champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
viernes, 9 de marzo de 2018
Que ve lo llop
Les aventures del agüelo “Sebeta”: ¡Que ve lo llop!!!.
+Bon día, Yayo. ¿Qué pase? Lo vech cabrechat.
-Qué be me coneises, Luiset. No sé si estic cabrechat o acollonit y que me perdono si la palabra li moleste a alguna persona.
+¿Es algo que un crio pugue arregla?
-No chiquet, asó han arrivat a un pun en que no te arreglo. Farie falta que algún grapat de valens se eisecaren sense armes, sense espades, pero tenen que tindre molta forsa, molta unió, molta ilusio, chens de desánimo, chens de po, estem al terreno dels almogávars, encara que tamé los cataláns los volen fe sol dells. Pos no!, natres tamé sabem luchá o per lo menos mos sabem defendre, mos volem defendre y mos defendrem.
+Vech que la cosa es seria, mol seria, may li había vist aisina.
-Pos si Luiset, eise grapat de chen tindrá que se com la chen de don Pelayo, cuan la reconquista. Que se van fe forts, van escomensá per un troset de tiarra y después, poc a poc, van aná despertán a la demés chen dels terrenos dominats. U van sabe fe y los van pasá la seua forsa, perque sabíen que tots luchaben contra lo mateis enemic, lo que los habíe invadit, lo que se habíe aprofitat de la seua tiarra hasta disals casi sense res, a pun de desapareise.
+Hasta aquí li enteng, aisó u hay estudiat a la escola.
-Pos es lo mateis, la mateisa situasió que ara tenim natres y cuan dic natres me referisco a tots los que ham sufrit la invasió del “condat” catalá, en les seus garrames de dinés, política, llengua, y buscán a una chen nostra que se disare comprá, en una o en la atra cosa.
+Me u tindrá que esplicá un poc més, sap que soc un crio y algunes coses me coste entendreles.
-Nesesitem eise grapat de chen, chen de tots los colos, de tots los pobles, de totes les edats, de tots los trevalls, perque tot aisó mos fara falta, que tingue la forsa, la idea, la ilusio y la unió y ademés una bandera, una bandera que podríe se lo chapurriau.
+Yo vull se de eisa chen, achudom a fem un soldat més, yo vull luchá en ells. Yo confio en vuste, en lo que diu y cuan se ha posat tan serio, segur que te los seus motivos.
-Mira menut, es verdat que un gra no fa grané, pero achude al compañé; pero avui nesesitem molta més chen, no es cosa sol de un chiquet y un agüelo, avui nesesitem a tot lo mon, a totes les dones, a tots los homes y a tots los sagals, tota la chen, tots firmes als seus puestos y no rebla per res del mon y, encara aisina, no se lo que pasará. Y lo picho es que si no u fem natres, tot estará perdut. No ñaurá remei. Es lo momén; ña que saltá de un camí. Ña que di PRAU.
+”Sebeta” crec que lo enteng, pero no se si los demés lo entendrán.
-Mira pa que u entengues y sobre tot pa que me u entenguen, te vach a contá un cuento.
+Venga, venga que a mi me encanten los seus cuentos.
-A lo milló la chen se creurá que lo coneis, pero ya saps que lo agüelo es mol complicat; ña que llichili totes les palabres que escriu pa trovali lo sentit, tot lo sentit.
Ñabie un camí a la Aldea un pastoret que li dieben Javier que se creie que ere lo que més sabio, lo més presumit del poble, perque lo habíen triat, entre tots, com a pastó jefe per un añ.
+Home, yayo, quína casualidat com lo presidén de la…..
-Calla charraire, que igual es una casualidat.
A ver anaba contán: com bon jefe ell se va tría los pastisals més bons y més prop del poble, als seus amics los dels costats y als demés los de llun.
Un día lo pastoret M. que estáe als campos de la dreta del poble, va escomensá a cridá: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier no li va fe cas, estáe llun y encara que se li minchare alguna ovella, lo pobre llop teníe fam.
Va pasá una semana y cada día M. cridán: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Y Javier, chitat davall de un albre. Pensán que fáe be en disá que lo llop se alimentare, al fin y al cap, estáe mol llun encara.
Hasta que un día se va presentá lo ramadá (aprendis de pastó) de M. y li va contá que lo llop se habíe fet lo amo del bestiá y dels campos del seu amo. Que per allí ñabíe grapats de ovelles perdudes; que si podíe achudals.
Javier se va fe lo sort, alló estáe mol llun encara y qué més donáe uns campos més o menos.
Un poc més tart se va enterá que M. pa no morí se habíe fet amic del llop y ya no li diebe res perque anare buscán les ovelles per lo seu terreno, sempre que a ell li disare alguna cuisa pa alimentás.No va sabé entendre que aisí estáe perdén lo bestiá y lo terme.
Al poc un atre pastoret, V. li dieben, éste de un poc de davall dell, va escomensá a crida: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier ya estáe fart, sempre los mateisos crits, nol disáen dormí, nol disáen tartí. Per qué nols disáen unes ovelles pan eisos llops y tots viurien tranquils.
Un poc més tart atre camí: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier pensáe: qué chen no me disen tranquil, tindrem que conviure en eise animalet, si es tan manset, pareis un gos.
Entonses sen va enrecordá que allí a la seua dreta, tenie un pastoret CH. li dieben, que pasturáe un troset menut dels seus campos.
Se va entrevistá en los llops y van desidí quels disaríe eise troset a cambi de que lo disaren en pas, que no se ficaren en ell. Volíe seguí sen lo jefe dels pastós y volie la pau, no sen donáe cuenta que entre pastós y llops, es imposible la pau. Pero se va ficá una venda als ulls y no va voldre mirá més.
Com portaé la venda, ésta li tapáe les orelles y per aiso tampoc pa podre o no va voldre escoltá a V. que li demanáe achuda, que li estáe pasán lo mateis que a M.
Lo pastoret CH. ya habíe vist al llop, voltán per allí y tamé cridáe: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier se diebe: ¿per qué tots estos me venen a demaná a mí?.
Y ells li conestáen: enrecórdaten cuan tots erem un campo sol y un únic bestiá, lo be que estáem, hasta lo terreno del que ara baise lo llop ere nostre y allí tamé ñabíe bestiá. Pero en un tems va arribá lo llop y sen ha anat estenén, estenén, y si no mos achudes mos acotolará a tots, a tú lo radé, pero tamé caurás, vol fes en tot lo terreno que entonses ere teu.
Javier seguie a la seua, fense fotos en tot lo mon, sense importali la heransia, ni la historia, pero lo carrec sí, eise per damún de tot.
+Vaya cuento mes desastrós que me ha contat avui. Tot ha eisit mal.
-Mirá te vach a esplicá algo:
Ñabíe un camí un llop (Catalá) que estáe dormit al seu terreno, pero de momén se va despertá y li van entrá les ganes de creise, volie se lo més grán y sol u podíe se a costa de anás emportán als demés per daván.
Se vestíe en la pial del corde y se presentáe donán gra gratis a tot lo món a cambi de pasturá un poquet. Aisi va escomensá en M. (Isles Balears) cuan se van doná cuenta se habíe fet lo amo del bestiá y de tots los gosos. Encara que quedaren alguns pastorets menuts defenen los seus pastos y que los seus bestiás pugueren bialá com a ells los agradáe.
Va arriva, ha arribat un momén que pa podé pasturá an aquell terme te exigisen que sapies gruñi com un llop, pero no que u imitos en los sonidos dels llops vells del terreno, sino que tens que tindre lo carnet ofisial de “gruñidó” que te lo han de doná ells, que tel tens que traure en ells y lo exámen tame tel fan ells pa que gruñisques igual que al seu terreno, si no es aisí estás perdut. Inclus, según pa lo que vullgues trevallá, tens que conseguí lo carnet número dos, que es més difisil encara pos ademés de gruñí, tens que fe lo auuuuuu en una entonasió espesial.
A causa de aisó un mun de pastós y de gosos que estáen cuidan de les ovelles del terreno, sen han tingut que aná fora. Com es normal eisos carnets los tenen los llops del terreno C., més trevall pan ells, més paro pals atres terrenos.
Com la chugada los ha eisit be, casi al mateis tems han estirat les garres pa fe lo mateis als terrenos de V. (Valensia) ya están mol adelantats, los seus pastós a cambi de grá y alguna cuisa de cuan en cuan han sedit al invasó; més val seguí manán aisina que te tiron al carré y te quedos sense bestía y sense terreno.
Pero aquí han aparegut un mun de pastorets que defenen als seus bestiás y la seua forma de bialá. Han fet tot lo que poden fe, inclus demaná achuda als pastós dels atres termes, enseñán les garres que te lo llop. Hasta ara dingú los ha fet cas, ya están desesperats se veuen perduts, y no pasán mol tems acabarán tenín que gruñí com los de M.
La chen está asustada los llops han ficat los seus protocolos pancatalanistes, en una forma que asustaríe al més pintat.
Lo rade que han fet es fe un caldo envenenat a les escoles, amagat com si fore unes preguntes sense importansia. Pero no u son, en primé puesto los crios tenen que firmá lo papé de les preguntes. Y ara ve lo gort, les preguntes:
Si parle español o valensiá, que en realidat es catalá, ell, a seua casa, al carré y en los amics.
Si sons pares parlen en español o en lo valensiá-catalá, en ell, entre ells y en los veins.
De a on son sons pares, de a ón venen.
Después están les mentires históriques, lo valensiá no conte, tot lo que ña y ha ñagut es catalá.
Als menuts los fan parlá en catalá a tots los puestos y catalá es lo que los enseñen a la machoria de les escoles, instituts y universidats.
Tenen doblegats als mandamasos de tots los terrenos y estos, en lo cap acachat, apretat per lo chinoll del que los domine, diuen que si a tot.
Aiso es lo que li espere a Javier y al pobre pastoret CH. ¿U permitirem? ¿Podem fe algo, encara ara? O dintre de poc ¿bialarem tamé com los llops?. Ahí tos diso eises preguntes y les demés que tos vullgau fe. Y yo tos fach la radera: ¿Sabén asó, dormireu be esta nit?.
FIN.
miércoles, 13 de marzo de 2024
Lexique roman; Fornir - Fors
Fornir, v., fournir, garnir.
Voyez Muratori, Diss. 33.
Non pot fornir son chant. Deudes de Prades, Auz. cass.
Ne peut fournir son chant.
Part. pas. Plus agradans e plus fornitz.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Plus agréable et plus fourni.
CAT. ESP. PORT. Fornir. IT. Fornire.
Forre, s. m., fourrage, paille.
Erbatge de sa terra, forre ni fen. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 19.
(chap. Herbache de sa terra, forrache y fenás.)
Herbage de sa terre, fourrage ni foin.
ANC. FR. Isnelement l'a ou forre boutée.
Roman d'Agolant, v. 615.
Ne sert à rien de faire barbe de fouarre.
Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 263.
2. Fouratge, s. m., fourrage, pillage.
Se atendion al dit fouratge.
Chronique des Albigeois, col. 44.
S'attendaient audit pillage.
ESP. Forrage (forraje). PORT. Forragem. IT. Foraggio. (chap. Forrache, forraches; minjá per al bestiá, tan de cárrega com de carn o lleit; palla, aufals, pipirigallo, fenás, avena, sibada, vessa, soja - no ne ñabíe cuan yo encara anaba al bestiá -, blets, etc.)
3. Folrier, s. m., fourrier, pillard, fourrageur. (Dans le domaine militaire, le fourrageur est le cavalier qui allait sur le terrain ennemi pour enlever le fourrage ou nourrir ses chevaux...)
XIIII (XIV) leguas van avan li folrier.
Roman de Fierabras, v. 214.
Quatorze lieues vont avant les fourriers.
ESP. Forragero (forrajero). PORT. Forrageiro. IT. Foraggiere.
(chap. Forraché, forrachés: caballé que entrabe al terreno enemic per a robá lo forrache o per a alimentá lo seu caball y datres besties de cárrega que solíen portá: macho, mula, be desmemoriada o en bona memoria, burro, ruc, burra, somera, animals de cuatre potes que tenen mes inteligensia que los catalanistes de dos.)
4. Fourrejar, Fourregiar, v., fourrager, piller.
Son volguts anar fourregiar los que eran morts.
Aquels que fourrejavan. Chronique des Albigeois, col. 44.
Sont voulus aller piller ceux qui étaient morts.
Ceux qui fourrageaient.
ANC. FR. Ce nonobstant les dits Anglois
Les pillerent et fouragerent.
Vigiles de Charles VII. t. II, p. 2.
ESP. (forrajear) PORT. Forragear. IT. Foraggiare.
Fors, adv., lat. foris, hors, dehors.
Sion trap tendut per fors jazer.
(chap. literal: Que siguen tendes esteses per a fora dormí; que se estenguen tendes per a dormí afora. Trap se li díe a una tenda de campaña, que normalmén estaben fetes de drap, draps, tela, teles, com les famoses de Mongolia y datres paísos no catalans. Los draps de Peñarroija de Tastavins tos u poden explicá mol be, perque són espessialistes en la llengua ocsitana y lo seu dialecte catalá.
Lo maestre de estos borinots es Ignacio Sorolla Vidal.)
Bertrand de Born: Non estarai.
Que tentes soient tendues pour coucher dehors.
Prép. Dedins e fors son repaire. V. de Raimond de Miraval.
(chap. Adins y afora del seu domissili; de casa seua.)
Dedans et hors sa demeure.
Prép. comp. Sui fors dei dreg viatge.
B. de Ventadour: La doussa.
Je suis hors du droit chemin.
Conj. comp. Fors quant tu... m' en absolveras. Tit. de 1036.
(chap. Fora (exepte) cuan tú... m'en absoldrás, me dispensarás (de fé lo que estic prometín ara. Són fórmules de fidelidat, com les del añ 842, coneguts com a serments, sagramens, homenaches.)
Hormis quand tu... m'en dispenseras.
Enans, sapchatz tos temps vos servirai,
Fors que jamais vostres drutz no serai.
Pierre de Barjac: Tot francamen.
Au contraire, sachez que toujours je vous servirai, excepté que jamais je ne serai votre amant.
ANC. FR. Cunseil pristrent ke fors istreient,
E fors al plein les atendreient.
Roman de Rou, v. 6655.
Le feri si parmi le cors
Que le tronçon en paru fors.
Roman du Renart, t. III, p. 245.
IT. Fore, fuore, fori, fuori.
3. Foras, Fora, adv., lat. foras, hors, dehors.
Menet lo ab si foras, lonh del castel.
(chap. Lo porte en ell afora, lluñ del castell.)
V. de Guillaume de Cabestaing.
Le mena avec soi dehors, loin du château.
Prép. comp. Que res no y aia part en me
Mas vos sola, foras de Dieu.
Arnaud de Marueil: Totas bonas.
Que rien n'y ait part en moi que vous seule, en dehors de Dieu.
ANC. ESP.
E foras por precio bono non daba ren por al.
Poema de Alexandro, cop. 2021.
CAT. Fora. ESP. MOD. Fueras, fuera. PORT. Fora. IT. Fora, fuera. (chap. Fora, afora, a les afores.)
3. Defors, adv., dehors.
Es malvatz defors e dedins.
(chap. Es malvat afora y adins; a fora y a dins.)
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Est mauvais dehors et dedans.
Defors son sanh Andrieus,
E 'l cor es dedins juzieus.
Raimond de Castelnau: Er a ben.
Dehors sont saint André, et le coeur au dedans est juif.
ANC. FR. Et s'el vous chastie defors,
Aiés dedans cuer d' aiment.
Roman de la Rose, v. 4020.
4. Deforas, adv., dehors.
Es dins poiritz e vermenos,
E deforas par bels e bos.
Roman de Jaufre, fol. 32.
Est dedans pourri et vermineux, et dehors paraît beau et bon.
ANC. ESP. Non deve ser esleido defora de la cibdat.
(MOD. No debe ser elegido de fuera de la ciudad.)
Fuero Juzgo, t. I, p. 3.
CAT. Defora. ESP. MOD. Defuera (afuera; de fuera).
5. Forceis, prép., hormis, excepté.
Conj. comp. Non tenias negun garent de toz pechaz, forceis que te mezeus. Trad. de Bède, fol. 2.
Que tu ne tiennes nul garant de tes péchés, excepté que toi-même.
6. Foral, adj., exclu.
Que sia foral del cosselh del baile.
Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 253.
Qu'il soit exclu du conseil du bailli.
7. Forda, adj., extérieur.
Cant nostre fordas hom, so es nostra charns, dejuna, el cors dedins ora.
Trad. de Bède, fol. 53.
Quand notre homme extérieur, c'est-à-dire notre chair, jeûne, le coeur au-dedans prie.
Fig. Si alcus te chastia del pechat forda, tu, li cofessa los pechaz que sunt dins te. Trad. de Bède, fol. 50.
Si aucun te reprend du péché extérieur, toi, confesse-lui les péchés qui sont dans toi.
8. Forsaic, adj., impertinent.
No sias orgolhos ni forsaics. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 6.
(chap. No sigues orgullós ni impertinén - com Carlos Rallo Badet, Pininfarinetes, lo tonto inútil del catalanisme.)
Ne sois orgueilleux ni impertinent.
9. Foresgue, adj., qui est du dehors, étranger, sauvage.
Si voletz un auzel foresgue,
En tres jorns, far aisi domesgue.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si vous voulez, en trois jours, faire ainsi domestique un oiseau sauvage.
10. Forestier, Forastier, Forasteyr, adj., du lat. foris stare, étranger.
Es mays de reson que l'argent... resta en las mans dels subgiects que d'autras personas forestieras. Statuts de Provence. BOMY, p. 14.
Il est plus de raison que l'argent... reste dans les mains des sujets que d'autres personnes étrangères.
Subst. Cels del covent e 'ls forestiers. V. de S. Honorat.
(chap. Los del convén y los forastés.)
Ceux du couvent et les étrangers.
- Forestier, qui est situé en dehors.
De las vilas forasteyras.
(chap. De les viles forasteres.)
Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 17.
Des villes forestières.
CAT. Foraster. ESP. Forastero. PORT. Forasteiro. IT. Forestiere, forestiero.
(chap. Forasté, forastés, forastera, forasteres.)
11. Forostar, v., chasser, bannir.
Part. pas. A forostada honor de son paes.
Aimeri de Peguilain: Totas honors.
A banni honneur de son pays.
lunes, 29 de abril de 2019
Antonio Alós Pascáu, Calasanz, llugá, chico
Del llibre "Calasanz" de Antonio Alós Pascáu.
"Posé alguno diga que un llugá tan chico coma éste siga aburrit, perque ya s'eiga acostumbrau a seguí el reloj según el horari de una fábrica, agón li manan la faena que ha de fe. A Calasanz ninguno tien que aburrirse pues coma allí diuen, siempre ñai algo pa "aná fen", y si a alguno no se li ocurre, aquí li posam unas cuantas cosas pa que pueda triá, cuan se canse de una: Així que pot aná fen:"
Achocase pa que nol veigan / allocás; acachás. /
acustá el pastó
allambrá cazuelos
amagase el tuzalet
amostrá el cul a la boira
aná a defora
apedregá als cochos
apllená la pichella
apuyalá el fiemo
arrastrá caltróns de choquetas
arreglá la pastura pals llatóns
arrupise pel fret
atapí la palla
atizá el foc
atravesá crenchas y tuzals
aventá a la Cuella
baixá un baixadó / y pujá un pujadó /
beure en una cadolla a chupamorro
brincá esponas
brivá urmos
bulldre carbazó
buscá nius
calzá als pollez
cansá un bigós
cargá els sarguiz
caure aigua pe la marmota
cazá el tarroquet
cllavá la encllusa
comprá charras y charróns
contá endevinetes
coure codoños al caliu
culldre tabelletas
chollá las ovellas (esquilá)
chuga al señalet y als palitrocs
chuñi els somés
entrecabá trunfas
escobá el calleriz
escruza el tros pe la endrecera (escruzá : crusá.)
esfarrabusteá el bestiá
esfulliná la chuminea
estripá tarrocs
fe aigua de estremoncillo
gritá a un zagalet
llevá el disná als homes
mastullá las someras
minchá recau
muñí las crabas
paixenta el betiá / bestiá
penchá la alforcha al ficoz y a la entosteta
piulá coma els torrodans
pixá fora del tiesto
aná din: ¡¡posé pllourá!! y ¡¡pot ñaure ruixada!!
rechirá el aceite pál zabó
repllegá esparrics
rustí el llató y probá el mondongo
sentase al banquilet de la Pllaza
sentí al pregoné
sobreixise la baseta
tindre fillos cañutos
tropezase con la guineu / Rabosa
ventá ulivas y grano
zurcí els peals del homes
.....
| Cañuto | Castellano | |
|---|---|---|
| Cocho | Perro | |
| Mixó | Pájaro | |
| Somé | Burro | |
| Llató | Cerdo | |
| Rabosa | Zorro | |
| Engrineta | Golondrina | |
| Trunfa | Patata | |
| Llugá | Pueblo (Lugar) | |
| Pllaza | Plaza | |
| Carré | Calle | |
| Calleriz | Callejón | |
| Fiero | Feo | |
| Chico | Pequeño | |
| Dichós | Debajo | |
| Ixe / Ixa / Ixo | Ese / Esa / Eso | |
| Natros | Nosotros | |
| Vatros | Vosotros | |
| Yo sigo | Yo soy | |
| Qué quiés? | ¿Qué quieres? | |
| Plloure | Llover | |
| Medrá | Crecer | |
| Emporcá | Ensuciar | |
| Nino / a | Niño / a | |
| Chove | Joven | |
| Moñaco | Muñeco | |
| Auto | Coche |
lunes, 8 de octubre de 2018
Meche y menescal de Valderrobres
Los dos eren mol volguts al poble natal de Elvira Juana Rodríguez Roglán ya que la vida de los animals en époques de roba justa ere tan apressiada com la de les persones, sense uns ben just podíen alimentás los atres.
Casi totes les cases teníen bestiá y animals per a minjá, produí lleit y derivats, collada, flans, formache, carn y pells. Inclús alguns de estos animals y datres salvaches se quedaben com a mote o insignia de una familia: matabous, matallops, lo conill, capaburres, etc.
Se criaben gorrinos, gorrines, conills, conilles, cabres, cabrits, cabrons o chotos, ovelles ullades y palomes, cordés, borregos o mardans, pichons, coloms o palomes, gallines, galls, pollastres o polls (ñabíe un ball en este nom), polles, pites, lloques, patos, los que foten en la pata, gansos (sobre tot a Queretes), ganses, oques, ocos no ne ñabíen, codornius o gualles, vaques, terneres, terneros, jonecs, bueys, bous, de los que se apartaben los millós com a sementals, com los famosos ejemplás de la fábrica de les faixes, que se alquilaben per a montá vaques als pobles de la roglada, per ejemple, a la lechería de Tomás del Rufo de Beseit, aon les vaques sempre teníen los ulls plorosos perque les tocaben tots los díes les mamelles pero sol portaben al mascle una vegada al añ. Lo mateix passabe a la vaquería de Raboseta, a la vora del cup de la sequia majó, l´olla, al escomensamén del passeo de los cañerets. Un tros mes abán, uns añs después se faríe la festa del abre, se van plantá diferéns tipos de abres, potsé algún pi tamé. Ña una fonteta an eixa replasseta.
Un día, al mas de Cresol, una vaca que teníen se va escapá del ras espentán un poste de fusta corcat y querat y va eixí a una finqueta del veí, plena de romigueres y herbes delissioses y aromátiques, romé, timó, pipirigallo, trencanugos, pero tamé ñabíe cañota, que es una herba espessialmen perillosa per als bovinos, moltes vegades se moríe la res y dixabe a una familia sense res.
Aquell mateix día, al carré Parras, a una casa mol estreta a mitat de la costa, se va ficá dolenta una agüela de 91 añs, la tía María Sarmén de casa Reventatruites, que habíe traballat tota la seua vida com una mula, al monte, al martinet, a les mines de Beseit, tan a la María Dolores com a la Maruja. Habíe sigut modelo de faixes y corsés a la fábrica de Valderrobres, pero los añs la habíen dixat arrugadeta y pansideta com una pansa de cap d´añ.
An aquell tems encara no se minjabe raím, y mol menos sense pepites, sino panses de moscatell secades al estilo romano, passa en latín, damún de cañissos a la esgorfa, daball del tellat. An aquella casa tan estreta sol cabíe un cañís al perchi; com proveníen de La Portellada li dieben aixina a la algorfa, y los de Valderrobres los quirdaben extrangés, ya que es lo mote de los del portell. Lo nom de Reventatruites los veníe perque la caseta del Portell, al carré Curt, ere tan minudeta que a la cuina no teníen puesto ni per a voltá la truita, aixina que aviáen per la enchumenera amún la truita y esperaben en la paella al balcó. Alguna vegada erraben y la truita se empastrabe al carré Curt, y de ahí los va vindre lo nom. La mayoría de vegades ensertaben a enchampála y quedabe un regustet a fullí, pero en bona gana tot es bo, y si algo teníen entonses, ere fam.
La escala interió de la casa ere tan estreta y empinada que no la podíen traure en camilla entre dos homes, y tampoc van pugué assentála a una cadira de vime o sarguera de casa lo sistellé y baixála, perque los escalons eren massa perillosos, aixina que la van tindre que baixá per fora desde una finestrota en una curdiola, una maroma y colocada a un llansol com lo día que la sigüeña la va portá 91 añs atrás a la casa del mas de dal de La Portellada.
A baix al carré estabe un dels fills, mosso vell de 55 añs, fort y hermós, calvo com una bola de billar o un bolo de riu, y a dal una filla casada en lo hereu del mas del Cresol, espentán la corda per a que la mare puguere baixá sense pegás al cap o a les fluixetes cames a la paret de pedra rebossada de blavet y cals. Lo home de esta agüeleta fée uns mesos que sen habíe anat als atres de una enfermedat mol común an aquella época y encara avui en día, lo mal de Repén.
Allacuanta no ñabíe ambulatori ni sentro de salut, ni ambulansies; lo meche visitabe per les cases en lo seu maletín de cuero artifissial que putíe a pentaclorofenolato, pero la semana de abáns li habíe futut un ataque de gota y no podíe sorollás, aixina que li portaben als passiens a casa, y may se habíe vist una passién en tanta passiensia com la tía Reventatruites.
Cuan van arribá a la casa, la van pujá a cascarrulles hasta lo pis de Lodotó, que ere lo segón pis, y lo meche la va está auscultán, preguntán, escoltán y reconeixén durán un cuart de hora. La va vore tan delicada y casi picán la fulla de la dalla en martell y encrusa que sol se va atreví a resseptáli un reconstituyén consentrat a una sola ampolla per a allargá uns díes mes lo inevitable. Los va di als fills que la teníen que sacsá antes de péndressela, y que eixa medissina li donaríe ganeta. Si empijorabe, que vinguere algú a avisá, pero que no la portaren, perque al seu estat, torná a baixála per la paret de fora podríe tindre un funesto resultat.
Van portá a la agüeleta hasta lo carré Parras en lo Ford Model A, van aparcá a la vora de los actuals apartamens Santa Águeda, y desde allí en una carretilla de fusta costa amún hasta lo brancal de casa. Allí la van colocá en cuidadet al llansol y lo fill desde baix va estirá de la corda de la curdiola hasta la altura de la finestreta. La filla y lo forense van conseguí féla entrá a la habitassioneta y la van gitá al seu llitet, al que no se podíe ni tombá a un costat. No se sap cóm dormíen cuan vivíen los dos agüelets.
Un pastó de casa Beret, de nom Pepe, portabe eixe día les ovelles a pasturá an aquella finca en lo seu fiel gosset Komtú, y desde lluñ va vore un gran bulto que no va pugué reconeixe hasta que va aná abansán lo bestiá, que anabe desplay esperán a una ovella que habíe criat fee uns minuts. Lo gos, Komtú, se va minjá la plassenta, va rotá, Pepe li va di “está mal pero descanse lo animal”, y van tirá abán en direcsió al bultot extrañ, que ya anabe agarrán la forma de un bóvido.
En cuan va vore a la pobre vaca en un cólic de campeonato, viva encara, se va encandilá, se va ficá les dos mans al cap, va tirá la gayata an terra y va eixí corrén cap al mas tocánli los talons al cul, intentán avisá a los masovés del grave acsidén de la vaca. Komtú se va quedá vigilán lo ramat, y en un guau va avisá a les ovelles blanques que pararen cuenta en la cañota, bueno, a les negres tamé, ya que Komtú no ere rassista com lo gos de Arturo Quintana.
Cuan van arribá aon estabe la vaca lechera, que no ere una vaca consevol, donabe lleit merengada y ere una vaca mol salada, va vindre del mas de Tolón, mol sonrienta y de coló lila, encara vivíe, pero Menescal los va di que siríe difíssil salvála.
La medissina li habíe fet agarrá ganeta, y justet al primé mos de pa per a acompañá la omelette o truiteta, va y li salte una den de les pales, a lo que la agüeleta se va di “pronte escomensam, consevol día los pedré tots”, y después de unos mossets mes, se li va afluixá un quixal, se ni en va aná garganchó aball, y se va embossiná.
Va arribá lo hereu del mas de Cresol y va cridá al timbre del veterinari en ves de tocá lo del meche. Se va assomá Menescal al balcó embolicat en una bata, y com ya ere tan de nit com a la boca del llop dels Ports, no lo va reconeixe, y preguntán “¿qué passe?” y contestán ell “ara mo se ha embossinat”, com teníe la mateixa veu que son pare, l´amo de la vaca del mas de Cresol, y los dos germáns meche y veterinari tamé parlaben casi igual, se va armá lo embolic.
Va di Menescal:
- “¿Encara ha minjat mes? No mu puc creure. Ya no ña res a fé, passéuli lo gaviñet y al menos aprofitéu la carn. -
Y en estes paraules sen va aná cap al carré de les parres, y sitán les paraules lay va contá a la seua dona, y ella del susto casi pert lo fill que esperaben per a Nadal, y lo fill mosso vell encara seguíe pegánli a sa mare a la esquena en la palma de la ma uberta, perque Heimlich encara no habíe naixcut com per a habé inventat la maniobra.
miércoles, 6 de enero de 2021
Lo Camí, X.
X.
La amistat del Moñigo forsabe, a vegades, a Daniel, lo Mussol, a extremá la seua ossadía y a ficá a proba lo seu valor. Lo roín ere que lo Moñigo pensabe que lo valor de un home pot cambiá de la nit a la matinada, com lo ploure o les ventolines. Avui se podíe sé un valén y demá un bragasses cagades, o a la inversa. Tot depeníe de que un se avinguere o no a fé les mateixes proeses que Roc, lo Moñigo, fée cada día.
- Gallineta lo que no faigue aixó - los conminabe una y atra vegada.
Y
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se veíen forsats a crusá
lo pon per la acitara, passamans de quinse sentímetros de ample - o
a dixás arrastrá y afoná per la violensia del Chorro, pera aná a
reapareixe, espentats per la corrén de fondo, a la Badina del
Inglés, o a crusás, a dins del túnel, en lo tranvía
interprovinsial. Assobín, Daniel, lo Mussol, que, per un atra part,
no habíe de esforsás massa pera imitá les proeses del Moñigo, se
despertabe a mija nit sobressaltat, entresuát, agarránse als
llansols del llit. Respirabe fondo. No estabe afonat, com ensomiabe,
daball del Chorro, ni lo espentolaben fen volteres los ferros del
tren, ni se habíe despeñat de la acitara y volabe a estossolás
contra los bolos del riu. Se trobabe be, cómodamen instalat al seu
llit de fiarro, y, de momén, no teníe que tindre cap temó. Desde
este pun de vista, portaben una pas inussitada los díes plovinosos,
que a la vall eren frecuens, encara que segóns los disconformes tot
anabe potes amún desde fée uns añs y hasta les pastures se perdíen
ara - lo que no habíe passat may - per falta de aigua. Daniel, lo
Mussol, ignorabe cuán plovíe allacuanta a la vall; lo que sí
assegurabe es que ara plovíe mol; ficats a pressisá, tres díes de
cada sing, lo que no estabe mal. Si plovíe, la vall transformabe
ostensiblemen la seua fissonomía. Les montañes assumíen uns colós
sombríos y opacos, entre la broma, mentres los prats restallaben en
una relluén y verda y casi dolorosa estridensia. Los bufits dels
trens se sentíen desde mes lluñ y les montañes se passaben la
pilota dels seus chulits hasta que estos desapareixíen, desfénse en
ecos cada vegada mes lluñáns, pera acabá en una ressonansia tenue
y casi imperseptible.
A vegades, los núgols se agarraben a les
montañes y les crestes de estes emergíen com islots solitaris a un
revolt y caótic océano gris. Al estiu, les tronades no assertaben a
escapás del cerco dels montes y, alguna vegada, no parabe de troná
en tres díes seguits o consecutius. Pero lo poble ya estabe preparat
pera nestes coses. En les primeres gotes eixíen a relluí les
almadreñes, los socs, y lo seu "cluac-cluac", rítmic y
monótono, se escoltabe a tota hora per tota la vall, mentres
persistíe lo temporal. A juissi de Daniel, lo Mussol, ere an estos
díes, o durán les grans nevades de Nadal, cuan la vall trobabe la
seua adecuada fissonomía. Ere, la seua, una valleta de
pressipitassións, humida y trista, melancólica, y la seua languidés
y apatía característiques desapareixíen en lo sol y en los
horizontes dilatats y blaus. Pera los tres amics, los díes de
tronada teníen un enchís pressís y peculiá. Ere lo momén de los
proyectes, dels records y de les recapassitassións. No creaben,
rumiaben; no acsionaben, assimilaben. La charrada, a mija veu, a la
pallissa del Mussol, teníe la virtut de evocá los dolsos díes de
hivern, al raconet del foc, cuan son pare li contabe la historia del
profeta Daniel o sa mare sen enríe perque ell pensabe que les vaques
lecheres teníen que portá cantes. Assentats al fenás, divisán la
carretera y la vía férrea per la finestreta frontal, Roc, lo
Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, filaben los seus
proyectes. Va sé un de estos díes y a la pallissa de casa seua,
cuan Daniel, lo Mussol, va adquirí una idea concreta de la
forseguera de Roc, lo Moñigo, y de lo torturadó que li ressultabe a
un home no tindre al cos cap sicatrís. Va passá una tarde de estiu,
mentres los gotellots atabalaben a la teulada de pizarra de la
formachería y la vall se difuminabe daball de un sel pesat, monótono
y gris. Pero lo Moñigo no se conformabe en que la evidensia de la
seua musculatura li entrare per los ulls:
- Mira; toca, toca - va di.
Y va flexioná lo bras, que se va transformá en un manoll informe de músculs y tendóns retortigats. Lo Mussol va adelantá tímidamen la yema de un dit y va tocá.
- Du, ¿verdat?
- Ya u crec.
- Pos mira aquí.
Se va eixecá lo pantalonet de pana hasta la cuixa y va tensá la cama, que va adquirí la rigidés de un garrot: - Mira; toca, toca.
Y lo dit del Mussol, seguit a curta distansia de lo del Tiñós, va tentá aquell portentós joc de músculs.
- Mes du que lo bras, ¿no?
- Mes du.
Después
se va destapá lo pitral y los va fé tocá tamé y contaben hasta
dosséns sense que lo Moñigo desunflare lo pit y tinguere que fé
una nova inspirassió. Después, lo Moñigo los va exigí que
probaren ells. Lo Tiñós sol va aguantá hasta coranta sense agarrá
aire, y lo Mussol, después de un extrem esfors que lo va dixá blau,
va conseguí la cuenta de setanta. A continuassió, lo Moñigo se va
tombá de pancha per aball y en les palmes de les mans apoyades an
terra va aná eixecán lo cos una y atra vegada.
Al arribá a la
flexió sixanta u va dixá y los va di:
- No hay tingut may la passiensia de vore les que aguanto. Abansahí ne vach fé tressentes vintyvuit y no ne vach voldre fé mes perque me va entrá son.
Lo Mussol y lo Tiñós lo van mirá abrumats. Aquell alarde superabe tot lo que ells hagueren pogut imaginá respecte a les facultats físiques del seu amic.
- A vore tú cuántes ne fas, Mussol - li va di de repén a Daniel.
- Si no ne sé... No mi hay probat may.
- Proba ara.
- Lo cas es... lo Mussol va acabá tombánse intentán fé la primera flexió. Pero los seus brassets no estaben acostumats al ejercicio y tot lo seu cos tremolabe per lo insólit esfors muscular. Va eixecá primé lo cul y después la esquena.
- Una - va cantá, entussiasmat, y se va desplomá, pesadamen, damún del pavimén.
Lo Moñigo va di:
- No; no se fa aixina. Eixecán lo cul primé no té mérit; aixina men fach yo un milló.
Daniel, lo Mussol, va desistí de la proba. Lo fet de habé defraudat al seu amic después de aquell esfors lo va dixá mol abatut. Detrás del frustrat intento de flexió del Mussol se va fé un silensio a la pallissa. Lo Moñigo tornabe a flexioná lo bras y los musculs ballaben an ell, flexibles y relevans. Mirán lo seu bras, se li va ocurrí al Mussol de di:
- Tú podrás en algúns homens, ¿verdat, Moñigo?
Encara
Roc no habíe acalentat al músic a la romería. Lo Moñigo va
sonriure en sufissiensia. Después va aclarí: - Claro que puc en
mols homens. Ñan mols homens que no tenen res du al cos, mes que los
ossos y la pellissa.
Al Tiñós se li arredoníen los ulls de
admirassió. Lo Mussol se va tombá contra lo mun de fenás, sentín
al seu costat la consoladora protecsió de Roc. Aquella amistat ere
una sólida garantía per mes que sa mare, la Pesteta gran y les
Llebres se empeñaren en considerá la compañía de Roc, lo Moñigo,
com un mal nessessari.
Pero
la tertulia de aquella tarde va acabá aon acababen sempre aquelles
tertulies de la pallissa de la formachería los díes que plovíe: en
una competensia.
Roc se va arremangá lo camal esquerro y va
mostrá un rogle de pell arrugada y fluixa:
- Miréu quína forma té avui la sicatrís; pareix una conilla.
Lo Mussol y lo Tiñós se van incliná sobre la cama del amic y van assentí:
- Es sert; pareix una conilla.
A Daniel, lo Mussol, li entristíe lo rumbo que agarrabe la conversa. Sabíe que aquells prolegómenos degeneraríen en una controversia sobre sicatrius. Y lo que mes abochornabe a Daniel, lo Mussol, als vuit añs, ere no tindre al cos ni una sola sicatrís que pugué parangoná en les de los seus amics. Ell haguere donat deu añs de vida per tindre a la carn una bona sicatrís. La carensia de ella li fée pensá que ere menos home que los seus compañs que teníen varies sicatrius al cos. Esta sospecha li imbuíe un borrascós sentimén de inferioridat que lo ficáe nerviós. En realidat, no ere seua la culpa de tindre milló encarnadura que lo Moñigo y lo Tiñós y de que les frecuens ferides se li tancaren sense dixá rastre, pero lo Mussol no u enteníe aixina, y pera nell suposabe una desgrassia tindre la pell tota llisa, sense cap arruga. Un home sense sicatrius ere, segóns ell, com una chiqueta bona y obedienta. Ell no volíe una sicatrís de guerra: se conformabe en una sicatrís de acsidén o de lo que fore, pero una sicatrís.
La
historia de la sicatrís de Roc, lo Moñigo, se la sabíen de
memoria. Habíe passat sing añs atrás, durán la guerra. Daniel, lo
Mussol, apenes sen enrecordabe de la guiarra.
Sol teníe una vaga
idea de habé sentit sumbá los avións per damún del seu cap y del
estampit sec, enrunadó, de les bombes al petá als prats. Cuan la
aviassió sobrevolabe la vall, lo poble sansé corríe a refugiás al
bosc: les mares agarrades als seus fills y los pares esbatussán al
bestiá tossut hasta obríls la carn.
En aquells díes, la Sara fugíe al bosc portán de la ma a Roc, lo Moñigo. Pero este tampoc teníe temó dels avións, ni de les bombes. Corríe perque veíe corre a tots y perque se divertíe passán lo tems tontamen, tots reunits al bosc, acampats allí, en lo bestiá y lo que teníen a ma, com una cuadrilla de gitanos. Roc, lo Moñigo, teníe entonses sis añs.
Al prinsipi, les campanes de la iglesia avisaben del cesse
del perill en tres tocs graves y dos aguts. Mes tart, se van emportá
les campanes pera fóndreles, y al poble van está sense campanes
hasta que acabada la guerra, ne va regalá una nova don Antonino, lo
marqués. Va ñabé eixe día una festa a la vall, com un homenaje
del poble al donán.
Van parlá lo siñó retó y lo alcalde, que
entonses u ere Antonio, lo Buche. Al final, don Antonino, lo marqués,
los va doná les grassies a tots y li tremolabe la veu al féu. Total
res, que don José y lo alcalde van empleá mija hora cadaú pera
doná les grassies a don Antonino, lo marqués, per la campana, y don
Antonino, lo marqués, va parlá un atra mija hora llarga, sol pera
torná les grassies que acababen de donáli. Va resultá tot massa
cordial y discret.
Pero la ferida de Roc, lo Moñigo, ere de una esquirla de metralla. Lay va fé una bomba al estallá a un prat cuan, un matí de estiu, fugíe pressipitadamen al bosc en la Sara.
Los mes listos del poble díen que lo percanse va sé per una bomba perduda, que va sé aviada per lo avión pera "traure pes". Pero Roc, lo Moñigo, se resselabe que lo pes que habíe tratat de traure lo avión ere lo seu propi. De totes maneres, Roc, lo Moñigo, li agraíe al aviadó aquell medallón de carn retortigada que li habíe dixat a la cuixa.
Continuaben
los tres mirán la sicatrís que pareixíe, per la forma, una
cachapeta. Roc, lo Moñigo, se va incliná, y la va llepá en la
punta de la llengua. Después de paladejá, va afirmá: - Encara té
gust salat. Diu Lucas, lo Mutilat, que es per lo ferro. Les sicatrius
de ferro tenen lo gust salat. Lo seu muñó tamé té gust salat y lo
de Quino, lo Manco, tamé. Después, en los añs, sen va eixe gust.
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, lo escoltaben
escéptics. Roc, lo Moñigo, va resselá de la seua incredulidat. Va
arrimá la cama an ells y los va invitá:
- Tastéu, voréu com no tos engaño.
Lo Mussol y lo Tiñós van intercambiá unes mirades de duda. Al remat, lo Mussol se va incliná y va rosá la sicatrís en la punta de la llengua.
- Sí, té gust salat - va confirmá.
Lo Tiñós va llepá después y va assentí en lo cap. Después va di:
- Sí, es sert que té gust salat, pero no es per lo ferro, es per la suó. Probéu la meua orella, voréu com tamé está salada.
Daniel, lo Mussol, interessat en lo assunto, se va aproximá al Tiñós y li va llepá lo lóbulo partit de la orella.
- Es verdat - va di -. Tamé la orella del Tiñós está salada.
- ¿A vore? - va di dudán lo Moñigo.
Y dessichós de sanjá lo pleite, va chupá en avidés lo lóbulo del Tiñós en lo mateix gust com si mamare. Al acabá, la seua cara va expresá un profún desencán.
- Es sert que té gust salat tamé - va di -. Aixó es que te vas ferí en lo filferro y no en una puncha de romiguera com te creus.
- No - va saltá lo Tiñós, enfadat -; me vach esgarrá la orella en la puncha de una gabarrera. Ne estic ben segú.
- Aixó te penses tú.
Germán, lo Tiñós, no se donabe per vensut. Va acachá lo cap a la altura de la boca dels seus compañs.
- ¿Y les meues calves, entonses? - va di en terca insistensia -. Tamé tenen gust de sal. Y les meues calves no me les vach fé en cap ferro. Me les va apegá un muixó.
Lo
Moñigo y lo Mussol se van mirá extrañats, pero, un detrás del
atre, se van belcá sobre lo cap moreno de Germán, lo Tiñós, y van
llepá una calva cada un.
Daniel, lo Mussol, va reconeixe en
seguida:
- Sí, tenen gust salat.
Roc, lo Moñigo, no va doná lo seu bras a torse:
- Pero assó no es una sicatrís. Les calves no són sicatrius. Ahí no vas tindre cap ferida may. No té res que vore que tinguen gust salat.
Y
la finestra anabe escurínse y la vall se tornabe massilenta y
trista, y ells seguíen discutín sense acatássen que se fée de nit
y que damún de lo tellat de pizarra repiquetejaben encara los
gotellots y que lo tranvía interprovinsial pujabe ya afanosamen vía
amún, soltán, de cuan en cuan, blangs y espumosos borbotons de
fum, y Daniel, lo Mussol, se entristíe pensán que ell nessessitabe
una sicatrís y no la teníe, y si la tinguere, potsé podríe aclarí
la cuestió sobre si les sicatrius teníen lo gust salat per la suó,
com afirmabe lo Tiñós, o per causa del ferro, com díen lo Moñigo
y Lucas, lo Mutilat.




