Pas - Outrapassar, Outrepassar

 

Pas, s. m., lat. passus, pas, mouvement des pieds.

Ben faria d'un pas dos.

Cadenet: Amors. 

Bien je ferais d'un pas deux. 

Loc. Menero lo filh de Dieu

Al ostal d' Ampna, lo gran pas.

Brev. d'amor, fol. 162.

Menèrent le fils de Dieu à l'hôtel d'Anne, le grand pas.

Adv. comp. Aissi Jaufre s'en vai de pas, 

Car totz es enuiatz e las. 

Ten son dreit camin 

Per la forest, lai on li plas, 

Tot jen e suau e de pas.

Roman de Jaufre, fol. 33 et 4. 

Ainsi Jaufre s'en va au pas, car il est ennuyé et las.

Tient son droit chemin par la forêt, là où il lui plaît, tout gentiment et doucement et au pas. 

Lor ost seguia los tot jorn pas e pas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 180. 

Leur armée les suivait toujours pas à pas. 

L'angels li venc en eis lo pas. V. de S. Énimie, fol. 12. 

L'ange lui vint soudainement.

Mas pus d' a pas m' auci.

P. Vidal: Una chanso. 

Mais puisqu'elle m'occit lentement. 

Pus que tan d' a pas s' i pren.

Guillaume de Briars: Si quo 'l. 

Puisqu'elle s'y prend si doucement. 

Deu se totz homs cofessar 

Ben e d' a pas, ses trop cochar.

Brev. d'amor, fol. 118. 

Doit tout homme se confesser bien et à loisir, sans trop se presser.

- Pas, passage, détroit, ouverture.

No sai quora mais la veiray, 

Que tan son nostras terras lonh, 

E tant y a pas e camis.

G. Rudel: Lanquan. 

Je ne sais quand davantage je la verrai, vu que tant sont nos terres loin, et tant il y a passages et chemins. 

Loc. Sirventes, diras

Qu'enans que passes lo pas, 

Gar ben si l' es foudatz granda. 

Reis que gran terra demanda,

Par que fassa gas,

Quan caval non trai del pas.

Bertrand de Born: Gent fai.

Sirvente, tu diras qu'avant qu'il passât le détroit, il regarde bien s'il lui est grande folie.

Roi qui demande grande terre, il paraît qu'il fasse raillerie, quand il ne tire point cheval du pas.

CAT. Pas. ESP. Paso. PORT. IT. Passo. (chap. Pas, passos; passa, passes; v. passá: passo, passes, passe, passem o passam, passéu o passáu, passen; passat, passats, passada, passades.)

2. Pas, adv. de nég., du lat. passus, pas, point.

Ce mot était employé explétivement avec la négation non. 

Sofrir m' er la pen' e l' afan 

Totz temps, non pas dos jors ni tres.

Pierre d'Auvergne: Eu non laudarai. 

Il me sera à souffrir la peine et le souci toujours, non pas deux jours ni trois. 

S' ieu ai tengut lonc temps lo vostre ostal, 

No us pessetz pas leu lo m fassatz gurpir. 

P. Cardinal: De selhs. 

Si j'ai tenu longtemps le vôtre hôtel, ne vous pensez pas que facilement vous me le fassiez abandonner. 

CAT. Pas.

3. Passada, s. f., passage, traversée, transit.

Re de passada ni d' intrada.

(chap. Res de passada ni d' entrada.)

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1361, t. XVI, p. 130. 

Rien de transit ni d'entrée.

Loc. E 'ls baros d' est' encontrada,

Sels an fag vas vos passada.

Bertrand de Born: Rassa mes. 

Et les barons de cette contrée, ceux-là ont fait vers vous passage.

- Transition.

Deu haver lonc so pauzat 

E noel, am belas montadas 

E desshendudas e passadas.

Leys d'amors, fol. 41. 

Doit avoir long air posé et nouveau, avec belles ascendances et descendances et transitions. 

CAT. Passada. ESP. Pasada. PORT. Passada. IT. Passata. 

(chap. Passada, passades; passache o passaje, passaches o passajes, tránsit, transits).

4. Passatge, s. m., passage, détroit.

Tenian... los pasatges serrats. Chronique des Albigeois, col. 23.

(chap. Teníen... los passaches tancats.)

Tenaient... les passages fermés.

Fig. Aisso non es mortz, ans mi dara passage

De las dolors del mont al sobeyran estage. 

V. de S. Honorat.

Ceci n'est pas la mort, mais me donnera passage des souffrances du monde au souverain séjour.

- Traversée, en parlant d'une rivière que l'on passe avec un bac.

Er son pus vil que vila del passatge.

Serveri de Girone: Cuenda chanso.

Maintenant ils sont plus vils que vilain du passage.

Il s'employait le plus souvent pour indiquer le voyage de la Terre-Sainte.

Per so 'l fatz que ill crozat van reptan

Del passatge qu'an si mes en obli.

S' el passatge no ill platz no crei que i an.

Bertrand de Born: Ara sai eu. 

Pour cela je le fais que les croisés je vais accusant du passage qu'ils ont mis en oubli.

Si le passage ne lui plaît pas, je ne crois pas qu'il y aille.

CAT. Passatge. ESP. Pasage (pasaje). PORT. Passagem. IT. Passaggio.

(chap. Passache o passaje; travessía, travessíes; viache, viaches.)

5. Passamen, s. m., passage, traversée.

Fig. Aquesta vida non es mas 1 breus passamens. V. et Vert., fol. 27.

Cette vie n'est qu'un court passage.

- Trépas.

Cant plac a Jhesum Crist que fos sos passamens,

Sebeli l' ab los angels.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Quand il plut à Jésus-Christ que (ce) fut son trépas, il l'ensevelit avec les anges. 

CAT. Passament. ESP. Pasamiento. PORT. IT. Passamento. 

(chap. Passamén, passamens; mort.)

6. Passador, s. m., passage. 

Lai venon trei

Al passador.

E. Fonsalada: En abriu.

Là ils viennent trois au passage.

- Passant, passager.

Aysi con passador. Trad. de l'Épître de S. Jacques. 

Ainsi comme passant. 

CAT. Passador. ESP. Pasador. PORT. Passador. IT. Passatore.

(chap. Passadó, passadós, passadora, passadores.)

7. Passar, v., passer, traverser. 

Peironet, passa riu d' Ili.

G. Rudel: No sap chantar. 

Peironet, passe le ruisseau d' Ili. 

Tan sotils que pogues passar per un anel d'un petit det.

Liv. de Sydrac, fol. 106.

Si mince qu'il put passer par un anneau d'un petit doigt.

Il s'employait souvent pour indiquer le voyage de la Terre-Sainte.

Mas trop d'omes son que eras fan semblansa 

Que passaran, e ges no n' an dezire.

R. Gaucelm de Beziers: Qui vol aver. 

Mais beaucoup d'hommes sont qui maintenant font semblant qu'ils passeront, et ils n'en ont point envie.

- Transporter.

Tug li nautor que devo passar lo comte e totas sas gens.

Tit. de 1221. Arch. du Roy., J. 309. 

Tous les nautoniers qui doivent passer le comte et toutes ses gens.

Dos rossins tenia cascun an, 

Am que passava l' aygua del Var als pellegrins. 

V. de S. Honorat. 

Il tenait deux roussins chaque année, avec quoi il passait l'eau du Var aux pélerins.

- Dépasser, transgresser, outre-passer. 

Fig. Trop passatz los decx 

De Dieu.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Vous passez beaucoup les commandements de Dieu.

Ja no m desesper per tan, 

Qu'anc de re non passei son man.

P. Raimond de Toulouse: Enquera. 

Jamais je ne me désespère pour autant, vu que oncques en rien je ne dépassai son ordre.

- Surpasser.

Vens en aissi totas autras beutatz,

Com lo soleills passa totas clardatz.

Aimeri de Bellinoy: Totas clardatz.

Elle vainc par ainsi toutes autres beautés, comme le soleil surpasse toutes clartés.

- Lancer, jeter.

Moral. En passey man regart.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

J'en passai mainte oeillade.

- Se résoudre, se changer.

Si cum tonedres grans passara en ploia. Trad. de Bède, fol. 71. 

Ainsi comme grand tonnerre se résoudra en pluie.

- Faire tremper, plonger.

Per aiga buillen passatz

Tota l' autra carn que ill donatz.

Deudes de Prades, Auz. Cass.

Par eau bouillante passez toute l'autre chair que vous lui donnez.

- Couler, écouler.

A vegadas passa l' aigua que cor 

Desobr' el pont, per forsa qu' a en se, 

Pueys merma tan que non passa re.

P. Cardinal: Non es cortes. 

Parfois passe l'eau qui court dessus le pont, par la force qu'elle a en soi, puis elle diminue tant qu'il ne passe rien.

- Exister, agir, faire ses affaires, se comporter.

Las autras gens, que sabo las autras artz, fan gran bezonh al segle, mas hom se poiria passar ses lor. Liv. de Sydrac, fol. 81.

Les autres gens, qui savent les autres arts, font grand besoin au monde, mais on pourrait se passer sans elles.

Ab fols passi com puosc, ab sabis, saviament.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Avec fous je passe comme je peux, avec sages, sagement.

Loc. fig. Ni s cug que m pas las dens 

Uns mot descovinens. 

Giraud de Calanson: El mon non. 

Et qu'elle ne pense pas que me dépasse les dents un mot déplacé.

Si qu'el dir no m passa las dens.

Rambaud d'Orange: Era mes. 

De sorte que le dire ne me dépasse pas les dents.

Part. prés. subst. Tu yest l' estela que guia 

Los passans d'aquest paes. 

P. Cardinal: Vera vergena. 

Tu es l'étoile qui guide les passants de ce pays. 

Part. pas. A mais de tres mes passatz.

GUI de Cavaillon: Doas coblas. 

Il y a plus de trois mois passés. 

Quan la nuhs es passada. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 84. 

Quant la nuit est passée. 

Loc. A passat un an

C' Amors no m tenc ni pro ni dan.

Gui d'Uisel: Ades on plus.

A passé un an qu'Amour ne me tint ni profit ni dommage.

Non fon tal mortaldat, passat ha tres cens ans. V. de S. Honorat.

Il ne fut telle mortalité, a passé trois cents ans.

- Devenir, parvenir. 

Part. pas. Aquel qui sera aprobat et passat mestre.

Statuts des Cordonniers de Bordeaux. 

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 452. 

Celui qui sera approuvé et passé maître.

- Mourir, trépasser.

Part. pas. Lo cors de Jhesu-Crist pres lo benauratz 

De la man sant Caprasi, apres s'en es passatz. 

V. de S. Honorat.

Le corps de Jésus-Christ prit le bienheureux de la main de saint Capraise, après il s'en est passé. 

CAT. Passar. ESP. Pasar. PORT. Passar. IT. Passare. 

(chap. passá: passo, passes, passe, passem o passam, passéu o passáu, passen; passat, passats, passada, passades.)

8. Passadamen, adv., entièrement, totalement passé.

Mas de mi, n' a dos ans passadamen 

Qu'ieu son privatz.

Le moine de Montaudon: Aissi cum. 

Mais pour moi, il y en a entièrement passé deux ans que je suis privé.

9. Despassar, v., dépasser, surmonter, dominer.

Fig. Ges mos cors no s lassa 

D' amar, ni m despassa 

L' angoissos turmen.

G. Riquier: En res no.

Point mon coeur ne se lasse d'aimer, ni me dépasse le tourment angoisseux.

10. Enpassar, v., faire passer, avaler.

Non es tan gran lo roinhos 

Qu' en un sol morsell o en dos

No 'll enpasses.

Bertrand de Born: Maitolin ges. 

N'est pas si grand le rognon qu'en un seul morceau ou en deux tu ne l' avales. 

CAT. Empassar. (chap. Tragá, engullí.)

11. Espassar, v., passer, finir, s'en aller, dissiper.

Per espassar l' ira e la dolor 

C' ay dins mon cor.

B. Carbonel: Per espassar. 

Pour dissiper la tristesse et la douleur que j'ai dans mon coeur. 

Part. pas.

Lo jorns es espassatz e 'l sers vengutz. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 89. 

Le jour est passé et le soir venu.

12. Compas, s. m., compas, mesure.

Voyez Aldrete, p. 361.

Pren son compas e sa mezura. V. et Vert., fol. 59.

Prend son compas et sa mesure.

Sera partitz e ssenhatz per un conpas. Liv. de Sydrac, fol. 138.

Sera partagé et marqué par un compas.

- Rhythme.

Qui pren cert compas e no 'l continua, vicis es. Leys d'amors, fol. 26. 

Qui prend certaine mesure et ne la continue pas, c'est vice.

Adv. comp. Faita d'un nou talh presan, 

A compas e a guaran. 

Gaubert, moine de Puicibot: Un joys. 

Faite d'une nouvelle taille distinguée, avec mesure et avec proportion.

Quar qui per compas va, 

Per compas deu obrar.

Nat de Mons: Al bon rey.

Car qui va par mesure, par mesure doit travailler. 

ANC. FR. Cil à cheval è cil à pié, 

Si com il orent comencié, 

Tindrent lor eire è lor compas, 

Serréement lor petit pas 

Ke l' un l' altre ne trespassont.

Roman de Rou, v. 12827. 

Mès toute taillie à compas. Roman de la Rose, v. 21004.

CAT. ESP. (compás) Compas. PORT. Compasso, compaço.

IT. Compasso. (chap. Compás, compassos.)

13. Compassar, v., compasser, mesurer, arranger, disposer.

Tot jorn en lor cor compassan

Co en gastan te desfassan.

Libre de Senequa. 

Toujours en leur coeur ils mesurent comment en gâtant ils te détruisent. Part. pas. Dieu fe tot lo mon 

Conpassat e redon.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Dieu fit tout le monde compassé et rond. 

Fig. Mon estribot fenisc que es tot compassatz.

P. Cardinal: Mon estribot. 

Je termine mon estribot qui est tout compassé.

ESP. Compasar. PORT. Compassar. IT. Compassare. (chap. acompassá.)

14. Traspas, Trespas, s. m., trépas, trajet, trait.

En breu d'ora s'esdeve 

Que om mor en un traspas.

Folquet de Romans: Quan beu me.

En peu de temps il advient qu'on meurt en un trait. 

Loc. Anet de vida a trespas. Chronique des Albigeois, fol. 7. 

Alla de vie à trépas.

CAT. Traspas. ESP. Traspaso. PORT. Traspasso, trespasso. IT. Trapasso.

(chap. Traspás, traspassos; v. traspassá; morís.)

15. Trespassatge, s. m., passage, action d'aller outre. 

Be conosc, al trespassatge, 

Qu' ab aital toza vilana 

Pot hom far ric companatge.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Je connais bien, au passage, qu'avec telle fillette villageoise on peut faire riche assortiment.

16. Trespassamen, s. m., trajet, traversée, passage. 

E 'l ricors del segle malvaz

Non es mas trespassamens.

Folquet de Romans: Quan ben me.

Et la puissance du mauvais siècle n'est que passage.

- Transgression.

Pueys cant d'Adam fou lo sieu trespassamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Depuis que d'Adam fut la sienne transgression.

- Mort, trépas.

Que m valhatz a mon trespassamen.

P. Cardinal: Un sirventes. 

Que vous me valliez à mon trépas. 

Non deu hom dire de Dieu fo o sera, car non pren negun trespassamen.

V. et Vert,, fol. 40.

On ne doit pas dire de Dieu il fut ou il sera, car il ne prend nul trépas. ANC. FR. De plorer le trespassement de ce saint prince.

Joinville, p. 157.

Il senti que l' eure de son trespassement aprochoit.

Gestes de Louis le Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 169. 

En ce temps alla de vie à trespassement Sigismond de Bavière.

Alain Chartier, p. 105.

- Cours, durée.

En aquel trespassament del temps de sant Jehan Baptista jusqu'à papa Silvestre. Arbre de Batalhas, fol. 6.

En ce cours du temps de saint Jean-Baptiste jusqu'au pape Silvestre.

ESP. Traspasamiento. IT. Trapassamento.

(chap. Traspassamén, traspassamens; mort.)

17. Traspassaire, Traspassador, s. m., transgresseur.

Si tu iest traspassaire de la ley. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains.

Si tu es transgresseur de la loi.

ANC. ESP. Traspasador. IT. Trapassatore.

(chap. Traspassadó, traspassadós, traspassadora, traspassadores; transgressó, transgressós, transgressora, transgressores.)

- Adj. Qui doit trépasser, périssable. 

Ayso que es traspassador en present. 

Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Ceci qui est périssable présentement.

18. Traspassar, Trespassar, Trapassar, v., dépasser, outre-passer, enfreindre, transgresser.

May no vuelh dromadari menar ni cavalguar, 

Qu' ieu un jorn ne volria XIIII trespassar.

Roman de Fierabras, v. 3668. 

Plus je ne veux dromadaire mener ni chevaucher, vu qu' (en) un jour j'en voudrais dépasser quatorze.

Pensas tu trespassar

So que l' Ompnipoten a volgut ordenar?

V. de S. Honorat.

Penses-tu transgresser ce que le Tout-Puissant a voulu établir?

Senher, Na Eva trespasset 

Los mandamens.

Gavaudan le Vieux: L' autre dia. 

Seigneur, dame Eve transgressa les ordres. 

ANC. FR. Vostre commandement lequel je ne vouldroye trespasser.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 5.

- Passer, aller, traverser, percer.

L' autre dia, per un mati, 

Trespassava per un simmelh.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia. 

L'autre jour, par un matin, je traversais par un coteau.

Trapassar lo camel per lo pertus de l' agullia. Doctrine des Vaudois.

(chap. Traspassá (passá) lo camello per l' ull de l' agulla.)

Passer le chameau par le trou de l'aiguille.

ANC. FR. Si vit d'aventure un home trespasser qui portoit sur son col une grant coignie. Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 203.

- Finir, cesser.

Lo cel e la terra trespassaran, mais las mieuas paraulas no trespassaran.

Trad. du N.-T., S. Marc, ch. 13.

Le ciel et la terre passeront, mais les miennes paroles ne passeront pas.

- Trépasser, mourir.

Mi muer e vuelh trespassar.

B. de Ventadour: Quan lo boscatge. 

Je me meurs et veux trépasser. 

Loc. Volrion vius traspassar

Mais que aquelh turmen sofrir.

Pons d'Ortafas: Aissi cum. 

Ils voudraient vivants trépasser plus que souffrir ce tourment.

Part. prés. Tro qu'es denan mi trespassans. 

G. Adhemar: Quan la. 

Jusqu'à ce qu'elle est passant devant moi. 

Qui avia huelhs trespassans coma loba servieyra.

Aquestz bes trespassans que Dieus dona neyss a sos enemix.

V. et Vert., fol. 31 et 87.

Qui avait yeux perçants comme louve cervière. 

Ces biens finissants que Dieu donne même à ses ennemis.

Subst. Anc no menespreziey los trespassans. V. et Vert., fol. 82. 

Oncques je ne méprisai les passants.

Part. pas. Per temps avenidor 

E per lo trespassat.

G. Riquier: Qui conois.

Pour le temps à venir et pour le passé.

Mas non es long temps trespassatz. V. de S. Honorat. 

Mais n'est pas long temps passé.

A totz fizels trespassatz. Brev. d'amor, fol. 103. 

A tous fidèles trépassés.

ANC. FR. Ainz que cist jors soit trespassez. 

Roman du Renart, t. II, p. 214.

CAT. Traspassar. ESP. Traspasar. PORT. Traspassar, trespassar. 

IT. Trapassare. (chap. Traspassá: traspasso, traspasses, traspasse, traspassem o traspassam, traspasséu o traspassáu, traspassen; traspassat, traspassats, traspassada, traspassades.)

19. Outrapassar, Outrepassar, v., outrepasser, dépasser.

Part. pas. Vei los mortz que, pels costatz,

An los tronsons outrepassatz.

Bertrand de Born: Be m play.

Je vois les morts qui, par les côtés, ont les tronçons outrepassés.

- Aller outre mer.

Luecx es qu'hom deu outrapassar.

Pons Fabre d'Uzes: Luecx es.

Il y a lieu qu'on doit aller outre mer.

IT. Oltrapassare, oltrepassar.

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.

No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”

4. 12. No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.

Capítul XII.

No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.

¡Oh qué infelís es lo home, que no vol entendre que la alegría es anunsi de penes, la molta prosperidat, lo rostro irónic de la desgrassia y lo día de la satisfacsió, la vespra del doló y del mes gran cop de la sort! ¡Qué infelís qui aixó no u entén o u olvide! Traissions mes be que favors pareix que siguen les glories de este món; alevossíes, ardits y emboscades del mal, caén sempre an elles confiadamen pera espantamos después de la mudansa y renegá de la nostra estrella y de la vida. ¡Lo nostre estrel!
¿A qué li diém estrella? No ña estrel, hado, sort ni fortuna, mes que la manifesta soberana Providensia que fa lo que vol de natros y de les nostres coses, valense unes vegades dels nostres mateixos vissis, atres de les nostres virtuts; unes, de la nostra prudensia, atres, de la nostra temeridat; y atres obrán sense pará cap cuenta de lo que natros som, o fem o fiquem de la nostra part. ¿Quína familia mes dichosa y mereixcudamen felís que la de don Alfonso? ¿Quína satisfacsió la de ajuntás al final tantes persones, tan volgudes entre elles, tan exelens y tan dignes tamé de aquella felisidat? Pos que séntigue lo lectó en qué va pará tot mol depressa.

Un mes fée que Pedro Saputo habíe eixit de Saragossa, y encara no se sabíe de ell; ni se va sabé en dos ni en tres mesos que van passá. Lo pare va escriure al virrey, éste, al ministre; y ¡quín espán al ressibí una carta autógrafa de S. M. a la que li díe, que sempre habíe dessichat torná a vore a Pedro Saputo, y que en efecte pensabe cridál, pero que res sabíe de aquella carta, no habíe donat orden a ningú que lo faigueren vindre!

Va escriure inmediatamen a don Alfonso; se va presentá éste a Saragossa, y al vore lo que passáe, va pensá que caíe mort.

Lo virrey se va ficá neguitós y se va omplí de pena, ya per lo que li puguere habé passat a Pedro Saputo, ya perque se podríe sospechá que habíe tingut algo que vore al engañ. Va alentá a don Alfonso, li va aconsellá que anare a la Cort y se presentare a S. M.; y u va fé lo bon caballé. Pero lo Rey, tan apocat com ell del cas, y ofés y sentit de que se haguere empleat lo seu nom pera un fet de traidós com pareixíe sé, va fé practicá continues diligensies durán uns dos mesos, y cap llum se va pugué traure del cas.

Entonses don Alfonso va incliná lo cap a la seua desgrassia, va besá la má al Rey, que va plorá en ell al despedíl, y sen va entorná cap a Aragó a casa seua.

Tots en tan funesta nova van caure a la mateixa aflicsió y abatimén; y va tindre encara valor pera aná a vore a Morfina. Ella, cuan lo va vore arribá sol, blang, y com dudán de saludál después de tan tems que no teníe notissies, va sospechá lo que passáe y se va desmayá. Cuan se va reviscolá, la van portá al llit y van fé lo que en estos casos se fa en persones mol volgudes.

- Ya no lo vorem mes, díe don Alfonso...

- ¡Ay, don Alfonso!, voleume mol, que yo tamé tos vull.

- Filla, li responíe ell, tos vull tan com al meu fill.

- Sí, sí, díe ella; ¡digueume així, crideume filla, trateume com a filla, parleume com un pare, perque ya no sonará datra veu de consol als meus oíts! Vuit díes se va aturá allí don Alfonso, per una part no podíe dixá a Morfina, y per l'atra volíe torná a casa seua aon igual ñabíe mes nessessidat de la seua presensia. Sen va aná, pos, diénli a Morfina que mentres de sert no sapigueren res de ell, no debíe desconfiá, pos teníe la costum de no escriure cuan estáe de viache. Morfina va contestá meneján lo cap, y donán a entendre en aixó que ya no ere lo mateix que a un atre tems. Be lo coneixíe don Alfonso, y ell no u creíe; pero ¿qué li habíe de di an aquella infelís? Y tamé se engañáe an ell mateix tot lo que podíe.

La semana siguién van aná a vórela Juanita y lo seu home y van estáy sis díes. Sen van entorná y continuán los correus diaris entre les dos families, li va fé al cap de un mes un atra visita don Alfonso, y se la va emportá a casa seua, acompañanla tamé son germá don Vicente. ¡Quíns abrassos! ¡Quíns llagrimots!

Pero, ¿quí u diríe? La mes serena de tots va sé la mare; perque estáe acostumada a que desde chiquet sen anare los mesos y los añs y a no tindre noves de ell, y li pareixíe que tamé ara ere lo mateix, no fen cas de la fingida carta del Rey ni de lo que tots sospechaben y ploraben. Una mica se va ablaní al vores abrassá per Morfina que li va doná lo títul de mare, y va plorá tamé en ella; pero sempre ere la que menos afligida estáe perque ere la que menos creíe en la seua desgrassia.

Los primés díes encara pareix que se distraíe Morfina una mica de lo seu doló, pero pronte va escomensá a decaure hasta que del tot vensuda se va quedá un día gitada al llit pera no eixecás mes. 

Com tots ploráen, com no ñabíe a la familia cap persona indiferén, y Paulina que va vindre, va aumentá encara lo desconsol general si ere possible, perque no va fé mes que plorá, la pobre Morfina se va aná acabán mol depressa. Y un matí veénse rodechada de tots, los va mirá, va tancá una mica los ulls, y después tornanlos a obrí, va exclamá en un fondo sentimén: ¡y no l’ ham de vore mes...! 

Y se li va apretá lo cor de modo que li va doná un desmayo del que ya no va torná, expirán als brassos de don Alfonso y de Juanita que, feta un esqueleto de arguellada, pero en peu en una fortalesa invensible, la va assistí constanmen sense apartás del seu llit hasta que la va vore expirá, hasta que li va tancá los párpados; dién de ella que no haguere cregut que podíe ñabé una dona tan perfecta al món. Perque los seus ulls, si dís pot de una mortal, eren verdaderamen selestials, plens de sensibilidat y inteligensia, y ñabén an ells, a juissi de la mateixa Juanita, mes meditassió encara y profundidat que als de Pedro Saputo, y templán les seues mirades en una suave tendresa que pujabe del cor y regalabe y desfée lo de qui la mirae. Los seus movimens, encara que naturals, teníen molta noblesa, y la seua grassia en tot ere extremada, lo seu gesto afable y sereno, lo seu parlá encantadó: en una paraula, no pareixíe naixcuda a la terra.

La mort de esta infelís va sé com la siñal y anunsi de les que mol pronte habíen de seguí: va sé Juanita la primera que va morí parín als cuatre mesos. An ella la va seguí don Alfonso dins del añ, de un carbunco al pit. La mare, sense lo seu home y una nora tan apressiable y amán, sen va volé aná a Almudévar, pareixenli que allí viuríe menos apenada: y encara que u va sentí mol don Jaime no se va oposá al viache de sa mare política, y la va acompañá y la va visitá después en frecuensia.

A Almudévar va descansá una mica de la seua aflicsió, pos al prinsipi li va pareixe que tornáe al seu antic estat de pupila en lo hermós y noble fill del seu amor. Pero tamé se va passá rápit este engañ de la seua imaginassió; y encara que no podíe convenses de la mort del seu fill, y per mes que Eulalia y Rosa no la dixaben, esmeranse a porfía a servila y contemplala, se va aná carregán de tristesa, después de melancolía, y als cuatre o sing añs va morí, plorada per tots y mes espessialmen de aquelles les seues dos filles, com les cridabe.

Tampoc elles se van pugué creure la desgrassia de Pedro Saputo; pero al fin van rendí la seua esperansa; y después se ajudaben y esforsaben, passán lo tems juntes continuamen y parlán de Pedro Saputo; y ni se van casá, despressián a tots los bons partits que les van tantejá, ni van pensá en tancás al claustro, que ere al que entonses solíen pará les donselles desengañades. No se van fé velles, pos van morí en un añ de diferensia, primé Rosa, y después Eulalia, als vuit de la mort de la pupila, y dixán en vida la una a la seua viuda mare, y l'atra a son pare y a sa mare, que ere la padrina, aquella padrina tan bona y tan enamorada de son fillol.

Don Jaime, son germá de Pedro Saputo, se va torná a casá, y sol va reconeixe lo que habíe perdut en la seua primera dona, cuan va experimentá lo que ere la segona. Be que com home de menos temple que atres, se va acomodá a viure y a no morís mes que de agüelo. Paulina ya no va torná mes an aquell poble; sí auncás una vegada a vore a la pupila de Almudévar. La visitabe assobín don Jaime, y la instabe que vinguere, pero li va contestá desde la primera vegada, que lo sel sense Deu y los sans no siríe sel; que la seua aldea habíe sigut lo sel y la terra y dixat de séu pera sempre; y que no se cansare fenli instansies, perque no hi aniríe ni en lo pensamén, si podíe de allí apartál. Pero ell, com tamé sentíe la soledat a casa seua, tornáe sempre y insistíe en lo mateix; sempre pera emportás la mateixa resposta.

4. 11. Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Capítul XI.

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Día per día, poble per poble y donsella per donsella, li va contá ell llargamen la historia de la seua expedissió, donán mérit hasta als fets mes sensills. Resumín, después de lo mes particulá que ya se ha referit, an estes observassions generals: que habíe trobat a les mosses bastán ben enteses, pero sense cap instrucsió, ya que está mol errada o del tot abandonada la educassió, fenla consistí massa en exterioridats casi de hipocressía y en práctiques religioses y devossions que no ixen del cor ni penetren an ell, ni tenen mes arraíls que la imitassió, ni mes autoridat que lo que manen los pares y la forsa del ejemple desde que són chiquetes, pero vanes generalmen, sense suc y incapases de doná cap fruit de verdadera, sólida y entesa virtut. Lo que mes li habíe agradat: del Semontano, lo epicureísmo; de Graus, la formalidat; de Benabarre, la sensillés; de Tamarite, la caridat; de Monzón, la cortesanía, y de Fonz y Estadilla, la amenidat. Li van advertí que se olvidáe de Barbastro, y va contestá que de Barbastro li agradáe mol la aussensia.

Y los va contá lo cas de la pintura del Puch, del que sen van enriure tots, espessialmen don Alfonso, perque coneixíe an alguns dels sujetos.

- Sé empero, fill, que ñan sagales mol garrides (no garrudes ni garrules) y menos mal criades que a datres puestos.

Pero arribats al pun de triá novia, se va reduí la competensia a les tres consabudes, callán Pedro Saputo pera sentí mes libres los vots, lo que teníe tratat y adelantat en Morfina, y dién sol que contaren en ella, pos la seua repugnansia al matrimoni no habíe sigut lo que se creíe.

Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inossenta y enamorada Rosa, va tindre tres vots, lo de la mare, lo de don Jaime y lo de Paulina. Los va di Pedro Saputo que teníen raó perque ere una sagala mol pressiosa; pero que li ere impossible mirala mes que com a germana; per mes que se habíe esforsat a doná al seu afecte lo temple del amor, may la podríe abrassá com amán ni com home, perque no li exitaríe mes que la correspondensia de un puro germá. Van sedí a tan just reparo, encara que sa mare en gran sentimén, desconsolanse de un modo que en prou penes la van pugué fé assistí a la consulta.

Eulalia va tindre los vots de tots menos lo del pare, que va di:

- Mol me agrade, mol vull a Eulalia, y mol val; pero aon estigue la perla, lo diamán de Morfina, que callon totes les donselles del món; ya que mos dius que has vensut la seua repugnansia. 

Entonses va pendre la paraula Pedro Saputo y va di:

"No hay vensut la repugnansia de Morfina al matrimoni, perque no la teníe; no, siñó pare, no la ha tingut may, y es éste un dels secrets de la meua vida, que se revele ara.

Desde chiqueta, o desde lo primé sentit y coneiximén de estos afectes, ha vullgut Morfina a un home, y ni abans ni después ha pogut voldre a datre; de modo que si en ell no haguere donat, potsé no sen trobare al món cap atre capás de arribá al seu cor.

Y eixe home soc yo.

Al passá per allí de estudián se va enamorá de mí y yo de ella; y se va enamorá perque la vach mirá y li vach parlá en intensió forta y atinada de penetrala de amor, y no va pugué resistís, ajudanme an este empeño la semellansa de sensibilidat que ña als dos, lo seu gust delicat; y lo raríssim y sublime entenimén de que va naixe dotada. Se va confirmá después este amor en dos visites mes que li vach fé, la una en los estudians a la volta o gira, l'atra, después de separám de ells, habén fet posada a casa seua, per rogs de son pare la primera, y de son germá la segona vegada. Pero en lo tems vach advertí que había cometut una imprudensia, pos lo meu naiximén no permitíe tan altes mires. Be va sabé quí era yo la radera vegada, adivinanu per unes paraules que son pare va di en alabansa meua, y lay vach confessá sense engañ; be me va jurá y probá que lo seu amor per aixó no dixáe de sé lo mateix y que seguíe están mes segura encara y enamorada; en tot no habíe tornat a vórela desde entonses, dixanla en libertat de un modo indirecte, y com obliganla a olvidám si puguere, o a pensá en lo que mes li convendríe. 

Va sé ella pera mí lo primé amor, perque hasta an aquell pun había sigut mol chiquet y puros jocs de sagalet los meus entretenimens en atres; y yo per an ella lo primé tamé, y ademés lo únic possible, com se ha vist. Yo, mentrestán, no me hay obligat a cap atra. Perque de Rosa ya te hay dit lo que ña; y Eulalia, que si no me haguera prendat de Morfina y obligat an ella, seríe la meua tría entre totes les donselles que conec, may me ha insinuat res de casamén ni ha demostrat extrañá que yo no li insinuara res an ella. Potsé u ha donat per cosa plana, pos ha dit algunes vegades que me preferíe a tots los prinseps del món juns; pero aixó no es una verdadera obligassió positiva pera mí; ni micha promesa ni asseptassió entre natros: mos unix la finura; gran, sí, mol; pero res mes que finura; així com ella me deu a mí datres que si no equivalen an eixa, al menos són de bastán momén pera que may me puguere di desconegut o ingrat. De chiquet vach jugá en ella; y cuan vach torná home al poble, ya era de un atra, y a la seua amistat y trate no hay olvidat esta sircunstansia.

Prop de set añs hay dixat passá sense visitá ni escriure a Morfina, sense fela entendre de cap modo que pensaba en ella, donán puesto al que hay dit; y se ha mantingut constán, fiel, amán sempre y la mateixa que cuan mos vam declará la primera vegada. Encara ha acreditat de un atre modo que lo seu amor es lo mes assendrat y fi y que cap al cor humano. En este tems ha tingut mols pretendens, entre ells alguns mayorazgos de cases de tituls, mossos ben plantats, adornats de aventajades parts, y mol estimats, y pera tots ha sigut insensible, habense format y cundit al món la opinió que no habíe naixcut en sensibilidat a propósit per al matrimoni, y que no ñabíe an ella inclinassió natural als homens. Tot aixó ¿qué vol di? ¿En quin cas y obligassió me fique, sense la que miche entre los dos fa tans añs? No sé yo quí u declare; a vosté, pare, a vosté siñora mare, a tots dixo la ressolusió. Sol demano que se tinguen per sertes les raons que hay ficat y los motius que hay manifestat, així respecte de ella, com de Eulalia y Rosa, que són les tres a qui está la competensia.

Va pará de parlá Pedro Saputo, y ningú preníe la paraula.

Va parlá al remat don Alfonso y va di:

- Morfina Estada es la donsella mes hermosa y discreta que hay conegut. Y habén yo cregut que absolutamen no volíe casás, com u va creure tamé son pare pandescanse, en qui vach parlá de ella algunes vegades, mos trobem ara en que ere lo teu amor lo que la fáe pareixe desdeñosa y fura, o mes be desamorada.

Mol apressiades són, cada una per lo seu, Rosa y Eulalia; consevol de elles te mereix, y la voría en gust de nora a la familia; pero después de lo que acabes de dimos, ya no tenim que pensá en elles, potsé se podríe repará en que Morfina té dos añs o una mica mes que tú, cuan fore milló que ne tingueres tú dotse mes que ella; yo no fico cap reparo.

- Ni yo, va di Pedro Saputo; perque la virtut may se fa vella y la discressió sempre té flo.

- Pos a la faena, va di lo pare; demá pronte monto a caball y men vach a vore a Morfina y a la seua bona mare, y tú, Pedro, si te pareix, perque lo teu juissi es lo sol que an aixó ha de regít, podríes aná a Almudévar a satisfé an aquelles dos amabilíssimes joves del modo que lo teu talento y lo teu discurs te sugerixque; perque Rosa no pot dissimulá lo seu amor, que al meu pareixe té poc de germana y mol de amán; y si ademés de aixó la han confiat, ya veus que seríe un cop de mort per an ella, sobre quedá mal en sa mare, que es tamé mare teua. Y a Eulalia ¿qué no li deus? ¿Qué no se mereix?

Yo vech que lo empeño es fort: pero, cumplix, fill meu, cumplix al teu honor y reputassió, has de doná este pas que exigix la humanidat al amor de aquelles dos amables donselles.

- Aniré, pos, a Almudévar, va di Pedro Saputo; les voré, les parlaré; y encara que les dones an estos casos tenen la raó al cor y no admiren reflexions, en tot no desconfío de dixales si no contentes, perque es impossible, al menos no desesperades ni enemigues meues. Ixiré demá mateix, mon anirem los dos a un tems.

En efecte, van eixí los dos en son demá, lo pare a vore a Morfina y tratá del casamén en la deguda formalidat, y lo fill a fé a les infelises de Almudévar la declarassió acordada, que va sé lo trance mes ressio al que se va vore en tota la seua vida. La mare va quedá pensán en la seua Rosa, que li pareixíe la mes grassiosa y amable de totes les donselles naixcudes de dona, y pressindíe de lo que díe son fill.

Dos díes fée que estáe Pedro Saputo a Almudévar, no habén insinuat encara res a les sagales, tot se habíe reduít a festa y jubileu entre ells, cuan va ressibí un plec del virrey aon li díe que se serviguere aná a Saragossa, pos teníe que comunicali una lletra de S. M.

Va acusá lo ressibo al virrey, li va di que anáe a empendre lo camí, y va volá.

Va arribá, y al vórel vindre tan pronte se va admirá y li va preguntá qué ñabíe.

A Morfina, veén la admirassió de don Alfonso, perque ya sabíe que estáe a Almudévar, encara que no va di res, li va doná un salt al cor, y sol se va assossegá veénlo sonriure sense cap siñal sospechosa. Los va amostrá lo plec, y va di son pare:

- Hi anirem juns; pero cuan va pugué parlali libremen a Pedro Saputo, li va di: me ha trastornat ixa notissia. ¡Yo que después de tans añs de esperá y no esperá, y de patí continuamen me creía ya al día de la meua felissidat y gloria!

- Se haurá de diferí o postposá per uns díes, va di Pedro Saputo; ara veus cóm es la sort la que done y trau los gochos de la vida, la que done llum y sombra, la tristesa y la alegría, en los nostres calculs y contra nells, en los nostres dessichos y en la seua contra.

¿Puc yo dixá de obeí al meu Rey? ¿Puc dixá de aná y presentám inmediatamen a Saragossa? Pos causes tan contraries com esta y de mes eficassia encara, per lo que ara se pot jusgá, te han privat de tindre noves de mí estos añs, y a mí de seguí lo meu dessich de donáteles y visitát. No ploros...

- No puc dixá de plorá, va contestá ella, y mes ara que puc plorá y sentí en libertat, y di per qué y per quí ploro. ¡Amán meu! ¡Home meu! ¡gloria meua! No acababe la infelís de lamentá la seua desgrassia, y dabán de tots ploráe y díe que no habíe ressibit lo seu cor cap cop tan fort en la seua vida. Pero no va ñabé arbitri pera detíndrel; pare y fill se van despedí, y ella se va tancá al seu cuarto a afligís y fartás de dili cruel y malissiosa a la sort, barruntán oscuramen allá al sego sentimén desgrassies que no sabíe quines siríen, ni cóm ni per aón habíen de vindre, pero que li anunsiabe lo cor com infalibles.

Pedro Saputo y son pare van aná al seu poble y sense pará se van ficá al camí de Saragossa. Se va presentá primé al virrey Pedro Saputo sol y li va enseñá aquell una carta de S. M. a la que li díe que averiguare aón se trobáe Pedro Saputo y li diguere que lo nessessitáe y dessichabe vórel; y va afegí:

- Espero que no tos faréu esperá a Palau.

- No, va contestá Pedro Saputo; pero primé vindré a vóretos en mon pare, que fa poc tems que 'l vach trobá y vach sé reconegut per nell. Hi van aná los dos en efecte, van minjá en lo virrey, y li van contá la seua historia, folgán mol S. Y. de sentila. Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.