Mostrando las entradas para la consulta flama ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta flama ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 9 de marzo de 2024

Lexique roman; Fisc - Flauzon

 

Fisc, Fisco, s. m., lat. fiscus, fisc. 

Deu las aver l'emperaire, so es lo fisco

Si com es si alcus hom avia una causa cominal ab lo fisco.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2 et 40. 

Doit les avoir l'empereur, c'est-à-dire le fisc. 

Ainsi comme est si aucun homme avait une chose commune avec le fisc.

Per drech de fisc o altre drech.

Charte de Gréalou, p. 118. 

Par droit de fisc ou autre droit. 

CAT. Fisc. ESP. PORT. IT. (chap.) Fisco.

2. Fiscal, adj., lat. fiscalis, fiscal. 

Si 'l deude era fiscal.

(chap. Si la deuda (o lo deute) ere fiscal).

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Si la dette était fiscale.

En las causas fiscals del emperi.

L'Arbre de Batalhas, fol. 188. 

Dans les choses fiscales de l'empire.

CAT. ESP. PORT. Fiscal. IT. Fiscale.

3. Confiscation, s. f., lat. confiscationem, confiscation.

Sus pena de confiscation de tal aver. 

Statuts de Provence. BOMY, p. 14.

Sous peine de confiscation de tel troupeau. 

CAT. Confiscació. ESP. Confiscación. PORT. Confiscação. IT. Confiscazione.

(chap. Confiscassió, confiscassions.)

4. Confiscar, v., lat. confiscare, confisquer. 

Part. pas. Sos bes seran confiscat al senhor. 

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 128. 

Ses biens seront confisqués pour le seigneur. 

Lors causas... confiscadas.

(chap. Les seues coses... confiscades. En catalán pre Pompeyo Fabra todavía se decía y escribía lurs cosas confiscadas. Cualquier víctima del tomàtic puede encontrar plurales en AS en google.cat)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 215.

Leurs choses... confisquées.

CAT. ESP. PORT. Confiscar. IT. Confiscare. (chap. Confiscá: confisco, confisques, confisque, confisquem o confiscam, confisquéu o confiscáu, confisquen; confiscat, confiscats, confiscada, confiscades.)


Fistola, Fistula, s. f., lat. fistula, fistule.

Fistola no ro, mas corrump. Eluc. de las propr., fol. 97.

La fistule ne ronge pas, mais corrompt.

Quan tu curas fistula. Trad. d'Albucasis, fol. 5.

Quand tu soignes fistule.

CAT. ESP. (fístula) Fistola. PORT. Fistula. IT. Fistola.

(chap. Fístula, fístules.)


Flac, adj., lat. flaccidusflasquefaiblemoulâche

Voyez Muratori, Diss. 33.

Si col flacs molins torneia.

Tomiers et Palazis: Si col flacs. 

Ainsi comme le flasque moulin tourne. 

Quar la pelh a molha e flacha.

T. de Bertrand et de Gausbert: Gausbert. 

Car il a la peau molle et flasque. 

Fig. Om de flac cor s'espavent' e s'esmaya. 

G. Faidit: Ja non crezatz. 

Homme de coeur lâche s'épouvante et s'effraie. 

Li flac ric de paratge, 

Sofraitos de coratge.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Les lâches riches de parage, pauvres de courage. 

ANC. FR.

Et leurs estomacs flacs, eslancez de tranchées. 

De Laudun, Franciade, p. 308. 

Disoit que les vers de luy, par lui prononcez, estoient sonoreux et graves; par autres, flacques et efféminez.

Œuvres de Du Bellay, p. 36. 

CAT. Flac. ESP. Flaco. PORT. Fraco. IT. Fiacco. (chap. débil, debils, débiles; moll, molls, molla, molles; flaco de poca carn es prim, prims, prima, primes.) 

2. Fluis, adj., flasque, mou.

Borsa fluissa, plena de ven.

(chap. Bossa fluixa, plena de ven. Com veéu, ven ya se escribíe sense t final en ocsitá. Guillem de Berguedan, Berguedà, catalá, escribíe en esta llengua. Fluixfluixosfluixafluixes.)

Guillaume de Berguedan: Mal o fe.

Bourse flasque, pleine de vent.

CAT. Flux. ESP. Flojo. PORT. Floxo.

3. Flaqueza, s. f., faiblesse, lâcheté, mollesse.

Misericordia ses drechura es flaqueza. 

Vol dire flaqueza, que cascun jorn se pejuyra.

(chap. Vol di fluixera (flaquesa), que cada día empijoreva a pijó.)

V. et Vert., fol. 80 et 13.

Miséricorde sans justice est faiblesse.

Veut dire mollesse, vu que chaque jour s'empire. 

Loc. A rey armat ho ten hom a flaqueza, 

Quant es en camp, e vai penre playdey. 

Bertrand de Born: Pus li baron.

A roi armé on tient cela à lâcheté, quand il est en camp, et va prendre plaid.

CAT. Flaquesa. ESP. Flaqueza. PORT. Fraqueza. IT. Fiacchezza.

(chap. Flaquesa, flaqueses; fluixerafluixeres.)

4. Flacamen, adv., flasquement, mollement, lâchement.

Obron flacamen tot jorn. Brev. d'amor, fol. 127.

Travaillent toujours flasquement.

CAT. Flacament. ESP. Flacamente. PORT. Fracamente. IT. Fiaccamente.

(chap. Fluixamen, dixadamen; flacamen no se diu.)

5. Flacar, v., lat. flaccere, doubler, courber, faiblir.

Part. pas. E 'l vostre cors flacat e nonchalen.

T. de Guigo et de B. d'Allamanon: Vist hai.

Et le votre corps courbé et nonchalant.

IT. Fiaccare. (chap. belcat, belcats, belcada, belcades; curvat, curvats, curvada, curvades; v. curvá, belcá: belco, belques, belque, belquem o belcam, belquéu o belcáu, belquen.)

6. Flaqueir, Flaquezir, Flaquizir, v., devenir flasque, fléchir, faiblir.

Vol que totz li soplegon, et ell no ce flaquezeria per negu.

(chap. Vol que tots li suplicon, y ell no se belcaríe per ningú: curvaríe, acacharíe, inclinaríe, humillaríe, flaquejaríe, debilitaríe, amolliríe, etc.)

V. et Vert., fol. 26.

Veut que tous lui supplient, et lui ne se fléchirait pour nul.

Escarsedatz

Que lor fai lo cor flaqueir.

Marcabrus: Puois l'ivern.

Avarice qui leur fait fléchir le coeur.

Part. pas. subst. Dont el en jeta ruina als flachizis.

Trad. de Bède, fol. 42.

Dont il en jette ruine aux lâches.

ANC. ESP. Flaquecer.

7. Flaqueiar, v., devenir flasque, faiblir. 

Ses mon cosselh, tota forsa flaqueia.

Palaytz de Savieza. 

Sans mon conseil, toute force faiblit. 

CAT. Flaquejar. ESP. Flaquear. PORT. Fraquear. (chap. Flaquejá.)

8. Aflichizir, v., affaiblir.

Cant aflichizis son cors per abstinensia. Trad. de Bède, fol. 64. 

Quand il affaiblit son corps par abstinence.

CAT. Aflaquir.


Flagel, Flachel, s. m., lat. flagellum, fléau, fouet. 

Am lo flagel baten son blat.

Brev. d'amor, fol. 47.

Avec le fléau battant son blé.

Lo flagell partiss lo gra de la palha. V. et Vert., fol. 77.

Le fléau sépare le grain de la paille.

Fig. Attila, flagel de Dieu. Cat. dels apost. de Roma, fol. 59. 

Attila, fléau de Dieu.

Prov. Lo flagels esfassa la colpa. Trad. de Bède, fol. 68.

Le fouet efface la faute.

- Extrémité supérieure des arbres.

(chap. Sarmén, sarmens, de viña. Pullís, pullissos, dels abres.)

Flagels apelam las sobrenautas partidas d'aybres et de vitz, quar soven so feridas et flageladas per vens. Eluc. de las propr., fol. 209.

Nous appelons fouets les plus hautes parties des arbres et des vignes, car souvent elles sont frappées et fouettées par les vents.

ANC. FR. Le royaume des Assiriens fut le flael que Dieu appareilla pour amatir sou peuple d'Israël. Œuvres d'Alain Chartier, p. 295.

Ceste pestilence e cest flael. Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 7. 

Comme flagel à cela depputé 

Pour le pays mettre en captivité.

Vigilies de Charles VII, t. I, p. 73. 

CAT. Flagell. ANC. ESP. Flagelo (MOD. látigo). PORT. IT. Flagello.

(chap. fuet, fuets; fuetada, fuetades.)

2. Flagellar, Flajelar, v., lat. flagellare, flageller, fouetter. 

Om miels non mazela 

Autrui porc ni flajela.

P. Cardinal: Un sirventes. 

Mieux on ne tue ni flagelle porc d'autrui. 

Que hom lo degues flagelar,

E flagellat crucificar.

(chap. Que se 'l teníe que afuetá y afuetat crusificá.)

Brev. d'amor, fol. 123.

Qu'on le dût flageller, et flagellé crucifier.

Part. pas. Eron dorssatz e flagellatz. V. et Vert., fol. 98.

Étaient bâtonnés et flagellés.

Feridas et flageladas per vens.

Eluc. de las propr., fol. 209.

Frappées et fouettées par les vents.

ANC. FR. Puis sunt penduz e flaélez.

Marie de France, t. II, p. 415.

CAT. PORT. Flagellar. IT. Flagellare. (ESP. Flagelar, maltratar con azotes, azotar, zurrar, fustigar, dar latigazos. Chap. v. afuetá; afuetat, afuetats, afuetada, afuetades.)


Flagrar, v., lat. flagrare, brûler, être flagrant.

Part. prés. En crim flagrant, o suspect de fugir. Fors de Béarn, p. 1079.

(chap. En crimen flagrán, o sospechós de fugí.)

En crime flagrant, ou suspect de fuir.

ESP. PORT. Flagrar. IT. Flagrare. (chap. Cremá, ensendre, relluí, etc; flagrán, flagrans, flagrantes.)


Flairar, v., flairer, sentir, être odorant.

Voill que m' ofratz de loing merces, 

C'un petit vos flaira l' ales.

Giraud de Borneil: Cardaillac.

Je veux que vous m'offriez merci de loin, vu qu'un peu vous sent l'haleine.

Flayravan coma si fos fum d' aromatic. Philomena.

(chap. Flairaben com si foren fum d'aromátic.)

Étaient odorants comme si fût fumée d'aromate. 

Pus flayret doussament que canela muscada.

(chap. Flairabe mes dolsamen que la canela moscada.)

Roman de Fierabras, v. 4981.

Sentit plus suavement que cannelle musquée.

Subst. Si com hom sent flor de rosier

Al flairar, ses tot lo vezer.

P. Cardinal: Anc no vi.

Ainsi comme on sent fleur de rosier au flairer, sans aucunement le voir.

Part. prés. Tan dousa e tan ben flairantz. 

(chap. Tan dolsa y tan ben flairán : en tan bona auló.)

Roman de Jaufre, fol. 37.

Si douce et si bien sentant.

ANC. FR. Quant ge le senti si flairier.

Roman de la Rose, v. 1679. 

CAT. Flayrar. PORT. Cheirar. IT. Fiutare. (chap. Flairá, fé bona auló.)

2. Flairor, s. f., odeur, parfum.

Eis ne una flairor tan grantz, 

Tan dousa e tan ben flairantz.

Roman de Jaufre, fol. 37.

(chap. Ne ix una flairó tan gran, tan dolsa y tan ben flairán.)

En sort une odeur si grande, si douce et si bien sentant.

Flairor de cozina. P. Cardinal: Sel que fes.

Odeur de cuisine.

Quan m'en ven flairor de taverna. 

Le Moine de Montaudon: Mot m'enueya. 

Quand m'en vient odeur de taverne. 

ANC. FR. La fumée m'en monte jusqu'au cervel, 

Et la flairor m'en vient jusqu'au musel. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 232. 

Des erbes ung flair doulx issoit.

(chap. De les herbes una flairó dolsa ixíe.)

Œuvres d'Alain Chartier, p. 595.

La fumée qui se mectra emmy la mer n'aura nulle pueur pour la fleureur de la mer sallée.

Prophéties de Merlin, fol. 58. 

CAT. Flayre. PORT. Cheirar. IT. Fiuto.


Flama, s. f., lat. flamma, flamme.

Aissi col focs s' abrasa per la legna,

On mays n'y a, e la flam' es plus grans.

G. Faidit: Pel messatgier.

Ainsi comme le feu s'enflamme par le bois, où plus il y en a, et la flamme est plus grande.

Quan vi gran fum e la flam' e 'l carbo.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Quand je vis grande fumée et la flamme et le charbon.

Fig. Flama qu'amors noyris

M' art la nueg e 'l dia.

Peyrols: Quoras que. 

La flamme qu'amour nourrit me brûle la nuit et le jour.

Ebrietaz fai... la flama de luxuria.

Trad. de Bède, fol. 46. 

Ivresse fait... la flamme de luxure.

Loc. A fuoc et a flamma avian messa lur terra. V. de S. Honorat.

Avaient mis leur terre à feu et à flamme.

ANC. ESP.

Andaba entre todos Ector flamas echando. 

Poema de Alexandro, cop. 523. 

CAT. Flama. ESP. MOD. Llama. PORT. Flamma. IT. Fiamma. (chap. Flama, flames; flameta, flametes. Fiammetta es un dels personajes del Decamerón, yo hay escrit Fiameta en chapurriau, haguera pugut escriure Flameta.)

2. Flamier, s. m., flammiche, gâteau cuit à la flamme.

Non triar ja pel ni os,

Flamier ni crosta dura.

Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz

Ne jamais trier peau ni os, flammiche ni croûte dure.

3. Flamadura, s. f., flammule, sorte de plante.

Am flamadura, pren farina.

Rec. de remèdes en prov., fol. 2. 

Avec flammule, prends farine.

4. Flameiar, Flamegar, v., flamboyer, étinceler.

Elmes et ausbercs flameyar.

Pierre du Vilar: Sendatz vermelhs. 

Heaumes et hauberts étinceler. 

Part. prés. Esgart salvatge, flameian.

(chap. Mirada salvache, flameján.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Regard sauvage, flamboyant.

Zo es l'espaza flamegant.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

C'est l'épée flamboyante.

CAT. Flamejar. ESP. Flamear. PORT. Flamejar. IT. Fiammeggiare. 

(chap. flamejá: flamejo, flameges, flamege, flamegem o flamejam, flamegéu o flamejáu, flamegen; flamejat, flamejats, flamejada, flamejades. Es fássil que algú digue “flambeá” cuan se referix a la técnica de cuina.)

5. Aflamar, Afflamar, v., enflammer, brûler, flamber.

Fig. Aquellas causas que afflamo lo mal fuoc de luxuria.

(chap. Aquelles coses que aflamen (inflamen, ensenen) lo mal foc de lujuria.)

V. et Vert., fol. 85. 

Ces causes qui enflamment le mauvais feu de luxure. 

L' amors que m' aflama e m pons.

(chap. L'amor que m'aflame y 'm punche.)  

Guillaume de Cabestaing: Ar vey. 

L'amour qui m'enflamme et m'aiguillonne. 

Domna, merce vos clam, 

Que totz ard et afflam, 

Tan de bon cor vos am.

Arnaud de Marueil: Ses joi. 

Dame, je vous crie merci, vu qu'entièrement je brûle et flambe, tant je vous aime de bon coeur.

Luxuria que se afflama per la glotonia de la gola. V. et Vert., fol. 85.

Luxure qui s'enflamme par la gloutonnerie de la bouche.

Part. pas. Aflamat de tan grant cobeeza. Trad. de Bède, fol. 47. Enflammé de si grande convoitise. 

ANC. CAT. ANC. Esp. Aflamar. IT. Affiammare. (chap. Aflamá: aflamo, aflames, aflame, aflamem o aflamam, aflaméu o aflamáu, aflamen; aflamat, aflamats, aflamada, aflamades, com les pataqueres per massa caló.)

6. Inflammacio, Enflamacio, Eflamacio, s. f., lat. inflammatio, inflammation.

Engendro el ayre focs et inflammacios. 

Eluc. de las propr., fol. 120. 

Engendrent dans l'air feux et inflammations. 

Se fan en l'aire, sobre nos, 

Alcunas enflamacios.

Brev. d'amor, fol. 37.

Se font en l'air, sur nous, aucunes inflammations.

Per razo de sa... eflamacio.

Eluc. de las propr., fol. 133. 

En raison de son... inflammation. 

En lor camba enflammacio vehement.

Trad. d'Albucasis, fol. 48. 

A leur jambe inflammation violente. 

CAT. Inflamació. ESP. Inflamación. PORT. Inflammação. 

IT. Infiammazione. (chap. Inflamassió, inflamassions; inflamat, inflamats, inflamada, inflamades.)

7. Enflabot, s. m., flambeau.

Lo vers fo faitz als enflabotz,

A Poivert, tot jogan, rizen.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

Le vers fut fait aux flambeaux, à Puivert, tout en jouant, en riant.

8. Eflammatiu, adj., enflammatif, propre à enflammer.

De colra exitatiu et eflammatiu. Eluc. de las propr., fol. 123. 

(chap. Exitadó e inflamatiu de la bilis.)

Excitatif et enflammatif de bile.

IT. Infiammativo. (chap. Inflamatiu, inflamatius, inflamativa, inflamatives.)

9. Enflamar, v., lat. inflammare, enflammer.

On mais la vey, la m tenon per gensor 

Miey huelh, que m fan enflamar et encendre. 

G. Magret: En aissi m. Var.

Où plus je la vois, mes yeux, qui me font enflammer et brûler, me la tiennent pour plus gente.

De paraulas que alcunas vetz movo et enflamo lo cor, coma fuoc.

Liv. de Sydrac, fol. 32.

De paroles qui quelquefois meuvent et enflamment le coeur, comme feu.

ANC. FR. Lorsque j'étois jeune et que le feu naturel enflamboit mes entrailles.

Joyeusetés, facéties, etc., p. 217.

CAT. ESP. Inflamar. PORT. Inflammar. IT. Infiammare. (chap. Inflamá, inflamás: yo me inflamo, inflames, inflame, inflamem o inflamam, inflaméu o inflamáu, inflamen.)

10. Reflamar, v., échauffer, enflammer, rendre brûlant.

Fig. Adonx las humors bulho e reflamo, e lo cors pert lo beure e 'l manjar.

Las humors lo reflamo.

Elas reflamo e corro per tot lo cors.

Liv. de Sydrac, fol. 36, 42 et 79. 

Alors les humeurs bouillent et s'enflamment, et le corps perd le boire et le manger.

Les humeurs l'échauffent. 

Elles rendent brûlant et courent par tout le corps.

11. Reflamamen, s. m., échauffement, inflammation.

Las humors movo per lo cors, e redo lhi reflamamen per que el enfla trop.

Las flamas so freidas, e'l reflamamen si es frehs.

Liv. de Sydrac, fol. 104 et 79.

Les humeurs se meuvent par le corps, et lui donnent échauffement par quoi il enfle beaucoup.

Les flegmes sont froids, et l' échauffement ainsi est froid.

12. Reflamear, v., reluire, étinceler.

Part. prés. Don son trencat lhi elme reflamean.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 26.

Dont sont tranchés les heaumes reluisants.

IT. Rifiammeggiare.


Flamet, s. m., flamant, sorte d'oiseau.

Si quo 'l flametz que, ses tota meizura,

Art lo leo ab son espiramen.

P. de Cols d'Aorlac: Si quo 'l solelhs.

Ainsi comme le flamant qui, sans aucune mesure, brûle le lion avec son souffle.

CAT. Flamenc. ESP (chap.). Flamenco. (PORT. Flamingo)
(N. E. Phoenicopterus, como el Fénix)

Phoenicopterus, Fénix, flamenco, flamingo, flamenc


Flamina, s, m., lat. flaminem, flamine.

Flaminas, so es a dire evesques de payas.

(chap. Flamines, es a di, obispos de paganos.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 20.

Flamines, c'est-à-dire évêques de païens.

2. Archiflamina, s. m., archiflamine.

I avia mais III archiflaminas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 20.

Il y avait de plus trois archiflamines. 


Flanc, s. m., flanc, côté.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Dels greus sospirs don mi dolon li flanc.

A. Daniel: Si m fos.

Des pénibles soupirs dont les flancs me causent douleur.

Dorm sobr' arc' o sobre banc

Tro que m dolon ams mey flanc.

Giraud de Borneil: Quant la. 

Je dors sur coffre ou sur banc jusqu'à ce que mes deux flancs me fassent douleur.

Tenc se ricamens pels flancs.

V. Cardinal: Una cieutat. 

Se tint fièrement par les flancs. 

CAT. Flanc. ESP. PORT. Flanco. IT. Fianco. (chap. Costat, costats; costellam, costellams; flanc, flancs.)


Flataria, s. f., flatterie.

Aysso no dis pas per flataria. L'Arbre de Batalhas, fol. 189.

Ne dit pas cela par flatterie.

2. Flataire, s. m., flatteur.

Es un grand flataire. Chronique des Albigeois, col. 62.

(chap. Es un gran aduladó, afalagadó, normalmén en mala intensió.)

Est un grand flatteur.

3. Afflataria, s. f., flatterie, caresse.

Petit troba hom que lur diga veritat, mays afflatarias; e de messogas (messongas) ha gran mercat en lurs parladors. V. et Vert., fol. 104.

On trouve peu qui leur dise vérité, davantage flatteries; et il y a grand marché de mensonges entre leurs interlocuteurs.

4. Afflatador, s. m,, flatteur.

Afflatadors que... tantost ho van ad ells mezeyces dire.

V. et Vert., fol. 23.

Flatteurs qui... aussitôt vont le dire à eux-mêmes.

5. Aflatar, v., flatter, insinuer.

Usquecx ab vos s'aflata. 

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

Un chacun s'insinue auprès de vous.

ANC. FR. Ceulx qu'elle veult aflater et blandir. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 714.


Flauta, s. f. flûte.

Flauta es istrument redent so per suflament. Eluc. de las propr., fol. 282. Flûte est instrument rendant son par soufflement.

El pert son aubergo e son tabors e sa flauta. 

L'Arbre de Batalhas, fol. 120. 

Il perd son haubergeon et son tambour et sa flûte. 

ANC. CAT. Flaut. CAT. MOD. ESP. Flauta. PORT. Flauta, frauta. IT. Flauto. (chap. Flauta, flautes.)

2. Flautol, s. m., flageolet, flûte.

Al son de flautol

Balar.

T. de R. Gaucelm et de Joan Miralhas: Joan.

(chap. Ballá (dansá) al so de fabriol. Vore lu pun 6, flavio.)

Danser au son de flageolet.

3. Flautel, Flaustel, s. m., fifre, flageolet.

En luec de chant d' auzeus,

Auzir trompas e flauteus.

B. Calvo: En luec de.

Au lieu de chant d'oiseaux, ouïr trompettes et fifres.

Mais non sabretz sonar flaustel. 

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai.

Plus ne saurez sonner flageolet. 

ANC. FR. Drois est que mon frestel estuie, 

Car biau chanter sovent ennuie.

Roman de la Rose, v. 20863.

Or me represte le frestel.

Roman du Renart, t. II, p. 260.

ESP. Flautillo. IT. Flautino.

4. Flautar, v., flûter, jouer de la flûte.

De las quals una cantava, l' autra flautava.

(chap. De les cuals la una cantabe, l'atra “flautabe” : tocabe la flauta.) 

Eluc. de las propr., fol. 258.

Desquelles l'une chantait, l'autre flûtait. 

PORT. Frautar. (ESP. Tocar la flauta. Flautar: Se documenta por primera vez, con la acepción “modular (el tono de la voz) para hacerlo más agudo, como el propio de la flauta”, en 1551, en la traducción de 

La primera parte de la Cuarta de la Crónica del excelentísimo príncipe don Florisel de Niquea a cargo de F. Silva; no se consigna en ningún diccionario y apenas se espiga en los testimonios más allá del Siglo de Oro. A partir del siglo XIX aflautar toma el relevo y, desde el siglo XX el número de registros es muy numeroso, aunque comienza a competir con flautear (registrado desde 1917), de documentación más escasa.)

5. Frestelar, v., flûter, jouer, sonner du fifre.

No i ausiratz parlar, ni motz brugir, 

Ni gacha frestelar, ni corn bondir. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 6. 

Vous n'y entendriez parler, ni mots bruire, ni sentinelle sonner du fifre, ni cor retentir. 

ANC. FR. Fouchier forment frestele

Pour s'amiete Aeliz. 

Anonyme, Gloss. sur les Poésies du roi de Navarre. 

Devant le jor corne el frestele. Fables et cont. anc., t. I, p. 200.

6. Flavio, s. m., flûte, flageolet.

En flavios ni en caramels 

Non faretz accordar los sos.

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai. 

En flageolets ni en chalumeaux vous ne ferez accorder les sons.

ANC. FR. J'oi Robin flagoler 

Au flagol d'argent. 

Le Gieu de Robin et de Marion, p. 6.

7. Flauzar, v., flûter, jouer du flageolet.

Qui vol, corn, crit e flaug.

Rambaud d'Orange: Ben s'eschai. 

Qui veut, corne, crie et joue du flageolet.

8. Flaujolar, v., flûter, jouer du flageolet.

A mos ops chant et a mos ops flaujol.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Pour mon besoin je chante et pour mon besoin je flûte.

ANC. FR. Que vous voi-ge ci flajolant.

Roman de la Rose, v. 20862. 

Pasteur qui conduiras en ce lieu ton troupeau, 

Flageollant une éclogue en ton tuyau d'aveine. 

Ronsard, t. 1, p. 263. 

Vous ne poés de li partir, 

Tousjors ensemble flajolés.

Roman de la Rose, v. 8571. 

Et par Dieu, c'est trop flageollé.

Farce de Pathelin, p. 95. 


Flauza, s. f., flause, sorte de cendre fine et blanchâtre.

Flauza... es una pauca cendre remanent apres la extinccio de la scintillacio o belugament del carbo... es mola, declinant a blancor, seca et leugiera. Eluc. de las propr., fol. 132.

Flause... est une cendre fine restant après l'extinction de la scintillation ou bluettement du charbon... elle est molle, inclinant à blancheur, sèche et légère.


Flauzon, s. m., flan, sorte de gâteau.

Mais am flauzons e sopas en sabrier.

G. Rainols d'Apt: Quant aug.

J'aime davantage flans et soupes avec saveur.

ESP. Flaón. (m. p. us. Flan de dulce. Del fr. ant. Flaon. Son conocidos los flaons de Morella.)


flaons, Morella, Castelló, Castellón

domingo, 5 de enero de 2020

Lengua Valenciana, Martín de Viciana

Proseguixc exponent lo que no ix en llibres escolars de tons fills.

Martin de Viciana; Alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana, 1574


Proseguixc exponent lo que no ix en llibres escolars de tons fills.

La lengua Valenciana, escribe, en más de tres mil vocablos es pura latina, y en los mismos vocablos la Castellana difiere del latín, por añadir la última letra en el vocablo, como por ejemplo:
latina Valenciana Castellana

Sermo sermó sermon
Oratio oració oracion
Devotio devoció devocion

Item, la Lengua Valenciana tiene de su madre la Lengua latina, los vocablos propios y no los tiene la Castellana por añadir letras, o mudar de todo las letras, según parece por los siguientes:
latina Valenciana Castellana
Absencia absencia ausencia
Ansa ansa asa
Audacia audacia osadía
Avia avia aguela
Balena balena vallena
Barba barba barva
Baro baró varón
Bova bova yerva de agua
Cel cel cielo
Calx calx cal
Cella cella celda
Charta charta hoja de libro
Corda corda cuerda
Cistella cistella cestica
Columna columna coluna
Concubina concubina manceba
Falx falx hoz para segar
Farina farina harina
Fel fel hiel
Fervor fervor hervor
Flama flama llama de fuego
Fossa fossa cava
Gala gala agalla
Germana germana hermana
Glans glans vellota
Herba herba hierva
Mel mel miel
Mica mica migaja de pan
Scissura scissura cortadura
Sepia sepia xibia, pescado
Serra serra sierra de hierro
Spelta spelta scaña
Stella stella strella
Storachs storachs storache
Stora stora stera de esparto
Rebellio rebellio rebeldía
Rector rector retor
Redemptor redemptor redentor
Regina regina reyna
Reprehensor reprehensor reprehendedor
Rixa rixa rencilla
Ros ros rocio
Scala scala scalera
Schola schola scuela
Superbia superbia sobervia
Tata tata tayta de niño
Terra terra tierra
Tumor tumor hinchazón
Vespa vespa avispa
Vimen vimen vimbre
Viola viola violeta
Os os hueso
Porta porta puerta
Porca porca tierra entre dos sulcos
Porcella porcella lechona
Pustula pustula postilla
Murmur murmur murmullo de gente
Mustela mustela comadreja
Natura natura naturaleza
Oliva oliva azeytuna
Mola mola muela de molina


latina Valenciana Castellana
Argentum argent plata
Autumnus autumne othoño
Cepa cepa cebolla
Clavis clau llave
Coda coa cola
Collum coll cuello
Columba coloma paloma
Coxa cuxa nalga o anca
Confectura confectura confacionadura
Crusta crosta corteza
Defensor defensor defendedor
Delicie delici deleyte
Demencia demencia locura
Dens dent diente
Despectio despeccio desprecio
Draco drac dragon
Fames fam hambre
Fenestra finestra ventana
Ferrum ferro hierro
Filius fill hijo
Filum fil hilo
Fimus fem stiércol
Flocus floc flueco
Fons font fuente
Formica formiga hormiga
Fraus frau engaño
Fremun fre freno
Frumentum forment trigo en general
Fumus fum humo
Furtum 
funt hurto
Fundamentum fonament cimiento
Fussus fus huso
Gemma gema hiema de sarmiento
Gemitus gemit gemido
Gibba geppa corcoba
Gingiva geniva enzías
Hamus ham anzuelo
Homo home hombre
Jocus joc burla de palabras
Juncus junc junco
Lacus llac lago o zaquizamí
Licatura lligadura atadura
Legumen llegum legumbre
Lilium lliri azuzena
Linus llim limo
Lexivia llexin lexía
Lumen llum lumbre
Mamilla mamella tetica
Mirtum murta arrayan
Morsus mos bocado o mordedura
Milium mil mijo
Mors mort muerte
Mucus moc moco
Mulier muller muger
Mulus mul mulo
Nasus nas nariz
Napus nap nabo
Nomen nom nombre
Oleum oli azeyte
Ovum ou huevo
Ora vora orilla de mar
Ordeum ordi cebada
Petra pedra piedra
Palea palla paja
Panis pa pan
Pomum poma manzana
Pellis pell pellejo
Porcus porc puerco
Posticum postic postigo
Pratum prat prado
Princeps princep príncipe
Pruna pruna ciruela
Ramus ram ramo
Riuus riu rio
Rasum ras raydo
Rota roda rueda
Serpens serp serpiente
Sevum seu sevo
Sela sella silla de andas
Sabula sablo tierra arenosa
Sagita sageta saeta
Socus soc sucio
Status stat estado
Sagma salma


Sagma salma enxalmo o albarda
Salamandra salamandra salamanquesa
Sarmentum sarment sarmiento
Scandalum scandil tropezadero
Sucus suc zumo
Talpa talp topo, animal
Tempus temps tiempo
Tonus to tono
Tenebre tenebres tinieblas
Tymus tymo tomillo
Torrens torrent arroyo o chorro
Turdus tord zorzal, ave
Vernix vernis barniz
Vesper vespre la tarde
Vinum vi vino
Virus veri ponzoña
Viscum visc liga
Vomitus vomit vómito


... La Lengua Valenciana es hija, y factura de la Lengua latina por derecha línea y propagación, y la Lengua Castellana procede de madre bastarda por ser compuesta de la Romana latina que fué latín corrompido, y en la venida de Roma a Castilla más se corrompió. Y si toda vez pretende tener vocablos latinos, viénenle por tercera Lengua, entre las dos, lo que en la Lengua Valenciana no hay medio alguno, porque beve en el nascimiento de la fuente latina...

domingo, 11 de febrero de 2024

Lexique roman; Ebriac, Ebriaic, Embriaic, Ibriac, Ibriaic

 

Ebriac, Ebriaic, Embriaic, Ibriac, Ibriaic, adj., lat. ebriacus, ivre, ivrogne.

El mon non es ebriacs ni beveire.

Palais: Molt m'enoia. 

Au monde il n'est ivrogne ni buveur. 

Ebriaicx et escogossatz

Marcabrus ou B. de Ventadour: Pus mos coratges. 

Ivrognes et cocufiés.

Plus ibriacs no s'asec en chadera.

(chap. Mes borracho no se va assentá a cadira : cadiera, cátedra.)

Lansa: Emperador.


Plus ivrogne ne s'assit en chaire.

Substantiv. El pros prec lais l'ebriac estar. 

B. Carbonel de Marseille: Un sirventes. 

Je prie le preux qu'il laisse l'ivrogne être (tranquille).

CAT. Embriag. ANC. ESP. Embriago (MOD. embriagado, borracho). 

IT. Ebriaco, imbriaco. (chap. Borracho, borrachos, borracha, borraches; begut, beguts, beguda, begudes; calén, calens, calenta, calentes; torrat, torrats, torrada, torrades; gat, gats, gata, gates; com un suro; vaya castaña porte; ha trascolat mol; va ple com un carretell.) 

2. Ibre, Ivre, adj., lat. ebrius, ivre. 

De fals Franses qui van nueg e jorn ivre.

(chap. De falsos fransesos que van nit y día borrachos.)

Montan Sartre: Coms de Tolsan.

De faux Français qui vont nuit et jour ivres.

Car nuills hom ibres non a sen.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Car nul homme ivre n'a sens.

3. Ybri, adj., ivre.

Semblans al ribaut que es ybris en la taverna.

V. et Vert., fol. 48. 

Semblable au ribaud qui est ivre dans la taverne.

4. Ivros, adj., ivre, ivrogne. 

Obriers ivros non pot multipliar.

Trad. de Bède, fol. 45.

Ouvrier ivrogne ne peut multiplier. 

ESP. PORT. Ebrio. IT. Ebbro, ebro, ebrioso.

Edificio, horizontal, la nueva moda, arquitectura,

5. Ebrietat, s. f., lat. ebrietatem, ivresse.

Ebrietaz es frevoleza de cors.

Ebrietaz fai... la flama de luxuria.

(chap. Ebriedat fa (ensén) la flama de lujuria.)

Trad. de Bède, fol. 45 et 46.

Ivresse est faiblesse de coeur.

Ivresse fait... la flamme de luxure.

ESP. Ebriedad. PORT. Ebriedade. IT. Ebrietà. (chap. Ebriedat)

6. Ivreza, Ybrieza, s. f., ivresse.

Per ivreza ni per trop manjar... Ivreza es nauzosa.

Trad. de Bède, fol. 45.

Par ivresse et par trop manger... Ivresse est querelleuse.

Sa franqueza que ybrieza li tol.

V. et Vert., fol. 101. 

Sa hardiesse que l'ivresse lui enlève. 

ANC. IT. Ebriezza, ben d'amore, 

Como potè mai soffrire.

Jacopone da Todi, liv. 6, cant. 9.

CAT. Embriaguesa. IT. Ebbrezza. (ESP. Embriaguez.)

7. Enieurar, Eniurar, v., enivrer.

Non per vieure, 

Mas per talen que s'enieure.

Brev. d'amor, fol. 120.

Non pour vivre, mais pour désir qu'il s'enivre.

Part. pass. No volias esser eniuraz del vi.

Trad. de Bède, fol. 45.

Ne veuilles être enivré du vin.

8. Enebriar, Enubriar, v., lat. inebriare, enivrer.

De trop beure si deu gardar

Qu'el vi no 'l puesca enebriar.

(chap. De massa beure se deu guardá que lo vi no lo pugue enebriá, acalentá, emborrachá, engatá.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Il se doit garder de trop boire de manière que le vin ne le puisse enivrer.

Fig. Orguelh es lo vi del diable, pus fort e pus especial, de que enebria totz los grans homes.

Pays l'arma... e la enebria de sancta amor.

V. et Vert., fol. 6 et 102. 

Orgueil est le vin du diable, plus fort et plus spécial, de quoi il enivre tous les grands hommes.

Repaît l'âme... et l'enivre de saint amour. 

Part. pas. Fes lo tant beure tro que fo enubriat.

Hist. abr. de la Bible, fol. 39. 

Le fit tant boire jusqu'à ce qu'il fût enivré.

Un pouzi tant enebriat

Que no s puesca mover d'un loc.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Un poulet si enivré qu'il ne se puisse mouvoir d'un lieu. 

Ell seria plus enebriatz de la amor de Dieu. 

V. et Vert., fol. 29.

Il serait plus enivré de l'amour de Dieu. 

ANC. FR. Il serunt enivret de la greisse.

Anc. trad. du Psaut., ms. n° 1, ps. 35. 

CAT. ESP. PORT. Embriagar. IT. Innebriare. (chap. embriagá y los sinonims que fem aná mes assobín.)

domingo, 16 de abril de 2017

purna

Purna

foc, sendra, flama, calius, caliu


purna, espurna, chispa, flama, foc, sendra


PURNA f.
|| 1. Espurna (Mequinensa, Maella, Calasseit, Alcanar i País Valencià); cast. chispa. Una petita purna de foch enflama e met foch en una gran silva, Canals Carta, c. 17. Quan lo preycador preyca, veus que cau una purna de foch e encén-se en tu, Sermons SVF, i, 142. Trauen purnes de les pedres les farradures,Salvador FB 15. a) fig. Comença collir de amor desonesta les primeres purnes,Corella Obres 260. De hon nos surten deu mil purnes | de vergonyes y deshonra,Cons. casat 49.
|| 2. Senyal que surt a la crosta del pa mal cuit perquè no és bona la pasta (Benassal).
|| 3. fig. Cosa molt petita, quantitat mínima. Mas qui serà que'n delit passar vulla | per gran dolor, si d'aquell no sent purna?, Ausiàs March cxvii.
    Fon.: púɾna (val.).
    Etim.: del llatí prūna, mat. sign.

English spark

No pots ensendre lo foc sense una purna




you can not start a fire without a spark, purna, espurna, Bruce Springsteen


jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIII.

XIII.

Ñan coses que la voluntat humana no es capás de controlá. Daniel, lo Mussol, acababe de averiguáu. Hasta entonses va creure que lo home pot elegí o triá libremen entre lo que vol y lo que no vol; inclús ell mateix podíe aná, si este ere lo seu dessich, al dentista que estabe a la galería de Quino, lo Manco, los dijous pel matí, per un módic llogué, y tráures la den que li estorbare. Ñabíen algúns homens, com Lucas, lo Mutilat, als que hasta los tallaben un membre si eixe miembro arribabe a sé pera nells un estorbo o fée nosa.
Es a di, que hasta la tarde aquella que van saltá la tapia del Indiano pera robáli les pomes y los va enchampá la Mica, Daniel, lo Mussol, va creure que los homens podíen desenténdres al seu antojo de lo que suposare pera nells una rémora, igual en lo relatiu al cos que en lo consernén al espíritu. Pero sol abandoná la finca del Indiano en una poma a cada ma y les orelles caches, Daniel, lo Mussol, va compendre que la voluntat del home no u es tot a la vida. Existíen coses que se li imposen al home, y lo sojusguen, y lo sometixen al seu imperi en cruel despotismo. Com - ara sen donabe cuenta - la deslumbradora bellesa de la Mica. Com lo esceptissisme de Pancho, lo Sensedéu.
Com lo ensés fervor de don José, lo mossen, que ere un gran san. Com, en fin, la antipatía sorda de la Sara cap a son germá Roc, lo Moñigo.
Desde lo frustrat robo de les pomes, Daniel, lo Mussol, va entendre que la Mica ere mol guapa, pero, ademés, que la hermosura de la Mica habíe ensés al seu pit una viva flama desconeguda. Una flama que li abrasabe la cara cuan algú mentabe a la Mica a la seua presensia. Assó constituíe, en ell, algo insólit, algo que trencabe lo hasta ara despreocupat y independén curs de la seua vida. Daniel, lo Mussol, va asseptá este fenómeno en la ressignassió en que se assepten les coses ineluctables. Ell no podíe evitá enrecordássen de la Mica totes les nits al gitás, o los domenges y díes de festa si minjabe collada. Aixó lo va portá a deduí que la Mica significaríe pera lo felís mortal que la 
conquistare un mol dols remanso de pas. Al prinsipi, Daniel, lo Mussol, va intentá desfés de esta presió interió que li enervabe la seua insobornable autonomía, pero va acabá admitín lo constán pensamén en la Mica com algo consustansial an ell mateix, algo que formabe part mol íntima del seu ser. Si la Mica se aussentabe del poble, la vall se tornabe ombriosa als ulls de Daniel, lo Mussol, y pareixíe que lo sel y la terra se tornaren erms, assustadós y grisos. Pero cuan ella tornabe, tot preníe un atre aspecte y atres colós, se féen mes dolsos y cadensiosos los mugits de les vaques, mes insitán lo verd dels prats y hasta los cántics de les merles adquiríe, entre les bardisses, una sonoridat mes matisada y cristalina. Entonses se produíe com un portentós renaiximén de la vall, una assentuassió exhaustiva de les seues possibilidats, aromes, tonalidats y rumós peculiás. En una paraula, com si pera la vall no ñaguere ya al món datre sol que los ulls de la Mica y datra brisa que lo ventet de les seues paraules. Daniel, lo Mussol, guardabe la seua fervén admirassió per la Mica com lo únic secret no compartit. No obstán, algo als seus ulls, potsé a la seua veu, revelabe una exitassió interió mol difíssil de acallá. Tamé los seus amics admiraben a la Mica. La admiraben per la seua bellesa, igual que admiraben al ferré per la seua forseguera, o a don José, lo mossen, que ere un gran san, per la seua piedat, o a Quino, lo Manco - antes de enterássen lo Moñigo de que habíe plorat cuan la mort de la seua dona - per lo seu muñó. La admiraben, sí, pero com se admiren les coses majes o poderoses que después no dixen rastre. Sentíen, sense duda, dabán de la seua presensia, com una nova emossió estética que inmediatamen se dissipabe dabán de un tord abatut en la massecha o una regletada de don Moissés, lo maestre. La seua vergoña no perdurabe; ere efímera y decadén com una explosió. En alló va advertí Daniel, lo Mussol, que lo seu estat de ánim dabán de la Mica ere una cosa espessial, diferenta del estat de ánim dels seus amics. Y si no, ¿per qué Roc, lo Moñigo, o Germán, lo Tiñós, no se aprimaben tres kilos si la Mica sen anabe a América, o un parell si sol sen anabe a la siudat, o se engordíen lo perdut y un kilo mes cuan la Mica tornabe a la vall per a estáy una llarga temporada? Ahí estabe la demostrassió de que los seus sentiméns cap a la Mica eren singulars, mol diferéns dels que embargaben als seus compañs. Encara que al parlá della se faigueren creus, o Roc, lo Moñigo, tancare los ulls y chulare, com li veíe fé a son pare dabán de una mossa ben maja. Aixó ere pura ostentassió, estridensies superfissials y no, de cap manera, un interromput y violén movimén de fondo. Una tarde, al prat de la carrasca, van parlá de la Mica. Va eixí la conversa a propósit del mort que segóns la gen ñabíe enterrat desde la guerra al mich del prat, daball de la carrasca sentenaria. 

- Sirá ya sendra - va di lo Tiñós -. No quedarán ni los ossos. ¿Creéu que cuan se mórigue la Mica fará mala auló, com los demés, y se desfará en pols?
Va experimentá lo Mussol una surriacada de sang a la cara.

- No pot sé - va saltá, ofés, com si hagueren insultat a sa mare -. La Mica no pot putí may. Ni cuan se mórigue. Lo Moñigo va soltá al aire una risseta seca.

- Este está sompo - va di -. La Mica cuan se mórigue putirá com tot fill de veí.

Daniel, lo Mussol, no se va entregá.

- La Mica pot morí en auló de santidat; es mol bona - va afegí.

- ¿Y qué es assó? - va di Roc.

- La auló dels sans.

Roc, lo Moñigo, se va sulfurá:

- Assó es un di. No te cregues que los sans fan auló a colonia. Pera Deu, sí, pero pera los que aulorem en los nassos, no. Mira don José. Crec que no pot ñabé home mes san, ¿eh? ¿Y no li put la boca? Don José sirá tot lo san que vullgues, pero cuan se mórigue fará pudó, corrompina, com la Mica, com tú, com yo y com tot lo món.

Germán, lo Tiñós, va desviá la conversassió. Fée sol dos semanes del assalto a la finca del Indiano. Va ajuntá los ulls pera parlá. Li costabe mol esfors expresás. Son pare, lo sabaté, assegurabe que se li escapaben les idees per les calves.

- ¿Ton vau fixá... ton vau fixá - va preguntá - en la pell de la Mica? Pareix que sigue de seda.

- Assó se diu cutis... tindre cutis - va aclarí Roc, lo Moñigo, y va afegí -:
De tot lo poble es la Mica la única que té cutis.

Daniel, lo Mussol, va experimentá un gran goch al sabé que la Mica ere la única persona del poble que teníe cutis.

- Té la pell com una poma llustrosa - va aventurá tímidamen.

Roc, lo Moñigo, va seguí en lo seu:

- La Josefa, la que se va suissidá per lo Manco, ere gorda, pero per lo que diuen mon pare y la Sara tamé teníe cutis. A les capitals ñan moltes dones que ne tenen. Als pobles, no, perque lo sol los creme la pell, lo fret acribasse y l´aigua arrugue.
Germán, lo Tiñós, sabíe algo de assó, perque teníe un germá a la siudat y algúns añs veníe a Nadal y li contabe moltíssimes coses de allá.

- No es per assó - va tallá, en aire de sufissiensia absoluta -. Yo sé per qué es. Les siñoritingues se fiquen cremes y potingues per les nits, que borren les arrugues.
Lo van mirá los atres dos, embobats.

- Y encara sé mes. - Se va suavisá la veu y Roc y Daniel se van arrimá an ell invitats per lo seu misteriós aire de confidensia -. ¿Sabéu per qué a la Mica no se li arrugue la pell y la conserve fina y fresca com si fore una chiqueta? - va di.
Les dos interrogassións se van confundí en una sola veu: - ¿Per qué?

- Pos perque se fique una lavativa totes les nits, al gitás. Assó fan totes les del sine.
U diu mon pare, y don Ricardo li ha dit a mon pare que assó pot sé verdat, perque la vellesa ix de la pancha. Y la cara se arrugue per tindre brutes les tripes. Pera Daniel, lo Mussol, va sé esta manifestassió com una massolada. A la seua men se confundíen la Mica y la lavativa en una irritán promiscuidat. Eren dos polos opostos, irreconsiliables. Pero, de improvís, recordabe lo que díe a vegades don Moissés, lo maestre, de que los extrems se toquen y sentíe una fonda depresió, com si algo se ni anare del cos a chorros. La afirmassió del Tiñós ere, pos, consiensuda, del tot possible y verossímil. Pero cuan dos díes después va torná a vore a la Mica, se ni en van aná estos baixos ressels y va compendre que don Ricardo y lo sabaté y Germán, lo Tiñós, y tot lo poble díen lo de la lavativa, perque ni les seues mares, ni les seues dones, ni les seues germanes, ni les seues filles teníen cutis y la Mica sí que ne teníe. La sombra de la Mica acompañabe a Daniel, lo Mussol, en tot lo que fée. La idea de la mossa se va encaixoná al seu servell com una obsessió. Entonses no reparabe en que la chica li portáe deu añs y sol li preocupabe lo fet de que cadaú perteneixquere a una casta sossial diferén. No se reprochabe mes que ell haguere naixcut pobre y ella rica y que son pare, lo formaché, no sen haguere anat, al seua día, cap a les Amériques, en Gerardo, lo cagarniu de la siñora Micaela. En tal cas, podríe ell disposá, an estes altures, de dos restauráns de lujo, un establimén de resseptós de radio y tres barcos de cabotaje o al menos de un comers de aparatos eléctrics com lo que teníen a la siudat los "Ecos del Indiano". En la tenda de aparatos eléctrics sol lo separaríen de la Mica los dos restauráns de lujo y los tres barcos de cabotaje. Ara, ademés dels restauráns de lujo y los barcos de cabotaje, ñabíe per mich un establimén de resseptós de radio que tampoc ere moc de pavo. Sin embargo, a pesá de la admirassió y la vergoñeta de Daniel, lo Mussol, van passá añs abáns de pugué intercambiá una paraula en la Mica, apart de los amables renecs del día de les pomes. Daniel, lo Mussol, se conformabe en despedíla y donáli la benvinguda en una mirada trista o radián, segóns les sircunstansies. Assó sol, hasta que un matí de estiu lo va portá hasta la iglesia en lo seu coche, aquell auto negre y allargat y relluén que casi no fée soroll al aná. Entonses, lo Mussol habíe cumplit ya los deu añs y sol ni faltabe un pera anássen al colegio a escomensá a progressá. La Mica ya ne teníe denou pera vin y los tres añs transcurrits desde la nit de les pomes, no sol no van afectá a la seua pell, ni a la seua cara, ni al seu cos, sino, al contrari, van serví pera que la seua pell, lo seu cos y la seua cara entraren a una fasse de mes armonía y plenitut.

Ell pujabe la costa agobiat per lo sol de agost, mentres flotaben al matí de la vall los tañits rápits del radé toc de la missa. Encara li faltabe casi un kilómetro, y Daniel, lo Mussol, desesperabe pera alcansá a don José abáns de que este escomensare lo Evangelio. 

De repén, va sentí al seu costat lo pito del coche negre de la Mica, va girá lo cap assustat y se va topetá, de bones a primeres, en la franca y inesperada sonrissa de la mossa. Daniel, lo Mussol, se va sentí envarat, preguntánse si la Mica sen enrecordaríe del frustrat robo de les pomes. Pero ella no va aludí al epissodio.

- Menut - va di -. ¿Vas a missa?

Se li va trabá la llengua al Mussol y no va assertá a contestá mes que en un movimén de cap. Ella mateixa va obrí la porteta y lo va invitá: - Es tart y fa caló. ¿Vols pujá?

Cuan va repará en los seues moviméns, Daniel, lo Mussol, ya estabe acomodat a la voreta de la Mica, veén desfilá asseleradamen los abres detrás dels vidres del automóvil. Notabe ell la proximidat de la mossa a la sang, a la tensió incómoda dels ñirvis. Ere tot com un somni, dolorós y punchán. "Deu meu - pensabe lo Mussol -, aixó es mes de lo que yo haguera imaginat", y se va ficá tenso y com acartonat, insensible, cuan ella lo va acarissiá en la seua fina ma al clatell y li va preguntá suavemen:

- ¿Tú de quí eres?

Va farfallá lo Mussol, en un forsejeo sense mida als nervis:

- De... del formaché.

- ¿De Salvador?

Va baixá lo cap, assentín. Va intuí que ella sonreíe. Lo contacte de la seua fina pell al clatell li va fé sospechá que la Mica teníe tamé cutis a les palmes de les mans.

Se divisabe ya lo campanari de la iglesia entre los abres.

- ¿Voldrás pujám un parell de formaches de nata después, per la tarde? - va di la Mica.

Daniel, lo Mussol, va torná a assentí mecánicamen en lo cap, incapás de articulá cap paraula. Durán la missa no va sabé de quín costat li pegáe l´aire y dos vegades se va santiguá extemporáneamen o a destems, mentres Ángel, lo cabo de la Guardia sivil, sen enríe convulsivamen al seu costat, tapánse la cara en lo tricornio, de la seua desorientassió.

Al fes de nitet se va ficá lo traje nou, se va pentiná en cuidado, se va rentá y refregá los ginolls y sen va aná cap a casa del Indiano a portá los dos formaches. Daniel, lo Mussol, se va maravillá del lujo de la casa de la Mica. Tots los mobles relluíen y la seua superfissie ere llisa y suave, com si tamé ells tingueren cutis.

Al apareixe la Mica, lo Mussol va pedre lo poc aplom almassenat durán lo camí.
La Mica, mentres mirabe y pagabe los formaches, li va fé moltes preguntes. Ere una mossa sensilla y simpática y no sen enrecordabe gens del dessagradable epissodio de les pomes.

- ¿Cóm te diuen? - va di.

- Da... Daniel.

- ¿Vas a la escola?

- Ssssí.

- ¿Tens amics?

- Sí.

- ¿Cóm se diuen los teus amics?

- Lo Mo... Moñigo y lo Ti... Tiñós.

Ella va fé uns momos de fástic.

- ¡Uf, quíns noms mes feos! ¿Per qué crides als teus amics en uns noms tan feos? - va di.

Daniel, lo Mussol, va compendre ara que habíe contestat com un borinot, sense

reflexioná. An ella li haguere tingut que di que los seus amics se díen Roquito y Germanín. La Mica ere una mossa mol fina y delicada y en aquells motes habíe ferit la seua sensibilidat. Se va lamentá del seu error. Va sé en eixe momén, dabán de la sonrién y atractiva cara de la Mica, cuan sen va doná cuenta de que li agradabe la idea de marchá al internat y progressá. Estudiaríe en aplicassió y potsé guañare después mols dinés. Entonses la Mica y ell estaríen ya a un mateix nivell sossial y podríen casás y, a lo milló, la Uca-uca, al sabéu, se tiraríe despullada al Chorro desdel pon, com la Josefa lo día de la boda de Quino. Ere agradable y estimulán pensá en la siudat y pensá que algún día podríe sé ell un honorable caballé y pensá que, en alló, la Mica perdíe la seua inassequibilidat y se colocabe al alcáns de la seua ma. Dixaríe, entonses, de di motes y palabrotes y de aventás en los seus amics boñigues seques y hasta faríe auló a perfumes cars en ves de a calostros. La Mica, en tal cas, dixaríe de tratál com a un sagal maleducat y de poble. Cuan va abandoná la casa del Indiano ere ya de nit. Daniel, lo Mussol, va pensá que ere bo pensá a la oscurina. Casi se va assustá al sentí la presió de uns dits a la carn del seu bras. Ere la Uca-uca.

- ¿Per qué has tardat tan en dixáli los formaches a la Mica, Mussol? - va inquirí la chiqueta. Li va doldre que la Uca-uca vulnerare en este desparpajo la seua intimidat, que no lo dixare tartí ni pera madurá y reflexioná sobre lo seu futur encara per vindre.

Va adoptá un grassiós aire de superioridat.

- ¿Me vols dixá en pas de una vegada, mocosa?

Anabe de pressa y la Mariuca-uca casi corríe, a la seua vora, baixán la costa.

- ¿Per qué te has ficat lo traje nou pera pujáli los formaches, Mussol? Dísme - va insistí ella. Ell se va pará al mich de la carretera, exasperat. Va dudá, per un momén, si fótreli una galtada a la chiqueta.

- A tú no te importe res de lo meu, ¿enténs? - va di, finalmen.

Li va tremolá la veu a la Uca-uca al indagá: - ¿Es que te agrade mes la Mica que yo?

Lo Mussol va soltá una carcañada. Se va arrimá mol a la chiqueta pera cridáli:

- ¡Escóltam! La Mica es la chica mes guapa de la vall y té cutis y tú eres fea com un coco de llum y tens la cara plena de peques. ¿No veus la diferensia?

Va reempendre la marcha cap a casa seua. La Mariuca-uca ya no lo seguíe. Se habíe assentat a la cuneta dreta del camí y, amagán la pecosa cara entre les mans, singlotejabe y plorabe.