Mostrando las entradas para la consulta mentires ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mentires ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 10 de octubre de 2017

Les mentires del nassionalisme catalá

Les mentires del nassionalisme catalá.

Este video (ne ñan mols a Youtube) hauríe de aná una mica mes aball, cuan la solidaridad catalana. Es un andalús que los diu als catalans que no se independison, que ell porte 5 añs sense treballá, está a Andalusía y no li falte res.


https://listas.20minutos.es/lista/las-mentiras-del-nacionalismo-catalan-348471/

La historia no perdona mitos

Contra el separatismo, una bandera, España / Les mentires del nassionalisme catalá
 
Publicada el 24.11.2012 a las 21:12h.
 
En el imaginario colectivo catalán se han instalado una serie de mitos sobre las relaciones entre Cataluña y el resto de España, debidos al adoctrinamiento que llevan viviendo desde hace algunas décadas, y que han permitido que el nacionalismo avance electoralmente. Unos son distorsiones o inventos en el terreno histórico. Otros se refieren a un «expolio», por utilizar su terminología, que si no existiera haría que Cataluña fuera tan rica, dicho con ironía, como «las siete ciudades de oro de... Cíbola».

El traspaso de las competencias de Educación ha servido para que se haya dado una visión sesgada tanto de la Historia como de la realidad de las relaciones de Cataluña con el resto de España. A pesar de ello, existe una mayoría silenciosa que se expresa en las urnas y que no quiere el independentismo. Nunca me ha gustado que se las quiera sustituir por las manifestaciones o las encuestas. Es cierto que la crisis radicaliza las posiciones y el señuelo del pacto fiscal puede resultar muy atractivo para votantes de todos los partidos. El argumento es tan simple como eficaz, porque asegura que la crisis no afectaría a Cataluña si se cambiara el sistema de financiación actual por ese nuevo modelo que limitaría la solidaridad de los catalanes con el resto de comunidades.
 
La independencia no tiene ningún fundamento histórico y sería un desastre para Cataluña, que tendría que salir de la Unión Europea. España ha sido históricamente un gran mercado para Cataluña, que con tanta habilidad defendieron empresarios y políticos catalanes. El nacionalismo siempre ha aprovechado los momentos de debilidad de España. El proceso actual le sirve para esconder la mala gestión tanto del Gobierno tripartido como del actual, que prefiere cerrar hospitales o geriátricos en vez de cerrar embajadas.

He aquí una pequeña muestra de algunas patrañas y manipulaciones de la Historia en las que el nacionalismo catalán basa su discurso victimista. 

¡Viva España! ¡Viva El Rey! ¡Viva la Iglesia Católica! ¡Viva el Ejército! 


1
«Cataluña fue un reino independiente en el pasado».


FALSO: Hablar de banderas o de reyes catalanes no tiene ningún sentido. Nunca hubo ningún rey catalán ni ningún Estado catalán. Los únicos reyes de los que se puede hablar son los reyes de Aragón. La casa condal de Barcelona, que no representa la actual Cataluña porque esta estaba formada por más condados, primero fue vasalla de los reyes francos, y luego perteneció al reino de Aragón, pero nunca fue independiente.

2
«Cataluña es la que más aporta al Estado y es la que menos recibe». 
FALSO: La región que más dinero aporta al Estado por habitante es, con diferencia, Madrid. También Baleares contribuye en mayor medida que Cataluña por habitante al esfuerzo fiscal.

Hay otras Comunidades que también aportan más de lo que reciben, como La Rioja, pero en ninguna de ellas ha habido protestas, pues todo el mundo entiende que las regiones menos favorecidas deben recibir más de lo que aportan por un principio básico de solidaridad. Solo el nacionalismo catalán (victimista, acomplejado y gorrón) ha expresado sus quejas al respecto. 

 3
«Cataluña es una nación histórica». 
FALSO: Todo lo contrario, el nacionalismo catalán tuvo que ver con el auge industrial y económico de la segunda mitad del siglo XIX en Cataluña, además de con la crisis de 1898 con la pérdida de Cuba y Filipinas.

Fíjense lo que dijo Joan Estelrich, diputado de la Lliga Regionalista, el partido de Prat de la Riba y de Cambó, en las cortes de 1931: "Lo que nosotros queremos es que todo español se acostumbre a dejar de considerar lo catalán como hostil; que lo considere como auténticamente español; que ya de una vez para siempre se sepa y se acepte que la manera que tenemos nosotros de ser españoles es conservándonos catalanes, (...) que no nos desespañolizamos ni un ápice manteniéndonos muy catalanes; en fin, que la garantía de ser nosotros muy españoles consiste en ser muy catalanes, porque lo contrario es ir contra la naturaleza y, por lo tanto, debe acostumbrarse la gente a considerar ese fenómeno del catalanismo no cómo un fenómeno antiespañol, sino como un fenómeno españolísimo".

 4
«Cataluña genera más riqueza que cualquier otra región de España». 
FALSO: Navarra o Baleares tienen una renta per cápita mayor que Cataluña, y Madrid, la obsesión de los catalanistas, supera a Barcelona en comercio e inversión industrial. Además, el potencial económico de Cataluña sería mucho menor sin el mercado, los capitales y la mano de obra españolas

nacional catalana contra el imperialismo castellano». 

5. La Diada nacional de Cataluña es símbolo de resistencia nacional catalana contra el imperialismo castellano.


FALSO: Según el nacionalismo catalán, "el centralismo y el espíritu colonizador de Castilla hacia Cataluña se fue intensificando hasta que en 1714, durante la Guerra de Sucesión, Castilla y Francia, aliadas, vencieron a Cataluña, Inglaterra y Austria". En realidad, el 11 de septiembre de 1714 lo que ocurrió fue la entrada de las tropas de Felipe V a Barcelona que estaba bajo dominio francés. En el asedio a Barcelona participaron miles de catalanes integrando el ejército borbón. Otros miles de catalanes sitiados en Barcelona lucharon para la que estimaban como legítima dinastía española y por la libertad de toda España.

No solo eso, sino que un siglo después en la Guerra de la Convención los catalanes participaron con entusiasmo en defensa de la Religión, España y El Rey contra los revolucionarios franceses. De hecho se puede leer en el Diario de Barcelona del 1 de octubre de 1792 un soneto catalán / no es soneto / celebrando la toma de la localidad rosellonesa de Bellaguarda: 

Vallesir, Rosseló, la França entera 
del valor espanyol lo excés admira: 
Ya espera resistir, ya desespera: 
ya brama contra el Cel, però delira
que lo cel es qui vol que torne a Espanya 
lo Rosselló, Navarra y la Cerdenya. 

http://chapurriau.blogspot.com/2017/10/diario-de-barcelona-1-octubre-1792.html 

no está este poema, hay otro, tres páginas.

 6
«El castellano lo impuso Felipe V en Cataluña tras la Guerra de Sucesión (1713)».

FALSO: Existen documentos escritos que demuestran que el castellano ya se hablaba en el actual territorio catalán en el siglo XV, como mínimo.
En Barcelona se editaban más libros en castellano que en catalán.

7. El origen de la bandera cuatribarrada que comparten Aragón, Valencia, Baleares y Cataluña es catalana.

FALSO: A pesar de que José Luis Carod Rovira dijera "La Unió catalano-aragonesa adoptà l'ensenya catalana de les quatre barres vermelles", el origen de la bandera es aragonés. Representaba a la casa real de Aragón. El primer rey aragonés en usarla fue Alfonso II. Todos los autores catalanes del medievo entre ellos Muntaner llamaron a la bandera cuatribarrada la "señal real d'Aragó".

Además en la bandera cuatribarrada se encuentra el origen de la bandera nacional de España. La bandera de la Marina Real en tiempo de Carlos III todavía blanca se cambió por otra que se distinguiese mejor en altamar. Se pensó en la del reino de Aragón, pero tampoco se distinguía bien por ser las barras muy estrechas, así en imitación a esta se ensancharon las franjas y la amarilla se hizo doble que las rojas.

8. Existió una corona catalano-aragonesa.

FALSO: Nunca hubo tal corona, siempre se denominó Reino de Aragón.
El conde de Barcelona Ramón Berenguer IV, que se casó con la reina aragonesa Petronila, nunca se tituló rey de Cataluña y Aragón.
No solo eso, sino que se reconoció vasallo del rey toledano Alfonso VII (rey de León), su cuñado, que se titulaba «Hyspaniae Imperator». Además, por aquella época no existía todavía el nombre "Cataluña" ni el gentilicio "catalán".

9
«Cataluña, históricamente, se opuso siempre a España y se rebeló contra ella». 

FALSO: Tras la invasión napoleónica en 1808, los catalanes se levantaron heroicamente contra los franceses y lucharon a muerte por la libertad de España. De hecho, la heroica defensora de Zaragoza, Agustina de Aragón, fue barcelonesa de padres leridanos y, realmente, se llamaba Agustina Raimunda Saragossa Doménech. Por otra parte, igual que hubo catalanes luchando en otras partes de España, también hubo españoles de otras provincias que lucharon en tierras catalanas.

10. El gran catalanista que nació en Teruel. En la wikipedia pone que nació en Cambrils.
Josep Lluïs Carod Rovira, José Luis, Pepelu.

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Josep-Lluís_Carod-Rovira

 
Una imagen de archivo en la que José Luis Carod Rovira guarda un sobre $o$pecho$o en el bolsillo interior de su chaqueta. (Será un 3% ?)

Durán y Lérida (Duran i Lleida) también es aragonés, de Alcampell.

José Antonio Durán Lérida, Duran i Lleida
 
Marta Ferrusola Lladós tiene ascendencia aragonesa
 
Marta Ferrusola, Jordi Pujol,

jueves, 2 de mayo de 2019

Cuarta jornada. Novela segona.

Cuarta Jornada. Novela segona.

Fray Alberto convens a una dona de que lo arcángel Gabriel está enamorat de ella y, com si fore ell, moltes vegades se gite en ella, después, per temó als paréns de ella fugín de casa seua se refugie a casa de un home pobre, lo que, com a un home salvache, al día siguién a la plassa lo porte; aon, reconegut, los seus flares li foten ma y lo fiquen a la presó.

pon Rialto de Venecia
pon Rialto de Venecia

La historia contada per Fiameta habíe fet saltá les llágrimes a les seues compañes moltes vegades, pero están ya completa, lo rey en inconmovible gesto va di:

- Poc preu me pareixeríe doná la meua vida per la mitat de la chalera que en Guiscardo va gosá Ghismunda, y cap de vatres té que maravillás, que yo, vivín, a cada pas mil morts vech, y per totes elles no me es donada ni una part de esta chalera. Pero dixán está los meus assuntos de momén, vull que sobre casos dus, y en part als meus acsidens semellans, continúo parlán Pampínea, y si u fá com ha escomensat Fiameta, sense duda alguna rosada escomensaré a sentí caure damún de les meues flames.

Pampínea, sentín que aquella orden ere per an ella, va vore lo ánimo del rey mes per la emossió de les seues compañes que les paraules del rey y per naixó, mes disposada a recreáles un poc que a tíndre que contentá al rey, se va ficá a contá una historia que sense eixíssen de lo proposat, los faiguere riure, y va escomensá:

Acostume lo poble a di lo proverbio siguién: «Lo que es malvat y per bo tingut, pot fé lo mal y no es cregut», lo que done per a demostrá cuánta y quina es la hipocresía de los religiosos, los que en les robes llargues y amples y en les cares artifissialmen pálides y en les veus humildes y manses per a demaná a datres, y altanerissims y aspres al empendre als atres los seus mateixos vissis y en mostráls que ells per agarrá y los demés per a donáls an ells conseguixen la salvassió, y ademés de aixó, no com homes que lo paraísso tinguen que guañás com natros sino casi com a siñós y posseedós de ell donán a cadaú que se mor, segóns la cantidat de dinés que los dixe, un puesto mes o menos exelén, en aixó primé a sí mateixos, si aixina u creuen, y después a qui a a les seues paraules donen fe se esforsen en engañá. Sobre los que, si cuan los convé me fore permitit demostrá, pronte los aclararía a mols simples lo que en les seues capes amplíssimes tenen amagat. Pero vullgue Déu que en totes les seues mentires a tots los passare lo que a un flare menor, de aquells que per mes grans santons eren tinguts a Venecia; sobre lo que tos parlaré per a potsé aliviá una mica en risa y en plaé los vostres ánimos plens de compassió per la mort de Ghismunda.

Va ñabé, pos, valeroses siñores, a Imola, un home de malvada y corrupta vida de nom Berto de la Massa. Les seues vituperables acsións eren mol conegudes per los imolenses, y a tan lo van portá que ni les mentires ni les verdats se les creíen los de Imola. Per lo que, acatánsen de que allí ya les seues artimañes no li servíen, se va mudá a Venecia, resseptácul de tota la inmundissia, y allí va aná cavilán en trobá la manera per a mal obrá com u habíe fet a un atra part. Y com si li rossegare la consiensia per les malvades acsións cometudes per nell en lo tems passat, mostránse embargat per suma humildat y convertit en milló católico que cap atre home, va sé y se va fé flare menor y se va fé cridá fray Alberto de Imola; y en tal hábit va escomensá a fé en apariensia una vida sacrificada y a alabá mol la peniténsia y la abstinensia, y may minjáe carn ni bebíe vi cuan no ñabíe lo que li agradabe.

Y sense donássen cuenta casi dingú, de lladre, de rufián, de fals, de homissida, súbitamen se va convertí en un gran predicadó sense habé per naixó abandonat los vissis cuan de amagatóns puguere ficáls en obra. Y ademés de aixó, fénse mossen, sempre al altá, cuan selebrabe, si mols lo veíen, plorabe per la passió del Siñó com a qui poc li costaben les llágrimes cuan volíe. Y en poc tems, entre les seues predicassions y les seues llágrimes, va sabé de tal manera engatussá als venessians que casi de tot testamén que allí se fée ere fideicomissari y depositari, y guardadó de los dinés de mols, confessó y consellé casi de la mayoría de los homes y de les dones; y obrán aixina, de llop se habíe convertit en pastó, y ere la seua fama de santidat an aquelles parts mol mes gran que may habíe sigut la de San Francisco de Asís. Ara, va passá que una dona jove, badoca y sompa que se díe doña Lisetta de en cá Quirini casada en un ric mercadé que habíe anat en les seues galeres a Flandes, va aná en atres dones a confessás en este san flare; y están als seus peus, com venessiana que ere, que són tots unos vanidosos, habén dit una part de los seus assuntos, va sé preguntada per fray Alberto si teníe algún amán. Y en mal gesto li va contestá:

- Ay, siñó flare, ¿no teníu ulls a la cara? ¿Tos pareixen los meus encans fets com los de eixes atres? Massa amans tindría, si vullguera; pero no són los meus encans per a dixá que los vullgue consevol.
¿A cuántes veéu que los seus encans siguen com los meus, yo que siría hermosa hasta al paraísso? Y ademés de aixó va di tantes coses de esta hermosura seua que fastidiabe sentíla. Fray Alberto va vore que aquélla putíe a tonta, y pareixénli terra per al seu aladre, de ella enseguida y en desmesura se va enamorá; pero guardán les alabanses per a un momén mes cómodo, per a mostrás san aquella vegada, va escomensá a empéndrela y a díli que alló ere vanagloria, y atres de les seues histories; per lo que la dona li va di que ere un animal y que no sabíe que ñabíe hermosures mes grans que atres, per lo que fray Alberto, no volén enfadála massa, acabada la confessió, la va dixá anássen en les demés. Y unos díes después, agarrán un fiel compañ, sen va aná a casa de doña Lisetta y, retiránse apart a una sala en ella y sense pugué sé vist per atres, se li va aginollá dabán y va di:

- Siñora, tos rogo per Déu que me perdonéu de lo que lo domenge, parlánme vos de la vostra hermosura, tos vach di, per lo que tan fieramen vach sé castigat la nit siguién que no hay pogut eixecám del llit hasta avui.

Va di entonses doña Trulla:

-¿Y quí tos va castigá de esta manera?

Va di fray Alberto:

- Tos u diré: están en orassió durán la nit, com solgo está sempre, vach vore de repén a la meua selda una gran llumenaria, y abáns de que puguera girám per a vore lo que ere, me vach vore damún un jove hermossíssim en una gayata grossa a la ma, que, agarránme per la capa y fénme eixecá, tan me va blandí que me va dixá cruixit. Li vach preguntá después per qué me habíe fet alló, y va contestá:

«Perque avui te has atrevit a rependre los selestials encans de doña Lisetta, a la que vull, Déu apart, sobre totes les coses». Y yo entonses li vach preguntá:

«¿Quí sou vos?».

A lo que va contestá ell que ere lo arcángel Gabriel.

«Oh, siñó meu, tos rogo que me perdonéu», vach di yo.

Y ell va di entonses:
«Te perdono en la condissió de que anirás a vórela en cuan pugues, y demánali perdó; y si no te perdone, yo tornaré aquí y te fotré tantes gayatades que u sentirás mentres visques».

Lo que me va di después no me atrevixco a dítosu si no me perdonáu primé.

Doña Carbassa de ven, que ere un sí es no es dols de sal, se esponjabe sentín estes paraules y totes se les creíe com a mol verdaderes, y después de un rato va di:

- Be tos día yo, fray Alberto, que los meus encans eren selestials; pero aixina Déu me ajudo, que ting llástima de vos, y ara, per a que no tos faiguen mes mal, tos perdono, si me diéu lo que lo ángel tos va di después.

Fray Alberto va di:

- Siñora, ya que me hau perdonat, tos u diré de bon grado, pero una cosa tos recordo, que lo que yo tos diga tos guardaréu de contáu a dingú del món, si no voléu fé malbé los vostres assuntos, que sou la mes afortunada dona que ña avui en tot lo món. Este ángel Gabriel me va di que tos diguera que li agradéu tan que moltes vegades hauríe vingut a está per la nit en vos si no haguere sigut per no assustatos. Ara, tos envíe di per mí que vol vindre una nit a vóretos y quedás en vos un bon rato; y perque com es un ángel y vinín en forma de ángel no lo podríeu tocá, diu que per a disfrute vostre vol vindre en figura de home, y per naixó diu que li diguéu cuán voléu que vingue y en quina forma, y que u fará; per lo que vos, mes que cap dona viva, tos podréu tíndre per felís.

Doña Bachillera va di entonses que mol li agradabe que lo ángel Gabriel la amare, perque ella lo volíe be, y may passaríe que una vela de un matapán no li ensenguere dabán de aon lo veiguere pintat; y que cuan vullguere vindre an ella ere benvingut, que la trobaríe sola a la seua alcoba; pero en lo pacte de que no la dixaríe per la Virgen María, que li habíen dit que la volíe mol, y tamé lay pareixíe aixina perque a consevol puesto que lo vee estabe aginollat dabán de ella; y ademés de aixó, que ere cosa seua vindre en la forma que vullguere, sempre que no la assustare. Entonces va di fray Alberto:

- Siñora, parleu sabiamen, y yo arreglaré be en ell lo que me diéu. Pero podéu fem un gran favor, y no tos costará res y lo favor es éste: que vullgáu que vingue en este cos meu. Y escoltéu per qué me faréu un favor: me traurá l´alma del cos y la ficará al paraísso mentres ell estigue en vos.

Va di entonses doña Estirada:

- Be me pareix; vull que per les gayatades que tos va fotre per la meua culpa, que tingáu este consol. Entonces va di fray Alberto:

- Aixina, faréu que esta nit trobo ell la porta de casa vostra uberta, de manera que pugue entrá, perque venín en cos humano com vindrá, no podrá entrá mes que per la porta. La dona va contestá que u faríe. Fray Alberto sen va aná y ella se va quedá en tan gran alegría que no li entrabe la camisa al cos, mil añs pareixénli hasta que lo arcángel Gabriel vinguere a vórela. Fray Alberto, pensán que caballé y no ángel teníe que sé per la nit, en confits y atres bones coses va escomensá a agarrá forses, per a que no puguere sé aviát fássilmen del caball; y conseguit lo permís, en un compañ, al fes de nit, sen va aná cap a casa de una amiga seua de aon un atra vegada habíe arrancat cuan anabe corrén les yegües, y de allí, cuan li va pareixe be, disfrassat, sen va aná a casa de la dona y, entrán allí, en los perifollos que habíe portat, en ángel se va transfigurá, y puján a dal, va entrá a la cámara de la dona. Ella, cuan va vore aquella cosa tan blanca, se li va aginollá dabán, y lo ángel la va beneí y la va fé ficás dreta, y li va fé siñal de que sen aniguere al llit; lo que ella, dessichosa de féli cas, va fé rápidamen, y lo ángel después se va gitá en la seu devota. Ere fray Alberto majo de cos y fort, y mol ben plantat; per lo que trobánse en doña Lisetta, que ere fresca y cachonda, moltes vegades aquella nit va volá sense ales, de lo que ella mol contenta se va quedá; y ademés de alló, moltes coses li va di de la gloria selestial. Después, arrimánse lo día, organisán la retirada, en los seus arnesos fora sen va eixí y va torná aon estabe lo compañ, al que, per a que no tinguere temó dormín sol, la bona dona de la casa li habíe fet amigable compañía. La dona, en cuan va amorsá, prenén als seus acompañans, sen va aná a fray Alberto y li va doná notíssies del ángel Gabriel y de lo que li habíe contat de la gloria y la vida eterna, y cóm ere ell, afegín ademés an aixó, maravilloses fábules.

A la que fray Alberto va di:

- Siñora, yo no sé cóm tos va aná en ell; lo que sé be es que esta nit, venín ell a mí y habénli yo donat la vostra embajada, me se va emportá de repén l´alma entre tantes flos y tantes roses que may se han vist tantes aquí, y vach está a un de los puestos mes agradables aon may hay estat hasta este matí a maitines: lo que va pasá del meu cos, no u sé.

- ¿No tos u dic yo? - va di la Siñora -. Lo vostre cos va está tota la nit als meus brassos en lo ángel Gabriel, y si no me creéu miréutos daball de la mamella esquerra, aon li vach chupá al ángel, allí tindréu la siñal uns cuans díes.

Va di entonses fray Alberto:

- Avui faré algo que no hay fet en mol tems, me despullaré per a vore si me diéu la verdat.

Y después de mol charrá, la dona sen va entorná a casa, aon en figura de ángel fray Alberto va torná después moltes vegades sense trobá cap obstácul. Pero va passá un día que, están doña Lisetta en una comare seua y juntes parlán sobre la hermosura, per a ficá la seua dabán de cap atra, com qui poca sal teníe a la carbassa, va di:

- Si sapiguéreu a quí li agrade la meua hermosura, en verdat que no parlaríeu de les demés. La comare, dessichosa de sentíla, com be la coneixíe, va di:

- Siñora, podréu di verdat; pero no sabén quí es ell, no pot una desdís tan ligeramen.

Entonses la dona, que poc magín teníe, va di:

- Comare, no pot dís, pero en qui me enteng es en lo ángel Gabriel, que mes que an ell mateix me vol com a la dona mes hermosa, per lo que ell me diu, que ñague al món o a la marisma.

A la comare li van entrá ganes de enríuressen, pero se va aguantá per a féla parlá mes, y va di: - A fe, Siñora, que si lo ángel Gabriel se entén en vos y tos diu aixó té que sé aixina, pero no creía yo que los ángels féen estes coses.

Va di la dona:

- Comare, estéu equivocada, per les llagues de Déu: u fa milló que lo meu home, y me diu que tamé se fa allá dal; pero perque li pareixco mes hermosa que cap de les que ñan al sel se ha enamorat de mí y ve a está en mí moltes vegades; ¿Está cla? La comare, en cuan sen va aná doña Lisetta, se li van fé mil añs hasta que va está a un puesto aon pugué contá estes coses; y reunínse en una gran compañía de dones, ordenadamen los contá la história. Estes dones los u van di als seus homes y a datres dones, y éstes a datres, y aixina en menos de dos díes tota Venecia anabe plena de aixó. Pero entre aquells als que los va arribá, estaben los cuñats de ella, que, sense di res, se van proposá trobá aquell arcángel y vore si sabíe volá: y moltes nits van está apostats esperánlo.

Va passá que de este anunsi alguna notissiota va arribá a oíts de fray Alberto, que, per a empendre a la dona anán una nit, apenes se habíe despullat cuan los cuñats de ella, que lo habíen vist vindre, ya estáen a la porta de la alcoba per a obríla. Sentínu fray Alberto, y entenén lo que ere, eixecánse y no veén datre refugi, va obrí una finestra que donabe al gran canal y desde allí se va aviá al aigua. La fondaria ere gran y ell sabíe nadá aixina que cap mal se va fé; y nadán hasta l’atra vora del canal, a una casa que ñabíe uberta se va embutí a escape, rogán a un bon home que ñabíe a dins que per amor de Déu li salvare la vida, contán fábules de per qué estabe allí an aquella hora y despullat. Lo bon home, compadegut, com teníe que eixí a fé los seus assuntos, lo va ficá al seu llit y li va di que se estiguere allí hasta que tornare; y tancánlo a dins, sen va aná a les seues coses. Los cuñats de la dona, entrán a la alcoba, se van trobá que lo ángel Gabriel, habén dixat allí les alas, habíe volat, y van renegá mol a la dona, y per fin desconsoladíssima la van dixá en pas y sen van entorná a casa seua en los arnesos del arcángel. Mentrestán, clareján lo día, están lo bon home a Rialto, va sentí contá cóm lo ángel Gabriel habíe anat per la nit a gitás en doña Lisetta, y, trobat per los cuñats, se habíe aviát al canal per temó y no se sabíe qué habíe sigut de ell; per lo que rápidamen va pensá que aquell que teníe a casa teníe que sé ell; y tornán allí y reconeixénlo, después de moltes histories, va arribá en ell al acuerdo de que si no volíe que lo entregare als cuñats, li donare sincuanta ducados; y aixina u va fé. Y después de aixó, dessichán fray Alberto eixí de allí, li va di lo bon home:

- No vech datra manera de que ixque sense sé reconegut. Avui fem natros una festa a la que un porte un disfrás de oso y un atre va a guisa de home salvache y aixina un disfrassat de una cosa y un atre de un atra, y a la plassa de San Marcos se fa una cassería o cassera, y acabada se acabe la festa; y después cadaú sen va en qui ha portat aon mes li agrado; si voléu, antes de que pugue descubrís que estéu aquí, yo tos portaré disfrassat de alguna de estes maneres, y tos podré portá aon vullgáu; de un atre modo, no vech cóm podréu ixí sense sé reconegut; y los cuñats de la Siñora, pensán que an algún puesto de aquí dins estéu, han ficat per tot arreu guardies per a enchampátos.

Encara que mal li pareguere a fray Alberto aná de tal guisa, u va tíndre que fé per la temó que teníe als paréns de la dona, y li va di an aquell aón teníe que portál. Este, habénlo embadurnat tot en mel y recubert de plomes minudetes, en una cadena al coll y una máscara a la cara, y una gran gayata a una ma y a l’atra dos grans gossos que habíe portat del matadero, va maná a un a Rialto a que pregonare que si algú volíe vore al ángel Gabriel pujare a la plassa de San Marcos. Y va sé lealtat venessiana ésta.

Y fet aixó, después de un rato, lo va traure fora y lo va ficá dabán de ell, y caminán detrás aguantánlo per la cadena, no sense gran abalot de mols, que díen tots: «¿Qué es aixó? ¿Qué es aixó?», lo va portá hasta la plassa aon, entre los que habíen vingut detrás y tamé los que, al sentí lo pregó, se habíen arrimat desde Rialto, ñabíe una caterva de gen.

Venecia, puente Rialto

Este, arribat allí, a un puesto destacat y alt, va lligá al seu home salvache a una columna, fen vore que esperabe la cassa, al que les mosques y los tabans, perque estabe enviscat de mel, lo molestaben mol.

Pero después de vore la plassa a cormull de gen, fen com que volíe deslligá al seu salvache, li va traure la máscara a fray Alberto, dién:

- Siñós, com lo jabalí no ve a la cassera, y no pot fes, per a que no haigáu vingut en vano vull que veigáu al arcángel Gabriel, que del sel baixe a la terra per les nits per a consolá a les dones venessianes.
Al tráureli la máscara fray Alberto va sé reconegut per tots enseguida y contra nell se van eixecá los crits de tots, diénli tots los insultos que sabíen y la infamia mes gran que may se va di a cap bribón, y, ademés de aixó, aventánli a la cara los uns una gorrinada y los atres un atra, aixina lo van tíndre durán mol tems, hasta que va arribá la notissia als seus flares, y sis de ells se van ficá en camí y van arribá allí, y, tiránli una capa damún y desencadenánlo, no sense grandíssim abalot detrás hasta casa lo van portá, aon lo van empresoná, y después de viure a la miseria se creu que va morí. Aixina éste, tingut per bo y obrán mal, sense sé cregut, se va atreví a fé de arcángel Gabriel; y de ell convertit en home salvache, en lo tems, com u habíe mereixcut, sense profit va plorá los pecats cometuts.
Vullgue Deu que a tots los demés los passo lo mateix.

jornada cuarta novela tersera

sábado, 23 de mayo de 2026

Sexe, Sezer, Cezer, Seire, Sentar

Sexe, s. m., lat. sexus, sexe.
Servada entre lor prerogativa de sexe.
Fors de Béarn, p. 1088.
Conservée entre eux prérogative de sexe.
CAT. ESP. PORT. Sexo. IT. Sesso. (chap. Sexo, sexos; sexe, sexes; tamé se pot escriure secso, secsos, secse, secses, com lo verbo sacsá o saxá.)

Al fútbol, com al sexo, no ña prou en está damún tot lo rato, ña que fótrela a dins !

Sezer, s. m., lat. cicer, pois chiche.
Del gran d' un sezer bel e plas.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Du grand d'un pois chiche beau et uni.
(chap. Sigró, sigrons. ESP. Garbanzo, garbanzos.)

farinetes, guixes, guijas, almorta, sigrons, garbanzos, cigrons

Sezer, Cezer, Seire, v., lat. sedere, seoir, asseoir, siéger, être assis.
Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. III, p. 177; J. Lipse, Epist. ad. Belg., 44.
Lo coms la 'n levet, fetz la sezer. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 105.
Le comte l'en releva, il la fit asseoir.
Si tan viu qu' aprusmar e sezer 
Me puesc' als pes.
Deudes de Prades: El temps.
Si tant je vis qu'approcher et asseoir je me puisse aux pieds.
Hom non deu far pas lo paure estar d' em pes e far seire lo ric.
(chap. literal: No se deu fé al pobre está de peu y fé assentá al ric.)
Liv. de Sydrac, fol. 39.
On ne doit pas faire le pauvre être sur pieds et faire asseoir le riche.
Ja non volgra sezer a lor fogal.
P. Cardinal: D' un sirventes faire. Var.
Jamais je ne voudrais être assis à leur foyer.
Aissi seguem denan lui com
Seziam eras denan vos. 
R. Vidal de Bezaudun: En aquel.
Ainsi nous fûmes assis devant lui comme nous étions assis tantôt devant vous.
A son peiron, on ella s vai sezer. 
Giraud de Calanson: A lieys cui.
À son perron, où elle va s'asseoir.
Part. prés. loc. En pes se levet de sezentz. Roman de Jaufre, fol. 87.
En pieds elle se leva de séant.
Soven mi leve en sezens. 
E 'l nas qu' es dreitz e be sezens.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Souvent je me lève en séant.
Et le nez qui est droit et bien séant.
Fon levatz
En sezens de jazens que era.
P. Vidal: Abril issic.
Il fut levé en séant de gisant qu'il était.
ANC. FR. Et tan i sistrent que renduz lor fu. Villehardouin, p. 137.
Quex hom estes-vos, beax amis,
Qui tote jor avez ci sis? 
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 208.
Seez-vos ci, moi conseilliez.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. I, p. 207.
Dist à la royne et aux aultres dames: See: vous toutes cy.
Hist. de Jehan de Saintré, t. III, p. 672.
ANC. CAT. Seser, siure. CAT. MOD. Seurer. IT. Sedere.

2. Sentar, v., être assis.
Part. pas. Fo sentatz a parlamen ab sa domna.
V. de Pierre de Barjac.
Il fut assis pour conversation avec sa dame.
CAT. ESP. PORT. Sentar. (chap. Sentá, assentá, assentás.)

3. Ses, Sez, s. f., lat. sedes, siége, place.
Dieus destrui la sez dels ergolios dux, e fai i sezer los suaus per els.
Trad. de Bède, fol. 78.
Dieu détruit la place des orgueilleux ducs, et y fait asseoir les modestes pour eux.
Aquest es l' albert e 'l ses (N. E. Albert: Alberch, alberc, albergue.)
On fan lur mul establar.
B. Martin: A senhors. 
Celui-ci est la demeure et la place où ils font leur mulet établir.
CAT. ESP. Sede. PORT. Sé, sée. IT. Sede. (chap. Seu, seus : aon se assente lo obispo; catedral si té cadira; a Saragossa, la catedral de San Salvadó, la Seu, aon se coronaben alguns reys y reines de Aragó (vore les ordonacions, ordenanses de Pedro IV); sede, sedes de una assossiassió, equip de fútbol, etc.)

4. Seti, s. m., siége, place.
Dieus fetz lo mon per omplir los setis del cel, des que foron cazeh lh' angel malvatz...
Non cuietz pas que tuh aquilh que so e seran s' aseto en aquels setis.
Liv. de Sydrac, fol. 44-45.
Dieu fit le monde pour remplir les siéges du ciel, dès que furent tombés les mauvais anges....
Ne pensiez pas que tous ceux qui sont et seront s'asseyent sur ces siéges. 
Loc. fig. Cor qui es seti de vita. Eluc. de las propr., fol. 231.
Coeur qui est siége de vie.
- Action d'investir et d'attaquer une place de guerre.
Quan lo reis fo al seti de Rossilho. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32.
(chap. Cuan lo rey estabe al sitio de Rosselló.) 
Quand le roi fut au siége de Rossillon.
No li eran vengutz a secors al seti de Narbona. Philomena.
Ils ne lui étaient pas venus à secours au siège de Narbonne.
ANC. CAT. Seti. CAT. MOD. Siti. ESP. PORT. Sitio (asedio). IT. Sedio. 
(chap. Sitio, sitios, com los famosos de Saragossa a la guerra de la independensia; assedio, assedios.)

5. Seza, s. f., siége, en parlant de la capitale d'un empire.
Costanti mudet de Roma la seza del emperi.
(chap. Constantino va mudá de Roma la seu del imperi - a Constantinopla : Constantino + polis : Bizancio, Istambul o Estambul.)
Eluc. de las propr., fol. 178.
Constantin changea de Rome le siége de l'empire.

6. Cezelha, Cezella, s. f. dim., lat. sedecula, petit siége, banquette.
Sobre una cezella... Que aia doas cezellas.
Sezer... sobre alcuna cezelha elevada.
Trad. d'Albucasis, fol. 30 et 33.
Sur une banquette... Qu'il ait deux banquettes.
S'asseoir... sur aucune banquette élevée.
(chap. Cadireta, cadiretes; banqueta, banquetes.)

7. Setje, Sege, s. m., siége d'une place de guerre.
Bos feridors,
Seges e calabres e pics.
Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad' iverns.
Bons frappeurs, siéges et calabres et pics.
Loc. El marques vai ost e setjes tener
Sobr' el sodan.
Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.
Le marquis va armée et siéges tenir contre le soudan.
ANC. CAT. Setje. (N. E. El dialecto occitano catalán, entre setje y sege prefirió setje.)

dialèctes occitans, catalan comprés; El dialecto occitano catalán, entre setje y sege prefirió setje

8. Cizia, s. f., assise, jugement.
Al jorn de las grans cizias, so es al jorn del juzizi. V. et Vert., fol. 76.
Au jour des grandes assises, c'est-à-dire au jour du jugement.

9. Assezer, Assire, Assir, v., asseoir, siéger, être assis, placer.
Si uns si presenta
Qu' ilh denh lonc se assire. 
P. Rogiers: Tan no plou.
Si un se présente qu'elle daigne à côté de soi asseoir.
Pres me pel ponh, josta si
Assec me a l' ombra d' un telh.
Gavaudan le Vieux: L' autre dia.
Elle me prit par le poing, à côté d'elle elle m'assit à l'ombre d'un tilleul.
Daus lo latz dreg vos anatz assezer. (N. E. Daus o dans, no atino.)
Ozils de Cadartz: Assatz es.
Devers le côté droit vous allez vous asseoir.
Ieu conosc de cavaliers cinc cens
Qu' anc un no 'n vi sobre caval assire.
T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges.
Je connais de cavaliers cinq cents que oncques un je n'en vis sur cheval être assis.
Fig. En plus franca senhoria
No pogra mon cor assire.
(chap. En mes franca siñoría no podría mon cor apossentá  - assentá. Pogra ocsitá pot sé en chapurriau podría o puguera.)
Augier: Per vos.
En plus franche seigneurie je ne pourrais mon coeur asseoir.
Lai on Dieu volc totz autres bes assir.
Folquet de Marseille: Ben an mort.
Là où Dieu voulut tous autres biens placer.
Tan m' abellis l' amoros pessamen
Que s' es vengutz en mon fin cor assire.
Fouquet de Marseille: Tan m' abellis.
Tant me charme l'amoureux penser qui s'est venu dans mon pur coeur placer.
Part. pas. Las dens grantz, mal assegudas. Roman de Jaufre, fol. 33.
(chap. Les dens grans, mal assentades : colocades, formades.)
Les dents grandes, mal assises.
Fig. Ai! caitiu mal assis,
Cum vos etz tuit aucis!
G. Faidit: Era nos.
Hélas! chétifs mal assis, comme vous vous êtes tous occis!
ANC. FR. Où sur les bancs berbus ces vieux pères s'assisent. 
Ronsard, t. II, p. 1595.
Pour parler au pape, je t'aprendrai trois mots de latin bien assis, que quand tu les auras dit, il croira que tu sois le plus grand clerc du monde.
Bonaventure Desperiers, nouv. 7.
- Assiéger.
Lo reis Henrics d' Englaterra si tenia assis En Bertrand de Born dedins Autafort. 
V. de Bertrand de Born.
Le roi Henri d'Angleterre ainsi tenait assiegé le seigneur Bertrand de Born dans Hautefort.
ANC. FR. Li autre allèrent devant Naples, si l'asistrent. Villehardouin, p. 134.
Puis revint à Tournay et asist son frère dedens la cité.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 214.
Tost après fut assise desdits Anglois la forteresse de S.-Martin-le-Gaillart.
Monstrelet, t. 1, p. 280.
ANC. CAT. Assiure. CAT. MOD. Asseurer. IT. Assedere. (chap. Assentá, assentás; sitiá una fortalesa, un castell.)

10. Assetar, Asetar, Assestar, v. asseoir, placer.
Fatz assetar los homes. Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 6.
(chap. Fes assentá als homens.)
Faites asseoir les hommes.
S' ieu, per juguar, m' asseti al taulier.
Bertrand de Born: Ieu m' escondisc.
Si moi, pour jouer, je m'assieds au tablier.
Loc. No i anetz doptan
Que us en valrai selan ni s' asetan.
T. d'Isabelle et d'E. Cairels: N Elias.
N'y allez pas doutant que je vous en vaudrai cachant et s'asseyant.
Part. pas. Totas vetz assestatz
Lent dedins lor ostal.
Nar de Mons: Sitot non.
Toute fois assis mollement dedans leur hôtel.
CAT. Assentar. ESP. Asentar. PORT. Assentar. (chap. Assentá, tan lo cul com una pedra al solamén o alacet.)

11. Assetjar, Asetjar, Asetgar, Acetjar, Assetiar, Assitiar, Asetiar, v., asseoir, placer.
Fendo lo ventre e geton tot cant a dedins, e salo lo cors e l' asetio apres de la idola. Liv. de Sydrac, fol. 31.
Fendent le ventre et jettent tout ce qu'il y a dedans, et salent le corps et le placent auprès de l'idole.
Anero se asetiar en un bel banc. V. de S. Alexis.
Allèrent s'asseoir sur un beau banc.
Pren un vaissel de terra, e assitia lo sobre tres fustz. Liv. de Sydrac, fol. 6.
Prends un vaisseau de terre, et assieds-le sur trois bâtons.
Part. pas.
Sus un tapit de ceda se son asetiatz. Guillaume de Tudela.
Sur un tapis de soie ils se sont assis.
Fig. Accens..., en quals syllabas regularmen devon esser pauzat et assetiat. 
Leys d'amors, fol. 10.
Accents..., en quelles syllabes régulièrement ils doivent être posés et assis.
ANC. FR. De joste lui l' a aségié.
Roman du Renart, t. II, p. 205.
- Assiéger.
Quan l' almassors
A Tibaut l' ac fait asetjar.
Bertrand de Born: Quan vei lo.
Quand l'almanzor par Tibaud l'eut fait assiéger.
El temps que Karlle maynes assetjava Narbona.
(chap. Al tems que Carlomagno assediabe (sitiabe) Narbona.)
V. de S. Honorat.
Au temps que Charlemagne assiégeait Narbonne.
Tug van a Rossilho per asetgar. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.
Tous vont à Rossillon pour assiéger.
Part. pas. Quan vey fortz castelhs assetjatz. 
(chap. Cuan vech forts castells assediats : sitiats.)
Bertrand de Born: Be m play.
Quand je vois de forts châteaux assiégés.
Subst. Per secorre los acetjatz. Cat. dels apost. de Roma, fol. 180.
Pour secourir les assiégés.
CAT. Assetjar, assitiar. ESP. Asediar. PORT. Assediar. IT. Assediare.
(chap. Assediá, sitiá: assedio, assedies, assedie, assediem o assediam, assediéu o assediáu, assedien; assediat, assediats, assediada, assediades; assediaré; assediaría; si yo assediara. Sitio, sities, sitie, sitiem o sitiam, sitiéu o sitiáu, sitien; sitiat, sitiats, sitiada, sitiades; sitiaré; sitiaría; si yo sitiara.)

12. Asiza, s. f., assise, assiette, état, situation.
Vei que Dieus comensa
De tornar vos en vostra antig' asiza.
T. de Lanfranc Cigala et R. Robin: Ramon.
Je vois que Dieu commence à vous remettre dans votre antique assiette.
Per mostrar noel' asiza, so es noela maniera. Leys d'amors, fol. 22.
Pour montrer nouvelle assise, c'est-à-dire nouvelle manière.
- Assise, sorte de tribunal.
En sec plaitz et asizas 
E guerras e mazans.
G. Riquier: Als subtils.
En suit plaids et assises et guerres et tumultes.
ANC. FR. Voulons que les bediaus soient nommez en pleinne assise.
Joinville, p. 148.
Les menaces du ciel sont les avant-coureurs 
De Christ qui vient tenir ses dernières assises.
Du Bartas, p. 444.

13. Assetjamen, Assietgament, Asietgament, Assetiamen, s. m., assise, place, siége.
Fig. Aquest accens pren loc et assetiamen. Leys d'amors, fol. 10.
Cet accent prend lieu et place.
- Action d'investir et d'attaquer une place de guerre.
Qu' aques duc Marcia fes altre asietgament. V. de S. Amant.
Que ce duc Marcia fit autre siége.
ANC. FR.
Nous avons esprouvé par cet assiégement 
Que les sceptres des rois tombent en un moment.
R. Garnier, Trag. de la Troade, acte III, sc. 2.
Hannibal repoussé... de l'assiégement qu'il avoit faict par surprise à Minutius.
Macault, Tr. des Apopht., fol. 324.
ANC. CAT. Assitiament. IT. Assediamento. (ESP. Asedio, sitio. chap. Assedio, assedios; assediamén, assediamens; sitio, sitios.)

14. Cossetar, v., susciter, exciter.
Lo sete, es cossetar discordia. V. et Vert., fol. 25.
Le septième, c'est susciter la discorde.

15. Dezasezer, v. désasseoir, déplacer, ôter, désassiéger.
Fig. De s' amor mi dezazec.
Rambaud d'Orange: Pus tals sabers.
M'ôte de son amour.
ANC. FR. Et mult s'en hasti que il iroit dessiéger Andrenople. 
Villehardouin, p. 119.
Vueillez l'amant dessiéger
Qui me fait guerres mortelles.
Molinet, p. 131.
ANC. CAT. Desassetiar. (chap. Desapossentá, desposseí, desplassá.)
L'IT. fait usage du participe passé disassediato.

16. Assieta, s. f., assiette, état.
Per far l' assieta... de la tailla.
Petit Talamus de Montpellier, Martin, p. 154.
Pour faire l'assiette... de la taille.

17. Assessor, s. m., lat. assessor, assesseur.
Elegut en assessor de cossols. Cartulaire de Montpellier, fol. 81.
(chap. Elegit, eligit com assessó dels consuls.)
Élu comme assesseur de consuls.
Entor lo papa coma assessor. Cat. dels apost. de Roma, fol. 2.
Autour du pape comme assesseur.
CAT. Assessor. ESP. Asesor. PORT. Assessor. IT. Assessore. (chap. assessó, assessós, assessora, assessores.)

Pietro Cucalón, Ascuma, Calaceite; assessó, assessós, assessora, assessores

18. Consistori, Concistori, s. m., lat. consistorium, consistoire, assemblée.
En consistori, davan lo papa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 204.
(chap. En consistori, dabán de lo papa.)
En consistoire, devant le pape.
Vas lo concistori, joyos
Aney retrayre mas cansos.
Leys d'amors, fol. 132.
Vers le consistoire, joyeux j'allai rapporter mes chansons.
CAT. ESP. (consistorio) PORT. Consistori. IT. Consistorio. (chap. Consistori, Consistoris; tamé se li diu al ajuntamén, sobre tot cuan ña pleno.)

19. Preside, s. m., lat. praesidem, préfet, gouverneur, président.
Cum son li presides o li pretor.
Trad. du Code de Justinien, fol. 15.
Comme sont les présidents ou les préteurs.

20. President, Prezident, s. m., lat. praesidentem, président, gouverneur.
Als dits senhors de present presidens.
(chap. Als dits siñós de presén presidens o pressidens.)
Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 427.
Auxdits seigneurs de présent présidents.
En las quals Philip fo prezident. Eluc. de las propr., fol. 181.
Dans lesquelles Philippe fut président.
- Adj. Dominant.
Una substancia es... excellent et prezident sobre totas.
Eluc. de las propr., fol. 2.
Une substance est... excellente et dominante sur toutes.
CAT. President. ESP. PORT. IT. Presidente. (chap. Pressidén, pressidens; presidén, presidens : que se assente dabán, com Juaquinico Monclús a los consistoris o juntes de la Ascuma.)

Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite, dropos

21. Presidencia, Prezidencia, s. f., présidence, préséance, pouvoir, domination, influence, direction.
Dieus sobr' els angels d' aquest ordre per presidencia e senhoria sezen.
Ha especial prezidencia sobre archangels et angels.
So plus excellens en prezidencia et dominatio.
Aquestas VII planetas han prezidencia especial sobre formacio d' home.
Eluc. de las propr., fol. 9, 10, 70 et 113.
Dieu au-dessus des anges de cet ordre par préséance et seigneurie siégeant.
A spéciale domination sur archanges et anges.
Sont plus excellentes en pouvoir et domination.
Ces sept planètes ont influence spéciale sur formation d'homme.
CAT. ESP. PORT. Presidencia. IT. Presidenza. (chap. Pressidensia, pressidensies; presidensia, presidensies.)

22. Rissidar, Ressidar, Reisedar, Residar, v., éveiller, s'éveiller.
En breu d' ora, entro qu' om lo rissida.
Perdigon: Tot l' an mi.
En peu de temps, jusqu'à ce qu'on l'éveille. 
Quan rissida, non es res.
Peyrols: Ieu nou lauzarai.
Quand il s'éveille, ce n'est rien.
Cant mi ressit lo mati.
G. Rudel: No sap cantar. Var.
Quand je m'éveille le matin.
Quan duerm ho m resida.
G. Magret: Atretan be.
Quand je dors ou je m'éveille. 
Subst. Al rissidar
Trassalh vas vos.
Giraud de Calanson: El mon. 
À l'éveiller je tressaille vers vous.
Part. pas.
Ieu non volgra ja esser rissidatz.
Arnaud de Marueil: Aissi cum selh.
Je ne voudrais jamais être éveillé.
- Revenir, sortir, retirer.
Fig. Tro que m' esfors de far una chanso
Que m rissida d' aquelh turmen on so.
Perdigon: Tot l' an mi.
Jusqu'à ce que je m'efforce de faire une chanson qui me sorte de ce tourment où je suis.
Lo coms reisedet de la freior. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 7.
Le comte revint de la frayeur.
(chap. Despertá, despertás; reviscolá, reviscolás - del fret, per ejemple.)

23. Residensa, Rezidensa, Rezidencia, Residencia, s. f., résidence.
Morgues que fai residensa en so mostier.
(chap. Monjo que fa ressidensia a son (al seu) monasteri.)

Blas Flare, Black Friday; Morgues que fai residensa en so mostier. (chap. Monjo que fa ressidensia a son (al seu) monasteri.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 3.
Moine qui fait résidence en son monastère.
Per sa rezidencia. Eluc. de las propr., fol. 58.
Par sa résidence.
El aura fag longa residencia. Statuts de Montpellier, de 1231.
(chap. Ell haurá fet llarga ressidensia.)
Il aura fait longue résidence.
CAT. ESP. PORT. Residencia. IT. Residenzia, residenza. (chap. ressidensia,  ressidensies; v. ressidí, residí, viure, está a un puesto, apossentás.)

24. Resident, adj., lat. residentem, résident, demeurant, qui habite un lieu.
Es contra raso que... gatges sian payatz a las personas non residens.
(chap. Es contra raó que... gaches siguen pagats a les persones no ressidens o ressidentes.)
Hom lo deu reputar per resident. L'Arbre de Batalhas, fol. 126.
(chap. Se 'l deu reputá per ressidén; per ejemple a Arturico Quintana Font a La Codoñera. Lo gos rabiós catalanista es catalá de Barchinona. Se morirá lo gos, pero la rabia continuará, sobre tot la dels dos membrillos del lloc o poble, Tomás Bosque Peñarroya y José Miguel Gracia Zapater.)
Il est contre raison que... gages soient payés aux personnes non résidentes.
On le doit réputer pour résident.
CAT. Resident. ESP. PORT. IT. Residente. (chap. Ressidén, ressidens, ressidenta, ressidentes; residén, residens, residenta, residentes.)

Se 'l deu reputá per ressidén; per ejemple a Arturico Quintana Font a La Codoñera


25. Resieut, s. m., résidence, retraite
Resieut no lhi doniei, castel ni tor.
Lor donet resieut a Sanh Florens.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 48 et 65.
Résidence je ne lui donnai, château ni tour.
Leur donna retraite à Saint-Florent.

26. Supercedir, v., lat. supersedere, surseoir, suspendre.
Lo comissari deu supercedir. Fors de Bearn, p. 1081.
(chap. Lo comissari deu supersedí o sobreseí.)
Le commissaire doit surseoir.
Part. pas. Sera superceditz tals encautz per sieys jorns. 
Fors de Bearn, p. 1094.
Sera suspendue telle poursuite pour six jours.
IT. Soprassedere. (ESP. Sobreseer.) (chap. supersedí, sobreseí; suspendre.)

27. Insidia, s. f., lat. insidiae, embûche, surprise, tromperie.
Las insidias que 'l foro mesas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 194.
Les embûches qui lui furent mises.
ESP. PORT. IT. Insidia. (chap. Insidia, insidies; embuste, embustes; mentira, mentires; engañ, engañs, engañifa, engañifes.)

Contra el separatismo, una bandera, España / Les mentires del nassionalisme catalá

Javier Giralt Latorre; Insidia, insidies; embuste, embustes; mentira, mentires; engañ, engañs, engañifa, engañifes