raim

Raim

sep, viña, parra, vi, carroll

RAÏM m.
|| 1. Fruit del cep o de la parra (Vitis vinifera), format per un conjunt de baies sucoses rodones o rodonenques, pedicel·lades, agrupades al volt d'un eix ramificat; conjunt dels dits fruits, fruita del cep o de la parra; cast. racimo (cadascun dels fruits), uva (el conjunt dels fruits o cadascun dels grans o baies que el formen). En una vinya on havia molts raïms... ell anà fer penitència menjant tots jorns dels raïms, Llull Blanq. 52, 2. Reconta's que'l vent pujà un gra de raym en una alta montanya, Llull Arbre Sc. ii, 352. Adux bé XX bèsties carregades entre ciuada e cabrits e galines e raïms, e'ls raïms eren aytals que'ls adúyem en sachs e no's trencauen ni s'afolauen, Jaume I, Cròn. 71. E cell qui vol traure vin dels rayms, no'ls prem en lo temps de la primauera, Genebreda Cons. 52. Més ne penjavan | que de rahims, Spill 1757. I penjois de raïms i tota mena | de saborosos fruits, Alcover Poem. Bíbl. 55. Gra de raïm: cadascuna de les baies d'aquest fruit. Singló o aixingló de raïm: conjunt d'alguns grans arrancat d'un raïm amb el pedicel que els uneix. Rapa de raïm: el conjunt dels pedicels del raïm sense els grans. Raïm de taula: el que es menja, o sia, que no es destina a fer-ne vi. Raïm de penjar o de servar: el que es conserva molt de temps per a esser menjat durant l'hivern. Raïm de cup, o de vi, o de verema: el que es destina a fer-ne vi.
Raïm blanc i Raïm negre són les denominacions més generals del raïm segons el color dels grans. Hi ha moltes altres designacions específiques de cada varietat de raïm, de les quals indicarem només les principals. Raïm afartapobres: és blanc i molt gros, però poc exquisit (Calasseit). Raïm afartabellacos: és de gra gros, negre i bo; madura pel setembre (Alcoi). Raïm agramussa: és negre, de grans mitjancers, no gaire bo per a menjar, un poc millor per a fer-ne vi (Mall.). Raïm alacantí: és de grans negres i atapeïts (Mall.). Raïm alicambuixer: és llarguer, de grans negres i poc espessos; no és bo per a menjar i dóna molta negror al vi (Petra). Raïm aleluia: de grans negres i atapeïts, no és bo per a menjar i fa un vi ordinari i de poc grau (Petra). Raïm batista: és gros, de grans negres i grossos, bo per a menjar i per a fer-ne vi (Petra). Raïm d'assecar: raïm de pell dura, el gra del qual es conserva fins a assecar-se i té bon gust en menjar-se sec (Griera Tr.). Raïm de balança: el que es destina a la venda i a esser menjat a taula (Andratx, ap. Griera tr.). Raïm de botó de gall: és gros, vermell i bo; madura pel setembre (Alcoi). Raïm boval: és de grans grossos, negres, atapeïts, no gaire bo per a menjar, però sí per a fer-ne vi (val., mall.). Raïm cagat: de gra blanc, rodó, no gaire gros, poc agradable per a menjar, però bo i retent per a vi (Mall.). Raïm calop: n'hi ha de blanc i de vermell, té el gra gros, llarguer, de molta polpa, dolç, exquisit per a menjar, i es guarda bé durant mesos (Mall., Men.); cast. lairén. Raïm calop moscatell: és blanc groguenc, de gra gros i clar, molt dolç (Mall.). Raïm calop de malvasia: és més dolç que el calop comú (Manacor). Raïm calop aiguardenter: té un poc de gust d'aiguardent (Manacor). Raïm callet: és de gra negre, rodó, dur, de gust regular per a menjar i millor per a vi (Mall.). Raïm de cambril: és vermellet, menut, no tan dolç com el de garnatxa (Alcoi). Raïm carenyena: és negre i bo (Empordà, Camp de Tarr.). Raïm de casa en lluna: raïm blanc de grans grossos i rodons (Benassal, ap. Griera Tr.). Raïm de clotet: és gros, vermell, bo, i té un clotet a sota; madura entre el setembre i l'octubre (Alcoi). Raïm de cor d'àngel: és molt gros, tendre, de molt poc pinyol, vermell i molt bo (Albaida, Xàtiva, Gandia). Raïm cluixent: varietat de raïm molt dur (Val.). Raïm cua-tendra: és negre i abunda poc (Pla d'Urgell). Raïm de dolcivera: és negre, llarguet i grosset, i dolç (Vinaròs, Llucena). Raïm Escursac: no gaire gros, de gra mitjancer i no gaire atapeït, molt negre, no gaire bo per a menjar però boníssim per a fer vi de molt de grau (Mall.). Raïm d'esperó de gall: és blanc, de grans grossos i molt llarguers, semblant al calop blanc però no tan bo (Mall.). Raïm fogoneu: negre, gros, espès de grans, dolent per a menjar i no gaire bo per a vi, però en fa molta quantitat (Mall.). Raïm de forcallada: és vermell, mitjancer, prou bo (Alcoi). Raïm formigó: de color negre rogenc, dolent per a menjar i no gaire bo per a fer vi (Mall.). Raïm franceset: és menut, blanc, molt primerenc, no gaire bo (Xàtiva). Raïm de grans de jueu: és de color vermell terrós (Sancelles). Raïm giró: és de gra mitjancer, rogenc fosc, molt dolç, molt bo per a menjar i per a fer-ne vi; és primerenc, madura entre juliol i agost (Mall.). Raïm de garnatxa (val.) ogranatxa (mall.): és negre o vermell fosc, mitjancer, molt bo per a fer-ne vi. Raïm grec: és de gra petit, blanc, molt dolç, i té aplicacions medicinals sobretot per a guarir indigestions i reforçar la vista (Empordà, Camp de Tarr.). Raïm grumer: és gros, molt tendre, molt bo; n'hi ha de blancs i de negres (Xàtiva). Raïm jaumet: és primerenc, de gra vermell, no gaire gros, dolç (Freginals). Raïm de Jerusalem: és blanc, petit, de grans mitjancers, bo per a menjar i no tant per a fer vi (Mall.). Raïm joanenc: és blanc, molt primerenc, car madura pels volts de Sant Joan de juny (Empordà). Raïm joanillo: és blanc, petit, molt bo per a menjar i per a fer vi; és primerenc (Mall.). Raïm lloseta: negre, molt atapeït, de pell gruixada, poc comestible i no gaire bo per a fer vi (Mall.). Raïm macabeu: és blanc, atapeït, gros, de grans mitjancers, no gaire bo per a menjar ni per a fer vi. Raïm magdalena: és de grans blancs, mitjancers i poc espessos, bo per a menjar i per a vi, i primerenc, madurant a la darreria de juliol (Mall.). Raïm malvasia: blanc, de grans petits i clars, bo per a menjar i sobretot per a fer vi. Raïm de mamella de vaca: és de grans blancs, molt llarguers, saborós, i madura pel setembre (val., mall.). Raïm mansés: de grans negres, atapeïts, de pell gruixada, no gaire bo per a menjar i de gust regular per a fer vi (Mall.). Raïm de marseguera: és blanc, mitjancer i aspre, però fa bon vi, i madura pel setembre (Alcoi). Raïm massacà: de gra petitó molt espès, negre i no gaire bo (Mall.). Raïm mateu: blanc, de gra rodó i petitet, però de gust exquisit (Empordà). Raïm mollinc: és molt sucós però poc saborós, només serveix per a fer vi; n'hi ha de blancs i de negres (Empordà). Raïm monastell (Xàtiva, Alcoi) o monestrell (Empordà, Urgell, Mall.) o morastell (Calasseit, Maestrat): varietat de raïm negre moradenc, de gra petit, bo per a vi però no gaire per a menjar. Raïm moscatell: n'hi ha de blanc i de negre, és molt saborós i té un gust com de canyella, aromàtic. Raïm pansa o panser: és molt dolç, però més bo per a assecar-lo i fer-ne panses que per a menjar-lo quan és fresc. Raïm pansal: és de gra negre, grosset, de pell gruixada, bo per a menjar i per a fer vi (Mall.). Raïm pascari: és negre i de pell prima (Alg.). Raïm de penjar: el que es penja per guardar-lo fins a l'hivern. Raïm picapoll: és blanc, de gra petitet, poc recomanat per a vi, però bo per a penjar i menjar-se d'hivern. Raïm de planta: és gros, blanc, bo; madura pel setembre (val., mall.); hi ha subvarietats anomenades raïm de planta nova (Xàtiva), de planta fina (val.), de planta vermella (mall.), etc. Raïm de pobre: el de gra gros i que dóna molt de vi (Espluga de F., ap. Griera Tr.). Raïm ribot: és negre i gros, no bo per a menjar, però sí per a fer vi (Urgell). Raïm roig (Empordà), o roget (val.), o rojal (Massalcoreig): és vermellós, de gra rodonet, primerenc, saborós. Raïm sabater: és negre, gros, de grans atapeïts, no comestible, però bo per a fer vi (Mall.). Raïm salzenc: és negre i gros (Urgell). Raïm de Sant Jaume: és blanc, rodó, de pell fina (Espluga de F., ap. Griera Tr.). Raïm de sarró: és petit, blanc i bo; madura per l'agost (Alcoi). Raïm senyal de gall: és blanc, de grans poc espessos, llargueruts, mitjancers, bo per a menjar i fluix per a fer vi (Mall.). Raïm sumoll: és de gra llarguerut, negre, de pell prima, molt sucós, no gaire bo per a menjar ni per a fer vi. Raïm tintorer: de grans mitjancers, poc espessos, negres, amb el suc vermell; no gaire bo per a menjar, fluix per a fer vi, però el fa de bon color (Mall.). Raïm trobat: de gra negre, rodó, molt dolç (Urgell). Raïm ull de llebre: és de color blanc groguenc amb un pic negre a l'ull, regular per a menjar i per a fer vi (val., mall.). Raïm valent: n'hi ha de negre i de blanc, és de gra gros i bo (Mall.). Raïm verdil: és blanc, menudet, bonet, molt primerenc (Val., Xàtiva, Alcoi). Raïm vidriell: és menut, blanc, primerenc, molt dolç (Valls, Maestrat). Raïm vernatxa: el de garnatxa (Calasseit, Maestrat). Raïm vinater: és de gra blanc groguenc o rogenc, mitjancer, molt dolç i molt bo també per a fer vi (Mall.). Raïm xarel·lo: és de gra blanc, llarguer, molt saborós, i molt primerenc (Empordà, Mallorca).
|| 2. Inflorescència formada per un eix principal que en tota la seva llargària té eixos secundaris o peduncles acabats cada un en una flor; cast. racimo.
|| 3. Conjunt de qualssevol altres fruits agrupats al volt d'un eix ramificat, a la manera del fruit del cep o parra; cast. racimo. «Un raïm d'ametlles, de cireres, de dàtils, de plàtans», etc. Raim de eura: Corymbus: Razimo de yedra, Nebrija Dict. Gronxant-hi entre lianes..., la palma escabellada, son ensucrat raïm, Atlàntida ii. Raïms de saüquera: el fruit de què es fa el vi de saüc, usat com a remei contra el mal de coll. a) L'espiga de la civada i de la cugula (Mall.).
|| 4. Element ornamental format per un conjunt de peces rodonenques agrupades entorn d'un eix ramificat; cast. racimo. Pregà'l que se'n brodàs unes calses de rayms e los grans fossen de perles, Tirant, c. 249.
|| 5. fig. Conjunt de coses o de persones agrupades d'una manera semblant als grans d'un raïm; cast. racimo. «A cada plataforma hi havia un raïm de persones» (Fabra Dicc. Gen.).
|| 6. Nom que, acompanyat d'un complement, forma la denominació de diverses plantes. a) Raïms de guineu: planta esmilàcia de l'espècie Paris quadrifolia, que es cria per llocs humits del Ripollès i la Garrotxa; cast. uvas de zorra o de oso.—b) Raïms de llop: planta crassulàcia de les espècies Sedum album i Sedum acre (V. crespinell || || 2 i 3). El Sedum album s'anomena també raïm de galàpat, i el Sedum acre a Mallorca té el nom de rém de moix.—c) Raïm de moro, o raïm de guilla, o raïm de Sant Salvi, o raïm de l'escopeta: planta fitolacàcia de l'espècie Phytolacca decandra; cast. hierba carmín.—d) Raïm d'óssa: planta ericàcia de l'espècie Arctostaphylos uva-ursi de fulles petites, fruit esfèric i flors rosades (Vall Ferrera); cast. gayuba.—e) Raïm de pastor: planta vacciniàcia de l'espècie Vaccinium myrtillus, de fulles ovades i finament serrades, flors d'un blanc rosat o verdós, i baies globuloses d'un negre blavós; cast. arándano.—f) Raïms de sapo: planta crassulàcia de l'espècie Sempervivum tectorum (val.); cast. hierba puntera. (V. consolda || 4).—g) Raïm de mar: planta efedràcia de l'espècie Ephedra fragilis (V. ginesta || 3 c).
|| 7. Raïms de la mar: hidrozou sifonòfor de l'espècie Apolemia uvaria (Boscà Fauna Val. 440).
    Var. dial.: reim, rim, rém (Dues tovalloles ab réms vermells, doc. a. 1478, ap. Hist. Sóller, ii, 1002).
    Loc.
—Mig figa mig raïm: així així, ni bé ni malament (or., bal.). Son pare tot lo dia mitj figa i mitj rém, Aguiló Rond. de R. 13.
    Refr.—a) «La vinya de Sant Joatxim, molta planta i poc raïm»: es diu referint-se a una cosa de molt bon aspecte però d'escassa valor (Vinaròs).—b) «Quan no són figues, són raïms»: es diu d'una successió de molèsties o preocupacions de divers caràcter, però que totes fan patir.—c) «No té vinya, i ven raïms»: es refereix a les persones que gasten més diners dels que el seu estat o posició social els permet.—d) «Cada cosa a son temps, i d'estiu réms» (Mall.).—e) «El raïm li diu al vi: Vine cap ací, cosí»: es diu referint-se a coses que són anàlogues o que lògicament han d'anar plegades (val.).
    Fon.: rəím (or.); raím (occ.); reím (Isavarri, Sort, Vilaller); rə́јm (Mall., Eiv.); rém (Palma, Santanyí, Sóller, Alcúdia, Men.); rím (pir-or., Blanes); rəɣím (Angostrina).
    Intens.:—a) Augm.: raïmàs, raïmarro.—b) Dim.: raïmet, raïmetxo, raïmel·lo, raïmeu, raïmiu, raïmó.—c) Pejor.: raïmot.
    Var. ant.: rasim (doc. a. 1310, ap. RLR, x, 65); reym (doc. a. 1290, ap. BABL, xi, 301; Palladi 152).
    Sinòn.:— || 6a, herba de la creu, panses de guineu;— || 6b, crespinell, arròs de bruixa, arròs de pardal;— || 6c, arbre de tinta, escopetes;— || 6d, boixerola;— || 6e, avajonera;— || 6f, consolda, matafocs, herba de foc, orellana;— || 6g, ginesta borda.
    Etim.: del llatí racēmu, mat. sign. ||1.
2. RAÏM f. ant.
Matriu, úter. La sua decocçió... torna la mare en son loc quan és exida de fora e val a la umiditat que corre de la rrahim, Medic. Part. 73. Quan és donat a beure estreyn e talla la corrença de la rrahim, Medic. Part. 84.
    Etim.: de l'àrab raḥim, mat. sign.

abrecoc

abrecoc a Beseit , abrecoqué lo abre, abrecocs plural

Lo abrecoc tamé té una franja, com lo meu cul.

albaricoque

DOMASQUINO:

El curioso nombre de domasquino no guarda relación con las denominaciones que esta deliciosa fruta tiene en otras lenguas, que incorporaron la palabra del español: abricot (francés), aprikose (alemán) o apricot (inglés). Tampoco de la palabra original árabe “al-burquk” ni del latín “praecox” o “praecoquus”.
El origen de este nombre local tiene más que ver con la denominación que al fruto se le da en Argentina, Bolivia, Chile, Cuba, Andalucía, Canarias, Paraguay, Perú, Uruguay o Venezuela. En estos lugares se le llama “damasco”, posiblemente por asociación de la fruta con la ciudad de Damasco.
Así, domasquino parece ser una de las ricas reminiscencias de la dominación árabe de la zona, que se extendió entre los siglos VIII a XII. También lo es el intensivo cultivo de esta fruta que se realiza en la zona, particularmente en las localidades ribereñas del Jalón, como Calatayud y Paracuellos de la Ribera. (No es el triste y famoso Paracuellos de la guerra civil) 

ALBERCOC m. 

|| 1. Fruit de l'arbre Armeniaca vulgaris (V. albercoquer); cast. albaricoque. Si en fruites volem pensar, aci ha.... cireres de diverses sorts, guíndoles, albercocs, magranes, ginjols, Eximenis Reg. 25. En ceyll jardí los fruiters | eren de totes maneres | ... | codonys, albercochs, cireres, Diuis. Mall., 11.—Dins la mateixa espècie botànica dels albercocs hi ha moltes varietats de forma, grossària i color, que tenen tots aquests noms: Albercoc ambresquillenc (Alcoy): és xicotet, vermell i no gaire bo, i té la molla molt adherida al pinyol; madura a darrers de juny. Albercoc blanc (Eivissa): té el color blanquinós. 
Albercoc bord capona (Campanet): és de pell blanca i de popa molt sucosa i gustosa. Albercoc bord crespí (Campanet): és de popa forteta i tarda a madurar. Albercoc cagó (Xàtiva): és menudet, vermell i groc, no gaire bo; madura pel maig i juny. Albercoc cigala (Manacor): és abundós i dolent, de pinyol agre; madura molt prest. Se diu cigala perque prové de Son Cigala. Albercoc de caramelo (Castelló de la P.): és menut, vermell i dolç. Albercoc de domàs blanc (Mall.): és petit, molt sucós, de pell molt blanquinosa i poc gustós; madura pel juliol. Albercoc de domàs vermell (Mall.): és molt petit i sucós, de pell vermella i fina, i fa com fils en el capoll; no és molt bo. Albercoc de galta (Llucmajor): és gros, a una banda vermell i a l'altra blanquinós, i molt fi; madura devers el juny o juliol. Albercoc de la galta roja (Xàtiva, Cullera, Alcoi): és grosset, groc per una cara i vermell per l'altra i dolç; madura pel juny o juliol. Albercoc de la gran casta (Manacor): és gros i bo. Albercoc del Patriarca: és gros, blanquinós i bo, i madura pel juny (Alcoi, Castelló); és gros, groc-vermellós i boníssim (València, Cullera, Xàtiva). Albercoc de l'ull blanc: és gros, blanc de cera, primerenc i no molt dolç (Castelló, Alcoi); és blanc, dolç (Xàtiva). Albercoc de marge (Castelló): és menut, roget i poc dolç; madura a la darreria de juny. Albercoc d'En Caparró (Campanet): és de popa forta i pell vermella. Albercoc d'En Pila (Campanet): és petitet i no gaire bo. 
Albercoc d'En Pua (Campanet); és petit i sempre de color verda. 
Albercoc d'En Violeta (Campanet): és de pell blanca i popa saborosa, molt tardà. Albercoc de pinyol agre (Llucena, Balears): és gros, de carn blanca i pinyol agrenc. 
Albercoc de pinyol de sucre (Vilafranca de Bonany): és petit, de pell un poc aspra, però la popa és molt saborosa; madura pel juliol. Albercoc de pinyol dolç (Calasseit, València, Balears): és gros, molt gustós, i el pinyol és mengívol. Albercoc de Sant Joan (Manacor): madura en el juny i no és gaire bo. Albercoc de Sant Pasqual (Castelló): és vermell i menut; madura pel maig. Albercoc gavatxet: és el més primerenc, molt vermell i un poc més petit que els ordinaris (Martí G. Dicc.). Albercoc granat (Campanet): és molt petit, però saborós. Albercoc moscatell (Mall.): és no molt gros, groguet blanquinós, molt bo. Albercoc negre (Mall.): és petit, verd fosc per fora, amb suc ben vermell; madura pel maig i no és gaire bo. Albercoc pigós (Alcoi): és gros, verdós i no molt bo; madura a la primeria del juliol. Albercoc porquí: és petitet, groc vermellós, no gaire gustós, i madura pel maig i juny (Alcoi, Cullera, Xativa); és tardà (Eivissa). Albercoc rosal (Campanet): és molt gros, de carn molt fina i pell color de rosa. Albercoc sucrer (Manacor): és petitó, molt dolç. 
Albercoc taronjal (Mall.): és gros, vermell, molt sucós i saborós, amb el pinyol dolç; madura devers el juny. Albercoc vermei (Manacor): és mitjancer, molt pelut i dolent; només el mengen els animals. 

|| 2. m. i adj. Bajà, poc-seny, irreflexiu; cast. mastuerzo. «Sempre seràs un albercoc» (Benigànim). «No sies aubercoc» (Mall., Men.). ¡Vaja un conexement y vaja una compassió que té aquest aubercoch! Roq. 27. S'aubercoch hi consentí, per darli gust. Alcover Rond., i, 14. «Albercoc de marge: patán, el sujeto sencillo e ignorante» (Martí G. Dicc.).

    Loc.—a) Esperar que munt es joc, esperança d'aubercoc (Marroig, Refr. mall.).—b) ¡Es teu aubercoc! Expressió que s'empra humorísticament per desmentir qualcú amb resolució (Mall.). Equival a la frase mallorquina «es teu beneit», ja que aubercoc significa ‘beneit, bàmbol’ (BDLIC, xiv, 262).

    Var. form.: abercoc, abircoc, abrecoc, abrecroc, abricoc, abricot, albaricoc, albecroc, albericoc, albricoc, ambercoc, aubericoc, aurecoc, baracoc, benacroc, bercoc, bericoc, bricoc, bricot, brioc, mercoc, obrecoc, ubercoc, abrebaracoc (Alg.).

  

    Intens.—a) Augm.: albercocarro, albercocàs, albercocot.—b) Dim.: albercoquet, albercoqueu, albercoquiu.—c) Pejor.: albercoquetxo, albercocot.

    Etim.: de l'àrab. al-barquq, ‘l'albercoc’, compost de l'art. al i d'un mot pres del llatí praecŏquum, ‘fruita primerenca’ i especialment ‘albercoc’. Els alarbs no prengueren dit mot directament del llatí, sinó del gr. πραικὄκκιον derivat de la mateixa rel de praecoquum (<praecoce).

ALBERCOQUER m. bot. 

Arbre de la família de les amigdalàcies: Armeniaca vulgaris Lamk.: cast. albaricoquero. Se fa de 3 a 6 ms. d'altària; té la soca llisa; fulles oval-cordiformes, acuminades, doblement dentades, no peloses, subcoriàcies, de peciol glandulós; flors blanques o rosades, precursores de les fulles, solitàries o geminades; calze acampanat, purpurascent, caduc; fruit (albercoc) globulós, pubescent-vellutat, carnós, suculent, ordinàriament groc o amb una part vermella, i solcat per una regata des del capoll fins a l'ull; el pinyol és ovoidal comprimit, llis i carenat. Floreix en el març i el fruit madura entre el maig i el juliol. Se fa per cultiu a totes les nostres comarques, i tant l'arbre com el fruit té diferents qualificatius segons la varietat de forma, grossària i gust del fruit (V. albercoc, || 1).
    Var. form.: albercoquer, abircoquer, abrecoquer, abrecroquer, abricoquer, abricoter, abricotier, albaricoquer, albecroquer, albricoquer, ambercoquer, aurecoquer, baracoquer, benacroquer, bercoquer, berecroquer, bericoquer, bricoquer, mercoquer, obrecoquer, ubercoquer, abrebaracoquer.
    Fon.: aɫβeɾkokéɾ (Val., Xàtiva, Alacant, Alcoi); aɫβeɾkoké (Llucena); əwβəɾkuké (Tarragona, Valls, Menorca, Eivissa); awβeɾkoké (Pla d'Urgell, Calasseit, Falset, Gandesa, Tortosa); əwβəɾkoсé, əwβəɾkoké (Mall.); uβəɾkuké (Ciutadella); aɫβɾekokéɾ (Cast.); aɫβiɾkoké (Alcalà de X.); aɫβekɾoké (Pradell); aɫβeɾikokέ (Sort); awβeɾikoké (Torre de Cabdella); uβɾəkuké (Berga); oβɾekoké (Balaguer); uβɾəkluké (Solsona); uβɾəkɾuké (Solsona); əmbəɾkuké (Vendrell); ambeɾkokéɾ (Sueca, Gandia, Benialí, Benilloba); bəɾəkuké (Elna); bəɾkuké (Vic, Lluçanès, Sta. Col. de Q.); beɾkokéɾ (Pego, Calp); beɾikokέ (Esterri d'À., Sort); bɾikuké (Arles, Cadaqués, Darnius, Figueres); bɾikuté (Formiguera, Serrallonga); abɾabaɾakuké (Alg.).
    Intens.—a) Augm.: albercoqueràs, albercoquerot.—b) Dim.: albercoqueret, albercoquereu, albercoqueriu.—c) Pejor.: albercoqueretxo, albercoquerot.

Manuscrit de l' Abbaye de Saint-Martial de Limoges. Oraison. Prière a la vierge. Planch de Sant Esteve

Pièces et fragments divers, tirés d' un manuscrit de l' Abbaye de Saint-Martial de Limoges.

Oraison.

Be deu hormais finir nostra razos:

Un pauc soi las, que trop fo aut lo sos;

Leuen doi clert que dijen lo respos:

Tu autem deus, qui est paire glorios,

Nos te preian que t remembre de nos,

Quant triaras lo mals d' antre los bos.

Bien doit désormais finir notre récit:

Un peu suis las, vû que trop haut le son;

Se lèvent deux clercs qui disent le repons:

Toi donc Dieu, qui es père glorieux,

Nous te prions que te souvienne de nous,

Quand trieras les mauvais d' entre les bons.

Prière a la vierge.

Versus Sancte Marie.

O Maria! deu maire,

Deu t' es e fils e paire;

Domna, preia per nos

To fil lo glorios.

E lo pair' aissamen

Preia per tota jen;

E c' el no nos socor,

Tornat nos es a plor.

Eva creet serpen

un agel resplanden;

E so nos en vai gen;

Deus n' es om veramen.

Car de femna nasquet,

Deus la femna salvet;

E pre quo nasquet hom

Que garit en fos hom.

Eva molher Adam,

Quar creet lo Satan,

Nos met en tal afan

Per qu’ avem set e fam.

Eva mot foleet

Quar de queu frut manjet

Que deus li devedet,

E cel que la creet.

E c’ el no la ’n crees

E deu frut no manjes,

Ja no murira hom

Chi ames nostre don.

Mas tan fora de gen

Ch’ aner’ a garimen;

Cil chi perdut seran

Ja per re no foran.

Adam manjet lo frut

Per que fom tuit perdut:

Adam no creet deu;

A tot nos en vai greu.

Deus receubt per lui mort

E la crot a gran tort,

E resors al tert dia,

Si cum o dit Maria.

Aus apostols cumtet

Et dis c' ap deu parlet,

Qu' eu poi de Galilea

Viu lo verem angera.

Vida qui mort aucis

Nos donet paradis;

Gloria aisamen

Nos do deus veramen.

------

O Marie! de Dieu mère,

Dieu t' est et fils et père;

Dame, prie pour nous

Ton fils le glorieux.

Et le père également

Prie pour toute gent;

Et s' il ne nous secourt,

Tourné nous est à pleur.  

Eve crut le serpent

Un ange resplendissant;

Et cela nous en va bien;

Dieu en est homme vraîment.

Parce que de femme naquit,

Dieu la femme sauva;

Et pour ce naquit homme

Que guérit en fût homme.

Eve femme d’ Adam,

Parce qu’elle crut le Satan,

Nous mit en telle peine

Par quoi nous avons soif et faim.

Eve beaucoup fit folie

Parce que de ce fruit mangea

Que Dieu lui défendit,

Et celui qui la crut.

Et s’ il ne la en crût

Et du fruit ne mangeât,

Jamais ne mourrait homme

Qui aimât notre seigneur.

Mais tant serait de gent

Qui irait à guérison;

Ceux qui perdus seront

Jamais pour rien ne fussent.

Adam mangea le fruit

Par quoi fûmes tous perdus:

Adam ne crut Dieu;

A tous nous en va mal.

Dieu reçut par lui la mort

Et la croix à grand tort,

Et ressuscita au troisième jour,

Ainsi comme le dit Marie.

Aux apôtres elle conta

Et dit qu’ avec Dieu parla,

Qu' au pays de Galilée

Vivant le verrons encore.

Vie qui la mort tua

Nous donna paradis;

Gloire également

Nous donne Dieu vraiment.

Extrait du mystère des vierges sages et des vierges folles.

Oc est de mulieribus.

Ubi est Christus meus dominus et filius excelsus? 

Eamus videre sepulchrum.

Angelus sepulchri custos.

Quem queritis in sepulchro, Christicole, non est hîc. Surrexit sicut predixerat. Ite nunciate discipulis ejus quia precedet vos in Galileam. Verè surrexit dominus de sepulchro cum gloria. Alleluia.

Sponsus.

Adest sponsus qui est Christus:

Vigilate, virgines;

Pro adventu ejus gaudent

Et gaudebunt homines. Etc.

Venit sponsus qui nostrorum

Scelerum piacula

Morte lavit, atque crucis

Sustulit patibula.

Gabriel.

Oiet, virgines, aiso que vos dirum

Aisex presen, que vos comandarum:

Atendet un espos, Jeshu Salvaire a nom. 

Gaire no i dormet

Aisel espos que vos hor' atendet.

Venit en terra per los vostre pechet:

De la vergine en Betleem fo net,

E flum Jordan lavet e bateet;

Gaire no i dormet

Aisel espos que vos hor' atendet.

Eu fo batut, gablet, e lai deniet,

Sus en la crot batut, e clau figet:

Deu monumen deso entrepauset.

Gaire no i dormet

Aisel espos que vos hor' atendet.

Écoutez, vierges, ce que vous dirons

Ceux présents, que vous commanderons:

E resors es, l' escriptura o dii;

Gabriels soi eu trames aici;

Atendet lo, que ja venra praici.

Gaire no y dormet

Aisel espos que vos hor' atendet.

Attendez un époux, Jésus Sauveur a nom.

Guère n' y dormit

Cet époux que vous ores attendez.

Vint en terre pour les votres péchés:

De la vierge en Bethleem fut né,

En fleuve Jourdain lavé et baptisé;

Guère n' y dormit

Cet époux que vous ores attendez.

Il fut battu, moqué, et là renié,

En-haut sur la croix battu, en cloux fiché:

Du monument dessous reposa.

Guère n' y dormit

Cet époux que vous ores attendez.

Et ressuscité est, l' écriture le dit;

Gabriel suis moi placé ici;

Fatuae.

Nos vergines que ad vos venimus,

Negligenter oleum fundimus,

Ad vos orare, sorores, cupimus

Ut in illas quibus nos credimus.

Dolentas chaitivas trop i avem dormit.

Nos comites, etc.

Prudentes.

Nos precari, precamur, amplius

Desinite, sorores otius;

Vobis enim nil erit melius

Dare preces pro hoc ulterius.

Dolentas chaitivas trop i avetz dormit. Etc.

De nostr' oli queret nos a doner;

No n' auret pont, alet en achapter

Deus merchaans que lai veet ester.

Dolentas chaitivas, etc.

Attendez le, vû que bientôt viendra par ici.

Guère n' y dormit

Cet époux que vous ores attendez.

Dolentes chétives, trop y avons dormi.

Dolentes chétives, trop y avez dormi.

De notre huile demandez à nous à donner;

N' en aurez point, allez en acheter

Des marchands que là voyez être.

Dolentes chétives, etc.

Mercatores.

Donas gentils, no vos covent ester

Ni lojamen aici ademorer.

Cosel queret, no 'n vos poem doner;

Queret lo deu chi vos pot coseler.

Dolentas chaitivas, etc.

Alet areir a vostre saje seros,

E preiat las per deu lo glorios,

De oleo fazen socors a vos:

Faites o tost, que ja venra l' espos.

Dolentas chaitivas, etc.

Virgines fatuae.

Misere nos ad quis venitamus, etc.

Audi, sponse, voces plangentium;

Aperire fac nobis ostium;

Cum sociis prebe remedium.

Sponsus.

Amen dico,

Vos ignosco

Nam caretis lumine, etc.

Dames gentilles, ne vous convient être 

Ni longuement ici demeurer.

Conseil cherchez, n' en à vous pouvons donner;

Cherchez-le de qui vous peut conseiller.

Dolentes chétives, etc. 

Allez arrière à vos sages soeurs,

Et priez-les par Dieu le glorieux,

Que d' huile fassent secours à vous:

Faites cela tost, vû que bientôt viendra l' époux.

Dolentes chétives, etc.

Alet chaitivas, alet malaureas,

A tot jors mais vos so penas liureas,

En efern ora seret meneias.

Modo capiant eas demones et precipitent in infernum. (1)

Allez chétives, allez malheureuses,

A toujours désormais vous sont peines livrées,

En enfer ores serez menées.

(1) Dans la suite de la pièce l' époux évoque l' un après l' autre divers saints, tant de l' ancien que du nouveau testament, et même des personnages du paganisme, tels que Virgile, qui tous rendent témoignage de la venue du messie et de l' accomplissement des prophéties.

Fragment de la vie de Sainte Fides d' Agen.

Canczon audi q' es bell' antresca,

Que fo de razo espanesca;

Non fo de paraula grezesca

Ne de lengua serrazinesca:

Dolz' e suaus es plus que bresca

E plus que nuls piments q' omm esca.

Qui ben la diz a lei francesca,

Cuig m' en qe sos granz pros l' en cresca,

E q' en est segle l' en paresca.

Tota Basconn’ et Aragons

E l’ encontrada dels Gascons

Saben quals es aqist canczons,

E s’ es ben vera sta razons.

Eu l' audi legir a clerczons,

E agramadis a molt bons

Si qon o mostra 'l passions

En que om lig estas leiczons:

E si vos plaz est nostre sons,

Aissi col guida 'l primers tons,

Eu la vos cantarei en dons.

Chanson j' ouis qui est belle composition,

Qui fut de récit espagnol;

Ne fut de parole grecque

Ni de langue sarrasine:

Douce et suave est plus que miel

Et plus que nul piment (*) qu' homme avale.

Qui bien la dit à loi française,

Pense m' en que son grand prix lui en croisse,

Et qu' en ce siècle lui en paraisse.

(*) Piment. C' était une composition de vin, de miel et d' épiceries.

“Statutum est ut ab omni mellis ac specierum cum vino confectione, quod vulgariter pigmentum vocatur... fratres abstinent.” 

Statuta Cluniacensia.

Les troubadours l' ont employé dans le même sens:

Que fel mesclat ab eyssens

M' es esdevengutz pimens.

Bertrand de Born. S' abrils e fuelhas.

Toute la Gascogne et l’ Aragon

Et la contrée des Gascons

Savent quel est ce récit,

Et si est bien vraie cette raison.

Je l’ ouis lire à jeunes clercs,

Et elle agréa à moult bons

Ainsi comme cela montre la passion

En quoi on lit ces leçons:

Et si vous plait ce notre chant,

Ainsi comme le guide le premier ton,

Je la vous chanterai en don.

Planch de Sant Esteve.

(N. E. No es igual que el que aparece en un apéndice del Viaje literario a las iglesias de España. Lo he copiado anteriormente. AQUEST ES LO PLANT DE SENT ESTEVE. Falta esta entrada : sezets hasta falsetat; hay muchas diferencias en las palabras.)

Sezets, senhors, e aiats pas:

So que direm ben escoutas; 

Car la lisson es de vertat; 

Non hy a mot de falsetat. 

Lectio actuum apostolorum.

Esta lisson que legirem

Dels fachs dels apostols trayrem;

Lo dic san Luc recontarem;

De sant Esteve parlarem.

In diebus illis, etc.

En aquel temps que dieus fo nat

Et fo de mort ressuscitat,

Et pueys el cel el fo puiat,

Sant Esteve fo lapidat.

Stephanus plenus gratiâ et fortitudine faciebat prodigia et signa magna in populo.

Auiats, senhors, per qual razon

Lo lapideron li fellon,

Car connogron dieus en el fon

Et fec miracla per son don.

Surrexerunt autem quidam de synagogâ quæ apellatur Libertinorum et Cyrenensium et Alexandrinorum et eorum qui erant a Ciliciâ et Asiâ, disputantes cum Stephano. 

Encontra el corron e van

Los fellons Losbertinians,

E los crudels Cilicians,

E 'ls autres Alexandrians.

Et non poterant resistere sapientiæ et spiritui qui loquebatur.

Lo ser de dieu e las vertuts

Los a messongiers conoguts,

Los plus savis a rendut mutz,

Los paucs, los grans totz a vencutz.

Audientes autem hæc dissecabantur cordibus suis et stridebant dentibus in eum.

Quant an auzida la raso

E conogro que vencutz so,

D' ira lor enflo lo polmo,

Las dens cruysso cum al leo.

Cum autem esset Stephanus plenus spiritû sancto, intendens in cœlum vidit gloriam Dei et Jesum stantem a dextris virtutis Dei, et ait:

Cant lo sant vi lor voluntat,

No quer socors d' ome armat,

Sus en lo cel a regardat;

Auiats, senhors, cum a parlat.

Ecce video cœlos apertos et filium hominis stantem a dextris virtutis Dei.

Or escotats, non vos sia greu;

Que sus el cel ubert vec yeu,

E conosc la lo filh de Dieu

Que crucifixeron Juzieu.

Exclamantes autem voce magnâ continuerunt aures suas, et impetum fecerunt unanimiter in eum et ejicientes eum extrà civitatem, lapidabant.

D' aisso foron fort corrossat

Los fals juzieux, et an cridat:

Prengam lo, que trop a parlat,

Gittem lo for de la ciutat.

Et ejicientes eum extrà, etc.

No se pot plus l' orguelh celar;

Lo san prenon per lo penar;

Deforas els lo van menar,

Comensson a lo lapidar.

Et testes deposuerunt vestimenta sua secus pedes adolescentis qui vocabatur Saulus.

Vecvos qu' als pes d' un bachallier

Pauson lur draps, per miels lancier:

Saul l' apeleron li premier,

San Paul cels que vengron darrier.

Et lapidabant Stephanum invocantem et dicentem:

Lo sant vic las peyras venir;

Doussas li son, non quer fugir:

Per son senhor suffri martyr,

E comensset aysso a dir:

Domine Jesu, suscipe spiritum meum.

Senher Dieus, que fezist lo mont,

E nos trayssist d' infer prion

E nos domnest lo teu sant nom,

Recep mon esperit amont.

Positis autem genibus clamavit voce magnâ dicens:

Apres son dich s' aginolhet,

Don a nos exemple donet;

Car per sos enemics preguet,

E so que volc el accabet.

Domine, ne statuas illis hoc peccatum.

Senher Dieus, plen de gran doussor,

So dis lo ser a son senhor,

Lo mal que m fan perdona lor,

No 'n aian pena ni dolor.

Et cum hæc dixisset, obdormivit in domino.

Quant aquest sermo fo fenit,

E 'l martyri foc adymplit,

Sanct Esteve foc exausit,

E 'l regnum dieus s' es adormit.

------

Asseyez-vous, seigneurs, et ayez paix:

Ce que dirons bien écoutez;

Car la leçon est de vérité;

N’ y à mot de fausseté.

Cette leçon que lirons

Des actes des apôtres tirerons;

Le dit de saint Luc raconterons;

De saint Étienne parlerons.

En ce temps que Dieu fut né

Et fut de mort ressuscité,

Et puis au ciel il fut monté,

Saint Étienne fut lapidé.

Oyez, seigneurs, pour quelle raison

Le lapidèrent les félons,

Parce qu' ils connurent que Dieu en lui fut

Et fit miracle par son don.

Encontre lui courent et vont

Les félons Losbertiniens,

Et les cruels Ciliciens,

Et les autres Alexandriens.

Le serviteur de Dieu dans les vertus

Les a mensongers connus,

Les plus sages a rendu muets,

Les petits, les grands tous a vaincus.

Quant ont ouie la raison

Et connurent que vaincus sont,

D' ire leur enfle le poulmon,

Les dents grincent comme au lion.

Quant le saint vit leur volonté,

Ne quiert secours d' homme armé,

Sus dans le ciel a regardé;

Oyez, seigneurs, comme a parlé.

Or écoutez, ne vous soit grief;

Vû que en haut le ciel ouvert vois moi,

Et connais là le fils de Dieu

Que crucifièrent les Juifs.

De ceci furent fort courroucés

Les faux juifs, et ont crié:

Prenons-le, vû que trop a parlé,

Jetons le hors de la cité.

Ne se peut plus l' orgueil celer;

Le saint prennent pour le punir;

Dehors ils le vont mener,

Commencent à le lapider.

Voici qu' aux pieds d' un bachelier

Posent leurs habits, pour mieux lancer:

Saul l' appelèrent les premiers,

Saint Paul ceux qui vinrent derniers.

Le saint vit les pierres venir;

Douces lui sont, ne cherche fuir:

Pour son seigneur souffrit martyre,

Et commença ceci à dire:

Seigneur Dieu, qui fis le monde,

Et nous tiras d' enfer profond

Et nous donnas le tien saint nom,

Reçois mon esprit en haut.

Après son dire s' agenouilla,

Dont à nous exemple donna;

Car pour ses ennemis pria,

Et ce qu' il voulut il acheva.

Seigneur Dieu, plein de grand douceur,

Ce dit le serf a son seigneur,

Le mal que me font pardonne-leur,

N' en aient peine ni douleur.

Quand ce discours fut fini,

Et le martyre fut accompli,

Saint Étienne fut exaucé,

Et au royaume de Dieu s' est endormi.

Fragments d' une traduction en vers de la vie de Saint Amant, évêque de Rhodez.

Et fo mandat al rey, per mesatge coren,

Que Quintia l' avesque de Rhodes veramen

Era fugit sa oltra, per penre gandimen

Del pobol de Rhodes que va' n far perseguen;

Diso que subjugar los vol certanamen

Al noble rey de Franca; no lor era plasen,

Et, per aquella causa, lo rey ven brevemen.

…..

Aprob aisso long tems, s' en s vol recordar,

Un prince qu' era duc, que se fasia appelar

Marcia, ab gran gen ven per asettjar

La vila de Rhodes, et vol la subjugar,

Que de per totas parts la fec environar

Et gardar, que monda no lay pouges intrar,

Et destrieys tant lo pobol que non ac que mangar.

…...

Tant lor entendement a Dieus van demonstrar,

Ab gran devotio se van appareilhar,

Qu' el sepulchre visito de sanct Amans lo bar,

Et prego caromen qu' els veille desliurar

Del prince Marcia, et de tot son affar;

Quand airo long temps facha aquesta orasio,

Et airo Dieus pregat ab grand devotio,

Et an pres sanct Amans per garda et per guido,

Viro fugir d' aqui los contrari que so.

….

Et devenc se l' altr' an, per malvais mouvement,

Qu' aques duc Marcia fes altre asietgament

Per tornar a Rhodes et per far raubamen;

Que vol penre la vila et contrenger la gen

Per so que miels n' agut tot son entendemen

Que no ac l' altra ves, quan s' en fugi coren.

E 'l pobol, que a vist sest assietgamen,

Gran paor en a aguda d' aquela mala gen,

A sanct Amans s' en fuio, qu' es lor defensamen:

E 'ls ennemics fugiro com l' altra ves coren.

Onc puiessas no tornero per far mal a la gen.

…..

Al nom de Jesus Christ aysi sia affinat

Lo libre, que vous ay de lati romansat,

Del patro sant Amans.

Et fut mandé au roi, par message en courant,

Que Quintius l' évêque de Rhodez vraiment

Était fui ça outre, pour prendre sûreté

Du peuple de Rhodez qui va s' en faire poursuivant;

Ils disent que subjuguer les veut certainement

Au noble roi de France; cela ne leur était plaisant,

Et, pour cette cause, le roi vient rapidement.

….

Après ceci long-temps, si en veut soi souvenir,

Un prince qui était duc, qui se faisait appeler

Marcia, avec grande foule vient pour assiéger

La ville de Rhodez, et veut la subjuguer,

Vû que de par toutes parts la fit environner

Et garder, de manière que monde ne là pût entrer,

Et pressa tant le peuple que n' eut quoi manger.

….

Tant leur desir à Dieu vont démontrer,

Avec grande dévotion se vont apprêter,

Afin que le sépulcre visitent de saint Amant le baron,

Et prient chèrement que les veuille délivrer

Du prince Marcia, et de toute son affaire;

Quand eurent long-temps fait cette oraison,

Et eurent Dieu prié avec grande dévotion,

Et ont pris saint Amant pour garde et pour guide,

Virent fuir de là les ennemis qui sont.

…..

Et arriva-t-il l' autre an, par mauvais mouvement,

Que ce duc Marcia fit autre siége

Pour retourner à Rhodez et pour faire volerie;

Vû qu' il veut prendre la ville et contraindre le peuple

Pour cela que mieux en eût tout son desir

Que n' eut l' autre fois, quand s' enfuit en courant.

Et le peuple, qui a vu ce siége,

Grand peur en a eue de cette male gent,

A saint Amant s' enfuient, qui est leur défense:

Et les ennemis fuirent comme l' autre fois en courant.

Oncques depuis ne retournèrent pour faire mal au peuple.

….

Au nom de Jésus-Christ ici soit fini

Le livre, que vous ai du latin romancé,

Du patron saint Amant.