Mostrando las entradas para la consulta conec ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta conec ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 24 de julio de 2022

AQUEST ES LO PLANT DE SENT ESTEVE.

IX. 

Paraphrasis epistolae, quae in die S. Stephani Protomartyris vernaculo sermone in nonnullis ecclesiis Cataloniae populo legebatur. (V. pág. 96.) 

Ex cod. epist. MS. sec. XIII. in eccl. Ageren. n. 2563. (Ager)

San Esteban, protomártir, el primer mártir, Sant Esteve, Stephanus


AQUEST ES LO PLANT DE SENT ESTEVE. 


Lectio actuum apostolorum. 


Esta liço que legirem,

dels fayts dels apostols la traurem:

lo dit Sent Luch recomptarem:

de Sent Esteve parlarem. 


In diebus illis.


En aycel temps que Deus fo nat,

e fo de mort resucitat,

e pux al cel sen fo puyat,

Sent Esteve fo lapidat. 


Stephanus autem plenus gratiâ et fortitudine, faciebat prodigia et signa magna in populo. 

Auyats, Seyors, per qual rayso (escuchad, oíd, señores, por cual razón)

lo lapidaren li felo, (feló, los felonslos felones)

car viron que Deus en el fo, (ya que vieron que Dios en él estuvo, estaba)

e feu miracles per son do. 

Surrexerunt autem quidam de synagoga, quae appellatur Libertinorum, et Cyrenensium, et Alexandrinorum, et eorum qui erant a Cicilia (sic) et Asia, disputantes cum Stephano. 

En contra el coren e van

li felo libertinian,

e li cruel cecilian,

els altres dalexandria. 

Et non poterant resistere sapientiae, et spiritui, qui loquebatur. 


Lo sant de Deu e la vertut 

los mençonges a coneguts,

los pus savis a renduts muts, 

los pochs els grans a tots vençuts. 


Audientes autem haec, dissecabuntur cordibus suis, et stridebant dentibus in eum. 


Cant an ausida sa rayso,

conegron tots que vencuts son,

dira los inflan los polbon,

les dens cruxen com a leon. 


Cum autem esset Stephanus plenus Spiritu Sancto, intendens in celum vidit gloriam Dei, et Iesum stantem a dextris virtutis Dei, et ait. 


Lo Sant conec sa volentat,

no vol son cors dome armat;

mas sus el cel a esgardat.

Auyats, Seyors, com a parlat. 


Ecce video coelos apertos, et filium hominis stantem a dextris virtutis Dei. 


Escoltatme, nous sia greu:

la sus lo cel ubert vey eu,

e conec be lo fyl de Deu

que crucifigaren li Judeu. 


Exclamantes autem voce magna, continuerunt aures suas, et impetum fecerunt unanimiter in eum.


Per co que a dit son tots irats

los fals Jueus, e an cridat:

prengamlo, que prou a parlat, 

e gitemlo de la ciutat. 


Et eiicientes eum extra civitatem lapidabans.


No si pot mays lerguyl celar:

lo Sant prenen per turmentar,

fors la ciutat lo van gitar,

e pensenlo dapedregar. 


Et testes deposuerunt vestimenta sua secus pedes adolescentis, qui vocabatur Saulus. 


Depuys als peus dun bacalar

pausan los draps per miyls lancar:

Saul lapelonli primer, 

Sent Paul cels qui vingron derer. 


Et lapidabant Stephanum invocantem, et dicentem.


Cant lo Sant viu las pedras venir,

dolces li son, no volch fugir:

per son Seyor sofit martir, 

e comencet axi a dir: 


Domine Ihesu, accipe spiritum meum.


Seyer, ver Deus, qui fist lo mon,

e nos tragist dinfern pregon,

e puys nos dest lo teu sant nom, 

rech mon sperit... a mon.


Positis autem genibus clamavit voce magna, dicens. 


Apres son dit sadenoylet, (se arrodillógenollginollgenibusit. ginocchio)

don a nos exemple donet;

car per sos enemichs preget,

e co que volc el acaptet. 

Domine, ne statuas illis hoc peccatum.

O ver Deus, payre glorios, 

quil fiyl donest a mort per nos, 

est mal quem fan perdonal los, 

no nayen pena ni dolor. 

Et cum hoc dixisset, obdormivit in Domino.

Cant est sermo el ac fenit,

el martiri fo aconplit,

recapta co ques volch ab Deu,

e puyesen al regne seu. 


En lo qual nos dey acoylir 

Jhus. qui volch per nos morir: 

quens acompay ab los seus Sanç  

e tots los fidels xpians. 


Seyors, e dones, tuyt preguem 

Sent Esteve, e reclamem, 

quel nos vuyle recaptar 

les animes puyam salvar. Amen. 

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, V.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

V.

Es verdat que la Pesteta gran se habíe guañat lo seu mote per la seua careta redona y coloradeta y lo seu carácter picán y agre com lo aiguardén. Per afegit ere una bachillera. Y a les bachilleres no los ve mal tot lo que los caigue damún. No teníe cap dret de tratá de dominá al poble. Lo poble volíe sé libre, independén, y an ella ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res, a final de cuentes, si Pancho creíe o no creíe en Deu, si Paco, lo ferré, ere abstemio o bebíe vi, o si son pare de Daniel, lo Mussol, fée lo formache en les mans llimpies o en les ungles brutes. Si aixó li fée escrúpol, que no se minjare lo seu formache y assunto acabat. Daniel, lo Mussol, no creíe que lo que la Pesteta gran fée sigueren actes de una bona dona. Los bons eren los demés que li aguantaben les seues impertinensies y hasta la van nombrá pressidenta de varies assossiassións piadoses.
La Pesteta gran ere un esperpento y un escursó. Antonio, lo Buche, teníe tota la raó al di aixó, encara que lo Buche pensabe mes, al fallá aixina, en la competensia comersial que li fée la Pesteta, que en los seus defectes físics y morals. La Pesteta gran, no obstán lo coló roch de la seua pell, ere alta y seca com una cucaña, encara que no tinguere, com esta, sing duros a la punta. Total, que la Pesteta no teníe res, apart de uns nassos mol dessarrollats, un afán inmoderat o sense cap moderassió de fótres a la vida dels demés y un variat y sempre renovat repertori de escrúpols de consiensia.
A don José, lo mossen, que ere un gran san, lo portabe de vólit.

- Miro vosté, don José - li díe, consevol día, un minut abáns de escomensá la missa -,  anit no vach pugué dormí pensán que si Cristo al Monte dels Olivés se va quedá sol y los apóstols se van adormí, ¿quí va vore que lo Redentó suáe sang?

Don José ajuntabe los ullets, penetráns com agulles de cap:

- Tranquilisa la teua consiensia, filla; eixes coses les coneixem per revelassió.

La Pesteta gran ploriquejabe y fen cuatre pucheros, díe:

- ¿Creu vosté, don José, que podré combregá tranquila habén pensat eixes coses?

Don José, lo mossen, teníe que traure tota la passiensia de Job pera soportála:

- Si no tens datres faltes pots féu.

Y aixina un día y un atre.

- Don José, anit no vach pegá l´ull donánli voltes al assunto de Pancho.
¿Cóm pot ressibí este home lo sacramén del matrimoni si no creu en Deu?

Y unes hores después:

- Don José, no sé si me podrá absoldre vosté. Ahir domenge vach lligí un llibre pecaminós que parlabe de les religións de Inglaterra. Los protestáns están allí en franca majoría. ¿Creu vosté, don José, que si yo haguera naixcut a Inglaterra, haguera sigut protestán?

Don José, lo mossen, tragabe saliva:

- No siríe difíssil, filla.

- Entonses me acuso, pare, de que podría sé protestán de habé naixcut a Inglaterra.

Doña Lola, la Pesteta gran, teníe trenta nou añs cuan Daniel, lo Mussol, va naixe.
Tres añs después, lo siñó la va castigá en lo que mes podíe dóldreli. Pero no es menos sert que la Pesteta gran se va imposá al seu doló en la rigidés y destemplansa en que solíe imposás als seus conveíns. Lo fet de que a doña Lola se la coneguere per la Pesteta gran ya fa pensá que ñagueren datres Pestetes mes menudes. Y aixina ere; les Pestetes ne habíen sigut tres, encara que ara sol ne quedaren dos: la gran y la menuda; les dos Pestetes. Eren filles de un guardia sivil, durán mols añs jefe al poble. Al morí lo guardia, que, segóns les males llengües, que may ne falten, se va morí de pena per no tindre un fill mascle, va dixá uns ahorrets en los que les seues filles van obrí una tenda.
Lo sargento va morí a un tems al que un subofissial de la Guardia Sivil podíe, en lo seu jornal, viure discretamen y encara aforrá una mica. Desde la mort del guardia - la seua dona ya se habíe mort fée añs - Lola, la Pesteta gran, se va fé cárrec de les riendes de la casa. Se va imposá a san germanes per edat y per estatura.

Daniel, lo Mussol, sol va coneixe a dos Pestetes, pero segóns habíe sentit di al poble, la tersera va sé un mun de ossos com elles y, a la seua época, va resultá un problema difíssil diferensiáles sense efectuá, previamen, un minussiós análisis. Res de assó desmentix que les dos Pestetes menudes li faigueren passá, en vida, a san germana gran un verdadé purgatori. La del mich ere dixada y dropa y lo seu carácter y manera de sé trassendíe al poble que, per los crits y estridéns rebomboris que a tota hora eixíen de la trastenda y de la casa de les Pestetes, seguíe la roína, y tirán a pijó, situassió de les relassións fraternals. Assó sí, díen al poble y debíe sé verdat perque u díen tots, que mentres les tres Pestetes van viure juntes may se les va vore faltá un día a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, díe a la parroquia, dabán del altá de San Roc. Cap allí caminaben, tiesses y pites, les tres, faiguere fred, ploguere a cabassades o tronare. Ademés marchaben acompassades, marcán lo pas, perque son pare, apart dels ahorrets, les va dixá a les filles en herensia un mol despert y pressís sentit del ritmo militá y atres virtuts castrenses.

Un-dos, un-dos, un-dos; cap a missa marchaben les tres Pestetes, en los seus pits secs, les seues caderes esmirriades y la seua soberbia estatura o alsada, camí de la iglesia, en los vels lligats en un nugo deball de la barbilla y lo breviari deball de un bras.
Un ivern, la del mich, Elena, se va morí. Se va apagá un matí fosc y plovinós de desembre. Cuan la gen va acudí a donáls lo péssame a les dos germanes superviviéns, la Pesteta gran se santiguabe y repetíe:

- Deu u sap tot y es just en les seues dessisións; se ha emportat lo mes inútil de la familia. Donémli grassies. Ya al sementeriet tocán a la iglesia, cuan tapaben en dos tarrossos de terra lo cos descarnat de la Elena - la Pesteta del mich -, unes plañideres o ploradores van escomensá a gañolá.
La Pesteta gran se va encará en elles, aspra y digna y destemplada:

- No la ploréu - va di -; s´ha mort de dessidia.

Y, desde entonses, lo trío se va convertí en dúo y a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, resabe dabán del altá de San Roc, se trobabe a faltá lo afilat y justet volumen de la Pesteta difunta. Pero va sé encara pijó lo que li va passá a la Pesteta menuda. A fin de cuentes lo de la del mich va sé dessignio de Deu, mentres que lo de l´atra va sé una fluixesa de la carn y per tan degut al seu libre y despreocupat albedrío. Allabonses se va establí al poble la sucursaleta del bang que ara rematabe un dels costats de la plassa. En lo directó va arribá tamé un ofissialet ben plantat y ben vestit al que sol per vóreli la cara de prop, a través de la finestreta, li portaben los ahorros les veínes del carré. Va sé un bon cuquet lo que va fé aná lo bang pera pessigá esta clientela a la ratera. Un prossedimén que consevol finansié de talla no haguere asseptat, pero que al poble va rendí uns ressultats formidables. Tan va sé que Ramón, lo fill del apotecari, que escomensabe entonses los seus estudis jurídics, se va lamentá no está en condissións encara de elaborá la seua tessis doctoral, que haguere fet mol a gust sobre lo original tema "La influensia de un personal escrupulosamen triat a les economíes de un poble". En lo de "economíes" se referíe a "ahorros" y en lo de "poble", concretamen, a la seua "aldeeta". Lo que passabe es que sonabe mol be alló de "economía de un poble" y li donabe al seu hipotétic treball, y encara que ell u díe en broma, mes altura y un alcáns mol mes ample. En la arribada de Dimas, lo ofissialet del bang, los pares y los mossos vells del poble se van ficá en guardia.
Don José, lo mossen, que ere un gran san, va parlá moltes vegades en don Dimas, apuntánli les grans consecuénsies que lo seu bigot podríe portáli al poble, pera be o pera mal. La assiduidat o frecuensia en la que lo mossen y don Dimas se entrevistaben va menguá bastán lo ressel dels pares y mossos vells y hasta la Pesteta menuda va considerá que no ere imprudén ni irreligiós dixás acompañá, de cuan en cuan, per don Dimas, encara que san germana gran, extremán la prudensia, la censurare a crits en "lo teu libertinaje y descoco són notoris". Lo sert es que a la Pesteta menuda, que hasta entonses li pareixíe aquella vall una presó vuida y sense llum, se li va obrí de repén lo horizonte, la línia que ajunte la terra y lo sel, y sen va acatá, per primera vegada a la seua vida, de la bellesa de les montañes abruptes, tallades a destral, y de la poessía de la verda campiña y de lo sugestiu que ressultabe escoltá esgarrás la nit de la valleta per lo estridén chulit de un tren. Bobades, pero bobades que porten una afilada trassendensia cuan se té lo cor unflat.
Una tarde, la Pesteta menuda va torná del seu acostumat passeo abalotada:

- Maña - va di -. No sé de aón te ve eixa inquina contra Dimas. Es lo milló home que hay conegut may. Avui li hay parlat dels nostres dinés y ell me ha donat en seguida cuatre idees pera colocáls be. Li hay dit que los teníem a un bang de la siudat y que parlaríem tú y yo abáns de dessidí res.

Va aullá, escaldada, la Pesteta gran: - ¿Y ya li has dit que sol són mil duros?

Va sonriure la Pesteta menuda pel menospreu que san germana li fée del seu flat:
- No, naturalmen. De la sifra no li hay dit res - va di.

Lola, la Pesteta gran, va alsá los seus muscles ossuts en ademán de impotensia. Después va cridá, dixán rellissá les paraules, com per un tobogán, pel seu llarg y esmolat nas: - ¿Saps lo que te dic? Que eixe home es un truhán que sen está enfotén de tú.
¿No veus que tot lo poble u comente y sen enriu de la teua tontería? Sirás tú la única que no sen acato, germana. - Va cambiá de repén lo to de la seua veu, suavisánlo -:
tens trenta sis añs, Irene; casi podríes sé la mare de eixe mosso. Pénsatu be.
Irene, la Pesteta menuda, va adoptá una actitut de llevantada, de mar abalotada.

- Me dolen los teus ressels, Lola, pera que u sápigues - va di -. Me fastidien les teues insinuassións. No té res de particulá, crec yo, que se entenguen un home y una dona.
Y no signifique res que se porton uns añs. Lo que passe es que totes les del poble, escomensán per tú, me teníu enveja. ¡Aixó es tot!
Les dos Pestetes se van separá en los nassos pujats. A la tarde siguién, Cuco, lo factó, va anunsiá al poble que doña Irene, la Pesteta menuda, y don Dimas, lo del bang, habíen agarrat lo mixto cap a la siudat. A la Pesteta gran, al enterássen, li va pujá la sang a la cara y li va enterbolí la raó. Se va desmayá. Va tardá mes de sing minuts en recuperá lo sentit. Cuan u va fé, va traure de un apolillat baúl lo traje negre que encara conservabe desde la mort de son pare, se va embuchá en ell, y va marchá a pas ligero cap a la rectoría.

- Don José, Deu meu, quína desgrassia mes gran - va di al entrá.

- Assosségat, serénat, filla.

Se va assentá la Pesteta a una cadira de vime, jun a la taula del retó.
Va interrogá a don José en la mirada.

- Sí, ya u sé; lo Cuco me u ha contat tot - va contestá lo mossen.

Ella va respirá fort y les seues costelles van ressoná com si entrechocaren. Seguidamen se va llimpiá una llágrima, redona y apretada com una gota de aigua que cau de un abre.

- Escóltom en atensió, don José - va di -, ting una horrible duda. Una duda que me rossegue les entrañes. Irene, man germana, es ya una puta, ¿no es aixó?

Lo mossen se va ficá una mica colorat: - Calla, filla. No digues animalades.

Va tancá lo mossen lo breviari que estabe lligín y se va aclarí la gola, pero la seua veu va eixí, no obstán, empañada per una sorda gangossidat.

- Escolta - va di -, no es una prostituta la dona que se entregue a un home per amor.
La ramera es la que fa de lo seu cos y de les grassies que Deu li ha donat un comers ilíssit; la que se entregue a tots los homens per dinés. ¿Compréns la diferensia?

La Pesteta va eixecá lo pit, inexorable: - Pare, de totes maneres lo que ha fet la Irene es un gravíssim pecat, un asquerós pecat, ¿no es sert?
- U es, filla - va contestá lo mossen -, pero no irreparable. Crec que conec a don Dimas y no me pareix mal mosso. Se casarán.

La Pesteta gran se va tapá los ulls en los dits descarnats y va reprimí a miges un gemec:

- Pare, pare, pero encara ña un atra cosa - va di -. A man germana la ha fet caure lo ardó de la sang. Es la seua sang la que ha pecat. Y la meua sang es la mateixa que la della. Yo podría habé fet lo mateix. Pare, pare, me acuso de aixó. De tot cor, horriblemen apenada, me arrepentixgo de aixó.

Se va eixecá don José, lo mossen, que ere un gran san, y li va tocá lo cap en los dits:

- Ves, filla. Vésten cap a casa y tranquilísat. Tú no tens la culpa de res. Lo de la Irene, ya u arreglarem.
Lola, la Pesteta gran, va abandoná la rectoría. En serta manera estabe mes consolada. Per lo camí se va repetí mil vegades que estabe obligada a expresá lo seu doló y vergoña de manera ostensible, ya que pedre la honra sempre es una desgrassia mes gran que pedre la vida. Influída per esta idea, al arribá a casa, va retallá un cartonet de una caixa de sabates, va agarrá un pinsell y en lletres nervioses va escriure: "Tancat per deshonra". Va baixá al carré y lo va enclavá a la porta de la tenda. La botiga, segóns li van contá a Daniel, lo Mussol, va está tancada deu díes en les seues deu nits consecutives.

miércoles, 8 de mayo de 2024

Lexique roman; Logar, Loguar, Lojar - Perlongar, Perlonjar, Prolonguar,


Logar, Loguar, Lojar, v., lat. locare, louer, donner ou prendre en location, mettre à louage. 

Albergar los viandans paubres que no podon logar ostal.

(chap. Albergá als vianans o caminans pobres que no poden llogá (cap) hostal.)

V. et Vert., fol. 79.

Héberger les voyageurs pauvres qui ne peuvent louer gîte.

Ditz hom que, per dos poges,

Sai si logua, e lai si ven.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

On dit que, pour deux pougeois, ici il se loue, et là se vend.

Se vol de veilla logar. 

T. de Bertrand et de Jausbert: Jausbert. 

Se veut donner en location à vieille. 

Part. pas. Ieu soi de parlar logatz... 

Lengua logada non lassa.

P. Cardinal: De paraulas. 

Je suis mis à louage pour parler... 

Langue mise à louage ne se lasse. 

Loc. Homicidi e lauzengier,

Lengua loguat, creba mostier.

Marcabrus: Pus mos coratges. 

Homicides et médisants, mis à louage pour la langue, renverseurs de monastères. 

CAT. Llogar. ANC. ESP. Logar (MOD. Alquilar). ANC. IT. Locare. (chap. Llogá: llogo, llogues, llogue, lloguem o llogam, lloguéu o llogáu, lloguen; llogat, llogats, llogada, llogades.)

2. Logaire, Logador, s. m., lat. locator, loueur, qui prend ou donne à loyer.

Lo senher o 'l logaire de la maio. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 42.

Le seigneur ou le locataire de la maison. 

Apres dels tres ans esta hom al sagrament del logador.

Statuts de Montpellier, de 1212. 

Ensuite des trois ans on est au serment du loueur.

CAT. Llogador. (chap. Llogadó, llogadós, llogadora, llogadores.)

3. Logadier, Logatier, Locadier, s. m., mercenaire, salarié, journalier.

Els atendon la mort, co fay lo logadier la hora de sa paga.

V. et Vert., fol. 33.

Ils attendent la mort, comme fait le mercenaire l'heure de sa paye.

- Locataire.

Dengun home que sera estranh no manjara del anhel, ni degun logatier ni oste. Hist. abr. de la Bible, fol. 28.

Nul homme qui sera étranger ne mangera de l'agneau, ni nul locataire ni hôte.

Negun hoste ni negun locadier.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 10. 

Nul hôte ni nul locataire. 

ANC. FR. Y a-t-il différence de demourer en une maison, où il y ait plusieurs louagiers, ou en celle où jamais personne n'ait habité? 

Macault, Trad. des Apopht., fol. 134.

CAT. Llogater. ANC. ESP. Logadero (MOD. inquilino, el que alquila. 

Chap. Llogaté, llogatés, llogatera, llogateres; inquilino, inquilinos, inquilina, inquilines).

4. Loguier, Loguer, s. m., loyer, prix, salaire, récompense. 

Bos er lo gazardo e meilher lo loguiers.

Izarn: Diguas me tu.

Bon sera le guerdon et meilleur le salaire. 

Cels que retenon a tort los loguiers de lurs messatge e dels obriers que fan lur obras. V. et Vert., fol. 15. 

Ceux qui retiennent à tort les salaires de leurs messages et des ouvriers qui font leurs ouvrages. 

De vesoa ni d' orfe enfant, 

Non pris loguier petit ni grant. 

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

De veuve ni d'enfant orphelin, je ne pris salaire petit ni grand.

No perdra so loguer. Trad. du N.-Test., S. Mat., ch. 10. 

Ne perdra pas sa récompense.

ANC. ESP.

Tu en loguer prometes me asaz mala sollada.

V. de S. Domingo de Silos, cop. 144.

CAT. Loguer. ESP. MOD. Loguero. (chap. Llogué, llogués : preu que se pague per a llogá, alquilá, alquiler, alquilers. Premio, salari, recompensa, jornal.)

5. Logation, s. f., lat. locationem, location, louage.

Instrumens de locations de maizons. 

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

Actes de locations de maisons.

ESP. Locación. PORT. Locação. IT. Locazione.

6. Logazo, s. f., louage.

Si cum es de vendezo e de logazo e de totas causas que son de bona fe.

Trad. du Code de Justinien, fol. 34. 

Ainsi comme il est de vente et de louage et de toutes choses qui sont de bonne foi.

7. Conlogation, s. f., sous-location. 

Instrumens de logations..., de conlogations.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle. 

Actes de locations..., de sous-locations.

(chap. Colloga, collogues; v. collogá : llogá entre mes de un, normalmén dos, un terreno per a treballál. Collogo, collogues, collogue, colloguem o collogam, colloguéu o collogáu, colloguen; collogat, collogats, collogada, collogades.)

8. Loguadaria, s. f., louage, location. 

En loguadaria de mayos. Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 41. 

En location de maisons.

9. Logadit, Loguadit, Lojadit, adj., salarié, stipendié, mercenaire. 

Sabia com era vengutz al rei Henric esser soudadiers logaditz.

V. de Bertrand de Born.

Savait comment il était venu au roi Henri (pour) être soudart stipendié.

Per messatge loguaditz. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Par message salarié.

Lojadiz, es cel que ten luoc de pastor, e non quer... salut de las armas.

Trad. de Bède, fol. 56.

Mercenaire, c'est celui qui tient lieu de pasteur, et ne cherche pas... le salut des âmes.

10. Alogar, v., louer, prendre à gages, allouer, assigner.

Aquels liais obriers

Que Dieus mes en la vinha, c' aitan det als derriers,

Can los ac alogatz, coma fetz als premiers.

Izarn: Diguas me tu.

Ces loyaux ouvriers que Dieu mit dans la vigne, vu qu'autant il donna aux derniers, quand il les eut loués, comme il fit aux premiers. 

Part. pas. fig. Quar aqui es alogada

L' amor desobre nompnada. 

Brev. d'amor, fol. 7.

Car là est assigné l'amour dessus nommé.

ANC. FR. Le seigneur peut saisir pour sa rente les bestes pasturantes sur son fonds, encore qu'elles n' appartiennent à son vassal, ains à ceux... qui ont alloué lesdites bestes.

Coutumes de Normandie, art. 67.

ANC. ESP. Alogar. IT. Allogare.


Logre, s. m., lat. lucrum, lucre, gain, profit. 

Sans deception et sans logre d' aver. Titre de 1059. 

Sans déception et sans lucre d'argent.

ANC. CAT. Llogre. ESP. Lucro, logro. PORT. IT. Lucro. (chap. Lucro, profit, guañ.)

2. Lograr, v., lat. lucrari, gagner, obtenir, acquérir.

Logra 

Tals morcels que pueis l' amarga.

Gavaudan le Vieux: Lo mes. 

Acquiert morceaux tels que puis (cela) lui cause amertume.

CAT. ESP. Lograr (lucrar, lucrarse). PORT. Lucrar. IT. Lucrare.

(chap. Lucrá, lucrás: yo me lucro, lucres, lucre, lucrem o lucram, lucréu o lucráu, lucren; lucrat, lucrats, lucrada, lucrades. Lográ : conseguí. 

En rumano diuen lucru : treballá: conseguí un profit : lucrás.)

3. Lucrier, adj., riche, opulent, puissant.

Mas lai on sap baro que es lucriers,

Que a IIII castels ni V entiers.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 21.

Mais là où il sait baron qui est riche, qui a quatre et cinq châteaux entiers. 

ANC. CAT. Logrer. ESP. Logrero. (chap. Ric, potén, opulén.)


Loire, s. m., leurre, appât.

Can lo veira apropchar,

Lo loire deu hom lai gitar;

Pero tota hora li sovenha

Qu' el loire per la corda tenha.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand on le verra approcher, le leurre on doit là jeter; pourtant qu'à toute heure on se souvienne qu'on tienne le leurre par la corde. 

ANC. FR. Et fist tornoiement ès nues

D' ostoirs, de faucons et de grues, 

Et les fist au loirre venir.

Roman de la Rose, v. 20351.

On trouve, en ANC. CAT., Loyra.

2. Loirar, v., leurrer, attirer au leurre.

Fig. Ma domn' es tan bell' e cortes' e pros 

Que m fai loirar plus que falcos lanier. 

G. Rainols d'Apt: Quant aug.

Ma dame est si belle et courtoise et méritante qu'elle me fait leurrer plus que faucon lanier.

ANC. CAT. Loyrar.

3. Aloirar, v., leurrer, allécher, attirer.

Aloirar coma falco

Et adobar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Leurrer et arranger comme faucon.

Fig. Per lo peccador aloyrar. Brev. d'amor, fol. 130.

Pour leurrer le pécheur.

Part. pas. Can lo falx es fort be aloiratz, 

E ben maniers e ben privatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Quand le faucon est fort bien leurré, et bien maniable et bien privé.

ANC. CAT. Aloyrar. (chap. Pasturá, doná minjá, empapussá, alimentá.)


Lom, Lomp, s. m., lat. lumbus, lombe, rein, longe, filet.

Als ronhos et als loms. Eluc. de las propr., fol. 95. 

(chap. Als riñons y als lloms.)

Aux rognons el aux reins. 

Vostre lombe seint. Trad. de Bède, fol. 40.

Vos reins ceints.

Dieus comandet ad aquells que sacrifiarian l' anhell pascal que senchesson be lurs loms. V. et Vert., fol. 97.

Dieu commanda à ceux qui sacrifieraient l'agneau pascal qu'ils  ceignissent bien leurs reins.

Son porc... vendre fara; deu vendre los lomps als senhors.

Cout. de Tarraube, de 1284.

Son porc... il fera vendre; il doit vendre les filets aux seigneurs. 

CAT. Llom. ESP. Lomo. PORT. IT. Lombo. (chap. Llom, lloms; llomillo, llomillos; solomillo, solomillos; desllomat, desllomats, desllomada, desllomades. Acachá lo llom : belcás per a treballá.)


Lombric, Lumbric, s. m., lat. lumbricus, lombric, sorte de ver.

Quan l' arma siec lai los camis estretz, 

E 'l cors es sai vianda dels lombrics. 

P. Cardinal: D' un sirventes far.

Quand l'âme suit là les chemins étroits, et le corps est ici la pâture des vers.

Lombrix de terra qui so esca a pescar ab hams.

(chap. Papaterra que son sebo per a peixcá en hams.)

Eluc. de las propr., fol. 262.

Vers de terre qui sont amorce à pêcher avec hameçons.

- Ver d'intestin.

(chap. Cuc dels budells, tripes, intestinos. Alguns com la solitaria o tenia se poden fé mol llargs y sé perillosos.)

Verms... alcus so en bestias cum lumbrix.

Auci lumbrics et verms d'aurelhas.

Eluc. de las propr., fol. 262 et 200.

Vers... aucuns sont dans les animaux comme les lombrics.

Détruit lombrics et vers d'oreilles. 

ESP. Lombriz. PORT. Lombriga. IT. Lombrico. (chap. Papaterra, papaterres: que minge o pape terra. Papatiarra, papatiarres a Valjunquera.)

2. Lombec, s. m., lombex, sorte de ver à soie.

Lombex es verm nayshent els rams de cipres, de fraishe..., e ministra seda per sa egestio. Eluc. de las propr., fol. 241.

(chap. Cuc de seda. Fique que naix a les rames o branques de siprés, o de freixa, fresno, y que “cague” seda.)

Lombex est ver naissant aux branches de cyprès, de frêne..., et il fournit soie par son évacuation.


Lona, s. f., lagune, mare, flaque.

(N. E. ESP. Laguna, lago, estanque, estanca; latín lacu, lacuna; alemán See; Escocia loch, lake. Chap. Laguna, lagunes; lago, lagos. CAT. Llach, llac, llacuna, estany.)

Una granda lona o 'stanh d' ayga dousa o salada.

En la terra essucha que sera entre los senhals e la lona o l' estanh o l' aiga.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 1re part., ch. 30. 

Une grande lagune ou étang d'eau douce ou salée. 

En la terre sèche qui sera entre les signaux et la mare ou l'étang ou l'eau.


Long, Lonc, Loing, adj., lat. longus, long, désignant l'étendue.

La pecairis s' estent aitant longa cant fon.

(chap. La pecadora se va estendre tan llarga com ere. Ocsitá pecairitz, pecairis. S'ha estés tot lo llarg qu'es.)

V. de S. Madeleine.

La pécheresse s'étend autant longue qu'elle fut.

Substantiv. Aitan a de lonc coma de larc. Liv. de Sydrac, fol. 45.

Autant a de long comme de large.

Adv. comp. Vi per un gran paviment 

De lonc en lonc la gran serpent. 

Roman de Blandin de Cornouailles.

Vit sur un grand pavé de long en long le grand serpent.

- Désignant la durée.

Lanquan li jorn son lonc en mai.

G. Rudel: Lanquan. 

Lorsque les jours sont longs en mai. 

Aissi finira ma chanso, 

E no vuelh pus longa sia.

Berenger de Palasol: S'ieu sabi' aver. 

Ici finira ma chanson, et je ne veux pas qu'elle soit plus longue. 

Adv. comp. Longa sazo ai estat vas amor

Humils e francs, et ai fait son coman. 

Cadenet: Longa sazo. 

Longtemps j'ai été envers amour humble et franc, et j'ai fait son commandement.

- Différé.

Longua paraula d'amar

Es grans enueitz, e par enjans.

B. de Ventadour: Quant erba. 

Longue parole d'aimer est grand ennui, et paraît tromperie.

Ieu no 'n trob ges doas en mil 

Ses falsa paraula loigna.

A. Daniel: Lancan son passat. 

Je n'en trouve pas deux en mille sans fausse parole différée. 

Prép. L'autr'ier lonc un bosc fulhos.

Cadenet ou Thibaud de Blizon: L'autr'ier. 

L'autre jour le long d'un bois feuillu. 

Si uns si presenta 

Qu'ill denh lonc se assire.

P. Rogiers: Tan no plou. 

Si un se présente qu'elle daigne à côté de soi faire asseoir.

Prép. comp. De lonc celui qui plus li plai. 

T. de Peyrols et de Gaucelm: Gaucelm. 

A coté de celui qui plus lui plaît.

Jaufre, com ben ensegnhatz, 

Vai de lonc Brunezen sezer.

Roman de Jaufre, fol. 88.

Jaufre, comme bien appris, va auprès de Brunesent s'asseoir. 

ANC. CAT. Llonch. ANC. ESP. Luengo. PORT. Longo. IT. Lungo. 

(chap. Llarg o llarc; llargs o llarcs; llarga, llargues.)

Compar. D' un sirventes no m qual far longor ganda.

Bertrand de Born: D' un sirventes. 

D'un sirvente il ne me faut pas faire plus long délai.

Aissi vai lo vers definen,

Et ieu no 'l puesc far lonjor.

(chap. Aquí va lo vers acabán, y yo no lo puc fé mes llarg. Lonjor : mes llarg o llarc.)

Pierre d'Auvergne: Belha m' es la.

Ici va le vers finissant, et je ne le puis faire plus long.

2. Sobrelonc, adj., très long.

Jorns sobreloncs. Eluc. de las propr., fol. 109.

Jours très longs.

(chap. Sobrellarg, sobrellarc : massa llarg, mol llarg.)

3. Long, Loing, Lonh, Lung, Luenh, Lunh, adv., loin.

No m sai quora mais la veyrai, 

Quar tan son nostras terras lonh. 

(chap. literal: No me sé cuán mes la voré, ya que tan están les nostres terres llun, lluñ.)

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Je ne sais quand plus je la verrai, car tant sont nos terres loin.

Cug esser loing en Espanha, 

Preon entre Sarazis. 

Folquet de Marseille: Ja non volgra. 

Je crois être loin en Espagne, bien avant parmi les Sarrasins.

Luenh es lo castelhs e la tors 

Ont elha jay e son maritz.

G. Rudel: Pro ai. 

Loin est le château et la tour où elle gît et son mari.

D' aquest' amor son lung forsdutz.

A. Daniel: Lanquan vei. 

Je suis éconduit loin de cet amour.

Loc. Anc tan non amey luenh ni prop. 

Arnaud de Marueil: Dona sel. 

Oncques tant je n'aimai loin ni près. 

Mielhor ni gensor non sai 

Ves nulha part, ni pres ni lonh.

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Meilleure ni plus belle je ne sais vers nulle part, ni près ni loin. 

Adv. comp. M' es belhs dous chans d' auzelhs de lonh. 

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Le doux chant d'oiseaux m'est beau de loin.

Pres e valor vezem pauc en luenh enantir.

G. Fabre de Narbonne: On mais vey. 

Mérite et valeur nous voyons peu s'avancer au loin.

Prép. comp. Menet lo ab si foras lonh del castel.

V. de G. de Cabestaing.

Le mena avec soi dehors loin du château.

Las serisias vi loing de se. 

(chap. Va vore les sireres lluñ de sí : d'ell, d'ella.)

T. de B. de Ventadour et de Peyrols: Peirols.

Les cerises vit loin de soi. 

Fig. Lo cor de lor es long de mi. Doctrine des Vaudois.

Le coeur d'eux est loin de moi.

CAT. Lluny. ANC. ESP. Luene (MOD. lejos). PORT. Longe IT. Lungi. 

(chap. Lluñ, llun; alluñat, alluñats, alluñada, alluñades; apartat, apartats, apartada, apartades; a la quinta biscuerna; al quinto pi; allá aon nostre Siñó va pedre les abarques; alló está a pendre pel cul.)

4. Longa, s. f., longue, délai.

Adv. comp.

Be sabon qu'a la longa no i poiran pas durar. Guillaume de Tudela. 

(chap. Be saben que a la llarga no hi podrán aguantá, durá, permaneixe.)

Ils savent bien qu'à la longue ils n'y pourront pas durer.

ESP. Luenga. (chap. A la llarga. Conec algú de Valderrobres en apellit Llonga, se va casá a Beseit, té dos filles mol guapes. Encara fa vi a la manera tradissional, com u fée son sogre “lo sistellé”.)

5. Longueza, Longuessa, Longesa, s. f., longueur.

La largueza, la longueza, l' auteza e la pregundeza.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Éphésiens.

La largeur, la longueur, la hauteur et la profondeur.

Mesurec la longuessa de 1 peyra entro l' autra. Philomena, fol. 22.

Mesura la longueur d'une pierre jusqu'à l'autre.

Li longesa de la terra non part pas aquels que charitaz ajostet.

Trad. de Bède, fol. 20.

La longueur de la terre ne sépare pas ceux que charité réunit.

ANC. FR. Les bons usages... se refroidissent par longuesse de temps. Not. des Mss. de la bibl. dite de Bourgogne, p. IG. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Longueza. IT. Lunghezza. (chap. Llargaria, llargaries, tan de mida com de tems.)

6. Longeitz, Longeis, adv. de compar., plus longuement, plus longtemps.

Tot atressi cum Duransa

Pert en mar major 

Son nom, que longeis non cor. 

Richard de Barbezieux: Lo nous mes.

Tout ainsi comme la Durance perd en haute mer son nom, vu qu'elle ne court pas plus longtemps. 

Si 'l mals longeitz li dura,

Pauc viura.

(chap. Si lo mal mes tems li dure, poc viurá. En inglés, long, longer : alemán lang : länger : llarg de tems, mes llarg de tems : mes tems.)

P. Rogiers: Al pareissen. Var.

Si le mal plus longuement lui dure, il vivra peu.

7. Longas, Longuas, Lonjas, adv., longtemps.

Las! ges longas non posc sofrir l' afan.

Raimond de Salas: Si m fos. 

Hélas! longtemps je ne peux point souffrir la peine.

Adv. comp. A lonjas n'ay sufert lo fays.

Jordan de Cofolen: Non estarai.

Dès longtemps j'en ai supporté le faix.

8. Longamen, Longuamen, Lonjamen, adv., longuement, longtemps. Aissi com hom longuamen

Non pot viure ses vianda.

B. Zorgi: Atressi. 

Ainsi comme on ne peut vivre longtemps sans nourriture.

S'ieu n' ai lonjamen

Gran ben dig, no m desplatz.

Arnaud de Marueil: Ja non er. 

Si j'en ai longtemps dit grand bien, il ne me déplaît pas.

Adv. comp. La carta 'l porto VII Juzieu, 

De longamen bon amic sieu.

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

La charte lui portent sept Juifs, de longtemps ses bons amis.

ANC. CAT. Llongament. ANC. ESP. Luengamente. PORT. Longamente. 

IT. Lungamente. (chap. Llargamen.)

9. Sobrelongament, adv., très longuement.

Viu sobrelongament. Eluc. de las propr., fol. 232. 

Vit très longuement.

10. Longitut, s. f., lat. longitudo, longueur. 

Fig. Per longitut... d' estudi. Trad. d'Albucasis, fol. 2. 

Par longueur... d'étude.

CAT. Longitut. ESP. Longitud. PORT. Longitude. IT. Longitudine. 

(chap. Longitut, longituts : llargaria, llargaries.)

11. Longinc, adj., lat. longinquus, éloigné, distant, lointain.

El loc de la seccio, sobre peyra, en las femnas, es longinc del loc de la peyra.

Fig. Aquesta operacio es pus salva e pus longinqua de flux de sanc.

Trad. d'Albucasis, fol. 32, et 33.

Le lieu de la section, sur la pierre, dans les femmes, est distant du lieu de la pierre.

Cette opération est plus sûre et plus distante de flux de sang.

ESP. Longincuo. PORT. IT. Longinquo. (chap. Alluñat, longincuo, distán, apartat.)

12. Longansa, s. f., retard, prolongation, ajournement.

Ab brau respos et ab longansa.

Aimeri de Peguilain: S'ieu fui. 

Avec dure réponse et avec ajournement.

13. Lonhdan, Lunhdan, Loindan, adj., lointain, éloigné. 

Voyez Muratori, Diss, 33.

Ja negus non er tan plazentiers,

... Ni lunhdas ni vezis,

Que ja sia de mos afars devis.

Arnaud de Marueil: Anc vas amors.

Jamais nul ne sera si agréable... ni éloigné ni voisin, que jamais il soit médisant de mes affaires.

Una non sai loindana ni vezina,

Si vol amar, vas vos no si' aclina.

La Comtesse de Die: A chantar m' er.

Je n'en sais pas une éloignée ni voisine, si elle veut aimer, qui envers vous ne soit soumise.

Fin' amors jonh e lia

Dos cors de lonhdan pais.

Peyrols: Quoras que.

Amour pur rapproche et unit deux coeurs de lointain pays.

- Adverbial. Longuement.

Si 'l mals loindans li dura,

Pauc viura.

P. Rogiers: Al pareissen.

Si le mal longuement lui dure, peu il vivra.

IT. Lontano. (ESP. en lontananza, alejado.)

14. Longar, Loingnar, Lonhar, Luenhar, Lunhar, v., éloigner, renvoyer, écarter, reculer, s'éloigner. 

Assatz par

Que loingnar 

Me volc de sa reio.

V. de Pierre Vidal. 

Il paraît assez qu'elle voulut m'éloigner de son pays.

Partic lo de si e 'l lonhet, e no 'l vesti ni l' armet. V. de Peyrols. 

Le sépara de soi et le renvoya, et ne le vêtit ni l'arma.

Que joi mi renda,

E m luenh sospirs e plors.

Guillaume de Cabestaing: Lo dous. 

Qu'elle me rende joie, et écarte de moi soupirs et pleurs.

S'era reys d' Englaterr' o de Fransa, 

Lonhera m'en per far totz sos comans.

Rambaud de Vaqueiras: Era m requier. 

Si j'étais roi d'Angleterre ou de France, je m'en éloignerais pour faire tous ses commandements. 

A doas legas lonhet d' aqui.

(chap. A dos legües se va alluñá d'aquí, assí, açí, astí.)

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

A deux lieues il s'éloigna de là.

- Séparer.

Tro lauzengiers crois e savais 

Nos longeran ab lors fals brais.

Rambaud d'Orange: Entre gel. 

Jusqu'à ce que médisants méchants et lâches nous séparèrent avec leurs faux cris.

Part. prés. L' esperitz

Es de lieis privatz et aizitz, 

Sitot lo cors s' en es lonhans. 

B. de Ventadour: Pel dols. 

L'esprit est d'elle familier et accueilli, quoique le corps s'en est éloignant. Fig. Que s' an' ades loinhan 

Per mielhs salhir enan.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Qu'il s'en aille incontinent reculant pour mieux sauter en avant.

Part. pas. fig. Anc no fuy tan lunhat d'amor. 

G. Rudel: Belh m' es. 

Oncques je ne fus si éloigné d'amour. 

Annet en pellerinatge en lunhada terra. 

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 15. 

Alla en pélerinage en terre éloignée.

ANC. IT. Si forte esso longiando. Guittone d'Arezzo, Lett. 30.

ANC. CAT. Lunyar. (chap. Alluñá, alluñás, anassen lluñ o llun: yo m'  alluño, alluñes, alluñe, alluñem o alluñam, alluñéu o alluñáu, alluñen. 

Yo m' en vach lluñ; yo m' aparto.)

15. Alongament, Alonhament, s. m., éloignement.

Per gran alonhament del solelh. Eluc. de las propr., fol. 134.

Par grand éloignement du soleil.

- Retard, prolongation, délai.

En breu d' ora y ven alongamens.

H. Brunet: Cuendas razos.

En peu de temps y vient retard.

Ses plus d' alongamen.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 2 bis.

Sans plus de retard.

Queron inducias, so es respech e alongamen.

Trad. du Code de Justinien, fol. 14.

Demandent renvois, c'est-à-dire répit et prolongation.

ANC. ESP. Alongamiento. PORT. Alongamento. IT. Allungamento.

(chap. Allargamén, allargamens; prolongassió, prolongassions; prórroga, prórrogues; atrasamén, atrasamens de un juissi, retrás, retrasos.)

16. Alongui, s. m., délai, prolongation.

Paubres deu atrobar perdo

Et alongui, cant falh promessio.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Le pauvre doit trouver excuse et délai, quand promesse manque.

Alonguis de IIII mes non sia autreiatz.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 714.

Qu'un délai de quatre mois ne soit pas octroyé.

(chap. Retrás, prolongassió, prórroga, atrasamén.)

17. Alonguier, s. m., retard, retardement, délai, prolongation.

Dama, ditz En Lucatz, no fassam alonguier. Guillaume de Tudela. 

Dame, dit le seigneur Lucas, ne faisons point retardement.

No quieyras alonguier ni definida de jorn. 

No lur permet alonguier entro a dema. 

V. et Vert., fol. 68 et 71. 

Ne requiers prolongation ni assignation de jour. 

Ne leur permet délai jusqu'à demain.

18. Allongansa, Aloingnansa, s. f., prolongation, délai, allongement.

Val mais us cortes nos,

Quant ocs non trob' abondansa,

Que s'om ditz per allongansa: 

Si farai.

Azemar le Noir: Era m don. 

Mieux vaut un non courtois, quand oui n'y trouve suffisance, que si on dit pour délai: Si ferai.

Un manuscrit porte aloingnansa. 

ANC. ESP. Alonganza.

19. Alongar, Alonguar, Alonjar, Alunhar, v., allonger, prolonger.

- Désignant l'étendue.

Regnas breus qu' om non puesc' alonguar.

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc. 

Rênes courtes qu'on ne puisse allonger.

(chap. Riendes curtes que no se puguen allargá.)

Las regnas alonguet al seu bausan destrier.

Roman de Fierabras, v. 170.

Les rênes allongea à son destrier bauçant.

S' alonjan e s' abrevian cum li masculin. Gramm. provençal.

S'allongent et s'abrègent comme les masculins.

- Désignant la durée.

Ab deniers dels mortz alonga al rei sa guerra.

Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna. 

Avec deniers des morts il prolonge au roi sa guerre. 

Alongon las causas, e fan far grans dampnatges. V. et Vert, fol. 15.

Prolongent les causes, et font faire grands dommages.

- Retarder, différer.

Mas si m' alongues de morir, 

Ma vida for' el sieu servir.

P. Raimond de Toulouse: Enquera. 

Mais si elle me retardait de mourir, ma vie serait au sien servir.

Part. pas. Mandet que la sagrassio fos alongada entro lendema mati.

(chap. Va maná que la consagrassió fore diferida, allargada hasta en son demá de matí.)

Philomena. 

Ordonna que la consécration fût différée jusqu'au lendemain matin.

L' alonga sol meig an, 

E fa carta novela.

G. Riquier: Si m fos. 

Le diffère seulement d'un demi-an, et fait titre nouveau.

- Éloigner.

Si nos de las tendas no 'ls podem alunhar. Guillaume de Tudela. 

Si nous ne les pouvons éloigner des tentes. 

ANC. CAT. ANC. ESP. PORT. Alongar. IT. Allungare. (chap. Alluñá de lluñ, allargá de llarg.)

20. Deslongar, Deslonhar, Deslonjar, Desluenhar, Deslunhar, v., éloigner, écarter.

Plus que serps de sicomor

M' en deslong.

Guillaume de Cabestaing: Ar vei qu'em.

Je m'en éloigne plus que serpent de sycomore.

Per descassar e per deslonhar lo diable. V. et Vert., fol. 70. 

Pour chasser et pour éloigner le diable.

En la sua desmesura,

Mi part de si, e m desluenha.

Guillaume de Saint-Didier: Bel m' es. 

Dans son mauvais procédé, elle me sépare de soi, et m'éloigne.

No s pot sebrar ni deslunhar de vos. 

P. Raimond de Toulouse: Tos temps aug. 

Ne se peut séparer ni éloigner de vous. 

Fig. De tota joia m deslonja 

Ma dona.

Peyrols: Manta gens. 

De tout plaisir ma dame m'écarte.

21. Esloignar, Eslueingnar, Eslonhar, v., éloigner, éviter.

Fig. Eslueingna de turmen

Los las.

B. Zorgi: On hom plus.

Éloigne de tourment les malheureux. 

Doncx per que s' en vai negus tarzan

Ni eslonhan d' aquelh senhor servir?

Elias de Barjols: Qui saubes.

Donc pourquoi nul s'en va tardant et évitant de servir ce seigneur?

Que d' afan 

Lo puosca anar esloignan.

B. Zorgi: Sitot. 

Que de peine je puisse aller l' éloignant.

ANC. CAT. Elongar. (chap. Evitá, apartás de, alluñás de los capsots catalanistes, aragonesos incluíts.)

22. Perlongamen, Prolongament, s. m., prolongation, délai.

Dilacio... vol dire perlongamen. V. et Vert., fol. 12.

(chap. Dilassió... vol di prolongamén.)

Dilatation... veut dire prolongation. 

Senes prolongament, devon enquerir e cercar lo tort.

Cout. de Tarraube, de 1284. 

Sans délai, ils doivent enquérir et chercher le tort. 

ANC. CAT. Prolongament. ESP. Prolongamiento. PORT. Prolongamento. 

IT. Prolungamento. (chap. Prolongamén, prolongamens; prolongassió, retrás, prórroga, etc.)

23. Prolongacio, s. f., prolongation, allongement.

Abreviament et prolongacio.

(chap. Abreviamén y prolongassió.)

Eluc. de las propr., fol. 126.

Abrégement et prolongation.

CAT. Prolongació. ESP. Prolongación. PORT. Prolongação.

IT. Prolongazione, prolungazione. (chap. Prolongassió, prolongassions.)

24. Perloinjansa, s. f., retard, prolongation.

Que om la reda ses tota perloinjansa.

Traité de la Pénitence, en prov., fol. 59.

Qu'on la rende sans aucun retard.

25. Perlongar, Perlonjar, Prolonguar, v., lat. prolongare, prolonger, différer, retarder.

Perlonga de jorn en jorn d' enansar sa via. Liv. de Sydrac, fol. 128. Diffère de jour en jour d'avancer son chemin. 

Non perlongues ton do als frachuros. V. et Vert., fol. 81.

Que tu ne diffères pas ton don aux indigents. 

Part. pas. Per so car lo cosselh era prolonguat. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.

Parce que le conseil était prolongé. 

Esperansa perlonjada. Trad. de Bède, fol. 58.

Espérance prolongée. 

ANC. CAT. Perlongar. CAT. MOD. Prolongar. ESP. PORT. Perlongar, prolongar. IT. Prolungare. (chap. Prolongá: prolongo, prolongues, prolongue, prolonguem o prolongam, prolonguéu o prolongáu, prolonguen; prolongat, prolongats, prolongada, prolongades.) 

miércoles, 16 de noviembre de 2022

Poesía, Pere Miquel Carbonell

POESÍA.

(N. E. En el viaje literario a las iglesias de España, unos años antes de publicarse este tomo 28, escribe el autor, Jaime Villarroya, sobre Pedro Miguel Carbonell: - ortografía actualizada -

… Era además un curioso hacinador de los trataditos, epístolas, poesías y otras cosas que escribieron los sabios de su tiempo. También se esforzó él mismo en algunas composiciones; conato loable por la ocasión que con ellas dio a que sus amigos escribiesen en prosa y verso algunas cosas dignas de la luz pública que él nos conservó copiadas en su libro.)

Que Carbonell se hubiese dedicado a la poesía es descubrimiento del que hasta ahora no había participado el público, quedando exclusivamente reservado por espacio de cuatro siglos entre los que le sucedieron en la custodia del Real Archivo de Barcelona. Por lo mismo, grande fue nuestra satisfacción al tropezar con la primera noticia que sobre este particular nos proporcionó el detenido examen que practicamos, entre otros códices, del Memoriale n. 49 (1) y no es menor la que sentimos hoy al difundirle con la imprenta.

(1) Este códice es un índice antiguo, en folio mayor, hecho por Carbonell, que contiene reseñas de documentos, extractos y diferentes notas, las más de ellas muy útiles a los que se hallen al frente del Archivo. A sus foleos numerados preceden ocho que no lo están, y estos forman un índice alfabético de todos los documentos, notas y demás que se hallan continuados en dicho volumen. Al cuarto vuelto de estos foleos no numerados léense sub letra C. las siguientes notas autógrafas de Carbonell:

Açi fas mentio de les Cobles per mi ordenades e scrites en lo present libre. Cobles o dança de la mort començant en lo present libre... fol. XV.

Cobles ajustades per mi a la dita dança hon yo e tots havem a ballar o tart o primerament com Deu volra. E son per mi ordenades e scrites apres la present taula del present libre.

Cobles contra aquells qui son stats bons en fer fer per lo Senyor Rey don Ferrando segon en les Corts de Muntço la Costitutio (Constitutio, constitució, constitución) de les cerques e salaris de les scriptures del Real Archiu de Barcelona la cual es mes damnosa que util a republica (res publicarem publicamla cosa pública, pero con rey, como se puede ver, Fernando II de Aragón).


E com es dit als demanants qui tots hi venen cuitats anau a fer tatxar la cerca noy volen anar ans flestomen tots aquells qui hi son stats bons e diuen que ne per cerques ne per salaris no hi volen anar ni servir dita constitutio qui es feta a mala intentio e per pagar altre salari al taxador quils faria rodar. Almenys devia dir que en cas ques demanas mes del degut o contra voluntat dels demanants en tal cas fora raho anar a fer tatxar etc. E es cert que aran so millor pagat que abans que nols dic axi de cerques com de salaris si no voleu servar la constitutio pagau (lo) queus vullau. E axi mon fill que mes hi gonyaras fesho com yo ho fas... fol. LXXIV v. y CXXVI v.

Cobles altres per mi scrites e ordenades en lo present libre. Jatsia alguns mordicans e reprenedors diran e perque scriureles en tal libre yo no vull dir per que sino que Deu o sab. Les quals son ço es les de Sancta Maria Magdalena en la primera charta apres les ajustades per mi a la dança de la mort. - Apres les de Goliart. - Apres les contra los reprensors de la mia vida. - Apres del Refrany. - Apres contra aquells qui han de casa mia furtades lettres.

Adversus fugientes loca peste infecta. Cobles per mi fetes son...
fol. XXII y XXIII.

Bien es verdad que no fue la poesía el género en que más brilló la pluma de nuestro Cronista y que, como el lector advertirá, hay una distancia inmensa entre la fluidez, corrección y valentía de la prosa en que extiende sus narraciones y descripciones históricas y la languidez, desaliño y hasta tibieza de la mayor parte de sus metros. Nosotros no tenemos el menor reparo en atribuir estos defectos a la mansedumbre propia del carácter de Carbonell, a que rara vez siente hervir en sus venas el fuego de la improvisación el que acostumbra helar su sangre bajo la influencia de la fría y recelosa crítica, invirtiendo el tiempo en útiles investigaciones históricas, y finalmente a la poca elevación de los asuntos sobre que versan casi todas sus composiciones. Y en efecto, el quejarse de una constitución que disminuye los emolumentos de su destino y el corregir la pereza de los escribanos que omiten en sus libros la copia íntegra de las sentencias, son a la verdad pensamientos sobradamente humildes e incapaces de inflamar la vena hasta del poeta más susceptible.

Indudablemente el autor en ellas no hizo más que desahogar los sentimientos internos del corazón en el momento mismo de recibir las impresiones, sin darles otra importancia ni concebir más pretensión que la de amonestar y prevenir la inexperta juventud de su hijo; y tal vez si afortunadamente tuviéramos a la vista todas las que compuso, de las cuales la mayor parte se han perdido o al menos ignoramos el paradero, hallaríamos entre ellas alguna que confirmara nuestro aserto, por ejemplo, las que dedicó a la Magdalena y a Goliat: pero desgraciadamente los hijos de Carbonell o los que le sucedieron en el Archivo arrancaron de aquel códice los folios en que estaban continuadas con las que escribió contra los mordaces reprensores de su vida, contra los que habían extraído furtivamente de su casa algunas cartas, contra los que abandonaban las poblaciones dominadas por la peste y finalmente la que versaba sobre el refrán, habiéndose librado milagrosamente de tan lamentable extravío, por la feliz casualidad de hallarse repetidas en diferentes códices y en otros folios del Memoriale n. 49, las dos primeras que indicamos y la continuación a la Danza de la Muerte que, en nuestro concepto, es la que más mérito e interés ofrece, ya por ser la más perfecta y acabada en la versificación, ya por la idea filosófica sobre que versa, ya finalmente porque el autor sin duda se propuso en ella corregir las corrompidas costumbres de los cortesanos de su época. Tales ventajosas circunstancias nos han inclinado a tratarla más extensa y detenidamente que las demás y a darla el lugar preferente en nuestra publicación, acompañándola de todas las noticias y antecedentes que nuestro buen celo y escasos conocimientos sobre la materia nos han podido sugerir.

El autor al escribirla pagó el tributo que la mayor parte de los poetas, pintores y escultores de la edad media pagaron a la idea dominadora de la época, (1: Véase “La Danse des morts dessinée par Hans Holbein, gravée sur pierre par Joseph Schlotthaner, professeur á l' Académie de Munich: expliquée par Hippolyte Fortoul, professeur á la Faculté des lettres de Toulouse” cuya interesantísima obra recomendamos muy particularmente a nuestros lectores.)

y probablemente la traducción al catalán de una obra francesa sobre el mismo objeto, hasta ahora nunca conocida, que publicaremos antes que la continuación de Carbonell, ya que este le dio también la preferencia al extenderlas en su manuscrito, le impulsó seguramente a componerla. Ambas
 van escritas en octavas de versos de nueve sílabas y todas estas terminan en una máxima moral o refrán. En la traducción de la obra francesa, el autor (Maestro) encabeza la danza con dos octavas dirigidas al lector, (criatura racional), presentándole aquel espejo en que debe leer su futura e inevitable suerte, y en seguida introduce en escena a la muerte, que, en una octava, se dirige a los personajes que van entrando en danza y en otra recibe la correspondiente contestación. Ocupa el primer lugar el papa, siguiéndole por su orden el emperador, el cardenal, el rey, el patriarca, el capitán o condestable, el arzobispo, el obispo, el gentilhombre, el abad, el gobernador, el astrólogo, el burgés (burgués), (1: Título propio de la villa de Perpiñan, casi equivalente al que en otros puntos se conoce por ciudadano honrado.)

(N. E. ¿sabría Manuelico Bofarull qué es un Burg, bourg, burgo, bourgeoise, de ahí la Bourgogne, y de chastelchâteau, la ChastelongneCataluña?)


el canónigo, el mercader, el cartujo, el portero, el monje, el usurero, (después de la contestación de este insiste la muerte en otra octava contra la usura,) el médico, el enamorado, el abogado, el músico, el cura, el labrador, el fraile-menor, el infante, el sacristán, (2) el ermitaño (pone hermitaño, normal en 1865), la doncella, la monja, la viuda, la casada y el notario, concluyendo con una octava dirigida al lector en que le recuerda la igualdad del tribunal de la muerte y la conveniencia de estar siempre prevenido a dejar el mundo; con otras tres que pone en boca de un rey, dirigidas también al lector desde el mausoleo en que yace, haciéndole ver que toda la grandeza que le rodeaba en vida se había convertido en gusanos y podredumbre, y aconsejándole retenga en su memoria esta danza para obtener la vida eterna, y haga buenas obras para evitar las penas del infierno; y con siete versos latinos puramente de capricho, tan frecuentes en aquella época, reducidos a preguntar a los lectores ¿de qué les servirán la honra, los goces y las riquezas de la vida, si han de tener con la muerte el mismo fin que los personajes que han tomado parte en la danza?


(2) Aunque damos esta versión (sacristán) al sustantivo scholá de que usa el autor, no la consideramos del todo exacta, antes bien nos inclinamos a creer que en aquellos tiempos en que no existían Seminarios, los jóvenes que deseaban abrazar el sacerdocio se educaban e instruían en las iglesias principales, y se les daba aquella denominación.
(N. E. Este Manuelico tendría que haber leído un poco más a Jaime Villanueva y otros autores que aportan textos donde podría haberse instruido. Bueno, al menos sabía que scholá es sustantivo, y lo copia del original con á.)

Inmediatamente pone Carbonell el nombre del autor y un epigrama latino, que también le atribuye, en siete dísticos, relativo a la felicidad e infelicidad de la vida humana.

Carbonell escribió la continuación en los días de la Natividad del Señor del año 1497, según lo expresa al fol. 153 de su manuscrito, calcándola materialmente sobre la traducción de la danza del poeta francés, sólo que cambia en ella los personajes y se dirige con preferencia a los principales funcionarios públicos de su tiempo. Con una octava endecasílaba, que lleva marcada con dos comitas el hemistiquio, da principio a su obra, manifestando que le movió a escribirla el poco apego que tenía a la vida, el deseo de conservar el recuerdo de la muerte para sí y para la Casa Real, y la oportunidad de hacer entrar en la danza su propia persona y las demás que se quedaron olvidadas al autor francés, encareciendo la conveniencia de obrar bien y de apartarse del vicio una vez que la muerte despoja al hombre de todo el brillo y bienes que posee en este miserable mundo. Entra inmediatamente a hablar la muerte en coplas como las anteriores seguidas de sus correspondientes contestaciones, en igual metro, al virey (virrey), o lugarteniente general del rey, al canciller, al vicecanciller, al regente la cancillería, al maestre racional y a su lugarteniente, al tesorero, a su lugarteniente y al regente la tesorería, al escribano de ración y a su lugarteniente, al protonotario y a su lugarteniente, al archivero, a los secretarios, al copero, a los escribanos de mandamiento y de registro,
(1: Las obligaciones y cargos a que estaban sujetos estos empleados Reales pueden verse en las Ordenaciones de la Casa Real que formó D. Pedro el Ceremonioso, y se conservan en el Archivo general de la Corona de Aragón, publicadas en la segunda serie de la Colección de sus documentos inéditos.)


a todos los curiales, a los que usan peluca, cabellera o pebrada, a los capellanes y sacristanes, al ciego, al boticario, al maestrescuela, a los juristas, abogados y jueces, al cortesano adulador, al joven y al viejo. Aquí deja Carbonell su continuación y la toma el joven Gaspar Nadal (1: Creemos que este joven era un escribiente de Pedro Miguel Carbonell.) bajo el mismo sistema y metro dirigiéndose al menestral, al cirujano, al faquín y hasta a sí mismo, dando fin con una cuarteta expresando que lo que acababa de escribir no lo hacía en desprecio de Dios, que no creía haber errado y que se entregaba a su divina voluntad. (2: A este nuestro trabajo se refiere el Sr. Amador de los Ríos en la nota 2.a de la pág. 496 del tomo IV de su Historia de la Literatura Española, que le facilitamos a su tiempo. )

Si el lector se toma el trabajo de comparar esta danza y la continuación con la que se atribuye al judío Rabí don Santo
(N. E. Sem Tob, https://rbdigital.realbiblioteca.es/s/rbme/item/13418#?c=&m=&s=&cv=1&xywh=314%2C369%2C682%2C384 )

que se conserva manuscrita en un códice en 4.° de la biblioteca de S. Lorenzo el Real, notará desde luego una gran semejanza entre ambas y se inclinará a creer con nosotros que son contemporáneas. Ignoramos la época de la primera por más que Carbonell nos dice que la escribió en francés el santo varón, doctor y canciller de
 París, Juan Climachus o Climages, puesto que no hemos podido averiguar en qué época floreció este canciller, aunque han tomado a su cargo esta investigación, con el deseo de complacernos, nuestros buenos amigos y aventajados escritores franceses Mr. Prosper Merimée y Mr. Francisque Michel, cuyos detenidos y esmerados trabajos no han producido otro resultado que la seguridad de no haber existido canciller alguno de Francia ni de la universidad de París ni de su catedral que llevase tal nombre. No obstante, Fabricio, en la pág. 390 del tom. I de su biblioteca (edición de Padua de 1754) y F. X. de Feller, en la pág. 260 del tom. II de su Diccionario histórico o biografía universal, corregido, completado y continuado hasta 1837 por M. Henrion (edición de París del mismo - pone mimo - año), citan un doctor de la Sorbona, que después llegó a ser su rector o canciller, llamado Nicolás de Clemangis o Clamanges, natural del pueblo de este nombre en la diócesis de Chalons, que murió en 1430 o 1440. Enumeran muchas obras que escribió, pero entre ellas no viene comprendida la que nos ocupa. Sin embargo, el último autor nos dice que Nicolás de Clemangis vivió largo tiempo encerrado en la Cartuja de Valle-Ombrosa en la Toscana, en cuyo lugar compuso la mayor parte de sus escritos. Confesamos francamente que todos estos datos nos han engolfado en un mar de dudas en que nos hallamos fluctuando con deseos vivísimos de escoger el rumbo más acertado y seguro para salir de él felizmente. ¿Habrá equivocado tal vez Carbonell el nombre patronímico del canciller? Averiguado este punto, muy poco nos restaría ya para tocar el término de nuestros deseos, porque ¿no sería muy probable y natural que la influencia de la triste, solitaria y contemplativa vida de una Cartuja, siempre rodeada de la ¡dea y recuerdo de la muerte, hubiese hecho nacer y desarrollar en la imaginación de Clemangis la composion (composición) de la danza?... Abandonamos estas reflexiones a inteligencias más privilegiadas que la nuestra, sobre todo a algunos aventajados escritores de la vecina Francia y entre ellos con preferencia al más inteligente, erudito y crítico juez sobre la materia, Mr. Hipólito Fortoul, para que con sus brillantes luces y exquisito tacto procure esclarecer este punto tan interesante a la historia literaria de su nación.

Rabí Don Santo de Carrión, según D. José Rodríguez de Castro en la pág. 198 del tom. I de su Biblioteca Española, nació a fines del siglo XIII o a principios del XIV, contando una edad avanzada en 1360, y atribuye decididamente a este judío la danza de la muerte que aún existe en la biblioteca del Escorial, insiguiendo en un todo lo que dice D. Tomas Sánchez en los tom. I y IV de su colección de poesías castellanas anteriores al siglo XV. Don Leandro Fernández de Moratín da el primer lugar, con fecha del año 1356, en el catálogo histórico crítico de piezas dramáticas anteriores a Lope de Vega, que pone a continuación de sus Orígenes del Teatro Español, al anónimo de la Dança de la Muerte, negando haya sido obra del mencionado Rabí Don Santo, y fijando su época a mediados del siglo XIV. Finalmente Mr. Hippolyte Fortoul, en la pág. 50 y siguientes de su obra antes citada, expone algunas razones, y de bastante peso, para probar que no pudo ser escrita sino a principios del siglo XV. Respetamos, cual merecen sus autores, estas distintas opiniones, y sin dar la menor preferencia a ninguna de ellas, puesto que no hemos tenido hasta ahora proporción de examinar personalmente el códice del Escorial, requisito que consideramos indispensable para formar nuestro juicio definitivo; deducimos de las mismas la consecuencia, nada aventurada, de que esta Danza de Rabí Don Santo es contemporánea de la de Clemangis, militando a nuestro apoyo la poderosa reflexión de que si Carbonell compuso la continuación a esta última a fines del siglo XV (37 años después de la invención de la imprenta), no es mucho se invirtiera un siglo y medio (término mayor) en generalizar la obra francesa, que no tuvo otro medio de circulación que la ligereza mayor o menor, pero siempre lenta, de los escribientes o la inexperiencia de los primitivos impresores.
(N. E. No sé si Manuelico sabía en 1865 lo que estaban haciendo en Valencia, en lengua valenciana y otras, y con la imprenta, a finales del siglo XV.)

Cumple ya dar cima a nuestra tarea diciendo, con referencia a las demás composiciones poéticas de Carbonell, que las escribió en coplas, ya en cuartetas, ya en octavas endecasílabas del mismo género de la que puso al frente de la Continuación a la Danza de Clemangis, y que hemos creído conveniente publicarlas con las variantes y notas de que el mismo autor las acompañó para mayor inteligencia de los lectores, sin perjuicio de añadir por nuestra parte las que consideremos conducentes a alcanzar el mismo objeto.


DANÇA DE LA MORT E DE AQUELLES PERSONES QUI MAL LLUR GRAT AB AQUELLA BALLEN E DANÇEN.

Parle lo Mestre.


1.
O creatura rahonable

Qui desiges vida terrenal

Tu has açi regla notable

Per ben finir vida mortal

La present dança que veus tal

Es de la mort poc delitosa

Morir a tots es natural

La mort es vil molt odiosa.

2.
En tal mirall cascu legir

Pot pus cove aqui dançar

Aquell se pot bonanat dir

Quis vol aqui sovent mirar

Tu veus los altres començar

Qual es qui de morir se guart

Ne sol atras un pas tornar

Tots duna massa prenem part.


Parle la mort al Papa.


3.
Vos qui viviu al mon present

Prest o tart aqui dançareu

Mas quant sab ho Deu solament

Preneu esment com ho fareu

Don Papa vos començareu

Axi com pus digne Senyor

En tal forma honrat sereu

Als grans Mestres pertany honor.


Respon lo Papa.


4.
Donchs haure yo menar la dança

Qui tinch loch de Deu en la terra

Dignitat hagui e poxança

E tu mort leves me desferra

Nom puix lunyar de quim fa guerra


Encara morir no cuydava

Yoy pensi poc e fiu gran erra.


Al Emperador.


5.
Vos qui sou en lo mon sens par

Princep e gran Emperador

Araus cove lo mon lexar

Armes cavalls e lo pom dor

Sceptre banderes gran honor

Forçat sereu venir ab mi

Doncs veniu prest sens fer rumor

Tots quants nexen fan tal cami.


Respon lo Emperador.


6.
No trop Senyor a quim appell

De la mort qui axim meneia

La carn los osos e la pell

Sots un lançol cove que veia

Tant prest morir yo may no creya

Quem ha valgut gran senyoria

Pus veig la mort quaxim garreia

Honor val molt sinos perdia.



Al Cardenal.


7.
Bem semble que feu lesbait

Sus Cardenal leugerament

Seguiscam tots ab gran delit

Los altres graciosament

E nous hi valra lespantament

Haveu viscut ab gran plaer

Ab molts delits honradament

Lo gran honor pert lo saber.


Respon lo Cardenal.


8.
Nom par sens causa lespordir

Com veig tant prop de mi la mort

E la dançam cove seguir

En bells vestits no prenc deport

Capell vermell drap de gran sort

Haure iaquir e la noblesa

Be pore dir hon es ma cort

Tot delit fina en tristesa.


Al Rey.


9.
Veniu noble Rey coronat

Famos de molts bens e proesa

De noble gent acompanyat

E servidors de gran destresa

Mas de present tota laltesa

Haureu lexar no sou vos sol

Poch haureu de vostra riquesa

Lo pus rich sen porta un lançol.


Respon lo Rey.


10.
James aprengui de dançar

En ball ni dança tan salvatge

Ara pusch veure e pensar

Que val honor força linatge

Guastar es de la mort usatge

Axi del rich com del menor

Quis presa menys ha la ventatge

En pols es cascu tomador.


Al Patriarcha.

11.
Patriarcha per vos bexar

La cara no sou delliurat

La creu doble renunciar

Haureu qualtren sera heretat

No penseu pus en dignitat

No portareu capa de grana

Per donar compte sou citat

Folla sperança lhom engaña.



Respon lo Patriarcha.


12.
Be conec que moltes honors

Man enganat per dir lo ver

Mos goigs se giren en tristors

E que val tant honor haver

Pocs son qui noy prenguen pler

Gran stat per la gent e torbe

Massa puiar nom par sceber

Qui munta carregat sen corbe.


Al Capita o Conestable.


13.
De mon dret es quab mi vengau

Molt prestament bell Conestable

Lo pus fort fas tornar suau

E nous hi qual esser dubtable

Ni braveiar ni leig comport

Ab tot que nous es agradable

Armes nous defendran de mort

Noy valra cara despantable.


Respon lo Capita.


14.
Mon parer e intentio

Era pendre forces castells

Metten a ma subiectio

Viles ciutats locs grans e bells

Nom valen lançes ni coltells

La mort no guarda dret ni leys

Ni pobres ni rics ni iovencells

Contra la mort noy ha remeys.


Al Archabisbe.


15.
Nous qual monstrar la cara fera

Mon bell Senyor acostau vos

Haveu vos por que yo nous fera

Noy dubteu gens seguiu a nos

E ballem tots de dos en dos

Anuig ha lhom quami sacoste

Lo ball es un poch fastiios

Un iorn cove comptar ab lhoste.


Respon Larchabisbe.


16.
Trist no se veure loch ni part

Tant me veig per la mort destret

Hon puxa fugir em apart

Las hon haure yo mon retret

Ara perdre mon benifet

No tendre pus cambra pintada

Per la mort ques cami estret

Passar cove cosa sforçada.




Al Cavaller.


17.
Vos quentre los altres Barons

Sou stat noble cavaller

Oblidau trompes e clarons

Prest veniu nous mettau derrer

Las dones soliau voler

E per dançar ab alegria

Be podeu veure e sceber

Ço que fa hu altreu desvia.


Respon lo Cavaller.


18.
Yo dins lo mon fuy nomenat

E molt estimat en fets grans

E de nobles dones amat

E de Senyors richs e poxans

De mercaders e ciutadans

E per null temps fuy variable

Los comptes meus tots foren vans

Jus lo cel no ha res estable.


Al Bisbe.


19.
Prest finira vostre delit

Dels bens e de natura

En Bisbe lo temps es complit

Nous valra vostra prelatura

Vostra fet corra gran ventura

Dels subdits vos cove dar compte

A cascu Deu fara dretura

Nos diu segur qui pus alt monte.


Respon lo Bisbe.


20.
Lo cor nom pot gens alegrar

Per les novelles quem apporta

Deu vol tot compte escoltar

E veus ço qui mes desconforta

Lo mon poc ni molt nom conforta

Nens lexa res ans leva massa

James algu res no sen porta

Si nol ben fet tot lare passa.


Al Gentilhome.


21.

Passau avant en gentilhom

Car de dançar sabeu los torns

Moveu vos prest no sembleu plom

Daquest ballar non fem tots iorns

Ara fenexen vostres borns

Nous membras may açi venir

Ne oblidas delits soiorns

A mort no pot qui viu fugir.




Respon lo Gentilhome.


22.

Pus la mort me te dins son laç

Almenys açom lexara dir

A Deu deports a Deu solaç

Açi ia no puix romanir

Vullau vostrarma favorir

Lexau lo cors daquiavant

La carn e ossos deu podrir

Mas no sab hom hon com ni quant.


Al Abbat.


23.
Veniu Abbat no fugiau

Ni façau la cara smortida

Cove la dança seguiscau

Ja que laiau molt avorrida

Vostra renda ia lan partida

Qui gras e gros vos ha nodrit

Prest vostra carn sera delida

Lo pus gros es pus tost podrit.


Respon lo Abbat.


24.
De morir nom pres may desig

Mas so forçat lestret passar

Poc observi de Deu la lig

Ne los vots que volgui jurar

Guardau vos de molt abrassar

E pensau que Deu tot ho mira

Morir no vullau oblidar

Tart es pensar com lhom expira.


Al Governador.


25.
Governador de molta gent

Jutge gran administrador

Veniu cuytat molt prestament

Veiam que sereu tornador

Lo poble regis ab furor

Daço sereu en gran perpleix

En aquell loc sou venidor

Hon cascu portara son feix.


Respon lo Governador.


26.

Ay Deu bem par dura jornada

Daquest colp yo nom cuydava

La mia roda ses girada

Encara morir no cuydava

En semblants fets iamay pensava

Regint ma iurisdictio

Seria foll quiy contrastava

Res noy val nepellatio.




Al Astrolec.


27.

Mestre per lo vostre mirar

Al cel ne per algun sceber

No podeu a morir escapar

Neus qual cercar novell carrer

Haiau aço per cert e ver

E per gran argument e soma

Per Adam qui fonc lo primer

Moriu per maniar una poma.


Respon Lestrolec.


28.

Per grau algu ni per sciença

No pusch haver provisio

Ja nom val res ma sapiença

Ay com es gran confusio

E per final conclusio

No sce quem faça nem escriva

Yo pert tota discretio

Qui volra ben morir ben viva.


Al Burges.


29.

Burges cuytau sens mes tardar

No teniu tresor ni riquesa

Quius puixa de mort escapar

Si dels bens hon hagues largesa

Usas vos be fes saviesa

Daltre ve tot e altren gusta

Molt aiustar nom par certesa

Car no sap hom per quis aiusta.


Respon lo Burges.


30.

Gran mal ma fa tant prest lexar

Bens temporals e nodridura

Pobres e richs tu fas lexar

Mort pus aytal es ta ventura

Nos prou sabent la creatura

Damar los bens per que tants ploren

E acquisits ab prou rancura

Los qui mes nan pus trists moren.


Al Canonge.


31.

Mossel Canonge arrendat

No pendreu distributions

Ne sereu ia pus engrexat

Per renda ni oblations

Pensau en dir orations

Morir haureu algu sen plora

Noy valran appellations

La mort ve que no guarda lhora.




Respon lo Canonge.


32.

Aquest parlar me fa anuig

Quem val haver tants benifets

Mon saber ia del tot me fuig

La mort no guarda leys ne drets

Nom qual donar comprar ne pendre

Almuces ne gentils birrets

En be morir val mes entendre.


Al Mercader.


33.

Mercader girau vos daça

Cercat haveu del mon les vies

Per mar per terra gran temps ha

Nous qual fer moltes avaries

Cessen vostres mercaderies

Cuytau lo pas no sembleu bou

Ni desigeu trafegueries

Que tal cobeia que ha prou.


Respon lo Mercader.


34.

Yo so anat amunt avall

Per acquirir bens nit e dia

Tot sol a peu e a cavall

Mas ara pert tot alegria

Ab tot mon poder com podia

En haver era tot mon seny

Voluntat folla lom desvia

Qui molt abrassa poc astreny.


Al Cartuxa.


35.

Veniu Cartuxa sens aturar

E ia no façau resistença

Rendes ne camps nous qual may comprar

Pus home sou de penitença

Perdonau haiau paciença

Daquest mon que val la gloria

Veniu ballar prest sens temença

Sobre los vius mort ha victoria.


Respon lo Cartuxa.


36.

Yo so al mon gran temps ha mort

E de viure nom pren enveia

Ab tot quem sia desconort

Quant veig la mort quaxins bandeia

Placia Deu lanima veia

Lo fill de Deu pres mon transpas

Aço mes cert e yo ben creya

Tal hic es vuy dema no pas.



Al Porter.


37.

Gentil porter ab la gran maça

A mi semble queus rebellau

Nous valra vostra grimaça

Ab mi veniu no fugiau

Aquesta dança gens nous plau

Lo viure va sent queus engana

Yo faç lo fort tornar suau

Lo meu poder los vius aplana.


Respon lo Porter.


38.

Yo so del Rey official

E tu mort vols me destroir

Bem semble ioc descominal

Yo feya mon offici hir

E veig que sense mes a dir

En dues parts sent quem tens pres

No pusc scapar ne fugir

Anuios mor qui non ha pres.


Al Monio.


39.

En Monio ab mi dançareu

E sol no penseu en deffendre

Pus savi sou nous aspanteu

Mas ben morir vullau apendre

E nous qual ia duymes contendre

Car tost haureu la boca closa

Lexau lo donar e lo pendre

La vida dhom es poca cosa.


Respon lo Monio.


40.

Plaguerem mes esser encara

En claustre fent a Deu servici

Alegrement ab bona cara

Matines dir e laltroffici

Aram conec per foll e nici

Per que volgui seguir lusança

Dels mals vivents comettent vici

May pensi ballar en tal dança.


Al Usurer.


41.

Usurer home vicios

Veniu ab mi crec que nous plau

Dusurar sou tan cobeios

Per guanyar diners tot cremau

Sereu punit aço cregau

A Deu qui es omnipotent

Quell vos perdo tots iorns pregau

Qui mal no fa no sent torment.




Respon lo Usurer.


42.

Doncs axim covendra morir

Aço mes anuix e tristesa

E nom poria subvenir

Mon or mon argent e riquesa

Mas yo veig la mort tan encesa

Envers mi que iam te dessota

Tal ha bells ulls que noy veu gotta.


Parla la mort mes avant contra lo Usurer.


43.

Usura es molt gran peccat

Segons lo dret diu e recompte

Aquest hom es axi torbat

Que de morir ia no te compte

Ell mateix largent ab ma compte

E tots iorns a usura presta

Comptant comptant ell se bescompte

Nos prou quiti qui deu de resta.


Al Metge.


44.

Mirau metge vostra orina

Veiau siy fa res esmenar

Gran mestre sou en medicina

E ben sabent per commendar

Araus ve la mort damanar

E no penseu que viureus leix

E noy vullau mes contrastar

Molt fa qui si mateix goreix. (guarir, gorir : sanar)


Respon lo metge.


45.

Gran temps ha quen malalts gorir

Sab Deu mon studi meti

Per art praticant fiu fugir

La mort daquells e departi

Ara no sce com ne a qui

Macost per quem faça valença

En morir iames no pensi

A la mort noy val resistença.


Al Enamorat.


46.

Jove gentil e gracios

Quius estimau de gran valor

Veniu prop mi ballem abdos

Lo mon lexareu ab dolor

Argent vestits ne lo thesor

Nous valran aquesta iornada

Vos noy pensas e fes follor

Jovent no ha molta durada.



Respon lo Enamorat.


47.

O llas mesqui socors no trobare

Quim puixa de la mort lunyar

O trist de mi per qual cami ire

Ja nom calra mes festeiar

Doncs ni ab ellas dançar

O bem engana lo iovent

Pensi devia molt durar

Petita pluia bat gran vent.


Al Advocat.


48.

Advocat sens fer gran proces

Veniu no vullau fer contrast

Les gents per haver molts diners

Fes pledeiar ab dans e guast

Mas ara mudareu de past

E sereu dins la terra mes

No maniareu perdius en ast

Aços ben cert vos beu sabes.


Respon lo Advocat.


49.

Bem es forçat mes no pusc fer

Ne sol pensar en fer defença

Jaquir la mort no tenc voler

Algu o trista departença

Hon es mon saber e sciença

Bes foll qui ab temps nos preveu

Deu en lo iorn de la veniança

A bons e mals dara iust preu.


Al Ministrer.


50.

Ministrer qui dançes e notes

Gracios ab bell continent

Per alegrar les dones totes

Veniu dançar molt prestament

E nous sia gens desplasent

Dançau feu bella continença

Nous prenga de mi aspavent

Mestre monstrau (?) deu de sa sciença.


Respon lo Ministrer.


51.

De tal dançar yo no tenc cura

Ans com forçat men entremet

Car morir es cosa molt dura

Mon esturment vos do eus ret

Canço ne dança ne motet

Per algun temps no cantare

Ab tu men vaig tot cami dret

Tal dança qui al cor nou te.




Al Curat.


52.

Passau curat sens mes pensar

Yo sent queus sou als bens donat

Morts e vius soliau maniar

Mas vos sereu als vermens lançat

Vos fos pel Bisbe ordenat

Al poble per bon exemplari

Del ben fer sereu gordonat

Car tot treball requer salari.


Respon lo Curat.


53.

Forçat so quem covendra retre

Vençut so yo per la batalla

Haver offertes en tremettre

Nom qual ne pendre funeralla

O llas en aquesta gran batalla

Haure venir pus so citat

Lhom qui no deu diner ne malla

Es quiti beneventurat.


Al Cavador.


54.

Pages quab gran treball e pena

Tot vostre temps haveu viscut

Forment molt ordi mil avena

Abundantment haveu hagut

Lo vostre temps es ia vengut

Morir haureu no sou desliure

E sereu mes dins un loc brut

Foll es qui cuyda tots temps viure.


Respon lo Cavador.


55.

La mort gran temps he desijada

Mas volenters li fugiria

Ma vida trista trabellada

Ma procurat molts mals ab ira

Mon seny e saber se regira

Com pens que mon proces es clos

En totes parts qui bey remira

Deius lo cell noy ha repos.


Al Frare menor.


56.

Cuytau lo pas sens mes acort

Frare menor e no tardeu

Vos sovent preicas la mort

Dient cascu membrar sen deu

Sens rebellar descalç a peu

Veniu sens fer altra requesta

E en aço no contrasteu

En cascun temps la mort es presta.




Respon lo Frare menor.


57.

Queus par del viure daquest mon

Ple de tots mals noy trob repos

Tot quant hic veig vanitats son

Quan noy pensam la mort al dos

Tenim quins dona un tal mos

Que sens dir a la fossans mena

Aylas e com es enuios

Morir aquell qui nos esmena.


Al Infant.


58.

Petit infant quara sou nat

Al mon haureu poc de delit

A la dança sereu manat

Lo vostre viure es complit

Noy prengau anuig ne despit

Axi sa fer noy qual mes dir

Per Deu es axi conduit

Qui mes viu mes ha sofferir.


Respon Linfant.


59.

A. a. a. no se parlar

Infant so tenc la lengua muda

Hir nasqui vuy men vols menar

Axi com es trista ma venguda

Per por suu ma color se muda

Noy fallit per quem meravell

La voluntat de Deu nos muda

E mor linfant e mor lo vell.


Al Schola.


60.

Cuydau de morir esser luny

Clerch aspantat per recular

Mirau detras veiau quius puny

Ja nous qual molt ambarrassar

Molt prest no cuydeu retardar

Ben morir metteu vostra pensa

E nous hi qual mes contrastar

Poc resta daço que foll pensa.


Respon lo Schola.


61.

Yo qui tots jorns he trabellat

En fer serveys prengui plaer

Per cuydar esser avençat

Morir tant prest yom desesper

Ni gran estat ni molt haver

Ne de gentil sceber lo grau

Noy val enginy art ni poder

Portasen Deu ço que li plau.




Al Hermita.


62.

Veniu ballar vos nermita

Lexau lo bosch prest levau sus

Sens triga donau ma la ma

Estar en lerm no cuydeu pus

Entrar en la fossa deius

Sereu forçat aquest viatge

Clergue ni lech no sen escus

Vida nos segur heretatge.


Respon (pone Renpon) lo Ermita


63.

Algu per molt estar en lerm

Nos excusat que mort no senta

Ara crech que noy ha res ferm

Pus a Deu plau a mi contenta

Supplic lo quel foc qui tormenta

Los mals vivents noy sia mes

Nel vil Satan nom don empenta

Qui nos contenta no ha res.


A la Donzella.


64.

Venir ab mi gentil donzella

Haveu ballar nous sia greu

Pero trossau vos la gonella

Que nous embarc moveu lo peu

Del viure vostre tost davant Deu

Haureu donar prestament compte

Daquest dançar vos beu sabeu

Nos excusat Rey Duc ne Comte.


Respon la Donzella.


65.

Trista de mi e que fare

Qui no so gens acostumada

Ni lo compas ni passos se

Nem plau gens la vostra sonada

Yom pensi que fos maturada

En aquest mon pus largament

E tu mort veig quem has citada

Albara tenc despatxament.


A la Monge.


66.

Lo viure va molt curios

Haveu mudar e la ligaça

Senyora Monge veniu vos

De grat ballar en esta plaça

A tota gent la mia maça

Fa tremolar noy ha remey

A pocs e grans tots jorns don caça

Aquestas la mia gran ley.




Respon la Monge.


67.

Jesus beneyt ques ço que dius

O mort cruel desagradable

Sens donar temps tan curt mescrius

Ay quant es greu e detestable

Lexar un loc tan delitable

Hon cuydava molt envellir

Ara dic ques cosa loable

Qui pensa sovint be morir.


A la Viuda.


68.

Madona vos del front cubert

Que viuda sou nomenada

Ballar ab mi crec beus es cert

Vos no sou en res occupada

E de dançar acostumada

Crech no siau molt de temps ha

Veniu molt prest pendre posada

Tot hom qui viu ab mi venra.


Respon la Viuda.


69.

Nom pens quem sia gens honest

Ballar a ma conditio

Sin so forçada ioy protest

Nom plau ney tenc devotio

Mes tal es ta intentio

Mort dura vil descominal

No passes de res passio

Per tot loc talla la destral.


A la Maridada.


70.

Lo iaure calt ab lo marit

Vos feu oblidar lo morir

Pensau hi nous sia despit

Lexau los fills cuytau venir

En aquest ball sens contradir

Hon ballareu molt gentilment

E nous vullau enfellonir

Tal balle que nos prou content.


Respon la Maridada.


71.

Doncs lo marit fills e parents

Haure lexar los quals tant am

Ay lassa greus departiments

Ab tu ballar may nom pres fam

Bem fas de lana bon estam

O mort cruel e fastigosa

No se trobar a qui man clam

A tot lo mon est odiosa.




Al Notari.


72.

Lexau notari prest lescriure

E no cureu mes ordenar

Pensau açi per tots temps viure

Disponeu vos ab mi dançar

Posau apart lo cartaiar

E legir libres e contractes

De morir nous qual appellar

Yo so tal que no serve pactes.


Respon lo Notari.


73.

Be veig que molta Senyoria

Mort tens e gran auctoritat

Nom par quem faces cortesia

Car sens dar temps mas damanat

O trist de mi desconsolat

E que fare pus axim vols

Algun tant visc aconortat

Pus al dançar no vaig tot sols.


Conclusio.


74.

Aços ben dit e molt quem plau

Pus conexeu sens mes scriure

Quel argulos e lo suau

Per res nos de mort desliure

Doncs pens açi molt be viure

Que de bon fet no leu la ma

E pora entre los Sancts riure

Lhom qui vuy no sab dema.


Aquestes paraules diu un Rey que iau dins una tomba o moniment.


Vosaltres qui la present dança

Mirau ab tota aquesta gent

Advertiu veiau ma semblança

Yo fuy gran Rey e molt potent

Ara so dins lo moniment

Hon tenc podrits tots mos costats

No seran sabens ni grossers

Que no sien als vermens lansats.


Que daquest mon quiy vol pensar

Moment e cosa transitoria (1)


(1) N. de Carbonell. Per ço aram ve a la memoria aquella epistola que stant lo S. Rey don Joan fill del S. Rey don Ferrando primer en la agonia un dia ans passas desta vida feu al S. Rey fil seu don Ferrando segon huy beneventuradament regnant donantli la benedictio paternal la qual es inserta en la historia yo he composta de Hespanya diu axi inter alia in efectu "Mon fill pensau que en aquesta agonia haveu a venir nos facen goig regnes ne conquestes yo volguera esser estat lo pus infimo vassall de mos Regnes e Senyories etc." Molt piadosa e profitosa epistola a be viure e foragitar pompas e vanitats de aquest mon es la dita epistola la qua (qual) deuria voler e demanar li fos tots dies una vegada legida per recordarse pus sovint que ha morir car per salut de la anima no pot esser millor que cogitar cascun dia que havem a morir. E per aço he scrit açi la dança a ball de la mort.


Quescu beu pot açi mirar

En lo present ball o historia

Haiau la sovent en memoria

Car de ben viurens amonesta

Si be vivim irem en gloria

Beneyt es quin lo cel fa festa.


Mas son alguns que may sen curen

Ne creen esser paradis

Estar en Infern se procuren

Loc dorror ple de mal e divis

Vullau fer molt be daçous avis

Prest esmenar tots vostres torts

E conseguireu solaç e ris

Lo fer bo val als vius e morts.


Dicite vos coream

Cunctique cernitis istam

Quantum prosint honor

Gaudia divitie

Tales estis enim matura morte finiri

Quales in effigie

Matura turba vocat.






Aquesta Dança de la Mort ha compost un sanct home doctor e Canceller de Paris en lengua francesa appellat Joannes Climachus sive Climages a pregaries de alguns devots religioses francesos. Apres es stada traduida en lengua Catalana en la fi de la qual ha posat lo dit doctor lo Epigramma quis segueix.


Epigramma

de felicitate et infelicitate hominis.


Mortales dominus cunctos in luce creavit

Ut capiant meritis gaudia summa Poli

Felix ille quidem qui mentem iugiter illuc

Dirigit atque vigil noxia quaeque cavet

Nec tamen infoelix sceleris quem penitet acti

Quique suum facinus plangere saepe solet

Sed vivunt homines tanquam mors nulla sequatur

Et velut infernus fabula vana foret

Cum doleat sensus viventes morte resolvi

Atque herebi poenas pagina sacra probet

Quas qui non metuit infoelix prorsus et amens

Vivit et extinctus sentiet ille rogum

Sic igitur cuncti sapienter vivere certent

Ut nihil Inferni sit metuenda palus.



PETRI MICHAELIS CARBONELLI SCRIBAE ET ARCHIVARII REGII CARMINA IN TETRAE MORTIS ORRENDAM COREAM DIEBUS FESTIS JESU CHRISTI MAXIMI NATALICIIS ANNI SALUTIS M.CCCCXCVII DUM VULGUS INCERTUM LUDIS TAXILARIIS VACARET COMPOSITA FOELICITER INCIPIUNT.


Yo Carbonell - estimant poc la vida

Per mont record - e de la Real Casa

Met en lo ball - la gent qui es romasa

E mi mateix - veent la mort quins crida

Discrets serem - si cascu se prepara

En obrar be - lexant a part los vicis

Pus nostres bens - e los Reals officis

E quant sic fa - la mort pren e sapara.


Parla la mort al Visrey o Loctinent general del Senyor Rey.


Senyor general Loctinent

De la gran Real Maiestat

Posau a part lo regiment

E daquest mon la vanitat

May en mi haveu pensat

Per esser vos tan gran Senyor

Que val esser açi honrat

Si hom es tan poc vividor.


Respon lo Vizrey o Loctinent general.


A mi Loctinent general

Nom daras temps de regonexer

Ballar no sce en dança tal

Volgueret gran temps ha conexer

Que voluntat me pogues crexer

En seguir la tua dança

Pus veix que prens tot quant pot nexer

Lo qui es brau per tu se mança.


Al Canceller.


Vos qui sou del Rey Canceller

May pensas ab mi ballar

Decima que preneu primer

E la pompa cove lexar

E lo gran Concell e parlar

E vostra gran Cancellaria

Ja favor nous pot aiudar

Sobre tots io tenc senyoria.


Respon lo Canceller.


Bem regonec he fet gran erra

Com de morir no fiu recort

Ans de venir en tan gran guerra

Honors delits anar fan tort

En morir may prengui deport

Nos prou sabent qui no te gana

Don fa mal temps mettres en port

Lo viure molt es quins engana.



Al Vicicanceller.


Molt vos veig estar occupat

Vicicanceller en fets grans

Daquest ball nous sou recordat

Vos no mirau los plets vans

Com fan morir los homens sans

Pensau tots temps be viure

En los grans fets tenint les mans

Veus del mon com se mudalriure.


Respon lo Vicicanceller.


Molt de temps ha nom alegrava

Per quant era cert de morir

Mas profit e honor vedava

De mon offici no jaquir

Es ara tart lo penadir

Daquest mon quens val gran honor

Ne diners pus som certs morir

Apres goig nos ve dol e plor.


Al Regent la Cancellaria.


Cancellaria vos Regent

Provehir supplications

Ne perlongar plets a la gent

No poreu neus valran rahons

Codi Bartol opinions

Teniu vos en aquesta dança

Hon absolreu les questions

Lo qui be viu no ha dubtança.


Respon lo Regent.


Ja may hagui tan gran tristor

Ni tan fort desaventura

Com pensava star millor

Aram veig ple de margura

Poc val honra pus no dura

Servint axi tots temps la Cort

Ma par esser oradura

Mort desperta lhome fort.


Al Mestre rational e a son Loctinent.


O gran Mestre rational

E vos qui sou Loctinent seu

Ja los comptes oir nous qual

Ballar ab mi nous sia greu

Moveu los peus ara sou meu

Ab contrapas e gentilesa

Tot ben obrant opte de Deu

Paradis e bona valesa.


Respon lo Mestre rational e Loctinent.


Exigem dret de maridatge

Dofficials e tu nos fas

Torbar nos ab tant gran ultratge

Ay mesquins no sabem hon vas

En tal ball may venir cuydavem

Lo viure molt e la gran pau

No pensavem quens enganas

Quich pensa star la mort leych trau.


Al Thesorer e a son Loctinent e Regent la thesoreria.


Nous qual fugir En Thesorer

Ne son Loctinent daquest ball

Seguiu lo Rey qui va primer

E no aureu de fer molt rall

Car tot hom sa mettre al ball

Lexau los bens lor e largent

Quius han fet anar munt a vall

A morir te lhome vivent.


Respon lo Thesorer Loctinent e Regent la thesoreria.


Nostre deport e benenança

En or los presos composant

Era sens tenir esperança

De veureus axi mort devant

Ay lassos com estam plorant

Volguerem no fossem estats

Officials affavorits tant

Mort no guarda leys ne mistats.


Al Scriva de ratio e a son Loctinent.


Vos escriva de ratio

Al ball e vos son loctinent

Veniu dançar sens fictio

Nous qual estar en pensament

Lexau Rey e comptar sovent

Los albarans vagen apart

Car noych teniu res permanent

Pensar morir es ara tart.


Respon Lescriva de ratio e son Loctinent.


De tal dançar gens nons altam

Anar ab tu nos es forçat

Si fer se pot nos appellam

Prenent algun bon advocat

Quins do conseil no reprovat

Mas entretant gran por tenim

Que no muyram mal nostre grat

Quant nou pensam lavos morim.


Al Protonotari e a son Loctinent.


Ab registres Protonotari

E loctinent sou enriquits

E de les terces lo summari

Lexau e tots vostres delits

No fugiau ne lanseu crits

De dos en dos haurem dançar

Los treballs grans e males nits

No fan hom de mort escapar.



Responen lo Protonotari e son Loctinent.


Doncs los segells e escrits Reals

E les terçes quins alegraven

Lexar havem sofferints mals

Los nostres peus dançar no saben

Neis Curials nunquey pensaven

Lo goig del mon axi tost passa

Mas los peccats son quins agraven

Poc astreny lo qui molt abrassa.


Al Archiver qui es Scriva de manament.


Cançar nous vullau Narchiver

Ne perdre temps en tal Archiu

Pus sou agraduat primer

Ans de tots los altres veniu

En dançar no siau asquiu

Lexau libres e larchivar

Daume la ma e prest seguiu

A la mort quiy pot contrastar (1).
(1) Graduatio Regiae Cancellariae. Imprimis Protonotarius eiusque locumtenens et Archivarius in primo gradu. Id secundo etc.


Respon lo Archiver.


Be veig quel viure daquest mon

Ma descebut esta vegada

E fins açim so mes entorn

Poc he pensat en tal jornada

Vida del mon no te durada

Plaume lexar aquest offici

Descarregant tan gran somada

Lo qui be mor ha benifici.


Als Secretaris.


Secretaris tots de la gran Cort

Veniu dançar e noiau por

De mi letge siaus conort

Lo goig perdreu e lo thesor

Qui pensa viure lavos mor

Araus cove mudar dhostal

Hon sentireu la gran pudor

Del sofre del foc infernal.


Responen los Secretaris.


Mesquins e desaventurats

Lo Rey massal havem amat

Be restam ara enganats

Favor goig poc nos ha durat

Un tancar dull es vanitat

Nunqua havem Deu conegut

Ans lo mon nos ha enganat

Lo seny ve com tot es perdut.


Al Coper.


Gentil galant qui teniu copa

E serviu al Rey e li plau

Veniu prest car gran vent en popa

Mostrau haver s¡ bey mirau

Les dames e delits lexau

Rey ni amic nos pot valer

Quen la dança prest no vengau

Molt es gran de Deu lo poder.


Respon lo Coper.


Com ses fortuna tant girada

Ay las masqui nom cuydava

Axim citas en tal iornada

Les gentils damas amava

Ab elles sovint dançava

Al Rey de copa servia

En tan trist ball no pensava

Bes foll quin lo mon se fia.


Als Scrivans de manament e de registre.


Tots de la Cancellaria

Escrivans lexau la gran Cort

E daquest mon alegria

Nous faça por ara la mort

Tornau tot quant teniu de tort

Poc pensas en tal ball venir

Aquest ballar siaus deport

E no vullau axi fugir.


Responen los Scrivans de manament e de registre.


Daquest ball poc nos curavem

Car molt es fort e aspantable

Entre los plets tots temps estavem

Ab apetit insaciable

Cosan semble desraunable

Mettrens en tal pressura

Tots podem dir es enganable

Vida del mon qui poc nos dura.


A tots los Curials.


A tots ma gir vos curials

Cascu veniu ab mi ballar

Cruxir de dents ni de caxals

Ne los grans crits ne lo plorar

Nous partaran daquest dançar

Lexau anar quitations

Car ab Deu haven de comptar

Noy valran appellations.


Responen los Curials.


No tenim altra resposta

Daquest ball cascu murmura

Lo seguir Cort tant nos costa

May de tal ball haguem cura

Ara tenim amargura

Es foll qui no sen recorda

A morir noy val procura

Qual es tal que mort nol morda.



Al que porta cabellera o pebrada. (peluca; perruca)


Vos bon hom de la gran pebrada

O qui portau la cabellera

Ja nous valra lanamorada

Que no danceu en tal manera

Un pas avant altra derrera

Nous anuieu daquest ballar

La mort en tots fets va primera

Quant hom nos fa despertar.


Respon lo portant pebrada o cabellera.


Bem tenc per molt pec e gran foll

Com axim so dissimulat

Lo cabell blanc faent lo moll

Negre contral quil ha creat

O mesqui desaventurat

En quin triumpho yo estave

Lo goig del mon poc ma durat

En aquest ball poc hi pensave.


Als Capellans e Scholans.


No siau cupdiciosos

O Capellans e Scholans

Molt vos veig ja perilosos

Car en tots fets metteu les mans

Matines e officis tants

Nols dieu sino pel diner

Ja son dats los albarans

Morint monstres quis mariner.


Responen los Capellans e Scholans.


Si no fos poca devotio

En nosaltres e crueltat

No fora gran la punitio

Quens val ara la pietat

Fora bo nos fos recordat

Quaçi dançar nos covenia

Cascu de nos va enganat

Creent la vida nos cambia.


Al orb o Çego. (1)
(1) Aquest parlar en aquesta dança he fet per mon fill Lorb appellat 
Pere Miquel Carbonell perde la vista mamant la dida e era algun tant musich.

Obiit ita caecus ipse filius meus in etate XXVII annorum morbo epidemiae die veneris II julii anno salutis MCCCCLXXXX Ferrando secundo foeliciter regnante.
(N. E. Murió mi hijo ciego, Pere Miquel Carbonell, a la edad de 27 años de la peste, día viernes 2 de julio de 1490, reinando Fernando II)


Vos Cego nunquam haveu vista

Palpant palpant al ball veniu

No façau la cara tan trista

Musica contra punct teniu

Si dels peccats vos penediu

Satisfet e be confessat

Vendreu al loc hon tot hom riu

A morir cascus convidat.


Respon Lorb o Çego.


Jo so privat de la veure

E aram portes tal novella

En tal calzer tum vols fer beure

O mort cruell e no gens bella

Qual es qui de tu nos appella

Mas nols val pus tens senyoria

Absoluta quil mon capdella

Noy pensi e fiu gran follia.


Al Apothecari.


Venia (veniu) veniu En pothecari

No pensas en tan gran ballada

Lexau cristilis receptari

Vostra botiga ses plegada

E roba enventeriada

Preneu dançar a la francesa

Ab aquesta bella sonada

Lo qui be mor no te contesa.


Respon lo Apothecari.


Desplauma lexar la botiga

Torrons pebre mel e pimentes

Per quem est tant enemiga

En aço molt me descontentes

Parents amics e les parentes

Jas partexen tots los meus mobles

Les coses del mon tu destentes

Com pensen riure ploren pobles.


Al Mestre de Scholans.


Legir liçons als Scholans

A vos Mestre cove lexar

E los plers del mon qui son vans

Lo qui dorm yol fas despertar

E mal son grat ab mi dançar

Aquest ball no es casa nova

Algu no sen pot excusar

Segons Sacra Scriptura prova.


Respon lo Mestre de Scholans.


Jo bem recort haver legit

Tres coses aparten de fer mal (1)

(1) Aquestes son les tres coses que cascun bon christia se deu recordar per viure be e no caure en peccat mortal.

Primo que ha de morir e no sab la hora ne quant.

Secundo pensar sovint en lo juy final al qual tots havem a venir.

Tertio no amar res de aquest mon sino Deu sobre totes coses.

Nota de Gaspar Nadal. A mon parer que son quatre recordarse del morir y del judici final de les penes del infern y de la gloria celestial.


No mettre la mort en oblit

Recordarse del juy final

Menyprear lo mon qui res no val

Si men fos axi recordat

Fora millor lo guany e cabal

Nom fora tant ambarrassat.


Als Juristes Advocats e Jutges.


Advocats jutges e juristes

Veniu lexau lo disputar

Presumptions e los Sophistes

Nous podeu del ball apartar

Quens ha valgut tant allegar

En aqueixa gran Audiença

De tot haveu compte donar.


Responen los Juristes Advocats e Jutges.


Semblens que novitat nos fas

En aquesta vall de pressura

Tu axins vols cuytar lo pas

Portant nos al loc de tenebrura

Hon contra Deu tot hom murmura

Nos ara temps de regonexer

Sino de plor e de rancura

Volgues Deu fossem pera nexer.


Al Curial Legoter.


Veniu veniu En legoter

Mal home desaventurat

En tot mal vos sereu primer

Teniu vos açi afferrat

Hon purgareu vostre peccat

Queus ha valgut axi usar

Davan del Rey la maiestat

Qua mort no podeu escapar.


Respon lo Curial Legoter.


Veent io lo Rey sagradava

De legoters e melodia

Falsament aquell io loava

Com se fa vuy e cascun dia

Si pogues men penidiria

May io pensi en tal jornada

Car crea que molt hic viuria (1: Spes vitae es mala)

Vida del mon no ha durada.

E per ço diu be Jesu Christ Estote

Parati quia nescitis diem neque horam.


Al Jove e al Vell.


En mal punct jove e vell sou nats

Car no teniu recordança

De voler morir en tants peccats

Ara mirau io com mança

Lo brau en aquesta dança

De la qual no pot escapar

Perdudes vostra sperança

Aci tot hom ha de ballar.



Responen lo Jove e lo Vell.


Si creguessem axi morir

Haguerem mudat de vida

E pensarem aci venir

Als peccats mettent hi brida

E ara tu nos convida

Dastar aqui mal nostre grat

E dançar ultra la mida

Quens ha valgut la vanitat. (1: Nam vanitas vanitatum et omnia vanitas. Ecclesiastes primo capitulo.)


Al Menestral.


Menestral qui nit y dia

Treballau en fer cabal

Dexau treball y la familia

Ab mi dançau ja se nous plau

Mes pus es cosa a tots ygual

Gustar a quiscu de la mort

Dexau los fills e lo cabal

Mal be fa ço que ve de tort.


Respon lo Menestral.

Jo nit y dia he treballat

En avançar y fer dines

De tort o dret o de costat

E tu mort mets tal desbarat

En veuret tot me regirat

Per lo ço de tala dança

Per dines torni orat

Noy ha quiy pens que no sespanta.


Al Mestre Cirurgia.


Chirurgia molt sperit

En curar e fer pebrades

Lo vostae (vostre) temps ja es complit

May y pensas e fes errades

Les cures que aveu (haveu) arrades (errades)

Desimulant per fer dines

Acius seran (pone serau) ben demanades

Qui aci avança al Cel no ha res.


Respon lo Chirurgia.


Jo so barber qui e (he) curat

A molts e (he) fet fugir la mort

De Deu may me so recordat

Aplegar e molt de tort

Allargant la cura tros

Per quant algu dels seu moria

Del qual sere castigat fort

Confiar molt es gran follia.


Al Bastaix.


Vos En bastaix lleugerament

Comensau a plegar la roba

Gran pes duieu per fer argent

En ves la mort es poca cosa

Per que es cosa sospesosa

May y pensas venir ab mi

La dança es un poc fastijosa

La mort mostra a tots lo cami.


Respon lo Bastaix.


De portar pes io so vesat

Y soferir molts grans trebals

En la mort may e pensat

Sino en fer munts y valls

Mes ella porta vuls (?) tals malls

Quens aplana totalment

Y decins porta en tals valls

Hont plorarem molt cruelment.


Parla lo qui afigides uns (unes) quantes Cobles.


Parla la mort.


Sus ola vos En jovencell

Qui Gaspar Nadal vos dieu

Capiau tambe en lo concell

Teniu lo cor contrit en Deu

Per haver fet no fugireu

Ni haver posat altres en dança

De la mort quabmi dançareu

Lo dauçador (dançador) sapie la dança.


Respon lo sobredit.


Jo he affigit en lo dictat

Pensant jo nescaparia

Mes ara veix quem as citat

Lenteniment se men regira

No pensi que tant prest sciria

Jou so content pus Deu o vol

Yo prec la Verge Maria

So com aquell qui vol y dol.


Lo que jo e aci dictat (la c parece ç)

Noue fet en menyspreu de Deu (noue : no ho he)

Ni per ço no e (he) arrat (errat)

Estic a tot lo voler seu.

(Continúe a coble contra los negligents scrivans)