se fahes seria perill naffrar lo dit primer pilar o no; E dix que no es perill algun ans se pot fer quitiament e salva. =

Johannes de Xulbe Lapiscida filius dicti Paschasii de Xulbe regens pro dicto patre suo fabricam praedictam sive opus dictae Ecclesiae Dertusensis simili juramento a se corporaliter praestito interrogatus super praedictis articulis deposuit ut infra. Et primo super primo articulo interrogatus dixit:

Que la obra dela Sgleya de la Seu de Gerona pus altament a una nau comensada se poria es (es : è se, y se) pot continuar e seria bona e ferma e sens tota dubtansa. Axi empero que los croer (: creuers; más adelante croerada) fossen fets a terç punt, e que lo arch principal fos apuntat, e que los dits primers reraspatlles de la primera obra ja fets apart de mig jorn son bons e ferms. E que aquells ablos altres qui fossen aximateix fets son bons e bastants a tenir la volta faedora a la dita obra de una nau. Super secundo articulo interrogatus dixit: Que posat que la primera obra no vulla esser continuada que la obra de tres naus se pot continuar e seria pus bella e millor e pus fort obra. Axi empero que aquella obra de tres naus se seguescha segons es ordonat lo cap de la Seu, e aquesta obra seria pus bella e pus proffitosa (profitosa). E mes avant dix que la volta nova ara contigua al cap fa tota a desfer perço com es borda e no fa competibilitat ab lo dit cap.

Super tertio articulo interrogatus dixit: 

Que la dita obra de tres naus faent e seguint la en la forma e manera que ell deposant en lo prop dit capitol ha dit e deposat es molt pus competible e pus proporcionable al cap de la dita Seu de Gerona. Interrogatus si per lensergement quis ha encastar sobre lo capitell del pilar qui es sobre la truna per respondre al altre pilar del cor en cas que la obra de les tres naus se seguis seria perill naffrar lo dit primer pilar o no. E dix que no es perill algun axi empero que en aquell cas los archs fossen ben ençindriats e ben pitiats en tal forma que no posquessan empenyer. = 

Petrus de Vallfagona Lapiscida et Magister fabricae Ecclesiae Terraconensis juramento praedicto medio super dictis articulis interrogatus deposuit. Et primo super primo articulo interrogatus dixit: 

Que la obra de la dita Seu de Gerona pus altament a una nau comensada se pot ben continuar e fer e seria bona obra e ben quitia e ferma e sens tota dubtansa. E que los reraspatlles qui son fets de la obra antigua ab los altres qui fossen axi fets son bons e ben forts e ferms per sostenir la volta daquen faedora per la obra de una nau aiustant en aço que los reraspatlles fets devers lo cluquer fossen refforçats e fets pus forts que aquells de part de migiorn tant com fer se pusgues.

Super secundo articulo interrogatus dixit:

Que encara que la dita obra a una nau no sia continuada la obra de tres naus es congrua e tal que mereix esser continuada axi, empero que tota la volta segona ques desfasa fins als capitells e ensergements inclusivement. Dix empero star en veritat que si sobre larch principal era fet un sobre arch no calria moure ensergements ne capitells, e en aquesta manera poria puiar la croerada de aquesta volta tot son dret de la raho que demanne los ensergements e si (s' hi) poria fer una roda que hauria de tou XV o XVI palms e axi seria notable obra. Item dix mes que los ensergements qui son en los angles de part de cerç e de migiorn fan a desfer e tornar a rao segons la dita obre de les dites tres naus. 

Super tercio articulo interrogatus dixit: 

Que sens tota comparacio la obra de tres naus faedora en la manera que ell deposant ha demunt dit e deposat es pus competible e pus proporcionable al cap ia fet e comensat que no seria la obra de una nau. Interrogatus si per lensergement quis ha encastar sobre lo capitell del pilar qui es sobre la truna per respondre al altre pilar del cor en cas que la obra de les tres naus se seguescha seria perill naffrar lo dit primer pilar o no. E dix que no es algun perill ans se pot fer quitiament e segura, e lo dit ensergement se pot ben fer. =

Postmodum die Veneris vicesima quarta dictorum mensis et anni in manu et posse mei eiusdem Bernardi de Solerio Notarii subscripti praesentibus et interrogantibus dictis Dominis Arnaldo de Gurbo, Johanne de Pontonibus et Petro de Boscho Magistri et Lapiscidae sequentes super predictis medio simili juramento deposuerunt ut sequitur. = Guillermus de la Mota Lapiscida socius Magistri in opere fabricae Ecclesiae Terraconae super predictis articulis medio juramento ut supra interrogatus deposuit. Et primo super primo articulo interrogatus dixit: Que ell deposant es de intencio que la obra de la Seu de Gerona comensada a una nau se poria be fer e la croerada tendria be: mas veu ell deposant per les obres antigues que les obres groses (grosses) axi com seria la dita obra de una nau per terratremol e gran fortuna de vent se asseuen e aximateix ha ell deposant en dupte que la dita obra de una nau per terratremol o grans vents fos durable e sens perill. 

Super secundo articulo interrogatus dixit:

Que la obra de tres naus en la dita Seu de Gerona continuada es bona e congrua e tal que mereix esser feta e continuada. Axi empero que la segona croerada nova sia desfeta fins als ensergements. E los principals de aquella sien desfets fins als capitells e aqui sien affigides filades de peu dret tantes en tro ques puixa fer una forma dalt dins XIIII en XV palms. Item dix que los ensergements de part de cerç, e de migiorn fan a desfer e tornar a raho de la dita obra de les dites tres naus. Super tercio articulo interrogatus dixit: 

Que sens comparacio la obra de tres naus es molt pus competible e pus proporcionable al cap de la Seu ia fet que no seria la obra de una nau. 

Interrogatus si per fer los ensergements seria perill naffrar lo pilar prop la truna, e dix que no es perill algun. = Bartholomeus Gual Lapiscida et Magister operis Sedis Barchinonensis super praedictis articulis ut supra dicitur interrogatus medio juramento praedicto deposuit: Et primo super primo articulo interrogatus dixit: 

Que los reraspatlles de la obra antigua a una nau comensada son prou forts faent una paret sobre los capitells en mig dels reraspatlles qui puias tant que prengues qualque una cana de las finestras e que de aquesta paret fos nodrida una volta qui strebas a quescun reraspatlle; e en aquesta forma los reraspatlles serien ben segurs mes que iatsia en aquesta forma los dits reraspalles (sense t) fossen ferms e segurs encara a ell deposant fa gran dubte que la volta a una nau faedora fos segura e tingues e aço per dubte de terratremols o de vents o altres casos quis segueixen. 

Super secundo articulo interrogatus dixit: 

Que la obra de tres naus continuada es bona e congrua e tal que mereix esser continuada. Empero dix que la volta nova del segon croer derrerament feta fa a desffer fins als sarges e que puias en tal forma que y cabes una O (roda). de XIIII. palms de tou, e en aquesta forma seria bella e notable obra e no calria de tot desfer los sarges. 

Super tercio articulo interrogatus dixit:

Que la obra de tres naus es sens comparacio molt pus proporcionable e pus competible al cap de la Seu ia fet que no seria la obra de una nau. Interrogatus si seria perill naffrar los pilars per nodrir hi ensergements; e dix que no es nagun perill, pero que consella que quant la dita volta sia desfeta que sia mes lo peu del ensergement en lo pilar qui sera naffrat per aquellabans que tornen fer la dita volta per tant que lo pilar no tinga tan gran pes.

= Anthonius Canet Lapiscida et Magister sive sculptor Imaginum civitatis Barchinonae Magisterque fabricae Sedis Urgellensis super predictis articulis ut predicitur interrogatus medio dicto juramento deposuit. Et primo super primo articulo interrogatus dixit: Que segons jus e sciencia, e bona consciencia de ell deposant la obra pus altament a una nau en la Seu de Gerona comensada se pot continuar ab intencio que sera bona e ferma sens tota dubtansa.
E los reraspatlles
(guión entre reras y patlles, sin salto de linea)
(N. E. que no está en el formato .odt. Estos guiones y demás me recuerdan a un ejemplo de idiota - palabra latina y catalanísima - de Fuentespalda, Fondespala, que aún pretende escribir Fontdespatla; y por qué no alguna variante con apóstrofe? Sus apellidos - cognoms, cognome, co-nomen, - Vives y Albesa salen en estos textos, incluso Vivas, típico final occitano en as, plural. Su nombre, Daniel, sale en muchos otros libros, por ejemplo, el camino, lo camí, o la Biblia.)

Daniel Vives Albesa, Fuentespalda

de la dita obra comensats e fets son bons e ferms a sostenir la volta e tot ço que es mester a fer e continuar la dita obra de una nau. 

Super secundo articulo interrogatus dixit: 

Que la obra de tres naus comensada es bona e covinent, mas no tant honorable com la primera de una nau; empero que si la dita obra de tres naus se continua es mester que la volta de la segona croerada de la nau del mig apres del cap fa a desfer fins als capitells, e los capitells ne fan alevar e affegir deius los capitells de VIII. en X. filades per ço que puig pus alt affin que larch doble se puixe encastar en lo pilar primer fet en lo cap de la gran nau contigua al cap. E per ço que lo pilar no sia tan baix naffrat e affi que lo peu de les sarges se puixe metre millor. Es ver empero segons dix que en aquesta forma lo andador sa perdre mas encare val mes perdre lo andador que la claror; e affin ques puixa fer una roda o forma redona en la dita gran nau. E axi mateix que si la segona nau se seguia axi com es comensada seria molt forcha. E per aquestes rahons dix que la dita obra de tres naus affer la bella e sufficient es mester sia axi com ell deposant ha dit continuada. 

Super tercio articulo interrogatus et dixit: 

Que la obra de una nau seria molt pus competible e pus proporcionable al cap ia fet e comensat e acabat que no seria la obra de tres naus. E perço lo comensament del dit cap fon ia axi comensat baix: e que la obra de una nau seria feta ab molt menys messio de un terç o de pus que la obra de tres naus, e aximateix que si la obra de una nau era continuada los andadors que son una molt bella cosa nos perdrien e que si la obra de una nau era continuada la Seu sens comparacio seria molt pus clara. 

= Guillermus Abiell Lapiscida et Magister operum seu fabricarum Ecclesiarum Beatae Mariae de Pinu et Beatae Mariae de Monte Carmelo et de Monte Sion et Sancti Jacobi Barchinonae et Hospitalis Sanctae Crucis Civitatis eiusdem sic etiam super predictis dicto juramento medio interrogatus deposuit. E primo super primo articulo interrogatus dixit:

Que segons lo seu juy e scientia e bona conscientia la dita obra de una nau en la Seu de Gerona comensada se pot fer e continuar e sis feya que es bona e ferma e quitia e sens tota dubtansa, e que los reraspatlles de aquella ia fets ab los altres qui fossen fets semblants son bons e ferms a sostenir la obra de la dita una nau e sens perill. 

Super secundo articulo interrogatus dixit:

Que la obra de tres naus de la Seu de Gerona comensada es bona e bella e pus segura que altra, e que mereix esser feta e continuada. Axi empero que la volta de la segona croerada de la nau del mig sia desfeta fins al ensergement e puys faria a puiar per son terç tant que hi cabes una bella forma sive O. e que fos fet un sobre volt sobre lo principal, e en aquesta manera la obra de tres naus seria molt bella e bona. 

Super tercio articulo interrogatus dixit: 

Que sens dubte la obra de tres naus es molt pus competible e pus proporcionable al cap de la dita Seu de Gerona ia fet que no seria la obra de una nau perço com la obra de una nau hauria tant gran stayada qui retria gran difformitat al cap de la dita Seu. = 

Arnaldus de Valleras Lapiscida et Magister operis Sedis Minorisae super dictis articulis prout alii interrogatus deposuit medio dicto juramento ut sequitur. Et primo super primo articulo interrogatus dixit: 

Que la obra a una nau en la Seu de Gerona pus altament comensada se pot ben fer e continuar e seria bona e ferma e quitia e sens tota dubtansa. E las reraspatlles de la dita obra ia fets e los altres qui fossen axi fets son bons e bastants a tenir la obra de una nau e encara que los reraspatlles no fossen tant forts serien ferms e bons e sens perill a tenir la obra de una nau. Affermant ell deposant que ell fa la obra en la Seu de Manresa qui es pus alta que aquesta e no ha tant grans ne tant forts reraspatlles com aquesta, e no son de tant fort pedra. Mas es ver que la pedra de Manresa es pus leugera e pus amigable al morter que aquella de Gerona e que si ell havia affer la obra de Gerona que ell faria la volta daltre pedra que fos pus leugera e pus amigable al morter. Mas que los croers e lo principal e reraspatlles e altra obra se porien fer de la pedra de Gerona. 

Super secundo articulo interrogatus dixit: 

Que la obra de la dita Seu de Gerona comensada a tres naus es bona e congrua e tal que mereix esser continuada. Axi empero que la volta del segon croer de la nau del mig fa a desfer fins als sarges e axi mateix los sarges fan a desfer per spiguar la 

obra e puiar tant per ses mesures que sobre lo principal de la primera croera se puixa fer una finestra rodona de XX. palms de tou e axi la obra seria molt bella e no desfiguraria. 

Super tercio articulo interrogatus dixit: 

Que la obra de tres naus si era feta en la forma per ell deposant prop dita seria sens comparacio pus competible e proporcionable al cap de la dita Seu ia fet e comensat; mes que no seria la obra de una nau, car la obra de una nau mostraria lo cap tant petit e tant disforma que tostemps oridaria que lo cap li fes alçar o exequar. Item interrogatus si es perill de naffrar los pilars per nodrir ensergements, e dix que no es algun perill ans que si ell deposant ho havia affer comensaria primerament a naffrar los pilars per nodrir hi los ensergements perque daqui avant no posques tornar atras que axi nos seguis com saviament se puixa fer e sens tota dubitacio. E que si en res sera dubtat en ço que ell diu, es prest de venir hi e de fer e continuar axi la dita obra obtenguda licencia de la ciutat de Manresa ab la qual es obligat fer la dita lur obra. 

= Anthonius Antigoni Magister maior operis Ecclesiae villae Castilionis Impuriarum (Castelló de Empuries) super predictis interrogatus dicto juramento medio deposuit, et primo super primo articulo interrogatus dixit: 

Que la obra pus altament a una nau comensada se pot ab bona e ferma intencio continuar e que sis fa sera quitia sens tota dubtansa e que los reraspatlles qui ia son fets segons la dita obra de una nau e los altres seguint los de semblant obra son bestants ab tota fermetat a tenir e sustenir la obra de una nau. Interrogatus si la dita obra de una nau al cas que fos feta seria perill ques rompes per fortuna de vent o de terratremol, e dix que no ney cal duptar. 

Super secundo articulo interrogatus dixit: 

Que la obra continuada derrerament de tres naus no es congrua ne en tal manera que iamay se puixa fer, ne seguir le destinament per tal com en naguna manera nos segueix nes pot fer per ses mesures be es ver que qui desfeya la volta de la croerada derrerament obrada fins als sarges e puis la alçava de XIIII. en XV. palms per ses mides que en aquesta manera la obra de tres naus seria plus tolerable mas en ninguna manera la dita obra de tres naus no sera iamay dita bella ne edescmament (más abajo: ledesmament) feta. 

Super tercio articulo interrogatus dixit: 

Que no es nagun dupte que sens naguna comparacio la obra de una nau tostemps sera pus bella e pus competible e pus proporcionable al cap de la dita Seu ia fet que no la obra de tres naus qui tostemps se mostrara no degudament feta. 

Interrogatus al cas que la obra de tres naus sia seguida si sera perill de naffrar los pilars per nodrir hi ensergements: e dix que los pilars per nodrir hi insergement (ensergements hasta ahora) se poden naffrar mas que nos pot fer sens perill. = Guillermus Sagrera Magister operis sive fabricae Ecclesiae Sancti Johannis Perpinian 

ut supra interrogatus (pone intorrogatus) dicto juramento medio deposuit. Et primo super primo articulo interrogatus dixit: 

Que la obra de la (pone lt-) Seu de Gerona pus altament á una nau comensada se poa (anteriormente “se pora” : se podrá) continuar ab intencio que quant sia feta sera bona e ben ferma e quitia e sens tota dubtansa. E que los reraspatlles ia fets 

ab los altres quis seguissen de semblant obra son bons e ben bastants a tenir la dita obra de una nau. Interrogatus la dita obra de una nau al cas ques seguis si per terratremol o fortuna de vent seria dubte ques rompes: e dix que per semblants 

terratremols que ell ha vists ne per los vents qui naturalment regnan no es dupte que la dita obra de una nau se rompes ne vengues a menys. 

Super secundo articulo interrogatus dixit: 

Que la obra derrerament de tres naus continuada no es congrua, ne tal que merescha esser continuada ans deu eser cessada per tal com al cas que la dita obra de tres naus sia continuada primerament la volta de la segona croerada fa a desfer a les sarges fins als capitells, e aximateix dels altres pilars fets e puys que puiassen de peu (se lee pen) dret eu (se lee eu) torn XV palms. E encara ab tot aço no seria consonant que fos obra ledesmament feta ans seria obra de flix e miserable. E lo corrador (andador más arriba) qui seria perdut que no y poria esser. E mes que entre las capellas pus altas qui son procehides per una nau no porien haver finestraiges (finestratges más adelante) deguts tals com pertannyen en la obra, e la empenta deles sarges qui serien deuers lo corrador responents als pilars nous devers lo cor e vendria al buyt del corrador per que la obra no hauria aquella fermetat que merexeria haver. E per aquestas rahons e altres ell deposant conclou que la dita obra de tres naus no seria bona ne profitosa. 

Super tercio articulo interrogatus dixit: 

Que sens comparacio la obra de una nau seria pus competible e pus proporcionable al cap de la Seu ia fet e comensat e acabat que no seria la obra de tres naus. E dix ell deposant esser veritat que lo dit cap fou fet e acabat ab intencio que la altra obra si fahes es seguis a una nau. = 

Johannes de Guinguamps Lapiscida habitator Civitatis Narbonae super predictis articulis sicud (sicut; t : d) alii praedicti interrogatus medio dicto juramento deposuit ut sequitur. Et primo super primo articulo interrogatus dixit: 

Que la obra pus altament a una nau comensada se pot ben fer e continuar e quant fos feta seria ben bona e ben ferma e quitia e sens tota duptansa (hasta ahora dubtansa; b : p). E que los reraspatlles qui son ia fets de la dita obra antigua ab los (pone os) altres quis seguissen de semblant obra son bons e ab tota fermetat bastants a tenir la obra de una nau. 

Super secundo articulo interrogatus dixit: 

Que la obra derrerament de tres naus continuada no es congrua ne sufficient, ne per naguna forma nos pot fer ne continuar en manera que iamay haia alguna conformitat rahonable ab lo cap ne que puixe venir a naguna raho de conformitat. Super tercio articulo interrogatus et dixit: 

Que sens comparacio la obra de una nau es pus competible, e pus proporcionable ab lo cap de la dita Seu que no seria la obra de tres naus per moltes rahons. La primera que ell deposant coneix que la obra de una nau ab lo dit cap sera pus rahonable (pone rohonable) e pus resplandent e de millor raho e de menys messio. E mes car si la obra era continuada a una nau no y ha naguna difformitat o differencia que contrastas que la obra no haia la raho que deu. E posat que alguns puixen dir que la obra esser duna nau lo cap se mostrara baix e patit per aço (todo junto) nos segueix difformitat alguna ans sera bellesa: e la raho es aquesta que en lo spay qui sera del cap en alt fins a la sumitat de la volta maior haura tant gran spay quey poran esser fetas tres rosas, (roseta, rosetas, aunque en forma de rueda, roda, O, como se lee en este texto más arriba) una principal al mig e una petita a cascun costat, e aquestas tres rosas tollen (tolere : toldre : quitar y similares) tota difformitat e donarie gran resplandor a la dita Seu e retrien la obra ab gran perfectio e molt honorable. Interrogatus al cas que la obra de tres naus se 

continuas si seria perill de naffrar los pilars per nodrir hi ensergements responents a la obra seguidora de tres naus: e dix que ell nou faria ney consintiria per res, car seria gran perill e gran peccat e gran dampnatge, car en nagun cap la obra no poria venir a alguna perfectio bona; e lo dit nafframent nos poria fer sens gran perill. = Postmodumque die Lunae quae fuit vicesima octava mensis Septembris anno jam dicto a Nativitate Domini Millesimo CCCC. Sexto decimo (1416) ad instantiam dicti Domini Petri de Boscho operarii hoc anno dictae Ecclesiae Gerundensis super ipsius regimine operis una et in solidum cum honorabili viro Domino Francisco Sacalam Canonico dictae Ecclesiae electi et deputati apud domos Thesaurariae dictae Ecclesiae Gerundensis coram dictis reverendo in Christo Patre et Domino Domino Dalmacio Dei gratia Episcopo et honorabili capitulo eiusdem Ecclesiae Gerundensis ad tractum cimbali ut moris est, ibidem convocatis et congregatis ubi fuerunt presentes dictus reverendus Dominus Dalmacius, Episcopus et honorabiles viri Dalmacius de Raseto, Decretorum Doctor, Archidiaconus de Silva in dicta Ecclesia Gerundensi, Arnaldus de Gurbo, Johannes de Pontonibus, Guillermus de Brugarolis, Sacrista secundus, Johannes de Boscho, Thesaurarius, Johannes Gabriel Pavia, Petrus de Boscho predictus, Guillermus Marinerii, Petrus Sala, Francischus Mathei, et Bartholomeus Vives, Presbiteri capitulares et de capitulo antedicto, capitulum eiusdem Ecclesiae Gerundensis facientes, representantes et more solito celebrantes dicti articuli et dictae deposiciones et dicta a dictis artifficibus super eisdem in scriptis redacta et continuata in dicto capitulo publice alta et intelligibili voce de verbo ad verbum lecta fuerunt et publicata per me eundem Bernardum de Solerio, Notarium supra et infrascriptum. Et eis sic lectis et publicatis ilico (sólo he encontrado una vez illico con una l, en estos tomos del Viaje Literario) dicti reverendus Dominus Episcopus et honorabile capitulum super concludendo et determinando per quem modum juxta oppiniones, deposiciones et dicta dictorum artifficum melius, pulcrius et efficacius dictum opus praefatae Ecclesiae Gerundensi sub prossequcione videlicet unius aut trium navium prossequatur et consumetur. Retinuerunt sibi deliberacionem et ad huiusmodi fuerunt pro testibus presentes et evocati discreti viri Franciscus Tavernerii et Petrus Puig, Presbiteri Benefficiati in dicta Ecclesia Gerundensi. Deinde vero die Lunae octava mensis Marcii anno a nativitate Domini Millesimo CCCC. Decimo septimo alius artifex Lapiscida infrascriptus juravit et deposuit in dicta civitate Gerundae in posse mei Bernardi de Solerio, Notarii supra et infrascripti praesentibus et interrogantibus venerabilibus viris Dominis Arnaldo de Gurbo Canonico, et Guillermo Marinerii, Presbitero de Capitulo dictae Ecclesiae Gerundensis ad hoc per dictos reverendum Dominum Dalmacium Episcopum et honorabile Capitulum Gerundense spetialiter deputati super articulis praeinsertis et contentis in eisdem ut sequitur. Guillermus Boffiy Magister operis Sedis dictae Ecclesiae Gerundensis simili juramento a se corporaliter praestito super primo articulo dictorum articulorum interrogatus dixit, et deposuit: Que la obra de la Seu de Gerona pus altament a una nau comensada se pot ben fer e continuar. E que (todo junto, Eque) sis (si se : si es) continua sera bona obra e ferma e quitia e sens tota dubtansa. E que los reraspatlles fets ab los altres qui sien fets aytals mateys son bons e ferms a tenir la dita obra de una nau. E dix esser veritat que los dits reraspatlles encara que no fossan tan forts serien bastants e sens tot dubte forts a tenir la dita obra de una nau. E que los dits reraspatlles han un terç mes de lur dret. E que per ço son pus forts e sens tot perill.

Super secundo articulo interrogatus dixit: 

Que la obra de tres naus de la dita Seu de Gerona no mereix esser continuada en sguart de la obra de una nau, com dela obra de tres naus se seguirien moltes difformitats e grans messions e null temps seria tant bella com la dita obra de una nau. 

Super tercio articulo interrogatus et dixit: 

Que sens comparacio la obra de una nau es pus competible al cap de la dita Seu ia fet e començat (hasta ahora : comensat), mes que no seria la obra de tres naus.

E que si la obra de una nau es continuada haura grans finestratges e gran claror qui sera fort bella cosa e notable. 

Post praedicta autem omnia sic habita et secuta videlicet die Lunae intitulata quinta decima dicti mensis Marcii anno jam dicto a nativitate Domini Millesimo CCCC. Decimo Septimo mane videlicet post Missam sub honore Beatae Mariae virginis gloriosae in dicta Gerundensis Ecclesia solemniter celebratam dictis reverendo in Christo Patre et Domino Domino Dalmacio Dei gratia Episcopo et honorabilibus viris Capitulo dictae Ecclesiae Gerundensis hac de causa ad trinum tactum simbali (cimbali : tercer toque de campanas), ut moris est, de mandato dicti Domini Episcopi apud domos praedictas Thesaurariae dictae Ecclesiae Gerundensis simul convocatis et congregatis ubi convenerunt et fuerunt presentes dictus Reverendus Dominus Dalmacius, Episcopus et honorabiles viri Dalmacius de Raseto, Decretorum Doctor, Archidiaconus de Silva, Arnaldus de Gurbo, Johannes de Pontonibus, Canonici, Guillermus de Brugarolis Sacrista secundus, Johannes de Boscho, Thesaurarius, Johannes Gabriel Pavia, Petrus de Boscho, Guillermus Marinerii, Petrus Sala, Bacallarii in Decretis, Francischus Mathei, et Bartholomeus Vives, Licentiatus in Decretis, Presbiteri Capitulares et de Capitulo antedicto, ipsi reverendus Dominus Episcopus et honorabiles viri et Capitulum praenotati sicut premittitur capitulariter convocati et congregati et Capitulum dictae Ecclesiae Gerundensis facientes, representantes et more solito celebrantes visis et recognitis per eosdem ut dixerunt praedictorum artifficum et Lapiscidorum deposicionibus antedictis in unum concordes deliberarunt: sub navi una prossequi magnum opus antiquum Gerundensis Ecclesiae prelibatae rationibus quae sequuntur. Tum quia ex dictis praemissorum artifficum clare constat, quod si opus trium navium supradictum opere continuetur jam cepto, expedit omnino quod opus expeditum supra chorum usque ad capitellos ex eius difformitate penitus diruatur et de novo juxta mensuras cepti capitis refformetur. Tum quia constat ex dictis ipsorum clare eorum uno dempto nemine discrepante quod huiusmodi opus magnum sub navi una jam coeptum est firmum stabile et securum si prossequatur tali modo et ordine ut est ceptum, et quod terraemotus, tonitrua nec turbinem ventorum timebit. Tum quia ex oppinione multorum artifficum praedictorum constat dictum opus navis unius fore solemnius, notabilius et proporcionabilius capiti dictae Ecclesiae jam incoepto quam sit opus trium navium supradictum. Tum quia etiam multo maiori claritate fulgebit quod est laetius (se lee loetius, la ae y oe latina se confunden muchas veces en los textos) et jocundum. Tum quia vitabuntur expensae, nam ad prosequendum alterum operum praedictorum modo quo stare videntur, opus navis unius multo minori praetio quam opus trium navium et in breviori tempore poterit consumari. Et sic rationum intuitu praemissarum dictus reverendus Dominus Episcopus et honorabile Capitulum supra dictae Ecclesiae Gerundensis voluerunt, cupierunt et intenderunt, ut dictum est, opus magnum unius navis praedictum quantum cum Deo poterunt prossequi et deduci totaliter ad effectum. Et talis fuerunt intencionis Domini Episcopus et Capitulum antedicti presente me eodem Bernardo de Solerio, Notario supra et infrascripto et praesentibus venerabilibus viris Anthonio Quintani, Sacrista, Bernardo Guixar et Guillermo de Sancta Fide (Santa Fe o Fé, que las tildes varían con los tiempos, cuando las hay), Canonicis secularis et collegiatae Ecclesiae Sancti Felicis Gerundensis, Benefficiatisque in dicta Ecclesia Gerundensi, et etiam discretis viris Petro de Olivaria, Clavigerio dictae Ecclesiae Gerundensis, Francisco de Cursu, Guillermo de Costa, Dalmacio Riba, Guillermo Capella, Johanne Sala, Pontio Requesen, et Bernardo de Busquetis (Busquets), Benefficiatis in dicta Ecclesia Gerundensi. Et in eodem actu predicti reverendus Dominus Episcopus et Capitulum memorati petierunt et requisiverunt sibi de praedictis omnibus et singulis fieri et tradi unum et plura instrumenta per me eundem Notarium supra et infrascriptum. Quae omnia et singula supradicta successive acta fuerunt Gerundae annis, diebus, horis, mensibus et locis praedictis praesentibus me Bernardo de Solerio, Notario supra et infra scripto, et personis ac testibus antedictis ad praedicta vocatis spetialiter et assumptis. = Sig+num Johannes Scuderii (Johan Escuder, y otras variantes), Notarius publicus auctoritate regia, substitutus a Bernardo de Compolongo (Campo longo : campo largo : Campllonch), publico civitatis, Bajuliae et Vicariae Gerundae suarumque pertinenciarum Notario, haec de notis receptis in posse Bernardi de Solerio, Con-Notarii mei pro nunc infirmitate detenti, scribi feci et clausi cum litteris rasis in lineis XVI. si seria, et XLV. pus proporcionable, et XLVII. pus, et LI. comensada, et XC. praedictorum. 

sábado, 27 de julio de 2024

3. 2. De cóm Pedro Saputo li va traure lo monjío del cap a una sagala.

Capítul II.

De cóm Pedro Saputo li va traure lo monjío del cap a una sagala.

De cóm Pedro Saputo li va traure lo monjío del cap a una sagala.

¡Benaventurats los mansos de temperamén, perque de ells es lo pessebre an este món y al atre, lo sel dels que se moren sense chupá la sal del siñó mossen! Beneíts, bonachons, passifics y alegres sense sabé lo que es bondat, dicha, y alegría; sense amor ni odio de res; la fullarasca, burrufalla, ballarofa, barallofa, pallús del trate sivil, que no sé cóm los fa falta datre alimén que ells mateixos.

A los pocs díes va aná a visitál un ric del poble, que se díe Juan del Alt, y per mal nom y mote, Sisenando; éste li va di que veníe a demanali consell de lo que faríe en sa filla Tereseta, una mossa de denou añs de edat, que habén anat a vore l’añ passat a una tía monja a les descalses de Huesca y passat sing o sis mesos al convén pera adependre algunes moneríes de la agulla, va aná a buscala y ne va tindre un fart pera portala a casa, perque va di que volíe sé monja.

- Yo, va afegí lo bon home, la había pensat casá en un fill de Pero Pérez de Tardienta, mol compinche meu, y en qui desde fáe mols añs tenía mich consertat este casamén.

- Está be, va di Pedro Saputo; pero vosté ¿qué es lo que vol?, ¿que li traga la vocassió del claustro o que la convensixca de que se caso en lo Pero Pérez?

- Yo, va contestá lo del alt, voldría les dos coses, pero si no pot sé, me contentaré en una. Com la mes gran la ting ya casada, voldría fé an esta hereua, ya que Deu sol me ha donat sagales, y portám lo gendre a casa.

- Nessessito, pos, va di Pedro Saputo, que me permitixque visitala en alguna frecuensia y parlali a soles y en alguna libertat. 

- ¿Aixó?, va contestá lo buit de alma: encara que vullgáu vindre dos o tres vegades al día, y estatos desde que se fa cla lo sel hasta que se apague la radera llum de casa per la nit. Ya u ting parlat en la meua dona, y així u entenem los dos.

- Pos anéu en pas, siñó Juan, va di Pedro Saputo, que demá en pretexto de tornatos la visita, faré la primera a la vostra filla. 

Y miréu que la intensió no la sábigue ella ni dingú.

- Pos entesos, va contestá Sisenando; y sen va aná mol contén.

Ere la casa del siñó Juan alt o del alt de les que may frecuentáe Pedro Saputo, perque no li agradáe tratá en tontos, y u ere Sisenando mes que los draps, y no mol espabilada la seua dona, a qui tamé habíen batejat en lo apodo de la Pintiparada.

Teníen un arca de algún pes a les seues tripes, y se habíen tornat encara mes badocs de lo que van naixe, y la filla se va criá absoluta per la vanidat que li habíen infundit y la poca autoridat dels pares. Nessia com ells no u ere, y de la seua persona, ben feta, encara que no hermosa; pero teníe uns ulls que lay suplíen tot, negres, vius y pensadós; la veu mol dolsa, la seua conversa sucosa, y lo seu trate afissionat y amable, si no caíe en les impertinensies de la seua mala educassió; rara vegada les fée aná, sol en persones de molta franquesa, com eren los parens y algunes amigues.

La va corregí mol de estos defectes Pedro Saputo; pero encara li va quedá un ressabio del que no va sé possible curala del tot, ni es fássil curá de ell a ningú si no són persones de mol talento, de molta reflexió y capassos de una filossofía que se enseñe poc y se practique encara menos al món. Se reduíe lo ressabio que li va quedá, a que perque no se diguere que fée algo per avís de atres, o que la opinió de atres ere mes fundada que la seua, volén sempre quedá per damún, no admitíe advertensia ni consell, ni en les coses de menos importansia, com són ficás una flo mes o menos a la guirnalda, una sinta al traje, una agulla de cap; o enmendá o revocá una disposissió no ben ensertada al gobern de la casa; fé primé o después, o fe o no fe una cosa fore la que fore; només fée falta que se li donare un consell pera fe lo contrari. U sentíe Pedro Saputo, y lay va di oportunamen moltes vegades, dixanla al final y dissimulán esta miseria que admitix en moltes atres lo ánim flaco de la dona per una vana pressunsió de excelensia a la que se sebe lo seu amor propi. Pero es lo cas que la patixen tamé alguns homens, y tots per les mateixes raons; que són, mala criansa la primera, y después orgull, soberbia y quijotismo.

Va arribá Pedro Saputo, y la mare li va abocá tota la canasta de oferimens no quedanli res per di ni oferí. No així la sagala, lo va ressibí en agrado y res mes. Va torná en son demá y la mare los va dixá sols un rato. Ell va parlá de coses generals; y lo mateix va fé cuatre o sing díes, pero procurán en dissimul y eficassia arribá al seu cor, y anotán tot lo que ella sense pensá anáe manifestán. 

Un día, después de está segú de la disposissió de Tereseta per varies siñals infalibles, va di, están la mare, que tratabe de fé un viache de alguns mesos. Apenes va sentí aixó la mare, va saltá: 

- ¿Cóm? ¿Ara que tos escomensáem a voldre tan ton aniréu? 

- ¿Cóm? Va contestá ell. ¿Ara escomensáeu a vóldrem, cuan yo pensaba que sempre me habíeu vullgut? 

Engañat hay viscut, per vida meua.

- Les que tos volíen abans, o sempre, com diéu, va di la sagala, teníen en vosté esta obligassió; natros no la teníem hasta ara. 

Va entendre Pedro Saputo la alusió, que per un atra part ere bastán clara; pero ya la sagala habíe mostrat está vivamen ferida per la notissia, per mes que va volé dissimulá. Y va di ell sonriense:

- Yo, apressiable Tereseta, correspong a qui su mereix, y en lo grado que su mereix. Y no van passá de aquí an esta primera explicassió que tot u dixáe al mateix estat, pero en la brecha siñalada y casi uberta.

Va torná per la tarde, y la mare com acostumabe tamé los va dixá sols. 

- Regularmen, li va di a la Tereseta, vindré ya sol a despedím, perque estic cometén una imprudensia de la que hasta avui no había caigut. Vosté hau de sé monja, y ni a vosté ni a mí están be tan frecuentes visites; a vosté perque igual dirán que tos agraden les converses mundanes, y a mí perque lo tems que passo an esta casa lo podría empleá milló a datres aon no pensen desapareixe dels meus ulls pera sempre. 

- Y vosté u sentix mol, va di ella. Diguéu milló que tos pene de vindre a vorem, o que tos demanen sels, y no aleguéu lo monjío.

- No me demanen sels, va contestá ell; pero sí me pene de vindre a vóretos, perque a la que no vol als homens, ¿per qué la voldríe algú?

- Si me dixaren voldre a qui yo vull, va contestá ella, no pensaría en lo claustro. - Pero lo amor, Tereseta, es libre, y si vullguereu an algún, estéu segura de que ningú tos u podríe impedí; y si aburriu an eixe home que tos proposen, ningú tampoc tos forsaríe a amál. Parléu, explicautos, digueume lo que ña al vostre cor, y yo intentaré liberatos de tota molestia y importunidat. En estes paraules ella se va conmoure, lo va mirá an ell en vergoña y en tendresa, se va ficá colorada, va suspirá, y va di:

- Ya u veéu, no tos puc di mes; u hau pogut coneixe estos díes. 

- Sí, amable Teresa, va di ell, sí que u hay conegut... Viu tranquila y segura, que yo te asseguro que no te parlarán mes del fill de Pero Pérez ni del triste y desesperat claustro.

- Pos yo, va di ella sense cap reserva, perque ya no ne cabíen, te hay volgut sempre, ¡y tú no veníes a vórem! No tenía, no, vocassió de monja; en tú y sol en tú pensaba sempre, y aixó y lo vore la tossudería de mon pare en eixe payo de Tardienta me desesperabe y vach di: pos monja, primé monja per despit, monja per venjansa... Maldién la meua sort y a tú y a tots en ella. ¡Perque, ay, tan teua que era, y tú ni sabéu volíes! Tan poc valía hasta avui als teus ulls. ¡Ay lo que hay patit!

- Valíes mol, Teresa, valíes mol, li va di ell; pero ya acabarás de coneixem, y entendrás per qué esquivaba lo teu trate o mes be lo vindre a casa teua. Pero ¿S' acabará desde avui tota la teua pena?

- Ya s'ha acabat, va contestá; ya, sí, ya ha parat, ya soc felís. 

Hay pogut dit que ere teu lo meu cor, y tú u has admitit. Lo demés corre tot de la teua cuenta. (Y va corre, en efecte, hasta lo honor de ella mateixa.)

En son demá va di ell a son pare, que ya Tereseta habíe desistit de lo seu propósit de ficás a monja, pero que conveníe no parlali al particulá per ara; y a sa tía escríureli que com cosa de tanta consecuensia su habíe de pensá mol, y que se li avisaríe. En cuan al enllás que teníen proyectat, que no la importunaren, perque habíe ell vist que ni a un ni al atre los conveníe. Y així u van fé, quedanli mol agraít per lo servissi lo alma fofa de Sisenando.

Perillós es lo examen de la vocassió y una mica ocasionada la proba; pero de teules aball este examen es lo mes legítim, y esta proba la de menos engañs. Per lo menos es cosa averiguada que la vocassió a la vida del claustro es mol rara, així com són mol rares les persones a qui diu mes lo estat recte y natural del matrimoni que lo violén y antinatural del selibat perpetuo. Tamé está observat que les joves que creuen y se creu que no saben voldre, es perque no han donat en lo home de lo seu cor; cuan donon en ell, al pun amarán, al pun se les vorá sensibles y apassionades. Y si al brancal del convén se topen y les fan una seña, del brancal del convén se tornarán atrás, y lo seguirán, y buscarán lo seu descans y felissidat als brassos de aquell home. Yo, testigo.


Original en castellá:

Capítulo II.

De cómo Pedro Saputo quitó el monjío de la cabeza a una muchacha.

¡Bienaventurados los mansos de temperamento, porque de ellos es el pesebre en este mundo y en el otro, el cielo de los que mueren sin chupar la sal del señor cura! Benditos, bonachones, pacíficos y alegres sin saber lo que es bondad, dicha, y alegría; sin amor ni odio de nada; la hojarasca, la paja del trato civil, que no sé cómo necesitan otro alimento que a sí mismos.

A los pocos días de llegado fue a visitarle un rico del pueblo, que llamaban Juan del Alto, y por mal nombre y apodo, Sisenando; el cual le dijo que venía a pedille consejo de lo que haría con su hija Teresita, muchacha de diecinueve años de edad, que habiendo ido a ver el año pasado a una tía monja en las descalzas de Huesca y pasado cinco o seis meses en el convento para aprender algunas monerías de la aguja, fue a buscalla y tuvo gran trabajo en traella a casa, porque dijo que quería ser monja. - Yo, añadió el buen hombre, le había pensado casar con un hijo de Pero Pérez de Tardienta, muy cosa y compinche mío, y con quien desde muchos años tenía medio concertado este casamiento. - Está bien, dijo Pedro Saputo; mas vos ¿qué es lo que queréis?, ¿que le quite la vocación del claustro o que la persuada a que se case con el Pero Pérez? - Yo, respondió el del Alto, quisiera las dos cosas, pero si no puede ser, me contentaré con la una. Porque como la mayor la tengo ya casada en Lohare, quisiera hacer a ésta heredera, ya que Dios sólo me ha dado chicas, y traerme el yerno a casa. - Necesito, pues, dijo Pedro Saputo, que me permitáis visitalle con alguna frecuencia y hablalla a solas y con alguna libertad. - ¿Eso?, contestó el forro de alma: aunque queráis venir ni dos ni tres veces al día, y estaros desde que se hace claro en el cielo hasta que se apaga la última luz de casa por la noche. Ya lo tengo hablado con mi mujer, y así lo entendemos los dos. - Pues id en paz, señor Juan, dijo Pedro Saputo, que mañana con pretexto de volveros la visita, haré la primera a vuestra hija. Y mirad que la intención no la sepa ella ni nadie. - Pues se entiende, respondió Sisenando; y se fue muy contento.

Era la casa del señor Juan Alto o del Alto de las que nunca frecuentaba Pedro Saputo, porque no le gustaba tratar con tontos, y lo era Sisenando a todo trapo, y no muy aguda su mujer, a quien también habían bautizado con el apodo de la Pintiparada. Y era que tenían una arca de algún peso en sus tripas, y se habían tornado aún más tontos de lo que nacieron, y la hija se criara absoluta por la vanidad que le habían infundido y la poca autoridad de los padres. Necia como ellos no lo era, y de su persona, bien hecha, aunque no hermosa; pero tenía unos ojos que le suplían todo, negros, vivos y pensadores; la voz muy dulce, su conversación jugosa, y su trato aficionado y amable, si no caía en las impertinencias de su mala educación; rara vez las usaba sino con personas de mucha franqueza, como eran los parientes y algunas amigas.

Corrigióla mucho de estos defectos Pedro Saputo; mas todavía le quedó un resabio del cual no fue posible curarla del todo, ni es fácil curar de él a nadie si no son personas de mucho talento, de mucha reflexión y capaces de una filosofía que se enseña poco y se practica aún menos en el mundo. Reducíase el resabio que le quedó, a que porque no se dijese que hacía algo por aviso ajeno, o que la opinión de otro era más fundada o prevalecía contra la suya, queriendo siempre quedar superior, no admitía advertencia ni consejo, aun en las cosas de menos momento, como son ponerse una flor más o menos en la guirnalda, una cinta en el traje, un alfiler en el prendido; o enmendar o revocar una disposición no bien acertada en el gobierno de la casa; hacer primero o después, o hacerlo o no absolutamente una cosa fuese la que fuese; antes bastaba que se le advirtiesen para seguir lo contrario. Sentíalo Pedro Saputo, y se lo dijo oportunamente muchas veces, dejándola al fin y disimulándole esta miseria que admite con otras muchas el ánimo flaco de la mujer por una vana presunción de excelencia en que se ceba su amor propio. Mas es el caso que la padecen también algunos hombres, y todos por las mismas causas; que son, mala crianza la primera, y después orgullo, soberbia, quijotismo, que todo junto es sólo pequeñez de ánimo e irracionalidad.

Llegó Pedro Saputo, y la madre le derramó todo el canasto de ofrecimientos no quedándole nada por decir ni ofrecer. No así la muchacha, que le recibió con agrado y nada más. Volvió al día siguiente y la madre los dejó solos un rato. Él, sin embargo, habló de cosas generales; y lo mismo hizo cuatro o cinco días, pero procurando con disimulo y eficacia llegar a su corazón, y notando todo lo que ella sin pensar ni querer iba manifestando. Un día, en fin, después de estar seguro de la disposición de Teresita por varias señales infalibles, dijo, estando la madre, que trataba de hacer un viaje de algunos meses. Apenas oyó esto la madre, saltó: - ¿Cómo?; ¿agora que os empezábamos a querer tanto os iríades? - ¿Cómo?, dijo, también yo, respondió él; ¿agora comenzabais a quererme, cuando yo pensaba que siempre me quisisteis? Engañado viví, por vida mía. - Las que os querían antes, o siempre, como decís, dijo la muchacha, tenían con vos esta obligación; nosotras no la teníamos hasta agora. Entendió Pedro Saputo la alusión, que por otra parte era bastante clara; pero ya la muchacha había mostrado ser vivamente herida por la noticia, por más que quiso disimular. Y dijo él sonriéndose: - Yo, apreciable Teresita, correspondo a quien me lo merece, y en el grado que me lo merece. Y no pasaron de aquí en esta primera explicación que todo lo dejaba en el mismo estado, pero con la brecha señalada y casi abierta.

Volvió por la tarde, y la madre como acostumbraba también los dejó solos. - Regularmente, dijo a Teresita, vendré ya sólo a despedirme, porque estoy cometiendo una imprudencia en que hasta hoy no había caído. Vos habéis de ser monja, y ni a vos ni a mí están bien tan frecuentes visitas; a vos porque acaso dirán que gustáis de conversaciones mundanas, y a mí porque el tiempo que paso en esta casa le podría emplear mejor en otras donde no piensan en desaparecer de mis ojos para siempre. - Y vos lo sentiríades mucho, dijo ella. Decid más bien que os pesa de venir a verme, o que os piden celos, y no aleguéis el monjío. - No me piden celos, respondió él; pero sí me pesa de venir a veros, porque a quien no quiere a los hombres, ¿por qué la querría ninguno? - Si me dejasen amar a quien yo quiero, contestó ella, no pensaría en el claustro. - Pero el amor, Teresita, es libre, y si amásedes a alguno, estad segura de que nadie os lo podría impedir; y si aborrecéis a ese hombre que os proponen, nadie tampoco os forzaría a amalle. Hablad, explicaos, decidme lo que hay en vuestro corazón, e yo me prefiero a libraros de toda molestia e importunidad. A estas palabras ella se conmovió, le miró a él con vergüenza y con ternura, se paró colorada, suspiró, y dijo: - Ya lo veis, no os puedo decir más; y harto a pesar de mi cuidado, lo habéis podido conocer estos días. - Sí, amable Teresa, dijo él, sí que lo he conocido... Vive tranquila y segura, que yo fío no te hablarán más del hijo de Pero Pérez ni del triste desesperado claustro. - Pues yo, dijo ella desechando toda reserva, porque ya no cabía, te he querido siempre, ¡y tú no venías a verme! No tenía, no, vocación de monja; en ti y sólo en ti pensaba siempre, y esto y el ver la terquedad de mi padre con ese payo de Tadienta me desesperaba y dije: pues monja, primero monja por despecho, monja por venganza... Maldiciendo mi suerte y a ti y a todos con ella. ¡Porque, ay, tan tuya que era, y tú ni aun sabello querías! Tan poco valía hasta hoy a tus ojos. ¡Ay lo que he padecido! - Valías mucho, Teresa, valías mucho, le dijo él; mas ya acabarás de conocerme, y entenderás por qué esquivaba tu trato o más bien el venir a tu casa. Pero ¿cesará desde hoy toda tu pena? - Ya ha cesado, respondió; ya, sí, ya ha cesado, ya soy feliz. He podido decirte que era tuyo mi corazón, y tú lo has admitido. Lo demás corre todo a tu cuenta. (Y corrió, en efecto, hasta el honor de ella misma.)

Al día siguiente dijo él a su padre, que ya Teresita había desistido de su propósito de meterse monja, pero que convenía no hablarla en el particular por ahora; y a su tía escribirle que como cosa de tanta consecuencia había que pensarlo mucho, y que se le avisaría. En cuanto al enlace que tenían proyectado, que no la importunasen, porque había él conocido que ni al uno ni al otro les convenía. Y así lo hicieron, quedándole muy agradecido por el servicio el alma fofa de Sisenando.

Peligroso es el examen de la vocación y un tanto ocasionada la prueba; pero de tejas abajo este examen es el más legítimo, y esta prueba la de menos engaños. Por lo menos es cosa averiguada que la vocación a la vida del claustro es muy rara, así como son muy raras las personas a quien diga más el estado recto y natural del matrimonio que el violento y antinatural del celibato perpetuo. Asimismo está observado que las jóvenes que creen y se cree que no saben amar, es porque no han dado con el hombre de su corazón; den con él y al punto amarán, al punto se les verá sensibles y apasionadas. Y si al umbral del convento topan y les hacen una seña, del umbral del convento se volverán atrás, y le seguirán, y buscarán su descanso y felicidad en los brazos de aquel hombre.
Yo, testigo.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 11. Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Capítul XI.

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Día per día, poble per poble y donsella per donsella, li va contá ell llargamen la historia de la seua expedissió, donán mérit hasta als fets mes sensills. Resumín, después de lo mes particulá que ya se ha referit, an estes observassions generals: que habíe trobat a les mosses bastán ben enteses, pero sense cap instrucsió, ya que está mol errada o del tot abandonada la educassió, fenla consistí massa en exterioridats casi de hipocressía y en práctiques religioses y devossions que no ixen del cor ni penetren an ell, ni tenen mes arraíls que la imitassió, ni mes autoridat que lo que manen los pares y la forsa del ejemple desde que són chiquetes, pero vanes generalmen, sense suc y incapases de doná cap fruit de verdadera, sólida y entesa virtut. Lo que mes li habíe agradat: del Semontano, lo epicureísmo; de Graus, la formalidat; de Benabarre, la sensillés; de Tamarite, la caridat; de Monzón, la cortesanía, y de Fonz y Estadilla, la amenidat. Li van advertí que se olvidáe de Barbastro, y va contestá que de Barbastro li agradáe mol la aussensia.

Y los va contá lo cas de la pintura del Puch, del que sen van enriure tots, espessialmen don Alfonso, perque coneixíe an alguns dels sujetos.

- Sé empero, fill, que ñan sagales mol garrides (no garrudes ni garrules) y menos mal criades que a datres puestos.

Pero arribats al pun de triá novia, se va reduí la competensia a les tres consabudes, callán Pedro Saputo pera sentí mes libres los vots, lo que teníe tratat y adelantat en Morfina, y dién sol que contaren en ella, pos la seua repugnansia al matrimoni no habíe sigut lo que se creíe.

Una Rosa sen va aná y va dixá unes rosetes, "cúidameles, Ramonet, al jardinet de Queretes."

Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inossenta y enamorada Rosa, va tindre tres vots, lo de la mare, lo de don Jaime y lo de Paulina. Los va di Pedro Saputo que teníen raó perque ere una sagala mol pressiosa; pero que li ere impossible mirala mes que com a germana; per mes que se habíe esforsat a doná al seu afecte lo temple del amor, may la podríe abrassá com amán ni com home, perque no li exitaríe mes que la correspondensia de un puro germá. Van sedí a tan just reparo, encara que sa mare en gran sentimén, desconsolanse de un modo que en prou penes la van pugué fé assistí a la consulta.

Eulalia va tindre los vots de tots menos lo del pare, que va di:

- Mol me agrade, mol vull a Eulalia, y mol val; pero aon estigue la perla, lo diamán de Morfina, que callon totes les donselles del món; ya que mos dius que has vensut la seua repugnansia. 

Entonses va pendre la paraula Pedro Saputo y va di:

"No hay vensut la repugnansia de Morfina al matrimoni, perque no la teníe; no, siñó pare, no la ha tingut may, y es éste un dels secrets de la meua vida, que se revele ara.

Desde chiqueta, o desde lo primé sentit y coneiximén de estos afectes, ha vullgut Morfina a un home, y ni abans ni después ha pogut voldre a datre; de modo que si en ell no haguere donat, potsé no sen trobare al món cap atre capás de arribá al seu cor.

Y eixe home soc yo.

Al passá per allí de estudián se va enamorá de mí y yo de ella; y se va enamorá perque la vach mirá y li vach parlá en intensió forta y atinada de penetrala de amor, y no va pugué resistís, ajudanme an este empeño la semellansa de sensibilidat que ña als dos, lo seu gust delicat; y lo raríssim y sublime entenimén de que va naixe dotada. Se va confirmá después este amor en dos visites mes que li vach fé, la una en los estudians a la volta o gira, l'atra, después de separám de ells, habén fet posada a casa seua, per rogs de son pare la primera, y de son germá la segona vegada. Pero en lo tems vach advertí que había cometut una imprudensia, pos lo meu naiximén no permitíe tan altes mires. Be va sabé quí era yo la radera vegada, adivinanu per unes paraules que son pare va di en alabansa meua, y lay vach confessá sense engañ; be me va jurá y probá que lo seu amor per aixó no dixáe de sé lo mateix y que seguíe están mes segura encara y enamorada; en tot no habíe tornat a vórela desde entonses, dixanla en libertat de un modo indirecte, y com obliganla a olvidám si puguere, o a pensá en lo que mes li convendríe. 

Va sé ella pera mí lo primé amor, perque hasta an aquell pun había sigut mol chiquet y puros jocs de sagalet los meus entretenimens en atres; y yo per an ella lo primé tamé, y ademés lo únic possible, com se ha vist. Yo, mentrestán, no me hay obligat a cap atra. Perque de Rosa ya te hay dit lo que ña; y Eulalia, que si no me haguera prendat de Morfina y obligat an ella, seríe la meua tría entre totes les donselles que conec, may me ha insinuat res de casamén ni ha demostrat extrañá que yo no li insinuara res an ella. Potsé u ha donat per cosa plana, pos ha dit algunes vegades que me preferíe a tots los prinseps del món juns; pero aixó no es una verdadera obligassió positiva pera mí; ni micha promesa ni asseptassió entre natros: mos unix la finura; gran, sí, mol; pero res mes que finura; així com ella me deu a mí datres que si no equivalen an eixa, al menos són de bastán momén pera que may me puguere di desconegut o ingrat. De chiquet vach jugá en ella; y cuan vach torná home al poble, ya era de un atra, y a la seua amistat y trate no hay olvidat esta sircunstansia.

Prop de set añs hay dixat passá sense visitá ni escriure a Morfina, sense fela entendre de cap modo que pensaba en ella, donán puesto al que hay dit; y se ha mantingut constán, fiel, amán sempre y la mateixa que cuan mos vam declará la primera vegada. Encara ha acreditat de un atre modo que lo seu amor es lo mes assendrat y fi y que cap al cor humano. En este tems ha tingut mols pretendens, entre ells alguns mayorazgos de cases de tituls, mossos ben plantats, adornats de aventajades parts, y mol estimats, y pera tots ha sigut insensible, habense format y cundit al món la opinió que no habíe naixcut en sensibilidat a propósit per al matrimoni, y que no ñabíe an ella inclinassió natural als homens. Tot aixó ¿qué vol di? ¿En quin cas y obligassió me fique, sense la que miche entre los dos fa tans añs? No sé yo quí u declare; a vosté, pare, a vosté siñora mare, a tots dixo la ressolusió. Sol demano que se tinguen per sertes les raons que hay ficat y los motius que hay manifestat, així respecte de ella, com de Eulalia y Rosa, que són les tres a qui está la competensia.

Va pará de parlá Pedro Saputo, y ningú preníe la paraula.

Va parlá al remat don Alfonso y va di:

- Morfina Estada es la donsella mes hermosa y discreta que hay conegut. Y habén yo cregut que absolutamen no volíe casás, com u va creure tamé son pare pandescanse, en qui vach parlá de ella algunes vegades, mos trobem ara en que ere lo teu amor lo que la fáe pareixe desdeñosa y fura, o mes be desamorada.

Mol apressiades són, cada una per lo seu, Rosa y Eulalia; consevol de elles te mereix, y la voría en gust de nora a la familia; pero después de lo que acabes de dimos, ya no tenim que pensá en elles, potsé se podríe repará en que Morfina té dos añs o una mica mes que tú, cuan fore milló que ne tingueres tú dotse mes que ella; yo no fico cap reparo.

- Ni yo, va di Pedro Saputo; perque la virtut may se fa vella y la discressió sempre té flo.

- Pos a la faena, va di lo pare; demá pronte monto a caball y men vach a vore a Morfina y a la seua bona mare, y tú, Pedro, si te pareix, perque lo teu juissi es lo sol que an aixó ha de regít, podríes aná a Almudévar a satisfé an aquelles dos amabilíssimes joves del modo que lo teu talento y lo teu discurs te sugerixque; perque Rosa no pot dissimulá lo seu amor, que al meu pareixe té poc de germana y mol de amán; y si ademés de aixó la han confiat, ya veus que seríe un cop de mort per an ella, sobre quedá mal en sa mare, que es tamé mare teua. Y a Eulalia ¿qué no li deus? ¿Qué no se mereix?

Yo vech que lo empeño es fort: pero, cumplix, fill meu, cumplix al teu honor y reputassió, has de doná este pas que exigix la humanidat al amor de aquelles dos amables donselles.

- Aniré, pos, a Almudévar, va di Pedro Saputo; les voré, les parlaré; y encara que les dones an estos casos tenen la raó al cor y no admiren reflexions, en tot no desconfío de dixales si no contentes, perque es impossible, al menos no desesperades ni enemigues meues. Ixiré demá mateix, mon anirem los dos a un tems.

En efecte, van eixí los dos en son demá, lo pare a vore a Morfina y tratá del casamén en la deguda formalidat, y lo fill a fé a les infelises de Almudévar la declarassió acordada, que va sé lo trance mes ressio al que se va vore en tota la seua vida. La mare va quedá pensán en la seua Rosa, que li pareixíe la mes grassiosa y amable de totes les donselles naixcudes de dona, y pressindíe de lo que díe son fill.

Dos díes fée que estáe Pedro Saputo a Almudévar, no habén insinuat encara res a les sagales, tot se habíe reduít a festa y jubileu entre ells, cuan va ressibí un plec del virrey aon li díe que se serviguere aná a Saragossa, pos teníe que comunicali una lletra de S. M.

Va acusá lo ressibo al virrey, li va di que anáe a empendre lo camí, y va volá.

Va arribá, y al vórel vindre tan pronte se va admirá y li va preguntá qué ñabíe.

A Morfina, veén la admirassió de don Alfonso, perque ya sabíe que estáe a Almudévar, encara que no va di res, li va doná un salt al cor, y sol se va assossegá veénlo sonriure sense cap siñal sospechosa. Los va amostrá lo plec, y va di son pare:

- Hi anirem juns; pero cuan va pugué parlali libremen a Pedro Saputo, li va di: me ha trastornat ixa notissia. ¡Yo que después de tans añs de esperá y no esperá, y de patí continuamen me creía ya al día de la meua felissidat y gloria!

- Se haurá de diferí o postposá per uns díes, va di Pedro Saputo; ara veus cóm es la sort la que done y trau los gochos de la vida, la que done llum y sombra, la tristesa y la alegría, en los nostres calculs y contra nells, en los nostres dessichos y en la seua contra.

¿Puc yo dixá de obeí al meu Rey? ¿Puc dixá de aná y presentám inmediatamen a Saragossa? Pos causes tan contraries com esta y de mes eficassia encara, per lo que ara se pot jusgá, te han privat de tindre noves de mí estos añs, y a mí de seguí lo meu dessich de donáteles y visitát. No ploros...

- No puc dixá de plorá, va contestá ella, y mes ara que puc plorá y sentí en libertat, y di per qué y per quí ploro. ¡Amán meu! ¡Home meu! ¡gloria meua! No acababe la infelís de lamentá la seua desgrassia, y dabán de tots ploráe y díe que no habíe ressibit lo seu cor cap cop tan fort en la seua vida. Pero no va ñabé arbitri pera detíndrel; pare y fill se van despedí, y ella se va tancá al seu cuarto a afligís y fartás de dili cruel y malissiosa a la sort, barruntán oscuramen allá al sego sentimén desgrassies que no sabíe quines siríen, ni cóm ni per aón habíen de vindre, pero que li anunsiabe lo cor com infalibles.

Pedro Saputo y son pare van aná al seu poble y sense pará se van ficá al camí de Saragossa. Se va presentá primé al virrey Pedro Saputo sol y li va enseñá aquell una carta de S. M. a la que li díe que averiguare aón se trobáe Pedro Saputo y li diguere que lo nessessitáe y dessichabe vórel; y va afegí:

- Espero que no tos faréu esperá a Palau.

- No, va contestá Pedro Saputo; pero primé vindré a vóretos en mon pare, que fa poc tems que 'l vach trobá y vach sé reconegut per nell. Hi van aná los dos en efecte, van minjá en lo virrey, y li van contá la seua historia, folgán mol S. Y. de sentila. Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.


Original en castellá:

Capítulo XI.

Elección de esposa. Viaje del padre y el hijo a Zaragoza.

Día por día, pueblo por pueblo y doncella por doncella, le contó él largamente la historia de su expedición, dando mérito con el gracejo en que la retintaba, aun a los hechos más sencillos. Resumiéndose en fin, después de lo más particular que ya se ha referido, en estas observaciones generales: que había encontrado en las muchachas bastantes buenos entendimientos, ninguna instrucción, aun la que está bien a las mujeres y muy errada o del todo abandonada la educación, haciéndola consistir demasiado en exterioridades casi de hipocresía y en prácticas religiosas y devociones que no salen del corazón ni penetran en él, ni tienen más raíces que la imitación, ni más autoridad que el mandato de los padres y la fuerza del ejemplo desde la niñez, pero vanas generalmente, sin jugo ninguno e incapaces de dar el menor fruto de verdadera, sólida y entendida virtud. Que en lo demás le había gustado: del Semontano, el epicureísmo; de Graus, la formalidad; de Benabarre, la sencillez; de Tamarite, la ligereza; de Monzón, la cortesanía, y de Fontz y Estadilla, la amenidad. Advirtiéronle que se olvidaba de Barbastro, y contestó que de Barbastro le gustaba mucho la ausencia. Y les contó el caso de la pintura del Pueyo, de que se rieron todos, especialmente don Alfonso, porque conocía a algunos de los sujetos. - Sé empero, hijo, que hay muchachas muy garridas y menos mal criadas que en otras partes.

Mas llegados al punto de elegir novia, se redujo la competencia a las tres consabidas, callando Pedro Saputo para oír más libres los votos, lo que tenía tratado y adelantado con Morfina, y diciendo solamente que contasen con ella, pues su repugnancia al matrimonio no había sido lo que se creía.

Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inocente y enamorada Rosa, tuvo tres votos, el de la madre, el de don Jaime y el de Paulina. Díjoles Pedro Saputo que tenían razón porque era muchacha preciosísima; pero que le era imposible mirarla sino como hermana; por más que se había esforzado en dar a su afecto el temple del amor que jamás la podría abrazar como amante ni como esposo, porque no le excitaría sino la correspondencia de un puro hermano. Cedieron a tan justo reparo, aunque su madre con gran sentimiento, desconsolándose de un modo que con dificultad la pudieron hacer asistir a la consulta.

Eulalia tuvo los votos de todos menos el del padre, que dijo: - Mucho me gusta, mucho quiero a Eulalia, y mucho vale; pero donde está la perla, el diamante de Morfina, callen todas las doncellas del mundo; puesto que nos dices que has vencido su repugnancia. Entonces tomó la palabra Pedro Saputo y dijo: «No he vencido la repugnancia de Morfina al matrimonio, porque no la tenía; no, señor padre, no la ha tenido nunca, y es éste uno de los secretos de mi vida, que se revela agora. Desde niña, o desde el primer sentido y conocimiento de estos afectos, ha querido Morfina a un hombre, y ni antes ni después ha podido querer a otro; de modo que si con él no hubiese dado, quizá no le encontrara en el mundo capaz de llegar a su corazón. Y ese hombre soy yo.

»Al pasar por allí de estudiante se enamoró de mí e yo de ella; y se enamoró porque la miré y hablé con intención fuerte y atinada de penetralla de amor, y no pudo resistir, auxiliándome en este empeño la semejanza de sensibilidad que hay en los dos, su gusto delicado; y el rarísimo y sublime entendimiento de que nació dotada. Confirmóse luego este amor con dos visitas más que le hice, la una con los estudiantes a la vuelta, la otra, después que me separé de ellos, habiendo posado en su casa, a ruegos de su padre la primera, y de su hermano la segunda. Mas con el tiempo advertí que había cometido una imprudencia, pues mi nacimiento no permitía tan altas miras. Bien supo quién yo era la última vez, adivinándolo por unas palabras que su padre dijo en alabanza mía, y se lo confesé y dije sin engaño; bien me juró y probó que su amor por eso no dejaba de ser el mismo y que antes bien le abrazaba y seguía más resuelta aún y enamorada; con todo no había vuelto a vella desde entonces, dejándola en libertad de un modo indirecto, y como obligándola a olvidarme si pudiera, o a pensar en lo que más le convendría. Fue ella para mí el primer amor, porque hasta aquel punto había sido muy niño y puros juegos de niño mis entretenimientos con otras; e yo para ella primero también, y a más el único posible, como se ha visto. Yo, entretanto, no me he obligado a ninguna otra. Porque de Rosa ya te he dicho lo que hay; y Eulalia, que a no haberme prendado de Morfina y obligado con ella, sería mi escogida entre todas las doncellas que conozco, nunca me ha insinuado nada de casamiento ni ha demostrado extrañar que yo no le insinuase a ella. Quizá lo ha dado por cosa llana, pues ha dicho algunas veces que me prefería a todos los príncipes del mundo juntos; pero esto no es una verdadera obligación positiva para mí; no media promesa ni aceptación entre nosotros: es una fineza; grande sí, mucho; pero no más que fineza; así como ella me debe a mí otras que si no equivalen a ésa, al menos son de bastante momento para que nunca me pudiese llamar desconocido o ingrato. De niño jugué con ella; y cuando volví hombre al lugar, ya (yo) era de otra, y en su amistad y trato no he olvidado esta circunstancia.

»Cerca de siete años he dejado pasar sin visitar ni escribir a Morfina, sin hacerle entender de ningún modo que pensaba en ella, dando lugar a lo que he dicho; y se ha mantenido constante, fiel, amante siempre y la misma que cuando nos declaramos la primera vez. Todavía ha acreditado de otro modo que su amor es el más acendrado y fino y que cabe en corazón humano. En este tiempo ha tenido muchos pretendientes, entre ellos algunos mayorazgos de casas de títulos, mozos apuestos, adornados de aventajadas partes, y muy estimados, y para todos ha sido insensible, habiéndose formado y cundido en el mundo la opinión que no había nacido con sensibilidad a propósito para el matrimonio, y que no había en ella inclinación natural a los hombres. Todo esto ¿qué quiere decir? ¿En qué caso y obligación me pone, sin la que media entre los dos hace tantos años? No sé yo quién lo declare; a vos, padre, a vos señora madre, a todos dejo la resolución. Sólo pido se tengan por ciertas las razones que he puesto y los motivos que he manifestado, así respecto de ella, como de Eulalia y Rosa, que son las tres en quien está la competencia.»

Cesó de hablar Pedro Saputo, y nadie tomaba la palabra. Habló al fin don Alfonso y dijo: - Morfina Estada es la doncella más hermosa y discreta que he conocido. Y habiendo yo creído que absolutamente no quería casarse, como lo creyó también su difunto padre, con quien hablé de ella algunas veces, nos encontramos agora con que era tu amor lo que la hacía parecer desdeñosa y esquiva, o más bien desamorada. Apreciabilísimas son, cada una por su término, Rosa y Eulalia; cualquiera de ellas te merece, y la vería con gusto de nuera en la familia; pero después de lo que acabas de decirnos, ya no debemos pensar en ellas, quizá, salvo todo, se podría reparar en que Morfina tiene dos años o cerca más que tú, cuando fuera mejor que tuvieses tú, doce más que ella; yo no reparo. - Ni yo, dijo Pedro Saputo; porque la virtud nunca envejece y la discreción siempre tiene flor.

- Pues a la ejecución, dijo el padre; mañana pronto monto a caballo y me voy a ver a Morfina y su buena madre, y tú, Pedro, si te parece, porque tu juicio es el solo que en esto ha de regirte, podrías ir a Almudévar a satisfacer a aquellas dos amabilísimas jóvenes del modo que tu talento y tu discurso te sugiera; porque Rosa no puede disimular su amor, que a mi parecer tiene poco de hermana y mucho de amante; y si a más de eso la han confiado, ya ves que sería un golpe de muerte para ella, sobre quedar mal con su madre, que es también madre tuya. Y a Eulalia ¿qué no le debes? ¿Qué no merece? Yo veo que el empeño es arduo: pero, cumple, hijo mío, cumple a tu honor, cuanto más a tu reputación, dar este paso que exige la humanidad en el amor de aquellas dos amables doncellas. - Iré, pues, a Almudévar, dijo Pedro Saputo; las veré, les hablaré; y aunque las mujeres en estos casos tienen la razón en el corazón y no admiren reflexiones, con todo no desconfío de dejallas si no contentas, porque es imposible, no al menos desesperadas ni enemigas mías. Y saldré mañana mismo, yéndonos los dos a un tiempo.

Con efecto, salieron los dos al día siguiente, el padre a ver a Morfina y tratar del casamiento con la debida formalidad, y el hijo a hacer a las infelices de Almudévar la declaración acordada, que fue el trance más recio en que se vio puesto en su vida. La madre quedó pensando en su Rosa, la cual le parecía la más graciosa y amable de todas las doncellas nacidas de mujer, y prescindía de lo que decía su hijo.

Dos días hacía que estaba Pedro Saputo en Almudévar no habiendo insinuado aún nada a las muchachas, sino que todo se había reducido a fiesta y alegría entre ellos, cuando recibió un pliego del virrey en que le decía se sirviese pasar a Zaragoza, pues tenía que comunicarle una letra de S. M. Acusó el recibo al virrey, le dijo que iba a ponerse en camino, y voló a verse con su padre. Llegó, y al verle venir tan pronto se admiró y le preguntó qué había. A Morfina, viendo la admiración de don Alfonso, porque ya sabía que estaba en Almudévar, aunque no el objeto, le dio un vuelco el corazón, y sólo se sosegó viéndole sonreír sin señal alguna sospechosa. Mostróles el pliego, y dijo su padre: - Iremos juntos; mas cuando pudo hablar libremente a Pedro Saputo, le dijo: me ha trastornado esa noticia. ¡Yo que después de tantos años de esperar y no esperar, y de padecer continuamente me creía ya en el día de mi felicidad y de gloria! - Se habrá de diferir por unos días, dijo Pedro Saputo; ya ahora ves cómo es la suerte la que da y quita los gozos de la vida, la que da luz y la sombra, la tristeza y la alegría, con nuestros cálculos y contra ellos, con nuestros deseos y contra ellos. ¿Puedo yo dejar de obedecer a mi rey? ¿Puedo dejar de ir y presentarme inmediatamente en Zaragoza? Pues causas tan contrarias como ésta y de más eficacia aún, por lo que ahora se puede juzgar, te han privado de tener nuevas de mí estos años, y a mí de seguir mi deseo de dártelas y visitarte. No llores... - No puedo dejar de llorar, respondió ella, y más ahora que puedo llorar y sentir con libertad, y decir por qué y por quién lloro. ¡Amante mío! ¡Esposo mío! ¡Gloria mía! No acababa la infeliz de lamentar su desgracia, y delante de todos lloraba y decía que no había recibido su corazón golpe tan recio en su vida. Pero no hubo arbitrio para detenerle; padre e hijo se despidieron, y ella se encerró en su cuarto a afligirse y hartarse de llamar cruel y maliciosa a la suerte, barruntando oscuramente allá en el ciego sentimiento desgracias que no sabía cuáles serían, ni cómo ni por dónde habían de venir, pero que le anunciaba el corazón como infalibles.

Pedro Saputo y su padre fueron a su pueblo y sin parar se pusieron en camino para Zaragoza. Presentóse primero al virrey Pedro Saputo solo y le enseñó aquél una carta de S. M. en que le decía que averiguase dónde se hallaba Pedro Saputo y le dijese que le necesitaba y deseaba ver; y añadió: - Espero que no os haréis desear en Palacio. - No, respondió Pedro Saputo; pero vendré a veros con mi padre, que hace poco tiempo le he encontrado y fui de él reconocido. Fueron los dos con efecto, comieron con el virrey, y le contaron brevemente su historia, holgando mucho S. E. de oírla. Detuviéronse en Zaragoza unos días, y se separaron al fin, partiendo el uno para la corte, y el otro para su aldea.