champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
P
P, seizième lettre de l'alphabet et la douzième consonne, p.
Soen pauzam p per b. Leys d'amors, fol. 4.
(chap. Assobín posam o posem (ficam o fiquem, escribim) p per b.)
Souvent nous posons p pour b.
Qui be no sapcha que ditz p
Ponchat.
B. Carbonel: Un sirventes.
Qui ne sache bien que signifie p pointé.
Pabalhol, s. m., papillon.
Aytal volatil es dit pabalhol. Eluc. de las propr., fol. 250.
Pareil volatile est dit papillon.
(chap. Maripossa, mariposses. Cuan vach estudiá a Alcañís, anabem al bar papillon a minjá un pincho de truita de pataca en seba, que es de les millós que hay minjat may, y hay repetit moltes vegades; la servíe Julio a un plat, en pa en tomata y oli de oliva, y una mayonesa mol fina.
ESP. Mariposa, mariposas.)
Pabil, Pabel, s. m., lat. pabulum, mèche.
En la candela son tres causas: la cera e' l pabils e 'l fox.
(chap. A la candela (vela) ñan tres coses: la sera y la mecha y lo foc.)
Sermons en provençal, fol. 23.
Dans la chandelle sont trois choses: la cire et la mèche et le feu.
Ciris ab pabel d' estopas. Cartulaire de Montpellier, fol. 117.
Cierges avec mèche d' étoupes.
CAT. ESP. PORT. Pabulo. (chap. Mecha, meches; pera cremá; de ahí ve mechero, mecheros.)
2. Pabilum, s. m., mèche.
Quod omnes et singulae faces... sicut de bona et sufficienti cera et...
de pabilo lichino vel cotone. Carpentier, t. III, col. 115.
II (2) onsas de pabilum en 1 livra de cera. Cout. de Condom.
Deux onces de mèche dans une livre de cire.
Padela, Padena, s. f., lat. patella, poêle.
Rimas... in ela..., padela. Gramm. provençale.
Rimes... en ele..., poêle.
La padena de infern en que lo diable fa sas fregiduras.
V. et Vert., fol. 8.
La poêle d' enfer en quoi le diable fait ses fritures.
ANC. FR. Paelles, chauderons. Eustache Deschamps, p. 211.
(chap. Paelles, calderons.)
CAT. Paella. IT. Padella. (chap. Paella, paelles: es tan lo plat de arrós com la paella aon se fa o cuine. A Beseit ña un mote: matapaelles.
(ESP. Paellera.)
2. Padeleta, Padeneta, s. f. dim., petite poêle.
Es cotz en una padeleta.
Soritz vivas li datz gan re...
En una padeneta.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Est cuit dans une petite poêle.
Souris vives vous lui donnez beaucoup... dans une petite poêle.
CAT. Paelleta. IT. Padelleta. (chap. Paelleta, paelletes.)
3. Padelada, s. f., poêlée.
Padeladas de luec en luec
Li deu hom dar d' ueus cueitz en fuec.
Deu hom faire la padelada
En fort escudela crozada.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Poêlées de temps en temps on lui doit donner d'oeufs cuits en feu.
On doit faire la poêlée dans une forte écuelle creusée.
CAT. Paellada. IT. Padellata. (chap. Paellada, paellades.)
(N. E. Hay que advertir que Raynouard no conocía, o no quería conocer, la lengua valenciana. Antes de su tiempo hay muchos textos escritos explícitamente en lengua valenciana, y no los nombra. No voy a nombrar otros fallos que tuvo, porque esta obra que estoy todavía editando es vastísima; es muy pesada pero saca a la luz muchas verdades, para quien las quiera ver.)
Pagina, s. f., lat. pagina, page.
Aquesta present pagina. Cout. de Condom, de 1314.
(chap. Esta presén página.)
Cette présente page.
En l' autra pagina. Trad. d'Albucasis, fol. 7.
En l'autre page.
CAT. ESP. (página) PORT. IT. Pagina.
(chap. Página, págines; v. paginá; paginassió, paginassions.)
2. Compaginacio, s. f., du lat. compago, assemblage, emboîtement.
So del corrs ligament et compaginacio. Eluc. de las propr., fol. 61.
Sont du corps ligament et assemblage.
CAT. Compaginació. ESP. Compaginación.
(chap. Compaginassió, compaginassions.)
3. Compaginar, v., lat. compaginare, assembler, relier, emboîter.
Part. pas. Dels nervis en els compaginatz et ligatz.
Eluc. de las propr., fol. 61.
Des nerfs en eux assemblés et liés.
CAT. ESP. Compaginar. (chap. Compaginá: compagino, compagines, compagine, compaginem o compaginam, compaginéu o compagináu, compaginen; compaginat, compaginats, compaginada, compaginades.)
Paire, Payre, s. m., lat. patrem, père.
Aquelas causas per que pot lo paire e la maire, e l' avis e la avia deseretar sos enfans.
La falcidia qu' el paire, o la maire, o las autras subeiranas personas sont destreitas de laissar a lor enfans.
Trad. du Code de Justinien, fol. 16 et 15.
Ces causes pourquoi peut le père et la mère, el l' aïeul et l' aïeule déshériter ses enfants.
La falcidie que le père, ou la mère, ou les autres personnes ascendantes sont obligées de laisser à leurs enfants.
Fig. De joven eratz capdels e paire.
Bertrand de Born: Mon chant.
D' amabilité vous étiez chef et père.
Selh qu'era de valor caps e paire,
Lo rics, valens Richartz, reys dels Engles.
G. Faidit: Fortz chausa.
Celui qui était chef et père de valeur, le puissant, vaillant Richard, roi des Anglais.
- Le chef d'une suite de générations.
Del pom
Que manget Adam nostre payre.
(chap. De la poma que va minjá Adán lo nostre pare.)
Los VII Gaugs de Maria.
De la pomme que mangea Adam notre père.
Adam, lo premiers payres, fon mes en paradis. V. de S. Honorat.
Adam, le premier père, fut mis en paradis.
- Nom donné aux membres des différents ordres religieux.
Del onrat payre en Crist,
Monsen Gauselm, l' abat, agut en ay mandat. V. de S. Honorat.
De l'honoré père en Christ, monseigneur Gaucelm, l'abbé, j'en ai eu mandat.
- Confesseur, directeur de conscience.
Nos devem portar honor a nostres payres esperitals que an la cura de nos ensenhar et endressar en cors et en arma. V. et Vert., fol. 2.
Nous devons porter honneur à nos pères spirituels qui ont le soin de nous enseigner et diriger en corps et en âme.
A vos, car payre esperitals. La Confessio.
A vous, cher père spirituel.
- Loc. Désignant la première personne de la Trinité.
El nom del payre omnipoten. Los VII Gaugs de Maria.
Au nom du Père tout-puissant.
Lo Payre del cel dont nos ve tota veraya nobleza. V. et Vert., fol. 37.
Le Père du ciel dont nous vient toute vraie noblesse.
- Désignant le pape.
Lo santz Payres cavalca e ven son dreg camin.
En ayssi lo sanz Payres descautz volia intrar. V. de S. Honorat.
Le saint père chevauche et vient son droit chemin.
Par ainsi le saint père voulait entier déchaussé.
- Désignant les docteurs de l'Église.
La doctrina dels sanhs paires. Trad. de. la Règle de S. Benoît, fol. 38.
La doctrine des saints pères.
CAT. Pare. ESP. PORT. IT. Padre. (chap. Pare, pares.)
2. Pater noster, Pater Nostre, Patre nostre, s. m., patenôtre, chapelet, pater noster.
No portavan pater nostres
Ni autre senhal.
P. Vidal: Abril issic.
Ne portaient chapelets ni autre marque.
El legia chascun dia lo Salteri, e disia C e L (150) patres nostres.
V. de Guillaume de la Tour.
Il lisait chaque jour le Psautier, et disait cent et cinquante patenôtres.
Quan ieu cuig dire patre nostre,
Et ieu dic: Domna, totz soi vostre.
Folquet de Romans: Domna ieu pren.
Quand je pense dire patenôtre, et je dis: Dame, je suis tout vôtre.
Loc. fig. Canta lo pater noster del cimi. V. et Vert., fol. 26.
Chante la patenôtre du singe.
Prov. Aysso es vers coma lo pater noster. V. et Vert., fol. 27.
Ceci est vrai comme le pater noster.
CAT. Pare nostre. ESP. Padre nuestro. PORT. Padre nosso. IT. Paternostro.
(chap. Padre nuestro; en teoría se diríe pare nostre, pares nostres.)
3. Pairi, Payri, s. m., lat. patrinus, parrain.
La tenc a las fons e fo son payri. La enseynhava son payri. Philomena.
La tint sur les fonts et fut son parrain. Son parrain l' instruisait.
Mal desmens ton pairi et la crema que y mes. (N. E. crisma.)
Izarn: Diguas me tu.
Mal tu déments ton parrain et le chrême qu'il y mit.
CAT. Padri. ESP. Padrino. PORT. Padrinho. IT. Patrino.
(chap. Padrí; padrins són los dos, tan home com dona; padrina, padrines. Ma padrina es tamé ma cusina germana, y mon padrí lo seu home. Yo soc son fillol.)
4. Paterna, s. f., Dieu le père, Créateur.
Per tal que miels puscam la veraya paterna
Preyar.
V. de S. Honorat.
De sorte que nous puissions mieux prier le vrai Créateur.
Gavaudan le Vieux: Aras quan plou.
Le vrai Créateur vous confonde et vous ensevelisse.
5. Pairastre, s. m., parâtre.
E 'l pairastre contra son filhastre.
Si lo pairastre noiris son filhastre.
Trad. du Code de Justinien, fol. 28 et 7.
Et le parâtre contre son fillâtre.
Si le parâtre nourrit son fillâtre.
CAT. Padastre. ESP. Padrastro. PORT. Padrasto. (chap. Padrastro, padrastros, padrastre, padrastres; madrastra, madrastres.)
6. Paternitat, s. f., lat. paternitatem, paternité.
Paternitat... solament al payre conveniens. Eluc. de las propr., fol. 7.
Paternité... seulement au père convenant.
CAT. Paternitat. ESP. Paternidad. PORT. Paternidade. IT. Paternità, paternitate, paternitade. (chap. Paternidat, paternidats.)
7. Pairenal, Payrenal, adj., paternel.
Luxuria desplaz a Deu, e es perdicios de la pairenal benecio.
C' ame ab pairenal pietat cels que chastia. Trad. de Bède, fol. 41 et 56. Luxure déplaît à Dieu, et est perdition de la bénédiction paternelle.
Qu'il aime avec piété paternelle ceux qu'il châtie.
A totz autres bens payrenals e mayrenals.
Justel, Hist. de la maison de Turenne, pr., tit. de 1399.
A tous autres biens paternels et maternels.
8. Paternal, adj., paternel.
Ver regard de paternal dilection et amor.
Tit. de 1468, Hist. de Languedoc, t. V, pr., col. 37.
En considération d'affection et amour paternel.
Per lo dreg paternal e maternal. Tit. de 1262. DOAT, t. VIII, fol. 39.
Pour le droit paternel et maternel.
CAT. ESP. PORT. Paternal. IT. Paternale. (chap. Paternal, paternals; maternal, maternals.)
9. Pairon, Pairo, Payro, s. m., chef de famille, supérieur, patron.
Ades an clergues aital uzansa
Que, quan trobon pairo de gran puisansa,
Tut cant il vol fan ben et umilmen.
Bertrand d'Allamanon III: D'un sirventes.
Maintenant les clercs ont telle habitude que, lorsqu'ils trouvent chef de famille de grand pouvoir, tout ce qu'il veut ils font bien et humblement.
Atrestal dreit cum lo pairos, o la pairona an en las causas de son libertin, o de sa libertina, atrestal dreit i an li filh del pairon, o de la pairona.
Trad. du Code de Justinien, fol. 58.
Pareil droit comme le patron, ou la patronne ont sur les choses de leur affranchi, ou de leur affranchie, pareil droit y ont les fils du patron, ou de la patronne.
- Au plur. Ascendants au premier degré, les père et mère.
Volc que fos faitz ses pairos
Lo premier peccaire.
Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum.
Voulut qu'il fût créé sans ascendants le premier pécheur.
Vieu ne meills
Austors, can es de pairons vieills.
Deudes de Prades: Auz. cass.
L'autour en vit mieux, quand il est (né) de vieux pères.
Prov. Meyns an fe l'enfant qu' els pairos.
Bernard de Venzenac: Iverns vai.
Moins ont de foi les enfants que les pères.
(chap. Patró, patrons; pares.)
10. Pairona, s. f., patronne.
Atrestal dreit cum lo pairos, o la pairona an en las causas de son libertin, o de sa libertina, atrestal dreit i an li filh del pairon, o de la pairona.
Trad. du Code de Justinien, fol. 58.
Pareil droit comme le patron, ou la patronne ont sur les choses de leur affranchi, ou de leur affranchie, pareil droit y ont les fils du patron, ou de la patronne.
(chap. Patrona, patrones.)
11. Patron, Patro, s. m., lat. patronus, patron, ancien maître d'un affranchi.
Lo libertz non pot clamar son patron en plait, ses mandament de la poestat.
Lo patros non es tengutz per so libertin, ni lo libertin non es tengut per son patron. Trad. du Code de Justinien, fol. 3 et 37.
L' affranchi ne peut appeler son patron en justice, sans la permission de l'autorité.
Le patron n'est pas tenu pour son affranchi, ni l' affranchi n'est pas tenu pour son patron.
- Protecteur.
De l' isla de Lerins patrons e governayres. V. de S. Honorat.
(chap. De la isla de Lerins patró y gobernadó.)
De l' île de Lerins patron et gouverneur.
L' apostol S. Andrieus,
Mot gran patros dels amics sieus. Brev. d'amor, fol. 184.
L' apôtre saint André, moult grand protecteur des siens amis.
- Guide, conducteur.
Si en una nau no y a un patro, mal vai a la nau.
Arbre de Batalhas, fol. 185.
Si dans un navire il n'y a pas un patron, mal il va au navire.
- Modèle.
Architipe... quar el es principal patro et exemplar figura del mon creat.
Eluc. de las propr., fol. 105.
Archétype... car il est principal patron et figure exemplaire du monde créé.
Los consolz an avut lo patron d'aquela marca, et l'an portat e mes en l' ostal del comun. Tit. de 1438. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 258.
Les consuls ont eu le patron de celle marque, et l'ont porté et mis dans l'hôtel du commun.
CAT. Padró, patró. ESP. Patrón. PORT. Patrono. IT. Padrone.
(chap. Patró, patrons; tamé los que se seguixen per a tallá roba, construí, pintá, etc.)
12. Patronat, s. m., lat. patronatus, patronat, sorte de dignité.
Que agues la dignitat del patronat de Roma.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 101.
Qu'il eût la dignité du patronat de Rome.
(chap. Patronat, classe de dignidat. ESP. Patronato.)
13. Patrocin, s. m., lat. patrocinium, patrocine, sorte de salaire, de droit de patronage.
Latas ni patrocins non si demandan apres cinq ans.
Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 481.
Lates ni patrocines ne se demandent après cinq ans.
Per exegir las dichas latas et patrocins.
Statuts de Provence. BOMY, p. 235.
Pour exiger les dites lates et patrocines.
CAT. Patrocini. ESP. PORT. IT. Patrocinio. (chap. Patrossini, patrossinis.)
14. Patrocinar, v., lat. patrocinari, protéger, servir de patron, répondre. Las pauras gens per las quals patrocinon.
Statuts de Provence. BOMY, p. 8.
Les pauvres gens pour lesquels ils répondent.
CAT. ESP. PORT. Patrocinar. IT. Patrocinare.
(chap. Patrossiná: patrossino, patrossines, patrossine, patrossinem o patrossinam, patrossinéu o patrossináu, patrossinen; patrossinat, patrossinats, patrossinada, patrossinades.)
15. Patrimoni, Patremoni, s. m., lat. patrimonium, patrimoine.
Aysso avem de nostre patremoni. Lett. de Preste Jean à Frédéric, p. 3.
Cela nous avons de notre patrimoine.
Los bes de sancta Glieya que son lo patremoni de Jhesu Crist.
V. et Vert., fol. 16.
Les biens de sainte Église qui sont le patrimoine de Jésus-Christ.
CAT. Patrimoni. ESP. PORT. IT. Patrimonio. (chap. Patrimoni, patrimonis.)
16. Patrimonial, Patrimoniau, adj., lat. patrimonialis, patrimonial.
En las causas patrimonials. Abre de Batalhas, fol. 188.
Dans les choses patrimoniales.
Eretatges patrimoniaus. Tit. de 1291. DOAT, t. XI, p. 216.
Héritages patrimoniaux.
CAT. ESP. PORT. Patrimonial. IT. Patrimoniale.
(chap. Patrimonial, patrimonials.)
17. Patronimic, adj., lat. patronymicus, patronymique.
Noms patronimics... es aquel que s deriva e pren nom dels noms dels payros nostres. Leys d'amors, fol. 48.
Le nom patronymique... est celui qui se dérive et prend nom des noms de nos pères.
CAT. Patronimic. ESP. Patronímico. PORT. Patronymico. IT. Patronimico.
(chap. Patronímic, patronimics, patronímica, patronímiques.)
18. Patrial, adj., patrial, qui appartient à la patrie.
Noms patrials es noms d' un pays. Leys d'amors, fol. 47.
Le nom patrial est le nom d'un pays.
19. Parent, Paren, s. m., lat. parentem, parent.
Que dels parenz qu' aten de vas Espagna
Socors ogan non creia qu' a lui venia.
Le Comte d'Empurias: Al onrat rei.
Que des parents qu'il attend devers Espagne il ne pense pas qu'il lui vienne secours cette année.
Anc paire ni autre paren
No us amero tan finamen.
G. Faidit: Coras que.
Oncques père ni autres parents ne vous aimèrent si purement.
Soi, ieu, tos parens carnals
E tos parens espirituals.
Folquet de Marseille: Senher Dieus.
Je suis, moi, ton parent charnel et ton parent spirituel.
Fig. Ar sai e conosc qu'es vertatz
Que 'l diable son siei paren.
P. Vidal: Amors pres.
Maintenant je sais et connais qu'il est vrai que les diables sont ses parents.
- Adam.
Per peccatz del premier paren. Los VII Gaugs de Maria.
Par péché du premier parent.
Adj. No m'es parens ni vezina.
Lanfranc Cigala: Gloriosa sainta.
Ne m'est parente ni voisine.
CAT. Parent. ESP. Pariente. PORT. IT. Parente. (chap. Parén, parens.)
20. Parenta, s. f., parente, alliée par le sang.
Mos parens e parentas. Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.
(chap. Mons parens y parentes.)
Mes parents et parentes.
Fig. Pois prez onratz
Non a tan bona parenta.
B. de Ventadour: En aquest gai.
Puisque mérite distingué n' a pas si bonne alliée.
Ieu tenc per messongiers
Cels que cercon sa parenta.
B. Zorgi: Entre totz mos.
Je tiens pour mensongers ceux qui cherchent sa parente.
CAT. Parenta. ESP. Parienta. PORT. Parenta. (chap. Parenta, parentes.)
21. Parentat, s. m. et f., parenté.
Pres molher outra lo grat
De totz cellz de son parentat. V. de S. Honorat.
Il prit femme outre le gré de tous ceux de sa parenté.
La parentat volgra donar a vendre,
Sol que m pogues latz son bel cors estendre.
T. de Blacas et de Peyrols: Peirols.
La parenté je voudrais donner à vendre, pourvu que je me pusse étendre à côté de son beau corps.
- Parent, allié.
Car aquel sobrenom avian sos parentatz. V. de S. Honorat.
Car ce surnom avaient ses parents.
Tug siei parentat
Naisson d' un fuec de que son aflamat.
G. Faidit: A lieys cui am.
Tous ses parents naissent d'un feu de quoi ils sont enflammés.
IT. Parentado.
22. Parentela, s. f., parenté.
Las personnas plus prochanas en affinitat et parentela.
Statuts de Provence. BOMY, p. 47.
Les personnes plus proches en affinité et parenté.
CAT. ESP. PORT. IT. Parentela. (chap. Parentela, parenteles.)
23. Parentor, s. m., parenté, famille.
Sabetz vos cals hom era ni de quin parentor?
Roman de Fierabras, v. 3651.
Savez-vous quel homme il était et de quelle famille?
24. Parentiu, s. m., parenté, alliance.
No fui del vostre parentiu
Per tal qu'us vis e us baizes tota via.
Raimond de Miraval: Trop a un.
Je ne fus pas de votre parenté pour cela que je vous visse et vous embrassasse toujours.
CAT. Parentiu.
25. Parentesc, s. m., parenté, alliance, union.
Aysso es noble parentesc. V. et Vert., fol. 34.
(chap. Aixó es noble parentesc o parentesco o parentela.)
Ceci est noble parenté.
Per vezinesc ni per parentesc. Cartulaire de Montpellier, fol. 112.
Pour voisinage et pour parenté.
ESP. PORT. IT. Parentesco. (chap. Parentesc o parentesco.)
26. Enparentar, v., apparenter.
Ben s' enparenta qui am bon coratge s' ajosta. Trad. de Bède, fol. 4.
Bien s' apparente qui s' unit avec bon coeur.
Part. pas. substantiv.
Ab dels miels de la vila e dels enparentatz. Guillaume de Tudela.
Avec des mieux de la ville et des apparentés.
ANC. FR. C'est des barons de France le plus emparentés.
Poëme de Hugues Capet, fol. 13.
CAT. ESP. PORT. Emparentar. IT. Imparentare.
(chap. Emparentá: emparento, emparentes, emparente, emparentem o emparentam, emparentéu o emparentáu, emparenten; emparentat, emparentats, emparentada, emparentades.)
27. Patrici, s. m., lat. patricius, patrice.
Venc lor ajudar lo patrici dels Romas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 58.
Vint leur aider le patrice des Romains.
ESP. PORT. Patricio. IT. Patrizio. (chap. Patrissi, patrissis; patricio, patricios; patrissia, patrissies, patricia, patricies.)
28. Patriarcha, s. m., lat. patriarcha, patriarche.
Tro Noe, san patriarcha. Brev. d'amor, fol. 148.
Jusqu'à Noé, saint patriarche.
Fon apellat Ysaac patriarcha.
Serem, en nostre matremoni, en l' orde dels S. patriarchas.
V. et Vert., fol. 79 et 92.
Fut appelé Isaac le patriarche.
Nous serons, en notre mariage, au rang des saints patriarches.
- Dignité ecclésiastique.
Trames lo al patriarcha d' Antiocha. Liv. de Sydrac, fol. 1.
Le transmit au patriarche d'Antioche.
Pregar n' ei lo patriarcha Jan.
T. d' Isabelle et d' Elias Cairels: N Elias.
J'en prierai le patriarche Jean.
CAT. ESP. PORT. IT. Patriarca. (chap. Patriarca, patriarques, com los de Torredarques.)
29. Patriarcal, adj., lat. patriarchalis, patriarcal.
En las autras IIII glyeyas patriarcals. Cat. dels apost. de Roma, fol. 2.
Dans les quatre autres églises patriarcales.
CAT. ESP. PORT. Patriarcal. IT. Patriarcale. (chap. Patriarcal, patriarcals.)
30. Papon, s. m., aïeul.
Hereter de Peyre de Lartigua, son papon.
Tit. de 1429, Bibl. du R. Ville de Castres.
Héritier de Pierre de Lartigue, son aïeul.
31. Compaire, s. m., compère.
Que a 'N Guillem dono breumen enfan
Don, s' a lui platz, yeu sos compaire sia.
Bernard d'Auriac: En Guillem.
Qu'au seigneur Guillaume ils donnent bientôt enfant dont, s'il lui plaît, je sois son compère.
S'ieu trobava mon compair' En Blacatz.
Cadenet: S' ieu.
Si je trouvais mon compère le seigneur Blacas.
CAT. Compare. ESP. PORT. IT. Compadre.
(chap. Compare, compares; comare, comares.)
32. Compairesc, s. m., compérage.
Ni s layssa ges per compairesc
De far dreg, ni per parentesc.
Contricio e Penas ifernals.
Ni se laisse point par compérage de faire justice, ni par parenté.

XI.
Roc, lo Moñigo, va dixá de admirá y voldre a Quino, lo Manco, cuan se va enterá de que este habíe plorat hasta fartás lo día que se va morí la seua dona. Perque Quino, lo Manco, ademés de la ma, habíe perdut a la seua dona, la Mariuca. Y no siríe perque no lay avisaren. Mes que dingú la Josefa, que estabe enamorada dell, y lay refregabe per los nassos a la mínima oportunidat, y moltes vegades sense esperá la oportunidat.
- Quino, pénsau. Mira que la Mariuca está tíssica perduda.
Quino, lo Manco, se sulfurabe.
- ¿Y a tú qué collóns te importe, si se pot sabé? - díe.
La
Josefa tragabe bilis y lo dixáe. Per la nit plorabe, a soles, a la
seua alcoba, hasta amerá lo cuixí y se jurabe no torná a
intervindre al assunto. Pero en son demá se olvidabe de la seua
determinassió. Li agradabe massa Quino, lo Manco, pera abandoná lo
campo sense cremá lo radé cartucho. Li agradabe perque ere tot un
home: fort, serio y cabal. Fort, sense sé un animal com Paco, lo
ferré; serio, sense arribá al esceptissisme, com Pancho, lo
Sensedéu, y cabal, sense sé un san, com don José, lo mossen, u
ere.
En fin, lo que se diu un home equilibrat, un home que no
pecabe ni per exés ni per defecte. Quino, en realidat, no creíe en
la tuberculossis. Lo món, pera nell, estabe ple de prims y gorts.
Mariuca ere prima, com primes eren doña Lola y doña Irene, les
Pestetes y Andrés, lo sabaté. Y ell ere gort, com u ere tamé Cuco,
lo factó. Pero assó no volíe di que los atres estigueren doléns y
ells sanos. De la Mariuca díen que estabe tíssica desde que va
naixe, pero ahí la teníen als seus vintytrés añs, fresca com una
flo.
Quino se va arrimá an ella sugestionat mes que enamorat. La seua natural tendensia lo inclinabe a les femelles gordetes, de formes calentes, caigudes per lo seu propi pes, y exuberáns. Concretamen, cap a dones com la Josefa, pretes, denses y apelmassades. Pero Quino, lo Manco, reflexionabe aixina: "A les siudats, los siñorets se casen en les femelles flaques. Algo espessial tindrán les primes cuan los siñorets, que tenen estudis y talento, les busquen aixina". Y se va arrimá a la Mariuca perque ere prima. Als pocs díes, sí que se va encaprichá. Se va enamorá segamen de ella perque teníe la mirada trista y sumissa com un corderet y la pell blavosa y clarejabe com la porcelana. Se van entendre. A la Mariuca li agradabe Quino, lo Manco, perque ere la seua antítessis: massís, vigorós, corpulén y en uns ulls aguts y punchadós com a bisturís.
Quino,
lo Manco, va dessidí casás y los veíns se li van fotre damún:
"La Mariuca está delicada". "La Mariuca está
dolenta". "La tissis es mala compañía".
Pero
Quino, lo Manco, va saltá per damún de tot y un matí relluén de
primavera se va presentá a la porta de la iglesia embutit a un traje
blau y en un mocadó blang lligat al coll. Don José, lo mossen, que
ere un gran san, los va beneí. La Mariuca li va ficá la aliansa al
dit anular, de annulus, lo del anell, de la ma zurda, perque Quino,
lo Manco, teníe secsionada la ma dreta.
La Josefa, a pesá de tots los intentos, no va pugué amargáli la lluna de mel. La Josefa se va proposá que li pesare tota la vida sobre la consiensia la sombra de la seua desgrassia. Pero no u va conseguí. A la iglesia, a la primera amonestassió, va saltá com una pantera, cridán, mentres corríe cap al altá de san Roc y ficán al san per testigo, que la Mariuca y Quino, lo Manco, no se podíen casá perque ella estabe tíssica. Va ñabé, primé, un revol y, después, un silensio fet de sen silensios, al templo. Pero don José coneixíe milló que ella los impediméns y tot lo dret Canónic.
- Filla - li va di -, la ley del siñó no prohibix als doléns contraure matrimoni. ¿U has entés?
La Josefa, desesperada, se va dixá caure sobre les grades del presbiterio y va escomensá a plorá com una loca, mesánse lo pel y demanán compassió. Tots la compadíen, pero ressultabe inoperán fabricá, en un momén, un atre Quino. Desde los bangs del fondo, aon se assentaben los homens, lo Manco sonreíe tristemen y se donabe cops amistosos en lo muñó a la barbilla. La Pesteta gran, al vore que don José dudabe, sense sabé quín partit pendre, se va adelantá hasta la Josefa y la va traure de la iglesia, agarránla compassivamen per les axiles. (La Pesteta gran va pretendre, después, que don José, lo retó, diguere un atra missa en atensió an ella, ya que entre traure a la Josefa de la iglesia y aténdrela un rato al atrio se li va passá lo Sanctus. Y ella afirmabe que no se podíe quedá sense missa per fé una obra de caridat, y que alló no ere just, ni raonable, ni lógic, ni moral y que se la minjaben per dins los remordiméns y que ere la primera vegada que li passabe alló a la seua vida... A dures penes don José va lográ apassiguála y tornáli la seua inestable pas de consiensia). Después va continuá lo san sacrifissi com si res, pero al domenge siguién no va faltá a missa ni Pancho, lo Sensedéu, que se va colá subreptissiamen al coro, detrás de lo armonio. Y lo que passe. Aquell día, don José va lligí les amonestassións y no va passá res. Al pronunsiá lo mossen lo nom de Quino va eixí un suspiro aufegat del bang que ocupabe la Josefa. Pero res mes. Pancho, lo Sensedéu, va di, al eixí, que la piedat ere inútil, un traste, que an aquell poble no se traíe res en llimpio sén un bon creyén y que, per tan, no tornaríe a patejá la iglesia.
Lo gros va passá durán lo refresco lo día de la boda, cuan dingú pensabe pera res en la Josefa. Que dingú pensare en ella potsé fore lo motiu que la va espentá a cridá la atensió de aquella bárbara manera. De totes maneres va sé alló una fosca y dolorosa contingensia. Lo seu crit se va sentí perfectamen desde lo corral de Quino, lo Manco, aon se reuníen los convidats. Lo crit proveníe del pon y tots van mirá cap al pon. La Josefa, tota despullada, estabe pujada al pretil, de cara al riu, y mirabe la fiera corrén en los ulls fora de les cassoletes. Tot lo que sels va ocurrí a les dones pera evitá la catástrofe va sé cridá, ficá los ulls com a plats, y desmayás. Dos homens van apretá a corre cap an ella, segóns díen pera aguantála, pero les seues dones los van maná agramen tirás cap atrás, perque no volíen que los seues homens veigueren de prop a la Josefa en pilota picada. Entre estes dudes, la Josefa va torná a cridá, va eixecá los brassos, va ficá los ulls en blang y se va aviá a la fosca corrén del Chorro. Van acudí cap allí tots menos los novios. Al poc tems va torná a la taberna lo juez.
Quino, lo Manco, li díe en eixe momén a la Mariuca: - Eixa Josefa es una burra.
- Ere...- va corregí lo juez.
Per aixó van sabé la Mariuca y Quino, lo Manco, que la Josefa se habíe matat.
Pera enterrála al sementeriet apegat a la iglesia van ñabé los seus mes y menos, pos don José no se aveníe a donáli entrada al fossá a una suissida y no u va consentí sense antes consultáli al ordinari. Al final van arribá notíssies de la siudat y tot se va arreglá, pos, per lo vist, la Josefa se habíe suissidat en un estat de enajenassió mental transitori.
Pero ni la sombra de la Josefa va valé pera avinagrá les mels de Quino al seu viache de bodes. Los novios van passá una semana a la siudat y de tornada li va faltá tems a la Mariuca pera anunsiá als cuatre vens que estabe preñada.
- ¿Tan pronte? - li va preguntá la Chata, que no se explicabe cóm unes dones se quedaben preñades gitanse una nit en un home y datres no, encara que se gitaren en un home totes les nits de la seua vida.
- Míratela esta. ¿Qué té la cosa de particulá? - va di la Mariuca.
Y la Chata va mastegá una palabrota per dins.
Lo
prossés de gestasió de la criatura no va sé normal. Tal com se li
abultabe la pancha a la Mariuca se li afilabe la cara de una manera
alarmán. Les dones van escomensá a murmurá que la chica no
aguantaríe lo parto. Lo parto sí quel va aguantá, pero se va quedá
al sobreparto. Va morí tíssica a la semana y mija de criá y va sé
als sing mesos justos de suissidás la Josefa. Les comares del poble
van escomensá a explicás entonses la pressa de la Mariuca per a
pregoná lo seu estat, encara abáns de apeás del tren que la va
portá de la siudat. Quino, lo Manco, segóns díen, va passá la nit
sol, plorán jun al cadáver, en la chiqueta ressién naixcuda als
brassos y acarissián tímidamen, en lo retortigat muñó, la inerte
melena rubia de la morta.
La Pesteta gran, al enterássen de la
desgrassia, va fé este comentari:
- Aixó es un cástic de Deu per habés minjat lo cocido abáns de les dotse.
Se
referíe a lo del naiximén prematuro, pero l´ama de don Antonino,
lo marqués, teníe raó al comentá que seguramen no ere alló un
cástic de Deu, ya que la Irene, la Pesteta menuda, se habíe minjat
no sol lo cocido, sino lo caldo tamé abáns de les dotse, y no li
habíe passat res. En aquella época, Daniel, lo Mussol, sol teníe
dos añs, y cuatre Roc, lo Moñigo. Sing añs después van escomensá
a visitá a Quino de tornada del bañ a la Badina del Inglés, o de
peixcá cangrejos o madrilles. Lo Manco ere tot generosidat y los
donabe una tassada de sidra de barril per una perra chica. Ya
entonses la tasca de Quino anabe de capa caiguda. Lo Manco tornabe
les lletres sense pagá y los proveedós li negaben la mercansía.
Gerardo, lo Indiano, lo va afiansá varies vegades, pero com no vée
en Quino cap propósit de enmendás, passats uns mesos lo va abandoná
a la seua sort. Y Quino, lo Manco, va escomensá a aná de tomb en
tomb, de mal a pijó. Assó sí, ell no perdíe les ganes de charrá
y continuabe regalán lo poc que li quedabe.
Roc, lo Moñigo,
Germán, lo Tiñós, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás en ell al
bang de pedra de la carretera. A Quino, lo Manco, li agradabe charrá
en los chiquets mes que en los grans, potsé perque ell, a fí de
cuentes, no ere mes que un chiquet gran tamé.
A vegades, al
llarg de la conversa, ixíe lo nom de la Mariuca, y en ell lo record,
y a Quino, lo Manco, se li ameraben los ulls y, pera dissimulá la
emossió, se pegabe cops en lo muñó a la barbilla. En estos casos,
Roc, lo Moñigo, que ere enemic de llágrimes y de sentimentalismes,
se eixecabe y coláe sense di res, emportánse als dos amics cusits
als pantalóns. Quino, lo Manco, los mirabe tot parat, sense entendre
may lo motiu que impulsabe als sagals pera marchá tan de repén de
la seua vora, sense doná cap raó.
Quino, lo Manco, may se va vanagloriá en los tres menuts de que una dona se haguere matat despullada per nell. Ni va aludí an aquella contingensia de la seua vida. Si Daniel, lo Mussol, y los seus amics sabíen que la Josefa se habíe aviát en pilota al Chorro desde lo pon, ere per Paco, lo ferré, que no dissimulabe que li habíe agradat aquella dona y que si ella haguere volgut, siríe, an estes altures, la segona mare de Roc, lo Moñigo. Pero si ella va preferí la mort que lo seu enorme pitral y lo seu pel roch y risat, que se u minjare en lo seu pa. Lo que mes despertabe la curiossidat dels tres amics als tems cuan a la taberna de Quino se despachabe una tassada de sidra de barril per sing séntims, ere sabé la causa per la que al Manco li faltabe una ma. Constituíe la raó una historia sensilla que lo Manco contabe en sensillés.
- Va sé mon germá, ¿sabéu? - díe -. Fée lleña. Als concursos guañabe sempre lo primé premio. Partíe un trong gros en pocs minuts, antes que dingú. Ell volíe sé boxejadó.
La vocassió de son germá de Quino, lo Manco, aumentabe la tentassió dels sagals. Quino prosseguíe:
- Claro que aixó no va passá aquí. Va sé a Vizcaya fa quinse añs. No está lluñ Vizcaya, ¿sabéu? mes allá de estos montes - y siñalabe la punta fosca, empenachada de broma, del Pic Rando. A Vizcaya tots los homens volen sé forts y mols u són. Mon germá ere lo mes fort del poble, per assó volíe sé boxejadó; perque los guañabe a tots. Un día, me va di: "Quino, aguántam este trong, que vach a partíl en cuatre destralades". Aixó me u demanabe assobín, encara que may partiguere los trongs en cuatre asclades. Assó ere un di. Aquell día lay vach aguantá firme, pero al momén de descarregá lo cop, yo vach adelantá la ma pera féli una advertensia y ¡zas! - les tres caretes infantils expresaben, an aquell momén, un mateix nivell emossional. Quino, lo Manco, se mirabe cariñosamen lo muñó y sonreíe -: La ma va saltá a cuatre metros de distansia, com un ascla
- continuabe -. Y cuan yo mateix vach aná a replegála, encara estabe calenta y los dits se retortigaben sols, nerviosamen, com la coa de una sargantana.
Lo Moñigo tremolabe al preguntáli:
- ¿Te... te importe amostrám de prop lo muñó, Manco?
Quino adelantabe lo bras, sonrién:
- Al contrari - díe.
Los tres chiquets, animats per la amable consessió del Manco, miraben y remiraben la incompleta extremidat, lo sobaben, ficaben les ungles brutes per les bades de la carn, se féen la un al atre indicassións y, al remat, dixaben lo muñó sobre la taula de pedra com si se tratare de un objecte ya inútil.
La
Mariuca, la chiqueta, se va criá en lleit de cabra y lo mateix Quino
li va prepará los biberóns hasta que va cumplí un añet. Cuan la
yaya materna li va insinuá una vegada que ella podíe fes cárrec de
la chiqueta, Quino, lo Manco, su va pendre tan a pit y se va enfadá
tan que ell y la seua sogra ya no van torná a dirigís la paraula.
Al poble asseguraben que Quino li habíe prometut a la difunta no
dixá la criatura en mans de atre, encara que tinguere que criála en
los propis pits. Aixó li pareixíe a Daniel, lo Mussol, una evidén
exagerassió. A la Mariuca-uca, com la cridaben al poble pera indicá
que ere una consecuensia de la Mariuca morta, la volíen tots menos
Daniel, lo Mussol.
Ere una chiqueta de ulls blaus, en lo cabell
dorat y la part alta de la cara pleneta de peques. Daniel, lo Mussol,
va coneixe a la chiqueta mol pronte, tan, que lo primé record della
se perdíe a la seua memoria. Después sí, recordabe a la
Mariuca-uca, encara una coseta de cuatre añs, rondán los díes de
festa per la vora de la formachería. La chiqueta despertabe en la
mare de Daniel, lo Mussol, lo instín de la maternidat prematuramen
trencada. Ella dessichabe una chiqueta, encara que haguere tingut la
careta plena de peques com la Mariuca-uca. Pero assó ya no podríe
sé. Don Ricardo, lo meche, li va di que después del aborto li habíe
quedat lo ventre sec. Lo seu ventre, pos, se fée vell sense
esperanses. De aquí que sa mare de Daniel, lo Mussol, sentiguere cap
a la menuda huérfana una inclinassió casi maternal. Si la veíe
pindongueján per les inmediassións de la formachería, la cridáe y
la assentabe a la taula.
- Mariuca-uca, filla - díe, acarissiánla -, voldrás una mica de collada, ¿verdat?
La chiqueta assentíe. Sa mare del Mussol la ateníe solíssita.
- Menuda, ¿tens prou sucre? ¿Te agrade?
Tornabe a assentí la chiqueta, sense parlá. Al acabás la dolsaina, sa mare de Daniel se interessabe per los pormenors doméstics de la casa de Quino:
- Mariuca-uca, filla, ¿quí te rente la roba?
La chiqueta sonreíe: - Lo pare.
- ¿Y quí te fa lo minjá?
- Lo pare.
- ¿Y quí te pentine les trenes?
- Lo pare.
- ¿Y quí te rente la cara y les orelles?
- Dingú.
Sa mare de Daniel, lo Mussol, sentíe llástima de ella. Se eixecabe, ficáe aigua a una grela y li rentabe les orelles a la Mariuca-uca y, después, li pentinabe en cuidadet les trenes. Mentres fée esta operassió musitabe com una letanía: "Pobra chiqueta, pobra chiqueta, pobra chiqueta..." y, al acabá, díe pegánli una surreta al culet:
- Bueno, filla, aixina estás mes curioseta.
La chiqueta sonreíe débilmen y entonses sa mare de Daniel, lo Mussol, la agarrabe als brassos y la besabe moltes vegades, frenéticamen. Podríe sé que per naixó a Daniel, lo Mussol, este cariño de sa mare cap a la Mariuca-uca li faiguere que no fore san de la seua devossió. Pero no; lo que enfadabe a Daniel, lo Mussol, ere que la menuda Uca vullguere embutí lo nas a totes les salses y intervindre activamen en assuntos impropis de una dona y que no li tocaben. Sert es que la Mariuca-uca disfrutabe de una envejable libertat, una libertat una mica assalvachada, pero la Mariuca-uca ere una dona, y una dona no pot fé lo mateix que ells féen ni tampoc ells parlá de "aixó" dabán della. No haguere sigut delicat ni oportú. Per lo demés, que sa mare la vullguere y la convidare a collada los domenges y díes de festa, no li donabe ni fred ni caló. Li molestabe la insessán mirada de la Mariuca-uca a la seua cara, lo seu afán per a interseptá totes les contingensies y eventualidats de la seua vida.
- Mussol, ¿Aón anirás avui?
- Al dimoni. ¿Vols vindre?
- Sí - afirmabe la chiqueta, sense pensá lo que díe.
Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, sen enríen y lo puncháen, diénli que la Uca-uca estabe enamorada dell. Un día, Daniel, lo Mussol, pera desfés de la chiqueta, li va doná una moneda y li va di: - Uca-uca, tin aixó y vésten a la farmassia a pesám.
Ells sen van aná al monte y, al torná, ya de nit, la Mariuca-uca los aguardabe en passiensia, assentada a la porta de la formachería. Se va eixecá al vórels, se va arrimá a Daniel y li va torná la moneda.
- Mussol - va di -, diu lo boticari que pera pesát hi has de aná tú.
Los tres amics sen enríen mol y ella los mirabe en los seus intensos ulls blaus, probablemen sense enténdrels. Uca-uca, a vegades, habíe de fotre ma a tota la seua astussia pera pugué aná aon lo Mussol. Una tarde, se van trobá los dos sols a la carretera.
- Mussol - va di la chiqueta -. Sé aón ña un niu de muixóns negres en polls emplomats.
- Dísme aón está - va di ell.
- Vine en mí y tel enseño - va di ella.
Y, eixa vegada, sen va aná en la Uca-uca. La chiqueta no li traíe l´ull de damún en tot lo camí. Entonses sol teníe nou añs. Daniel, lo Mussol, va sentí la impresió de les seues nines a la carn, com si li escarbaren en un punchó.
- Uca-uca, ¿per qué dimonis me mires aixina? - va preguntá.
Ella se va avergoñí, pero no va apartá la mirada.
- Me agrade mirát - va di.
- No me miros, ¿sens?
Pero la chiqueta o nol va sentí o li va fé un cas com un cabás.
- Te hay dit que no me miros, ¿no me has sentit? - va insistí ell.
Entonses ella va acachá los ulls.
- Mussol - va di -. ¿Es verdat que te agrade la Mica?
Daniel,
lo Mussol, se va ficá colorat. Va dudá un momén, notán com un
extrañ bambolleo al cap. Ignorabe si en estos casos se teníe que
enfadá o si, per lo contrari, teníe que sonriure. Pero la sang
continuabe acumulánseli al cap y, pera abreviá, se va indigná.
Va
dissimulá, fén vore que li costabe saltá la valla de un prat.
- A tú no te importe si me agrade la Mica o no - va di.
Uca-uca va insinuá débilmen:
- Es mes gran que tú; te porte deu añs.
Se van enfurruscá. Lo Mussol la va dixá sola a un prat y ell sen va entorná cap al poble sense enrecordássen mes del niu. Pero en tota la nit no va pugué olvidá les paraules de Mariuca-uca. Al gitás va sentí una rara sensassió. Sin embargo, se va dominá. Ya al llit, va recordá que lo ferré li contabe moltes vegades la historia de la Pesteta menuda y don Dimas y sempre escomensabe aixina: "lo carnús ere quinse añs mes jove que la Pesteta...". Va sonriure Daniel, lo Mussol, a la oscurina. Va pensá que la historia podríe repetís y se va adormí arrullat per la sensassió de que lo voltaben los efluvios de una plássida y extraña felissidat.