Mostrando las entradas para la consulta diebe ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta diebe ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 3 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

Masetto de Lamporecchio se fa lo mut y entre com jardiné a un convén de monges, que competíxen en gitás en ell.

Hermossíssimes Siñores, bastáns homes y dones ñan que són tan burros com per a créures que cuan a una jove se li fiquen al cap les toques blanques y damún dels muscles se li avíe la cogulla negra, díxe de sé dona y ya no sentíx la cridada de la carn, com si se la haguere convertit en pedra al féla monja; y si per cassualidat algo sénten contra eixa creénsia seua, tan se enfaden com si se haguere cometut un grandíssim y criminal pecat contra natura, no pensán ni tenínse en considerassió an elles mateixes, a qui la plena libertat de fé lo que vullguen no pot sassiá, ni tampoc al gran podé de la soledat y lo tíndre tems. Y ñan encara mols que se creuen que la cavegueta, la pala y los bons minjás y les incomodidats trauen del tot als llauradós la ganeta de cardá y los fan amples de inteligénsia y espabil. Pero cuán engañats están los que aixina creuen tos u demostraré en una historieta.

An esta comarca nostra ñabíe y encara ña un convén de nones, mol famós per la seua santidat, que no nombraré per a no disminuí gens la seua fama; allí, no fa mol tems, ñabén entonses sol vuit monges y una abadesa, y totes joves, y un bon homenet jardiné de un vergéseu que, no contentánse en lo jornal, demanán la cuenta al mayordomo de les monges, a Lamporecchio, de aon ere, sen va entorná. Allí, entre los demés que alegremen lo van ressibí, ñabíe un jove llauradó fort y valén, y per a sé villano guapo de cara, de nom Masetto, y li va preguntá al jardiné aón habíe estat tan tems. Lo bon home, que se díe Nuto, lay va di, y Masetto li va preguntá qué fée al monasteri. A lo que Nuto va contestá:

- Yo traballaba a un jardí mol hermós y gran, y ademés de aixó, anaba alguna vegada al bosque a per lleña, portaba aigua y féa atres servíssis; pero les Siñores me donaben tan poc jornal que apenes podía pagám les sabates. Y ademés de aixó, són totes joves y pareix que tenen lo dimoni a dins, aixina, cuan yo traballaba alguna vegada al hort, una diebe: «Fica aixó aquí», y l’atra: «Fica astí alló» y un atra me preníe la eixadella de la má y diebe: «Aixó no está be»; y me fée tanta rabia que dixaba la faena y men anaba del hort, aixina que, entre una cosa y l’atra, no vach volé estáy mes y hay tornat. Y me va demaná lo seu mayordomo, cuan men vach aná, que si tenía an algú a má que puguere fé la meua faena, que lo enviara, y lay vach prometre, pero aixina li guardo Déu los riñóns que ni buscaré ni li enviaré a dingú.
A Masetto, sentín les paraules de Nuto, li va vindre al ánimo un dessich tan gran de está en estes monges que se derretíe veén per les paraules de Nuto que podríe conseguí algo del que volíe. Y considerán que no u conseguiríe si li diebe algo a Nuto, li va di:

- ¡Ah, qué be has fet de torná! ¿Qué es un home entre dones? Milló estaríe en diables: de sat vegades, sis no saben lo que elles mateixes volen.

Pero después, acabada la conversa, Masetto va escomensá a pensá quin camí empendríe per a pugué está en elles; y com sabíe fé be les faenes que Nuto fée, no va tindre temó de pédre este treball per aixó, pero se pensabe que no siríe admitit perque ere massa jove y guapo. Pel que, donánli voltes, va pensá:
«Lo puesto está bastán llun de aquí y dingú me coneix allí, si sé fé vore que soc mut, segú que me admitirán».
Y en aquell pensamén, sense dili a dingú aón anabe, com un home pobre sen va aná al convén. Una vegada allí, va entrá a dins y va trobá al mayordomo al pati, a qui, fénli gestos com fan los muts, li va explicá que demanabe de minjá per amor de Déu y que ell, si lo nessessitabe, li asclaríe la lleña. Lo mayordomo li va doná de minjá de bona gana, y después lo va ficá dabán de uns trongs que Nuto no habíe pogut asclá, pero éste, que ere mol mes fort, en un momén los va estronchiná.

Lo mayordomo, que nessessitabe aná al bosque, lo va portá en ell y allí li va fé tallá lleña; después, ficánli lo burret dabán, per señes li va doná a enténdre que lo portare al convén. Ell u va fé mol be, y lo mayordomo, fénlo fé sertes faenes, mes díes va volé tíndrel. Un de estos díes la abadesa lo va vore, y li va preguntá al mayordomo quí ere. Este va di:
- Siñora, es un pobre home sort y mut (sordomut), que va vindre fa uns díes a per limosna, aixina que li hay fet un favor y tamé li hay fet fé bastantes coses que mos féen falta. Si sapiguere llaurá un hort y vullguere quedás, crec que estaríem ben servits, perque ell u nessessite y está fort y se podríe fé de ell lo que se vullguere; y ademés de aixó no tindríeu que preocupatos de que gastare bromes a les vostres joves.

A lo que va di la abadesa:

- Per Déu que dius la verdat: entérat de si sap llaurá y procura retíndrel; dónali un parell de albarques, algún tabardo vell, y dónali be de minjá. Lo mayordomo va di que u faríe.

Masetto no estabe mol lluñ, y fen vore que agranáe lo pati, sentíe totes estes paraules y se diebe:

«Si me fiquéu ahí dins, tos llauraré lo hortet tan be com may tos se ha llaurat.»
Habén vist lo mayordomo que sabíe llaurá mol be y preguntánli per señes si volíe quedás allí, y éste per señes contestán que faríe lo que ell vullguere, habénlo admitit, li va maná que llaurare lo hort y li va enseñá lo que teníe que fé; después sen va aná a datres assuntos del monasteri y lo va dixá. Ell, llaurán un día detrás de l´atre, les monges van escomensá a marejál y a ficál en cansóns, com moltes vegades passe que datres fan als muts, y li díen les paraules mes roínes del món creén que ell no les sentíe; y la abadesa, que potsé creíe que ell teníe tanta poca coa com veu y oít, de alló poc o gens se preocupabe. Pero va passá que habén traballat un día mol y están descansán, dos monges que caminaben pel jardí se van arrimá aon estabe, y van escomensá a mirál mentres ell fee vore que dormíe. Pel que una de elles, que ere algo mes dessidida, li va di a l’atra:

- Si me hagueres de guardá lo secreto te diría un pensamén que hay tingut moltes vegades, que potsé a tú tamé podríe agradát.
L’atra va contestá:
- Parla en confiansa, que no lay diré may a dingú.

Entonses la mes valenta va escomensá:

- No sé si has pensat lo estrictamen que vivím y que aquí may ha entrat un home mes que lo mayordomo, que es agüelo, y este mut. Y moltes vegades hay sentit di a moltes dones que han vingut a vóremos que totes les dolsaines del món són una broma comparades en la dolsó de ajuntás la dona al home. Pel que moltes vegades me han entrat ganes, y ya que en datre no puc, u probaría en este mut si es verdat, y éste es lo mes indicat del món per an aixó perque, encara que vullguere, no u podríe ni sabríe contáu; ya veus que es un mosso tontot, mes creixcut de cames que de juissi. En gust escoltaré qué te pareix aixó.

- ¡Ay! - va di l’atra- , ¿qué dius? ¿No saps que ham prometut la nostra virginidat a Déu?

- ¡Oh! - va di ella- , ¡cuántes coses se li prometixen tots los díes y no sen cumplix cap! ¡Si lay ham prometut, que sigue un atra o atres les que cumplíxquen la promesa!

A lo que la germana va di:

- Y si mos quedárem preñades, ¿qué passaríe?
Entonses aquella va di:

- Escomenses pensán en lo mal abáns de que te arribo; si passare, entonses ya hi pensarém: podríen fes mil coses de manera que may se sápigue, sempre que natros mateixes no u charrém. Esta, sentín aixó, tenín encara mes ganes que l’atra de probá cóm ere l'home, va di:

- Pos be, ¿qué farém?

- Veus que pronte sirá nona(la hora novena), les tres de la tarde; crec que les atres monges están dormín menos natros; mirém pel hort a vore si ña algú, y si no ña dingú, ¿qué farém mes que agarrál de la má y portál a la barraqueta aon se amague cuan plou, y allí una se quede a dins en ell y l’atra fa guardia? Es tan saboquet que se acomodará a lo que volém.
Masetto escoltabe tot este raonamén, y disposat a obeí, no esperabe mes que vinguéren a agarrál. Elles, mirán be per tot arreu y veén que desde cap puesto podíen sé enchampades, arrimánse la que habíe escomensat la conversa a Masetto, lo va despertá y ell se va ficá de peu; ella en gestos afalagadós lo va agarrá de la má, y ell pegán unes carcañades de tontet, lo va portá a la barraca, aon Masetto, sense fes mol rogá va fé lo que ella volíe. Ella, habén obtingut lo que volíe, li va dixá lo puesto a l’atra, y Masetto, sempre fen vore que ere un saboc, fée lo que elles volíen; pel que abáns de anássen de allí, mes de una vegada va volé cada una probá cóm cabalgabe lo mut, y después, parlán entre elles moltes vegades, díen que en verdat alló ere tan dols com habíen sentit, inclús mes y tot, y buscán los moméns conveniéns, en lo mut anaben a jugá.
Va passá un día que una germana seua, desde una finestra de la seua alcobeta sen va doná cuenta del tejemaneje y lo va amostrá a unes atres dos;
primé van pensá en acusáles a la abadesa, pero después, cambián de paréixe y ficades de acuerdo en les dos primeres, se van ajuntá per a tombás a Masetto, y an estes se van sumá les atres tres que sen van aná enterán.

Al final, la abadesa, que encara no sen habíe donat cuenta de estes coses, passeján un día sola pel jardí, sén gran la calina, se va trobá a Masetto (que en poca faena ya se cansabe durán lo día per massa cabalgá) que se habíe adormit tombat a la sombra de un armelé, y habénli eixecat les robes lo airet que bufáe, estabe en tot al descubert. Veén aixó la abadesa y trobánse sola, va caure a la mateixa gana que les seues mongetes, y despertán a Masetto, a la seua alcoba sel va emportá, aon uns cuans díes, en grans queixes de les monges perque lo jardiné no veníe a llaurá lo hortet, lo va tindre, probán y tornán a probá aquella dolsó que abáns solíe censurá a les atres. Al final, enviánlo a la habitassió de ell y requerínlo en molta frecuénsia, no podén Masetto satisfé a tantes, va pensá que de fes lo mut podríe víndreli un gran mal si durabe mes tems; y per naixó una nit, están en la abadesa, va escomensá a di:

- Siñora, hay sentit que un gall pot en deu gallines, pero que deu homes ben just poden contentá a una dona, y yo ting que cumplí en nou, per res del món podré aguantáu, ya no puc fé ni poc ni mol; y per naixó, o me dixéu anámen en Déu o li trobéu un arreglo an aixó.

La Siñora, sentín parlá an este a qui teníe per mut, se va esbarrá, y va di:

- ¿Qué es aixó? creía que eres mut.

- Siñora - va di Masetto -, sí que u era pero no de naiximén, sino per una enfermedat que me va dixá mut, y per primera vegada esta nit séntigo que me torne la veu, pel que alabo a Déu tot lo que puc.

La Siñora su va creure y li va preguntá qué volíe di alló de que a nou teníe que serví. Masetto li va di lo que passabe, lo que sentín la abadesa, sen va doná cuenta de que no ñabíe cap monja que no fore mol mes sabia que ella; pel que, sense dixá anássen a Masetto, se va disposá a arribá en les seues monges a un acuerdo en estos assuntos, per a que per culpa de lo que passáe en Masetto no fore criticat lo convén.

Aquells díes va morí lo mayordomo, y de común acuerdo, fénse manifest lo que a esquenes de totes se habíe estat fen, van fé creure a la gen de la roglada que grássies a les orassións y los mérits del san al que estabe dedicat lo convén, a Masetto, que habíe sigut mut mol tems, li habíe tornat la veu, y lo van fé mayordomo; y de tal manera se van repartí les faenes que ell va pugué aguantáu. Y en elles bastáns monaguillos va engendrá pero en tanta discressió que res se va sabé hasta después de la mort de la abadesa, sén ya Masetto agüelo y volén torná ric a casa seua.

Aixina, pos, Masetto, vell, pare y ric, sense tindre la faenada de alimentá als seus fills ni pagá los seus gastos, grássies al seu espabil, al poble de aon habíe eixit sense res, va torná, afirmán que aixina tratabe Cristo a qui li ficabe los cuernos damún de la corona.

SEGONA

sábado, 29 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA NOVENA.

Bernabó de Génova, engañat per Ambruogiuolo, perd lo seu y mane matá a la seua dona, inossén; ésta se salve y, en hábit de home, servix al sultán; trobe al engañadó y porte a Bernabó a Alejandría aon, castigat lo estafadó, tornán a ficás vestits de dona, jun en lo home, rics tornen a Génova

Habén Elisa en la seua triste história cumplit lo seu deber, la Reina Filomena, que hermosa y alta de estatura ere, mes que cap atra amable y sonrién de rostro, va di:

- Lo pacte fet en Dioneo té que sé respetat y, aixina, no quedán mes que ell y que yo per novelá, diré yo la meua história primé y ell, com u va demaná per mersé, sirá lo radé que la digue. Y dit aixó, aixina va escomensá:
Ñabíen a París, a un albergue, uns cuans importantíssims mercadés italiáns, uns per un assunto y atres per uns atres. Habén sopat una nit tots, van escomensá a parlá de diferentes coses, y passán de una conversa a un atra, van arribá a parlá de les seues dones, que habíen dixat a les seues cases; y fen bromes va escomensá a di un:

- Yo no sé lo que fará la meua, pero sí sé be que, cuan aquí me se fique per dabán alguna joveneta que me agrade, dixo a una vora l´amor que li ting a la meua dona y trac de ella lo plaé que puc.
Un atre va contestá:
- Y yo fach lo mateix, perque si crec que la meua dona té alguna aventura, la té, y si no u crec, tamé la té; y per naixó, lo que se fa que se faigue: lo que lo burro fot contra la paret, ixo ressibix.

Lo tersé va arribá a la mateixa opinió, y a tots los pareixíe que estáen de acuerdo en que les dones dixades per nells no perdíen lo tems.
Sol un, que teníe per nom Bernabó Lomellin de Génova, va di lo contrari, afirmán que ell, per espessial grássia de Déu, teníe per cónyuge a la dona mes cumplida en totes aquelles virtuts que dona o caballé o donsella pot tindre, que potsé a Italia no ñaguere datra igual: perque ere hermosa de cos y encara bastán jove, y templada y forta, y res ñabíe propi de dona, com bordá
laboresde seda, fé calseta y coses paregudes, que no faiguere milló que cap. Ademés de aixó no se podíe trobá cap escudero, o criat si volém cridál aixina, que puguere serví milló la taula de un siñó del que ella servíe, sabíe mol y ere discreta. Ademés de aixó, sabíe montá a caball, goberná un falcó, llichí y escriure y contá una história milló que si fore un mercadé; y de aixó, después de moltes atres alabanses, va arribá a lo que se parlabe allí, afirmán en juramén que cap atra mes honesta ni mes casta se podíe trobá que ella; pel que creíe ell que, si deu añs o per sempre estiguere fora de casa, ella no se entendríe en datre home en tals assuntos. Ñabíe entre estos mercadés que aixina parlaben un jove de nom Ambruogiuolo de Piacenza, que an esta radera alabansa que Bernabó habíe fet de la seua dona va escomensá a fótre les mes grans carcañades del món, y li va preguntá si lo emperadó li habíe consedit aquell privilegio sobre tots los demés homes. Bernabó, una mica mosquejat, va di que no lo emperadó sino Déu, qui teníe algo mes de podé que lo emperadó, li habíe consedit aquella grássia. Entonses va di Ambruogiuolo:
- Bernabó, yo no dudo de que creus di la verdat, pero segóns me pareix, has mirat poc la naturalesa de les coses, perque si la hagueres mirat, no te crec de tan torpe ingenio que no hagueres vist an ella coses que te faríen parlá en mes cautela sobre este assunto. Y per a que no cregues que natros, que mol libremen ham parlat de les nostres dones, cregám tindre una dona feta de un atra pasta que la teua y ham parlat aixina per un espabil natural, vull charrá una mica en tú sobre esta materia. Sempre hay entés que lo home es lo animal mes noble que va sé creát per Déu entre los mortals, y después la dona; pero lo home, tal com generalmén se creu y veu en les obres, es mes perfecte, y tenín mes perfecsió, sense falta té que tindre mes gran firmesa, y la té perque universalmen les dones són mes caprichoses y volubles (
ladonna é mobile), y lo perqué se podríe en moltes raóns naturals demostrá, pero ara u dixaré a una vora. Si lo home, que es de mes gran firmesa, no pot ressistís, no diguém ya a una que lay rogo, sino a no dessichá an alguna que an ell li faigue tilín, y ademés de dessichála faigue tot lo que pugue per a está en ella, y alló no una vegada al mes sino mil al día li passe, ¿qué esperes que una dona, naturalmén caprichosa, pugue fé dabán dels rogs, los piropos y mil atres trucos que fa aná un home que la ame? ¿creus que podrá ressistís? Sértamen, encara que u afirmos no crec que u cregues; la teua dona es de carn y ós, com u són totes les demés. Es possible, encara que sigue honestíssima, que faigue lo que fan les atres: y no es possible negá res tan absolutamen ni afirmá lo contrari, com u fas tú.
A lo que Bernabó va contestá y va di:
- Yo soc mercadé y no filósofo, y com a mercadé contestaré; y dic que sé que lo que dius los pot passá a les néssies, que no tenen cap pudor; pero aquelles que sábies són tenen tanta solissitut per lo seu honor que se fan mes fortes que los homes, y de éstes es la meua.

Va di entonses Ambruogiuolo:

- Verdaderamen si per cada vegada que sediguéren a tals assuntos los creixquére un cuerno (baña) al fron, que donare testimoni del que habíen fet, crec yo que poques ñauríe que se dixáren engatussá, pero com lo cuerno no naix y no sels note, cuan poden los fiquen de amagatóns. Pots tindre aixó per sert, que sol es casta la que no ha sigut festejada per dingú, o si va festejá ella, la que no va sé escoltada. Y encara que yo sápiga per naturals y diverses raóns que les coses són aixina, no parlaría tan cumplidamen com u fach si no ne haguera ficat a proba moltes vegades a moltes dones; y te dic que si yo estiguera a la vora de la teua dona santíssima, crec que en poc tems la portaría a lo que ya hay portat a datres.

Bernabó, enfadat com un mico o macaco, va contestá:
- Lo debatí en paraules podríe allargás massa: tú diríes y yo diría, y al final no serviríe de res. Pero ya que dius que totes se pleguen tan fássilmen y que lo teu ingenio es tan, per a que te asseguros de la honestidat de la meua dona estic disposat a que me tallon lo cap si may pots conduíla al llit; y si no pots, no vull mes que pérgues mil floríns de or.

Ambruogiuolo, acalorat sobre lo assunto, va contestá:

- Bernabó, no sé qué faría en la teua sang si te guañara; pero si vols tindre una proba del que te hay explicat, aposta sing mil floríns de or dels teus, que tenen que sét menos volguts que esta calibóssia tan dura, contra mil dels meus, y men aniré a Génova y abáns de tres mesos desde que men hayga anat, hauré fet la meua voluntat en la teua dona, y en siñal de alló portaré en mí algunes de les seues coses mes pressiades, y tals y tans indissis que tú mateix conféssos que es verdat, en la condissió de que me dónos la teua paraula de no vindre a Génova abáns de este tems ni li escriurás res sobre este assunto.

Bernabó va asseptá la aposta, y encara que los atres mercadés que allí estaben van probá de estorbá aquell fet, veén que un gran mal podíe víndres, estaben sin embargo tan ensésos los ánims dels dos mercadés que, contra la voluntat dels atres, se van comprométre la un en l´atre y van firmá dos escrits. Y fet lo compromís, Bernabó se va quedá y Ambruogiuolo tan pronte com va pugué sen va aná cap a Génova.
Y quedánse allí algúns díes y en molta cautela informánse del nom del barri y de les costums de la Siñora, va sentí de ella lo que li habíe sentit a Bernabó; pel que li va paréixe habé emprés una néssia empresa. Pero sin embargo, habén conegut a una pobre dona que mol anabe a casa seua y a la que la Siñora volíe mol, la va corrómpre en dinés (soborná) y a dins de un baúl construít per al seu propósit, se va fé portá no sol a la casa sino a la alcoba de la noble Siñora: y allí, com si an alguna part vullguere anássen la pobre dona, segóns les órdens donades per Ambruogiuolo, li va demaná que la guardare algúns díes.

Quedánse, pos, lo baúl a la habitassió y arribada la nit, cuan Ambruogiuolo va pensá que la Siñora dormíe, obrínla en sertes ferramentes que portabe, va eixí a la alcoba en silénsio, a la que ñabíe una llum ensesa. Va escomensá a mirá y a guardás a la memória la decorassió de la cámara, les pintures y totes les demés coses notables que an ella ñabíe. Después, arrimánse al llit y veén que la Siñora y una sagaleta que en ella estabe dormíen com a socs, desplayet la va destapá tota y va vore que ere tan hermosa despullada com vestida, y cap siñal (marca) per a podé contála li va vore fora de una que teníe a la mamella esquerra, que ere una peca y en rogle uns pelets rubios com l´or; y vist aixó, en cuidadet la va torná a tapá, encara que, veénla tan hermosa, li van entrá ganes de aventurá la seua vida y gitásseli al costat.
Pero com habíe sentit que ere tan rigurosa y fura en aquells assuntos no se va arriesgá y, quedánse la mayoría de la nit per la alcoba ben a gust, una bossa y una saya va traure de un cofre seu, y uns anells y una correcha (un sinto), y ficán tot alló a la seua arca, ell tamé se va embutí a dins, y la va tancá tal com estabe abáns: y lo mateix va fé dos nits sense que la Siñora sen donare cuenta de res. Arribat lo tersé día, segóns la orden donada, la bona dona va torná a per l´arca, y se la va emportá; eixín de ella Ambruogiuolo y recompensán a la dona segóns li habíe prometut, lo mes pronte que va pugué en aquelles coses sen va entorná a París abáns del plasso que se habíen ficat. Allí, cridán als mercadés que habíen estat preséns a les paraules y a la aposta, están presén Bernabó va di que habíe guañat la aposta que habíe fet, ya que habíe conseguit alló que habíen apostat: y de que alló ere verdat, primé va dibuixá la forma de la alcoba y les pintures que an ella ñabíe, y después va enseñá les coses de ella que se habíe emportat, afirmán que les hi habíe donat. Va confessá Bernabó que aixina ere la cámara com ell diebe y que, ademés, reconeixíe que aquelles coses verdaderamen habíen sigut de la seua dona; pero va di que habíe pogut per algúns dels criats de la casa sabé les característiques de la alcoba y del mateix modo habé conseguit les coses; pel que, si no diebe res mes, no li pareixíe que en alló ñaguere prou per a donás per guañat. Pel que Ambruogiuolo va di:

- En verdat que en aixó tindríe que ñabé prou, pero com vols que diga algo mes, u diré. Te dic que la Siñora Zinevra, la teua dona, té daball de la mamella esquerra una peca grandeta, y al voltán uns pelets rubios com l´or.
Cuan Bernabó va sentí aixó, li va paréixe que li habíen enclavat un gaviñet al cor, tan doló va sentí, y en la cara cambiada, sense di cap paraula, va doná siñals manifestes de sé verdat lo que Ambruogiuolo diebe; y después de un ratet va di:

- Siñós, lo que diu Ambruogiuolo es verdat, y per naixó, habén guañat, que vingue cuan vullgue y se li pagará.
Y aixina se li va pagá al día siguién, y Bernabó, eixín de París, en cruels intensións contra la seua dona, cap a Génova sen va aná. Y arrimánse allí, no va volé entrá a la siudat, sino que se va quedá a unes vin milles a una de les seues possesións; y a un criat seu, del que mol se fiabe, en dos caballs y en les seues cartes va enviá a Génova, escribínli a la Siñora que habíe tornat y que vinguere a trobál. Al criat li va maná que, cuan estiguere en la Siñora, allí aon milló li pareguere, la matare y tornare aon estabe ell. Arribat, pos, lo criat a Génova y entregades les cartes y feta la seua embajada, va sé ressibit per la Siñora en gran alegría; y ella al matí siguién, montán en lo criat a caball, cap a la seua possessió se va ficá en camí; y caminán juns y parlán de diferentes coses, van arribá a una valleta mol fonda y solitaria y rodejada (voltada) per altes roques y ábres; y pareixénli al criat un puesto aon podíe en seguridat cumplí la órden del seu siñó, traén lo gaviñet y agarrán a la Siñora pel bras va di:
- Siñora, encomanéu la vostra alma a Déu, no aniréu mes abán, es nessessari que morigáu.

La Siñora, veén lo gaviñet y sentín les paraules, tota espantada, va di:

- ¡Mersé, per Déu! Abáns de que me matos dísme en qué te hay ofés per a que tingues que matám.

- Siñora - va di lo criat - , a mí no me hau ofés en res, pero en qué hau ofés al vostre home yo no u sé, ell me va maná que, sense tíndretos cap misericórdia, an este camí tos matara: y si no u fach me va amenassá en fém penjá. Sabéu be qué obligat li estic y que no puc díli que no a consevol cosa que ell me ordeno: sap Déu que per vos séntigo compassió, pero no puc fé datra cosa.

A lo que la Siñora, plorán, va di:

- ¡Ay, mersé per Déu!, no vullgues convertít en assessino de qui no te ha ofés per serví a un atre. Déu, que tot u sap, sap que no hay fet may res pel que tinga que ressibí tal pago de lo meu home. Pero dixém ara aixó; pots, si vols, a la vegada agradá a Déu, al teu siñó y a mí, fému de esta manera: agarra estes robes meues, y dónam lo teu jubón (jaqueteta) y una capa, y en elles torna al teu siñó y lo meu y disli que me has matat; y te juro que men aniré an algún puesto aon may ni a tú ni an ell tos arribo cap notíssia meua. Lo criat, que contra lo seu gust la teníe que matá, fássilmen se va apiadá; pel que va agarrá les seues robes y li va doná una jaqueteta seua y una capa en capucha, y algúns dinés, y li va rogá que de aquelles comarques se alluñare, la va dixá a peu a la vall y sen va aná aon lo seu siñó, al que li va di que no sol la seua orden habíe sigut cumplida, sino que lo cos de ella lo habíe aviát a uns llops. Bernabó, después de un tems, sen va entorná a Génova y, cuan se va sabé lo que habíe fet, va sé mol recriminat.
La Siñora, quedánse sola y desconsolada, al vindre la nit, disfrassánse tan be com va pugué va aná a una aldeaprop de allí y li va comprá a una agüeleta lo que nessessitabe, va arreglá la jaqueta a la seua medida, y la va acursá, y se va fé en la camisa un parell de miges y se va tallá lo pel. Com si fore un mariné, cap al mar sen va aná, aon per ventura va trobá a un noblecatalá de nom señer en Cararh, que de una nave seua, que estabe algo alluñada de allí, habíe baixat a refrescás a una fon de Alba; entrán en ell en conversa, la va contratá per criat, y va pujá en ell a la nave, fénse cridá Sicurán de Finale. Allí, en millós robes vestit en indumentária de gentilhome, lo va escomensá a serví tan be que mol li va agradá.
No va passá mol tems desde entonses que este catalá en la seua cárrega va navegá cap a Alejandría y li va portá al sultán uns falcóns peregrinos, pareguts als esparvés, y los hi va regalá; y habénlo lo sultán invitat a minjá alguna vegada y vistes les maneres de Sicurán que sempre anabe a aténdrel, y agradánli, lay va demaná al catalá, y éste, encara que du li va paréixe separás de ell (ella), lay va dixá. Sicurán en poc tems tamé la grássia y l´amor del sultán va conquistá en lo seu esmero, pel que en lo pas del tems va passá que, tenínse que fé a serta época del añ una gran reunió de mercadés cristianos y mussulmáns, com una fira, a Acre, que estabe al Señorío del sultán, y per a que los mercadés y les mercansíes segures estigueren, sempre habíe acostumbrat lo sultán a enviá allí, ademés de als atres ofissials, algúns dels seus dignataris en gen que atenguere a la guardia. Per an esta fira, arribat lo tems, va enviá a Sicurán, que ya coneixíe mol be la llengua.

Están, pos, Sicurán a Acre com siñó y capitá de la guardia dels mercadés y les mercansíes, y desempeñán allí be lo que tocabe pel seu ofissi, y donán voltes vigilán, veén a mols mercadés sicilianos y pissanos y genovesos y venessiáns y atres italiáns, en ells de bon grado se entreteníe, recordán la seua terra.
Ara, va passá una vegada que, habén ell un día desmontat a un almassén de mercadés venessiáns, va vore entre atres joyes una bossa y una correcha que enseguida va reconéixe com que habíen sigut seues. Sense fé cap gesto, amablemen va preguntá de quí eren y si les veníen. Habíe vingut allí Ambruogiuolo de Piacenza en moltes mercansíes en una nave de venessiáns, y al sentí que lo capitán de la guardia preguntabe de quí eren, va doná unes passes cap abán y, enriénsen, va di:
- Micer, les coses són meues, y no les veng, pero si tos agraden to les (donaré) daré en gust. Sicurán, veénlo riure, va sospechá que l´habíe reconegut en algún gesto; pero, ficán la cara seria, va di:
- Ten enríus potsé perque me veus a mí, home de armes, aná preguntán sobre estes coses de dones. Va di Ambruogiuolo:
- Micer, no men enric de aixó, sino del modo en que les vach conseguí. A lo que Sicurán va di:

- ¡Ah, aixina Déu te dóno bona ventura, si te apetix, dísme cóm les vas conseguí!

- Micer - va di Ambruogiuolo - , me les va doná en alguna atra cosa una noble Siñora de Génova, Zinevra, dona de Bernabó Lomellin, una nit que me vach gitá en ella, y me va rogá que pel seu amor les guardara. Ara, men enric perque me hay enrecordat de la tontina de Bernabó, que va está tan loco de apostá sing mil floríns de or contra mil meus a que la seua dona no se rendíe a la meua voluntat; cosa que vach fé yo y vach guañá la aposta; y ell, a qui se tendríe que castigá per la seua brutalidat en ves de an ella per habé fet lo que totes les dones fan, tornán de París a Génova, segóns u hay sentit, la va fé matá. Sicurán, al sentí aixó, va compéndre quina habíe sigut la raó de la ira de Bernabó contra nella y va vore que éste ere lo culpable de tot lo seu mal; y va dessidí al seu interió no dixál seguí impune. Va fé vore, pos, Sicurán que li habíe agradat mol esta história y va trabá en ell una estreta familiaridat, tanta que, per los seus consells, Ambruogiuolo, acabada la fira, en ell y en totes les seues coses sen va aná a Alejandría, aon Sicurán li va encarregá un negossi y li va dixá en depósit bastáns dels seus dinés, pel que ell, veénse traure gran profit, se quedabe de bona gana. Sicurán, preocupat de demostráli la seua inossénsia a Bernabó, no va descansá hasta que, en ajuda de algúns grans mercadés genovesos que a Alejandría estaben, trobán extrañes raóns, lo va fé vindre; y están éste en pobre estat, per algún amic seu lo va fé ressibí de amagatontes hasta lo momén que li va pareixe adecuat per a fé lo que cavilabe. Habíe ya Sicurán fet contáli a Ambruogiuolo la história dabán del sultán, y al sultán li va agradá, pero después de vore allí a Bernabó, pensán que no teníe que doná llargues a la faena, buscán lo momén adecuat, li va demaná al sultán que cridare a Ambruogiuolo y a Bernabó, y que en presénsia de Bernabó, si no podíe fes fássilmen, en severidat se li arrancare a Ambruogiuolo la verdat de cóm habíe sigut alló del que ell vassilabe o fanfarronejabe.
Arribán Ambruogiuolo y Bernabó dabán del sultán, en presénsia de mols, en cara seria, a Ambruogiuolo li va maná que diguere la verdat de cóm habíe guañat a Bernabó sing mil floríns de or; y estabe presén allí Sicurán, en qui confiabe mol Ambruogiuolo, y ell en la cara mol mes enfurruñada lo amenassabe en tortures si no diebe la verdat. Pel que Ambruogiuolo, acollonit y obligat, en presénsia de Bernabó y de mols atres, no esperán mes castic que torná los sing mil floríns de or y les coses, cóm habíe anat lo assunto va contá. Y habénu contat Ambruogiuolo, Sicurán, com delegat del sultán en alló, giránse cap a Bernabó, li va di:
- ¿Y tú, qué li vas fé per esta mentira a la teua dona?
A lo que Bernabó va contestá:
- Yo, portat de la ira per la pérdua dels meus dinés y de la vergoña pel deshonor que me pareixíe habé ressibit de la meua dona, vach fé que un criat meu la matare, y segóns lo que ell me va contá, pronte va sé engullida per mols llops.
Dites totes estes coses en presénsia del sultán y per nell sentides y enteses totes, no sabén ell encara aón volíe arribá Sicurán (que aixó li habíe demanat), li va di Sicurán:

- Siñó meu, claramen podéu vore cuán aquella bona Siñora podíe gloriás del amán y del home; perque lo amán la prive del honor tacán en mentires la seua fama y aparte de ella al home; y lo home, mes cregut de les falsedats de atres que de la verdat que ell per llarga experiénsia podíe sabé, la fa matá y destripá per los llops y ademés de aixó, es tan poc lo cariño y l´amor que tan l´amic com l´home li tenen que, están mol tems en ella, ningú la coneix. Si se pot castigá al estafadó y perdoná al estafat, faré que vingue ella dabán la vostra presénsia. Lo sultán, disposat en este assunto a contentá a Sicurán en tot, va di que sí, que faiguere vindre a la dona. Se maravillabe mol Bernabó, que firmemen la creíe morta; y Ambruogiuolo, veén vindre lo mal, no sol teníe temó ara de torná los dinés. Feta, pos, la consesió pel sultán a Sicurán, éste, plorán y aginollánse dabán del sultán, va abandoná la veu de home y va di en la seua veu natural:
- Siñó meu, yo soc la misserable y desventurada Zinevra, y porto sis añs voltán disfrassada de home pel món, per culpa de este traidó Ambruogiuolo, y per este infame y cruel home entregada a la mort a máns del seu criat y a sé despellotada per los llops. Y esgarránse los vestits y mostrán les dos cantrelles, va fé evidén que ere dona al sultán y a tots los demés; giránse después a Ambruogiuolo, preguntánli en insultos cuán, segóns fanfarronejáe, se habíe gitat en ella. Ell, reconeixénla y mut de vergoña, no diebe res. Lo sultán, que sempre per home la habíe tingut, veén y sentín aixó, tan se va maravillá que se pensabe que alló ere un somni. Pero después de passásseli lo encantamén, veén la verdat, va loá (alabá) en máxima alabansa la vida y la constánsia y les costums y la virtut de Zinevra, hasta entonses cridada Sicurán. Y fen portá riquíssims vestits de dona y dames que li faiguéren compañía segóns la petissió feta per nella, a Bernabó li va perdoná lo habéla fet matá, y ell se li va aviá als peus plorán y li va demaná perdó moltes vegades, y ella benignamen lo va perdoná, lo va fé eixecás y lo va abrassá com al seu home.
Lo sultán después va maná que Ambruogiuolo an algún puesto de la siudat fore lligat al sol a un poste y enviscat o en mel, y que de allí no lo traguéren hasta que caiguere; y aixina se va fé. Después de aixó, va maná que lo que habíe sigut de Ambruogiuolo se li donare a la Siñora, que no ere menos de deu mil doblas: y ell, fen prepará una hermossíssima festa, va honrá a Bernabó com a home de la Siñora Zinevra, y a la Siñora Zinevra com mol valenta dona, y li va doná, tan en joyes com en vajilla de or y de plata com en dinés, un atre tan, que valíe unes deu mil doblas.
Y fen prepará un barco per an ells, después de acabás la festa que los fée, los va doná llisénsia per a torná a Génova, aon forrats y en gran alegría van torná, y en máxim honor van sé ressibits, espessialmen la Siñora Zinevra, a qui tots creíen morta; y sempre va sé reputada de gran virtut mentres va viure.

Ambruogiuolo, lo mateix día que va sé lligat al piló y enviscat en mel, en grandíssim estorbo per les mosques, avespes, formigues y tabáns, dels que aquell país está plenet, va morí y va sé rossegat hasta los óssos. Estos, blangs y penján dels tendóns, durán mol tems, sense sé tocats de allí, de la seua maldat van sé testimoni a consevol que los vée. Y aixina lo burladó va sé burlat.


Déssima



viernes, 5 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA TERSERA.

En una espéssie de confessió y en puríssima consiénsia una Siñora enamorada de un prohome convéns a un flare, sense donássen ell cuenta, y trobe la manera de conseguí lo que ella vol. 

La Reina, giránse cap a Filomena, li va maná continuá, y Filomena va escomensá a parlá aixina:

Yo vull contátos una burla que va sé mol justamen feta per una hermosa Siñora a un flare mol serio. Tots los seglás (la mayoría mol idiotes y homes de extrañes maneres y costums) se creuen que valen mes que los atres en totes les coses, y que saben mes, cuan tenen menos valor, y com no tenen inventiva per a sustentás com los demés homes, se refugien (arrasséren) aon puguen tindre de qué minjá, com lo gorrino.

To la contaré no sol per a obeí la orden sino tamé per a advertítos de que los religiosos (a qui natros, massa cregudes, los doném massa fe) poden sé y són algunes vegades burlats, no sol per los homes sino per algunes de natres.

A la nostra siudat, mes plena de engañs que de amor o lealtat, no fa encara mols añs, va ñabé una noble Siñora adornada de bellesa y de costums, en altesa de ánimo y en sutils agudeses tan dotada com la que mes. Lo nom, encara que yo lo sápiga, no lo descubriré perque encara viuen algúns que se enfadaríen per contá aixó y enríuremon. 

Ésta, pos, veénse naixcuda de alt linaje y casada en un artessano de la llana (pelaire y mol bon cardadó) perque ere riquíssim, no podíe tráures lo desdén y seguíe pensán que cap home de baixa condissió, per mol forrat que estiguere, ere digne de dona noble. Veén que ell no ere capás de res mes que de distinguí una mescla o fé cusí una tela o discutí en una filandera (cusidora, teixidora) sobre lo que habíe cusit, se va proposá no vóldre de cap manera los seus abrassos mes que cuan no los hi puguere negá, y trobá an algú que li pareguere mes digne de ella que lo teixidó.

Y se va enchochá tan de un mol valén y de michana edat que lo día que no lo veíe no podíe passá la nit sense doná voltes; pero lo home de pro, no donánse cuenta de alló, gens se preocupabe, y ella, que mol prudénta ere, ni per embajada de cap dona ni per carta se atrevíe a félay sabé, tenín temó de que podríen víndreli possibles perills. Y donánsen cuenta que aquell frecuentabe (visitabe) mol a un religiós que, encara que fore sopencoy capsot, no dixabe de tindre fama entre tots de home de molta valía perque ere de santíssima vida, va pensá que aquell podríe sé mol bon migé (intermediari, casamenté) entre ella y lo seu amán. 

Y habén pensat lo que li conveníe fé, sen va aná a una hora oportuna a la iglesia aon ell anabe y, fénlo cridá, va di que cuan li vaiguere be, en ell volíe confessás.
Lo flare, veénla dona de linaje, la va escoltá de bona gana, y ella después de la confessó va di: 

- Pare meu, nessessitaba recórre (recurrí) a vos per ajuda y consell sobre lo que ara sentiréu. 

Yo sé, perque tos u hay dit, que coneixéu als meus paréns y al meu home, pel que soc amada mes que la seua vida, y cap cosa dessicho que ell, com home riquíssim, no mu compro. Per estes coses mes que a mí mateixa lo vull; y dixém apart que u faiguera, pero sol que pensara alguna cosa que contra lo seu honor o gust aniguere, cap dona culpable mereixeríe mes lo foc que yo. 

Ara, un de qui no sé lo nom, pero que me pareix persona de be, y si no estic engañada tos frecuente mol, pito y alt, vestit en bones robes fosques, potsé no sen haigue percatát de la meua intensió, pero no puc assomám a cap porta o finestra ni eixí de casa sense que ell no se fico dabán; y me extrañe que no estigue aquí ara; lo que mol me dol, perque estos comportaméns fan assobín a les dames honestes sé censurades sense culpa. 

Hay tingut al ánimo félay di alguna vegada, pero después may repensat, perque los homes fan algunes vegades les embajades de manera que les respostes són roínes, y náixen paraules, y de les paraules se arribe a les obres; pel que, per a que mal y escándol no se provocaren, mu hay callat, y vach pensá contálay a vosté abáns que a dingú, tan perque me pareix que lo seu amic sou com tamé perque a vos tos está be rependre als amics y als forastés. 

Tos demano en nom de Déu que lo amonestéu y li roguéu que no continúo en estes costums. Ña bastantes dones que estarán preparades per an estes coses y los agradará sé mirades y dessichades per nell o per atres, pero a mí me done engorro, perque de cap manera ting lo ánimo disposat a tal empresa.
Y dit aixó, com si vullguere llagrimejá, va baixá lo cap. 

Lo san flare va compéndre enseguida que parlabe de aquell que coneixíe, y alabán mol a la Siñora per esta bona disposissió, creén que ere verdat lo que diebe, li va prométre (prometí) actuá y que aquell ya no la molestaríe mes, y sabén que ere mol rica, li va alabá les obres de caridat y les limosnes, contánli les nessessidats de la parroquia. A lo que la Siñora va di:

- Tos u rogo per Déu; y si u negare, diéuli en firmesa que soc yo qui tos ha dit aixó y a vos me hay queixat.

Y después, feta la confessió y ficada la peniténsia, enrecordánse dels encomios fets pel flare a les limosnes, omplínli una aumostada de dinés, li va rogá que diguere misses per l´alma de los seus morts; y eixecánse, sen va entorná cap a casa.

Lo home de pro va aná a vore al san flare después de poc tems, com acostumbrabe a féu; después de que de una cosa y de un atra hagueren parlat juns durán un rato, portánlo apart, en molta suavidat li va cridá la atensió sobre les mirades que li dedicabe an aquella Siñora, tal com ella li habíe explicat.
Lo home de pro se va maravillá, perque may la habíe mirat y raríssimes vegades acostumbrabe a passá per dabán casa seua, y va escomensá a ficá excuses; pero lo flare no li va dixá parlá, diénli:

- Ara, no fingíxques extrañát ni gastos paraules en negáu, perque no pots; no hay sabut estes coses per los veíns: ella mateixa, queixánse mol de tú, me u ha dit. A tú estes brometes ya no te están be. Te rogo que te retiros y díxala en pas. 

Lo home de pro, mes espabilat que lo san flare, va compéndre la artimaña de la dona, y fen vore que se avergoñíe una mica, va di que no se ficaríe mes dabán de ella; y separánse del flare, va aná cap a casa de la Siñora, que sempre estabe assomada a una finestreta en finestronetsper vore si passabe. Y veénlo vindre, tan alegre y tan grassiosa se li va enseñá que ell be va pugué enténdre que habíe entés per les paraules del flare les de ella; y de aquell día cap abán, en cuidadet, en plaé seu y en grandíssim gust y consol de la Siñora va aná passán per aquell barri.

La Siñora, después de un tems, ya convensuda de que li agradabe tan com ell an ella, en dessich de enséndrel mes y assegurás del amor que li teníe, buscán lo puesto y lo momén, al san flare va torná, y tiránseli als peus a la iglesia, va escomensá a plorá. Lo flare, veén aixó, li va preguntá en compassió quina novedat portabe. 

La Siñora va contestá:

- Pare meu, les notíssies que porto són de aquell collonassos amic vostre de qui me vach queixá a vos fa uns díes, perque crec que ha naixcut per a fótrem (cabrejám, no penséu mal) y per a fém fé algo pel que may podré ya está contenta ni me atreviré a ficám aquí als vostres peus. 

- ¡Cóm! - va di lo flare - , ¿no ha dixat de molestát?

- Pos no - va di la Siñora -, desde que me vach queixá a vos de alló, com per ressentimén, habénse pres a mal que me hayga queixat a vos, de cada vegada que passabe, crec que después ne ha passat sat per allí. Y vullguere Déu que en passá y mirám ne haguere tingut prou; pero ha sigut tan atrevit y tan descarat que ahí me va enviá a una dona a casa en notíssies seues, y com si yo no tinguera morrals o sintos me va regalá un morralet (escarcela) y un sinturó (com faríe Francisco Correa - Gürtel), lo que me hay pres y mu preng tan mal que crec que si no haguera pensat en lo escándol, y tamé pel vostre amor, hauría armat un abalot (zipizape); pero me hay serenat y no hay volgut fé ni di res sense fétosu sabé abáns. Y ademés de aixó, habénli tornat lo morral y lo sinto a la donota que los habíe portat, per a que los hi tornare an ell, y habénla despachat de mala manera, úspen, arruix, cóla, tenín temó de que se quedare en ells y li diguere que yo los había asseptat, com sé que fan algunes vegades, la vach troná a quirdá (cridá) y enfurruñada los hi vach péndre de la má y tols hay portat a vos, per a que los hi tornéu y li diguéu que no ting nessessidat de los seus regalos, perque, per mersé de Déu, y de lo meu home, ting tans bolsos, morrals, macutos, mochiles y tans sintos y lligues que podría enterrál en ells. Si no se corregíx, lay diré al meu home y a mons germáns, y que passo lo que Déu vullgue; preferixco que ell ressibixque afrentes o alguna vimenada si té que ressibíles que sé difamada per culpa seua; ¡y germá, aixina está la cosa!
Y dit aixó, entre plos, se va traure de daball de la faldeta una presiosa y rica bossa de Givenchy y un valiós y elegán sinturonet y los hi va ficá al flare acorronats a la faldeta; éste, creénse tot lo que la Siñora li diebe, enfadat u va agarrá y va di: 

- Filla, si de estes coses te enfades no me extraño ni te hay de repéndre a tú per naixó; mol te alabo que seguixques los meus consells. Yo lo vach empéndre l´atre día, y ell mal ha cumplit lo que me va prométre; pel que, entre alló y aixó que acabe de fé l´estiraré de les orelles tantes vegades y tan fort que ya no te molestará mes; y tú, en la bendissió de Déu, no te dixos guañá per la ira y no lay digues a cap dels teus, que podríe vindre mol mal. Y no pensos que de aixó te vindrá alguna calumnia, que yo siré sempre, ante Déu y dabán de los homes, testigo firme de la teua honestidat. 

La Siñora va fingí consolás una mica, y dixán esta conversa, com coneixíe la avaríssia del flare y la dels demés, va di:

- Siñó, estes nits me se han aparegut mol mons pares en somnis y me pareix que están en grandíssimes penes y lo que demanen són limosnes, espessialmen ma mare, que me se apareix tan apocadeta que es una llástima vórela; crec que está passán grandíssims patiméns al vórem en esta angustia per culpa de eisse enemic de Déu, y per naixó voldría que diguéreu per les seues almes coranta misses gregorianes y atres orassións, per a que Déu los trague de aquell foc atauladó. 

Y dit aixó, li va ficá a la má un florín. Lo san flare lo va agarrá alegremen, y en bones paraules y en mols ejemplos va alentá la seua devossió y donánli la bendissió la va dixá anássen. 

Y cuan sen va aná la Siñora, sense donánsen cuenta de que li habíe futut lo pel, va enviá a buscá al seu amic; éste, veénlo enfadat, sen va doná cuenta de que ñabíen mes notíssies de la dona, y va esperá a vore qué diebe lo flare. Lo retó, repetínli les paraules que li habíe dit atres vegades y parlánli ara enfadat y casi insultánlo, lo va empéndre mol pel que li habíe dit la Siñora. 

Lo home de pro, que encara no veíe aón volíe arribá lo flare, negabe en poc convensimén que li haguere enviat lo morralet y lo sinto, y lo pare, mol enfadat, va di:

- ¿Cóm pots negáu, mal home? Aquí u tens, que ella mateixa plorán me u ha portat: ¡mira a vore si u coneixes!

Lo home de pro, fen com que se avergoñíe mol, va di: 

- Claro que u reconeixco, y tos confesso que hay fet mal; y tos juro que may mes sentiréu una paraula de aixó, ya que en eixa disposissió la vech.
Les paraules van sé moltes. Al final, lo borregodel flare li va doná la bossa y lo sintet al seu amic, y después de habél adoctrinaty rogat que no se ocupare mes en aquelles coses, y habénlay ell prometut, li va doná llisénsia.

Lo home de pro, contentíssim de la sertesa del amor de la dona, cuan se va separá del flare sen va aná a un puesto desde aon li va enseñá a la Siñora que teníe les dos coses; de lo que la Siñora va está mol contenta. 

Va passá que, per alguna raó, no mol después de aixó va tindre que anássen a Génova lo home de la Siñora. Y en cuan habíe montat a caball pel matí y ya estabe en camí, sen va aná la Siñora aon lo san flare, y después de mol queixás, plorán, li va di:

- Pare meu, ara sí que tos dic que no puc aguantá mes. Com l´atre día tos vach prometre que no faría res que abáns no tos diguera, y per a que cregáu que ting raó en plorá y queixám, vull ditos lo que lo vostre amic, o dimoni del infern, me ha fet este matí poc abáns dels maitines. No sé cóm ha sabut que lo meu home sen ha anat pel matí a Génova, y a la hora que tos hay dit, ha entrat a un jardí meu y per un ábre ha pujat hasta la finestra de la meua cámara, que done al jardí; y ya habíe ubert la finestra y volíe entrá a la cámara cuan yo, despertánme, me hay eixecat de un bot y me volía ficá a cridá, y u hauría fet si no me haguere demanat mersé per Déu y per vos, diénme quí ere; en lo que, al sentíl, per amor vostre hay callat, y despullada com vach náixe hay corregut a tancáli la finestra a la cara, y ell crec que sen ha anat, perque no lo hay sentit mes. Ara, si aixó es cosa que pugue aguantás, diéumu; en cuan a mí, no vull soportál mes, pos per amor de vos ya lo hay aguantat massa.
Lo flare al sentí aixó se va esturrufá com un gat y no sabíe qué di. Moltes vegades li va preguntá si habíe vist be que fore ell y no datre. A lo que la Siñora va contestá: 

- ¡Alabat sigue Déu, com si no lo puguera distinguí an ell de consevol atre! Ere ell, y encara que u negare, no tos u cregáu.


Va di entonses lo flare:

- Filla meua, no ña mes que parlá, que aixó ha sigut massa atrevimén y una cosa mol mal feta, y has fet be en despachál de casa com u has fet. Pero te demano, ya que Déu te ha librat del deshonor, que, aixina com has seguit lo meu consell dos vegades seguides, u fáigues esta vegada, es di, que sense queixát de alló a cap dels teus paréns me dixos fé a mí, voré si puc ficáli freno y serreta an eisse demoni, afaram desenfrenat que yo creía que ere un san; y si puc arribá a apartál de esta bestialidat, be; y si no puguera, desde ara te dono permís y la meua bendissió per a que faigues lo que júsgos com a bo.

- Pos be - va di la Siñora- , per esta vegada no vull enfadátos y tos faré cas, pero procuréu que se guardo de incordiám mes, y tos prometixgo no torná a vindre mes per este assunto. Y sense di res mes, com si estare cabrejada, sen va aná de aon lo flare. Y apenes habíe eixit de la iglesia la Siñora, cuan lo home de pro va arribá, y va sé cridat pel flare; y emportánsel apart, li va di los insults mes grans que may se han dit a un home, hasta desleal y traidó lo va cridá. Éste, que atres dos vegades habíe vist lo que volíen di los renecs de este flare, escoltánlo en atensió, li va contestá:

- ¿A qué ve este enfado, siñó meu? ¿hay crussificat a Cristo? 

A lo que lo flare va contestá:

- ¡Miréu lo pocavergoña, escoltéu lo que diu! Parle ni mes ni menos com si hagueren passat un añ o dos y lo tems li haguere fet olvidá les seues canallades y deshonestidat. ¿En lo ratet que ha passat desde los maitines de avui te sen han anat del cap les afrentes que li has fet al prójimo? ¿aón has estat poc abáns de fes de día?

Va contestá lo home de pro:

- No sé aón hay estat; mol pronte tos ha arribat lo correu.

- Es verdat - va di lo flare - que lo recadé ha vingut: hau cregut que perque lo home no estáe a casa la noble Siñora tos obriríe les … los brassos. ¡Ay, qué majo, quin home mes honrat! ¡Se ha fet sonámbul, obridó de portes y finestres y escaladó de árbres! ¿creus que en la teu ossadía venserás a la santidat de esta dona y de nitet te li pujes a les finestres per un ábre? No ña res al món que la desagrado tan com tú; y tú no pares. Vach a dit una cosa y que no te sápigue mal: hasta ara, no per l´amor que te tingue, sino a instánsies dels meus rogs ha callat lo que li has fet; pero no callará mes: li hay donat permís per a que, si la oféns mes, faigue lo que li paregue. ¿Y qué farás si lay diu a sons germáns?

Lo home de pro, habén entés lo que li conveníe, com milló va pugué y sabé, en moltes promeses va tranquilisá al flare; y despedínse de ell, al arribá la matinada siguién, va entrá per lo jardí y va pujá pel ábre y va trobá la finestra uberta, se va embutí a la alcoba, y se va aviá als brassos de la seua hermosa Siñora, que en grandíssim dessich lo habíe estat esperán, y ella li va di:

- Grássies al siñó flare que tan be te va enseñá lo modo de vindre. Y después, disfrután la un del atre, van parlá y sen van enriure mol de la simplissidat del bruto flare, van parlá mal de la llana, la suncha, les pintes y les cardenches, y juns van está ben a gust. Y u van amañá de tal manera que, sense tindre que recurrí al siñó flare, moltes atres matinades se van ajuntá.

tersera jornada novela cuarta

viernes, 9 de marzo de 2018

Que ve lo llop

Avui la charrada es més llarga, pero no podía partila, teníe que vindre aisí. Vatres u entendreu.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: ¡Que ve lo llop!!!.

+Bon día, Yayo. ¿Qué pase? Lo vech cabrechat.
-Qué be me coneises, Luiset. No sé si estic cabrechat o acollonit y que me perdono si la palabra li moleste a alguna persona.
+¿Es algo que un crio pugue arregla?
-No chiquet, asó han arrivat a un pun en que no te arreglo. Farie falta que algún grapat de valens se eisecaren sense armes, sense espades, pero tenen que tindre molta forsa, molta unió, molta ilusio, chens de desánimo, chens de po, estem al terreno dels almogávars, encara que tamé los cataláns los volen fe sol dells. Pos no!, natres tamé sabem luchá o per lo menos mos sabem defendre, mos volem defendre y mos defendrem.
+Vech que la cosa es seria, mol seria, may li había vist aisina.
-Pos si Luiset, eise grapat de chen tindrá que se com la chen de don Pelayo, cuan la reconquista. Que se van fe forts, van escomensá per un troset de tiarra y después, poc a poc, van aná despertán a la demés chen dels terrenos dominats. U van sabe fe y los van pasá la seua forsa, perque sabíen que tots luchaben contra lo mateis enemic, lo que los habíe invadit, lo que se habíe aprofitat de la seua tiarra hasta disals casi sense res, a pun de desapareise.
+Hasta aquí li enteng, aisó u hay estudiat a la escola.
-Pos es lo mateis, la mateisa situasió que ara tenim natres y cuan dic natres me referisco a tots los que ham sufrit la invasió del “condat” catalá, en les seus garrames de dinés, política, llengua, y buscán a una chen nostra que se disare comprá, en una o en la atra cosa.
+Me u tindrá que esplicá un poc més, sap que soc un crio y algunes coses me coste entendreles.
-Nesesitem eise grapat de chen, chen de tots los colos, de tots los pobles, de totes les edats, de tots los trevalls, perque tot aisó mos fara falta, que tingue la forsa, la idea, la ilusio y la unió y ademés una bandera, una bandera que podríe se lo chapurriau.
+Yo vull se de eisa chen, achudom a fem un soldat més, yo vull luchá en ells. Yo confio en vuste, en lo que diu y cuan se ha posat tan serio, segur que te los seus motivos.
-Mira menut, es verdat que un gra no fa grané, pero achude al compañé; pero avui nesesitem molta més chen, no es cosa sol de un chiquet y un agüelo, avui nesesitem a tot lo mon, a totes les dones, a tots los homes y a tots los sagals, tota la chen, tots firmes als seus puestos y no rebla per res del mon y, encara aisina, no se lo que pasará. Y lo picho es que si no u fem natres, tot estará perdut. No ñaurá remei. Es lo momén; ña que saltá de un camí. Ña que di PRAU.
+”Sebeta” crec que lo enteng, pero no se si los demés lo entendrán.
-Mira pa que u entengues y sobre tot pa que me u entenguen, te vach a contá un cuento.
+Venga, venga que a mi me encanten los seus cuentos.
-A lo milló la chen se creurá que lo coneis, pero ya saps que lo agüelo es mol complicat; ña que llichili totes les palabres que escriu pa trovali lo sentit, tot lo sentit.
Ñabie un camí a la Aldea un pastoret que li dieben Javier que se creie que ere lo que més sabio, lo més presumit del poble, perque lo habíen triat, entre tots, com a pastó jefe per un añ.
+Home, yayo, quína casualidat com lo presidén de la…..
-Calla charraire, que igual es una casualidat.
A ver anaba contán: com bon jefe ell se va tría los pastisals més bons y més prop del poble, als seus amics los dels costats y als demés los de llun.
Un día lo pastoret M. que estáe als campos de la dreta del poble, va escomensá a cridá: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier no li va fe cas, estáe llun y encara que se li minchare alguna ovella, lo pobre llop teníe fam.
Va pasá una semana y cada día M. cridán: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Y Javier, chitat davall de un albre. Pensán que fáe be en disá que lo llop se alimentare, al fin y al cap, estáe mol llun encara.
Hasta que un día se va presentá lo ramadá (aprendis de pastó) de M. y li va contá que lo llop se habíe fet lo amo del bestiá y dels campos del seu amo. Que per allí ñabíe grapats de ovelles perdudes; que si podíe achudals.
Javier se va fe lo sort, alló estáe mol llun encara y qué més donáe uns campos més o menos.
Un poc més tart se va enterá que M. pa no morí se habíe fet amic del llop y ya no li diebe res perque anare buscán les ovelles per lo seu terreno, sempre que a ell li disare alguna cuisa pa alimentás.No va sabé entendre que aisí estáe perdén lo bestiá y lo terme.
Al poc un atre pastoret, V. li dieben, éste de un poc de davall dell, va escomensá a crida: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier ya estáe fart, sempre los mateisos crits, nol disáen dormí, nol disáen tartí. Per qué nols disáen unes ovelles pan eisos llops y tots viurien tranquils.
Un poc més tart atre camí: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier pensáe: qué chen no me disen tranquil, tindrem que conviure en eise animalet, si es tan manset, pareis un gos.
Entonses sen va enrecordá que allí a la seua dreta, tenie un pastoret CH. li dieben, que pasturáe un troset menut dels seus campos.
Se va entrevistá en los llops y van desidí quels disaríe eise troset a cambi de que lo disaren en pas, que no se ficaren en ell. Volíe seguí sen lo jefe dels pastós y volie la pau, no sen donáe cuenta que entre pastós y llops, es imposible la pau. Pero se va ficá una venda als ulls y no va voldre mirá més.
Com portaé la venda, ésta li tapáe les orelles y per aiso tampoc pa podre o no va voldre escoltá a V. que li demanáe achuda, que li estáe pasán lo mateis que a M.
Lo pastoret CH. ya habíe vist al llop, voltán per allí y tamé cridáe: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier se diebe: ¿per qué tots estos me venen a demaná a mí?.
Y ells li conestáen: enrecórdaten cuan tots erem un campo sol y un únic bestiá, lo be que estáem, hasta lo terreno del que ara baise lo llop ere nostre y allí tamé ñabíe bestiá. Pero en un tems va arribá lo llop y sen ha anat estenén, estenén, y si no mos achudes mos acotolará a tots, a tú lo radé, pero tamé caurás, vol fes en tot lo terreno que entonses ere teu.
Javier seguie a la seua, fense fotos en tot lo mon, sense importali la heransia, ni la historia, pero lo carrec sí, eise per damún de tot.
+Vaya cuento mes desastrós que me ha contat avui. Tot ha eisit mal.
-Mirá te vach a esplicá algo:
Ñabíe un camí un llop (Catalá) que estáe dormit al seu terreno, pero de momén se va despertá y li van entrá les ganes de creise, volie se lo més grán y sol u podíe se a costa de anás emportán als demés per daván.
Se vestíe en la pial del corde y se presentáe donán gra gratis a tot lo món a cambi de pasturá un poquet. Aisi va escomensá en M. (Isles Balears) cuan se van doná cuenta se habíe fet lo amo del bestiá y de tots los gosos. Encara que quedaren alguns pastorets menuts defenen los seus pastos y que los seus bestiás pugueren bialá com a ells los agradáe.
Va arriva, ha arribat un momén que pa podé pasturá an aquell terme te exigisen que sapies gruñi com un llop, pero no que u imitos en los sonidos dels llops vells del terreno, sino que tens que tindre lo carnet ofisial de “gruñidó” que te lo han de doná ells, que tel tens que traure en ells y lo exámen tame tel fan ells pa que gruñisques igual que al seu terreno, si no es aisí estás perdut. Inclus, según pa lo que vullgues trevallá, tens que conseguí lo carnet número dos, que es més difisil encara pos ademés de gruñí, tens que fe lo auuuuuu en una entonasió espesial.
A causa de aisó un mun de pastós y de gosos que estáen cuidan de les ovelles del terreno, sen han tingut que aná fora. Com es normal eisos carnets los tenen los llops del terreno C., més trevall pan ells, més paro pals atres terrenos.
Com la chugada los ha eisit be, casi al mateis tems han estirat les garres pa fe lo mateis als terrenos de V. (Valensia) ya están mol adelantats, los seus pastós a cambi de grá y alguna cuisa de cuan en cuan han sedit al invasó; més val seguí manán aisina que te tiron al carré y te quedos sense bestía y sense terreno.
Pero aquí han aparegut un mun de pastorets que defenen als seus bestiás y la seua forma de bialá. Han fet tot lo que poden fe, inclus demaná achuda als pastós dels atres termes, enseñán les garres que te lo llop. Hasta ara dingú los ha fet cas, ya están desesperats se veuen perduts, y no pasán mol tems acabarán tenín que gruñí com los de M.
La chen está asustada los llops han ficat los seus protocolos pancatalanistes, en una forma que asustaríe al més pintat.
Lo rade que han fet es fe un caldo envenenat a les escoles, amagat com si fore unes preguntes sense importansia. Pero no u son, en primé puesto los crios tenen que firmá lo papé de les preguntes. Y ara ve lo gort, les preguntes:
Si parle español o valensiá, que en realidat es catalá, ell, a seua casa, al carré y en los amics.
Si sons pares parlen en español o en lo valensiá-catalá, en ell, entre ells y en los veins.
De a on son sons pares, de a ón venen.
Después están les mentires históriques, lo valensiá no conte, tot lo que ña y ha ñagut es catalá.
Als menuts los fan parlá en catalá a tots los puestos y catalá es lo que los enseñen a la machoria de les escoles, instituts y universidats.
Tenen doblegats als mandamasos de tots los terrenos y estos, en lo cap acachat, apretat per lo chinoll del que los domine, diuen que si a tot.
Aiso es lo que li espere a Javier y al pobre pastoret CH. ¿U permitirem?  ¿Podem fe algo, encara ara? O dintre de poc ¿bialarem tamé com los llops?. Ahí tos diso eises preguntes y les demés que tos vullgau fe. Y yo tos fach la radera: ¿Sabén asó, dormireu be esta nit?.

FIN.

jueves, 20 de diciembre de 2018

embutí al dimoni al infern

A la vila de Beseit, al Matarraña, va ñabé fa tems un home riquíssim que, entre datres fills, teníe una filleta hermosa y donosa de nom Fátima; ella, no sén cristiana y sentín a mols cristians que a la vila se alababe mol la fe cristiana y lo servissi de Déu, un día li va preguntá a un de ells de quina manera y en menos impediméns podríe servíli a Deu.

Este li va contestá que servíen milló a Déu aquells que mes fugíen de les coses mundanes, com féen los que a la soledat de los plans de Refalgarí se habíen retirat.

La jove, que ere mol simple y encara teníe només uns catorse añs, per un impuls de sagala o venada, sense díli res a dingú, al matí siguién cap a Refalgarí, de amagatóns, sola, se va encaminá; y en gran faenada, seguín los seus dessichos, después de algúns díes an aquelles soledats va arribá, va vore desde lluñ una caseta, sen va aná cap an ella, aon a un san varón va trobá a la porta, que, maravillanse de vórela allí, li va preguntá qué anabe buscán. Ella va contestá que, inspirada per Déu, estabe buscán ficás al seu servissi, y tamé quí la enseñare cóm se li debíe serví. Lo honrat varón, veénla jove y mol hermosa, tenín temó de que lo demoni, si la reteníe, lo tentare, que ya u estabe fen, li va alabá la seua bona dispossisió y, donanli de minjá algunes arraíls de herbes y fruites silvestres com les serbes y, y aigua, li va di:

- Filla meua, no mol lluñ de aquí ña un san varón que per a lo que vas buscán es mol milló mestre del que yo soc: anirás cap an ell.

Y li va amostrá lo camí; y ella, arribada an ell y sentides de éste les mateixes paraules, anán mes abán, va arribá a la celda de un ermitaño jove, mol devota persona y bo, de nom Rústic, y la mateixa petissió li va fé que als atres los habíe fet. Este, per a ficá la seua firmesa a una forta proba, no la va maná anassen, o seguí mes abán, sino que la va tindre a la seua celda; y arribada la nit, li va fé a un raconet una márfega de fulles y barallofa, y li va di que se gitare damún de ella.

Fet aixó, no van tardá gens les tentassións y la lucha contra les forses del dimoni, sense massa assaltos va girá la esquena y se va entregá com a vensut; y dixán a una vora los pensamens sans y les orassions y les disciplines, va escomensá a portás a la memoria la juventut y la hermosura de ésta, y ademés de aixó, a pensá de quina manera teníe que comportás en ella, per a que no sen donare cuenta de que ell, com home, volíe arribá an alló que dessichabe de ella. Y probán primé en sertes preguntes, va averiguá que no habíe conegut may a cap home y que tan saboqueta ere com pareixíe, pel que va pensá cóm, fen vore que serviríen a Déu, la portaríe cap a la seua voluntat. Y primé en moltes paraules li va enseñá lo enemics que eren lo dimoni de nostre Siñó, y después li va doná a entendre que lo servissi que mes li agradaríe a Déu ere embutí al demoni al infern, aon nostre Siñó lo habíe condenat. La joveneta li va preguntá cóm se fée alló y Rústic li va di:


embutí al dimoni al infern, chapurriau,Beseit

- Pronte u sabrás, y per an alló farás lo que a mí me veigues fé. Y va escomensá a despullás de la poca roba que portabe, y se va quedá en piloteta del tot, y lo mateix va fé la mosseta; y se va ficá a ginollóns com si resá vullguere y contra nell la va fé ficás an ella. Y están aixina, sentinse Rústic mes que may inflamat pel seu dessich al vórela tan hermosa, va vindre la ressurrecsió de la carn; y miranlo Fátima, y sorprenense, va di:

- Rústic, ¿qué es eixa cosa que te vech que te ix cap afora y yo no la ting?
- Oh, filla meua - va di Rústic- , es lo dimoni del que te hay parlat; ya veus, me causse una grandíssima molestia, tan que apenes la puc soportá.

Entonses va di la jove:
- Oh, alabat sigue Déu, que vech que estic milló que tú, que no ting yo eisse dimoni. Va di Rústic:
- Dius be, pero tens un atra cosa que yo no ting, y la tens en ves de aixó.
Va di Fátima:
 
- ¿Lo qué?
 
Rústic li va di:
 
- Tú tens lo infern, y te dic que crec que Déu te ha enviat aquí per a la salvassió de la meua alma, perque si eisse dimoni me done este tormén, si tú vols tindre de mí tanta piedat y patí que lo embutixga al infern, me donarás a mí un grandíssim consol y li donarás a Déu gran plaé y servissi, si per an aixó has vingut per estos andurrials, com dius.
La jove, de bona fe, va contestá:
 
- Oh, pare meu, ya que yo ting lo infern, sigue com voléu.

Va di entonses Rústic:
 
- Filla meua, beneita sigues, anem y embutimlo, y espero que después me dixo está tranquil. Y dit aixó, portada la jove damún de una de les márfegues, li va enseñá cóm teníe que ficás per a pugué encarselá an aquell dimoni maldit per Déu.
 
La jove, que may habíe ficat al infern a cap dimoni, la primera vegada va sentí una mica de doló, pel que li va di a Rústic:
 
- Per sert, pare meu, mol roín té que sé este dimoni, y verdaderamen enemic de Déu, que done mal hasta cuan se embutix al infern.
Va di Rústic:
 
- Filla, no passe sempre aixina.
 
Y per a fé que alló no passare, sis vegades abáns de que se mogueren de la márfega lo van embutí allí dins, y aquella vegada li van arrencá tan be la soberbia del cap que de bona gana se va quedá tranquilet.
 
Pero com tornáe después moltes vegades, y disposanse la jove sempre ben creguda a tráureli la soberbia, va passá que lo joc va escomensá a agradali, y va escomensá a díli a Rústic:

- Vech que la verdat díen aquells sabios homes de Beseit, que lo serví a Déu ere una cosa tan dolsa; y en verdat no recordo que may haiga fet cap cosa yo que tan gust y plaé me haigue donat com es lo embutí al dimoni al infern; y per naixó me pareix que consevol persona que se ocupe en atres coses en ves de en servíli a Déu es un animal.
 
Per naixó, moltes vegades li diebe a Rústic:
 
- Pare meu, yo hay vingut aquí per a serví a Déu, y no per a está bambán, anem a embutí lo dimoni al infern.
 
Y li diebe an ell alguna vegada:
 
- Rústic, no sé per qué lo dimoni se escape del infern; que si estiguere allí de tan bona gana com lo infern lo ressibix y lo reté, no eixiríe may.
Tan assubín va invitá la jove a Rústic y lo va consolá al servissi de Déu, que li habíen tret la barallofa a la márfega, y per naixó va escomensá a díli a la jove que al dimoni no sel teníe que castigá y embutíl al infern mes que cuan ell, per soberbia, eixecare lo cap.
 
Y aixina li va imposá una mica de tranquilidat a la jove, pero ella, después de vore que Rústic no li demanabe mes embutí lo dimoni al infern, li va di un día:
 
- Rústic, si lo teu dimoni está castigat y ya no te moleste, a mí lo meu infern no me dixe tranquila; pel que be farás si en lo teu dimoni me ajudes a calmá la rabia del meu infern, com yo en lo meu infern te hay ajudat a tráureli la soberbia al teu dimoni.
 
Rústic, que passáe de arraíls de herbes y aigua, mal podíe contestá als envites; y li va di que mols atres diables voldríen entrá an aquell infern ruén, pero que ell faríe lo que puguere; y aixina alguna vegada la satisfée, pero ere tan poca cosa com aviá una faba a la boca de un león; aixina que la jove, com no li pareixíe serví be a Déu, remugabe mol.

Mentres que entre lo dimoni de Rústic y lo infern de Fátima ñabíe, pel massa dessich y per la forsa justeta, esta cuestió, va passá que se va botá foc a Beseit, y en la propia casa se van cremá lo pare de Fátima en tots los fills y demés familia que teníe; per naixó, Fátima, de tots los seus bens va quedá hereua.

Un jove de nom Abu Said, habén gastat en magnifissensies tots los seus habers, escoltán que ésta estabe viva, se va ficá a buscála y la va trobán abáns de que lo fisco se apropiare dels bens que habíen sigut del pare, com se fee en los homes morts sense hereus, y en gran plaé de Rústic y contra la voluntat de ella, la va torná a portá a Beseit y la va pendre per dona, y en ella del seu gran patrimoni va sé hereu. Preguntanli les dones cóm servíe a Déu al desert, no habense encara Abu Said gitat en ella, va contestá que lo servíe embutín al dimoni al infern y que Abu Said habíe cometut un gran pecat arrencanla de tal servissi.

Les dones van preguntá:
 
- ¿Cóm se embutix al dimoni a dins del infern?
 
La jove, entre paraules y gestos, los u va enseñá; del que tan sen van enriure que encara sen enriuen ara, y van di:

- No estigues trista, filla, no, que aixó tamé se fa be aquí, Abu Said be servirá en tú a Déu nostre Siñó en aixó.
 
Después, contánsu una a l´atra per tota la siudat, van fé famós lo dit de que lo mes agradable servissi que a Déu puguere fes ere embutí al dimoni al infern; y esta dita va aná passán de boca en boca al raconet del foc, pero estabe casi perduda.
Y per naixó vatres, joves dones del Matarraña que nessessitéu la grássia de Déu, adeprenéu a embutí al dimoni al infern, perque alló es cosa mol grata a Déu y agradable per a les dos parts.

Versió de una noveleta de Lo Decameron en chapurriau

TERSERA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA

Alibech se fa ermitaña, y lo flare Rústic la enseñe a fotre al dimoni al infern, después se convertix en la dona de Neerbale.

 
Dioneo, que habíe escoltat en atensió la historia de la Reina, veén que se habíe acabat y que sol an ell li faltabe novelá, sense esperá ordens, sonrién, va escomensá a di:

Grassioses Siñores, potsé may haigáu sentit contá cóm se embutix al dimoni al infern, y per naixó, sense apartám casi de la seguida que vatres hau contat tot lo día, tos puc di: potsé tamé pugáu salvá les vostres almes después de habéu adeprés, y podréu tamé sabé que per mol que Amor habite mes als alegres palaus y los llits blanets que a les pobres barraques, no per naixó alguna vegada dixe de fé sentí les seues forses entre los espessos bosques y los frestecs Alpes, pel que compendre se pot que a la seua potensia están sujetes totes les coses. Venín, pos, al assunto, dic que a la siudat de Cafsa, a la Berbería, va ñabé fa tems un home riquíssim que, entre atres fills, teníe una filleta hermosa y donosa de nom Alibech; ella, no sén cristiana y sentín a mols cristianos que a la siudat ñabíe alabá mol la fe cristiana y lo servissi de Déu, un día li va preguntá a un de ells de quina manera y en menos impediméns podríe servíli a Déu. Este li va contestá que servíen milló a Deu aquells que mes fugíen de les coses mundanes, com féen los que a la soledat del desert de la Tebaida se habíen retirat. La jove, que ere mol simple y encara teníe només uns catorse añs, per un impuls de sagala o venada, sense díli res a dingú, al matí siguién cap al desert de Tebaida, de amagatóns, sola, se va encaminá; y en gran faenada, seguín los seus dessichos, después de algúns díes an aquelles soledats va arribá, va vore desde lluñ una caseta, sen va aná cap an ella, aon a un san varón va trobá a la porta, que, maravillánse de vórela allí, li va preguntá qué anabe buscán. Ella va contestá que, inspirada per Déu, estabe buscán ficás al seu servissi, y tamé quí la enseñare cóm se li debíe serví. Lo honrat varón, veénla jove y mol hermosa, tenín temó de que lo demoni, si la reteníe, lo tentare, que ya u estabe fen, li va alabá la seua bona disposissió y, donánli de minjá algunes arraíls de herbes y fruites silvestres com figues chumbes y dátils, y aigua, li va di:

- Filla meua, no mol lluñ de aquí ña un san varón que per a lo que vas buscán es mol milló mestre del que yo soc: anirás cap an ell.

Y li va amostrá lo camí; y ella, arribada an ell y sentides de éste estes mateixes paraules, anán mes abán, va arribá a la celda de un ermitaño jove, mol devota persona y bo, de nom Rústic, y la mateixa petissió li va fé que als atres los habíe fet. Este, per a ficá la seua firmesa a una forta proba, no la va maná anássen, o seguí mes abán, sino que la va tíndre a la seua selda; y arribada la nit, li va fé a un raconet una márfega de fulles y ballarofa o barallofa de palmera, y li va di que se gitare damún de ella.

Fet aixó, no van tardá gens les tentassions y la lucha contra les forses del dimoni, sense massa assaltos va girá la esquena y se va entregá com a vensut; y dixán a una vora los pensamens sans y les orassions y les disciplines, va escomensá a portás a la memoria la juventut y la hermosura de ésta, y ademés de aixó, a pensá de quina manera teníe que comportás en ella, per a que no sen donare cuenta de que ell, com home, volíe arribá an alló que dessichabe de ella. Y probán primé en sertes preguntes, va averiguá que no habíe conegut may a cap home y que tan saboqueta ere com pareixíe, pel que va pensá cóm, fen vore que serviríen a Déu, la portaríe cap a la seua voluntat. Y primé en moltes paraules li va enseñá lo enemics que eren lo dimoni de nostre Siñó, y después li va doná a enténdre que lo servissi que mes li agradaríe a Déu ere embutí al demoni al infern, aon nostre Siñó lo habíe condenat. La joveneta li va preguntá cóm se fée alló y Rústic li va di:

- Pronte u sabrás, y per an alló farás lo que a mí me veigues fé. Y va escomensá a despullás de la poca roba que portabe, y se va quedá descorcholí del tot, y lo mateix va fé la mosseta; y se va ficá de ginolls com si resá vullguere y contra nell la va fé ficás an ella. Y están aixina, sentínse Rústic mes que may inflamat pel seu dessich al vórela tan hermosa, va vindre la ressurrecsió de la carn; y miránlo Alibech, y sorprenénse, va di: 

- Rústic, ¿qué es eixa cosa que te vech que te ix cap afora y yo no la ting?
- Oh, filla meua - va di Rústic- , es lo dimoni del que te hay parlat; ya veus, me causse una grandíssima molestia, tan que apenes la puc soportá.
Entonses va di la jove:
 
- Oh, alabat sigue Déu, que vech que estic milló que tú, que no ting yo eisse dimoni. Va di Rústic:
 
- Dius be, pero tens un atra cosa que yo no ting, y la tens en ves de aixó.
Va di Alibech:
 
- ¿Lo qué?
 
Rústic li va di:
 
- Tú tens lo infern, y te dic que crec que Déu te ha enviat aquí per a la salvassió de la meua alma, perque si eisse dimoni me done este tormén, si tú vols tíndre de mí tanta piedat y patí que lo embutixga al infern, me donarás a mí un grandíssim consol y li donarás a Déu gran plaé y servissi, si per an aixó has vingut per estos andurrials, com dius.
La jove, de bona fe, va contestá:
 
- Oh, pare meu, ya que yo ting lo infern, sigue com voléu. 

Va di entonses Rústic:
 
- Filla meua, bendita sigues, aném y embutímlo, y espero que después me dixo está tranquil. Y dit aixó, portada la jove damún de una de les márfegues, li va enseñá cóm teníe que ficás per a pugué encarselá an aquell dimoni maldit per Deu.
 
La jove, que may habíe ficat al infern a cap dimoni, la primera vegada va sentí una mica de doló, pel que li va di a Rústic:
 
- Per sert, pare meu, mol roín té que sé este dimoni, y verdaderamen enemic de Déu, que done mal hasta cuan se embutix al infern.
Va di Rústic:
 
- Filla, no passe sempre aixina.
 
Y per a fé que alló no passare, sis vegades abáns de que se mogueren de la márfega lo van embutí allí dins, y aquella vegada li van arrancá tan be la soberbia del cap que de bona gana se va quedá tranquilet.
 
Pero com tornáe después moltes vegades, y disponénse la jove sempre ben creguda a tráureli la soberbia, va passá que lo joc va escomensá a agradáli, y va escomensá a díli a Rústic: 

- Vech que la verdat díen aquells sabios homes de Cafsa, que lo serví a Déu ere una cosa tan dolsa; y en verdat no recordo que may haiga fet cap cosa yo que tan gust y plaé me haigue donat com es lo embutí al dimoni al infern; y per naixó me pareix que consevol persona que se ocupe en atres coses en ves de en servíli a Déu es un animal.
 
Per naixó, moltes vegades li diebe a Rústic:
 
- Pare meu, yo hay vingut aquí per a serví a Déu, y no per a está bambán, aném a embutí lo dimoni al infern.
 
Y li diebe an ell alguna vegada:
 
- Rústic, no sé per qué lo dimoni se escape del infern; que si estiguere allí de tan bona gana com lo infern lo ressibix y lo reté, no eixiríe may.
Tan assubín va invitá la jove a Rústic y lo va consolá al servissi de Déu, que li habíen tret la barallofa a la márfega, y per naixó va escomensá a díli a la jove que al dimoni no sel teníe que castigá y embutíl al infern mes que cuan ell, per soberbia, eixecare lo cap.
 
Y aixina li va imposá una mica de tranquilidat a la jove, pero ella, después de vore que Rústic no li demanabe mes embutí lo dimoni al infern, li va di un día:
 
- Rústic, si lo teu dimoni está castigat y ya no te moleste, a mí lo meu infern no me dixe tranquila; pel que be farás si en lo teu dimoni me ajudes a calmá la rabia del meu infern, com yo en lo meu infern te hay ajudat a tráureli la soberbia al teu dimoni.
 
Rústic, que passáe de arraíls de herbes y aigua, mal podíe contestá als envites; y li va di que mols atres diables voldríen entrá an aquell infern ruén, pero que ell faríe lo que puguere; y aixina alguna vegada la satisfée, pero ere tan poca cosa com aviá una faba a la boca de un león; aixina que la jove, com no li pareixíe serví be a Déu, remugabe mol. 

Mentres que entre lo dimoni de Rústic y lo infern de Alibech ñabíe, pel massa dessich y per la forsa justeta, esta cuestió, va passá que se va botá foc a Cafsa, y en la propia casa se van cremá lo pare de Alibech en tots los fills y demés família que teníe; per naixó, Alibech, de tots los seus bens va quedá hereua.

Un jove de nom Neerbale, habén gastat en magnifissénsies tots los seus habers, escoltán que ésta estabe viva, se va ficá a buscála y la va trobán abáns de que lo fisco se apropiare dels bens que habíen sigut del pare, com se fee en los homes morts sense hereus, y en gran plaé de Rústic y contra la voluntat de ella, la va torná a portá a Cafsa y la va pendre per dona, y en ella del seu gran patrimoni va sé hereu. Preguntánli les dones cóm servíe a Déu al desert, no habénse encara Neerbale gitat en ella, va contestá que lo servíe embutín al dimoni al infern y que Neerbale habíe cometut un gran pecat arrencánla de tal servissi.
 
Les dones van preguntá:
 
- ¿Cóm se embutíx al dimoni a dins del infern?
 
La jove, entre paraules y gestos, los u va enseñá; del que tan sen van enriure que encara sen enriuen ara, y van di: 

- No estigues trista, filla, no, que aixó tamé se fa be aquí, Neerbale be servirá en tú a Déu nostre Siñó en aixó.
 
Después, contánsu una a l´atra per tota la siudat, van fé famós lo dit de que lo mes agradable servissi que a Déu puguere fes ere embutí al dimoni al infern; y esta dita ha passat an este costat del mar, encara se sen. Y per naixó vatres, joves dames, que nessessitéu la grássia de Déu, adeprenéu a embutí al dimoni al infern, perque alló es cosa mol grata a Déu y agradable per a les dos parts.
Mil vegades o mes habíe mogut a riure la história de Dioneo a les honestes dames, pel que, arribat ell a la conclusió de esta charrada, veén la Reina que acabáe lo seu Señorío, traénse lo lloré del cap, lo va ficá damún del cap de Filostrato, y va di:
 
- Pronte vorem si lo llop sap guiá milló a les ovelles que les ovelles guíen als llops. Filostrato, al sentí aixó, va di enriénsen:
 
- Si me hagueren fet cas, los llops hauríen enseñat a les ovelles a embutí al dimoni al infern com u va fé Rústic en Alibech; y per naixó no mos cridéu llops perque no hau sigut ovelles, pero segóns me ha sigut consedit, gobernaré lo Reino que me s´ha dixat. 

A lo que Neifile va contestá:
 
- Escolta, Filostrato, volénmos enseñá, haguéreu pogut adependre sensatés com va adependre Masetto de les monges y va recuperá la veu de tal manera que los ossos sense amo hauríen adeprés a chulá. Filostrato, veén que ñabíen allí tamé tantes falsetes com dardos teníe ell, dixán la broma, va escomensá a dedicás al gobern del Reino encomanat; y fen cridá al senescal, va volé sentí en quin pun estaben totes les coses, y ademés de aixó, segóns lo que va pensá que estaríe be y que debíe satisfé a la compañía, mentres durare lo seu Señorío, discretamen va disposá, y después, dirigínse a les Siñores, va di:

- Amoroses Siñores, per la meua desventura, pos mol doló hay conegut, sempre per la hermosura de alguna de vatres hay estat amarrat a Amor, y ni lo sé humilde ni lo sé ben cregut ni lo secundál com milló hay pogut en totes les seues costums, me ha valgut mes que per a sé abandonat per un atre y después aná de mal en pijó, y aixina crec que aniré hasta la mort, y per naixó vull que se parlo demá de aquells amors en final infelís, no per atra cosa lo nom que ting me va sé imposat. 

Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná a tots llissensia.
Ere tan hermós lo jardí que no va ñabé cap que triare eixí de ell, y com lo sol ya estabe tibiet y no ofeníe, van acudí cabridets y cachapets y atres animalets que corríen per allí y se van ficá a acassán algún. Dioneo y Fiameta van escomensá a cantá sobre micer Guglielmo y la Dama del Vergel, Filomena y Pánfilo se van ficá a jugá al ajedrez, y aixina, uns fen aixó, atres fen alló, va passá lo rato y va arribá la hora de la sena o sopá. Parades les taules voltán la fon, allí en gust van sená per la nit. Filostrato, per a no eixíssen del camí seguit per les que reines abáns que ell habíen sigut, cuan se van eixecá los mantels, va maná que Laureta guiare una dansa y cantare una cansó, y ella va di:
 
- Siñó meu, cansons dels demés no ne sé, ni de les meues ne ting al cap que siguen prou conveniens a tan alegre compañía; si ne voléu de les que sé, to les cantaré de bona gana.
Lo rey nou li va di:
 
- Tot lo que ve de tú ha de sé majo y plassenté, y per naixó, lo que sápies, cántau. Laureta, en veu suave, contestánlos als demés, va escomensá aixina:
 
Dingú tan desolada
com yo ha de queixás,
que triste, en vano, gemego enamorada.
Aquell que mou lo sel y tota estrella
me va formá al seu gust,
maja, pita, grassiosa y guapa,
per a aquí baix al intelecto sé
una siñal de aquella
bellesa que may díxa de vore,
pero lo mortal poder,
coneixénme mal,
no me valore, soc menospressiada.
Ya va ñabé qui me va vóldre y, mol be,
sén jove me va obrí
los seus brassos, cor y me va cuidá,
y en la llum dels meus ulls se va inflamá,
y lo tems (que mol depressa
se escape) a festejám va dedicá,
y sén cortés yo
digna de ell vach sabé fém,
pero ara estic de aquell amor privada.
A mí va arribá después, presuntuós,
un mosset fiero
reputánse noble y valén,
la seua prissionera soc, y lo traidó
avui se ha tornat selós;
pel que, triste, casi desespero,
ya que verdadé
es que, venín al món
per be de mols, sol de un soc guardada.
Maldigo la meua ventura
que, per a cambiám en esta
vestimenta vach contestá que sí de aquella oscura
en que alegre me vach vore, mentres en ésta
porto una vida dura,
mol pijó que la passada honesta.
¡Oh dolorosa festa,
abáns morta me veiguera
que habé sigut tan desgrassiada!
Oh volgut amán, en qui vach sé primé
mes que dingú dichosa,
que ara al sel veus al verdadé
creadó, míram en la teua piadosa
bondat, ya que per un atre
no te puc olvidá, fes la amorosa
flama cremá per mí, ansiosa,
y roga que yo torna an eixa morada.
 
Aquí va acabá Laureta la cansó, que va sé entesa per tots; y ne van ñabé que van entendre a la milanesa que milló ere un bon gorrino que una bella mossa; atres van sé de mes sublime y milló y mes verdadé intelecto, sobre lo que al presén no es propi ressitá. 

Lo rey, después de ésta, damún de la herba y entre les flos habén fet ensendre moltes veles grosses, va fé cantá als atres hasta que totes les estrelles que pujaben van escomensá a caure; pel que, pareixénli tems de dormí, va maná que cadaú sen aniguere a la seua alcoba.
 
ACABE LA TERSERA JORNADA.

cuarta jornada