Mostrando las entradas para la consulta esperansa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta esperansa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 17 de febrero de 2024

Lexique roman; Especia - Despers


Especia, Specia, s. f., lat. species, espèce, division du genre.

Li logicia... prendo especia coma plus especial que gendre, coma homs, leos.

Especia es elementals, so es literals compositios.

Leys d'amors, fol. 139 et 44.

Les logiciens... prennent espèce comme plus spéciale que genre, comme homme, lion.

Espèce est élémentaire, c'est-à-dire littérale composition.

La tersa specia, que es incurabla.

(chap. La tersera espessie, que es incurable.)

Eluc. de las propr., fol. 88.

La troisième espèce, qui est incurable.

CAT. ESP. PORT. Especie. IT. Specie. (chap. espessie, espessies : classe, classes.)

2. Especial, Special, adj., lat. specialis, particulier, spécial.

Per especial don. V. de S. Honorat.

(chap. Per espessial don; de Deu, que te l' ha donat.)

Par don spécial.

Tug li... baro que ero sos amics especials.

(chap. Tots los... barons que eren sons amics espessials.)

V. de Pierre Vidal. 

Tous les... barons qui étaient ses amis particuliers. 

Procuradors specials de mos senhor d'Armagnac.

(chap. Procuradós espessials de mon siñó d' Armañac. Qué bo que está lo coñac d' Armañac, fa una barbaridat de tems que no lo tasto.)

Tit. de 1378, Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 355.

Procureurs spéciaux de mon seigneur d'Armagnac.

Exceptios generals et specials.

(chap. Exepsions generals y espessials.)

Tit. de 1262. DOAT, t. LXXIX, fol. 73.

Exceptions générales et spéciales.

Adv. comp. La cauza, tan be en general com en especial.

(chap. La cosa, tan be en general com en espessial.)

V. et Vert., fol. 36.

La chose, aussi bien en général comme spécialement.

ANC. FR. Que tu m'otroies especial part et planière en touz les biens que tu feras. Joinville, p. 156.

CAT. ESP. PORT. Especial. IT. Speciale, speziale. 

3. Especialmens, Specialmens, adv., spécialement, particulièrement.

Especialmens els articles et els ponhs de la fe.

(chap. Espessialmen als articuls y als puns de la fe.)

V. et Vert., fol. 102. 

Spécialement aux articles et aux points de la foi.

Honrar lo devon totas gens, 

Mas domnas specialmenz.

V. de S. Honorat. 

Toutes gens le doivent honorer, mais les dames spécialement.

ANC. FR. Espécialment vileins séremens et hérésie fai abatre à ton pooir. Douteront les privez, les estranges, de mesprendre vers toy, espécialment tes pers et tes barons. Joinville, p. 156. (N. E. pers : pairs : pares)

CAT. Especialment. ESP. PORT. Especialmente. IT. Specialmente, spezialmente.

4. Specification, s. f., spécification. 

Per obligansas generals sensa specification.

(chap. Per obligassions generals sense espessificassió.)

Statuts de Provence, BOMY, p. 227. 

Par obligations générales sans spécification. 

CAT. Especificació. ESP. Especificación. PORT. Especificação.

IT. Specificazione.

5. Especificar, Especifiar, Specificar, v., lat. specificare, spécifier.

Per especificar, expondre e declarar.

(chap. Per a espessificá, expondre y declará.)

Leys d'amors, fol. 118. 

Pour spécifier, exposer et déclarer.

No los me cal especifiar.

(chap. No me los ('ls) cal espessificá.

ESP. No me hace falta especificarlos.)

Brev. d'amor, fol. 50.

Ne me les faut spécifier.

Part. pas. En la manieyra especificada.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, pr., t. IV, col. 426.

En la manière spécifiée.

Puescan esser... interpretadas e specificadas pel juge del senhor.

Charte de Gréalou, p. 124.

Puissent être... interprétées et spécifiées par le juge du seigneur.

CAT. ESP. PORT. Especificar. IT. Specificare.

(chap. espessificá: espessifico, espessifiques, espessifique, espessifiquem o espessificam, espessifiquéu o espessificáu, espessifiquen; espessífic, espessifics, espessífica, espessífiques; espessificat, espessificats, espessificada, espessificades.)

6. Specificament, adv., spécifiquement.

Declaradament et specificament.

Tit. de 1266. DOAT, t. LXXIX, fol. 47. 

Énonciativement et spécifiquement.

CAT. Especificadament. ESP. Especificadamente (específicamente). 

PORT. Especificamente. IT. Specificamente. (chap. espessíficamen.)


Especia, s. f., épice.

Qui manja, per mais beure,

Especias, no per mielhs vieure.

(chap. Qui minge, per a mes beure, espessies, no per milló viure.)

Brev. d'amor, fol. 120.

Qui mange épices pour boire davantage, non pour mieux vivre.

Ayga... flayran... las especias d'Orien. 

(chap. Aigua... flairán... les espessies d'Orién; flairá : fe bona auló.)

V. et Vert., fol. 78.

Eau... sentant... les épices d'Orient.

CAT. ESP. PORT. Especia. IT. Spezie. (chap. Espessia, espessies.)

2. Especi, s. m., épice, drogue.

Non lur tenon pro emplastres...

Ni 'ls bos especis.

Un troubadour anonyme: Dieus vos salve. 

Ne leur tiennent profit emplâtres... ni les bonnes drogues.

3. Espessier, s. m., épicier.

Suy espessiers trop bos.

(chap. Soc espessié mol bo.)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je suis très bon épicier.

ANC. CAT. Especier. ESP. Especiero. PORT. Especieiro. IT. Speziale.

(chap. Espessié, espessiés, espessiera, espessieres.)

4. Especiayre, Especiador, Espessiador, s. m., épicier.

A Johan Baron, especiayre de Nemse, per VI torchas de lui compradas.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227.

À Jean Baron, épicier de Nîmes, pour six torches de lui achetées.

Jacme de Rodes, especiayre.

(chap. Jaume de Rodes, espessié; Jacme, Jaume, Jayme, Jaime, Jacobus, Iavmes al Vidal Maior, etc.)

De l' escala del dijous son espessiadors.

Ad especiadors... lo portal de Bilhon.

Cartulaire de Montpellier, fol. 103, 45 et 44.

Jacques de Rhodez, épicier.

De la troupe du jeudi sont épiciers.

Aux épiciers... le portail de Bilhon. 

Talhandier

De drap o especiador,

Joglars d'esturmens o cantor.,

Brev. d'amor, fol. 32. 

Tailleurs de drap ou épiciers, joueurs d'instruments ou chanteurs.

5. Despessier, s. m., épicier, droguiste.

Be sera bos lo metge e ricx lo depessiers.

Izarn: Diguas me tu. 

Bien sera bon le médecin et riche le droguiste.

6. Especiaria, Espessiaria, Especiairia, s. f., épicerie.

Tenran lo mestier d'espessiaria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Tiendront le métier d'épicerie. 

Tota especiairia pagua dex et oeit deniers.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. LI, fol. 151.

Toute épicerie paie dix et huit deniers.

- Magasin d'épices.

Gran odor de noblas especias com en una especiaria.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 200. 

Grande odeur d'excellentes épices comme en une épicerie.

ANC. CAT. ESP. (especiería) Especieria. PORT. Especiara. IT. Spezieria.

(chap. Espessiería, tenda de espessies : botiga o botica del boticari, apotecari, farmasséutic.)


Espectacio, s. f., lat. expectatio, attente.

Per la no certanedat de l'espectacio.

Trad. de Bède, fol. 42. 

Par la non certitude de l' attente.

ANC. FR. Accourut tout le voisinaige en expectation de véoir.

Rabelais, liv. III, ch. 24. 

CAT. Expectació. ESP. Expectación. PORT. Expectação. IT. Aspettazione.


Espelh, Espielh, s. m., lat. speculum, miroir, glace.

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

Anc tan bel no s vi en espelh.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem. 

Jamais si beau ne se vit en miroir.

Si s mirava en espelh, 

No s prezaria un aguilen.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

S'il se mirait en miroir, il ne se priserait un fruit d'églantier.

Fig. Apres ells devon esser miralh et espielh, que totz los autres s' i devon mirar. V. et Vert., fol. 97.

Après ils doivent être miroir et glace, vu que tous les autres s'y doivent mirer. 

Loc. En que totz hom pot penr' espelh.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

En qui tout homme peut prendre miroir. 

ANC. CAT. Espill (MOD. Mirall). ESP. Espejo. PORT. Espelho. IT. Specchio.

(chap. Espill, espills; espejismo se li diu a la ilusió óptica p. ej. al desert.)

L'espill , Jaume Roig

2. Speculacio, s. f., lat. speculatio, spéculation, action de regarder, de considérer.

Speculacio o contemplacio... Fasga... fo mont d' especulacio et contemplacio, quar Moyzes la terra de promissio d' el previzia. 

Eluc. de las propr., fol. 22 et 159.

Spéculation ou contemplation... Le Phasga... fut un mont de spéculation et contemplation, car Moïse de lui prévoyait la terre de promission. 

CAT. Especulació. ESP. Especulación. PORT. Especulação. IT. Speculazione. (chap. Especulassió, especulassions; v. especulá: especulo, especules, especule, especulem o especulam, especuléu o especuláu, especulen; especulat, especulats, especulada, especulades.)

3. Especulatiu, adj., spéculatif. 

Entendement speculatiu. Eluc. de las propr., fol. 22.

Entendement spéculatif. 

CAT. Especulatiu. ESP. PORT. Especulativo. IT. Speculativo, specolativo.

(chap. Especulatiu, especulatius, especulativa, especulatives.)

4. Specular, adj., lat. specularis, spéculaire, transparent.

La peira dita specular es de sa natura...

(chap. La pedra dita especular (lo talco) es de la seua naturalesa... transparén, transparens, transparenta, transparentes.)

Cors specular et polit... Transparent et specular.

Eluc. de las propr., fol. 194, 120 et 135. 

La pierre dite spéculaire (le talc) est de sa nature... 

Corps spéculaire et poli... Transparent et spéculaire. 

ANC. ESP. Especular.


Espelhar, v., expliquer. (chap. explicá.)

Voy. Just. Lipsius, epist. 44, ad Belgas.

Comtet lhi son dol, e lhi espel

Cum a mort, ab sas mans, lo franc donzel.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 105.

Lui conta son deuil, et lui explique comment il a tué, avec ses mains, le franc damoisel.

Vec vos del vers la fi

Qu' En Grimoartz vos espelh,

Qu' ab joi lo las e l' afina,

Si 's qui be 'l chant ni l' espelha.

G. Rudel: Lanquan.

Voici la fin du vers que le seigneur Grimoart vous explique, vu qu'avec joie il l'enlace et l'afine, tellement il est (celui) qui le chante et l'explique bien.


Espelir, v., faire éclore.

Lo coa el sablon e l' espelis.

Naturas d'alcus auzels.

Le couve dans le sable et le fait éclore.

Lo closc del huou fo 'l ventre precios

De la Verge que pueys l' huou espellic.

(chap. La clasca del ou va sé lo ventre pressiós de la Virgen que después va fé eclosioná l'ou, obrís. Me pareix que espelir ve de expellire, expelí, expulsá, traure fora, gitá fora; en este cas, pondre l'ou, en metáfora: parí lo chiquet Jesús.)

Matfre Ermengaud, Épître à sa soeur.

La coque de l'oeuf fut le ventre précieux de la Vierge qui puis fit éclore l'oeuf.

ANC. FR. Quei icel fu put espeleir

K'en vostre buche vei ardeir?

Geoffroi Gaimar, Roman d'Haveloc, v. 293.


Espelofir, v., ébouriffer, hérisser.

Part. pas. Cant lo drac vi cazer son sanc, 

Brama e sailh de ranc en ranc,

Et es se totz espelofitz, 

Cant sen qu'en aysi es feritz.

V. de sainte Enimie, fol. 35. 

Quand le dragon vit tomber son sang, il crie et saute de chute en chute, et il s'est tout hérissé, quand il sent qu'il est ainsi frappé.

(chap. Normalmén se aplique al pel, ya u diu lo propi verbo esPELofir. Erissá, erissás; erissat, erissats, erissada, erissades; esturrufá, estorrufá; estorrufat, estorrufats, estorrufada, estorrufades, esturrufat, esturrufats, esturrufada, esturrufades; algo paregut a espelussá, espelussás, espelussat, espelussats, espelussada, espelussades, que es lo mateix que despelussat, despelussats, despelussada, despelussades.)


Espera, s. f., lat. sphaera, sphère. 

Segon la forma de l' espera.

(chap. Segons la forma de l' esfera.)

V. de S. Honorat.

Selon la forme de la sphère. 

A l'espera celestial.

Brev. d'amor, fol. 38.

A la sphère céleste.

Mais de gromantia sai totz los esperimens, 

Las sortz e las esperas e los desviamens.

(chap. Pero de nigromansia sé tots los experimens, les sorts y les esferes y los desviamens.)

P. de Corbiac: El nom de. Var. 

Mais de nécromancie je sais toutes les expériences, les sorts et les sphères et les déviations.

A semblansa d'espera o de cercle. Eluc. de las propr., fol. 105.

A ressemblance de sphère ou de cercle. 

CAT. ESP. PORT. Esfera. IT. Sfera. (chap. esfera, esferes; esféric, esferics, esférica, esfériques. v. esferificá: esferifico, esferifiques, esferifique, esferifiquem o esferificam, esferifiquéu o esferificáu, esferifiquen; esferificat, esferificats, esferificada, esferificades.)

2. Emysperi, s. m., lat. hemisphaerium, hémisphère.

Fa en nostre emysperi tan loncs jorns. 

(chap. Fa al nostre hemisferi díes tan llargs.)

Eluc. de las propr., fol. 122.

Fait en notre hémisphère si longs jours.

CAT. Hemisferi. ESP. Hemisferio. PORT. Emisferio, hemisferio. 

IT. Emispero, emisperio. (chap. Hemisferi, mija esfera.)


Esperar, v., lat. sperare, espérer.

Mas sazos fon qu' el maior don d'amor

Voli' om mais esperar que tener.

H. Brunet: Pus lo dous. 

Mais le temps fut où l'on aimait mieux espérer que tenir le plus grand don d'amour.

Doncs sai ieu ben que mi dons ten las claus

De totz los bes qu' ieu aten ni esper.

Berenger de Palasol: Tan m'abelis.

Donc je sais bien que ma dame tient les clefs de tous les biens que j'attends et espère.

- Attendre.

Cum per Illyrici partes barbaricus speraretur incursus.

Loi 25 du Code Théodosien. 

Simus ergo... hilares et homeristas speremus. 

Pétrone. 

Quan trob negun que m' esper,

Mort o viu, l'aven a cazer.

P. Vidal: Pus ubert. 

Quand je trouve quelqu'un qui m'attend, mort ou vif, il lui arrive de tomber.

Volia que esperessan l'autra compaynha que devia venir.

Philomena.

(chap. Volíe que esperaren al atra compañía que debíe (habíe de) vindre.)

Voulait qu'ils attendissent l'autre compagnie qui devait venir.

Part. pas. Tan lonc temps l'ay esperat

E nueg e jorn planh e plorat.

V. de S. Alexis. 

Je l'ai attendu si long-temps et plaint et pleuré nuit et jour. 

Prov. Trop car compra qui espera. V. et Vert., fol. 81.

(chap. Massa car compre (lo) qui espere.)

Trop cher achète qui attend.

Subst. Pero esperar fai la flors 

Tornar frug. 

Folquet de Marseille: Mot i fetz. 

Pourtant attendre fait la fleur devenir fruit. 

CAT. ESP. PORT. Esperar. IT. Sperare.

2. Esper, s. m., espoir, attente, retard.

(chap. Espera; esperansa.)

Donc, s' aissi muer, que m val mos bos espers?

Arnaud de Marueil: L' ensenhamens. 

Donc, si ainsi je meurs, que me vaut mon bon espoir?

Vers Dieus, on es mos espers.

G. Riquier: Aissi quon es. 

Vrai Dieu, où est mon espoir.

Loncs espers a manhs plagz destorbatz.

G. Adhemar: Non pot esser. 

Long retard a troublé maints plaids. 

Loc. Vostra beutatz on ai mes mon esper. 

Le Moine de Montaudon: Aissi com. 

Votre beauté où j'ai mis mon espoir.

3. Esperansa, s. f., espérance.

Esperans' an tuit li meillor.

(chap. Esperansa tenen tots los millós.)

Folquet de Marseille: Si cum sel.

Tous les meilleurs ont espérance. 

El deu metr' esperansa en Dieu.

L'Arbre de Batalhas, fol. 144.

Il doit mettre espérance en Dieu. 

Loc. Prometes mi bon' esperansa.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Promettez-moi bonne espérance.

Per qu' es fols qui, ses fermansa, 

Met en amor s' esperansa.

B. de Ventadour: Tuit sels que. 

C'est pourquoi est fou qui, sans assurance, met en amour son espérance.

- Espérance bretonne.

Allusion à l'espoir qu'avaient les Bretons du retour d'Artus, qu'ils croyaient n'être pas mort et devoir reparaître parmi eux.

(N. E. Más o menos como la esperanza ascumita, de la asociación catalanista del Matarraña, Ascuma: el retorno de Artur Quintana con una boina roja encasquetada. Cuando se muera, que no vuelva por el Matarraña ni Aragón; trajo la rabia catalanista, y esta no se acabará cuando muera el perro.)

S'il plai qu' ab lieis no m fos

L' esperansa dels Bretos.

G. Faidit: Com que mos.

S'il lui plaît qu'avec elle ne fut pour moi l'espérance des Bretons.

Servirs qu'om no guazardona 

Et esperansa bretona 

Fan de senher escudier.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Le servir qu'on ne récompense pas et espérance bretonne font d'un seigneur un écuyer.

- L'une des vertus théologales.

Las tres vertutz theologicals, que so fe, caritatz, esperansa.

(chap. Les tres virtuts teologals, que són fe, caridat y esperansa. 

En castellá se les adeprén un “fé, esperanza y caridad.”)

Brev. d'amor, fol. 5.

Les trois vertus théologales, qui sont la foi, la charité, l'espérance.

CAT. Esperansa. ESP. Esperanza. PORT. Esperança. IT. Speranza.

(chap. Esperansa, esperanses; esperansat, esperansats, esperansada, esperansades; v. esperansá, esperansás: yo me esperanso, esperanses, esperanse, esperansem o esperansam, esperanséu o esperansáu, esperansen.)

4. Espera, s. f., attente, retard. 

Ay fag tan long' espera

Que aysi m degues murir. 

(chap. Hay fet tan llarga espera que aixina me deguera morí.)

Rambaud d'Orange: Una chansoneta.

J'ai fait si longue attente qu'ainsi je dusse mourir.

Non hi vueill gaire d' espera.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Je n'y veux guère de retard.

- Terme.

En luoc de far usuras

Fan baratas ad espera.

(chap. En ves de fé usures fan mercats d' empeños: te donen dinés per algo y si no los tornes en un tems fixat, pactat, se “ho” queden y u revenen. Este “ho” ve del latín hoc + verbo, p. ej “hoc facit”, se pronunsie u y se escriu u; als textos antics tamé se trobe “o”.)

Brev. d'amor, fol. 125.

Au lieu de faire usures ils font marchés à terme.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Espera. IT. Spera.

5. Esperamen, s. m., espoir.

Ieu no mi vuel de vos dezesperar,

Ans ai en vos mon bon esperamen.

P. Cardinal: Un sirventes. 

Je ne me veux désespérer de vous, mais j'ai en vous mon bon espoir.

ANC. ESP. Esperamiento.

6. Esperaire, s. m., qui espère, qui attend.

Si de vos dizetz que m desesper, 

Dona, no sai de qui m sia esperaire. 

Berenger de Palasol: Bona domna.

Si vous dites que je me désespère de vous, dame, je ne sais de qui je sois espérant.

D'aitan suy ben esperaire.

Pierre d'Auvergne: Gent es.

D'autant je suis bien espérant. 

ESP. Esperador. (chap. Esperadó, esperadós, esperadora, esperadores.)

7. Desesperar, v., lat. desperare, désespérer.

Qui essenia lo covers ses suavetat plus pot lo desesperar que chastiar.

(chap. Qui enseñe al convers sense suavidat mes lo pot desesperá que corregí; chastiar, de lat. castigare, es corregí; castigá.)

Trad. de Bède, fol. 30.

Qui enseigne le convers sans bonté le peut plus désespérer que corriger.

No vos qual dezesperar.

Marcabrus: A la fontana.

Se vous faut désespérer.

De las domnas mi desesper,

Jamais en lor no m fiarai.

(chap. De les dones me desespero, may mes d' elles no men fiaré.)

B. de Ventadour: Quan vei la laudeta.

Je me désespère des dames, jamais en elles je ne me fierai.

Per gran mal nulhs homs no s desesper.

(chap. Per gran mal (que) cap home se desespero. Nulhs y no són dos negatius, al chapurriau se consentren en una paraula: “cap”, que vol di 0, nulo, ademés d' atres significats, del lat. caput, etc.)

P. Rogiers: Non sai don.

Pour grand mal nul homme ne se désespère.

C' om se deia per tan desesperar.

G. Faidit: Tot atressi. 

Qu'on se doive pour tant désespérer.

Part. pas. No vuelh dezesperatz languir. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je ne veux languir désespéré. 

Subst. Se aucis esperitalmens coma desesperat.

(chap. Se mate espiritualmen com a desesperat.)

V. et Vert., fol. 13.

Se tue spirituellement comme désespéré.

Fig. Es arbres senes razitz

De tot frug desesperatz.

(chap. Es abre sense arraíl o arraíls, de tot fruit desesperat.)

G. Riquier: Aissi pert. 

Est arbre sans racines désespéré de tout fruit.

CAT. ESP. PORT. Desesperar. IT. Disperare.

(chap. Desesperá, desesperás: yo me desespero, desesperes, desespere, desesperem o desesperam, desesperéu o desesperáu, desesperen; desesperat, desesperats, desesperada, desesperades.)

8. Desesper, s. m., désespoir.

Mains peccadors fai desespers morir. 

(chap. Lo desespero (la desesperansa) fa morí mols pecadós.)

T. de R. de Vaqueiras et de Coines: Senher Coines.

Le désespoir fait mourir maints pécheurs. 

Loc. Car trop tarzar en domney es folhia,

Que mans amicx ne ven en desesper. 

Guillaume de Montagnagout: No sap. 

Car trop tarder en galanterie est folie, vu que maint amant en vient en désespoir.

ANC. CAT. Desesper.

9. Desesperansa, s. f., désespoir.

Cum viurai, ieu que tan coral sospir 

Fas nueg e jorn ab gran desesperansa?

Hugues de S.-Cyr: Tres enemics. 

Comment vivrai-je, moi qui fais nuit et jour tant de soupirs de coeur avec grand désespoir?

Lo segon peccat contra lo Sant Esperit es desesperansa.

(chap. Lo segón pecat contra lo Espíritu San es la desesperansa.)

V. et Vert., fol. 10.

Le second péché contre le Saint-Esprit est désespoir.

E 'lhs cardenals elegiro lo papa coma per dezesperansa.

(chap. Y los cardenals van triá (elegí) al Papa com per desesperansa, desesperansats. Natros los chapurriaus tenim al cardenal Omella, que podríe arribá a Papa, de fet, ya té un blog per si auncás: lopapaparlechapurriau.blogspot.com)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 154.

Et les cardinaux élurent le pape comme par désespoir.

Loc. Ella se mes en desesperansa.

V. de Guillaume de Balaun. 

Elle se mit en désespoir.

ANC. FR. Plains de doleur et de désespérance.

Eustache Deschamps, p. 88.

Car je les vy près de désespérance.

(chap. Ya que los vach vore prop de la desesperansa. 

Depossisió, declarassió, testimoni, atestat (de testigo), de Ricardo Segón “lo bo”, duc de Normandía, Ricart, Richard, Ricard, com lo pastís; fill de Ricardo Primé “lo sense temó”, valén, s' assemelle a 'N Artur Quintana Font.)

Déposition de Richard II.

Ricardo Segón “lo bo”, duc de Normandía, Ricart, Richard, Ricard

Artur Quintana Font, boina negra, barretina negra


Rous fa en tel désespérance.

B. de Sainte-Maure, Chr. des ducs de Normandie, fol. 25.

ANC. CAT. Desesperança. ANC. ESP. Desesperanza (MOD. Desespero). 

IT. Disperanza. (chap. Desesperansa.)

10. Desesperatio, s. f., désespoir.

Desesperatios es grans peccatz que Dieus ayra molt...

Totz hom que sera pres en desesperatio sera dampnatz.

(chap. La desesperassió es un gran pecat que Deu odie mol;

ayra : FR. hait : EN. hates : all. hasst.)

Liv. de Sydrac, fol. 128.

Désespoir est grand péché que Dieu hait beaucoup... 

Tout homme qui sera pris en désespoir sera damné.

Tombar en lo peccat de desesperacio.

(chap. Tombá, caure al pecat de desesperassió.)

V. de s. Fors, DOAT, t. CXXIII, fol. 255.

Tomber dans le péché de désespoir. 

CAT. Desesperació. ESP. Desesperación. PORT. Desesperação. 

IT. Disperazione. (chap. Desesperassió.)

11. Desperamen, s. m., désespoir.

Dires lo secrez de son amic es desperamens d'arma.

(chap. Di lo secret de son amic es desesperamén de l'alma.)

Trad. de Bède, fol. 75.

Dire le secret de son ami c'est le désespoir de l'âme.

12. Despers, adj., désespéré, désespérant, désolé, désolant.

Sui plus despers

Per sobramar,

Que naus que vai turban per mar, 

Destrecha d' ondas e de vens.

Giraud de Borneil: Quan lo fregz. 

Je suis plus désespéré par excessivement aimer, que nef qui va errant par mer, pressée d'ondes et de vents.

Sera mot fers,

Mot angoyssos e mot despers. 

Los XV signes de la fi del mon.

Sera très rude, très angoisseux et très désolant.

(chap. Desesperán, desesperadó, desesperans, desesperadós.)

jueves, 4 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA SEGONA.

Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo, éste sen done cuenta y sense di res, lo trobe y lo esquile. Cóm se salve de la mort u voréu al final.

Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo


Habén arribat lo final de la história de Filostrato, en la que algunes vegades se habíen ficat roiges les Siñores y algunes atres sen habíen enrit, li va apetí a la Reina que Pampínea continuare novelán; ella, escomensán, va di:
Ñan algúns tan poc discretos al vóldre mostrá que saben lo que no los convé sabé, que algunes vegades en aixó, al castigá les desapersebudes faltes de atres, creuen que la seua vergoña mengüen cuan es al contrari, la fan creixe.

Agilulfo, rey dels longobardos, aixina com los seus predessesós (antepassats) habíen fet, a Pavia, siudat de la Lombardía, va fixá la sede del seu Reino, habén pres per dona a Teudelinga, viuda de Auttari, que tamé habíe sigut rey dels longobardos, lombardos, que ere una hermossíssima dona, mol sabia y honesta, pero desventurada en amors. Están pel valor y lo juissi de este rey Agilulfo les coses dels longobardos en plena prosperidat, va passá que un palafrené de la Reina, home de vil condissió per naiximén, y en persona tan hermós y alt com lo rey, se va enamorá de la Reina; y com lo seu baix estat no li permitíe este amor, a dingú lo descubríe, ni en la mirada se atrevíe a descubríl. Y encara que sense cap esperansa visquere de podé agradála may, se gloriabe de habé ficat los seus pensaméns a una part mol alta; se sucarrabe per lo foc amorós, (com los de Monroch). 

La Reina, cuan teníe que montá a caball, en mes gust cabalgabe en lo palafrén cuidat per neste que per algún atre; y cuan passabe aixó, éste se u preníe com un grandíssim favor, y no se li apartabe de damún, tenínse per felís sol en podé tocáli les robes. Pero com veém passá en molta frecuénsia que cuan disminuíx la esperansa, aumente l´amor, aixina passabe en lo pobre palafrené, al que mol dolorós se li fée soportá lo gran dessich tan de amagatóns, no sén ajudat per cap esperansa; y moltes vegades, no podén deslligás de este amor, volíe morís.
Y pensán aixina, va dessidí fé alguna cosa per la que pareguere que moríe per l´amor que a la Reina li habíe tingut y teníe; y esta cosa se va proposá que fore tal que en ella tentare la fortuna de podé del tot o en part conseguí lo seu dessich. Y no se va ficá a escriure paraules a la Reina o féli sabé lo seu amor per cartes, que sabíe que en vano diríe o escriuríe, va volé probá si en astússia podríe gitás en la Reina; habíe de trobá lo modo de, com si fore lo rey, que sabíe que no se gitae en ella seguit, puguere arribá an ella y entrá a la seua cámara. Pel que, per a vore cóm anabe vestit lo rey cuan la visitabe, a una gran sala del palau del rey, que estabe entre mich de la cámara del rey y la de la Reina, se va amagá unes cuantes nits; y una nit va vore al rey eixí de la seua cámara embolicat en un gran manto y a la má una antorcheta ensesa y a l’atra una vareta, cap a la cámara de la Reina y, sense di res, pegá uns copets una vegada o dos a la porta de la cámara en aquella vareta, y li van obrí y li van agarrá de la má la antorcheta. Veén aixó, va pensá que ell faríe lo mateix un atra nit; y trobán un manto paregut an aquell que li habíe vist al rey, una antorcha y una estaca, y rentánse primé be a un calderó, per a que no li putire a la Reina a eixérrit y sen donare cuenta del engañ, com acostumbrabe, a la gran sala se va amagá. 

Y sentín que ya a tot arreu dormíen, y pareixénli tems o de fé realidat lo seu dessich o de buscá la mort, va ensendre la antorcha, y embolicat en lo manto sen va aná a la porta de la cámara y dos vegades va tocá en la vareta. La cámara va sé uberta per una camarera mich adormida y la llum agarrada y ficada apart. Ell, sense di res, va passá a dins de la cortina, va dixá lo manto, y se va ficá al llit aon la Reina dormíe. Y agarránla en brassos, y fen vore que estabe enfadat perque sabíe que lo rey no volíe sentí res cuan estabe enfadat, moltes vegades carnalmen va conéixe a la Reina.

Y encara que dolorós li va paréixe anássen, tenín temó de que se descubriguere, se va eixecá y va agarrá lo manto y la antorcha, y sense di res sen va aná, y tan pronte com va pugué sen va entorná cap al seu llit. Y apenes se habíe gitat cuan lo rey, eixecánse, sen va aná a la cámara de la Reina, y ella se va sorpréndre mol. 

Habén ell entrat al llit, ella li va di:

- Chay, siñó meu, ¿qué passe esta nit? ton hau anat fa mol poc, y mes del acostumbrat hau chalat en mí, ¿y tan pronte tornéu a escomensá? Paréu cuenta en lo que féu. 

Lo rey, al sentí estes paraules, sen va doná cuenta de que la Reina habíe sigut engañada, pero va pensá (pos va vore que la Reina no sen habíe donat cuenta ni dingú mes) que no volíe féla caure en la cuenta; lo que mols no hagueren fet, sino que hauríen dit: «No hay sigut yo; ¿quí ha sigut lo que ha estat aquí?, ¿cóm ha sigut?, ¿quí ha vingut?».

Li va contestá entonses lo rey, dissimulán lo enfado:

- Siñora, ¿no tos paréixco prou potén com per a está una vegada y torná? A lo que la dama va contestá:

- Siñó meu, sí, pero yo tos rogo que cuidéu la vostra salut.

Entonses lo rey va di:

- Pos seguiré lo vostre consell, y esta vegada sense donátos mes empach men entorno. Y com se habíe atufat, estabe ple de ira y de rencor per lo que li habíen fet, tornán a péndre lo seu manto sen va aná de la cámara y va volé trobá silensiosamén al que habíe fet alló, imaginán que teníe que sé de la casa, y que no hauríe pogut eixí de ella. Agarrán, pos, una llumeneta sen va aná a una llarguíssima habitassió que ñabíe damún de les cuadres dels caballs, a la que casi tots los criats dormíen a diferéns llits; y pensán que a consevol que haguere fet alló que la dama diebe no se li hauríe pogut calmá lo pols y los batecs del cor pel meneo, escomensán per una punta de la habitassió, va aná tocánlos lo pit a tots, per a vore si los batíe lo cor en forsa. Tots dormíen com a socs, menos lo que habíe estat en la Reina; per naixó, veén vindre al rey y donánsen cuenta de que lo anabe buscán, va escomensá a tremolá, y se li va ficá lo cor a sen, les tamborinades que notabe al pit pel traqueteo se van aumentá per la temó; y sen va doná cuenta de que, si lo rey sen acatáe de alló, sense tardá lo faríe morí. Y encara que algunes coses que podríe fé se li van passá pel cap, veén al rey sense cap arma, va seguí fénse l´adormit y va esperá a vore qué fée lo rey. Habén mirat lo rey a mols y encara sense trobán a cap del que puguere está segú, va arribá an ell, y notán que li latíe fort lo cor, se va di: «Esta es la meua. Este ha sigut».
Pero com no volíe que se sapiguere, no li va fé datra cosa mes que, en un parell de estisoretes que habíe portat, li va tallá una mica lo pel pels costats, damún de les pulseres, y com an aquell tems se portaben mol llargs, alló siríe la siñal per a reconéixel en son demá; y fet aixó, sen va entorná cap a la seua cámara.
Lo burladó, claramen sen va doná cuenta de per qué habíe sigut siñalat; pel que, sense esperás un momén, se va eixecá, y trobán un parell de estisores de esquilá caballs, va aná un per un y a tots de la mateixa manera los va tallá lo pel; y fet aixó, sense que lo sentiguéren, se va gitá a dormí.

Lo rey se va eixecá prontet y va maná que, abáns que les portalades del palau se obriguéren, tots los seus criats vinguéren dabán d´ell; y aixina se va fé.
Están tots dabán de ell sense cap gorro o drap al cap, com ell habíe manat, los va escomensá a mirá per a reconéixe al que ell habíe pelat; y veén a la mayoría de ells en los pels tallats casi igual, se va extrañá, y se va di:
«aquell al que estic buscán, encara que de baixa condissió sigue, be amostre sé home de alt ingenio.»

Después, veén que sense contáu no podíe trobá al que buscabe, disposat a no cubrís de una gran vergoña per cobrás una vengansa, en unes paraules lo va volé amonestá y mostráli que sen habíe donat cuenta del cas; y giránse cap a tots, va di:

- Qui u va fé que no u faigue mes, y anéu en Déu.
Un atre hauríe volgut torturál, martirisál, interrogál y massacrál y al féu lo hauríe descubert; pero al ficás en descubert, encara que se haguere vengat, no hauríe menguat sino aumentat la seua vergoña y tacat lo honor de la seua dona.

Los que aquelles paraules van sentí se van maravillá y mol tems van está cavilán qué hauríe volgut di lo rey en alló, pero no va ñabé ningú que u entenguere mes que aquell a qui li tocabe. Este, com sabio que ere, may, en vida del rey u va descubrí, ni may mes a la seua vida en estes acsións va tentá a la fortuna.


TERSERA

domingo, 26 de enero de 2020

LUCHAREM (Juan Carlos Abella)

Com corre lo temps, com pase la vida. Mare de deu lo que mos ha vingut esta semana. Per aixó penso que es bo que tos fica una poesía de esperansa. La que mos ha vingut a segut mol grosa, pero pareis que ara ya ha pasat. Es un homenage a tots natros, a la nostra gen, a la nostra valentia, a eixe esperit luchadó que tenim, a eixa solidaridat espesial que tenim la gen de poble. Encara que no vach podé ficatos la poesía aí divendres, u fach avui disabte. Es una poesía pa intentá puijamos los ánimos.

LUCHAREM (Juan Carlos Abella), Valderrobres, neu, nevada, maleses


"LUCHAREM"
No tenim cap po
Som gen mol valenta
Si algo mos sobre es espenta
Segú que puijarem este grasó
Que mos venen adversidats
Natros mai perderem la esperansa
Ganes de luchá me tenim en abundansia
Pa luchá estem mol ben preparats
Tots junts obrirem lo camí
Entre tots llimpiarem lo carré
Mos ajudarem uns als atres tamé
Pa que los pijos momens puguem resistí
Tenim lo milló tesoro, la solidaridat
Que fa que cuan estem patim devalen
Tots acudim pa aliviá eixe patimen
Es una proba de gran lealtat
Mai perderem la esperansa
Ni perderem les nostres forses
Juns puijarem les pijos costes
No pararem hasta trová la bonansa
Som gen que valem mol
Gen que tenim los millós sentimens
Los tenim tots mol adins
Pa fe que torno a eixí lo milló sol
Tots junts tornarem a riure
Tots junts lucharem aquí
Tots junts u farem cada matí
Tots junts tornarem a viure.

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA OCTAVA.

Sofronia, creén sé la dona de Gisippo, u es de Tito Quinto Fulvio y en ell sen va a Roma; aon Gisippo arribe en pobre estat, y creén que Tito lo despressie, afirme, pera morí, que ha matat a un home. Tito, reconeixénlo, diu, pera salvál, quel ha matat ell, y veénu qui u habíe fet, se inculpe an ell mateix; per naixó son ficats en libertat per Octavio, y Tito a Gisippo li done a san germana per dona y se repartix en ell tots los seus bens.

Filomena, per orde del rey, habén callat Pampínea y habén ya totes elles alabat al rey Pedro, y mes gibelina que los atres, va escomensá:

Magnífiques siñores, ¿quí no sap que los reys poden, cuan volen, fé les mes altes coses y que ademés an ells los cumplix espessialíssimamen lo sé magnífics? Quí fa lo que té que fé, fa be; pero no ña que maravillás tan ni alsáu tan alt en alabanses com convendríe a datre que u faiguere, que, tenín menos possibles de ell menos se esperare. Y per naixó, si en tantes paraules les obres del rey exaltéu y tos pareixen bones, mol mes tos han de agradá les dels nostres iguals cuan se assemellen a les del rey o són encara millós; per lo que una admirable y magnífica obra feta per dos siudadáns amics me hay proposat contátos en una historia.
Al tems de Octavio César, no encara com Augusto, sino desde lo triunvirato, regíe lo imperi de Roma, va ñabé a Roma un home noble de nom Publio Quinto Fulvio que teníe un fill de nom Tito Quinto Fulvio, de maravellós ingenio, lo va maná a Atenas a adependre filossofía, y lo va recomaná a un home noble de la siudat de nom Cremetes, un antic amic seu. Per lo que Tito va viure a la seua propia casa, en compañía de un fill seu de nom Gisippo; y los dos van estudiá en un filósofo de nom Aristippo. Y frecuentánse mol los dos joves, tan van arribá a assemellás en les costums que una fraternidat y amistat tan gran va naixe entre ells que may después va sé destruida mes que per la mort; y cap dells se trobabe be si no estáen juns. Habíen escomensat los estudis, y los dos dotats de altissim ingenio, pujaben a la gloriosa altura de la filossofía en passes iguals y en maravillosa alabansa; y en esta vida (en grandíssim plaé de Cremetes, que casi consideraba als dos com a fills seus) van está al menos tres añs. Después, com passe en totes les coses, va passá que Cremetes, ya agüelo, va tancá los ulls an esta vida, de lo que los dos van sentí igual doló, y ni los amics ni los paréns de Cremetes veíen a quín dels dos se habíe de consolá mes. Va passá, después de uns cuans mesos, que los amics de Gisippo y los paréns van está en ell y jun en Tito lo van animá a pendre dona, y li van trobá una jove de maravillosa hermosura y de nobilíssims paréns y siudadana de Atenas, de nom Sofronia, de uns quinse añs de edat. Y arrimánse lo momén de les futures bodes, Gisippo li va demaná a Tito un día que anare en ell a vórela, que encara no la habíe vist; y arribats a casa della, y están ella entre los dos, Tito, veén la hermosura de la novia del seu amic la va escomensá a remirá en molta atensió, y agradánli per tot arreu, sense donáu a coneixe, se va inflamá per nella. Pero después de está allí un tems, despedínse, sen van entorná a casa. Allí, Tito, entrán sol a la seu alcoba, en la jove que li habíe agradat va escomensá a pensá, y se va aná enamorán mes contra mes pensabe en ella, y va escomensá a dís: - ¡Ay! ¡Miserable vida la teua, Tito! ¿aón fiques lo teu ánim y lo teu amor y la teua esperansa? ¿Pos no saps de quí sirá esta dona? Pensa en los honors de Cremetes y la seua familia, y en la verdadera amistat que ña entre tú y Gisippo; an esta jove te convé tíndreli la reverensia que se li té a una germana. ¿Cóm es que la vols? ¿aón te dixes portá per lo engañós amor?, ¿aón per la lissonjera esperansa? Obri los ulls del intelecto y conéixte a tú mateix; díxali pas a la raó, refrena la gana, calma lo dessich y adressa a un atra part los teus pensaméns; fésli frente an este escomensamén de la lujuria, y vensíxte a tú mateix cuan encara estás a tems. Lo que vols no te convé, no es honesto; lo que te disposes a seguí, encara que fore segú que u alcansares, que no u es, hauríes de evitáu si mirares alló que la verdadera amistat te demane. ¿Qué farás, pos, Tito? Abandonarás lo amor indegut, si vols fé lo que es degut.

Y después, enrecordánsen de Sofronia, tornán cap atrás, tot lo dit u condenabe, diénse: - les leys del Amor són mes poderoses que cap atra; trenquen no sol les de la amistat sino les divines. ¿cuántes vegades ha volgut lo pare a la filla, lo germá a la germana, la padrina al fillol? Coses mes monstruoses que un amic vullgue a la dona del atre han passat mil vegades. Ademés de aixó, yo soc jove, y la juventut está sometuda a les leys del amor. La hermosura della mereix sé volguda per tots; y si yo la vull, que soc jove, ¿quí podrá empéndrem en raó? No la vull perque sigue de Gisippo, la vull tan com la voldría fore de qui fore; peque aquí la fortuna que lay ha consedit al meu amic Gisippo en ves de a un atre. Y si té que sé volguda per la seua hermosura mereixcudamen, mes contén té que está Gisippo, al sabéu, de que la vullga que un atre.

Y en este raonamén, burlánse an ell mateix, tornán al contrari, y de este an aquell y de aquell an este, no sol aquell día y la nit siguién, sino moltes atres, hastal pun de que, perduts la gana y la son, per debilidat va tindre que gitás. Gisippo, que mols díes lo habíe vist cavilán y ara lo veíe dolén, mol se dolíe, y se esforsabe en consolál, y en moltes instansies li preguntabe la raó dels seus pensaméns y de la enfermedat. Pero habénli moltes vegades Tito contestat en mentires y habénsen donat cuenta Gisippo, sentínse, sin embargo, Tito obligat, en ploreres y en suspiros li va contestá de esta guisa:

- Gisippo, si los deus hagueren volgut, a mí me siríe mol mes grata la mort que seguí vivín, pensán que la fortuna me ha portat a un puesto al que me ha convingut probá la meua virtut, y en grandíssima vergoña meua la trobo vensuda; pero per sert que espero pronte la recompensa que mereixco, es a di, la mort, la preferixco a viure en lo record de la meua vilesa; com a tú no puc ni ting que amagát res, en gran vergoña te la manifestaré. Y li va descubrí la raó dels seus pensaméns y la batalla de estos, y al remat de quí ere la victoria y que se moríe per l´amor de Sofronia, afirmán que, coneixén cuán li conveníe an ell alló, com a penitencia se habíe imposat lo morí, y creíe que pronte u conseguiríe. Gisippo, al sentí aixó y vore les seues ploreres, va reflexioná, com si de la bellesa de la jove estare mes tibiamen prendat; pero enseguida va deliberá que la vida del seu amic teníe que séli mes volguda que Sofronia, y aixina, apegánseli les llágrimes dell, li va contestá plorán: - Tito, si no estigueres tan nessessitat de consol com u estás, me queixaría de que haigues violat la nostra amistat tenínme tan tems amagada la teua gravíssima passió. Y encara que no paregue honesta, no ña per naixó que seláli al amic les coses deshonestes, perque lo qui es un bon amic, aixina com en les honestes coses sen alegre en lo amic, en les deshonestes se esforse per apartá de elles lo ánimo del amic. Pero abstenínme al presén, vindré a lo que vech que mes nessessites. Si en ardó vols a Sofronia, prometuda en mí, no me extraño, me extrañaríe que no fore aixina, veén la seua hermosura y la noblesa del teu ánim. Y com vols a Sofronia, tan te queixes injustamen de la fortuna, encara que no u digues, que a mí me la ha consedit, pareixénte que vóldrela tú siríe honesto si haguere sigut de un atre que no fora yo. Pero si eres discret com sols, ¿a quí podíe consedíla la fortuna, de qui mes grassies pugueres donáli, si no me la haguere consedit a mí? Consevol atre que la haguere tingut, per mol honesto que siguere lo teu amor, la hauríe volgut an ella mes que a tú, lo que de mí, si per tan amic me tens com soc, no tens que esperáu, y la raó es esta:
no men enrecordo, desde que som amics, de que yo tinguera res que no fore tan teu com meu; lo que, si tan lluñ hagueren anat les coses que no puguere sé de un atra manera, aixina faría en esta com en les atres; pero encara estam a tems de fé que sigue sol teua, y assó faré. Es verdat que a Sofronia la vull mol y en gran alegría esperaba les bodes en ella, pero com tú la vols en mes ardó, pots viure segú que sirá la teua dona a la meua alcoba. Y per naixó, aparta la melancolía, recupera la salut perduda y lo consol y la alegría, y espera contén lo premio del teu amor.
Tito, al sentí parlá aixina a Gisippo, encara que mol plaé li donare la esperansa de tíndrela, se avegoñíe y li pareixíe mal asseptála. Plorán, li va contestá:
- Gisippo, la teua liberal y verdadera amistat mol cla me amostre lo que a la meua amistat li convé fé. No vullgue Deu que aquella que te han donat a tú la ressibixca yo per meua. Pren, pos, contén, lo que has triat y te han donat, y a mí díxam consumím en llágrimes.

A lo que Gisippo va di:

- Tito, la nostra amistat me done llissensia pera forsát a seguí esta dessisió meua, y si tú no fas cas als meus rogs, en la forsa que té que fés en be del amic faré que Sofronia sigue teua. Sé cuánta forsa té l´Amor y que moltes vegades ha portat a una infelís mort als amáns; y te vech tan prop de aixó que no podrás vense les llágrimes y caurás a la dalla; y yo, sense cap duda, pronte te seguiría. Sirá, pos, teua Sofronia, perque fássilmen no trobaríes a datra que tan te agradare, y yo en fassilidat podré contentámos a tú y a mí. Potsé no siría tan liberal si les dones se trobaren en la mateixa dificultat que se troben los bons amics; per naixó, podén yo mol fássilmen trobá un atra dona pero no un atre amic com tú, vull per naixó (no vull di pédrela, que no la pedré donántela a tú) de be a milló transferíla, antes que pédret. Y per naixó te demano que ixques de esta aflicsió, y mos consolos als dos, y en esperansa del be, vivín te dispongues a la alegría quel teu amor dessiche de la dona volguda.
Encara que Tito se avergoñíre de consentí que Sofronia siguere la seua dona, espentánlo per una part l´amor y per latra insitánlo los ánimos que li donabe Gisippo, va di:

- Prou, Gisippo, faré lo que tú me dius, ya que la teua generosidat es tanta que li guañe a la meua vergoña. Pero u fach perque no sol ressibixco de tú la dona volguda, sino en ella la meua vida. Ojalá Deu puga alguna vegada mostrát cuán apressio lo que fas per mí. Después de estes paraules, va di Gisippo:

- Tito, en aixó, pera que tingue efecte, me pareix que ham de fé aixó: com saps, después de llargues negossiassións entre los meus paréns y los de Sofronia, ella se ha convertit en la meua prometuda; y per naixó, si yo ara dic que no la vull per dona, se montaríe un gran avalot y escándol, y se enfadaríen los meus paréns y los seus; potsé que si la abandono, los seus paréns la donon enseguida a un atre, y alomilló no sirás tú. Y per naixó me pareix, si te pareix be, que continúa lo que hay escomensat, y com dona meua la portaré a casa y selebraré les bodes; y después tú, de amagatóns, com u prepararém, en ella te gitarás com a dona teua; después, al seu puesto y al seu tems manifestarém lo assunto, y si los agrade, be estará, y si no los agrade, de totes formes ya estará fet y no podén tirá cap atrás, tindrán que contentás en alló per forsa.
Tito va está de acord, y Gisippo la va ressibí com a dona seua a casa. Están ya Tito curat y en bona salut; y fen una gran festa, al arribá la nit, les dones van dixá a la nova dona a la alcoba del seu home y sen van aná.
Estabe la alcoba de Tito apegada a la de Gisippo, y desde una se podíe entrá al atra. Están Gisippo a la seua alcoba, una vegada apagades totes les llums, sen va aná en cuidadet cap aon estabe Tito y li va di que ya podíe aná a gitás en la seua dona.
Tito, al sentí aixó, mort de vergoña, va voldre fés atrás y no hi volíe aná; pero Gisippo, lo va fé entrá allí. Al arrimás al llit, agarrán a la jove, com fen broma, en veu baixa li va preguntá si volíe sé la seua dona. Ella, creénse que ere Gisippo, li va contestá que sí, y ell, ficánli un anell al dit, li va di: - Y yo vull sé lo teu home.

Y consumán aixina lo matrimoni, mol rato y en mol plaé va chalá en ella, sense que ni ella ni dingú sen acataren de que no ere Gisippo lo que se gitabe en ella. Están, pos, en estos termes lo matrimoni de Sofronia y de Tito, Publio, son pare va tancá los ulls an esta vida, per lo que li van escriure que sense tardá tornare a Roma a velá pels seus assuntos. Y per naixó, va parlá en Gisippo de anássen y emportássen a Sofronia, lo que no se podíe fé sense manifiestá cóm estaben les coses; un día, cridánla a la alcoba, li van explicá tot lo assunto, y Tito li va doná probes. Ella, después de mirássels als dos ben enfadada, va escomensá a desfés en llágrimes, queixánse del engañ de Gisippo; y abans de que a casa de Gisippo ni una paraula se diguere de alló, sen va aná a casa de son pare, y allí an ell y a sa mare los va contá lo engañ de Gisippo, afirmán que ere la dona de Tito y no de Gisippo com ells creíen. Aixó va sé mol du pera son pare de Sofronia y en los seus paréns y en los de Gisippo van ñabé llargues y grans lamentassións, y van sé los comadreos y los enfados mols y grans. Gisippo va despertá lo odio dels seus y dels de Sofronia, y tots díen que no sol ere digne de reprobassió, sino de un aspre cástic. Pero ell afirmabe que habíe fet una cosa honesta, y que sons pares de Sofronia teníen que donáli les grassies perque la habíe casat en algú milló que ell mateix. Tito, per un atra part, de tot sen enterabe y en gran traball u soportabe; y coneixén que ere costum dels griegos exitás en los renecs y les amenasses hasta que trobaben algú que los responguere, y que entonses no sol humildes, sino mol cobarts se tornáen, va pensá que los seus discursos no se podíen aguantá mes sense contestáls; y tenín ell ánimo romano y pensamén ateniense, de una manera mol oportuna va ajuntá als paréns de Gisippo y los de Sofronia a un templo, y entrán allí acompañat sol per Gisippo, aixina los va parlá als que esperaben:
- Creuen mols filóssofos que lo que los passe als mortals es dispossisió y providensia dels deus inmortals; y per naixó creuen algúns que es inevitable tot lo que mos passe o mos passará alguna vegada, encara que ñan algúns que esta inevitabilidat atribuixen sol a lo que ya ha passat. Estes opinións, si en perspicassia són mirades, se vorá mol ubertamen que lo rependre algo que no pot cambiás no es mes que voldre demostrás mes sabut que los deus, dels que ham de creure que en eterna ley y sense cap error gobernen y disposen de natros y de les demés coses; per lo que, cuán loca y bestial presunsió siríe voldre corregí la seua obra, mol fássilmen u podéu vore, y encara cuántes y quínes cadenes mereixen aquells que se dixen aná a tal atrevimén. Entre los que, segóns lo meu juissi, tos trobau tots, si es verdat lo que hau dit y dieu continuamen, que Sofronia es la meua dona, cuan lay hau entregat a Gisippo, sense vore que estabe disposat que no fore la dona de Gisippo, sino la meua, com podeu vore al presén.
Pero com lo parlá de la secreta providensia y la intensió dels deus los pareix a mols du y difíssil de compendre, presuposán que ells de cap de les nostres acsións sen ocupen, baixaré als raonaméns dels homens, parlán dels que me convindrá fé dos coses mol contraries a les meues costums: la una, alabám a mí mateix y latra parlá mal de atres o humilláls; pero com no me apartaré de la verdat ni en una cosa ni en latra, y la presén materia u demane, u faré. Les vostres queixes, mes insitades per la rabia que per la raó, en continues protestes, aixina com abalots, ofenen, reprenen y condenen a Gisippo perque me ha donat per dona, per dessisió seua, a qui vatros an ell per la vostra habíeu donat, en lo que yo crec que té que sé mol de alabá; y les raóns són estes: la primera, perque ha fet lo que té que fé un amic; la segona perque ha obrat mes en coneiximén de lo que u habíeu fet vatros. Lo que les santes leys de la amistat volen que un amic faigue per un atre, no es la meua intensió explicátos al presén, contentánme sol en habétos recordat delles que los llassos de la amistat mol mes ajunten que los de la sang o la parentela; tenim los amics que triem y los paréns que mos done la fortuna. Y per naixó, si Gisippo va voldre mes la meua vida que la vostra benevolensia, sén yo amic seu com me ting, dingú té que maravillás. Pero anem a la segona raó (a la que en mes insistensia mos convé aturámos): lo habé sigut ell mes sabut que vatros u sou, com me pareix que de la providencia dels deus poc ne entenéu, y mol menos que sapigáu los efectes de la amistat. Dic que lo vostre escomensamén, lo vostre consell y la vostra deliberassió li habíen donat Sofronia a Gisippo, jove y filósofo; Gisippo lay ha donat a un atre jove y filósofo; lo vostre consell la va doná a un ateniense, Gisippo a un romano; lo vostre a un jove noble, Gisippo a un encara mes noble; lo vostre a un jove ric, Gisippo a un mol ric; lo vostre a un jove que no sol no la volíe, sino que apenes la coneixíe, Gisippo a un jove que per damún de la seua felissidat y mes que a la propia vida la volíe. Y que lo que dic es verdat, y mes de alabá que lo que habíeu fet vatros, miréu pun per pun. Que yo jove y filósofo soc, com Gisippo, la meua cara y los meus estudis, sense cap discurs mes llarg poden explicáu. La mateixa edat es la seua y la meua, y en les mateixes passes sempre ham estudiat avansán. Es verdat que ell es ateniense y yo romano. Si de la gloria de la siudat disputem, diré que yo soc de una siudat libre y ell de una tributaria; diré que yo soc de una siudat Siñora de tot lo món y ell de una siudat obedienta a la meua; diré que soc de siudat florida en armes, imperi y estudis, mentres ell no podrá alabá a la seua mes que en los estudis. Ademés de aixó, encara que me veigáu com un escolá humilde aquí entre vatros, no hay naixcut dels fems del populacho de Roma; los meus palaus y los puestos públics de Roma están plens de antigues imaches dels meus antepassats, y los anals romanos se troben plens de mols triunfos lograts per los Quinto sobre lo Capitolio romano; y no está per la vellesa semada, sino que avui mes que may florix la gloria del nostre nom. Callo, per vergoña, les meues riqueses, tenín a la memoria que la pobresa honrada es lo antic y copiós patrimoni dels nobles siudadáns romanos; la que, si per la opinió del vulgo es condenada, y són alabats los tessoros, soc en ells, no com avarissiós, sino com amat de la fortuna, abundán. Y mol be sé que tos ere mol apressiat tindre per parén a Gisippo; pero yo no tos ting que sé, per cap raó, menos apressiat a Roma, considerán que allí tindréu en mí a un óptim huésped; y un útil y solíssit y poderós protectó tan en les oportunidats públiques com en les nessessidats privades.
¿Quí, pos, dixán apart la passió, y mirán en justissia, alabará mes les vostres dessisións que los del meu amic Gisippo? Sertamen, dingú. Está, pos, Sofronia ben casada en Tito Quinto Fulvio, noble, antic y ric siudadá de Roma y amic de Gisippo; per lo que qui de aixó se dol o se queixe no fa lo que té que fé ni sap lo que fa. Ñaurán potsé algúns que diguen no doldres de que Sofronia sigue la dona de Tito, pero se doldrán del modo en que se ha convertit en la seua dona: a amagatontes, engañánla, sense que cap amic ni parén sapiguere res. Y aixó no es cap milagre ni cosa que passo per primera vegada. Dixo de bona gana a una vora an aquelles que contra la voluntat del pare han pres home y an aquelles que han fugit en los seus amáns y primé han sigut amigues que esposes, y an aquelles que abans han descubert en embarassos y partos los seus matrimonis que en la llengua, y la nessessidat ha fet consentíu, cosa que no li ha passat a Sofronia; sino que ordenada, discreta y honestamen ha sigut donada per Gisippo a Tito. Y dirán atres que la ha casat aquell a qui casála no incumbíe. ¡Nessies lamentassións són estes y típiques de dones, y prossedéns de la poca considerassió! No fa aná ara la fortuna per primera vegada diferéns camíns y instruméns nous pera induí les coses a determinats efectes. ¿Qué pot importám a mí que lo sabaté al puesto del filósofo haigue expresat lo seu juissi sobre un fet meu (amagat o públic) si lo fin es bo? Ting que cuidám, si lo sabaté no es discret, de no dixáli prosseguí, y agraíli lo fet. Si Gisippo ha casat be a Sofronia, aná queixánse de la manera y dell es una bobada superflua; si no confiéu en lo seu juissi, cuidéutos de que no pugue casá a dingú mes y agraíuli aixó. Tamé hau de sabé que yo no vach buscá ni en astussia ni en fraude tacá la honestidat y la claridat de la vostra sang en la persona de Sofronia; y encara que de amagatontes la haiga pres per dona no vach vindre com un raptó a tráureli la seua virginidat ni com a enemic vach vullgué tíndrela deshonestamen, rechassán emparentá en vatros; sino que en ardó enchisat per la seua cautivadora hermosura y de la seua virtut, veía que si en lo orden que potsé voléu di que tenía que habéla procurat, sén mol amada per vos, per temó a que a Roma me la emportara, no la haguera obtingut. Vach empleá, pos, la manera oculta que ara to se pot manifestá, y vach fé que Gisippo consentiguere en lo meu nom en alló que ell no estabe disposat; y después, encara que yo en ardó la vullguera, no com amán, sino com home, vach buscá lo ajuntamén en ella (com pot ella mateixa en verdat testimoniá), diénli les degudes paraules y ficánli lo anell de desposada, preguntánli si me volíe per home; a lo que ella va contestá que sí. Si li pareix que ha sigut engañada, no mu hau de espetá a mí, sino an ella, que no me va preguntá quí ere. Este es, pos, lo gran mal, lo gran pecat, la gran falta cometuda per lo Gisippo, amic, y per mí, amán; que Sofronia se haigue de amagatóns convertit en dona de Tito Quinto; per naixó, lo feríu, lo amenasséu y lo insidiéu. ¿Y qué mes faríeu si lay haguere donat a un villano, a un vagabundo, a un criat? ¿Quínes cadenes, quína presó, quínes creus tos bastaríen? Pero dixem ara aixó; ha arribat lo tems que yo encara no esperaba de que mon pare se ha mort y me vech obligat torná a Roma. Per lo que, volén emportám a Sofronia en mí, tos hay descubert lo que pot sé encara tos seguiría amagán; lo que, si foreu sabuts, alegremen u soportaríeu, perque si engañátos o insultátos haguera volgut, podía dixátola; pero no vullgue Deu que en a espíritu romano se pugue albergá tanta vilesa. Ella, pos, es a di, Sofronia, per consentimén dels deus y per vigor de les leys humanes y per lo loable juissi del meu amic Gisippo y per la meua astussia, es meua, aixina que vatros (teníntos en mes que los deus y los demés homens sabuts) bestialmen, en dos maneres mol odioses pera mí, mostréu que tos equivoquéu: una es tenín a Sofronia, sobre la que no teníu cap dret; y latra es tratá a Gisippo, al que estáu obligats justamen, com a enemic. Y no tos explicaré lo mal que feu, sino com amic tos aconsellaré que apartéu la rabia y que Sofronia me sigue restituida pera que yo alegremen men vaiga com a parén vostre: segús de aixó, que, tos agrado o no, lo que está fet, si voleu obrá de un atre modo, tos pendré a Gisippo y sense faltá, si arribo a Roma, recuperaré a la que es mereixcudamen meua, per mol que tos disgusto; y tos faré vore lo que pot la rabia dels romanos, hostigántos sempre.
Después de que Tito va dí aixó, ficánse de peu en la cara tota enfadada, prenén a Gisippo de la ma, mostrán que tan li fotíe que ñaguere gen al templo, movén lo cap y amenassánlos, va eixí. Los que se van quedá a dins, en part induits per les paraules de Tito de amistat y parentela, y en part assustats per les seues raderes paraules, de comú acuerdo van deliberá que milló siríe tindre a Tito com a parén, ya que Gisippo no habíe volgut séu, que pedre a Gisippo y tindre a Tito com enemic; per naixó, ixín, van aná a buscá a Tito y li van di que los pareixíe be que Sofronia fore seua, tindrel an ell com a parén y a Gisippo com a bon amic; y fen juns una festa en familia, sen van aná y li van enviá a Sofronia, la que, com a discreta, fen de la nessessidat virtut, l´amor que teníe per Gisippo rápidamen lay va entregá a Tito y en ell sen va aná cap a Roma, aon en gran honor van sé ressibits. Gisippo, quedánse a Atenes, después de no mol tems, per unes cuestións sivils, en tots los de casa seua, pobre y mesquí va sé aviát de Atenas y condenat a perpetuo exili. Están aixina Gisippo, habén arribat a sé no sol pobre sino pidolán, com va pugué va arribá a Roma a probá si Tito sen enrecordabe dell; y enterat de que estabe viu y volgut per tots los romanos, preguntán quína ere casa seua, dabán della se va colocá hasta que Tito va arribá. Per la miseria en la que estabe no se va atreví a dirigíli la paraula. Per lo que, passán Tito abán y pareixénli a Gisippo que lo habíe vist y esquivat, enrecordánsen de lo que ell habíe fet per nell, enfadat y desesperat sen va aná; y sén ya de nit y están ell en dijú y sense cap perra, sense sabé aón aná, mes dessichós de morí que dingú, va arribá a un puesto mol salvache de la siudat, aon, veén una gran cova, a dins va entrá pera arrasserás aquella nit, y damún de la terra despullat y mal vestit, vensut per les llágrimes, se va adormí. An esta cova, dos que habíen estat robán aquella nit, en lo furt fet van apareixe a la matinada, y reñín los dos, la un, que ere mes fort, va matá al atre y va colá. Habénu vist y sentit Gisippo tot, li va pareixe que habíe trobat lo camí a la mort que dessichabe, sense matás ell mateix; y per naixó, sense anássen, se va quedá allí hasta que los esbirros del tribunal, que ya sen habíen enterat del cas, van acudí y se van emportá a Gisippo detengut. Y ell, interrogat, va confesá que lo habíe matat y que no habíe pogut anássen de la cova, per lo que lo pretor, que se díe Marco Varrón, lo va condená a mort crussificat, tal com allacuanta ere costum. Habíe Tito, per casualidat, arribat al pretori en aquell momén y, mirán al pobre condenat y habén escoltat lo perqué, de repén va reconeixe a Gisippo, y se va extrañá de la seua miserable fortuna y de cóm habíe caigut tan baix, y volén ajudál y no veén cap atra vía pera la seua salvassió, mes que acusás an ell mateix y excusál an ell, rápidamen se va adelantá y va cridá: - Marco Varrón, fes cridá al pobre home al que has condenat perque es inossén; bastán hay ofés yo als deus en una culpa matán an aquell al que los teus esbirros van trobá este matí mort com pera ara encara oféndrels en la mort de un atre inossén.
Varrón se va extrañá y li va doldre que tot lo pretori lo haguere sentit, y no podén retraures de fé lo que li manaben les leys, va fé torná a Gisippo, y en presensia de Tito li va di:

- ¿Cóm has sigut tan loco de confessá lo que no has fet, jugánte la vida? Me has dit que tú habíes matat esta nit an aquell home, y este ve ara y diu que ha sigut ell.

Gisippo va mirá y va vore que aquell ere Tito y va vore que fée alló pera salvál, com agrait per lo servissi que antes li habíe fet; per lo que, plorán de piedat, va di:
- Varrón, verdaderamen lo hay matat yo, y la piedat de Tito pera salvám arribe ya massa tard. Tito, per un atra part, díe:

- Pretor, com veus, este es extrangé y desarmat lan trobat jun al mort, y ya veus que la seua miseria li done motiu pera voldre está mort; y per naixó, fícal en libertat y a mí, que u hay mereixcut, castígam.

Se va extrañá Varrón de la insistensia de aquells dos y ya se pensabe que cap dels dos ere lo culpable; y, pensán en la manera de absóldrels, en aixó que ve un jove de nom Publio Ambusto, de perdudes costums y lladre mol conegut entre tots los romanos, qui verdaderamen habíe cometut lo homissidi; y sabén que cap dels dos eren culpables de lo que se acusaben, tanta va sé la ternura o tendresa que va omplí lo seu cor per la inossensia de estos dos, que mogut per compassió va acudí dabán de Varrón y li va di:

- Pretor, los meus fets me porten a resoldre la dura discusió de estos dos, y no sé quín Deu me espoleje y me espente a manifestát lo meu pecat. Cap de estos dos es culpable de lo que se acusen. Yo soc lo que ha matat an aquell home esta matinada al apuntá lo día; y an este desgrassiat que está aquí lo vach vore que dormíe mentres yo me repartía les coses robades en aquell al que hay pelat. Tito no nessessite que yo lo excusa; la seua fama es clara per tot arreu, y ya se sap que no es home de tal condissió; aixina que libéral y castígam a mí en la pena que les leys me imposon. Habíe ya Octavio sentit estes coses y, fen vindre als tres, va voldre sentí quína raó habíe mogut a cadaú pera condenás; y ells lay van contá.
Octavio, als dos amics perque eren inosséns y al tersé per amor seu los va ficá en libertat. Tito, renegán primé a Gisippo per lo seu desapego y desconfiansa, li va fé molta festa y lo va portá a casa seua, aon Sofronia, en piadoses llágrimes lo va ressibí com amic. Y allí, confortánlo y vestínlo en la roba apropiada a la seua virtut y noblesa, va compartí en ell tots los seus tessoros y possessións, y después, a una germana joveneta que teníe Sofronia, de nom Fulvia, lay van doná per dona; y después li va di: - Gisippo, de tú depén ara, o quedát aquí en natros o entornáten a Atenas en tot lo que te hay donat.

Gisippo, obligat per lo desterro al que estabe condenat per la seua siudat y per
l´amor que li teníe a Tito, va dessidí fés romano. Y ell en la seua Fulvia, y Tito en la seua Sofronia, van viure a una gran casa, fénse mes amics cada día, si es que podíe sé.

Santíssima cosa es, pos, la amistat, y no sol digna de reverensia, sino de sé alabada perpetuamen com a mare de la magnifissensia y de la honestidat, germana de la gratitut y de la caridat, y enemiga del odio y de la avarissia; sempre, sense esperá cap rogativa, preparada per a fé per los atres lo que voldríe que per nella mateixa se faiguere; los seus sagradissims efectes raríssimes vegades se veuen avui, per culpa de la enveja y egoisme dels mortals que sol miren per nells.
¿Quín amor, quína riquesa, quína parentela li haguere fet sentí a Gisippo lo ardó, les llágrimes y los suspiros de Tito, en tanta eficassia que per nells a la hermosa dona noble y volguda la haguere fet casá en lo seu amic? ¿Quínes leys, quínes amenasses, quína temó li haguere fet abstindres a Tito dels abrassos de la hermosa jove als puestets solitaris, apartats, o al llit? ¿Quíns estats, quíns mérits, quínes ganansies li hauríen fet a Gisippo no preocupás de pedre als seus paréns y als de Sofronia, no preocupás de les deshonestes murmurassións del populacho, no preocupás de les burles per a satisfacer al seu amic? ¿Quí haguere procurat la seua mort per a salvá a un atre, podén dissimulá, y arrencál de la creu que ell mateix se procurabe?, ¿Quí haguere compartit lo seu gran patrimoni en aquell al que la fortuna lay habíe tret? ¿Quí li haguere donat per dona a la seua germana, veénlo pobrissim y en extrema miseria?
Vullguen, pos, los homens moltes consortes, caterves de germáns y gran cantidat de fills, y en los seus dinés se aumento lo número dels seus criats; y no reparon en que consevol de ells te temó de un perill propi, y no se preocupen del pare, germá o siñó, mentres que tot lo contrari veém que fa lo bon amic.