Mostrando las entradas para la consulta vora ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta vora ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 15 de septiembre de 2024

Peticio, Petition - Philantropos

  

Peticio, Petition, s. f., lat. petitionem, pétition, prière.

Fan falsas peticios e quero fals jutges.

La peticio que ell nos essenha.

V. et Vert., fol. 15 et 37.

Ils font de fausses demandes et cherchent de faux juges.

La prière qu'il nous enseigne.

Per demanda o petition de somma d'argen. 

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 473. 

Par demande ou pétition de somme d'argent.

CAT. Petició. ESP. Petition (petición). PORT. Petição. IT. Petizione. 

(chap. Petissió, petissions; demanda, demandes; v. demaná.)

2. Appetit, Apetit, s. m., appétit, envie, désir.

Per l' apetit d' un home. Chronique des Albigeois, col. 60.

Pour l' appétit d'un homme.

Vencer los appetitz del cors. Arbre de Batalhas, fol. 261.

Vaincre les appétits du corps. 

CAT. Apetit. ESP. Apetito. PORT. Apetite. IT. Appetito.

(chap. Apetit, apetits; gana, ganes; dessich, dessichos.)

3. Appetiment, s. m., appétit, désir.

Perdo appetiment de manjar.

Engendra appetiment dezordenat.

Eluc. de las propr., fol. 30.

Perdent désir de manger.

Engendre appétit désordonné.

(chap. Apetimén, apetimens : apetit, apetits.)

4. Appetitiu, adj., appétitif, qui produit l'appétit, le désir.

La virtut appetitiva que es ministrativa de talent et de desirer de aliment.

Eluc. de las propr., fol. 14.

La faculté appétitive qui est productive d'envie et de désir d'aliments.

CAT. Apetitiu. ESP. Apetitivo. IT. Appetitivo. (chap. Apetitiu, apetitius, apetitiva, apetitives; aperitiu, aperitius, com lo vermut, lo bitter Kas, que fan entrá gana de minjá.)

Apetitiu, apetitius, apetitiva, apetitives; aperitiu, aperitius, com lo vermut, lo bitter Kas, que fan entrá gana de minjá


5. Appetar, v., lat. appetere, convoiter, désirer, ambitionner.

Lo qual conte de Montfort l' appetet (la terra) e prenguet.

Chronique des Albigeois, col. 19. 

Lequel comte de Montfort l'ambitionna (la terre) et la prit.

CAT. Apetir. ESP. PORT. Apetecer. IT. Appetere. 

(chap. Apetí: apetixco o apetixgo, apetixes, apetix, apetim, apetiu, apetixen; apetit, apetits, apetida, apetides.)

6. Repetitio, s. f., lat. repetitio, répétition.

Repetitio d'una meteyssa dictio en la fi de verset. Leys d'amors, fol. 123.

Répétition d'un même mot en la fin de verset.

- Figure de grammaire.

Fay se repetitio per aquela meteyssha maniera. Leys d'amors, fol. 123. Se fait répétition de cette même manière. 

CAT. Repetició. ESP. Repetición. PORT. Repetição. IT. Repetizione, ripetizione. (chap. Repetissió, repetissions; v. repetí.)

7. Repeteire, s. m., lat. repetitorem, répétiteur.

De Clemen... repeteires... en essenhar. Cat. dels apost. de Roma, fol. 22. De Clément... répétiteur... pour enseigner. 

CAT. ESP. PORT. Repetidor. IT. Ripetitore, ripititore. 

(chap. Repetidó, repetidós, repetidora, repetidores : que repetix, be un curs a escola, be les ondes de radio, tv, internet, etc...)

8. Repetir, v., lat. repetere, répéter.

Deu hom repetir et entendre las paraulas del comensamen.

Leys d'amors, fol. 112.

On doit répéter et entendre les paroles du commencement. 

Subst. Car el repetir no m' agrada. Brev. d'amor, fol. 6. 

(chap. Ya que lo repetí no m' agrade.)  

Car le répéter ne m'agrée pas.

Part. pas. Li duy bordo de la premiera cobla son repetit en la segonda. Aquesta dictio tan soen repetida.

Leys d'amors, fol. 34 et 114. 

Les deux vers du premier couplet sont répétés dans le second.

Ce terme si souvent répété.

CAT. ESP. PORT. Repetir. IT. Ripetere. 

(chap. Repetí: repetixco o repetixgo, repetixes, repetix, repetim, repetiu, repetixen; repetit, repetits, repetida, repetides.)

9. Competent, adj., lat. competentem, compétent.

Son judges competentz. Fors de Béarn, p. 1074.

Sont juges compétents.

- Convenable, suffisant.

Distancia competent.

Purgar... ab competent medecina.

Eluc. de las propr., fol. 14 et 92.

Distance convenable. 

Purger... avec médecine convenable.

CAT. Competent. ESP. PORT. IT. Competente.

(chap. Competén, competens, competenta, competentes.)

10. Competentment, adv., convenablement, suffisamment.

Sian refresquit competentment de viandas.

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 42. 

Qu'ils soient rafraîchis convenablement de vivres. 

CAT. Competentment. ESP. PORT. IT. Competentemente. 

(chap. Competenmen.)

11. Competir, v., lat. competere, compéter.

Pogues o degues competir, o appartener.

Tit. de 1413, de S. Eulalie de Bordeaux.

Pût ou dût compéter, ou appartenir.

A las autras cors competiria drech de ho far.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 495. 

Aux autres cours compéterait droit de le faire.

CAT. Competir. ESP. Competer. PORT. Competir. IT. Competere.

(chap. competre, incumbí, correspondre : aixó te compet a tú, ella té la competensia en este tema, ella es competén o competenta; no confundí o confondre en competí, de competissió, competissions: competixco o competixgo, competixes, competix, competim, competiu, competixen; competit, competits, competida, competides.)


Petit, adj., petit, faible.

E 'l reys Felips cassa lai, ab falcos,

Sos passeratz e 'ls petitz auzelhos.

Bertrand de Born: S'ieu fos aissi.

Et le roi Philippe chasse là, avec faucons, ses passereaux et les petits oisillons.

Petita boca, belhas dens.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Petite bouche, belles dents.

Fig. El cors a gran e lonc e 'l cor petit e fals. 

Sordel: Sel que. 

Le corps il a grand et long et le coeur petit et faux.

Tals es apellatz petitz 

Qu' es, quan s' eschai, pros et arditz.

Pistoleta: Manta gent. 

Tel est appelé faible qui est, quand il faut, preux et hardi.

Tant son li mal gran e petit li be.

Cadenet: Ben volgra.

Tant sont les maux grands et petits les biens.

- Adv. Peu.

Sabetz petit, car pauc avetz apres. 

Bertrand de Paris de Rouergue: Guordo. 

Vous savez peu, car peu vous avez appris. 

Es petit amatz 

Hom paubres e coytatz.

P. Cardinal: Selh jorn que. 

Est peu aimé homme pauvre et pressé. 

Conoyss e sent et enten que petit val e petit pot.

(chap. Coneix y sén (o sentix) y entén que poc val y poc pot.)

V. et Vert., fol. 50.

Il connaît et sent et entend que peu il vaut et peu il peut.

ANC. FR. Le chevalier se desmenta,

Petit dormi, matin leva.

Roman de Rou, v. 7116.

Adv. comp. Diguas me, tu heretje, parl' ab me un petit.

(chap. Disme, tú hereje, parla en mí un poc, poquet.)

Izarn: Diguas me tu.

Dis-moi, toi hérétique, parle avec moi un peu. 

Esgardet vas terra un petit. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos. 

Regarda vers terre un peu. 

ANC. FR. Poiz le pria asez ke un petit menjast, 

Preist la cherité, un petit dinast.

Roman de Rou, v. 2491.

La resplandors del solelh la comensa a ferir petit cada petit.

Liv. de Sydrac, fol. 52.

La clarté du soleil la commence à frapper petit à petit.

De petit en petit venc en gran estat. Arbre de Batalhas, fol. 26. 

De petit en petit (petit à petit) il vint en grande position.

En petit d' ora ven grans bes.

(chap. En poc tems ve gran be.)

Arnaud de Cotignac: Lo joi comens. 

En peu de temps vient grand bien.

ANC. IT. Di quel che costa a lei men che festuga

Petita.

Ancor non sien pitettè.

Barberini, Docum. d'amore, p. 253. 

CAT. Petit. (chap. Menut; poc.)

2. Petitet, adj. dim., petit, tout petit, enfant.

Auzeletz que son petitetz, 

C' om pren per mei lo cap ab bretz. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Oiselets qui sont tout petits, qu'on prend par le milieu de la tête avec piéges. 

Subst. Aportavan li un petitet qu' el toques.

(chap. Li portaben un chiquet (pera) que lo tocare.)

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 10. 

Ils lui apportaient un enfant (pour) qu'il le touchât.

- Adv. légèrement, petitement.

Mot petitet vol durmir. Brev. d'amor, fol. 52. 

Moult légèrement veut dormir. 

ANC. FR. De la dame vos voldrai dire 

Un petitet de sa beauté.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 408.

Un petitet se tret ariere. Roman du Renart, t. II, p. 102.

CAT. Petitet. (chap. Menudet, menudets, menudeta, menudetes; minudet, minudets, minudeta, minudetes; poquet, poquets, poqueta, poquetes.)

3. Petitament, adv., petitement.

No trompet pas petitament. Arbre de Batalhas, fol. 7.

Il ne trompa pas petitement.


Petra, s. f., lat. petra (N. E. petrus y variantes), pierre.

Jaspis es una petra qui a XVII semblansas.

P. des Bonifaces, Not. des Mss., t. V, p. 705.

Le jaspe est une pierre qui a dix-sept apparences.

CAT. Pedra. ESP. Piedra. PORT. Pedra. IT. Pietra. 

(chap. Pedra, pedres; pedreta, pedretes. Sinonims: códul, coduls, códol, codols; barrócul, barroculs; canto, cantos, etc.)

2. Peira, Peyra, s. f., lat. petra, pierre.

Que 'l gota d' aigua que chai,

Fer en un loc tan soven

Que trauca la peira dura.

B. de Ventadour: Conortz era.

Vu que la goutte d'eau qui tombe, frappe en un endroit si souvent qu'elle troue la pierre dure. 

Si las peiras eran pa

E que las aiguas fosson vi.

(chap. Si les pedres foren pa y les aigües foren vi (siríe tanta la gloria que 'n parlaríe la historia. Si només calguere obrí les barres y caigueren butifarres.))

P. Cardinal: Tan son valen.

Si les pierres étaient pain et que les eaux fussent vin.

Loc. No y remanria peyra sobre peyra.

(chap. No hi quedaríe pedra sobre pedra.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 6. 

N'y demeurerait pierre sur pierre. 

Pausarai en Sion la soberana peira cantonal. Doctrine des Vaudois. 

Je poserai en Sion la souveraine pierre angulaire.

(chap. Yo posaré (ficaré) a Sion la soberana pedra angular, cantonera : del cantó, ángul.)

Clercia no valc anc tan

Qu' els solo anar prezican, 

Aras van peiras lansan 

A l' autra gen.

P. Cardinal: Un decret.

Le clergé ne valut oncques tant qu'ils ont coutume d'aller prêchant, maintenant ils vont lançant pierres à l'autre gent.

Proverb. Qui met peira contra son vizi si nafrara en lei.

(chap. Qui fique pedra contra son veí se nafrará (o ñafrará, ferirá, fará mal) en ella.)

Trad. de Bède, fol. 64.

Qui met pierre contre son voisin, se blessera en elle.

- Pierreries.

Es pus pretios, pus cars e pus valens

Que peiras pretiosas ni fis aur ni argens.

Pierre de Corbiac: El nom de. (N. E. Pierre también viene de petra, Petrus, PetrvsPetronila, Peironela, Peire, Peyre, Pere, Pedro, Peter, Piotr, etc. Toponimia: Peirapertusa, Peyrapertusa, Petrapertusa : petra + pertus; Peralada : Petralata, etc.)

Est plus précieux, plus rare et plus valant que pierres précieuses ni or fin ni argent.

Era cubert de peyras preciosas. Philomena.

Était couvert de pierres précieuses.

- En parlant de l'aimant.

Aissi col fer la peira d' ariman, 

Tira ves si fin' amors solamen.

Bernard Tortis: Per ensenhar. 

Ainsi comme la pierre d'aimant le fer, elle attire vers soi pur amour seulement.

Par allusion au serment que faisaient les combattants, dans les jugements de Dieu, de ne porter sur eux aucune amulette.

No sai si us portatz peir' o breu,

Qu' en aissi m faitz fondre cum nieu. 

Guillaume de Berguedan: Lai on hom. 

Je ne sais si vous portez pierre ou bref, vu que par ainsi vous me faites fondre comme neige.

ANC. CAT. Peyra. (chap. Pedra.)

- Sorte de poids et de mesure.

Durant le moyen âge, le mot pierre servait à désigner un poids, qui variait de huit jusqu'à quinze livres; c'était aussi une mesure.

Voyez Du Cange, Gloss,, t. V, col. 430-1.

La mesure du froment s'appelait petrata, ibid., 433; et Perea, Carpentier, t. III, col. 242.

Las dichas cinquanta peiras de blat de las proprias lauransas de la abaia.

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 35. 

Lesdites cinquante pierres de blé des propres champs de l'abbaye.

ANC. FR. S'il poise 36 pierres au prix de 9 livres la pierre.

Tit. des Péages de Paris. Du Cange, t. V, col. 431.

3. Peyreta, s. f. dim., petite pierre.

Am V peyretas. Leys d'amors, fol. 140. 

(chap. En 5 pedretes.)

Avec cinq petites pierres.

Peyretas ades lansan. V. de S. Alexis.

Lançant incessamment de petites pierres. 

CAT. Pedreta. (chap. Pedreta, pedretes.)

4. Peiros, Peyros, adj., lat. petrosus, pierreux, de pierre.

Tolrai vos lo cor peiros, 

E cor de carn vos donarai.

Brev. d'amor, fol. 82.

Je vous ôterai le coeur de pierre, et coeur de chair vous donnerai.

Peyressilh... naysh soven en locs peyrozes.

Eluc. de las propr., fol. 219. 

Persil... naît souvent en lieux pierreux.

(N. E. Petra, peira, peyra: Peyressilh; perejil, como mi primo Pedro Gil Guimerá; chap. julivert; FR. Persil, jolverd; Deutsch: Petersilie. 

EN. Parsley.)

CAT. Pedrigos. ESP. (pedregoso) PORT. Pedrogoso. IT. Pietroso, petroso.

(chap. Pedregós, pedregosos, pedregosa, pedregoses.)

5. Peyrient, adj., de pierre.

En doas taulas peyrientes la trames a Moises. Nobla Leyczon.

(chap. En dos taules de pedra la va transmetre o transmití a Moisés; la ley, los deu manamens.)

Sur deux tables de pierre il la transmit à Moïse.

6. Peyralier, s. m., maçon.

Fay tot a regla coma peyralier lo mur tot engal a livell. V. et Vert., fol. 59. Fait tout à la règle comme maçon le mur tout égal de niveau.

ESP. Pedrero. PORT. Pedreiro. (chap. Pedré, pedrés, pedrera, pedreres; picapedrépicapedrés, picapedrera, picapedreres; marmolista o marmoliste, marmolistes; lapidari, lapidaris, lapidaria, lapidaries, del latín lapides, tamé pedra, lápida, lápides. Pedrera, de pedra, com cantera de canto, es lo puesto d' aon se trau la pedra. Tosquera, a Beseit, de aon se traíe la tosca, pedra porosa, travertino. Lo toscá, que ara es un hotel y restaurán a la vora del toll de Rabosa.)

riu de les basses, toll de Rabosa, racó del Toscá 4

7. Peirier, s. m., pierrier, machine à lancer des pierres.

Can trazo 'l peirier, 

E 'l mur dezanvana.

B. Arnaud de Montcuc: Er quan li.

Quand les pierriers tirent, et le mur s'écroule.

Lo regisme de Salonic,

Ses peirier e ses manguanel,

Pogratz aver.

(chap. Lo reino o regne de Tesalónica, sense pedré (catapulta) y sense manganell, podríes tindre (conquistá, conseguí.))

E. Cairels: Pus chai.

Le royaume de Thessalonique, sans pierrier et sans mangoneau, vous pourriez avoir. 

CAT. Pedrer. ESP. Pedrero. PORT. Pedreiro. IT. Petriere. 

(chap. Pedré, manganell, catapulta.)

8. Peireira, s. f., pierrier.

Adoncs veirem aur et argen despendre, 

Peireiras far, destrapar et destendre.

Bertrand de Born: Ar ven la.

Alors nous verrons or et argent dépenser, pierriers faire, lever tentes et détendre.

ANC. FR. Enging, perriere, ne befroi.

Desoz la tor sont les perrieres

Qui lanceront pierres plenieres. 

Roman du Renart, t. I, p. 289; et t. II, p. 327. 

9. Peiriera, Peirrera, s. f., carrière. 

Bartas, aiguas e peirieras. Tit. de 1278. Arch. du Roy., J. 308. 

Bois, eaux et carrières.

Peira de las peirreras.

Cout. de Fumel, de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 138. 

Pierre des carrières.

CAT. ESP. Pedrera. PORT. Pedreira. IT. Petriera. 

(chap. Pedrera, pedreres; cantera, canteres; tosquera, tosqueres.)

10. Peyrin, adj., de pierre.

Lucafer s'en montet en la sala peyrina. 

D'una sala peyrina que fo haut compassada.

Roman de Fierabras, v. 2660 et 4212. 

Lucafer monta en la salle de pierre. 

D'une salle de pierre qui fut haut disposée.

ANC. FR. 

En la maison Symon, en la chambre perrine. Roman de Berte, p. 78.

11. Peiro, Perro, Peiron, Peyron, s. m., perron, petits escaliers en pierres ou en marbre, placés aux portes des villes, des châteaux et sur les routes, de distance en distance, pour que les voyageurs pussent monter plus commodément à cheval.

Bel companhos, las! foras, al peiros, 

Me precavatz qu'ieu no fos dormilhos. 

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

Beau compagnon, hélas! dehors, au perron, vous me priiez que je ne fusse pas dormeur. 

Peyrons obratz e bels tauliers. V. de S. Honorat. 

Perrons ouvragés et beaux tabliers.

Clavelat en la cros e batutz al peiron. V. de Ste. Magdelaine.

Cloué sur la croix et battu au perron.

A Toloza, part Montagut, 

Plantara 'l coms son guonfaino 

Al prat comtal, josta 'l peiro.

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

A Toulouse, par delà Montagut, le comte plantera son gonfanon, dans le pré comtal, contre le perron.

ANC. FR. Au perron de la sale la royne descent. Roman de Berte, p. 16. Garda li dus de delez un perron. Roman d'Agolant, v. 472.

- Sorte de balcon.

Lai al perro on ella vai sezer.

G. Faidit: De lieis. 

Là sur le perron où elle va s'asseoir.

(N. E. Consultar: peirón o humilladero.)

12. Peyrenat, adj., sauvage, qui vit au milieu des rochers.

De cabra peyrenada. Eluc. de las propr., fol. 89. 

De chèvre sauvage.

(chap. Cabra salvache o salvache, que acampe per les roques o roquissals, capra hispanicapirenaicadels Alpes, íbex, íbice alpino, etc.)

Las cabras montesas de Beceite ya caminan a dos patas

13. Peyressilh, Peressilh, s. m., lat. petroselinum, persil.

Peyressilh pren tal nom, quar naysh soven en locs peyrozes... val en vianda et en medicina. Eluc. de las propr., fol. 219. 

Persil prend tel nom, parce qu'il naît souvent en lieux pierreux... 

il vaut en nourriture et en médecine.

Pren fenolh, peressilh, api. Collect. de recettes de méd. 

Prends fenouil, persil, ache.

ESP. Perejil. PORT. Perrexil. IT. Petroselline. (chap. Julivert. FR. Jolverd.)

ESP. Perejil. PORT. Perrexil. IT. Petroselline. (chap. Julivert. FR. Jolverd.)



14. Pelitre, s. m., lat. petroselinum, ache, persil sauvage.

Pelitre... en yvern si cuelh. Eluc. de las propr., fol. 220.

Ache... se cueille en hiver.

CAT. ESP. PORT. Pelitre.

15. Apeyregar, Apeyreguar, v., lapider.

Apeyregar e aucire.

Giteron la fora de la ciutat, e apeyregueron la. 

Hist. de la Bible en prov., fol. 78 et 41.

Lapider et tuer.

La chassèrent hors de la cité, et la lapidèrent.

(chap. Lapidá, codolejá, pedregá. Yo lapido, lapides, lapide, lapidem o lapidam, lapidéu o lapidáu, lapiden; lapidat, lapidats, lapidada, lapidades.) 

16. Empeirezir, v., pétrifier, durcir.

Part. pas. Pero si la gorga es tan durzida

Que sia cais empeirezida.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Pourtant si la gorge est si durcie qu'elle soit quasi pétrifiée.

Cant es empeirezida. Brev. d'amor, fol. 229. 

Quand elle est pétrifiée.

ANC. FR. Le peitrissant avec la terre

Que les rayons du beau soleil 

Echauffez soudain empierrerent.

Rémi Belleau, t. 1, fol. 53. 

Nostre coeur est endurcy, empierré.

Camus de Belley, Diversités; t. II, fol. 330.

IT. Impietrire. (chap. petrificá, petrificás : fé, fés de pedra, endurí, endurís : fé du, ficás du.)


Peze, s. m., lat. pisum, pois.

Per quatre livras de pezes. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225.

Pour quatre livres de pois.

CAT. Pesol. IT. Pisello. (chap. Pésolpesols. ESP. Guisante.)


Pezolh, Pezoill, Peoill, s. m., lat. pediculus, pou.

Cum pezolhs, negras e 'scorpios. Brev. d'amor, fol. 53.

Comme poux, puces et scorpions.

Pezoills et arnas l' en naisson. 

Cant auzels a peoills.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Poux et mites lui en naissent. 

Quand oiseau a poux.

ESP. Piojo. PORT. Piolho. IT. Pidocchio. (chap. Poll, polls. Tamé se li diu poll, polls al pollastrepollastres.)

2. Peoillet, s. m. dim., petit pou.

Car peoilletz noiris e fa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Car de petits poux il nourrit et engendre.

ESP. Piojillo. IT. Pidocchino. (chap. Pollet, pollets. Tamé se li diu al pollastret, pollastrets.)

3. Pezolhos, Peoillos, adj., pouilleux.

Si vostr' auzel es peoillos.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau est pouilleux.

La pel... trop escatoza et pezolhosa. Eluc. de las propr., fol. 99-100.

La peau... trop écailleuse et pouilleuse.

ESP. Piojoso. PORT. Piolhoso. IT. Pidocchioso.

(chap. Pollós, pollosos; pollut, polluts.)

4. Peoillia, s. f., maladie de poux.

Aissi perdra la peoillia.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ainsi il perdra la maladie de poux.

ESP. (piogeria) Piojería (miseria, escasez, menudencia, poquedad). 

PORT. Piolharia.

5. Espulgar, v., bas lat. expulicari, épouiller, ôter les poux.

Ab nostres cofraires que soy appariatz,

Que m' espulgo ni grato, can m' en ven volontatz.

Izarn: Diguas me tu.

Avec nos confrères (avec) qui je suis apparié, qui m' épouillent et grattent, quand m' en vient volonté.

Quan espulga home... pezolhs. Eluc. de las propr., fol. 258.

Quand on épouille... poux.

ESP. (+ despiojar) PORT. Espulgar. IT. Spuleiare. (chap. Despollá.
Si es de pussa, pusses, despussá.)


Philantropos, adj., grec *gr, philanthrope.

Philantropos... vol dire amant d'home. Eluc. de las propr., fol. 212.

Philanthrope... veut dire ami de l'homme.

ESP. (filántropofilántropa) PORT. IT. Filantropo.

(chap. filántropo, filántropos, filántropa, filántropes; de filia, philia : amor + antropos : home.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.


No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”

4. 8. De la fira de Graus.

Capítul VIII.

De la fira de Graus.

¿Es una lengua el ribagorzano?

Va visitá encara per allá alguns atres pobles, y se va arrimá al Cinca passán per Barbastro, aon sol va visitá a la sempre amable Antonina, encara que portabe cuatre donselles a la llista, no per despressio de elles, sino perque de Barbastro no volíe amistat ni deutes. Va incliná la seua direcsió cap al orién y amún pera pujá a la Ribagorsa, y va arribá a la Pobla de Castro, aon va pará al messón, sense portá registre de aquell poble. Ere lo taberné charraire, alegre, franc y mol atén. Als postres va demaná llissensia y va entrá al cuarto de Pedro Saputo, y li va di que si volíe matiná una mica li podíe serví, perque pensabe aná a la fira de Graus a divertís un rato, y en veu baixa va afegí: y emportám una criada pera ama de claus, perque me se case la que ting, y la cuinera no val mes que per als topins y los teons.

Va arribá en aixó un llauradó, y lo va fé entrá dién:

- Este home, siñó caballé, es cuñat meu, germá de la meua dona que en pas descanso. Me vach casá fa setse añs, y mos van doná a mí una finca y an ella un atra; y entre les dos, que les vach sembrá aquell añ, vach arreplegá dos cafisos y mich de morcacho, una mica de pipirigallo y ya me va parí la dona. Yo vach escomensá a dím: pos vas be, Juan Simón; no tens aon sembrá enguañ, y la Felipa te parirá totes les pascues. Mal, Juan Simón, perque no ñaurá pa.

¿No ne ñaurá?, vach di, pos n'ha de ñabé, a discurrí. Y cavilán y no dormín me se va ocurrí un espessífic que algún san me va ficá al cap. Y li vach di a la meua dona: cariño, ya hay discurrit un modo pera que no mos falto pa; ya pots criá sense temó. 

Mira, Felipa, an este món sol són deshonra tres coses:

Sé pobre, no tindre dinés y portán.

- De aixó radé ya te libraré yo, va di ella.

- Calla boba, li vach contestá yo; no va per tú, que ya sé que no penses ficamels. Pos sí siñó, li vach di; aixó sol es deshonra an este món, y no atra cosa.

- Anem, Juan Simón, va di lo cuñat, que datres coses ñan. 

- Ya u sé, va replicá lo parlán; pero la verdat es la verdat, y en lo demés no se repare. Díxam parlá y no me golfejos les paraules. 

La meua Felipa se va alegrá mol y yo vach di: ya veus que an este poble ningú vol sé tendé o botigué, ni messoné, perque u tenen per afrenta, y los arrieros y viachans no saben aón pará, y van demanán favor y u paguen mes car y están mal servits. Lo comprá y vendre, ¿pot sé afrenta?; lo doná fonda al que no té aón embutís, ¿pot sé afrenta? Cornut siga si aixó no es mentira. Yo hay pensat, pos, comprá oli, vi, pa, arrós, abadejo, sardines, guardiassivils de cubo, tossino salat, cansalada, magre, espessies y datres coses, y tindre abacería de botiga y fem messoné; ¿te pareix be, cariño? 

Y me va contestá:

- Com diuen que venim de bons...

- Calla, tonta, an este món cap pobre es bo; tots los miren de reúll y així com de gairó. Disme que sí, y en dos paletes te fach rica, y tamé mes hermosa, perque les riques totes u són, encara que no u siguen. ¡Qué guapa, y qué refilada los díes de festa cuan vaigues a missa, y tornos, y a cada cosa que remogues o regiros al arca sonon per allí los doblons! Encara no n'has vist cap, encara no saps cóm són; ya vorás después. Y en aixó la vach ficá contenta, y me vach eixecá, que ere encara de matí y estabem a la márfega. Y aquell mateix día, agarro y veng los dos terrenos, lo meu y lo de la meua dona. 

Aquí está mon cuñat que no me dixará di mentires.

¡Qué lloco, díe la gen, qué perdut! Lo que ven, acabe. 

Y tú tamé, Silvestre, u díes, y ton pare mes, que va vindre y me se va volé minjá, y va fé plorá a la Felipa. Pero yo chitón y a la meua. Conque vach y me compro un ruc (en perdó de vostra mersé), y ¡qué tieso que ere!, y baixo a Basbastro y lo torno en les banastes carregades a cormull pera la botigueta. Y a la hora que solen vindre los arrieros vach eixí a la plassa y los vach di: a casa meua, que soc messoné. Ya fa de aixó catorse añs, prop de quinse, y cuatre que me se va morí la dona, ben rica, y en mes carneta que vatres me la vau doná, cuñat, en tota la vostra sopopeya (prosopopeya), que al final, en que veniu de bons, tens una somera, y roína y guita, que si te se mor te quedes tan a peu que no has de montá ya mai datra cabalgadura que la cavegueta, si yo no te dixo alguna bestia de les meues. Yo ting un parell de mules, una está ya algo desmemoriada, y campos y terra, finques, faixes, gayes, freginals, y olivás plens de olivés y olives, y un jaco que se beu y talle lo ven, y grassies a Deu que no sé aón ficáls; y per aixó tan de bons ving ara com cuan me vach casá y era pobre. Los meus fills van a llaurá, y no ne ñan de mes garridos, pinchos, pitos y envejats al poble. 

¡Ay, habés mort sa mare!

En mol gust sentíe Pedro Saputo la relassió del messoné, y preguntanli per la fira, va di:

- An ixa fira, siñó caballé, no se ven lo que de ordinari se ven a totes, encara que no falte res, sino que es fira de criats y criades. Allí acudixen de tota la Ribagorsa los mossos y mosses, en cuadra o sense cuadra, que volen afirmás, ells pera mossos de llauransa o  muleros, y tamé pera pastós o un atre ofissi, y elles pera criades, niñeres, caseres de mossens, lo que ixque y segons la persona. 

Y ¡qué guapes algunes! ¡Qué fresques y espabilades! Yo no me la pergo may; y dos criades que ting y tres que me se han casat, dos al tems de la meua dona y una después, totes les hay portat de allí, y totes bones, perque ting bon ull y no me engañen. Es verdat que bon amo fa bon criat, y com les trato be...

- Massa, va di lo cuñat.

- ¿Veéu?, ya ha caigut a la malissia. Siñó caballé, la enveja es mol roína, perque no cregáu que es atra cosa. Be pareix que me les trauen, que no dirán sino que lo serví a casa meua, y aixó messoné, sigue concilianda de novios, que sempre les sobre per damún del cap. Sense armonía y bona voluntat, ¿cóm habíe de ñabé pau a casa? Y viure sense pau y sense gust cap ley u mane. 

¿Ting raó, siñó caballé?

- La teníu, y mol gran, va contestá Pedro Saputo; perque la vida sense agrado, sense descans del cor, no es vida verdadera sino purgatori abans de tems. Sol que com sou viudo, la malissia salte después... 

- Aixó, aixó, va di lo messoné. ¿Veéu, Silvestre com tamé lo siñó diu que es malissia? Y si me casara, después no me serviríen tan be les sagales, perque totes en sentí que es un home casat, al instán li fiquen la cara anugolada. Un atra que troba com la Simona, que així se diu esta; y lo que tingue enveja que revento. Anem, cuñat, que lo siñó ha de descansá. Van eixí los dos cuñats, quedán en Pedro Saputo en que lo acompañaríe lo messoné y li enseñaríe lo que encara no habíe vist ni se veu mes que an aquella fira.

Van matiná y lo messoné en lo seu jaco voladó y talladó de ven va acompañá a Pedro Saputo, diénli pel camí:

- Ya vorá sa mersé, cuántes y qué guapes. Totes se fiquen al seu puesto, que es la Creu y cuan se arrimen a mirales fan uns ullets...

Yo per la mirada les calo, y la que es fina tamé me cale a mí, y sense parlá mos entenem. Porten cusida per dins una burchaqueta deball del bras, y allí una estampa de Santa Romera, abogada de les rellissades; les burchaques les hi cusen les yayes, encarreganles mol que se encomanon a la santa. Y si anéu a feles cussigañes, pessigolles, pessiguañes o gochet, fuchen y diuen que les malmetréu la estampeta; pero aixó es a la plassa y al escomensamén.

En tan alegre conversa van arribá a Graus, y com día de festa que ere (san Miquial) van aná primé a la iglesia, van empendre lo amorsaret en tords fregits, y después, habense dixat portá Pedro Saputo aon va volé Juan Simón, van aná a la Creu, que es la parada, la botiga y ferial propi de les sagales.

En efecte, estáen allí y ne ñabíen moltes, y algunes mol grassioses y ben majes. Y li va di Pedro Saputo al messoné:

- Anéu vosté, Juan Simón, per un costat y yo per un atre; vosté ne marcaréu una y yo un atra, que sabén lo seu gust vach a vore si lay enserto. U van fé així, y acabán la revista de totes, se van apartá a una vora a conferensiá. Y encara que Pedro Saputo ne habíe vist una que li va pareixe que seríe la que mes ompliríe lo ull al seu huésped, en tot per probál, va di que li conveníe una que ñabíe en sintes blaves, de bon bona figura, y linda presensia, que en dos amigues fée la desfeta a una vora. Y lay siñalabe.

- Perdonéu, siñó, va contestá lo messoné; sí que me agrade, pero sirá mol retrechera y engañará hasta a la seua sombra, ¿no veéu que sap mol? Milló es la del llas vert, aquella que mos mire, y que encara que vergoñoseta ya me ha dit en los ulls tot lo que yo volía sabé. Y veéu, ya me la está encorrén aquell mossen, que es lo de Salas Altas, y me la bufará y me dixará a la lluna de Valensia. 

Pos no ha de sé per an ell, botovadéu, que vach allá y la firmo de un brinco. Y dit y fet se dispare cap an ella y li diu:

- Demanéu jornal, la del llas vert, y veníu en mí pera ama de claus de casa meua, que soc botigué y messoné. Li va demaná nou escuts y dos parells de espardeñes de espart a estrená.

- Deu t' en daré, va di ell, ademés de un parell de sabates, y van quedá conformes, y se la va emportá y la va enviá cap a la seua fonda en les señes.

Va quedá admirat Pedro Saputo del coneiximén del messoné, pos en efecte ere la mateixa que ell li habíe marcat. La de les sintes blaves se va acomodá de casera en lo mossen de Salas. Y de mes de sixanta sagales sol unes quinse se van entorná cap als seus pobles esperán un atre añ milló. Tamé Pedro Saputo ne va afermá un atra pera casa de sons pares, y com no podíe portala en ell la va entregá y encomaná al messoné hasta que una persona de confiansa vinguere a per nella.

- Y miréu, li va di...

- Enteng, enteng, va contestá Juan Simón; bon ull hau tingut; pero anéu descansat, que yo, siñó, lo meu meu y lo de atre de atre. ¡Collons ! Milló es esta que la meua; pero res, lo dit, dit; com si li dixáreu ficades armes reals o guarda suissa. La enviaré a vostra mersé igual que la va parí sa mare, exeptuán les cuentes passades.

En cuan a les del registre, que ne eren dos, les va vore Pedro Saputo sense manifestá quí ere, y se va doná per satisfet.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 11. La cova de Santolaria.

Capítul XI.

La cova de Santolaria.

La cova de Santolaria.

Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.

Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.

Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.

A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.

Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.

A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.

Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.

Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts. 

Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.

Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.

Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.

En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.

En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.

Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua

Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos. 

- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?

En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.