Mostrando las entradas para la consulta espíritu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta espíritu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 27 de noviembre de 2018

Manipulación ideológica en el libro de catalán más usado en las aulas de Baleares


https://www.elmundo.es/baleares/2018/11/27/5bfc64d922601d4d718b456e.html


https://amp-elmundo-es.cdn.ampproject.org/v/s/amp.elmundo.es/baleares/2018/11/28/5bfdb30efc6c83474f8b46a2.html


"La lengua legítima es el catalán" y otras falsedades de los libros de texto baleares.


FELIPE V, PRIMER REY DE ESPAÑA. En un pie de foto (izqda.) se afirma «rotundamente» que el Borbón Felipe V fue el primer Rey de España, para reducir 200 años de historia. La página 274 (dcha.) insiste en que Cataluña tenía prohibido el comercio con América, y se utiliza usa el «nombre pannacionalista» de «Cataluña norte» para designar los territorios de la Corona de Aragón que pasaron a dominio francés después de la Paz de los Pirineos.

FELIPE V, PRIMER REY DE ESPAÑA


//

Grássies a Arturo Quintana Font, la ASCUMA y mols atres dirigits per Ignacio Sorolla Vidal pronte u podréu vore a Aragó, en concret al Matarraña, ya está passán.

https://pueblosdelmatarrana.blogspot.com/2018/11/instituto-valderrobres-lenguas-de-espana.html


Grássies a Arturo Quintana Font y atres com Ignacio Sorolla Vidal pronte u podréu vore a Aragó, en concret al Matarraña, ya está passán.

Grássies a Arturo Quintana Font y atres com Ignacio Sorolla Vidal pronte u podréu vore a Aragó, en concret al Matarraña, ya está passán. 2


//
Manipulación ideológica en el libro de catalán más usado en las aulas de Baleares


CONDES SE CONVIERTEN EN REYES. Se oculta que el matrimonio de Petronila de Aragón con Ramón Berenguer IV incorpora la Casa de Barcelona al Reino de Aragón. El condado de Barcelona pasa a ser Reino de Cataluña desde el conde Guifré el Pelós, refiriéndose como reyes catalanes (no aragoneses).



Petronila de Aragón



Un informe encargado por Cs Baleares constata multitud de "alteraciones históricas" en el libro de 1º de bachillerato de Anaya
"El objetivo es identificar a Baleares con Cataluña"
"Se remonta Cataluña al siglo IX cuando ni el nombre ni la entidad de Cataluña existían"
Así se adoctrina también en las escuelas de Baleares y de la Comunidad Valenciana
"Me niego a hablar con Dios en catalán"
"Baleares se está poniendo con el catalán como la Santa Inquisición"
"Si Messi no tiene que hablar catalán por qué yo sí para ser médico en Ibiza"
Los alumnos de 1º de Bachillerato de Baleares aprenden en clase de catalán consignas nacionalistas como que el uso del castellano es algo negativo, que la repoblación de su tierra y la de Valencia se hizo «exclusivamente» con antepasados catalanes, o que el nacionalismo catalán, una corriente política del siglo XIX, ya existía cuatro siglos antes en la Edad Media. Tales alteraciones históricas no tienen otro objetivo que «identificar a Baleares con Cataluña» y «afirmar el 'espíritu nacional' de los territorios de habla catalana», concluye un informe encargado por Ciudadanos Baleares sobre el libro de texto de Lengua Catalana y Literatura de 1º de Bachillerato de la editorial Anaya. El manual se usa en al menos 23 de los 82 centros educativos que imparten ESO y Bachillerato y, por tanto, es el manual más extendido en los institutos de las Islas.
La mayoría de las «alteraciones históricas» se ubican en las páginas iniciales de cada unidad didáctica, donde viene el contexto histórico, lingüístico y literario. Unas alteraciones que no son simples errores sino «manipulaciones históricas», alerta este estudio, que constata un «deseo de manipulación ideológica» en la parte inicial de cada unidad didáctica, si bien no se detecta adoctrinamiento en los apartados gramaticales.
Hay varios patrones que se usan reiteradamente en este manual, según el estudio de Ciudadanos. El primero consiste en «aumentar» y «engrandecer» histórica y políticamente a Cataluña «mediante sustituciones lingüísticas injustificadas, que convierten lo menor en mayor». Así, por ejemplo, el condado de Barcelona se convierte en condados catalanes; los condados se convierten en Cataluña; los condes de Barcelona se convierten en reyes, y la Corona de Aragón se convierte en la confederación catalanoaragonesa. De este modo, a lo largo de los capítulos, «se sustenta la ficción de una monarquía catalana, manteniendo la cadena de reyes numerados como reyes catalanes -con un número menos- y no como aragoneses».
Otro patrón recurrente es «limitar el contexto histórico de Baleares exclusivamente al ámbito catalán», evitando los siglos de dominio musulmán y todo lo referido a la Corona de Aragón ajeno a Cataluña, Valencia y Mallorca.
También se minusvalora la presencia de otras lenguas en Baleares, como el árabe en la Edad Media y el castellano; y se traslada el origen del «concepto romántico del espíritu nacional» a la Edad Media, «inventando cantares de gesta escritos en catalán de los que no existe ningún texto».
Otra perversión hallada es el que referencia al avance del castellano en Cataluña, Valencia y Mallorca como algo «negativo», o cuando se afirma taxativamente que la repoblación de Baleares y Valencia llevada a cabo por cristianos de diferentes reinos se convierte en una repoblación «exclusivamente catalana». El analista considera que así se «pretende dar un carácter nacional y nacionalista a la conquista de Valencia y Mallorca, cuando está demostrado que participó gente de muy diversa procedencia».



No es casual tampoco que se intente establecer una relación causa-efecto sobre las decisiones políticas y la «marginación» del catalán. La entronización de la dinastía Trastámara en el siglo XV se considera causa de la decadencia de esta lengua y «se inventa» prohibiciones del uso del catalán en la Constitución de Cádiz.
Mención especial merecen las numerosas referencias a los Decretos de Nueva Planta, «culpables» de prohibir el catalán, a pesar de que ninguna disposición de los mismos lo indica, «ni siquiera el artículo 4 del Decreto de Cataluña, que indica que se usará el castellano en los asuntos de la Real Audiencia, que se sustanciaban en latín, no en catalán», recuerda el autor de este análisis, el profesor de secundaria y filólogo Julián Ruiz-Bravo.
Ruiz-Bravo, quien lidera la asociación de docentes PLIS. Educación, por favor en defensa de una escuela libre de politización, realizó este trabajo encomendado por Ciudadanos Baleares. El partido de Xavier Pericay lo movió, coincidiendo con el polémico informe de Alta Inspección Educativa sobre adoctrinamiento en los libros de texto. Este estudio previo fue realizado por los delegados de Educación de varias comunidades autónomas que no halló politización en el caso de Baleares y que fue ocultado por los gobiernos del PP y del PSOE, pese a que alertó de contenidos que creaban «una historia ficticia e irreal» en Cataluña.
El libro de Anaya con edición balear reúne multitud de tópicos del nacionalismo catalán. Se repiten numerosos anacronismos, por ejemplo cuando se usan términos políticos y geográficos propios del siglo XX para explicar épocas pretéritas más allá del siglo XVIII. Y llama la atención que siempre se hable de Illes (Islas), «que es como llaman los catalanistas a las Islas Baleares».
Tampoco es casual que se oculten nombres para engrandecer el ámbito lingüístico catalán. «Pocas veces aparece la Corona de Aragón y España, negando el término España a toda la época anterior al siglo XVIII».
Además, se obvian los aspectos positivos de la historia común desde los Reyes Católicos y se ofrece a los alumnos una visión parcial y sesgada al «evitar cuidadosamente el contexto histórico de la Corona de Aragón en la que los condados catalanes se integran» con el objetivo de unirla únicamente al contexto histórico catalán.
Las páginas 11, 12 y 13 son una «evidente y monumental manipulación histórica que desemboca en una ficción histórica», sentencia el informe, en referencia a la acumulación de alteraciones que siempre apuntan a la misma dirección: «convertir Cataluña en una unidad política desde siempre». Se pone de relieve el relato histórico fundacional de Cataluña de corte nacionalista, remontando el origen de Cataluña al siglo IX, «cuando ni el nombre ni la entidad de Cataluña existían, y engrandeciendo territorialmente a la Casa de Barcelona para convertirla en un reino confederado con la Corona de Aragón».



En ese afán de grandeza y «para fortalecer este carácter nacional», se engrandecen las posesiones en un mapa del siglo XV en el contexto de los siglos XIII y XIV incorporando toda Grecia a la Corona de Aragón, cuando sólo fueron posesiones de la Corona el ducado de Atenas y Neopatria (ver imagen).
En un ejercicio en la página 55 se pide a los chavales que razonen por qué Desclot quiere fomentar el espíritu nacional. «Una mera pregunta retórica», apunta el crítico.
El informe encargado por Ciudadanos ha sido entregado a la Conselleria de Educación, en un escrito donde reclama la retirada de este libro de la programación de los centros. Alerta de que estas alteraciones suponen una grave infracción del deber de adecuación al rigor científico exigido por la LOE, y al deber de que los empleados públicos ejercer sus funciones con neutralidad e imparcialidad.

Uno de cada dos centros utiliza este libro de catalán

El 47% usa el libro de catalán de Anaya. De los centros que publican lista de libros de texto, casi 1 de cada 2 centros (47%) (o 1 de cada 2 alumnos, dado el tamaño medio o medio alto de los centros) de Bachillerato en Baleares tienen como libro de texto en primero de Bachillerato, asignatura de Lengua Catalana y Literatura, el de la editorial Anaya.

Son Pacs, Son Ferrer, Sineu, Santa Margalida, Ramon Llull, Puig de sa Font/Son Servera, Pasqual Calbó, Marc Ferrer, Madina Majurka, Juníper Serra, Isidor Macabich, Guillen Cifre, Felanitx, Emili Darder, Alcudia. Concertados: Madre Alberta, La Salle, CIDE, Aula Balear, Llaüt, Nuestra Señora de Montesión, Sant Josep Obrer, Virgen del Carmen.




martes, 22 de diciembre de 2020

Lo corv. Edgar Allan Poe.

Lo corv.

Edgar Allan Poe.

Traducsió de Ramón Guimerá Lorente (Moncho).


Lo corv. Edgar Allan Poe. Traducsió de Ramón Guimerá Lorente, Moncho

Traducsió de una versió trobada a internet
que no té res a vore en la original de Edgaret "The Raven".
Carlos Arturo Torres.


I

Una nit pavorosa, ñirviós
relligía un mamotreto gros
cuan vach creure escoltá
un extrañ soroll, de repén
com si algú tocare suavemén
a la meua porta: «Visita impertinén
es, vach di, y res mes».

II

¡Ah! Men enrecordo mol be; ere al ivern,
impassién yo medía lo tems etern
cansat de buscá
als llibres la calma tranquilisadora
al doló de la morta Leonora
que habite en los ángels ara
¡pera sempre mes!

III

Vach sentí los cruixits y l´elástic
rosá de les cortines, un fantástic
terror, com may sentit había
y vach volé aquell soroll explicám,
lo meu espíritu oprimit calmá per fin:
«Un viaché perdut es,
vach di, y res mes».

IV

Ya en mes calma: «Caballé
vach cridá, o dama, suplicátos vull
tos servigáu excusá
pero la meua atensió no estabe ben desperta
y va sé la vostra cridada tan inserta...»
Vach obrí allabonses de gom a gom la porta:
oscurina, y res mes.

V

Miro al no res, exploro la tiniebla
y séntigo entonses que la meua mén
se ompli de idees com cap atre mortal
les va tindre abáns,
y escolto en oíts anhelans
«Leonora » unes veus sussurrans
murmurá, y res mes.

VI

Torno a la meua estansia en temó
y torno a escoltá mes fort fotre cops;
«algo, me dic, toque a la finestra,
compendre vull la siñal arcana
y calmá esta angustia sobrehumana»:
¡lo ven, y res mes!

VII

La finestra vach obrí: revolán
vach vore entonses un corv aleteján
com un muixó de un atra edat;
sense mes seremonia va entrá a la sala
en gesto siñorial y negres ales
y damún de un busto, al dintel de Palas,
se va posá, y res mes.

VIII

Miro al muixó negre, sonrién
dabán del seu grave y serio continén
y li escomenso a parlá,
no sense intensió irónica:
«Oh corv, oh venerable ave anacrónica,
¿quín es lo teu nom a la regió plutónica?»
Va di lo corv: «May mes».

IX

En este cas tan raro
me vach extraña de escoltá tan cla
tal nom pronunsiá
y ting que confessá que me vach assustá
pos dingú, crec, va tindre lo gust
de un corv vore, posat damún de un busto
en tal nom: «May mes».

X

Com si haguera volcat l´alma,
va callá lo muixó y ni un momén
les plomes va sorollá,
«datres de mí han fugit y yo me crec
que ell sen anirá demá sense tardá
com ya m´ha abandonat la esperansa»;
va di lo corv: «¡May mes! »

XI

Una resposta al escoltá directa
me vach di, no sense inquietut secreta,
«Es aixó y res mes.
Tot lo que va adependre de un amo desgrassiat,
al que tossut ha perseguit la fortuna
y sol este estribillo ha conservat
¡eixe may mes, may mes!»

XII

Vach girá l´assiento hasta quedám enfrente
de la porta, del busto y del vidén corv
y entonses ya, reclinat a la blana cadira
en somnis fantastics me afonaba,
pensán sempre en qué volíe di
aquell may mes, may mes.

XIII

Mol tems me vach quedá aixina ensomián,
y aquell extrañ muixó
sense pará mirán;
ocupabe lo diván
de vellut, aon juns mos assentabem
y en lo meu dol, pensaba que Ella,
may mes ocuparíe esta habitassió.

XIV

Entonses me va pareixe l´aire denso
com una auló de sucarrat incienso
de un invissible altá;
y escolto veus repetí:
«Olvida a Leonor, béute lo nepenthes
beu l´olvido a les seues fons»;
va di lo corv: «¡May mes! »

XV

«Profeta, vach di, augur de atres edats
que van aventá les negres tempestats
aquí peral meu mal,
huésped de esta morada de tristesa,
dísme, oscur engendre de la nit de paó,
si una mel ñaurá per a la meua amargó»:
va di lo corv: «¡May mes!»

XVI

«Profeta, vach di, o dimoni, tú, corv,
per Deu, per mí, per la meua gran doló,
per lo teu poder fatal
dísme si alguna vegada a Leonora
tornaré a vore a la eternal aurora
aon está felís en los querubins»;
va di lo corv: «¡May mes! »

XVII

«Que sigue esta paraula la radera,
torna a la plutónica rivera»,
vach cridá: «¡No tornos mes,
no dixos ni potades, ni una ploma
y lo meu espíritu, rodejat de densa broma
libera del pes que té!»
Va di lo corv: «¡May mes! »

XVIII

Y lo corv parat, fúnebre y adusto
seguix sempre de Palas posat al busto
y en la llum del meu cresol,
proyecte una taca umbría a la alfombra
y la seua mirada de demoni assombre...
¡Ay! ¿La meua alma en dol
de la seua sombra se podrá apartá?
¡May mes!

https://narrativabreve.com/2017/02/el-cuervo-allan-poe-en-estado-puro.html

Aquí os ofrezco la traducción de Julio Cortázar y, tras esta, la versión original (The Raven).

Una vez, al filo de una lúgubre media noche,
mientras débil y cansado, en tristes reflexiones embebido,
inclinado sobre un viejo y raro libro de olvidada ciencia,
cabeceando, casi dormido,
oyóse de súbito un leve golpe,
como si suavemente tocaran,
tocaran a la puerta de mi cuarto.
“Es —dije musitando— un visitante
tocando quedo a la puerta de mi cuarto.
Eso es todo, y nada más.”

¡Ah! aquel lúcido recuerdo
de un gélido diciembre;
espectros de brasas moribundas
reflejadas en el suelo;
angustia del deseo del nuevo día;
en vano encareciendo a mis libros
dieran tregua a mi dolor.
Dolor por la pérdida de Leonora, la única,
virgen radiante, Leonora por los ángeles llamada.
Aquí ya sin nombre, para siempre.

Y el crujir triste, vago, escalofriante
de la seda de las cortinas rojas
llenábame de fantásticos terrores
jamás antes sentidos.  Y ahora aquí, en pie,
acallando el latido de mi corazón,
vuelvo a repetir:
“Es un visitante a la puerta de mi cuarto
queriendo entrar. Algún visitante
que a deshora a mi cuarto quiere entrar.
Eso es todo, y nada más.”

Ahora, mi ánimo cobraba bríos,
y ya sin titubeos:
“Señor —dije— o señora, en verdad vuestro perdón imploro,
mas el caso es que, adormilado
cuando vinisteis a tocar quedamente,
tan quedo vinisteis a llamar,
a llamar a la puerta de mi cuarto,
que apenas pude creer que os oía.”
Y entonces abrí de par en par la puerta:
Oscuridad, y nada más.

Escrutando hondo en aquella negrura
permanecí largo rato, atónito, temeroso,
dudando, soñando sueños que ningún mortal
se haya atrevido jamás a soñar.
Mas en el silencio insondable la quietud callaba,
y la única palabra ahí proferida
era el balbuceo de un nombre: “¿Leonora?”
Lo pronuncié en un susurro, y el eco
lo devolvió en un murmullo: “¡Leonora!”
Apenas esto fue, y nada más.

Vuelto a mi cuarto, mi alma toda,
toda mi alma abrasándose dentro de mí,
no tardé en oír de nuevo tocar con mayor fuerza.
“Ciertamente —me dije—, ciertamente
algo sucede en la reja de mi ventana.
Dejad, pues, que vea lo que sucede allí,
y así penetrar pueda en el misterio.
Dejad que a mi corazón llegue un momento el silencio,
y así penetrar pueda en el misterio.”
¡Es el viento, y nada más!

De un golpe abrí la puerta,
y con suave batir de alas, entró
un majestuoso cuervo
de los santos días idos.
Sin asomos de reverencia,
ni un instante quedo;
y con aires de gran señor o de gran dama
fue a posarse en el busto de Palas,
sobre el dintel de mi puerta.
Posado, inmóvil, y nada más.

Entonces, este pájaro de ébano
cambió mis tristes fantasías en una sonrisa
con el grave y severo decoro
del aspecto de que se revestía.
“Aun con tu cresta cercenada y mocha —le dije—,
no serás un cobarde,
hórrido cuervo vetusto y amenazador.
Evadido de la ribera nocturna.
¡Dime cuál es tu nombre en la ribera de la Noche Plutónica!”
Y el Cuervo dijo: “Nunca más.”

Cuánto me asombró que pájaro tan desgarbado
pudiera hablar tan claramente;
aunque poco significaba su respuesta.
Poco pertinente era. Pues no podemos
sino concordar en que ningún ser humano
ha sido antes bendecido con la visión de un pájaro
posado sobre el dintel de su puerta,
pájaro o bestia, posado en el busto esculpido
de Palas en el dintel de su puerta
con semejante nombre: “Nunca más.”

Mas el Cuervo, posado solitario en el sereno busto.
las palabras pronunció, como virtiendo
su alma sólo en esas palabras.
Nada más dijo entonces;
no movió ni una pluma.
Y entonces yo me dije, apenas murmurando:
“Otros amigos se han ido antes;
mañana él también me dejará,
como me abandonaron mis esperanzas.”
Y entonces dijo el pájaro: “Nunca más.”

Sobrecogido al romper el silencio
tan idóneas palabras,
“sin duda —pensé—, sin duda lo que dice
es todo lo que sabe, su solo repertorio, aprendido
de un amo infortunado a quien desastre impío
persiguió, acosó sin dar tregua
hasta que su cantinela sólo tuvo un sentido,
hasta que las endechas de su esperanza
llevaron sólo esa carga melancólica
de ‘Nunca, nunca más’.”

Mas el Cuervo arrancó todavía
de mis tristes fantasías una sonrisa;
acerqué un mullido asiento
frente al pájaro, el busto y la puerta;
y entonces, hundiéndome en el terciopelo,
empecé a enlazar una fantasía con otra,
pensando en lo que este ominoso pájaro de antaño,
lo que este torvo, desgarbado, hórrido,
flaco y ominoso pájaro de antaño
quería decir graznando: “Nunca más.”

En esto cavilaba, sentado, sin pronunciar palabra,
frente al ave cuyos ojos, como-tizones encendidos,
quemaban hasta el fondo de mi pecho.
Esto y más, sentado, adivinaba,
con la cabeza reclinada
en el aterciopelado forro del cojín
acariciado por la luz de la lámpara;
en el forro de terciopelo violeta
acariciado por la luz de la lámpara
¡que ella no oprimiría, ¡ay!, nunca más!

Entonces me pareció que el aire
se tornaba más denso, perfumado
por invisible incensario mecido por serafines
cuyas pisadas tintineaban en el piso alfombrado.
“¡Miserable —dije—, tu Dios te ha concedido,
por estos ángeles te ha otorgado una tregua,
tregua de nepente de tus recuerdos de Leonora!
¡Apura, oh, apura este dulce nepente
y olvida a tu ausente Leonora!”
Y el Cuervo dijo: “Nunca más.”

“¡Profeta!” —exclamé—, ¡cosa diabolica!
¡Profeta, sí, seas pájaro o demonio
enviado por el Tentador, o arrojado
por la tempestad a este refugio desolado e impávido,
a esta desértica tierra encantada,
a este hogar hechizado por el horror!
Profeta, dime, en verdad te lo imploro,
¿hay, dime, hay bálsamo en Galaad?
¡Dime, dime, te imploro!”
Y el cuervo dijo: “Nunca más.”

“¡Profeta! —exclamé—, ¡cosa diabólica!
¡Profeta, sí, seas pájaro o demonio!
¡Por ese cielo que se curva sobre nuestras cabezas,
ese Dios que adoramos tú y yo,
dile a esta alma abrumada de penas si en el remoto Edén
tendrá en sus brazos a una santa doncella
llamada por los ángeles Leonora,
tendrá en sus brazos a una rara y radiante virgen
llamada por los ángeles Leonora!”
Y el cuervo dijo: “Nunca más.”

“¡Sea esa palabra nuestra señal de partida
pájaro o espíritu maligno! —le grité presuntuoso.
¡Vuelve a la tempestad, a la ribera de la Noche Plutónica.
No dejes pluma negra alguna, prenda de la mentira
que profirió tu espíritu!
Deja mi soledad intacta.
Abandona el busto del dintel de mi puerta.
Aparta tu pico de mi corazón
y tu figura del dintel de mi puerta.
Y el Cuervo dijo: “Nunca más.”

Y el Cuervo nunca emprendió el vuelo.
Aún sigue posado, aún sigue posado
en el pálido busto de Palas.
en el dintel de la puerta de mi cuarto.
Y sus ojos tienen la apariencia
de los de un demonio que está soñando.
Y la luz de la lámpara que sobre él se derrama
tiende en el suelo su sombra. Y mi alma,
del fondo de esa sombra que flota sobre el suelo,
no podrá liberarse. ¡Nunca más!

//


Once upon a midnight dreary, while I pondered weak and weary,
Over many a quaint and curious volume of forgotten lore,
While I nodded, nearly napping, suddenly there came a tapping,
As of some one gently rapping, rapping at my chamber door.
`’Tis some visitor,’ I muttered, `tapping at my chamber door –
Only this, and nothing more.’

Ah, distinctly I remember it was in the bleak December,
And each separate dying ember wrought its ghost upon the floor.
Eagerly I wished the morrow; – vainly I had sought to borrow
From my books surcease of sorrow – sorrow for the lost Lenore –
For the rare and radiant maiden whom the angels named Lenore –
Nameless here for evermore.

And the silken sad uncertain rustling of each purple curtain
Thrilled me – filled me with fantastic terrors never felt before;
So that now, to still the beating of my heart, I stood repeating
`’Tis some visitor entreating entrance at my chamber door –
Some late visitor entreating entrance at my chamber door; –
This it is, and nothing more,’

Presently my soul grew stronger; hesitating then no longer,
`Sir,’ said I, `or Madam, truly your forgiveness I implore;
But the fact is I was napping, and so gently you came rapping,
And so faintly you came tapping, tapping at my chamber door,
That I scarce was sure I heard you’ – here I opened wide the door; –
Darkness there, and nothing more.

Deep into that darkness peering, long I stood there wondering, fearing,
Doubting, dreaming dreams no mortal ever dared to dream before;
But the silence was unbroken, and the darkness gave no token,
And the only word there spoken was the whispered word, `Lenore!’
This I whispered, and an echo murmured back the word, `Lenore!’
Merely this and nothing more.

Back into the chamber turning, all my soul within me burning,
Soon again I heard a tapping somewhat louder than before.
`Surely,’ said I, `surely that is something at my window lattice;
Let me see then, what thereat is, and this mystery explore –
Let my heart be still a moment and this mystery explore; –
‘Tis the wind and nothing more!’

Open here I flung the shutter, when, with many a flirt and flutter,
In there stepped a stately raven of the saintly days of yore.
Not the least obeisance made he; not a minute stopped or stayed he;
But, with mien of lord or lady, perched above my chamber door –
Perched upon a bust of Pallas just above my chamber door –
Perched, and sat, and nothing more.

Then this ebony bird beguiling my sad fancy into smiling,
By the grave and stern decorum of the countenance it wore,
`Though thy crest be shorn and shaven, thou,’ I said, `art sure no craven.
Ghastly grim and ancient raven wandering from the nightly shore –
Tell me what thy lordly name is on the Night’s Plutonian shore!’
Quoth the raven, `Nevermore.’

Much I marvelled this ungainly fowl to hear discourse so plainly,
Though its answer little meaning – little relevancy bore;
For we cannot help agreeing that no living human being
Ever yet was blessed with seeing bird above his chamber door –
Bird or beast above the sculptured bust above his chamber door,
With such name as `Nevermore.’

But the raven, sitting lonely on the placid bust, spoke only,
That one word, as if his soul in that one word he did outpour.
Nothing further then he uttered – not a feather then he fluttered –
Till I scarcely more than muttered `Other friends have flown before –
On the morrow he will leave me, as my hopes have flown before.’
Then the bird said, `Nevermore.’

Startled at the stillness broken by reply so aptly spoken,
`Doubtless,’ said I, `what it utters is its only stock and store,
Caught from some unhappy master whom unmerciful disaster
Followed fast and followed faster till his songs one burden bore –
Till the dirges of his hope that melancholy burden bore
Of “Never-nevermore.”‘

But the raven still beguiling all my sad soul into smiling,
Straight I wheeled a cushioned seat in front of bird and bust and door;
Then, upon the velvet sinking, I betook myself to linking
Fancy unto fancy, thinking what this ominous bird of yore –
What this grim, ungainly, ghastly, gaunt, and ominous bird of yore
Meant in croaking `Nevermore.’

This I sat engaged in guessing, but no syllable expressing
To the fowl whose fiery eyes now burned into my bosom’s core;
This and more I sat divining, with my head at ease reclining
On the cushion’s velvet lining that the lamp-light gloated o’er,
But whose velvet violet lining with the lamp-light gloating o’er,
She shall press, ah, nevermore!

Then, methought, the air grew denser, perfumed from an unseen censer
Swung by Seraphim whose foot-falls tinkled on the tufted floor.
`Wretch,’ I cried, `thy God hath lent thee – by these angels he has sent thee
Respite – respite and nepenthe from thy memories of Lenore!
Quaff, oh quaff this kind nepenthe, and forget this lost Lenore!’
Quoth the raven, `Nevermore.’

`Prophet!’ said I, `thing of evil! – prophet still, if bird or devil! –
Whether tempter sent, or whether tempest tossed thee here ashore,
Desolate yet all undaunted, on this desert land enchanted –
On this home by horror haunted – tell me truly, I implore –
Is there – is there balm in Gilead? – tell me – tell me, I implore!’
Quoth the raven, `Nevermore.’

`Prophet!’ said I, `thing of evil! – prophet still, if bird or devil!
By that Heaven that bends above us – by that God we both adore –
Tell this soul with sorrow laden if, within the distant Aidenn,
It shall clasp a sainted maiden whom the angels named Lenore –
Clasp a rare and radiant maiden, whom the angels named Lenore?’
Quoth the raven, `Nevermore.’

`Be that word our sign of parting, bird or fiend!’ I shrieked upstarting –
`Get thee back into the tempest and the Night’s Plutonian shore!
Leave no black plume as a token of that lie thy soul hath spoken!
Leave my loneliness unbroken! – quit the bust above my door!
Take thy beak from out my heart, and take thy form from off my door!’
Quoth the raven, `Nevermore.’

And the raven, never flitting, still is sitting, still is sitting
On the pallid bust of Pallas just above my chamber door;
And his eyes have all the seeming of a demon’s that is dreaming,
And the lamp-light o’er him streaming throws his shadow on the floor;
And my soul from out that shadow that lies floating on the floor
Shall be lifted – nevermore!

sábado, 17 de febrero de 2024

Lexique roman; Esperit - Sospirar


Esperit, Sperit, s. m., lat. spiritus, esprit, âme.

Adoncx s' en vai mos esperitz 

Tot dreitamen, dona, ves vos.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Alors, dame, mon esprit s'en va tout droit vers vous.

De totz selhs qu' en terra

An bos esperitz.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

De tous ceux qui, sur la terre, ont bons esprits. 

En esperit de Dieu... 

Comptet com follet marrit 

Emportavan son esperit.

V. de S. Honorat.

En esprit de Dieu...

Conta comment les méchants follets emportaient son âme.

Es esperitz e es tan sotils causa que no si pot veyre.

Liv. de Sydrac, fol. 91.

Est esprit et est chose si subtile qu'il ne se peut voir.

- Ce qui produit le mouvement et la sensibilité dans les êtres animés. Algus esperitz per movement dels quals los sens et las virtutz sensitivas si reglo... Lavetz es dit pels phizicias esperit vital.

Eluc. de las propr., fol. 20. 

Aucuns esprits par le mouvement desquels les sens et les vertus sensitives se règlent... Quelquefois il est dit par les médecins esprit vital.

- Troisième personne de la Trinité. 

Lo segon peccat contra lo Sant Esperit. V. et Vert., fol. 10. 

Le second péché contre le Saint-Esprit.

Els VII dos de Sant Esperit.

Brev. d'amor, fol. 5. 

Les sept dons du Saint-Esprit. 

Enamps li dis: Non temer, Maria, 

Car lo Sant Esperit es en ta companhia.

La nobla Leyczon. 

Ensuite il lui dit: Ne crains pas, Marie, car le Saint-Esprit est en ta compagnie.

- Esprits bons ou mauvais, anges ou démons.

An poder de comandar als malignes esperitz. 

Liv. de Sydrac, fol. 9. 

Ont pouvoir de commander aux malins esprits.

Loc. fig. En l' esperit de suavetat. 

L' esperit de servitut.

Trad. de Bède, fol. 64 et 30. 

En l'esprit de douceur. 

L' esprit de servitude.

Loc. adv. Esser raubitz en esperit ayssi co fo S. Paul. 

Adorar en esperit et en veritat.

V. et Vert., fol. 55 et 88. 

Être ravi en esprit ainsi que fut saint Paul. 

Adorer en esprit et en vérité. 

ANC. FR. Jeo parlowe et défailleit mis esperiz... 

Et enscerchowe mon espirit.

Anc. trad. des Ps., Ms. n° I, ps. 76. 

L' avénement du Saint-Esperit. Joinville, p. 99.

A tant l' esperit rendit.

Vigiles de Charles VII, t. I, p. 121. 

Dur d'esperit, desnué d'espérance.

Clément Marot, t. II, p. 12.

CAT. Esperit. ESP. (chap.) Espíritu. PORT. Espirito. IT. Spirito.

2. Espirital, Esperital, Espiritaus, adj., lat. spiritualis, spirituel, immatériel. 

Quar la nostra anima es un miralh esperital.

Eluc. de las propr., fol. 13. 

Car notre âme est un miroir spirituel.

- Qui a de l'esprit, qui montre de l'esprit.

Aissel jorn mi sembla Nadaus

Qu'ab sos bels huels espiritaus 

M' esgarda.

B. de Ventadour: Chantars no. 

Ce jour où elle me regarde avec ses beaux yeux spirituels, me semble Noël.

- Soufflant, aspirant.

Coforta la virtut espirital o espirativa.

Eluc. de las propr., fol. 20. 

Conforte la faculté soufflante ou expirative.

- En matière de dévotion.

Ja soi ieu tos parens carnals 

E tos parens espiritals.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Déjà je suis ton parent charnel et ton parent spirituel.

On conquerrem la vida 'spirital.

(chap. Aon conquistarem la vida espiritual.)

P. Vidal: Anc no mori.

Où nous conquerrons la vie spirituelle.

La fraternitat esperital. V. et Vert., fol. 57.

La fraternité spirituelle. 

Subst. Senher del temporal e del esperital.

(chap. Siñó del temporal y del espiritual.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 206. 

Seigneur du temporel et du spirituel.

- L'une des trois personnes de la Trinité.

Lo Pair' e 'l Filh e 'l Sant Espirital.

(chap. Lo Pare y lo Fill y lo Espíritu San.)

B. de Venzenac: Lo Pair' e 'l Filh. 

Le Père et le Fils et le Saint-Esprit.

- Spiritueux, liqueur spiritueuse.

Per vielhas m' esjau

Que m dan un espiritau

E capos.

T. de Bertrand et de Gausbert: Gausbert.

Je me réjouis par les vieilles qui me donnent un spiritueux et des chapons.

ANC. FR. Par Dieu le père esperital.

Roman du Renart, t. II, p. 358.

Çou samble angles espirital.

Roman du comte de Poitiers, v. 104.

CAT. ESP. PORT. Espiritual. IT. Spirituale.

3. Espiritalment, adv., spirituellement. 

Se aucis espiritalmens coma desesperat.

V. et Vert., fol. 13.

Se tue spirituellement comme désespéré.

Viu espiritalment.

Trad. de Bède, fol. 80. 

Vit spirituellement.

CAT. Espiritualment. ESP. PORT. Espiritualmente. IT. Spiritosamente.

(chap. Espiritualmen.)

4. Espertar, v., réveiller.

Per lo somi si pres Karles ad espertar.

Roman de Fierabras, v. 5020. 

Charles se prit à s'éveiller par le songe.

Aissi com sel que s' espert per paor.

Aimeri de Peguilain: Nulhs hom non.

Ainsi que celui qui s'éveille par peur.

Part. pas. Cant us angels l' ac espert.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Quand un ange l'eut éveillé.

ANC. ESP. Espertó con el suenno Eucuba espantada.

Poema de Alexandro, cop. 326.

ANC. CAT. ESP. MOD. PORT. Despertar. (chap. Despertá, despertás: 

yo me desperto, despertes, desperte, despertem o despertam, despertéu o despertáu, desperten; despert, desperts, desperta, despertes; despertat, desperats, despertada, despertades. A Valjunquera, despiart, despiartá, etc.)

5. Esperir, v., éveiller.

De joy cugei murir quan m' esperic.

(chap. Cuan me vach despertá creía que me moría d' alegría; esperir, éveiller tamé signifique desvelá, desvelás, pedre la son : despertás.)

G. de S. Didier: Estat aurai.

Je crus mourir de joie quand je m'éveillai.

ANC. FR. Par tut le bois out si grant cri

Q' Argentille s'en esperi.

(chap. Per tot lo bosque se ve sentí, escoltá, tan gran crit que Argentille se va despertá.)

Lai d'Haveloc le Danois.

Esveilliez s'est et esperiz.

Roman du Renart, t. I, p. 54.

6. Espiracio, Espirassio, s. f., lat. exspiratio, respiration. 

Per lo bufament de l' espiracio al diable.

Trad. de Bède, fol. 47.

Par le souffle de la respiration du diable.

- Inspiration.

Per espirassio serta.

Un troubadour anonyme: Mot aurai estat. 

Par inspiration certaine. 

PORT. Espiração, expiração. IT. Spirazione. (ESP. Expiración, hacia fuera, inspiración, hacia dentro (respiración); chap. Expirassió, cap a fora, inspirassió, cap a dins (respirassió).)

7. Espiramen, Esperimen, Aspiramen, s. m., souffle, inspiration.

Si quo 'l flamet que, ses tota meizura, 

Art lo leo ab son espiramen.

P. de Cols d'Aorlac: Si quo 'l.

Ainsi que le flamant qui, sans aucune mesure, brûle le lion avec son souffle.

- La troisième personne de la Trinité.

El sans Pair' e 'l sans Fils e 'l Sans Aspiramens,

Aquestas tres personas son us Dieus solamens.

(chap. Lo san Pare y lo san Fill y lo Espíritu San,

estes tres persones son un Deu solamen. La Trinidat; la Trini de Beseit.)

P. de Corbiac: El nom de.

Le saint Père et le saint Fils et le Saint-Esprit, ces trois personnes sont un Dieu seulement. 

Batejavon demantenen 

D' ayga del Santz Esperimen.

Trad. de l' Évangile de Nicodème.

Baptisaient actuellement de l' eau du Saint-Esprit. 

ANC. ESP. Espiramiento. IT. Spiramento.

8. Espiratiu, adj., expiratif.

Coforta la virtut esperital o espirativa.

Eluc. de las propr., fol. 20.

Conforte la faculté soufflante ou expirative.

9. Espirar, Espeirar, v., lat. exspirare, inspirer, souffler, animer.

L' espeiret d' arma viven.

Brev. d'amor, fol. 56. 

L' anima d'âme vivante.

Si ja fos lai que Dieus m' espires tan.

G. Figueiras: En pessamen.

Si jamais je fusse là que Dieu m'inspirât tant. 

Mas eras me sen peccaire Per joy d' amor que m' espira.

Raimond de Miraval: Qui bona. 

Mais maintenant je me sens pécheur par joie d'amour qui m'anime.

Part. prés. Mas Sauls ancara espirans de las menassas.

Trad. des actes des Apôtres, ch. 9. 

Mais Saül haletant encore des menaces.

Part. pas. Lo primiers credo compilatz, 

Per los apostols espiratz.

Brev. d'amor, fol. 144.

Le premier credo compilé, par les apôtres inspirés.

- Expirer, finir.

Pasat l' an, espire tot de tot en tot.

Statuts de Montpellier de 1231.

L'an étant passé, qu'il expire tout du tout au tout.

ANC. FR. Et andous si les espira

Que lor empire n'empira.

Fables et cont. anc., t. II, p. 5. 

PORT. Espirar, expirar. IT. Spirare.

10. Resperir, v., ranimer, réveiller, ressusciter.

Tant qu' us non a poder 

Que razos l' apoder

Quan degram resperir.

G. Riquier: Lo mons par.

Tant qu'un n'a pas pouvoir que raison lui révèle quand nous devrions ressusciter.

Substantiv. Pueis mi trasail al resperir,

Obri mos huelhs isnelamen.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Puis je tressaille à l' éveiller, j'ouvre mes yeux rapidement.

Trist al resperir.

Lo novel Confort. 

Triste au réveiller.

Part. pas. Mas ab dous sentir d'un baisar,

For' ieu tost d' est mal resperitz.

B. de Ventadour: Quan lo. 

Mais avec le doux sentir d'un baiser, je serai bientôt ranimé de ce mal. ANC. FR. Vint à la dame congié prendre, 

La clique sache, l'uis ouvri, 

La bele dame s'esperi.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 8.

11. Aspiratio, s. f., lat. aspiratio, aspiration, action d'aspirer l'air. 

Per virtut d' ela havem aspiracio e respiracio.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Par vertu d'elle nous avons aspiration et expiration.

- Inspiration.

Los establiron per aspiratio del Sant Esperit. V. et Vert., fol. 4.

Ils les établirent par inspiration du Saint-Esprit.

- Terme de grammaire.

Aquesta figura H non es letra... mas nota d' aspiratio.

(chap. Esta figura H no es lletra... sino nota d' aspirassió.)

Leys d'amors, fol. 5.

Ce signe H n'est pas une lettre... mais une marque d' aspiration.

Ses haspiracio qui es H.

Eluc. de las propr., fol. 225.

Sans aspiration qui est H.

CAT. Aspiració. ESP. Aspiración. PORT. Aspiração. IT. Aspirazione.

(chap. Aspirassió, aspirassions; v. aspirá: aspiro, aspires, aspire, aspirem o aspiram, aspiréu o aspiráu, aspiren; aspirat, aspirats, aspirada, aspirades.)

12. Aspiramen, s. m., soupir, souci.

Ja laire no s' en meta en grans aspiramens,

Que no m pot esser toutz ni emblatz furtilmens.

P. de Corbiac: El nom de. 

Que jamais voleur ne s'en mette en grands soucis, vu qu'il ne peut m'être ôté ni volé furtivement.

- Inspiration.

Tuih ero d' un coratge e d' un aspiramen aspiratz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 146.

Tous étaient animés d'un même courage et d'une même inspiration.

13. Aspirar, v., lat. aspirare, souffler, soupirer.

Apres que fo formatz, nostre Senher lh' aspiret, per sa grassia, en la cara, esperit de vida.

(N. E. Me pregunto si el catalanista aragonés José Miguel Gracia Zapater, de La Codoñera, entiende esta frase.

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera


Este alucinado forma parte de las “tres desgracias” de este pueblo: él, Tomás Bosque Peñarroya “el de la comparativa” y el extranjero catalán Arturico Quintanilla y Fuentecica, que cubre su calva con una boina negra y se casó con una alemana para no darle tanto meneo a la mano, bien la izquierda, bien la derecha, pues tiene una foto con Puigdemont.)

extranjero catalán Arturico Quintanilla y Fuentecica

Liv. de Sydrac, fol. 15.

Après qu'il fut formé, notre Seigneur lui souffla, par sa grâce, sur la face, l'esprit de vie.

Soven n' aspir.

G. Pierre de Cazals: Eras. 

Souvent j'en soupire.

- Animer.

Tan belha non aspiret Crist.

G. de Cabestaing: Ar vey qu' em.

Une aussi belle n'anima le Christ. 

Part. pas. Tuih ero d' un coratge e d' un aspiramen aspiratz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 146. 

Tous étaient animés d'un même courage et d'une même inspiration.

CAT. ESP. PORT. Aspirar. IT. Aspirare.

14. Respiracio, s. f., lat. respiratio, respiration, expiration.

Per virtut d'ela havem aspiracio e respiracio.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Par vertu d'elle nous avons aspiration et expiration.

CAT. Respiració. ESP. Respiración. PORT. Respiração. IT. Respirazione.

(chap. Respirassió.)

15. Respirament, s. m., respiration, souffle. 

Basilic... per son respirament corrump l'ayre.

(chap. Lo bassilisco... per la seua respirassió corrom l'aire.) 

Eluc. de las propr., fol. 240.

Le basilic... par sa respiration corrompt l'air.

16. Respiratiu, adj., respiratoire.

Las superfluitatz contrarias als istrumens respiratius.

Eluc. de las propr., fol. 52.

Les superfluités contraires aux appareils respiratoires.

17. Respirar, v., lat. Respirare, respirer.

Aquist sun de la prima conjugazo: revelar, respirar, etc.

(chap. Estos són de la primera conjugassió: revelá, respirá, etc.)

Gramm. provençal.

Ceux-ci sont de la première conjugaison: révéler, respirer, etc. 

CAT. ESP. PORT. Respirar. IT. Respirare.

(chap. Respirá: respiro, respires, respire, respirem o respiram, respiréu o respiráu, respiren; respirat, respirats, respirada, respirades.)

18. Inspiratio, Inspiracio, s. f., lat. inspiratio, respiration.

No sia prohibit de inspiracio. Trad. d'Albucasis, fol. 60.

Ne soit privé de respiration.

- Inspiration.

Fig. Per sanctas inspiratios.

V. et Vert., fol. 49.

Par saintes inspirations. 

CAT. Inspiració. ESP. Inspiración. PORT. Inspiração. IT. Inspirazione.

(chap. Inspirassió, inspirassions, tan de aire com de idees.)

19. Inspirar, v., lat. inspirare, inspirer. 

Sant Esperit... us inspirara totas aquestas causas.

(chap. Lo Espíritu San... tos inspirará totes estes coses.)

Fragment de trad. de la Passion.

Le Saint-Esprit... vous inspirera toutes ces choses.

CAT. ESP. PORT. Inspirar. IT. Inspirare. (chap. inspirá: inspiro, inspires, inspire, inspirem o inspiram, inspiréu o inspiráu, inspiren; inspirat, inspirats, inspirada, inspirades.

20. Espiralh, s. m., lat. spiraculum, soupirail.

Vi, per sa forsa, rump fortz vayshels quan so ples ses espiralh.

Eluc. de las propr., fol. 227. 

Vin, par sa force, rompt forts vaisseaux quand ils sont pleins sans soupirail. 

Fig. Anima es espiralh de vita. Eluc. de las propr., fol. 13.

L'âme est le soupirail de la vie. 

CAT. Espirall. ESP. Respiradero. PORT. Espiradero. IT. Spiracolo, spiraglio.

(chap. Respiradero; respiradó no se fa aná en este cas.)

21. Cospiratio, s. f., lat. conspiratio, conspiration.

Mals cocelhs e cospiratios. V. et Vert., fol. 9.

(chap. Consells roíns y conspirassions.)

Mauvais conseils et conspirations.

Per cospiratio facha contra Loys l'emperador.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 114. 

Par conspiration faite contre l'empereur Louis. 

CAT. Conspiració. ESP. Conspiración. PORT. Conspiração. 

IT. Conspirazione. (chap. Conspirassió, conspirassions.)

22. Cospirar, v., lat. conspirare, conspirer, comploter.

Part. pas. La tracio... cospirada.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 162. 

La trahison... conspirée.

CAT. ESP. PORT. Conspirar. IT. Conspirare.

(chap. v. conspirá: conspiro, conspires, conspire, conspirem o conspiram, conspiréu o conspiráu, conspiren; conspirat, conspirats, conspirada, conspirades.) 

23. Sospir, Sospire, s. m., lat. suspirirum, soupir.

Mil sospirs li ren quec jorn per ces.

P. Raimond de Toulouse: Si cum seluy. 

Mille soupirs je lui rends chaque jour pour cens. 

Sela don ai tal desirier 

Que mans sospirs corals en get.

Deudes de Prades: Ancmais hom. 

Celle dont j'ai tel désir que maints soupirs de coeur j'en jette.

Mirals! pois me mirei en te,

M'an mort li sospir de preon.

B. de Ventadour: Quan vey la. 

Miroir! depuis que je me mirai en toi, m'ont tué les soupirs de profond.

Be m' agran mort li sospire.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Les soupirs m'auraient bien tué.

(chap. Los suspiros me hagueren ben matat.)

- Exhalaison, évaporation.

Las nivols que so, ieisso del sospir de la terra.

(chap. Los nugols que ñan (són), ixen de la exhalassió de la terra.)

Liv. de Sydrac, fol. 61.

Les nuages qui sont, sortent de l'exhalaison de la terre. 

CAT. Suspir. ESP. PORT. Suspiro. IT. Sospiro. (chap. Suspiro, suspiros.)

24. Sospiramen, s. m., exhalaison, évaporation.

Aysso es per lo sospiramen de la terra. Liv. de Sydrac, fol. 46.

Cela est par l'exhalaison de la terre. 

ANC. FR. Que celi seul souspirement

Qu' el premer jour à table fist. 

Roman du châtelain de Coucy, p. 130.

25. Sospiraire, s. m., soupireur. 

Adjectiv. La retraissos fai trist et sospiraire.

Marcabrus: Auiatz del chant. 

Le récit rend triste et soupireur.

26. Sospiralh, s. m., soupirail.

Lh' estrunitz... ieis del plus pres sospiralh que el troba, e aisso so las narigolas. Liv. de Sydrac, fol. 104.

L'éternuement... sort du plus près soupirail qu'il trouve, et ce sont les narines.

27. Esperdalh, s. m., soupirail.

En Affrica a doas montanhas que so esperdalh o boca d'yffern, que no fino de dias ni de nuehtz d'ardre, e geto trop fer fuoc.

(chap. A África ñan dos montañes que son respiradero o boca d'infern, que no paren de cremá ni de día ni de nit, y giten (expulsen) foc molt fiero: volcans.) 

Liv. de Sydrac, fol. 135.

Il y a en Afrique deux montagnes qui sont soupirail ou bouche d'enfer, qui ne cessent de brûler de jour et de nuit, et jettent un très terrible feu.

28. Entresospir, s. m., soupir entrecoupé, sanglot.

Las! mil n' ai faitz entresospirs e plors.

(chap. Pobret! Mil ne hay fet de singlots y plos.)

G. de Figueiras: En pessamen.

Hélas! j'en ai fait mille sanglots et pleurs.

29. Sospiros, adj., gémissant.

Plena de plor e sospiroza.

Passio de Maria. 

Pleine de pleurs et gémissante.

ESP. Suspiroso. IT. Sospiroso. (chap. suspirós, gemegán.)

30. Sospirar, v., lat. suspirare, soupirer, pleurer, regretter.

Dona, genser qu' ieu no sai dir, 

Per que soven planh e sospir.

Arnaud de Marueil: Dona, genser. 

Dame, plus belle que je ne sais dire, pour qui souvent je gémis et soupire.

Del cor sospiret preon.

Marcabrus: A la fontana. 

Du coeur soupira profondément. 

Per que Frances lo devon sospirar.

P. sur la Mort de Robert, roi de Naples.

C'est pourquoi Français le doivent pleurer. 

Part. prés. Tot sospirant ella dis. Hist. abr. de la Bible, fol. 13.

Tout en soupirant elle dit.

Clauzi mos huelhs, fas un sospir

En sospiran vau endormitz.

Arnaud de Marueil: Dona, genser. 

Je clos mes yeux, fais un soupir, en soupirant je vais endormi.

CAT. ESP. PORT. Suspirar. IT. Sospirare. 

(chap. Suspirá: suspiro, suspires, suspire, suspirem o suspiram, suspiréu o suspiráu, suspiren; suspirat, suspirats, suspirada, suspirades.)