Mostrando las entradas para la consulta cremá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta cremá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 13 de agosto de 2024

P - Compairesc

P


P, seizième lettre de l'alphabet et la douzième consonne, p.

Soen pauzam p per b. Leys d'amors, fol. 4.

(chap. Assobín posam o posem (ficam o fiquem, escribim) p per b.)

Souvent nous posons p pour b.

Qui be no sapcha que ditz p

Ponchat.

B. Carbonel: Un sirventes.

Qui ne sache bien que signifie p pointé.


Pabalhol, s. m., papillon.

Aytal volatil es dit pabalhol. Eluc. de las propr., fol. 250.

Pareil volatile est dit papillon.

(chap. Maripossa, mariposses. Cuan vach estudiá a Alcañís, anabem al bar papillon a minjá un pincho de truita de pataca en seba, que es de les millós que hay minjat may, y hay repetit moltes vegades; la servíe Julio a un plat, en pa en tomata y oli de oliva, y una mayonesa mol fina. 

ESP. Mariposa, mariposas.)


Pabil, Pabel, s. m., lat. pabulum, mèche.

En la candela son tres causas: la cera e' l pabils e 'l fox.

(chap. A la candela (vela) ñan tres coses: la sera y la mecha y lo foc.)

Sermons en provençal, fol. 23.

Dans la chandelle sont trois choses: la cire et la mèche et le feu.

Ciris ab pabel d' estopas. Cartulaire de Montpellier, fol. 117.

Cierges avec mèche d' étoupes.

CAT. ESP. PORT. Pabulo. (chap. Mecha, meches; pera cremá; de ahí ve mechero, mecheros.)

Mecha, meches; pera cremá; de ahí ve mechero, mecheros.

2. Pabilum, s. m., mèche.

Quod omnes et singulae faces... sicut de bona et sufficienti cera et... 

de pabilo lichino vel cotone. Carpentier, t. III, col. 115.

II (2) onsas de pabilum en 1 livra de cera. Cout. de Condom.

Deux onces de mèche dans une livre de cire.


Padela, Padena, s. f., lat. patella, poêle.

Rimas... in ela..., padela. Gramm. provençale.

Rimes... en ele..., poêle.

La padena de infern en que lo diable fa sas fregiduras.

V. et Vert., fol. 8.

La poêle d' enfer en quoi le diable fait ses fritures. 

ANC. FR. Paelles, chauderons. Eustache Deschamps, p. 211.

(chap. Paelles, calderons.)

CAT. Paella. IT. Padella. (chap. Paellapaelles: es tan lo plat de arrós com la paella aon se fa o cuine. A Beseit ña un mote: matapaelles.

(ESP. Paellera.)

2. Padeleta, Padeneta, s. f. dim., petite poêle.

Es cotz en una padeleta.

Soritz vivas li datz gan re... 

En una padeneta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Est cuit dans une petite poêle.

Souris vives vous lui donnez beaucoup... dans une petite poêle.

CAT. Paelleta. IT. Padelleta. (chap. Paelleta, paelletes.)

3. Padelada, s. f., poêlée.

Padeladas de luec en luec

Li deu hom dar d' ueus cueitz en fuec.

Deu hom faire la padelada

En fort escudela crozada.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Poêlées de temps en temps on lui doit donner d'oeufs cuits en feu.

On doit faire la poêlée dans une forte écuelle creusée.

CAT. Paellada. IT. Padellata. (chap. Paellada, paellades.)

(N. E. Hay que advertir que Raynouard no conocía, o no quería conocer, la lengua valenciana. Antes de su tiempo hay muchos textos escritos explícitamente en lengua valenciana, y no los nombra. No voy a nombrar otros fallos que tuvo, porque esta obra que estoy todavía editando es vastísima; es muy pesada pero saca a la luz muchas verdades, para quien las quiera ver.)

Kempis  Vita Christi POR Sor Ysabel  DE Villena Letra Gótica. Libro *Rarísimo Impreso *año (en lugar de virgulilla ñ hay ^ circunflejo desplazado a la derecha) 1497. Incunables 1973 (BNE)


Pagina, s. f., lat. pagina, page.

Aquesta present pagina. Cout. de Condom, de 1314. 

(chap. Esta presén página.)

Cette présente page.

En l' autra pagina. Trad. d'Albucasis, fol. 7.

En l'autre page.

CAT. ESP. (página) PORT. IT. Pagina. 

(chap. Página, págines; v. paginá; paginassió, paginassions.)

2. Compaginacio, s. f., du lat. compago, assemblage, emboîtement.

So del corrs ligament et compaginacio. Eluc. de las propr., fol. 61.

Sont du corps ligament et assemblage.

CAT. Compaginació. ESP. Compaginación.

(chap. Compaginassió, compaginassions.)

3. Compaginar, v., lat. compaginare, assembler, relier, emboîter.

Part. pas. Dels nervis en els compaginatz et ligatz.

Eluc. de las propr., fol. 61. 

Des nerfs en eux assemblés et liés.

CAT. ESP. Compaginar. (chap. Compaginá: compagino, compagines, compagine, compaginem o compaginam, compaginéu o compagináu, compaginen; compaginat, compaginats, compaginada, compaginades.)


PairePayre, s. m., lat. patrem, père.

Aquelas causas per que pot lo paire e la maire, e l' avis e la avia deseretar sos enfans. 

La falcidia qu' el paire, o la maire, o las autras subeiranas personas sont destreitas de laissar a lor enfans. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 16 et 15.

Ces causes pourquoi peut le père et la mère, el l' aïeul et l' aïeule déshériter ses enfants.

La falcidie que le père, ou la mère, ou les autres personnes ascendantes sont obligées de laisser à leurs enfants. 

Fig. De joven eratz capdels e paire.

Bertrand de Born: Mon chant. 

D' amabilité vous étiez chef et père. 

Selh qu'era de valor caps e paire, 

Lo rics, valens Richartz, reys dels Engles. 

G. Faidit: Fortz chausa. 

Celui qui était chef et père de valeur, le puissant, vaillant Richard, roi des Anglais.

- Le chef d'une suite de générations.

Del pom 

Que manget Adam nostre payre.

(chap. De la poma que va minjá Adán lo nostre pare.)

Los VII Gaugs de Maria.

De la pomme que mangea Adam notre père.

Adam, lo premiers payres, fon mes en paradis. V. de S. Honorat. 

Adam, le premier père, fut mis en paradis.

- Nom donné aux membres des différents ordres religieux.

Del onrat payre en Crist, 

Monsen Gauselm, l' abat, agut en ay mandat. V. de S. Honorat. 

De l'honoré père en Christ, monseigneur Gaucelm, l'abbé, j'en ai eu mandat.

- Confesseur, directeur de conscience.

Nos devem portar honor a nostres payres esperitals que an la cura de nos ensenhar et endressar en cors et en arma. V. et Vert., fol. 2.

Nous devons porter honneur à nos pères spirituels qui ont le soin de nous enseigner et diriger en corps et en âme.

A vos, car payre esperitals. La Confessio. 

A vous, cher père spirituel.

- Loc. Désignant la première personne de la Trinité.

El nom del payre omnipoten. Los VII Gaugs de Maria.

Au nom du Père tout-puissant. 

Lo Payre del cel dont nos ve tota veraya nobleza. V. et Vert., fol. 37. 

Le Père du ciel dont nous vient toute vraie noblesse.

- Désignant le pape.

Lo santz Payres cavalca e ven son dreg camin.

En ayssi lo sanz Payres descautz volia intrar. V. de S. Honorat.

Le saint père chevauche et vient son droit chemin.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Par ainsi le saint père voulait entier déchaussé.

- Désignant les docteurs de l'Église. 

La doctrina dels sanhs paires. Trad. de. la Règle de S. Benoît, fol. 38.

La doctrine des saints pères.

CAT. Pare. ESP. PORT. IT. Padre. (chap. Pare, pares.)

2. Pater noster, Pater Nostre, Patre nostre, s. m., patenôtre, chapelet, pater noster.

No portavan pater nostres

Ni autre senhal.

P. Vidal: Abril issic. 

Ne portaient chapelets ni autre marque. 

El legia chascun dia lo Salteri, e disia C e L (150) patres nostres.

V. de Guillaume de la Tour. 

Il lisait chaque jour le Psautier, et disait cent et cinquante patenôtres.

Quan ieu cuig dire patre nostre, 

Et ieu dic: Domna, totz soi vostre.

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Quand je pense dire patenôtre, et je dis: Dame, je suis tout vôtre.

Loc. fig. Canta lo pater noster del cimi. V. et Vert., fol. 26. 

Chante la patenôtre du singe.

Prov. Aysso es vers coma lo pater noster. V. et Vert., fol. 27. 

Ceci est vrai comme le pater noster.

CAT. Pare nostre. ESP. Padre nuestro. PORT. Padre nosso. IT. Paternostro.

(chap. Padre nuestro; en teoría se diríe pare nostre, pares nostres.)

3. Pairi, Payri, s. m., lat. patrinus, parrain.

La tenc a las fons e fo son payri. La enseynhava son payri. Philomena.

La tint sur les fonts et fut son parrain. Son parrain l' instruisait.

Mal desmens ton pairi et la crema que y mes. (N. E. crisma.)

Izarn: Diguas me tu.

Mal tu déments ton parrain et le chrême qu'il y mit.

CAT. Padri. ESP. Padrino. PORT. Padrinho. IT. Patrino. 

(chap. Padrípadrins són los dos, tan home com dona; padrina, padrines. Ma padrina es tamé ma cusina germana, y mon padrí lo seu home. Yo soc son fillol.)

4. Paterna, s. f., Dieu le père, Créateur.

Per tal que miels puscam la veraya paterna

Preyar.

V. de S. Honorat.

De sorte que nous puissions mieux prier le vrai Créateur.

La vera paterna

vos confonda

E us rebonda.

Gavaudan le Vieux: Aras quan plou.

Le vrai Créateur vous confonde et vous ensevelisse.

5. Pairastre, s. m., parâtre.

E 'l pairastre contra son filhastre.

Si lo pairastre noiris son filhastre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28 et 7.

Et le parâtre contre son fillâtre.

Si le parâtre nourrit son fillâtre.

CAT. Padastre. ESP. Padrastro. PORT. Padrasto. (chap. Padrastro, padrastros, padrastre, padrastres; madrastra, madrastres.)

6. Paternitat, s. f., lat. paternitatem, paternité.

Paternitat... solament al payre conveniens. Eluc. de las propr., fol. 7.

Paternité... seulement au père convenant.

CAT. Paternitat. ESP. Paternidad. PORT. Paternidade. IT. Paternità, paternitate, paternitade. (chap. Paternidat, paternidats.)

7. Pairenal, Payrenal, adj., paternel.

Luxuria desplaz a Deu, e es perdicios de la pairenal benecio.

C' ame ab pairenal pietat cels que chastia. Trad. de Bède, fol. 41 et 56. Luxure déplaît à Dieu, et est perdition de la bénédiction paternelle. 

Qu'il aime avec piété paternelle ceux qu'il châtie. 

A totz autres bens payrenals e mayrenals. 

Justel, Hist. de la maison de Turenne, pr., tit. de 1399. 

A tous autres biens paternels et maternels.

8. Paternal, adj., paternel.

Ver regard de paternal dilection et amor. 

Tit. de 1468, Hist. de Languedoc, t. V, pr., col. 37.

En considération d'affection et amour paternel.

Per lo dreg paternal e maternal. Tit. de 1262. DOAT, t. VIII, fol. 39.

Pour le droit paternel et maternel.

CAT. ESP. PORT. Paternal. IT. Paternale. (chap. Paternal, paternals; maternal, maternals.)

9. Pairon, Pairo, Payro, s. m., chef de famille, supérieur, patron. 

Ades an clergues aital uzansa 

Que, quan trobon pairo de gran puisansa, 

Tut cant il vol fan ben et umilmen. 

Bertrand d'Allamanon III: D'un sirventes. 

Maintenant les clercs ont telle habitude que, lorsqu'ils trouvent chef de famille de grand pouvoir, tout ce qu'il veut ils font bien et humblement.

Atrestal dreit cum lo pairos, o la pairona an en las causas de son libertin, o de sa libertina, atrestal dreit i an li filh del pairon, o de la pairona.

Trad. du Code de Justinien, fol. 58. 

Pareil droit comme le patron, ou la patronne ont sur les choses de leur affranchi, ou de leur affranchie, pareil droit y ont les fils du patron, ou de la patronne.

- Au plur. Ascendants au premier degré, les père et mère. 

Volc que fos faitz ses pairos 

Lo premier peccaire.

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum. 

Voulut qu'il fût créé sans ascendants le premier pécheur.

Vieu ne meills 

Austors, can es de pairons vieills.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

L'autour en vit mieux, quand il est (né) de vieux pères.

Prov. Meyns an fe l'enfant qu' els pairos.

Bernard de Venzenac: Iverns vai.

Moins ont de foi les enfants que les pères.

(chap. Patró, patrons; pares.)

10. Pairona, s. f., patronne.

Atrestal dreit cum lo pairos, o la pairona an en las causas de son libertin, o de sa libertina, atrestal dreit i an li filh del pairon, o de la pairona.

Trad. du Code de Justinien, fol. 58.

Pareil droit comme le patron, ou la patronne ont sur les choses de leur affranchi, ou de leur affranchie, pareil droit y ont les fils du patron, ou de la patronne.

(chap. Patrona, patrones.)

11. Patron, Patro, s. m., lat. patronus, patron, ancien maître d'un affranchi.

Lo libertz non pot clamar son patron en plait, ses mandament de la poestat.

Lo patros non es tengutz per so libertin, ni lo libertin non es tengut per son patron. Trad. du Code de Justinien, fol. 3 et 37. 

L' affranchi ne peut appeler son patron en justice, sans la permission de l'autorité.

Le patron n'est pas tenu pour son affranchi, ni l' affranchi n'est pas tenu pour son patron.

- Protecteur.

De l' isla de Lerins patrons e governayres. V. de S. Honorat. 

(chap. De la isla de Lerins patró y gobernadó.)

De l' île de Lerins patron et gouverneur. 

L' apostol S. Andrieus, 

Mot gran patros dels amics sieus. Brev. d'amor, fol. 184. 

L' apôtre saint André, moult grand protecteur des siens amis.

- Guide, conducteur.

Si en una nau no y a un patro, mal vai a la nau. 

Arbre de Batalhas, fol. 185.

Si dans un navire il n'y a pas un patron, mal il va au navire.

- Modèle.

Architipe... quar el es principal patro et exemplar figura del mon creat.

Eluc. de las propr., fol. 105.

Archétype... car il est principal patron et figure exemplaire du monde créé.

Los consolz an avut lo patron d'aquela marca, et l'an portat e mes en l' ostal del comun. Tit. de 1438. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 258.

Les consuls ont eu le patron de celle marque, et l'ont porté et mis dans l'hôtel du commun. 

CAT. Padró, patró. ESP. Patrón. PORT. Patrono. IT. Padrone.

(chap. Patró, patrons; tamé los que se seguixen per a tallá roba, construí, pintá, etc.)

12. Patronat, s. m., lat. patronatus, patronat, sorte de dignité. 

Que agues la dignitat del patronat de Roma.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 101.

Qu'il eût la dignité du patronat de Rome.

(chap. Patronat, classe de dignidat. ESP. Patronato.)

13. Patrocin, s. m., lat. patrocinium, patrocine, sorte de salaire, de droit de patronage.

Latas ni patrocins non si demandan apres cinq ans.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 481.

Lates ni patrocines ne se demandent après cinq ans.

Per exegir las dichas latas et patrocins. 

Statuts de Provence. BOMY, p. 235. 

Pour exiger les dites lates et patrocines. 

CAT. Patrocini. ESP. PORT. IT. Patrocinio. (chap. Patrossini, patrossinis.)

14. Patrocinar, v., lat. patrocinari, protéger, servir de patron, répondre. Las pauras gens per las quals patrocinon.

Statuts de Provence. BOMY, p. 8. 

Les pauvres gens pour lesquels ils répondent.

CAT. ESP. PORT. Patrocinar. IT. Patrocinare.

(chap. Patrossiná: patrossino, patrossines, patrossine, patrossinem o patrossinam, patrossinéu o patrossináu, patrossinen; patrossinat, patrossinats, patrossinada, patrossinades.)

15. Patrimoni, Patremoni, s. m., lat. patrimonium, patrimoine.

Aysso avem de nostre patremoni. Lett. de Preste Jean à Frédéric, p. 3.

Cela nous avons de notre patrimoine.

Los bes de sancta Glieya que son lo patremoni de Jhesu Crist.

V. et Vert., fol. 16.

Les biens de sainte Église qui sont le patrimoine de Jésus-Christ.

CAT. Patrimoni. ESP. PORT. IT. Patrimonio. (chap. Patrimoni, patrimonis.)

16. Patrimonial, Patrimoniau, adj., lat. patrimonialis, patrimonial.

En las causas patrimonials. Abre de Batalhas, fol. 188.

Dans les choses patrimoniales. 

Eretatges patrimoniaus. Tit. de 1291. DOAT, t. XI, p. 216. 

Héritages patrimoniaux.

CAT. ESP. PORT. Patrimonial. IT. Patrimoniale. 

(chap. Patrimonial, patrimonials.)

17. Patronimic, adj., lat. patronymicus, patronymique.

Noms patronimics... es aquel que s deriva e pren nom dels noms dels payros nostres. Leys d'amors, fol. 48. 

Le nom patronymique... est celui qui se dérive et prend nom des noms de nos pères.

CAT. Patronimic. ESP. Patronímico. PORT. Patronymico. IT. Patronimico.

(chap. Patronímic, patronimics, patronímica, patronímiques.)

18. Patrial, adj., patrial, qui appartient à la patrie. 

Noms patrials es noms d' un pays. Leys d'amors, fol. 47.

Le nom patrial est le nom d'un pays.

19. Parent, Paren, s. m., lat. parentem, parent.

Que dels parenz qu' aten de vas Espagna

Socors ogan non creia qu' a lui venia. 

Le Comte d'Empurias: Al onrat rei.

Que des parents qu'il attend devers Espagne il ne pense pas qu'il lui vienne secours cette année. 

Anc paire ni autre paren 

No us amero tan finamen.

G. Faidit: Coras que. 

Oncques père ni autres parents ne vous aimèrent si purement.

Soi, ieu, tos parens carnals 

E tos parens espirituals. 

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Je suis, moi, ton parent charnel et ton parent spirituel.

Fig. Ar sai e conosc qu'es vertatz 

Que 'l diable son siei paren.

P. Vidal: Amors pres.

Maintenant je sais et connais qu'il est vrai que les diables sont ses parents.

- Adam.

Per peccatz del premier paren. Los VII Gaugs de Maria. 

Par péché du premier parent. 

Adj. No m'es parens ni vezina.

Lanfranc Cigala: Gloriosa sainta. 

Ne m'est parente ni voisine. 

CAT. Parent. ESP. Pariente. PORT. IT. Parente. (chap. Parénparens.)

Réquiem per un llauradó español. Traduít per Ramón Guimerá Lorente.  Autó: Ramón José Sender.

20. Parenta, s. f., parente, alliée par le sang.

Mos parens e parentas. Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

(chap. Mons parens y parentes.)

Mes parents et parentes.

Fig. Pois prez onratz

Non a tan bona parenta.

B. de Ventadour: En aquest gai. 

Puisque mérite distingué n' a pas si bonne alliée. 

Ieu tenc per messongiers 

Cels que cercon sa parenta.

B. Zorgi: Entre totz mos. 

Je tiens pour mensongers ceux qui cherchent sa parente.

CAT. Parenta. ESP. Parienta. PORT. Parenta. (chap. Parenta, parentes.)

21. Parentat, s. m. et f., parenté.

Pres molher outra lo grat

De totz cellz de son parentat. V. de S. Honorat.

Il prit femme outre le gré de tous ceux de sa parenté.

La parentat volgra donar a vendre,

Sol que m pogues latz son bel cors estendre.

T. de Blacas et de Peyrols: Peirols. 

La parenté je voudrais donner à vendre, pourvu que je me pusse étendre à côté de son beau corps.

- Parent, allié.

Car aquel sobrenom avian sos parentatz. V. de S. Honorat. 

Car ce surnom avaient ses parents.

Tug siei parentat 

Naisson d' un fuec de que son aflamat. 

G. Faidit: A lieys cui am. 

Tous ses parents naissent d'un feu de quoi ils sont enflammés. 

IT. Parentado.

22. Parentela, s. f., parenté.

Las personnas plus prochanas en affinitat et parentela.

Statuts de Provence. BOMY, p. 47. 

Les personnes plus proches en affinité et parenté.

CAT. ESP. PORT. IT. Parentela. (chap. Parentela, parenteles.)

23. Parentor, s. m., parenté, famille. 

Sabetz vos cals hom era ni de quin parentor? 

Roman de Fierabras, v. 3651. 

Savez-vous quel homme il était et de quelle famille?

24. Parentiu, s. m., parenté, alliance. 

No fui del vostre parentiu 

Per tal qu'us vis e us baizes tota via.

Raimond de Miraval: Trop a un. 

Je ne fus pas de votre parenté pour cela que je vous visse et vous embrassasse toujours. 

CAT. Parentiu.

25. Parentesc, s. m., parenté, alliance, union.

Aysso es noble parentesc. V. et Vert., fol. 34. 

(chap. Aixó es noble parentesc o parentesco o parentela.)

Ceci est noble parenté.

Per vezinesc ni per parentesc. Cartulaire de Montpellier, fol. 112.

Pour voisinage et pour parenté.

ESP. PORT. IT. Parentesco. (chap. Parentesc o parentesco.)

26. Enparentar, v., apparenter. 

Ben s' enparenta qui am bon coratge s' ajosta. Trad. de Bède, fol. 4. 

Bien s' apparente qui s' unit avec bon coeur.

Part. pas. substantiv. 

Ab dels miels de la vila e dels enparentatz. Guillaume de Tudela. 

Avec des mieux de la ville et des apparentés. 

ANC. FR. C'est des barons de France le plus emparentés. 

Poëme de Hugues Capet, fol. 13. 

CAT. ESP. PORT. Emparentar. IT. Imparentare. 

(chap. Emparentá: emparento, emparentes, emparente, emparentem o emparentam, emparentéu o emparentáu, emparenten; emparentat, emparentats, emparentada, emparentades.)

27. Patrici, s. m., lat. patricius, patrice.

Venc lor ajudar lo patrici dels Romas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 58.

Vint leur aider le patrice des Romains.

ESP. PORT. Patricio. IT. Patrizio. (chap. Patrissi, patrissis; patricio, patricios; patrissia, patrissies, patricia, patricies.)

28. Patriarcha, s. m., lat. patriarcha, patriarche.

Tro Noe, san patriarcha. Brev. d'amor, fol. 148. 

Jusqu'à Noé, saint patriarche. 

Fon apellat Ysaac patriarcha. 

Serem, en nostre matremoni, en l' orde dels S. patriarchas.

V. et Vert., fol. 79 et 92. 

Fut appelé Isaac le patriarche. 

Nous serons, en notre mariage, au rang des saints patriarches.

- Dignité ecclésiastique.

Trames lo al patriarcha d' Antiocha. Liv. de Sydrac, fol. 1. 

Le transmit au patriarche d'Antioche. 

Pregar n' ei lo patriarcha Jan. 

T. d' Isabelle et d' Elias Cairels: N Elias. 

J'en prierai le patriarche Jean.

CAT. ESP. PORT. IT. Patriarca. (chap. Patriarca, patriarques, com los de Torredarques.)

29. Patriarcal, adj., lat. patriarchalis, patriarcal.

En las autras IIII glyeyas patriarcals. Cat. dels apost. de Roma, fol. 2.

Dans les quatre autres églises patriarcales.

CAT. ESP. PORT. Patriarcal. IT. Patriarcale. (chap. Patriarcal, patriarcals.)

30. Papon, s. m., aïeul.

Hereter de Peyre de Lartigua, son papon.

Tit. de 1429, Bibl. du R. Ville de Castres. 

Héritier de Pierre de Lartigue, son aïeul.

(chap. Yayoyayos.)

31. Compaire, s. m., compère. 

Que a 'N Guillem dono breumen enfan

Don, s' a lui platz, yeu sos compaire sia. 

Bernard d'Auriac: En Guillem.

Qu'au seigneur Guillaume ils donnent bientôt enfant dont, s'il lui plaît, je sois son compère. 

S'ieu trobava mon compair' En Blacatz. 

Cadenet: S' ieu. 

Si je trouvais mon compère le seigneur Blacas. 

CAT. Compare. ESP. PORT. IT. Compadre. 

(chap. Compare, compares; comare, comares.)

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

32. Compairesc, s. m., compérage.

Ni s layssa ges per compairesc

De far dreg, ni per parentesc.

Contricio e Penas ifernals.

Ni se laisse point par compérage de faire justice, ni par parenté.

domingo, 16 de abril de 2017

Torrá

Torrá, cremá

Turró de Foz, yema torrada

Los de La Torre del Compte son torrats


TORRAR v. tr.


Torrá, cremá, La Torre del Compte, Matarraña


|| 1. Cremar superficialment; escalfar fins a fer canviar de color; cast. tostar. E'ls de la ost no hauien pa, sinó que trobauen forment en les alqueries dels sarrains, e torrauen-lo, e menjauen d'aquel, Jaume I, Cròn. 102. Si un poc les torra hom, encara noen menys, cor en lo torrar guanyen, Arn. Vil. ii, 152. Metets-hi hous cuyts e un poch de pa torrat, Flos medic. 210. L'ordi quan és torrat dessequa forment, Medic. Part. 86. Tant me fa pa torrat com llet de metla, Aguiló Poes. 181. Mig cos torrat per la gran foguerada, Massó Croq. 196. Els nostres peus se torraven sobre la cendra, Ruyra Parada 40. Y nova rojor colra | los fronts torrats pel sol, Collell Flor. 75. L'antic palau... ostenta sos vells murs torrats del sol, Rosselló Many. 165.

|| 2. refl. Variar de matís un color fent-se més fosc per efecte de la calor; cast. tostarse.

|| 3. refl., hiperb., Sofrir una gran calor; cast. asarse. «Dins aquesta sala s'hi torren!»


|| 4. fig. Escometre fort i sense interrupció (val.); cast. acribillar. Son pare la torrava a preguntes, Valor Rond. ii, 22.


|| 5. refl., fig. Enfadar-se, irritar-se molt (Ulldecona); cast. amoscarse, quemarse.


|| 6. fig. Embriagar (Massalcoreig, Mall., Men.); cast. emborrachar.

    Fon.: turá (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); torá (occ., mall.); toráɾ (val.).
    Var. ort. ant.: torar (Micer Johan 428).
    Etim.: d'un verb llatí vg. *torrāre, variant del clàssic torrēre amb canvi del tipus de conjugació produït per analogia de verbs de significat similar com assare, cremare, etc.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XI. Roc, lo Moñigo, Quino, lo Manco

XI. 

Roc, lo Moñigo, va dixá de admirá y voldre a Quino, lo Manco, cuan se va enterá de que este habíe plorat hasta fartás lo día que se va morí la seua dona. Perque Quino, lo Manco, ademés de la ma, habíe perdut a la seua dona, la Mariuca. Y no siríe perque no lay avisaren. Mes que dingú la Josefa, que estabe enamorada dell, y lay refregabe per los nassos a la mínima oportunidat, y moltes vegades sense esperá la oportunidat.

- Quino, pénsau. Mira que la Mariuca está tíssica perduda.

Quino, lo Manco, se sulfurabe.

- ¿Y a tú qué collóns te importe, si se pot sabé? - díe.

La Josefa tragabe bilis y lo dixáe. Per la nit plorabe, a soles, a la seua alcoba, hasta amerá lo cuixí y se jurabe no torná a intervindre al assunto. Pero en son demá se olvidabe de la seua determinassió. Li agradabe massa Quino, lo Manco, pera abandoná lo campo sense cremá lo radé cartucho. Li agradabe perque ere tot un home: fort, serio y cabal. Fort, sense sé un animal com Paco, lo ferré; serio, sense arribá al esceptissisme, com Pancho, lo Sensedéu, y cabal, sense sé un san, com don José, lo mossen, u ere.
En fin, lo que se diu un home equilibrat, un home que no pecabe ni per exés ni per defecte. Quino, en realidat, no creíe en la tuberculossis. Lo món, pera nell, estabe ple de prims y gorts. Mariuca ere prima, com primes eren doña Lola y doña Irene, les Pestetes y Andrés, lo sabaté. Y ell ere gort, com u ere tamé Cuco, lo factó. Pero assó no volíe di que los atres estigueren doléns y ells sanos. De la Mariuca díen que estabe tíssica desde que va naixe, pero ahí la teníen als seus vintytrés añs, fresca com una flo.

Quino se va arrimá an ella sugestionat mes que enamorat. La seua natural tendensia lo inclinabe a les femelles gordetes, de formes calentes, caigudes per lo seu propi pes, y exuberáns. Concretamen, cap a dones com la Josefa, pretes, denses y apelmassades. Pero Quino, lo Manco, reflexionabe aixina: "A les siudats, los siñorets se casen en les femelles flaques. Algo espessial tindrán les primes cuan los siñorets, que tenen estudis y talento, les busquen aixina". Y se va arrimá a la Mariuca perque ere prima. Als pocs díes, sí que se va encaprichá. Se va enamorá segamen de ella perque teníe la mirada trista y sumissa com un corderet y la pell blavosa y clarejabe com la porcelana. Se van entendre. A la Mariuca li agradabe Quino, lo Manco, perque ere la seua antítessis: massís, vigorós, corpulén y en uns ulls aguts y punchadós com a bisturís.

Quino, lo Manco, va dessidí casás y los veíns se li van fotre damún:
"La Mariuca está delicada". "La Mariuca está dolenta". "La tissis es mala compañía".
Pero Quino, lo Manco, va saltá per damún de tot y un matí relluén de primavera se va presentá a la porta de la iglesia embutit a un traje blau y en un mocadó blang lligat al coll. Don José, lo mossen, que ere un gran san, los va beneí. La Mariuca li va ficá la aliansa al dit anular, de annulus, lo del anell, de la ma zurda, perque Quino, lo Manco, teníe secsionada la ma dreta.

La Josefa, a pesá de tots los intentos, no va pugué amargáli la lluna de mel. La Josefa se va proposá que li pesare tota la vida sobre la consiensia la sombra de la seua desgrassia. Pero no u va conseguí. A la iglesia, a la primera amonestassió, va saltá com una pantera, cridán, mentres corríe cap al altá de san Roc y ficán al san per testigo, que la Mariuca y Quino, lo Manco, no se podíen casá perque ella estabe tíssica. Va ñabé, primé, un revol y, después, un silensio fet de sen silensios, al templo. Pero don José coneixíe milló que ella los impediméns y tot lo dret Canónic.

- Filla - li va di -, la ley del siñó no prohibix als doléns contraure matrimoni. ¿U has entés?

La Josefa, desesperada, se va dixá caure sobre les grades del presbiterio y va escomensá a plorá com una loca, mesánse lo pel y demanán compassió. Tots la compadíen, pero ressultabe inoperán fabricá, en un momén, un atre Quino. Desde los bangs del fondo, aon se assentaben los homens, lo Manco sonreíe tristemen y se donabe cops amistosos en lo muñó a la barbilla. La Pesteta gran, al vore que don José dudabe, sense sabé quín partit pendre, se va adelantá hasta la Josefa y la va traure de la iglesia, agarránla compassivamen per les axiles. (La Pesteta gran va pretendre, después, que don José, lo retó, diguere un atra missa en atensió an ella, ya que entre traure a la Josefa de la iglesia y aténdrela un rato al atrio se li va passá lo Sanctus. Y ella afirmabe que no se podíe quedá sense missa per fé una obra de caridat, y que alló no ere just, ni raonable, ni lógic, ni moral y que se la minjaben per dins los remordiméns y que ere la primera vegada que li passabe alló a la seua vida... A dures penes don José va lográ apassiguála y tornáli la seua inestable pas de consiensia). Después va continuá lo san sacrifissi com si res, pero al domenge siguién no va faltá a missa ni Pancho, lo Sensedéu, que se va colá subreptissiamen al coro, detrás de lo armonio. Y lo que passe. Aquell día, don José va lligí les amonestassións y no va passá res. Al pronunsiá lo mossen lo nom de Quino va eixí un suspiro aufegat del bang que ocupabe la Josefa. Pero res mes. Pancho, lo Sensedéu, va di, al eixí, que la piedat ere inútil, un traste, que an aquell poble no se traíe res en llimpio sén un bon creyén y que, per tan, no tornaríe a patejá la iglesia.

Lo gros va passá durán lo refresco lo día de la boda, cuan dingú pensabe pera res en la Josefa. Que dingú pensare en ella potsé fore lo motiu que la va espentá a cridá la atensió de aquella bárbara manera. De totes maneres va sé alló una fosca y dolorosa contingensia. Lo seu crit se va sentí perfectamen desde lo corral de Quino, lo Manco, aon se reuníen los convidats. Lo crit proveníe del pon y tots van mirá cap al pon. La Josefa, tota despullada, estabe pujada al pretil, de cara al riu, y mirabe la fiera corrén en los ulls fora de les cassoletes. Tot lo que sels va ocurrí a les dones pera evitá la catástrofe va sé cridá, ficá los ulls com a plats, y desmayás. Dos homens van apretá a corre cap an ella, segóns díen pera aguantála, pero les seues dones los van maná agramen tirás cap atrás, perque no volíen que los seues homens veigueren de prop a la Josefa en pilota picada. Entre estes dudes, la Josefa va torná a cridá, va eixecá los brassos, va ficá los ulls en blang y se va aviá a la fosca corrén del Chorro. Van acudí cap allí tots menos los novios. Al poc tems va torná a la taberna lo juez

Quino, lo Manco, li díe en eixe momén a la Mariuca: - Eixa Josefa es una burra.

- Ere...- va corregí lo juez.

Per aixó van sabé la Mariuca y Quino, lo Manco, que la Josefa se habíe matat.

Pera enterrála al sementeriet apegat a la iglesia van ñabé los seus mes y menos, pos don José no se aveníe a donáli entrada al fossá a una suissida y no u va consentí sense antes consultáli al ordinari. Al final van arribá notíssies de la siudat y tot se va arreglá, pos, per lo vist, la Josefa se habíe suissidat en un estat de enajenassió mental transitori.

Pero ni la sombra de la Josefa va valé pera avinagrá les mels de Quino al seu viache de bodes. Los novios van passá una semana a la siudat y de tornada li va faltá tems a la Mariuca pera anunsiá als cuatre vens que estabe preñada.

- ¿Tan pronte? - li va preguntá la Chata, que no se explicabe cóm unes dones se quedaben preñades gitanse una nit en un home y datres no, encara que se gitaren en un home totes les nits de la seua vida.

- Míratela esta. ¿Qué té la cosa de particulá? - va di la Mariuca.

Y la Chata va mastegá una palabrota per dins.

Lo prossés de gestasió de la criatura no va sé normal. Tal com se li abultabe la pancha a la Mariuca se li afilabe la cara de una manera alarmán. Les dones van escomensá a murmurá que la chica no aguantaríe lo parto. Lo parto sí quel va aguantá, pero se va quedá al sobreparto. Va morí tíssica a la semana y mija de criá y va sé als sing mesos justos de suissidás la Josefa. Les comares del poble van escomensá a explicás entonses la pressa de la Mariuca per a pregoná lo seu estat, encara abáns de apeás del tren que la va portá de la siudat. Quino, lo Manco, segóns díen, va passá la nit sol, plorán jun al cadáver, en la chiqueta ressién naixcuda als brassos y acarissián tímidamen, en lo retortigat muñó, la inerte melena rubia de la morta.
La Pesteta gran, al enterássen de la desgrassia, va fé este comentari:

- Aixó es un cástic de Deu per habés minjat lo cocido abáns de les dotse.

Se referíe a lo del naiximén prematuro, pero l´ama de don Antonino, lo marqués, teníe raó al comentá que seguramen no ere alló un cástic de Deu, ya que la Irene, la Pesteta menuda, se habíe minjat no sol lo cocido, sino lo caldo tamé abáns de les dotse, y no li habíe passat res. En aquella época, Daniel, lo Mussol, sol teníe dos añs, y cuatre Roc, lo Moñigo. Sing añs después van escomensá a visitá a Quino de tornada del bañ a la Badina del Inglés, o de peixcá cangrejos o madrilles. Lo Manco ere tot generosidat y los donabe una tassada de sidra de barril per una perra chica. Ya entonses la tasca de Quino anabe de capa caiguda. Lo Manco tornabe les lletres sense pagá y los proveedós li negaben la mercansía. Gerardo, lo Indiano, lo va afiansá varies vegades, pero com no vée en Quino cap propósit de enmendás, passats uns mesos lo va abandoná a la seua sort. Y Quino, lo Manco, va escomensá a aná de tomb en tomb, de mal a pijó. Assó sí, ell no perdíe les ganes de charrá y continuabe regalán lo poc que li quedabe.
Roc, lo Moñigo, Germán, lo Tiñós, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás en ell al bang de pedra de la carretera. A Quino, lo Manco, li agradabe charrá en los chiquets mes que en los grans, potsé perque ell, a fí de cuentes, no ere mes que un chiquet gran tamé.
A vegades, al llarg de la conversa, ixíe lo nom de la Mariuca, y en ell lo record, y a Quino, lo Manco, se li ameraben los ulls y, pera dissimulá la emossió, se pegabe cops en lo muñó a la barbilla. En estos casos, Roc, lo Moñigo, que ere enemic de llágrimes y de sentimentalismes, se eixecabe y coláe sense di res, emportánse als dos amics cusits als pantalóns. Quino, lo Manco, los mirabe tot parat, sense entendre may lo motiu que impulsabe als sagals pera marchá tan de repén de la seua vora, sense doná cap raó.

Quino, lo Manco, may se va vanagloriá en los tres menuts de que una dona se haguere matat despullada per nell. Ni va aludí an aquella contingensia de la seua vida. Si Daniel, lo Mussol, y los seus amics sabíen que la Josefa se habíe aviát en pilota al Chorro desde lo pon, ere per Paco, lo ferré, que no dissimulabe que li habíe agradat aquella dona y que si ella haguere volgut, siríe, an estes altures, la segona mare de Roc, lo Moñigo. Pero si ella va preferí la mort que lo seu enorme pitral y lo seu pel roch y risat, que se u minjare en lo seu pa. Lo que mes despertabe la curiossidat dels tres amics als tems cuan a la taberna de Quino se despachabe una tassada de sidra de barril per sing séntims, ere sabé la causa per la que al Manco li faltabe una ma. Constituíe la raó una historia sensilla que lo Manco contabe en sensillés.

- Va sé mon germá, ¿sabéu? - díe -. Fée lleña. Als concursos guañabe sempre lo primé premio. Partíe un trong gros en pocs minuts, antes que dingú. Ell volíe sé boxejadó.

La vocassió de son germá de Quino, lo Manco, aumentabe la tentassió dels sagals. Quino prosseguíe:

- Claro que aixó no va passá aquí. Va sé a Vizcaya fa quinse añs. No está lluñ Vizcaya¿sabéu? mes allá de estos montes - y siñalabe la punta fosca, empenachada de broma, del Pic Rando. A Vizcaya tots los homens volen sé forts y mols u són. Mon germá ere lo mes fort del poble, per assó volíe sé boxejadó; perque los guañabe a tots. Un día, me va di: "Quino, aguántam este trong, que vach a partíl en cuatre destralades". Aixó me u demanabe assobín, encara que may partiguere los trongs en cuatre asclades. Assó ere un di. Aquell día lay vach aguantá firme, pero al momén de descarregá lo cop, yo vach adelantá la ma pera féli una advertensia y ¡zas! - les tres caretes infantils expresaben, an aquell momén, un mateix nivell emossional. Quino, lo Manco, se mirabe cariñosamen lo muñó y sonreíe -: La ma va saltá a cuatre metros de distansia, com un ascla 

- continuabe -. Y cuan yo mateix vach aná a replegála, encara estabe calenta y los dits se retortigaben sols, nerviosamen, com la coa de una sargantana.

Lo Moñigo tremolabe al preguntáli:

- ¿Te... te importe amostrám de prop lo muñó, Manco?

Quino adelantabe lo bras, sonrién:

- Al contrari - díe.

Los tres chiquets, animats per la amable consessió del Manco, miraben y remiraben la incompleta extremidat, lo sobaben, ficaben les ungles brutes per les bades de la carn, se féen la un al atre indicassións y, al remat, dixaben lo muñó sobre la taula de pedra com si se tratare de un objecte ya inútil.

La Mariuca, la chiqueta, se va criá en lleit de cabra y lo mateix Quino li va prepará los biberóns hasta que va cumplí un añet. Cuan la yaya materna li va insinuá una vegada que ella podíe fes cárrec de la chiqueta, Quino, lo Manco, su va pendre tan a pit y se va enfadá tan que ell y la seua sogra ya no van torná a dirigís la paraula. Al poble asseguraben que Quino li habíe prometut a la difunta no dixá la criatura en mans de atre, encara que tinguere que criála en los propis pits. Aixó li pareixíe a Daniel, lo Mussol, una evidén exagerassió. A la Mariuca-uca, com la cridaben al poble pera indicá que ere una consecuensia de la Mariuca morta, la volíen tots menos Daniel, lo Mussol.
Ere una chiqueta de ulls blaus, en lo cabell dorat y la part alta de la cara pleneta de peques. Daniel, lo Mussol, va coneixe a la chiqueta mol pronte, tan, que lo primé record della se perdíe a la seua memoria. Después sí, recordabe a la Mariuca-uca, encara una coseta de cuatre añs, rondán los díes de festa per la vora de la formachería. La chiqueta despertabe en la mare de Daniel, lo Mussol, lo instín de la maternidat prematuramen trencada. Ella dessichabe una chiqueta, encara que haguere tingut la careta plena de peques com la Mariuca-uca. Pero assó ya no podríe sé. Don Ricardo, lo meche, li va di que después del aborto li habíe quedat lo ventre sec. Lo seu ventre, pos, se fée vell sense esperanses. De aquí que sa mare de Daniel, lo Mussol, sentiguere cap a la menuda huérfana una inclinassió casi maternal. Si la veíe pindongueján per les inmediassións de la formachería, la cridáe y la assentabe a la taula.

- Mariuca-uca, filla - díe, acarissiánla -, voldrás una mica de collada, ¿verdat?

La chiqueta assentíe. Sa mare del Mussol la ateníe solíssita.

- Menuda, ¿tens prou sucre? ¿Te agrade?

Tornabe a assentí la chiqueta, sense parlá. Al acabás la dolsaina, sa mare de Daniel se interessabe per los pormenors doméstics de la casa de Quino:

- Mariuca-uca, filla, ¿quí te rente la roba?

La chiqueta sonreíe: - Lo pare.

- ¿Y quí te fa lo minjá?

- Lo pare.

- ¿Y quí te pentine les trenes?

- Lo pare.

- ¿Y quí te rente la cara y les orelles?

- Dingú.

Sa mare de Daniel, lo Mussol, sentíe llástima de ella. Se eixecabe, ficáe aigua a una grela y li rentabe les orelles a la Mariuca-uca y, después, li pentinabe en cuidadet les trenes. Mentres fée esta operassió musitabe com una letanía: "Pobra chiqueta, pobra chiqueta, pobra chiqueta..." y, al acabá, díe pegánli una surreta al culet:

- Bueno, filla, aixina estás mes curioseta.

La chiqueta sonreíe débilmen y entonses sa mare de Daniel, lo Mussol, la agarrabe als brassos y la besabe moltes vegades, frenéticamen. Podríe sé que per naixó a Daniel, lo Mussol, este cariño de sa mare cap a la Mariuca-uca li faiguere que no fore san de la seua devossió. Pero no; lo que enfadabe a Daniel, lo Mussol, ere que la menuda Uca vullguere embutí lo nas a totes les salses y intervindre activamen en assuntos impropis de una dona y que no li tocaben. Sert es que la Mariuca-uca disfrutabe de una envejable libertat, una libertat una mica assalvachada, pero la Mariuca-uca ere una dona, y una dona no pot fé lo mateix que ells féen ni tampoc ells parlá de "aixó" dabán della. No haguere sigut delicat ni oportú. Per lo demés, que sa mare la vullguere y la convidare a collada los domenges y díes de festa, no li donabe ni fred ni caló. Li molestabe la insessán mirada de la Mariuca-uca a la seua cara, lo seu afán per a interseptá totes les contingensies y eventualidats de la seua vida.

- Mussol, ¿Aón anirás avui?

- Al dimoni. ¿Vols vindre?

- Sí - afirmabe la chiqueta, sense pensá lo que díe.

Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, sen enríen y lo puncháen, diénli que la Uca-uca estabe enamorada dell. Un día, Daniel, lo Mussol, pera desfés de la chiqueta, li va doná una moneda y li va di: - Uca-uca, tin aixó y vésten a la farmassia a pesám.

Ells sen van aná al monte y, al torná, ya de nit, la Mariuca-uca los aguardabe en passiensia, assentada a la porta de la formachería. Se va eixecá al vórels, se va arrimá a Daniel y li va torná la moneda.

- Mussol - va di -, diu lo boticari que pera pesát hi has de aná tú.

Los tres amics sen enríen mol y ella los mirabe en los seus intensos ulls blaus, probablemen sense enténdrels. Uca-uca, a vegades, habíe de fotre ma a tota la seua astussia pera pugué aná aon lo Mussol. Una tarde, se van trobá los dos sols a la carretera.

- Mussol - va di la chiqueta -. Sé aón ña un niu de muixóns negres en polls emplomats.

- Dísme aón está - va di ell.

- Vine en mí y tel enseño - va di ella.

Y, eixa vegada, sen va aná en la Uca-uca. La chiqueta no li traíe l´ull de damún en tot lo camí. Entonses sol teníe nou añs. Daniel, lo Mussol, va sentí la impresió de les seues nines a la carn, com si li escarbaren en un punchó.

- Uca-uca, ¿per qué dimonis me mires aixina? - va preguntá.

Ella se va avergoñí, pero no va apartá la mirada.

- Me agrade mirát - va di.

- No me miros, ¿sens?

Pero la chiqueta o nol va sentí o li va fé un cas com un cabás.

- Te hay dit que no me miros, ¿no me has sentit? - va insistí ell.

Entonses ella va acachá los ulls.

- Mussol - va di -. ¿Es verdat que te agrade la Mica?

Daniel, lo Mussol, se va ficá colorat. Va dudá un momén, notán com un extrañ bambolleo al cap. Ignorabe si en estos casos se teníe que enfadá o si, per lo contrari, teníe que sonriure. Pero la sang continuabe acumulánseli al cap y, pera abreviá, se va indigná.
Va dissimulá, fén vore que li costabe saltá la valla de un prat.

- A tú no te importe si me agrade la Mica o no - va di.

Uca-uca va insinuá débilmen:

- Es mes gran que tú; te porte deu añs.

Se van enfurruscá. Lo Mussol la va dixá sola a un prat y ell sen va entorná cap al poble sense enrecordássen mes del niu. Pero en tota la nit no va pugué olvidá les paraules de Mariuca-uca. Al gitás va sentí una rara sensassió. Sin embargo, se va dominá. Ya al llit, va recordá que lo ferré li contabe moltes vegades la historia de la Pesteta menuda y don Dimas y sempre escomensabe aixina: "lo carnús ere quinse añs mes jove que la Pesteta...". Va sonriure Daniel, lo Mussol, a la oscurina. Va pensá que la historia podríe repetís y se va adormí arrullat per la sensassió de que lo voltaben los efluvios de una plássida y extraña felissidat.

sábado, 27 de julio de 2024

2. 13. Pedro Saputo se separe dels estudians passán abans per la aldea de les novissies.

Capítul XIII.

Pedro Saputo se separe dels estudians passán abans per la aldea de les novissies.

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera

Difíssil ere vóreles y mantindre lo incógnit; pero la compañía que portáe li ficáe freno, y va determiná passá pel poble pera sabé si habíen eixit del convén, y torná a vóreles sol y desplay. Lo que es conéixel elles ere impossible, perque ademés de está mes prim y mol moreno pel sol, mes alt y del tot diferén per an elles, portáe bigot y un traje mes distinguit, y se habíe esquilat com un escolástic.

A les deu del matí del segón día van arribá al poble; y mentres amorsaben y minjáen a la primera casa que van trobá uberta y aon se van fé prepará l'amorsá (paganlo), se presente un home a suplicáls que anigueren a casa seua. Eixecats los mantels van trobá la casa y van vore que ere son pare de la Juanita, estáen esperanlos ella, sa mare y una cuñada. Encara no habíen acabat de saludá y ya estáe allí la Paulina en un atra sagala veína y los pares que les acompañaben. Al momén se va tratá de ball y lo van dixá aplassat pera mes tart. Se van repartí entre sing cases, y ell va preferí la de Paulina per no sé tan sospechosa com Juanita. Pero ¡oh lo que va patí!, ¡lo que se va tindre que esforsá pera aguantás!, pera no di: ¡yo soc, tendríssima Paulina! Va passá lo día, va passá lo ball, va passá la velada, y va passá la nit, y va sé home de valor; no se va dixá coneixe. Hassaña mes gran que la de cremá les naves de Cortés, que la de passá Julio César lo Rubicón, Aníbal los Pirineus y los Alpes, Alejandro los Estrets del Parrissal y después los montes de Cilicia. En tot, al anassen va entregá a Paulina un billet tancat pera Juanita a dins de un sobre (pera que aquélla no lo obriguere abans), aon los díe a les dos: ¡Traidores! ¡Ya no me coneixéu! ¡No m'hau conegut!

Va corre a portál, y cuan lo van obrí, se van quedá mudes y com un estaquirot pel seu contingut. Perque les paraules eren de Geminita; pero, ¿quí la trobará entre ixos estudians? Loques se tornáen cavilán quí podríe sé lo que així les parláe, lo que així se queixabe de elles. Perque ell, aposta, habíe empleat mols latins en sons pares y en lo mossen del poble, y va tocá lo violín y la vihuela. Ademés Geminita ere mol blanca y los sing estudians eren ¡tan negres com un teó! 

- Vaya, vaya, va di Juanita; tú no coneixes cap estudián ni yo tampoc; si algo teníe que dimos, que se haguere explicat. 

Y u van dixá aixina pera no perdre l'entenimén.

Ya haurá guipat lo lectó que en la trassa que les va doná Pedro Saputo sen van eissí del convén. Y encara que no van di que no tornaríen, y son pare de Juanita pensabe que sa filla teníe una vocassió mol forta al claustre, elles sen enríen, y díen entre sí y a soles cuan s' ajuntaben: primé mortes que monges.

Los estudians van continuá lo seu viache; y al vore la direcsió que lo segón día preníe la marcha van vore la intensió de Pedro Saputo, perque ere lo que solíe guiá sempre. En efecte, los portáe a la serra y al mateix puesto de la floresta aon lo van trobá dormín; y una vegada allí van fé un alt, van traure les güeñes, formache, llenguañissa com la de Graus y butifarres que portáen de la radera aldea aon van tocá y les van aná aligerán. Satisfeta la gana los va di Pedro Saputo: "Amics, compañs y siñós meus: an este puesto me vau pendre a la vostra compañía, y an éste me dixéu, o mes be tos dixo yo, pos de aquí no puc passá. Mol tos dec; lo vostre trate y la vida que ham portat ha sigut pera mí una escola que me ha amostrat mes que pugueren les de tots los filóssofos de Grecia. 

Si un atre añ an este mateix puesto, y lo mateix día y hora passareu per aquí, pot sé que tos estiga aguardán, o vinga a trobatos; y si ni lo un ni l’atre passare, sirá siñal que no me ha sigut possible vindre. No tos dono mes señes de la meua persona; y de les vostres ting les que me fan falta, perque sou honrats y generosos, que són les que yo solgo preferí dels homens. Aneuton de aquí ya y arranquéu a caminá, que la vostra jornada no done pera mes entretenimens. Adiós, compañs, adéu; lo cor me sen va en vatres.» 

Y dit aixó los va abrassá, y se van emossioná tots, contestanli después un de ells:

"Qui vullgue que sigues, amic y compañ, pera natros has sigut verdaderamén l'ángel conductó guián les nostres passes y dirigín la nostra ignoransia. Y si escola pot esta dis, vosté hau sigut lo maestre y la llum de ella. Tornarem, si Deu vol, l’añ que ve, mos obligue la vostra molta discressió y la vostra amistat y trate.» 

Y se van torná a abrassá, se van separá y se van doná les espales en molta pena, com fan los de Fondespala, caminán ells al michdía serra amún, y ell al nort serra aball.

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes

Tendra y llagrimosa va sé la despedida, perque se volíen de verdat, fen de tots sing la amistat un sol cor y una sola alma. Per lo demés, les gallines y pollastres que se van minjá, los cuixots y conserves que los van regalá, les diablures y carnussades que van fé, les donselles que van alegrá, les casades que van desenfadá, les viudes que van consolá, y los abatuts a qui van humillá, no tenen número; ni vida mes ligera, alegre, plena de goch y descuidada la va passá ningú en tots los siglos y edats del món.

Barrabassades y maleses no ne van fé cap. Los van acusá al cap de algún tems que se habíen emportat disfrassada de home a una donsella de Sieso, filla de un escribén mol ric, de solá antic, que va morí com un san perque escoltáe missa tots los díes y guardáe dijú los divendres y dissaptes, se confessáe y combregáe tots los primés domenches de mes y va casá y dotá en diferentes vegades a sis donselles pobres. Hasta que va enviudá una de elles y va escomensá a enríuressen de la santidat del escribén; y después un atra que fée lo mateix. Díe la primera: "Y, ¿qué li fot a ningú?, yo vull di; bon home vach tindre, y en lo meu me quedo.» Y la segona: "mal conten del hivern de aquell añ; no dic yo mes que: ¡hala amún!, que vach tratá en bons, y dossens escuts ninguna va dixá de agarráls a no sé que fore boba.» Pero a la filla no la van pugué sonsacá. Ella, portada per la seua imaginassió, als dos díes que van passá per allí va fé la picardía de vestís de home, péndreli dinés a son pare, y aná a trobáls a pedra Pertusa, aon los va di que volíe anassen y corre món en ells. Va caminá en ells vuit díes y entonses Pedro Saputo la va podé convense, la va restituí y acompañá hasta lo seu poble. Y va di a son pare pera que veiguere lo mol honor y consiensia de ells que ni un maravedí la habíen dixat gastá de les perres que portáe. En tot cas conveníe casala contra antes milló; y que de aquell antojo de tornás estudián y corre tan libres aventures, com ere una chiquillada, a tots importabe callá, y no fé soroll. Lo escribén apretán los puñs y mirán al sel, va bramá per dolgut, y s'anáe a abalansá sobre sa filla pera apalissala, esbatussala o matala; pero lo va calmá y assossegá Pedro Saputo en la seua elocuensia, y reconsilianlo del tot en sa filla, va torná a buscá als seus compañs. Después se va casá la sagala, y ben casada, perque es gran capa una bona dote, y se amolden les persones a la auló de les riqueses.

Los estudians sen van aná sense sabé quí ere Pedro Saputo, discurrín y pareixenlos per la seua educassió, desinterés y noblesa, que deuríe sé fill de algún gran caballé, y que per alguna travessura sen hauríe anat de casa de sons pares, y li anabe milló aquella vida solta y alegre, que la apretada y formal del orden en lo que se hauríe criat. Tamé van dudá sempre si ere aragonés, castellá o navarro, inclinanse per aixó radé sol perque se dixáe cridá navarro; pero per l'acento podíe sé de consevol provinsia de España, perque un día lo teníe de una manera y l'atre de un atra, fen de lo seu parlá y trasses lo que volíe.


Original en castellá:

Capítulo XIII.

Pedro Saputo se separa de los estudiantes pasando antes por la aldea de las novicias.

Difícil era verlas y mantener el incógnito; pero la compañía que llevaba le ponía freno, y determinó pasar el lugar para saber si habían salido del convento, y volver a verlas solo y espacio. Lo que es conocerle ellas era imposible, porque demás de estar más delgado y muy tostado del sol, más alto y al todo diferente para ellas, traía los bigotes y un traje más distinguido, y se había cortado el pelo entera y legítimamente a lo escolástico.

A las diez de la mañana del segundo día llegaron al lugar; y mientras almorzaban y comían en la primera casa que encontraron abierta adonde se hicieron preparar el almuerzo (pagándolo), se presenta un hombre bien portado a suplicarles viniesen a su casa. Levantados los manteles dieron con él y se encontró con que era el padre de Juanita, y a ella que por su madre y con una cuñada los recibía. Aún casi no habían acabado de saludar ya estaba allí Paulina con otra muchacha vecina y los padres que las acompañaban. Al momento se trató de baile y le dejaron aplazado para más tarde. Repartiéronse en cinco casas, y él prefirió la de Paulina por no ser tan sospechosa como Juanita. Pero ¡oh lo que padeció!, ¡lo que se hubo de esforzar para contenerse!, para no decir: ¡yo soy, tiernísima Paulina! Pasó empero el día, pasó el baile, pasó la velada, y pasó en fin, la noche, y fue hombre de valor; no se dio por conocido. Hazaña mayor que la de quemar las naves de Cortés, que la de pasar Julio César el Rubicón, Aníbal el Pirineo y los Alpes, Alejandro el Estrecho y después los montes de Cilicia. Con todo, al irse entregó a Paulina un billete cerrado para Juanita en el sobre (a fin de que aquélla no lo abriese tan pronto), en que les decía hablando con las dos: ¡Traidoras! ¡Ya no me conocéis! ¡No me habéis conocido!

Corrió a llevárselo, y cuando le abrieron, quedaron mudas y estáticas de su contenido. Porque las palabras eran de Geminita; pero, ¿quién le encontrará en aquellos estudiantes? Locas se volvían discurriendo quién podría ser el que así les hablaba, el que así se quejaba de ellas. Porque él, de propósito, había usado muchos latines con sus padres y con el cura del pueblo, y tocó el violín y la vihuela. Además Geminita era blanco y hermosísimo, y los cinco estudiantes eran ¡tan negros! - Vaya, vaya, dijo al fin Juanita; tú no conoces ningún estudiante ni yo tampoco; si algo tenía que decirnos, que se hubiese explicado. Y lo dejaron así por no perder el juicio.

Ya habrá inferido el lector que con la traza que les dio Pedro Saputo se salieron del convento. Y aunque no dijeron que no volverían, y el padre de Juanita pensaba que su hija tenía una vocación furiosa al claustro, ellas se reían, y decían entre sí y a solas cuando se juntaban: primero muertas que monjas.

Los estudiantes continuaron su viaje; y al ver la dirección que el segundo día tomaba la marcha conocieron la intención de Pedro Saputo, porque era el que solía guiar siempre. Con efecto, los llevaba a la sierra y al mismo sitio y floresta donde le encontraron durmiendo; y llegados allí hicieron alto, sacaron la provisión que traían de la última aldea que tocaron y la fueron aligerando. Satisfecho el apetito les dijo Pedro Saputo: «Amigos, compañeros y señores míos: en este sitio me tomasteis en vuestra compañía, y en éste me dejáis, o más bien os dejo yo, pues de aquí no puedo pasar. Mucho os debo; vuestro trato y la vida que hemos llevado ha sido para mí una escuela que me ha enseñado más que pudieran las de todos los filósofos de Grecia. Si otro año en este mismo sitio, y el mismo día y hora os quisiéredes hallar, puede ser que os esté aguardando, o venga a encontraros; y si ni lo uno ni lo otro sucediera, será señal que no me ha sido posible venir. No os doy más señas de mi persona; y de las vuestras tengo las que me bastan, porque sois honrados y generosos, que son las que yo suelo tomar de los hombres. Alzad de aquí ya y echad a andar, que vuestra jornada no da lugar a más entretenimientos. Adiós, compañeros; el corazón se me va con vosotros.» Y dicho esto los abrazó, y se enternecieron todos, contestándole después uno de ellos: «Quien quiera que seáis, amigo y compañero, para nosotros habéis sido verdaderamente el ángel conductor guiando nuestros pasos y dirigiendo nuestra ignorancia. Y si escuela puede ésta llamarse, vos habéis sido el maestro y la luz de ella. Volveremos, sí, Dios mediante, el año que viene, obligándonos vuestra mucha discreción y vuestra apacibilísima amistad y trato.» Y se tornaron a abrazar, se separaron y dieron por fin la espalda esforzadamente, caminando ellos al mediodía sierra arriba, y él al norte sierra abajo.

Tierna y lagrimosa fue la despedida, porque realmente se querían, haciendo de todos cinco la amistad un solo corazón y una sola alma. Por lo demás, las gallinas y pollos que se comieron, los jamones y conservas con que los regalaron, las diabluras que hicieron, las doncellas que alegraron, las casadas que desenfadaron, las viudas que consolaron, y los bobos a quienes ejecutaron, no tienen número; ni vida más ligera, alegre, gozosa y descuidada la pasó nadie en todos los siglos y edades del mundo.

Travesuras mayor no hicieron ninguna. Achacáronles no obstante de ahí a algún tiempo que se habían llevado disfrazada de hombre una doncella de Sieso, hija de un escribano muy rico, de solar antiguo, que murió en opinión de santo porque oía misa todos los días y ayunaba los viernes y sábados, se confesaba y comulgaba todos los primeros domingos de mes y casó y dotó en diferentes veces seis doncellas pobres. Hasta que enviudó una de ellas y comenzó a reírse de la santidad del escribano; y luego otra, y hacía lo mismo. Diciendo la primera: «Y, ¿qué se le dará a nadie?, yo lo quiero decir; buen marido me tuve, y con lo mío me quedo.» Y la segunda: «mal cuentan del invierno de aquel año; no digo yo sino bien: ¡anda arriba!, que traté con buenos, y doscientos escudos ninguna dejó de tomallos si no fue boba.» Pero la hija no fue sonsacada por los estudiantes, sino que ella de su propio motivo y llevada de su imaginación, a los dos días que pasaron por allí hizo la desenvoltura de vestirse de hombre, tomar dinero a su padre, y los ir a encontrar a Piedra Pertusa, en donde les declaró que quería irse y correr con ellos. Anduvo en efecto, y corrió ocho días; al cabo de los cuales Pedro Saputo, que más particularmente le debía aquella locura, la pudo persuadir, y la restituyó y acompañó a su pueblo. Y dijo a su padre que viese en esta acción y en que ni un maravedí le habían permitido gastar del dinero que traía, el mucho honor y conciencia de ellos; que en todo caso convenía casalla cuanto antes; y que de aquel antojo de tornarse estudiante y correr tan libres aventuras, puesto que fuese una niñería, a todos importaba callar, y no dalle cuerpo ni hacer ruido. El escribano apretando los puños y mirando al cielo, rugió de dolor, y se iba a lanzar sobre su hija para matarla; pero le templó y sosegó Pedro Saputo con su mucha elocuencia, y reconciliándole del todo con la hija, volvió a buscar a sus compañeros. Luego casó la muchacha, y bien, a pesar de aquella liviandad. Que es gran capa un buen dote, y dan de sí y de las personas muy bueno y largo olor las riquezas.

Los estudiantes se fueron sin saber quién era Pedro Saputo, discurriendo y pareciéndoles por su crianza, por su desinterés y su nobleza, que debería ser hijo de algún gran caballero, y que por alguna travesura se habría ido de casa de sus padres, y le acomodaba más aquella vida suelta y alegre, que la sujeta y formal del orden en que se criara. También dudaron siempre si era aragonés, castellano o navarro, inclinándose a esto último sólo porque se lo dejaba llamar; bien que pudiendo por el acento ser de cualquiera provincia de España, que un día le tenía de una y otro de otra, haciendo de su habla y trazas lo que quería.