Mostrando las entradas para la consulta donéu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta donéu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 27 de enero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA PRIMERA.

DÉSSIMA JORNADA.

Escomense la déssima y radera jornada del decamerón, a la que daball del gobern de Pánfilo, se parle sobre los que liberalmen o en verdadera magnifissensia van fé algo, ya en assuntos de amor, ya en atres.

Encara estaben rochechán alguns nugolets del ponén, habén ya los del lleván, assemellats al or, arribat a sé esplendorosos per los rayos del sol que, arrimánse, mol los feríen, cuan Pánfilo, eixecánse, a les siñores y als seus compañs va fé cridá. Y vinguts tots, en ells habén deliberat aón podríen aná pera esparsís, a pas lento se va ficá dabán, acompañat per Filomena y Fiameta, y en tots los atres seguinlo; y parlán de moltes coses sobre la seua futura vida, y dién y contestán, un bon rato van aná passeján; y habén donat una volta bastán llarga, escomensán lo sol a calentá ya massa, sen van entorná cap a la villa. Y allí, al voltán de la clara fon, habén fet rentá les tasses, lo que va voldre va beure, y después entre les plassenteres sombres del chardí, hasta la hora de minjá se van aná divertín; y después de minjá y dormí, com solíen fé, cuan va voldre lo rey se van achuntá, y allí lo primé discurs lay va maná lo rey a Neifile, que alegremen va escomensá aixina:

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA PRIMERA.

Un caballé servix al rey de España; li pareix que está mal recompensat, per lo que lo rey, en una proba evidentíssima, li amostre que no es culpa seua, sino de la seua mala fortuna, recompensánlo después generosamen.

Grandíssima grassia, honorables siñores, es que lo nostre rey me haigue encarregat sé la primera en parlá. Tos contaré, pos, una noveleta al meu pareixe mol donosa, y tos sirá útil recordála.

Hau de sabé, que entre los demés valerosos caballés que desde fa mol tems hasta ara han ñagut a la nostra siudat, ne va ñabé un, potsé lo milló, micer Ruggeri de los Figiovanni; sén ric y de gran ánimo, y veén que, considerada la cualidat del viure y de les costums de la Toscana, ell, quedánse allí, poc o gens podíe demostrá lo seu valor, aixina que va pensá en anássen un tems en Alfonso, rey de España, perque la fama de este rey sobrepassabe a la de consevol atre siñó de aquells tems; y mol honradamen equipat de armes y de caballs y de compañía sen va aná cap a España y grassiosamen va sé ressibit per lo rey. Allí, pos, vivín micer Ruggeri y vivín espléndidamen y en fets de armes fen coses maravilloses, mol pronte se va fé coneixe com a valén caballé.
Y habén estat allí ya algún tems observán mol les maneres del rey, li va pareixe que este, ara a un, ara a un atre donabe castells y siudats y baroníes mol poc discretamen, com donánles al que no ere digne; y com an ell no li habíe donat res, va pensá que mol disminuíe alló la seua fama; per lo que va deliberá anássen de allí y li va demaná llissensia al rey. Lo rey lay va consedí y li va doná una de les millós mules que may hagueren cabalgat, y la mes hermosa, y va sé mol estimada per micer Ruggeri, ya que teníe que fé un gran camí. Después de aixó, li va maná lo rey a un discret criat seu que, de la manera que milló li pareguere, cabalgare la primera jornada en micer Ruggeri de guisa que no pareguere que u habíe manat lo rey, y tot lo que diguere dell u conservare a la memoria pera dílay después, y al matí siguién sen entornaríe cap aon estabe lo rey.
Lo criat, están al loro, al eixí micer Ruggeri de la siudat, mol hábilmen sen va aná acompañánlo, diénli que anáe cap a Italia. Cabalgán, pos, micer Ruggeri en la mula que li habíe donat lo rey, y en aquell de una cosa y de un atra parlán, arrimánse la hora de tersia, va di: - Crec que estaríe be que portarem an estes besties al corral, y entrán al establo, totes menos la mula van cagá; per lo que, seguín cap abán, están sempre lo servidó atento a les paraules del caballé, van arribá a un riu, y abeurán allí a les besties, la mula va cagá al riu. Veénu micer Ruggeri, va di: - ¡Bah!, desgrassiat te faigue Deu, animal, que eres com lo siñó que te ha regalat. Lo criat sen va fixá en estes paraules, y com en atres moltes sen habíe fixat caminán tot lo día en ell, cap atra que no fore en molta alabansa del rey li va sentí di. Al matí siguién, montán a caball y cabalgán cap a la Toscana, micer Ruggeri sen va torná atrás. Y habén ya sabut lo rey lo que habíe dit de la mula, fénlo cridá li va preguntá per qué lo habíe comparat en la seua mula, o milló a la mula en ell.
Micer Ruggeri, en bon gesto li va di: - Siñó meu, tos assemelléu an ella perque, aixina com vos donéu coses als que no convé y als que convé no los donéu res, aixina ella aon conveníe no va fé fem y aon no conveníe, sí.
Entonses va di lo rey: - Micer Ruggeri, lo no habétos fet donassións com ne hay fet a mols que en comparassió de vos no són res, no ha passat perque yo no tos haiga tingut per valerosíssim caballé y digne de tot gran don, sino per la vostra fortuna, que no me u ha permitit, en lo que ella ha pecat y no yo. Y que dic la verdat tos u mostraré manifestamen.

A lo que Ruggeri va contestá: - Siñó meu, yo no me enfado per no habé ressibit dons de vos, perque no los dessichaba pera sé mes ric, sino perque vos no hau testimoniat gens la estima del meu valor, sin embargo, ting la vostra per bona excusa y per honrada, tos crec sense cap proba.

Lo va portá entonses lo rey a una gran sala, aon, com habíe manat abáns, ñabíen dos grans cofres tancats, y en presensia de mols li va di: - Micer Ruggeri, a un de estos cofres está la meua corona, lo cetro real y lo orbe y mol bones correches meues, broches, anells y atres joyes pressioses que ting; l´atre está ple de terra. Agarréune un, y lo que triéu sirá vostre y podréu vore quí ha sigut desagraít, si yo o la vostra sort.

Micer Ruggeri, com va vore que aixina u volíe lo rey, ne va triá un, lo rey va maná que lo obrigueren, y se va trobá que estabe ple de terra; en lo que lo rey, enriénsen, va di: - be podéu vore, micer Ruggeri, que es verdat lo que tos dic de la vostra fortuna; pero en verdat lo vostre valor mereix que me enfrenta a les seues forses. Yo sé que no teníu la intensió de fétos español, y per naixó no vull donátos aquí ni castell ni vila ni siudat, pero lo cofre que la fortuna tos ha tret, vull que sigue vostre, pera que a la vostra terra pugáu emportátol y del vostre valor en lo testimoni dels meues dons pugáu gloriátos en los vostres consiudadáns.

Micer Ruggeri, prenénlo, y donades al rey tantes grassies com a tan gran don corresponden, ben contén, sen va entorná cap a la Toscana.

miércoles, 19 de septiembre de 2018

Lo Decamerón en chapurriau

Proemio

Escomense la primera jornada del Decamerón, a la que, después de la explicassió donada per lo autó sobre la raó per la que va passá que se reunigueren les persones que se móstren enraonán entre elles, se enraóne, gobernán Pampínea sobre lo que mes agrade a cadaú. 

Cuan mes, mol grassioses dames, penso lo piadoses que sou per naturalesa, mes vech que la presén obra tindrá al vostre juissi un prinsipi penós y triste, com es lo dolorós recuerdo de aquella pestífera mortandat passada, universalmen funesta y digna de plos per tots aquells que la van viure o van sabé de ella. Pero no vull que per naixó tos arredro seguí lligín com si entre singlots y llágrimes haguéreu de passá la lectura. Este horrorós escomensamén tos sirá com als camináns una montaña áspra y empinada después de la que se trobe amagat un planet hermossíssim y deleitós com la Belenguera de Beseit, que es mes plassenté contra mes gran ha sigut la duresa de la pujada y después u sirá la baixada. Y aixina com lo final de la alegría sol sé lo doló, les miséries se acaben en la alegría que les seguix. An este curtet disgust (y dic curtet perque se explique en poques paraules) seguirá pronte la dolsó y lo plaé que tos hay prometut y que potsé no siríe esperat de tal escomensamén. Y en verdat si yo haguera pogut decorosamen portátos per un atra part en ves de per una senda tan regallada y empinada com esta, u hauría fet de bona gana; pero ya que la raó per la que van passá les coses que después se lligirán no se podíe manifestá sense este recuerdo, com espentat per la nessessidat me disposo a escríureu.
Dic, pos, que ya habíen los añs de la fructífera Encarnassió del Fill de Déu arribat al número de mil tresséns coranta y vuit (1348) cuan a la ilustre siudat de Florencia, nobilíssima entre totes les atres siudats de Italia, va arribá la mortífera peste que o per obra de los cóssos superiós o per les nostres acsións infames va sé enviada sobre los mortals per la justa ira de Déu per a la nostra correcsió. Habíe escomensat algúns añs abáns al paísos de Orién, privánlos de gran cantidat de habitáns, y, continuán sense descans de un puesto a un atre, se habíe anat escampán misserablemen per Ocsidén. Y no valén contra nella cap sabé ni providénsia humana (com la llimpiesa de la siudat de inmundíssies ordenada per los encarregats de alló y la prohibissió de entrá an ella a tots los doléns y los mols consells donáts per a conservá la higiene) ni valén tampoc les humildes súpliques dirigides a Déu per les persones devotes, no una vegada sino moltes, ordenades en prossesóns o de atres maneres, casi al prinsipi de la primavera del añ abáns dit va escomensá horriblemen y de assombrosa manera a mostrá los seus dolorosos efectes. Y no ere com a Orién, aon a qui li eixíe sang del nas li ere manifest signo de mort inevitable, sino que al seu escomensamén los eixíen als mascles y a les femelles tan a les íngles o entrecuix o daball de les axiles o sobaco, sertes unflós, que algunes creixíen hasta la mida de una poma, y atres se feen com un ou, que eren anomenades bubas per la gen. Y de les dites parts del cos, en poc tems va escomensá la pestífera buba a exténdres a consevol part, inmediatamen va escomensá la calidat de la enfermedat a cambiás en taques negres o pardotes que apareixíen a mols als brassos y per les cuixes y a consevol part del cos, a uns grans y rares y a datres minudes y abundáns. Y aixina com la buba habíe sigut y seguíe sén indissi mol sert de mort futura, lo mateix passabe en estes. Y per a curá tal enfermedat no pareixíe que valguere ni aprofitare cap consell de meche o virtut de medissina; aixina, o per la naturalesa del mal o la ignoránsia de los que medicaben (de los que habíe aumentat mol lo número tan de homes com de dones que may habíen tingut cap coneiximén de medissina) no sabiguéren cóm veníe y no sabíen lo remei. Eren mol pocs los que se curaben abáns del tersé día de la aparissió de les siñals abáns dites, y la mayoría sense cap fiebre ni síntoma, se moríen. Y esta pestilénsia va tindre mes gran forsa perque algúns de los que estaben doléns se abalansáben damún dels sanos en los que se comunicaben, com fa lo foc sobre les coses seques o engrassades cuan se li arrimen mol. Y mes allá va arribá lo mal: que no sol lo parlá y lo tratá en los doléns apegabe als sanos la enfermedat, sino que tamé lo tocá la roba o consevol atra cosa que haguere sigut tocada o empleada per aquells doléns. Y assombrós es escoltá lo que ting que di, que si per los ulls de mols y per los meus propis no haguere sigut vist, no me atrevería a créureu, y mol menos a escríureu per mol digna de fe que fore la persona a qui lay haguera sentit. Dic que de tanta virulénsia ere la calidat de la pestilénsia narrada que no sol passabe del home al home, sino que les coses que habíen sigut del home tamé se contamináben en la enfermedat. Los meus ulls van sé testigos un día de aixó: están les despulles de un pobre home mort de tal enfermedat aviáts a la vía pública, y entropessán en ells dos gorrinos, y com segóns la seua costum tot u furgaben, lo estiraben de les galtes primé en lo morro y después en les dens, un momén mes tart, después de unes contorsións y com si hagueren pres veneno, los dos van caure morts an terra damún de les maltratades despulles del home mort. De estes coses, y de bastantes mes paregudes an estes y encara de mes grosses, van náixe temós y superstissións als que quedaben vius, y casi tots se inclinaben a un reméi mol cruel com ere esquivá y fugí dels doléns y de les seues coses; y, fénu, cadaú creíe que conseguíe la salut per an ell mateix. Y ñabíen algúns que pensaben que viure moderadamen y guardás de tot lo innessessari podríe oferí gran ressisténsia a la enfermedat y, reunida la seua compañía, vivíen separats de tots los demés apartánse y tancánse an aquelles cases aon no ñaguere cap dolén y se puguere viure milló, minján en gran prudénsia minjás fins y mol bons vins y fugín de tot exés, sense dixás parlá per ningú ni sentí cap notíssia de fora, ni de morts ni de doléns, tocán instruméns y en los plaés que podíen tindre se entreteníen. Uns atres, de la opinió contraria, afirmaben que la medissina sertíssima per an este mal ere lo beure mol y lo gosá y aná cantán de passeo, divertínse, y satisfé la gana en tot alló que se puguere, y riure y burlás de tot lo roín que passare; y tal com u díen, u féen, anán de día y de nit ara an esta taberna ara a l’atra, bebén tan com sed tingueren y sense pará cap cuenta, y fen sol les coses que los donáben gust o plaé. Tot aixó u podíen fé fássilmen perque tot lo món habíe abandonat les seues coses y cases, per lo que moltes se habíen fet comunes y les feen aná los extrañs, ocupes, igual que les haguere empleat lo propi amo. Y en tot este comportamén de fieres, fugíen de los doléns. Y en tan gran aflicsió y miséria de la nostra siudat, estabe la reverenda autoridat de les leys, tan de les divines com de les humanes, tota caiguda y apocada per los seus ministres y ejecutós que, com los atres homes, estaben doléns o morts o se habíen quedat sense criats y no podíen fé cap ofissi; aixina li ere líssit a tot lo món fé lo que li donare la gana. Mols atres observaben una vía intermija: ni aforrán les viandes com los primés ni allargánse en lo beure y en los atres libertinajes tan com los segóns, segóns la gana, y sense tancás, eixín a rondá portán a les máns flos, herbes que féen bona auló com romé, timó, fonoll y espígol, o algunes espéssies, que se portaben al nas assobín contra lo aire impregnat de la pudina y corrompina de los cóssos morts y carregat y pudén per la enfermedat y les medissines. Algúns eren de sentiméns mes cruels (com si fore mes segú) dién que cap medissina ere milló ni tan bona contra la peste que fugí de ella; y no cuidánse de res mes que de ells mateixos, mols homes y dones van abandoná la propia siudat, les propies cases, les seues possesións y als seus paréns y totes les seues coses, y van buscá atres terres, com si la ira de Déu no haguere de seguíls per a castigá la maldat de los homes en aquella peste y sol haguere de oprimí an aquells que se trobaren dins de los muros de la seua siudat com avisán de que cap persona teníe que quedá allí viva. Y encara que de estos que opinaben de diferentes maneres no van morí tots, no per naixó tots se salvaben. Sen ficaben doléns mols a tot arreu, y habén donat ells mateixos ejemplo cuan estaben sanos als que sanos quedaben, ara se quedaben abandonats per tots. Y no diguém ya que un ressidén esquivare al atre y que casi cap veí cuidare del atre, y que los paréns poques vegades o may se visitaren, y en tal cas, de lluñ. En tan espán habíe entrat esta amargura al pit de los homes y de les dones, que un germá abandonabe al atre y lo tío al nebot y la germana al germá, y moltes vegades la dona al seu home, y lo que mes gros es y casi increíble, los pares y les mares als fills, com si no foren seus, evitaben visitáls y aténdrels. Per lo que als que se ficaben doléns, que eren una multitut incontable, tan homes com dones, cap atre auxilio los quedabe que o la caridat de los amics, de los que ne ñabíen pocs, o la avaríssia de los criats que per unflats salaris y abusius contrates servíen, encara que en tot alló no sen trobaren mols y los que se trobaben eren homes y dones de poc suc, y ademés gens acostumbrats a serví, que casi no valíen per a res mes que per a portá als doléns algunes coses que demanáren o miráls cuan se moríen; y servín en tal mal servissi, se perdíen ells moltes vegades en lo guañat. Y com los doléns eren abandonats per los veíns, los paréns y los amics, y ñabíe falta de criats se va seguí una costum may vista hasta entonses:
que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat.
Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!
A mí mateix no m´agrade aná revolcánme entre tantes miséries; per lo que, dixán les que puc evitá, dic que, están la nostra siudat de habitáns casi forra, va passá, aixina com yo u vach sentí a una persona digna de fe, que a la venerable iglesia de Santa María la Nova, un dimats de matí, no ñabén casi cap atra persona, sentits los divinos ofissis en hábits de dol, com demanáben éixos tems, se van trobá sat dones joves, unides o per amistat o per vessindat o per sé familia, de les que cap habíe passat los vin añs ni ne teníen menos de devuit, discretes totes y de sang noble y hermoses de figura, adornades en robes, y honestes. Los seus noms diría yo com cal si una justa raó no me impediguere féu, no vull que per les coses contades de elles que vénen ara, y per lo escoltat, cap pugue avergoñís mes abán, están avui una mica mes restringides les leys del plaé que allacuanta, per les raóns abáns dites. Ni tampoc vull doná materia als envejosos (disposats a deshonrá tota vida loable), de disminuí de cap manera la honestidat de les valeroses dones en converses desconsiderades. Pero, sin embargo, per a que alló que cada una va di se pugue compéndre sense confusió, en noms conveniéns a la calidat de cada una, les nombraré: La primera, y la de mes edat, se dirá Pampínea, la segona Fiameta, Filomena la tersera, la cuarta Emilia, Laureta la quinta, la sexta Neifile, y la radera, la séptima, Elisa.

Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:

- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden.
Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:
- Siñores, per mol ben dit que haigue estat lo raonamén de Pampínea, no ham de córre a féu aixina com pareix que voléu. Tos recordo que som totes dones y no ña cap tan chiqueta com per a no sabé cóm se gobernen les dones juntes sense la providénsia de cap home. Som caprichoses, abalotadores y abalotades, desconfiades, temoriques y apocades, coses per les que mol dudo que, si no agarrém un atra guía mes que la nostra, se desfará esta compañía mol pronte y en menos honor per a natros del que siríe menesté: y per naixó bo es péndre providénsies abáns de escomensá.
Va di entonses Elisa:
- En verdat los homes són lo cap de la dona y sense la seua direcsió poques vegades arribe alguna de les nostres obres a un fin loable: pero ¿cóm podém trobá estos homes? Totes sabém que de los nostres están la mayoría morts, y los atres que viuen s´han quedat un aquí y un atre allá, sense que sapigám aón, fugín de alló de lo que natros tamé volém fugí, y lo admití a extrañs no siríe convenién; per lo que, si volém córre detrás de la salut, mos convé trobá lo modo de organisámos de tal manera que allí aon volém trobá gust y repós no trobém disgust y escándol. Mentres les dones estaben en estos raonaméns, entren a la iglesia tres joves, que no u eren tan per a que no tinguere lo menos vintising añs lo mes jove: ni la calidat y perversidat de los tems, ni la pérdua de amics y de paréns, ni la temó habíe pogut extinguí l´amor en ells, ni siquiera arrefredál. A un li díen PánfiloFilostrato lo segón y lo radé Dioneo, tots amables y cortesos; y estaen buscán a les seues dames, que estaben entre les sat nomenades, y les atres eren paréns de algún de ells. Pero primé van arribá ells als ulls de éstes que éstes van sé vistes per nells; per lo que Pampínea, entonses, sonrién va escomensá:

- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.
Neifile, entonses, que se habíe ficat tota roija de vergoña perque ere una de les amades per los joves, va di:
- Pampínea, per Déu, mira lo que dius. Reconeixco que només coses bones poden dis de consevol de ells, y crec que poden oferí bona y honesta compañía no sol a natros sino a datres mol mes hermoses y estimades del que natros som; pero com es cosa manifesta que están enamorats de algunes de les que aquí están, ting temó de que mos seguixquen difamassións y reproches, sense tindre cap culpa ni natros ni ells, si mols emportém en natros.
Va di entonses Filomena:
- Ixo rai; allá aon yo honestamen viga y no me rossego la consiénsia, que parlo qui vullgue en contra: Déu y la verdat agarrarán per mí les armes. Pos, si estigueren disposats a vindre podríem di en verdat, com Pampínea va di, que la fortuna mos es favorable.

Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:

- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.
A lo que Pampínea, com si s´haguere desfet de tots los seus pensamens, va contestá alegre:
- Dioneo, mol be parles: ham de viure en alegría, pos les tristeses mos han fet fugí. Pero com les coses que no tenen orden no poden durá mol tems, yo que vach sé la inissiadora de los contactes per los que se ha format esta bona compañía, pensán en la continuassió de la nostra alegría, estimo que es de nessessidat triá entre natros an algún com a prinsipal a qui honrém y faigám cas com a superió, pero que tots los seus pensaméns se dirigíxquen a fémos viure alegremen. Y per a que tots próbon lo pes de les preocupassións jun en lo plaé de la autoridat, dic que a cadaú per un día se li dono lo pes y en ell lo honor, y quí sirá lo primé de natros se faigue per elecsió de tots. Los que continuarán, al arrimás la nit, sirán aquell o aquella que vullgue lo Siñó o Siñora del día, y los Siñós, segóns lo seu arbitri, durán lo día del seu señorío, ordenarán lo modo en que ham de viure. 

Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:

- Per a doná lo primé ejemplo a tots vatros, per a que la nostra compañía en orden y en plaé y sense cap deshonor vixque y duro tan com pugám, nombro primé a Pármeno, criat de Dioneo, lo meu senescal, y an ell encomano lo cuidado y la solissitut per a tota la nostra familia y lo que perteneix al servissi de la sala. Sirisco, criat de Pánfilo, vull que sigue administradó y tessorero y que seguixque les órdens de Pármeno. Tíndaro, al servissi de Filostrato y de los atres dos, que se ocupo de les seues alcobes cuan los atres, ocupats en los seus ofissis, no puguen ocupás. Misia, la meua criada, y Licisca, de Filomena, estarán seguit a la cuina y prepararán les viandes que digue Pármeno. Quimera, de Laureta, y Estratilia, de Fiameta, volém que estiguen pendentes del gobern de les alcobes de les dames y de la llimpiesa de los puestos aon estiguém. Y a tots en general, volém y los ordenám que se guardon, aon sigue que vaiguen, de consevol puesto del que tornon, consevol cosa que séntiguen o veiguen, y de portá de fora cap notíssia que no sigue alegre. -

Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di:
Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.
Despedida, pos, per la ressién Reina, la alegre compañía, los joves y les belles dones, parlán de coses agradables, en pas lento, sen van aná per un jardí fénse hermoses guirnaldes de flos y fulles y cantán amorosamen. Y después de habé passat aixina lo rato que los habíe sigut consedit per la Reina, tornán a la masada, van vore que Pármeno habíe escomensat lo seu ofissi, per lo que, al entrá a una sala de la planta baixa, allí van vore les taules parades en mantels blanquíssims y en tasses que pareixíen de plata, y totes les coses cubertes de flos y de rames de ginesta; per lo que, rentánse tot les máns, com li va apetí a la Reina, segóns lo juissi de Pármeno, tots van aná a assentás. Les viandes delicadamen fetes van arribá y van sé escansiats vins finíssims, y en silénsio los tres criats van serví les taules. Alegrats tots per estes coses, que eren hermoses y ordenades, en plassenté ingenio y en festa van minjá; y eixecades les taules, com totes les dames sabíen ballá los danzes de carola, y tamé los joves, y part de ells tocá y cantá mol be, va maná la Reina que vinguéren los instruméns: y per orden seua, Dioneo va agarrá un laúd y Fiameta una viola, y van escomensá a tocá una dansa suave. Per lo que la Reina, en les atres dames, agarránse de la má en corro en los joves, com si fore una sardana o un ball sardo, en pas lento, enviáts a minjá los criats o sirviéns, van escomensá una carola: y cuan la van acabá, van cantá cansóns amables y alegres. Y aixina van passá tan tems com a la Reina li va pareixe, antes de maná que sen teníen que aná a dormí; donán a tots llisénsia, los tres joves a les seus alcobes, separades de les de les mosses, sen van aná. En los llits ben fets y tot ple de flos com la sala se van trobá. Igualmén les seues les dames, per lo que, despullánse, se van gitá a dormí.
No fée mol que habíe sonat nona cuan la Reina, eixecánse, va fé eixecás a tots los demés, afirmán que ere roín dormí massa de día. Van amorsá be y van passá lo rato, y después sen van aná a un prat aon la herba ere verda y alta y lo sol no podíe entrá ni per cap regata; y allí, aon se sentíe un suave airet, tots se van assentá en corro sobre la verda herba tal com la Reina va volé. Y ella los va di:
- Com veéu, lo sol está alt y la caló ya aprete, y res se sen mes que les chicharres als olivés o les oliveres, per lo que aná ara a consevol puesto siríe sense duda tontería. Aquí estem be y fresquets, y ñan, com veéu, tableros y pésses de ajedrez, y cadaú pot, segóns lo que al seu ánimo li dono mes plaé, chalá. Pero si tos vinguere en gana, podríem contámos cuentos y aixina passaríem esta calenta part del día. Cuan haigáu acabat tots de contá una história cadaú, lo sol ya haurá baixat y haurá menguat la caló, y podríem aná a entretíndemos aon mes gust mos dono; y per naixó, si aixó que hay dit tos agrade (ya que estic disposada a seguí lo vostre gust), fému; y si no tos apetiguere, que faigue cadaú lo que mes li agrado hasta la hora de véspres. Les dones y tots los homes van alabá lo novelá.

- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.
Y girada cap a Pánfilo, que estabe assentat a la seua dreta, amablemen li va di que en una de les seues históries escomensare; y Pánfilo, sentit lo mandato, rápidamen, y sén escoltat per tots, va escomensá aixina:

primera-jornada-novela-primera


Lo Decamerón en chapurriau

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA QUINTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA QUINTA.

Doña Dianora li demane a micer Ansaldo un jardí de giné tan majo com al mach; micer Ansaldo, comprometénse en un nigromante, lay done; lo home li consedix que faigue lo que vullgue micer Ansaldo, que, escoltada la generosidat del home, la libere de la promesa y lo nigromante, sense voldre res de lo seu, libere de la seua a micer Ansaldo.

Per tots los de la alegre compañía habíe sigut ya micer Gentile pujat al sel en sumes alabanses cuan lo rey li va maná a Emilia que continuare; ella, desenvoltamen, aixina va escomensá:

Blanes siñores, dingú dirá en raó que micer Gentile no va obrá en magnifissensia; pero di que no se pugue en mes potsé no demostro que se pot mes: lo que penso contátos en una noveleta meua.
Al Friuli, puesto alt, fret, pero mol adornat de majes montañes, mols rius y clares fons, ña una siudat que se diu Udine (Údine), a la que va viure una hermosa y noble Siñora de nom doña Dianora, casada en un gran home ric de nom Gilberto, mol amable y de bona índole; y va mereixe esta Siñora per lo seu valor sé mol volguda per un noble y gran baró que teníe per nom micer Ansaldo Gradense, home de alta condissió y en les armes y en la cortessía conegut a tot arreu. Este, volénla mol y fen tot lo que podíe pera sé volgut per nella, y assobín solissitánla en embaixades, en vano se esforsabe. Y sénli ya a la Siñora cansinesles solissituts del caballé, y veén que, encara que li negare tot lo que ell demanáe, ell no dixabe de insistí, va pensá que podríe tráuressel de damún demanánli algo extrañ y al seu juissi impossible; y a una dona que an ella acudíe moltes vegades de part dell, li va di un día aixó:

- Bona dona, tú me has afirmat moltes vegades que micer Ansaldo me vol sobre totes les coses y maravillosos dons me has oferit de part seua; regalos que vull que se quedo perque per naixó no hay de vóldrel. Si puguera está segura de que me vol tan com diéu, sense falta me entregaría an ell y faría lo que ell vullguere; y per naixó, si puguere assegurám de aixó en algo que li vach a demaná, estaría disposada a lo que me manare. Va di la bona dona: - ¿Qué es, Siñora, lo que voléu que faigue?

Va contestá la Siñora: - Lo que dessicho es aixó: vull tindre, al próxim mes de chiné, prop de esta siudat, un jardí ple de herbes verdes, flos y ábres frondosos, com si fore mach; aixó, si no u fa, que no envío ni a tú ni a dingú mes a parlám, si mes me solissite, tal com hasta ara u hay tingut amagat al meu home y als meus paréns, me queixaré an ells y ben pronte mel trauré de damún.

Lo caballé, escoltada la petissió de boca de la correvesydili, y la promesa de la seua Siñora, encara que li pareixíe algo mol difíssil, casi impossible de fé, y veén que per naixó li habíe demanat la dama alló, pera que abandonare tota esperansa, se va proposá, sin embargo, intentá fé tot lo que puguere, y per moltes parts del món va aná buscán a vore si trobabe algú que li donare ajuda o consell; y ne va trobá un que li va di, que si li pagabe be, li prometíe féu en arts nigromántiques. Micer Ansaldo, consertánu per una grandíssima cantidat de perres, va esperá lo tems que li habíe dit la Siñora. Vingut lo giné, en grans gelades, escarches y gebrades, neu, canalobres, broma y tot lo que correspón al crúo hivern, lo valerós home a un hermossíssim prat prop de la siudat en les seus arts va fé apareixe, lo primé matí de giné, segóns los que u van vore testimoniaben, un dels mes hermosos jardíns que may va vore dingú, en herbes verdes, ábres frondosos y fruites de totes les classes. Cuan micer Ansaldo, contentíssim, va vore alló, fen cullí alguna fruita de les mes majes que ñabíen y arrencán flos de les mes vistoses, de amagatóns u va fé portá a la seua Siñora, y la va invitá a vore lo jardí per nella demanat pera que per puguere vore cuán la volíe y enrecordássen de la promesa que li habíe fet y sellat en juramén, y lealmen procurare después cumplíla. La Siñora, vistes les flos y les fruites, y habén sentit parlá a mols del maravellós jardí, va escomensá a arrepentís de la seua promesa; pero en tot lo seu arrepentimén, dessichosa de vore coses extrañes, en moltes atres dames de la siudat va aná a vore lo jardí, y no sense maravella alabánlo mol, mes triste que cap atra dona va torná a casa, pensán en alló a lo que estabe obligada. Y va sé tan gran lo doló que, no podén agamál a dins, va eixí fora, y lo seu home sen va acatá; y va voldre que li contare quína ere la raó. La Siñora, per vergoña, u habíe callat mol tems, pero, al remat, obligada, lay va contá tot.
Gilberto, sentín alló se va enfadá mol; después, considerán la bona intensió de la Siñora, foragitán la ira, en mes discressió, va di: - Dianora, no es cosa prudén ni honesta escoltá embaixades de cap classe, ni negossiá en cap condissió la castidat en dingú. Les paraules ressibides per al cor escoltades per los oíts tenen mes forsa de la que mols pensen, y casi tot los es possible als que se volen. Mal vas fé, pos, primé escoltánlo y después fén un trate; pero com conec la puresa de la teua intensió, pera liberat del llas de la promesa feta, te consediré lo que no li consediría a dingú mes, portánme an aixó tamé la temó al nigromante, al que micer Ansaldo, si lo burlares, podríe demanáli algo roín per a natros. Vull que acudíxques an ell y, si pots, te les ingenios en fé que, conserván la teua honestidat, sigues liberada de esta promesa; pero si no puguere sé, per esta vegada, consedíxli lo cos, pero no l´ánim. La dona, sentín al seu home, plorabe y negabe que tal grassia vullguere dell. Gilberto va voldre, per mol que la seua dona se negare, que fore aixina, per lo que, arribat lo día siguién, al eixí la aurora, sense adornás o arreglás massa, en dos dels seus criats dabán y en una camarera zaguera, sen va aná la Siñora a casa de micer Ansaldo. Este, al sentí que la seua Siñora habíe vingut a vórel, se va alegrá mol, y eixecánse y fen cridá al nigromante, li va di:

- Vull que veigues lo que me ha fet conseguí lo teu art. Y eixín a trobála, en reverensia la va ressibí honestamen, y a una hermosa cámara en un gran foc van entrá tots; y fénla assentá, li va di: - Siñora, tos rogo, si lo llarg amor que tos hay tingut mereix algún galardón, que no tos molesto dím la verdadera raó que an esta hora tan matinera tos ha fet vindre y en tanta compañía. La Siñora, vergoñosa y casi en llágrimes als ulls, va contestá: - Siñó, ni amor que tos tinga ni la paraula donada me porten aquí, sino la orden del meu home, que, tenín mes respecte a les faenes del vostre amor que a la seua honra y la meua, me ha fet acudí aquí, y perque ell mu mane estic disposada per esta vegada a fé lo que vullgáu. Micer Ansaldo, si primé se habíe extrañat, sentín a la Siñora mol mes se va maravellá, y conmogut per la generosidat de Gilberto, la seua fogosidat se va torná compassió, va escomensá a cambiá, y va di: - Siñora, no vullgue Deu, ya que aixina es com vos diéu, que siga yo qui taco lo vostre honor, del que té compassió lo meu amor; y per naixó, lo está aquí vos, sirá com si estiguere aquí man germana, y, cuan vullgáu, libremen podréu anáton, en la condissió de que al vostre home, per tanta cortessía com ha sigut la seua, li donéu les grassies que cregáu conveniéns, tenínme a mí sempre daquiabán com amic y servidó.

La Siñora, sentín estes paraules, mes contenta que may, va contestá: - res podíe fém creure, tenín en considerassió les vostres costums, que datra cosa se haguere de seguí de la meua vinguda mes que lo que vech que feu; per lo que tos estaré sempre obligada. Y despedínse, honrosamen acompañada va torná en Gilberto y li va contá lo que li habíe passat; de aixó se va seguí una mol estreta y leal amistat entre los dos.
Lo nigromante, al que micer Ansaldo ya volíe donáli la prometuda recompensa, vista la generosidat de Gilberto en micer Ansaldo y la de micer Ansaldo en la Siñora, va di:

- Después de habé vist a Gilberto sé liberal en la seua honra y a vos en lo vostre amor, tamé yo hay de sé liberal en la meua recompensa; y per naixó, sabén que tos correspón a vos, vull que sigue vostra.

Lo caballé se va avergoñí y va intentá tan com va pugué félay agarrá, sansera o en part; pero después de cansás en vano, habén lo nigromante fet desapareixe lo jardí después del tersé día y volén anássen, li va doná llisensia y lo va despedí; y apagat al cor lo fogós amor, per la dona se va quedá ensés lo afecte.

sábado, 13 de noviembre de 2021

Lo llibre dels poetas. Segle XV.

SEGLE XV. 
(Aquí se apropia de autores de otras naciones, como el Reino de Valencia, 
como ha hecho en siglos anteriores)
Abella, Pere d'. - *Acanyés, Lluis. - Avinyó. - Borja, Tecla de.
- Boxadors, Andreu de. - *Bover, Ramon. - Crespí de Valldaura.
- *Cardona, Ramon de. - Diez, Roderich. - *Estrús, Bernat.
- Eril, Arnau d'. - Stanya. - *Ferruix, Gabriel. - *Ferrandis, Vicens.
- Ferrer, Francesch. - (Fenollar, Scrivá) (Fenollar, Vidal, Verdanxa, Vilaspinosa, Miquel Stela.) - Febrer, Andreu. - Fogassot, Joan.
- Ferrando. - Figueras. - *Garau, Joan. - *Guiot, Dionís.
- Galbany, Pere. - Gazull, Jaume. - Gibert, Guillem. - Gralla, Martí.
- García, Martí. - Guerau, Franci. - Jordi de Sant Jordi. - Lull, Romeu.
- March, Ausias. - Masdovelles, Pere. - Masdovelles, Berenguer.
- Masdovelles, Joan. - Moncada, Huch de. - Moreno, Joan. - Navarro.
- Oliver, Francisco. - *Portells, Baltasar. - Perot, Johan. - *Pastor, Simón. - *Puentull, Joan. - Perez, Miquel. - Pastrana. - Puig, Pere.
- *Roiç, Lluis. - Roig, Jaume. - Requesens, Lluis. - Rocabertí, Vescompte de. - Roiç de Corella, Joan. - Rocafort, Joan. - Ramis.
- *Sessellas, Blay de. - *
Spanyol, Benet. - Sors, Lleonari de. - Safonit, Jaume. - Stela, Comenador. - Sunyer, Mossen. - Serra, Bernat.
- Serradell de Vich. - Çavall, Ramon. - Torroella, Pere. - Traffort. - *Urgell.
- *Vinyoles, Narcís. -*Viana, Carles de - *Vilagut. - *Valterra.
- *Vilarrasa, Lluis de. - Valmanya, Antoni de. - Verdú. - Via, Francesch de La.

PERE D'ABELLA. 

Pus axí 't plau ta bandera stendre 
é divulgar ça e llá los secrets 
de tu e mi qui 'm son estats retrets 
ben' he rahó que jo 't dega rependre 
e dar castich perque altra vegada 
ton parlar franch no sia abandonat
...
car veure pots que comets gran errada. TORNADA. Aldonça prous Deus vos ha dotada col solell bell retent gran claradat á quantes son passats de gran beldat entenets be la coble é la tornada. MOSSEN AVINYÓ. Com á forçat m'hauré de vos partir pus no 'us ve be aceptar mon servey, cert á mon grat me convendrá morir e morint prest se que pendré remey. Lo cor mesquí qui no pot soportar l'enuig é dan que 's veu aparellat d'açí avant me veuré apartat de tot delit pus me voleu matar. TORNADA. Altas de sort d'aquí no 'm partiria mes trobme tal qu'he ja perdut lo cest e mes amar jamay no fuy tan lest mes los afanys l'entendre meu desvia.
---------
Lohar cascú segons lo seu merexer es lo degut, posant á part tot vici, dient lo ver, james pot ser dit nici, si be 'l voler á molts lahors fan crexer per adquirir alguna benvolença han prontitut en fer semblant desorde, á mi no 'm plau seguirlos en tal orde que fos jutjat de poca conaxensa. TORNADA. Altas de sort qui 'n te la pens cofesa é 'm dona dan é dolor infinida tal vida 'm plau mas crech que preterida será molt prest si donchs no m'es defesa. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Lo molt voler jo crech no 's pot compendre. (Ab tornada.) II. No perque cert a tot lo mon no sia. » III. Pus bona sort de mi tots jorns s' absenta. » IV. D'amor me clam del interes que prench. » V. Nou pensament es present á la pensa. » VI. Segons comprench práctica cortesana. (Ab tornada.) VII. A molts compren qui prenen entrenyor. » VIII. Tots mos delits en un punt volguí perdre. » ----------
NA TECLA DE BORJA. (I) 

Oides vostres rahons belles 
bon Mossen March á qui 'm coman 
responch vos breu al que dit han 
segons juhí que fas d'aquelles. 

Mòlt poch estim lo que en mí es 
mes puix forçat es lo meu dir 
al qui dirá «mes val que 'm mir» 
jo li comdampne lo procés. 

Pero si parle lo revés 
de veritat mudant camins, 
á vos remet los meus juhins 
que sou de tots lo mes entès. 

(1) Esta Tecla de Borja fou neboda del Pare Sant Calixte III y escrigué
la obra que 's tè á la vista en resposta á una demanada que li feu lo poeta Mossen Ausias March, demanada que 's troba al cap d'avall dels cants d'amor del mateix y que comensa aixís: Entre 'ls ulls é les orelles jo 'm trob un contrast mólt gran... ------------ MOSSEN CRESPÍ DE VALLDAURA. (En lloansa de la vila de Morella.) Ab tota llealtat Morella. may son fort valor amolla, puix la Germania folla fonch tan perseguida d'ella. De Valencia es maravella y de tot lo mon espill, no ha concebut traidor fill, perque en observar les lleys y la obediencia dels reys no repara en lo perill. (1) (1) Lo catalá d'aquesta composiciò apar moderna (perque es valensiá); mes no 'u semblará tant si se té en compte qu'es son autor de últims del segle y si se l' compara ab lo catalá de Anselm Turmeda. RODERICH DIEZ. (Díez) Si be jo crech la veritat sentí mon bon amich del cas que demanáu la mia ma á la vostra rescriví lo sentiment que de ma pensa trau. Cascú dels dos amants vol ser amat complidament del altre sèu volgut lo gran recel de serhi decebut los fa causar lo desdenyós combat. A vos confès é 'us dich lo que jo viu no ha mòlt temps portant d'amor la jou la passio que fa que l'hom no riu no cal ser gran l' endici que la móu e confiant del bon comport d'amor sempre veig hom en altra part vexar car un tal fet tantost fa declarar quant de voler habita dins lo cor. Duptar no 'us cal si 'l Terenci llegiu menys de glosar á la lletra veuréu solució al dupte que escriviu si bè notáu lo que d'ell compendréu. Les ires, dix e axi 'u declará, de 'ls namorats es integració del be d'amor é la perfecció la voluntat axí la senyalá. SEGUIDA ENDREÇA. Vos molt discret e honest capellá del que 'us he dit segons ma entenció sumar podéu esta conclusió, que zel d'amor es qui la brega fá.
OBRAS D'EST POETA. I. De vuy demá fent via lo temps. II. Una danza que per responament tè ests versos: qui pert son temps es be orat e ple de molta grossería; aço dich per l'enamorat qui desamat ama s'aymía. ARNAU D'ERIL. O tu traidor é com poguist donar per suspitós lo princep de valor? car de bontats es vuy cabdels e flor: ta malvestats te fa guinardejar .... O tu traidor pus veus que jo t' apell per tan vill hom, com no serques senyor e jutje gran que 's preu de sa honor hon jo e tu provém la nostra pell? Car jo't promet que't seguiré dins França per so qui n'han molt millor la usança de fayt d'armas mostrant cavelleria, per çó vull en seguir aycella via. O tu traidor quant m'aurás agut jutge e sertament auré de leys jornada, no 't falliré á la taula jurada, ans mon martell ferrá desus l'enclutge ab gran plaser ez ab trop gran desduyt, mas tu m'aurás tot primer salconduyt ez ab aysó lo gatge 's complirá: allí veurém qui bon dret mantendrá. E que l'arnès sia de nostre grat sens refusar e sens tornar á mida, lança, coltell, spasa ben fabrida
….
atxe pesant o que 'n sie laujera
…..
O tu traidor, be sabs que Ferriol t' ha ensenyat man bel colp é repich mes lo teu cor flach, cobart e manich non ha sofert c' hom ne veses un vol. Dins lo palau de la flor Margarida gran assaig fist pera duptant la dita, no est gosat exis de Barchinona, Bacallar fat com est tan vill persona.
----------
STANYA. Rich sò d' enuigs é pobre de conort. Luny de tot be abundant en dolor desventurat é malcontent d'amor essent jo viu vos dich que ja so mort. No trob remey ni se á qui m'acost ne passe temps en res que pler me sia perque am mes la mort que 'm sia tost que viure luny de vos qui sou m'aymia. O trist de mi catiu en mala sort e corregut de molts mals é tristor desventurat e mal content d'amor essent jo viu vos dich que ja so mort. --------- FRANCESCH FARRER. Qui veu present lo que may no ha vist per novell cars lo cor fa mudament e tal se fa del que no veu e vist que com si veu desije ser absent, aytals afers experiments los mostra que diu lo ver de quant cascú ignora desplegant lo estel fen bella mostra del gran Soldá per lo canal á fora dilluns matí á déu d'agost comptant MCCCC e quaranta quatra (10/8/1444; San Lorenzo, Sant Llorenç) de Sent Lorenz lur festa celebrant ben ordenats seguint la hu al atra la gent subtil qui viu la multitut de tantas naus germás e galeassas qu'en nombre son contat vist e sabut huitanta cinch entre bonas e lassas. Plors, crits e plants sentí de fills e maras, e mólts marits dólres ab sas mullers, tal per sforz mostraven bellas caras qu'era diverz lo cor de lurs volers. Lo mestre gran sentint un tal desordre pren en la ma lo anyell ab sant Johan é diu: «O fels vosaltres de mon ordre Deu no permet que rebe mal ne dan. «Ecce agnus Dei qui tollit pecata mundi. .. Gran colp de gent e crits per las murallas las defensant ab colobrines prou y ells tambe de fletxes sus que palles tiren los caus a nostra part ço nou.
…....
La nostra gent pren ánimo tant gran que pèls terrats dressen sons e cansons.
…....
Audaces fortuna juvat timidosque repellit. Y aqui sonen bombardes e balestas trons e trepig, de fletxes gran remor, molts son nafrats per lo cors, qui per testas molts cavallers e altra gent de be: qui 'ls bull la sanch mirant un acte tal ixen al camp e allí ab l'altre 's te, ans Mahomet altre sent Jordi val, colps de bastons de lansas e coltelas los uns nafrats los altres cauhen morts.
….
Qui baptizatus fuerit, salvus erit; qui non, condemnabitur.
Un gran ajust de vells e hoc de vellas
minyons en bras e donas desfrenadas infinitat de ninas é donzelles contritament, molt escabellonadas hi a peu descals uns van á Nostra Dona qui á Filerm, tals á Sant Agustí, e gran part d'ells á molta sgleya bona qu'en Roda ha; veuriels tots allí agenollats ab lagremes per cara (e gemegant) tots deyan e plorant à gente pagana libera nos Domine. .... Vist per tots ells lo mal aculliment foren d'acort d'anar ans que morir, tres jorns apres sens fer lo manament del gran Soldá fan los mes recullir tendes, arnès, bombardas e lals tot ... e ab bel mitjorn divendres ells se'n van ben ordenats la volta de Turquía Quid gloriaris in malitia quae potens es iniquitate? ------ Aveu lexat ut, re, mi, fa, sol, la pera enfingir dehá ¡cuerpo de Dios! vos bon galan más sou dels de cassá del que 's detras feu cara pera vos et finis est convertere Bernat cloeu los pits e alargau las faldas si no feu tal per eixir de pecat vos ne sentrèu de fredas e de caldas. Ante quam gallas cantet vos negás amich á Deu leixant en la carrera, apres penjás l'habit en la figuera diacá sou qui 'us absol de tal cars; tornáu Bernat al quirieleyson si vinctum es vestitum... voléu é no 'us cureu d'atenyer Absalon que 'l facistol se dol de vostra veu. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Obra que comensa: Vuit letras son á la mitat vocals. II. Conort, obra de 730 versos que comensa aixís: O be 's despit e gran dolor oir parlar à mòlts d' amor, e no tenir que metre 'n joch, etc. y acaba: e cadescú tornant se 'n va hon lo voler mes li digué mas l' hu á l' altre promaté que 'n semblant cas no falliria ans que tostemps loaria esta vida esser bona dir tos temps mal de mala dona.
Figura tambè en La questió de Pere Torroella, y en ella hi tè una esparça que comensa : Si dona al mon s'ateny per ben servir. ---------
Cobles

ANDREU FEBRER. 

Fragments de la traducció de la Divina Comedia. 

INFERN, C. 1. 

(Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura, ché la diritta via era smarrita. Catalá o catalana, si entens este texto es perque parles italiá.) En lo mig d' el cami de nostra vida Me retrobi per una selva escura, Que la directa via era fallida. Ay! quant a dir qual era es cosa dura Esta selva selvatge, aspera e fort, Quel pensament nova por me procura Tant amargant que poch es pus la mort! Mes per tractar d'el be qu'eu hi trobé Diré l' als que hi descobri mi record. lo no scé be redir com hi entré, Tant era ple de son en aquell punt, Que la vera via io abandoné. Mas pus qu'eu fuy al peu d'un gran coll gunt Hon termenava aquella escura vall Qui m'havia de por lo cor compunt, Guardé en alt e vi 'l sender qui sall Pus alt vestit ia d'els raigs d'el planeta Qui mena hom dret per cascuna call. Llavores fon un poch la pahor queta Qui 'ns en lo llach del cor m'era durada La nit avant, ab pietat estreta, E axi com cell qu'ab elena afanyada Ix d'el pelec for d'el mar a la riva, Mira l' aygua perillosa e malvada, Axi 'l meu cor qui enqueres fugiva Se regira a remirar lo pas Qui no lexa jamay persona viva; E reposat un poch lo meu cors las Pris lo cami per la playa deserta Axi qu'el peu ferm sempre era el pus bas. E vets vos quasi al començar de l'erta Una llonçaparda presta e lleugera Qui d'un gay pel virat era cuberta. E no 'm lexava ans m'anava primera. Empatxant me tan fort lo meu camí, Que mantas veus fuy per tornar arrera. Temps era d'el principi del matí; E'l sol muntava ab aquestas senyals Qu'eran ab ell lla com l' amor diví Mogué primer les coses mundanals; Si com fo be d'esperar occaysò La gaya pell de semblants animals L'hora d'el temps e la dolça sazò; Mas no per tant que pahor no 'm fahés La vista qui 'm aparech d'un leò. Aquest sembla que contra mi vengués La testa alçant ab fam molt rabiosa Si que aparech que l'aer ne temés; E una lloba flaqua e bramosa Segons parech en la sua magreza Qui molta gent feu ya viura confosa. Aquesta 'm mes tanta de gravidesa Ab la pahor qu'eixia de sa vista Que io perdi tot l' esper de l' altesa. Et axi com cell que volenter acquista E ve en temps que tot perdre li 'n fa, Qu'en tot son cor se complany e s'entrista, Aytal me feu cella bestia lla Que venent me encontra poch a poch Me'n espenyia lla hon may sol no ha. EPISSODI D' UGOLIN. La boca sosleva d'aquell fer past Lo pecador, torquant se la (del sanch vermell)? Als pels del cap qu'havia per darrer gast.
Puys comença: Tu vols qu'io renovell Desperada dolor, qui 'm prem lo cor, Ja pur pensant abans que parle d'ell. Mas s'il parlar meu deu esser labor qu'infamia fruyt al traydor qu'io rou, Veurás parlar enssems mesclat ab plor. Io no sé qui tu es, ni per quin mou Es tu vengut ça jus: mas Florenti Ressembles bé veramen a qui t' ou. Tu deus saber qu'io fuy compte Ugolí, E aquest es l' arcevesca En Roger: Ara 't diré perqué son tal vehí. Que per l' afecte del seu mal saber, Fiant me d'ell, cert io fuy axi pres E pux fuy mort, ja dir no es mester. Pero cell que no pots haver entés, Ço es, en com la mia mort fo cruda, Ohirás et sabrás si m'ha ofés. Un breu pertus de dintra de la muda, Hon de la fam per mi titol s'es dat, E hon convé qu'encara altri s'encluda, Me demostra per un seu poch forat Pus llumens ja, quant io fiu lo mal son Que del futur lo vel m'ha declarat. Aquest paria a mi mestre e don Cassant un llop ab llobetons al mont Per qui Lucha als de Pisa s'escon.
…...
…...
Quant fuy desper primer en lendema Plorar senti entre' el son mos fillols Qu'eran ab mi, e demanar del pa. Ah! ets cruel certes si ja not dols Pençant aço quel meu cor se pençava; E si no ploras, de que donchs plorar sols? Ja eram desperts e l'ora s'acostava Quel menjar nos solia esser adot; E per lo seu somni cascu duptava. E io clavar senti 'l portal dessot A l' orrible torre, hon io guardé En la cara mos fills sença dir mot. lo no plorava axi dins m'empedré; Ploravan ells, e Ancelmucio meu Dix: pare, qu'has qu'axins guardes? Perqué? Per ço re no ploré, ne respos eu En tot cell Jorn, ne en la nit apres, Fins quen lo mon altre sol claror feu. E com un poch del seu raig se fo mès Al doloros carcer, e io scullí, Per quatre visatges lo meu messés. Ambduy les mans per dolor me mordí, Hon ells pensant qu'eu fés per voler pa O per manjar, tantost llevarensí, Dien: pare, molt menys dolor sera Que tu menjes á nos, car tu 'ns donist Estes mesquines carns: despulléns ja. Calle llavores per no ferlos pus trist. Cell dia e l'altre estiguéren tots muts. Ay, dura terra, ay perqué no t' obrist! Mas pusqué fom al quart dia venguts Gaddo se gita a mi estés als peus. Dient: pare, ques que tu no m'ajuts! Aqui mori; e axi com tu m' veus Viu io morir los tres de u en u Entre 'l quint e 'l sext dia, hon cech e leus Iom pris a grapponar sobre cascu; Dos jorns los cridé pus que foren morts: Pus mes pogué quel dolor lo dejú. JOAN FOGASOT. Ab gemechs grans plors e sospirs mortals sentí les gents dolres per les carreres, plasses, cantons en diverses maneres los ulls postrats estant com bestials. Dones d'estat viu estar desfressades lagrimejant e batentse los pits, los infants pochs criden á cruels crits vehent estar llurs mares alterades. ¡O trist de mí quin fet pot ser aquest! ¿De quant ensá está axí Barcelona? L'arma ab lo cors de cascú se rahona : acte semblant no crech may sia lest. Clar de llurs ulls diluvi gran depara d' aigua tan fort que per terra 'ls decáu, i Ay! ¿qu'es axó, germans, dir me vulláu? Tots estan muts e guardant me en la cara. Creix mon dolor per tal capteviment, e de plorar los fiu prest companyía, molts esforsats perden la homenía, e cascú diu gemegant e planyent: O vos omnes qui transitis per hanch viam meam attendite et videte si est dolor sicut dolor meus. .... ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Obra que comensa: Infinits mals divisió 'ns aporta. II. Obra en 5 estr. y torn.: Rey virtuós senyor d'insigna terra. FERRANDO (1).
(1) Aquesta poesía en lo «Cansoner d'obres enamorades,» dú per títol: «Altra obra contra fortuna adversa feta per mestre Ferrando metge,» y al acabament te aquesta nota: «Ab la present obra guanyá joya.»
Tal indispost qual lo novell e tendre en la gentil é pulida sciença no recusant mon treball per apendre he preposat devant la reverença de tanta gent é molt singular plaça per manifest no lexant cobla alguna un petit vers qui en part satisfaça al qui saber vol d'adversa fortuna.
…....
TORNADA. Mare de Deu pus de tot be complida sou en lo cel qui es bell consistori redressau tost Barcelona afligida
no triguéu en lo seu adjutori.
FIGUERES. Lahors de sa senyora. Enteniment, saber ne fantasia, art, pensa, giny, rahó ne calitat no 'm basten may segons ma voluntat en dir los bens senyora que Deus guia sens vostra part, aquests son tals e tants que nunque 'm par un sol instant que 'l pensament no 'us port mon cors d' avant é la virtut qui s' diu aprensiva no 'm represent un lum enamorant tot mon sentit fins en l'entel•lectiva. TORNADA. Font d'honestat per legalment servir en fins açi la mia carn es morta Mas no son mors mon voler é desir ne l'arma cert qu' amantvos se deporta. Tè aquest poeta á mes una obra de 4 estrofas seguida de una oració de 110 versos de 9 y de 5 sílabas. La obra comensa aixís: Temps ha que visch pecant sens penedir, y la oració aixís: sobiran Deu Creador. PERE GALVANY. Pus vey lo mon es vengut en tal cas que leyaltat no n'es de fill á payre Pere, Joan volgra aver mort son fraire e l'hereter l'heretador al vas. Antechrist es qui ve de pas á pas guerres bastint, dols, afanys e desayre Dèus nos ajut e la Verge sa Mayre sino del tot nos te al Satan al ras per aquest mals ha Deus permes lo cas... JAUME GAZULL. (Tros del somni de Joan Joan.) Puix sabeu quant es cosa certa elles ab elles, y mes si son totes femelles tantost y son volent parlar de tot lo mon, en tot se meten; y si calláu, vos acometen per traure noves, y tostemps fan contres y proves sobre tot hom. ¿Y vos qué fèu? ¿Y l' altre com se troba huy? Y dir los mals de son vehí, de sa vehina. Y ara parlant de medicina donen remeys, y atlegant los furs y lleys, en tot se posen y en tota res diuen y glosen lo parer seu. Parlar del cel les ohiréu y de la terra. Ara de pau, adès de guerra, y del infern, y del estiu y del ivern, y sens afany vos contaran tot quant en l' any han comenzat, texit, ordit y acabat; tot fil per randa vos ho diran, sens donar tanda pera respondre. Y baix parlant sentí compondre tantes cosetes, que par que sien oronetes dins en lo niu, que si 'ls sou prop sol chiu, chiu bast á axordarvos: y si voleu aparellarvos ab ploma y tinta, veuréu entr' elles com s'hi pinta, y com s'hi juga d'un joch que 's diu á la fexuga, y com repiquen, y unes ab altres com se piquen del joch baxet parlant cubert y molt secret elles ab elles. Yo aguaytant y ohint los vols d'aquelles tant gran plaer prenia de mirarles, que desijí que 'ls meus cabells y celles fossen tornats en aquell punt orelles perque pogues mes atent escoltarles. Y estant axí, vent que 'l joch s'escalfava, creure podeu, qu'en tal cas no dormia, ans fonch descans, que molt me descansava, puix tant com mes la brega 's remesclava, tant jo millor major pedres cullia.
…..
«Senyores mies, trobaréu segons me par, alguns que solen ajuntar en certa casa d'un home de corona rasa eclessiastich, molt graciós y molt fantastich y molt sabut, y entre la gent molt conegut per excellent, de molt gentil enteniment y singular, Mossen Bernat de Fenollar ¿Be 'l conexéu?» - - «Senyora, sí, no 'us estronquéu passau avant...»
…..
Han altercat sobre los joves y los vells, qual de amor deu esser merexedor y mes amat, ni sin deu ser lo vell privat o mes en conte
…..
- «Digáunos donchs, senyora mia ¿y qui son ells? Digau ¿sabeu quáls son aquells que favorexen la part dels vells y desconexen la joventut? Digau, si Dèu vos do salut, de cadascú, los noms d'aquells de hu en hu: vejam qui son que des que crech lo mon es mon may ohí tal, ni questió tan desigual viu disputar.» - «Senyora, l' hu es Fenollar, lo doctor vell, Joan Moreno y Portell, y un Gazull, (Viscaí y Gasulla a Valderrobres, nom de un vi) lo Viscaí que te l'un ull desconcertat, y 'l que 'us he dit; es lo jurat Mossen Vinyoles. Caxa n'han fet de castanyoles ells de nosaltres
…..
y los que tenen ab los vells es lo jurat, y lo Moreno qu'es estat lo principal. Lo Fenollar ha fet egual lo joch á tots.
…....
Escrigué aquest autor á mes La Brama dels llauradors del Orta de Valencia contra lo venerable Mossen Fenollar prevere, y algunas altras. GUILLEM GIBERT. Ab dolor gran e fora de mesura vull jo dir part de una trista mort, ab dolor gran abundós en tristura vos denuncíu aquesta mala sort. Ab dolor gran passá d'aquesta vida al lloch etern lo príncep d'Aragó (1), ab dolor gran lo poble tot jorns crida molt fort plorant, dient: «Deu li perdó.» Ans que morís, espay de gran 'stona ell parlá clar ab un aire plasent; ans que morís, á tots de Barchinona recomená son fillet é sa gent. Ans que morís, ab gran humilitat volguè pregar tot hom li perdonás, ans que morís, prés derrer comiat á tots dient que algú no plorás. Apres d'açó, lo cap va inclinar juntas les mans loant lo Criador, apres d'açó, los ulls li viu tancar ab un sospir miráu quina tristor! Apres d'açó, l' ánima s'apartá dexant lo cors e montá se 'n á Dèu, apres d'açó, tot hom Jesus pregá dient: «Senyor es lo servidor teu.
…...

(1) Variant: lo exellent princep de Aragó.
A aquesta poesia acompanya en lo Cansoner de Paris la seguent nota : «A XIII de setembre (festa de Sancte Tecla), any MCCCCLXI, (1461) reté la ánima á Deu omnipotent lo princep don Cárles (de Viana) de gloriosa memoria, en lo palau Real de la ciutat de Barcelona
TORNADA. Mare de Deu humil Verge María acudiu prest als qui 'us volem pregar Mare de Deu mateunos en tal via, qu'est mal divis del tot s'haje apartat. ENDREÇA. Genolls flectats de fin cor pregaria bons Cristians la Verge sense part genolls flectats, tot jorn reclamaria qu'en paradís nos vulla colocar.
MARTÍ GRALLA. Mossen Johan segons opinió d'aquells antichs, qui viu enamorat un sol delit es primer be comprat, absent enuig veus lur condició, si voluntat es causa de sentir vostre dolor e seny no 'us pot valer no 'us sé remey ans en mig desesper sinó en fuig d'açó quin pot fugir. .. TORNADA. Mon frare dols vostre amor no lexás ni 'l franch voler qui va per lo camí de conseguir aquell gentil matí qu'ella 'us dirá: “senyor guanya de mas.” Esta obra, que consta de 7 estrofas, fou escrita en resposta á una altra que á Martí havia dirigit Mossen Johan Masdovelles. MARTÍ GARCÍA. Desconcertat d'aquell saber d'aquell art giny e maestría ab que solia vençre l'esforç e lo poder d'amor e fer ço que tot dia m'afavoria desgraciat fat é grosser.
…..
Certes mon fin cor e voler ma leyaltat é cortesía de 'l que 'm temia muyr per fael é verdader, e si mils morts perçó prenia als no diria ans ab esforç ferm e sençer ho defendria com se pertany d'un escuder.
…...
Despuys que so presoner de fortuna qui 'm te resclus en son carcer terrible hon cosa al mon finalment no m'ajude blasme, maldich, ma fortuna, 'l planeta, cella que m'ha per sa desventura portat en loch hon partra del cors l'arma res no pensant de ma part ne valença que soblement nos gir per lo contrari. TORNADA. Segurament tot revers e contrari que pas per vos menys de tota valença mi sent bastant mentre 'l cors m'atur l'arma quals no 'm sostè mes de vostra ventura. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Danza que comensa lo RESPÓS ab est vers: Adeu bon temps é bona sort, y la primera cobla ab est altre: O trist! é no deu sclatar. II. Lay que comensa: Temps es que sospir é que plor.
FRANCI GUERAU. Si col malalt quant la febre 'l combat e de sa carn ix una gran calor per tot lo cors lo pren tan fort dolor que del ben star roman las é cansat tots los sentits perden sa libertat e lo bon juy es luny de son recort ab res al mon no pren algun deport pèl natural que 's forment alterat. Desige strems é quant li es contrari e variejant diu molt desvarions en son dormir tostemps ha visions no pren sabor en negun letovari e si molt prest son metge ordinari dantli remey no 'l trau del purgatori mor lo mesqui freturos d'adjutori ple d'entrenyor desert é solitari. TORNADA. Del viure meu en mans teniu la mida viure yo tant com senyora veuréu vida ab dolor soplich vos no 'm donéu hajáu mercé de mi qui 'us am sens mida. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Obra de 5 estrofas ab tornada que comensa: Aquí porá doncella virtuosa. II. Obra de 5 estrofas y tornada : Un gran enuig dins mon cor sent causar. III. Sparça ab tornada : Bellesa gran vostre cor il-lumina. JORDI DE SANT JORDI. Tots jorns aprench e desaprench ensemps, é visch é muyr e fau d'enuig plaher, axí mateix fan del avol bon temps e vey sens ulls é say menys de saber, e no strench res é tot lo mòn abras, (1) vol sobre 'l cel e no 'm movi de terra, e ço que 'm fuig incessantment accás, e 'm fuig aço que 'm segueix é m'aferra. (1) E null stringo e tutto 'l mondo abraccio, e volo sopra 'l cielo, e giaccio in terra. (Petrarca. - Sonet XC.) Lo mal no 'm plats e soven l'om percás, am sens amor e no creis ço que se, par que somiy tot quant vey pres ma fas, oy he de mi é vull altra gran be, e pertant call e avis menys d'oyr, de l'hoc cuyt no lo ver me par falsia, e menjs sens fam e grat me sens pruhir, e sens mans palp e fas de seny follía. Com vull muntar devall sens que no 'm gir, e devallant puig corrent en alt loch, e rient plor é vellar m' es dormir, e quant so fret pus calt me sent que foch, e a dret seny jo fas ço que no vull, e perdent guany el temps cuytats mes tarda, e sens dolor mantes de vets me dull, e 'l simpl' anyell tinch per falsa guinarda.
Colquant me leu é vestint me despull, e trob leuger tot fexuch é gran carch, e quant me bany me pens que no 'm remull, e sucre dolç me semble fel amarch, lo jorn m'es nuyt, é fas clar del escur, (el día me es noche) lo temps passat m'es present cascun' hora, e 'l fort m'es flach, e 'l blan tinc molt per dur, e sens faller me fall ço que 'm demora. No 'm part d'un loch é james no m'atur, lo que no crech ivarçosament trob, del qui no 'm fiu me tinch mòlt per segur, e 'l bax m'es alt, é l' alt me semble prop, e vaig cercant ço que no 's pot trobar, e ferma veig la causa somoguda, e lo fons gorch aygua sus prat me par, e ma virtut no 'm te prou no m'ajuda. Quant chant me par de que 'm prench udular, e lo molt bell me semble fer é leig, abans me 'n torn que 'm loch no vull anar, e no he pau e no tench qui 'm garreig, aço 'm ve tot per tal com vey encés, de revers fayts hay cert mont é natura e sent qui 'm so en lurs fayts tant empés que m'es forçat de viure sens mesura.
TORNADA. Prenga cascú ço que millor li es de mon dit vers reverçat d'escriptura e si 'l mirats al dret e al revés traure porets del ávol cas dretura. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Obra de 5 estr. ab doble torn.: Un cors gentil m' ha tant enamorat. II. Obra de 5 estr., tornada y endr. : Ajustat vey d' amor tot lo poder. III. Obra de doble torn.: Enyorament enuig dol é despit. IV. Obra de 5 estr. y torn.: Sovint sospir, dona, per vos de luny. V. Obra de 5 estr., torn. y endr. : D'aver lo mon é lo dret tal d'aymía. VI. Obra de 5 estr. y doble torn.: Ara ojat dompnas que 'us fan saber. VII. Obra de 9 estr. : Enuig enamich de jovent. VIII. Obra de 5 estr. y torn. : Desert d'amichs de bens é de senyor. IX. Obra de 5 estr. y torn.: En mal podiers enqueres en mal loch. Lo marqués de Santillana diu en la carta que dirigí al condestable de Portugal, al tractar de aquest poeta: «compuso asaz fermosas cosas, las quales el mismo asonaba, que fué músico excelente e fizo, entre otras, una cancion de opósitos que comienza: Tots jorns aprench e desaprench ensenmp. Fizo La pasion de amor, en la qual copiló muchas buenas canciones antiguas... ROMEU LULL. Cobbles de Romeu Lull scusantse d'un mal dit qu' era inculpat per una dama. Si 'us he mal dit visqué en lo mon Si 'us he mal dit | en pensar ni per obre no 'm do Deu bè | ni lo que li deman; si 'us he mal dit | quant fas me vingue en dan
visque en lo mon | trist, mal conten té pobre; (content é)
si 'us he mal dit | la cara 'm caiga sobre sens confessar | muyra com á dampnat; si 'us he mal dit | veurem puga orat en l' ospital | que james lo seny cobre.
Si 'us he mal dit | que mon servey pres sia en tot desgrat | sens haver galardó; si 'us he mal dit | hajen punitió per gran que fos | mes ne mereixeria. Si 'us he mal dit | l'ofensa tornaria tota en mon dan | pena dolò é dolors; si 'us he mal dit | james mercé de vos de mos treballs | haje la vida mia. Si 'us he mal dit | la carn me caigue trossos de tot mon cors | per malaltia greu; si us he mal dit | rabia 'm prenga 'l peu tot fins al cap | que mans les menj á mossos. Si 'us he mal dit | tinga dolor al ossos tal que james | no puga reposar; si us he mal dit | al lobs donéu menjar la mia carn | á feres, corps é gossos. Si 'us he mal dit | tot hom de mí maldiga com de ribalt | que ten leix crim comet; si 'us he mal dit | me sia l'un ull tret é per lo cos | ma lenga se castiga; si 'us mal he dit | que 'm siau enemiga, lo mòlt que 'us am | me vinga en desamor; si 'us he mal dit | mos delits en dolor sien tornats | é pena per amiga. Si 'us he mal dit | mort terra no 'm consenta, la mar me lans | puis cors mort no 'n consent; si 'us he mal dit | no sia penident de mos pecats | l' infern de mí 's contenta, si 'us he maldit | ….
tot sobre mí | vinga quant mal he dit;
si us he mal dit | de mi vingue 'n oblit com si mort fos | anys passats mes de trenta. TORNADA. Par é sens par | feu que no 'us desaçenta fals pensament | no prengau tant despit, sabut lo ver | será mon mal finit, de tants amichs | fareu gran delit sensa. Resposta de Romeu Lull á tres cobbles del señor Compte de Oliva qui mes loaria é millor la Sra. Na Francisca Rossa, metent per joya un diamant, responent per los mateixos rims. Compte senyor | puis virtut es la rama é de son fruyt | pren tema mon scriura dir quant mereix | la qu' honestat mes ama bellesa es gran | que 'n res no la desama es per les dos | de tots vicis desliura. La ploma prench | per fer vostre manar conplant ab rims | de qui virtut adora, ó trobadors | no vulláu mes tardar per esser tal | son virtuos obrar tant no diréu | que 'l ver no s'entrenyora. Natura volch | ça forsa fos finida units los tres | la fan que tan prospera no pot mes dar | de tots bens es remplida los aliments | ab aquella unida d'honor é seny | fan qu' es figura vera, repos saber | gest, gracia, bondat honest, costum | ab vergonya prudent l'ayre galant | ab lo parlar limat vells pensaments | en jovenil edat tant triumfar | la fan degudament. Quant mes la mir | tórbem los sentiments noves laors | tarden la mia má per lo mòlt grat | que prench en les presents les pervenir | fan aquelles absents lo meu delit | tots temps millorat va Dido, Saphos | Tyresi no feu Penelope | ni Judith ab sa mossa mes del que vos | haveu fet é faréu car vist es clar | de totes mereixéu prenguéu de vos | espill fins á la fossa. ENDRESSA Á LA DAMA. Actes d' honor | vos fan tenir tal cosa qu'apres la mort | 'ls cels triumpharéu per viure honest | felicitat hauréu com ho suplich | á nostre senyor Dèu. Obre fete per Romeu Lull intitulada LO CONSISTORI D'AMOR. L' alt trimphant | Cupido Deu d'amor (triumphant, triumfant) qu'en l'univers | te tanta senyoria per moltes gents | fet absolut senyor ell departeix | de grat lo seu tresor á quants li plau | sols pera cortesía mostra tenir | no poca felonia sol trist pensós | quant ab ell me n' aní en loch desert | plorant la pena mia cridant me dix: | «¿Que fas per esta via? e ¿de que 't dols | é clamas tant de mí?» Per oir dir | ell esser comprenguí ab' larch en ma | lo carcaix buyt portava los ulls velats | grans ales li miri per les senyals | tantost lo coneguí de murta al cap | núu ab garlanda anava com infant pech | mansuet me semblava á poch instant | me parech vell molt fer humil prostrat | li diguí: « ¿que manava?» tot temorós | irat ves mi 's mostrava com si volgués | de mi venjansa haver. Si com aquell | que conort ha mester ajuda gran | al temps mes necessari que 's veu en punt | qu'ha perdut lo poder los sentiments | libertat é saber y resistir | no pot á son contrari ne pres á mi | que lo tancat armar: obert me fo | donantme bon socors per qui creguí | me tractás de cossari son honor prest | se mostra voluntari: per remeyar | mos dolors suspirs é plor. Perque conech | penava per amors ab veu suáu | é cara riallosa tal me parlá: | «Perdona tas dolors no 't cal duptar | rahoném los dos oir de tu | me plaurá tota cosa acars te fiu | semblansa furiosa ensuperbit | te volguí refrenar mes com te viu | color tan dolorosa voltim á tu | ab semblansa amorosa. Digues ¿que vols? | ton plant vull escoltar.»
Yo qu' axi prest | por no 'm pogué deixar sfors prengui | per la sua valensa sentim la veu | encara tremolar pus acomens | ma querela donar fentli rahons | quant m'era fet ofensa per mòlt amar | ab cativada pensa la qu'ha mon grat | molt mes que totes val ella cruel | del tot vol ma perdensa puis consentiu | fer me tal asillensa sino de vos | de quí clamar me cal. Vos be sabeu | mon cor ferm é leal ab quanta fe | servint sempre millora des que 'm manás | mon servir li fos tal promesa 'm fes | donarme per senyal lo dols sguart | que 'm feu en aquella hora quan primer viu | tan singular senyora tinguí per cert | que viuria content que temps vinguès | sémblem' que degut fora per dolor gran | vaig cridant «via fora» per los carrers | orat me tè la gent.
Retrets no fas | que 'n sia penident per son servey | sol desige la vida puys li fos grat | mes del gran mal que sent fora de seny | perdut lo sentiment ma veu cridant | deuria esser oida donchs vos suplich | feu que sia xaudida hajáu mercé | no vulláu que mes dur car fins assí | tinch la pena per dida jamechs é plants | la llet que m' han nodrida e mes que may | mostre lo cor mes dur. Mes jo pus ferm | constant vos prench per mur met vos devant | per que 'm siáu defesa d' aquella fe | no 'us vull esser perjur si mester es | per vos morir no cur delliberat | tinch seguir tal empresa crueltat gran | e complida bellesa ab desamor | units son per mon dan feu que 'm vullau | donaume gran concesa fer pot quant vol | pis ferm la brida presa may leixarè | fins vensudes serán.» Entés mon dir | ple de pietat gran si bè de tot | res sacret no li era dolres mostrá | los ulls mullats li van tot piedòs | per tans greujes que 'm fan los portaments | d'aquella tan altera aixi respos: | «Faste promesa vera molt prest veurás | lo coll al jou tindrá qui tal te fa | sots la mia bandera no li valrá | la superba maná que mut costums | bé mester li será. PRESIDENT. Lo teu lament | sens par anujat m' ha molt sovint | oig á qui tal me demana altri ne tu | mes no m'enujará jutje 'us darè | ab consell just é sa qui' us oirá | dilums cada sepmana president fas | á dona castellana per mòlt saber | ab lo bon juy que te no veig qu'en res | la voluntat l'engana per la rehó | qu'ha presa per germana l'esperiment | me 'n dona tanta fé. CONCELLER. Per canceller | Na Bastida 'us daré vuida de pris | ab general entendre prevista en tot | reposat n' estaré tal la judich | per lo que d' ella sé sab, ben coneix, | prudent es per compendre, grans esfors pren | per veritat defendre, duptar no 'm cal | que no será fet tort hajáu per cert | qui s' vulla pot offendre james veureu | consenta lo dret vendre ni 'l interés | la fes mudar d'acort.
VICICANCELLER. Na Ribes vull | viuda de gran recort sia de grat | vicicanceller ella per honestat | que pren per son deport é tots amants | hauran á bona sort quants seguirán | virtuosa querella. Al viciós | tindrá sorda la orella no consentrá | que 'l haja lo 'us ell no hi pot entrar | qui viciós s'apella mes qui desig | d'honestat lo consella per que virtut | es fonament d'aquell. REGENT. Continent te | galant ayra novell entota antfa | la Rebolleda dama ab gran repós | honest discret é vell de gravitat | en sí porta 'l mantell senyora tal | que tot asçés desama ses obres son | conformes á la fama car per lo mig | son cami veig tenir manifest es | quant honor aquella ama son viure honest | abrassa la tal rama donchs per regent | d'ella 'm poré servir. ADVOCATS. Tres advocats | es master elegir en lo consell | que las causas rahonen la viuda cert | Tagamanent ofir l' altre Na Valls | car bo n'ha son bell dir Na Dionis Miquel | car be proponen totes ensemps | unides se consonen d'un parer seu | per defendre virtut no hi dupta algú | les orelles m'ho sonen advocarán | que 'ls vicis se confonen del natural | sens ley fará scut. ALGUTZIRS. A Na Berquer | te mòlt be merescut que d'algutzir | li sia dat l'ofissi animo gran | gosar saber stut vol aquell loch | ó gran solliscitut quant ser humil | é quan superbo, nici, l'altre será | de mon vot é judici viuda qu'es diu | Corbera Caramany molt diligent | favorable suspici regiran be | lo semblant exercici honradament | farán quant se pertany. PROPONEDORS. De tots amants | per interés é guany proponedors | de qualsevol requesta Na Sepmanat | vindra pendrá l'afany é no 'm oblit | de Na Vilademany per llur stil | cascu colrá sa festa puys que desig | en res no 's deshonesta enteses ja | tal pretestassió si voluntats | en aquells no va lesta en lo tal cars | la virtut será presta castich donant | é greu sumissió. JUTJE D'APELLAÇIÓ. E si per cars | no 'ls es feta rehó acorregut | m'ha la comptesa Lulla dará son juy | en la apellaçió contents serán | de quant per ella 's vulla discreció | es tota sa despulla actes prudents | la guien per lo bras que just parer | en mig d'ella s'aculla com se pot fer | que fruyt altre se 'n culla qu'honest é just | ab virtuòs percas. UXERS. Per ser sagur | que nangú no hi entrás dins en aquest | ajust de gent tan noble sinó l' amant | que per virtut amás é de son cor | tinguè tot vici ras car no 'es degut | sia publich al poble prench per uxers | las que conté ma coble Na Boschanes | ab saber mòlt espert senyora tal | que virtut es seu moble perque format | sia de dos lo coble l'altre será | Na Almugaver per cert. L' ARAUT. Com ordenat | hagué tan bell concert intitulat | d'amor lo consistori feu me vestir | sobre vesta de vert é com araut | no 'm tingue res cubert més me en la má | una verge de vori armes als pits | segons es l'us cursori perque en mon dir | cascuna fe prengues manant á mí | que á totes fes notori fossen presents | d'amor al consistori al temps donat | sens un punt tardar mes.
L'ARAUT AL PRESIDENT É ALS ALTRES OFICIALS.
Al president | primer jo fuy remés explicantli | sa gran prorogativa e qu'exercís | son ofici com es sens consentir | fos preterit en res lo dret d'aquell | mostrantsen molt esquiva prenent de tots | s'ofensa per cativa ell de bon grat | tot mon dir acceptá alegrá molt | be mostra lo quant priva totes apres | prenent ab gana viva obedients | l'ofici que 'ls doná. FI É ENDRESSA A TOTS LOS AMANTS VIRTUT. Puis obehint | yo fiu quant me maná l' amant virtut | fassa justa demanda car be defés | per advocats será causa seré | cascú son dret haurá é justament | li darán la garlanda pero gordáu | no vaje per la randa vostre proces | d'honest examináu car altrament | portaréu negra banda ab dolor gran | viuréu en vostra tanda foragitat | per vos tancat en clau. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Misteri gran ó concebiment noble. (Ab tornada.) II. Per satisfer al que tant me obliga. » III. Si en temps passat hagués hagut coneixer. » IV. De boca-dents postrat estich en terra. » V. Yo fuig d' amor per viure en libertat. » VI. Mon sentiment ha perdut del tot l' esme. » VII. Fantasiant molt sovint en amor. » VIII. Léxem estar amor no 'm dones pene. » IX. Si 'n negun temps d'amor me so clamat. » X. Vengut es ja qu' en amar daré terme. » XI. Puis no 'm voléu prech la mort prest me vulla. » XII. Gloriós es l' hom qui no sent d' amor. » XIII. Ab gran sfors quasi fora natura. »
Ausias March

PERE MASDOVELLES. 

Tot ignorant se pensa mòlt saber 
e va ab ulls cluchs en lo bell dia clar 
met son camí pel qual no sab anar 
e tot sabent spatxa per grosser. 
Variejar lo veurets cada dia, 
parla tostemps, lo mesquí no s'compren, 
ab sos semblants li plau fer companyia, 
si ou parlar, lo sentit ho reprèn. 

l'home d'honor qui trenca sa paraula 
á cascun jorn li veureu fer viltat 
no duptant gens deute ni amistat 
d'acte d'honor no li plau tenir taula. 
Si 'l repta algú haya feta malesa 
no y respon may; si 'us ha pres diner 
satisfer hi vos ha ell apaguesa, 
¿mon car cosí que 'us par d'est mercader? 

Dona d'honor qui viure vol honesta 
en general deu esser estimada 
si sa honor castament ha guardada 
e per algú será estada raquesta; 
car la qui 'u es e requesta no l'han 
virtut li es mas no tant singular 
com es la qui estreta l'han haurán 
e dolçament s'es sabuda guardar. 
…....

Be pot pensar dona qui tal tempesta 
met lo seu cors será á mort liurada 
per lo marit qui l' aurá ben amada 
e lo renom qu'en lo mon d'ella resta; 
e 'ls pobres fills qui per sort romandrán 
vituperats no 's poden alegrar 
e son incerts llur pares ahont l'han 
ne qual per dret deuhen la má besar. 

TORNADA AB ENDREÇA. 
Jo prech á Deu les qui mal usarán 
que prestament les vulla illuminar, 
les honestes á vos les recoman 
Mare de Dèu les vullats conservar. 
BERENGUER MASDOVELLES. 

Prenguen espill los curials que son 
de grans senyors é persona cascuna 
y aquell rich hom don Alvaro de Luna 
e com vilment es exit d'aquest mon 
segons se diu per crims executat 
en loch publich dient aquells ab crida 
fets tots per ell en lo temps de la vida 
e per lo quals a mort fonch condempnat. 

Pens cadescú pèl gran rey molt amat 
en aquest fet e crech ab bona cura 
que fets semblants trobarán l'escriptura 
erli aman herz alliot malvat 
que per lur dit e conçell desleyal 
feran reys tres ab lo poble cordats 
mas Dèu volent pres foren descordats 
executals aquells del consell mal. 

Tot conceller de rey ne curial 
qu'es amador de la cosa publica, 
ama, tem Dèu lo temps que pacifica 
rey ab vasalls e vol l'estat reyal 
e part lo be que 'n si n'aconsegueix 
ha merit gran e deu lo regordona (parece que pone regórdona)
mes al tirant que 'l rey e publich dona 
hon se que tir per si Dèu lo puneix. 

Los set peccats mortals aquells compleix 
á mon albir qui ama tiranía 
e vers infern te manifesta via 
ab l' enemich qui d'ell may se parteix, 
e va lo foll abandonadament 
tancats los ulls conaxença perduda, 
e ve la mort jornada no sabuda 
fall-li deixar lo gonyat malament. 

Molts dels passats visqueren noblement 
sol per haver en lo mon nomenada 
apres lur mort e que fos divulgada 
la virtut lur é savi regiment, 
quant mes deu vuy cadascú ben obrar 
que no 'l renom e paradís n'espera 
e sos bons fets li romanen derrera 
e van primers al loch qui es sens par. 

En açó vull aquesta obra finar 
á tots dients l'interés propi lexen 
com faça dan en aquells qui regexen 
e l' aquirit ha també de restar 
e mes anant en retre compte prim 
al jutge gran qui te justa balança 
á folls qui tots vindrem alrabucança 
si en vers Deu justament no vivim. 

TORNADA. 

Mon creador, si lo mon desestim 
servint á tu en qui tinch esperansa, 
em guarts d'açò que mes no dech estim. 

ALTRA OBRA D'EST POETA. 

Obra en 5 estrofas y tornada: L'hom qui del mon s'aparta per servir. 

JOAN MASDOVELLES. 

Qui pert lo temps detrás ço que no val 
me par de seny que molt freturòs sia 
e crech tenir se fa la darraria 
per hom qui 's te content de poch cabal, 
hi aquest tal, 
mon frare car, de vos saber volria 
per quin l' haveu, donchs sens parenseria. 
digáumho prest que jo molt le per al. 

RESPOSTA. 

No pensáu gens que metrè un jornal 
ni dos, ni tres que sia grossería, 
de mi 'us se dir l'home conçellaria 
metès lo temps d'açi per tot Nadal 
ab gran destral 
que mon parer follia gran seria, 
lexás lo fet axi 'n la mijanía, 
ans veure déu la fi de be ó mal. 

REPLICACIÓ. 

Entés haveu ben be lo general 
que 'us dich que 'n res esmenar se poria, 
mas á mon juy servir es gran follia 
dona ab poch seny qui tir al natural, 
mas tot es tal 
per tant diré al qui es en la via 
servesque 'l temps per vos dit e lo dia 
ab tot son cert menjará menys de sal. 

ALTRA. 

Qui de mi 'us dir que fos enamorat 
dona de vos jurvos ma fé mentí 
que per null temps altra que vos aymí 
ni aymaré, tal es ma voluntat. 

ALTRA OBRA D'EST POETA. 
I. Increat Deu sol creador. 


HUCH DE MONCADA. 

(Fragment de un poema.) 

Ab laugeresa no pesada é sompa 
ix de Valencia ressonant la Fama 
inflant (ses galtes de rubins) la trompa 
que 'l so inmortal del mon suspens inflama; 
roba de Dafnes la segona pompa, 
de sa transformació sens deixar rama, 
oberta ó closa flor, oliva é fulla 
que pera fer garlandes no la culla. 

Totes les palmes trau de Berbería 
podentles tallar d' Elx, mes considera 
que en la terra qu'es nit y está á mig dia 
no hi reste palma pus de romaguera; 
é les ales batent ab armonía 
fa per tot l'univers vol é carrera; 
é ab trompa é veu silenci á tots demana 
d' Ort á Ponent, de Sur á Tramontana. 

Torna á Valencia publicant la crida 
que á les Nacions ha fet, y allí prepara 
sens cosa reservar de eterna vida 
un acte publich de memoria clara; 
processó fa Granade, pus florida 
que na vist lo mon de mes afable cara 
tal que la enveja vent tant gran ressenya 
mordent lo cor les serps del cap desgrenya. 


JOHAN MORENO. 

Obra feta per Johan Moreno en persona de una nobbla e devota 
Sra. Dona Violant d'Urria. 

Yo si be 'm tinch | per indigna serventa 
de vos que sou | celestial regina 
alt sobre 'ls cels | mare verge divina 
filla de Aquel | que tot lo mon sostenta 
contemplaré | á Vos magnificada 
en paradís | segons que puch bastar 
car no se algú | tant vos puga loar 
quant merexéu | en vos esser honrada. 

E que 'us diré | verge humil sagrada 
si 'ls doctós sants | prou no si atravexan 
mos pensaments | be troben é conexan 
que ja nasqués | al mon santificada 
de sant Joan | Batista y Jeremies 
se diu ben cert | foren santificats, 
donchs mes de vos | que sou luny de pecats 
conjuncta ab Deu | en cambre del Macies. 
L'esperit Sant | cumplint las profecias 
vench sobre vos | eternalment eleta 
Deu 'us elets | essent verge perfeta 
segons que 'u dix | profetant Isaias. 
Del beneyt part | nata es maravella 
entendres pot | per la virtut de fe, 
Deus inmortal | home mortal naixqué 
Jesus parint | restas mare donzella. 


Ab quanta amor | criá vostre mamella 
al fill Jesus | fet hom sens carnal pare 
…......
de grans virtuts | sobre totas pus bella, 
ab quanta amor | vos plague esser venguda 
casta plorant | sus al peu de la creu, 
ab quanta amor | amás lo Fill de Deu 
restant en vos | la fe que era perduda. 

No 's pot contar | com fos al cel rebuda 
Deu é los sants | quanta 'us feren la festa 
mes que la neu | teniu la sobre vesta, 
molt resplandent | la corona deguda, 
de plenitut | de gracia sou plena 
en paradís | ahont senyorajáu, 
tots van aquí | los que vos prohiscáu 
delliures son | de la infernal cadena. 

TORNADA. 

Tots los meus drets | Mare de Deu serena 
tinch ja perduts | si vos no m'advocáu 
ab vostre fill | Senyora 'm concordáu 
sots lo mantel | cobre la mia 'squena. 

ENDRESSA ALS JUTGES. 

Jutges d'honor | puix que teniu la mena 
del bon saber | e de virtuts la clau 
aquest meu dir | si 'n res vos desplau 
yo 'l vos tramest | que hi sia feta smena. 

ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

I. Ab tot que á esperiments (47 estrofas). 
Tambè figura en lo Procés de les olives é disputa dels joves é dels vells, fet Fenollar, Gazull, Vinyoles y alguns altres. 


MOSSEN NAVARRO. 

STRAMPS. 

Veig que 'm plau e pas dolor estrema 
per un desig que dins mon cors se tanca 
muyr sens morir é la mort m'es stranya 
sent ço que déu sentir home que fina, 
no crin la mort e desig molt la vida 
tot no mes un ans veig la diferença 
que 'ns ha forçat á amar á qui desama 
tota amistat qu'ab rahó no s' ordena. 

Aquella fi que tot amant desija 
de ses amors ma voluntat cobeja 
é no la teny ans la troba defesa 
perqué la par tal amistat refusa, 
ço que 'm fa amar desamar me consella 
aquell desig que mon voler demana 
é no 'l desam ans l' am sens sperança 
e com mes l' am renova ella ma pena. 

Ço que mes val e no 's pert may en dona 
fin que la carn es de l' arma dijuna 
quant pus hi pens mon sperit atroba 
la hon es tant inclinada ma pensa 
tant m'abelleix ço que forma natura 
humanalment quant acaba tal forma 
que tot voler d'altra amistat me passa 
e lo restant del mon me descontenta. 

TORNADA. 

Dona de mi mon esperit contemple 
vostra amistat á mon delit es causa 
per lo desig humá que no 's conferma 
á vos qui sou d'honestat genitura. 

ALTRA OBRA D'EST POETA. 
Una que comensa: Si be d' amor me clam sovent. 


FRANCISCO OLIVER. 

Requesta d'amor de madama Sans merci feta per mestre M. Chartier, 
treta de francs en cathalá per Franc. Oliver. 
(Alain Chartier (ou Charretier, en latin «Alanus Auriga»), 
né vers 1385/90 à Bayeux, mort vers 1430 (le 20 mars 1430?), 
sans doute à Avignon, est un poète, diplomate, orateur et écrivain politique français, 
ayant écrit à la fois en latin et en moyen français.

Naguères chevauchant pensoye,
Com’ homme triste et douloureux,
Au dueil où il faut que je soye
Le plus dolent des amoureux ;
Puisque par son dart rigoureux
La mort me tolli ma Maistresse,
Et me laissa seul langoureux
En la conduite de tristesse....
Copio y pego todo el poema en una entrada aparte)

No ha molt temps cavalcant jo pensava 
com un hom trist cansat e dolorós 
en un gran dol hon fortuna 'm lançava 
lo mes dolent de negun amorós 
pusqu'ab son dart é força rigorosa 
me tolch la mort la senyora de mí 
lexantme sol ab tristor engoxosa 
en lo govern dolorós é mesquí 
e si vull dir forçat mes que 'm jaquescha 
de fer dictats e de cobles rimar 
e qu'abandon e de mí convertescha 
riure y solaç per lo lagremajar 
cert en açó m'es forçat lo temps metra 
car jo no tinch sentiment ni confort 
d'escriura res ni tampoch de tremetra 
cosa qu'á mi ni altra fos deport. 
…...
Cert lo concell que 'm donáu ma senyora 
se pot mils dir que no fa pas lo fer 
de creureu yo me perdonáu estora 
car lo meu cor es tan fort é sançer 
qu'ab res del mon no pot girar la pensa 
en cosa tal d'hon no ha leyaltat 
ni pus concell mester no 'm fan defensa 
sino de vos mercé e pietat. 
….....

Senyores vos é vosaltres donzelles 
en qui honor neix e fa gran ajust 
no vulláu ser cruelment tan rebel-les 
cascuna may ni totes de tal fust 
é ja de vos neguna no ressembla 
aquella qui m'ohiu parlar açí 
á qui hom diu hi apella so 'm sembla 
la bella cert dama Sense mercí. 
…...


ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

I. La Borja y 'l d' Aragó. 
II. Bocairent te nom de fel. 

Bocairent te nom de fel
Mes no fel de amaritat
Que fel de tanta lealtat
Es fel dolça com la mel,
Est nom li ha donat lo cel,
Puix que de la Germania
No te raza ni sang cria
Ans te en llealtat lo non plus
Perque li guanya en Bellùs
Honrra y vanderes un dia.

https://books.google.de/books?id=WD9lAAAAcAAJ&pg=PA65&lpg=PA65&dq=%22Bocairent+te+nom+de+fel%22&source=bl&ots=EuvBbE7wZI&sig=ACfU3U2utIRjL-RZw7LfllWUPKIayXQ3Tg&hl=es&sa=X&ved=2ahUKEwjnzounzJz0AhXF_7sIHZIfC5IQ6AF6BAgEEAM#v=onepage&q=%22Bocairent%20te%20nom%20de%20fel%22&f=false

Part 2